Què passa a l'Iran?
Sembla ser que l'actual president ha guanyat les eleccions de forma clara, excessivament clara segons l'oposició.
Iran és un dels principals països productors de petroli.
Iran és una teocràcia. Un país dirigit per clergues. Personalment no em fa cap gràcia, però el sistema és aquest. L'oposició al règim aglutina segons les notícies a joves urbans, classes mitges-altes. En particular, d'aquests col·lectius, les dones han deixat sentir la seva veu, demanant l'alliberament femení.
Sembla ser que l'oposició compta amb importants padrins fora de les fronteres iranianes.
Recordo també com fins no fa poques setmanes es parlava del programa nuclear iranià. Programa amb l'objectiu últim, segons veus de fora de l'Iran, de fabricar bombes atòmiques, i de com això "desestabilitzava" la zona.
Ara ens trobem amb conflictes, revolta i repressió als carrers de Teheran.
Coincidència?
Hi ha un fet que m'escama: l'oposició al règim troba el seu suport en capes mitges i altes d ela societat i, sobretot, en joves urbans. Iran és un país amb la població majoritàriament jove, com correspon a la piràmide demogràfica de països pobres i en desenvolupament. La població de l'Iran és majoritàriament rural.
Majoritàriament rural.
En els ambients rurals és on més suport rep el règim iranià. Amb una mica de lògica, acceptant que les eleccions no han estat netes, (el mateix règim reconeix "errors" en 3.000.000 de vots, una barbaritat, però que "no afecten" als resultats) tanmateix em sembla molt més raonable pensar que les eleccions les ha guanyat el partit oficialista que no l'oposició. O, si més no, que el règim té molt més suport popular que l'oposició.
Quina és la força real de l'oposició és la pregunta clau. Tanmateix, de moment i pel que es veu, el règim controla la situació i està reprimint amb sang i morts als manifestants opositors.
Què hi ha darrera de tots aquests moviments a l'Iran? Jo demano per als iranians el dret a triar. El dret al la igualtat per a les dones. El dret a una educació laica. En això crec que coincideixo amb els manifestants. També demano per als iranians la independència econòmica i el dret al seu model econòmic, el dret a disposar com vulguin de les seves fonts d'energia. En això crec que també coincideixo amb els manifestants i crec que amb els iranians que donen suport al seu règim.
Què passa a l'Iran? no ho se. Hi han morts al carrer i la seva sang clama al cel. Els culpables de les morts sempre són els que disparen però, més culpables que ells ho són els que ordenen disparar. Més culpables que els que usen les armes són els que calculen en termes de guany de poder quanta sang estan disposats a vessar.
I si ho mires així, llavors el que passa a l'Iran ja no és blanc o negre. Ja no és cosa de bons i dolents. Més aviat és el desig de llibertat, de dignitat, de tot un poble, dels que es manifesten i dels que donen suport al règim; enfrontat amb el desig de poder "d'autoritats" i "mestres" disposats a utilitzar aquest desig de llibertat i dignitat en un tauler d'escacs on enfrontaran màrtirs amb guardians i on la vida humana, un cop més, serà una moneda de canvi barata.
Jo només demano que hi hagi pau.
Un altre món és possible
dimecres, 24 de juny del 2009
Feliç Sant Joan!
Felicitats a tots els joans i joanes de la família i dels amics, en el dia del seu sant.
I de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, per a tots els que vivim en aquests territoris, per a tots nosaltres: Feliç Diada Nacional dels Països Catalans.
I de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, per a tots els que vivim en aquests territoris, per a tots nosaltres: Feliç Diada Nacional dels Països Catalans.
dissabte, 20 de juny del 2009
Vicente Ferrer
En Vicente Ferrer, va morir ahir a l'Anantapur, a l'Índia.
"D'ençà que va arribar a l'India fa 40 anys, Vicente Ferrer va treballar sense descans en un programa de desenvolupament rural que a dia d'avui beneficia més de 2.200 pobles"
(foto i text extrets de la web de la Fundación Vicente Ferrer)
Penjo al bloc l'enllaç a la web de la seva fundació i que sigui aquest el meu petit homenatge.
"D'ençà que va arribar a l'India fa 40 anys, Vicente Ferrer va treballar sense descans en un programa de desenvolupament rural que a dia d'avui beneficia més de 2.200 pobles"
(foto i text extrets de la web de la Fundación Vicente Ferrer)
Penjo al bloc l'enllaç a la web de la seva fundació i que sigui aquest el meu petit homenatge.
cap a una reforma laboral?
Fa cosa de, posem 50 anys, un noi podia entrar a treballar d'aprenent amb 14 anys. Amb el pas del temps progressava dins el món laboral i podia triar entre estabilitzar-se en una posició amb un sou que li permetia viure, casar-se, comprar-se el pis, el cotxe i, fins i tot, una torreta a la platja. Si era ambiciós, podia escalar (això ja era més difícil) a posicions directives.
Avui, en canvi, no tinc les dades exactes però per aquí van, tenim que: dels menors de 35 anys la meitat estan a l'atur i de l'altre meitat la majoria en contractes precaris, temporals i amb sous que, com a màxim, arriben als 1.000 euros.
A més, tenim un col·lectiu entre, per posar uns límits, els 35 i els 55 anys (parlo per la meva percepció que crec que es pot contrastar amb dades estadístiques) que té bons sous (pels volts dels 2000 euros, per dir una xifra) i, sobretot, que està monopolitzant les que anomenaríem "feines estables de qualitat".
Com el sistema ha passat del primer escenari al segon és la història que hem viscut el darrer mig segle. Segurament la tendència sempre hi ha estat, però segurament també el procés s'ha accelerat amb el canvi de model de producció industrial a model de serveis i amb la introducció massiva de les tecnologies de la informació. En darrera instància, però, el que motiva aquests canvis és la cerca de l'increment de la productivitat; obtenir més guanys amb menys cost. O si es vol, la causa última és, amb una paraula: el benefici.
Encara que si deixo l'anàlisi en aquest punt llavors no tinc en compte que, de fet, la majoria de la societat ha acceptat aquest canvi sense protestar. Ans al contrari, es podria dir que, de fet, l'ha acceptat amb entusiasme. Els darrers temps s'ha viscut en mig de l'orgia de l'hiper-consum... mentre augmentava el nombre de joves a l'atur o en contractes temporals i precaris.
Torno al col·lectiu dels 35 als 55: no és invulnerable a la crisi, a l'atur i als EROs, però certament, està molt blindat. En definitiva, són els autèntics amos del sistema. Però, malgrat això, el seu volum s'està reduint i es retalla per les franges d'edat superior i inferior.
Segurament l'efecte més important de la crisi serà reduir el seu volum demogràfic fins a un nivell de massa crítica que permeti mantenir el sistema capitalista de producció i consum en funcionament. Crec que la "refundació" del capitalisme consistirà en això. Tanmateix, només m'ho sembla a mi o ja no se'n parla de la "refundació del capitalisme" als mitjans?
Sembla que la dimensió d'aquesta nova massa crítica haurà de ser sensiblement menor a l'actual. Com aconseguir-ho? doncs, probablement, amb una reforma laboral que abarateixi el cost de l'acomiadament.
En aquest esquema es destrueixen llocs de treball, i els llocs de treball restants s'obren a la competència intergeneracional. Amb la reforma laboral es trencaria el tap que suposa la generació dels "madurs" per a la generació dels "joves". Però, és clar, en realitat no guanya ningú, excepte el capital que tindrà a disposició un mercat de treball on triar i remenar sense contemplacions, fixant-ne els salaris que més li convinguin.
"Que més li convinguin". Arribats a aquest punt, la temptació serà abaratir els salaris, però amb això, de retruc, es reduirà la capacitat de consum, el volum de la recaptació d'impostos i, en conseqüència, la protecció social. En un món on hi hauran molts més aturats que no pas tenim avui. Decreixement per força. No planificat. Exclusió.
En fi, veig la lògica. Però no veig l'ètica, com tampoc veig l'ètica del model actual.
La premissa fonamental és "mantenir el sistema capitalista de producció i consum en funcionament". I jo començaria per discutir això. Tanmateix, els poders fàctics van en aquesta direcció, així que hem d'esperar que aquest serà el camí que s'emprendrà tard o d'hora.
Una altre cosa és que s'aconsegueixi completar el full de ruta capitalista. Per mi el model porta plom a l'ala i li arribarà el moment del seu final o d'un canvi de profunditat. Però aquesta és una altre pel·lícula.
Un altre món és possible.
Avui, en canvi, no tinc les dades exactes però per aquí van, tenim que: dels menors de 35 anys la meitat estan a l'atur i de l'altre meitat la majoria en contractes precaris, temporals i amb sous que, com a màxim, arriben als 1.000 euros.
A més, tenim un col·lectiu entre, per posar uns límits, els 35 i els 55 anys (parlo per la meva percepció que crec que es pot contrastar amb dades estadístiques) que té bons sous (pels volts dels 2000 euros, per dir una xifra) i, sobretot, que està monopolitzant les que anomenaríem "feines estables de qualitat".
Com el sistema ha passat del primer escenari al segon és la història que hem viscut el darrer mig segle. Segurament la tendència sempre hi ha estat, però segurament també el procés s'ha accelerat amb el canvi de model de producció industrial a model de serveis i amb la introducció massiva de les tecnologies de la informació. En darrera instància, però, el que motiva aquests canvis és la cerca de l'increment de la productivitat; obtenir més guanys amb menys cost. O si es vol, la causa última és, amb una paraula: el benefici.
Encara que si deixo l'anàlisi en aquest punt llavors no tinc en compte que, de fet, la majoria de la societat ha acceptat aquest canvi sense protestar. Ans al contrari, es podria dir que, de fet, l'ha acceptat amb entusiasme. Els darrers temps s'ha viscut en mig de l'orgia de l'hiper-consum... mentre augmentava el nombre de joves a l'atur o en contractes temporals i precaris.
Torno al col·lectiu dels 35 als 55: no és invulnerable a la crisi, a l'atur i als EROs, però certament, està molt blindat. En definitiva, són els autèntics amos del sistema. Però, malgrat això, el seu volum s'està reduint i es retalla per les franges d'edat superior i inferior.
Segurament l'efecte més important de la crisi serà reduir el seu volum demogràfic fins a un nivell de massa crítica que permeti mantenir el sistema capitalista de producció i consum en funcionament. Crec que la "refundació" del capitalisme consistirà en això. Tanmateix, només m'ho sembla a mi o ja no se'n parla de la "refundació del capitalisme" als mitjans?
Sembla que la dimensió d'aquesta nova massa crítica haurà de ser sensiblement menor a l'actual. Com aconseguir-ho? doncs, probablement, amb una reforma laboral que abarateixi el cost de l'acomiadament.
En aquest esquema es destrueixen llocs de treball, i els llocs de treball restants s'obren a la competència intergeneracional. Amb la reforma laboral es trencaria el tap que suposa la generació dels "madurs" per a la generació dels "joves". Però, és clar, en realitat no guanya ningú, excepte el capital que tindrà a disposició un mercat de treball on triar i remenar sense contemplacions, fixant-ne els salaris que més li convinguin.
"Que més li convinguin". Arribats a aquest punt, la temptació serà abaratir els salaris, però amb això, de retruc, es reduirà la capacitat de consum, el volum de la recaptació d'impostos i, en conseqüència, la protecció social. En un món on hi hauran molts més aturats que no pas tenim avui. Decreixement per força. No planificat. Exclusió.
En fi, veig la lògica. Però no veig l'ètica, com tampoc veig l'ètica del model actual.
La premissa fonamental és "mantenir el sistema capitalista de producció i consum en funcionament". I jo començaria per discutir això. Tanmateix, els poders fàctics van en aquesta direcció, així que hem d'esperar que aquest serà el camí que s'emprendrà tard o d'hora.
Una altre cosa és que s'aconsegueixi completar el full de ruta capitalista. Per mi el model porta plom a l'ala i li arribarà el moment del seu final o d'un canvi de profunditat. Però aquesta és una altre pel·lícula.
Un altre món és possible.
dimecres, 17 de juny del 2009
Comunicat públic GEAB N°36. Especial estiu 2009
Traducció amb traductor.gencat.cat i repassada manual posterior. En cap cas aquesta és una traducció "oficial".
Molt i molt preocupant la previsió del LEAP per als propers mesos. Xoca brutalment amb aquestes declaracions del ZP segons les quals, "el pitjor de la crisi ja ha passat".
En tornar de vacances, la resposta.
Comunicat públic GEAB Especial estiu 2009 N°36 (16 juny de 2009).
GEAB N°36 està disponible! Crisi sistèmica global : El xoc simultani de les tres «ones malvades» de l'estiu 2009
Com ve anticipant LEAP/E2020 des d'octubre de 2008, en vigílies de l'estiu 2009, la qüestió de la capacitat dels Estats Units i del Regne Unit per a finançar els seus dèficits públics, d'ara endavant incontrolats, s'ha imposat com la qüestió central en el debat internacional, obrint-se la via al doble fenomen d'una suspensió de pagaments dels Estats Units i del Regne Unit d'aquí la fi de l'estiu 2009.
Així, en aquest estadi de desenvolupament de la crisi sistèmica global, contràriament al discurs mediàtic i polític que domina actualment, l'equip de LEAP/E2020 no considera en absolut cap recuperació per a després de l'estiu 2009 (ni, d'altra banda, en els dotze mesos a posteriors) (1). Ben al contrari, a conseqüència de l'absència de tractament de fons dels problemes a l'origen de la crisi, considerem que l'estiu 2009 veurà la convergència de tres «ones malvades» (2) particularment destructores que es traduiran en l'agreujament de la crisi i provocaran trastorns històrics d'aquí als mesos de setembre/octubre 2009. Com és el cas des del començament d'aquesta crisi, cada regió del món, és clar, no serà afectada de la mateixa manera (3) ; però, per als nostres investigadors, totes sense excepció coneixeran una forta degradació de la seva situació d'aquí la fi de l'estiu 2009 (4).
Aquesta evolució pot agafar a contra-peu a molts operadors econòmics i financers temptats per l'eufòria mediàtica actual.
En aquest número especial «Estiu 2009» del GEAB, el nostre equip presenta en detall aquestes tres ones destructores convergents i les seves conseqüències. I el nostre equip detalla en conclusió les seves recomanacions estratègiques (or, immobiliari, bons, accions, divises) per evitar de ser enduts per aquest estiu mortífer.
Duració (en mes) de les recessions USA des de 1900 (duració mitjana : 14,43 mesos) - Fonts : US National Bureau of Economic Research / Trends der Zukunft
Així, per a LEAP/E2020, lluny dels «brots verds» vistos des de fa dos mesos per tot arreu (5) pels mitjans de comunicació financers internacionals, pels seus experts habituals i pels polítics que els escolten (6), el que es veu són tres ones particularment destructores per al teixit socioeconòmic que convergiran en el transcurs de l'estiu 2009, provocant l'agreujament de la crisi i comportant trastorns històrics a partir de la fi de l'estiu 2009, en particular les situacions de suspensió de pagaments dels Estats Units i del Regne Unit, tots dos al cor del sistema global en crisi :
1. L'ona de l'atur massiu: tres dates d'impacte que varien segons els països d'Amèrica, d'Europa, d'Àsia, de l'Orient Mitjà i de l'Àfrica.
2. L'ona de les fallides en sèrie : Empreses, bancs, immobiliari, estats, regions, ciutats.
3. L'ona de la crisi terminal dels Bons del Tresor EUA, del Dòlar i de la Lliura Esterlina i de la tornada de la inflació.
El comerç mundial s'esfondra : Gràfic 1 : Evolució anual de les exportacions de 15 grans països exportadors (1991-02/2009). Gràfic 2 : Evolució anual de les exportacions de 15 grans països exportadors entre febrer de 2008 i febrer de 2009
Aquestes tres ones de fet no són successives com les onades malvades gegants consecutives anomenades «tres germanes» tanmateix són tant o més destructores; són ben bé més perilloses ja que són simultànies, asincròniques i no paral·leles. Per això, el seu impacte sobre el sistema mundial és generador de dislocació ja que l'atenyen sota diversos angles, a diferents velocitats, amb forces variables. L'única certesa en aquest estadi, és que el sistema internacional mai no ha estat tan feble i limitat de cara a tal situació : la reforma del FMI i de les institucions de govern mundial anunciades al G20 de Londres continuen sent lletra morta (7), el G8 s'assembla cada vegada més a un club moribund del qual tot el món es demana d'ara endavant per a què pot realment servir (8), el lideratge americà no és ja més que l'ombra d'ell mateix que intenta desesperadament conservar els compradors per als seus bons del tresor (9), el sistema monetari mundial és en plena desintegració amb els russos i els xinesos sobretot que acceleren el seu joc per posicionar-se en el Postdòlar, les empreses no veuen cap millora a l'horitzó i augmenten els seus acomiadaments, cada cop més estats vacil·len sota el pes del deute acumulat per «salvar els bancs» i hauran d'assumir una corrua de fallides a partir de la fi de l'estiu (10). A imatge dels bancs que després d'haver trafegat encara una vegada més amb els diners dels estalviadors crèduls gràcies a la calma dels mercats financers orquestrada aquestes últimes setmanes, hauran de reconèixer que són insolvents des de la fi de l'estiu 2009.
Als Estats Units com al Regne Unit en particular, l'esforç financer públic colossal realitzat el 2008 i començaments de 2009 en l'únic profit dels grans bancs ha atès tal grau d'impopularitat que s'havia fet impossible a la Primavera 2009 considerar noves infusions de fons públics en benefici dels bancs que tanmateix sempre han estat insolvents (11). S'ha fet llavors imperatiu orquestrar un «bonic conte de fades» per a empènyer l'estalviador mitjà a injectar els seus propis fons en el sistema financer. A força de «green shoots», d'indicis borsaris empesos cap a dalt sense fonament econòmic real i de « reemborsaments anticipats de fons públics», la posada en escena ha estat efectuada. Així, mentre els grans inversionistes de les monarquies petrolieres o dels països asiàtics (12), aprofitant la ganga, sortien del capital dels bancs en qüestió, una multitud de nous petits accionistes hi entraven plens d'esperança. Quan descobriran que els reemborsaments de fons públics no són més que una gota d'aigua respecte al que aquests mateixos bancs han obtingut en ajuda pública (sobretot per garantir els seus actius tòxics) i que d'aquí tres o quatre mesos, màxim (com s'analitza en aquest GEAB N°36), aquests mateixos bancs es trobaran de nou a punt d'esfondrar-se, comprovaran, impotents, que les seves accions no valen, de nou, res.
Creixements respectius del PNB (en verd) i del deute USA (en vermell) (en Milliards USD) - Fonts : US Federal Reserve / US Bureau of Economic Analysis / Chris Puplava, 2008
Intoxicats pels financers, els dirigents polítics del planeta tindran de nou la sorpresa després de l'estiu, de descobrir que tots els problemes de l'any passat ressorgiran, multiplicats, ja que no han estat tractats, tan sols van ser «enterrats» sota masses immenses de diner públic. Una vegada aquests diners dilapidats per bancs insolvents, forçats a «salvar» competidors en pitjor estat que ells mateixos, o en plans d'estimulació econòmica mal concebuts, els problemes surtiran agreujats. Per a centenars de milions d'habitants d'Amèrica, d'Europa, d'Àsia i de l'Àfrica, l'estiu 2009 serà una terrible transició cap a un empobriment durable a conseqüència de la pèrdua de la seva feina sense perspectiva de trobar-ne un durant dos, tres o quatre anys; o a conseqüència de l'evaporació dels seus estalvis col·locats directament en borsa, o en fons de jubilació per capitalització o de les col·locacions bancàries vinculades al borsa o nominades en dòlars USA o a lliures britànic; o bé a conseqüència de la seva inversió en empreses empeses a esperar desesperadament una calma que no vindrà abans no passi molt de temps.
---------
Notes:
(1) Serà una represa sensefeines («jobless recovery») com intenten vendre'ns-ho molts experts. Als Estats Units, al Regne Unit, en zona Euro, al Japó, serà una recuperació sense recuperació («recoveryless recovery»), una pura invenció destinada a intentar fer tornar a consumir als consumidors americans o britànics insolvents i a fer tenir paciència el màximde temps possible els països compradors de Bons del Tresor USA i de Gilts britànics (abans que decideixin que ja no hi ha futur per als seus productes als països del Dòlar i de la Lliura Esterlina).
(2) Les «ones malvades» són ones oceàniques molt altes, sobtades i que eren considerades com molt rares, fins i tot si avui se sap que apareixen en el transcurs de pràcticament totes les tempestes d'una certa importància. Les «ones malvades» poden atènyer alçades de cresta a vall de més de 30 metres i pressions fenomenals. Així, una ona normal de 3 metres d'alçària exerceix una pressió de 6 tonnes/m². Una ona de tempesta de 10 metres d'alçària pot exercir una pressió de 12 tonnes/m². Una ona malvada de 30 metres d'alçària pot exercir una pressió anant fins a 100 tonnes/m². Ara bé, cap vaixell no és concebut per resistir a tal pressió. Existeix també el fenomen de les «tres germanes». Es tracta de tres «ones criminals» successives i encara més perilloses, ja que un vaixell que hauria tingut temps de reaccionar correctament a les dues primeres, no tindria en cap cas les possibilitats de recuperar-se en una posició favorable per enfrontar la tercera. Segons LEAP/E2020, és a un fenomen d'aquest tipus que el món serà confrontat aquest estiu ; i cap estat (vaixell) no és en posició favorable per enfrontar-los, fins i tot alguns són més en perill que d'altres com anticipa aquest GEAB N°36.
(3) LEAP/E2020 considera que les seves anticipacions sobre l'evolució socioeconòmica de les diferents regions del món publicades en el GEAB N°28 (15/10/2008) són sempre pertinents.
(4) O, més exactament, en cadascuna de les regions, la degradació de la situació ja no podrà ser emmascarada per artificis mediàtics i borsaris.
(5) serà d'altra banda interessant, en matèria d'estadístiques econòmiques americanes, de seguir les conseqüències de la revisió pel Bureau of Economic Analysis de les classificacions i procés de càlcul que intervindrà el 31/07/2009. En general, aquest tipus de revisions té per a resultat de tornar més complexes les comparacions històriques i de modificar en un sentit favorable les estadístiques importants. Amb ell n'hi ha prou per donar-se'n compte de comprovar com les revisions precedents han permès disminuir per 3 de mitjana el nivell d'inflació mesurat. Font : MWHodges, 04/2008.
(6)Les lectors del GEAB hauran pogut comprovar que són exactament les mateixes persones, mitjans de comunicació i institucions que, fa 3 anys, trobaven que tot anava per a millor en el millor dels mons ; fa 2 anys, que no hi havia cap risc de crisi greu ; i fa un any, que la crisi era sota control. Opinions d'una molt gran fiabilitat !
(7) Excepte al nivell regional, on cada entitat política s'organitza a la seva manera. Així, aprofitant l'esborrament polític del Regne Unit envescat en la crisi financera, la crisi econòmica i la crisi política, la UE està posant la City londinenca sota tutela (font : Telegraph, 11/06/2009). L'estiu 2009 pot així posar fi als 300 anys d'història d'una City molt poderosa al cor del poder britànic. Pel que fa a això, cal llegir el molt instructiu article de George Monbiot en The Guardian del 08/06/2009 i sobretot prendre el temps de llegir el brillant assaig de John Lanchester publicada en la London Review of Books del 28/05/2009 i titulat «It's finished».
(8) d'altra banda, qui es preocupa encara per les declaracions finals dels G8, com a la del G8 Finances del 13/06/2009 (font : Forbes, 13/06/2009), en un moment en què cadascun actua per la seva banda: americans d'un costat, canadencs i europeus de l'altre, britànics i japonesos al mig, mentre que els russos juguen un joc diferent?
(9) La malaventura succeïda al Secretari d'Estat al Tresor americà, Timothy Geithner en el moment del seu recent discurs als estudiants d'economia de la universitat de Shanghai és molt instructiva: el públic de l'amfiteatre va esclatar a riure quan es va posar a explicar doctement que els xinesos havien fet una bona tria invertint els seus bens en Bons del Tresor i en Dòlars USA (font : Examiner/Reuters, 02/06/2009)! No hi ha res pitjor per a un poder establert que suscitar la ironia o la ridiculesa ja que la potència no és res sense el respecte (de la part de l'amic tant més que de l'adversari), sobretot quan el que es burla és considerat «entrampat» per aquell que es burlat. Aquest esclat de riure val més, segons LEAP/E2020, que llargues demostracions per indicar què no sent la Xina en absolut «entrampada» pel Dòlar USA i què les autoritats xineses saben d'ara endavant exactament a què atenir-se'n sobre l'evolució del bitllet verd i dels T-Bonds. Aquesta escena hauria estat impensable fa només dotze mesos, potser fins i tot fa només sis mesos, en principi perquè els Xinesos eren encara ingenus, i llavors perquè pensaven que calia continuar fent creure que eren sempre ingenus. Visiblement, en vigílies de l'estiu 2009, aquesta preocupació ha desaparegut: cap més necessitat de fingir d'ara endavant, com ho indica aquest sondatge de 23 economistes xinesos publicat el dia de l'arribada de Timothy Geithner a Pequín que jutgen els actius americans «arriscats» (font : Xinhuanet, 31/05/2009). Els mesos a venir ressonaran d'aquest esclat de riure estudiantil...
(10) I no serà només als Estats Units que els accionistes seran sistemàticament lesionats per l'estat amb el pretext de l'interès col·lectiu superior, com ho ensenyen les pèrdues dels fons de pensió que s'havien invertit en accions de Chrysler o GM, o les pressions de la Fed i del govern USA sobre Bank of America perquè amagués als seus accionistes l'estat desastrós de Merrill Lynch en el moment del seu rescat. Fonts : OpenSalon, 10/06/2009 / WallStreetJournal, 23/04/2009. Al Regne Unit, a Europa i a Àsia, les mateixes causes produiran els mateixos efectes. La «raó d'estat» és des de sempre l'excusa més senzilla per justificar totes les espoliacions. I les crisis greus són propícies per invocar la «raó d'estat».
(11) A Alemanya, un problema similar es plantejarà, a conseqüència de les eleccions nacional del proper setembre. Després de l'elecció, els problemes bancaris del país seran l'objectiu dels mitjans de comunicació, amb diversos centenars de milers de milions d'actius en risc en els balanços dels bancs, sobretot regionals. S'és lluny de l'amplitud dels problemes dels bancs USA o britànics, però Berlín haurà de fer front, sense cap dubte, a fallides potencials. Font : AFP/Google, 25/04/2009. I als Estats Units, els bancs ajudats per l'estat federal han disminuït simplement els seus préstecs a l'economia mentre que se'ls havia demanat de fer el contrari. Font : CNNMoney, 15/06/2009
(12) Fonts : Financial Times, 01/06/2009; YahooFinance, 04/06/2009; StreetInsider+Holdings/4656921.html, 15/05/2009; Financial Times, 01/06/2009.
Molt i molt preocupant la previsió del LEAP per als propers mesos. Xoca brutalment amb aquestes declaracions del ZP segons les quals, "el pitjor de la crisi ja ha passat".
En tornar de vacances, la resposta.
Comunicat públic GEAB Especial estiu 2009 N°36 (16 juny de 2009).
GEAB N°36 està disponible! Crisi sistèmica global : El xoc simultani de les tres «ones malvades» de l'estiu 2009
Com ve anticipant LEAP/E2020 des d'octubre de 2008, en vigílies de l'estiu 2009, la qüestió de la capacitat dels Estats Units i del Regne Unit per a finançar els seus dèficits públics, d'ara endavant incontrolats, s'ha imposat com la qüestió central en el debat internacional, obrint-se la via al doble fenomen d'una suspensió de pagaments dels Estats Units i del Regne Unit d'aquí la fi de l'estiu 2009.
Així, en aquest estadi de desenvolupament de la crisi sistèmica global, contràriament al discurs mediàtic i polític que domina actualment, l'equip de LEAP/E2020 no considera en absolut cap recuperació per a després de l'estiu 2009 (ni, d'altra banda, en els dotze mesos a posteriors) (1). Ben al contrari, a conseqüència de l'absència de tractament de fons dels problemes a l'origen de la crisi, considerem que l'estiu 2009 veurà la convergència de tres «ones malvades» (2) particularment destructores que es traduiran en l'agreujament de la crisi i provocaran trastorns històrics d'aquí als mesos de setembre/octubre 2009. Com és el cas des del començament d'aquesta crisi, cada regió del món, és clar, no serà afectada de la mateixa manera (3) ; però, per als nostres investigadors, totes sense excepció coneixeran una forta degradació de la seva situació d'aquí la fi de l'estiu 2009 (4).
Aquesta evolució pot agafar a contra-peu a molts operadors econòmics i financers temptats per l'eufòria mediàtica actual.
En aquest número especial «Estiu 2009» del GEAB, el nostre equip presenta en detall aquestes tres ones destructores convergents i les seves conseqüències. I el nostre equip detalla en conclusió les seves recomanacions estratègiques (or, immobiliari, bons, accions, divises) per evitar de ser enduts per aquest estiu mortífer.
Duració (en mes) de les recessions USA des de 1900 (duració mitjana : 14,43 mesos) - Fonts : US National Bureau of Economic Research / Trends der Zukunft
Així, per a LEAP/E2020, lluny dels «brots verds» vistos des de fa dos mesos per tot arreu (5) pels mitjans de comunicació financers internacionals, pels seus experts habituals i pels polítics que els escolten (6), el que es veu són tres ones particularment destructores per al teixit socioeconòmic que convergiran en el transcurs de l'estiu 2009, provocant l'agreujament de la crisi i comportant trastorns històrics a partir de la fi de l'estiu 2009, en particular les situacions de suspensió de pagaments dels Estats Units i del Regne Unit, tots dos al cor del sistema global en crisi :
1. L'ona de l'atur massiu: tres dates d'impacte que varien segons els països d'Amèrica, d'Europa, d'Àsia, de l'Orient Mitjà i de l'Àfrica.
2. L'ona de les fallides en sèrie : Empreses, bancs, immobiliari, estats, regions, ciutats.
3. L'ona de la crisi terminal dels Bons del Tresor EUA, del Dòlar i de la Lliura Esterlina i de la tornada de la inflació.
El comerç mundial s'esfondra : Gràfic 1 : Evolució anual de les exportacions de 15 grans països exportadors (1991-02/2009). Gràfic 2 : Evolució anual de les exportacions de 15 grans països exportadors entre febrer de 2008 i febrer de 2009
Aquestes tres ones de fet no són successives com les onades malvades gegants consecutives anomenades «tres germanes» tanmateix són tant o més destructores; són ben bé més perilloses ja que són simultànies, asincròniques i no paral·leles. Per això, el seu impacte sobre el sistema mundial és generador de dislocació ja que l'atenyen sota diversos angles, a diferents velocitats, amb forces variables. L'única certesa en aquest estadi, és que el sistema internacional mai no ha estat tan feble i limitat de cara a tal situació : la reforma del FMI i de les institucions de govern mundial anunciades al G20 de Londres continuen sent lletra morta (7), el G8 s'assembla cada vegada més a un club moribund del qual tot el món es demana d'ara endavant per a què pot realment servir (8), el lideratge americà no és ja més que l'ombra d'ell mateix que intenta desesperadament conservar els compradors per als seus bons del tresor (9), el sistema monetari mundial és en plena desintegració amb els russos i els xinesos sobretot que acceleren el seu joc per posicionar-se en el Postdòlar, les empreses no veuen cap millora a l'horitzó i augmenten els seus acomiadaments, cada cop més estats vacil·len sota el pes del deute acumulat per «salvar els bancs» i hauran d'assumir una corrua de fallides a partir de la fi de l'estiu (10). A imatge dels bancs que després d'haver trafegat encara una vegada més amb els diners dels estalviadors crèduls gràcies a la calma dels mercats financers orquestrada aquestes últimes setmanes, hauran de reconèixer que són insolvents des de la fi de l'estiu 2009.
Als Estats Units com al Regne Unit en particular, l'esforç financer públic colossal realitzat el 2008 i començaments de 2009 en l'únic profit dels grans bancs ha atès tal grau d'impopularitat que s'havia fet impossible a la Primavera 2009 considerar noves infusions de fons públics en benefici dels bancs que tanmateix sempre han estat insolvents (11). S'ha fet llavors imperatiu orquestrar un «bonic conte de fades» per a empènyer l'estalviador mitjà a injectar els seus propis fons en el sistema financer. A força de «green shoots», d'indicis borsaris empesos cap a dalt sense fonament econòmic real i de « reemborsaments anticipats de fons públics», la posada en escena ha estat efectuada. Així, mentre els grans inversionistes de les monarquies petrolieres o dels països asiàtics (12), aprofitant la ganga, sortien del capital dels bancs en qüestió, una multitud de nous petits accionistes hi entraven plens d'esperança. Quan descobriran que els reemborsaments de fons públics no són més que una gota d'aigua respecte al que aquests mateixos bancs han obtingut en ajuda pública (sobretot per garantir els seus actius tòxics) i que d'aquí tres o quatre mesos, màxim (com s'analitza en aquest GEAB N°36), aquests mateixos bancs es trobaran de nou a punt d'esfondrar-se, comprovaran, impotents, que les seves accions no valen, de nou, res.
Creixements respectius del PNB (en verd) i del deute USA (en vermell) (en Milliards USD) - Fonts : US Federal Reserve / US Bureau of Economic Analysis / Chris Puplava, 2008
Intoxicats pels financers, els dirigents polítics del planeta tindran de nou la sorpresa després de l'estiu, de descobrir que tots els problemes de l'any passat ressorgiran, multiplicats, ja que no han estat tractats, tan sols van ser «enterrats» sota masses immenses de diner públic. Una vegada aquests diners dilapidats per bancs insolvents, forçats a «salvar» competidors en pitjor estat que ells mateixos, o en plans d'estimulació econòmica mal concebuts, els problemes surtiran agreujats. Per a centenars de milions d'habitants d'Amèrica, d'Europa, d'Àsia i de l'Àfrica, l'estiu 2009 serà una terrible transició cap a un empobriment durable a conseqüència de la pèrdua de la seva feina sense perspectiva de trobar-ne un durant dos, tres o quatre anys; o a conseqüència de l'evaporació dels seus estalvis col·locats directament en borsa, o en fons de jubilació per capitalització o de les col·locacions bancàries vinculades al borsa o nominades en dòlars USA o a lliures britànic; o bé a conseqüència de la seva inversió en empreses empeses a esperar desesperadament una calma que no vindrà abans no passi molt de temps.
---------
Notes:
(1) Serà una represa sensefeines («jobless recovery») com intenten vendre'ns-ho molts experts. Als Estats Units, al Regne Unit, en zona Euro, al Japó, serà una recuperació sense recuperació («recoveryless recovery»), una pura invenció destinada a intentar fer tornar a consumir als consumidors americans o britànics insolvents i a fer tenir paciència el màximde temps possible els països compradors de Bons del Tresor USA i de Gilts britànics (abans que decideixin que ja no hi ha futur per als seus productes als països del Dòlar i de la Lliura Esterlina).
(2) Les «ones malvades» són ones oceàniques molt altes, sobtades i que eren considerades com molt rares, fins i tot si avui se sap que apareixen en el transcurs de pràcticament totes les tempestes d'una certa importància. Les «ones malvades» poden atènyer alçades de cresta a vall de més de 30 metres i pressions fenomenals. Així, una ona normal de 3 metres d'alçària exerceix una pressió de 6 tonnes/m². Una ona de tempesta de 10 metres d'alçària pot exercir una pressió de 12 tonnes/m². Una ona malvada de 30 metres d'alçària pot exercir una pressió anant fins a 100 tonnes/m². Ara bé, cap vaixell no és concebut per resistir a tal pressió. Existeix també el fenomen de les «tres germanes». Es tracta de tres «ones criminals» successives i encara més perilloses, ja que un vaixell que hauria tingut temps de reaccionar correctament a les dues primeres, no tindria en cap cas les possibilitats de recuperar-se en una posició favorable per enfrontar la tercera. Segons LEAP/E2020, és a un fenomen d'aquest tipus que el món serà confrontat aquest estiu ; i cap estat (vaixell) no és en posició favorable per enfrontar-los, fins i tot alguns són més en perill que d'altres com anticipa aquest GEAB N°36.
(3) LEAP/E2020 considera que les seves anticipacions sobre l'evolució socioeconòmica de les diferents regions del món publicades en el GEAB N°28 (15/10/2008) són sempre pertinents.
(4) O, més exactament, en cadascuna de les regions, la degradació de la situació ja no podrà ser emmascarada per artificis mediàtics i borsaris.
(5) serà d'altra banda interessant, en matèria d'estadístiques econòmiques americanes, de seguir les conseqüències de la revisió pel Bureau of Economic Analysis de les classificacions i procés de càlcul que intervindrà el 31/07/2009. En general, aquest tipus de revisions té per a resultat de tornar més complexes les comparacions històriques i de modificar en un sentit favorable les estadístiques importants. Amb ell n'hi ha prou per donar-se'n compte de comprovar com les revisions precedents han permès disminuir per 3 de mitjana el nivell d'inflació mesurat. Font : MWHodges, 04/2008.
(6)Les lectors del GEAB hauran pogut comprovar que són exactament les mateixes persones, mitjans de comunicació i institucions que, fa 3 anys, trobaven que tot anava per a millor en el millor dels mons ; fa 2 anys, que no hi havia cap risc de crisi greu ; i fa un any, que la crisi era sota control. Opinions d'una molt gran fiabilitat !
(7) Excepte al nivell regional, on cada entitat política s'organitza a la seva manera. Així, aprofitant l'esborrament polític del Regne Unit envescat en la crisi financera, la crisi econòmica i la crisi política, la UE està posant la City londinenca sota tutela (font : Telegraph, 11/06/2009). L'estiu 2009 pot així posar fi als 300 anys d'història d'una City molt poderosa al cor del poder britànic. Pel que fa a això, cal llegir el molt instructiu article de George Monbiot en The Guardian del 08/06/2009 i sobretot prendre el temps de llegir el brillant assaig de John Lanchester publicada en la London Review of Books del 28/05/2009 i titulat «It's finished».
(8) d'altra banda, qui es preocupa encara per les declaracions finals dels G8, com a la del G8 Finances del 13/06/2009 (font : Forbes, 13/06/2009), en un moment en què cadascun actua per la seva banda: americans d'un costat, canadencs i europeus de l'altre, britànics i japonesos al mig, mentre que els russos juguen un joc diferent?
(9) La malaventura succeïda al Secretari d'Estat al Tresor americà, Timothy Geithner en el moment del seu recent discurs als estudiants d'economia de la universitat de Shanghai és molt instructiva: el públic de l'amfiteatre va esclatar a riure quan es va posar a explicar doctement que els xinesos havien fet una bona tria invertint els seus bens en Bons del Tresor i en Dòlars USA (font : Examiner/Reuters, 02/06/2009)! No hi ha res pitjor per a un poder establert que suscitar la ironia o la ridiculesa ja que la potència no és res sense el respecte (de la part de l'amic tant més que de l'adversari), sobretot quan el que es burla és considerat «entrampat» per aquell que es burlat. Aquest esclat de riure val més, segons LEAP/E2020, que llargues demostracions per indicar què no sent la Xina en absolut «entrampada» pel Dòlar USA i què les autoritats xineses saben d'ara endavant exactament a què atenir-se'n sobre l'evolució del bitllet verd i dels T-Bonds. Aquesta escena hauria estat impensable fa només dotze mesos, potser fins i tot fa només sis mesos, en principi perquè els Xinesos eren encara ingenus, i llavors perquè pensaven que calia continuar fent creure que eren sempre ingenus. Visiblement, en vigílies de l'estiu 2009, aquesta preocupació ha desaparegut: cap més necessitat de fingir d'ara endavant, com ho indica aquest sondatge de 23 economistes xinesos publicat el dia de l'arribada de Timothy Geithner a Pequín que jutgen els actius americans «arriscats» (font : Xinhuanet, 31/05/2009). Els mesos a venir ressonaran d'aquest esclat de riure estudiantil...
