Amb aquesta lectura tanco un "cicle Tolstoi" en el que també he llegit "Guerra i Pau" i contes curts.
En el meu cas, he llegit una edició de 1952 de "Aguilar, S.A. de Ediciones", amb "traducció directa del rus al castellà" a càrrec de Irene i Laura Andresco. Aquest llibre corria per casa dels meus avis i és un altre dels records que tinc d'ells.
Es tracta d'una edició de tamany petit, de paper molt fi, de tapes negres molt elegants, a la que el pas dels anys i l'us, doncs em consta que aquest llibre l'han llegit uns quants membres de la meva família al llarg del temps, li confereixen un aspecte que inspira reverència. Més d'un cop, a la feina, quan els companys veien el llibre em preguntaven si estava llegint la Bíblia.
Existeix una traducció al català d'aquesta obra a càrrec d'Andreu Nin. Faig el propòsit de, més tard o més d'hora, buscar aquesta traducció i rellegir de nou la història d'Anna Karenina i, sobretot, de Levin. Un cop llegit el llibre, Levin em resulta el personatge més interessant de tots i amb el que m'identifico més. Trobo que és l'autèntic protagonista del llibre. La seva recerca filosòfica del sentit de la vida, per dir-ho d'alguna manera, que finalment acaba prenent una forma de revelació, que sense arribar a mística resulta transformadora i que, sorprenentment, és d'una aclaparadora i senzilla humanitat: Es tracta del bé que es pot fer al llarg de la vida quan aquesta flueix d'acord a principis ètics senzills que han estat inspirats en tots els homes per... la divinitat?
Bé, no pretenc expressar en un parell de frases el que Tolstoi explica amb tot un llibre.
Es podrà estar d'acord amb aquest sentit de les coses que dona Tolstoi o no. Del cert que se'n poden fer milers d'objeccions. La vuitena part del llibre, la més curta i la que, diguem-ne, presenta les conclusions ofereix un parell d'escenes en les que Levin és a punt de discutir o expressar el seu descobriment a altres personatges però al final no ho fa. No li cal compartir el secret que només és per ell. És el seu sentit de la vida.
Tanmateix, no puc deixar de pensar que hi han paral·lelismes entre el camí que condueix Levin a la seva particular revelació i pensaments que jo mateix tinc o he tingut.
La història de Levin és només l'altra gran línia argumental. La història de la Karenina és la que dona títol a l'obra i també és aclaparadora.
De versions cinematogràfiques d'Anna Karenina en conec almenys quatre: Amb Sophie Marceau, del 1997; amb Vivien Leigh, del 1948; amb Greta Garbo, de 1935; em consta també una versió feta a Rússia, estudis Mosfilm, 1967, dirigida per Alexander Zarkhi amb Tatyana Samoylova en el paper d'Anna Karenina.
He vist començar la versió de la Marceau, actriu bellissima i que m'entusiasma, i he vist el final de les versions amb la Leigh i amb la Samoylova. La Marceau ha estat, indubtablement, el rostre triat per a posar-li cara a la protagonista en la meva imaginació. Espero que la SGAE no vingui a demanar-me un canon pel fet d'imaginar-me a la Sophie Marceau interpretant el paper d'Anna.
El cas, però, és que no tinc gens clar si veure cap d'aquestes versions cinematogràfiques. Resulta que els dos finals que he vist corresponen a la setena part del llibre, obviant la part vuitena que, per mi, és necessària per a tancar-lo. A menys, és clar, que les versions cinematògràfiques menystinguin la història de Levin per a ressaltar, en canvi, la història d'Anna Karenina. Això no m'agradaria. No ho se. Per mi, la Marceau és un reclam molt poderós.
La setena part és un crescendo emocional que culmina amb un clímax tràgic. Anna Karenina esdevé una figura heroica que va a buscar el seu destí. Un destí que ha escrit ella mateixa, malgrat que no el desitjava. Desequilibrada per un desig d'amor que no és correspost en la mateixa mesura i que esdevé, per això, maliciós, malaltís i autodestructiu.
Però bé, igual com abans, no pretenc ara resumir la història de la Karenina en un parell de frases.
Passa, però, que el llibre és molt més que la història d'Anna i de Levin. Hi han dotzenes d'altres personatges diferents, tractats amb detall i amb històries paral·leles que els matisen i enriqueixen i que interactuen i es creuen.
És una pintura detallada i crítica de l'alta societat petersburguesa i moscovita, una pintura dels funcionaris i dels militars, dels pagesos, del treball al camp, del poble petit de la Rússia de finals del segle XIX (més precisament, l'acció de la novel·la se situa just abans, o coincidint en part, amb la guerra Sèrbio-Turca de 1876, que s'esmenta al final del llibre i que tindrà un paper en el destí de Vronski, l'amant d'Anna). També és, segons diuen els entesos, un recull del pensament filosòfic, però també de les idees i propostes sobre organització social o del treball del mateix Tolstoi, i de fets autobiogràfics que es vessen en la veu i la història de Levin.
És un llibre extraordinari. Cal llegir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada