Les dades són aquestes: (del Vilaweb d'ahir, "Castells preveu que...")
El nombre d'aturats al conjunt del Principat, País Valencià i Illes Balears s'ha incrementat en "64.695 desocupats més que no a final de desembre del 2008. Al Principat, li'n corresponent 32.525, un 7,68% més que no el desembre. A les Illes, 149 més, un 1,57% més que no al desembre. Al País Valencià, 31.021 més, és a dir, un 8,67% més. "
(del Vilaweb d'ahir, "La desocupació creix fins...")
"El nombre total d'aturats ja suma 907.000 persones: 455.800 al Principat, 381.000 al País Valencià i 69.500 a les Illes. La taxa d'atur se situa, per tant, en un 14,85 al País Valencià, un 12,32 a les Illes i un 11,82 al Principat. "
Tanmateix, aquestes dades són de la EPA (Enquesta de Població Activa) que fa el govern de l'estat.
Doncs bé, en Marc Vidal, abans d'ahir, dilluns, al seu bloc en castellà es mullava amb el vaticini de 250.000 aturats més a tot l'estat. L'endemà, dimarts, l'Enquesta de Població Activa el "desmentia" donat una xifra una mica per sota de 200.000.
Avui, en Marc Vidal contraatacava suggerint que la EPA està un pel cuinada i que el nombre d'aturats real a l'estat està en 3.569.430 aturats. Aporta un argument força convincent "No es posible y además es inoperable que se establezca la formulación básica de que apenas 200.000 nuevos parados surgen de una pérdida de 350.000 contratos. Estas 150.000 personas que han pasado a parados que no demandan empleo, se han ido, se han jubilado o les ha atropellado un camión".
El missatge del Marc Vidal és que s'està ocultant la magnitud del desastre.
Personalment, trobo igual de desastre 250.000 que 200.000. És una brutalitat en tots dos casos.
De fet, la sospita que l'estat està cuinant les dades o que, sense cuinar les dades, aquestes es presenten de forma tendenciosa podria tenir alguna cosa més que fonaments. Un exemple: en el recompte d'aturats no es tenen en compte als 700.000 demandants de feina que estan "ocupats", en què? doncs, per exemple, fent cursos de formació a l'INEM. Suggeriment també de Marc Vidal, aquest cop, però, la font que cita és el mateix INEM.
(font: http://www.inem.es/inem/cifras/datos_avance/datos/datos_2008/AV_SISPE_0812.PDF
Pàgina 19 de l'informe)
El fet d'estar "formant-se" els treu de la llista de l'atur.
Una mica fort, no?
El pitjor, per mi, no és tant que les previsions d'atur siguin més o menys esgarrifoses. El pitjor no és tampoc la sensació que el govern espanyol no té ni idea de què fer. El pitjor, per mi, és la sospita que el govern està manipulant la informació amb la intenció d'enganyar a la gent.
El ZP va arribar a la Moncloa perquè es va enganxar a Aznar en un intent de manipulació barroer, provant de culpar a ETA dels atemptats de Madrid quan arreu del món tothom ja assenyalava a Al-Qaeda. Doncs bé, ara passa alguna cosa semblant amb la crisi.
I què? Res. L'atur creix. És imparable. I amb el seu creixement, el fantasma de la deflació és cada cop més proper. Una depressió és a les portes i ZP no té capacitat de resposta. Rajoy tampoc, no ens enganyem. De fet ningú té capacitat de resposta perquè ara mateix, un cop la realimentació recessiva del sistema s'ha engegat ja no es pot aturar. Aquesta crisi es tenia que haver aturat fa molts anys, amb un sistema educatitu eficient, havent fet que la economia girés cap a a sectors productius, amb infraestructures modernes per a tothom. Res d'això es va fer, o va fer-se malament i amb moltes carències. El resultat és aquest. La crisi colpeja arreu, és cert, però l'atur a Espanya duplica el de la UE i creix. mentre que a Alemanya, per dir alguna cosa, no només no creix l'atur sinó que fins hi tot, el redueixen una mica.
No dic que l'atur a la UE no pugui empitjorar radicalment, però el cert és que, de moment, a l'únic lloc de la UE on la tragèdia de l'atur és alguna cosa més que una amenaça és a l'estat espanyol.
Un estat amb milions de funcionaris. Un atur creixent. Pensionistes. La població activa ha de suportar tot això. Una proposta evident: simplificar tot allò que sigui simplificable. Simplificar l'administració. Eliminar l'estat central. Eliminar la monstruosa burocràcia madrilenya. Escapçar l'estat, el mandarinat madrileny que actua com a forat negre que xucla recursos d'arreu: dels territoris de l'estat, d'Europa... A on ha anat a parar innecessari rescat financer? Exacte: a Madrid. A mans dels que avui són polítics i demà membres de consells d'administració de multinacionals amb seus madrilenyes, o viceversa. La casta dels mandarins madrilenys, en definitiva. Els mateixos que han "liderat" el desgavell estructural espanyols dels 30 anys de "democràcia". Els mateixos que s'han fet funcionaris per a tenir influència. Els mateixos que allà on havia d'haver voluntat de servei, han tingut cobdícia i ànsia de poder.
Un raonament similar es podria fer amb Barcelona respecte del Principat, que ningú no s'enganyi, i no diguem amb Ciutat de València i el País Valencià, o amb Ciutat de Mallorca i les Balears.
Tanmateix, sempre serà molt més eficient un govern proper d' ajuntaments i Generalitat (amb la necessària purga), que no pas la ineficiència demostrada, corrupta i cobdiciosa del funcionariat madrileny.
Una altre cosa que ajudaria seria que fóssim més nacionalistes. Estic convençut que aquesta és una diferència fonamental amb els països de la UE. Hi ha de tot, segur, però crec que trobaríem més gent compromesa de veritat amb el propi país que no pas aquí. Potser haver estat l'escenari de les dues guerres mundials, dues reconstruccions nacionals, doncs, ha marcat el caràcter dels altres paḯsos de la UE amb un esperit nacionalista que aquí no tenim i que potser ells mateixos no es reconeixen, però que el tenen.
Aquest sentiment que porta a considerar-se compatriotes a gent molt diferent, i compromesos d'alguna forma amb el bé comú. És allò que permet que no calguin torns al metro, ni revisors als autobusos, perquè la gent paga els bitllets sense provar d'escaquejar-se. No és només civisme. És pertinença a una societat i assumpció natural de drets i deures. En el fons, és nacionalisme.
Doncs això tampoc hi és. Tenim prou compromís amb Catalunya?
Tot plegat, però, això també tenia que haver-se fet abans. Aquest compromís amb el civisme, amb el patriotisme, es tenia que haver conreat fa anys a les escoles i és una més de les coses que no funcionen.
Ara tocarà patir. Estem en mans de mentiders i ens falta confiança en el país. El pitjor escenari doncs la crisi és real. L'atur és real i va a més. Això portarà desesperació. Quan hi ha desesperació les mesures que es prenen són les desesperades, no les raonables.
Ara costa més que mai, i cada cop costarà més, però cal tenir el cap fred, ser solidaris i no deixar a cap compatriota sol, cal usar la imaginació i tenir clar que no vindran a ajudar-nos de fora (ni de Madrid ni d'Europa, ans al contrari) i que hem de posar-nos en marxa cap allà on vulguem anar. Com individus. Com País.
Un altre país és possible.
Un altre món és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada