Que el senyor Cañas hagi dimitit de diputat per la seva imputació per un presumpte frau a Hisenda de 430.000 euros no hauria de ser notícia. Molt menys encara una conducta exemplar. En cap cas.
Si aquest fos un país amb valors democràtics més profunds, la dimissió de Cañas no deixaria de ser un afer desagradable, pel fet que una greu sospita s'hauria alçat sobre un representant del poble, a una institució com el Parlament, la més important del país.
A un país amb valors democràtic més profunds, repeteixo, la imputació de Cañas no deixaria de ser un escàndol i la seva dimissió l'acte reflex immediat, sense alternativa possible.
Però aquest és un país on els valors democràtics són força millorables, malgrat que ens agradi dir el contrari, on la tolerància envers els casos de corrupció ens porta a uns malbarataments ingents i, sobretot, a una desconfiança sistèmica que és una de les causes profundes de molts dels mals que patim, en la meva opinió.
Cañas mereix respecte i la presumpció d'innocència. És innocent fins que no es demostri el contrari i jo me n'alegraré si se'n demostra la innocència. Perquè un representat del poble ha de ser digne d'aquesta confiança. I la dignitat i confiança dels Parlamentaris és la dignitat de la Institució. Espero, doncs, que Cañas surti net d'aquest afer. Pel bé de tots.
Però no hauria de ser exemplar la seva dimissió. En tot cas seria el pas conseqüent i inevitable a la imputació. dos i dos fan quatre. Si t'imputen, dimiteixes.
Resulta, però, que aquest pas conseqüent i inevitable -que així ho seria a un país amb valors democràtics més profunds que el nostre, i intolerant amb la corrupció- a la pràctica no ho és: ni conseqüent ni inevitable.
Lamentablement, doncs, la dimissió de Cañas és exemplar. És exemplar quan no havia de ser-ho.
Seria bo, molt bo, seria tot un signe de voler fer bé les coses que tots aquells diputats, alcaldes, tinents d'alcalde, càrrecs de les diputacions que estan imputats -tots ells representants del poble- presentessin la dimissió d'una vegada. O que els "dimitissin".
No tinc dades a ma, però m'atreviria a afirmar que a la majoria de partits trobaríem càrrecs electes imputats. A la vegada gairebé tots els partits afirmen que "Els càrrecs imputats han de dimitir".
Només demano, doncs, coherència.
Jo vull un nou país. La República. Per fundar-la calen estructures d'estat, segur, però tant o més important que les estructures físiques i organitzatives, el que cal és un poble digne, amb representants i institucions dignes d'aquest poble.
divendres, 25 d’abril del 2014
win-win?
De tant en tant algun personatge públic posa de moda, volent-ho o sense voler, una expressió.
Per exemple, Jordi Pujol va posar de moda la "pedagogia" i "fer pedagogia". A mi, aquesta expressió mai em va agradar gaire. No podia deixar d'imaginar-me als receptors del "fet pedagògic" com infants. Com joves inexperts. Em xocava que s'apliqués aquesta "pedagogia" a adults. Tanmateix, l'expressió va fer fortuna i des d'aleshores que polítics i no polítics "fan pedagogia" de les qüestions més diverses.
Doncs bé, ahir el president Mas va ser al nou programa ".CAT" de TV de Catalunya. No vaig seguir el programa des de l'inici però vaig ser a temps de veure una part de l'entrevista, de la xerrada del President amb els convidats al debat, i del debat final entre els convidats.
Obro parèntesi. Crec que el programa va estar prou bé. Calen programes així. M'agrada molt l'estil de l'Ariadna Oltra (i FB). He de dir, però, que no tinc gaire clar que tots els convidats fossin els més adequats. Crec que la part del debat pot millorar. Tanco parèntesi.
Al que anava. Ahir el President va dir que el procés sobiranista no ha d'acabar amb vencedors i vençuts. Que ha de ser un procés "win-win" ("guanyar-guanyar") .
Win-Win és un concepte, per dir-ho d'alguna forma, que es fa servir sovint en entorns empresarials. A les grans corporacions, i a les empreses "modernes" es fa servir un llenguatge característic: no es parla de treballadors, es parla de col·laboradors; es parla de com negociar correctament i del guanyar-guanyar; es parla d'ètica empresarial, de conciliació familiar, de competències socials i habilitats; és parla de sinergies... La meva favorita és la que diu que el treballador "és el nostre actiu més valuós".
No, si parlar es parla molt, però el cas és que a la que hom porta alguns anys en aquests entorns, tota aquesta xerrameca acaba relliscant-li.
Jo no diré que a algun lloc del món no pugui haver-hi qui s'ho creu sincerament. Segur que hi ha algú. Sempre hi ha gent per tot. Però em sembla que som majoria els que pensem que aquesta xerrameca és, en general, buida.
El motiu pel que a alguns (pocs) llocs els drets dels treballadors es respecten acostuma a ser que els treballadors d'aquell lloc estan organitzats i són solidaris entre ells. No és per "Win-Win", és per equilibri de forces.
El "win-win" entre una empresa i un proveïdor, o entre una empresa i el seu client depèn, sobretot, de qui és el més fort i qui pot imposar condicions a qui i que una d'aquestes condicions sigui que, a més, has de fer petons i dir que t'agrada. Digues-li win-win.
Si hi ha un món fals i mentider, on l'aparença i la imatge ho és tot; i els interessos i les punyalades per l'esquena són la norma és el món corporatiu. No em convenceran del contrari. Repeteixo: només la unitat i fermesa dels treballadors garanteix que es respectin els seus drets, només la unitat i fermesa de tots els treballadors d'un sector, d'un país, de tot el món, garanteix l'assoliment de nous drets.
Win-Win és un llenguatge que entenen les corporacions, i segurament aquest llenguatge és adequat per adreçar-se al "Gobierno de España". No ens enganyem. Avui el conflicte entre "Generalitat de Catalunya S.A.", actualment dins del grup "Gobierno de España S.A." -tots dos són grans grups de serveis, tots dos són corporacions en fallida- al seu torn integrat al grup "European Union Inc." és, essencialment, una reorganització de l'organigrama del grup "UE Inc.", si més no des del punt de vista del consell d'administració català, i un conflicte disciplinari intern, segons l'espanyol.
Són punts de vista. Avui un representant de la CUP n'oferia un altre: aquest no és un conflicte corporatiu. Aquest és un conflicte polític, de democràcia, de reconeixement de sobiranies i de legitimitats. Coincideixo. Afegiria: és un conflicte amb dimensions psicològiques perquè estem parlant d'una tensió entre la identitat nacional catalana que busca sobreviure enfront de la pressió del nacionalisme espanyol que pretén imposar al cap de cadascun de nosaltres una identitat nacional "correcta", que ens converteixi en "bons espanyols". Per això, Wert vol "espanyolitzar" als nens catalans. Essent això prioritari. ¿Qui vol ciutadans cultes, lliures i crítics quan amb la "formació" adequada i molt millor de preu es pot obtenir ma d'obra barata, acrítica, manipulable i disposada a llançar-se daltabaix d'un barranc al crit de "viva España"? o era "arriba"?
I un recordatori, això del Win-Win està molt bé, però és una estratègia que, amb forces equilibrades, només funciona si és compartida i jo diria que, de moment, a Madrid no la comparteixen. Ells creuen que les forces no estan equilibrades. A Madrid creuen els forts són ells i a Barcelona hi som els dèbils. No hi ha res a negociar per part seva. Només s'acceptarà la rendició incondicional i el lliurament de les armes. Ai no, que això últim és amb els bascos.
Proposar el Win-Win a qui encara es creu que Espanya és l'Imperi Galàctic i no una empresa en fallida del grup EU Inc. és una pèrdua de temps.
A més, que no és aquesta la nostra força. No s'equivoqui, President, em sembla molt bé que vostè es pensi que això és una reorganització d'EU Inc. És cert. També ho és. Però recordi qe si vostè és el President del consell d'administració del grup "Generalitat de Catalunya S.A." també ho és del seu comitè d'Empresa. No és una bona combinació de rols però és la que hi ha.
Si alguna cosa he après amb els anys de participar en un comitè d'empresa és que la força d'un comitè és la mobilització dels treballadors. En definitiva, el comitè no és mes que la representació dels treballadors. No és el comitè qui lluita, és la plantilla. El comitè, com a molt, proposa, canalitza i organitza (i sempre, sempre, escolta i ret comptes a la pantilla), però la força és la unitat i la mobilització dels treballadors.
L'autèntica força de negociació de Catalunya és la unitat i la mobilització del seu poble, dels seus ciutadans, del joves, dels vells, dels homes i dones, dels treballadors.
És la nostra força i és amb la que haurà de comptar, President.
Compta amb una gran força, President.
Per exemple, Jordi Pujol va posar de moda la "pedagogia" i "fer pedagogia". A mi, aquesta expressió mai em va agradar gaire. No podia deixar d'imaginar-me als receptors del "fet pedagògic" com infants. Com joves inexperts. Em xocava que s'apliqués aquesta "pedagogia" a adults. Tanmateix, l'expressió va fer fortuna i des d'aleshores que polítics i no polítics "fan pedagogia" de les qüestions més diverses.
Doncs bé, ahir el president Mas va ser al nou programa ".CAT" de TV de Catalunya. No vaig seguir el programa des de l'inici però vaig ser a temps de veure una part de l'entrevista, de la xerrada del President amb els convidats al debat, i del debat final entre els convidats.
Obro parèntesi. Crec que el programa va estar prou bé. Calen programes així. M'agrada molt l'estil de l'Ariadna Oltra (i FB). He de dir, però, que no tinc gaire clar que tots els convidats fossin els més adequats. Crec que la part del debat pot millorar. Tanco parèntesi.
Al que anava. Ahir el President va dir que el procés sobiranista no ha d'acabar amb vencedors i vençuts. Que ha de ser un procés "win-win" ("guanyar-guanyar") .
Win-Win és un concepte, per dir-ho d'alguna forma, que es fa servir sovint en entorns empresarials. A les grans corporacions, i a les empreses "modernes" es fa servir un llenguatge característic: no es parla de treballadors, es parla de col·laboradors; es parla de com negociar correctament i del guanyar-guanyar; es parla d'ètica empresarial, de conciliació familiar, de competències socials i habilitats; és parla de sinergies... La meva favorita és la que diu que el treballador "és el nostre actiu més valuós".
No, si parlar es parla molt, però el cas és que a la que hom porta alguns anys en aquests entorns, tota aquesta xerrameca acaba relliscant-li.
Jo no diré que a algun lloc del món no pugui haver-hi qui s'ho creu sincerament. Segur que hi ha algú. Sempre hi ha gent per tot. Però em sembla que som majoria els que pensem que aquesta xerrameca és, en general, buida.
El motiu pel que a alguns (pocs) llocs els drets dels treballadors es respecten acostuma a ser que els treballadors d'aquell lloc estan organitzats i són solidaris entre ells. No és per "Win-Win", és per equilibri de forces.
El "win-win" entre una empresa i un proveïdor, o entre una empresa i el seu client depèn, sobretot, de qui és el més fort i qui pot imposar condicions a qui i que una d'aquestes condicions sigui que, a més, has de fer petons i dir que t'agrada. Digues-li win-win.
Si hi ha un món fals i mentider, on l'aparença i la imatge ho és tot; i els interessos i les punyalades per l'esquena són la norma és el món corporatiu. No em convenceran del contrari. Repeteixo: només la unitat i fermesa dels treballadors garanteix que es respectin els seus drets, només la unitat i fermesa de tots els treballadors d'un sector, d'un país, de tot el món, garanteix l'assoliment de nous drets.
Win-Win és un llenguatge que entenen les corporacions, i segurament aquest llenguatge és adequat per adreçar-se al "Gobierno de España". No ens enganyem. Avui el conflicte entre "Generalitat de Catalunya S.A.", actualment dins del grup "Gobierno de España S.A." -tots dos són grans grups de serveis, tots dos són corporacions en fallida- al seu torn integrat al grup "European Union Inc." és, essencialment, una reorganització de l'organigrama del grup "UE Inc.", si més no des del punt de vista del consell d'administració català, i un conflicte disciplinari intern, segons l'espanyol.
Són punts de vista. Avui un representant de la CUP n'oferia un altre: aquest no és un conflicte corporatiu. Aquest és un conflicte polític, de democràcia, de reconeixement de sobiranies i de legitimitats. Coincideixo. Afegiria: és un conflicte amb dimensions psicològiques perquè estem parlant d'una tensió entre la identitat nacional catalana que busca sobreviure enfront de la pressió del nacionalisme espanyol que pretén imposar al cap de cadascun de nosaltres una identitat nacional "correcta", que ens converteixi en "bons espanyols". Per això, Wert vol "espanyolitzar" als nens catalans. Essent això prioritari. ¿Qui vol ciutadans cultes, lliures i crítics quan amb la "formació" adequada i molt millor de preu es pot obtenir ma d'obra barata, acrítica, manipulable i disposada a llançar-se daltabaix d'un barranc al crit de "viva España"? o era "arriba"?
I un recordatori, això del Win-Win està molt bé, però és una estratègia que, amb forces equilibrades, només funciona si és compartida i jo diria que, de moment, a Madrid no la comparteixen. Ells creuen que les forces no estan equilibrades. A Madrid creuen els forts són ells i a Barcelona hi som els dèbils. No hi ha res a negociar per part seva. Només s'acceptarà la rendició incondicional i el lliurament de les armes. Ai no, que això últim és amb els bascos.
Proposar el Win-Win a qui encara es creu que Espanya és l'Imperi Galàctic i no una empresa en fallida del grup EU Inc. és una pèrdua de temps.
A més, que no és aquesta la nostra força. No s'equivoqui, President, em sembla molt bé que vostè es pensi que això és una reorganització d'EU Inc. És cert. També ho és. Però recordi qe si vostè és el President del consell d'administració del grup "Generalitat de Catalunya S.A." també ho és del seu comitè d'Empresa. No és una bona combinació de rols però és la que hi ha.
Si alguna cosa he après amb els anys de participar en un comitè d'empresa és que la força d'un comitè és la mobilització dels treballadors. En definitiva, el comitè no és mes que la representació dels treballadors. No és el comitè qui lluita, és la plantilla. El comitè, com a molt, proposa, canalitza i organitza (i sempre, sempre, escolta i ret comptes a la pantilla), però la força és la unitat i la mobilització dels treballadors.
L'autèntica força de negociació de Catalunya és la unitat i la mobilització del seu poble, dels seus ciutadans, del joves, dels vells, dels homes i dones, dels treballadors.
És la nostra força i és amb la que haurà de comptar, President.
Compta amb una gran força, President.
dimecres, 23 d’abril del 2014
Sant Jordi a Sants
De tornada a casa m'he trobat amb el Sant Jordi a la Plaça de Sants. No m'he pogut estar de fer algunes fotos.
Parades de llibres i flors a la Plaça:
Roses per anar-nos de viatge de fi de curs!
Més parades de roses:
Roses solidàries i moltes estelades als balcons:
La parada de llibres de la Vicky a la carretera.
Que aquesta festa és maca, cívica i no se quantes coses més i que, per acabar d'arrodonir-ho el sol acompanyava, és cert. No hi puc fer-hi més. Dies així em fan sentir bé. Encara em durava l'eufòria d'escoltar els primers falciots de la temporada, i avui s'ha renovat en veure, un cop més, que aquest dia, aquest barri, aquest país són tan senzills d'estimar.
Ha estat un bon dia. Dames, Amigues, Senyores, espero que els vostres cavallers us hagin honorat amb roses roges, enceses, d'amor i de passió; o potser roses filials, paternals o fraternals; o roses amicals.
I per a les dames i els cavallers, que el dia del nostre Sant Patró us hagi dut bons llibres. Histories, relats, contes, assajos, guies, manuals. Llibres. En paper o digitals. Clàssics o moderns. De tapa dura o de butxaca. Nous o de vell. En català, castellà, francès, anglès, italià, alemany, rus o en qualsevol idioma que conegueu i us arriba a la ment i al cor. Llegir ens fa humans.
Espero que hàgiu gaudit d'una amable, cívica, lluminosa, càlida Diada. D'aquest bonic dia de primavera.
Feliç Sant Jordi.
dimarts, 15 d’abril del 2014
Falciots i flors
La meva dona estava al balcó de casa quant tot d'una m'ha cridat -ja sap de quin peu calço-
- Albert, ja han arribat els falciots!
He sortit al balcó i he mirat el cel i, efectivament, allà hi era un grup de falciots volant ben alt. He pogut sentir els seus xisclets.
Ben aviat, qualsevol dia d'aquests, quan torni en bicicleta pel carrer diputació, el jardí de la Universitat haurà florit i perfumarà el tram entre Balmes i Aribau amb olor de primavera. Pareu-hi atenció.
Falciots i flors.
L'arribada dels falciots, pel que a mi fa, és la confirmació que ja ha arribat la primavera. Ara sí.
Quan floreix el jardí de la Universitat serà quan la Primavera estarà al seu esplendor.
Primavera a Barcelona. M'agrada. Llum. Vull donar gràcies.
Us semblarà que no és cap gran notícia però, per mi, és important.
Que la primavera us acompanyi.
dimarts, 8 d’abril del 2014
Llibre llegit: "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel.
Encara no ha acabat el debat sobre l'oferta de diàleg del Parlament però ja és evident que ningú s'ha sortit del guió. Els nacionalistes espanyols diuen que no a tot i ja està. Que de nacions només n'hi ha una i que la identitat nacional catalana no existeix. Que ells no donen permís per a res.
Només que, de fet, aquí ningú ha demanat permís. Es feia una oferta de diàleg. Aquesta oferta de diàleg s'ha rebutjat. Com estava previst.
Res de nou, doncs. Aquest debat era un tràmit necessari en el camí que porta a la Declaració Unilateral d'Independència. Avui el món està prenent nota que al sud d'Europa hi ha un estat que nega una identitat nacional. Que nega, en definitiva, identitats. Identitats personals.
Tot plegat, no és novetat. Ve de lluny, està molt ben analitzat àdhuc se n'han escrit llibres. Un de molt interessant i que he acabat de llegir recentment és "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel. Ed.Destino. 355pàg.
Germà Bel és catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Del seu currículum en destacaria que va ser diputat al congrés entre el 2000 i el 2004. I que la seva investigació es centra en la reforma del sector públic i en l'economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. El 2010 va publicar "Espanya, capital París" en el que feia una anàlisi econòmica sobre les infraestructures i polítiques de transport de l'estat espanyol.
Al llibre "Anatomia d'un desengany" Bel fa una anàlisi amb dades del creixement del sentiment independentista a Catalunya. Repassa (i rebat) les teories que pretenen explicar aquest creixement (com "l'adoctrinament a les escoles", o "el virus nacionalista", o "el desig dels catalans de ser diferents").
Curiosament, les enquestes semblen demostrar que els estereotips sobre els catalans entre els espanyols fan que els catalans siguem percebuts com més diferents dels espanyols que, per exemple, els europeus. En canvi, els estereotips dels catalans sobre els espanyols fan que ens percebem com més semblants. Curiosament, els estereotips espanyols sobre els catalans potser justifiquen parlar més de "separadors" que de "separatistes".
Tot i que, de fet, la confiança mútua està trencada. Amb noves dades i hemeroteca el llibre argumenta aquest trencament de la confiança mútua. Bel descriu tres etapes en el procés de desengany: els 80, l'arrencada, amb el peix al cove; els 90, la inflexió. Amb l'esgotament del peix al cove i les majories d'Aznar i l'inici de la recentralització; la dècada del 2000, el desengany: amb l'intent de blindatge que va suposar l'estatut i que va acabar en desastre. Avui estem en una nova etapa: els territoris inexplorats. El federalisme és mort (i avui, a Madrid, per si algú ho dubtava, l'han rematat). Hi han només dues vies: independència o assimilació.
Bel dedica els tres capítols següents respectivament a aportar i analitzar dades sobre l'educació, l'ensenyament i la llengua; sobre balances fiscals i "solidaritat inter-territorial; i sobre infraestructures, argumentant en tots tres capítols com les polítiques de l'estat han empès l'opinió pública catalana a les posicions sobiranistes.
L'interès del llibre de Bel, per mi, ha estat trobar contrastats amb dades, moltes d'elles procedents de fonts ministerials, la corroboració de molts arguments independentistes. Bel es declara ell mateix com un federalista desenganyat. Un independentista per "descart", perquè no veu una altre via. En aquest sentit, per mi és una aportació molt interessant perquè la fa desapassionadament. Potser no tant, doncs quan denuncia alguna política estatal, com la d'educació, es nota una certa ironia amb mala bava que, sigui dit de pas, li aporta emoció a un text que tot i llegir-se molt bé, és clar i directe, potser hauria quedat massa fred.
Per mi ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable. Útil. Aportació rigorosa d'arguments per a debatre. Una proposta pel Sant Jordi d'enguany que agradarà molt als interessats en anàlisi política en particular; i als interessats en el procés d'independència de Catalunya en general.
Només que, de fet, aquí ningú ha demanat permís. Es feia una oferta de diàleg. Aquesta oferta de diàleg s'ha rebutjat. Com estava previst.
Res de nou, doncs. Aquest debat era un tràmit necessari en el camí que porta a la Declaració Unilateral d'Independència. Avui el món està prenent nota que al sud d'Europa hi ha un estat que nega una identitat nacional. Que nega, en definitiva, identitats. Identitats personals.
Tot plegat, no és novetat. Ve de lluny, està molt ben analitzat àdhuc se n'han escrit llibres. Un de molt interessant i que he acabat de llegir recentment és "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel. Ed.Destino. 355pàg.
Germà Bel és catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Del seu currículum en destacaria que va ser diputat al congrés entre el 2000 i el 2004. I que la seva investigació es centra en la reforma del sector públic i en l'economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. El 2010 va publicar "Espanya, capital París" en el que feia una anàlisi econòmica sobre les infraestructures i polítiques de transport de l'estat espanyol.
Al llibre "Anatomia d'un desengany" Bel fa una anàlisi amb dades del creixement del sentiment independentista a Catalunya. Repassa (i rebat) les teories que pretenen explicar aquest creixement (com "l'adoctrinament a les escoles", o "el virus nacionalista", o "el desig dels catalans de ser diferents").
Curiosament, les enquestes semblen demostrar que els estereotips sobre els catalans entre els espanyols fan que els catalans siguem percebuts com més diferents dels espanyols que, per exemple, els europeus. En canvi, els estereotips dels catalans sobre els espanyols fan que ens percebem com més semblants. Curiosament, els estereotips espanyols sobre els catalans potser justifiquen parlar més de "separadors" que de "separatistes".
Tot i que, de fet, la confiança mútua està trencada. Amb noves dades i hemeroteca el llibre argumenta aquest trencament de la confiança mútua. Bel descriu tres etapes en el procés de desengany: els 80, l'arrencada, amb el peix al cove; els 90, la inflexió. Amb l'esgotament del peix al cove i les majories d'Aznar i l'inici de la recentralització; la dècada del 2000, el desengany: amb l'intent de blindatge que va suposar l'estatut i que va acabar en desastre. Avui estem en una nova etapa: els territoris inexplorats. El federalisme és mort (i avui, a Madrid, per si algú ho dubtava, l'han rematat). Hi han només dues vies: independència o assimilació.
Bel dedica els tres capítols següents respectivament a aportar i analitzar dades sobre l'educació, l'ensenyament i la llengua; sobre balances fiscals i "solidaritat inter-territorial; i sobre infraestructures, argumentant en tots tres capítols com les polítiques de l'estat han empès l'opinió pública catalana a les posicions sobiranistes.
L'interès del llibre de Bel, per mi, ha estat trobar contrastats amb dades, moltes d'elles procedents de fonts ministerials, la corroboració de molts arguments independentistes. Bel es declara ell mateix com un federalista desenganyat. Un independentista per "descart", perquè no veu una altre via. En aquest sentit, per mi és una aportació molt interessant perquè la fa desapassionadament. Potser no tant, doncs quan denuncia alguna política estatal, com la d'educació, es nota una certa ironia amb mala bava que, sigui dit de pas, li aporta emoció a un text que tot i llegir-se molt bé, és clar i directe, potser hauria quedat massa fred.
Per mi ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable. Útil. Aportació rigorosa d'arguments per a debatre. Una proposta pel Sant Jordi d'enguany que agradarà molt als interessats en anàlisi política en particular; i als interessats en el procés d'independència de Catalunya en general.
dilluns, 7 d’abril del 2014
"Retrats" amb Edward Hugh
Una bona notícia ha estat el retorn de Jaume Barberà a la programació de la Televisió de Catalunya.
A "Retrats" Jaume Barberà manté una conversa amb algun personatge. En aquest sentit, funciona de forma similar a "Singulars". El canvi més vistós és que ara és Barberà qui es desplaça a terreny del convidat i tot plegat pren un aire potser de més informalitat i més comoditat pel personatge convidat. Tot és més distès.
He de confessar que em va impactar molt, crec que a tothom, la conversa que va mantenir Barberà amb Xavi Verdaguer i l'espectacular pregunta inicial que aquest li va fer. Preguntà que Barberà, per cert, no va respondre. Però ho entenc. Aquesta és la mena d'informació que hom es reserva per publicar-la al twitter al moment oportú.
