Vet aquí les exigències i reivindicacions de la campanya "Que la crisi la paguin els rics!" que es van llegir a la manifestació d'ahir
"Des de la campanya Que la crisi la paguin els volem deixar clar que no estem disposats a pagar la crisi que els capitalistes han causat.
Els governs han de prendre mesures per a que la gent treballadora no patim els efectes de la crisi!
Exigim
1.-Ni un euro pels bancs primer les persones.!
2.- El reconeixement de l’habitatge com un dret! Cap desnonament per motius econòmics!
3.-Repartiment del treball! No a les 65h sí a les 35h!.
4.-Aturada immediata dels EROs!
5.- Subsidi d’atur indefinit!
6.-L’aposta per un teixit productiu real i respectuós amb el medi ambient!
7.- Polítiques d’ocupació destinades a reduir l’atur i enfortir els serveis públics!
8.-Control social dels sectors estratègics és a dir Banca, Energia, transports, sanitat i infraestructures!
9.- No a la privatització de l’ensenyament! Ni LEC Ni Bolonya. Una educació publica de qualitat i laica.
10.- Repartiment de la riquesa! Salari mínim 1200€.
11.-Eliminació dels paradisos fiscals!
12.- Control dels capitals financers! Impostos pels rics per arreglar la crisi!
13.- Control democràtic de les institucions financeres. Abolició OMC, FMI i BM
14.- Que els directius i polítics assumeixen la seva responsabilitat com a causants de la crisi.
15.- No a la directiva de la vergonya! Regularització sense condicions!
16.- Dissolució del g-20 donat que és un marc antidemocràtic i que els seus integrants són responsables de la crisi.
Volem constatar que capitalisme és intrínsecament injust. No volem refundar la nostra precarietat! Entre totes hem de construir un sistema que posi les necessitats de les persones per sobre dels beneficis econòmics."
Alguna cosa comença a moure's dins l'esquerra alternativa i extraparlamentària. No ens enganyem: encara li queda molt abans que no pugui fer tremolar les bases del sistema.
Segur que abans que l'esquerra prengui prou embranzida com per a canviar coses serà reprimida. En podem estar segurs. Sempre ha estat així.
Tanmateix, un pensa que amb la crisi que ve, amb un 15, un 20% d'atur, amb gent que perdrà bous i esquelles, amb l'espectacle indecent del "rescat" de la gran banca i l'abandó a la seva sort de milers i milers de treballadors, alguna cosa passarà.
El panem et circenses fins ara ha funcionat, però avui comença a mancar el panem, i el circenses fa temps que no te gràcia.
Tanmateix, un també pensa que ja no sap distingir molt bé si el que estem vivint és un canvi del sistema o només una etapa final. En definitiva: qui resistirà el sotrac? les petites empreses? o les grans transnacionals? No ens trobem, en realitat, en un gran moviment de concentració de poder econòmic en mans de súper grups financers, industrials, polítics?
Alegrement alguns estan certificant la mort del capitalisme. No serà més aviat que està purgant-se? que està eliminant la competència dels capitalistes més dèbils i que, en acabar aquest procés, el que sorgiran seran nous poders en forma de súper transnacionals?
No serà que estem entrant en una forma nova de capitalisme, potser ara ja deslliurat completament de qualsevol control legal?
La Caixa podria vendre la seva participació en Repsol a la petroliera russa Lukoil.
Aquestes operacions financeres d'alta volada aparentment queden molt lluny, però com s'ha vist aquests dies, poden tenir conseqüències.
No tinc gaire clar, tanmateix, de quina forma pot afectar-me a mi o als meus aquesta operació. De fet, la lectura que faig és que La Caixa vol aconseguir liquiditat i es ven la seva part de Repsol. Entenc que aquesta liquiditat servirà per afrontar la situació de crisi financera i, potser, es traduiria en una major facilitat per a concedir crèdits.
El cas, però és que a Madrit, sempre Madrit, han posat el crit al cel. Quin crit? com no: "¡Espanniia se desmembraaa!"
I és que es veu que Repsol no pot deixar de ser "espanyola".
Llavors un pensa que Endesa podia deixar de ser "espanyola", a condició que no fos "catalana". Hi han altres casos similars.
Un pensa també que Repsol, Endesa, la La Caixa mateix no són ni espanyols, ni alemanys, ni italians ni catalans ni res d'això. Són grans grups empresarials que tenen unes persones a les direccions respectives que són més o menys afins, amics, aliats, avaladors, amb persones que estan a les direccions de partits, governs o institucions internacionals, estatals, autonòmiques o municipals.
Aquestes persones són intercanviables i els que avui estan a la banda empresarial, demà estan a la banda del poder polític, tot i que, em fa l'efecte que, manta vegades, és indistingible.
Això sí, les lluites pel poder entre faccions diverses del complex polític-financer-empresarial són acarnissades. Només val la victòria. No es fan presoners. Val tot.
Val llençar l'opinió pública contra l'enemic. En el cas espanyol hi ha una forma fàcil d'excitar l'opinió pública: que venen els catalans!
En el cas de La Caixa, resulta que no es pot vendre Repsol perquè això va en contra de l'espanyolitat. Però repsol no és espanyola, ni és sueca, ni res de res. A veure si ho entenem: no té país. És una puta transnacional que ha contaminat i destruït el medi ambient a l'Amèrica Llatina i que ara, és objecte d'un intercanvi de cromos entre capitalistes, i resulta que això no agrada als capitalistes que es queden sense el cromo.
Però, és clar, no s'explica així. En canvi s'explica que Si Espanya, que si Repsol, que si "podemos" que si l'Eurocopa i que, a més, han guanyat la Davis. La perla: "Hay que impedir que Repsol caiga en manos rusas."
D'això que estan fent per Madrid se'n diu atiar el nacionalisme, amb l'adequada quantitat de catalanofòbia, per defensar els interessos particulars de certa facció de capitalistes. Probablement, la mateixa facció que estan darrera de certs mitjans de comunicació o de certs grups empresarials i financers.
Tenim doncs, a més, ara que s'acosta Nadal, un bon motiu per a un nou boicot als productes catalans per les Espanyes, o potser una retirada massiva de fons de les oficines de "La Caixa" per part de nacionalistes espanyols indignats, o alguna bestiesa nacionalista espanyola de les habituals. Què ens juguem?
Doncs això. Que ja trigaven. Mentrestant la crisi segueix enviant treballadors al carrer.
La pega dels treballadors que se'n van al carrer en territori català és que, a sobre de la crisi tenen un problema afegit: són catalans, independentment del seu lloc d'origen. Són catalans per molt que en reneguin. Se sentin catalans o no se'n sentin. Resulta que quan una empresa tanca a Catalunya, hi ha molts que se n'alegren a Espanya. Per descomptat, els treballadors que se'n van al carrer a Catalunya poden tenir la certesa que ells estan (estarem?) els últims en la cua de les ajudes de l'estat, si n'hi han. Algú es pensa que amb la crisi canviarà el mapa dels Països Espoliats?
Segur que els directius de La Caixa ha tingut molts "amics" i "aliats" a Madrid i les Espanyes. Segurament hi tenen molts interessos econòmics i comercials i, en virtut d'això, acotaran el cap i empassaran amb el que calgui. Ja ho veurem. No ens enganyem: "La Caixa" no és catalana. És exactament un gran grup financer i empresarial i la seva identitat només és una façana, o una imatge de marca, però res més.
No seré més ric pel fet que "La Caixa" obtingui beneficis, ni deixaré de pagar la hipoteca, ni el TeleTAC de l'autopista. Ni parlar-ne d'això. La Caixa no és cosa meva. Si de cas, com a molt, en soc un client; i, evidentment, això també val per Repsol, Endesa, Telefónica o Gas Natural, per dir-ne algunes.
Jo soc un treballador que demà anirà a la feina. Que potser necessitarà un crèdit i que potser anirà a una caixa a demanar-lo. I resulta que potser no me'l podran donar si no hi ha liquiditat. Ne és una qüestió de nacionalisme, és una qüestió del dia a dia.
La qüestió serà nacionalista, i moltes coses més, quan aquí no hi hagi feina i, pel fet de ser catalans, a més de cornuts també ens tocarà pagar el beure. Com sempre. (com sempre? serà com sempre ara també?)
Algú va dir que el treballador català està doblement oprimit: per treballador i per català.
Espero que això ho entenguin els treballadors que s'estan quedant al carrer.
He estat a la Vall de Núria un munt de cops. Sempre hi he pujat amb el cremallera. A Núria he fet el Puigmal, el Noucreus, El Torreneules, el Cim de la Coma del Clot, i algun altre que no recordo, he visitat els estanys de Carançà... He fet el camí vell de Núria a Queralbs de baixada uns quants cops i també el de Fontalba.
Allà he vist muflons, isards, marmotes, voltors... No costa gaire. Només allunyant-se una mica del santuari les probabilitats de veure animals salvatges es multipliquen. Per descomptat, les vaques i els cavalls són arreu. Me'ls he trobat a algun cim.
Recordo la visió de Montserrat des de Fontalba, i la visió de la Cerdanya des del Puigmal.
Recordo la sorpresa que vaig tenir quan en una excursió voltant el Torreneules des del refugi del Pic de l'Àliga, envoltat de núvols, va aparèixer una imatge de Sant Marcel·li Champagnat, el fundador dels germans maristes, posada allà, crec recordar que per un grup d'antics alumnes excursionistes. No se si encara hi és. En tot cas, creus, capelletes, senyals i símbols es poden trobar arreu de la vall i dels cims que l'envolten
M'estimo aquella vall, els boscos i els animals, les seves muntanyes, el santuari, l'ermita de Sant Gil.
És un refugi on hi vaig sovint de pensament. Quan veig que les coses no van bé, que hi ha crisi i preocupacions, quan veig la lletjor de moltes actituds i la manca d'humanitat de tanta gent. Llavors, a vegades, m'aturo i volo fins a Núria i, de nou, veig els voltors, els isards saltant entre les roques, les marmotes, peludes i rodanxones, que aixequen el cap i em miren, la boira i els núvols movent-se a tota velocitat, sento el fred i el vent, sento l'escalfor del sol. I torno. Se que les muntanyes són veritat i que la vanitat i la cobdícia són mentida. No tinc dubtes. Ja puc tornar.
A aquest refugi només es pot accedir físicament o bé a peu, o bé amb el tren cremallera.
Avui han inaugurat un túnel que farà que l'accés amb cremallera sigui més segur i que no es vegi aturat pel risc d'allaus.
Pel que han dit, fa l'efecte que el cremallera farà molt del camí de pujada amagat al túnel.
Això significarà, em temo, que el xiulet del petit i valent tren blau ja no se sentirà com abans a les gorges.
Excursionistes i passatgers ja no es podran saludar com abans, quan el petit tren blau i el camí vell passaven tan a la vora l'un de l'altre.
Per sort, seguirà sent necessari pujar amb el trenet per arribar-hi. Núria és un espai lliure de cotxes. Això l'humanitza. Certament que no és un espai lliure de la malaltia consumista, però, per sort, és possible anar a Núria fent servir només les cames i gaudir-ne sense diners. És un lloc on les motxilles són ben rebudes i, de fet, són indispensables per a un coneixement de la vall que vagi més enllà de la pista d'esquí.
L'allotjament a la zona és assequible pels motxillers. Tinc un gran record de la Farga dels Maristes, antiga fàbrica d'armes químiques de l'exercit Republicà i ara alberg juvenil. Ofereix acolliment a bons preus, i gent i ambient de muntanya. El pavelló antic de l'alberg és un espai extraordinari, espartà, un refugi de muntanya autèntic. Sempre hi han colles de joves. Cançons, acudits, contes, flirtejos i amors, asseguts a les taules o a la vora de la llar de foc de la cuina. Lliteres de tres pisos. Les portes sense panys. Tot és obert. Camaraderia. Amistat. Famílies que inicien els fills a la muntanya o que ja en gaudeixen plegats. La muntanya ens fa treure el millor de la nostra humanitat. Sí, també cal mostrar-li el respecte que es mereix. La muntanya també és implacable. Cal saber retirar-se a temps. A la muntanya aprenem la nostra dimensió.
A dormir. Una tempesta amb llamps i trons a la Farga. L'escalfor del sac. Des del tercer pis de la llitera escolto la pluja i els trons. Demà haurà escampat i pujarem un cop més al Puigmal.
Amb aquesta lectura tanco un "cicle Tolstoi" en el que també he llegit "Guerra i Pau" i contes curts.
En el meu cas, he llegit una edició de 1952 de "Aguilar, S.A. de Ediciones", amb "traducció directa del rus al castellà" a càrrec de Irene i Laura Andresco. Aquest llibre corria per casa dels meus avis i és un altre dels records que tinc d'ells.
Es tracta d'una edició de tamany petit, de paper molt fi, de tapes negres molt elegants, a la que el pas dels anys i l'us, doncs em consta que aquest llibre l'han llegit uns quants membres de la meva família al llarg del temps, li confereixen un aspecte que inspira reverència. Més d'un cop, a la feina, quan els companys veien el llibre em preguntaven si estava llegint la Bíblia.
Existeix una traducció al català d'aquesta obra a càrrec d'Andreu Nin. Faig el propòsit de, més tard o més d'hora, buscar aquesta traducció i rellegir de nou la història d'Anna Karenina i, sobretot, de Levin. Un cop llegit el llibre, Levin em resulta el personatge més interessant de tots i amb el que m'identifico més. Trobo que és l'autèntic protagonista del llibre. La seva recerca filosòfica del sentit de la vida, per dir-ho d'alguna manera, que finalment acaba prenent una forma de revelació, que sense arribar a mística resulta transformadora i que, sorprenentment, és d'una aclaparadora i senzilla humanitat: Es tracta del bé que es pot fer al llarg de la vida quan aquesta flueix d'acord a principis ètics senzills que han estat inspirats en tots els homes per... la divinitat?
Bé, no pretenc expressar en un parell de frases el que Tolstoi explica amb tot un llibre.
Es podrà estar d'acord amb aquest sentit de les coses que dona Tolstoi o no. Del cert que se'n poden fer milers d'objeccions. La vuitena part del llibre, la més curta i la que, diguem-ne, presenta les conclusions ofereix un parell d'escenes en les que Levin és a punt de discutir o expressar el seu descobriment a altres personatges però al final no ho fa. No li cal compartir el secret que només és per ell. És el seu sentit de la vida.
Tanmateix, no puc deixar de pensar que hi han paral·lelismes entre el camí que condueix Levin a la seva particular revelació i pensaments que jo mateix tinc o he tingut.
La història de Levin és només l'altra gran línia argumental. La història de la Karenina és la que dona títol a l'obra i també és aclaparadora.
De versions cinematogràfiques d'Anna Karenina en conec almenys quatre: Amb Sophie Marceau, del 1997; amb Vivien Leigh, del 1948; amb Greta Garbo, de 1935; em consta també una versió feta a Rússia, estudis Mosfilm, 1967, dirigida per Alexander Zarkhi amb Tatyana Samoylova en el paper d'Anna Karenina.
He vist començar la versió de la Marceau, actriu bellissima i que m'entusiasma, i he vist el final de les versions amb la Leigh i amb la Samoylova. La Marceau ha estat, indubtablement, el rostre triat per a posar-li cara a la protagonista en la meva imaginació. Espero que la SGAE no vingui a demanar-me un canon pel fet d'imaginar-me a la Sophie Marceau interpretant el paper d'Anna.
El cas, però, és que no tinc gens clar si veure cap d'aquestes versions cinematogràfiques. Resulta que els dos finals que he vist corresponen a la setena part del llibre, obviant la part vuitena que, per mi, és necessària per a tancar-lo. A menys, és clar, que les versions cinematògràfiques menystinguin la història de Levin per a ressaltar, en canvi, la història d'Anna Karenina. Això no m'agradaria. No ho se. Per mi, la Marceau és un reclam molt poderós.
La setena part és un crescendo emocional que culmina amb un clímax tràgic. Anna Karenina esdevé una figura heroica que va a buscar el seu destí. Un destí que ha escrit ella mateixa, malgrat que no el desitjava. Desequilibrada per un desig d'amor que no és correspost en la mateixa mesura i que esdevé, per això, maliciós, malaltís i autodestructiu.
Però bé, igual com abans, no pretenc ara resumir la història de la Karenina en un parell de frases.
Passa, però, que el llibre és molt més que la història d'Anna i de Levin. Hi han dotzenes d'altres personatges diferents, tractats amb detall i amb històries paral·leles que els matisen i enriqueixen i que interactuen i es creuen.
És una pintura detallada i crítica de l'alta societat petersburguesa i moscovita, una pintura dels funcionaris i dels militars, dels pagesos, del treball al camp, del poble petit de la Rússia de finals del segle XIX (més precisament, l'acció de la novel·la se situa just abans, o coincidint en part, amb la guerra Sèrbio-Turca de 1876, que s'esmenta al final del llibre i que tindrà un paper en el destí de Vronski, l'amant d'Anna). També és, segons diuen els entesos, un recull del pensament filosòfic, però també de les idees i propostes sobre organització social o del treball del mateix Tolstoi, i de fets autobiogràfics que es vessen en la veu i la història de Levin.
El comunicat de novembre del GEAB. Traducció amb el traductor.gencat.cat, que és el que més m'agrada, i una revisió ràpida per a traduïr algun text confús. Cal reconèixer que els resultats en brut del traductor són prou bons.
Fase IV de la Crisi Sistèmica Global: Ruptura del Sistema Monetari Mundial a l'estiu de 2009
La reunió del G20 a Washington, del 14/15 de novembre de 2008, és una fita històrica que marca el final del monopoli occidental, sobretot anglosaxó, de la governança mundial econòmica i financera. Però, per al LEAP/E2020, aquesta reunió ve a demostrar molt clarament que aquestes cimeres estan condemnades a la ineficàcia davant la crisi perquè es limiten a tractar els símptomes (derivats financers dels bancs, hedge funds, l'explosió dels productes financers derivats, la volatilitat extrema dels mercats financers i de les divises...) sense tractar la causa principal de l'actual crisi sistèmica global, això és, el col·lapse del sistema de Bretton Woods fundat sobre el dòlar com el pivot de l'edifici monetari mundial. Sense una renovació completa del sistema heretat de 1944 abans de l'estiu de 2009, la fallida del sistema actual i del seu cor, els Estats Units, arrossegarà al conjunt del planeta a una inestabilitat econòmica, social, política i estratègica sense precedents denotada particularment per la ruptura del sistema monetari mundial a l'estiu de 2009. En vista de l'argot i del programa tecnocràtic del comunicat d'aquesta primera Cimera del G20, totalment desconnectat de la velocitat i l'amplitud de la present crisi (1), el més probable és que primer caldrà patir aquesta catàstrofe per a que els problemes de fons siguin abordats concretament i comenci el principi d'una resposta eficaç a la crisi.
Quatre fenòmens fonamentals presionen ara per a fer col·lapsar el sistema de Bretton Woods II (2) en el transcurs de l'any 2009, a saber:
1. Accelerat debilitament dels principals actors històrics: Estats Units, Regne Unit 2. Creixent divergència entre els interessos dels actors fonamentals: Eurozona, Xina, Japó, Rússia i Brasil 3. Acceleració incontrolada dels processos (des)estabiltizadors de l'última dècada 4. Multiplicació de xocs-rebots d'una violència creixent.
El LEAP/E2020 que ha anticipat ja àmpliament en els últims números del GEAB els esdeveniments 1 i 4. En aquest GEAB N°29, ens concentrarem sobre els fenòmens 2 i 3.
L'agitació que va atrapar els dirigents mundials des de finals de setembre de 2008 il·lustra clarament la sensació de pànic al nivell més alt. Els responsables polítics del conjunt del planeta van comprendre que la casa s'incendiava. Però no van percebre una evidència: que és la mateixa estructura de l'edifici el que està en discussió. Simplement no es tracta de millorar les consignes antiincendi o l'organització dels socors. Donarem una imatge molt simbòlica: les torres bessones del World Trade Center no van col·lapsar perquè els bombers van arribar tard o perquè no hi havia bastant d'aigua en el sistema automàtic antiincendi: van col·lapsar perquè la seva estructura no va ser feta per suportar el xoc de dos avions de línia que les colpegessin gairebé simultàniament.
El sistema monetari mundial actual està en una situació idèntica: les torres són Bretton Woods, i els avions es criden « crisi subprime », « crisi del crèdit », « fallides bancàries », « recessió econòmica », « Grandíssima Depressió nord-americà », « dèficit nord-americà ». Un autèntic estol.2008 és any rècord de grans correccions borsàries. Gràfica: Dow, en %, des de 1900. La correcció borsària d'enguany ha estat la més violenta des de 1900. Més forta, fins i tot, que la de 1929. Font: ChartoftheDay
Els actuals dirigents, pertanyents tots ellsal món que s'enfonsa sota els nostres ulls (Barak Obama inclòs (3)), no poden imaginar les solucions necessàries, així com els banquers centrals no van poder, durant 2006/2007, imaginar l'amplitud de la crisi actual (4). És el seu món que desapareix sota els seus ulls, les seves certeses i les seves il·lusions (de vegades idèntics d'altra banda) (5). Segons el nostre equip, serà necessari esperar una renovació d'almenys del 20% dels principals dirigents del planeta perquè es pugui començar a sorgir solucions viables (6). És en efecte, segons el LEAP/E2020, la « massa crítica » necessària per contemplar tot canvi fonamental de perspectiva en un grup humà complex i poc jerarquitzat. Som molt lluny de la veritat avui perquè aquests nous dirigents, per contribuir realment a les solucions de la crisi, han d'accedir al poder després d'haver pres consciència de la naturalesa de la mateixa.
