Procés Constituent

El dimecres passat el Jaume Barberà va presentar al Singulars una exclusiva: Teresa Forcades i Arcadi Oliveres entren en política.

Bon titular, però cal explicar-lo: No podrem votar directament per la Forcades o per l'Oliveres. No s'està parlant de crear un nou partit. No va per aquí.

La proposta és una candidatura popular que aglutini organitzacions, moviments socials, particulars,  també partits polítics que des de baix, des de la base, des d'assemblees populars (o allò que en un món post-global sigui el seu equivalent) obtingui una majoria que proclami la independència de Catalunya i enceti un procés constituent  -aquesta és la clau i el nom que pren, de moment, la iniciativa- per a dissenyar un nou estat que defensi, en una llista no exhaustiva,  els següents principis:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
3. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
4. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
5. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
6. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
7. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
8. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
9. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

La proposta de Forcades i Oliveres compta amb el vist-i-plau de personalitats diverses. En podeu veure els vídeos de suport al canal YouTube de Procés Constituent. A més, a la pàgina web de Procés Constituent està previst que es pugui fer un seguiment online i sobre un mapa de les adhesions de particulars (de moment, però, aquesta opció no està activada).

Forcades, potser de forma un pel optimista, demanava arribar als 100.000 adherits aquests Sant Jordi.

Tanmateix, els punts inicials de la proposta, en si, des de posicions no diré d'esquerres si no de simple justícia social, només poden provocar l'adhesió. Al meu entendre, estaríem parlant d'un model bastant semblant al socialdemòcrata o, si més no, força assumible des d'aquesta posició. En tot cas, posar etiquetes ara mateix no em sembla gaire bona idea. De fet, l'interès d'aquesta proposta, per mi, és justament que serveix com a punt de partida per a un proces constituent des de la base.

La cosa es pot resumir de forma senzilla: hi ha un no país en construcció. El nostre. Catalunya. Aleshores, com volem que sigui aquest país? Segur que no es pot fer taula rasa, però segur que mai com ara es donarà  l'oportunitat per a corregir molts vicis i defectes. És un moment de gran transcendència. La responsabilitat del disseny del nou país es massa gran com per a delegar-la en polítics. Cal un re-empoderament del poble i cal un procés constituent, amb la màxima participació, el més democràtic possible, per a definir l'arquitectura, si més no, el gran traç de la propera República.

Jo veig agosarada, i molt, la proposta de la Teresa i l'Arcadi. Em refereixo als punts del manifest que he reproduït aquí. Però justament per això els ho agraeixo. Agraeixo la seva valentia. Per la proposta en si i per posar el llistó alt. A més, tot i que agosarades, les propostes que fan es poden trobar -en major o menor grau, potser no totes a l'hora- en societats amb pràctiques més democràtiques que la nostra.

Tinc els meus dubtes sobre si aquesta proposta concreta de la Teresa i l'Arcadi tindrà recorregut, però el que tinc per segur és que "alguna cosa així" calia fer-la: o decidim nosaltres, el poble, com volem que sigui la República de Catalunya, o algú ho farà per nosaltres. Posem, per exemple, els senyors de Lehman Brothers. Oi  que dit així la cosa pren, de cop, un aire un pel angoixant? Doncs d'això es tracta. 

Un altre món és possible. Com a mínim, una altre forma de fer les coses a Catalunya. Pensem globalment i actuem localment. Una nova forma de fer a la República, doncs, per a un món nou que demana canvis urgents i profunds. El nou país, doncs, serà la nostra aportació a la post-globalitat.

Per acabar, com sempre, els enllaços:

l'enllaç al Singulars, a Procés Constituent, al Manifest, i el vídeo:

14-A. Un dia menys per a la proclamació de la República Catalana.

Avui fa 82 anys (14 d'abril de 1931) que Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins el el que havia de ser una Confederació Ibèrica.

Aquell moviment (com la proclamació de Lluis Companys a l'octubre del 34), doncs, no era estrictament  independentista i, fins i tot, el podria arribar a llegir com un dels molts intents fets des de Catalunya per a aconseguir un estat, espanyol, còmode per als interessos dels catalans.
 
El recorregut d'aquella incipient República va ser de molt poques hores, doncs ràpidament es transformà en el que avui coneixem com a Generalitat, dins la Segona República Espanyola, que també es va proclamar aquell dia.

Avui, però, si alguna cosa hauríem d'haver après de la historia, de les moltes proclames realitzades, dels molts intents d'encaix, és que no cal buscar cap encaix, ni federal ni confederal.

És un error, finalment s'ha demostrat, buscar un encaix a Espanya. No hi ha encaix possible. Només dissolució. L'únic estat còmode pels interessos de les catalanes i els catalans és l'estat català. La República Catalana. Independent. Sobirana.
 
Avui, 14 d'abril, estem un dia més a prop de proclamar, simplement, la República Catalana.

Aquest és l'objectiu i no ens n'hem de desviar ni un mil·límetre.

Aquest és el propòsit d'avui.

Keep calm and carry on.

Visca la República.

Per il·lustrar el comentari, penjo un vídeo corresponent al 80è aniversari d'ERC, en el que des de l'emoció es parla dels valors republicans, els valors que han d'amarar el nou estat d'Europa.

 

Falciots a Barcelona

Si sou de Barcelona i us agrada fer el badoc mirant el cel us haureu adonat que, des de fa alguns dies, ja s'hi poden veure falciots.

De moment encara passen prou desapercebuts. Els veïns habituals del cel barceloní: gavians, gavines, coloms, cotorres, garses o pardals... segueixen sent els ocells més visibles. Però els falciots estan arribant. De moment, només ha arribat l'avantguarda. Els que tenen més pressa per fer els nius, o potser els que encara aniran més al nord i estan de pas. Els falciots venen del sud. Fan hivernada a l'Àfrica i nien i crien a Europa i Àsia.

Quina casualitat! Ara mateix, al moment d'escriure aquestes línies, un falciot ha  xisclat ben fort quan volava pel davant del balcó! que potser sabies que estava parlant de vosaltres? Vola! A reveure, pilot!

Aviat arribarà el gruix de la migració. El cel de Barcelona s'omplirà amb els petits avions i els seus xisclets. No confondre mai falciots amb orenetes! els falciots són més grans, més cridaners, no fan nius si no que aprofiten forats a les parets. Les orenetes són més petites, més discretes, fan els seus propis nius amb fang als alers de les cases. Són rurals, que està molt bé, però que a Barcelona entenc que no s'hi sàpiguen trobar.

Els falciots són una altre cosa. Bulliciosos. Actius. Pragmàtics. Són, definitivament, urbans. M'atreviria a dir que clarament barcelonins. Evidentment que podem trobar falciots a moltes altres ciutats, però, amics, només a Barcelona un falciot és un falciot i ells prou que ho saben que a  Barcelona se'ls estima.

I ja estan arribant. Prenent possessió del cel. Els potents falciots. Els ocells més ben adaptats al medi aeri, i que passen pràcticament la seva vida al cel, on poden dormir o aparellar-se tot volant. Un prodigi. Vida que batega. Pura energia.

Aquests primers són els heralds de la primavera que arriba. Ara sí. Ja ve l'escalfor i la llum del sol. Aviat hi seran tots, amb els seus xisclets. Seran el so. La música. Els xisclets dels falciots. El so més alegre amb el que hom pot llevar-se.

Al bloc de davant de casa els falciots hi faran niu als forats de la paret, com cada any. Serà el moment de seure al balcó amb el sol a la cara, escoltant i observant atent els xisclets i els ràpids vols dels falciots portant insectes als pollets del niu. Entrant i sortint. Constantment. Em sentiré bé i alegre.

Falciots a Barcelona. Anuncien la millor època de l'any a ciutat. Vostès disculpin l'exaltació. Però és que arriba la primavera i aquesta és, per mi, una immillorable notícia.

Aquestes coses, la veritat, és que m'agraden molt. I que es noti.

Llibre llegit: "Manifiesto Crowd"

Llibre llegit: "Manifiesto Crowd: La empresa y la inteligencia de las multitudes", és la darrera producció dels autors del "32 Tendencias de cambio (2010-2020)" de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí (http://www.laboratoriodetendencias.com) que vaig comentar al post anterior.

"Manifiesto Crowd" (crowd, multitud) s'ofereix amb llicència Creative de reconeixement - no comercial - compartir igual que es pot obtenir en diferents formats de la web d'Antoni Gutiérrez-Rubí que n'és un dels co-autors.

Si ho preferiu, els podeu descarregar des d'aquí mateix, en format PDF, mobi o es pot llegir en línia.

En certa manera "Manifiesto Crowd" és una continuació del "32 tendencias" i podria dir-se que resol les preguntes que em feia al final del darrer post. Manifiesto Crowd assenyala com a tendència, o més aviat com a realitat de present, l'emergència de les multituds intel·ligents que fan servir la tecnologia per ajuntar-se en comunitats innovadores que poden adaptar-se a un entorn canviant amb la crisi sistèmica com escenari.