Sense bromes, un dels programes que m'ha cridat mes l'atenció ha estat el de l'economista Edward Hugh. Potser en un ambient excessivament distès. Crec que a plató l'entrevista hauria tingut més suc. Algunes coses prou interessants es van dir, però.
De la web de "Retrats":
"Retrats" es desplaça a les Escaules per saber l'estat real de l'economia amb Edward Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics.
El programa que dirigeix i presenta Jaume Barberà fa seure en una taula l'economista Edward Hugh i una representació dels seus veïns del poble per conversar, opinar i expressar les seves inquietuds sobre el present i el futur. Compartiran estovalles un jubilat, un capellà, un controlador aeri, una estudiant, una aturada i una artista plàstica.
Edward Hugh, nascut a Liverpool fa 61 anys, en fa 25 que va decidir instal·lar-se en aquesta petita població de l'Alt Empordà. És considerat un dels economistes més influents del món i el "New York Times" el va batejar com "el profeta del cataclisme de la zona euro".
També és reconegut per la seva capacitat analítica hiperrealista i pels seus estudis, que difon a través de simposis i conferències, i, sobretot, des de la llibertat que li dóna internet. Segons algunes de les tesis que explicarà a "Retrats", "el problema de l'envelliment de la població no té solució i cal aprendre a gestionar-lo sense oferir falses promeses". Hugh considera que "les pensions aniran a menys en la proporció que augmenti la població de gent gran i baixi el PIB."
I aquí teniu el programa, per si us ve de gust recuperar-lo:
A "Retrats" Jaume Barberà manté una conversa amb algun personatge. En aquest sentit, funciona de forma similar a "Singulars". El canvi més vistós és que ara és Barberà qui es desplaça a terreny del convidat i tot plegat pren un aire potser de més informalitat i més comoditat pel personatge convidat. Tot és més distès.
He de confessar que em va impactar molt, crec que a tothom, la conversa que va mantenir Barberà amb Xavi Verdaguer i l'espectacular pregunta inicial que aquest li va fer. Preguntà que Barberà, per cert, no va respondre. Però ho entenc. Aquesta és la mena d'informació que hom es reserva per publicar-la al twitter al moment oportú.
Sense bromes, un dels programes que m'ha cridat mes l'atenció ha estat el de l'economista Edward Hugh. Potser en un ambient excessivament distès. Crec que a plató l'entrevista hauria tingut més suc. Algunes coses prou interessants es van dir, però.
De la web de "Retrats":
"Retrats" es desplaça a les Escaules per saber l'estat real de l'economia amb Edward Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics.
El programa que dirigeix i presenta Jaume Barberà fa seure en una taula l'economista Edward Hugh i una representació dels seus veïns del poble per conversar, opinar i expressar les seves inquietuds sobre el present i el futur. Compartiran estovalles un jubilat, un capellà, un controlador aeri, una estudiant, una aturada i una artista plàstica.
Edward Hugh, nascut a Liverpool fa 61 anys, en fa 25 que va decidir instal·lar-se en aquesta petita població de l'Alt Empordà. És considerat un dels economistes més influents del món i el "New York Times" el va batejar com "el profeta del cataclisme de la zona euro".
També és reconegut per la seva capacitat analítica hiperrealista i pels seus estudis, que difon a través de simposis i conferències, i, sobretot, des de la llibertat que li dóna internet. Segons algunes de les tesis que explicarà a "Retrats", "el problema de l'envelliment de la població no té solució i cal aprendre a gestionar-lo sense oferir falses promeses". Hugh considera que "les pensions aniran a menys en la proporció que augmenti la població de gent gran i baixi el PIB."
I aquí teniu el programa, per si us ve de gust recuperar-lo:
No a tot!
Fem una juguesca: diran que no a tot. A Madrid diran que de consulta, res.
D'acord, apostar sobre això és gairebé com dir que de nit és fosc, i que en acabada la nit, surt el sol.
Tanmateix, pot ser bonic escoltar Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera defensar aquesta petició. No tinc cap dubte que estaran a l'alçada. Com en el seu moment, quan la defensa de l'estatut del 2005, hi van saber estar Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira.
A diferència d'aquell envit, però, avui sabem perfectament quin serà el resultat. Serà un no rotund. Sabem que no seran escoltats i podem sospitar que la majoria del congrés espanyol tractarà d'humiliar als diputats catalans.
Sabem també que els diputats del PSC votaran en contra de la petició del Parlament. Quin paperot.
La representació de demà, no per esperada deixa de tenir una missió. Es tracta de mostrar al món que l'estat espanyol nega l'existència de la identitat nacional catalana; i també que nega als ciutadans -als d'aquí, però també als d'allà- el dret a decidir.
Els independentistes esperem -i estem segurs d'obtenir- un no rotund. Un nou cop de porta que tanqui portes i ensorri ponts. Que sigui el govern espanyol el que faci la feina bruta de dinamitar les ofertes de diàleg, i que ho faci als ulls del món.
Catalunya es va desenganxant de forma inexorable de l'estat espanyol i fets com els que s'esdevindran demà només fan que confirmar-ho. No hi ha marxa enrere i a l'horitzó es dibuixa cada cop de forma més evident la declaració unilateral d'independència.
Demà, seguint la metàfora de la CUP, m'aniré a l'estació del tren, a esperar la tornada de l'expedició catalana. A diferència dels cupaires, però, crec que la representació de demà no haurà estat en va: el món ho veurà.
Que no s'estranyi ningú, doncs, quan la DUI arribi.
D'acord, apostar sobre això és gairebé com dir que de nit és fosc, i que en acabada la nit, surt el sol.
Tanmateix, pot ser bonic escoltar Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera defensar aquesta petició. No tinc cap dubte que estaran a l'alçada. Com en el seu moment, quan la defensa de l'estatut del 2005, hi van saber estar Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira.
A diferència d'aquell envit, però, avui sabem perfectament quin serà el resultat. Serà un no rotund. Sabem que no seran escoltats i podem sospitar que la majoria del congrés espanyol tractarà d'humiliar als diputats catalans.
Sabem també que els diputats del PSC votaran en contra de la petició del Parlament. Quin paperot.
La representació de demà, no per esperada deixa de tenir una missió. Es tracta de mostrar al món que l'estat espanyol nega l'existència de la identitat nacional catalana; i també que nega als ciutadans -als d'aquí, però també als d'allà- el dret a decidir.
Els independentistes esperem -i estem segurs d'obtenir- un no rotund. Un nou cop de porta que tanqui portes i ensorri ponts. Que sigui el govern espanyol el que faci la feina bruta de dinamitar les ofertes de diàleg, i que ho faci als ulls del món.
Catalunya es va desenganxant de forma inexorable de l'estat espanyol i fets com els que s'esdevindran demà només fan que confirmar-ho. No hi ha marxa enrere i a l'horitzó es dibuixa cada cop de forma més evident la declaració unilateral d'independència.
Demà, seguint la metàfora de la CUP, m'aniré a l'estació del tren, a esperar la tornada de l'expedició catalana. A diferència dels cupaires, però, crec que la representació de demà no haurà estat en va: el món ho veurà.
Que no s'estranyi ningú, doncs, quan la DUI arribi.
diumenge, 30 de març del 2014
Canvi d'hora
Diuen que el numeret del canvi d'hora és per estalviar energia.
Es veu que avançant una hora els rellotges ens apropem a l'horari solar i aprofitem millor les hores de llum. Més o menys aquesta és la idea.
La veritat és que costa de veure quina millora energètica hi pot haver. Les oficines són espais completament climatitzats amb els llums sempre encesos sigui de dia o de nit, amb els aires condicionats funcionant sempre, amb molta maquinària permanentment en servei. Quin estalvi d'energia suposa canviar d'hora en aquests hivernacles?
Però es canvia l'hora. Ara farem "horari d'estiu".
El canvi d'hora pren el seu origen en una decisió de la dictadura franquista: quan els alemanys van envair França, van imposar l'hora de Berlin; aleshores, el franquisme, per simpatia amb Hitler, va decidir adoptar també aquesta hora. Els britànics, per la seva banda, també la van adoptar, ja que d'aquesta forma s'estalviaven confusions amb les operacions bèl·liques al continent. No ho van fer per simpatia, si no tot el contrari.
Un cop acabada la guerra, els britànics i els portuguesos van recuperar l'us del seu fus horari original; que és el de Greenwich. Amb el meridià de Greenwich funcionant com a límit aproximat per al canvi d'hora. La resta de països de l'Europa occidental, no. Els francesos van mantenir el fus horari alemany perquè, de fet, la meitat del seu territori cau en aquest fus, seguint el criteri de Greenwich com a límit.
I Catalunya? Catalunya està ubicada a l'est del meridià de Greenwich (la major part de l'estat espanyol està a l'oest). O sigui que, per meridià, ja tenim l'hora que "toca". És Espanya la que no va a l'hora.
A Catalunya, per motius històrics i geogràfics, si hi ha un meridià de referència de veritat, aquest no és el de Greenwich. És el de París. Per què? El meridià de París es va prendre com a referència per a la que seria la primera definició de la unitat de longitud, el metro; i aquesta mesura es va fer calculant la distància entre Dunkerke i la platja d'Ocata, al Masnou. A Montjuïc hi ha un monument que ho recorda, perquè les darreres triangulacions es van fer des d'allà. Barcelona i París pràcticament comparteixen meridià.
De fet, Catalunya i Balears per ubicació, tant podrien seguir l'horari de Greenwich, com el de París; ara bé, costaria explicar que l'horari de Barcelona, a la mateixa longitud terrestre que París, anés amb una hora de retard.
Canviar d'hora és, per tot plegat una decisió política que, al meu entendre, té més a veure amb qüestions pràctiques de relació amb els veïns, que no energètiques.
De fet, un cop superat el "jet lag" d'aquest cap setmana (qui el pateixi), el que es notarà serà que al llevar-nos és una mica mes fosc, i que el sol es posa més tard al vespre. Però res que alteri fonamentalment el nostre ritme de vida.
O potser sí. Per a molts serà l'oportunitat de tornar a casa amb llum de dia.
Aquest és el problema, no l'energia.
El que té importància són els hàbits. Els costums. Què fas amb el temps? l'aprofites o el perds?
És com aprimar-se: més enllà de cures miraculoses (el canvi d'hora), si de debò es vol perdre pes no hi ha més remei que fer dieta (de quant de temps disposes i com el distribueixes).
La reflexió interessant que em motiva el canvi d'hora és, més aviat, aquesta: Què estic fent amb el meu temps? i vostès perdonin si al final m'he posat transcendent, però aquesta és d'aquelles preguntes que tots ens fem algun dia, i a partir dels quaranta segur que més sovint.
Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".
Això ens hauria de preocupar.
Es veu que avançant una hora els rellotges ens apropem a l'horari solar i aprofitem millor les hores de llum. Més o menys aquesta és la idea.
La veritat és que costa de veure quina millora energètica hi pot haver. Les oficines són espais completament climatitzats amb els llums sempre encesos sigui de dia o de nit, amb els aires condicionats funcionant sempre, amb molta maquinària permanentment en servei. Quin estalvi d'energia suposa canviar d'hora en aquests hivernacles?
Però es canvia l'hora. Ara farem "horari d'estiu".
El canvi d'hora pren el seu origen en una decisió de la dictadura franquista: quan els alemanys van envair França, van imposar l'hora de Berlin; aleshores, el franquisme, per simpatia amb Hitler, va decidir adoptar també aquesta hora. Els britànics, per la seva banda, també la van adoptar, ja que d'aquesta forma s'estalviaven confusions amb les operacions bèl·liques al continent. No ho van fer per simpatia, si no tot el contrari.
Un cop acabada la guerra, els britànics i els portuguesos van recuperar l'us del seu fus horari original; que és el de Greenwich. Amb el meridià de Greenwich funcionant com a límit aproximat per al canvi d'hora. La resta de països de l'Europa occidental, no. Els francesos van mantenir el fus horari alemany perquè, de fet, la meitat del seu territori cau en aquest fus, seguint el criteri de Greenwich com a límit.
I Catalunya? Catalunya està ubicada a l'est del meridià de Greenwich (la major part de l'estat espanyol està a l'oest). O sigui que, per meridià, ja tenim l'hora que "toca". És Espanya la que no va a l'hora.
A Catalunya, per motius històrics i geogràfics, si hi ha un meridià de referència de veritat, aquest no és el de Greenwich. És el de París. Per què? El meridià de París es va prendre com a referència per a la que seria la primera definició de la unitat de longitud, el metro; i aquesta mesura es va fer calculant la distància entre Dunkerke i la platja d'Ocata, al Masnou. A Montjuïc hi ha un monument que ho recorda, perquè les darreres triangulacions es van fer des d'allà. Barcelona i París pràcticament comparteixen meridià.
De fet, Catalunya i Balears per ubicació, tant podrien seguir l'horari de Greenwich, com el de París; ara bé, costaria explicar que l'horari de Barcelona, a la mateixa longitud terrestre que París, anés amb una hora de retard.
Canviar d'hora és, per tot plegat una decisió política que, al meu entendre, té més a veure amb qüestions pràctiques de relació amb els veïns, que no energètiques.
De fet, un cop superat el "jet lag" d'aquest cap setmana (qui el pateixi), el que es notarà serà que al llevar-nos és una mica mes fosc, i que el sol es posa més tard al vespre. Però res que alteri fonamentalment el nostre ritme de vida.
O potser sí. Per a molts serà l'oportunitat de tornar a casa amb llum de dia.
Aquest és el problema, no l'energia.
El que té importància són els hàbits. Els costums. Què fas amb el temps? l'aprofites o el perds?
És com aprimar-se: més enllà de cures miraculoses (el canvi d'hora), si de debò es vol perdre pes no hi ha més remei que fer dieta (de quant de temps disposes i com el distribueixes).
La reflexió interessant que em motiva el canvi d'hora és, més aviat, aquesta: Què estic fent amb el meu temps? i vostès perdonin si al final m'he posat transcendent, però aquesta és d'aquelles preguntes que tots ens fem algun dia, i a partir dels quaranta segur que més sovint.
Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".
Això ens hauria de preocupar.
dimarts, 25 de març del 2014
Me la bufa (la sentència del TC)
Cal agraïr al tribunal constitucional espanyol que s'han donat pressa. Sembla que tothom està decidit a fer via en el procés d'Independència de Catalunya.
Concretament, avui el TC ha dictaminat allò que tothom sabia: que la declaració de sobirania del passat 22 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya és inconstitucional.
I què? Evidentment que és inconstitucional! La constitució nacionalista espanyola estableix que de nació només n'hi ha una i que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol. La declaració de sobirania del Parlament, en canvi, expressa al seu primer punt que el Poble de Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà", que està en contradicció amb el que posa la constitució.
Per tant, no cal donar-li voltes: la declaració era i és inconstitucional, i que el TC ho ratifiqui no ens ha de fer ni fred ni calor. Ja ho sabíem.
També sabíem que la sentència del TC arribaria, i que aquesta sentència no vol dir res precisament, perquè ja sabíem que la declaració de sobirania és inconstitucional. Evidentment. Si el Parlament declara que el poble de Catalunya és sobirà, vol dir que no reconeix cap altre sobirania que la pròpia. En particular no reconeix el que pugui dir un tribunal estranger sobre la sobirania del poble de Catalunya.
Que el Govern i el Parlament de Catalunya continuïn dins el marc jurídic espanyol només s'ha d'entendre com una circumstància temporal, de trànsit necessari, i que s'ha de fer durar el mínim; perquè l'objectiu és donar la veu al Poble Sobirà de Catalunya per a que exerceixi democràticament el dret a l'autodeterminació i, si com es preveu, el resultat és favorable a la Independència, exercir la sobirania i declarar la Independència.
El que es va declarar al Parlament el gener de 2013 va ser, més aviat, una constatació: Que el Poble de Catalunya és sobirà; que ho era abans de la declaració del Parlament, ho seguia sent després, i ho continua sent per molt que el TC sentenciï en contra. Només que a l'haver fet la declaració solemnement i en seu parlamentària, s'estava avisant a la comunitat internacional que s'havia iniciat el procés cap a la Independència. Aquesta, i no cap altre, era la funció de la declaració de sobirania.
Jo penso que la sentència del TC és una molt bona notícia, si això representa que el Govern, el Parlament i el Poble de Catalunya actuen conseqüentment amb la declaració de sobirania. De fet, ara que oficialment pel TC la declaració no és vàlida, és el moment de fer-la servir amb tota la seva força, sobretot en l'àmbit pel qual estava pensada, és dir, l'internacional.
Aquí, mentrestant, tot esperant que arribi la data del 9 de novembre el govern ha de preparar les estructures del nou país, cal seguir acumulant forces, cal seguir explicant perquè ens convé la independència, cal debatre el model de país que volem o, el que és el mateix, cal preparar el procés constituent.
Cal també no caure en provocacions i contestar-les en positiu. El nou país serà com vulguem i per a aconseguir-ho cal que el poble estigui unit, alegre i combatiu.
Sobre això de contestar en positiu: ahir, quan es va fer públic que un grup fatxa havia presentat una denuncia contra l'ANC vaig fer el que el cos em demanava de feia temps: em vaig apuntar a l'ANC. O sigui que, nominalment, estic a l'Assemblea de Sants-Montjuïc, a la sectorial d'informàtica, que és al que em dedico.
Bé, avui s'ha sabut que el grupet fatxa també n'està preparant alguna contra Òmnium Cultural i El Cercle Català de Negocis... Suposo que les afiliacions a aquests dues organitzacions ho agrairan. I no, les miro amb molta simpatia, però no m'hi penso apuntar!
Concretament, avui el TC ha dictaminat allò que tothom sabia: que la declaració de sobirania del passat 22 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya és inconstitucional.
I què? Evidentment que és inconstitucional! La constitució nacionalista espanyola estableix que de nació només n'hi ha una i que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol. La declaració de sobirania del Parlament, en canvi, expressa al seu primer punt que el Poble de Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà", que està en contradicció amb el que posa la constitució.
Per tant, no cal donar-li voltes: la declaració era i és inconstitucional, i que el TC ho ratifiqui no ens ha de fer ni fred ni calor. Ja ho sabíem.
També sabíem que la sentència del TC arribaria, i que aquesta sentència no vol dir res precisament, perquè ja sabíem que la declaració de sobirania és inconstitucional. Evidentment. Si el Parlament declara que el poble de Catalunya és sobirà, vol dir que no reconeix cap altre sobirania que la pròpia. En particular no reconeix el que pugui dir un tribunal estranger sobre la sobirania del poble de Catalunya.
Que el Govern i el Parlament de Catalunya continuïn dins el marc jurídic espanyol només s'ha d'entendre com una circumstància temporal, de trànsit necessari, i que s'ha de fer durar el mínim; perquè l'objectiu és donar la veu al Poble Sobirà de Catalunya per a que exerceixi democràticament el dret a l'autodeterminació i, si com es preveu, el resultat és favorable a la Independència, exercir la sobirania i declarar la Independència.
El que es va declarar al Parlament el gener de 2013 va ser, més aviat, una constatació: Que el Poble de Catalunya és sobirà; que ho era abans de la declaració del Parlament, ho seguia sent després, i ho continua sent per molt que el TC sentenciï en contra. Només que a l'haver fet la declaració solemnement i en seu parlamentària, s'estava avisant a la comunitat internacional que s'havia iniciat el procés cap a la Independència. Aquesta, i no cap altre, era la funció de la declaració de sobirania.
Jo penso que la sentència del TC és una molt bona notícia, si això representa que el Govern, el Parlament i el Poble de Catalunya actuen conseqüentment amb la declaració de sobirania. De fet, ara que oficialment pel TC la declaració no és vàlida, és el moment de fer-la servir amb tota la seva força, sobretot en l'àmbit pel qual estava pensada, és dir, l'internacional.
Aquí, mentrestant, tot esperant que arribi la data del 9 de novembre el govern ha de preparar les estructures del nou país, cal seguir acumulant forces, cal seguir explicant perquè ens convé la independència, cal debatre el model de país que volem o, el que és el mateix, cal preparar el procés constituent.
Cal també no caure en provocacions i contestar-les en positiu. El nou país serà com vulguem i per a aconseguir-ho cal que el poble estigui unit, alegre i combatiu.
Sobre això de contestar en positiu: ahir, quan es va fer públic que un grup fatxa havia presentat una denuncia contra l'ANC vaig fer el que el cos em demanava de feia temps: em vaig apuntar a l'ANC. O sigui que, nominalment, estic a l'Assemblea de Sants-Montjuïc, a la sectorial d'informàtica, que és al que em dedico.
Bé, avui s'ha sabut que el grupet fatxa també n'està preparant alguna contra Òmnium Cultural i El Cercle Català de Negocis... Suposo que les afiliacions a aquests dues organitzacions ho agrairan. I no, les miro amb molta simpatia, però no m'hi penso apuntar!
dijous, 20 de març del 2014
És més que la independència.
He anat a mirar uns enllaços del Vilaweb i m'he trobat amb que el servidor està marcat com atacant per Google.
Digue'm paranoic, però això té tot l'aspecte d'un ciber-atac contra Vilaweb.
I de qui? Personalment, tinc un sospitós.
Tant si al darrere d'aquest ciber-atac contra Vilaweb hi ha nacionalistes espanyols, ja sigui pagats per l'estat (i també amb els impostos dels catalans i encara es demanaran perquè n'estem fins els collons dels espanyols) com si ho ha estat per sabotejadors per compte propi, o fins i tot, que sigui un ciber-atac totalment aliè al procés d'independència (no es pot descartar a hores d'ara) es pot aprofitar per a fer un recordatori important:
Ja fa temps que Espanya fa joc brut, però com que ara s'adonen que estan perdent, estan passant a un nivell superior: Desprestigiar organitzacions i mitjans independentistes, obstaculitzar-les... el següent pas serà tractar de prohibir-les o de il·legalitzar-les; com les amenaces contra l'Assemblea Nacional Catalana...
La virulència dels atacs espanyols anirà pujant de grau a mida que ens apropem a la data de la consulta. Es diu i cal tornar a repetir que tractaran de crear un conflicte, de provocar uns escalada de tensió. Seran molt feliços si aconsegueixen provocar aldarulls.
No s'ha de caure en provocacions. És el moment de mantenir-se ferms. De no dubtar. De resistir. De continuar compartint informació i de si cau un canal, obrir-ne un altre.
Perquè el que està en joc és molt més que no ens pensem.
El que està en joc no és només la defensa de la identitat nacional catalana. El que està en joc, ara mateix, ja és la defensa dels drets individuals, de la llibertat d'expressió i de la democràcia, de la llibertat, en definitiva, enfront d'un estat cada cop més descaradament autoritari i feixista.
La batalla continua.
Digue'm paranoic, però això té tot l'aspecte d'un ciber-atac contra Vilaweb.
I de qui? Personalment, tinc un sospitós.
Tant si al darrere d'aquest ciber-atac contra Vilaweb hi ha nacionalistes espanyols, ja sigui pagats per l'estat (i també amb els impostos dels catalans i encara es demanaran perquè n'estem fins els collons dels espanyols) com si ho ha estat per sabotejadors per compte propi, o fins i tot, que sigui un ciber-atac totalment aliè al procés d'independència (no es pot descartar a hores d'ara) es pot aprofitar per a fer un recordatori important:
Ja fa temps que Espanya fa joc brut, però com que ara s'adonen que estan perdent, estan passant a un nivell superior: Desprestigiar organitzacions i mitjans independentistes, obstaculitzar-les... el següent pas serà tractar de prohibir-les o de il·legalitzar-les; com les amenaces contra l'Assemblea Nacional Catalana...
La virulència dels atacs espanyols anirà pujant de grau a mida que ens apropem a la data de la consulta. Es diu i cal tornar a repetir que tractaran de crear un conflicte, de provocar uns escalada de tensió. Seran molt feliços si aconsegueixen provocar aldarulls.
No s'ha de caure en provocacions. És el moment de mantenir-se ferms. De no dubtar. De resistir. De continuar compartint informació i de si cau un canal, obrir-ne un altre.
Perquè el que està en joc és molt més que no ens pensem.
El que està en joc no és només la defensa de la identitat nacional catalana. El que està en joc, ara mateix, ja és la defensa dels drets individuals, de la llibertat d'expressió i de la democràcia, de la llibertat, en definitiva, enfront d'un estat cada cop més descaradament autoritari i feixista.
La batalla continua.
divendres, 7 de març del 2014
Debat amb les quatre dones més influents de Catalunya
Demà és el dia de les dones treballadores. Un recordatori de les vergonyoses desigualtats que avui hi han al món -i a casa nostra- entre homes i dones. Desigualtats en les retribucions salarials; o desigualtats en les oportunitats per accedir a posicions de lideratge.
A casa nostra, a més, cal afegir la lluita per recuperar drets que semblaven conquerits, com el dret a l'avortament. Una lluita que s'incardina en el combat general contra l'involució de tota mena que promou el PP.
Quatre dones que ocupen posicions de lideratge van debatre ahir a can Cuní sobre diverses qüestions, també sobre la independència de Catalunya: Carme Forcadell (de l'Assemblea Nacional Catalana), Ada Colau (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), Muriel Casals (Omnium Cultural) i Teresa Forcades (Procés Constituent).