Per al LEAP/E2020, sense aquesta presa consciencia pels dirigents mundials, en el curs dels pròxims tres mesos i la seva consegüent traducció en accions, en els sis mesos posteriors com ho indicàvem en el GEAB N°28, el deute d'Estats Units « implosionarà » en l'estiu de 2009 sota la forma de suspensió de pagaments del país o d'una gran devaluació del dòlar. Aquest enfonsament estarà precedit per casos similars en països menys importants (veure el GEAB N°28).El Regne Unit, ja sobreendeutat, veu el seu deute i el seu dèficit créixer gairebé al mateix ritme que els de Washington (7). La Reserva Federal va veure mes a mes, que els seus « Primary Dealers » (8) eren arrossegats per la crisi abans que ella mateixa s'enfrontés a un verdader problema de capitalització i, en conseqüència, de supervivència. Estats Units veurà l'any que ve que els països més integrats amb la seva economia i molt dependents financerament (9), esclataran un darrera l'altre.
Gràfica: Autoritats monetàries que controlen les reserves mundials de divises més importants - Fonts FMI/BRI/Wikipedia, 10/2008
El paper dels europeus en la matèria és essencial (10). L'Eurozona, en particular, ha de transmetre un missatge molt fort cap a Washington: «Estats Units caurà en un forat negre econòmic i financer el 2009 si s'aferra tant sí com no als seus passats « privilegis ». Una vegada que el món li hagi fet la creu al dòlar, serà massa tard per negociar alguna cosa ». Amb més de 550 mil milions d'USD, l'Eurozona té la tercera (exaequo amb Rússia que no és gaire precisa sobre sobre això) reserva més importants del món, darrere de la Xina i el Japó, i abans que els països del Golf (veure quadre anterior). Té, per tant, el pes diplomàtic, financer, econòmic, comercial i monetari per forçar Washington a afrontar la realitat (11). El conjunt de l'UE romandrà, perquè tots els països europeus externs a l'Eurozona són avui a la mercè d'una greu crisi de la seva divisa o de la seva economia, fins i tot de les dues simultàniament (12). Sense Eurolandia les seves perspectives a curt i mig termini són molt ombrívoles. D'altra banda, l'Euro és l'única divisa a la que intenten unir-se un nombre creixent d'Estats inicialment reticents (Islàndia, Dinamarca) o poc apressats (Polònia, Turquia, Hongria) (13).
Signe dels temps, el Financial Times va començar a fer la llista dels actius materials del govern federal nord-americà: bases militars, parcs nacionals, edificis públics, museus, tot ha estat avaluat per arribar a un import de prop de 1.500 mil milions USD, que és més o menys l'import del dèficit pressupostari probable de 2009 (veure el detall dels actius al gràfic següent). No sorprèn que Taiwan, encara que molt dependent de la seguretat subministrada per Washington, hagués decidit deixar de comprar un dels tres grans components del deute públic nord-americà (els títols Fannie Mae i Freddie Mac malgat que ja havien estat « rescatats » pel govern federal (14)); o que Japó s'hagi convertit en un venedor net de Bons del Tresor d'EUA.
Els que malgrat els nostres consells d'aquests dos últims anys, han invertit en Fannie Mae i Freddie Mac, a les Borses, als grans bancs de negocis nord-americans o en el sector bancari en general, es tranquil·litzen una vegada més, dient-se: tot això no ocorrerà perquè « ells » ho impediran. Hi ha un únic problema: ara són « ells » els terroritzats i són « ells » los que no comprenen res d'una situació per a la qual mai no es van preparar. Com ho expliquem en el GEAB 29, l'any 2008 constitueix només el detonador de la crisi sistèmica global. És porpera la fase IV, la de les conseqüències!
Actius del govern d'Estats Units (09/2007) - Font: US GOA / Financial Times
---------- Notes:
(1) Podem trobar aquí el comunicat final, en anglès, d'una primera anàlisi molt reservada de la premsa francesa, al Journal du Dimanche, pròxim al poder parisenc, amb el qual el conjunt de la premsa dels països de l'Eurozona estarà d'acord amb. Una cosa és certa: aquesta Cimera de G20 no haurà fet res per calmar la crisi, fins i tot fins i tot corre perill d'inquietar encara més els operadors a causa de la negativa nord-americana d'acceptar que els verdaders problemes siguin tractats.
(2) En desacord amb Gordon Brown i Nicolás Sarkozy, així com amb alguns mitjans poc preofessionals Bretton Woods II existeix des dels anys 1970. A partir de 1971 i de la decisió unilateral nord-americana d'abandonar la paritat USD/Or, després dels acords de Jamaica el 1976 que de fet va formalitzar un règim general de canvis flotants, sortint-se del marc inicial de Bretton Woods per entrar en un sistema generalitzat per canvi flotants (el Bretton Woods II).
(3) El futur president Estats Units sembla tenir com a únic objectiu implementar el seu programa de campanya (Seguretat Social, infraestructures, reducció d'impostos per a la classe mitjana), elaborat abans de la crisi, que implica quantitats de noves despeses mentre que l'Estat està sobreendeutat. És un programa perfecte.... per a un Estats Units que només existeix en els discursos electorals.
(4) Veure sobre això, les nostres anticipacions en els GEAB N°17 i 18.
(5) Es el cas de reserves en USD de nombrosos països com a la Xina, el Japó o els països productors de petroli del Golf Pèrsic. Els dirigents actuals no arriben a imaginar que aquesta centena de mil milions d'USD acumulats en les seves reserves, en realitat, possiblement només valen entre el 50% o el 30% del seu valor nominal. Són els seus successors que trauran, a desgrat, les conclusions necessàries, concebent llavors un sistema mundial molt diferent de l'actual.
(6) És a dir, intel·lectualment pertinents i eficaçment implementades.
(7) El Regne Unit, a causa de la seva forta recessió, que va fer baixar el feble creixement mig de l'UE el 2009. La Gran Bretanya serà el « malalt » de l'UE durant els pròxims anys.
(8) Es molt instructiu consultar a Wikipedia la ressenya històrica dels « Primary Dealers », aquests bancs van ser escollits per la Reserva Federal nord-americana per ser els únics els privilegiats que tenen dret a fer negocis amb ella. En efecte, després d'una llarga estabilitat durant les últimes dècades, comprovem de sobte una reducció de la llista i l'enumeració de « primary dealers » desapareguts des de principis de 2008, totalment escombrats per la crisi.
(9) En terme d'aliats dependents, és d'altra banda el cas de Paquistan i d'Ucraïna que ja estan amb respiració assistida per l'FMI, i Turquia (on el crèdit acaba de reduir-se). Esperem veure Egipte, Israel, Colòmbia unir-se a la llista.
(10) El que destaca també Joseph Stiglitz al seu article d'11/11/2008 en el Telegraph.
(11) Lluny està, per al nostre equip, la idea, que l'Eurozona no té dificultats greus també (veure particularment el GEAB N°28 per a les perspectives econòmiques); però al mig d'una crisi històrica com la que vivim aquests problemes semblen menors comparats amb els que l'any que ve patiran els Estats Units, el Regne Unit o fins i tot Àsia.
(12) Letònia acaba de nacionalitzar d'urgència el segon Banc del país ; Hongria està amb respiració assistida del BCE i de l'FMI; el creixement s'enfonsa a Polònia , Dinamarca i Suècia preparen la seva entrada a l'Eurozona en els pròxims dos anys; El Regne Unit està perdut...
(13) Font: NRC, 13/11/2008. Francament no podem dir el mateix de l'USD, al contrari dels països que es volen « deslligar » del USD que els uneix a la moneda nord-americana fins i tot creant divises alternatives per exemple com les petro-monarquies del Golf Pèrsic amb el seu projecte de divisa comuna el 2010. Font : GulfNews, 22/09/2008
(14) El anunci d'una nova pèrdua rècord de Fannie Mae el 3 ° el trimestre (29 mil milions USD) explica possiblement això. Fonts: Barron's, 24/10/2008 ; MarketWatch, 10/11/2008
Ja està! amb dos pebrots! un cap de setmana ben aprofitat i el capitalisme refundat! s'ha acabat la crisi! L'atur descendirà fins a mínims històrics. Els salaris pujaran. La conciliació familiar serà una realitat. Es migrarà de forma decidida i no-traumàtica a una nova font d'energia no contaminant que substituirà el petroli. Les emissions de CO2 es reduïran i els deserts retrocediran. Els immigrants retornaran als seus països d'origen per aprofitar les oportunitats que brindarà el nou sistema.
No només això: les guerres acabaran i la pau regnarà al món. La fam, la pobresa i la malaltia s'eradicaran. Tothom podrà accedir a educació, sanitat, habitatge, de qualitat i gratuïts arreu del món.
Els humans entrarem en una fase superior de consciència que riu-te'n tu de tots els rotllos místics del Paulo Coelho i dels més agosarats pronòstics de l'Era d'Aquari.
Entrarem en contacte amb civilitzacions no tan avançades com la nostra i els mostrarem el camí. Tots serem u. Esdevindrem éssers lluminosos. Serà per cagar-se.
De debó. El numeret d'aquest cap de setmana passat a Washington ha estat, sens dubte, la cosa més important que ha passat des de l'extinció dels dinosaures.
La cimera del G-20 ha estat un fet d'una importància incontestable. Superior a la invenció del llenguatge escrit, la roda o el paper de water.
El Niel, del casal d'Esquerra de Sants, envia correus als militants del casal amb notícies, articles oenllaços interessants. Fa un moment m'ha entrat un correu del Niel amb aquest enllaç a aquest vídeo per a joves que explica de forma molt senzilla i entenedora com funciona el sistema productiu.
Avui que els "líders" (líders? no eren representants?) del G20 + ZP estan de refundació del sistema -què valents, però digue'm escèptic- potser convindria repassar quines són les coses que no van bé i que ja que s'han posat, haurien de canviar. Potser caldria que els "líders" es miressin aquest vídeo, abans d'obrir la boca.
Encara que, ben mirat, allà només van a fer-se una foto i a endrapar canapès. No hi ha perill que encara ho espatllin més.
Un dels crits que s'han pogut escoltar ha estat "Si això no s'arregla, guerra! guerra! guerra!"
