Jo penso que estem enmig de la campanya electoral de les eleccions més decisives de la nostra vida. És la meva opinió.
Però, tanmateix, la campanya electoral no m'interessa gens. No li trobo el què a les campanyes electorals. Ni tan sols a aquesta que correspon a les que, per mi, són les eleccions més importants que he viscut i que, sospito, viuré.
Soc dels que es desconnecten de les campanyes. No m'agraden els blocs electorals als mitjans i els espots de campanya em semblen avorrits, en el millor dels casos, o una manca de respecte tot sovint.
Per això, ahir, en acabar veure el vídeo de campanya de la CUP vaig alçar les mans al cel i amb els ulls negats vaig donar les gràcies als olímpics pel regal.
El vídeo de la CUP és autoparòdic, crític i divertit. Els cupaires s'ho deuen haver passat d'allò mes bé amb la seva realització. Els gags i referències són continuats. Has d'estar atent per no perdre-te'ls.
Primer de tot, el vídeo:
Un mini road-movie "basat en realitats polítiques" de set minuts i mig. "Anaven lents perquè anaven lluny".
Alerta d'spoilers. Si no heu vist el vídeo, no seguiu i mireu-lo ara. Sapigueu que, a continuació, tots els misteris de la pel·lícula seran desvetllats.
El vídeo que comença amb la furgoneta en la que van els cupaires aturada i amb fum al motor. Cau l'espardenya que David Fernández va ensenyar al (gàngster) Rodrigo Rato i el David hi carrega el peu. Estilisme torrentià.
El Fernández, "Alguna cosa s'ha trencat". No sabem que ha passat, però podria tractar-se del "nucleo irradiador" de Íñigo Errejón.
Deuen haver estat "les pedres del camí, les que ens posen ells i les que ens posem nosaltres..." però mira, tu, nosaltres sempre anem pel dret, i després passa el que passa".
No és només el motor. També la roda ha punxat. Isabel Vallet s'ofereix a canviar-la. No és que en sàpiga gaire, però s'ha vist M Gyver sencer i alguna cosa es podrà aprofitar. De moment sap que cal un gat.
Antonio Baños li dona el gat. Un gat xinès, d'aquests daurats que mouen el braç. El Baños confessa que duia la broma preparada de casa. Moment surrealista: la Internacional accelerada sona durant un parell de segons, mentre el moviment del braç del gat recorda el tradicional gest comunista del puny alçat.
Toca fer reparacions. O buscar una roda, o trucar a la grua. El Busqueta fa els càlculs. No hi han calés. "La despesa la controla la Troika. O deixem de pagar el deute o no arriba ni per una roda de bicicleta". "Tocarà desobeir un altre cop", respon Arrufat.
Diàleg entre Fernández i Vallet: "correm massa", "A vegades sembla que avancem i a vegades sembla que estiguem al mateix lloc que al 2012". Baños intervé. Segon moment surrealista amb referència a "Atrapat en el temps" (Groundhog Day, Harold Ramis, amb Bill Murray i Andie McDowell).
La Gabriela (Recorda moltíssim a la Carbonell de Plats Bruts!) ha trobat una roda, "al maleter, sota una caixa de samarretes zapatistes", tots miren a l'Arrufat, que fa un gest de "jo no es sé res". Gag en clau interna? Que no ets ordenat, Quim?
La Gabriela diu que ella posa la roda i el Quim respon que encara quedarà per arreglar el motor. David, que baixa de nou a la terra, "cita" a Henry Ford: "un cotxe sense motor és com un poble sense futur". La mirada del Quim no té preu.
Isabel retreu el referent fordià. David respon amb una nova cita, aquest cop de l'Ovidi, no m'ha quedat clar si Montllor o el clàssic llatí: "ni referents, ni preferents".
Arriba un cotxe. S'atura. Una polsera indepe. "Voleu pujar?" Noooo! "És que no anem al mateix lloc. A més no heu passat la iteuve", "Ha, ha ha, nosaltres som la itevé" i marxa. Gag potentíssim. En un moment, la negativa de la CUP a anar amb JpS, una critica a l'independentisme de postureig i un clatellot a la corrupció dins de CDC.
En fi, la furgo tampoc està tan malament, encara que no corri gaire, però va on ells volen. El problema gros és que falta una peça. Quina peça? en tot cas, Baños veu la metàfora: "Sense justícia no hi ha llibertat. Sense sobirania no hi ha democràcia. Sense les dones no hi ha revolució." i Gabriela rebla: "I sense totes les peces no hi ha motor".
Un altre cotxe, que va molt de pressa, en sentit contrari. Tant de pressa que esclafa la Queta. Dins el cotxe que va molt ràpid se sent a Sabina. Veig aquí una referència a Podemos. "I on van aquests?", "cap enrere". Van al Madrid de 1978.
Desconcert. Quim convoca una assemblea per decidir si "anem bé per aquesta via". David demana qui té el mapa. El Baños apareix amb un mapa d'Europa i fa lloc a la taula amb un cop de braç que aboca al terra tota la paramenta per dinar que havia preparat el Busqueta. "Collons, Baños!"
El cas és que hi ha massa mapa. El Busqueta el plega fins deixar només els Països Catalans. Moment palilleru del David en veure com de petit és el nostre país. "No som res". En fi, anem per feina. Som a algun lloc de les terres de Lleida. On és Ítaca? Privatitzada. En mans alemanyes, concretament, es podria afegir.
Quim ho veu clar: calen reforços. Truca a l'Anna Gabriel que és a l'Ateneu. Demana ajuda. L'Anna respon citant a Gramsci: "Necessitem tota la força. Necessitem tota la intel·ligència. Necessitem tot el coratge".
Gabriela ha arreglat la roda i arriben els reforços just a temps. La gent empeny la furgoneta que, de nou, es posa en marxa. La gent empeny la furgoneta. Per si no havia quedat clar, la furgoneta representa el Procés d'Independència.
Per cert, que la furgoneta va pel carril de l'esquerra "perquè per la dreta mai s'avança"... i si els mossos els paren, ja es faran els escocesos.
Merda! (Isabel, aquest vocabulari!) s'han deixat el mapa. Però no passa res. Tenim memòria i sabem on volem anar.
La road movie acaba amb la furgoneta empesa per la gent allunyant-se mentre el gat xinès ens diu adéu.
Els crèdits finals també tenen la seva cosa. "...quan el motor és la gent." "Governem-nos", càsting cupaire, "basada en fets reals" i "encara que no ho sembli, això és un vídeo electoral" i finalment, el millor de tot, "vota't", amb t.
Moltes gràcies, David, Quim, Isabel, Antonio, Busqueta, Gabriela, Anna i Albert. I a tots els que heu fet aquest vídeo.
Espero que molta gent us faci confiança el proper 27S.
Espero que el 27S tots guanyem. El 27S guanyarem la Independència.
divendres, 18 de setembre del 2015
dissabte, 12 de setembre del 2015
L'endemà de la diada
En el seu parlament Jordi Sánchez anunciava ahir que "alguns mitjans parlen de 2.000.000 d'assistents a la Via Lliure". Déu n'hi do. Baños, de la CUP, deia que entrar en el ball de xifres no era adequat, que en tot cas ahir érem molts. Entre poc i massa... La meva estimació personal, basant-me en que a la web de la Via Lliure hi consten apuntades prop de mig milió de persones i que, ni de bon tros, tothom que va ser ahir a la Meridiana estava apuntat, és que un milió de manifestants és una quantitat versemblant, o curta fins i tot.
Un milió de manifestants organitzats és una força immensa. Però és una força que serveix per al que serveix. La pregunta és: servirà per a donar a l'independentisme una majoria suficient i incontestable el proper 27S?
Encara més: què és una "majoria suficient i incontestable"? Jo soc dels que pensen que l'escenari òptim és una majoria en vots i en escons, però m'adono que la majoria en escons és el mínim necessari.
Per vàries raons. JpS i la CUP han dit que volen la independència però que optaran per un full de ruta els uns, i per una DUI més procés constituent els altres. Fins i tot des de CSQEP o, si més no, des de corrents interns, diuen que cal propiciar un procés constituent unilateral. L'independentisme, doncs, no es presenta completament unificat. Per la banda del no, les diferències són encara més grans i, per exemple, nominalment el PSC continua presentant-se com federalista. El cas és que no existeix en la banda del No un intent de concentració del vot equivalent al de JpS.
És dir, hi ha dispersió de vot tant entre el sí, com en el no a la independència, per tant, la suma directa de vots a favor del sí o del no, sobretot si els resultats són ajustats no serà senzilla o, simplement, no serà possible.
El resultat en escons, en canvi, no hauria de plantejar molts dubtes. En principi, una majoria absoluta d'escons independentistes hauria de conduir a un govern independentista. Quin govern? Dependrà de la composició d'aquesta majoria d'escons. És molt probable que, cas que JpS no obtingui la majoria absoluta, la CUP tingui molt i molt a dir, en particular, en l'acceleració i caràcter que prengui el procés.
També és possible que, en virtut de la llei electoral catalana, la majoria d'escons independentistes no correspongui directament a una majoria absoluta de vots. Això podria passar. Realment, però, no hi haurà cap altre opció que seguir endavant amb el full de ruta. Per reducció a l'absurd: un govern que té majoria absoluta en escons, o gairebé majoria absoluta, amb una oposició que no és capaç d'articular una majoria alternativa; aleshores, per les carències de l'oposició, l'opció majoritària ha de renunciar al propi programa? No és lògic. Si hi ha un govern de JpS, està obligat, per compromís amb els seus votants, a tirar endavant amb el full de ruta. Per això se'ls ha votat, i contra aquest programa, anunciat i conegut, serà l'oposició la que no haurà estat capaç d'articular una alternativa. El problema, si de cas, el tenen ells.
Tanmateix, ja s'ha dit, més d'un cop, que el full de ruta es pot canviar per un referèndum pactat. Ahir ho va tornar a repetir el President.
La qüestió és si aquest referèndum es convocarà. No pas amb l'actual govern del PP. El govern del PP té data de caducitat al proper desembre, però ben bé podria ser, amb el suport de C's, que el seu mandat s'allargués quatre anys més. No cal dir que amb una coalició PP i C's un referèndum pactat a Catalunya encara és més impossible que avui. L'alternativa seria un govern de PSOE, amb P's i, qui sap, si amb el suport de JpS, PNB i i altres forces nacionalistes i regionalistes que s'avingués a un referèndum pactat a Catalunya. Però aquest escenari també és inversemblant.
Inversemblant perquè en cas de referèndum, fins i tot perdent-lo, per l'independentisme seria una victòria. Perquè l'estat espanyol hauria reconegut explícitament el caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació. Res no seria igual després del referèndum. Encara més: no només hauria estat una victòria de l'independentisme, també ho hauria estat de les forces que malden per un nou procés constituent, a Catalunya i a Espanya i, de fet, serien els més beneficiats. Justament per això, el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat és inacceptable pel nacionalisme espanyol de PP, PSOE i C's ja que significaria el desmantellament del blindatge constitucional que els garanteix la preeminència a les institucions, i es difícil d'empassar, en aquest cas per motius purament identitaris, pels corrents nacionalistes de P's. En particular, el PSOE no pot portar al seu programa un referèndum per Catalunya sense que això signifiqui una implosió i una debacle electoral.
Remarcar que, a hores d'ara, qualsevol possibilitat de canvi a Espanya passa per una victòria independentista a Catalunya que posi a l'estat en la disjuntiva d'enfrontar-se a una DUI o pactar un referèndum i obrir, per la via dels fets consumats, el canvi constitucional. Única forma com es pot canviar la constitució.
Perquè la improbable coalició d'esquerres i nacionalistes seria dèbil i, en tot cas, un procés de canvi constitucional per la "via legal" demana unes majories amples i duradores en el temps. Si ja resulta difícil pensar en una majoria que permeti donar aquest primer pas de canvi constitucional, la probabilitat que es repeteixi i s'ampliï la majoria en una segona legislatura disminueix dràsticament.
Tot això, a més, suposant que aquest canvi constitucional fos acceptable pels partits catalans. En definitiva, el PP en algun moment també ha parlat de canvis constitucionals... de caràcter recentralitzador.
Amb tot, l'única opció intel·ligent per desactivar la mobilització independentista, si més no per ara, passa per un referèndum en el que es voti explícitament independència sí o no, sense matisos, i confiar que siguin veritat les enquestes del CIS que diuen que la majoria dels catalans no volen la independència.
Però, en fi, com ja he dit, aquest referèndum pactat, ni hi és ni se l'espera. Com no sigui que des de la UE, o dels EUA, es faci algun tipus de toc al govern de torn a Madrid. Podria ser. Com també que des de Madrid s'ignorin aquestes advertències. Pronostico que no hi haurà cap resposta intel·ligent des de Madrid.
De fet, vull veure com el constitucional encara presta un darrer servei a la causa independentista inhabilitant a Artur Mas. Això seria, simplement, definitiu.
Per tot això, aquest 27S serà diferent. Perquè és la via possible. Perquè per canviar el món hem de començar per canviar nosaltres i casa nostra. Hem de començar per guanyar a Catalunya.
Es poden imaginar tots els escenaris que es vulguin però potser val més esperar una mica: d'aquí dues setmanes hi haurà un resultat electoral i una realitat concreta. Tindrem l'escenari que podria ser el definitiu.
Espero que sigui el de la majoria absoluta ample, en vots i escons, de l'independentisme.
Ahir vam omplir la Meridiana, el 27S omplirem les urnes.
divendres, 11 de setembre del 2015
Esperança
11 de setembre. Pel balcó encara se senten els tambors de la marxa de torxes que diversos grups independentistes de Sants han organitzat com a vigília de la Diada Nacional. És un homenatge als herois de l'11 de setembre de 1714. Un dels molts que arreu de Catalunya s'estan fent aquesta nit.
A la tarda farem la Via Lliure a la Meridiana que espero i desitjo que sigui l'última "performance". No per l'esforç que representa, que és ben poca cosa, si no per que no m'hi vull acostumar, perquè vull avançar, perquè tinc pressa. Perquè ja he tingut molta paciència. Faré la Via Lliure amb l'esperança que ja no caldrà fer-ne més.
Això sí, tant de bo que la Via Lliure surti molt bé; que es pugui exhibir al món com un nou exemple de la Revolució dels Somriures; que sigui massiva, plural, colorista, lluminosa, esperançada i alegre; que el sol s'apunti i que no plogui. Si més no mentre duri la concentració. Tant de bo que tot sigui així.
Però el que de debò interessa, el que compta de veritat, és que el 27 de setembre l'independentisme assoleixi una victòria que no es pugui discutir. Cal una victòria suficient i útil per a endegar el full de ruta.
Espero, tinc l'esperança, que el 27S es veurà la majoria absoluta en escons de l'independentisme, i també en vots.
Crec que serà una gran victòria. Una victòria cívica. Una victòria sense perdedors, perquè tots tindrem dret a fer el nou país. Una victòria de l'esperança. Hi han uns herois anònims enterrats al Fossar de les Moreres. Van morir per defensar les seves vides i les dels que estimaven, per la seva ciutat i per les llibertats i els drets dels catalans. Jo crec que si van lluitar en condicions terribles fins al final és perquè tenien esperança. Ell llegat dels herois de l'11 de setembre de 1714 és l'esperança.
Esperança. Com ara. Perquè d'això va la Independència. Podem guanyar. Espero, tinc l'esperança, que aquest cop sí, que guanyarem tots, que farem un país millor. Per nosaltres i pels nostres fills.
Aquesta és la meva esperança.
A la tarda farem la Via Lliure a la Meridiana que espero i desitjo que sigui l'última "performance". No per l'esforç que representa, que és ben poca cosa, si no per que no m'hi vull acostumar, perquè vull avançar, perquè tinc pressa. Perquè ja he tingut molta paciència. Faré la Via Lliure amb l'esperança que ja no caldrà fer-ne més.
Això sí, tant de bo que la Via Lliure surti molt bé; que es pugui exhibir al món com un nou exemple de la Revolució dels Somriures; que sigui massiva, plural, colorista, lluminosa, esperançada i alegre; que el sol s'apunti i que no plogui. Si més no mentre duri la concentració. Tant de bo que tot sigui així.
Però el que de debò interessa, el que compta de veritat, és que el 27 de setembre l'independentisme assoleixi una victòria que no es pugui discutir. Cal una victòria suficient i útil per a endegar el full de ruta.
Espero, tinc l'esperança, que el 27S es veurà la majoria absoluta en escons de l'independentisme, i també en vots.