Vet aquí aquest interessant debat
.
A casa nostra, a més, cal afegir la lluita per recuperar drets que semblaven conquerits, com el dret a l'avortament. Una lluita que s'incardina en el combat general contra l'involució de tota mena que promou el PP.
Quatre dones que ocupen posicions de lideratge van debatre ahir a can Cuní sobre diverses qüestions, també sobre la independència de Catalunya: Carme Forcadell (de l'Assemblea Nacional Catalana), Ada Colau (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), Muriel Casals (Omnium Cultural) i Teresa Forcades (Procés Constituent).
Vet aquí aquest interessant debat
.
dijous, 6 de març del 2014
Conflicte a Ucraïna
És força evident que la "secessió" de Crimea no té res a veure amb la de Catalunya, per molt que des del govern de Rússia i del d'Espanya vinguin a dir el contrari.
A veure, hi ha alguna semblança prou vergonyosa: A Ucraïna, tant el govern pro rus de Ianukòvitx, que ha estat reemplaçat pel pro-europeu són, essencialment, governs integrats per corruptes reconeguts. La semblança és que Espanya també pateix des de fa molts anys un seguit de governs integrats per corruptes reconeguts.
Però més enllà d'aquesta semblança, les diferències són importants: Els interessos econòmics de les elits russes sobre Ucraïna són molt importants, començant pel fet que Ucraïna és el primer client del gas rus i que el seu territori està travessat per gasoductes que porten el gas rus a Alemanya, que n'és el segon client més important (gairebé tan important com el primer). I seguint pel fet que Sebastòpol, a Crimea, és la base naval de la flota russa al Mar Negre. Aquestes són dades que s'han recordat sovint aquests dies.
Els russos volen mantenir el control sobre l'antic graner de l'URSS; i els ucraïnesos prefereixen vincular-se a la Unió Europea. Pel camí, la població d'Ucraïna s'ha vist immersa en greus aldarulls que han acabat amb morts.
Després dels moviments erràtics (teledirigits des de Moscou?) de la política exterior ucraïnesa dels pro-russos envers la UE, la pressió al carrer ha provocat el canvi a un govern pro-europeu. Un govern que, d'altra banda, tampoc és que ofereixi excessives garanties democràtiques.
I es produeixen els fets de la península de Crimea, amb majoria russa (60%), i minories d'ucraïnesos (25%) i tàrtars (15%). Amb un parlament propi, han estat parlant primer d'un referèndum per demanar més autonomia i avui mateix, en un nou gir de la situació, parlen d'annexionar-se a Rússia i de fer un referèndum per ratificar-ho.
Està clar que allò d'"esgotar totes les vies de diàleg" i "carregar-se de raons" no ho han arribat a considerar. Digue'm irònic. Però és que la diferència més evident entre el cas de Catalunya i el de Crimea és que a Catalunya el procés independentista està impulsat per la gent. Per la majoria de la gent. En canvi, a Crimea, l'impuls és clarament d'orígen foraster. No existia un moviment independentista a Crimea fa dues setmanes.
La independència de Crimea té més a veure amb els interessos geopolítics de Rússia que amb la voluntat dels ciutadans de Crimea. Homes i dones que potser sí que veuen, si més no la majoria russa, la independència amb bons ulls, però que no crec que se'ls escapi que només són peces d'un escaquer.
Personalment trobo gairebé impossible que Crimea romangui a Ucraïna. Els interessos russos a la península són poderosos i la majoria de la població russa deu veure amb bons ulls aquest retorn a la Mare Rússia.
El que caldrà veure és com es tracta aquest assumpte de forma civilitzada i sense violència i encara que avui la UE i Obama diuen que el "referèndum" serà il·legal, cal tenir en compte que, essencialment, l'equilibri de poder a la regió no patirà grans canvis, és dir, que la situació seguirà sent estable només que amb el poder rus a la zona consolidat. Per la UE i els EUA significarà haver d'acceptar el nou status quo, però res que justifiqui un conflicte que hagi d'anar més enllà que algunes declaracions molt pujades de to, això sí.
Sobretot, caldrà justificar la nova situació. Ves a saber, potser aquest "referèndum il·legal" deixa de ser-ho si Ucraïna, convenientment alliçonada, s'avé a fer algun gest que permeti una sortida diplomàtica per la independència de Crimea. Qui sap. Ara mateix, però, l'anunci de la dissolució del Parlament Ucraïnès, no sembla una bona idea.
Potser Crimea esdevé un territori amb un estatus com el d'Ossètia del Sud, territori "oficialment" georgià, o "independent", segons Rússia (territori rus, en la pràctica).
En aquest sentit, l'apel·lació a la constitucionalitat i a la integritat territorial d'Ucraïna, per part de la UE i dels EUA, -inspirada, convé no oblidar-ho, pel ministre d'afers exteriors espanyol pensant, sobretot, en el conflicte amb Catalunya- tenen la importància que tenen. Ara convenen al discurs. Demà, ja ho veurem.
No. No s'assemblen el cas de Catalunya i el de Crimea. Però tampoc convé menystenir les semblances.
Independentment de com evolucioni el conflicte, hi ha un principi fonamental: El més important és que cal preservar la pau. Un conflicte armat a Crimea no ha de considerar-se en cap de les solucions. Ja hi han hagut morts amb els aldarulls a Kiev. Prou. Excessiu preu ja s'ha pagat. Ara bé, seria imprudent descartar l'esclat de la violència: per a les elits de Rússia -i em pesa molt dir-ho perquè Rússia és un país que, per motius personals, m'estimo- la carn humana sempre ha estat un recurs barat. La pròpia carn i sang russes. No diguem la carn forastera.
Si la pau es manté, crec que es podrà esperar alguna solució que, al meu entendre, passarà per la independència de Crimea, "legal" o de facto, sent aquesta última opció, ho veig així, la pitjor solució de totes: Per a la UE suposaria un conflicte enquistat amb Rússia que és, convé recordar-ho, el principal proveïdor de gas de l'est i centre-Europa i, per geopolítica simple, un col·laborador necessari. O sigui, que potser avui el referèndum és il·legal, però demà ja no ho serà tant. Sobretot si resulta prou indiscutible per participació i resultats, i encara més si permet arribar a una sortida honorable per a tots plegats. Dubto que el nou govern ucraïnès vulgui dur el seu poble a un bany de sang, no perquè en confiï gaire en la seva qualitat democràtica -son corruptes reconeguts- si no més aviat perquè tenen molt més a perdre que a guanyar.
Rússia es mou com un elefant emprenyat en una botiga de cristall de Bohèmia. Vigilem que no prenguem mal. I, sobretot, que el poble d'Ucraïna que està enmig d'aquesta tempesta no pateixi més.
A veure, hi ha alguna semblança prou vergonyosa: A Ucraïna, tant el govern pro rus de Ianukòvitx, que ha estat reemplaçat pel pro-europeu són, essencialment, governs integrats per corruptes reconeguts. La semblança és que Espanya també pateix des de fa molts anys un seguit de governs integrats per corruptes reconeguts.
Però més enllà d'aquesta semblança, les diferències són importants: Els interessos econòmics de les elits russes sobre Ucraïna són molt importants, començant pel fet que Ucraïna és el primer client del gas rus i que el seu territori està travessat per gasoductes que porten el gas rus a Alemanya, que n'és el segon client més important (gairebé tan important com el primer). I seguint pel fet que Sebastòpol, a Crimea, és la base naval de la flota russa al Mar Negre. Aquestes són dades que s'han recordat sovint aquests dies.
Els russos volen mantenir el control sobre l'antic graner de l'URSS; i els ucraïnesos prefereixen vincular-se a la Unió Europea. Pel camí, la població d'Ucraïna s'ha vist immersa en greus aldarulls que han acabat amb morts.
Després dels moviments erràtics (teledirigits des de Moscou?) de la política exterior ucraïnesa dels pro-russos envers la UE, la pressió al carrer ha provocat el canvi a un govern pro-europeu. Un govern que, d'altra banda, tampoc és que ofereixi excessives garanties democràtiques.
I es produeixen els fets de la península de Crimea, amb majoria russa (60%), i minories d'ucraïnesos (25%) i tàrtars (15%). Amb un parlament propi, han estat parlant primer d'un referèndum per demanar més autonomia i avui mateix, en un nou gir de la situació, parlen d'annexionar-se a Rússia i de fer un referèndum per ratificar-ho.
Està clar que allò d'"esgotar totes les vies de diàleg" i "carregar-se de raons" no ho han arribat a considerar. Digue'm irònic. Però és que la diferència més evident entre el cas de Catalunya i el de Crimea és que a Catalunya el procés independentista està impulsat per la gent. Per la majoria de la gent. En canvi, a Crimea, l'impuls és clarament d'orígen foraster. No existia un moviment independentista a Crimea fa dues setmanes.
La independència de Crimea té més a veure amb els interessos geopolítics de Rússia que amb la voluntat dels ciutadans de Crimea. Homes i dones que potser sí que veuen, si més no la majoria russa, la independència amb bons ulls, però que no crec que se'ls escapi que només són peces d'un escaquer.
Personalment trobo gairebé impossible que Crimea romangui a Ucraïna. Els interessos russos a la península són poderosos i la majoria de la població russa deu veure amb bons ulls aquest retorn a la Mare Rússia.
El que caldrà veure és com es tracta aquest assumpte de forma civilitzada i sense violència i encara que avui la UE i Obama diuen que el "referèndum" serà il·legal, cal tenir en compte que, essencialment, l'equilibri de poder a la regió no patirà grans canvis, és dir, que la situació seguirà sent estable només que amb el poder rus a la zona consolidat. Per la UE i els EUA significarà haver d'acceptar el nou status quo, però res que justifiqui un conflicte que hagi d'anar més enllà que algunes declaracions molt pujades de to, això sí.
Sobretot, caldrà justificar la nova situació. Ves a saber, potser aquest "referèndum il·legal" deixa de ser-ho si Ucraïna, convenientment alliçonada, s'avé a fer algun gest que permeti una sortida diplomàtica per la independència de Crimea. Qui sap. Ara mateix, però, l'anunci de la dissolució del Parlament Ucraïnès, no sembla una bona idea.
Potser Crimea esdevé un territori amb un estatus com el d'Ossètia del Sud, territori "oficialment" georgià, o "independent", segons Rússia (territori rus, en la pràctica).
En aquest sentit, l'apel·lació a la constitucionalitat i a la integritat territorial d'Ucraïna, per part de la UE i dels EUA, -inspirada, convé no oblidar-ho, pel ministre d'afers exteriors espanyol pensant, sobretot, en el conflicte amb Catalunya- tenen la importància que tenen. Ara convenen al discurs. Demà, ja ho veurem.
Independentment de com evolucioni el conflicte, hi ha un principi fonamental: El més important és que cal preservar la pau. Un conflicte armat a Crimea no ha de considerar-se en cap de les solucions. Ja hi han hagut morts amb els aldarulls a Kiev. Prou. Excessiu preu ja s'ha pagat. Ara bé, seria imprudent descartar l'esclat de la violència: per a les elits de Rússia -i em pesa molt dir-ho perquè Rússia és un país que, per motius personals, m'estimo- la carn humana sempre ha estat un recurs barat. La pròpia carn i sang russes. No diguem la carn forastera.
Si la pau es manté, crec que es podrà esperar alguna solució que, al meu entendre, passarà per la independència de Crimea, "legal" o de facto, sent aquesta última opció, ho veig així, la pitjor solució de totes: Per a la UE suposaria un conflicte enquistat amb Rússia que és, convé recordar-ho, el principal proveïdor de gas de l'est i centre-Europa i, per geopolítica simple, un col·laborador necessari. O sigui, que potser avui el referèndum és il·legal, però demà ja no ho serà tant. Sobretot si resulta prou indiscutible per participació i resultats, i encara més si permet arribar a una sortida honorable per a tots plegats. Dubto que el nou govern ucraïnès vulgui dur el seu poble a un bany de sang, no perquè en confiï gaire en la seva qualitat democràtica -son corruptes reconeguts- si no més aviat perquè tenen molt més a perdre que a guanyar.
Rússia es mou com un elefant emprenyat en una botiga de cristall de Bohèmia. Vigilem que no prenguem mal. I, sobretot, que el poble d'Ucraïna que està enmig d'aquesta tempesta no pateixi més.
divendres, 28 de febrer del 2014
El PP ataca el micromecenatge.
Els divendres els ministres espanyols es reuneixen i, per tant, és un dia que acostuma a ser nefast.
