Pàgines

dissabte, 12 de setembre del 2015

L'endemà de la diada




En el seu parlament Jordi Sánchez anunciava ahir que "alguns mitjans parlen de 2.000.000 d'assistents a la Via Lliure". Déu n'hi do.  Baños, de la CUP, deia que entrar en el ball de xifres no era adequat, que en tot cas ahir érem molts. Entre poc i massa... La meva estimació personal, basant-me en que a la web de la Via Lliure hi consten apuntades prop de mig milió de persones i que, ni de bon tros, tothom que va ser ahir a la Meridiana estava apuntat, és que un milió de manifestants és una quantitat versemblant, o curta fins  i tot.

Un milió de manifestants organitzats és una força immensa. Però és una força que serveix per al que serveix. La pregunta és: servirà per a donar a l'independentisme una majoria suficient i incontestable el proper 27S?

Encara més: què és una "majoria suficient i incontestable"? Jo soc dels que pensen que l'escenari òptim és una majoria en vots i en escons, però m'adono que la majoria en escons és el mínim necessari.

Per vàries raons. JpS i la CUP han dit que volen la independència però que optaran per un full de ruta els uns, i per una DUI més procés constituent els altres. Fins i tot des de CSQEP o, si més no, des de corrents interns, diuen que cal propiciar un procés constituent unilateral. L'independentisme, doncs, no es presenta completament unificat. Per la banda del no, les diferències són encara més grans i, per exemple, nominalment el PSC continua presentant-se com federalista. El cas és que no existeix en la banda del No un intent de concentració del vot equivalent al de JpS.

És dir, hi ha dispersió de vot tant entre el sí, com en el no a la independència, per tant, la suma directa de vots a favor del sí o del no, sobretot si els resultats són ajustats no serà senzilla o, simplement, no serà possible.

El resultat en escons, en canvi, no hauria de plantejar molts dubtes. En principi, una majoria absoluta d'escons independentistes hauria de conduir a un govern independentista. Quin govern? Dependrà de la composició d'aquesta majoria d'escons. És molt probable que, cas que JpS  no obtingui la  majoria absoluta, la CUP tingui molt i molt a dir, en particular, en l'acceleració i caràcter que prengui el procés.

També és possible que, en virtut de la llei electoral catalana, la majoria d'escons independentistes no correspongui directament a una majoria absoluta de vots. Això podria passar. Realment, però, no hi haurà cap altre opció que seguir endavant amb el full de ruta. Per reducció a l'absurd: un govern que té majoria absoluta en escons, o gairebé majoria absoluta, amb una oposició que no és capaç d'articular una majoria alternativa; aleshores, per les carències de l'oposició, l'opció majoritària ha de renunciar al propi programa? No és lògic. Si hi ha un govern de JpS, està obligat, per compromís amb els seus votants, a tirar endavant amb el full de ruta. Per això se'ls ha votat, i contra aquest programa, anunciat i conegut, serà l'oposició la que no haurà estat capaç d'articular una alternativa. El problema, si de cas, el tenen ells.

Tanmateix, ja s'ha dit,  més d'un cop, que el full de ruta es pot canviar per un referèndum pactat. Ahir ho va tornar a repetir el President.

La qüestió és si aquest referèndum es convocarà. No pas amb l'actual govern del PP. El govern del PP té data de caducitat al proper desembre, però ben bé podria ser, amb el suport de C's, que el seu mandat s'allargués quatre anys més. No cal dir que amb una coalició PP i C's un referèndum pactat a Catalunya encara és més impossible que avui. L'alternativa seria un govern de PSOE, amb P's i, qui sap, si amb el suport de JpS, PNB i i altres forces nacionalistes i regionalistes que s'avingués a un referèndum pactat a Catalunya. Però aquest escenari també és inversemblant.

Inversemblant perquè en cas de referèndum, fins i tot perdent-lo, per  l'independentisme seria una victòria. Perquè l'estat espanyol hauria reconegut explícitament el caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació. Res no seria igual després del referèndum. Encara més: no només hauria estat una victòria de l'independentisme, també ho hauria estat de les forces que malden per un nou procés constituent, a Catalunya i a Espanya i, de fet, serien els més beneficiats. Justament per això, el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat és inacceptable pel nacionalisme espanyol de PP, PSOE i C's ja que significaria el desmantellament del blindatge constitucional que els garanteix la preeminència a les institucions, i es difícil d'empassar, en aquest cas per motius purament identitaris, pels corrents nacionalistes de P's. En particular, el  PSOE no pot portar al seu programa un referèndum per Catalunya sense que això signifiqui una implosió i una debacle electoral.

Remarcar que, a hores d'ara, qualsevol possibilitat de canvi a Espanya passa per una victòria independentista a Catalunya que posi a l'estat en la disjuntiva d'enfrontar-se a una DUI o pactar un referèndum i obrir, per la via dels fets consumats, el canvi constitucional. Única forma com es pot canviar la constitució.

Perquè la improbable coalició d'esquerres i nacionalistes seria dèbil i, en tot cas, un procés de canvi constitucional per la "via legal" demana unes majories amples i duradores en el temps. Si ja resulta difícil pensar en una majoria que permeti donar aquest primer pas de canvi constitucional, la probabilitat que es repeteixi i s'ampliï la majoria  en una segona legislatura disminueix dràsticament.

Tot això, a més, suposant que aquest canvi constitucional fos acceptable pels partits catalans. En definitiva, el PP en algun moment també ha parlat de canvis constitucionals... de caràcter recentralitzador.

Amb tot, l'única opció intel·ligent per desactivar la mobilització independentista, si més no per ara, passa per un referèndum en el que es voti explícitament independència sí o no, sense matisos, i confiar que siguin veritat les enquestes del CIS que diuen que la majoria dels catalans no volen la independència.

Però, en fi, com ja he dit, aquest referèndum pactat, ni hi és ni se l'espera. Com no sigui que des de la UE, o dels EUA, es faci algun tipus de toc al govern de torn a Madrid. Podria ser. Com també que des de Madrid s'ignorin aquestes advertències. Pronostico que no hi haurà cap resposta intel·ligent des de Madrid.

De fet, vull veure com el constitucional encara presta un darrer servei a la causa independentista inhabilitant a Artur Mas. Això seria, simplement, definitiu.

Per tot això, aquest 27S serà diferent. Perquè és la via possible. Perquè per canviar el món hem de començar per canviar nosaltres i casa nostra. Hem de començar per guanyar a Catalunya.

Es poden imaginar tots els escenaris que es vulguin però potser val més esperar una mica: d'aquí dues setmanes hi haurà un resultat electoral i una realitat concreta. Tindrem l'escenari que podria ser el definitiu.

Espero que sigui el de la majoria absoluta ample, en vots i escons, de l'independentisme.

Ahir vam omplir la Meridiana, el 27S omplirem les urnes.