Crec que serà una gran victòria. Una victòria cívica. Una victòria sense perdedors, perquè tots tindrem dret a fer el nou país. Una victòria de l'esperança. Hi han uns herois anònims enterrats al Fossar de les Moreres. Van morir per defensar les seves vides i les dels que estimaven, per la seva ciutat i per les llibertats i els drets dels catalans. Jo crec que si van lluitar en condicions terribles fins al final és perquè tenien esperança. Ell llegat dels herois de l'11 de setembre de 1714 és l'esperança.
Esperança. Com ara. Perquè d'això va la Independència. Podem guanyar. Espero, tinc l'esperança, que aquest cop sí, que guanyarem tots, que farem un país millor. Per nosaltres i pels nostres fills.
Aquesta és la meva esperança.
divendres, 4 de setembre del 2015
Aquí sí, Catalunya acull. #CATAcull
Un nen de tres anys ofegat a Turquia. Trens de refugiats que arriben a un camp d'internament a Hongria. Un home amb els braços escorxats per filats de ganivetes a Melilla.
Aquests atrocitats fa molt de temps que s'esdevenen. Ara la tragèdia pren la forma mediàtica dels refugiats sirians, però no fa tant era la dels immigrants a Ceuta i Melilla i fa més temps, la de les pasteres de l'estret. I podríem anar més enrere i trobaríem casos i més casos de refugiats, d'emigracions i deportacions.
Hi ha un dret fonamental que tenim tots els humans que és el dret a la vida, el d'anar a on sigui per tractar, senzillament, de poder viure: d'alimentar-nos, de tenir refugi. El dret a buscar un lloc on poder créixer, estimar, educar-nos i guarir-nos les malalties. El dret a buscar, i l'esperança de trobar, algun lloc on, si es pot, tractar de ser feliços. En certa manera és força ambiciós. Però, tanmateix, tots hi tenim dret.
Ara bé, el dret a emigrar s'exerceix, preferentment, com últim recurs. Se'm fa difícil qualificar-lo de dret al d'emigrar quan resulta que el desplaçament és forçat. Quan marxar és una fugida. Quan la guerra, el terrorisme, la repressió, però també la desertització, l'esgotament dels recursos, o l'empobriment, o la raó que sigui, fan que la vida sigui impossible.
No es pot dir, tampoc, que emigrar sigui un dret quan la fugida acaba sent tràfic de carn. Quan ets la mercaderia d'uns mafiosos. Quan la barca que creua la Mediterrània és més valuosa, pels traficants, que totes les vides que s'hi amunteguen.
Què es pot fer? Els refugiats són la conseqüència d'un problema previ. Entenc que la resposta al "què es pot fer" és, doncs, complexa i té moltes implicacions que demanarien parlar d'ètica, de política, de democràcia, de poder, d'interessos econòmics, de valors morals i religiosos, d'energia, de recursos... Aquesta anàlisi i el disseny de solucions és important fer-lo i debatre'l i, sobretot, dur-lo a la pràctica tan aviat com es pugui, aprofitant les oportunitats que apareguin.
Però també cal actuar sobre l'emergència. Sobre el que és crític. Perquè és crític actuar ja per salvar la vida dels refugiats que ara mateix estan surant a una barca enmig del Mediterrani, o asfixiant-se dins un contenidor.
És en aquest context de criticitat que hi ha la mobilització del “Aquí sí, Catalunya acull” #CATAcull de la plataforma STOP MARE MORTUM (manifest) que demana la creació d’una xarxa de municipis acollidors de persones refugiades a Catalunya.
Davant l'urgència, crec que aquesta és una bona iniciativa.
Reprodueixo els detalls proposats per al pla #CATAcull (extret del blog d'Stop Mare Mortum)
Des de la plataforma es demana a la Generalitat i als ajuntaments:
"La coordinació entre totes les administracions responsables: Ajuntaments, Generalitat, Estat espanyol i Unió Europea.
Que s’augmenti el nombre de places d’asil a Catalunya. Les 28 que s’ofereixen és un nombre ridícul per a més de 7,5 milions d’habitants i per a les més de 1.600 sol.licituds que es preveuen enguany.
Que s’augmenti la qualitat de la plaça d’acollida.
Actualment el temps d’asil és de 6 mesos. Creiem que això és un temps insuficient perquè una persona superi l’experiència traumàtica de l’exili i pugui ser autònoma (aprendre la llengua, conèixer el país, trobar feina...). Després d’aquests 6 mesos la persona queda desprotegida. Per això creiem que hauria de ser d’un mínim de dos anys.
Crear uns serveis d’acollida i suport adequats a les necessitats ( psicòlegs, treballadors socials, intèrprets, advocats...) i individualitzat.
Accés universal als serveis públics (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, serveis d’ocupació...).
Crear una Xarxa catalana de municipis acollidors. Volem que altres poblacions segueixin la línia de Barcelona, Sabadell o St. Feliu de Llobregat.
Crear una Xarxa de famílies acollidores amb els recursos necessaris i les garanties necessàries.
Dotar dels uns recursos adequats a les entitats que treballen amb les persones refugiades per poder atendre-les amb garanties.
Endegar i garantir polítiques municipals de cooperació per al desenvolupament amb vocació transformadora.
Per a tot això pensem que el pressupost de 100.000 euros que la Generalitat ha destinat al Pla de Protecció Internacional de Catalunya del 2014 és insuficient i, per tant, demanem un augment de pressupost de caràcter urgent.
Per altra banda, Stop Mare Mortum elaborarà una proposta que farà arribar a tots els grups polítics per a que la portin als seus plens municipals"
Aquests atrocitats fa molt de temps que s'esdevenen. Ara la tragèdia pren la forma mediàtica dels refugiats sirians, però no fa tant era la dels immigrants a Ceuta i Melilla i fa més temps, la de les pasteres de l'estret. I podríem anar més enrere i trobaríem casos i més casos de refugiats, d'emigracions i deportacions.
Hi ha un dret fonamental que tenim tots els humans que és el dret a la vida, el d'anar a on sigui per tractar, senzillament, de poder viure: d'alimentar-nos, de tenir refugi. El dret a buscar un lloc on poder créixer, estimar, educar-nos i guarir-nos les malalties. El dret a buscar, i l'esperança de trobar, algun lloc on, si es pot, tractar de ser feliços. En certa manera és força ambiciós. Però, tanmateix, tots hi tenim dret.
Ara bé, el dret a emigrar s'exerceix, preferentment, com últim recurs. Se'm fa difícil qualificar-lo de dret al d'emigrar quan resulta que el desplaçament és forçat. Quan marxar és una fugida. Quan la guerra, el terrorisme, la repressió, però també la desertització, l'esgotament dels recursos, o l'empobriment, o la raó que sigui, fan que la vida sigui impossible.
No es pot dir, tampoc, que emigrar sigui un dret quan la fugida acaba sent tràfic de carn. Quan ets la mercaderia d'uns mafiosos. Quan la barca que creua la Mediterrània és més valuosa, pels traficants, que totes les vides que s'hi amunteguen.
Què es pot fer? Els refugiats són la conseqüència d'un problema previ. Entenc que la resposta al "què es pot fer" és, doncs, complexa i té moltes implicacions que demanarien parlar d'ètica, de política, de democràcia, de poder, d'interessos econòmics, de valors morals i religiosos, d'energia, de recursos... Aquesta anàlisi i el disseny de solucions és important fer-lo i debatre'l i, sobretot, dur-lo a la pràctica tan aviat com es pugui, aprofitant les oportunitats que apareguin.
Però també cal actuar sobre l'emergència. Sobre el que és crític. Perquè és crític actuar ja per salvar la vida dels refugiats que ara mateix estan surant a una barca enmig del Mediterrani, o asfixiant-se dins un contenidor.
És en aquest context de criticitat que hi ha la mobilització del “Aquí sí, Catalunya acull” #CATAcull de la plataforma STOP MARE MORTUM (manifest) que demana la creació d’una xarxa de municipis acollidors de persones refugiades a Catalunya.
Davant l'urgència, crec que aquesta és una bona iniciativa.
Reprodueixo els detalls proposats per al pla #CATAcull (extret del blog d'Stop Mare Mortum)
Des de la plataforma es demana a la Generalitat i als ajuntaments:
"La coordinació entre totes les administracions responsables: Ajuntaments, Generalitat, Estat espanyol i Unió Europea.
Que s’augmenti el nombre de places d’asil a Catalunya. Les 28 que s’ofereixen és un nombre ridícul per a més de 7,5 milions d’habitants i per a les més de 1.600 sol.licituds que es preveuen enguany.
Que s’augmenti la qualitat de la plaça d’acollida.
Actualment el temps d’asil és de 6 mesos. Creiem que això és un temps insuficient perquè una persona superi l’experiència traumàtica de l’exili i pugui ser autònoma (aprendre la llengua, conèixer el país, trobar feina...). Després d’aquests 6 mesos la persona queda desprotegida. Per això creiem que hauria de ser d’un mínim de dos anys.
Crear uns serveis d’acollida i suport adequats a les necessitats ( psicòlegs, treballadors socials, intèrprets, advocats...) i individualitzat.
Accés universal als serveis públics (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, serveis d’ocupació...).
Crear una Xarxa catalana de municipis acollidors. Volem que altres poblacions segueixin la línia de Barcelona, Sabadell o St. Feliu de Llobregat.
Crear una Xarxa de famílies acollidores amb els recursos necessaris i les garanties necessàries.
Dotar dels uns recursos adequats a les entitats que treballen amb les persones refugiades per poder atendre-les amb garanties.
Endegar i garantir polítiques municipals de cooperació per al desenvolupament amb vocació transformadora.
Per a tot això pensem que el pressupost de 100.000 euros que la Generalitat ha destinat al Pla de Protecció Internacional de Catalunya del 2014 és insuficient i, per tant, demanem un augment de pressupost de caràcter urgent.
Per altra banda, Stop Mare Mortum elaborarà una proposta que farà arribar a tots els grups polítics per a que la portin als seus plens municipals"
dimecres, 2 de setembre del 2015
No l'acaben d'encertar
Compte enrere per la Diada i la Via Lliure.
Enguany, l'11 de setembre estrenarà la campanya electoral del 27S. La oficial, perquè la campanya electoral en la pràctica ja fa temps que està en marxa.
I val a dir que si hi ha una campanya que sembla que serà reeixida és la independentista. No només perquè els independentistes estan - o estem: dins les meves possibilitats, jo també faig campanya- mobilitzats i tractant de mobilitzar electors, si no perquè els unionistes no "acaben d'encertar" amb els seus arguments o, directament, estan oferint un reguitzell d'arguments nous per a la Independència, i gratis.
No l'acaben d'encertar quan un ex-president del govern la fot pel broc gros i, menys bufons, ens diu de tot. Un ex-president del govern que no és exactament un sant baró.
No l'acaben d'encertar quan un altre ex-president (li en diré ex-president A) afirma que l'altre ex-president (posa-li ex-president F) que diu coses pel broc gros té raó. I que "Cataluña se está desgarrando". Ai caram. Catalunya s'esquinça. No només ho diu A, també ho diu la vice-presidenta (aquesta serà S³).
Catalunya s'esquinça i jo que no m'havia adonat. Sospito que no soc l'únic que no ho sabia. De fet, sospito que som molts els que no ens havíem adonat i això em porta a pensar que Catalunya no s'esquinça, ni s'esberla, ni cap falla ni fenomen sísmic ensorrarà mig país ni provocarà l'aparició d'una nova serralada. No ho crec. En canvi sí que crec que l'argument de Catalunya s'esquinça és wishful thinking, o dit més planer, un somni humit d'F, A i S³.
Molta gent ha contestat la "carta" d'F. De les que he llegit m'agraden aquestes respostes: la de Ramon Cotarelo (us recomano el seu blog), la de Vicenç Navarro, i la del sempre combatiu i incisiu Vicent Sanchís. N'hi han moltes més (cerca a google).
No l'acaben d'encertar quan es passen pel folre una cosa tan bàsica com la separació de poders, i fan una reforma exprés del Tribunal Constitucional pensada per inhabilitar a Mas.
No l'acaben d'encertar quan creuen que en tindran prou inhabilitant a Mas.
Sobre això de la reforma exprés del constitucional, el més interessant ho va dir S³: "Ningú ha de témer aquesta mesura". O sigui, que no tinguem por. O sigui, que S³ ens diu, en realitat, que més ens val estar acollonits. Qui ha de témer, doncs, aquesta mesura? Els indepes tots.
No cal espantar-se. Però és molt significatiu com aquests personatges fan servir les institucions de l'estat com instruments de poder, però d'un poder que exclou, que amenaça i que reprimeix. Segur que no han llegit Why Nations Fail. En fi.
Com acabarà això? doncs qui sap. Potser sí que inhabilitaran a Mas. En aquest cas, Mas no seria president. Tant se val. Ho serà Romeva, o Forcadell, o qui sigui que decideixin els diputats del nou Parlament. Cal tenir present que la llei espanyola només es trencarà un cop de forma indiscutible: amb la DUI. Fins aleshores, les accions del govern es mouran dins el marc de la legalitat o vorejant-ne els extrems. A menys, és clar, que des del gobierno es perverteixi la legalitat fins a límits impossibles per anti-democràtics... oh! wait! en aquest cas, la DUI s'avançaria uns mesos.
No l'acaben d'encertar, finalment, quan van de xèrifs i xulopiscines, fent servir un llenguatge de trinxeraire, com cert ex-alcalde (aquest serà X) que diu que amb aquesta reforma del tribunal constitucional "s'ha acabat la broma".
Però vet aquí que és aquesta la frase més reveladora de totes. Es pensen que la cosa va de broma. Que tot plegat és un ful. No reconeixen l'adversari. L'ignoren i el menystenen. Els perd el seu nacionalisme supremacista. la política segons X,F,A i S³ és exercici del poder de dalt a baix. En el millor dels casos, despotisme il·lustrat; en el pitjor i més habitual, saqueig, corrupció i repressió.
Allà ells. Ja us dic que no l'acaben d'encertar. No se si va ser Napoleó, Sun Tzu, o el mestre Yoda, o potser tots ells, que van dir "quan vegis que el teu enemic la caga, tu deixa'l fer". Segur que no ho van dir exactament així, però aquesta és la idea. Doncs això.
Enguany, l'11 de setembre estrenarà la campanya electoral del 27S. La oficial, perquè la campanya electoral en la pràctica ja fa temps que està en marxa.
I val a dir que si hi ha una campanya que sembla que serà reeixida és la independentista. No només perquè els independentistes estan - o estem: dins les meves possibilitats, jo també faig campanya- mobilitzats i tractant de mobilitzar electors, si no perquè els unionistes no "acaben d'encertar" amb els seus arguments o, directament, estan oferint un reguitzell d'arguments nous per a la Independència, i gratis.
No l'acaben d'encertar quan un ex-president del govern la fot pel broc gros i, menys bufons, ens diu de tot. Un ex-president del govern que no és exactament un sant baró.
No l'acaben d'encertar quan un altre ex-president (li en diré ex-president A) afirma que l'altre ex-president (posa-li ex-president F) que diu coses pel broc gros té raó. I que "Cataluña se está desgarrando". Ai caram. Catalunya s'esquinça. No només ho diu A, també ho diu la vice-presidenta (aquesta serà S³).
Catalunya s'esquinça i jo que no m'havia adonat. Sospito que no soc l'únic que no ho sabia. De fet, sospito que som molts els que no ens havíem adonat i això em porta a pensar que Catalunya no s'esquinça, ni s'esberla, ni cap falla ni fenomen sísmic ensorrarà mig país ni provocarà l'aparició d'una nova serralada. No ho crec. En canvi sí que crec que l'argument de Catalunya s'esquinça és wishful thinking, o dit més planer, un somni humit d'F, A i S³.
Molta gent ha contestat la "carta" d'F. De les que he llegit m'agraden aquestes respostes: la de Ramon Cotarelo (us recomano el seu blog), la de Vicenç Navarro, i la del sempre combatiu i incisiu Vicent Sanchís. N'hi han moltes més (cerca a google).
No l'acaben d'encertar quan es passen pel folre una cosa tan bàsica com la separació de poders, i fan una reforma exprés del Tribunal Constitucional pensada per inhabilitar a Mas.
No l'acaben d'encertar quan creuen que en tindran prou inhabilitant a Mas.
Sobre això de la reforma exprés del constitucional, el més interessant ho va dir S³: "Ningú ha de témer aquesta mesura". O sigui, que no tinguem por. O sigui, que S³ ens diu, en realitat, que més ens val estar acollonits. Qui ha de témer, doncs, aquesta mesura? Els indepes tots.
No cal espantar-se. Però és molt significatiu com aquests personatges fan servir les institucions de l'estat com instruments de poder, però d'un poder que exclou, que amenaça i que reprimeix. Segur que no han llegit Why Nations Fail. En fi.