Avui, entre d'altres, en un nou acte de servei a la banca, els ministres espanyols han decidit ficar la grapa a les plataformes de micromecenatge (crowdfunding).
De Viquipèdia: "El micromecenatge descriu la cooperació, atenció i confiança col·lectiva de persones que treballen conjuntament i inverteixen diners en altres recursos junts, normalment per Internet, per donar suport als esforços iniciats per altra gent o organitzacions. El finançament en massa es du a terme amb diversos objectius, des d'ajuda humanitària, periodisme ciutadà, artistes que busquen suport dels seus admiradors, campanyes electorals o recursos per una start-up."
Dins del micromecenatge es poden trobar variants com el préstec de particulars a empreses (peer-to-business, o p2b, o crowdlending) i també el préstec entre particulars (peer-to-peer lending o social lending).
Potser alguns de vosaltres heu participat en algun micromecenatge, o heu sentit parlar de Verkami, la plataforma de micromecenatge més popular a Catalunya.
El govern espanyol ha limitat per llei la quantitat de diners que un particular pot invertir en un projecte de micromecenatge a 3000€; i la quantitat total que pot invertir en un any a 6000€.
D'aquesta forma s'assegura que un usuari particular no podrà invertir en un portfolio de projectes finançats amb micromecenatge com a alternativa a invertir en productes de banca.
Aquesta llei, doncs, té una missió molt clara: avortar qualsevol possibilitat de que el crowdfunding pugui arribar a ser una alternativa a la banca.
Per altra banda, s'entorpeix el finançament per a projectes que en molts casos justament estan en el crowdfunding perquè la banca els ha denegat el crèdit.
És dir, es tracta de mantenir el mercat doblement captiu: tant el de micro-inversors, com el de sol·licitants de crèdit.
Ras i curt: el crowdfunding està en creixement i aquesta llei és un atac directe.
No només és un atac directe al crowdfunding si no, sobretot, a un estil alternatiu i autogestionari de fer les coses. És una atac de l'antic règim a formes noves i en evolució de societat en xarxa i 2.0.
Perdran. Però, com sempre -en la millor tradició espanyola- es tracta de posar pals a les rodes i entorpir qualsevol canvi que qüestioni l'establishment.
El PP està desbocat. Embogit. És nacionalisme espanyol supremacista, fatxa i caspós. És de NODO, de Valle de los Caídos, de Falange i de capellans amb sotana. Un malson franquista i corrupte. Elits extractives i "empresaris" del BOE.
És el partit que té majoria absoluta al congrés de diputats. És dir, és el partit que han votat la majoria del espanyols. O sigui que hi deuen estar d'acord. La majoria, si més no.
No tots, per sort: Com Carlos Taibo:
O aquest article de Gurusblog.
Avui, entre d'altres, en un nou acte de servei a la banca, els ministres espanyols han decidit ficar la grapa a les plataformes de micromecenatge (crowdfunding).
De Viquipèdia: "El micromecenatge descriu la cooperació, atenció i confiança col·lectiva de persones que treballen conjuntament i inverteixen diners en altres recursos junts, normalment per Internet, per donar suport als esforços iniciats per altra gent o organitzacions. El finançament en massa es du a terme amb diversos objectius, des d'ajuda humanitària, periodisme ciutadà, artistes que busquen suport dels seus admiradors, campanyes electorals o recursos per una start-up."
Dins del micromecenatge es poden trobar variants com el préstec de particulars a empreses (peer-to-business, o p2b, o crowdlending) i també el préstec entre particulars (peer-to-peer lending o social lending).
Potser alguns de vosaltres heu participat en algun micromecenatge, o heu sentit parlar de Verkami, la plataforma de micromecenatge més popular a Catalunya.
El govern espanyol ha limitat per llei la quantitat de diners que un particular pot invertir en un projecte de micromecenatge a 3000€; i la quantitat total que pot invertir en un any a 6000€.
D'aquesta forma s'assegura que un usuari particular no podrà invertir en un portfolio de projectes finançats amb micromecenatge com a alternativa a invertir en productes de banca.
Aquesta llei, doncs, té una missió molt clara: avortar qualsevol possibilitat de que el crowdfunding pugui arribar a ser una alternativa a la banca.
Per altra banda, s'entorpeix el finançament per a projectes que en molts casos justament estan en el crowdfunding perquè la banca els ha denegat el crèdit.
És dir, es tracta de mantenir el mercat doblement captiu: tant el de micro-inversors, com el de sol·licitants de crèdit.
Ras i curt: el crowdfunding està en creixement i aquesta llei és un atac directe.
No només és un atac directe al crowdfunding si no, sobretot, a un estil alternatiu i autogestionari de fer les coses. És una atac de l'antic règim a formes noves i en evolució de societat en xarxa i 2.0.
Perdran. Però, com sempre -en la millor tradició espanyola- es tracta de posar pals a les rodes i entorpir qualsevol canvi que qüestioni l'establishment.
El PP està desbocat. Embogit. És nacionalisme espanyol supremacista, fatxa i caspós. És de NODO, de Valle de los Caídos, de Falange i de capellans amb sotana. Un malson franquista i corrupte. Elits extractives i "empresaris" del BOE.
És el partit que té majoria absoluta al congrés de diputats. És dir, és el partit que han votat la majoria del espanyols. O sigui que hi deuen estar d'acord. La majoria, si més no.
No tots, per sort: Com Carlos Taibo:
Tuits
- Propongo crowdfunding para regalar a De Guindos un manual de desobediencia civil y otro de ética antirrepresiva (de paso, una gramática)
- Qué obscena soltura la de De Guindos cuando afirma, sobre el crowdfunding, que hay que preservar las sinecuras que benefician a los bancos
- El ataque del Gobierno contra el crowdfunding es una provocación que no puede provocar sino un repunte de las prácticas correspondientes
Carlos Taibo O aquest article de Gurusblog.
No al PH. Lo riu és vida.
El PP ha aprovat el pla hidrològic (PH) que reduirà el cabal de l'Ebre al seu tram final a menys de la meitat. De 8000 Hm³ a uns 3400 Hm³. Allò que no va arriba a fer Aznar, ara ho fa Rajoy.
Amb quin objectiu? jo crec que l'explicació és senzilla: la venjança. Venjar-se. Destruir el Delta.
O potser no? Potser Principi de Hanlon o variants? "No atribueixis a la malícia allò que també es pot explicar per l'estupidesa"; o per la roïnesa, o per l'avarícia. Amb aquesta aigua que deixarà d'arribar al delta, que en provocarà la seva destrucció, el PP pretén fer negocis al País Valencià, a Múrcia...
Amb Catalunya perduda per als seus interessos particulars, es tracta de regar, i mai millor dit, aquells llocs on sí que tenen possibilitats d'obtenir beneficis. Per tant, aigua per a camps de gols i especulació immobiliària. Només que caldria recordar-lis que la bombolla immobiliària ja ha passat.
Potser llavors és una barreja de totes dues coses: venjança, per una banda; interessos econòmics particulars per l'altra. També, perquè no, poder mostrar a la seva parròquia una "victòria" sobre els catalans: "mireu com els fotem el Delta a aquests separatistes!"
Si Catalunya ja fos independent aquesta barbaritat no es podria haver perpetrat perquè l'Ebre seria un riu internacional i no es podria tocar el cabal del riu sense un acord molt clar, respectuós amb els ecosistemes i sota la vigilància de la Unió Europea. Igual com es fa a altres rius d'Europa que travessen fronteres estatals.
Però no és el cas. l'Ebre és un riu "interior" i, per tant, és "dels espanyols".
No només el riu. Pels espanyols -sí, pels espanyols, per a molts d'ells- Catalunya no és més que una propietat, un immoble, una cosa. Quelcom que és seu. Tierra conquistada de la que son amos y señores. Por Derecho de Conquista.
No és la seva pàtria. Només una possessió. I els rius i muntanyes de Catalunya no són per ells els paisatges i els llocs que hom estima i hi viu i li són la llar. No. Només són objectes utilitaris, que es poden fer servir i que quan s'han esgotat s'abandonen.
Per ells els catalans només som com corcs d'aquest moble. Una molèstia, en el millor dels casos. Quelcom a exterminar, o reemplaçar i "españolizar". A veure si ho entenem això.
Malícia? Avarícia? Venjança? Provocació? no ho sé. Només sé el que jo sento. Sento molta ràbia. Moltes ganes de perdre de vista per sempre a aquests que, per mi és així, ens odien.
Toca lluitar de nou. Reagrupar-nos. Organitzar-nos. Toca defensar el riu.
Lo riu és vida.
No al PH!
dimarts, 18 de febrer del 2014
Marwan i el lleó.
Potser la cosa ha anat així:
Marwan caminava amb la bossa en que duia les seves coses ben agafada. Feia fred al desert i la jaqueta grossa amb prou feines l'escalfava. La seva petita mida de nen de quatre anys embolicat en la jaqueta li conferien un aspecte tendre i graciós.
Caminava. Tot caminant somiava despert. Caminava amb el grup de nenes i nens que com ell creuaven la frontera entre Síria i Jordània per arribar a un camp de refugiats on es retrobaria amb la seva família.
Somiava despert. Estava cansat de tant caminar i no caminava tant de pressa com la resta.
De tant en tant, els adults que guiaven el grup aturaven la marxa per donar temps als més lents per encalçar al grup principal i donar una estona de repòs a tots.
Era curiós aquell grup. Els nens sempre són nens i juguen, riuen, ploren i criden. Per als nens, aquella era una excursió per un lloc ben estrany. Era una excursió. Era, però, una fugida. Era una marxa, però això no ho sabien, cap a l'exili.
El Marwan només sabia que havia de seguir el grup. Al grup havia fet amics. Els adults que guiaven el grup eren amables. Alguns d'ells parlaven en una llengua diferent a la del pare i la mare. El Marwan seguia el grup, caminant, somiant despert.
Enmig d'uns rostolls ha vist un animaló que s'amagava. Això ha captat la seva atenció al moment. S'ha aturat de cop. Mirant de forma desafiant aquell rostoll. Allà hi havia una animal. Amic o enemic? Si m'acosto em mossegarà? és bonic? Potser és un lleó!
Marwan és molt valent, per tant, s'ha apropat al rostoll. S'ha ajupit per mirar de prop, a veure si tornava a sortir aquell animaló.
Però l'animaló no surtia. Marwan estava cansat i s'ha assegut. Les pedretes d'aquell lloc tenien un color brillant. n'ha agafat algunes i les ha posat en fila, són cotxes per una carretera, cotxes com el cotxe del papa. Amb el que anaven a veure els avis. Ha tret de la bossa en que porta les coses un petit cotxet. L'única joguina que duu amb ell. Marwan juga i s'imagina que va amb cotxe amb els seus pares.
Així ha estat una estona. Jugant amb el cotxe i les pedretes. Ha sentit gana. Ha desat el cotxet a la bossa i ha agafat una pedreta blanca molt brillant. S'ha posat dempeus a veure si algun dels adults que els acompanyen li dona alguna d'aquelles galetes tan bones.
El grup no hi és. Només un parell dels adults del grup que quan l'han vist l'han cridat:
- Marwan! on t'havies ficat! quin ensurt que ens has donat! Au, vine aquí!
El Marwan ha anat caminant tranquil·lament fins on estaven els dos cooperants de l'ACNUR i els ha demanat una galeta.
El noi i la noia de l'ACNUR s'han mirat bufant. El nen no s'havia adonat de res, però al grup de refugiats els cooperants s'havien quedat esglaiats en adonar-se que els faltava un nen en el recompte.
No podia estar gaire lluny, però podia ser a qualsevol lloc. Havien decidit que un parell d'ells desfarien el camí per mirar de trobar el petit desaparegut.
Havien estat voltant una bona estona i s'estaven desesperant. Marwan, assegut al terra, amagat entre els rostolls no es podia veure. Només quan s'ha posat dempeus l'han vist. Ja estaven a punt de marxar. Per casualitat, doncs, però l'havien trobat.
Han tornat al grup. Marwan els ha anat explicant que amb el cotxe del papa anaven a veure els avis. També els ha explicat que ha vist un lleó, o alguna cosa així , amagat als rostolls, i que havia estat a punt de caçar-lo, però que el lleó s'havia amagat al seu cau.
Un periodista que acompanyava al grup ha fet la foto de Marwan envoltat dels cooperants de l'ACNUR. "Nen de quatre anys travessa sol el desert fugint de la guerra". Una història colpidora i que reclamaria l'atenció del món sobre el conflicte sirià.
Marwan no ho sap però ha estat l'heroi d'una historia que ha creuat les xarxes socials de tot el món de punta a punta. Més endavant, però, s'han conegut més detalls: en realitat Marwan només ha estat "perdut" durant una estona.
Només ha estat perdut una estona.