No es tracta de comunitats virtuals. Es tracta de comunitats que actuen i que surten al carrer, organitzen cooperatives, o laboratoris ciutadans, o creen xarxes d'aprenentatge, de suport o d'intercanvi, per exemple.

La tendència és aquesta i està creixent. Estic bastant d'acord amb aquesta idea. Són fets palpables. Discutiria quina és la força actual d'aquesta tendència. La meva percepció subjectiva és que molts dels fets concrets o de les accions que s'assenyalen en el llibre encara estan massa circumscrites als àmbits de l'oci, culturals o formatius. Dit gruixut: no semblen donar resposta a necessitats vitals. Es tractaria, doncs, d'una tendència per a "moderns" i "gafapastes"? per als pobladors del terç insider de la societat? La multitud, el crowd, som "tots"? o només aquells que s'ho poden permetre?

Qui pot estar interessat en Manifiesto Crowd? Tothom, segur, però crec que en particular per s'adreça a un determinat públic: empresaris, responsables de determinades institucions o organitzacions, polítics, potser també responsables de formació... A tots aquells que puguin tenir un interès estratègic en saber "cap a on aniran les coses". Una lectura per a la gent involucrada en la generació de plans, programes, estratègies, també pels creadors de tendències, productes, serveis i marques...

EL llibre, de fet, posa l'èmfasi en com les empreses haurien d'adaptar-se a aquesta nova societat xarxa i a la multitud intel·ligent. És important la distinció que fa entre massa i multitud; La primera és estúpida, la segona, intel·ligent; la primera era la força de treball, de qualitat, eficient i submisa, de la industria del segle XX, la segona és la co-moltes coses (codissenyadora, coproductora, cofinançadora...) de la revolució digital, i també infidel, crítica, activa... del XXI

Des d'aquest punt de vista empresarial, planteja les noves formes de treball, més enllà de l'outsourcing, arribant al crowdsourcing; replanteja el finançament amb el crowdfunding; i el mateix disseny i producció des del crowdsesign, fent us del hardware i el software lliure a laboratoris ciutadans tipus hacklabs. Sense oblidar la producció cooperativa, i potser veurem aviat la producció crowd amb comunitats de microproductors equipats amb impressores 3D.

Aquesta és, potser, la resposta a la pregunta que em feia abans: qui serà el crowd? El crowd aglutinaria algunes respostes de solvència contrastada, com les cooperatives, amb comunitats que ens podem esperar que apareguin en un futur proper, com les comunitats de productors amb impressores 3d (o una tecnologia similar). Passant per altres comunitats: de seguidors de marques,; de consumidors de productes i serveis; però, crec jo que també de xarxes d'intercanvi, potser de bancs de temps...

Tot plegat genera moltíssims dubtes. A mi em sembla que la majoria de la gent, a dia d'avui, encara creu que algun dia les coses "tornaran a ser com abans". Tampoc tinc clar que una multitud amb els atributs que se li suposen pugui emergir lliurement: hi han forces interessades en mantenir el control i en sotmetre a normes, regulacions i taxes a la multitud.

Tanmateix, alguna cosa passarà. Això sí que ho noto. El canvi és a l'aire. Conflueixen en aquest maelstrom un atur sense precedents, crisi sistèmica, energètica, de recursos, xarxes socials, tecnologia, cultura lliure, recuperació de sobirania política per individus i pobles ... Sens dubte que hi hauran canvis. Benvinguda sigui la multitud intel·ligent.

Un llibre que cita a Toni Negri per mi ja té alguns punts. D'altra banda potser era inevitable, si eś que parlem de Multituds, oi? Per acabar, he trobat que és una lectura molt recomanable. Tant el "Manifiesto Crowd" com el "32 tendencias". Fan rumiar, que és molt. Potser us ajudarà a fer-vos una idea millor de per on va aquest llibre el "Manifest Crowd" pròpiament dit. Es tracta de 66 sentències en aquesta versió inicial del manifest. A continuació el copio del lloc web http://www.manifiestocrowd.com/.

Manifest Crowd


1. Els mercats són relacions.

2. Les multituds no són una torba, caòtica, ni una massa, homogènia, 
són un col·lectiu divers i organitzat en xarxa.

3. La intel·ligència col·lectiva no depèn de les intel·ligències 
individuals de cada un dels components del grup.

4. Afegir i filtrar opinions individuals és només una forma 
primària de crowdsourcing que permet atacar problemes simples.

5. Els problemes complexos i indefinits necessiten comunitats 
de pràctica en un entorn procomú per generar veritable intel·ligència 
col·lectiva.

6. Les masses poden ser excel·lents per produir eficiència i 
qualitat i per tant són un model propi de l’era industrial.

7. Quan es tracta a un grup com una massa no s’extreu intel·ligència 
de la seva acció, només obvietat estadística.

8. Comptar amb un mercat aparentment captiu i perdre la posició 
davant la societat ens porta tard o d’hora a la ruïna.

9. L’empresa del segle XXI no pot estancar-se en un el seu perímetre 
de seguretat, ha d’explorar el possible adjacent.

10. Una empresa pot estar tancada a l’exterior o oberta al món, 
ofegar-se o transformar-se.

11. Les empreses han d’explotar el que saben fer, però també 
explorar el que podrien arribar a conèixer.

12. Cal ser permeables per deixar que el futur s’escoli entre 
les parets del present

13. Confrontant realitats dures en una societat líquida, les empreses 
han de ser viscoses per sobreviure i adaptar-se.

14. La connectivitat empresarial no és unir punts, ni teixir xarxes… 
és establir relacions per pensar, desenvolupar i comercialitzar 
conjuntament.

15. L’empresa ha de ser una plataforma per construir un ecosistema 
del qual neixin les oportunitats.

16. L’empresa crowd transforma el coneixement col·lectiu en relacions, 
organització i negoci.

17. La RSE és el passat, negoci i implicació social són ja dues 
parts inseparables d’una mateixa estratègia.

18. L’empresa crowd transforma la competitivitat en competència 
i la rivalitat en cooperació.

19. L’empresa crowd està oberta al món sencer.

20. Les organitzacions jeràrquiques orientades a l’eficiència 
es desconnecten emocionalment dels seus empleats i la seva 
innovació és cara i lenta.

21. Quan es tracta a un grup com una multitud diversa pot sorgir 
innovació i veritable intel·ligència col·lectiva.

22. Aprenguem a valorar la intel·ligència emocional de les empreses, 
de les organitzacions.

23. En un món en canvi permanent la innovació contínua és una necessitat 
de supervivència i no ja una opció més per a les empreses.

24. Externalitzar la innovació augmenta la diversitat i redueix costos
 però no resol les patologies de les organitzacions.

25. La veritable innovació oberta requereix implicació i lideratge 
de l’organització.

26. La innovació oberta implica escoltar i obrir-se a l’exterior, 
suaument.

27. La raó de ser d’una empresa avui és la innovació orgànica i contínua 
en què participen agents interns i externs.

28. El model clàssic i lineal de R+D només roman com una petita 
part dels processos d’innovació d’unes poques indústries.

29. La nova R+D és la innovació i el disseny com a processos que 
s’incorporen a tota la cadena de valor, a tot el personal.

30. Per poder innovar cal tolerar el fracàs.

31. Fracassar és només trobar solucions que no serveixen, encara.

32. Els qui no fracassen en les seves recerques innovadores 
no s’han atrevit prou.

33. Per a una empresa, la millor prova de la seva voluntat innovadora 
és la seva capacitat de recompensar fracassos audaços.

34. La consumització de la capacitat tecnològica destrueix 
l’avantatge competitiu de les grans organitzacions.

35. No és intel·ligent no tractar els consumidors com a ciutadans 
intel·ligents.

36. Una petita acció amb molts seguidors aportarà grans canvis.

37. El poder dels consumidors és molt alt. Quan no poden contribuir,
 s’organitzen i teixeixen la seva venjança en xarxa.

38. Una marca efectiva ha d’incorporar a la seva narrativa les 
relacions emocionals amb i les veus dels stakeholders.

39. La governança d’un ecosistema complex de stakeholders ha de ser 
la preocupació principal de qualsevol organització.

40. La complexitat actual no es pot controlar amb planificació però 
es pot governar dissenyant les infraestructures relacionals.

41. Navegar cal, controlar no cal.

42.Una bona història que indica camins val més que un pla antiquat 
que imposa metes.

43. Els usuaris busquen serveis i experiències personalitzables 
més que productes.

44. La personalització precisa de la intervenció activa de l’usuari, 
en cas contrari es percep com falsa.

45. L’usuari és ja un codissenyador. Necessitem interfícies 
que ho facilitin oferint només la complexitat significativa.

46. La innovació necessita ecosistemes per a la col·laboració 
i per tant d’espais i plataformes com escenaris per a la interacció.

47. Transformació global: espais (coworking), 
metodologies (design thinking),
innovació (crowdcreating) 
i finançament (crowdfunfing).

48. Els vivers d’empreses (segle XX) han mort i han nascut 
els espais d’innovació col•lectiva (segle XXI).

49. Tota innovació és col·lectiva i neix d’un escenari 
per a la interacció.

50. Persones motivades, espais dinàmics i oberts, i interacció 
entre membres promouen la innovació distribuïda.

51. En la societat crowd, la cultura de l’ús substitueix 
a la cultura de la possessió.

52. El procomú és una forma de relació, gestió i governança 
i per tant requereix de regles. No té en si mateix ideologia,
 però no és neutre.

53. El finançament col·lectiu aporta compromisos, talent i motivació, 
a més de diners.

54. Els knowmads són els artesans del segle XXI: generen coneixement, 
creen entorn i desenvolupen processos.

55. Les diàspores creatives aporten obertura i diversitat, 
connecteu xarxes.

56. Només és possible aprendre (i innovar) des de l’acció i 
l’experimentació. Aprendre és emprendre i emprendre és aprendre.

57. La capacitat d’innovació ciutadana augmenta amb l’accés a 
infraestructures com tecnologies socials i laboratoris de producció.

58. Les tecnologies poden ser socials si són dissenyades per 
l’empoderament ciutadà facilitant la seva autonomia 
i capacitat de producció.

59. Les tecnologies socials generen recursivitat en facilitar 
el desenvolupament ciutadà de noves infraestructures.

60. Comunitats i xarxes que fabriquen són alternatives 
a la producció i gestió d’activitats que abans només eren 
possibles en organitzacions formals.

61. Comunitats i xarxes compleixen amb funcions de suport social 
abandonades per les institucions.

62. Les comunitats contemporànies són de pràctica, elegibles, 
temporals i múltiples.

63. Les comunitats de pràctica necessiten d’un procomú que 
abasta els seus objectius, mètodes de treball, governança i tecnologia.

64. Estats i mercats són solucions incompletes, la utilitat pública 
és essencial perquè la governança d’un món complex sigui viable.

65. Vivim la transició cap a moviments socials capaços d’abordar 
problemes complexos generant formes d’innovació ciutadana.

66. Només amb innovació ciutadana, governs i empreses poden 
enfrontar-se als reptes de la Societat Xarxa.

Llibre llegit: "32 tendencias de cambio (2010-2020)"

Tot just he acabat de llegir un petit llibret escrit al 2010: "32 Tendencias de cambio (2010-2020)" de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí (http://www.laboratoriodetendencias.com).

Presentaven el que fa tres anys es pensava que podrien ser motors de canvi i els eixos mateixos del canvi: tecnologia, smart-cities, xarxes socials, Internet 2.0, cloud computing, realitat augmentada, crowdsourcing i noves formes d'organització empresarial, noves formes de participació a la política ...

És molt interessant veure com algunes de les tendències apuntades efectivament estan essent motors de canvi i com d'altres, en canvi, encara es veuen molt llunyanes. Per exemple, resulta curiós rellegir aquest llibre del 2010 avui, al 2013, i adonar-nos com es dedica un capítol complet ales Smart Cities, però sense fer servir aquesta etiqueta que avui sona amb força, i que fa tres anys potser encara ni s'havia encunyat el terme. Ens dona una idea de la velocitat dels canvis al nostre món.

Encara és més interessant confrontar aquestes tendències de canvi amb altres realitats antagòniques, que també són forces de canvi, com les que apuntava Santiago Niño Becerra el passat dimecres al Singulars.

I és que més que el triomf d'unes sobre les altres, el motor del canvis vindrà de la hibridació i la mescla d'aquestes forces antagòniques.

Segurament la societat dels tres terços que plantejava Santiago Niño Becerra no és tan allunyada de la que avui mateix es la societat de l'estat espanyol, amb un 25% de població activa a l'atur, amb més de la meitat dels treballadors en actiu amb salaris mileuristes o submileuristes; i amb una legislació laboral que s'ha reformat en la direcció que apuntava Santiago Niño de facilitar a les grans companyies transnacionals el reduir les seves plantilles i augmentar les hores de treball dels perfils més productius i eficients.

Tot això en un marc on, efectivament, les grans estructures d'estat perden pes per cedir-lo a les grans corporacions per una banda i a les ciutats, ciutats estat, amb hinterlands ben definits, com podria ser el cas de Barcelona i Catalunya i més enllà, cap al nord i cap al sud. coordinat en un clúster de ciutats especialitzades en sectors que pot anar de Tolosa de Llenguadoc a València. Ciutats que hauran de ser més democràtiques i intel·ligents, Smart Cities.

I tot això dins de nous models de participació democràtica i política, molt més propera i, comparteixo, allunyada de les formes tradicionals de partits.

Tot plegat un moment de canvi. En molts terrenys. El procés d'Independència de Catalunya, com el d'Escòcia,o Flandes, cal situar-lo en aquest moment de reorganització, també de reorganització social, política, de consum i de producció, en un marc d'escassedat energètica i de recursos, i d'ineludibles reptes mediambientals. En resum, un llibret per al debat. El podeu descarregar en PDF o en EPUB de la web de Gutierrez Rubí. Es llegeix ràpid. Fa pensar. Recomanable, també i encara avui, al 2013, quan algunes aquestes tendències que s'apuntaven el 2010 ja es poden veure i palpar. Quines tendències afegiríem a una nova edició? quines trauríem o retocaríem?

Santiago Niño parla del futur al Singulars de 20/03/2013

És un fet que crec que cap dels habituals del Singulars negarà que, a vegades, sembla que a Jaume Barberà el perd la vehemència. També m'atreviria a dir que, en el fons, en el fons, a Santiago Niño Becerra li fa gràcia la fredor de psicòpata sàdic amb la que fa alguns comentaris.

I és que diria que que tots dos són prou conscients de la imatge que donen i que els gestos no són a l'atzar. I també saben que les respectives imatges són instruments poderosos per comunicar els missatges que volen donar.

Al Singulars del passat dimecres el convidat del vehement periodista va ser al catedràtic de l'IQS. Santiago Niño va mullar-se posant un rang de dates en el que pensa que es podrà donar per superada la crisi, i va fer previsions sobre com serà aquest futur post-crisi.

Niño Becerra va parlar del futur. Barberà, per la seva banda, va donar algunes dades, força indignants i preocupants, del present.

Va ser una conversa prou interessant. Per si encara no l'heu vist, podeu recuperar el programa al servei de TV a la carta de TV de Catalunya.

També podeu fer un cop d'ull al blog del programa.

Si ho preferiu, podeu veure el programa del passat dimecres aquí mateix:

Any Espriu

Encara no n'havia parlat, i em venia de gust fer-ho: enguany es celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu. És l'Any Espriu.

En els anys de foscor i repressió de la dictadura franquista, quan la llengua catalana tornava a ser atacada i perseguida, és quan destaca la figura d'Espriu.

En algun moment, Espriu va veure la seva tasca literària en català com un monument funerari per a la llengua que ell considerava que moriria aviat, que no superaria els anys de repressió. Calia salvar els mots.

El seu amor per la llengua, l'us de la qual va refinar i destil·lar en composicions precises, a vegades hermètiques, d'una bellesa dura, aspra. Era un amor, per tant, desesperançat. Però amor fidel a una llengua, a un país. Un país que ell veia derrotat i en extinció, del que calia salvar-ne els mots.

I en l'amor rebutjava l'odi. El seu cant a la pell de brau, a Sepharad, potser un retret, potser també una crida al diàleg. En tot cas, una crida abandonar per sempre més la violència, que ha estat "el gran crim de Sepharad: la infinita tristesa del pecat de la guerra sense victòria entre germans".

Espriu ens va salvar els mots i aquest és el seu llegat. Aquest poble i aquesta llengua sembla que se n'han sortit d'aquell tràngol. Per l'esforç i patiment de molts, també dels poetes. Amb perseverança. Salvant el que es podia salvar i també els mots.

En tot cas, avui la situació és força diferent i la supervivència d'una llengua (no tan) minoritària com la nostra planteja reptes diferents.

La figura d'Espriu i la seva obra són un far i una referència en els temps que ens toquen viure, malgrat ser tan diferents o fins i tot oposats, doncs on abans hi havia derrota i desesperança avui hi ha una gran crisi, però també una gran il·lusió col·lectiva per un nou país. Ara, com llavors, ens caldrà ser fidels, i estimar, a aquest poble i a aquesta llengua.

    INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


    Ara digueu: "La ginesta floreix, 
    arreu als camps hi ha vermell de roselles. 
    Amb nova falç comencem a segar 
    el blat madur i, amb ell, les males herbes." 
    Ah, joves llavis desclosos després 
    de la foscor, si sabíeu com l'alba 
    ens ha trigat, com és llarg d'esperar 
    un alçament de llum en la tenebra! 
    Però hem viscut per salvar-vos els mots, 
    per retornar-vos el nom de cada cosa, 
    perquè seguíssiu el recte camí 
    d'accés al ple domini de la terra. 
    Vàrem mirar ben al lluny del desert, 
    davallàvem al fons del nostre somni. 
    Cisternes seques esdevenen cims 
    pujats per esglaons de lentes hores. 
    Ara digueu: "Nosaltres escoltem 
    les veus del vent per l'alta mar d'espigues." 
    Ara digueu: "Ens mantindrem fidels 
    per sempre més al servei d'aquest poble."





    [cant XXXVIII de La pell de brau]


    No convé que diguem el nom 
    del qui ens pensa enllà de la nostra por. 
    Si topem a les palpentes 
    amb aquest estrany cec, 
    on sinó en el buit i en el no-res 
    fonamentarem la nostra vida? 
    Provarem d'alçar en la sorra 
    el palau perillós dels nostres somnis 
    i aprendrem aquesta lliçó humil 
    al llarg de tot el temps del cansament, 
    car sols així som lliures de combatre 
    per l'última victòria damunt l'esglai. 
    Escolta, Sepharad: els homes no poden ser 
    si no són lliures. 
    Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 
    si no som lliures. 
    I cridi la veu de tot el poble: "Amén." 

Així sigui.
Aquí podeu accedir a una petita selecció de poemes d'Espriu

Sort, Francesc.

Francesc. Sant Pare argentí i jesuïta. El nou inquilí del Vaticà és una incògnita. Hi ha qui l'assenyala com un reformista. Proper, òbviament, a l'església llatinoamericana i als moviments socials. En contra, s'ha encetat una campanya de desprestigi en el que se l'acusa de tebior amb el règim militar argentí (inclús de connivència) i d'una actitud més aviat conservadora pel que fa a moral cristiana: per exemple, va mostrar un rebuig frontal al matrimoni homosexual aprovat fa pocs anys a Argentina; en canvi, sembla que considera l'us del preservatiu com una qüestió menor.

Em sorprèn que cap cadena de TV hagi recuperat una pel·lícula que, segurament, a més d'un ens ha vingut al cap en conèixer aquesta nominació: "La misión", amb Jeremy Irons i Robert de Niro. Dos capellans jesuïtes que lluiten per salvar la vida, molt més que les ànimes, dels indis d'una missió catòlica a la selva americana. Es tracta d'una lluita molt més física que espiritual i em recorda, salvant totes les distàncies hollywoodianes, la tasca que Pere Casaldàliga ha dut a terme al Mato Grosso, al Brasil. Pere Casaldàliga és un dels noms importants de la Teologia de l'Alliberament. Aquest corrent que compta amb el suport, la simpatia i el compromís (fins al martiri) de molts religiosos, en particular de jesuïtes, americans.

Caldria veure quina es la postura de Francesc envers la Teologia de l'Alliberament. Per mi, aquesta és la clau. Amb tot el respecte, però, no em faig gaires il·lusions. No s'atura el Titanic a cops de rem. Malgrat declaracions com que vol "una església pobra pels pobres"; o la mateixa tria del nom, Francesc, per Sant Francesc d'Assís, el sant que segurament es mereix més que cap altre ser el patró dels moviments ecologistes i anti-capitalistes d'arreu del món.

Son molts els milions d'éssers humans que tenen a Francesc com una referència fonamental i molt important. És una gran responsabilitat. Per tant, doncs, des de la distància ideològica, molta sort, Santedat.

8 de març de 2013. Dia de la dona treballadora.

Dia de la Dona treballadora. Diada reivindicativa feminista però també, senzillament, de la igualtat de drets entre homes i dones. Una igualtat que, a una societat com la catalana, està lluny d'haver-se aconseguit començant, per exemple, pel fet que a igualtat de llocs de treball les dones tenen, de mitja, un salari més baix.

Igualtat és corregir aquestes diferències concretes. No estic parlant de teories complicades. Parlo de fets que potser estan afectant a la nostra parella, a amigues, o a companyes de feina.

No estic parlant de teories feministes de difícil digestió. Estic parlant de mares treballadores que fan una doble jornada a fora i a casa. Estic parlant de repartiments poc equitatius de les feines de la llar o, simplement, de l'absència de repartiment.

Estic parlant de dones que fan de les tasques de la llar la seva ocupació principal. Dones que renuncien al seu temps per posar-lo al servei de la parella i dels fills. Una tasca que es veu poc o gens reconeguda i pagada. Una tasca molt dura però que no les garanteix ni una mínima pensió de jubilació.

Tot i que, realment, no crec que cap dels que avui estem pels voltants dels 40 o més joves ens creguem sincerament que si el món segueix com fins ara, tindrem cap pensió de jubilació. Molt haurien de canviar les coses. Canvis possibles, però. Canvis que estan relacionats amb les reivindicacions del 8 de març. Canvis a un món més femení o, millor dit, més ètic.

La de demà es una jornada reivindicativa i, com cada any, s'han publicat diversos textos i manifestos des de diferents organitzacions. En penjo un parell a continuació: el de la Secretaria Nacional de la Dona d'ERC i el manifest de la comissió 8 de març que aplega diferents col·lectius feministes (i LGBT), i en el que participa el col·lectiu "Dones Llibertàries" de la CGT.

Més enllà dels manifestos, crec que seria un gran pas si demà homes i dones, parelles, amics, i companys ens adonéssim de la força dels petits gestos. No es canvien rutines i formes de fer d'un dia per l'altre ni es modifiquen les lleis amb jornades úniques reivindicatives, però poden marcar fites d'inici. Són moments de reflexió i debat. Són moments per encetar petits canvis.

Disculpeu-me el sermonet: seria bo que ens adonéssim que amor, estimar, amiga i amic són paraules amb significat. Són paraules que volen dir afecte, però també respecte, reconeixement, igualtat, llibertat, justícia. I en cap cas sotmetiment, propietat o submissió. Crec que ens podríem donar per molt satisfets si demà, o qualsevol dia, cada com més gent entengués això.

Com cada any, doncs, esposes, mares, filles, germanes, amigues, companyes. Gràcies per ser aquí. Comparteixo les vostres reivindicacions i tractaré en la mida del que em sigui possible d'honorar-les. Perquè és ètic. Perquè us estimo.



Text de la Secretaria de la Dona d'ERC

Dones amb tots els drets

Ja fa més de 100 anys que, cada 8 de març, celebrem el Dia internacional de les dones. I malgrat el pas dels anys, i dels importants avenços assolits cap a la igualtat amb el desenvolupament de les polítiques de dones, encara avui hem de fer d'aquesta efemèride una jornada reivindicativa. Seria una evidència dir que encara ens queda camí per recórrer, si no fos que volem posar de relleu que l'actual situació socioeconòmica fa trontollar uns drets adquirits que, malauradament, no es troben prou arrelats i que ara corren perill de recular. La història ha vist com les dones han hagut de demanar que volien treballar fora de la llar, votar, participar de la vida política, tenir accés als estudis… Dones que ara volen assumir llocs de responsabilitat en les empreses, estar al capdavant de la política, però que també volen tenir el dret a decidir sobre el propi cos, volen igualtat salarial, la igualtat en la responsabilitat de la cura de les persones dependents, en les tasques de la llar…

Però aquest 8 de març, en què els Països Catalans viuen un procés històric i una situació excepcional, no volem posar només de relleu les mancances, sinó que volem reivindicar el paper fonamental que tenen les dones dins la nostra societat (un 52% de la població!). Volem reivindicar el talent de les dones, la seva capacitat per organitzar, dirigir, treballar en equip, col·laborar i participar de la vida associativa. Perquè creiem que les dones han de ser el pal de paller d'una nova nació, d'una nova manera d'organitzar-se i de gestionar les ciutats. Necessitem dones als consells d'administració de les empreses i al capdavant de la política. Dones que ocupin càrrecs de responsabilitat. Dones que ens facin de guia i de referència.

Els Països Catalans han d'esdevenir una societat que vetlli per posar a l'abast de les dones tots els recursos per desenvolupar-se professionalment —no podem malmetre la meitat del talent de la població!— i, per suposat, per desenvolupar-se personalment i familiarment. Hem de fer uns Països Catalans que creguin en les persones i que traslladi a la seva societat la importància de protegir i potenciar la igualtat entre dones i homes; que fomenti la coeducació, com a eina bàsica per construir un nou model de ciutadania que potenciï la igualtat real d'oportunitats. Perquè, en darrera instància, la transformació definitiva del sistema actual serà col·lectiva o no serà. I la transformació, en definitiva, és el que ens interessa.