Com acabarà això? doncs qui sap. Potser sí que inhabilitaran a Mas. En aquest cas, Mas no seria president. Tant se val. Ho serà Romeva, o Forcadell, o qui sigui que decideixin els diputats del nou Parlament. Cal tenir present que la llei espanyola només es trencarà un cop de forma indiscutible: amb la DUI. Fins aleshores, les accions del govern es mouran dins el marc de la legalitat o vorejant-ne els extrems. A menys, és clar, que des del gobierno es perverteixi la legalitat fins a límits impossibles per anti-democràtics... oh! wait! en aquest cas, la DUI s'avançaria uns mesos.
No l'acaben d'encertar, finalment, quan van de xèrifs i xulopiscines, fent servir un llenguatge de trinxeraire, com cert ex-alcalde (aquest serà X) que diu que amb aquesta reforma del tribunal constitucional "s'ha acabat la broma".
Però vet aquí que és aquesta la frase més reveladora de totes. Es pensen que la cosa va de broma. Que tot plegat és un ful. No reconeixen l'adversari. L'ignoren i el menystenen. Els perd el seu nacionalisme supremacista. la política segons X,F,A i S³ és exercici del poder de dalt a baix. En el millor dels casos, despotisme il·lustrat; en el pitjor i més habitual, saqueig, corrupció i repressió.
Allà ells. Ja us dic que no l'acaben d'encertar. No se si va ser Napoleó, Sun Tzu, o el mestre Yoda, o potser tots ells, que van dir "quan vegis que el teu enemic la caga, tu deixa'l fer". Segur que no ho van dir exactament així, però aquesta és la idea. Doncs això.
dijous, 27 d’agost del 2015
Falta un mes pel #27S2015
Avui estem a un mes just per a les plebiscitàries.
Un mes. Trenta un dies. Votarem per la Independència i espero que l'independentisme obtingui una victòria que no admeti discussions. En vots i en escons.
Una victòria que ho serà, de forma legítima i suficient, amb el 50% + 1 dels vots emesos.
Els referèndums es guanyen així, amb el 50% + 1 dels vots emesos. No ha de ser diferent ara. No veig perquè, com reclamava Espadaler, hagi de ser un 60% dels vots independentistes. Per què? Per què cal reclamar-li un 60% a l'independentisme per fer la independència, i no en canvi, un 60% a l'unionisme per mantenir l'status quo. Que potser els vots unionistes valen més? que potser hi han ciutadans de primera (els unionistes) i de segona (els independentistes)?
I, a més, qui posaria aquests mínims? L'estat espanyol ja ha deixat ben clar que li serà igual el resultat. Que tant li farà si la majoria és simple, absoluta o unanimitat. Que no acceptaran res.
I què és el que no acceptaran? No acceptaran que hi ha una majoria independentista? Ni tan sols després de comptar i recomptar i que es faci evident que aquesta majoria hi és? Posats a negar, que neguin el dia i la nit, que neguin la llei de la gravetat, que neguin que la terra gira al voltant del sol. Que ho neguin tot. Que siguin cecs. Millor.
Per guanyar de forma legítima i suficient n'hi ha prou amb el 50% + 1 dels vots emesos. Aquest és el mínim en un referèndum. Guanyar només amb escons seguiria donant legitimitat, però aleshores la suficiència quedaria en entredit.
Per això crec que l'objectiu del 27S és aquest: majoria absoluta independentista amplia, llarga, de vots emesos. Amb aquesta restricció la majoria en escons ve donada.
Guanyarem. A l'endemà s'encetarà, en certa forma ja s'ha encetat, el procés constituent unilateral que reclamen algunes veus de CSQEP. El reclamen però sembla que només està disposats a acceptar-lo si és amb les seves condicions, o si són ells que el propicien, o si és "unilateral" però amb el beneplàcit, o amb el permís, de Madrid. Espero, però, que l'evidència de que el procés és allà els farà participar, i a fons.
La llei espanyola només es trencarà un cop: amb la Declaració d'Independència. questa declaració d'Independència no serà immediata, si no que es produirà quan estigui completat el tram civil del Procés Constituent, és a dir, quan es disposi d'un esborrany generat des dels particulars, associacions, partits, institucions, entitats interessades en participar. Aquests seran els subjectes constituents. L'esborrany arribarà al Parlament i, en aquest moment serà quan es trencarà la llei espanyola amb la Declaració d'Independència i amb la llei de Transitorietat Jurídica de Successió entre Administracions.
Serà aquest el moment culminant. Serà quan caldrà mostrar més fermesa i quan caldrà obeir la llei catalana i desobeir l'espanyola.
Quanta gent caldrà que ho faci? quanta més millor, evidentment, una massa crítica. Però, sobretot, caldrà que es mostrin fidels a la llei catalana uns determinats llocs clau, unes determinades cadenes de comandament.
En definitiva, no se li demanaran heroismes a la gent. Però caldrà que determinades cadenes de comandament siguin fidels. Que una majoria d'aquestes cadenes siguin fidels. Serà tasca del nou govern assegurar aquestes cadenes de comandament. Serà així, i no amb actes d'heroisme ni escamots al carrer que es farà la independència. No es demanaran ni seran necessaris vessaments de sang. El que caldrà serà que la gent segueixi fent la seva feina normalment, però determinats fluxos de treball, d'informació, de recursos seran desviats. Els actes d'heroisme que es demanaran seran aquests canvis. Canvis petits, en la seva majoria, però que faran que el control deixi d'estar a unes mans per passar a unes altres.
Caldrà que una majoria de particulars, d'ajuntaments, d'empreses facin els ingressos, o els cobraments, per una finestreta en comptes d'una altre, que un imprès s'enviï a una adreça d'Internet, i no a una altre. Però és que això ja s'està preparant, avui. Això ja gairebé es a punt, avui. Molts ajuntaments,i les diputacions, ja estan fent això, avui.
No ens vindrà de nou. Els particulars i institucions molt importants ja vam desobeir el 9N de 2014 i la policia no només no va entrar a clausurar els locals de votació, si no que va vetllar per a que la jornada no tingués incidents.
I la massa crítica existeix. Torna a ser el 9N el que ens diu que la massa crítica està disponible: 40.000 voluntaris van posar en marxa un dispositiu que va deixar en evidència el poder l'estat a Catalunya. 2.200.000 ciutadans van votar en el major acte de rebel·lia que ha vist mai aquest país. I va ser un assaig general de presa de control.
L'independentisme està mobilitzat i ho estarà. D'entrenament revolucionari, fent servir un antic concepte cenetista, es podrien qualificar les successives i massives mobilitzacions dels 11S: La gran Manifestació del 2012, La Via Catalana del 2013, La V del 2014, La Via Lliure d'enguany. Han estat i són actes lúdics i festius, però també enormes demostracions de força i organització, també un entrenament, un acostumar-se a defensar, en veu alta, amb les mans i amb el cos, amb orgull, el projecte d'independència per Catalunya.
Aquests actes han estat i són força popular. Ha estat un gravíssim error de l'estat, i també de l'esquerra no independentista, el menystenir-les, uns des de la prepotència nacionalista espanyola, i els altres des d'una pretesa superioritat moral.
Arribat el moment, doncs, hi hauran les cadenes de comandament necessàries, els voluntaris necessaris i prou particulars com per que el poder de l'estat sigui minimitzat Catalunya. Des del 9N que sabem que el poder de l'estat minva a Catalunya a cada dia que passa. Com més fort és l'afany recentralitzador, més creix la pressió independentista.
La DUI serà la data clau. El moment de la veritat. El moment en que tots els preparatius hauran d'activar-se. Quan hauran d'arribar els primers reconeixements internacionals (algú dubta que s'estan preparant aquests reconeixements?). A l'estat espanyol no li en quedarà un altre que negociar el repartiment d'actius i passius un cop serà evident al món que el seu poder a Catalunya només és testimonial.
Però tot plegat depèn de que d'aquí un mes es guanyi amb claredat. Falta un mes. No sobra cap vot. Anem a totes.
Un mes. Trenta un dies. Votarem per la Independència i espero que l'independentisme obtingui una victòria que no admeti discussions. En vots i en escons.
Una victòria que ho serà, de forma legítima i suficient, amb el 50% + 1 dels vots emesos.
Els referèndums es guanyen així, amb el 50% + 1 dels vots emesos. No ha de ser diferent ara. No veig perquè, com reclamava Espadaler, hagi de ser un 60% dels vots independentistes. Per què? Per què cal reclamar-li un 60% a l'independentisme per fer la independència, i no en canvi, un 60% a l'unionisme per mantenir l'status quo. Que potser els vots unionistes valen més? que potser hi han ciutadans de primera (els unionistes) i de segona (els independentistes)?
I, a més, qui posaria aquests mínims? L'estat espanyol ja ha deixat ben clar que li serà igual el resultat. Que tant li farà si la majoria és simple, absoluta o unanimitat. Que no acceptaran res.
I què és el que no acceptaran? No acceptaran que hi ha una majoria independentista? Ni tan sols després de comptar i recomptar i que es faci evident que aquesta majoria hi és? Posats a negar, que neguin el dia i la nit, que neguin la llei de la gravetat, que neguin que la terra gira al voltant del sol. Que ho neguin tot. Que siguin cecs. Millor.
Per guanyar de forma legítima i suficient n'hi ha prou amb el 50% + 1 dels vots emesos. Aquest és el mínim en un referèndum. Guanyar només amb escons seguiria donant legitimitat, però aleshores la suficiència quedaria en entredit.
Per això crec que l'objectiu del 27S és aquest: majoria absoluta independentista amplia, llarga, de vots emesos. Amb aquesta restricció la majoria en escons ve donada.
Guanyarem. A l'endemà s'encetarà, en certa forma ja s'ha encetat, el procés constituent unilateral que reclamen algunes veus de CSQEP. El reclamen però sembla que només està disposats a acceptar-lo si és amb les seves condicions, o si són ells que el propicien, o si és "unilateral" però amb el beneplàcit, o amb el permís, de Madrid. Espero, però, que l'evidència de que el procés és allà els farà participar, i a fons.
La llei espanyola només es trencarà un cop: amb la Declaració d'Independència. questa declaració d'Independència no serà immediata, si no que es produirà quan estigui completat el tram civil del Procés Constituent, és a dir, quan es disposi d'un esborrany generat des dels particulars, associacions, partits, institucions, entitats interessades en participar. Aquests seran els subjectes constituents. L'esborrany arribarà al Parlament i, en aquest moment serà quan es trencarà la llei espanyola amb la Declaració d'Independència i amb la llei de Transitorietat Jurídica de Successió entre Administracions.
Serà aquest el moment culminant. Serà quan caldrà mostrar més fermesa i quan caldrà obeir la llei catalana i desobeir l'espanyola.
Quanta gent caldrà que ho faci? quanta més millor, evidentment, una massa crítica. Però, sobretot, caldrà que es mostrin fidels a la llei catalana uns determinats llocs clau, unes determinades cadenes de comandament.
En definitiva, no se li demanaran heroismes a la gent. Però caldrà que determinades cadenes de comandament siguin fidels. Que una majoria d'aquestes cadenes siguin fidels. Serà tasca del nou govern assegurar aquestes cadenes de comandament. Serà així, i no amb actes d'heroisme ni escamots al carrer que es farà la independència. No es demanaran ni seran necessaris vessaments de sang. El que caldrà serà que la gent segueixi fent la seva feina normalment, però determinats fluxos de treball, d'informació, de recursos seran desviats. Els actes d'heroisme que es demanaran seran aquests canvis. Canvis petits, en la seva majoria, però que faran que el control deixi d'estar a unes mans per passar a unes altres.
Caldrà que una majoria de particulars, d'ajuntaments, d'empreses facin els ingressos, o els cobraments, per una finestreta en comptes d'una altre, que un imprès s'enviï a una adreça d'Internet, i no a una altre. Però és que això ja s'està preparant, avui. Això ja gairebé es a punt, avui. Molts ajuntaments,i les diputacions, ja estan fent això, avui.
No ens vindrà de nou. Els particulars i institucions molt importants ja vam desobeir el 9N de 2014 i la policia no només no va entrar a clausurar els locals de votació, si no que va vetllar per a que la jornada no tingués incidents.
I la massa crítica existeix. Torna a ser el 9N el que ens diu que la massa crítica està disponible: 40.000 voluntaris van posar en marxa un dispositiu que va deixar en evidència el poder l'estat a Catalunya. 2.200.000 ciutadans van votar en el major acte de rebel·lia que ha vist mai aquest país. I va ser un assaig general de presa de control.
L'independentisme està mobilitzat i ho estarà. D'entrenament revolucionari, fent servir un antic concepte cenetista, es podrien qualificar les successives i massives mobilitzacions dels 11S: La gran Manifestació del 2012, La Via Catalana del 2013, La V del 2014, La Via Lliure d'enguany. Han estat i són actes lúdics i festius, però també enormes demostracions de força i organització, també un entrenament, un acostumar-se a defensar, en veu alta, amb les mans i amb el cos, amb orgull, el projecte d'independència per Catalunya.
Aquests actes han estat i són força popular. Ha estat un gravíssim error de l'estat, i també de l'esquerra no independentista, el menystenir-les, uns des de la prepotència nacionalista espanyola, i els altres des d'una pretesa superioritat moral.
Arribat el moment, doncs, hi hauran les cadenes de comandament necessàries, els voluntaris necessaris i prou particulars com per que el poder de l'estat sigui minimitzat Catalunya. Des del 9N que sabem que el poder de l'estat minva a Catalunya a cada dia que passa. Com més fort és l'afany recentralitzador, més creix la pressió independentista.
La DUI serà la data clau. El moment de la veritat. El moment en que tots els preparatius hauran d'activar-se. Quan hauran d'arribar els primers reconeixements internacionals (algú dubta que s'estan preparant aquests reconeixements?). A l'estat espanyol no li en quedarà un altre que negociar el repartiment d'actius i passius un cop serà evident al món que el seu poder a Catalunya només és testimonial.
Però tot plegat depèn de que d'aquí un mes es guanyi amb claredat. Falta un mes. No sobra cap vot. Anem a totes.
dimarts, 18 d’agost del 2015
Via Lliure #11S2015
Mireu, jo estic una mica fart de les performances de les diades.
Sincerament, no em ve gens de gust posar-me samarretes de colorins i
jugar a fer mosaics.
Assistiré, segur, però aniré al meu aire. Estan molt bé les performances però em fa l'efecte que estem arribant a un punt en que l'11S toca performance. Una tradició més a afegir a la llista. Com visitar el fossar, i el monument de Rafel de Casanova. I no és això. Sí, les vies i les manis són molt xules. Molt divertit, i familiar, i colorista, i la revolució dels somriures. Bé. Però no és això. No vull fer la "tradicional performance de la Diada".
Igual com no vull que el procés esdevingui "processisme": Que sempre hagi un pas més a fer. Que sempre estiguem a un pas de la Independència però que mai es doni el pas final. Que la DUI sempre estigui a punt de tocar, i a l'ultim moment s'allunyi una miqueta, prou com per ja no ser a l'abast. Com els malsons angoixosos en que et poses a córrer fins l'esgotament però no avances.
Tampoc m'agrada que encara no estigui definida com serà la participació ciutadana al procés constituent, o quins seran els subjectes constituents. És molt important saber això, i urgent, tenint en compte el calendari previst. Jo vull poder dir la meva. Quines vies tindré? Quina capacitat d'influència?
Canvio totes les performances de les diades per la claredat i la participació massiva de la ciutadania en el procés constituent. Espero que es posi tota la capacitat d'organització i de motivació que es demostra els 11S al servei del procés constituent.
En fi. Segurament aniré a la via, ves. Al meu aire i amb la samarreta que primer trobi a la pila, sigui del color que sigui. Aniré a omplir. Amb mandra. Amb un punt d'emprenyament, si voleu. Amb tot, la via serveix per un parell de coses: una evident, per a mobilitzar de cara al 27S i generar confiança; i una altre, més difícil, per a fer que es parli positivament de Catalunya i tractar de decantar les opinions públiques internacionals en favor del reconeixement del nou estat. En tot cas, em fa mandra. Per mi serà un esforç. Això de les performances no és una tradició, ni ha de ser-ho. Malament rai si acaba sent una tradició.
La història de veritat la farem el 27S si l'independentisme obté majoria i si el nou Parlament compleix amb l'agenda. La història de veritat la farem totes i tots si som capaços de generar una constitució pensada per i per a les persones. Al calendari hi haurà una fita autènticament històrica algun dia dels propers divuit mesos: el dia que es proclami la Independència. Punt tres del programa. Malament rai si, al final, les dates "històriques" acaben sent les de les performances.
Però em sembla que ara sí, que aquesta podria ser l'última, que podrem oblidar-nos de les performances de les diades, que en menys de divuit mesos hi haurà la proclamació de la Independència.