(10) I no serà només als Estats Units que els accionistes seran sistemàticament lesionats per l'estat amb el pretext de l'interès col·lectiu superior, com ho ensenyen les pèrdues dels fons de pensió que s'havien invertit en accions de Chrysler o GM, o les pressions de la Fed i del govern USA sobre Bank of America perquè amagués als seus accionistes l'estat desastrós de Merrill Lynch en el moment del seu rescat. Fonts : OpenSalon, 10/06/2009 / WallStreetJournal, 23/04/2009. Al Regne Unit, a Europa i a Àsia, les mateixes causes produiran els mateixos efectes. La «raó d'estat» és des de sempre l'excusa més senzilla per justificar totes les espoliacions. I les crisis greus són propícies per invocar la «raó d'estat».
(11) A Alemanya, un problema similar es plantejarà, a conseqüència de les eleccions nacional del proper setembre. Després de l'elecció, els problemes bancaris del país seran l'objectiu dels mitjans de comunicació, amb diversos centenars de milers de milions d'actius en risc en els balanços dels bancs, sobretot regionals. S'és lluny de l'amplitud dels problemes dels bancs USA o britànics, però Berlín haurà de fer front, sense cap dubte, a fallides potencials. Font : AFP/Google, 25/04/2009. I als Estats Units, els bancs ajudats per l'estat federal han disminuït simplement els seus préstecs a l'economia mentre que se'ls havia demanat de fer el contrari. Font : CNNMoney, 15/06/2009
(12) Fonts : Financial Times, 01/06/2009; YahooFinance, 04/06/2009; StreetInsider+Holdings/4656921.html, 15/05/2009; Financial Times, 01/06/2009.
dimarts, 16 Juny de 2009
dimarts, 16 de juny del 2009
igualtat, cultura i habitatge
El congres de diputats de Madrid ha aprovat amb els vots de ERC, PP, ICV, CiU, PNB, CC i Na-Bai una proposta d'ERC que demana al govern a que estalvii i suprimeixi tres ministeris que tenen les competències transferides a les comunitats autònomes.
En concret, el ministeri de la "miembra" Aido, igualtat; el de la infiltrada de la SGAE, cultura; i el d'habitatge (que ni tan sols se com es diu la ministra, que es veu que és ministra i no ministre) .
Amb la proposta es posa de manifest, i és reconeix per la majoria del congrés, que a l'estat sobren ministeris: si les competències estan transferides a les Comunitats Autònomes (CA), perquè cal duplicar funcionaris?
I és que alguns cops no només estan duplicats. És que estan triplicats: educació i sanitat transferides a les CA, i responsabilitat molts cops dels ajuntaments. Perquè calen tres nivells de funcionaris? Amb els ajuntaments n'hi hauria d'haver prou. N'hi hauria prou amb una conselleria d'administracions públiques a les CA respectives coordinant entre ajuntaments. I amb un ministeri d'administracions territorials per a la coordinació entre CA. Per exemple.
Perquè cal un ministeri d'interior? és que no tenim Mossos? És que no se'n podrien encarregar les comunitats?
O un ministeri de Medi Ambient? que no està transferit tampoc?
Quins ministeris tindrien sentit? ben pocs, la veritat: exteriors i defensa. I potser un ministeri d'economia però plantejat d'una forma ben diferent al model actual: en comptes de recaptar i repartir, serien les CA les que recaptarien i les que pagarien la quota pels "serveis" rebuts de l'estat.
Això té un nom, és clar: se'n diu model confederal. No és la independència, que és el que jo defenso, però Déu n'hi do la millora que seria. Un model força més eficient i força més proper als ciutadans que no pas el model actual de CA, falsament "descentralitzat", de l'estat.
Que li demanin a Suïssa, també coneguda com a Confederació Helvètica, com els va. Oi que seria bonic ser com Suïssa? D'acord que el Pirineus són una mica més baixets que els Alps, però també fan patxoca!
Tanmateix, qui nomena els ministres, membres i "miembras" del "gobierno", és el ZP. I dubto que el ZP vulgui deixar a la Bibiana i les seves amigues a l'atur. En tot cas, amb la proposta es recorda a tots aquests que s'omplen la boca amb la "duplicitat absurda que representen les comunitats autònomes" i amb la "recuperació de competències", que sempre hi han dues opcions a l'hora d'eliminar duplicitats.
Suposo també que ara s'hauran desfermat totes les alarmes a Madrit: "Eliminar ministeris per estalviar?!?!" i amb els milers i milers de funcionaris, què?!?!"
Una de les conseqüències de la crisi serà que servirà per posar de manifest el que és inútil i representa un cost innecessari. I sí: sobren funcionaris. I també: només que la meitat dels funcionaris anessin a l'atur, hi hauria un milió i mig més d'aturats, amb el que això suposa de cost addicional per a la Seguretat Social. Una equació de resolució difícil.
Aquest són temps interessants.
En concret, el ministeri de la "miembra" Aido, igualtat; el de la infiltrada de la SGAE, cultura; i el d'habitatge (que ni tan sols se com es diu la ministra, que es veu que és ministra i no ministre) .
Amb la proposta es posa de manifest, i és reconeix per la majoria del congrés, que a l'estat sobren ministeris: si les competències estan transferides a les Comunitats Autònomes (CA), perquè cal duplicar funcionaris?
I és que alguns cops no només estan duplicats. És que estan triplicats: educació i sanitat transferides a les CA, i responsabilitat molts cops dels ajuntaments. Perquè calen tres nivells de funcionaris? Amb els ajuntaments n'hi hauria d'haver prou. N'hi hauria prou amb una conselleria d'administracions públiques a les CA respectives coordinant entre ajuntaments. I amb un ministeri d'administracions territorials per a la coordinació entre CA. Per exemple.
Perquè cal un ministeri d'interior? és que no tenim Mossos? És que no se'n podrien encarregar les comunitats?
O un ministeri de Medi Ambient? que no està transferit tampoc?
Quins ministeris tindrien sentit? ben pocs, la veritat: exteriors i defensa. I potser un ministeri d'economia però plantejat d'una forma ben diferent al model actual: en comptes de recaptar i repartir, serien les CA les que recaptarien i les que pagarien la quota pels "serveis" rebuts de l'estat.
Això té un nom, és clar: se'n diu model confederal. No és la independència, que és el que jo defenso, però Déu n'hi do la millora que seria. Un model força més eficient i força més proper als ciutadans que no pas el model actual de CA, falsament "descentralitzat", de l'estat.
Que li demanin a Suïssa, també coneguda com a Confederació Helvètica, com els va. Oi que seria bonic ser com Suïssa? D'acord que el Pirineus són una mica més baixets que els Alps, però també fan patxoca!
Tanmateix, qui nomena els ministres, membres i "miembras" del "gobierno", és el ZP. I dubto que el ZP vulgui deixar a la Bibiana i les seves amigues a l'atur. En tot cas, amb la proposta es recorda a tots aquests que s'omplen la boca amb la "duplicitat absurda que representen les comunitats autònomes" i amb la "recuperació de competències", que sempre hi han dues opcions a l'hora d'eliminar duplicitats.
Suposo també que ara s'hauran desfermat totes les alarmes a Madrit: "Eliminar ministeris per estalviar?!?!" i amb els milers i milers de funcionaris, què?!?!"
Una de les conseqüències de la crisi serà que servirà per posar de manifest el que és inútil i representa un cost innecessari. I sí: sobren funcionaris. I també: només que la meitat dels funcionaris anessin a l'atur, hi hauria un milió i mig més d'aturats, amb el que això suposa de cost addicional per a la Seguretat Social. Una equació de resolució difícil.
Aquest són temps interessants.
dilluns, 15 de juny del 2009
T-1
Demà s'inaugura la T-1, la "Ti-uan". Infraestructura important i necessària, es miri com es miri. Nova terminal que dona un impuls a l'Aeroport de Barcelona.
Aeroport que té una història ben curiosa, com es pot veure en aquest interessantissim reportatge de TV de Catalunya, dirigit per l'admirada Montserrat Besses ("TV3. París"!)
Terminal i aeroport que que arriben sense enllaç amb el ferrocarril d'alta velocitat i sense metro que en faciliti l'accés. que arriba sense el terminal satèl·lit que ja veurem si es fa o no es fa, eue arriba amb un model de gestió que continua centralitzat i que en fa dependre les decisions finals dels funcionaris d'AENA a Madrid.
Aeroport de Barcelona per marca, però no per alineament estratègic.
Malgrat tot, sens dubte, necessari. Tanmateix no serà igual si la T-1 esdevé un hub internacional, en competència directa amb "Madrid - Barajas" i "París - Charles de Gaulle"; que si esdevé alimentador i extensió de l'aeroport de Madrid.
Diversos tractats internacionals signats per l'estat fan que per a un grapat de països, l'aeroport d'entrada a l'estat sigui Barajas. Qui revocarà aquestes lleis? els mateixos polítics, empresaris, alts funcionaris del poder madrileny que s'ha cuidat prou de mantenir el control sobre l'Aeroport de Barcelona? au, vinga.
L'aeroport de Barcelona serà, de veritat, el de Barcelona i el de Catalunya només quan a Catalunya les decisions sobre infraestructura i el poder de dur-les a terme corresponguin a qui tingui el desenvolupament de la societat catalana com a prioritat.
Sospito que això només passarà amb la independència.
En fi. Mentre la revolta només sigui virtual, AENA i molts altres seguiran fent la seva a Catalunya. Però, oi que ningú no es queixa de veritat? doncs això.
El documental sobre l'aeroport acaba amb aquest poema que J.V. Foix va dedicar a Josep Canudas, nom clau en la història de l'aeroport de Barcelona i en la truncada per la guerra civil i la dictadura feixista, història de l'aviació catalana.
Sí, també la dictadura ens va arrabassar això. Ho he escoltat més d'un cop: l'empenta que duia Catalunya abans de la guerra civil no s'ha recuperat encara. Avui que gairebé portem tants anys de "democràcia" com anys es van patir de dictadura
Vet aquí el poema:
Aeroport que té una història ben curiosa, com es pot veure en aquest interessantissim reportatge de TV de Catalunya, dirigit per l'admirada Montserrat Besses ("TV3. París"!)
Terminal i aeroport que que arriben sense enllaç amb el ferrocarril d'alta velocitat i sense metro que en faciliti l'accés. que arriba sense el terminal satèl·lit que ja veurem si es fa o no es fa, eue arriba amb un model de gestió que continua centralitzat i que en fa dependre les decisions finals dels funcionaris d'AENA a Madrid.
Aeroport de Barcelona per marca, però no per alineament estratègic.
Malgrat tot, sens dubte, necessari. Tanmateix no serà igual si la T-1 esdevé un hub internacional, en competència directa amb "Madrid - Barajas" i "París - Charles de Gaulle"; que si esdevé alimentador i extensió de l'aeroport de Madrid.
Diversos tractats internacionals signats per l'estat fan que per a un grapat de països, l'aeroport d'entrada a l'estat sigui Barajas. Qui revocarà aquestes lleis? els mateixos polítics, empresaris, alts funcionaris del poder madrileny que s'ha cuidat prou de mantenir el control sobre l'Aeroport de Barcelona? au, vinga.
L'aeroport de Barcelona serà, de veritat, el de Barcelona i el de Catalunya només quan a Catalunya les decisions sobre infraestructura i el poder de dur-les a terme corresponguin a qui tingui el desenvolupament de la societat catalana com a prioritat.
Sospito que això només passarà amb la independència.
En fi. Mentre la revolta només sigui virtual, AENA i molts altres seguiran fent la seva a Catalunya. Però, oi que ningú no es queixa de veritat? doncs això.
El documental sobre l'aeroport acaba amb aquest poema que J.V. Foix va dedicar a Josep Canudas, nom clau en la història de l'aeroport de Barcelona i en la truncada per la guerra civil i la dictadura feixista, història de l'aviació catalana.
Sí, també la dictadura ens va arrabassar això. Ho he escoltat més d'un cop: l'empenta que duia Catalunya abans de la guerra civil no s'ha recuperat encara. Avui que gairebé portem tants anys de "democràcia" com anys es van patir de dictadura
Vet aquí el poema:
Com el pilot que força els governalls
Quan ix del Prat, i per salvar un pollanc
Arrisca, incert, el vol, i en tòrcer un branc
Tem pel país, ell que menysprea els falls
J.V. Foix
Quan ix del Prat, i per salvar un pollanc
Arrisca, incert, el vol, i en tòrcer un branc
Tem pel país, ell que menysprea els falls
J.V. Foix
divendres, 12 de juny del 2009
5.000.000 d'aturats
La ministra d'economia diu que "ni de lluny" s'arribarà als 5.000.000 d'aturats.
I diu això perquè, un cop passades les eleccions europees, han fet una revisió de les previsions de "creixement" per a enguany, i per a l'any que ve, i resulta que els brots verds i tot l'optimisme de fa una setmana han desaparegut: pujarà l'atur enguany i el que ve. Ara són les previsions oficials, que sempre són optimistes. És dir, que quan es revisen és a pitjor. I sempre es revisen.
L'atur a l'estat arribarà als 5.000.000? La Salgado diu que no. També deia el Corbacho, no fa tant, que no s'arribaria als 4.000.000 i aquesta xifra ja ha estat superada. Perquè m'hauria de creure ara a la ministra?
La meva opinió: s'han gastat els quartos en el curt plaç del Plan-E amb la intenció d'arribar a les europees podent presentar "brots verds": l'atur va baixar en maig. I es va presentar com un canvi de tendència. Avui diuen que la tendència és que seguirà la destrucció de llocs de treball, almenys durant un any.
Ho han descobert en una setmana? No, és clar. Mentien quan parlaven de brots verds. Mentien perquè el sistema viu de la "confiança". Paradoxa: cal "mentir" per generar "confiança" en el sistema.
El problema és que s'acosta el moment en que no quedaran més calers.
Per això han llençat un ultimàtum sobre finançament. Ja veurem que fa el govern català. O la Generalitat accepta la última paraula del ZP, o les discusions pel finançament es trenquen i ja se'n parlarà algun dia.
El problema és que la Generalitat ja està ofegada i sense recursos. Si no hi han recursos, serveis que presta le Generalitat no es podran donar, o s'hauran de donar malament.
La tàctica espanyola és simple: escanyar a la Generalitat per ofegar-la i que acabi acceptant el que sigui. O això, o la suspensió de pagaments.
El que passa és que ofegar a la Generalitat significa el que he dit abans: deixar de prestar serveis a ciutadans. Salut, educació, dependència...
Suposo que es podria fer una anàlisi política, però el problema, al meu entendre, és molt més profund.
Sospito que la gent està molt emprenyada, però també sospito que hi ha molta por. Sospito que els esclats socials, si n'hi han, seran molt més "virtuals" que reals. Dit d'una altre forma, pot haver molta gent disposada a posar la seva signatura en una recollida de firmes. En canvi, molta menys gent estarà disposada a fer vagues, aturades o a manifestar-se.
Forçant la interpretació: les darreres eleccions europees. Abstenció del 63% al Principat. No anar a votar que és? una protesta virtual. El sistema passa com si res sobre això. El sistema no pateix si no hi ha aturada de la producció, si no hi ha aturada dels cicles econòmics. En aquest sentit, la "democràcia" és més un ornament que no pas una peça estructural clau.
Molta de la gent disposada a manifestar-se, fer vagues, aturades... la gent que es mobilitza per a defensar drets o criticar el sistema no té perquè estar, en cap cas, demanant un canvi de sistema.
En aquest sentit, el respecte íntim i profund envers l'autoritat del sistema fa que es pugui arribar als 5.000.000, o als 6.000.000, o als 7.000.000 d'aturats, ves a saber, o que es pugui donar una degradació o acabament en la prestació de serveis bàsics i, malgrat tot, el sistema no trontollarà.
El sistema està als nostres caps. És bona part de la nostra identitat. Fins i tot de la identitat de molts dels que en reneguen. I contra aquests ultims hi ha, finalment, la repressió i la violència física. El sistema, en un dels principis que s'accepten sense discusió i que és una rendició incondicional per part dels súbdits, gaudeix del monopoli de la violència, i l'exerceix per la via policial i la militar.
I també l'exerceix virtualment: la por a ser exclòs, a ser marginat.
Per a molts aturats, aquesta violència virtual ha esdevingut real i l'exclusió és una amenaça materialitzada.
Aquesta batalla caldrà lliurar-la en molts fronts. En el cap de cadascun de nosaltres, per començar.
De veritat som lliures?
Un altre home és possible. Un altre món és possible.
I diu això perquè, un cop passades les eleccions europees, han fet una revisió de les previsions de "creixement" per a enguany, i per a l'any que ve, i resulta que els brots verds i tot l'optimisme de fa una setmana han desaparegut: pujarà l'atur enguany i el que ve. Ara són les previsions oficials, que sempre són optimistes. És dir, que quan es revisen és a pitjor. I sempre es revisen.
L'atur a l'estat arribarà als 5.000.000? La Salgado diu que no. També deia el Corbacho, no fa tant, que no s'arribaria als 4.000.000 i aquesta xifra ja ha estat superada. Perquè m'hauria de creure ara a la ministra?
La meva opinió: s'han gastat els quartos en el curt plaç del Plan-E amb la intenció d'arribar a les europees podent presentar "brots verds": l'atur va baixar en maig. I es va presentar com un canvi de tendència. Avui diuen que la tendència és que seguirà la destrucció de llocs de treball, almenys durant un any.
Ho han descobert en una setmana? No, és clar. Mentien quan parlaven de brots verds. Mentien perquè el sistema viu de la "confiança". Paradoxa: cal "mentir" per generar "confiança" en el sistema.
El problema és que s'acosta el moment en que no quedaran més calers.
Per això han llençat un ultimàtum sobre finançament. Ja veurem que fa el govern català. O la Generalitat accepta la última paraula del ZP, o les discusions pel finançament es trenquen i ja se'n parlarà algun dia.
El problema és que la Generalitat ja està ofegada i sense recursos. Si no hi han recursos, serveis que presta le Generalitat no es podran donar, o s'hauran de donar malament.
La tàctica espanyola és simple: escanyar a la Generalitat per ofegar-la i que acabi acceptant el que sigui. O això, o la suspensió de pagaments.
El que passa és que ofegar a la Generalitat significa el que he dit abans: deixar de prestar serveis a ciutadans. Salut, educació, dependència...
Suposo que es podria fer una anàlisi política, però el problema, al meu entendre, és molt més profund.
Sospito que la gent està molt emprenyada, però també sospito que hi ha molta por. Sospito que els esclats socials, si n'hi han, seran molt més "virtuals" que reals. Dit d'una altre forma, pot haver molta gent disposada a posar la seva signatura en una recollida de firmes. En canvi, molta menys gent estarà disposada a fer vagues, aturades o a manifestar-se.
Forçant la interpretació: les darreres eleccions europees. Abstenció del 63% al Principat. No anar a votar que és? una protesta virtual. El sistema passa com si res sobre això. El sistema no pateix si no hi ha aturada de la producció, si no hi ha aturada dels cicles econòmics. En aquest sentit, la "democràcia" és més un ornament que no pas una peça estructural clau.
Molta de la gent disposada a manifestar-se, fer vagues, aturades... la gent que es mobilitza per a defensar drets o criticar el sistema no té perquè estar, en cap cas, demanant un canvi de sistema.
En aquest sentit, el respecte íntim i profund envers l'autoritat del sistema fa que es pugui arribar als 5.000.000, o als 6.000.000, o als 7.000.000 d'aturats, ves a saber, o que es pugui donar una degradació o acabament en la prestació de serveis bàsics i, malgrat tot, el sistema no trontollarà.
El sistema està als nostres caps. És bona part de la nostra identitat. Fins i tot de la identitat de molts dels que en reneguen. I contra aquests ultims hi ha, finalment, la repressió i la violència física. El sistema, en un dels principis que s'accepten sense discusió i que és una rendició incondicional per part dels súbdits, gaudeix del monopoli de la violència, i l'exerceix per la via policial i la militar.