Les dones, amb la nostra gran capacitat de treball, la nostra empenta, força i sensibilitat, som la clau que ha de donar la volta a la nostra organització actual. Nosaltres no volem pas vèncer, sinó emprendre el camí de convèncer. Perquè creiem en les dones i en el seu empoderament que ens portarà a una societat forta, més justa socialment i, sobretot, basada en la igualtat —aquest nostrat valor republicà. Volem dones que basteixin els fonaments d'una nova societat, volem dones que ens portin a la independència dels Països Catalans.

dona@esquerra.org | dona@jerc.cat



Manifest de la comissió 8 de març (col·lectius feministes d'esquerra alternativa)

Manifest 8 de març dia internacional de les lluites de les dones

CONTRA L'OFENSIVA PATRIARCAL I CAPITALISTA

Desobediència feminista!! Nosaltres, dones diverses i compromeses, ocupem juntes novament els carrers en aquest dia tant important , el 8 de març, dia internacional de les lluites de les dones , per a continuar el procés de lluita i reivindicacions feministes pels nostres drets. Sortim un cop més de la Plaça Universitat , perquè ens reafirmem en la nostra lluita històrica feminista . Amb aquest recorregut visibilitzem els reforçats atacs contra els nostres drets.

Protestem contra l'heteropatriarcat capitalista que s'apropia dels nostres cossos i de les nostres vides , sotmetent-les , explotant-les i controlant-les. Denunciem el brutal retrocés dels nostres drets.

Li diuen deute però és heteropatriarcat capitalista. La situació de crisi que vivim no és econòmica i financera només, sinó també social, ecològica, alimentària, de cures i de gènere.

L'allau de retallades i restriccions de drets , les polítiques d'ajust i austeritat davant la seva generada crisi financera són una excusa per a reforçar i ampliar el cada vegada més voraç sistema Neoliberal – Heteropatriarcal. Sistema jeràrquic , sexista , racista i classista que explota tant a les persones com a la natura amb l'única finalitat de l'enriquiment d'uns pocs, la feminització de la pobresa n'és una de les conseqüències directes.

DENUNCIEM

. El desmantellament del ja deficient estat del benestar , el brutal retrocés dels drets laborals , la progressiva privatització i retallades dels serveis públics :sanitat , educació , serveis socials i atenció a la dependència derivant els costos cap les dones , relegant-nos de nou a l'espai privat , empitjorant les nostres condicions de vida , augmentant la nostra pobresa i la desigualtat entre homes i dones. . Les retallades i atacs específics a les polítiques d'igualtat i en particular als ajuts , serveis i prestacions per a l'eradicació de les violències masclistes , per a garantir l'exercici dels drets sexuals i reproductius i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Rebutgem l’anunciada marxa enrere en la legislació sobre la salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs plantejada pel ministeri de justícia.

.Aquest atac general a les condicions de vida afecta de manera més virulenta a les dones migrades, gitanes, a les famílies monoparentals, a dones amb diversitat funcional ….

. Amb l'excusa de la crisis s'estan silenciant les veus de les dones i de les seves organitzacions ,a través de l’exclussió i la repressió, aconseguint que desapareguin els ja escassos canals de participació social.

EXIGIM

El rebuig unànime a un model heteropatriarcal de dona única , privada i domèstica , així com la invisibilitat i explotació del treball reproductiu i de cura. Una organització política , social i econòmica que posi en el centre a les persones. Entre el deute o la vida triem la da i per això exigim L´anulació del deute financer il·legítim i impagable, així como el reconeixement del deute de gènere. Urgeix La reorganització social de les cures i l’aposta pel bon viure. NO DEVEM , NO PAGUEM!! L'exercici d'una sexualitat lliure i diversa. Una educació afectiva sexual no determinista, no biologista i igualitària que garanteixi el lliure desenvolupament de les identitats dones, lesbianes , bisexuals i transsexuals, així com el manteniment de relacions afectives i sexuals triades, respectuoses, amb plaer i saludables. El reconeixement de totes les famílies i models de convivència , així com la creació de xarxes d'afectes, suport mutu i sororitat.

L'inqüestionable dret de les dones a decidir sobre els seus cossos, afectes, sexualitats i maternitats, estant l'obligació de l'estat garantir l'accés lliure, segur i gratuït a l'avortament, eliminant qualsevol restricció legislativa . Demanem la sortida immediata de l'avortament del codi penal, excepte quan es practiqui contra la voluntat de la dona.

Un estat laic que garanteixi els drets humans i la pluralitat de totes les persones FORA ELS ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS!!

La garantia per part dels poders públics d'una vida lliure de totes les violències masclistes i de discriminacions a totes les dones.

Davant d’aquesta situació, nosaltres, dones feministes apostem per desenvolupar eines legítimes d’actuació davant aquests atacs sostinguts i creixents d’aquest ferotge sistema patriarcal i capitalista.

CONTRA L’OFENSIVA PATRIARCAL I CAPITALISTA
Desobediència feminista
Visca la lluita feminista !!!

Comissió 8 de març
(Manifest elaborat per la Comissió 8 de març de Madrid amb aportacions de la Comissió 8 de març de Barcelona)

de bloc a blog

Post d'emergència, La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans finalment ha pres partit en la polèmica entre blog i bloc.

En català normatiu les webs com aquesta són blogs, amb g en comptes de c.

A veure si trobo un enllaç amb la notícia. De moment, només tinc piulades del Twitter. El que sí que podeu provar és la cerca de 'blog' al diccionari de l'IEC. No hi ha dubtes: un blog és una web com aquesta.

Doncs res, tu, que acabo de canviar el títol. Ara és "El Blog de ..."

Carta oberta a Carme Chacón

Felicitats, Carmeta. Has exercit el dret a decidir. Has triat no votar. Però, saps que passa, que aquest no vot, és un vot no. Has decidit no decidir. És un dret al que has renunciat. És un dret que has negat als votants que et van triar per a que els representessis. És un dret que negues a tots els que et podrien haver votat. És un dret que em negues a mi, en particular, que mai t'he votat.

Però mira, me n'alegro que hagis votat en consciència. Has votat que jo no tinc el dret a decidir. Tu sabràs. Jo sí que tinc el dret a decidir. De moment, a diferència del que has pogut fer tu avui, jo encara no el puc exercir, però no t'equivoquis, que no el pugui exercir encara no vol dir que no tingui aquest dret.

Només espero, Carmeta, que quan arribi el dia en que jo pugui exercir el dret a decidir -que arribarà, i que més que decidir, serà proclamar que la meva identitat nacional, una part de la meva identitat, en definitiva, només la decideixo jo, i no tu- no em surtis amb alguna barbaritat -que haver estat ministre de defensa deu marcar- com voler impedir aquest exercici de forma poc democràtica.

Com deia Voltaire, estic totalment en contra del que dius, en aquest cas, del teu silenci, però donaria la meva vida per defensar el teu dret a dir-ho, o a callar clamorosament. Avui has pogut exercir aquest dret. Jo encara no. Però arribarà, ben aviat, d'una forma o d'una altre, aquell moment. M'apunto que quan arribi el moment, no defensaràs el meu dret a votar. Avui no ho has fet votant com has votat. Era el teu dret. Però és una gran paradoxa, no creus?

I és que, saps què? Em sembla que encara no t'has adonat que no seràs la primera Presidenta del Gobierno de España. Per molt que avui hagis volgut fer-te perdonar, un cop més, el teu origen català. Tampoc t'has adonat que a Espanya estan canviant les correlacions de les forces polítiques i que les majories absolutes del PPSOE s'estan anant a fer punyetes. Sospito que en el teu vot hi ha molt càlcul. Més que nacionalisme. No se si t'has adonat que la gran Política no és el joc curt i el tacticisme gallinaci. La gran Política sempre és revolucionària i la Revolució està començant sense tu. I no t'has adonat. Tenia una imatge de tu en que eres més intel·ligent, i ara se m'ha trencat i em fa l'efecte que ni tan sols ets gaire llesta. Però bé, potser és la decepció del moment.

En tot cas, ha estat la teva opció. De nou, et felicito i me n'alegro que hagis pogut triar lliurement. Em temo que no ets gaire llesta però espero que, almenys, siguis prou democràtica com per no donar suport a barbaritats quan arribi el dia, que arribarà, i aviat, on jo pugui exercir el dret, que el tinc, a decidir. Més ben dit, a proclamar, quina és la meva identitat, quin és el meu País, i com vull que sigui el llegat del meu fill.

Cordialment.

El CNI en missió de guerra contra Catalunya

La guerra freda va ser una guerra, sobretot, d'espies i va ser, per descomptat, una guerra.

I això cal tenir-ho en compte ara que sembla que el CNI ha enviat espies a Catalunya a rebentar el procés secessionista. Està molt bé que el CNI faci aquestes coses perquè vol dir molt.

El CNI és l'exercit espanyol. Si més no, és l'exercit que pot fer servir Espanya en les circumstàncies actuals.

Si l'exercit espanyol ve a Catalunya en una missió de guerra que consisteix en aturar un procés secessionista és que des d'Espanya es reconeix implícitament a Catalunya com un enemic.

O sigui, els catalans som enemics d'Espanya i Espanya ens envia el seu exercit. Però, resulta que aquest exercit que està en missió de guerra contra Catalunya també el paguem els catalans. Quina gràcia no?

Espanya ens envia el seu exercit, de circumstàncies, però exercit i no se'ls ha acudit que, potser, digue'm agosarat, es podria haver plantejat enfocar el problema políticament. Sí, ja se, la guerra també és política, però reconeguem que és la solució política menys civilitzada.

Haurien pogut plantejar una solució política i civilitzada del tema, per exemple, argumentant de forma raonada motius per a no voler la secessió. Però serà que no els tenen, i opten per la forma cafre i hispànica d'afrontar el problema: envien l'exercit, d'espies, de circumstàncies, però exercit a la fi.

De debò em demano si és que realment no donen per més. De veritat que esperen que la gent d'aquest país, oficialment enemic, accepti voluntàriament i de bon grat seguir sent súbdits del regne?

Perquè aquesta és l'altre. En democràcia és el poble el que pren les decisions, i els governs són representants del poble, i els governs estan al servei del poble. En canvi, als regnes, no hi han ciutadans, si no súbdits, i els súbdits, com indica l'etimologia, estan sotmesos. Sotmesos a les autoritats polítiques. És una diferència notable: Passar de ser ciutadans lliures a súbdits; de tenir uns representants polítics a estar sotmès a unes autoritats polítiques.

És tota una declaració d'intencions i de voluntat política que l'estat hagi decidit enviar el seu exercit, d'espies, de circumstàncies, a Catalunya. Ens ho poden dir més alt, però no més clar. Ens volen sotmesos. Súbdits. No ens representen. Això sí, els paguem dels nostres impostos a aquests que venen en missió de guerra.

No és casualitat. Faríem bé de no oblidar que l'estat ha decidit que Catalunya és l'enemic. Que per ells som súbdits rebels. Els espanyols demòcrates, que algun n'hi haurà, també farien bé d'adonar-se en quin estat viuen i en què consisteix la "democràcia" al regne d'Espanya. Farien bé de demanar-se si ells són ciutadans lliures amb uns representants polítics o si són súbdits d'unes autoritats.

Però bé, ja s'ho faran aquests hipotètics espanyols demòcrates. El que cal agrair és que el CNI hagi posat tan clarament les cartes sobre la taula. Per si algú ho dubtava, les solucions polítiques són impensables. Ni federalismes, ni confederalismes, ni pactes fiscals, ni mandangues. Súbdits. I a callar. Aquesta és l'Espanya que ens ha enviat el seu exercit, d'espies, de circumstàncies, en missió de guerra.

Però sense força bruta, no podran guanyar. Se'ls veu venir d'una hora lluny. Juguen brut i ho fan tan barroerament que ens carreguen de raons. Aquest cop guanyarem nosaltres. Anem per feina. Referèndum ja. I guanyar-lo. Independència ja. Tenim pressa.

Tot llegint Victus...

Des de fa un parell de dies que estic ficat en la lectura de Victus, d'Albert Sánchez Piñol. Probablement l'acabaré avui, aquesta nit, perquè estic molt enganxat.

Victus explica la història dels anys previs i del setge de Barcelona de 1714. Aquella guerra fatídica per a la llibertat de Catalunya vista des de l'òptica i el periple vital de Martí Zuviria, enginyer militar format a l'escola del gran enginyer francès Sébastien Le Prestre, Marques de Vauban.

El llibre és una narració èpica, salpebrada amb humor, una mica de sexe, un munt de dades històriques i un retrat de personatges i llocs. És un llibre amb herois i éssers roïns i no és pas el protagonista un espill de virtuts.

No perdré el temps fent una dissertació literària. N'hi han de moltes i molt bones. Serà més sincer dir que sento. Pel broc gros: és un llibre que m'està emocionant. És un llibre on, malgrat les seves misèries tan properes a les d'avui, no tinc cap dubte que estic a aquesta banda de la muralla. Amb la Coronela. Amb els Miquelets. Amb Peret, Anfan, Nan i l'Amelis. Amb el general Villarroel, el gran heroi, castellà, defensor de Barcelona. Amb els aventurers i soldats austriacistes que van decidir quedar-se i lluitar amb nosaltres, potser per defensar la noia que estimaven.

M'he emocionat fins a les llàgrimes i he sentit un odi profund per les tropes borbòniques, que van massacrar, torturar i violar, per tot Catalunya, durant tot el temps que va durar aquesta guerra mundial que va ser la Guerra de Successió i després de la guerra amb la repressió brutal, brutal, criminal, que els castellans i els borbons van exercir contra la població catalana. A la caiguda de Barcelona van seguir dècades de repressió i d'anorreament.

Victus. Vençuts. Catalunya va ser víctima d'un genocidi perpetrat pels castellans. Contra aquest destí lluitaven a la desesperada aquells ciutadans lliures de Barcelona. "Viurem lliures o morirem". "Lliures o morts". Van ser vençuts i van pagar amb tortura i mort haver defensat la llibertat, que no era, que no és, més que poder tornar cada nit a casa, després d'un dia de feina, a trobar-se amb la parella i els fills i ser, senzillament, feliços. Sense haver de témer que cap tirà pogués canviar-ho per la força.

Passar de ser ciutadans lliures a esdevenir súbdits, els més menyspreats, dels Borbons. Aquella batalla es va perdre i l'any que ve en farà 300 anys.

En això estava, tot llegint Victus, quan ha entrat un tuit amb la notícia que la bruixa que fa de vicepresidenta del govern diu que la Declaració de Sobirania és inconstitucional: que reconèixer la sobirania del poble de Catalunya és inconstitucional, que això té efectes jurídics i que no pot ser i que la recorreran al tribunal constitucional. Impressionant. Potser s'ho creu i tot.

Em demano que què fem escoltant les bajanades de l'últim govern borbònic del món. Els hereus de Lluís XIV. Els últims borbons i els seus súbdits. Els descendents dels que van provar de liquidar-nos fa 300 anys, i que ho han anat intentant sistemàticament, amb regularitat cada mig segle. Passant per Espartero, o per Franco. Són els mateixos. És la mateixa ràbia. La seva i la meva.

boc expiatori

El Partit Corrupte que governa a les Espanyes ha decidit que no hi ha res millor per distreure l'atenció del personal que el boc expiatori habitual, és dir: Catalunya, els catalans i la llengua catalana.

Prou bé que saben que amb la majoria absoluta estúpidament entregada per l'electorat espanyol no han de preocupar-se el més mínim de dimissions, mocions de censura o bestieses similars. Tenen, ho saben, ben bé tres anys més per fer i desfer, per lucrar-se, per fer obres faraòniques i cobrar comissions...

Amb un poble menys curt de gambals, tota aquesta gentola fa temps que estaria empresonada de per vida, però, què hi farem, a les espanyes no donen per més.

No només això, si resulta que al personal hispànic se li pot oferir l'espectacle d'encabronar als catalans, fins i tot encara podran aspirar a repetir majoria absoluta.

Suposant, és clar, que els catalans siguem tan rucs com per no haver engegat a Espanya i els espanyols a fer punyetes definitivament.

En definitiva: sis milions d'aturats i corrupció pròpia d'un estat fallit. Però a Espanya han decidit que això de que a Catalunya estiguin prohibits els toros no pot ser i, atenció, per Iniciativa Legislativa Popular, és dir per signatures recollides entre la gent, es votarà i s'aprovarà al congrés amb els vots del PPSOE (i 25 vots dels... del PSC) que això dels toros és un bé d'interès cultural.

Collons que sí, home! i el canibalisme es gastronomia!

I per si no en tinguéssim prou, el ministre Wert, aquell que vol espanyolitzar als nens catalans, ha parit i aprovat una llei, en la que es busca més atacar l'ensenyament en català que de millorar el nivell educatiu. Ben pensat. Se'n diu ganes de tocar els pebrots. I de tenir criatures ben burres i ben espanyolitzades.

I mentres s'encabrona als catalans, la corrupció es perdona i encara dona joc per fer retallades, com aquesta de la prova del taló a Castilla - La Mancha, cortesia de dominatrix Cospedal. És qüestió de prioritats, evidentment.

I després el Mas encara va a "reunir-se sense pressió" amb el Rajoy per "parlar" de no se què. Home, va, no fotem. Encara hem de perdre més el temps? Encara no s'ha adonat, President, que ja fa una temporadeta que ens han declarat la guerra? que no ha entès l'Honorable que a Espanya només hem d'anar a acomiadar-nos? i ni això, que amb un email ja faran.

És urgent la independència. Ja és cosa de salut.

Guerra civil al PP?