Guerra! En tot cas, això no s'arreglarà fàcil: el fet que Nissan tanqui està directament relacionat amb l'aturada de ventes del sector de l'automoció que, al seu temps, està relacionada amb l'aturada financera: els bancs no donen crèdits per a comprar cotxes ni per a comprar res, en general.
La solució de portar a la fàbrica de Barcelona la producció del cotxe elèctric sembla que es desinfla doncs, pel que es veu, Nissan la reserva per a les factories del Japó. El cert és que portar aquesta fabricació a Barcelona no solucionaria el problema de fons. Només el traslladaria a un altre lloc.
L'extrapolació del cas Nissan a un munt de sectors productius és directe: L'empresa que fabrica productes de consum veu caure les ventes; Cal aturar la producció, àdhuc tancar; La gent no compra aquell producte perquè o bé estalvia, o bé no pot accedir a crèdits per al consum.
Cal preveure que les mobilitzacions dels treballadors de Nissan, en el millor dels casos aconseguiran que el número d'afectats per l'ERO sigui menor, però no l'impediran.
No l'aturaran perquè Nissan només és una part del sistema, i és el sistema el que està en crisi.
Fallen els principis del sistema: els principis de maximitzar el benefici, augmentar la productivitat i la producció fins l'infinit, la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues ja siguin aquestes econòmiques, socials o ecològiques. Tot això és el que falla. Falla perquè ha esgotat el món: ha depredat al tercer món fins a matar-lo de gana i ara està menjant-se a sí mateix en forma de crisi al primer món.
I ara diuen que volen refundar el capitalisme! quins dels principis anteriors mantindran?
Vostès em perdonaran, però el capitalisme no s'ha de refundar. SI de cas s'ha de rematar. Un parell de trets al cap. Sense pietat. A sang freda. Amb la consciència ben tranquil·la doncs és el correcte i el que cal fer.
El món s'esgota. Els recursos de tota mena esdevenen cada cop més escassos, en particular el petroli. El canvi climàtic afegeix dificultats. Què fer? Una opinió personal: el socialisme en un sol estat, la URSS, va fracassar o, més aviat, va ser derrotat; el neoliberalisme, per la seva banda està morint ofegat pel seu propi èxit en un estrepitós suïcidi. Què queda? potser assajar noves utopies?
El que és segur és que cap canvi no vindrà sense patiment, i que qualsevol utopia que vulgui materialitzar-se no ho farà sense esforç i lluita.
Ara que el realisme ha fracassat és el moment de la utopia.
Tanmateix, el que és segur és que ara cal lluitar, però no per les utopies sinó per simple autodefensa.
En particular, a Barcelona les mobilitzacions confluiran en una assemblea oberta a tothom que hi vulgui participar, en la Plaça de Catalunya, a les 17:00h.
La crisi només ha començat, i no es tracta dels ERO de Nissan, Magneti, Simon, Frigo, Tyco, Seat, T-Systems... a les petites empreses, botigues i tallers, als autònoms... No, es tracta d'una crisi general que demana una resposta global. Es tracta de canviar el sistema. No només per la utopia, sinó, d'entrada, per sobreviure.
El ZP està contentissim! al final el Sarko li deixa una cadira! Amb aquest acte generós per part del marit de la Bruni el cinema còmic gaudirà de la divertida escena de veure als capitostos mundials asseguts a còmodes butaques i al ZP, a una taula del costat, menjant patates i "ganxitos" assegut a la cadira plegable de càmping del xòfer del Sarko. Extraordinari.
Efectivament, ZP no hi pintava res a aquesta reunió i només hi volia anar per sortir a la foto. Fixem-nos que un cop garantit un lloc per aposentar el cul, ara la preocupació és saber què dir en l'improbable cas que li deixin el micro. Per això, el ZP ara demana idees i suggeriments. Fa una setmana no tenia res a dir. Avui, si el Mariano té una mica de gràcia en vendre-ho, fins hi tot podria ser que el ZP li defensés el discurs.
Tanmateix, hi ha qui està inflat d'alegria "Pel reconeixement internacional que això suposa". Efectivament, aquest és un gran any pels espanyols: Eurocopa i G20 (encara que amb cadira de càmping prestada). No es pot demanar més.
Ara bé, utilitat pràctica d'aquesta participació estel·lar? a mi em fa l'efecte que no servirà per res. Llevat de, potser, per a brindar al personal una nova escena còmica del gran Mr. Bean ZP.
Llàstima que els governs dels Països Espoliats no tinguin capacitat real per a fer res i, en canvi, tinguem que empassar-nos com es perd el temps d'aquesta forma i com es dilapiden diners públic en plans de "rescat" per financers.
l'Hereu i el Moratinos estaven molt contents. Jo, com a ciutadà ras, no tinc gaire clar quin profit en treurem. Ja veurem si això serveix per alguna cosa o només per a retirar de l'ús públic els jardins del palau de Pedralbes.
Per acabar, una bona notícia: Puigcercós va anunciar en l'acte final del Correllengua a Perpinyà que El Consell General dels Pirineus Orientals (la cosa més semblant a un govern autònom de Catalunya Nord) passarà a formar part de l'Institut Ramon Llull, l'organisme encarregat de projectar la cultura i la llengua catalanes arreu del món. En aquest moment, formen part de manera directa o indirecta de l'IRL els governs del Principat, Les Illes Balears, Andorra, i a partir de desembre, també Catalunya Nord.
El 7 de novembre de 1659, és dir fa 349 anys, es va signar el Tractat dels Pirineus entre Castella i França, pel qual se separava Catalunya Nord del Principat i els Pirineus que fins llavors havien estat columna vertebral i bressol de Catalunya esdevenien, de cop, frontera artificial que partia Catalunya en dos estats.
349 anys després encara som aquí. A banda i banda d'una frontera que és mentida. 349 anys després, ja és hora d'esborrar el Tractat dels Pirineus.
Obama no arreglarà l'ERO de Nissan, ni el de Tyco, ni el de Simon, ni el de Frigo, ni tants d'altres. Tampoc farà que baixi el preu del pa , dels ous o de la llet. Obama no recuperarà els llocs de treball perduts
No, ell no pot fer-ho.
Obama no és el messies. No pot caminar sobre les aigües. Això no té cap importància perquè, ni que pogués fer-ho, tampoc impedirià la destrucció de llocs de treball. No és un messies i seria molt lamentable que se'l prengués pel que no és. Obama és un home i ens decebrà, més tard o més d'hora. Sense anar gaire lluny, el seu discurs durant aquesta campanya ha tingut modulacions diverses que han anat del molt agosarat al molt conservador.
Digui el que digui Obama és part del sistema. Potser pretén introduir-ne canvis, i caldrà veure quin sentit tenen aquest canvis i quin és el seu abast. Cal tenir present que en aquesta campanya, Obama ha contret uns deutes que tindrà que pagar. Cal adonar-se que el sistema no canvia només perquè un senyor, per simpàtic que sigui, ho vulgui. Per molt que aquest senyor sigui el president dels EUA.
Tanmateix, cal reconèixer que ha donat al món un missatge d'esperança i que ha refermat aquest missatge assolint la fita de ser el primer membre d'una minoria racial en arribar a la presidència dels EUA.
També cal veure qui li dona suport. M'agrada veure que Al Gore li en dona de suport. Voldria pensar que el suport que ha rebut de part de Hillary Clinton després de la dura competició demòcrata per la candidatura ha estat sincer.
M'agrada veure que li han donat suport una ampla majoria dels ciutadans amb dret a vot dels Estats Units i reconec, i crec que és bo, que Obama ha recollit la simpatia, les esperances i l'anhel d'un món diferent de ciutadans d'arreu del món.
Certament que als sistemes democràtics actuals, no pesa igual el vot del poble que el "vot" de les corporacions. A Obama l'han votat milions de persones i també un bon grapat de corporacions. Els vots del ciutadans es poden comptar. El "vot" de les corporacions no. No sabem quina és la força que tenen els vots dels ciutadans en relació amb la força del "vot" de les corporacions. D'aquesta relació de forces en resultarà, finalment, la política que dugui a terme Obama.
Caldrà veure com s'enfronta Obama a la crisi econòmica, i segurament social, que ja estan patint els EUA i tot el món. Obama ha apel·lat a l'esperança que és bonic i ven molt. Ara, però, tocarà demanar de posar-se el casc i picar pedra. Això no serà tan bonic.
Però malgrat tot, Obama ha deixat un missatge. Obama ha dit que "sí, podem". Que la unitat fa la força. Que un altre món es possible. Sí, podem.
Serà ingenu, serà molt poca cosa, potser Obama trairà l'esperança, però si és cert que ha encès una flama, ara ja no és ell qui ha de fer-la créixer. L'hem de fer créixer entre tots. Malgrat el que pugui fer o deixar de fer a partir d'ara el president dels EUA.
Obama ens ha deixat esperança. Obama, a canvi, ha rebut un crèdit de confiança, molta més que no es pensa. No la malbarati.
De debò, de cor li dic, Que tingui sort, Mr. President.
"Si encara queda algú per aquí que encara dubta que els Estats Units són un lloc on tot és possible, que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors segueix viu en els nostres temps, que encara qüestiona la força de la nostra democràcia, aquesta nit és la seva resposta.
És la resposta donada per les cues que s'han estès al voltant d'escoles i esglésies en un nombre que aquesta nació no ha vist mai, per les persones que han esperat tres hores i quatre hores, moltes d'elles per primera vegada en la seva vida, perquè creien que aquesta vegada havia de ser diferent, i que la seva veu podria suposar aquesta diferència.
És la resposta pronunciada pels joves i la gent gran, rics i pobres, demòcrates i republicans, negres, blancs, hispans, indígenes, homosexuals, heterosexuals, discapacitats o no discapacitats. Nord-americans que han transmès al món el missatge que no hem estat mai simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'estats vermells i estats blaus.
Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica
És la resposta que han conduït aquells que durant tant de temps han estat aconsellats a ser escèptics i temorosos i dubtosos sobre el que podem aconseguir, a posar les mans sobre l'arc de la Història i torçar-lo una vegada més cap a l'esperança en un dia millor.
Ha trigat temps a arribar, però aquesta nit, a causa del que hem fet aquesta data, en aquestes eleccions, en aquest moment decisiu, el canvi ha arribat als Estats Units.
Aquesta nit, he rebut una trucada extraordinàriament cortesa del senador McCain
El senador McCain ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya. I ha lluitat encara més llargament i durament pel país que estima. Ha aguantat sacrificis pels Estats Units que no ens podem ni imaginar. Tots ens hem beneficiat del servei prestat per aquest líder valent i abnegat.
El felicito; felicito la governadora Palin per tot el que han aconseguit. I estic desitjant col·laborar amb ells per renovar la promesa d'aquesta nació durant els pròxims mesos.
Vull agrair al meu soci en aquest viatge, un home que ha fet campanya des del cor, i ha fet de portaveu dels homes i les dones amb qui s'ha criat als carrers de Scranton i amb qui viatjava en tren tornant cap a casa, a Delaware, el vicepresident electe dels Estats Units, Joe Biden.
I no seria aquí aquesta nit sense el suport infatigable de la meva millor amiga durant els últims 16 anys, la pedra de la nostra família, l'amor de la meva vida, la pròxima primera dama de la nació, Michelle Obama.
Sasha i Malia, us estimo a totes dues més del que us podeu imaginar. I us heu guanyat el nou cadell que ens acompanyarà fins a la nova Casa Blanca.
I encara que ja no està amb nosaltres, sé que la meva àvia ens està veient, juntament amb la família que ha fet de mi el que sóc. Aquesta nit els trobo a faltar. Sé que el deute que tinc amb ells és incalculable.
A la meva germana Maya, la meva germana Alma, a la resta dels meus germans i germanes, moltíssimes gràcies per tot el suport que m'heu donat. Us estic agraït a tots vosaltres. I al meu director de campanya, David Plouffe, l'heroi no reconegut d'aquesta campanya, que ha construït la millor, la millor campanya política, crec, en la Història dels Estats Units d'Amèrica.
Al meu estrateg en cap, David Axelrod, que ha estat un soci meu a cada pas del camí.
Al millor equip de campanya que s'ha compost en la història de la política. Vosaltres heu fet realitat això, i estic agraït per sempre pel que heu sacrificat per aconseguir-ho.
Però sobretot, no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria. Us pertany a vosaltres. Us pertany a vosaltres.
No he semblat mai l'aspirant a aquest càrrec amb més possibilitats. No vam començar amb gaires diners ni amb gaires avals. La nostra campanya no ha estat ideada als passadissos de Washington. Es va iniciar als jardins del darrere de Des Moines i a les sales d'estar de Concord i als porxos de Charleston. Ha estat construïda pels treballadors i les treballadores que van recórrer als pocs estalvis que tenien per donar a la causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars.
Va adquirir la força dels joves que han rebutjat el mite de l'apatia de la seva generació, que han deixat enrere casa seva i els familiars per fer feines que els han procurat pocs diners i menys hores de son.
Va adquirir la força de les persones no tan joves que han fet front al gèlid fred i l'ardent calor per trucar a les portes de desconeguts i dels milions de nord-americans que s'han ofert voluntaris i han organitzat i han demostrat que, més de dos segles després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s'ha esvaït de la Terra.
Aquesta és la vostra victòria
I sé que no ho heu fet només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi.
Ho heu fet perquè enteneu la magnitud de la tasca que queda per fer. Mentre ho celebrem aquesta nit, sabem que els reptes que ens portarà el demà són els més importants de la nostra vida --dues guerres, un planeta en perill, la pitjor crisi financera des de fa un segle--.
Mentre som aquí aquesta nit, sabem que hi ha nord-americans valents que es desperten als deserts de l'Iraq i les muntanyes de l'Afganistan per jugar-se la vida per nosaltres.
Hi ha mares i pares que es quedaran amoïnats al llit després que els nens s'hagin adormit i es preguntaran com pagaran la hipoteca o les factures mèdiques o com estalviaran prou per a l'educació universitària dels seus fills.
Hi ha nova energia per aprofitar, nous llocs de treball per crear, noves escoles per construir, i amenaces per contestar, aliances per reparar.
El camí a fer serà llarg. La pujada serà costeruda. Pot ser que no hi arribem en un any ni en un mandat. No obstant, els Estats Units, no he estat mai tan esperançat com ho estic aquesta nit, que hi arribarem. Us prometo que, nosaltres, com a poble, hi arribarem.
Hi haurà contratemps i temptatives en fals. N'hi ha molts que no estaran d'acord amb cada decisió o política meva quan sigui president. I sabem que el Govern no pot solucionar tots els problemes.
Però sempre seré sincer amb vosaltres sobre els reptes que ens afronten. Us escoltaré, sobretot quan discrepem. I sobretot, us demanaré que participeu en la tasca de reconstruir aquesta nació, de l'única manera que s'ha fet als Estats Units durant 221 anys bloc a bloc, totxo a totxo, mà endurida sobre mà endurida.
El que va començar fa 21 mesos en ple hivern no es pot acabar aquesta nit tardorenca.
Aquesta victòria en si mateixa no és el canvi que busquem. És només l'oportunitat perquè fem aquest canvi. I això no pot passar si tot torna a ser com era abans. No pot passar sense vosaltres, sense un nou esperit de sacrifici.
Així que fem una crida a un nou esperit del patriotisme, de responsabilitat, que cadascú dóna un cop de mà i treballa més i es preocupa no només de nosaltres mateixos sinó l'un de l'altre.
Recordem que, si aquesta crisi financera ens ha ensenyat alguna cosa, és que no hi pot haver un Wall Street (sector financer) pròsper mentre que Main Street (els comerços del carrer) pateixen.
En aquest país, avancem o fracassem com una sola nació, com un sol poble. Resistim la temptació de recaure en el partidisme i la mesquinesa i la immaduresa que han intoxicat la nostra vida política des de fa tant de temps.
Recordem que va ser un home d'aquest estat qui va portar per primera vegada a la Casa Blanca la bandera del Partit Republicà, un partit fundat sobre els valors de l'autosuficiència i la llibertat de l'individu i la unitat nacional.
Aquests són valors que tots compartim. I mentre que el Partit Demòcrata ha aconseguit una gran victòria aquesta nit, ho fem amb certa humilitat i amb la decisió de curar les divisions que ens han impedit progresssar.
Com va dir Lincoln a una nació molt més dividida que la nostra, no som enemics sinó amics. Encara que les passions ens hagin posat en tensió, no hem de trencar els vincles d'afecte.
I a aquells nord-americans de qui encara m'he de guanyar el suport, potser no he obtingut el vostre vot aquesta nit, però escolto la vostra veu. Necessito la vostra ajuda. I seré el vostre president, també.
I a tots aquells que ens veuen aquesta nit des de més enllà de les nostres costes, des de parlaments i palaus, a aquells que s'ajunten al voltant de la ràdio als racons oblidats del món, les nostres històries són diverses, però el nostre destí és compartit, i arriba un nou despertar de lideratge nord-americà.
A aquells, a aquells que ensorrarien el món: us vencerem. A aquells que busquen la pau i la seguretat: us recolzarem. I a aquells que es pregunten si el far dels Estats Units encara il·lumina tan fort: aquesta nit hem demostrat una vegada més que la força autèntica de la nostra nació prové no pas del poder de les nostres armes ni de la magnitud de la nostra riquesa sinó del poder durador dels nostres ideals; la democràcia, la llibertat, l'oportunitat i l'esperança ferma.
Aquí hi ha la verdadera genialitat dels Estats Units: que els Estats Units poden canviar. La nostra unió es pot perfeccionar. El que ja hem aconseguit ens dóna esperança respecte al que podem i hem d'aconseguir demà.
Aquestes eleccions han deixat moltes primícies i moltes històries que s'explicaran durant segles. Però una que ara tinc al cap tracta d'una dona que ha emès la seva papereta a Atlanta. Ella s'assembla molt a altres que han estat fent cua per fer sentir la seva veu en aquestes eleccions, excepte per una cosa: Ann Nixon Cooper té 106 anys.
Va néixer només una generació després de l'esclavitud; en una era en què no hi havia automòbils per les carreteres ni avions al cel; quan algú com ella no podia votar per dues raons: perquè era dona i pel color de la seva pell. I aquesta nit penso en tot el que ella ha vist durant el seu segle als Estats Units: la desolació i l'esperança, la lluita i el progrés; les vegades que ens van dir que no podíem i la gent que es va esforçar per tirar endavant aquest credo nord-americà: Sí podem. En temps en què les veus de les dones van ser silenciades i les seves esperances descartades, ella ha sobreviscut per veure-les aixecar-se, expressar-se i allargar la mà cap a la papereta. Sí podem. Quan hi havia desesperació i una depressió al llarg del país, ella va veure com una nació va conquistar la pròpia por amb un nou acord (New Deal), nous llocs de treball i un nou sentit de propòsits comuns. Sí, podem.
Quan les bombes van caure sobre el nostre port i la tirania va amenaçar el món, ella hi era per ser testimoni de com una generació ha respost amb grandesa i la democràcia s'ha salvat. Sí, podem.
Ella hi era per als autobusos de Montgomery, les mànegues de reg a Birmingham, un pont a Selma i un predicador d'Atlanta que va dir a un poble: "Ho superarem". Sí, podem.
Un home va arribar a la lluna, un mur va caure a Berlín i un món es va interconnectar a través de la nostra ciència i imaginació.
I aquest any, en aquestes eleccions, ella ha tocat una pantalla amb el dit i ha votat, perquè després de 106 anys als Estats Units, durant els temps millors i les hores més negres, ella sap com els Estats Units poden canviar.
Sí, podem
Els Estats Units hem avançat molt. Hem vist molt. Però encara queda molt més per fer. Així que, aquesta nit, preguntem-nos, si els nostres fills viuen per veure el proper segle, si les meves filles tenen tanta sort per viure tant de temps com Ann Nixon Cooper, ¿quin canvi veuran? ¿Quin progrés haurem fet?.
Aquesta és la nostra oportunitat de respondre a aquesta crida. Aquest és el nostre moment.
Aquests són els nostres temps, per donar feina al nostre poble i obrir les portes de l'oportunitat per als nostres infants; per restaurar la prosperitat i fomentar la causa de la pau; per recuperar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental, que, som molts i alhora som un; que mentre respirem tenim esperança. I on ens trobem amb escepticisme i dubtes i amb gent que ens digui que no podem, contestarem amb aquest credo etern que resumeix l'esperit d'un poble: Sí, podem.
Gràcies. Que Déu us beneeixi. I que Déu beneeixi els Estats Units d'Amèrica."
Era un credo escrit en els documents fundacionals que declararen el destí d’una nació. Sí que podem. Ho xiuxiuejaven els esclaus i els abolicionistes quan obrien el camí de la llibertat. Sí que podem. Ho cantaven els immigrants quan partien de costes llunyanes i els pioners que empenyien cap a l’oest contra implacables erms.
Sí que podem.
Era la crida dels treballadors que s’organitzaven; de les dones que reclamaven poder votar; d’un President que va escollir la lluna com a nova frontera; d’un Rei que ens va portar al cim i ens va assenyalar el camí cap a la Terra Promesa.