Només.
Només ha hagut d'exiliar-se per fugir de la guerra. És veritat: ha tingut sort. Altres nens no n'han tingut tanta i avui ja són víctimes de la guerra civil a Síria. Ha tingut sort. És viu. Potser ja està amb els seus pares i ni tan sols se'n recorda de la travessa pel desert. O només recorda que ha vist un animaló, un lleó als seus ull de nen, amagant-se entre els rostolls.
Potser encara tindrà més sort i el camp de refugiats on s'hi estarà tindrà mantes i medecines, i aigua i aliments. Potser ell i els altres nens refugiats tindran molta sort i els atendran i els tractaran com els infants que són. Potser els faran una escola on rebran educació. Potser aquests nens i les seves famílies refaran les seves vides a un altre país. Potser gaudiran d'oportunitats per viure una vida plena.
Potser tindran molta sort i podran créixer en pau, i aquest exili només serà una anècdota en la seva vida. Tant de bo.
Tant de bo, però em fa l'efecte que un bon cop de ma no els anirà gens malament. A ells, i als refugiats de tots els conflictes d'arreu del món.
Encara millor ens aniria a tots si fóssim capaços d'acabar per sempre amb els conflictes que provoquen l'exili dels refugiats. En particular, aquest conflicte sirià, a tres bandes, que és una nova batalla entre poders globals, tot i que se'ns presenta com una "guerra civil".
Seria bo, tot un signe de millora per aquest món nostre, que els poders globals deixessin de massacrar, directa o indirectament, a gent senzilla. A gent que només pretenen viure.
Seria bo, tot un signe de millora, que tots fóssim i ens sentíssim responsables del benestar de tots i no permetéssim ni toleréssim la violència dels estats i dels poders globals. No és acceptable. Menys encara en el nostre nom.
Espero que el petit Marwan gaudeixi d'oportunitats en la seva vida. Com tots els nens.
Només va estat perdut una estona i el van trobar, però això no ens hauria de deixar tranquils.
Marwan caminava amb la bossa en que duia les seves coses ben agafada. Feia fred al desert i la jaqueta grossa amb prou feines l'escalfava. La seva petita mida de nen de quatre anys embolicat en la jaqueta li conferien un aspecte tendre i graciós.
Caminava. Tot caminant somiava despert. Caminava amb el grup de nenes i nens que com ell creuaven la frontera entre Síria i Jordània per arribar a un camp de refugiats on es retrobaria amb la seva família.
Somiava despert. Estava cansat de tant caminar i no caminava tant de pressa com la resta.
De tant en tant, els adults que guiaven el grup aturaven la marxa per donar temps als més lents per encalçar al grup principal i donar una estona de repòs a tots.
Era curiós aquell grup. Els nens sempre són nens i juguen, riuen, ploren i criden. Per als nens, aquella era una excursió per un lloc ben estrany. Era una excursió. Era, però, una fugida. Era una marxa, però això no ho sabien, cap a l'exili.
El Marwan només sabia que havia de seguir el grup. Al grup havia fet amics. Els adults que guiaven el grup eren amables. Alguns d'ells parlaven en una llengua diferent a la del pare i la mare. El Marwan seguia el grup, caminant, somiant despert.
Enmig d'uns rostolls ha vist un animaló que s'amagava. Això ha captat la seva atenció al moment. S'ha aturat de cop. Mirant de forma desafiant aquell rostoll. Allà hi havia una animal. Amic o enemic? Si m'acosto em mossegarà? és bonic? Potser és un lleó!
Marwan és molt valent, per tant, s'ha apropat al rostoll. S'ha ajupit per mirar de prop, a veure si tornava a sortir aquell animaló.
Però l'animaló no surtia. Marwan estava cansat i s'ha assegut. Les pedretes d'aquell lloc tenien un color brillant. n'ha agafat algunes i les ha posat en fila, són cotxes per una carretera, cotxes com el cotxe del papa. Amb el que anaven a veure els avis. Ha tret de la bossa en que porta les coses un petit cotxet. L'única joguina que duu amb ell. Marwan juga i s'imagina que va amb cotxe amb els seus pares.
Així ha estat una estona. Jugant amb el cotxe i les pedretes. Ha sentit gana. Ha desat el cotxet a la bossa i ha agafat una pedreta blanca molt brillant. S'ha posat dempeus a veure si algun dels adults que els acompanyen li dona alguna d'aquelles galetes tan bones.
El grup no hi és. Només un parell dels adults del grup que quan l'han vist l'han cridat:
- Marwan! on t'havies ficat! quin ensurt que ens has donat! Au, vine aquí!
El Marwan ha anat caminant tranquil·lament fins on estaven els dos cooperants de l'ACNUR i els ha demanat una galeta.
El noi i la noia de l'ACNUR s'han mirat bufant. El nen no s'havia adonat de res, però al grup de refugiats els cooperants s'havien quedat esglaiats en adonar-se que els faltava un nen en el recompte.
No podia estar gaire lluny, però podia ser a qualsevol lloc. Havien decidit que un parell d'ells desfarien el camí per mirar de trobar el petit desaparegut.
Havien estat voltant una bona estona i s'estaven desesperant. Marwan, assegut al terra, amagat entre els rostolls no es podia veure. Només quan s'ha posat dempeus l'han vist. Ja estaven a punt de marxar. Per casualitat, doncs, però l'havien trobat.
Han tornat al grup. Marwan els ha anat explicant que amb el cotxe del papa anaven a veure els avis. També els ha explicat que ha vist un lleó, o alguna cosa així , amagat als rostolls, i que havia estat a punt de caçar-lo, però que el lleó s'havia amagat al seu cau.
Un periodista que acompanyava al grup ha fet la foto de Marwan envoltat dels cooperants de l'ACNUR. "Nen de quatre anys travessa sol el desert fugint de la guerra". Una història colpidora i que reclamaria l'atenció del món sobre el conflicte sirià.
Marwan no ho sap però ha estat l'heroi d'una historia que ha creuat les xarxes socials de tot el món de punta a punta. Més endavant, però, s'han conegut més detalls: en realitat Marwan només ha estat "perdut" durant una estona.
Només ha estat perdut una estona.
Només.
Només ha hagut d'exiliar-se per fugir de la guerra. És veritat: ha tingut sort. Altres nens no n'han tingut tanta i avui ja són víctimes de la guerra civil a Síria. Ha tingut sort. És viu. Potser ja està amb els seus pares i ni tan sols se'n recorda de la travessa pel desert. O només recorda que ha vist un animaló, un lleó als seus ull de nen, amagant-se entre els rostolls.
Potser encara tindrà més sort i el camp de refugiats on s'hi estarà tindrà mantes i medecines, i aigua i aliments. Potser ell i els altres nens refugiats tindran molta sort i els atendran i els tractaran com els infants que són. Potser els faran una escola on rebran educació. Potser aquests nens i les seves famílies refaran les seves vides a un altre país. Potser gaudiran d'oportunitats per viure una vida plena.
Potser tindran molta sort i podran créixer en pau, i aquest exili només serà una anècdota en la seva vida. Tant de bo.
Tant de bo, però em fa l'efecte que un bon cop de ma no els anirà gens malament. A ells, i als refugiats de tots els conflictes d'arreu del món.
Encara millor ens aniria a tots si fóssim capaços d'acabar per sempre amb els conflictes que provoquen l'exili dels refugiats. En particular, aquest conflicte sirià, a tres bandes, que és una nova batalla entre poders globals, tot i que se'ns presenta com una "guerra civil".
Seria bo, tot un signe de millora per aquest món nostre, que els poders globals deixessin de massacrar, directa o indirectament, a gent senzilla. A gent que només pretenen viure.
Seria bo, tot un signe de millora, que tots fóssim i ens sentíssim responsables del benestar de tots i no permetéssim ni toleréssim la violència dels estats i dels poders globals. No és acceptable. Menys encara en el nostre nom.
Espero que el petit Marwan gaudeixi d'oportunitats en la seva vida. Com tots els nens.
Només va estat perdut una estona i el van trobar, però això no ens hauria de deixar tranquils.
diumenge, 16 de febrer del 2014
Un altre món sense tanques és possible
Tothom té dret a buscar-se la vida. Aquesta és la llibertat última i final. Al món venim a viure. O sobreviure,si de cas. A tractar d'arribar a l'endemà. A veure una nova sortida de sol. A trobar un lloc segur i arrecerat on poder dormir aquesta nit. A alimentar-se per poder seguir en moviment. A tenir fills, si pot ser, que també voldran viure.
És programació genètica. Viure i sobreviure és exactament per a allò que l'evolució ens ha preparat. Viure. Quan hom no pot viure a un lloc, o és molt difícil viure a un lloc, marxa i busca un lloc nou.
Algú en diria que és llei natural. En la graduació que va del millorar expectatives professionals a migrar per trobar aliment hi ha un ampli ventall, però l'impuls primari és el mateix, i és irresistible. Es racionalitzarà més o menys, les expectatives dels emigrants seran més elevades o més prosaiques, però al final, sempre hi ha un anar a cercar un futur millor.
És humà. És essencialment humà. Els humans són emigrants nats. Molt més caçadors, pescadors i recol·lectors que agricultors i ramaders. És cert que el progrés ha vingut de la ramaderia i l'agricultura. És cert que aquest progrés va suposar l'alliberament de la necessitat d'emigrar. Però l'instint hi és. Quan al llarg de la història les collites han estat dolentes i la fam ha aparegut, el vell instint de supervivència ha rebrotat i els humans han emigrat.
Mentre tingui braços per treballar i cames per desplaçar-me, tindré les eines principals per sobreviure. Ho portem als gens. Sobreviure. Viure. Aquí o allà. On sigui.
Els humans som mobilitat. L'essència de la humanitat és buscar un futur millor. Ja sigui en el desplaçament a altres llocs. O en un desplaçament mental, de consciència, de forma de viure. Mobilitat i canvi.
Emigrar. Emigrants. En diferents graus, però la mateixa motivació.
A Ceuta hi van anar a parar uns homes i dones que buscaven un futur millor. Van morir esclafats quan la Guardia Civil espanyola va fer servir pilotes de goma i gasos lacrimògens per fer-los fugir de la tanca que els impedia físicament l'accés al que es pensaven que seria un futur millor. Quinze morts.
Bales disparades contra homes i dones indefensos, a l'aigua, encegats i desorientats pels gasos. Van morir allà, esclafats per altres homes i dones que fugien espantats, ofegats, ferits per les bales.
Vindran d'altres. Escalaran amb les mans nues la tanca amb fulles de ganivet. Seran gasejats. Els dispararan, qui sap si bales de goma o munició real. A molts els atraparan, els colpejaran, els insultaran i els expulsaran a l'altra banda de la tanca. Els tornaran masegats i humiliats al futur del que fugien.
Ho tornaran a provar. Per un altre lloc. Perquè els humans ho portem als gens. Perquè hi ha un impuls primari que és buscar un futur millor.
És la humanitat mateixa la que s'estavella contra una tanca criminal. La que es veu reprimida amb pilotes de goma, i gasejada, colpejada, ofegada.
No se quina solució es pot donar. Segurament la immigració massiva i descontrolada és font de conflictes. No ho discuteixo.
Però l'horror de les mans sagnants, dels trossos de carn enganxada a la tanca, dels cossos trepitjats, ofegats surant a les platges de Ceuta, la por, la violència i el dolor, no poden ser la resposta. No pot ser que aquesta sigui "la solució".
No pot ser que la violència sigui la resposta. No pot ser que la indiferència ens faci conformar amb la violència. No pot ser que aquesta violència quedi impune. No n'hi ha prou amb no tolerar la violència..
Jo no tinc respostes. Però se que un altre món -sense tanques- és possible.
divendres, 7 de febrer del 2014
L'hàbil parany del conseller Homs, o no.
Quan ahir el conseller Homs va dir que potser la cosa aquesta de la relació de Catalunya amb Espanya ho haurien d'acabar votant tots els espanyols vaig pensar: "ja hi som". Tornem a la Puta i la Ramoneta? Aquí diem una cosa i a Madrid en diem una altre?
El cas és que ahir mateix, el conseller Homs matisava les declaracions fetes a la COPE i deia que això només passaria en cas que guanyés l'opció SÍ-NO ("vull un estat però que no sigui independent", o sigui, que guanyés allò que ningú sap ben bé que és...)
Qüestió marginal: És absolutament imprescindible anar a aquestes cadenes de ràdio i televisió que són, per dir-ho suaument, un cau de fatxes? aporta alguna cosa?
El cas és que avui, La vice-presidenta Soraya ha dit que aquí no hi ha res a negociar i que els espanyols no han de votar res de res.
Immediatament, a fòrums independentistes he vist com se saludava, gairebé amb eufòria, la declaració de la senyora aquesta, tot assenyalant com la "democràcia" espanyola no només no vol permetre que els catalans votin, si no que, a més, denega aquest dret al conjunt dels ciutadans espanyols.
La cosa es plantejava com si s'hagués tractat d'una hàbil trampa d'Homs en la que el govern espanyol ha caigut de quatre potes.
A mi, en canvi, tot plegat em fa pensar, de nou, com no, en el Principi de Hanlon. Ja sabeu. Aquell que diu que no es pot atribuir a la malícia el que es pot explicar amb l'estupidesa.
Personalment crec que ens convindria a tots una mica d'humilitat. Està bé pensar que "els nostres" són súper espavilats i que "els altres" són molt burros. Aixeca la moral. Va bé per fer brometes. Però no és una bona idea creure-s'ho.
Més aviat, em sembla més prudent acceptar que "els nostres" són igual de burros, per un estil, que els d'allà. És sa pensar això. Mireu. Jo crec que Homs, ahir, la va cagar. Va dir una cosa que ves tu a saber si no s'ha arribat a considerar seriosament en alguna reunió de CDC. Potser en un esforç, inútil i absurd, per mostrar-se "dialogant" va dir el que va dir. Com si COPE i tarannà dialogant fossin conceptes que es poguessin barrejar.
O sigui: parteixo de la tesi que ahir la va cagar. No. No estava parant cap trampa.
El cas és que avui els d'allà han demostrat que posats a cagar-la, ells també en saben i no només han reiterat que els catalans no tenim dret a votar res, si no que, a més...els espanyols tampoc! Au.
Amb la qual cosa, el bonic gol en pròpia porta dels "nostres" s'ha vist compensat, en la jugada següent, per un d'espectacular, en pròpia porta també, però ara la seva, dels "altres".
Què llestos que són tots plegats, redéu!
Sort que aquest procés depèn molt de la gent. Sort que hi ha un factor important d'autogestió en tot aquest moviment. Sort.
Però que ajudaria que els polítics que teòricament ens representen, els "nostres" i els "seus", s'ho rumiessin una mica abans de dir segons què. De veritat, que em fan molta enveja els britànics.
El Principi de Hanlon, germanes i germans, el principi de Hanlon...
El cas és que ahir mateix, el conseller Homs matisava les declaracions fetes a la COPE i deia que això només passaria en cas que guanyés l'opció SÍ-NO ("vull un estat però que no sigui independent", o sigui, que guanyés allò que ningú sap ben bé que és...)
Qüestió marginal: És absolutament imprescindible anar a aquestes cadenes de ràdio i televisió que són, per dir-ho suaument, un cau de fatxes? aporta alguna cosa?
El cas és que avui, La vice-presidenta Soraya ha dit que aquí no hi ha res a negociar i que els espanyols no han de votar res de res.
Immediatament, a fòrums independentistes he vist com se saludava, gairebé amb eufòria, la declaració de la senyora aquesta, tot assenyalant com la "democràcia" espanyola no només no vol permetre que els catalans votin, si no que, a més, denega aquest dret al conjunt dels ciutadans espanyols.
La cosa es plantejava com si s'hagués tractat d'una hàbil trampa d'Homs en la que el govern espanyol ha caigut de quatre potes.
A mi, en canvi, tot plegat em fa pensar, de nou, com no, en el Principi de Hanlon. Ja sabeu. Aquell que diu que no es pot atribuir a la malícia el que es pot explicar amb l'estupidesa.
Personalment crec que ens convindria a tots una mica d'humilitat. Està bé pensar que "els nostres" són súper espavilats i que "els altres" són molt burros. Aixeca la moral. Va bé per fer brometes. Però no és una bona idea creure-s'ho.
Més aviat, em sembla més prudent acceptar que "els nostres" són igual de burros, per un estil, que els d'allà. És sa pensar això. Mireu. Jo crec que Homs, ahir, la va cagar. Va dir una cosa que ves tu a saber si no s'ha arribat a considerar seriosament en alguna reunió de CDC. Potser en un esforç, inútil i absurd, per mostrar-se "dialogant" va dir el que va dir. Com si COPE i tarannà dialogant fossin conceptes que es poguessin barrejar.
O sigui: parteixo de la tesi que ahir la va cagar. No. No estava parant cap trampa.
El cas és que avui els d'allà han demostrat que posats a cagar-la, ells també en saben i no només han reiterat que els catalans no tenim dret a votar res, si no que, a més...els espanyols tampoc! Au.
Amb la qual cosa, el bonic gol en pròpia porta dels "nostres" s'ha vist compensat, en la jugada següent, per un d'espectacular, en pròpia porta també, però ara la seva, dels "altres".
Què llestos que són tots plegats, redéu!
Sort que aquest procés depèn molt de la gent. Sort que hi ha un factor important d'autogestió en tot aquest moviment. Sort.
Però que ajudaria que els polítics que teòricament ens representen, els "nostres" i els "seus", s'ho rumiessin una mica abans de dir segons què. De veritat, que em fan molta enveja els britànics.
El Principi de Hanlon, germanes i germans, el principi de Hanlon...
dijous, 6 de febrer del 2014
No ens rendim.
El fort brogit de les declaracions i contradeclaracions sobre la Independència de Catalunya fan que algunes notícies importants no rebin l'atenció que els cal.
Una d'elles ha estat la publicació de les dades d'atur del mes de gener. Copio literalment de la web de TV de Catalunya:
"El 2014 ha començat amb una nova pujada del nombre de persones apuntades a les oficines d'ocupació. L'atur puja, tal com acostuma a passar sempre al gener, quan s'acaben les feines del període de Nadal.
Aquest any, a Catalunya, ha pujat en gairebé nou mil persones, i ara el total de parats inscrits és de 633.800. Si fem la comparació anual, però, veurem que hi ha 28.000 persones sense feina menys que al gener del 2013, quan els parats eren 661.000.
A tot l'estat, l'atur també ha pujat al gener, concretament en 113.097 persones. Així, el total de parats registrats se situa en quatre milions 814.000. Tot i la mala notícia, destaca que és l'increment més petit al gener des del 2007."
Les dades d'atur del Principat desglossades per comarques i poblacions en aquest enllaç.
Els "brots verds" del desembre, doncs, s'han congelat amb el fred del gener. Un cop corregida l'estacionalitat, el resultat és que continua la pèrdua de llocs de treball.
O potser és que la precarització i la temporalitat són ja les característiques que defineixen millor els llocs de treball que es creen (i es destrueixen). Lliga amb el fet que cada dia som més una societat de serveis de poc valor afegit. Serveis que reclamen, a temporada, ma d'obra barata.
No és una notícia nova. Aquesta conversió ve de fa temps. Està clar que continuen havent llocs de treball "bons", amb sous i condicions raonables; però també és cert que aquest llocs cada cop són menys, o que si es mantenen és pagant un preu de rebaixes en salari i condicions. Es mantenen, molts cops, per concentració d'activitats, és dir, es mantenen uns llocs a canvi de perdre'n d'altres a una altre banda.
No es pot dir gran cosa més. Fer escarafalls dient que això està molt malament ni ajuda ni aporta gaire. Solucions? No veig grans revolucions a la vista. El procés de secessió de Catalunya, que em fa l'efecte que serà el més semblant a una revolució que viuré, no sembla, per ell mateix, una solució. Potser facilita algunes coses, o potser no. No està escrit. Dependrà de nosaltres i, en tot cas, el punt de partida serà el d'una societat amb un 25% d'atur, amb un important deute extern i en un context econòmic internacional vacil·lant, per no dir pessimista. Els fets són aquests. Millor pintar-los amb cruesa que mentir.
Aquests són els fets. És febrer i fa fred. Per sort no gaire. Toca aguantar. Superar aquest hivern. Mantenir l'esperança. Ajudar-nos. Cuidar els uns dels altres en la mida del que puguem. Ja ho he dit: mantinguem l'esperança. Confiem en nosaltres. Proposem solucions noves, col·laborem, cooperem.
N'hi han. Ara potser no les veiem, però segur que són allà. Ànims. Hem de ser forts. Hem de ser valents. No et rendeixis.
Un altre món és possible.
Una d'elles ha estat la publicació de les dades d'atur del mes de gener. Copio literalment de la web de TV de Catalunya:
"El 2014 ha començat amb una nova pujada del nombre de persones apuntades a les oficines d'ocupació. L'atur puja, tal com acostuma a passar sempre al gener, quan s'acaben les feines del període de Nadal.
Aquest any, a Catalunya, ha pujat en gairebé nou mil persones, i ara el total de parats inscrits és de 633.800. Si fem la comparació anual, però, veurem que hi ha 28.000 persones sense feina menys que al gener del 2013, quan els parats eren 661.000.
A tot l'estat, l'atur també ha pujat al gener, concretament en 113.097 persones. Així, el total de parats registrats se situa en quatre milions 814.000. Tot i la mala notícia, destaca que és l'increment més petit al gener des del 2007."
Les dades d'atur del Principat desglossades per comarques i poblacions en aquest enllaç.
Els "brots verds" del desembre, doncs, s'han congelat amb el fred del gener. Un cop corregida l'estacionalitat, el resultat és que continua la pèrdua de llocs de treball.
O potser és que la precarització i la temporalitat són ja les característiques que defineixen millor els llocs de treball que es creen (i es destrueixen). Lliga amb el fet que cada dia som més una societat de serveis de poc valor afegit. Serveis que reclamen, a temporada, ma d'obra barata.
No és una notícia nova. Aquesta conversió ve de fa temps. Està clar que continuen havent llocs de treball "bons", amb sous i condicions raonables; però també és cert que aquest llocs cada cop són menys, o que si es mantenen és pagant un preu de rebaixes en salari i condicions. Es mantenen, molts cops, per concentració d'activitats, és dir, es mantenen uns llocs a canvi de perdre'n d'altres a una altre banda.
No es pot dir gran cosa més. Fer escarafalls dient que això està molt malament ni ajuda ni aporta gaire. Solucions? No veig grans revolucions a la vista. El procés de secessió de Catalunya, que em fa l'efecte que serà el més semblant a una revolució que viuré, no sembla, per ell mateix, una solució. Potser facilita algunes coses, o potser no. No està escrit. Dependrà de nosaltres i, en tot cas, el punt de partida serà el d'una societat amb un 25% d'atur, amb un important deute extern i en un context econòmic internacional vacil·lant, per no dir pessimista. Els fets són aquests. Millor pintar-los amb cruesa que mentir.
Aquests són els fets. És febrer i fa fred. Per sort no gaire. Toca aguantar. Superar aquest hivern. Mantenir l'esperança. Ajudar-nos. Cuidar els uns dels altres en la mida del que puguem. Ja ho he dit: mantinguem l'esperança. Confiem en nosaltres. Proposem solucions noves, col·laborem, cooperem.
N'hi han. Ara potser no les veiem, però segur que són allà. Ànims. Hem de ser forts. Hem de ser valents. No et rendeixis.
Un altre món és possible.
dimecres, 29 de gener del 2014
Balances fiscals. Montoro Style.
Estic totalment d'acord: l'argument de les balances fiscals no pot ser l'únic argument. L'argument econòmic no pot ser l'únic argument. Si l'independentisme català pren com únic argument els diners, aleshores, per mi, és un independentisme de baixa qualitat.
Per mi és molt més important la llibertat. En minúscules. El fet de poder triar. EL fet de que ningú pot imposar-me una identitat. Jo sé qui soc. Jo sé que soc moltes coses i una d'elles és català. La meva nació és Catalunya. No deixaré que ningú m'imposi una identitat nacional, perquè, simplement, no deixaré que ningú m'imposi una identitat. La meva identitat és cosa meva.
I l'argument anterior, fixem-nos bé, tampoc pressuposa la independència: un estat pluri-nacional , per exemple, seria un lloc on aquesta identitat personal podria desenvolupar-se. Però jo tinc 45 anys, i he vist morir a Franco, he vist la "transición", he vist un cop d'estat, he vist a Felipe i a Aznar. He vist la guerra del golf, a Zapatero, he vist l'estatut i com se'l van raspallar, i veig a Rajoy i, la conclusió, és que no m'engaliparan més amb sopars de duro. Això de l'estat pluri-nacional no serà. Ni federal ni hòsties. No serà i punt.
Per mi aquest és l'argument més important, doncs: la llibertat. Simplement, la de poder ser jo mateix sense que ningú pretengui espanyolitzar-me o dir-me que la meva llengua és de segona. I sense haver d'aguantar aquestes brometes de catalans tan divertides, però que no tenen un pel d'innocents.
Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.
També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.
Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.
Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.
Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.
Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.
Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?
Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.
Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.
També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.
Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.
Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.
Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.
Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.
Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?
Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)