Pàgines

dilluns, 7 d’abril del 2008

moderació salarial

El Pedrito Solbes, socialista ell, diu que cal moderació salarial.

Moderació salarial? m'agradaria saber quants assalariats veurem una pujada de l'IPC. Jo en conec uns quants que els pujaran un punt o dos el sou i encara els preguntaran si estan contents. En conec uns quants més que tindran la "pujada zero" (això és un oxímoron, no?) i els donaran una explicació, o no, de perquè tot puja menys el seu sou.

Segons un estudi del sector del metall, els increments salarials dels darrers anys s'han fet sobre la previsió de l'IPC espanyol. No sobre l'IPC real. I encara menys, sobre l'IPC real català. El resultat és que no hi ha hagut cap pujada de sou i sí, en canvi, una pèrdua de poder adquisitiu.

Però això de la moderació salarial ho diu un "socialista". I deu esperar que coli.

Doncs no. No cola.

A la dreta de la dreta "socialista" està el PP. El Rajoy demana un "pla de xoc" per a l'economia.

"Pla de xoc" no és un lloc comú, una frase feta o una metàfora mediàtica. "Pla de xoc" té un significat precís en el vocabulari neoliberal friedmanista.

Pla de xoc, per a aquesta gent vol dir: privatització dels serveis públics, reducció dels salaris, reducció de llocs de treball, obertura total a capitals exteriors, desregularització de les condicions laborals, reducció de la despesa pública... Diuen que tot això estimula l'economia i la competitivitat.

Però l'experiència arreu del món és que el seu pla de xoc serveix per fer més pobres als pobres i molt més rics als rics.

Ells diuen que si els grans números de l'economia van bé, els pobres podran alimentar-se amb les engrunes de la taula dels rics. Ho diuen i s'ho creuen. Però, és clar, els rics són ells.

Doncs això. Per una banda un ministre "socialista" que demana moderació salarial. Per l'altra un neoliberal que demana "plans de xoc". En major o menor mesura, coincideixen els uns i els altres.

Una de les grans victòries del capitalisme ha estat recolzar amb teories matemàtiques uns plantejaments econòmics i demostrar el seu "èxit" basant-se en determinats indicadors.

Però aquests indicadors no saben res del patiment de la gent, de la destrucció de l'aire i de l'aigua, de l'esgotament dels recursos, de l'especulació amb l'habitatge, o de l'especulació amb els productes farmacèutics.

Ells demostren el seu "èxit" amb creixements macroeconòmics sostinguts però no diuen res del CO2 de l'atmosfera, ni diuen res de la SIDA, ni de les guerres pel petroli, ni de la desesperació de la gana, la malaltia i la ignorància, ni parlen de la desesperació de l'atur

El primer indicador per valorar l'"èxit" d'un model és la dignitat humana.

Ells, però, prefereixen mirar l'IBEX.