I també l'exerceix virtualment: la por a ser exclòs, a ser marginat.
Per a molts aturats, aquesta violència virtual ha esdevingut real i l'exclusió és una amenaça materialitzada.
Aquesta batalla caldrà lliurar-la en molts fronts. En el cap de cadascun de nosaltres, per començar.
De veritat som lliures?
Un altre home és possible. Un altre món és possible.
dimarts, 9 de juny del 2009
esquerres i abstenció
Una reflexió sobre el retrocés de l'"esquerra" al Parlament Europeu, aprofitant una intervenció en aquest fil del Racó Català.
L'"esquerra" ha reculat? Personalment, crec que l'esquerra de veritat està recuperant lentament posicions, tanmateix, cal dir que sí, l'"esquerra" oficial recula.
Perquè recula? no crec que hi hagi una única explicació i no intentaré trobar-les. El que sí que crec que és important és anomenar les coses pel seu nom: L'"esquerra" oficial és indistingible de la dreta. Tot és dreta. La diferència és de matís, entre neoconservadors, neoliberals o socialliberals. Però tot és dreta.
L'esquerra pròpiament dita, deambula entre una socialdemocràcia (per entendre'ns, en el cas català serien partits parlamentaris situats a l'esquerra del PSOE, ocasionalment, doncs, IC i Esquerra) en retirada, i les dotzenes (centenars?) de diferents partits, grups i famílies extraparlamentàries de socialistes, comunistes, anarquistes, i moviments alternatius i antisistema de tota mena.
D'esquerra n'hi ha, i molta. Però o bé no és capaç d'entrar al sistema, o bé quan entra al sistema acaba perdent el seu propi sentit.
A la vegada, crec que cada cop és més evident per a l'esquerra de veritat que si juga amb les regles del sistema està condemnada a perdre sempre. Certament, és absurd acceptar les regles del sistema que vols canviar.
La qüestió és qui és més fort. Evidentment, la descompensació de forces entre el sistema i els que volen canviar el sistema és brutal: el sistema disposa de mitjans, propaganda, educació, repressió... i ofereix una forma de vida amb comoditats, luxes i satisfaccions personals. Fins i tot ofereix una determinada protecció social per evitar l'exclusió del sistema.
El preu que s'ha pagat, es paga i caldrà pagar per tot això és alt. Tanmateix, els que vivim en aquest sistema o no ho veiem, o no ho volem veure, o bé ho veiem però ja ens està bé.
Les esquerres, les de veritat, les que volen canviar el sistema, tanmateix, no es posen d'acord en com canviar el món. És cert que l'esquerra avui no té un missatge únic, però és que no hi ha una única esquerra sinó moltes. I molts missatges diferents en objectius i utopia (on utopia no es fa servir en cap sentit pejoratiu, ans al contrari, com idea engrescadora).
Tornant a com han anat les coses en aquestes eleccions, el que sí em fa l'efecte és que la propaganda oficial, de l' "esquerra" i de la dreta, cada cop més, va dirigida a ments infantilitzades.
Però la meva reflexió és que els partits en saben molt de fer campanyes. Si la seva conclusió és que les campanyes han de tenir un nivell baix serà perquè ho han analitzat i això és el que funciona.
I funciona! demanem-nos, més aviat, com pot ser que, en el cas català, el partit amb més vots a fet servir la idea "que ve la dreta". Idea, per cert, repetida de les eleccions generals, i amb un pacte PP-PSOE a Euskadi impossible d'amagar. I el segon partit més votat, una campanya amb el lema "Ara +". Efectivament, aquests missatges miserables han funcionat.
L'abstenció apareix llavors com una opció intel·ligent. Els partits, dretes o "esquerres", estan fent bona l'abstenció.
Cansa sentir, un cop més, en boca de comentaristes polítics, allò dels que van donar la seva vida per a que avui es pogués votar. No. Fals. Els que van morir, en la seva major part, no volien morir. Els que van morir per la causa, molts menys, van fer-ho pensant en la democràcia i la llibertat, no en aquest sistema on una casta de plutòcrates a les cúpules de partits, empreses i bancs monopolitzen el poder.
Tothom és amo del seu vot i del seu no-vot. Per això, igual com l'anàlisi dels vots s'ha de fer amb molt de respecte i reconeixent les grolleres simplificacions necessàries per a donar una explicació resumida, amb l'abstenció també cal ser curosos.
Reconeixent això, però, no puc deixar de veure una revolta en l'abstenció del 63%. "Han renunciat a exercit un dret, però també el deure cívic!". I jo penso, renunciar al deure: una deserció. I això és dolent? si el 63% dels doldats en guerra desertessin, hi haurien guerres?
El que fa por de l'abstenció no és tant el fet que "deslegitima" els resultats. Això, als polítics, els és igual. Que només anessin a votar ells i la família, la participació ja els valdria, No. El que preocupa, o els hauria de preocupar, i a mi em fa pensar, de l'abstenció, és que és una deserció. Un deixar de creure. Un negar l'autoritat.
I si es trenca la seva autoritat només els quedarà la força, i l'exerciran, sens dubte. Però, en aquest cas, costarà més o menys, acabaran perdent.
Un altre món és possible.
L'"esquerra" ha reculat? Personalment, crec que l'esquerra de veritat està recuperant lentament posicions, tanmateix, cal dir que sí, l'"esquerra" oficial recula.
Perquè recula? no crec que hi hagi una única explicació i no intentaré trobar-les. El que sí que crec que és important és anomenar les coses pel seu nom: L'"esquerra" oficial és indistingible de la dreta. Tot és dreta. La diferència és de matís, entre neoconservadors, neoliberals o socialliberals. Però tot és dreta.
L'esquerra pròpiament dita, deambula entre una socialdemocràcia (per entendre'ns, en el cas català serien partits parlamentaris situats a l'esquerra del PSOE, ocasionalment, doncs, IC i Esquerra) en retirada, i les dotzenes (centenars?) de diferents partits, grups i famílies extraparlamentàries de socialistes, comunistes, anarquistes, i moviments alternatius i antisistema de tota mena.
D'esquerra n'hi ha, i molta. Però o bé no és capaç d'entrar al sistema, o bé quan entra al sistema acaba perdent el seu propi sentit.
A la vegada, crec que cada cop és més evident per a l'esquerra de veritat que si juga amb les regles del sistema està condemnada a perdre sempre. Certament, és absurd acceptar les regles del sistema que vols canviar.
La qüestió és qui és més fort. Evidentment, la descompensació de forces entre el sistema i els que volen canviar el sistema és brutal: el sistema disposa de mitjans, propaganda, educació, repressió... i ofereix una forma de vida amb comoditats, luxes i satisfaccions personals. Fins i tot ofereix una determinada protecció social per evitar l'exclusió del sistema.
El preu que s'ha pagat, es paga i caldrà pagar per tot això és alt. Tanmateix, els que vivim en aquest sistema o no ho veiem, o no ho volem veure, o bé ho veiem però ja ens està bé.
Les esquerres, les de veritat, les que volen canviar el sistema, tanmateix, no es posen d'acord en com canviar el món. És cert que l'esquerra avui no té un missatge únic, però és que no hi ha una única esquerra sinó moltes. I molts missatges diferents en objectius i utopia (on utopia no es fa servir en cap sentit pejoratiu, ans al contrari, com idea engrescadora).
Tornant a com han anat les coses en aquestes eleccions, el que sí em fa l'efecte és que la propaganda oficial, de l' "esquerra" i de la dreta, cada cop més, va dirigida a ments infantilitzades.
Però la meva reflexió és que els partits en saben molt de fer campanyes. Si la seva conclusió és que les campanyes han de tenir un nivell baix serà perquè ho han analitzat i això és el que funciona.
I funciona! demanem-nos, més aviat, com pot ser que, en el cas català, el partit amb més vots a fet servir la idea "que ve la dreta". Idea, per cert, repetida de les eleccions generals, i amb un pacte PP-PSOE a Euskadi impossible d'amagar. I el segon partit més votat, una campanya amb el lema "Ara +". Efectivament, aquests missatges miserables han funcionat.
L'abstenció apareix llavors com una opció intel·ligent. Els partits, dretes o "esquerres", estan fent bona l'abstenció.
Cansa sentir, un cop més, en boca de comentaristes polítics, allò dels que van donar la seva vida per a que avui es pogués votar. No. Fals. Els que van morir, en la seva major part, no volien morir. Els que van morir per la causa, molts menys, van fer-ho pensant en la democràcia i la llibertat, no en aquest sistema on una casta de plutòcrates a les cúpules de partits, empreses i bancs monopolitzen el poder.
Tothom és amo del seu vot i del seu no-vot. Per això, igual com l'anàlisi dels vots s'ha de fer amb molt de respecte i reconeixent les grolleres simplificacions necessàries per a donar una explicació resumida, amb l'abstenció també cal ser curosos.
Reconeixent això, però, no puc deixar de veure una revolta en l'abstenció del 63%. "Han renunciat a exercit un dret, però també el deure cívic!". I jo penso, renunciar al deure: una deserció. I això és dolent? si el 63% dels doldats en guerra desertessin, hi haurien guerres?
El que fa por de l'abstenció no és tant el fet que "deslegitima" els resultats. Això, als polítics, els és igual. Que només anessin a votar ells i la família, la participació ja els valdria, No. El que preocupa, o els hauria de preocupar, i a mi em fa pensar, de l'abstenció, és que és una deserció. Un deixar de creure. Un negar l'autoritat.
I si es trenca la seva autoritat només els quedarà la força, i l'exerciran, sens dubte. Però, en aquest cas, costarà més o menys, acabaran perdent.
Un altre món és possible.
dilluns, 8 de juny del 2009
primera impressió
Anàlisi ràpida.
Dades del ministeri per al Principat:
Dades del ministeri per al Principat:
| 2009 | 2004 | |||
| PSC-PSOE | 701.775 | 35,86% | 907.121 | 42,85% |
| CiU | 439.318 | 22,45% | 369.103 | 17,44% |
| PP | 352.226 | 18,00% | 377.104 | 17,81% |
| ERC | 180.210 | 9,21% | 249.757 | 11,80% |
| ICV-EUiA | 119.089 | 6,09% | 151.871 | 7,17% |
| LV-GVE | 19.014 | 0,97% | 12.793 | 0,60% |
| II | 16.575 | 0,85% | ||
| 2009 | 2004 | ||
| votants a las 20h | 1.972.228 | 37,54% | 40,25% |
| Abstenció | 3.281.502 | 62,46% | 60,20% |
| Vots nuls | 15.224 | 0,77% | 0,21% |
| Vots blancs | 57.457 | 2,94% | 0,55% |
A primer cop d'ull, mirant el que puja CiU i el que baixa Esquerra, gairebé es pot veure un traspàs. Tenint en compte que les europees són cada cinc anys, i que quedava aquest últim procés electoral per corregir, crec que es pot llegir que avui molts electors han tornat d'Esquerra a CiU.
Però fora d'aquesta correcció, l'espai electoral d'Esquerra ha sigut estable. Afectat per l'abstenció i pel bipartidime, però prou fidel. Inclús diré que no es veu gaire afectat pel fet d'estar al govern.
Un mal resultat, sí. Però, al meu parer, pel que té d'estancament i que s'hauria de poder corregir de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya
En aquestes eleccions, en Tremosa pot treure pit. ... i més que ningú altre, el PSC. Perquè malgrat haver perdut més de 200.000 vots, guanya de forma contundent.
Mirant en clau local, amb aquests resultats, per cert, el tripartit suma amb majoria absoluta. El que també suma, i també amb majoria absoluta, és el PPSOE.
També suma la sociovergència, naturalment.
Molt significatiu l'augment del vot en blanc, que passa a 57.500 vots, i el nul, que es queda uns 1000 vots per darrera dels reultats d'II.
II punxa i es queda per darrera de Los Verdes.
Però, en definitiva, tot és una anècdota. La realitat és que hi ha hagut més del 60% d'abstenció i que malgrat això, el resultat és "legítim".
Visca la democràcia.
dissabte, 6 de juny del 2009
Jornada de reflexió
Jornada de reflexió. Avui l'estat ens dóna el dia lliure per pensar. Un dia, no fos cas que la gent pensés tot sovint i acabés armant-se una de grossa.
La primera cosa seria decidir si anar, o no, a votar. Anem a votar? Per a què servirà? Potser hauria de saber primer: i què es vota? es renova la composició del Parlament Europeu. La única institució de la UE que es tria per votació popular. 785 diputats per a un parlament que no té capacitat de iniciativa legislativa, tot i que pot presentar esmenes i té dret a veto.
El que es tria és la composició d'aquest Parlament de pa sucat amb oli.
I es fa pel sistema habitual: els partits confeccionen unes llistes i els electors trien la llista que els sembla més bé.
Cada estat té assignada una quantitat de parlamentaris en funció de la seva població, però no pas de forma proporcional a la població. Costa menys vots obtenir l'acta de diputat a un estat petit o amb poca població que a un dels estats grans que, de totes formes, dominen l'euro-parlament.
Els diputats s'enquadren als diferents grups parlamentaris europeus, en la pràctica, però, més d'un cop han funcionat sobre una base "nacional".
El problema de la base "nacional" és que, en el cas de l'estat espanyol, la circumscripció és única. Per tant els partits independentistes, "sobiranistes" o regionalistes es veuen subrepresentats en comparació amb partits d'àmbit estatal de països petits. Per exemple, els Països Catalans tenen una població comparable a la de Portugal. Portugal envia 24 diputats a l'Euro- Parlament. L'estat Espanyol n'envia 54, una mica més del doble, però amb quatre cops més població. Els diputats corresponents als Països Catalans en cap cas sumen 24.
Tanmateix, quins serien aquests diputats? les llistes tancades del PPSOE no tenen en compte en cap cas la suposada plurinacionalitat de l'estat.
A les eleccions europees el Principat, el Pais Valencià, les Balears, estan subrepresentats. La circumscripció electoral única és una estratègia d'homogeneització i d'anul·lació de les identitats nacionals. La llei electoral que aplica serveix per a deixar sense veu ni vot a tots els ciutadans de l'estat que no se senten espanyols.
Al meu parer, les eleccions de demà estan profundament pervertides. S'anomena procés democràtic al que és una manipulació brutal per a deixar sense veu a milions d'electors.
Tot legal, per descomptat, com hauria pogut ser legal que Iniciativa Internacionalista no s'hagués pogut presentar. Legal de legalitat. Legalitat que no justícia. Legalitat contra democràcia. Legalitat contra ètica.
L'adhesió a la UE es va fer força després de la transició, sota la direcció d'un PSOE amb majoria absoluta. No calia, doncs, escoltar ningú ni tenir en compte aquestes incòmoditats de les dieferents identitats i llengües nacionls i es va tirar pel dret. La llei electoral castigava als partits d'àmbit subestatal. Moltes veus dins del PPSOE voldrien reformar la llei electoral que regula les eleccions al parlament de l'estat en el mateix sentit. Tard o d'hora ho faran. Algú ho dubta?
Sembla ser, però, que la UE vol guardar les formes i que s'està treballant en una reforma de la llei electoral per a evitar les circumscricpions electorals úniques en estat de més de 20 milions de ciutadans. La UE obligaria, doncs, a rectificar la vergonyosa i antidemocràtica llei espanyola.
En fi. Demà es vota. Els ciutadans votaran i el seu vot serà la seva veu.
Una veu tapada des de l'estat per una llei electoral perversa. Perversa per la circumscripció única combinada amb les llistes tancades. Unes eleccions vergonyants, pensades per a fer callar veus. D'això en diuen democràcia.
I d'Europa ens vindran coses com la directiva Bolkestein, el Pla Bolonya, la directiva de les 65h, o la directiva de la vergonya.
Directives que són de dretes i que han rebut el suport tant de les dretes oficials com de les "esquerres" majoritàries a l'Euro Parlament. Votar per aturar a la dreta? però si dreta són tots!
A votar, demà? i legitimar amb el meu vot aquest sistema corrupte en la seva essència? O deixar de votar, tot adonant-me que l'abstenció no deslegitima el sistema?
Se'm fa difícil, de debò.
La perversió del sistema, però, permet una cosa: si voto a un partit minoritari, és molt probable els vots vagin directament a la tria d'un diputat perfectament identificable.
Votaré? Només demano que si vaig a votar, no tingui després que recordar amb vergonya aquest dia. No demano que es puguin fer miracles. Un diputat a Brussel·les té la força que té i no més. Els grups petits com l'ALE arriben fins on poden.
Jornada de reflexió. I la reflexió és que aquest món no és el que jo vull. I que el sistema s'autoprotegeix. En aquestes eleccions, per definició un moment de renovació, en canvi resulta que es perverteixen per a ser una perpetuació d'un sistema que nega la meva identitat nacional per una banda, i que m'està retallant drets socials per l'altra.
No és aquesta Europa, no és aquest món, no és aquest país, els que jo vull. El fet, terrible, és que aquesta Europa és, manta vegades, l'enemic.
Un altre món és possible.
La primera cosa seria decidir si anar, o no, a votar. Anem a votar? Per a què servirà? Potser hauria de saber primer: i què es vota? es renova la composició del Parlament Europeu. La única institució de la UE que es tria per votació popular. 785 diputats per a un parlament que no té capacitat de iniciativa legislativa, tot i que pot presentar esmenes i té dret a veto.
El que es tria és la composició d'aquest Parlament de pa sucat amb oli.
I es fa pel sistema habitual: els partits confeccionen unes llistes i els electors trien la llista que els sembla més bé.
Cada estat té assignada una quantitat de parlamentaris en funció de la seva població, però no pas de forma proporcional a la població. Costa menys vots obtenir l'acta de diputat a un estat petit o amb poca població que a un dels estats grans que, de totes formes, dominen l'euro-parlament.
Els diputats s'enquadren als diferents grups parlamentaris europeus, en la pràctica, però, més d'un cop han funcionat sobre una base "nacional".
El problema de la base "nacional" és que, en el cas de l'estat espanyol, la circumscripció és única. Per tant els partits independentistes, "sobiranistes" o regionalistes es veuen subrepresentats en comparació amb partits d'àmbit estatal de països petits. Per exemple, els Països Catalans tenen una població comparable a la de Portugal. Portugal envia 24 diputats a l'Euro- Parlament. L'estat Espanyol n'envia 54, una mica més del doble, però amb quatre cops més població. Els diputats corresponents als Països Catalans en cap cas sumen 24.
Tanmateix, quins serien aquests diputats? les llistes tancades del PPSOE no tenen en compte en cap cas la suposada plurinacionalitat de l'estat.
A les eleccions europees el Principat, el Pais Valencià, les Balears, estan subrepresentats. La circumscripció electoral única és una estratègia d'homogeneització i d'anul·lació de les identitats nacionals. La llei electoral que aplica serveix per a deixar sense veu ni vot a tots els ciutadans de l'estat que no se senten espanyols.
Al meu parer, les eleccions de demà estan profundament pervertides. S'anomena procés democràtic al que és una manipulació brutal per a deixar sense veu a milions d'electors.
Tot legal, per descomptat, com hauria pogut ser legal que Iniciativa Internacionalista no s'hagués pogut presentar. Legal de legalitat. Legalitat que no justícia. Legalitat contra democràcia. Legalitat contra ètica.
L'adhesió a la UE es va fer força després de la transició, sota la direcció d'un PSOE amb majoria absoluta. No calia, doncs, escoltar ningú ni tenir en compte aquestes incòmoditats de les dieferents identitats i llengües nacionls i es va tirar pel dret. La llei electoral castigava als partits d'àmbit subestatal. Moltes veus dins del PPSOE voldrien reformar la llei electoral que regula les eleccions al parlament de l'estat en el mateix sentit. Tard o d'hora ho faran. Algú ho dubta?
Sembla ser, però, que la UE vol guardar les formes i que s'està treballant en una reforma de la llei electoral per a evitar les circumscricpions electorals úniques en estat de més de 20 milions de ciutadans. La UE obligaria, doncs, a rectificar la vergonyosa i antidemocràtica llei espanyola.
