En els anys de foscor i repressió de la dictadura franquista, quan la llengua catalana tornava a ser atacada i perseguida, és quan destaca la figura d'Espriu.
En algun moment, Espriu va veure la seva tasca literària en català com un monument funerari per a la llengua que ell considerava que moriria aviat, que no superaria els anys de repressió. Calia salvar els mots.
El seu amor per la llengua, l'us de la qual va refinar i destil·lar en composicions precises, a vegades hermètiques, d'una bellesa dura, aspra. Era un amor, per tant, desesperançat. Però amor fidel a una llengua, a un país. Un país que ell veia derrotat i en extinció, del que calia salvar-ne els mots.
I en l'amor rebutjava l'odi. El seu cant a la pell de brau, a Sepharad, potser un retret, potser també una crida al diàleg. En tot cas, una crida abandonar per sempre més la violència, que ha estat "el gran crim de Sepharad: la infinita tristesa del pecat de la guerra sense victòria entre germans".
Espriu ens va salvar els mots i aquest és el seu llegat. Aquest poble i aquesta llengua sembla que se n'han sortit d'aquell tràngol. Per l'esforç i patiment de molts, també dels poetes. Amb perseverança. Salvant el que es podia salvar i també els mots.
En tot cas, avui la situació és força diferent i la supervivència d'una llengua (no tan) minoritària com la nostra planteja reptes diferents.
La figura d'Espriu i la seva obra són un far i una referència en els temps que ens toquen viure, malgrat ser tan diferents o fins i tot oposats, doncs on abans hi havia derrota i desesperança avui hi ha una gran crisi, però també una gran il·lusió col·lectiva per un nou país. Ara, com llavors, ens caldrà ser fidels, i estimar, a aquest poble i a aquesta llengua.
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."
[cant XXXVIII de La pell de brau]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
Així sigui.
Aquí podeu accedir a una petita selecció de poemes d'Espriu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada