Esperança

11 de setembre. Pel balcó encara se senten els tambors de la marxa de torxes que  diversos grups independentistes de Sants han organitzat com a vigília de la Diada Nacional. És un homenatge als herois de l'11 de setembre de 1714. Un dels molts que arreu de Catalunya s'estan fent aquesta nit.

A la tarda farem la Via Lliure a la Meridiana que espero i desitjo que sigui l'última "performance". No per l'esforç que representa, que és ben poca cosa, si no per que no m'hi vull acostumar, perquè vull avançar, perquè tinc pressa. Perquè ja he tingut molta paciència. Faré la Via Lliure amb l'esperança que ja no caldrà fer-ne més.

Això sí, tant de bo que la Via Lliure surti molt bé; que es pugui exhibir al món com un nou exemple de la Revolució dels Somriures; que sigui massiva, plural, colorista, lluminosa, esperançada i alegre; que el sol s'apunti i que no plogui. Si més no mentre duri la concentració. Tant de bo que tot sigui així.

Però el que de debò interessa, el que compta de veritat, és que el 27 de setembre l'independentisme assoleixi una victòria que no es pugui discutir. Cal una victòria suficient i útil per a endegar el full de ruta.

Espero, tinc l'esperança, que el 27S es veurà la majoria absoluta en escons de l'independentisme, i també en vots.

Crec que serà una gran victòria. Una victòria cívica. Una victòria sense perdedors, perquè tots tindrem dret a fer el nou país. Una victòria de l'esperança. Hi han uns herois anònims enterrats al Fossar de les Moreres. Van morir per defensar les seves vides i les dels que estimaven, per la seva ciutat i per les llibertats i els drets dels catalans. Jo crec que si van lluitar en condicions terribles fins al final és perquè tenien esperança. Ell llegat dels herois de l'11 de setembre de 1714 és l'esperança.

Esperança. Com ara. Perquè d'això va la Independència. Podem guanyar. Espero, tinc l'esperança, que aquest cop sí, que guanyarem tots, que farem un país millor. Per nosaltres i pels nostres fills.

Aquesta és la meva esperança.