Per mi és molt més important la llibertat. En minúscules. El fet de poder triar. EL fet de que ningú pot imposar-me una identitat. Jo sé qui soc. Jo sé que soc moltes coses i una d'elles és català. La meva nació és Catalunya. No deixaré que ningú m'imposi una identitat nacional, perquè, simplement, no deixaré que ningú m'imposi una identitat. La meva identitat és cosa meva.
I l'argument anterior, fixem-nos bé, tampoc pressuposa la independència: un estat pluri-nacional , per exemple, seria un lloc on aquesta identitat personal podria desenvolupar-se. Però jo tinc 45 anys, i he vist morir a Franco, he vist la "transición", he vist un cop d'estat, he vist a Felipe i a Aznar. He vist la guerra del golf, a Zapatero, he vist l'estatut i com se'l van raspallar, i veig a Rajoy i, la conclusió, és que no m'engaliparan més amb sopars de duro. Això de l'estat pluri-nacional no serà. Ni federal ni hòsties. No serà i punt.
Per mi aquest és l'argument més important, doncs: la llibertat. Simplement, la de poder ser jo mateix sense que ningú pretengui espanyolitzar-me o dir-me que la meva llengua és de segona. I sense haver d'aguantar aquestes brometes de catalans tan divertides, però que no tenen un pel d'innocents.
Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.
També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.
Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.
Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.
Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.
Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.
Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?
Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.
Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.
També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.
Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.
Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.
Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.
Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.
Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?
Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada