Escassedat d'igua (II)

Continua el culebrot de la sequera. Avui, els consellers de medi ambient de les diferents comunitats autònomes han donat el seu vist-i-plau a que aigua de l'Ebre vagi a Barcelona. Han reconegut que la situació és d'emergència.

Els consellers del PP diuen que així no hi haurà excusa per dur l'aigua a les seves comunitats quan calgui. Que, de fet, és l'excusa per recuperar el "Plan Hidrológico"

S'ha passat, doncs, del "al enemigo ni agua", i mai millor dit, al "sí, i per a mi més".

El problema és: qui decideix quan cal transvasar? qui decideix que és la millor solució? amb quins criteris?

Segurament, el transvasament temporal és la solució més senzilla a aquest episodi d'escassedat fins la posada en marxa de les desalinitzadores. Però és la única? N'hi han d'altres que tinguin un sobrecost acceptable? Val la pena obrir una escletxa per la que atacaran els transvasistes per a rescatar el "Plan Hidrológico".

Quins interessos estan en joc en aquesta batalla de l'aigua?

Jo tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'àrea metropolitana pateixi restriccions.
També, però, tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'Ebre i el delta morin. El Ebre i el delta poden morir si es capta aigua per a Barcelona? és cert que els equilibris ecològics són delicats i que tenim els exemples del Ter i del Llobregat. Rius reduïts a canals industrials. El risc existeix? A l'Ebre estan convençuts que aquest transvasament obre el camí cap a la mort del riu. Des de Barcelona, les veus de les diferents administracions parlen d'una solució que només s'aplicaria en cas d'excepcionalitat, com a darrer recurs en l'actual episodi d'escassedat.

A mi em sobta veure la malfiança dels ebrencs. Parlen de traïció i d'engany. No és pas poca cosa venint de qui ve. És així? se'ls ha traïcionat? Se'ns està enganyant?

Ignoro si les gents de l'Ebre pensen que l'aportació puntual a Barcelona és un perill o no en ella mateixa, però està clar que crea un precedent: si hi ha emergència, es pot transvasar aigua. El perill, evidentment, és que "l'emergència" es pot provocar, per exemple, en forma d'una "Marina d'Or", o d'un complex "Gran Scala" a los Monegros, o en forma de creixement descontrolat de l'àrea metropolitana.

El dilema és terrible: Cal aigua per l'àrea metropolitana i puntualment potser caldrà treure-la de l'Ebre, però cal també defensar el riu. Defensar el riu és més que mantenir els cabals ecològics. Defensar-lo és, sobretot, defensar una política hídrica diferent, un actitud responsable i de sostenibilitat dels recursos.

Mentrestant, aquesta setmana ha plogut. Els pantans que abasteixen l'àrea metropolitana han registrat petits augments després de mesos de descens continuat. Diuen que seguirà plovent. Potser tindrem sort i es pararà el cop. Potser tindrem sort i no caldrà obrir l'aixeta de l'Ebre.
Tant de bo que tinguem sort. .

Però no es pot confiar que la sort salvarà la planificació. I tant si tenim sort com si no la tenim, el que és segur és que cal fer les coses d'una altre forma. Ja ho he dit en algun altre moment. Cal reequilibrar el país. Cal adaptar el nivell de consum i la forma de consumir del país al fet que aquí hi ha l'aigua que hi ha, i no més.

Als pobles, abans, la gent s'espavilava amb dipòsits, pous, aigua recollida de pluges, canals, sèquies... Després va venir la industrialització i els grans pantans productors d'energia i magatzems d'aigua, i es va incrementar el consum proporcionalment a l'increment de despesa energètica. Molt ràpidament es va passar de la consciència individual de que l'aigua era un bé escàs i que calia administrar-lo acuradament, estalviar-lo, emmagatzemar-lo, compartir-lo... a la inconscient comoditat d'una aixeta d'aigua barata i abundant. I també amb l'energia. Abans les cases es feien pensant en les estacions, en aprofitar l'escalfor del sol, en murs sòlids per defugir el fred... L'aprofitament dels recursos era quelcom conscient, fonamental i necessari per a la supervivència.

Avui, l'eficiència ambiental dels edificis és escassa. El confort no te en compte el clima, ni el medi ambient i és una funció exclusiva de l'energia. Més energia, més confort. L'aigua s'esgota i la solució és dessalar aigua del mar amb un cost energètic... O dur-la de rius llunyans, al cost de destruir un delta, o una societat fluvial o, simplement, acabar amb un ecosistema.

En el nostre món, però, l'energia barata s'esgota. Si l'energia és cara, el confort també ho serà. Serà cara l'aigua si obtenir-la depèn de l'energia.

L'energia barata, de fet, no s'esgota. El planeta rep l'energia del sol. L'energia del sol és tan immensa que agita marees i vents i manté els cicles de la vida en moviment continuu. Si no fos pels blindatges electromagnètics de la terra, la irradiació d'energia solar seria tan intensa que enlloc de proporcionar la vida la fregiria literalment.

I aquesta energia solar, ja sigui en la seva forma tèrmica, fotovoltaica, eòlica, o en qualsevol altre expressió és més que suficient per a abastir qualsevol requeriment. Diuen que en pocs anys es vol arribar a que la meitat de l'energia provingui de fonts renovables.

Jo estic convençut que no és només una qüestió de canviar de fonts. Que ja costarà. És, sobretot, una qüestió de canviar d'actituds. Es tracta, al meu entendre, de prendre consciència individual i col·lectiva de que som responsables.

Som responsables d'estalviar, de produir i emmagatzemar energia, recursos i aigua, i d'administrar-los com a bens que cal compartir. Això, aquesta responsabilitat envers el recurs escàs, el que ha dut a la mobilització als homes i les dones de les terres de l'Ebre.

Em temo, però, que poques coses hi han més difícils de canviar que les actituds.

I és que l'actitud és el sistema.