En fi. Demà es vota. Els ciutadans votaran i el seu vot serà la seva veu.
Una veu tapada des de l'estat per una llei electoral perversa. Perversa per la circumscripció única combinada amb les llistes tancades. Unes eleccions vergonyants, pensades per a fer callar veus. D'això en diuen democràcia.
I d'Europa ens vindran coses com la directiva Bolkestein, el Pla Bolonya, la directiva de les 65h, o la directiva de la vergonya.
Directives que són de dretes i que han rebut el suport tant de les dretes oficials com de les "esquerres" majoritàries a l'Euro Parlament. Votar per aturar a la dreta? però si dreta són tots!
A votar, demà? i legitimar amb el meu vot aquest sistema corrupte en la seva essència? O deixar de votar, tot adonant-me que l'abstenció no deslegitima el sistema?
Se'm fa difícil, de debò.
La perversió del sistema, però, permet una cosa: si voto a un partit minoritari, és molt probable els vots vagin directament a la tria d'un diputat perfectament identificable.
Votaré? Només demano que si vaig a votar, no tingui després que recordar amb vergonya aquest dia. No demano que es puguin fer miracles. Un diputat a Brussel·les té la força que té i no més. Els grups petits com l'ALE arriben fins on poden.
Jornada de reflexió. I la reflexió és que aquest món no és el que jo vull. I que el sistema s'autoprotegeix. En aquestes eleccions, per definició un moment de renovació, en canvi resulta que es perverteixen per a ser una perpetuació d'un sistema que nega la meva identitat nacional per una banda, i que m'està retallant drets socials per l'altra.
No és aquesta Europa, no és aquest món, no és aquest país, els que jo vull. El fet, terrible, és que aquesta Europa és, manta vegades, l'enemic.
Un altre món és possible.
dimecres, 3 de juny del 2009
brots verds?
El mes de maig va acabar amb menys aturats que en començar. Això, en la terminologia a l'ús dels mitjans d'actualitat és el que es coneix com a "brot verd".
Primer de tot, me n'alegro pels que han trobat feina. Hi havien drames. Encara n'hi han molts. HI havia gent que estava patint que potser han trobat algun lloc on agafar-se, si més no, de moment.
Me n'alegro per això. Però cal saber on estem.
El PSOE s'ha afanyat a posar-se la medalla i a pronosticar que aviat tornaran els dies de vi i roses. La felicitat és a tocar i la sortida de la crisi és cosa feta.
Doncs no.
Què ha passat? Avui molts mitjans de comunicació en parlen. Unanimitat dels mitjans: el Pla E d'infraestructures inútils i l'estacionalitat. Afegiria que un cop devastat el sector del totxo, difícilment podrà aportar gaires aturats nous més...
N'hi ha que diuen que el Pla E està donant feina a uns 300.000 treballadors. D'altre banda, s'acosta la temporada d'estiu i això suposa noves contractacions en al sector turístic (sector que patirà aquest any, que ho veu venir i que, en conseqüència, contractarà menys. Ho farà, però.)
Tenint en compte tot això, l'atur ha baixat en 24.000 treballadors a tots l'estat. 200 al Principat.
Al meu parer, doncs, aquest és el brot verd més car de la història.
Això sí, potser li permetrà al ZP salvar els resultats electorals del proper diumenge. Ves quina casualitat que aquest diumenge hagin eleccions europees.
Però tant de bo que broti. Però fa l'efecte que no gaire. Avui mateix, el conseller d'economia, l'Antoni Castells, pronosticava un 20% d'atur a l'estat en acabar l'any (ara es troba sobre el 16%) en declaracions al programa "L'Oracle" de Catalunya Ràdio.
Brots verds. Em sorprèn també una coincidència, tant el mateix Castells com el Bernanke (el president de la Reserva Federal dels EUA) han dit que es podria tocar fons i encetar la recuperació aquest mateix any. Tanmateix, pel que es veu, l'atur encara es continuaria incrementant durant tot l'any que ve...
I llavors un pensa: si hi ha recuperació, com és que augmenta l'atur? com pot ser? Només se m'acut que diuen la veritat, però m'he de posar al seu lloc: el sistema definit en els seus indicadors macro-econòmics remunta. Els beneficis de les grans multinacionals augmenten. La crisi s'ha superat. Els treballadors, els recursos humans, el factor treball, és cada vegada més innecesari i, per tant, es va eliminant de l'economia. El sistema capitalista refundat s'ha adaptat a la nova situació en la que progressivament es va eliminat més i més treball i costos salarials. En la seva òptica de senyors i guardians del sistema, a aquests psicòpates, aquest escenari ja els està bé.
Llavors que algú vagi a explicar-li als milions i milions d'aturats d'arreu del món que no tindran un salari mai més en la seva vida, que hauran d'espavilar-se amb les subvencions que els caiguin, i que hauran de buscar-se la vida com puguin, si poden. Que algú els expliqui a aquests millions d'aturats que ja no hi ha crisi, que s'ha encetat la recuperació i que s'està, un cop més, en la via del "creixement econòmic".
El subconscient els traeix: la crisi, per ells, és només econòmica. La crisi dels milions de persones abocades a l'atur de per vida, per ells, no és crisi. Són efectes col·laterals? un reajust necessari del sistema? el preu a pagar per el capitalisme refundat?
El decreixement és el camí que necessàriament cal seguir. Però l'exclusió del sistema capitalista refundat no és decreixement, és exclusió. El sistema capitalista refundat continuarà depredant, esgotant recursos i abocant més i més gent a l'atur fins que arribi al punt d'equilibri que permeti obtenir beneficis sobre una base més reduïda de treballadors consumidors i classes passives consumidores subvencionades. Anem a això? això és el que deixarem als nostres fills?
Un altre món és possible.
Primer de tot, me n'alegro pels que han trobat feina. Hi havien drames. Encara n'hi han molts. HI havia gent que estava patint que potser han trobat algun lloc on agafar-se, si més no, de moment.
Me n'alegro per això. Però cal saber on estem.
El PSOE s'ha afanyat a posar-se la medalla i a pronosticar que aviat tornaran els dies de vi i roses. La felicitat és a tocar i la sortida de la crisi és cosa feta.
Doncs no.
Què ha passat? Avui molts mitjans de comunicació en parlen. Unanimitat dels mitjans: el Pla E d'infraestructures inútils i l'estacionalitat. Afegiria que un cop devastat el sector del totxo, difícilment podrà aportar gaires aturats nous més...
N'hi ha que diuen que el Pla E està donant feina a uns 300.000 treballadors. D'altre banda, s'acosta la temporada d'estiu i això suposa noves contractacions en al sector turístic (sector que patirà aquest any, que ho veu venir i que, en conseqüència, contractarà menys. Ho farà, però.)
Tenint en compte tot això, l'atur ha baixat en 24.000 treballadors a tots l'estat. 200 al Principat.
Al meu parer, doncs, aquest és el brot verd més car de la història.
Això sí, potser li permetrà al ZP salvar els resultats electorals del proper diumenge. Ves quina casualitat que aquest diumenge hagin eleccions europees.
Però tant de bo que broti. Però fa l'efecte que no gaire. Avui mateix, el conseller d'economia, l'Antoni Castells, pronosticava un 20% d'atur a l'estat en acabar l'any (ara es troba sobre el 16%) en declaracions al programa "L'Oracle" de Catalunya Ràdio.
Brots verds. Em sorprèn també una coincidència, tant el mateix Castells com el Bernanke (el president de la Reserva Federal dels EUA) han dit que es podria tocar fons i encetar la recuperació aquest mateix any. Tanmateix, pel que es veu, l'atur encara es continuaria incrementant durant tot l'any que ve...
I llavors un pensa: si hi ha recuperació, com és que augmenta l'atur? com pot ser? Només se m'acut que diuen la veritat, però m'he de posar al seu lloc: el sistema definit en els seus indicadors macro-econòmics remunta. Els beneficis de les grans multinacionals augmenten. La crisi s'ha superat. Els treballadors, els recursos humans, el factor treball, és cada vegada més innecesari i, per tant, es va eliminant de l'economia. El sistema capitalista refundat s'ha adaptat a la nova situació en la que progressivament es va eliminat més i més treball i costos salarials. En la seva òptica de senyors i guardians del sistema, a aquests psicòpates, aquest escenari ja els està bé.
Llavors que algú vagi a explicar-li als milions i milions d'aturats d'arreu del món que no tindran un salari mai més en la seva vida, que hauran d'espavilar-se amb les subvencions que els caiguin, i que hauran de buscar-se la vida com puguin, si poden. Que algú els expliqui a aquests millions d'aturats que ja no hi ha crisi, que s'ha encetat la recuperació i que s'està, un cop més, en la via del "creixement econòmic".
El subconscient els traeix: la crisi, per ells, és només econòmica. La crisi dels milions de persones abocades a l'atur de per vida, per ells, no és crisi. Són efectes col·laterals? un reajust necessari del sistema? el preu a pagar per el capitalisme refundat?
El decreixement és el camí que necessàriament cal seguir. Però l'exclusió del sistema capitalista refundat no és decreixement, és exclusió. El sistema capitalista refundat continuarà depredant, esgotant recursos i abocant més i més gent a l'atur fins que arribi al punt d'equilibri que permeti obtenir beneficis sobre una base més reduïda de treballadors consumidors i classes passives consumidores subvencionades. Anem a això? això és el que deixarem als nostres fills?
Un altre món és possible.
dimecres, 27 de maig del 2009
El millor Barça de la història
Reconec que tot el dia d'avui, abans del partit, me'n malfiava.
Reconec que la confiança i l'eufòria que es respirava al carrer em semblava un mal averany.
La rao em deia que, sens dubte, el partit seria igualat. Que el Barça estava on estava per mèrits propis. Que tan preocupats havien d'estar a Manchester pel Barça, com el Barça pel Manchester.
El Barça venia de fer el doblet. La temporada ja era excepcional. Per si fos poc, el maig s'havia encetat amb el 2-6 a Madrid.
Malgrat tot, reconec que jo no les tenia totes.
I va començar el partit, amb els anglesos apretant.
I va arribar Eto'o. El lleó africà. Un jugador especial. Un pura sang. De raça. I va marcar. després de la primera jugada amb el segell Barça de la final.
I el Manchester que no s'ho creia i que començava a desinflar-se. I el Barça que cada cop estava millor sobre el camp.
Al final de la primera part, la pilota era del Barça. Els jugadors anglesos només la veien en foto. El Barça estava dominant el partit.
Mitja part. Ho reconec "El Barça ho està fent bé". Respecte: "Però recordo la Copa d'Europa que el Manchester li va guanyar al Bayern a Barcelona. Ho està fent bé, però encara queda la segona part."
I la segona part va arribar. I el Manchester va apretar, però el Barça ho feia bé. Ho feia millor. La pilota, pel Barça.
I llavors va arribar el gol de Messi. Una altre jugada amb segell Barça. L'argentí. També un jugador especial. També de raça. Ha marcat de cap, a centrada de Xavi, en un salt que recordava d'alguna forma el gol de Marcos en una final de copa de fa molts anys. Messi, baixet, ha volat per marcar.
2-0. El fantasma de la final Manchester Bayern s'esvaeix. El Barça controla. Domina. Els anglesos es van desinflant.
El Barça guanya la final.
L'han encertat els seguidors que a la final han desplegat una gran pancarta: Barça: veni, vidi, vinci.
Triplet. Copa, lliga i Champions, per aquest ordre, com a la cançó del Crackòvia.
Grans tots els jugadors: Valdés, el porter; el mur de la defensa, Puyol, Piqué, Touré i Sylvinho; l'estraordinari centre del camp: Xavi, Iniesta i Busquets; la piconadora de l'atac: Eto'o, Messi i Henry.
Han sortit també Keita per Henry, i el juvenil Pedro per Iniesta.
I l'autentic cervell d'aquest equip: Pep Guardiola. Guardiola va recollir l'equip que havia deixat Rijkaard, que estava en el camí correcte al meu parer, però descarrilat. El mateix camí de Cruyff. El mateix camí del Dream Team. El mateix camí, però ara amb una plantilla extraordinària, en el seu punt de maduresa, i amb un caràcter propi.
El millor Barça de la història. Es pot dir. Fins abans del partit la temporada havia estat excepcional. Després del partit és única. Indiscutible: única.
Millors que el gran Dream Team. Millors que el Barça del Kubala. En el mateix camí que aquells equips legendaris, però millor, si és que això era possible.
Més lluny. Han anat més lluny.
El millor Barça de la història.
Reconec que la confiança i l'eufòria que es respirava al carrer em semblava un mal averany.
La rao em deia que, sens dubte, el partit seria igualat. Que el Barça estava on estava per mèrits propis. Que tan preocupats havien d'estar a Manchester pel Barça, com el Barça pel Manchester.
El Barça venia de fer el doblet. La temporada ja era excepcional. Per si fos poc, el maig s'havia encetat amb el 2-6 a Madrid.
Malgrat tot, reconec que jo no les tenia totes.
I va començar el partit, amb els anglesos apretant.
I va arribar Eto'o. El lleó africà. Un jugador especial. Un pura sang. De raça. I va marcar. després de la primera jugada amb el segell Barça de la final.
I el Manchester que no s'ho creia i que començava a desinflar-se. I el Barça que cada cop estava millor sobre el camp.
Al final de la primera part, la pilota era del Barça. Els jugadors anglesos només la veien en foto. El Barça estava dominant el partit.
Mitja part. Ho reconec "El Barça ho està fent bé". Respecte: "Però recordo la Copa d'Europa que el Manchester li va guanyar al Bayern a Barcelona. Ho està fent bé, però encara queda la segona part."
I la segona part va arribar. I el Manchester va apretar, però el Barça ho feia bé. Ho feia millor. La pilota, pel Barça.
I llavors va arribar el gol de Messi. Una altre jugada amb segell Barça. L'argentí. També un jugador especial. També de raça. Ha marcat de cap, a centrada de Xavi, en un salt que recordava d'alguna forma el gol de Marcos en una final de copa de fa molts anys. Messi, baixet, ha volat per marcar.
2-0. El fantasma de la final Manchester Bayern s'esvaeix. El Barça controla. Domina. Els anglesos es van desinflant.
El Barça guanya la final.
L'han encertat els seguidors que a la final han desplegat una gran pancarta: Barça: veni, vidi, vinci.
Triplet. Copa, lliga i Champions, per aquest ordre, com a la cançó del Crackòvia.
Grans tots els jugadors: Valdés, el porter; el mur de la defensa, Puyol, Piqué, Touré i Sylvinho; l'estraordinari centre del camp: Xavi, Iniesta i Busquets; la piconadora de l'atac: Eto'o, Messi i Henry.
Han sortit també Keita per Henry, i el juvenil Pedro per Iniesta.
I l'autentic cervell d'aquest equip: Pep Guardiola. Guardiola va recollir l'equip que havia deixat Rijkaard, que estava en el camí correcte al meu parer, però descarrilat. El mateix camí de Cruyff. El mateix camí del Dream Team. El mateix camí, però ara amb una plantilla extraordinària, en el seu punt de maduresa, i amb un caràcter propi.
El millor Barça de la història. Es pot dir. Fins abans del partit la temporada havia estat excepcional. Després del partit és única. Indiscutible: única.
Millors que el gran Dream Team. Millors que el Barça del Kubala. En el mateix camí que aquells equips legendaris, però millor, si és que això era possible.
Més lluny. Han anat més lluny.
El millor Barça de la història.
dimarts, 26 de maig del 2009
Vergonya
Ahir comentava que la Generalitat ajudaria a comprar cotxes. Avui se n'han sabut els detalls.
Ahir ja anunciava que no m'agrada gens aquest pla. Avui, en saber-ne els detall, confirmo i augmento el meu rebuig.
Que algú m'expliqui de on sortiran els quartos. No havíem dit que sense finançament no hi havia res a fer?
Que algú m'expliqui com és que la Generalitat donarà 500€ per ajudar a la compra d'un vehicle que pot arribar a costar... 49.000€, és dir, més de 8.000.000 de pessetes.
Qui es gasta 49.000€ en un cotxe tant se li en fot de 500€.
Qui es gasta 49.000€ en un cotxe no età cobrint una necessitat, sinó que està adquirint un producte de luxe. Un producte de luxe.
Jo em nego a que els meus impostos serveixin per a finançar l'adquisició de productes de luxe. Em nego. És inacceptable. Hi han malalts dependents que encara no han rebut l'ajuda per la dependència. En canvi, la Generalitat ajudarà a la compra de vehicles de luxe.
No. Inacceptable.
Per si fos poc, posen la següent condició per a l'ajuda que caldrà retirar un vehicle vell amb emissions de CO2 superiors a les del vehicle adquirit. Es tracta de donar-li a la mesura el caràcter "ecològic".
Però la realitat és que les emissions de CO2 del vehicle retirat mai igualarien el consum d'energia, recursos i emissions de CO2 necessàries per a fabricar el nou vehicle. Aquesta mesura és una imbecil·litat que l'únic que pretén és posar un vernís "akuluxista" per a fer més empassable la vergonya d'ajudar a l'adquisició de vehicles de luxe. Però és barroer. Se'ls veu el llautó. A qui volen enganyar? tan idiotes es pensen que som?
Merda de govern d'"askerras" i "akuluxista". Merda. És una vergonya.
No. No és d'"askerras"" "estimular el consum" d'aquesta manera. D'esquerres era afrontar la reconversió del sector de l'automoció quan era possible fer-ho sense traumes. Ara ja no es podran evitar els traumes. El sector està tocat de mort. Com mort està l'immobiliari (i ja fa pudor) i com començarà a morir-se el turístic aquest mateix estiu.
D'esquerres era anticipar-se i preveure mecanismes per a resistir l'escomesa de la crisi global i de la local. Però això no es va fer. Ni es fa.
Cal reconèixer--ho. A pilota passada, la batalla de l'estatutet durant la legislatura Maragall va ser una lamentable pèrdua de temps, amb un acte final en la present legislatura que serà la retallada del constitucional... Energies i temps perdut. Tanta angoixa per un finançament que encara està per veure. Minso resultat.
D'esquerres és promocionar el transport públic. Fer-lo arribar a tot arreu, amb horaris i qualitat. Ecològica és la dissuasió de la utilització dels vehicles privats. Ecològic i d'esquerres és el decreixement.
El que estan fent amb aquesta mesura no és ni d'esquerres, ni ecològic. És una merda.
I no, no salvaran llocs de treball del sector de l'automoció. El problema no és fer més barats els cotxes. El problema és el nombre creixent d'aturats. Els aturats no compren cotxes. Si els salaris baixen, no es compren cotxes. Qui pagarà els subsidis dels aturats? No els pagaran subsidi però els finançaran la compra d'un cotxe?
Estan jugant amb els diners dels impostos. Perquè? per quedar bé amb el mentider del ZP? que els ha promès aquest cop el ZP? que no saben que sempre menteix?
No i no. No amb els meus impostos. Sí, ja se que , precisament són impostos, és dir, he de pagar i callar. No som ciutadans, som súbdits. I, per això, he de passar la vergonya de veure com s'ajudarà a l'adquisició d'objectes de luxe, mentre que als malalts dependents que esperen ajudes els donen pel cul.
Però no. Amb els meus impostos no. Aquest sistema no.
Decreixement. Alternatives. Insubmissió.
Un altre món és possible.
Ahir ja anunciava que no m'agrada gens aquest pla. Avui, en saber-ne els detall, confirmo i augmento el meu rebuig.
Que algú m'expliqui de on sortiran els quartos. No havíem dit que sense finançament no hi havia res a fer?
Que algú m'expliqui com és que la Generalitat donarà 500€ per ajudar a la compra d'un vehicle que pot arribar a costar... 49.000€, és dir, més de 8.000.000 de pessetes.
Qui es gasta 49.000€ en un cotxe tant se li en fot de 500€.
Qui es gasta 49.000€ en un cotxe no età cobrint una necessitat, sinó que està adquirint un producte de luxe. Un producte de luxe.
Jo em nego a que els meus impostos serveixin per a finançar l'adquisició de productes de luxe. Em nego. És inacceptable. Hi han malalts dependents que encara no han rebut l'ajuda per la dependència. En canvi, la Generalitat ajudarà a la compra de vehicles de luxe.