Sí que podem per la justícia i la igualtat. Sí que podem per les oportunitats i la prosperitat. Sí que podem guarir aquesta nació. Sí que podem reformar aquest món.
Sí que podem.
Sabem que la batalla que ens espera serà llarga, però recordeu sempre que no importen quins obstacles s’interposin al camí, res pot interposar-se en el camí de l’empenta de milions de veus que volen un canvi.
Hem estat advertits que no podem fer-ho per la cridòria dels escèptics... cada vegada serà més fluixa i més discordant.
Ens han demanat que ens aturem i que tornem a la realitat. Hem estat avisats contra l’oferiment de falses esperances al poble d’aquesta nació.
Avui les esperances de la nena que va a una escola ruïnosa a Dillon són les mateixes que els somnis del nen que aprèn pels carrers de LA; recordarem que alguna cosa està passant a Amèrica; que no estem tan dividits com diuen els nostres dirigents; que som un poble; som una nació; i que junts començarem el proper gran capítol de la història d’Amèrica amb tres paraules que ressonaran de costa a costa, des del mar fins al cel:
La crisi ha deixat a l'atur a 60300 treballadors als Països Espoliats aquest mes d'octubre.
Del Vilaweb: "El nombre d'aturats registrats a Catalunya, País Valencià i Illes va augmentar en unes 60.300 persones a l'octubre (23.784, 19.882 i 16.649, respectivament)". No es disposa de les dades d'octubre de Catalunya Nord, només el total de desocupats: 16300.
Solidaritat amb aquests treballadors i amb les seves famílies.
Crisi és una paraula lletja que he repetit molt en aquest bloc, és una paraula que s'ha posat de moda i que potser he utilitzat de forma banal algun cop. demano perdò si ha estat així.
No es pot ser banals amb la crisi. La crisi és avui, per a moltes famílies, un greu motiu de preocupació, quan no de por o desesperació.
Ja no es tracta de les batacades bursàries del Dow Jones o l'IBEX. Ara es tracta de que la crisi ha arribat al carrer. La crisi es manifesta en forma d'increment de l'atur. La crisi (també) és atur. Aquest mes d'octubre, i des de fa mesos, per cert, tot i que aquest octubre ha resultat particularment nefast, l'atur ha tocat milers de famílies.
No serà amb plans de rescat per als bancs que aquestes famílies se'n sortiran.
No hi han receptes màgiques i tocarà patir, tanmateix, però, espero que vells valors, velles virtuts, vells conceptes, velles idees ressorgeixin, començant per la solidaritat.
Perquè o anem units i ens defensem junts com a treballadors, com a classe, com a poble o perdrem molt més que les feines.
Ho dic, més que res, per di algú no ho havia notat. Aquest matí al sortir al carrer ja he sentit una fresqueta més intensa del que m'esperava, i en tornar de la feina aquesta tarda, no m'ha quedat cap dubte: feia fred. Avui ha cardat un fred de collons. La previsió és que la cosa seguirà uns dies més. Amb pluja i neu als cims. Déu n'hi do com s'ha posat la tardor.
El dia ha deixat una bona notícia: els 16 independentistes catalans acusats d'injúries a la corona per haver cremat fotos del rei han estat absolts. Tanmateix, sembla ser que ara el cas quedarà en mans de tribunals de justícia ordinaris on se'ls jutjarà per falta lleu. En tot cas, Enhorabona!
El dia també ha deixat altres notícies no tan bones: T-Systems vol fer un ERO que, en el cas de Catalunya, afectarà a 300 treballadors. El sector de les Tecnologies de la Informació no escapa a la crisi. Per la seva banda, 2000 treballadors de Nissan s'han manifestat avui contra l'ERO que els amenaça.
Ànims pels companys de Nissan i solidaritat amb la seva lluita. I ànims també pels companys de T-Systems que no dubto que iniciaran les movilitzacions en defensa dels seus llocs de treball.
La patacada de les borses és històrica. Tres dies seguits baixant (i molt ) i no es veu el fons.
En resposta a això, es "passa a l'acció" i els governs dels països rics decideixen reunir-se per veure com s'ho fan per protegir els interessos als que serveixen. En aquesta reunió "refundaran el capitalisme".
Ara em ve al cap una entrevista que vaig llegir fa poc sobre màrqueting polític. En aquesta entrevista es parlava del "frame" (marc), que pel que vaig entendre, es podria traduir conceptualment per "actitud". ZP ha passat del "frame" optimisme al "frame" acció.
El ZP està en acció. O, si més no, vol transmetre aquesta imatge de que es mou i fa coses.
I una de les coses que vol fer és participar en la reunió dels pares refundadors del sagrat e intocable capitalisme.
Com que cal fer notar als votants aquest canvi de "frame", els mitjans de comunicació avui van plens dels esforços del ZP per anar a la reunió aquesta i des del govern s'assegura que "Espanya hi estarà present, perquè s'ho mereix".
Pesonalment, penso que si el capitalisme les està passant putes, el que cal fer és rematar-lo d'un tret al cap. En cap cas reanimar-lo.
Per descomptat, no estic d'acord, em nego, què he de fer per impedir-ho? que els meus impostos serveixin per salvar els comptes de resultats i els sous dels directius del sector financer que han provocat aquesta crisi.
És patètica la forma com s'està venent la participació en la cimera dels pebrots per part dels mitjans: al meu entendre s'està plantejant com una qüestió nacionalista. A falta de res millor, la culpa és dels de fora.
És increïble. La qüestió que es discutirà és com perpetuar el sistema que divideix el món entre explotadors i explotats, entre rics i pobres, entre poderosos i oprimits, i com fer-ho garantint que no es patiran crisis com l'actual en el futur.
Però en comptes de denunciar la vilesa que està a punt de perpetrar-se, els mitjans fan la claca del "España se lo merece" i aquest és el missatge que es vol fer passar.
A una reunió de depredadors vol anar el ZP, perquè és el "frame" que vesteix ara i perquè vol fer-se una foto i que el món reconegui que "España se lo merece".
De debò que això és el millor que pot fer? una foto amb el Sarko i la Merkel? i tot arreglat?
Algú hauria d'explicar-li que els xitxarel·los no pinten res quan s'ajunten els forçuts de la classe. Quines aportacions pensava fer en aquesta reunió? Quina és la cosa tan important que ha de dir-li a Bush, Sarko i companyia? de debó que el ZP vol ser un dels pares refundadors del capitalisme? quina és la seva gran aportació als nous principis rectors?
No miri, Espanya no s'ho mereix d'estar, no ens ho mereixem ningú. Per dignitat no hi vagi. Per vergonya, no hi vagi.
No hi vagi. No cal pagar un viatget i una estada per a que s'atipi de canapès i faci el ridícul. Per molt que li facin una foto amb els trinxeraires de la classe. No cal. Amb la foto potser tindrà contenta a la parròquia però la crisi seguirà igual. O pitjor.
La crisi no s'arregla "refundant el capitalisme". Això és pur teatre.
No s'arreglarà la crisi energètica refundant el capitalisme. Ni la crisi climàtica. Ni tan sols la crisi financera. La crisi financera, ves per on, és l'única que s'arreglarà sola, l'economia es reajustarà després d'un aterratge dur a l'economia real. Costarà sang , suor i llàgrimes. Es generarà un deute que hauran d'acabar de pagar els nostres nets, si poden. Després de la "refundació", hi hauran rics (potser menys, això sí) però seran molt més rics! i hi hauran pobres (molts més pobres, segur!) i seran molt més pobres. Hi hauran menys drets socials i, segurament, menys llibertat. Tanmateix, el capitalisme no es morirà per aquesta crisi financera. Nosaltres potser sí. I més segons com vagi la "refundació" i a qui li toqui pagar els plats trencats.
Els governs que es reuniran a la cimera estan fent teatre. Segurament prendran acords però no serviran per a defensar el dret a la gent a viure. No. Prendran decisions per a protegir els interessos que defensen, i aquests interessos no són, ni molt menys, els mateixos que els dels acomiadats de la Nissan, per dir-ne uns. Si de cas, els interessos que defensen estan més en la línea dels que pugui tenir la direcció de la dita empresa.
Em creuria alguna cosa d'aquesta cimera de "refundació" si el primer resultat fos un impost tipus taxa Tobin, o si es perdonés el deute extern al tercer món, o si es decidís abandonar l'ús dels combustibles fossils amb caràcter d'urgència.
M'hi jugo un pèsol que tot això no passarà. M'hi jugo alguna cosa que el missatge serà, més aviat, que els plats trencats els pagarem els treballadors del món. Aquells que algun cop van ser cridats a unir-se. Pagarem els plats trencats en forma de plans de rescat, flexibilitat laboral, menys drets socials...
A aquesta reunió vol que el convidin el ZP. El govern i els mitjans diuen que "Espanya mereix ser-hi" a aquesta reunió, i en fan de la participació una qüestió d'orgull "nacional". No importa si el que es discuteix és una barbaritat, el que compta és que surti la bandereta.
Mentrestant, avui s'ha sabut que l'atur puja. A l'estat hi han gairebé 2.600.000 aturats. Als Països Espoliats les dades són, (Vilaweb):
"La taxa d'atur és, al Principat, d'un 8,95%; al País Valencià, del 12,39% i a les Illes Balears, del 9,38%.
Precisament és a les Illes on l'atur interanual ha augmentat més en aquest tercer trimestre, un 120,9% que en el mateix període de l'any passat. El nombre total de desocupats s'ha situat en 55.300.
Catalunya té 343.700 desocupats (un 17,32% més respecte del trimestre anterior) i el País Valencià, 312.800 (un 6,67% més).""
Mentrestant, el desgraciat del ZP vol fer-se una foto al pitjor lloc per fer-la i que quedi clar que "España juega en la champions".
Perquè ha tingut l'IBEX la segona pitjor caiguda de la seva història? primer de tot, perquè hi ha una crisi de dos parells de pebrots i qualsevol excusa és bona per acollonir la borsa, però, avui, hi ha hagut una notícia que ha fet trasbalsar als brokers madrilenys: El govern argentí nacionalitzarà les pensions.
Primer de tot: molt bé pel govern argentí, està per veure si aquesta mesura servirà per a res, però la idea és garantir que els jubilats i pensionistes tindran assegurada la seva pensió.
És de justícia, de ben parits i de bona educació tenir respecte pels grans i fer-se'n càrrec quan ho necessiten. Chapeau per a la senyora Kirchner. Si més no, sobre el paper, és una mesura de protecció social que mereix el reconeixement.
Però, ai las! que ha passat a Madrid? Moltes empreses espanyoles amb interessos a l'Argentina han sentit un calfred a l'esquena: "nacionalització!" i s'han posat a tremolar pensant que qui nacionalitza pensions per garantir els drets socials, pot nacionalitzar qualsevol altre cosa pel mateix motiu.