Però pas a pas. Primer la Via. Després la majoria independentista. Divuit mesos. El procés està arribant al final.
Acabo. Amb tots els meus peròs i rondinant, però poso el meu granet de sorra. Penjo l'original vídeo de l'ANC - Omnium convocant a la Via Lliure d'aquesta diada.
Au, va, som-hi!
Assistiré, segur, però aniré al meu aire. Estan molt bé les performances però em fa l'efecte que estem arribant a un punt en que l'11S toca performance. Una tradició més a afegir a la llista. Com visitar el fossar, i el monument de Rafel de Casanova. I no és això. Sí, les vies i les manis són molt xules. Molt divertit, i familiar, i colorista, i la revolució dels somriures. Bé. Però no és això. No vull fer la "tradicional performance de la Diada".
Igual com no vull que el procés esdevingui "processisme": Que sempre hagi un pas més a fer. Que sempre estiguem a un pas de la Independència però que mai es doni el pas final. Que la DUI sempre estigui a punt de tocar, i a l'ultim moment s'allunyi una miqueta, prou com per ja no ser a l'abast. Com els malsons angoixosos en que et poses a córrer fins l'esgotament però no avances.
Tampoc m'agrada que encara no estigui definida com serà la participació ciutadana al procés constituent, o quins seran els subjectes constituents. És molt important saber això, i urgent, tenint en compte el calendari previst. Jo vull poder dir la meva. Quines vies tindré? Quina capacitat d'influència?
Canvio totes les performances de les diades per la claredat i la participació massiva de la ciutadania en el procés constituent. Espero que es posi tota la capacitat d'organització i de motivació que es demostra els 11S al servei del procés constituent.
En fi. Segurament aniré a la via, ves. Al meu aire i amb la samarreta que primer trobi a la pila, sigui del color que sigui. Aniré a omplir. Amb mandra. Amb un punt d'emprenyament, si voleu. Amb tot, la via serveix per un parell de coses: una evident, per a mobilitzar de cara al 27S i generar confiança; i una altre, més difícil, per a fer que es parli positivament de Catalunya i tractar de decantar les opinions públiques internacionals en favor del reconeixement del nou estat. En tot cas, em fa mandra. Per mi serà un esforç. Això de les performances no és una tradició, ni ha de ser-ho. Malament rai si acaba sent una tradició.
La història de veritat la farem el 27S si l'independentisme obté majoria i si el nou Parlament compleix amb l'agenda. La història de veritat la farem totes i tots si som capaços de generar una constitució pensada per i per a les persones. Al calendari hi haurà una fita autènticament històrica algun dia dels propers divuit mesos: el dia que es proclami la Independència. Punt tres del programa. Malament rai si, al final, les dates "històriques" acaben sent les de les performances.
Però em sembla que ara sí, que aquesta podria ser l'última, que podrem oblidar-nos de les performances de les diades, que en menys de divuit mesos hi haurà la proclamació de la Independència.
Però pas a pas. Primer la Via. Després la majoria independentista. Divuit mesos. El procés està arribant al final.
Acabo. Amb tots els meus peròs i rondinant, però poso el meu granet de sorra. Penjo l'original vídeo de l'ANC - Omnium convocant a la Via Lliure d'aquesta diada.
Au, va, som-hi!
Divuit mesos per a fer la Independència. #27S2015
Al calendari de l'indepe, al setembre vinent hi hauran dues dates senyalades: La Diada Nacional amb la la Via Lliure i la consulta plebiscitària del 27S.
Són dues dates molt importants, però encara més important és el calendari que ha de venir a continuació.
Si hi ha majoria independentista, i jo crec fermament que aquesta majoria existeix, i està mobilitzada, a l'endemà del 27S ha de posar-se en pràctica el full de ruta, o alguna cosa molt semblant, de "Junts Pel Sí" (pdf de l'acord).
El document de l'acord explicita una agenda:
Procés cap a la creació d’un estat independent
"Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.
El Parlament acabat de constituir aprovarà una declaració solemne en la qual es proclamarà que, en virtut del mandat rebut de la ciutadania, s’inicia el procés d’independència. En la declaració es posarà en coneixement de les autoritats de l’Estat espanyol, de les europees i de la comunitat internacional l’inici d’aquest procés. La declaració es clourà amb un mandat al Govern de la Generalitat per tal que adopti les mesures necessàries per implementar els acords precedents.
Immediatament després d’aquesta declaració comença el procés per elaborar i aprovar la Constitució del nou Estat en la primera de les seves dues fases: la de participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament. Les institucions de la Generalitat, i especialment el Govern, centraran la seva tasca en la realització d’activitats materials adreçades a la posada en funcionament de les estructures del nou Estat, alhora que s’ocuparà de la gestió ordinària de les competències de la Generalitat.
Culminada aquesta primera fase, es procedirà a la proclamació de la independència, que suposarà la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió ordenada d’Administracions. A aquests efectes, la llei declararà la continuïtat, llevat excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional. També preveurà la continuïtat -mitjançant subrogació- dels contractes de l’Estat i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin els seus serveis a l’Administració de l’Estat a Catalunya puguin integrar-se a l’Administració del nou Estat.
A partir d’aquest nou marc jurídic transitori, caldrà regular la fase parlamentària i referendària del procés d’elaboració i aprovació de la Constitució, així com l’encaix de la participació ciutadana i dels resultats obtinguts en la primera fase del procés constituent en aquesta fase institucional. Posteriorment, s’iniciarà la darrera fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes eleccions parlamentàries constituents en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.
El procés de creació del nou Estat independent culminarà amb l’aprovació de la Constitució per referèndum.
No obstant tot l’anterior, en el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica."
En resum:
Primera fase, prèvia a la proclamació de la independència i de gestió ordinària de l'administració de la Generalitat.
1 - Proclamació de l'inici del procés d'Independència
2 - Tram civil del Procés constituent.
En acabar el tram civil del procés constituent s'encetarà la segona fase, que començarà amb la proclamació de la independència.
3 - Proclamació de la Independència. O sigui, la DUI. A partir d'aquest moment ja es poden produir els reconeixements internacionals.
4 - Llei de transitorietat jurídica entre administracions.
5 - Fase parlamentària de l'elaboració de la constitució partint dels treballs realitzats durant el tram civil de la primera fase.
6 - Convocatòria d'eleccions parlamentàries constituents (no més tard de 18 mesos després del #27S2015).
7 - Referèndum de la nova constitució i culminació de la construcció del nou estat.
I sempre tenint en compte que aquest divuit mesos poden ser menys si l'estat espanyol decideix actuar a la brava.
Val a dir que els punts 3 a 7 no tenen perquè ocupar molt de temps: avui mateix els punts 3 i 4 ja podrien estar preparats i esperant a un calaix; segons quina hagi estat la qualitat de la primera fase, el 5 pot ser purament tècnic i molt ràpid; El punt 6, des de convocatòria fina a celebració, pot estar resolt en un mes.
Això voldria dir que la major part d'aquests divuit mesos podrien correspondre - i crec que haurien d'esmerçar-se - al tram civil del procés constituent.
La forma de fer la independència és amb una majoria absoluta independentista al Parlament, amb una agenda del passos a seguir amb un calendari.
Doncs bé, tenim les condicions per a que el 27S hi hagi una majoria independentista al Parlament, amb una agenda i un calendari.
És qüestió de temps, màxim de divuit mesos des del 27S, podrem constatar si s'han assolit els objectius marcats o no. L'èxit o el fracàs es podran mesurar de forma objectiva.
Tenim un objectiu, i un calendari. La tasca està planificada. Ara cal executar-la.
Són dues dates molt importants, però encara més important és el calendari que ha de venir a continuació.
Si hi ha majoria independentista, i jo crec fermament que aquesta majoria existeix, i està mobilitzada, a l'endemà del 27S ha de posar-se en pràctica el full de ruta, o alguna cosa molt semblant, de "Junts Pel Sí" (pdf de l'acord).
El document de l'acord explicita una agenda:
Procés cap a la creació d’un estat independent
"Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.
El Parlament acabat de constituir aprovarà una declaració solemne en la qual es proclamarà que, en virtut del mandat rebut de la ciutadania, s’inicia el procés d’independència. En la declaració es posarà en coneixement de les autoritats de l’Estat espanyol, de les europees i de la comunitat internacional l’inici d’aquest procés. La declaració es clourà amb un mandat al Govern de la Generalitat per tal que adopti les mesures necessàries per implementar els acords precedents.
Immediatament després d’aquesta declaració comença el procés per elaborar i aprovar la Constitució del nou Estat en la primera de les seves dues fases: la de participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament. Les institucions de la Generalitat, i especialment el Govern, centraran la seva tasca en la realització d’activitats materials adreçades a la posada en funcionament de les estructures del nou Estat, alhora que s’ocuparà de la gestió ordinària de les competències de la Generalitat.
Culminada aquesta primera fase, es procedirà a la proclamació de la independència, que suposarà la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió ordenada d’Administracions. A aquests efectes, la llei declararà la continuïtat, llevat excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional. També preveurà la continuïtat -mitjançant subrogació- dels contractes de l’Estat i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin els seus serveis a l’Administració de l’Estat a Catalunya puguin integrar-se a l’Administració del nou Estat.
A partir d’aquest nou marc jurídic transitori, caldrà regular la fase parlamentària i referendària del procés d’elaboració i aprovació de la Constitució, així com l’encaix de la participació ciutadana i dels resultats obtinguts en la primera fase del procés constituent en aquesta fase institucional. Posteriorment, s’iniciarà la darrera fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes eleccions parlamentàries constituents en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.
El procés de creació del nou Estat independent culminarà amb l’aprovació de la Constitució per referèndum.
No obstant tot l’anterior, en el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica."
En resum:
Primera fase, prèvia a la proclamació de la independència i de gestió ordinària de l'administració de la Generalitat.
1 - Proclamació de l'inici del procés d'Independència
2 - Tram civil del Procés constituent.
En acabar el tram civil del procés constituent s'encetarà la segona fase, que començarà amb la proclamació de la independència.
3 - Proclamació de la Independència. O sigui, la DUI. A partir d'aquest moment ja es poden produir els reconeixements internacionals.
4 - Llei de transitorietat jurídica entre administracions.
5 - Fase parlamentària de l'elaboració de la constitució partint dels treballs realitzats durant el tram civil de la primera fase.
6 - Convocatòria d'eleccions parlamentàries constituents (no més tard de 18 mesos després del #27S2015).
7 - Referèndum de la nova constitució i culminació de la construcció del nou estat.
I sempre tenint en compte que aquest divuit mesos poden ser menys si l'estat espanyol decideix actuar a la brava.
Val a dir que els punts 3 a 7 no tenen perquè ocupar molt de temps: avui mateix els punts 3 i 4 ja podrien estar preparats i esperant a un calaix; segons quina hagi estat la qualitat de la primera fase, el 5 pot ser purament tècnic i molt ràpid; El punt 6, des de convocatòria fina a celebració, pot estar resolt en un mes.
Això voldria dir que la major part d'aquests divuit mesos podrien correspondre - i crec que haurien d'esmerçar-se - al tram civil del procés constituent.
La forma de fer la independència és amb una majoria absoluta independentista al Parlament, amb una agenda del passos a seguir amb un calendari.
Doncs bé, tenim les condicions per a que el 27S hi hagi una majoria independentista al Parlament, amb una agenda i un calendari.
És qüestió de temps, màxim de divuit mesos des del 27S, podrem constatar si s'han assolit els objectius marcats o no. L'èxit o el fracàs es podran mesurar de forma objectiva.
Tenim un objectiu, i un calendari. La tasca està planificada. Ara cal executar-la.
Només hi ha una Via (Esquerres per la Independència).
Vist a FaceBook.
És d'Esquerres per la Independència.
Es pot dir més alt, però no més clar: només hi ha una via.
El reprodueixo a continuació:
"1. La proposta d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar de la Constitució ha de ser aprovada per ⅔ del Congrés i del Senat.
2. Seguidament s'han de dissoldre les dues cambres i convocar eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris.
3. El nous Congrés i Senat haurien de ratificar la votació anterior i obrir un procés d'estudi de la proposta de canvi constitucional.
4. Superat això, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per ⅔ de les dues cambres.
5. Si això s'acabés produint, les Corts haurien de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l'aprovació de la nova Constitució.
6. Algú creu que PPSOE quedarà reduït a menys d'1/3 del Congrés i del Senat a les eleccions? No hi ha ni hi haurà majoria per fer res d'això.
7. Les opcions polítiques que parlen de la possibilitat real d’una regeneració democràtica a Espanya s'enganyen.
8. La 'tercera via' és impossible, impedeix l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació i ens supedita a un canvi impossible a Madrid.
9. No es tracta de reformar, sinó de trencar amb l’Estat monàrquic espanyol sorgit de la transició del 78 i hereu de la dictadura franquista.
10. O ens situem al costat del procés popular per la #independència o, per contra, continuem igual com estem ara, o probablement pitjor."
Volem la Independència per a canviar-ho tot!
#27S2015 #Independència
És d'Esquerres per la Independència.
Es pot dir més alt, però no més clar: només hi ha una via.
El reprodueixo a continuació:
"1. La proposta d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar de la Constitució ha de ser aprovada per ⅔ del Congrés i del Senat.
2. Seguidament s'han de dissoldre les dues cambres i convocar eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris.
3. El nous Congrés i Senat haurien de ratificar la votació anterior i obrir un procés d'estudi de la proposta de canvi constitucional.
4. Superat això, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per ⅔ de les dues cambres.
5. Si això s'acabés produint, les Corts haurien de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l'aprovació de la nova Constitució.
6. Algú creu que PPSOE quedarà reduït a menys d'1/3 del Congrés i del Senat a les eleccions? No hi ha ni hi haurà majoria per fer res d'això.
7. Les opcions polítiques que parlen de la possibilitat real d’una regeneració democràtica a Espanya s'enganyen.
8. La 'tercera via' és impossible, impedeix l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació i ens supedita a un canvi impossible a Madrid.
9. No es tracta de reformar, sinó de trencar amb l’Estat monàrquic espanyol sorgit de la transició del 78 i hereu de la dictadura franquista.
10. O ens situem al costat del procés popular per la #independència o, per contra, continuem igual com estem ara, o probablement pitjor."
Volem la Independència per a canviar-ho tot!
#27S2015 #Independència
divendres, 31 de juliol del 2015
Un passeig en tren
Us explicaré un passeig en tren. A Calella. La Calella de Barcelona. Serà un viatge d'uns 50Km per la línia de Mataró.
La línia de tren pel Maresme és la més antiga de l'estat. Fa més de 150 anys de la Barcelona-Mataró, patrocinada en el seu moment per l'indià mataroní Miquel Biada.
Avui aquesta línia i les poblacions que connecta viuen, essencialment, del turisme.
Pràcticament des que la línia abandona el túnels de Barcelona i les seves estacions subterrànies (a la línia de Mataró, les estacions de la capital són Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot) el trajecte busca primer i s'arrapa, tot seguit, al mar. Sant Adrià del Besòs i les tres xemeneies marquen la fi dels espais industrials en aquesta direcció i enceten tot un seguit de façanes marítimes, platges i ports esportius que se succeeixen gairebé sense interrupció fins a Blanes.
Però seguim, estàvem a Sant Adrià. Avançant, l'antiga fàbrica d'Anís del Mono anuncia que arribem a Badalona. Bandera groga a les platges i, certament, es veuen algunes crestes d'ones. Precaució pels banyistes, doncs. Precaució, tanmateix uns amics que viuen a San Francisco, a la costa del Pacífic, i que estan passant unes dies de platja amb la família a Cunit, ens deien fa uns dies que la bandera vermella a la costa mediterrània equival a un mar en calma a la costa oest nord-americana. Ja podria ser. En fi. Una mica rúfol el dia, però força gent a la platja.
Seguint, del tren estant, el passeig marítim de Badalona, arribem a Montgat, primer poble del Maresme entrant pel sud. Fa alguns anys que a la gran piscina del Malamar Wakepark es pot practicar esquí aquàtic estirats per cable motoritzat. Joves. La barreja d'esports aquàtics i d'aventura amb begudes i música a tot drap ha provocat algun conflicte amb els veïns. En tot cas, aquest espai torna a estar en funcionament. Arribem a Montgat Nord, a la zona del barri de Montsolís. També molts banyistes a la platja.
Després de Montsolís, se succeeixen platgetes separades per punts on la via gairebé toca l'aigua del mar. Molt tranquil·les. Gens massificades. Arribem al Masnou i el seu gran port esportiu. Onegen estelades als fanals. A continuació la platja d'Ocata. Bandera blava de qualitat a les platges de Masnou i Ocata. Ara bé,i per a que consti en acta: no són pas les úniques banderes blaves del Maresme.
Segueix el recorregut al costat del passeig de la platja que porta a Premià de Mar, arbres, bancs, indicacions quilomètriqes per a passejants. El búnquer doble a la Platja de Ponent precedeix l'estació de Premià. Deu tractar-se del búnquer més gran del Maresme. N'hi han un grapat de búnquers escampats per la costa maresmenca.
El mar és a tocar. Platges. La confraria de pescadors de Vilassar obre els seus braços al mar, i arribem a l'estació. Em vindria de gust fer el vermut a can Espinaler. Segueix el recorregut fins a Cabrera de Mar. Club nàutic. Surt el sol darrera els núvols i les platges brillen. Però només un moment, i es tapa de nou. Un cormorà vola, gairebé llisca, sobre el mar. No hi han platges aquí. Ens apropem a Mataró.
Mataró. Punt i apart. Tinc un vincle d'afecte i records amb aquesta ciutat, que s'ha reinventat, que ha crescut, que ha encarat el futur amb una intel·ligent aposta pel coneixement i l'innovació amb el Tecnocampus.
EL tren marxa cap a Sant Andreu de Llavaneres. Un nudista estirat al costat del petit búnquer. La platja està deserta excepte pel naturista solitari.
Segueix el Port Esportiu, platja, antigues torretes de la burgesia barcelonina envoltades de pins que es barregen i se segueixen amb construccions més modernes. Ara som a Caldes d'Estrac o, més col·loquialment, Caldetes. El mar ara és de color verd turquesa, reflectint el cel ennuvolat. Una altre platja nudista. Sembla que els usuaris de la platja que faltaven a Llavaneres són tots aquí.
Un cormorà sobre una roca vigila l'arribada del tren a Arenys de Mar. El cementiri de Sinera, encimbellat al turó de la Pietat, contempla el mar. Ens aturem a l'estació fins que el tren en direcció Barcelona se'n va. Es reprèn el moviment i deixem el port esportiu enrere.
Cap a Canet. Un búnquer ben amagat sota un petit turó ens diu que arribem a Canet. La platja molt ample aquí sembla força buida. Tampoc hi ha gaire ambient al passeig. Potser és per l'hora.
Ja enfilem cap a Sant Pol de Mar. Les platges del Maresme són tranquil·les, potser perquè són més exigents pels banyistes. Roques. Cormorans. Ens donen una idea de com són les platges de la cada cop més propera Costa Brava. Arribem a Sant Pol. Força gent aquí. Des del tren es veuen les barques de pescadors que li confereixen un aire pintoresc a aquesta platja. Aquí tenen bandera verda. Està clar que això de les banderes vermella, groga i verda s'ho manega cada municipi al seu criteri, i en dies com avui, de temps variable, no coincideixen gaire.
Ens fiquem a un túnel. Roques. Una altre platja nudista força buida. Un altre túnel. I un altre. La Roca Grossa. Túnel. Passem sota el Far de Calella. Platja de Garbí, i encara més endavant, seguint el Passeig de Puigvert i la Platja Gran, fins a l'estació. Baixem aquí.
Segons a qui li demaneu us dirà Calella, o Calella de Mar, o de la Costa, fins i tot dels Alemanys, Això sí, si us plau, no la confonguessiu pas amb la de Palafrugell. Fa molt lleig i és de molt mal gust.
El tren se'n va. Amb un salt arribarà a Pineda. Segur que hi seran les barques de pesca. Conec el nom d'algunes d'aquestes barques. De passejos per aquestes platges des de ja fa alguns anys. El tren enfilarà després cap a Santa Susanna, tan plena d'hotels, però amb el seu solitari búnquer de la platja. Tot seguit, Malgrat de Mar, els carboners, amb la pilona que es veu al mar, un vestigi històric que recorda amb orgull (i amb una estelada? l'any passat hi era. Enguany també? he d'apropar-me a verificar-ho) un passat miner que avui sembla molt llunyà.
Hi ha una continuïtat entre les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Són vuit quilòmetres de sorra gruixuda, platges amples i bons serveis. Senzillament, sensacionals. En veritat us dic que no valorem prou el que tenim.
La platja de Malgrat acaba amb la desembocadura del Tordera. No és possible seguir més enllà caminant (ni en tren) pel costat del mar. Un càmping amb platja privada s'interposa entre Blanes i Malgrat. Una frontera. El Tordera també marca el límit entre el Maresme i La Selva o, esperem que per poc temps -això de les províncies és un invent madrileny que amb la Independència hauria de deixar de ser- entre les províncies de Barcelona i Girona.
Blanes es vanta de ser el primer poble de la Costa Brava. De forma més precisa, la Costa Brava comença amb les roques de Sa Palomera.
Si voleu que us digui, es nota el canvi d'estil. Ei, i que està molt bé la Costa Brava! que no se m'interpreti malament!
És només que a mi -serà que soc poc viatjat, o potser perquè és casa meva- m'agrada molt aquesta banda de la costa de Barcelona i del Maresme. És un dels llocs de referència, un refugi, un inici i un final de camins, de la meva geografia particular.
La línia de tren pel Maresme és la més antiga de l'estat. Fa més de 150 anys de la Barcelona-Mataró, patrocinada en el seu moment per l'indià mataroní Miquel Biada.
Avui aquesta línia i les poblacions que connecta viuen, essencialment, del turisme.
Pràcticament des que la línia abandona el túnels de Barcelona i les seves estacions subterrànies (a la línia de Mataró, les estacions de la capital són Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot) el trajecte busca primer i s'arrapa, tot seguit, al mar. Sant Adrià del Besòs i les tres xemeneies marquen la fi dels espais industrials en aquesta direcció i enceten tot un seguit de façanes marítimes, platges i ports esportius que se succeeixen gairebé sense interrupció fins a Blanes.
Però seguim, estàvem a Sant Adrià. Avançant, l'antiga fàbrica d'Anís del Mono anuncia que arribem a Badalona. Bandera groga a les platges i, certament, es veuen algunes crestes d'ones. Precaució pels banyistes, doncs. Precaució, tanmateix uns amics que viuen a San Francisco, a la costa del Pacífic, i que estan passant unes dies de platja amb la família a Cunit, ens deien fa uns dies que la bandera vermella a la costa mediterrània equival a un mar en calma a la costa oest nord-americana. Ja podria ser. En fi. Una mica rúfol el dia, però força gent a la platja.
Seguint, del tren estant, el passeig marítim de Badalona, arribem a Montgat, primer poble del Maresme entrant pel sud. Fa alguns anys que a la gran piscina del Malamar Wakepark es pot practicar esquí aquàtic estirats per cable motoritzat. Joves. La barreja d'esports aquàtics i d'aventura amb begudes i música a tot drap ha provocat algun conflicte amb els veïns. En tot cas, aquest espai torna a estar en funcionament. Arribem a Montgat Nord, a la zona del barri de Montsolís. També molts banyistes a la platja.
Després de Montsolís, se succeeixen platgetes separades per punts on la via gairebé toca l'aigua del mar. Molt tranquil·les. Gens massificades. Arribem al Masnou i el seu gran port esportiu. Onegen estelades als fanals. A continuació la platja d'Ocata. Bandera blava de qualitat a les platges de Masnou i Ocata. Ara bé,i per a que consti en acta: no són pas les úniques banderes blaves del Maresme.
Segueix el recorregut al costat del passeig de la platja que porta a Premià de Mar, arbres, bancs, indicacions quilomètriqes per a passejants. El búnquer doble a la Platja de Ponent precedeix l'estació de Premià. Deu tractar-se del búnquer més gran del Maresme. N'hi han un grapat de búnquers escampats per la costa maresmenca.
El mar és a tocar. Platges. La confraria de pescadors de Vilassar obre els seus braços al mar, i arribem a l'estació. Em vindria de gust fer el vermut a can Espinaler. Segueix el recorregut fins a Cabrera de Mar. Club nàutic. Surt el sol darrera els núvols i les platges brillen. Però només un moment, i es tapa de nou. Un cormorà vola, gairebé llisca, sobre el mar. No hi han platges aquí. Ens apropem a Mataró.
Mataró. Punt i apart. Tinc un vincle d'afecte i records amb aquesta ciutat, que s'ha reinventat, que ha crescut, que ha encarat el futur amb una intel·ligent aposta pel coneixement i l'innovació amb el Tecnocampus.
EL tren marxa cap a Sant Andreu de Llavaneres. Un nudista estirat al costat del petit búnquer. La platja està deserta excepte pel naturista solitari.
Segueix el Port Esportiu, platja, antigues torretes de la burgesia barcelonina envoltades de pins que es barregen i se segueixen amb construccions més modernes. Ara som a Caldes d'Estrac o, més col·loquialment, Caldetes. El mar ara és de color verd turquesa, reflectint el cel ennuvolat. Una altre platja nudista. Sembla que els usuaris de la platja que faltaven a Llavaneres són tots aquí.
Un cormorà sobre una roca vigila l'arribada del tren a Arenys de Mar. El cementiri de Sinera, encimbellat al turó de la Pietat, contempla el mar. Ens aturem a l'estació fins que el tren en direcció Barcelona se'n va. Es reprèn el moviment i deixem el port esportiu enrere.
Cap a Canet. Un búnquer ben amagat sota un petit turó ens diu que arribem a Canet. La platja molt ample aquí sembla força buida. Tampoc hi ha gaire ambient al passeig. Potser és per l'hora.
Ja enfilem cap a Sant Pol de Mar. Les platges del Maresme són tranquil·les, potser perquè són més exigents pels banyistes. Roques. Cormorans. Ens donen una idea de com són les platges de la cada cop més propera Costa Brava. Arribem a Sant Pol. Força gent aquí. Des del tren es veuen les barques de pescadors que li confereixen un aire pintoresc a aquesta platja. Aquí tenen bandera verda. Està clar que això de les banderes vermella, groga i verda s'ho manega cada municipi al seu criteri, i en dies com avui, de temps variable, no coincideixen gaire.
Ens fiquem a un túnel. Roques. Una altre platja nudista força buida. Un altre túnel. I un altre. La Roca Grossa. Túnel. Passem sota el Far de Calella. Platja de Garbí, i encara més endavant, seguint el Passeig de Puigvert i la Platja Gran, fins a l'estació. Baixem aquí.
Segons a qui li demaneu us dirà Calella, o Calella de Mar, o de la Costa, fins i tot dels Alemanys, Això sí, si us plau, no la confonguessiu pas amb la de Palafrugell. Fa molt lleig i és de molt mal gust.
El tren se'n va. Amb un salt arribarà a Pineda. Segur que hi seran les barques de pesca. Conec el nom d'algunes d'aquestes barques. De passejos per aquestes platges des de ja fa alguns anys. El tren enfilarà després cap a Santa Susanna, tan plena d'hotels, però amb el seu solitari búnquer de la platja. Tot seguit, Malgrat de Mar, els carboners, amb la pilona que es veu al mar, un vestigi històric que recorda amb orgull (i amb una estelada? l'any passat hi era. Enguany també? he d'apropar-me a verificar-ho) un passat miner que avui sembla molt llunyà.
Hi ha una continuïtat entre les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Són vuit quilòmetres de sorra gruixuda, platges amples i bons serveis. Senzillament, sensacionals. En veritat us dic que no valorem prou el que tenim.
La platja de Malgrat acaba amb la desembocadura del Tordera. No és possible seguir més enllà caminant (ni en tren) pel costat del mar. Un càmping amb platja privada s'interposa entre Blanes i Malgrat. Una frontera. El Tordera també marca el límit entre el Maresme i La Selva o, esperem que per poc temps -això de les províncies és un invent madrileny que amb la Independència hauria de deixar de ser- entre les províncies de Barcelona i Girona.
Blanes es vanta de ser el primer poble de la Costa Brava. De forma més precisa, la Costa Brava comença amb les roques de Sa Palomera.
Si voleu que us digui, es nota el canvi d'estil. Ei, i que està molt bé la Costa Brava! que no se m'interpreti malament!
És només que a mi -serà que soc poc viatjat, o potser perquè és casa meva- m'agrada molt aquesta banda de la costa de Barcelona i del Maresme. És un dels llocs de referència, un refugi, un inici i un final de camins, de la meva geografia particular.
dimecres, 29 de juliol del 2015
Condol
Ahir, em va arribar una mala notícia sobre un company de feina: La seva dona, després d'una llarga i greu malaltia, havia mort. He anat al tanatori a presentar-li les meves condolences. No se molt bé què li he dit. No sé què dir en aquestes circumstàncies, gairebé em fa vergonya.
Ell m'ha semblat sencer, però, com deia ell mateix, "quan tothom se'n vagi i em quedi sol, potser llavors serà quan em surti. Però ara no puc ensorrar-me."
Potser ara ja està sol i els familiars i amics ja no hi són. Potser ara és el moment del dol, del plor íntim. No ho sé. No sé com viuré jo la soledat immediata quan tingui pèrdues tan greus. És la meva ignorància el que estic escrivint en aquest post, i la impressió que m'ha fet, que sempre em fa, la mort i la pèrdua.
Ignorància. Però crec en la bellesa. Hi ha qui escriu amb el cor, i qui diu els poemes també amb el cor.
He trobat això a la xarxa: Sílvia Bel recita el poema d'amor que Feliu Formosa va adreçar a la seva esposa morta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
Les meves condolences, J.
Ell m'ha semblat sencer, però, com deia ell mateix, "quan tothom se'n vagi i em quedi sol, potser llavors serà quan em surti. Però ara no puc ensorrar-me."
Potser ara ja està sol i els familiars i amics ja no hi són. Potser ara és el moment del dol, del plor íntim. No ho sé. No sé com viuré jo la soledat immediata quan tingui pèrdues tan greus. És la meva ignorància el que estic escrivint en aquest post, i la impressió que m'ha fet, que sempre em fa, la mort i la pèrdua.
Ignorància. Però crec en la bellesa. Hi ha qui escriu amb el cor, i qui diu els poemes també amb el cor.
He trobat això a la xarxa: Sílvia Bel recita el poema d'amor que Feliu Formosa va adreçar a la seva esposa morta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
Les meves condolences, J.
divendres, 24 de juliol del 2015
No existeix la tercera via.
He estat escoltant a l'Albano Dante Fachín que és el candidat de Podem a les eleccions del 27-S. Podem, i ICV -i potser més grups i partits- han creat una candidatura de confluència "Catalunya Sí Que Es Pot" (CSQEP).
CSQEP em produeix ambivalència. Per una banda m'agrada el seu plantejament social; però, per altra banda, el seu plantejament sobre la independència de Catalunya em frustra. Em grinyolen els plantejaments.
Jo crec que la independència de Catalunya és l'eina que permet entrar a fons en la creació d'un model social molt més avançat que no pas l'actual. És l'eina per posar fre, o buscar alguna forma d'autodefensa contra el TTIP. És l'eina per a protegir la llengua i la cultura catalanes. És l'eina, al meu entendre, necessària i imprescindible.
Però, en tot cas, encara que no fos així, la independència de Catalunya seguiria sent bona per ella mateixa, pel que tindria de respecte a la identitat nacional, cultural i/o lingüística de cadascú, de respecte a la identitat (personal) en definitiva. Simplement perquè és un escut contra el supremacisme nacionalista, cultural i lingüístic espanyol. El nacionalisme supremacista et diu com has de ser, defineix com ets un bon "nacional". T'imposa una identitat. La independència seria una protecció contra aquesta agressió, contra aquest intent de violació que és que et vulguin imposar una identitat.
En canvi, crec que CSQEP només tolera la idea d'independència com un afegit, no com una eina. És una molèstia, mes que no pas una necessitat. No se veure que CSQEP reconegui cap valor positiu en la independència per ella mateixa.
De fet, crec que la tendència majoritària dins de CSEQP és considerar que la independència és la pastanaga de CDC i de la dreta catalana per dur-nos a tots plegats pel pedregar neoliberal.
Això és el que em sobta. Perquè aquest anàlisi que entenc que fa CSQEP ignora completament el fet que l'espai sociològic de l'independentisme ha estat històrica i majoritàriament d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, i que si hi ha un nouvingut és precisament CDC. En tot cas, la incorporació a l'independentisme de l'espai sociològic de dreta i centre-dreta l'únic que fa és completar socialment i fer transversal l'independentisme.
Tinc la sensació, però, que l'anàlisi que es fa a CSQEP és la reducció "independentisme igual a dreta". Reducció o, mes aviat, recuperació d'un vell mantra de l'esquerra espanyolista. Però aquest argument, simplement, no s'aguanta. El pitjor és que sembla que se'l creuen. Per això no entenen que Raül Romeva encapçali la llista "de la dreta". En una nova reducció diuen que Romeva "s'ha passat a la dreta".
Tanmateix, CSQEP, no se si de grat o per força, reconeix que, malgrat tot, cal donar una "sortida" a la reclamació independentista i repesca la "tercera via".
Això, per mi, és un retrocés. La tercera via és la zona de confort del PSC, UDC, ICV... És una zona de confort, que no una zona confortable. Sobretot, és una zona inútil: el PP i el PSOE saben, perfectament, que les terceres vies no existeixen. Els anys del peix al cove van servir per matar la tercera via: durant molts i molts anys el joc era, més o menys, que a canvi de més competències, o de determinades transaccions, el nacionalisme català de dretes donava suport a la governabilitat de l'estat, i si l'estat no en feia cas sempre quedava el recurs d'amenaçar amb la independència. Molts anys d'amenaçar amb la independència, jugant a l'hora a votar junts amb el PPSOE han servit, sobretot, per rebaixar l'"amenaça independentista" a cantarella pesada i avorrida a oïdes dels poders madrilenys.
Poders que, vista la laminació per dalt que suposa la UE, han optat per recuperar poder de les autonomies. Més encara quan aquestes autonomies només tenien sentit com a "cafè per a tots" per diluir l'excepcionalitat basca i catalana. I que, amb el pas del temps han après que l'"amenaça independentista" basca i catalana no era real. Per això el 2006 es va retallar sàdicament l'estatut i després, com càstig i represàlia, amb escarni, mofa i prepotència, es va tornar a retallar pel constitucional.
Aquesta és la clau: L'independentisme no és una amenaça. L'independentisme no pretén aconseguir "privilegis" o si no ens "marxem de casa", com uns nens malcriats qualssevol. Això era, exactament, la "vella política". Però això no és independentisme. L'independentisme no amenaça amb la independència. L'independentisme opera per aconseguir la independència. La independència no és una amenaça en resposta a l'acció o la inacció de l'estat. La independència és un objectiu incondicional. La independència, per tant, no es negocia.
Aquest "no hi ha res a negociar" és el que finalment ha entès l'espai sociològic del centre, centre-dreta i dreta catalanista que ha esdevingut, finalment, independentista.
Això no ho entenen a CSQEP. No es pot buscar "una sortida". No es pot "negociar" la independència. En el moment que acceptis "negociar" la independència, ja hauràs perdut. No es pot negociar la independència. El que sí que es pot negociar és el repartiment d'actius i passius, fronteres en disputa, convenis de reciprocitat, detalls d'aquest tipus, però mai la independència en ella mateixa.
Encara més: Les frases anteriors segueixen sent certes si on posa "independència" hi poses "procés constituent". El raonament és el mateix. El procés constituent no es negocia. Es poden negociar, de fet això és el procés constituent, els drets, els deures, els principis, el contingut. Però l'essència del procés, quins són els poders constituents, no. En el moment en que acceptis que algú altre dicti per tu si ets o no ets un poder constituent, ja has perdut. Aleshores, demano a CSQEP com pretenen realitzar un procés constituent des de la legalitat de l'actual constitució que, d'entrada estableix qui és poder constituent i qui no. No es pot. Jo crec que no es pot. De fet, crec que l'única forma de fer un procés constituent és des de la independència.
És per això que el 27S és una diada a blanc o negre i per això la fórmula discutible i imperfecta de dues llistes independentistes. És per això que cal posicionar-se i que les terceres vies s'han de considerar, lamentablement, un vot unionista. Perquè la tercera via no existeix. Perquè res no pot canviar, o reconstituir-se, si no és des de la independència. Una independència que, idealment, hauria d'anar més enllà de l'estrictament nacional per a ser una independència dels individus, dels ciutadans i dels col·lectius. I des d'aquests poders constituents elaborar la nova estructura social, administrativa i estatal.
Aquesta anàlisi que he fet la pot fer qualsevol. És molt evident i estic segur que l'està fent molta gent. També molta gent dins de l'espai de "tercera via" que pretén ocupar CSQEP. Si no m'equivoco això voldrà dir que CSQEP, més aviat que tard, haurà de prendre partit, decantar-se pel sí o pel no, i probablement això significarà una gran convulsió interna, àdhuc alguna "desconfluència".
Ja veurem. Atents. Els propers dos mesos seran apassionants... i espero que els que vinguin a continuació encara ho seran més. Però ja en parlaré quan toqui.
CSQEP em produeix ambivalència. Per una banda m'agrada el seu plantejament social; però, per altra banda, el seu plantejament sobre la independència de Catalunya em frustra. Em grinyolen els plantejaments.
Jo crec que la independència de Catalunya és l'eina que permet entrar a fons en la creació d'un model social molt més avançat que no pas l'actual. És l'eina per posar fre, o buscar alguna forma d'autodefensa contra el TTIP. És l'eina per a protegir la llengua i la cultura catalanes. És l'eina, al meu entendre, necessària i imprescindible.
Però, en tot cas, encara que no fos així, la independència de Catalunya seguiria sent bona per ella mateixa, pel que tindria de respecte a la identitat nacional, cultural i/o lingüística de cadascú, de respecte a la identitat (personal) en definitiva. Simplement perquè és un escut contra el supremacisme nacionalista, cultural i lingüístic espanyol. El nacionalisme supremacista et diu com has de ser, defineix com ets un bon "nacional". T'imposa una identitat. La independència seria una protecció contra aquesta agressió, contra aquest intent de violació que és que et vulguin imposar una identitat.
En canvi, crec que CSQEP només tolera la idea d'independència com un afegit, no com una eina. És una molèstia, mes que no pas una necessitat. No se veure que CSQEP reconegui cap valor positiu en la independència per ella mateixa.
De fet, crec que la tendència majoritària dins de CSEQP és considerar que la independència és la pastanaga de CDC i de la dreta catalana per dur-nos a tots plegats pel pedregar neoliberal.
Això és el que em sobta. Perquè aquest anàlisi que entenc que fa CSQEP ignora completament el fet que l'espai sociològic de l'independentisme ha estat històrica i majoritàriament d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, i que si hi ha un nouvingut és precisament CDC. En tot cas, la incorporació a l'independentisme de l'espai sociològic de dreta i centre-dreta l'únic que fa és completar socialment i fer transversal l'independentisme.
Tinc la sensació, però, que l'anàlisi que es fa a CSQEP és la reducció "independentisme igual a dreta". Reducció o, mes aviat, recuperació d'un vell mantra de l'esquerra espanyolista. Però aquest argument, simplement, no s'aguanta. El pitjor és que sembla que se'l creuen. Per això no entenen que Raül Romeva encapçali la llista "de la dreta". En una nova reducció diuen que Romeva "s'ha passat a la dreta".
Tanmateix, CSQEP, no se si de grat o per força, reconeix que, malgrat tot, cal donar una "sortida" a la reclamació independentista i repesca la "tercera via".
Això, per mi, és un retrocés. La tercera via és la zona de confort del PSC, UDC, ICV... És una zona de confort, que no una zona confortable. Sobretot, és una zona inútil: el PP i el PSOE saben, perfectament, que les terceres vies no existeixen. Els anys del peix al cove van servir per matar la tercera via: durant molts i molts anys el joc era, més o menys, que a canvi de més competències, o de determinades transaccions, el nacionalisme català de dretes donava suport a la governabilitat de l'estat, i si l'estat no en feia cas sempre quedava el recurs d'amenaçar amb la independència. Molts anys d'amenaçar amb la independència, jugant a l'hora a votar junts amb el PPSOE han servit, sobretot, per rebaixar l'"amenaça independentista" a cantarella pesada i avorrida a oïdes dels poders madrilenys.
Poders que, vista la laminació per dalt que suposa la UE, han optat per recuperar poder de les autonomies. Més encara quan aquestes autonomies només tenien sentit com a "cafè per a tots" per diluir l'excepcionalitat basca i catalana. I que, amb el pas del temps han après que l'"amenaça independentista" basca i catalana no era real. Per això el 2006 es va retallar sàdicament l'estatut i després, com càstig i represàlia, amb escarni, mofa i prepotència, es va tornar a retallar pel constitucional.
Aquesta és la clau: L'independentisme no és una amenaça. L'independentisme no pretén aconseguir "privilegis" o si no ens "marxem de casa", com uns nens malcriats qualssevol. Això era, exactament, la "vella política". Però això no és independentisme. L'independentisme no amenaça amb la independència. L'independentisme opera per aconseguir la independència. La independència no és una amenaça en resposta a l'acció o la inacció de l'estat. La independència és un objectiu incondicional. La independència, per tant, no es negocia.
Aquest "no hi ha res a negociar" és el que finalment ha entès l'espai sociològic del centre, centre-dreta i dreta catalanista que ha esdevingut, finalment, independentista.
Això no ho entenen a CSQEP. No es pot buscar "una sortida". No es pot "negociar" la independència. En el moment que acceptis "negociar" la independència, ja hauràs perdut. No es pot negociar la independència. El que sí que es pot negociar és el repartiment d'actius i passius, fronteres en disputa, convenis de reciprocitat, detalls d'aquest tipus, però mai la independència en ella mateixa.
Encara més: Les frases anteriors segueixen sent certes si on posa "independència" hi poses "procés constituent". El raonament és el mateix. El procés constituent no es negocia. Es poden negociar, de fet això és el procés constituent, els drets, els deures, els principis, el contingut. Però l'essència del procés, quins són els poders constituents, no. En el moment en que acceptis que algú altre dicti per tu si ets o no ets un poder constituent, ja has perdut. Aleshores, demano a CSQEP com pretenen realitzar un procés constituent des de la legalitat de l'actual constitució que, d'entrada estableix qui és poder constituent i qui no. No es pot. Jo crec que no es pot. De fet, crec que l'única forma de fer un procés constituent és des de la independència.
És per això que el 27S és una diada a blanc o negre i per això la fórmula discutible i imperfecta de dues llistes independentistes. És per això que cal posicionar-se i que les terceres vies s'han de considerar, lamentablement, un vot unionista. Perquè la tercera via no existeix. Perquè res no pot canviar, o reconstituir-se, si no és des de la independència. Una independència que, idealment, hauria d'anar més enllà de l'estrictament nacional per a ser una independència dels individus, dels ciutadans i dels col·lectius. I des d'aquests poders constituents elaborar la nova estructura social, administrativa i estatal.
Aquesta anàlisi que he fet la pot fer qualsevol. És molt evident i estic segur que l'està fent molta gent. També molta gent dins de l'espai de "tercera via" que pretén ocupar CSQEP. Si no m'equivoco això voldrà dir que CSQEP, més aviat que tard, haurà de prendre partit, decantar-se pel sí o pel no, i probablement això significarà una gran convulsió interna, àdhuc alguna "desconfluència".
Ja veurem. Atents. Els propers dos mesos seran apassionants... i espero que els que vinguin a continuació encara ho seran més. Però ja en parlaré quan toqui.
divendres, 17 de juliol del 2015
27S. Referèndum per la Independència.
Estic molt content que, finalment, s'hagi arribat a un acord per a fer una llista unitària independentista.
Encara estic més content perquè aquesta llista l'encapçalen Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.
Raül Romeva ho deia molt clar ahir: Aquesta és la papereta del Sí a la Independència.
És la papereta que ha de servir per ratificar el doble sí del 9N. Aquest cop el bàndol del No, no podrà negar-se a ser comptat ni menystenir el resultat per la seva incompareixença. És el referèndum que se'ns ha escatimat. És l'hora de la veritat.
El No té tot el dret a dir que aquest no serà el referèndum. Bé, que guanyin. Si els partidaris del Sí obtenim la majoria -i l'obtindrem- les eleccions hauran estat el referèndum. Perquè les regles, aquest cop, les posem nosaltres. Després de tants i tants anys que les regles ens vinguessin imposades, i que l'àrbitre fos de l'equip contrari. Amb el 27S també s'acaba jugar amb desavantatge i contra cartes marcades.
El full de ruta està clar. La forma de fer que aquest full de ruta sigui curt és, ni més ni menys, que una victòria clara, rotunda, de l'independentisme.
Dues llistes independentistes: l'encapçalada per Romeva, i la de la CUP.
I a la banda unionista, variacions des del supremacisme nacionalista espanyolista de dretes de PP i C's passant per la "reforma constitucional federalitzant" de PSC, o la "màxima sobirania sense trencar cap plat" de l'UDC Duranista, o el "procés constituent no subordinat per a fer una República Catalana dins de la Monarquía Espanyola" de P's.
Ho tinc bastant clar: vull la independència de Catalunya, per a fer una país nou, més just, més net, més lliure i per a les persones. Un país amb la justícia social al primer lloc. Per a poder fer això calen eines, i l'eina principal és la independència.
Això és el que es pot aconseguir votant la llista unitària de les entitats independentistes.
La llista de la CUP, diferenciada, explícitament aposta per un model per al nou país. Un model ben respectable, per cert, però que potser s'aparta de la centralitat actual del país (o no, ja veurem). En tot cas, un model que per a ser possible reclama les eines similars a les de la llista de les entitats independentistes. En particular, reclama la Independència. Aquest punt de coincidència en l'anàlisi és fonamental. És el que permetrà, quan arribi el moment, que des de la CUP es doni suport a les passes que calgui donar per obtenir-la.
L'aposta per la independència, doncs, és clara, i és en positiu, ja sigui amb una llista o amb l'altre. Les alternatives, al meu entendre, no ho són:
La Independència només depèn dels catalans. La fem aquí. No depèn, ni ha de dependre, d'una més que improbable reforma constitucional que haurien de votar a favor majoritàriament a Càceres, Terol, Ciudad Real, o Lugo, per posar uns exemples. Simplement ni haurà aquesta reforma constitucional ni, en el cas que es produís, a cap d'aquests llocs es votaria a favor.
Per fer la Independència, és dir, la màxima sobirania, doncs, caldrà trencar "algun plat". Només els pusil·lànimes poden creure que es pot arribar més enllà sense arriscar-se, sense donar un cop de puny a la taula, alçar-se i fer camí. Res no ens serà donat. Però ho volem tot i ho prendrem tot. Perquè podem. I aquest és el podem que m'interessa.
Per descomptat, que el procés constituent català no ha d'estar subordinat a ningú. I serà per fer el que els catalans vulguem. Si els espanyols volen tenir un rei, allà ells, però inventar-se repúbliques monàrquiques fa riure, per no dir que fa plorar.
Finalment, la Independència ens estalviarà per sempre més d'haver d'estar resistint l'intent permanent d'extermini i genocidi cultural i nacional per part del supremacisme espanyolista, força transversal a tota la societat espanyola, però que potser avui es troba més ben representat per la dreta post-franquista de PP i C's.
I no. No accepto aquest argument -un intent xaró, pobre, groller de desmobilitzar- que aquesta és la llista de Mas. Un argument que pretén explotar "l'odi a Mas". Un argument que menysté, que ofèn, a l'enorme quantitat de militants, socis, i particulars de les entitats independentistes que formen, que donem suport, a la llista. Adhesions que encara continuen. No és la llista de Mas. Ni la de CDC-ERC. No ho és. No estem en el joc dels partits. El 27S serà un referèndum perquè el convertirem en referèndum, igual com el 9N vam convertir el "procés participatiu" en una victòria aclaparadora amb un missatge potent i clar a l'opinió pública internacional. I ja està. Li nego la major.
El que cal ara és mobilitzar-se, i guanyar.
Hi han dues llistes per la Independència. A l'altre bàndol potser algú s'ho repensarà. Espero que s'ho repensin. I si no, tant se val. Tothom té dret a equivocar-se. Al final, aquest país, el procés constituent, el farem tots junts. Tots som i serem necessaris per a fer el país.
Ara però, no hi ha temps per perdre. El 27S és el referèndum per la Independència. Toca guanyar.
Tinguem-ho ben clar: Aquest cop als catalans ens toca guanyar (amb els nostres encerts i amb els nostres errors).
I guanyarem.
Encara estic més content perquè aquesta llista l'encapçalen Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.
Raül Romeva ho deia molt clar ahir: Aquesta és la papereta del Sí a la Independència.
És la papereta que ha de servir per ratificar el doble sí del 9N. Aquest cop el bàndol del No, no podrà negar-se a ser comptat ni menystenir el resultat per la seva incompareixença. És el referèndum que se'ns ha escatimat. És l'hora de la veritat.
El No té tot el dret a dir que aquest no serà el referèndum. Bé, que guanyin. Si els partidaris del Sí obtenim la majoria -i l'obtindrem- les eleccions hauran estat el referèndum. Perquè les regles, aquest cop, les posem nosaltres. Després de tants i tants anys que les regles ens vinguessin imposades, i que l'àrbitre fos de l'equip contrari. Amb el 27S també s'acaba jugar amb desavantatge i contra cartes marcades.