No. Inacceptable.
Per si fos poc, posen la següent condició per a l'ajuda que caldrà retirar un vehicle vell amb emissions de CO2 superiors a les del vehicle adquirit. Es tracta de donar-li a la mesura el caràcter "ecològic".
Però la realitat és que les emissions de CO2 del vehicle retirat mai igualarien el consum d'energia, recursos i emissions de CO2 necessàries per a fabricar el nou vehicle. Aquesta mesura és una imbecil·litat que l'únic que pretén és posar un vernís "akuluxista" per a fer més empassable la vergonya d'ajudar a l'adquisició de vehicles de luxe. Però és barroer. Se'ls veu el llautó. A qui volen enganyar? tan idiotes es pensen que som?
Merda de govern d'"askerras" i "akuluxista". Merda. És una vergonya.
No. No és d'"askerras"" "estimular el consum" d'aquesta manera. D'esquerres era afrontar la reconversió del sector de l'automoció quan era possible fer-ho sense traumes. Ara ja no es podran evitar els traumes. El sector està tocat de mort. Com mort està l'immobiliari (i ja fa pudor) i com començarà a morir-se el turístic aquest mateix estiu.
D'esquerres era anticipar-se i preveure mecanismes per a resistir l'escomesa de la crisi global i de la local. Però això no es va fer. Ni es fa.
Cal reconèixer--ho. A pilota passada, la batalla de l'estatutet durant la legislatura Maragall va ser una lamentable pèrdua de temps, amb un acte final en la present legislatura que serà la retallada del constitucional... Energies i temps perdut. Tanta angoixa per un finançament que encara està per veure. Minso resultat.
D'esquerres és promocionar el transport públic. Fer-lo arribar a tot arreu, amb horaris i qualitat. Ecològica és la dissuasió de la utilització dels vehicles privats. Ecològic i d'esquerres és el decreixement.
El que estan fent amb aquesta mesura no és ni d'esquerres, ni ecològic. És una merda.
I no, no salvaran llocs de treball del sector de l'automoció. El problema no és fer més barats els cotxes. El problema és el nombre creixent d'aturats. Els aturats no compren cotxes. Si els salaris baixen, no es compren cotxes. Qui pagarà els subsidis dels aturats? No els pagaran subsidi però els finançaran la compra d'un cotxe?
Estan jugant amb els diners dels impostos. Perquè? per quedar bé amb el mentider del ZP? que els ha promès aquest cop el ZP? que no saben que sempre menteix?
No i no. No amb els meus impostos. Sí, ja se que , precisament són impostos, és dir, he de pagar i callar. No som ciutadans, som súbdits. I, per això, he de passar la vergonya de veure com s'ajudarà a l'adquisició d'objectes de luxe, mentre que als malalts dependents que esperen ajudes els donen pel cul.
Però no. Amb els meus impostos no. Aquest sistema no.
Decreixement. Alternatives. Insubmissió.
Un altre món és possible.
dilluns, 25 de maig del 2009
campanya per les europees
M'he fixat en els cartells de campanya del PSC.
El PSC ataca de nou amb la vella cançó "Que ve el PP!" que, dit sigui de pas, és d'una extraordinària eficàcia. Segurament el PSC la torna a encertar amb el seu leit-motiv.
Tant se val el que es pugui dir o deixar de dir: en aquest país, aquest missatge funciona. És igual, no importa perquè funciona ni quin raonament col·lectiu porta a milers, milions, de ciutadans a fer cas d'aquest missatge. Funciona, i punt.
Tanmateix, acceptant humilment que el marketing del PSC funciona com una piconadora, faré una crítica a un dels eslògans que he vist a les seves banderoles: "perquè els culpables de la crisi no ens en treuran".
Només volia recordar al PSC que aquesta crisi no és un invent del PP, i que ZP porta més de cinc anys governant. De la crisi en som culpables tots una mica, i més com més responsabilitat s'ha tingut i es té.
Tot i que, certament, reduir el missatge a blanc o negre, bons o dolents, bufons o lletjos, xupiguais o carques, és , sens dubte, un gran encert.
Demostren que coneixen el públic al que s'adrecen...
Més coses: ara sembla que la Generalitat ajudarà a comprar cotxes, motos i el que faci falta, afegint-se al pla d'ajudes del govern de l'estat. Jo pregunto: què ha canviat per apuntar-se a aquest pla? que potser ja s'ha resolt el finançament, motiu que s'al·legava per a no participar? Oi que no? i doncs?
A mi, personalment, em sembla funest i lamentable destinar diners a comprar cotxes. A veure si ho entenem: el sector de l'automòbil està ferit de mort. No es tracta de que la gent compri més cotxes, es tracta de reconvertir el sector. No es va fer quan es podia i ara es mira "d'estimular" el sector, estimulant el consum.
Però, quin consum? si hi han quatre milions d'aturats i pujant! els milions i milions d'aturats volen canviar-se de cotxe? i els milions i milions que veuen perillar la seva feina, també volen canviar-se de cotxe? de veritat? és una necessitat de la gent el comprar cotxes? Quelcom que veuen imprescindible per anar fent? En canvi, sóc demagògic, segur: i les ajudes a la dependència?
És el que deia abans: de la crisi en som culpables tots. Però més com més es mana. El govern "estimula" el consum i aboca els diners per l'aigüera. No es reconvertirà el sector. El sector morirà. Avui es mantindran alguns llocs de treball.Demà no en quedarà ni un. La Generalitat esgota els recursos en guanyar un dia més, fent el joc al "govern amic". No estan aturant la crisi. No estan fent que ens en sortim. Ans al contrari, estan agreujant-la, avui baixa la febre, demà els espasmes seran violents.
Però, és clar, avui baixa la febre. Demà la culpa serà del PP?
La mentida, però, és que uns i altres es culpen de la crisi, quan tots són culpables. Quan tots accepten el sistema sense discussió. PP vs. PSOE, però tot sovint PPSOE.
I els outsiders, tota la resta, tampoc el discuteixen. Potser hi ha alguna excepció honorable, però difícilment obtindrà representació. I encara que l'obtingui no serà més que una veu entre centenars. Res a fer.
Abstenció. Pujarà l'abstenció. Es veu venir. Tampoc servirà per res. Encara que els polítics només es votessin entre ells, el sistema seguiria estant "legitimat". Perquè prou que al referèndum de la constitució europea va votar un escadusser 30% de l'electorat i, en canvi, es va considerar que el resultat era legítim. O amb l'estatutet de Catalunya, que no es va arribar al 50% de participació, i també.
Pujarà l'abstenció. Per les moltes raons que s'estan donant, i es donaran, al personal per no anar a votar.
La campanya no ha fet més que començar. Comença el circ.
El PSC ataca de nou amb la vella cançó "Que ve el PP!" que, dit sigui de pas, és d'una extraordinària eficàcia. Segurament el PSC la torna a encertar amb el seu leit-motiv.
Tant se val el que es pugui dir o deixar de dir: en aquest país, aquest missatge funciona. És igual, no importa perquè funciona ni quin raonament col·lectiu porta a milers, milions, de ciutadans a fer cas d'aquest missatge. Funciona, i punt.
Tanmateix, acceptant humilment que el marketing del PSC funciona com una piconadora, faré una crítica a un dels eslògans que he vist a les seves banderoles: "perquè els culpables de la crisi no ens en treuran".
Només volia recordar al PSC que aquesta crisi no és un invent del PP, i que ZP porta més de cinc anys governant. De la crisi en som culpables tots una mica, i més com més responsabilitat s'ha tingut i es té.
Tot i que, certament, reduir el missatge a blanc o negre, bons o dolents, bufons o lletjos, xupiguais o carques, és , sens dubte, un gran encert.
Demostren que coneixen el públic al que s'adrecen...
Més coses: ara sembla que la Generalitat ajudarà a comprar cotxes, motos i el que faci falta, afegint-se al pla d'ajudes del govern de l'estat. Jo pregunto: què ha canviat per apuntar-se a aquest pla? que potser ja s'ha resolt el finançament, motiu que s'al·legava per a no participar? Oi que no? i doncs?
A mi, personalment, em sembla funest i lamentable destinar diners a comprar cotxes. A veure si ho entenem: el sector de l'automòbil està ferit de mort. No es tracta de que la gent compri més cotxes, es tracta de reconvertir el sector. No es va fer quan es podia i ara es mira "d'estimular" el sector, estimulant el consum.
Però, quin consum? si hi han quatre milions d'aturats i pujant! els milions i milions d'aturats volen canviar-se de cotxe? i els milions i milions que veuen perillar la seva feina, també volen canviar-se de cotxe? de veritat? és una necessitat de la gent el comprar cotxes? Quelcom que veuen imprescindible per anar fent? En canvi, sóc demagògic, segur: i les ajudes a la dependència?
És el que deia abans: de la crisi en som culpables tots. Però més com més es mana. El govern "estimula" el consum i aboca els diners per l'aigüera. No es reconvertirà el sector. El sector morirà. Avui es mantindran alguns llocs de treball.Demà no en quedarà ni un. La Generalitat esgota els recursos en guanyar un dia més, fent el joc al "govern amic". No estan aturant la crisi. No estan fent que ens en sortim. Ans al contrari, estan agreujant-la, avui baixa la febre, demà els espasmes seran violents.
Però, és clar, avui baixa la febre. Demà la culpa serà del PP?
La mentida, però, és que uns i altres es culpen de la crisi, quan tots són culpables. Quan tots accepten el sistema sense discussió. PP vs. PSOE, però tot sovint PPSOE.
I els outsiders, tota la resta, tampoc el discuteixen. Potser hi ha alguna excepció honorable, però difícilment obtindrà representació. I encara que l'obtingui no serà més que una veu entre centenars. Res a fer.
Abstenció. Pujarà l'abstenció. Es veu venir. Tampoc servirà per res. Encara que els polítics només es votessin entre ells, el sistema seguiria estant "legitimat". Perquè prou que al referèndum de la constitució europea va votar un escadusser 30% de l'electorat i, en canvi, es va considerar que el resultat era legítim. O amb l'estatutet de Catalunya, que no es va arribar al 50% de participació, i també.
Pujarà l'abstenció. Per les moltes raons que s'estan donant, i es donaran, al personal per no anar a votar.
La campanya no ha fet més que començar. Comença el circ.
divendres, 22 de maig del 2009
I.I. podrà presentar-se
Avui s'ha sabut que Iniciativa Internacionalista (c) podrà, finalment, presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu.
El tribunal constitucional ha considerat que les proves aportades que vinculaven la llista d'I.I. amb l'entorn abertzale eren insuficients.
Cal considerar-ho una bona notícia? tenint en compte que, finalment, tot un grup de ciutadans podran triar aquesta llista per a representar-los i, d'aquesta forma, exercir d'alguna manera el dret a participar en la vida pública, doncs sí que ho és.
Tanmateix, és inacceptable. És inacceptable que en virtut de la llei de partits es pugui impedir la participació en unes eleccions perquè aquest o aquell menbre de la llista van estar anteiorment en una altre llista que avui és il·legal (que no ho era en el seu moment).
Algú podria demanar-se, doncs, perquè no s'il·legalitzen el PSOE i el PP, que tenen entre els seus afiliats a dotzenes d'antics càrrecs franquistes i a falangistes irredempts que, en alguns casos, tenen les mans tacades de sang. I d'això sí que en tindriem proves.
Però,és clar, això no passa. No passa perquè la "justícia" no jutja l'ètica dels fets, sinó que només jutja l'acord o no dels fets amb la "legalitat". Li en diem "justícia" però no ho és. És "legalitat".
És una més de les moltes perversions del llenguatge que li donen una falsa pàtina d'infalibilitat i sacralitat el sistema. Com quan en diuen "llibertat" però, en realitat, és capitalisme; o com quan en diuen "democràcia" però, en realitat, és partitocràcia.
I no. No és el millor dels sistemes. Per molt que repeteixen constantment que les alternatives són pitjors. Una proposició falsa no serà certa només perquè es repeteixi un milió de cops que ho és.
Les alternatives poden ser millors. Prou que ho saben. Per això els que defensen el sistema tal com és ja se'n cuiden prou de reprimir les alternatives quan encara són brots verds. Aquests sí. Per això han intentat posar fora de joc a Iniciativa Internacionalista.
No ens enganyem, però. I.I. ha guanyat una batalla, però està per veure si obtindrà representació. La maquinària de propaganda del sistema ja l'està demonitzant.
Aquestes batalles són sempre a llarg plaç i sempre el dèbil té les de perdre. Com descriu Gabriel Chevallier a "La Por", a la primera guerra mundial van anar vint milions de combatents, convençuts que allò era "el seu deure". Amb molts més milions de ciutadans a les respectives rereguardes convençuts del mateix. Les maquinàries de propaganda dels respectius estats van obrar el funest prodigi de convèncer a milions d'individus que era bo matar.
Les maquinàries de propaganda del sistema funcionen. Molt millor que la propaganda petita, vigilada i reprimida d'una petita coalició de partits d'esquerres. I funcionen perquè no només són capaces d'entrar fins a la cuina de la pròpia identitat individual i fer-hi allà una destrossa, sinó que poden reprimir i destruir físicament a la dissidència.
I llavors penso en la crisi que estem vivint: en els 4.000.000 d'aturats d'avui i en les previsions d'alguns que situen la taxa d'atur en un 30% a l'estat per a l'any 2010. Què passarà? Hi ha qui parla de revoltes però jo no ho veig
Girem la truita: 30% d'aturats vol dir 70% de població activa. Quines polítiques volen implementar els governs? abaratiran els acomiadaments? ¿com és possible que els respectius governs es plantegin la reforma del mercat laboral per a que sigui més fàcil fer fora els treballadors? I llavors responen dient que, en tot cas, volen ampliar el període de prestació.
¿I si, en realitat, la política dels governs no anés encaminada a intentar minimitzar l'atur sinó a fer una transició, el més suau possible, a una taxa d'atur del 30%?. És més ¿i si els governs estiguessin, de forma activa amb les seves polítiques, destruint els llocs de treball excedentaris? perquè no?
És un fet que amb l'actual model de creixement capitalista que busca la súper-eficiència i la hiper productivitat hi ha, efectivament, un excedent, cada cop major, de llocs de treball.
Perquè no construir, doncs, una nova societat amb un 70% de la població activa treballant per pagar els immensos beneficis de la casta dominant de polítics i empresaris; per pagar la maquinària de l'estat, segurament aprimada, i per a pagar unes subvencions mínimes suficients per a les cada cops més nombroses classes passives? On suficients vol dir "suficients per a matar les revoltes" i "suficients per a seguir garantint el funcionament del capitalisme refundat".
I qui es rebel·laria d'aquest 70% de "privilegiats"? sabent que un immens exercit d'aturats, de força de treball, està a la reserva esperant (ja ho deia Marx!).
Hem passat del somni de la plena ocupació a recuperar la importància de l'atur per a mantenir la pressió sobre els treballadors i impedir-ne així la seva revolta. Tot i que a l'estat mai hi ha hagut plena ocupació. Com diu Santiago Niño al seu llibre "El crash del 2010", l'estat espanyol s'ha saltat aquesta etapa i passarà directament a la fase amb taxes d'atur superiors al 25%
El 30% d'aturats anirà passant amb els subsidis, les xarxes familiars, l'economia submergida... Esporàdicament amb treballs "legals" saltant al 70% de "privilegiats".
I si aquest fos el futur que ens dibuixen? i si -no vull creure-m'ho- hi estiguéssim d'acord?
No vull creure-m'ho.
Jo crec que un altre món és possible.
El tribunal constitucional ha considerat que les proves aportades que vinculaven la llista d'I.I. amb l'entorn abertzale eren insuficients.
Cal considerar-ho una bona notícia? tenint en compte que, finalment, tot un grup de ciutadans podran triar aquesta llista per a representar-los i, d'aquesta forma, exercir d'alguna manera el dret a participar en la vida pública, doncs sí que ho és.
Tanmateix, és inacceptable. És inacceptable que en virtut de la llei de partits es pugui impedir la participació en unes eleccions perquè aquest o aquell menbre de la llista van estar anteiorment en una altre llista que avui és il·legal (que no ho era en el seu moment).
Algú podria demanar-se, doncs, perquè no s'il·legalitzen el PSOE i el PP, que tenen entre els seus afiliats a dotzenes d'antics càrrecs franquistes i a falangistes irredempts que, en alguns casos, tenen les mans tacades de sang. I d'això sí que en tindriem proves.
Però,és clar, això no passa. No passa perquè la "justícia" no jutja l'ètica dels fets, sinó que només jutja l'acord o no dels fets amb la "legalitat". Li en diem "justícia" però no ho és. És "legalitat".
És una més de les moltes perversions del llenguatge que li donen una falsa pàtina d'infalibilitat i sacralitat el sistema. Com quan en diuen "llibertat" però, en realitat, és capitalisme; o com quan en diuen "democràcia" però, en realitat, és partitocràcia.
I no. No és el millor dels sistemes. Per molt que repeteixen constantment que les alternatives són pitjors. Una proposició falsa no serà certa només perquè es repeteixi un milió de cops que ho és.
Les alternatives poden ser millors. Prou que ho saben. Per això els que defensen el sistema tal com és ja se'n cuiden prou de reprimir les alternatives quan encara són brots verds. Aquests sí. Per això han intentat posar fora de joc a Iniciativa Internacionalista.
No ens enganyem, però. I.I. ha guanyat una batalla, però està per veure si obtindrà representació. La maquinària de propaganda del sistema ja l'està demonitzant.
Aquestes batalles són sempre a llarg plaç i sempre el dèbil té les de perdre. Com descriu Gabriel Chevallier a "La Por", a la primera guerra mundial van anar vint milions de combatents, convençuts que allò era "el seu deure". Amb molts més milions de ciutadans a les respectives rereguardes convençuts del mateix. Les maquinàries de propaganda dels respectius estats van obrar el funest prodigi de convèncer a milions d'individus que era bo matar.
Les maquinàries de propaganda del sistema funcionen. Molt millor que la propaganda petita, vigilada i reprimida d'una petita coalició de partits d'esquerres. I funcionen perquè no només són capaces d'entrar fins a la cuina de la pròpia identitat individual i fer-hi allà una destrossa, sinó que poden reprimir i destruir físicament a la dissidència.
I llavors penso en la crisi que estem vivint: en els 4.000.000 d'aturats d'avui i en les previsions d'alguns que situen la taxa d'atur en un 30% a l'estat per a l'any 2010. Què passarà? Hi ha qui parla de revoltes però jo no ho veig
Girem la truita: 30% d'aturats vol dir 70% de població activa. Quines polítiques volen implementar els governs? abaratiran els acomiadaments? ¿com és possible que els respectius governs es plantegin la reforma del mercat laboral per a que sigui més fàcil fer fora els treballadors? I llavors responen dient que, en tot cas, volen ampliar el període de prestació.
¿I si, en realitat, la política dels governs no anés encaminada a intentar minimitzar l'atur sinó a fer una transició, el més suau possible, a una taxa d'atur del 30%?. És més ¿i si els governs estiguessin, de forma activa amb les seves polítiques, destruint els llocs de treball excedentaris? perquè no?
És un fet que amb l'actual model de creixement capitalista que busca la súper-eficiència i la hiper productivitat hi ha, efectivament, un excedent, cada cop major, de llocs de treball.
Perquè no construir, doncs, una nova societat amb un 70% de la població activa treballant per pagar els immensos beneficis de la casta dominant de polítics i empresaris; per pagar la maquinària de l'estat, segurament aprimada, i per a pagar unes subvencions mínimes suficients per a les cada cops més nombroses classes passives? On suficients vol dir "suficients per a matar les revoltes" i "suficients per a seguir garantint el funcionament del capitalisme refundat".
I qui es rebel·laria d'aquest 70% de "privilegiats"? sabent que un immens exercit d'aturats, de força de treball, està a la reserva esperant (ja ho deia Marx!).
Hem passat del somni de la plena ocupació a recuperar la importància de l'atur per a mantenir la pressió sobre els treballadors i impedir-ne així la seva revolta. Tot i que a l'estat mai hi ha hagut plena ocupació. Com diu Santiago Niño al seu llibre "El crash del 2010", l'estat espanyol s'ha saltat aquesta etapa i passarà directament a la fase amb taxes d'atur superiors al 25%
El 30% d'aturats anirà passant amb els subsidis, les xarxes familiars, l'economia submergida... Esporàdicament amb treballs "legals" saltant al 70% de "privilegiats".
I si aquest fos el futur que ens dibuixen? i si -no vull creure-m'ho- hi estiguéssim d'acord?
No vull creure-m'ho.
Jo crec que un altre món és possible.
dijous, 21 de maig del 2009
"L'esperit del llop" de Jiang Rong
He acabat de llegir "L'esperit del llop" de Jiang Rong, pseudònim de Lu Jiamim, guanyador del Man Asian Literary Prize de 2007.
Es tracta d'una novel·la de caràcter semi-biogràfic: un estudiant de beijing conviu amb els pastors nòmades de l'estepa. Fascinat pel tòtem del llop, roba un llobató per a cuidar-lo. La història de la relació entre l'estudiant i el petit llop permet descriure la vida dels pastors nòmades de l'estepa de la Mongòlia Interior xinesa.
Explica també el delicat, complex i cruel equilibri que es manté entre tots els éssers vius de l'estepa. Equilibri que és guerra en ocasions, però també simbiosi perfecta. Un cicle harmoniós de vida i mort.
Argumenta com aquest equilibri va forjar la cultura mongola; Finalment, denuncia amb impotència, com aquesta forma de vida desapareix per la revolució cultural.
Els llops, que l'autor situa com els forjadors principals de la cultura mongola, són foragitats de l'estepa i la seva marxa produeix un daltabaix que desertitza l'estepa i l'esperit dels que l'habiten.
"L'esperit del llop". El tòtem del llop. El llop com a mestre i exemple. Com a model de força iastúcia, guarnit pels seus adoradors amb l'ètica d'un guerrer noble que mata per alimentar i protegir a la seva bandada. El llop com enemic poderós, com guerriller profundament coneixedor del terreny, i insuperable en la utilització dels avantatges tàctics del camp de batalla. El llop irreductible. Valent fins a la mort.
El llop vençut, però, per la tecnologia, per la cobdícia i per la ignorància. La supèrbia porta a trencar un ecosistema i a transformar-lo en un desert. La tecnologia no és capaç de mantenir l'estepa verda. La supèrbia esborra la cultura milenària dels pastors nòmades i el seu tòtem.
Els joves de la nova Mongòlia Interior (no confondre amb l'estat independent de Mongòlia, els seus veïns i germans del nord) fan servir motos en lloc de cavalls i armes de foc enlloc de les tradicionals. Frisen per tenir un cotxe i guanyar diners. Veuen la TV. Volen fer negocis. La seva terra és erma i l'estepa, per ells, ja no és ni un record. Un món nou. Un món oblidat. No hi han llops a la Mongòlia Interior.
Un al·legat ecologista. Un petit tractat de botànica, zoologia i antropologia de l'estepa. Una crítica política.
Un llibre que reverencia al tòtem del llop.
"L'esperit del LLop"
de Jiang Rong
Traducció de Xavier Solé i Núria Parés.
Ed. La Magrana - RBA Libros, S.A.
http://www.rballibres.com
Es tracta d'una novel·la de caràcter semi-biogràfic: un estudiant de beijing conviu amb els pastors nòmades de l'estepa. Fascinat pel tòtem del llop, roba un llobató per a cuidar-lo. La història de la relació entre l'estudiant i el petit llop permet descriure la vida dels pastors nòmades de l'estepa de la Mongòlia Interior xinesa.
Explica també el delicat, complex i cruel equilibri que es manté entre tots els éssers vius de l'estepa. Equilibri que és guerra en ocasions, però també simbiosi perfecta. Un cicle harmoniós de vida i mort.
Argumenta com aquest equilibri va forjar la cultura mongola; Finalment, denuncia amb impotència, com aquesta forma de vida desapareix per la revolució cultural.
Els llops, que l'autor situa com els forjadors principals de la cultura mongola, són foragitats de l'estepa i la seva marxa produeix un daltabaix que desertitza l'estepa i l'esperit dels que l'habiten.
"L'esperit del llop". El tòtem del llop. El llop com a mestre i exemple. Com a model de força iastúcia, guarnit pels seus adoradors amb l'ètica d'un guerrer noble que mata per alimentar i protegir a la seva bandada. El llop com enemic poderós, com guerriller profundament coneixedor del terreny, i insuperable en la utilització dels avantatges tàctics del camp de batalla. El llop irreductible. Valent fins a la mort.
El llop vençut, però, per la tecnologia, per la cobdícia i per la ignorància. La supèrbia porta a trencar un ecosistema i a transformar-lo en un desert. La tecnologia no és capaç de mantenir l'estepa verda. La supèrbia esborra la cultura milenària dels pastors nòmades i el seu tòtem.
Els joves de la nova Mongòlia Interior (no confondre amb l'estat independent de Mongòlia, els seus veïns i germans del nord) fan servir motos en lloc de cavalls i armes de foc enlloc de les tradicionals. Frisen per tenir un cotxe i guanyar diners. Veuen la TV. Volen fer negocis. La seva terra és erma i l'estepa, per ells, ja no és ni un record. Un món nou. Un món oblidat. No hi han llops a la Mongòlia Interior.
Un al·legat ecologista. Un petit tractat de botànica, zoologia i antropologia de l'estepa. Una crítica política.
Un llibre que reverencia al tòtem del llop.
"L'esperit del LLop"
de Jiang Rong
Traducció de Xavier Solé i Núria Parés.
Ed. La Magrana - RBA Libros, S.A.
http://www.rballibres.com
diumenge, 17 de maig del 2009
Comunicat públic GEAB N°35
Com cada mes, la traducció al català del comunicat públic del GEAB. Amb el traductor.gencat.cat i una repassada manual posterior.
Aquesta no és una traducció oficial en cap cas.
Comunicat públic GEAB N°35
GEAB N°35 està disponible! Crisi sistèmica global : Juny de 2009 - Quan el món surt definitivament del marc de referència dels darrers seixanta anys.
El surrealisme financer que ha presidit les evolucions borsàries i els indicadors financers i comentaris polítics d'aquests dos últims mesos és el cant del cigne del marc de referència en el que el món viu des de 1945.
Al gener de 2007, en el GEAB N°11, el LEAP/E2020 ve descriure la frontissa 2006/2007 com caracteritzada per una «boira estadística» típica de l'entrada en recessió i concebuda per a fer dubtar els passatgers que el Titanic estava realment ensorrant-se (1), el nostre equip considera avui que la fi de la primavera de 2009 marca la sortida definitiva del marc de referencia utilitzat des de fa seixanta anys pels actors econòmics, financers i polítics mundials per a efectuar les seves preses de decisions, i en particular de la versió simplificada del marc de referència, utilitzada massivament des de la caiguda del bloc comunista el 1989 (el marc de referencia va ser llavors purament americano-cèntric). Més enllà de tot aspecte teòric, això significa concretament que els indicadors que cadascun té el costum d'utilitzar per a les seves decisions d'inversió, de rendibilitat, de localització, de col·laboració, etc... són obsolets, i que cal d'ara endavant buscar en una altra banda els indicis pertinents si es vol evitar prendre decisions desastroses.
Aquest fenomen d'obsolescència s'ha accentuat fortament des de fa alguns mesos sota la pressió de dues tendències :
. d'una part, les temptatives desesperades de salvament del sistema financer mundial, i en particular dels sistemes americà i britànic, que tenen de facto els instruments de navegació trencats a conseqüència de les manipulacions en tot gènere efectuades per les mateixes institucions financeres i pels Estats i bancs centrals concernits. Entre aquests indicadors embogits i embogidors, les borses i els mercats de valors són el millor exemple. Ho tractarem més àmpliament en les recomanacions d'aquest GEAB N°35. Els dos gràfics de més avall il·lustren magistralment com aquests esforços desesperats no han impedit un important trastorn de la classificació dels grans bancs mundials (és essencialment des de 2007 que s'ha esdevingut la fi del domini històric americano-britànic d'aquesta classificació)
. d'altra banda, les quantitats astronòmiques de liquiditats injectades en un any en el sistema financer mundial, i en particular en el sistema financer americà, han conduït el conjunt dels actors financers i polítiques a una pèrdua total de contacte amb la realitat. De fet, en aquest estadi, semblen tots afectats per la síndrome de l'embriaguesa de les profunditats - que produeix en qui la pateix la impossibilitat d'orientar-se quan es troba en les profunditats marines i el condueix a ensorrar-se més profundament creient que està pujant a la superfície. L'embriaguesa de les profunditats financeres té visiblement els mateixos efectes que el seu homòleg aquàtic.
Indicadors destruïts o pervertits, pèrdua del sentit de l'orientació dels dirigents financers i polítics, heus aquí els dos factors-claus que acceleren la sortida del sistema internacional fora del marc de referència d'aquests últims decennis.
Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 1999 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009
Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 2009 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009
Es tracta, és clar, d'una de les característiques de tota crisi sistèmica. Es pot, d'altra banda, comprovar fàcilment que el sistema internacional al qual estem acostumats veu multiplicar-se els esdeveniments o les tendències que es surten de marcs de referència històrics, provant fins a quin punt és aquesta crisi d'una naturalesa sense equivalent en la història moderna. I l'únic mitjà de mesurar l'amplitud dels moviments en curs és considerar diversos segles d'història. Limitant-se a les estadístiques sobre alguns decennis, no es perceben, de fet, més que els detalls d'aquesta crisi sistèmica global ; no es té la visió general.
LEAP/E2020 citarà aquí per a l'exemple tres cas que ensenya que vivim una època de ruptura com no en sobrevé fins a una vegada cada dos o tres segles :
1. El 2009, el tipus d'interès del Banc d'Anglaterra ha arribat al seu nivell més baix des de la creació d'aquesta venerable institució (0,5%), és dir, des de 1694 (315 anys).
Evolució del principal tipus d'interès del Banc d'Anglaterra des de la seva creació el 1694 - Font : Banc d'Anglaterra, 05/2009
2. El 2008, la Caisse des Dépôts et Consignations, braç financer de l'estat francès des de 1816 sota tots els règims (reialesa, imperi, república ...), ha conegut la seva primera pèrdua anual (en 193 anys) (2).
3. L'Abril de 2009, la Xina s'ha convertit en el primer soci comercial del Brasil, una posició la qual des de fa segles anticipa fidelment les ruptures majors de lideratge mundial. En efecte, des que, fa dos-cents anys, el Regne Unit havia posat fi a tres segles d'hegemonia portuguesa, és només la segona vegada que un país accedeixi a aquesta posició. Els Estats Units, havien suplantat al Regne Unit al començament dels anys 1930 com a primer soci del Brasil (3).
No tornarem aquí sobre la multiplicació de tendències pròpies dels Estats Units que se surten igualment dels marcs de referència nacionals d'aquests cent últims anys (més enllà, el país no té verdaderament cap marc de referència utilitzable per a les comparacions pertinents) : pèrdua de valor del Dòlar, dèficits públics, deute públic acumulat, dèficits comercials acumulat, esfondrament del mercat immobiliari, pèrdues dels establiments financers... (4)
Però és clar, al país al cor de la crisi sistèmica global, els exemples d'aquesta naturalesa són legions i àmpliament comentats en els números del GEAB des de 2006. És, de fet, la multiplicació del nombre de països i de zones afectades que és simptomàtica d'aquest trencament del referencial global: si només hi hagués un sol país concernit, o un sol sector afectat, no es tractaria més que d'un període fora de norma per al país o el sector considerat; però avui, són nombrosos països, el cor del sistema internacional, i una multitud de sectors econòmics i financers els que estan afectats de manera simultània, per aquesta «virolla històrica».
Evolució dels mercats borsaris, corregida de la inflació, en el transcurs de les quatre últimes grans crisis econòmiques (en gris : 1929, en vermell : 1973, en verd : 2000, i en blau : crisi actual) - Font : Dshort/Commerzbank, 17/04/2009
Així, per concloure sobre aquesta perspectiva històrica, ens limitarem a subratllar que aquesta sortida de referencials històrics és gràficament visible sota la forma d'una corba que, simplement, es surt del marc que ha permès de representar durant segles l'evolució del fenomen o del valor concernit. I la tendència a la sortida d'aquests marcs de referència tradicionals s'accelera, tocant a un nombre de sectors i de països cada vegada més important. Aquest fenomen reforça automàticament la pèrdua de significació dels indicadors utilitzats quotidianament o mensualment per les borses, els governs o els instituts d'estadística, i accelera la presa de consciència generalitzada del fet que els «indicadors usuals» ja no permeten comprendre, ni tan sols representar, l'evolució actual del món. El planeta abordarà, doncs, l'estiu 2009 sense cap marc de referència fiable disponible.
És clar, cadascun és lliure de pensar que la variació mensual d'alguns punts, en més o en menys, en aquest o aquell indicador econòmic o financer àmpliament afectat per les intervencions múltiples dels poders públics i dels bancs, és molt més portadora de sentit i d'informació sobre l'evolució de la crisi actual, que aquesta sortida de marcs de referència històrics. I també que tothom és lliure de creure que els que no havien previst ni la crisi ni la seva intensitat estan avui en condicions de conèixer-ne de forma precisa la seva data d'acabament.
El nostre equip aconsella a aquests últims anar a veure (o tornar a veure) la pel·lícula Matrix i reflexionar sobre les conseqüències de la manipulació de sensors i indicadors d'un medi ambient sobre l'anàlisi d'aquest medi ambient. Els serà útil ja que, seguint el símil de Matrix (5), com nosaltres el detallarem en el GEAB N°36, especial estiu 2009, els propers mesos es podran titular «Crisis Reloaded» (6).
En aquest GEAB N°35, formulem d'altra banda els nostres consells en relació a indicadors que, en aquest període de transició entre dos referencials, poden subministrar informacions pertinents sobre l'evolució la crisi i el medi ambient econòmic i financer.
Els dos altres grans temes d'aquest número de GEAB del mes de maig de 2009 són, d'una part, el fracàs programat dels dos principals plans d'estimulació econòmica, és a dir els plans americà i xinès ; i, d'altra banda, el recurs del Regne Unit al FMI d'aquí la fi de l'estiu 2009.
Finalment, en matèria de recomanacions, el nostre equip anticipa en aquest GEAB N°35 l'evolució dels principals mercats immobiliaris mundials, així com la del mercat dels bons del tresor.
-----------
Notes:
(1) el Nostre equip deia en aquell temps, "com en tot canvi de fase, el pas pel punt zero és caracteritza pel que es pot anomenar «boira estadística», que veu els indicadors apuntar en direccions oposades i a les mesures donar resultats contradictoris, amb marges d'error superiors o iguals a les mateixes mesures. Per al planeta en el 2007, el naufragi que preocuparà a tothom serà el dels Estats Units, que LEAP/E2020 ha decidit anomenar la «Molt Gran Depressió», d'una part perquè el nom «Gran Depressió» ja és fa servir per a referir-se a la crisi de 1929 i als anys que la van seguir; i, d'altra banda, perquè per als nostres investigadors, la naturalesa i l'amplitud del que passarà és, del tot, d'una altra magnitud". Font : GEAB N°11, 15/01/2007
(2) Font: France24, 16/04/2009
(3) Font: TheLatinAmericanist, 06/05/2009
(4) Els dirigents polítics i els experts continuen intentant comparar la crisi actual a la crisi de 1929 com si fos un referencial infranquejable. Tanmateix, als Estats Units sobretot, les tendències en curs han superat en nombrosos sectors les evolucions que van caracteritzar la «Gran Depressió». Per una altra banda, LEAP/E2020 va recordar, en el GEAB N°31, que calia buscar referències en la gran crisi mundial de 1873-1896, o sigui, més d'un segle abans.
(5) En la sèrie de les pel·lícules Matrix, els éssers humans viuen en un medi ambient del qual la seva percepció és manipulada informàticament. S'imaginen viure una vida benestant mentre que viuen en una misèria negra, però tota les seves percepcions (vista, oïda, olfacte, tocar, gust) són manipulades.
(6) Símil amb el títol del segon episodi de la sèrie Matrix (Matrix Reloaded), literalment, doncs, «Crisi recarregada».
Aquesta no és una traducció oficial en cap cas.
Comunicat públic GEAB N°35
GEAB N°35 està disponible! Crisi sistèmica global : Juny de 2009 - Quan el món surt definitivament del marc de referència dels darrers seixanta anys.
El surrealisme financer que ha presidit les evolucions borsàries i els indicadors financers i comentaris polítics d'aquests dos últims mesos és el cant del cigne del marc de referència en el que el món viu des de 1945.
Al gener de 2007, en el GEAB N°11, el LEAP/E2020 ve descriure la frontissa 2006/2007 com caracteritzada per una «boira estadística» típica de l'entrada en recessió i concebuda per a fer dubtar els passatgers que el Titanic estava realment ensorrant-se (1), el nostre equip considera avui que la fi de la primavera de 2009 marca la sortida definitiva del marc de referencia utilitzat des de fa seixanta anys pels actors econòmics, financers i polítics mundials per a efectuar les seves preses de decisions, i en particular de la versió simplificada del marc de referència, utilitzada massivament des de la caiguda del bloc comunista el 1989 (el marc de referencia va ser llavors purament americano-cèntric). Més enllà de tot aspecte teòric, això significa concretament que els indicadors que cadascun té el costum d'utilitzar per a les seves decisions d'inversió, de rendibilitat, de localització, de col·laboració, etc... són obsolets, i que cal d'ara endavant buscar en una altra banda els indicis pertinents si es vol evitar prendre decisions desastroses.
Aquest fenomen d'obsolescència s'ha accentuat fortament des de fa alguns mesos sota la pressió de dues tendències :
. d'una part, les temptatives desesperades de salvament del sistema financer mundial, i en particular dels sistemes americà i britànic, que tenen de facto els instruments de navegació trencats a conseqüència de les manipulacions en tot gènere efectuades per les mateixes institucions financeres i pels Estats i bancs centrals concernits. Entre aquests indicadors embogits i embogidors, les borses i els mercats de valors són el millor exemple. Ho tractarem més àmpliament en les recomanacions d'aquest GEAB N°35. Els dos gràfics de més avall il·lustren magistralment com aquests esforços desesperats no han impedit un important trastorn de la classificació dels grans bancs mundials (és essencialment des de 2007 que s'ha esdevingut la fi del domini històric americano-britànic d'aquesta classificació)
. d'altra banda, les quantitats astronòmiques de liquiditats injectades en un any en el sistema financer mundial, i en particular en el sistema financer americà, han conduït el conjunt dels actors financers i polítiques a una pèrdua total de contacte amb la realitat. De fet, en aquest estadi, semblen tots afectats per la síndrome de l'embriaguesa de les profunditats - que produeix en qui la pateix la impossibilitat d'orientar-se quan es troba en les profunditats marines i el condueix a ensorrar-se més profundament creient que està pujant a la superfície. L'embriaguesa de les profunditats financeres té visiblement els mateixos efectes que el seu homòleg aquàtic.
Indicadors destruïts o pervertits, pèrdua del sentit de l'orientació dels dirigents financers i polítics, heus aquí els dos factors-claus que acceleren la sortida del sistema internacional fora del marc de referència d'aquests últims decennis.
Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 1999 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009
Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 2009 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009
Es tracta, és clar, d'una de les característiques de tota crisi sistèmica. Es pot, d'altra banda, comprovar fàcilment que el sistema internacional al qual estem acostumats veu multiplicar-se els esdeveniments o les tendències que es surten de marcs de referència històrics, provant fins a quin punt és aquesta crisi d'una naturalesa sense equivalent en la història moderna. I l'únic mitjà de mesurar l'amplitud dels moviments en curs és considerar diversos segles d'història. Limitant-se a les estadístiques sobre alguns decennis, no es perceben, de fet, més que els detalls d'aquesta crisi sistèmica global ; no es té la visió general.