Per tant, el moviment del govern argentí per protegir als seus ciutadans més grans s'ha interpretat com una possible pèrdua de negoci a Amèrica, o una fiscalització més efectiva de les seves activitats... en definitiva, que se'ls acaba la bicoca i la reacció ha estat desfer-se de les accions d'empreses amb interessos a l'Argentina.
Ara algú dirà que això que han fet els argentins és irresponsable, o jo que se. La realitat és que garantir els drets socials és exactament el que no han fet els governs dels EUA i de la UE amb els seus plans de rescat. Més aviat el que estan garantint són retallades de drets socials. Si de cas, podrien prendre exemple d'Argentina i abans d'injectar liquidesa a bancs que, oh sorpresa! si declaren alguna cosa és que els seus beneficis són astronòmics, millor que garanteixin, de veritat, que els pensionistes i els aturats cobraran.
Però, en fi, que no estan per aquestes coses. Estan per coses més importants com "refundar el capitalisme", i el desgraciat del ZP que va a plorar-li al Sarko per a que el deixi estar a la reunió dels grans, que ell també vol refundar el capitalisme, i fer-se fotos i potser rapinyar els canapés.
Sembla que hi ha un consens sobre l'origen de la crisi: l'esclat de la bombolla immobiliària als EUA que ha infectat a tot el món. I que la bombolla immobiliària va estar provocada, a la seva vegada per l'esclat anterior de la bombolla de les .com. Segons l'explicació que s'està construint, en el seu moment no es va resoldre la crisi financera provocada per l'esclat de la bombolla tecnològica sinó que es va substituir la bombolla .com per la immobiliària sense haver purgat a l'economia real les pèrdues del fiasco tecnològic.
Un altre consens que s'està formant és el que diu que cal tornar a l'"economia real" i a l'"economia productiva" i fer que recuperi pes enfront de l'economia "financera" o "especulativa". No tinc gaire clar qui és qui en cada cas i quines proporcions de "real" a "fictícia" es consideren òptimes. Tanmateix, puc entendre que el diner que s'inverteixi en carreteres, o en la producció de coses que es poden tocar repercutiran més en el personal del carrer que no sofisticats productes financers derivats del preu d'un producte financer menys sofisticat.
El que és interessant de tot això és que, tercer consens, no es veu cap nova bombolla a l'horitzó proper de forma que sembla que aquesta crisi ens l'haurem de menjar sencera. Caldrà tornar a l'economia real.
Economia real que requerirà la injecció de diner públic, donat que els bancs no se'n refien a l'hora de deixar anar crèdits, sense comptar que podria ser que, realment, no tinguin diners per prestar.
En aquest sentit, els plans de rescat són una arma de doble tall: potser tapen part del forat financer, però aquest recursos no s'aboquen a l'economia real. És desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Inversió pública vol dir pressupostos. Pressupostos estatals com els que s'han d'aprovar els propers dies. Catalunya necessita inversió pública. És economia real. Necessita un finançament que garanteixi inversió pública. Els pressuspostos de l'estat determinaran el pressupost de la Generalitat. Segons que en surti de Madrid, tant ens podem trobar que es disposi de recursos per anar suportant la crisi, com que la Generalitat es vegi abocada a la fallida i a la suspensió de pagaments.
El problema és que als Països Espoliats es paguen molts impostos que se'n van a Madrid i és a Madrid on es decideix quants diners tornen, com i quan. I en les condicions d'aquest retorn els diputats catalans balears i valencians hi tenen molt poc a dir.
Caldrà confiar que els 25 diputats del PSOE sortits de Catalunya (en diré del PSC, per abreviar) hauran influït tot el que es pot influïr i que aquests pressupostos són el millor que es pot treure de Madrid avui.
En fi, puc entendre l'"exercici de responsabilitat" d'aquest 25 diputats del PSC que han "influït" per a obtenir aquesta inversió en l'economia real catalana. Fins i tot els puc estar agraït, que caram. Millor això que no pas no rebre res. En definitiva, és una millora. Certament. Perdre per 4-1 quan abans es perdia per 5-0 és una millora.
Però, en fi, que potser no calia influir, que només calia demanar que es cumplís la llei. Per molt que el President Montilla digui que aquests pressupostos cumpleixen amb Catalunya, doncs no, miri, segons la llei, no cumpleixen. La previsió d'inversió segons l'estatutet és del 18,7% del PIB, la que ve pels pressupostos 15,2%. No es cumpleix la llei.
Però potser el més "responsable" és no cumplir la llei. Tampoc m'hi posaré fort doncs bé que jo vull la independència de Catalunya i això sí que va contra la llei... que dic! contra la Constitució! Tanmateix, a qualsevol cosa se li en diu avui responsabilitat democràtica. El ZP diu que el PSOE "apoyará" tots els pressupostos de comunitats autònomes i ajuntaments, independentment de qui mani... per responsabilitat!
Responsabilitat? sí, suposo que tenir un pressupost és millor que no tenir-lo. Cal la inversió pública en l'economia real, és cert, i per a fer-ho calen pressupostos. Però i si, com molt bé ha apuntat Duran Lleida avui, es tracta d'uns pressupostos dolents? I si són uns pressupostos antisocials, o especulatius, o directament, interessats i corruptes? també els donaran suport? O sent una mica més subtils: i si són pressupostos de dretes?
Suposo que a aquestes alçades això de pensar que poden haver pressupostos de dretes o d'esquerres és de gran innocència: tots els pressupostos són de dretes. Avui el senyor ZP certifica que al PSOE, en moments de crisi, no té cap problema en aprovar pressupostos del PP, i és que, ben mirats, no són tan diferents, oi? Tot el paripé dels pressupostos de l'estat és una presa de pel. Uns voten i altres deixen de votar però, al final, tots són del mateix club. Quan cal ser "responsables" no hi ha cap dubte sobre en quina banda estan.
Els pressupostos influeixen en l'"economia real", que no és el mateix que la meva economia, o la teva o la del vei. No. És l'economia del sistema productiu. És quelcom diferent dels equilibris personals i familiars per arribar a fi de mes.
No som ciutadans. No fa tant erem consumidors. Ara serem tractats més que res com a "costos de producció". És el que té l'economia real.
De la web d'ASPO, per cert, amb versió en català, :
"Durant els dos dies de conferències tindrem l'oportunitat d'enfocar la problemàtica del zenit del petroli des de dos punts de vista. El punt de vista geològic (below ground) i el punt de vista 'des de superfície', polític i econòmic (above ground). Aquesta divisió en les perspectives reconeix que encara que és la geologia la que determinarà de manera principal el futur de l'extracció de petroli i altres hidrocarburs, l'impacte de la geopolítica i de la marxa de l'economia (i la seva influència en la demanda), així com el desenvolupament tecnològic, seran també poderosos factors que donaran forma a la transició cap a altres sistemes energètics."
La nota publica del mes d'octubre del GEAB, el Global Europe Anticipation Bulletin. La publicació periòdica del LEAP, Laboratoire européen d'Anticipation Politique. Aquesta gent fan anàlisi de prospectiva, o sigui, en provar de saber com serà el futur fent servir el mètode científic.
- Nota publica de GEAB N°28 (18 d'octubre de 2008) -
El GEAB N°28 està disponible! Alerta Crisi Sistèmica Global - Estiu de 2009: Aturada de pagament del govern nord-americà
En ocasió de la publicació del GEAB Núm. 28, el LEAP/E2020 ha decidit realitzar una nova alerta en el context de la crisi sistèmica global perquè els nostres investigadors creuen que a l'estiu de 2009, el govern dels EUA. entrarà en suspensió de pagaments i, per tant, no podrà pagar als seus creditors (titulars de Bons del Tresor d'EUA., títols Fanny Mae i Freddy Mac ...). Aquesta situació de fallida tindrà òbviament conseqüències molt negatives per al conjunt de les forquilles d'actius nomenats en USD. Segons el nostre equip, el període que començarà llavors serà favorable per a la instauració d'un «nou $ » destinat a remeiar brutalment el problema de l'aturada de pagament i la fugida massiva de capitals dels Estats Units. Aquest procés resultarà dels següents cinc factors que s'analitzen amb més detall en el GEAB N°28:
1. La recent evolució, de pujada, de l'USD és una conseqüència directa i provisòria de la caiguda de les borses mundials
2. El «baptisme polític» de l'Euro, que acaba de tenir lloc dóna una alternativa a la crisi de l'USD, com «valor refugi» creïble
3. El deute públic nord-americà s'expandeix ja incontrolablement.
4. El col·lapse actual de l'economia real dels Estats Units impedeix qualsevol altra solució que no sigui la suspensió de pagaments.
5. «Forta inflació o hiperinflació als Estats Units en 2009», aquest és l'únic dubte.
Ja podem fer-nos una idea de la futura evolució observant Islàndia, la qual el nostre equip segueix amb lupa des del començament de 2006. Aquest país constitueix, en efecte, un bon exemple del que espera als Estats Units i també al Regne Unit. És possible considerar, igual com molts islandesos avui, que el col·lapse del sistema financer islandès es va produir perquè havia estat sobredimensionat amb relació a la mida de l'economia del país.
Evolució de la inflació a Islàndia 2003-2008 - Font Banc Central d'Islàndia
Islàndia ha adoptat, de fet, en matèria financera el Regne Unit (1). Com el Regne Unit en matèria financera ha seguit els Estats Units i aquest al seu torn és tingut en compte per tot el planeta; val la pena reflexionar sobre el precedent islandès (2) per agafar l'evolució dels esdeveniments dels pròxims dotze mesos a Londres i Washington (3).
Assistim actualment a un doble fenomen històric:
. Per una part, des de setembre de 2008 (com es va anunciar en el GEAB N° 22 de febrer de 2008), tot el món ja és conscient de l'existència d'una crisi sistèmica global caracteritzada per un col·lapse del sistema financer nord-americà i el seu contagi a la resta del planeta.
. Per una altra, un creixent nombre d'actors mundials comencen a actuar per si mateixos davant de la ineficàcia de les mesures adoptades o recomanades pels Estats Units, el centre del sistema financer mundial des de fa dècades. L'exemple de la 1a Cimera d'Eurolandia (o Eurozona ), celebrada el diumenge 12 de setembre de 2008, les decisions del qual pel seu abast (prop de 1.700 milions d'euros) i la seva naturalesa (4), han permès una recuperació de la confiança en els mercats financers de tot el planeta, aquest títol és completament exemplar «el món post- setembre de 2008».
Mapa de les garanties dels dipòsits bancaris en la Unió Europea Font AFP -09/10/2008
Ja hi ha un « món postsetembre de 2008.» Per al nostre equip, ara està clar que aquest mes passarà a la història dels llibres de tot el planeta com el que «datarà» l'esclat de la crisi sistèmica global. Tot i que es tracta, en realitat, de la fase de «decantació» l'última de les quatre fases d'aquesta crisi, identificada per LEAP/E2020 (5) des de de juny de 2006. Com sempre quan es tracta de grans grups humans, la percepció del canvi per la majoria es produeix només quan el canvi ja és un fet.
El que ha passat en setembre de 2008 constitueix la major explosió del «detonador financer» de la crisi sistèmica global. Segons LEAP/E2020, aquest segon semestre de 2008 és el moment en que «el món s'enfonsa en el nucli de la fase d'impacte de la crisi sistèmica global» (6). Això significa, per als nostres investigadors, que a finals d'aquest semestre el món entrarà en la fase d'ho «decantació» de la crisi, és a dir, la fase en què veiem les conseqüències de la commoció establerta. És de fet l'etapa més llarga de la crisi (entre tres i deu anys depenent del país) i afecta directament un gran nombre de persones i països. És en aquesta etapa que es veurà, emergir els components del nou equilibri mundial del qual el LEAP/E2020 presenta les dues primeres il·lustracions gràfiques en aquest GEAB Núm. 28 (7).
Així, com hem repetit diverses vegades des del 2006, aquesta crisi és bastant més important quant a l'impacte i les seves conseqüències, que la de 1929. Històricament, tots som protagonistes principals, testimonis i/o víctimes d'una crisi que afecta a tot el planeta, amb un grau sense precedents d'interdependència entre països (a causa de la globalització dels últims vint anys) i les persones (pel grau d'urbanització dependents de les necessitats bàsiques - aigua, aliments, energia... l'actualitat no té precedent en la Història). Tanmateix, l'antecedent dels anys 1930 amb les seves conseqüències terribles i destructores els semblen als nostres investigadors bastant present en la memòria col·lectiva per permetre'ns, si els ciutadans estan atents i lúcids els dirigents, evitar un bis repetita que condueixi a una (o diverses) gran(s) conflagració (ns).
Europa, Rússia, la Xina, Japó,....constitueixen sens dubte alguns els actors col·lectius que poden assegurar que la implosió en curs de la potència dominant d'aquestes últimes dècades, els Estats Units, no condueixi al planeta a una catàstrofe. En efecte, a excepció de l'URSS de Gorbachov, els imperis tendeixen en va a intentar revertir el curs de la Història quan senten el seu poder erosionar-se. Està en les potències sòcies canalitzar pacíficament el procés, així com als ciutadans i a les elits del país els concerneix tenir senys i enfrontar-se lúcidament amb el període que s'acosta.
Evolució dels préstecs de les institucions financeres de la Reserva Federal d'EUA (08/01/1986 -09/10/2008) - Font Federal Reserve Bank of St. Louis
La «reparació d'emergència» dels canals financers internacionals, realitzada abans que res pels països de l'Eurozona, al principi d'octubre 2008 (8), no ha d'emmascarar tres fets essencials:
. aquesta «reparació d'emergència» necessària per evitar el pànic que amenaçava amb enfonsar tot el sistema financer mundial en un parell de setmanes, tracta provisòriament només un símptoma. Es limita a guanyar temps, màxim de dos a tres mesos a causa de la recessió mundial i al col·lapse de l'economia d'EUA (el quadre precedent mostra el vertiginós creixement dels fons prestats als bancs nord-americans per la Reserva Federal) que s'accelerarà i es crearan noves tensions econòmiques, socials i polítiques que cal tractar amb anticipació des del pròxim mes (una vegada que els «paquets financers» es posin en funcionament)
. els enormes recursos financers destinats a la «reparació d'emergència» del sistema financer mundial seran tants que no podran posar-se a disposició de l'economia real per fer front a la recessió global. El que és absolutament necessari per posar en marxa el sistema creditici.
. La «reparació d'emergència» constitueix una marginalización, i en conseqüència un debilitament suplementari dels Estats Units, perquè estableix processos contraris als predicats per Washington per als 700 mil milions USD del TARP d'Hank Paulson i Ben Bernanke: una recapitalització dels bancs pels Governs (decisió que Hank Paulson es veu obligat a seguir ara) i una garantia dels préstecs interbancaris (de fet els governs de la zona euro substitueixen els asseguradors de crèdit, una indústria fonamental per a les finances mundials i essencialment nord-americana des de fa dècades). Aquests esdeveniments aparten cada vegada més la presa de decisions i els fluxos financers lluny de l'òrbita d'EUA. en un moment en què la seva economia i l'explosió del seu deute públic (9) i privada la necessiten més que mai, per no parlar de les jubilacions que es van fer fum (10).
L'últim punt il·lustra com, en els pròxims mesos, les solucions a la crisi i les seves diferents seqüeles (financeres, econòmiques, socials i polítiques) divergiran cada vegada més: el que és bo per a la resta del món no ho serà per als Estats Units (11) i d'ara endavant, Eurolàndia al capdavant, i la resta del planeta hauran de fer les seves pròpies eleccions.
La commoció brutal que generarà la suspensió de pagaments dels Estats Units a l'estiu de 2009 és en part una conseqüència del desacoblament de la presa de decisions de les grans economies del món amb relació als Estats Units. És previsible i pot ser esmorteïda si tots els actors comencen ara a anticipar-la. Aquest és un dels temes desenvolupats en aquest GEAB Núm. 28. El LEAP/E2020 només espera de què el col·lapse de setembre de 2008 haurà «ensenyat» als responsables polítics, econòmics i financers del planeta a comprendre que s'actua millor per anticipat que en l'emergència.
Seria una llàstima si l'Eurozona, Àsia i els països productors de petroli, igual com els ciutadans d'EUA, de sobte descobrissin a l'estiu de 2009, després d'un llarg cap de setmana o un tancament administratiu de les entitats de crèdit i borses en els EE.UU, per diversos dies, que els seus Bons del Tresor i els seus USD només conservarien el 10% del seu valor ja que s'hauria instaurat (12) un « nou $ »
--------- Notes:
(1) Islàndia ha adoptat després de més de 10 anys tots els principis de desregulació i de finançament de l'economia que s'han desenvolupament i lloc en pràctica als Estats Units i el Regne Unit. Reykjavík ha esdevingut en una sort de «Mini-jo» financer de Londres i Washington per representar el personatge del film molt britànic-nord-americà Austin Powers. I els tres països es van proposar jugar financerament a «la granota que volia fer-se tan gran com el bou» pareixi repetir la Fàbula de Jean de la Fontaine el final de la qual és fatal per a la granota.
(2) Així la Borsa islandesa es va enfonsar el 76% després d'haver estat tancada alguns dies per així «evitar» el pànic! Font : MarketWatch, 14/10/2008
(3) Sobre aquest punt anem a la suma del «paquet financer» anunciat per Londres, és a dir 640 mil milions d'EUR entre els quals hi ha 64 mil milions d'EUR per recapitalitzar als bancs i 320 mil milions d'EUR per reflotar els deutes de mitjà termini d'aquests mateixos bancs (font: Financial Times, 09/10/2008). Amb una economia en caiguda lliure similar al mercat immobiliari, una inflació galopant, jubilacions per capitalització que s'evaporen, i una moneda en el punt més baix, a part d'augmentar el deute públic i debilitar encara més la Lliura, malament veiem com això pugues «salvar» a bancs ja en molt mala situació. A diferència dels bancs dels països de la immensa majoria de l'eurozona, el sistema financer britànic, com el seu homòleg americà, estan al cor de la crisi, i no és una víctima col·lateral. I Gordon Brown pot jugar a Churchill i Roosevelt a l'hora (Font: Telegraph, 14/10/2008), però en el seu desconeixement evident de la Història, oblida que ni Churchill, ni Roosevelt no estaven en càrrecs dels seus països des de feia 10 anys quan se'n van haver d'enfrontar cada un a la seva «gran crisi». Això val, d'altra banda, per als Estats Units i l'administració de Bush (Paulson i Bernanke inclòs). Ells són part del « problema » i és doncs molt poc probable que siguin part de la «solució». Això sense dir que van organitzar les cimeres com Ialta o Teheran, deixant francesos i alemanys a la porta, mentre que ara són ells els que s'han quedat fora anés de la Cimera d'Eurolàndia.
(7) El LEAP / E2020 presenta així una síntesi de les seves anticipacions de la fase de decantació de la crisi gràcies a un mapa mundial de l'impacte de la crisi que diferencia entre 6 grans grups de països; així com un calendari anticipat 2008-2013 per a cada una d'aquestes regions de les 4 seqüències financeres, econòmiques, socials i polítiques.
(8) En veritat va ser l'Eurozona, Eurolàndia, qui va contribuir a detenir l'espiral de pànic global. Des de feia setmanes les iniciatives nord-americans-britàniques es venien succeint sense èxit. És la irrupció d'un nou actor col·lectiu, la «Cimera d'Eurolàndia», i les seves decisions d'envergadura, que van constituir el fenomen nou i tranquil·litzador. És d'altra banda un nou actor a qui Washington i Londres li van impedir sistemàticament emergir des del llançament de l'Euro fa 6 anys. Va fer falta, d'altra banda, tota una posada en escena diplomàtica (reunió prèvia, foto de grup precimera) per permetre-li al Primer ministre britànic fer creure que no va estava marginat d'aquest procés, ja que no pertany, de facto, a les cimeres de l'euro zona. En aquest GEAB N°28, el LEAP / E2020 torna sobre aquest fenomen i les conseqüències sistèmiques duradores de l'actitud de l'1° Cimera d'Eurolàndia
(9) El pla de rescat financer americà ja va augmentar en 17.000 USD el deute de cada nord-americà. Font : CommodityOnline, 06/10/2008
(10) Son en efecte 2.000 mil milions d'USD de jubilacions per capitalització que es van esfumar aquestes últimes setmanes als Estats Units. Font USAToday, 08/10/2008
(11) En tot cas a curt termini. Ja que el nostre equip està persuadit de que per al poble nord-americà, no està malament que el sistema, dominant en Washington i Nova York, qüestioni els seus fonaments en el termini mitjà i llarg. Aquest sistema que va submergir aquest país en dramàtics problemes i desenes de milions de nord-americans que es debaten, com l'il·lustra perfectament aquest article del New York Times de 11/10/2008
(12) Encara que és una mesura de poca magnitud amb relació a la perspectiva de suspensió de pagaments dels Estats Units, aquells que pensen que ja és hora de tornar a invertir als mercats financers pot ser-los útils saber que el Nova York Stock Exchange acaba de revisar tots els seus llindars d'interrupció de les cotitzacions a causa de l'actual caiguda massa forta. Font: NYSE/Euronext, 30/09/2008