El full de ruta està clar. La forma de fer que aquest full de ruta sigui curt és, ni més ni menys, que una victòria clara, rotunda, de l'independentisme.
Dues llistes independentistes: l'encapçalada per Romeva, i la de la CUP.
I a la banda unionista, variacions des del supremacisme nacionalista espanyolista de dretes de PP i C's passant per la "reforma constitucional federalitzant" de PSC, o la "màxima sobirania sense trencar cap plat" de l'UDC Duranista, o el "procés constituent no subordinat per a fer una República Catalana dins de la Monarquía Espanyola" de P's.
Ho tinc bastant clar: vull la independència de Catalunya, per a fer una país nou, més just, més net, més lliure i per a les persones. Un país amb la justícia social al primer lloc. Per a poder fer això calen eines, i l'eina principal és la independència.
Això és el que es pot aconseguir votant la llista unitària de les entitats independentistes.
La llista de la CUP, diferenciada, explícitament aposta per un model per al nou país. Un model ben respectable, per cert, però que potser s'aparta de la centralitat actual del país (o no, ja veurem). En tot cas, un model que per a ser possible reclama les eines similars a les de la llista de les entitats independentistes. En particular, reclama la Independència. Aquest punt de coincidència en l'anàlisi és fonamental. És el que permetrà, quan arribi el moment, que des de la CUP es doni suport a les passes que calgui donar per obtenir-la.
L'aposta per la independència, doncs, és clara, i és en positiu, ja sigui amb una llista o amb l'altre. Les alternatives, al meu entendre, no ho són:
La Independència només depèn dels catalans. La fem aquí. No depèn, ni ha de dependre, d'una més que improbable reforma constitucional que haurien de votar a favor majoritàriament a Càceres, Terol, Ciudad Real, o Lugo, per posar uns exemples. Simplement ni haurà aquesta reforma constitucional ni, en el cas que es produís, a cap d'aquests llocs es votaria a favor.
Per fer la Independència, és dir, la màxima sobirania, doncs, caldrà trencar "algun plat". Només els pusil·lànimes poden creure que es pot arribar més enllà sense arriscar-se, sense donar un cop de puny a la taula, alçar-se i fer camí. Res no ens serà donat. Però ho volem tot i ho prendrem tot. Perquè podem. I aquest és el podem que m'interessa.
Per descomptat, que el procés constituent català no ha d'estar subordinat a ningú. I serà per fer el que els catalans vulguem. Si els espanyols volen tenir un rei, allà ells, però inventar-se repúbliques monàrquiques fa riure, per no dir que fa plorar.
Finalment, la Independència ens estalviarà per sempre més d'haver d'estar resistint l'intent permanent d'extermini i genocidi cultural i nacional per part del supremacisme espanyolista, força transversal a tota la societat espanyola, però que potser avui es troba més ben representat per la dreta post-franquista de PP i C's.
I no. No accepto aquest argument -un intent xaró, pobre, groller de desmobilitzar- que aquesta és la llista de Mas. Un argument que pretén explotar "l'odi a Mas". Un argument que menysté, que ofèn, a l'enorme quantitat de militants, socis, i particulars de les entitats independentistes que formen, que donem suport, a la llista. Adhesions que encara continuen. No és la llista de Mas. Ni la de CDC-ERC. No ho és. No estem en el joc dels partits. El 27S serà un referèndum perquè el convertirem en referèndum, igual com el 9N vam convertir el "procés participatiu" en una victòria aclaparadora amb un missatge potent i clar a l'opinió pública internacional. I ja està. Li nego la major.
El que cal ara és mobilitzar-se, i guanyar.
Hi han dues llistes per la Independència. A l'altre bàndol potser algú s'ho repensarà. Espero que s'ho repensin. I si no, tant se val. Tothom té dret a equivocar-se. Al final, aquest país, el procés constituent, el farem tots junts. Tots som i serem necessaris per a fer el país.
Ara però, no hi ha temps per perdre. El 27S és el referèndum per la Independència. Toca guanyar.
Tinguem-ho ben clar: Aquest cop als catalans ens toca guanyar (amb els nostres encerts i amb els nostres errors).
I guanyarem.
diumenge, 5 de juliol del 2015
El No de Grècia, o l'oportunitat de bastir una nova Europa.
(estàtua de la dea Atena a l'Acadèmia d'Atenes)
Encara estan fent el recompte a Grècia però a hores d'ara ja fa estona que és evident que el NO guanyarà de forma rotunda.
Els grecs han decidit que NO accepten el pla de la Troika. La por a l'expulsió de l'euro -quelcom que no es pot descartar i que suposaria un patiment important pels grecs- no ha estat suficient per impedir el vot negatiu a les polítiques d'austeritat.
Els grecs han dit que no. Grècia ja ha parlat. Jo crec que no hi ha gran cosa a interpretar aquí: els grecs han dit que no a les polítiques d'austeritat. I punt. No han dit que no a Europa, o que no a l'euro. Opino que les lectures euroescèptiques són interessades.
Quina serà la rèplica de la UE? La UE ha d'entendre que és exactament el rebuig a les polítiques d'austeritat el que democràticament han manifestat els grecs.
Crec que ahir Ernest Maragall va saber explicar-ho d'una forma absolutament entenedora comparant el cas de Grècia i la UE amb la greu crisi econòmica a la ciutat de Detroit i la reacció del govern dels EUA: O ens creiem que la UE és Europa, que existeix i compartim una nacionalitat Europea, que Europa representa uns valors, que hi ha un sentiment que ens uneix des de Fisterra fins els Urals, i es presta ajuda a Grècia sense dubtar; O no ens ho creiem i, de forma molt trista, caldrà acceptar que no hem après gran cosa de la dramàtica història del continent.
No és economia. És política. I de la bona. Es tracta de construir una identitat supranacional.
Europa ha de ser generosa amb Grècia perquè el que està en joc és la mateixa construcció europea. I en aquesta construcció, n'estic segur, tant important és respectar, encabir, comprendre, acollir i aprendre del no grec, com de les reclamacions catalanes a partir del proper 27S. Estan a la mateixa alçada. Es tracta, ni més ni menys, que la identitat europea només pot construir-se des de l'autodeterminació dels pobles d'Europa. Autodeterminació. Sobirania.
Dret a decidir és, exacta i precisament, el que han exercit avui els grecs.
Espero la resposta d'Europa. Espero que sigui la d'Europa. No de la la UE, o pitjor encara, la del BCE.
Espero que Europa no resulti ser la primera i més gran euroescèptica.
Espero que Europa respecti el dret a decidir dels europeus.
Reso i m'encomano a Atena, dea de la saviesa, l'artesania i l'estratègia, protectora d'Atenes, verge dels ulls clars, verge dels ulls d'òliba, per a que ens inspiri i ens faci savis. Que aprenguem del coratge grec i, tots junts, fem una nova Europa, més lliure i democràtica.
Així sigui.
dilluns, 29 de juny del 2015
"Falta molt poc per decidir el nostre futur"
Els grecs votaran aquest diumenge. No se sap què pesarà més, si la por a la sortida de l'Euro; o si la ràbia contra una Europa cruel.
En tot cas, votaran. S'han tret una consulta de la màniga. I no és pas per poca cosa: Es juguen la continuïtat a la zona Euro, i qui sap si també a la UE.
Sobirania és exactament això que faran els grecs el diumenge. Pot ser que la decisió que acabin prenent sigui, justament, cedir sobirania. Però també podria ser tracta d'obtenir-ne més. Encara que costi.
Ser independents permet als grecs decidir sobre el seu futur.
A Catalunya el dia 27S votarem. I serà per prendre una decisió d'una transcendència semblant: Seguir o no seguir a l'estat espanyol. Construir, o no, un nou país. Encetar, o no, un procés constituent.
No sé que pesarà més. No crec que sigui una tria entre por i ràbia. Potser, més aviat, entre por i esperança. Però no simplifiquem. En tot cas, el 27 es vota.
Tot això, ho deia perquè aquest dies he vist al metro aquest cartell (la foto està treta del twitter de l'ANC)
Jo votaré esperança. #27S2015 #Independència
En tot cas, votaran. S'han tret una consulta de la màniga. I no és pas per poca cosa: Es juguen la continuïtat a la zona Euro, i qui sap si també a la UE.
Sobirania és exactament això que faran els grecs el diumenge. Pot ser que la decisió que acabin prenent sigui, justament, cedir sobirania. Però també podria ser tracta d'obtenir-ne més. Encara que costi.
Ser independents permet als grecs decidir sobre el seu futur.
A Catalunya el dia 27S votarem. I serà per prendre una decisió d'una transcendència semblant: Seguir o no seguir a l'estat espanyol. Construir, o no, un nou país. Encetar, o no, un procés constituent.
No sé que pesarà més. No crec que sigui una tria entre por i ràbia. Potser, més aviat, entre por i esperança. Però no simplifiquem. En tot cas, el 27 es vota.
Tot això, ho deia perquè aquest dies he vist al metro aquest cartell (la foto està treta del twitter de l'ANC)
Jo votaré esperança. #27S2015 #Independència
impagament grec
Si no passa alguna cosa aquesta nit, demà el govern grec farà un impagament del deute.
És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.
Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.
I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.
Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?
Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important; es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït pel factor de devaluació.
En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes; la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.
Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament- Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.
Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.
Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.
No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.
L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.
Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...
Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.
Ara sí que estic cagat.
És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.
Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.
I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.
Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?
Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important; es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït pel factor de devaluació.
En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes; la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.
Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament- Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.
Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.
Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.
No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.
L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.
Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...
Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.
Ara sí que estic cagat.
divendres, 26 de juny del 2015
L'insomni d'una nit de Sant Joan
I quan ja agafaves el son, peta un tro al carrer que deu haver fet un cràter com el de Tunguska. Segur que aquestes explosions no acceleren el canvi climàtic? algú ha estudiat això?
Recordo les nits de Sant Joan de quan era petit. Es tiraven petards des d'una setmana abans i la revetlla era un esclat continuat i eixordador. Hi influïa que casa nostra era al costat de la riera d'Escuder, que no es va asfaltar fins que vam tenir una edat i que, per la seva condició de via no asfaltada i deixada, era el pipican del barri i, per Sant Joan, el lloc on tots els nens anaven a tirar els petards, coets i material pirotècnic de tota mena, mida i potència.
Potència és la paraula. En aquella època, algun dels petards que es tiraven haurien pogut ostentar dignament el títol de míssils balístics.
Ha passat el temps. Avui som més cultes, més nets, gairebé es diria que del nord si això fos un assaig de càntic a un temple qualsevol. La riera d'Escuder fa molts temps que està asfaltada i dels jardins i horts del carrer Daoiz i Velarde -un sorprenent vestigi del Sants històric que va resistir fins al final del segle passat- ja no en queda més que el record en els veïns que ja no som tan joves. Potser ara que tots som més cultes, nets i sofisticats, algú pensarà que això dels petards haurà perdut part de la seva màgia ancestral. Serà veritat?
Ha passat el temps. I han vingut crisis molt dures. I amb el pas dels anys, els petards han anat reculant. A Barcelona, en general, només es tiren petards per la revetlla de Sant Joan, i en una franja horària de no gaires hores.
No crec que sigui cosa de que avui siguem més cultes, nets o bufons. Diria que és més prosaic: Els petards són cars. Tirar petards és, per a moltes cases i famílies, una despesa difícil de justificar. Literalment, és cremar diners.
En canvi, jo diria que hi han més fogueres. Ho prefereixo. En realitat, és el que debò és tradicional. Fogueres a les que es cremen andròmines velles. Tot allò que volem deixar enrere de l'any. Focs que cremen i il·luminen la nit més curta i disbauxada.
I es fa de la necessitat virtut i ens estalviem uns calerons en petards. Cremen fogueres de Sant Joan. Mengem coca, bevem cava, i vi, i licors dolços. Toquen orquestres i es fan balls. Cançons de moda, i no tant de moda, a les revetlles populars. És el mateix des de fa molts anys, però ara amb menys petards i més focs.
S'afegeixen nous costums i comença a ser tradició anar a la platja, a veure sortir el sol. Ens estirem a la sorra després del ball. Hi han famílies, colles d'amics, parelles abraçades, algun solitari que busca companyia, o que només mira. Alguns dormen. Cansats o ebris. Encara crema la foguera quan neix el dia.
Jo mig dormia al meu llit. Somiava aquesta revetlla. Sant Joan al meu cap, amb la remor de fons dels petards llunyans d'aquesta festa del solstici. De sobte, un altre tro esclatant amb ràbia al carrer m'ha espantat. He saltat d'un bot i m'he quedat penjat de la làmpada. De veritat, era necessari tant d'escàndol? És mala llet, això. Torno al matalàs i, a la fi, m'adormo i ja no esclaten més petards, o ja no els sento.
Són prop de les deu quan em llevo. Ja fa algunes hores que el sol s'enfila al cel. El peculiar silenci del carrer em diu que aquesta ha estat una nit de festa.
Festa. Sant Joan. Solstici.
Estiu.
dissabte, 20 de juny del 2015
A menys de 100 dies del 27S.
Manquen menys de 100 dies per a les plebiscitàries. L’objectiu de l’independentisme és guanyar. Tothom està d’acord que cal sumar. La pregunta, però, segueix sent la mateixa: quin plantejament és el que maximitza el nombre de vots independentistes?
Molts esdeveniments aquests dies. Potser el més interessant ha estat el trencament de la federació de CiU, després de la consulta interna d'Unió Democràtica amb la seva recargolada pregunta. La direcció del partit va guanyar per la mínima, amb denúncia de tupinada a Lleida i, malgrat tot, sense poder anar més enllà del que, objectivament, és un empat tècnic.
Unió s'ha dividit entre independentistes i no se sap ben bé si "sobiranistes", unionistes camuflats, duranistes, o qualsevol altre cosa. Crec que al Polònia en dirien, de forma clarivident, "puta-ramonetistes".
Amb el trencament de la federació es confirma allò que independentisme i sobiranisme no volen dir el mateix. No confonguem amor i sexe.
CDC ja va a totes. Fa una estona Artur Mas ha explicat, en una conferència a Molins de Rei, què és això de la llista del President: en realitat no ha de ser del President, si no que emplaça a ANC, Òmnium i AMI a que siguin ells els que defineixin la llista.
Déu n'hi do. ANC, Òmnium i AMI són clarament molt més transversals que CDC o que ERC.
Mas insisteix en la idea que ja va presentar a la seva conferència del passat 26 de novembre: Es tracta de crear una llista de la societat civil. Avui ha explicitat que la definició d'aquesta llista es cedeix també a la societat civil.
CDC té capacitat d'influència dins ANC, Òmnium i AMI. Però no de forma orgànica si no per militàncies compartides. D'aquesta forma, també hi té influència ERC, i segur que també en tenen la CUP, ICV-EUiA, Procés Constituent, Plataformes de confluència com BeC. Segur que encara hi trobaríem a l’ANC gent amb carnet del PSC, que d’aquesta manera també hi tindria “influència”. Per descomptat, també tenen capacitat d'influència tants i tants independents d'assemblees locals de l'ANC que potser són, de fet, els que tenen més influència.
Amb l'anterior vull dir que si l'ANC recull el guant i fa una proposta de llista, jo no acceptaré que se'm digui que és una llista camuflada de CDC. Aquest argument el rebutjaré. De la mateixa forma que el rebutjaria, referit a ERC, si la proposta hagués vingut de Junqueras. Crec que amb aquesta proposta CDC fa, sincerament, un pas enrere, i cal tenir-ho en compte.
Per la seva banda, Junqueras va proposar quelcom de semblant: una llista de la societat civil però d' esquerres. Aquesta idea sembla que podria arribar a ser explorada per la CUP. Personalment, però, crec que avui és més probable que la CUP acabi construint una candidatura independentista d'esquerra anticapitalista al marge de la llista de la societat civil que proposa Junqueras (tanmateix, i si...?).
En tot cas, el que de debò se'm fa difícil veure són dues llistes civils, només que una "proposada" per Mas, i l'altre per Junqueras.
Un plantejament amb dues llistes civils. No m'agrada. Però l'escenari no té perquè quedar-se congelat. Segur que es mourà. Avui es propicien dues llistes civils. Cert. Però i si, de forma autònoma, aquestes dues llistes acaben confluint en una de sola? Aquest relat sí que me'l puc creure.
Com sigui, però, amb una, dues o tres llistes separades, el que cal és sumar i que s'obtingui una victòria independentista el 27S que no admeti discussió. Escons, per descomptat, i també en vots. Serà la forma que a partir del 27 el procés constituent no es pugui aturar.
I arribats a aquest punt, no crec que sigui raonable dir que el procés constituent el lidera un o altre partit.
El procés constituent, per definició, no pot ser liderat per un partit, sigui quin sigui. Ha de ser el màxim d'inclusiu i obert.