LEAP/E2020 citarà aquí per a l'exemple tres cas que ensenya que vivim una època de ruptura com no en sobrevé fins a una vegada cada dos o tres segles :
1. El 2009, el tipus d'interès del Banc d'Anglaterra ha arribat al seu nivell més baix des de la creació d'aquesta venerable institució (0,5%), és dir, des de 1694 (315 anys).
Evolució del principal tipus d'interès del Banc d'Anglaterra des de la seva creació el 1694 - Font : Banc d'Anglaterra, 05/2009
2. El 2008, la Caisse des Dépôts et Consignations, braç financer de l'estat francès des de 1816 sota tots els règims (reialesa, imperi, república ...), ha conegut la seva primera pèrdua anual (en 193 anys) (2).
3. L'Abril de 2009, la Xina s'ha convertit en el primer soci comercial del Brasil, una posició la qual des de fa segles anticipa fidelment les ruptures majors de lideratge mundial. En efecte, des que, fa dos-cents anys, el Regne Unit havia posat fi a tres segles d'hegemonia portuguesa, és només la segona vegada que un país accedeixi a aquesta posició. Els Estats Units, havien suplantat al Regne Unit al començament dels anys 1930 com a primer soci del Brasil (3).
No tornarem aquí sobre la multiplicació de tendències pròpies dels Estats Units que se surten igualment dels marcs de referència nacionals d'aquests cent últims anys (més enllà, el país no té verdaderament cap marc de referència utilitzable per a les comparacions pertinents) : pèrdua de valor del Dòlar, dèficits públics, deute públic acumulat, dèficits comercials acumulat, esfondrament del mercat immobiliari, pèrdues dels establiments financers... (4)
Però és clar, al país al cor de la crisi sistèmica global, els exemples d'aquesta naturalesa són legions i àmpliament comentats en els números del GEAB des de 2006. És, de fet, la multiplicació del nombre de països i de zones afectades que és simptomàtica d'aquest trencament del referencial global: si només hi hagués un sol país concernit, o un sol sector afectat, no es tractaria més que d'un període fora de norma per al país o el sector considerat; però avui, són nombrosos països, el cor del sistema internacional, i una multitud de sectors econòmics i financers els que estan afectats de manera simultània, per aquesta «virolla històrica».
Evolució dels mercats borsaris, corregida de la inflació, en el transcurs de les quatre últimes grans crisis econòmiques (en gris : 1929, en vermell : 1973, en verd : 2000, i en blau : crisi actual) - Font : Dshort/Commerzbank, 17/04/2009
Així, per concloure sobre aquesta perspectiva històrica, ens limitarem a subratllar que aquesta sortida de referencials històrics és gràficament visible sota la forma d'una corba que, simplement, es surt del marc que ha permès de representar durant segles l'evolució del fenomen o del valor concernit. I la tendència a la sortida d'aquests marcs de referència tradicionals s'accelera, tocant a un nombre de sectors i de països cada vegada més important. Aquest fenomen reforça automàticament la pèrdua de significació dels indicadors utilitzats quotidianament o mensualment per les borses, els governs o els instituts d'estadística, i accelera la presa de consciència generalitzada del fet que els «indicadors usuals» ja no permeten comprendre, ni tan sols representar, l'evolució actual del món. El planeta abordarà, doncs, l'estiu 2009 sense cap marc de referència fiable disponible.
És clar, cadascun és lliure de pensar que la variació mensual d'alguns punts, en més o en menys, en aquest o aquell indicador econòmic o financer àmpliament afectat per les intervencions múltiples dels poders públics i dels bancs, és molt més portadora de sentit i d'informació sobre l'evolució de la crisi actual, que aquesta sortida de marcs de referència històrics. I també que tothom és lliure de creure que els que no havien previst ni la crisi ni la seva intensitat estan avui en condicions de conèixer-ne de forma precisa la seva data d'acabament.
El nostre equip aconsella a aquests últims anar a veure (o tornar a veure) la pel·lícula Matrix i reflexionar sobre les conseqüències de la manipulació de sensors i indicadors d'un medi ambient sobre l'anàlisi d'aquest medi ambient. Els serà útil ja que, seguint el símil de Matrix (5), com nosaltres el detallarem en el GEAB N°36, especial estiu 2009, els propers mesos es podran titular «Crisis Reloaded» (6).
En aquest GEAB N°35, formulem d'altra banda els nostres consells en relació a indicadors que, en aquest període de transició entre dos referencials, poden subministrar informacions pertinents sobre l'evolució la crisi i el medi ambient econòmic i financer.
Els dos altres grans temes d'aquest número de GEAB del mes de maig de 2009 són, d'una part, el fracàs programat dels dos principals plans d'estimulació econòmica, és a dir els plans americà i xinès ; i, d'altra banda, el recurs del Regne Unit al FMI d'aquí la fi de l'estiu 2009.
Finalment, en matèria de recomanacions, el nostre equip anticipa en aquest GEAB N°35 l'evolució dels principals mercats immobiliaris mundials, així com la del mercat dels bons del tresor.
-----------
Notes:
(1) el Nostre equip deia en aquell temps, "com en tot canvi de fase, el pas pel punt zero és caracteritza pel que es pot anomenar «boira estadística», que veu els indicadors apuntar en direccions oposades i a les mesures donar resultats contradictoris, amb marges d'error superiors o iguals a les mateixes mesures. Per al planeta en el 2007, el naufragi que preocuparà a tothom serà el dels Estats Units, que LEAP/E2020 ha decidit anomenar la «Molt Gran Depressió», d'una part perquè el nom «Gran Depressió» ja és fa servir per a referir-se a la crisi de 1929 i als anys que la van seguir; i, d'altra banda, perquè per als nostres investigadors, la naturalesa i l'amplitud del que passarà és, del tot, d'una altra magnitud". Font : GEAB N°11, 15/01/2007
(2) Font: France24, 16/04/2009
(3) Font: TheLatinAmericanist, 06/05/2009
(4) Els dirigents polítics i els experts continuen intentant comparar la crisi actual a la crisi de 1929 com si fos un referencial infranquejable. Tanmateix, als Estats Units sobretot, les tendències en curs han superat en nombrosos sectors les evolucions que van caracteritzar la «Gran Depressió». Per una altra banda, LEAP/E2020 va recordar, en el GEAB N°31, que calia buscar referències en la gran crisi mundial de 1873-1896, o sigui, més d'un segle abans.
(5) En la sèrie de les pel·lícules Matrix, els éssers humans viuen en un medi ambient del qual la seva percepció és manipulada informàticament. S'imaginen viure una vida benestant mentre que viuen en una misèria negra, però tota les seves percepcions (vista, oïda, olfacte, tocar, gust) són manipulades.
(6) Símil amb el títol del segon episodi de la sèrie Matrix (Matrix Reloaded), literalment, doncs, «Crisi recarregada».
Divendres, 15 de maig de 2009
divendres, 15 de maig del 2009
xiulada, impugnació i Camps imputat
Aquesta setmana ha deixat alguns fets remarcables.
Xiulada
Les coses com siguin: el Barça ha començat a fer veritat el "Copa, Lliga i Champions!" del Crackòvia.
Veurem si acaba sent veritat del tot. El Barça era, i amb molts bons arguments que va demostrar, el favorit per a la copa. La lliga, indiscutiblement, ja està guanyada... La Champions, però, és una altra història. Si el Barça guanya la copa d'Europa rubricarà una temporada, literalment, única. Tanmateix, a hores d'ara ja és excepcional, i passi el que passi així cal reconèixer-ho
Els aficionats del Barça i de Bilbao que van anar a València, a més d'un bon rotllo i d'una esportivitat que resultaven emocionants van dedicar una xiulada a l'himne espanyol que està portant cua.
És el que passa quan es polititza l'esport i quan no es deixen més vies d'escapament per a manifestar el descontentament, o la dissidència, que, justament, les concentracions multitudinàries de gent en grans espectacles esportius.
¿O és que no està polititzat des del mateix nom? la competició es diu "Copa del Rei", substituint l'antic nom "Copa del Generalísimo". Bé que es podria dir "Copa de clubs de la LFP", o simplement, la Copa, afegint un patrocinador, com fan amb "La Liga BBVA". El cas és que no. Que es diu "Copa del Rei". Comencem malament.
Seguim pitjor: L'himne espanyol. La "Marcha Granadera" és l'himne que el franquisme va restaurar (era l'oficial amb Alfons XIII i la seva "oficialitat" ve del segle XVIII) per a substituir l'"Himne de Riego" de la República Espanyola. L'oficialitat de la "Marcha Real" només es trenca durant el període republicà. Cultureta. Aquest himne espanyol es presenta com a himne "nacional". Nacional de l'única nació que la constitució reconeix.
Però, ai las! resulta que molts bascos i catalans pensem que la nostra nació no és Espanya, sinó que és Euskal Herria, per als bascos, i Catalunya per als catalans.
Aleshores, l'himne "nacional" espanyol és, com a poc, una provocació. Serà nacional, però no pas de la meva nació, no de a que jo sento com a meva. No de la nació que defineix la meva identitat nacional. Identitat nacional que és part de la meva identitat personal, en definitiva. El meu himne nacional és "Els Segadors".
La politització, doncs, comença molt abans de la xiulada i la xiulada és conseqüència d'aquesta politització de caràcter marcadament espanyolista que tenen gairebé tots els espectacles esportius.
Espectacles esportius, que no esports. I ni tan sols espectacles, sinó propaganda. Propaganda nacionalista espanyola tot sovint. Doncs bé. La majoria dels aficionats catalans i bascos no van voler ser utilitzats per a aquest joc.
I llavors ve quan es comença a veure com les gasten: com que la propaganda els falla, simplement, censuren. Com en els temps del franquisme. Se censura que milers de catalans i bascos xiulen l'himne "nacional". Es veu que això no es pot saber per les Espanyes. Però el tret els surt per la culata i avui, tothom en parla. Fins hi tot, espanyols indignats volen portar als tribunals als "instigadors" de la xiulada.
És clar. hi havia un instigador darrera de cada persona que xiulava. Aquesta és l'explicació: Van obligar a la gent a xiular. Si no arriba a ser per aquest instigador que tothom tenia darrera seu, ningú hauria xiulat. Si és que les explicacions són fàcils, home..
En fi. Propaganda i Censura. Però, és clar, hi han coses que no es poden evitar. Tothom que va xiular era independentista? segurament no. Però el que està clar és que l'independentisme creix... perdem pors i ens tornem més descarats! I si no t'ho creus, mira:
El segurata flipa.
Impugnació
Deixo la copa.
La setmana també ha deixat la impugnació, per part del govern espanyol, de la candidatura a les eleccions europees de "Iniciativa Internacionalista (II)".
En aquest enllaç podeu llegir el manifest d'II.
Resulta que el número 1 d'aquesta llista estava vinculat a ANB (Acció Nacionalista Basca), una de les llistes que van ser considerades "hereves" de Batasuna i que, amb la seva il·legalització van deixar sense veu a més de 100.000 ciutadans bascos en les darreres eleccions a Euskadi permetent, entre d'altres coses, que li sortissin els números al front espanyolista que ha dut Patxi López a la lehendakaritza.
De nou, una impugnació d'una llista. L'antidemocràtica llei de partits segueix fent la seva feina. Amb aquesta impugnació milers de ciutadans de l'estat amb idees polítiques d'esquerra independentista o nacionalista perden la possibilitat de votar una llista propera als seus ideals. Censura i més censura. Repressió i més repressió.
La llei de partits és una aberració. Aquesta llei desvirtua del tot el sistema de democràcia parlamentària de l'estat. L'invalida èticament. Només es pot ser bel·ligerant contra aquesta llei i contra l'estat que l'aplica. És una obligació moral. La llei de partits és un atemptat contra la Democràcia.
Si el que es volia era evitar que arribessin diners a ETA, només calia l'auditoria estricta dels comptes dels partits. De tots els partits. Però, és clar, això hauria revelat molts draps bruts, no? En canvi, el front espanyolista es va treure de la màniga una llei que els permetia carregar-se la realitat sociològica del País Basc negant el dret vot a més de 100.000 electors.
De retruc, com s'ha vist, també es podran carregar qualsevol candidatura o agrupació electoral que no els faci el pes, com aquesta de II, que té el greu pecat d'agrupar bona part de l'esquerra nacionalista-independentista d'arreu de l'estat.
La llei de partits té el pervers efecte de blindar el sistema de partits actual i una determinada concepció de l'estat espanyol. Les candidatures d'esquerra alternativa ho tenen difícil per trencar l'actual partitocràcia. En general qualsevol partit que discuteixi el sistema patitocràtic nacionalista espanyol ho te difícil per entrar.
Crec que només s'acceptaran nous partits que estiguin, sense discussions, d'acord amb el sistema, o si són reorganitzacions de l'espai que ja representen els actuals partits. Això vol dir que cada cop hi haurà més electors fora, expulsats del sistema, afegint-se a l'abstenció provinents de la censura i de la conculcació del dret a votar.
Camps imputat
Finalment, el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha estat imputat en la trama de corrupció del "Cas Gürtel".
Lliga amb el que deia abans: una llei de partits quan el que calia era una auditoria estricta dels comptes dels partits.
Cal suposar que algun motiu tindrà el jutge per cridar a Camps. Tanmateix, la presumpció d'innocència preval i, per tant, ha de ser el jutge el qui digui el què.
Ara ve, si tot plegat és només una estratègia de lluita política, que tots vagin en compte. Que la merda cal destapar-la, però no és prudent posar-la al davant d'un ventilador.
Déu n'hi do la setmaneta.
Xiulada
Les coses com siguin: el Barça ha començat a fer veritat el "Copa, Lliga i Champions!" del Crackòvia.
Veurem si acaba sent veritat del tot. El Barça era, i amb molts bons arguments que va demostrar, el favorit per a la copa. La lliga, indiscutiblement, ja està guanyada... La Champions, però, és una altra història. Si el Barça guanya la copa d'Europa rubricarà una temporada, literalment, única. Tanmateix, a hores d'ara ja és excepcional, i passi el que passi així cal reconèixer-ho
Els aficionats del Barça i de Bilbao que van anar a València, a més d'un bon rotllo i d'una esportivitat que resultaven emocionants van dedicar una xiulada a l'himne espanyol que està portant cua.
És el que passa quan es polititza l'esport i quan no es deixen més vies d'escapament per a manifestar el descontentament, o la dissidència, que, justament, les concentracions multitudinàries de gent en grans espectacles esportius.
¿O és que no està polititzat des del mateix nom? la competició es diu "Copa del Rei", substituint l'antic nom "Copa del Generalísimo". Bé que es podria dir "Copa de clubs de la LFP", o simplement, la Copa, afegint un patrocinador, com fan amb "La Liga BBVA". El cas és que no. Que es diu "Copa del Rei". Comencem malament.
Seguim pitjor: L'himne espanyol. La "Marcha Granadera" és l'himne que el franquisme va restaurar (era l'oficial amb Alfons XIII i la seva "oficialitat" ve del segle XVIII) per a substituir l'"Himne de Riego" de la República Espanyola. L'oficialitat de la "Marcha Real" només es trenca durant el període republicà. Cultureta. Aquest himne espanyol es presenta com a himne "nacional". Nacional de l'única nació que la constitució reconeix.
Però, ai las! resulta que molts bascos i catalans pensem que la nostra nació no és Espanya, sinó que és Euskal Herria, per als bascos, i Catalunya per als catalans.
Aleshores, l'himne "nacional" espanyol és, com a poc, una provocació. Serà nacional, però no pas de la meva nació, no de a que jo sento com a meva. No de la nació que defineix la meva identitat nacional. Identitat nacional que és part de la meva identitat personal, en definitiva. El meu himne nacional és "Els Segadors".
La politització, doncs, comença molt abans de la xiulada i la xiulada és conseqüència d'aquesta politització de caràcter marcadament espanyolista que tenen gairebé tots els espectacles esportius.
Espectacles esportius, que no esports. I ni tan sols espectacles, sinó propaganda. Propaganda nacionalista espanyola tot sovint. Doncs bé. La majoria dels aficionats catalans i bascos no van voler ser utilitzats per a aquest joc.
I llavors ve quan es comença a veure com les gasten: com que la propaganda els falla, simplement, censuren. Com en els temps del franquisme. Se censura que milers de catalans i bascos xiulen l'himne "nacional". Es veu que això no es pot saber per les Espanyes. Però el tret els surt per la culata i avui, tothom en parla. Fins hi tot, espanyols indignats volen portar als tribunals als "instigadors" de la xiulada.
És clar. hi havia un instigador darrera de cada persona que xiulava. Aquesta és l'explicació: Van obligar a la gent a xiular. Si no arriba a ser per aquest instigador que tothom tenia darrera seu, ningú hauria xiulat. Si és que les explicacions són fàcils, home..
En fi. Propaganda i Censura. Però, és clar, hi han coses que no es poden evitar. Tothom que va xiular era independentista? segurament no. Però el que està clar és que l'independentisme creix... perdem pors i ens tornem més descarats! I si no t'ho creus, mira:
El segurata flipa.
Impugnació
Deixo la copa.
La setmana també ha deixat la impugnació, per part del govern espanyol, de la candidatura a les eleccions europees de "Iniciativa Internacionalista (II)".
En aquest enllaç podeu llegir el manifest d'II.
Resulta que el número 1 d'aquesta llista estava vinculat a ANB (Acció Nacionalista Basca), una de les llistes que van ser considerades "hereves" de Batasuna i que, amb la seva il·legalització van deixar sense veu a més de 100.000 ciutadans bascos en les darreres eleccions a Euskadi permetent, entre d'altres coses, que li sortissin els números al front espanyolista que ha dut Patxi López a la lehendakaritza.
De nou, una impugnació d'una llista. L'antidemocràtica llei de partits segueix fent la seva feina. Amb aquesta impugnació milers de ciutadans de l'estat amb idees polítiques d'esquerra independentista o nacionalista perden la possibilitat de votar una llista propera als seus ideals. Censura i més censura. Repressió i més repressió.
La llei de partits és una aberració. Aquesta llei desvirtua del tot el sistema de democràcia parlamentària de l'estat. L'invalida èticament. Només es pot ser bel·ligerant contra aquesta llei i contra l'estat que l'aplica. És una obligació moral. La llei de partits és un atemptat contra la Democràcia.
Si el que es volia era evitar que arribessin diners a ETA, només calia l'auditoria estricta dels comptes dels partits. De tots els partits. Però, és clar, això hauria revelat molts draps bruts, no? En canvi, el front espanyolista es va treure de la màniga una llei que els permetia carregar-se la realitat sociològica del País Basc negant el dret vot a més de 100.000 electors.
De retruc, com s'ha vist, també es podran carregar qualsevol candidatura o agrupació electoral que no els faci el pes, com aquesta de II, que té el greu pecat d'agrupar bona part de l'esquerra nacionalista-independentista d'arreu de l'estat.
La llei de partits té el pervers efecte de blindar el sistema de partits actual i una determinada concepció de l'estat espanyol. Les candidatures d'esquerra alternativa ho tenen difícil per trencar l'actual partitocràcia. En general qualsevol partit que discuteixi el sistema patitocràtic nacionalista espanyol ho te difícil per entrar.
Crec que només s'acceptaran nous partits que estiguin, sense discussions, d'acord amb el sistema, o si són reorganitzacions de l'espai que ja representen els actuals partits. Això vol dir que cada cop hi haurà més electors fora, expulsats del sistema, afegint-se a l'abstenció provinents de la censura i de la conculcació del dret a votar.
Camps imputat
Finalment, el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha estat imputat en la trama de corrupció del "Cas Gürtel".
Lliga amb el que deia abans: una llei de partits quan el que calia era una auditoria estricta dels comptes dels partits.
Cal suposar que algun motiu tindrà el jutge per cridar a Camps. Tanmateix, la presumpció d'innocència preval i, per tant, ha de ser el jutge el qui digui el què.
Ara ve, si tot plegat és només una estratègia de lluita política, que tots vagin en compte. Que la merda cal destapar-la, però no és prudent posar-la al davant d'un ventilador.
Déu n'hi do la setmaneta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)