Diuen que a Madrid la brama és que l'esclat del cas Bárcenas és una maniobra per fer fora Rajoy i que torni Aznar.

Ben bé podria ser. Es tractaria, per tant, d'una mena de guerra civil dins el PP.

Però sobta, si és que efectivament es tracta d'una guerra civil pepera, la brutalitat dels moviments, la manca absoluta d'escrúpols i el culte a la personalitat que se'n desprèn.

De ser cert, els aznarians no haurien dubtat a fer passar com a corrupta davant l'opinió pública a l'actual plana major del PP i no haurien vacil·lat a empastifar la mateixa institució de la presidència del govern.

A mi, personalment, em faria molta gràcia que s'esbudellessin entre ells i que ho fessin de la forma més descarada possible, amb tot el llençament mutu de merda que puguessin fer. La veritat, em semblaria fantàstic.

Sobretot, m'agradaria veure la reacció de l'electorat davant un espectacle massiu de llença-merdisme, corrupció i personatges populistes i autoritaris.

Però, la veritat, em fa l'efecte que no tindrem tanta sort. Al final, malgrat que se l'està titllant de covard, d'amagar-se, de no donar la cara i de moltes coses irreproduïbles, crec que la tàctica de Rajoy és la correcta: el millor que pot fer és deixar passar el temps.

No té res a perdre. Compta amb una còmoda majoria absoluta al Congreso i abans que ell sigui directament tocat, en el supòsit que legalment ho pugui ser, poden caure un munt de caps de turc.

No passarà res. No és per casualitat la tebior des del PSOE. No és aquesta la seva oportunitat. EL PSOE no està en condicions de capitalitzar el desgast actual de Rajoy. Més val, doncs, com fan, mantenir-se en una gesticulació discreta. El PSOE no mossegarà a la jugular i a Rajoy ja li va bé, doncs li convé deixar passar el temps i que la s'apaivagui el soroll d'aquest afer.

A Rajoy no el fotran fora amb el cas Bárcenas. La seva és una posició avantatjosa. Pot esperar i, si cal, pot sacrificar alguns peons. O fins alguna peça més important, com la Dama De Cospedal. Suposant que es deixi, és clar.

Tot això amb la premisa que sigui una guerra civil pepera, que em sembla que és molt dir. És cert que els clans enfrontats dins el PP aprofiten per atacar-se, però em sembla més senzill, principi de Hanlon, creure que alguns periodistes madrilenys de la vella escola franquista ho han llegit malament i somien en veu alta el retorn d'Aznar. El súper heroi nacionalista espanyol de la dreta. El salvador de les Espanyes.

Això diria molt de com pensen aquesta gent. Encegats, volen veure una èpica falangista on només hi ha corrupció i barroeres lluites pel poder. En un prodigi d'ingenuitat, afirmen que la solució dels problemes de l'estat és l'aparició d'un messies que ho arregli tot. La corrupció, la crisi, la secessió de Catalunya. Tot ho arreglara Aznar.

És el que té el culte a la personalitat, el populisme, l'autoritarisme i confondre "sistema democràtic" amb "triar qui mana" en comptes de "triar a qui et representa".

És, en definitiva, la desconfiança d'aquests periodistes i les elits que representen en un poble, en aquest cas l'espanyol, si és que tal cosa existeix. Potser per això aquest no-poble es mereix aquesta desconfiança, tot sigui dit.

Però en aquest cas, convindrem que si la pervivència de la nació espanyola, o una determinada forma d'entendre aquest subjecte, depèn que Aznar derroqui a Rajoy, aleshores aquesta partida els independentistes ja l'hem guanyat.

La corrupció també pot tacar el procés d'independència. Arribat el cas espero que les dimissions es produeixin sense vacil·lacions. La Nació Catalana ha de sentir confiança en els seus representants, que tenen un mandat molt clar i a la vegada, és legítim i democràtic que en reclami d'ells un comportament inatacable i que retin comptes de la seva actuació. Si entenem aquest punt, el procés d'Independència no es podrà aturar.

Perquè serà el procés del poble.

Corrupció. L' Espanya inmòbil.

La setmana passada ha estat farcida de notícies sobre corrupció. L'empastifada toca directament la presidència del govern de l'estat. Les instàncies de major representativitat política i institucional, presidència de govern i monarquia, a ulls de l'opinió pública, estan tocades per la corrupció.

I se senten veus que parlen de dimissions, de mocions de censura, d'eleccions anticipades, d'obrir períodes constituents...

Opino que somien truites. Fet: el PP té majoria absoluta. Fet: la constitució no es toca.

En particular, això d'obrir un període constituent és d'allò més graciós.

A veure si ho anem entenent, els espanyols estan, majoritàriament, molt feliços i satisfets del seu "país". Si no fos així, el PPSOE no obtindria els 18 milions de vots que obté.

En qualsevol cas,l'opinió de la majoria dels espanyols només és rellevant per a determinar l'aritmètica del Congresos de los Diputados. On, per cert, elecció rere elecció resulta que els ciutadans de l'estat donen majories absolutes amplíssimes al duet PPSOE. En realitat, no hi ha alternativa.

A dia d'avui es pot assegurar que no hi hauran dimissions, ni mocions de censura ni res de res. Per descomptat, res de "processos constituents". De debò algú pot pensar seriosament que això passarà?

Les cúpules dels grans partits saben prou bé que el seu estatus està en defensar el sistema tal com és. Qui vol obrir un procés constituent?

No. Res d'això passarà. L'estat espanyol és un sistema que serveix uns interessos determinats, unes elits concretes, i compta amb un parell de partits que li en donen suport i que estan recolzats per la majoria absoluta llarga del cos electoral. Punt. Espanya, com la seva constitució, és inmòbil. Va quedar "atada y bien atada" al llunyà 78.

L'únic procés constituent que s'obrirà aquí serà el català, i més ens val que no trigui massa perquè ens hi juguem el pa.

Tan de bo que el procés constituent català doni veritablement la veu al poble, no només als partits, i permeti construir un sistema més transparent, just, democràtic i representatiu. En particular que serveix per fer net de corrupcions.

Tan de bo que els catalans entenguem que hem de ser responsables del nostre país, de la netedat de les institucions i retornem als valors que han aixecat un cop i altre aquest poble, que sempre ha estat treballador, honrat i patriota.

És important abandonar aviat el corrupte fangar espanyol. Els catalans no hem de ser la màquina de tren de ningú, com encara ens encolomarien en un hipotètic "procés constituent" espanyol.

No. S'ha acabat que des de Madrid ens diguin què o qui som, o quin paper de l'auca ens toca. Els catalans hem d'aspirar, simplement, a ser nosaltres mateixos, a viure del nostre treball i a deixar un país millor per als nostres fills. Aquest és el procés constituent que ens interessa.

Ens cal la Independència. Tenim pressa.

Un article d'Iu Forn

Em creuré que tot aquest fangar de corruptes en que vergonyosament ens trobem ficats tindrà solució si a les properes eleccions el PPSOE obté menys de deu milions de vots.

A dia d'avui obté gairebé divuit milions de vots

No seria la solució, però seria un pas important.

Però, si he de dir la veritat, soc bastant escèptic. El següent és un article d'Iu Forn d'abril de l'any passat i que fa rumiar, i força, sobre com voten les majories.

LA LLAMBREGADA

Som responsables del que ens passa? Per IU FORN, 19/04/2012.

La Fundación Alternativas ha presentat un informe molt interessant, a la vegada que encoratjador, de cara a mantenir l'esperança en el gènere humà democràtic. Primera dada: 40 dels 69 alcaldes acusats de corrupció que van presentar-se a la reelecció a les municipals del 2011 van repetir mandat (millor xoriço conegut, oi?). Segona dada: en 63 dels 106 municipis amb l'alcalde implicat en un cas de corrupció hi va guanyar el mateix partit polític, cosa que vol dir un 59,4% dels casos (volem lladres dels nostres). "I això és molt o és poc?", em preguntarà ara vostè.

Bé, a la resta dels 8.386 municipis va repetir el mateix partit en 5.566 dels casos, fet que significa el 66.4% del total. Per tant, no cal ser molt hàbil per saber que la diferència és de només 7 punts. Tercera dada: en llocs com Torrejón de Ardoz, l'alcalde del PP, esquitxat per un cas de corrupció dos anys abans de les eleccions, va passar de tenir un 43,3% dels vots a tenir-ne el 68,5% (al bon xoriço nostrat cal premiar-lo).

Quarta dada: el vot al partit de l'alcalde corrupte reelegit va augmentar en 4,8% punts de mitjana quan els ciutadans consideraven que el cas podia produir beneficis econòmics al conjunt del poble i, en canvi, el penalitzava si creien que s'enriquia personalment (volem robatori per a tothom). Conclusió: la culpa de tot és dels mercats.

És que no hi ha res com fem cara de "I a mi què m'està dient, pobre de mi, jo què sabia?" Miri, sense anar més lluny, la Junta Rectora de WWF España (l'antiga Adena), una de les grans ONG ecologistes del món i amb un gran programa de conservació d'elefants a l'Àfrica. L'any 1968 va donar-li la presidència d'honor al rei i només ha necessitat 44 anys per assabentar-se que el rei era un gran caçador i per iniciar el tràmit de revocació de la decisió. El que li deia, que som bellíssimes persones a qui la innocència ens porta pel pedregar.

Delinqüència

A la ràdio acaben de passar un bloc de notícies relacionades amb assalts a cases, robatoris amb violència i petita delinqüència. Una de les notícies deia que no només s'ha detingut als assaltants si no també a la víctima de l'assalt, que ha resultat que estava en recerca per estafa.

La petita delinqüència és de les coses que més mala llet genera. Les víctimes són, en general, gent ben normal i corrent a les que el trasbals d'un robatori, o d'un assalt, els pot deixar bastant fotuts.

A més, son casos que fan por: Tothom pot ser víctima d'un robatori amb força, o d'un assalt a casa seva. No hi ha gaire defensa possible apart de la precaució i confiar que l'estadística et posi a la banda de la gent que aquest any no serà víctima de la delinqüència. Poca cosa més a fer: la policia, en general, arriba quan els lladres ja han fugit.

La notícia és la notícia i el correcte és dir-ho. L'increment de casos de petita delinqüència és un signe dels temps, difícils, que estem vivint. Com als 70 i 80, quan la crisi econòmica va escampar la delinqüència, l'heroïna i els quinquis per tot arreu.

Per això em sobta quan un polític d'un partit condemnat per corrupció diu "Corrupció n'hi haurà sempre, allà on hi hagi un ésser humà n'hi pot haver". La frase té suc. El problema és l'ésser humà? De veritat? El problema de la corrupció i de la delinqüència és l'ésser humà?

No hi té res a veure un sistema que genera pobresa, atur i exclusió? on els corruptes fan lleis d'amnistia fiscal per perdonar-se la corrupció mentre hi han sis milions d'aturats al carrer? Segur que el sistema no hi té res a veure?

Hi ha un eslògan de l'esquerra anticapitalista que diu: "Qui sembra la misèria, recull la ràbia".

Sobirania

Ni Principis de Hanlon, ni punyetes. Avui les diputades i diputats de CiU, ERC i ICV m'han fet sentir ple d'orgull.

El pas donat avui té molta importància. És cert, com bé s'han afanyat a recordar els mitjans madrilenys, que no és el primer cop que el Parlament de Catalunya es pronuncia en favor del dret a l'Autodeterminació: Aquest article de "El País" repassa els diferents pronunciaments del Parlament sobre la qüestió.

També diuen que no té valor jurídic. Ho justifiquen amb el fet que textos de sentit similar s'han fet amb anterioritat sense que, en veritat, tinguessin més valor que brindis al sol.

El d'ara és diferent? Sí que ho és. Explícitament el Parlament Declara la Sobirania de Catalunya, allà on en resolucions anteriors només afirmava que "no es renunciava", o que Catalunya té el dret a l'Autodeterminació, de forma neutra. Segon, no pel text en si, si no per la intenció de fer-lo servir a curt plaç, d'emparar-se en la legitimitat que el fonamenta i d'utilitzar-ne la legalitat que se'n desprèn: Anomenar "Declaració de Sobirania" en comptes de simple Resolució no és casual ni innocent. El camp semàntic de "Sobirania" és el mateix que el de "Independència; i "Declaració de Sobirania" és paral·lel a "Declaració (unilateral) d'Independència". Hi ha un camí traçat.

Segons "El País", l'estat espanyol no mourà un dit fins que arribi el dia de la consulta. Fals. Evidentment l'estat espanyol està movent molts fils per fer avortar el procés independentista que avui ha assolit una primera i important fita. Això no vol dir que a l'estat li calgui, per ara, poca cosa més que continuar amb l'asfíxia econòmica de la Generalitat per a minar el procés.

L'esforç que haurà de fer la Generalitat d'aquí a la celebració de la consulta haurà de ser titànic i el marc legal és, al meu entendre, el menor dels problemes. Per què? Perquè la Declaració de Sobirania revoca la legitimitat de la Constitució Espanyola i formalitza una nova legitimitat. Avalada, a més, per la majoria absoluta llarga d'un Parlament acabat de triar democràticament. A partit d'aquí, es pot construir la legalitat ad hoc que calgui. La Constitució Espanyola no ho pot dir això. Cap persona menor de 52 anys ha votat la Constitució. En canvi, el nostre Parlament el vam poder votar el mes passat tots els majors de 18 anys. Qui vol discutir de legitimitats?

Evidentment, que la força del paper signat avui serà tanta com la força i la voluntat de fer-lo efectiu; i aquesta efectivitat passarà per superar el repte d'haver de pagar cada mes les enormes despeses de la Generalitat (nòmines, proveïdors, subvencions...) o, com no, el de l'organització de la pròpia consulta, que comptarà amb l'oposició de la força de l'estat.

El repte és immens, però avui, en escoltar el resultat de la votació m'he emocionat. Crec que ha estat un dia històric. Així ho deuen haver sentit cinc diputats del PSC que han trencat la disciplina de vot del seu partit per evitar votar en contra de la Sobirania de Catalunya. Cal valorar i agrair la força d'aquest gest, igual com cal valorar i agrair, sobretot, la força de tots els vots afirmatius.

No. No ha estat com en les ocasions anteriors. Aquest cop, i aquesta és la millor notícia, hi ha voluntat. Ho sento així. El d'avui ha estat un dia per a reconciliar-se amb la política. Avui he sentit orgull pels meus representants al Parlament.

Avui sento confiança.

Principi de Hanlon i Declaració de Sobirania

La de demà pot ser una d'aquelles jornades, al Parlament, de les que fan afició.

Vostès diran que no és gaire respectuós fer servir aquest llenguatge per referir-se a una jornada que pot ser, aquest cop sí, històrica.

Perquè la Declaració de Sobirania és, de ple dret, el primer pas legal - a l'empara de la legalitat internacional, òbviament - en el camí cap al Referèndum d'Autodeterminació i, així ho espero, cap a la Independència.

Serà un dia important i, si segueix el guió previst, la Declaració serà aprovada amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV, i els vots en contra de PP i Ciudadados. Sembla segur el vot contrari del PSC i ens podem trobar amb un "sí crític", que pot prendre la forma d'una abstenció parcial, dels diputats de la CUP.

Però la de demà sembla una jornada on el guió estarà per saltar-se'l.

EL PSC. ¿Es trencarà la disciplina de partit i veurem diputats del PSC votant a favor de la Declaració de Sobirania? Espero i desitjo que sí.

CiU. Sí, també CiU. Els diputats d'Unió Democràtica votaran a favor de la Declaració? o Duran espera a demà per venjar-se de la molt inoportuna declaració contra Duran del Consell de Barcelona de CDC. Tan inoportuna que sembla feta a propòsit per donar una excusa per a una abstenció o un vot negatiu. Ep! no dic que no puguin tenir raó. Jo el que dic és que és inoportuna.

Vejam, doncs, què passa: demà es poden trencar PSC i CiU. A més, queda per veure en què consistirà el "Sí crític" de la CUP. Realment, si per un casual demà la Declaració de Sobirania no es pogués aprovar, seria com per plantejar-se seriosament emigrar a un país de gent menys sonada. Tampoc es pot descartar que s'aprovés amb els vots en contra, o l'abstenció d'UDC. En aquest cas, l'escenari resultant obligaria un replantejament profund de les aliances i dels temps del procés: opino que es faria inevitable accelerar-lo molt i donant entrada a ICV al govern.

Tanmateix, el més probable és que uns i altres es cenyeixin al guió escrit, tot i que tinc moltes esperances en que diputats del PSC salvaran la dignitat del partit. També crec que Duran sap prou bé que comprometre la Declaració de demà significa el final d'UDC, cosa que, de moment, no sembla que li convingui gaire. O potser sí. Ves a saber.

Duran no és independentista. Ja ho ha dit més d'un cop i no és novetat. El que preocupa és que gent oposada al procés d'Independència puguin estar ficats al Consell de CDC de Barcelona, i amb prou força per a impulsar una declaració tan explosiva com la d'ahir, amb la intenció de provocar ara el trencament amb UDC. Digues-me paranoic.

Seria preocupant. Ara bé el que debò seria preocupant és que, tot plegat, no respongués més que a una lamentable manca d'olfacte i de gestió dels temps. Em temo que es això. L'independentisme tampoc escapa del Principi de Hanlon. Esperem que uns i altres sàpiguen estar a lloc. Aquest partit només el perdrem si ens fiquem gols en pròpia porta.

Demà serà un dia interessant. Tant de bo, que històric.