Crec que els moviments d'aquests dies van en aquesta direcció. Només s'exclourà del procés aquell que es vulgui auto-excloure.
És un fet que no són pas pocs els que per raons diverses sembla que ja han decidit auto-excloure's. Hauran d'explicar-ho molt bé. El puta-ramonetisme pren moltes formes. I fa mal. Però avui a qui més mal fa és a qui el practica. La gent no és burra.
Manquen 99 dies pel 27S. Això no ha fet més que començar. Atents.
Molts esdeveniments aquests dies. Potser el més interessant ha estat el trencament de la federació de CiU, després de la consulta interna d'Unió Democràtica amb la seva recargolada pregunta. La direcció del partit va guanyar per la mínima, amb denúncia de tupinada a Lleida i, malgrat tot, sense poder anar més enllà del que, objectivament, és un empat tècnic.
Unió s'ha dividit entre independentistes i no se sap ben bé si "sobiranistes", unionistes camuflats, duranistes, o qualsevol altre cosa. Crec que al Polònia en dirien, de forma clarivident, "puta-ramonetistes".
Amb el trencament de la federació es confirma allò que independentisme i sobiranisme no volen dir el mateix. No confonguem amor i sexe.
CDC ja va a totes. Fa una estona Artur Mas ha explicat, en una conferència a Molins de Rei, què és això de la llista del President: en realitat no ha de ser del President, si no que emplaça a ANC, Òmnium i AMI a que siguin ells els que defineixin la llista.
Déu n'hi do. ANC, Òmnium i AMI són clarament molt més transversals que CDC o que ERC.
Mas insisteix en la idea que ja va presentar a la seva conferència del passat 26 de novembre: Es tracta de crear una llista de la societat civil. Avui ha explicitat que la definició d'aquesta llista es cedeix també a la societat civil.
CDC té capacitat d'influència dins ANC, Òmnium i AMI. Però no de forma orgànica si no per militàncies compartides. D'aquesta forma, també hi té influència ERC, i segur que també en tenen la CUP, ICV-EUiA, Procés Constituent, Plataformes de confluència com BeC. Segur que encara hi trobaríem a l’ANC gent amb carnet del PSC, que d’aquesta manera també hi tindria “influència”. Per descomptat, també tenen capacitat d'influència tants i tants independents d'assemblees locals de l'ANC que potser són, de fet, els que tenen més influència.
Amb l'anterior vull dir que si l'ANC recull el guant i fa una proposta de llista, jo no acceptaré que se'm digui que és una llista camuflada de CDC. Aquest argument el rebutjaré. De la mateixa forma que el rebutjaria, referit a ERC, si la proposta hagués vingut de Junqueras. Crec que amb aquesta proposta CDC fa, sincerament, un pas enrere, i cal tenir-ho en compte.
Per la seva banda, Junqueras va proposar quelcom de semblant: una llista de la societat civil però d' esquerres. Aquesta idea sembla que podria arribar a ser explorada per la CUP. Personalment, però, crec que avui és més probable que la CUP acabi construint una candidatura independentista d'esquerra anticapitalista al marge de la llista de la societat civil que proposa Junqueras (tanmateix, i si...?).
En tot cas, el que de debò se'm fa difícil veure són dues llistes civils, només que una "proposada" per Mas, i l'altre per Junqueras.
Un plantejament amb dues llistes civils. No m'agrada. Però l'escenari no té perquè quedar-se congelat. Segur que es mourà. Avui es propicien dues llistes civils. Cert. Però i si, de forma autònoma, aquestes dues llistes acaben confluint en una de sola? Aquest relat sí que me'l puc creure.
Com sigui, però, amb una, dues o tres llistes separades, el que cal és sumar i que s'obtingui una victòria independentista el 27S que no admeti discussió. Escons, per descomptat, i també en vots. Serà la forma que a partir del 27 el procés constituent no es pugui aturar.
I arribats a aquest punt, no crec que sigui raonable dir que el procés constituent el lidera un o altre partit.
El procés constituent, per definició, no pot ser liderat per un partit, sigui quin sigui. Ha de ser el màxim d'inclusiu i obert.
Crec que els moviments d'aquests dies van en aquesta direcció. Només s'exclourà del procés aquell que es vulgui auto-excloure.
És un fet que no són pas pocs els que per raons diverses sembla que ja han decidit auto-excloure's. Hauran d'explicar-ho molt bé. El puta-ramonetisme pren moltes formes. I fa mal. Però avui a qui més mal fa és a qui el practica. La gent no és burra.
Manquen 99 dies pel 27S. Això no ha fet més que començar. Atents.
diumenge, 7 de juny del 2015
Triplet
... i tres.
Triplet del Barça, que suma la seva cinquena Copa d'Europa, o Champions League, com li diuen ara.
Recordo estar veien el partit per la tele, al 92, quan el Ronald Koeman va clavar-li un míssil a la Sampdoria que va servir per guanyar la primera Copa d'Europa del Barça. Jo crec que ningú s'hauria cregut en aquell moment que menys de vint-i-cinc anys més tard el Barça hauria acumulat cinc copes d'Europa, dues d'elles amb triplet i que seria, estadístiques irrefutables, el gran dominador del futbol Europeu de la dècada i mitja que portem de l'actual segle XXI.
Aquell gol de Koeman va ser, d'alguna manera, el fruit del caràcter guanyador, de l'estil i la forma d'entendre el joc que va implementar Johan Cruyff. Però no només el Barça, i al Barça. Aquell any el Barça va guanyar la Copa d'Europa, i molts barcelonistes, molts catalans, van comprendre que es podia guanyar. En què? en tot. Amb un esforç imprescindible, i amb una convicció ferma en les pròpies possibilitats. Sobretot va quedar clar que es podia ser el millor. Que l'èxit era un objectiu assolible. Que el talent, la imaginació i la convicció assenyalen el camí. Que la sort arriba quan la busques i t'has preparat per aprofitar-la. Aquell Barça va provocar un clic mental necessari.
Van ser els anys del Dream Team. Seguit del Barça de Rijkaard, de l'escola cruyffista, i la segona copa d'Europa. Es va entrar en una etapa de cert desconcert després d'aquell cruyffisme inicial, i cal esperar a Laporta i Guardiola per a recuperar el camí. Guardiola, el cervell al camp del Dream Team de Cruyff, reimplementà aquella filosofia des del seu segell propi i enceta una etapa d'èxits, amb dues Copes d'Europa més que, amb giragonses i alguna interrupció, essencialment, avui encara dura, ara sota la batuta de Luís Enrique.
Ja ho he dit algun altre cop. HI ha una connexió subtil, potser malaltissa, entre el Barça i l'"esperit" del país. O potser és més prosaic: que el Barça guanyi posa de bones a la majoria del país.
Es poden discutir moltes coses: els sous dels jugadors, els patrocinis de l'equip, o les ratlles horitzontals a la samarreta. El que sigui. Només faltaria. Però això no treu que quan el Barça guanya, i ho fa amb èpica, amb brillantor, una majoria del país se sent més bé, amb més confiança. Una majoria del país se sent guanyadora, sent que pot afrontar reptes difícils i superar-los.
No és racional. Al contrari. És visceral. És el click que deia abans. Aquell factor de confiança que t'empeny pel camí nou i desconegut, perquè tens seguretat en tu mateix; en comptes de triar la zona de confort.
Jo crec que aquesta connexió existeix. Per això imatges com les d'ahir no tenen preu: els cracks del Barça vinguts d'arreu del món, contents, celebrant l'èxit lluint les seves banderes nacionals; Però també Pedro, lluint la de Canàries, i Jordi Alba la de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat lligada a la cintura.
Per descomptat, el gest de Piqué, agafant la bandera mixta Catalunya-Barça i plantant-la al mig del camp. Shakira diu que Piqué serà president del Barça algun dia. Sospito que té raó. De l'actual plantilla, Piqué és qui sintonitza millor que ningú amb aquests anhels de l'afició i qui l'encerta més en interpretar-los (un altre dia caldrà parlar de la seva fixació amb les xarxes...)
Imatges: els nens, els fills dels jugadors, van baixar al camp i van jugar amb aquests elements, com ja van fer amb la Copa del Rei. De nou Piqué, no se si és conscient de la potència de les imatges, li posa, genoll a terra, la medalla al seu fill...
Tot això no té preu. És visceral i les imatges són molt potents. Hi ha un relat i uns valors que estan allà. Amb Guardiola eren molt explícits, potser perquè s'estava construint el relat. Amb Luís Enrique, el relat està interioritzat. Ara, senzillament, es viu.
La d'ahir va ser una gran victòria, lluitada, suada i patida contra la Juve, que va ser un finalista poderós i molt competitiu. Valent. Admirable. Honorable i digníssim. La grandesa de la Juve encara posa més valor al títol aconseguit ahir.
No és paradoxa: la d'ahir va ser una victòria del Barça, però també va ser-ho de la Juve, i de tots aquells que -no cal que siguin del Barça o de la Juve- creuen en una determinada forma d'actuar, de lluitar pel que creus i de confiar en les pròpies forces i en les del teu grup.
Jo crec que aquest sentiment visceral forma part avui del nostre país. S'ha anat formant i ha anat creixent amb el pas del temps per la confluència de diferents factors. Però ara ja tant se val quins i com. No cal ser del Barça per sentir-lo.
Ara estem en aquest punt. Visquem-lo. Tinguem confiança. Perseverem. Lluitem pels nostres anhels. Els aconseguirem. Podem guanyar.
Gràcies, Barça!
dimarts, 26 de maig del 2015
Sort, alcaldessa!
Ada Colau serà l'alcaldessa de Barcelona. A un ajuntament complicat. O interessant, com a la maledicció xinesa. Repassem:
- Barcelona en Comú guanya a Barcelona. La coalició de partits (ICV,
Podem, EQUO, Procés Constituent i independents) s'imposa a la ciutat
amb onze regidors. Un més que CiU.
- La tercera força a Barcelona és Ciutadans, que obté cinc regidors.
Sembla evident que Ciutadans gairebé fagocita al PP i també capta vot
del PSC. ERC queda menys de mil vots per darrera de C's, i obté el
mateix nombre de regidors.
- PSC i PP pateixen un daltabaix molt important i queden,
respectivament, amb quatre i tres regidors .
- La CUP entra a Barcelona amb tres regidors.
Les forces nominalment independentistes a Barcelona (CiU, ERC i CUP)
creixen a la ciutat, però queden tres regidors per sota de la majoria
absoluta. .
Les forces sobiranistes, o a favor d'exercir el dret a decidir (BeC,
ERC, CUP i CiU) sumen còmodament la majoria absoluta a la ciutat.
Les forces nominalment d'esquerres (BeC, ERC, PSC i CUP) creixen a la
ciutat i sumen també majoria absoluta
Se'm fa difícil, però, visualitzar un pacte sobiranista estable o un pacte
estable de tota l'esquerra. Personalment, el pacte que em sembla més
probable i menys antinatural és BeC, ERC i CUP. No fa majoria absoluta
però probablement serà el màxim que es podrà assolir. De fet, està per
veure si s'obté un pacte de govern, és dir, un govern municipal bi o
tripartit; o el que es fa és una acord de suport "extern", és dir,
sense entrar al govern municipal. Jo diria que això últim és, a hores
d'ara, el més probable (avui mateix la CUP es pronunciava en aquest
sentit).
Tant si és una fórmula o l'altre, es tracta d'un escenari de
dificultat extrema.
Això sí: potencialment obre un ventall de possibilitats immens.
L'escenari és de dificultat extrema. Convé remarcar-ho. Ada Colau em
fa patir. Vull pensar que sap en quin vesper s'ha ficar. Tinc la
sensació que Colau és una mica kamikaze. No és una "política
professional" si no que ve del món de l'activisme. Sospito que està
més preparada per plantar-se davant la BRIMO que per veure venir els
paranys, les traïcions, el joc brut o l'afany de poder de determinats
personatges. M'agradaria pensar que quan parla dels psicòpates al
poder no està fent servir només una paraula d'impacte si no que és
plenament conscient que és exactament així.
Espero, però, que tingui sort. Que pugui tirar endavant el programa
que proposa i espero, també, que rebi el suport, directe o indirecte
d'ERC i CUP. Vull pensar que el procés constituent s'enceta a
Barcelona, potser de forma inesperada per a l'independentisme, però
amb les mateixes conseqüències: el poble defineix com vol que sigui el
seu futur. Si això és així, si estem parlant d'un procés constituent,
aleshores no tinc cap mena de dubte que BeC acabarà decantant-se per
la independència, més d'hora que tard, perquè no hi ha alternativa amb
el model actual. I els resultats a l'estat espanyol són molt clars i
no admeten gaires interpretacions: no hi haurà cap procés constituent
a l'estat en un grapat d'anys. No hi han majories per fer-ho.
Però a casa nostra la porta del 9N segueix oberta, i el passat 24M es
va obrir una mica més. La porta del 9N també la pot aprofitar BeC.
Procés constituent és el concepte clau que està emergint.
Potser ja ens va bé a tots plegats que Ada sigui una mica kamikaze.
Si aquesta és la direcció en la que vol marxar, tindrà aliats molt fidels a
l'esquerra independentista.
Que tinguis sort, alcaldessa. De veritat.
- Barcelona en Comú guanya a Barcelona. La coalició de partits (ICV,
Podem, EQUO, Procés Constituent i independents) s'imposa a la ciutat
amb onze regidors. Un més que CiU.
- La tercera força a Barcelona és Ciutadans, que obté cinc regidors.
Sembla evident que Ciutadans gairebé fagocita al PP i també capta vot
del PSC. ERC queda menys de mil vots per darrera de C's, i obté el
mateix nombre de regidors.
- PSC i PP pateixen un daltabaix molt important i queden,
respectivament, amb quatre i tres regidors .
- La CUP entra a Barcelona amb tres regidors.
Les forces nominalment independentistes a Barcelona (CiU, ERC i CUP)
creixen a la ciutat, però queden tres regidors per sota de la majoria
absoluta. .
Les forces sobiranistes, o a favor d'exercir el dret a decidir (BeC,
ERC, CUP i CiU) sumen còmodament la majoria absoluta a la ciutat.
Les forces nominalment d'esquerres (BeC, ERC, PSC i CUP) creixen a la
ciutat i sumen també majoria absoluta
Se'm fa difícil, però, visualitzar un pacte sobiranista estable o un pacte
estable de tota l'esquerra. Personalment, el pacte que em sembla més
probable i menys antinatural és BeC, ERC i CUP. No fa majoria absoluta
però probablement serà el màxim que es podrà assolir. De fet, està per
veure si s'obté un pacte de govern, és dir, un govern municipal bi o
tripartit; o el que es fa és una acord de suport "extern", és dir,
sense entrar al govern municipal. Jo diria que això últim és, a hores
d'ara, el més probable (avui mateix la CUP es pronunciava en aquest
sentit).
Tant si és una fórmula o l'altre, es tracta d'un escenari de
dificultat extrema.
Això sí: potencialment obre un ventall de possibilitats immens.
L'escenari és de dificultat extrema. Convé remarcar-ho. Ada Colau em
fa patir. Vull pensar que sap en quin vesper s'ha ficar. Tinc la
sensació que Colau és una mica kamikaze. No és una "política
professional" si no que ve del món de l'activisme. Sospito que està
més preparada per plantar-se davant la BRIMO que per veure venir els
paranys, les traïcions, el joc brut o l'afany de poder de determinats
personatges. M'agradaria pensar que quan parla dels psicòpates al
poder no està fent servir només una paraula d'impacte si no que és
plenament conscient que és exactament així.
Espero, però, que tingui sort. Que pugui tirar endavant el programa
que proposa i espero, també, que rebi el suport, directe o indirecte
d'ERC i CUP. Vull pensar que el procés constituent s'enceta a
Barcelona, potser de forma inesperada per a l'independentisme, però
amb les mateixes conseqüències: el poble defineix com vol que sigui el
seu futur. Si això és així, si estem parlant d'un procés constituent,
aleshores no tinc cap mena de dubte que BeC acabarà decantant-se per
la independència, més d'hora que tard, perquè no hi ha alternativa amb
el model actual. I els resultats a l'estat espanyol són molt clars i
no admeten gaires interpretacions: no hi haurà cap procés constituent
a l'estat en un grapat d'anys. No hi han majories per fer-ho.
Però a casa nostra la porta del 9N segueix oberta, i el passat 24M es
va obrir una mica més. La porta del 9N també la pot aprofitar BeC.
Procés constituent és el concepte clau que està emergint.
Potser ja ens va bé a tots plegats que Ada sigui una mica kamikaze.
Si aquesta és la direcció en la que vol marxar, tindrà aliats molt fidels a
l'esquerra independentista.
Que tinguis sort, alcaldessa. De veritat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)