Fa sis anys del referèndum del primer d'octubre. Ahir, 30 de setembre, en va fer 18 de l'aprovació del projecte de nou estatut de Catalunya. Aquell estatut de caire confederal que va anar a Madrid, on va ser retallat i ribotat, i que va tornar convertit en un estatut autonòmic, que va ser aprovat, amb desgana en un referèndum, i encara va tornar a ser retallat pel tribunal constitucional, fent que la comunitat autònoma de Catalunya sigui, a dia d'avui, la única que no té un estatut d'autonomia aprovat pel propi Parlament.
El fet és, per tant, que Catalunya és la menys autònoma de les comunitats autònomes. Ho és des de 2010, quan es va fer pública la sentència de l'estatut.
Perquè Catalunya representa el 23% dels PIB espanyol. Els Països Catalans, en conjunt, subvencionen a la resta de l'estat. En particular al projecte imperial madrileny. Espanya ens roba, i Madrid ens escanya.
Amb l'espurna de la sentència de l'estatut, i la constatació del maltractament per part de l'estat, l'independentisme català va passar a ser la força política central. Any rere any, el moviment independentista va aconseguir mobilitzacions cada cop més massives i més ben organitzades: Els referèndums popular que van començar a Arenys de Munt, les manifestacions de l'11 de setembre, La Via Catalana, la consulta del 9 de novembre de 2014...
L'estat va oposar les seves clavegueres a aquest moviment legítim, democràtic i, essencialment, legal perquè un dels criteris va ser, precisament, el passar de "de llei a llei". Sempre es va dir que hi hauria un moment de trencament de legalitat, però que aquest moment només havia de ser-ne un, el de la DUI. Això és el que va passar amb les lleis de desconnexió i referèndum del 6 i el 7 de setembre de 2017, que van ser la DUI de facto. Les clavegueres de l'estat, però, encara van intentar un darrer cop: els atemptats de les Rambles i de Cambrils, del 17 d'agost. Un "pequeño susto a Catalunya" en paraules del comissari Villarejo. Un "pequeño susto", tràgic. Espanya, de nou, tacant-se les mans de sang en nom de la seva perversa i maleïda "sagrada unidad", per a major glòria i benefici de les seves elits feixistes.
Aquell atac sagnant no va impedir la DUI. Com tampoc els fets a la conselleria d'economia del 20 de setembre, i l'intent d'assalt de la seu de la CUP per part de la policia espanyola van aturar la maquinària del referèndum.
El primer d'octubre, es va poder votar. Tot i que la policia espanyola, que ja actuava obertament com exercit d'ocupació va provar d'aturar les votacions a cops. No van poder, és clar, perquè no s'aturen a amb porres a dis milions de persones que surten a votar i defensen pacíficament el seu dreta a fer-ho. Es va votar i es va guanyar. Els resultats, per participació i per recompte de vots afirmatius referendaven la DUI del 6 i 7 de setembre.
La llei de transició marcava que a l'endemà, si el resultat era favorable havia de proclamar-se la independència.
La història segueix, però jo m'aturo aquí. Fins aquí, la història és de coratge, d'esperança, d'il·lusió, d'audàcia. És la història viva d'una majoria de gent de Catalunya, mobilitzant-se per un futur que creien que podia ser millor.
EL que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquell moment brillant i vibrant.
Avui, es commemora aquell dia. La victòria del 1er d'octubre. El dia en que la majoria de ciutadans de Catalunya vam votar per dir que sí, que volíem ser independents, un nou estat d'Europa, en forma de República. Aquella afirmació, i el mandat de les lleis de desconnexió, de proclamar-se la DUI, no han decaigut. És obvi que la mobilització d'aquests dies no és la mateixa que la que va precedir al primer d'octubre. I la confiança en la classe política es troba en mínims. El desànim, sens dubte, també deu estar en molts dels que van votar aquell dia i les enquestes assenyalen un retrocés en el suport de l'independentisme, particularment important entre els més joves.
Quan jo era jove, a les manis de l'11 de setembre hi anàvem molt poca gent. La guàrdia urbana parlava de participacions de dues mil persones. Compteu que fóssim el doble , el triple, sent generosos. Enguany, en un ambient de "pessimisme", la participació as la manifestació de la Diada ha estat, de nou, immensa. La guàrdia urbana parla de cent cinquanta mil persones però probablement, amb un recompte acurat la participació es podria multiplicar per tres o per quatre. A un país de vuit milions de persones, que prop d'un deu per cent surtin al carrer en una mobilització és una barbaritat. La gent hi som. Potser no hi som tots els que hi érem, però sí la majoria. Som molts i estem disposats, com es demostra any rere any, a sortir al carrer. Hem après la importància de l'organització. Hem après que amb lliris no es guanya. Hem après que caldrà lluitar, i defensar-se, literalment. No és ni un eufemisme ni una metàfora.
Cal reprendre la iniciativa. Cal posar de nou objectius assolibles. Cal superar als partits i i impedir que aprofitin la immensa força de l'independentisme per als seus objectius de curta volada. Cal reprendre la mobilització, amb lideratges i organització nova, fora del control dels partits. Cal engrescar a la gent, de nou, als joves en particular. Els hem d'oferir una esperança, un objectiu, un país que poden aconseguir i que mereix l'esforç d'aconseguir-lo.
Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.
Visca Catalunya Lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada