Entre ahir i avui, n'he sentit algunes de bones:
El Marianico diu que si surt ell, farà una llei per a garantir el dret per a fer servir ...el castellà! a totes les etapes educatives a l'estat. No només això, diu que farà que les autonomies es quadrin i que això de las transferències de competències que "desmembran la nación" s'acabarà.
El Pepe el sonrisas, per la seva banda, fa conyetes sobre rodalies amb el Buenafuente, i diu que a la Maleni li hauríem de fer un monument. La Maleni, "antes muerta que sensiya".
El Pasqui (no s'havia retirat aquest home?) diu que el Felipe va prometre el suport del "gobierno" als jocs olímpics de Barcelona a canvi de que no es posessin pegues a que l'AVE arribés primer a Sevilla. Brutal. El jocs a canvi de l'AVE? al "gobierno" se li enfotien els jocs? no era una oportunitat per a ells també ("...bueno, hubiera sido mejor que fueran en Madrid")...
La Maleni, malaguenya ella, fa que l'AVE arribi a Màlaga en temps rècord i, punt extra: desballesta el sistema de rodalies de Barcelona. Per si fos poc, el preu del bitllet Madrid - Màlaga costa la meitat que el bitllet Madrid - Lleida. Esmaxada, falta tècnica i eliminació i tirs lliures. Tot a dins!
No es pot votar ni a PP ni a PSOE. Votar-los és posar el cul per a fer d'aparcament de bicicletes.
Vota a Esquerra, o a CiU, o a IC però NO votis ni PP ni PSOE. Després Esquerra, CiU i IC decidiran què és el menys dolent segons a ells i donaran suport, o toleraran amb l'abstenció que surti un o altre.
Però això hauria de ser transitori. El temps just i imprescindible per tocar el dos d'Espanya.
Són uns porcs els uns i els altres. Un és un mentider que te la fot per l'esquena, l'altre és un feixista que et vol exterminar. Tots dos són enemics, a la cara o per l'esquena, i saben que ficar-se amb els catalans dona vots.
I aquí encara els votarà algú...
Doncs NO pot ser. Cal fer campanya contra el PP, però també contra el PSOE. No es pot votar ni al PP ni al PSOE. A Catalunya, NO. No es pot votar al PSC a Catalunya. No mentre no tinguin un grup diferent i amb personalitat pròpia a Madrid. Si no és així, aleshores és que són PSOE.
Ja triguem a fotre una cossa al cul a aquests partits que representen el pitjor espanyolisme de tots. L'espanyolisme del Marianico, sí, però també el de la Maleni i el del Pepe el sonrisas.
I després el Ruby manifesta la seva "tristesa" pel risc de "desafecció" de Catalunya respecte a les seves relacions amb Espanya. Quin hipòcrita.
No se'ls pot votar. No pot ser.
I l'AVE a Madrid que se'l quedin. A Catalunya li interessa el TGV amb Tolosa de Llenguadoc. Ens interessa el TGV d'Alacant a Lleida i Girona, passant per Barcelona.
Però molt més que el TGV, ens interessen rodalies eficaces a les zones metropolitanes de Barcelona, Tarragona i València. Ens interessa la infraestructura que fa servir el poble cada dia.
I el dissabte u de desembre cal sortir a manifestar-se. A reclamar la gestió de les infraestructures, la recaptació de tots els impostos des de la Generalitat, a exigir la publicació de les balances fiscals... I a reprendre amb energia la lluita pel nostre futur com a país. A donar un cop de timó. A mirar-nos als ulls i fer una passa endavant i una altre, i una altre...
Hem de recuperar el país!
dilluns, 19 de novembre del 2007
dissabte, 17 de novembre del 2007
Resum del "Summary for policymakers"
Avui (17/11/2007) s'ha clausurat la 27na reunió del Grup Intergovernamental d'Experts en Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC), que aquests dies s'ha celebrat a ciutat de València.
El missatge ha estat el següent: el canvi climàtic és un fet. L'estem vivint avui. De no posar mesures correctores ens aboquem a un desastre per a la nostra i moltes altres espècies. Cal començar ja a posar remei. Les mesures per paliar-lo no són tan cares com es podria pretextar i, en tot cas, són infinitament més barates que l'alternativa de no aplicar-les.
Tenim un plaç de pocs anys per mitigar els efectes de l'escalfament global. Ara, la pilota és al terrat dels governs.
A continuació, la traducció de les entradetes en negreta del "Summary for policymakers of the synthesys report". No sóc traductor, així que les imprecisions o incorreccions són cosa meva. És una traducció "amateur", en cap cas oficial.
1. Canvis observats al clima i els seus efectes.
- L'escalfament del sistema climàtic és inequívoc i ara és evident a partir de les observacions dels increments de les temperatures mitjanes d'aire i oceans, de la fusió de la neu i el gel i de l'increment global del nivell del mar.
- Evidències observacionals de tots els continents i en la majoria dels oceans mostren que molts sistemes naturals estan afectats per canvis climàtics regionals, en particular per increments en la temperatura
- S'espera amb una grau de confiança mitjana que emergeixin altres efectes de canvi climàtic regional en els entorns naturals i humans. Tanmateix resulta difícil de discernir degut a l'adaptació i a la superposició d'altres causes no climàtiques.
2. Causes del canvi
- Les emisions globals de gasos d'efecte hivernacle (GEH) provocades per l'activitat de l'ésser humà han crescut des de l'època preindustrial, amb un increment del 70% entre 1970 i 2004.
- Les concentracions a l'atmosfera de diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i monòxid de dinitrogen (N2O) han crescut marcadament com a resultat de l'activitat humana des de 1750 i ara superen amb escreix els valors pre-industrials determinats per l'anàlisi de mostres de gel que ofereixen dades que abasten molts milers d'anys.
-La major part dels increments observats en les temperatures mitjanes globals des de la segona meitat del segle XX són molt probablement degudes a l'increment observat en les concentracions de GEH d'origen antropogènic. És probable que hi hagi hagut un significatiu escalfament antropogènic durant els passats 50 anys en promig sobre cada continent (llevat de l'Antàrtida).
- Els avenços des del Tercer Informe d'Avaluació (Third Assessment Report, TAR, 2001) mostren que les influencies humanes discernibles s'extenen més enllà de les temperatures a altres aspectes de la climatologia.
-l'escalfament antropogènic durant les passades tres dècades ha tingut probablement una influencia discernible en l'escala global sobre els canvis observats en molts sistemes físics i biològics.
3. Projecció de canvi climàtic i el seu impacte
- Hi ha un alt grau d'acord i prou evidències que amb les actuals polítiques de mitigació del canvi climàtic i les pràctiques de desenvolupament sostenible associades, les emisions de GEH continuarien creixent durant les properes dècades.
-Les emissions continuades de GEH amb la intensitat actual , o per sobre de l'actual provocarien més escalfament i induirien molts canvis al sistema climàtic global durant el segle actual que molt probablement serien més grans que aquells que van ser observats durant el segle passat.
- Hi ha molta més confiança en l'acompliment de es projeccions actuals que en les del TAR per als patrons d'escalfament i altres característiques d'escala regional, incloent canvis en els patrons de corrents de vent, precipitacions, i alguns aspectes dels casquets polars.
-Els estudis realitzats posteriorment al TAR han proporcionat una comprensió més sistemàtica dels temps i magnituds dels impactes relacionats amb les diferents quantitats i relacions del canvi climàtic.
- S'espera que les freqüències i intensitats alterades del clima extrem, junt amb la pujada del nivell del mar tindran de forma majoritària un efecte advers sobre els sistemes naturals i humans.
- L'escalfament antropogènic i el nivell del mar continuarien pujant durant segles degut a les escales de temps associades als processos climàtics i a les realimentacions, àdhuc en el cas que les concentracions de GEH s'estabilitzessin.
- L'escalfament antropogènic podria ser la causa principal d'alguns impactes que serien abruptes o irreversibles, depenent de les relacions o magnituds del canvi climàtic.
4. Opcions d'adaptació o mitigació.
Es disposa d'un ampli ventall d'opcions, però per a reduir la vulnerabilitat enfront del canvi climàtic cal una adaptació molt més extensa que la que actualment s'està duent a terme. Hi han barreres, límits i costos que no estan plenament entesos.
La capacitat d'adaptació està connectada de forma íntima amb el desenvolupament socioeconòmic, però està desigualment distribuïda entre i dins les diferents societats.
Tant els anàlisis bottom-up (de baix a dalt) com els top-down (de dalt a baix) indiquen que hi ha un alt grau de consens i moltes evidències del potencial econòmic de mitigació de les emissions globals de GEH durant les properes dècades que podrien compensar el creixement global estimat o, fins-hi tot, reduir les emissions per sota dels actuals nivell. Els anàlisis top-wown i bottom-up coincideixen a nivell global, malgrat això, presenten diferències considerables en les consideracions sectorials
Notes:
Aquest darrer paràgraf és força críptic. Al resum apareixen les següents definicions, força críptiques també. Crec que he mig entès els conceptes. Si algú es vol llegir el resum i explicar-me'ls de forma planera, ho agrairé.
el concepte de "Potencial de mitigació" ha estat desenvolupat per avaluar l'escala de reduccions de GEH que caldria fer, en relació amb la línia base d'emissions actual, per a un preu del carbó prefixat (expressat en cost per unitat d'emissions de CO2 equivalent reduïda o evitada)
El "potencial de mercat de mitigació" és el potencial de mitigació basat en els costos privats i taxes de descompte privats (reflexa el punt de vista dels consumidors i les empreses privades) que es podria esperar que esdevingui sota les condicions de mercat pronosticades, incloent les polítiques i les mesures que actualment es duen terme i tenint en compte les barreres que limiten la comprensió actual.
El "potencial econòmic de mitigació" és el potencial de mitigació que pren en consideració els costos socials i els beneficis i descomptes en les impostos (reflectint la perspectiva de la societat; els descomptes a les taxes socials són més baixos que els aplicats als inversors privats) assumint que l'eficiència del mercat millora per polítiques i mesures i que s'han eliminat barreres.
L'anàlisi Bottom-Up està basat en l'avaluació de les opcions de mitigació fent èmfasi en tecnologies i regulacions específiques. Es tracta típicament d'estudis sectorials que prenen un model macro-econòmic de referència.
L'anàlisi Top-Down avalua les opcions de potencial de mitigació de l'economia global. Utilitza models globalment consistents i informació agregada sobre les opcions de mitigació i captura la macro-economia i les realimentacions dels mercats.
Fi notes.
Els governs tenen a disposició una amplia varietat de polítiques i instruments per a crear els incentius per a les accions de mitigació. La seva aplicabilitat depèn de les circumstàncies nacionals i del context sectorial.
Hi han moltes opcions per a la reducció global de les emissions de GEH mitjançant la cooperació internacionsl. Hi ha un alt grau de consens i prou evidència que els èxits més notables del United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC) i el seu protocol de Kyoto són l'establiment de la resposta global al canvi climàtic, l'estimulació d'un ventall de polítiques nacionals i la creació d'un mercat internacional del carbó i nous mecanismes institucionals que podran proporcionar els fonaments de futurs esforços de mitigació. També s'han fet progressos en la direcció de l'adaptació dins del UNFCCC i s'han suggerit iniciatives internacionals addicionals.
En determinats sectors les opcions de resposta climàtica es poden implementar de forma que s'obtinguin sinergies i s'evitin conflictes amb altres dimensions del deesenvolupament sostenible. Les decisions sobre la macroeconomia i altres polítiques no climàtiques poden afectar de forma significativa les emissions, la capacitat d'adaptació i la vulnerabilitat.
5. Perspectives a llarg termini
Determinar què constitueix una "perillosa interferència antropogènica amb el sistema climàtic" en relació amb l'article 2 de la UNFCCC involucra judicis de valor. La ciència pot recolzar amb informació les decisions sobre aquests assumptes, àdhuc proporcionant criteris per jutjar quines vulnerabilitats es poden considerar claus.
Les cinc "raons per preocupar-se" identificades al TAR es mantenen com una guia útil per a considerar vulnerabilitats clau. Les "raons" són avaluades en el present resum com més fortes que al TAR. Molts riscos han estat identificats amb un grau superior de confiança. Alguns riscos es projecten com més grans amb increments de temperatura menors als indicats originalment. La comprensió de les relacions entre els impactes (la base de les "raons per a preocupar-se" del TAR) i la vulnerabilitat (que inclou la capacitat d'adaptar-se als impactes) ha millorat.
Les cinc "raons per preocupar-se" són:
- Risc per a sistemes únic i amenaçats.
- Risc de fenòmens meteorològics extrems.
- Distribució dels impactes i de les vulnerabilitats.
- Impactes agregats
- Risc de singularitats a gran escala.
Hi ha un grau de certesa elevat en que ni la mitigació ni l'adaptació soles i per separat poden evitar els impactes del canvi climàtic; Tanmateix, poden complementar-se i juntes poden reduir de forma significativa els riscos del canvi climàtic.
Molts impactes es poden reduir, retardar o evitar amb la mitigació. Els esforços i inversions en mitigació durant les properes dues o tres dècades poden tenir un impacte gran i possibilitats d'assolir nivells d'estabilització més baixos. Retardar les reduccions de les emissions limitarà significativament les possibilitats d'assolir nivells d'estabilització baixos i incrementarà el risc d'impactes més severs provocats pel canvi climàtic.
Hi ha un alt nivell d'acord i prou evidències que tots els nivells d'estabilització avaluats es poden assolir mitjançat el desplegament d'una cartera de tecnologies que estan disponibles actualment, o a l'espera de comercialitzar-se durant les properes dècades, assumint que s'incentiven de forma apropiada i efectiva el seu desenvolupament, adquisició, desplegament i difusió i abordant les barreres relacionades amb elles.
Els costos macro-econòmics de la mitigació generalment creixen amb la restricció del públic d'estabilització. Per a determinats països i sectors, els costos variaran considerablement de la mitja global.
La resposta al canvi climàtic implica un procés iteratiu del risc que inclou l'adaptació i la mitigació i pren en consideració els danys del canvi climàtic, els co-beneficis, la sostenibilitat, l'equitat i les actitud de risc.
El missatge ha estat el següent: el canvi climàtic és un fet. L'estem vivint avui. De no posar mesures correctores ens aboquem a un desastre per a la nostra i moltes altres espècies. Cal començar ja a posar remei. Les mesures per paliar-lo no són tan cares com es podria pretextar i, en tot cas, són infinitament més barates que l'alternativa de no aplicar-les.
Tenim un plaç de pocs anys per mitigar els efectes de l'escalfament global. Ara, la pilota és al terrat dels governs.
A continuació, la traducció de les entradetes en negreta del "Summary for policymakers of the synthesys report". No sóc traductor, així que les imprecisions o incorreccions són cosa meva. És una traducció "amateur", en cap cas oficial.
1. Canvis observats al clima i els seus efectes.
- L'escalfament del sistema climàtic és inequívoc i ara és evident a partir de les observacions dels increments de les temperatures mitjanes d'aire i oceans, de la fusió de la neu i el gel i de l'increment global del nivell del mar.
- Evidències observacionals de tots els continents i en la majoria dels oceans mostren que molts sistemes naturals estan afectats per canvis climàtics regionals, en particular per increments en la temperatura
- S'espera amb una grau de confiança mitjana que emergeixin altres efectes de canvi climàtic regional en els entorns naturals i humans. Tanmateix resulta difícil de discernir degut a l'adaptació i a la superposició d'altres causes no climàtiques.
2. Causes del canvi
- Les emisions globals de gasos d'efecte hivernacle (GEH) provocades per l'activitat de l'ésser humà han crescut des de l'època preindustrial, amb un increment del 70% entre 1970 i 2004.
- Les concentracions a l'atmosfera de diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i monòxid de dinitrogen (N2O) han crescut marcadament com a resultat de l'activitat humana des de 1750 i ara superen amb escreix els valors pre-industrials determinats per l'anàlisi de mostres de gel que ofereixen dades que abasten molts milers d'anys.
-La major part dels increments observats en les temperatures mitjanes globals des de la segona meitat del segle XX són molt probablement degudes a l'increment observat en les concentracions de GEH d'origen antropogènic. És probable que hi hagi hagut un significatiu escalfament antropogènic durant els passats 50 anys en promig sobre cada continent (llevat de l'Antàrtida).
- Els avenços des del Tercer Informe d'Avaluació (Third Assessment Report, TAR, 2001) mostren que les influencies humanes discernibles s'extenen més enllà de les temperatures a altres aspectes de la climatologia.
-l'escalfament antropogènic durant les passades tres dècades ha tingut probablement una influencia discernible en l'escala global sobre els canvis observats en molts sistemes físics i biològics.
3. Projecció de canvi climàtic i el seu impacte
- Hi ha un alt grau d'acord i prou evidències que amb les actuals polítiques de mitigació del canvi climàtic i les pràctiques de desenvolupament sostenible associades, les emisions de GEH continuarien creixent durant les properes dècades.
-Les emissions continuades de GEH amb la intensitat actual , o per sobre de l'actual provocarien més escalfament i induirien molts canvis al sistema climàtic global durant el segle actual que molt probablement serien més grans que aquells que van ser observats durant el segle passat.
- Hi ha molta més confiança en l'acompliment de es projeccions actuals que en les del TAR per als patrons d'escalfament i altres característiques d'escala regional, incloent canvis en els patrons de corrents de vent, precipitacions, i alguns aspectes dels casquets polars.
-Els estudis realitzats posteriorment al TAR han proporcionat una comprensió més sistemàtica dels temps i magnituds dels impactes relacionats amb les diferents quantitats i relacions del canvi climàtic.
- S'espera que les freqüències i intensitats alterades del clima extrem, junt amb la pujada del nivell del mar tindran de forma majoritària un efecte advers sobre els sistemes naturals i humans.
- L'escalfament antropogènic i el nivell del mar continuarien pujant durant segles degut a les escales de temps associades als processos climàtics i a les realimentacions, àdhuc en el cas que les concentracions de GEH s'estabilitzessin.
- L'escalfament antropogènic podria ser la causa principal d'alguns impactes que serien abruptes o irreversibles, depenent de les relacions o magnituds del canvi climàtic.
4. Opcions d'adaptació o mitigació.
Es disposa d'un ampli ventall d'opcions, però per a reduir la vulnerabilitat enfront del canvi climàtic cal una adaptació molt més extensa que la que actualment s'està duent a terme. Hi han barreres, límits i costos que no estan plenament entesos.
La capacitat d'adaptació està connectada de forma íntima amb el desenvolupament socioeconòmic, però està desigualment distribuïda entre i dins les diferents societats.
Tant els anàlisis bottom-up (de baix a dalt) com els top-down (de dalt a baix) indiquen que hi ha un alt grau de consens i moltes evidències del potencial econòmic de mitigació de les emissions globals de GEH durant les properes dècades que podrien compensar el creixement global estimat o, fins-hi tot, reduir les emissions per sota dels actuals nivell. Els anàlisis top-wown i bottom-up coincideixen a nivell global, malgrat això, presenten diferències considerables en les consideracions sectorials
Notes:
Aquest darrer paràgraf és força críptic. Al resum apareixen les següents definicions, força críptiques també. Crec que he mig entès els conceptes. Si algú es vol llegir el resum i explicar-me'ls de forma planera, ho agrairé.
el concepte de "Potencial de mitigació" ha estat desenvolupat per avaluar l'escala de reduccions de GEH que caldria fer, en relació amb la línia base d'emissions actual, per a un preu del carbó prefixat (expressat en cost per unitat d'emissions de CO2 equivalent reduïda o evitada)
El "potencial de mercat de mitigació" és el potencial de mitigació basat en els costos privats i taxes de descompte privats (reflexa el punt de vista dels consumidors i les empreses privades) que es podria esperar que esdevingui sota les condicions de mercat pronosticades, incloent les polítiques i les mesures que actualment es duen terme i tenint en compte les barreres que limiten la comprensió actual.
El "potencial econòmic de mitigació" és el potencial de mitigació que pren en consideració els costos socials i els beneficis i descomptes en les impostos (reflectint la perspectiva de la societat; els descomptes a les taxes socials són més baixos que els aplicats als inversors privats) assumint que l'eficiència del mercat millora per polítiques i mesures i que s'han eliminat barreres.
L'anàlisi Bottom-Up està basat en l'avaluació de les opcions de mitigació fent èmfasi en tecnologies i regulacions específiques. Es tracta típicament d'estudis sectorials que prenen un model macro-econòmic de referència.
L'anàlisi Top-Down avalua les opcions de potencial de mitigació de l'economia global. Utilitza models globalment consistents i informació agregada sobre les opcions de mitigació i captura la macro-economia i les realimentacions dels mercats.
Fi notes.
Els governs tenen a disposició una amplia varietat de polítiques i instruments per a crear els incentius per a les accions de mitigació. La seva aplicabilitat depèn de les circumstàncies nacionals i del context sectorial.
Hi han moltes opcions per a la reducció global de les emissions de GEH mitjançant la cooperació internacionsl. Hi ha un alt grau de consens i prou evidència que els èxits més notables del United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC) i el seu protocol de Kyoto són l'establiment de la resposta global al canvi climàtic, l'estimulació d'un ventall de polítiques nacionals i la creació d'un mercat internacional del carbó i nous mecanismes institucionals que podran proporcionar els fonaments de futurs esforços de mitigació. També s'han fet progressos en la direcció de l'adaptació dins del UNFCCC i s'han suggerit iniciatives internacionals addicionals.
En determinats sectors les opcions de resposta climàtica es poden implementar de forma que s'obtinguin sinergies i s'evitin conflictes amb altres dimensions del deesenvolupament sostenible. Les decisions sobre la macroeconomia i altres polítiques no climàtiques poden afectar de forma significativa les emissions, la capacitat d'adaptació i la vulnerabilitat.
5. Perspectives a llarg termini
Determinar què constitueix una "perillosa interferència antropogènica amb el sistema climàtic" en relació amb l'article 2 de la UNFCCC involucra judicis de valor. La ciència pot recolzar amb informació les decisions sobre aquests assumptes, àdhuc proporcionant criteris per jutjar quines vulnerabilitats es poden considerar claus.
Les cinc "raons per preocupar-se" identificades al TAR es mantenen com una guia útil per a considerar vulnerabilitats clau. Les "raons" són avaluades en el present resum com més fortes que al TAR. Molts riscos han estat identificats amb un grau superior de confiança. Alguns riscos es projecten com més grans amb increments de temperatura menors als indicats originalment. La comprensió de les relacions entre els impactes (la base de les "raons per a preocupar-se" del TAR) i la vulnerabilitat (que inclou la capacitat d'adaptar-se als impactes) ha millorat.
Les cinc "raons per preocupar-se" són:
- Risc per a sistemes únic i amenaçats.
- Risc de fenòmens meteorològics extrems.
- Distribució dels impactes i de les vulnerabilitats.
- Impactes agregats
- Risc de singularitats a gran escala.
Hi ha un grau de certesa elevat en que ni la mitigació ni l'adaptació soles i per separat poden evitar els impactes del canvi climàtic; Tanmateix, poden complementar-se i juntes poden reduir de forma significativa els riscos del canvi climàtic.
Molts impactes es poden reduir, retardar o evitar amb la mitigació. Els esforços i inversions en mitigació durant les properes dues o tres dècades poden tenir un impacte gran i possibilitats d'assolir nivells d'estabilització més baixos. Retardar les reduccions de les emissions limitarà significativament les possibilitats d'assolir nivells d'estabilització baixos i incrementarà el risc d'impactes més severs provocats pel canvi climàtic.
Hi ha un alt nivell d'acord i prou evidències que tots els nivells d'estabilització avaluats es poden assolir mitjançat el desplegament d'una cartera de tecnologies que estan disponibles actualment, o a l'espera de comercialitzar-se durant les properes dècades, assumint que s'incentiven de forma apropiada i efectiva el seu desenvolupament, adquisició, desplegament i difusió i abordant les barreres relacionades amb elles.
Els costos macro-econòmics de la mitigació generalment creixen amb la restricció del públic d'estabilització. Per a determinats països i sectors, els costos variaran considerablement de la mitja global.
La resposta al canvi climàtic implica un procés iteratiu del risc que inclou l'adaptació i la mitigació i pren en consideració els danys del canvi climàtic, els co-beneficis, la sostenibilitat, l'equitat i les actitud de risc.
dimecres, 14 de novembre del 2007
Restriccions d'aigua
Llegeixo al teletext que si no plou en prou quantitat d'aquí a març, caldrà aplicar restriccions al consum d'aigua en l'àrea metropolitana.
Seria la gota que faria vessar el vas. A més de la pujada de la cistella de la compra i de patir infraestructures fràgils, inútils o perilloses, a més ara diuen que potser tindrem talls d'aigua.
Les restriccions al consum d'aigua ja s'han patit poc o molt per bona part del Principat, però l'àrea metropolitana, més o menys, ha anat passant sense veure's afectada. De moment tenim sort. Però no pot durar.
Hi ha un fet incontestable: quan al Principat érem sis milions, d'aigua no en sobrava. Ara en som set i mig i, sense atribuir-ho al canvi climàtic, que potser, en els darrers anys ha plogut menys.
Més gent, però amb la mateixa aigua, o menys. Més gent que volen viure amb un determinat nivell de vida, o superior. Un nivell de vida que consumeix aigua en quantitat.
Sí, segur que cal una nova "cultura de l'aigua". N'estic segur. Per això no m'explico com en alguns solars de Sants estan aixecant edificis de pisos que tindran una piscina al terrat. No m'ho invento. Un exemple al carrer Càceres ja tocant a Badal. No ho entenc.
Suposo que el següent pas serà apujar el preu de l'aigua. És la resposta "de mercat". La resposta capitalista. Segons la teoria expressada a la "doctrina del xoc" de Naomi Klein, la resposta a una sequera (catàstrofe) que obligarà a racionar el subministrament d'aigua en l'àrea metropolitana serà una privatització total de l'aigua (capitalisme del desastre). Avui hi ha encara un cert control públic sobre aquest bé vital. Això s'acabarà i viurem la privatització i l'encariment. L'aigua com article de luxe només a l'abast de les butxaques més plenes.
Mentrestant es continuen fent camps de golf, piscines privades i es destina aigua al funcionament del sistema de consum. L'aigua de boca, la de rentar, és una part important del consum, però ni molt menys la part principal.
Ara li direm a la gent que els tallarem l'aigua, però, mentrestant farem camps de golf, o regarem camps per a fer biodiesel.
No te fàcil solució. El pitjor de tot, però, és que no hi ha hagut previsió. Potser perquè era imprevisible l'arribada de tants nous compatriotes, potser perquè era imprevisible que hi haurien tants anys seguits de sequera...
Però ara ja sabem quants són. Sabem que cada cop plourà menys. Sabem que vindran més compatriotes i que no és tan descabellat pensar en 8, 9 o 10 milions de ciutadans al Principat, en els propers anys.
Tindrem set. Voldrem aigua.
Potser caldrà resignar-se a les restriccions i l'any que ve només es disposarà de cabals d'aigua reduïts. Si no hi ha sort i no plou potser no es podrà evitar el cop durissim que serà per Barcelona viure amb restriccions d'aigua. Tanmateix, però, a l'endemà de les restriccions espero una resposta. Quina serà la resposta? la privatització de l'aigua? No em convenç. Ha d'haver-hi una forma de garantir el dret a l'aigua per a tothom. Cal una nova cultura de l'aigua, segur, però sobretot, cal també una nova política de l'aigua. I una política d'esquerres. L'aigua és un be de tots. Vital. No podem permetre que serveixi per a regar camps de gols, o per a fer balnearis artificials, o per a la urbanització incontrolada i l'especulació urbanística.
Tothom ha d'estalviar. Tothom. I no es pot fer negoci amb l'aigua. Obtenir beneficis amb l'aigua quan hi han restriccions al consum fa esgarrifances. Quant costa una torre Agbar? Tants diners dóna el negoci de l'aigua?
Caldria començar per establir prioritats per al consum d'aquest bé escàs. Segurament, però, aquest és el primer problema. Hi ha qui pensen que la seva prioritat són els beneficis.
Pujades de preu del aliments, preus impossibles de l'habitatge, cues a les autopistes, apagades de llum, rodalies inútils, AVE vergonyós i odiós, balances fiscals que s'amaguen, un estatut retallat i tornat a retallar i sota sospita al TC, boicots als productes catalans. Ara, a més, l'amenaça de restriccions d'aigua i potser després la realització de l'amenaça...
Sí, hi han molts motius per a sortir el dia 1 de desembre a manifestar-se i dir prou.
Seria la gota que faria vessar el vas. A més de la pujada de la cistella de la compra i de patir infraestructures fràgils, inútils o perilloses, a més ara diuen que potser tindrem talls d'aigua.
Les restriccions al consum d'aigua ja s'han patit poc o molt per bona part del Principat, però l'àrea metropolitana, més o menys, ha anat passant sense veure's afectada. De moment tenim sort. Però no pot durar.
Hi ha un fet incontestable: quan al Principat érem sis milions, d'aigua no en sobrava. Ara en som set i mig i, sense atribuir-ho al canvi climàtic, que potser, en els darrers anys ha plogut menys.
Més gent, però amb la mateixa aigua, o menys. Més gent que volen viure amb un determinat nivell de vida, o superior. Un nivell de vida que consumeix aigua en quantitat.
Sí, segur que cal una nova "cultura de l'aigua". N'estic segur. Per això no m'explico com en alguns solars de Sants estan aixecant edificis de pisos que tindran una piscina al terrat. No m'ho invento. Un exemple al carrer Càceres ja tocant a Badal. No ho entenc.
Suposo que el següent pas serà apujar el preu de l'aigua. És la resposta "de mercat". La resposta capitalista. Segons la teoria expressada a la "doctrina del xoc" de Naomi Klein, la resposta a una sequera (catàstrofe) que obligarà a racionar el subministrament d'aigua en l'àrea metropolitana serà una privatització total de l'aigua (capitalisme del desastre). Avui hi ha encara un cert control públic sobre aquest bé vital. Això s'acabarà i viurem la privatització i l'encariment. L'aigua com article de luxe només a l'abast de les butxaques més plenes.
Mentrestant es continuen fent camps de golf, piscines privades i es destina aigua al funcionament del sistema de consum. L'aigua de boca, la de rentar, és una part important del consum, però ni molt menys la part principal.
Ara li direm a la gent que els tallarem l'aigua, però, mentrestant farem camps de golf, o regarem camps per a fer biodiesel.
No te fàcil solució. El pitjor de tot, però, és que no hi ha hagut previsió. Potser perquè era imprevisible l'arribada de tants nous compatriotes, potser perquè era imprevisible que hi haurien tants anys seguits de sequera...
Però ara ja sabem quants són. Sabem que cada cop plourà menys. Sabem que vindran més compatriotes i que no és tan descabellat pensar en 8, 9 o 10 milions de ciutadans al Principat, en els propers anys.
Tindrem set. Voldrem aigua.
Potser caldrà resignar-se a les restriccions i l'any que ve només es disposarà de cabals d'aigua reduïts. Si no hi ha sort i no plou potser no es podrà evitar el cop durissim que serà per Barcelona viure amb restriccions d'aigua. Tanmateix, però, a l'endemà de les restriccions espero una resposta. Quina serà la resposta? la privatització de l'aigua? No em convenç. Ha d'haver-hi una forma de garantir el dret a l'aigua per a tothom. Cal una nova cultura de l'aigua, segur, però sobretot, cal també una nova política de l'aigua. I una política d'esquerres. L'aigua és un be de tots. Vital. No podem permetre que serveixi per a regar camps de gols, o per a fer balnearis artificials, o per a la urbanització incontrolada i l'especulació urbanística.
Tothom ha d'estalviar. Tothom. I no es pot fer negoci amb l'aigua. Obtenir beneficis amb l'aigua quan hi han restriccions al consum fa esgarrifances. Quant costa una torre Agbar? Tants diners dóna el negoci de l'aigua?
Caldria començar per establir prioritats per al consum d'aquest bé escàs. Segurament, però, aquest és el primer problema. Hi ha qui pensen que la seva prioritat són els beneficis.
Pujades de preu del aliments, preus impossibles de l'habitatge, cues a les autopistes, apagades de llum, rodalies inútils, AVE vergonyós i odiós, balances fiscals que s'amaguen, un estatut retallat i tornat a retallar i sota sospita al TC, boicots als productes catalans. Ara, a més, l'amenaça de restriccions d'aigua i potser després la realització de l'amenaça...
Sí, hi han molts motius per a sortir el dia 1 de desembre a manifestar-se i dir prou.
dimarts, 13 de novembre del 2007
Apagada 15N i Mani 1D
Una altre iniciativa. Aquesta parteix d'un col·lectiu de grups, ecologistes o no, sindicats i institucions: amb motiu de la reunió de l'IPCC a la ciutat de València, s'ha convocat una apagada de cinc minuts de l'enllumenat i dels aparells elèctric per al el proper dijous 15 de novembre, entre les 20:00 i les 20:05 hores amb el lema "Enfront al canvi climàtic: actua ja".
El passat 1 de febrer es va realitzar la primera apagada, convocada aquell cop per "l'Alliance pour la planète" i secundada per altres grups i institucions. Moltes institucions públiques es van apuntar ala iniciativa. En el cas de Barcelona, va ser molt evident l'apagada del Tibidabo i d'edificis com la Pedrera. No es va produir cap dels efectes catastròfics de caigudes en cascada dels transformadors ni res per l'estil, malgrat que sí que es va detectar una baixada d'un 3,3% del consum. Com va dir algú, no es tractava d'estalviar 5 minuts d'energia, sinó de cridar l'atenció sobre el tema. Tanmateix, les companyies elèctriques van mostrar la seva emprenyamenta pels cinc minuts de reducció de beneficis. Quina pena més gran que em fan.
Aquest cop ningú podrà amenaçar amb la fi del món pel fet que el personal apagui els llums durant cinc minuts. El risc no està en el que faci la gent. El risc, com s'ha demostrat aquest estiu, està en que Endesa i REE en tenen prou elles tot soletes per a provocar el caos. Si al final la participació és important iguala (tant de bo que superi) a la de l'1 de febrer passat, cal suposar que a condicions similars, comportament similars. Si es produís alguna incidència caldria atribuir-la a la manca d'inversió en infraestructura i en cap cas a "actituds irresponsables".
Les úniques actituds irresponsables són les de les elèctriques que cobren a preu d'or unes infraestructures de pacotilla.
Doncs això. El dijous a les 20:00 apaga els llums cinc minuts.
I el dia 1 de desembre cal anar a la mani per les infraestructures, per la publicació de les balances fiscals i per a la recaptació de tots els impostos per la Generalitat. Des de plaça Catalunya fins l'estació de França per Via Laietana. Ara convé mobilització!
El passat 1 de febrer es va realitzar la primera apagada, convocada aquell cop per "l'Alliance pour la planète" i secundada per altres grups i institucions. Moltes institucions públiques es van apuntar ala iniciativa. En el cas de Barcelona, va ser molt evident l'apagada del Tibidabo i d'edificis com la Pedrera. No es va produir cap dels efectes catastròfics de caigudes en cascada dels transformadors ni res per l'estil, malgrat que sí que es va detectar una baixada d'un 3,3% del consum. Com va dir algú, no es tractava d'estalviar 5 minuts d'energia, sinó de cridar l'atenció sobre el tema. Tanmateix, les companyies elèctriques van mostrar la seva emprenyamenta pels cinc minuts de reducció de beneficis. Quina pena més gran que em fan.
Aquest cop ningú podrà amenaçar amb la fi del món pel fet que el personal apagui els llums durant cinc minuts. El risc no està en el que faci la gent. El risc, com s'ha demostrat aquest estiu, està en que Endesa i REE en tenen prou elles tot soletes per a provocar el caos. Si al final la participació és important iguala (tant de bo que superi) a la de l'1 de febrer passat, cal suposar que a condicions similars, comportament similars. Si es produís alguna incidència caldria atribuir-la a la manca d'inversió en infraestructura i en cap cas a "actituds irresponsables".
Les úniques actituds irresponsables són les de les elèctriques que cobren a preu d'or unes infraestructures de pacotilla.
Doncs això. El dijous a les 20:00 apaga els llums cinc minuts.
I el dia 1 de desembre cal anar a la mani per les infraestructures, per la publicació de les balances fiscals i per a la recaptació de tots els impostos per la Generalitat. Des de plaça Catalunya fins l'estació de França per Via Laietana. Ara convé mobilització!
dilluns, 12 de novembre del 2007
Consorci TGV, IPCC i catalaemprenyat.cat
Ara el conseller Nadal diu que el túnel del TGV sota Barcelona no es farà si en el consorci que dirigeix les obres no hi participa la Generalitat... ui, ui, ui... Em sembla que no ho han entès. Que al consorci que dirigeix les obres hi ha de participar la Generalitat és una obvietat. Però el que s'està demanant és que el túnel NO passi per sota de Barcelona. Bé, en tot cas, el Nadal ja en té de pràctica de tractar amb esvorancs i ensorrament i no li vindrà de nou... recordem el Carmel, Quimet? A veure si ho aclarim: la Generalitat ha de participar en el consorci, i NO s'ha de fer cap túnel del TGV sota Barcelona.
Segona: a la ciutat de València s'està celebrant la vint-i-setena sessió del IPCC, l'organització de l'ONU que vigila segueix el canvi climàtic i que ha estat recentment guardonada, juntament amb Al Gore, amb el premi Nobel de la Pau. l'IPCC ens alerta un cop més que no fer res per aturar el canvi climàtic és una greu irresponsabilitat. Ja no és temps de paraules, sinó de fets. A veure si el congrés de l'IPCC al País Valencià ajuda a remoure consciències i empeny a l'acció. Tots podem fer alguna cosa.
Per acabar una altre iniciativa: visiteu catalaemprenyat.cat i, si us sembla bé, signeu. El nom de la web és autoexplicatiu, o sigui que no afegeixo res.
I recordeu també d'avisar a familiars i amics que el dia 1 de desembre hi ha una mani a la que no es pot faltar.
Segona: a la ciutat de València s'està celebrant la vint-i-setena sessió del IPCC, l'organització de l'ONU que vigila segueix el canvi climàtic i que ha estat recentment guardonada, juntament amb Al Gore, amb el premi Nobel de la Pau. l'IPCC ens alerta un cop més que no fer res per aturar el canvi climàtic és una greu irresponsabilitat. Ja no és temps de paraules, sinó de fets. A veure si el congrés de l'IPCC al País Valencià ajuda a remoure consciències i empeny a l'acció. Tots podem fer alguna cosa.
Per acabar una altre iniciativa: visiteu catalaemprenyat.cat i, si us sembla bé, signeu. El nom de la web és autoexplicatiu, o sigui que no afegeixo res.
I recordeu també d'avisar a familiars i amics que el dia 1 de desembre hi ha una mani a la que no es pot faltar.
dissabte, 10 de novembre del 2007
1-D. Cal anar-hi!
La plataforma pel dret a decidir ha convocat una manifestació per al proper dissabte 1 de desembre amb el lema: "Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". La manifestació començarà a la Plaça de Catalunya a les cinc de la tarda i anirà fins l'estació de França. L'estació que històricament ha connectat Barcelona amb Europa.
La manifestació compta amb el suport d'Esquerra, CiU i IC-EUiA. El PSC mira a una altre banda i diu que no estan per aquestes coses.
La manifestació no només te l'objectiu de demostrar el malestar per la situació de les rodalies sinó que, a més, demana "exigir el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals, i la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya".
No tinc cap mena de dubte. Cal anar-hi. Cal assistir-hi. Cal manifestar-se. Cal sumar.
No és pel fet en si. A Madrid ni en faran cas. Si poden ignorar les advertències de Montilla, poden ignorar a "la plebe". No en diran res d'aquesta manifestació enlloc més que a TV3. No cal esperar cap reacció per part d'Espanya. Això també hem de tenir-ho clar.
Però cal anar-hi. Cal sumar molts i molts catalans. Cal una catarsi. Ens cal una bany de masses. Ens cal mirar a l'esquerra i a la dreta, al davant i al darrera i sentir-nos envoltats per la força i la determinació dels compatriotes. Hem de sentir físicament al poble. Hem de sentir que podem marxar endavant, sense por, segurs del nostre país.
Cal anar-hi. Sobretot hem de fer-ho per nosaltres mateixos. És igual si després ho silencien els mitjans. Cal anar-hi perquè ens hem de veure les cares, mirar-nos als ulls i dir-nos els uns als altres que volem un país millor. Que ens reconeixem com a compatriotes i que ens esforçarem per tirar endavant.
Cal anar-hi. No hi ha dubte. I fins el dissabte 1D haurem de comunicar i dir a tots els compatriotes que cal anar-hi. Que hi anirem junts.
Som-hi, doncs. Anem per feina.
La manifestació compta amb el suport d'Esquerra, CiU i IC-EUiA. El PSC mira a una altre banda i diu que no estan per aquestes coses.
La manifestació no només te l'objectiu de demostrar el malestar per la situació de les rodalies sinó que, a més, demana "exigir el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals, i la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya".
No tinc cap mena de dubte. Cal anar-hi. Cal assistir-hi. Cal manifestar-se. Cal sumar.
No és pel fet en si. A Madrid ni en faran cas. Si poden ignorar les advertències de Montilla, poden ignorar a "la plebe". No en diran res d'aquesta manifestació enlloc més que a TV3. No cal esperar cap reacció per part d'Espanya. Això també hem de tenir-ho clar.
Però cal anar-hi. Cal sumar molts i molts catalans. Cal una catarsi. Ens cal una bany de masses. Ens cal mirar a l'esquerra i a la dreta, al davant i al darrera i sentir-nos envoltats per la força i la determinació dels compatriotes. Hem de sentir físicament al poble. Hem de sentir que podem marxar endavant, sense por, segurs del nostre país.
Cal anar-hi. Sobretot hem de fer-ho per nosaltres mateixos. És igual si després ho silencien els mitjans. Cal anar-hi perquè ens hem de veure les cares, mirar-nos als ulls i dir-nos els uns als altres que volem un país millor. Que ens reconeixem com a compatriotes i que ens esforçarem per tirar endavant.
Cal anar-hi. No hi ha dubte. I fins el dissabte 1D haurem de comunicar i dir a tots els compatriotes que cal anar-hi. Que hi anirem junts.
Som-hi, doncs. Anem per feina.
dimecres, 7 de novembre del 2007
desafecció
El president Montilla ha anat a Madrid a fer l'entrega dels premis Blanquerna i n'ha dit una de bona: que els catalans estan emprenyats i que, de no posar-hi remei, es produirà una desafecció cap a a Espanya irreparable.
El que és molt interessant és que algú tan poc procliu a l'independentisme com Montilla vagi a Madrid a dir amb alguna volta que l'independentisme a Catalunya creix. Montilla diu que que l'independentisme creix i no per una qüestió de defensa incondicional dels valors inequívocament catalans de cultura, llengua, país... No, Montilla va a Madrid a dir que l'independentisme creix perquè cada dia hi han més catalans que s'adonen que ser espanyols no només no és una ganga, sinó que, manta vegades, és una estafa. Que ens prenen el pel.
A Montilla li sap greu que els catalans puguin arribar a estar tan fastiguejats d'Espanya que potser triïn anar pel dret i enviïn Espanya a fer punyetes.
La paradoxa és que aquest és el missatge d'Esquerra: Ni la llengua, ni la cultura, ni el país... és molt més senzill: són les hores perdudes a rodalies, són els peatges a les autopistes, són els boicots espanyols i són els taxistes de Madrid. És el dia a dia. És la cistella de la compra, estúpids!
La via independentista es perfila com una resposta a aquests problemes estructurals. El que és molt important del discurs de Montilla és que reconeix que per a molts catalans, aquesta alternativa no és una proposta de radicals, o de sectors marginals sinó, al contrari, és una opció que cada cop s'ha de tenir més en compte. És una tria possible i realista. Potser, avui, no en vots o en escons (aquests que vivim són temps d'abstenció), però sí com a alternativa que es va covant al subconscient col·lectiu.
És pura racionalitat. Si l'estat és una part important del problema, si no n'hi ha prou amb el vot per canviar a millor, si els intents de canviar l'estat segons els propis mecanismes de l'estat tampoc aporten millores... Aleshores, cal plantejar-se desfer-se de l'estat.
Potser sense voler-ho però aquestes coses ha dit Montilla a Madrid. No crec que li hagin fet gaire cas. Potser ni l'han entès. Però alguna cosa grossa es mou de fons quan es disparen les alarmes.
Això ara va de debò.
El que és molt interessant és que algú tan poc procliu a l'independentisme com Montilla vagi a Madrid a dir amb alguna volta que l'independentisme a Catalunya creix. Montilla diu que que l'independentisme creix i no per una qüestió de defensa incondicional dels valors inequívocament catalans de cultura, llengua, país... No, Montilla va a Madrid a dir que l'independentisme creix perquè cada dia hi han més catalans que s'adonen que ser espanyols no només no és una ganga, sinó que, manta vegades, és una estafa. Que ens prenen el pel.
A Montilla li sap greu que els catalans puguin arribar a estar tan fastiguejats d'Espanya que potser triïn anar pel dret i enviïn Espanya a fer punyetes.
La paradoxa és que aquest és el missatge d'Esquerra: Ni la llengua, ni la cultura, ni el país... és molt més senzill: són les hores perdudes a rodalies, són els peatges a les autopistes, són els boicots espanyols i són els taxistes de Madrid. És el dia a dia. És la cistella de la compra, estúpids!
La via independentista es perfila com una resposta a aquests problemes estructurals. El que és molt important del discurs de Montilla és que reconeix que per a molts catalans, aquesta alternativa no és una proposta de radicals, o de sectors marginals sinó, al contrari, és una opció que cada cop s'ha de tenir més en compte. És una tria possible i realista. Potser, avui, no en vots o en escons (aquests que vivim són temps d'abstenció), però sí com a alternativa que es va covant al subconscient col·lectiu.
És pura racionalitat. Si l'estat és una part important del problema, si no n'hi ha prou amb el vot per canviar a millor, si els intents de canviar l'estat segons els propis mecanismes de l'estat tampoc aporten millores... Aleshores, cal plantejar-se desfer-se de l'estat.
Potser sense voler-ho però aquestes coses ha dit Montilla a Madrid. No crec que li hagin fet gaire cas. Potser ni l'han entès. Però alguna cosa grossa es mou de fons quan es disparen les alarmes.
Això ara va de debò.
dimarts, 6 de novembre del 2007
narinan
Continua el drama de les rodalies. Tot el mes de novembre, i potser part del de desembre (i més enllà?) amb la vergonya dels autocars. Un trajecte de 20 minuts es fa en una hora o més.
I anem fent.
Anar fent. Quina expressió més resignada. Conec el cas d'uns que tenen família andalusa, que quan parlen per telèfon, el familiar de Catalunya respon a la pregunta de "¿como estáis?"amb la catalanada "vamos haciendo". Em consta que els familiars andalusos han confessat més d'un cop que no entenen que vol dir això de "ir haciendo". És bo? és dolent? No. Ni una cosa ni l'altre. És resignació. És donar com bo el seguir respirant. És acceptar que encara es poden rebre més pals però que, a manca de res millor, encara estem vius.
Anar fent. Conviure amb el desastre. No hi ha alternativa.
Anar fet. A mi m'agrada molt aquella expressió tan musical "anar-hi anant", pronunciada "narinan". A més de musical te un matís que me la fa superior èticament: hi ha un objectiu, hi ha una tossuderia. També hi ha una resignació, si es vol, però no hi ha derrota. O simés no, no és definitiva. Poden caure pals però anem a alguna banda. Hi ha un objectiu.
Bé, segur que això que acabo de dir és molt opinable. També es podria dir que és una expressió resignada. Això de que hi ha un objectiu, en definitiva, ho dic jo. També es podria dir que "vas anant", o que "segueixes anant", cap al no-res, o pitjor encara, cap al desastre inevitable. Llavors el matís èpic esdevé tràgic i l'expressió, per mi, cau en la categoria de l'absurd.
Com que no m'agrada l'absurd prefereixo la interpretació més combativa.
En tot cas, hom podria pensar que només un país que ha patit derrotes sonades i contínues pot fer de la resignació un motiu per a expressions populars tan incomprensibles als forasters.
I en això devem estar, un cop més.
- com està allò de rodalies?
- va fent.
- i a vostè com l'ha afectat?
- doncs agafo l'autobús i "narinan".
I anem fent.
Anar fent. Quina expressió més resignada. Conec el cas d'uns que tenen família andalusa, que quan parlen per telèfon, el familiar de Catalunya respon a la pregunta de "¿como estáis?"amb la catalanada "vamos haciendo". Em consta que els familiars andalusos han confessat més d'un cop que no entenen que vol dir això de "ir haciendo". És bo? és dolent? No. Ni una cosa ni l'altre. És resignació. És donar com bo el seguir respirant. És acceptar que encara es poden rebre més pals però que, a manca de res millor, encara estem vius.
Anar fent. Conviure amb el desastre. No hi ha alternativa.
Anar fet. A mi m'agrada molt aquella expressió tan musical "anar-hi anant", pronunciada "narinan". A més de musical te un matís que me la fa superior èticament: hi ha un objectiu, hi ha una tossuderia. També hi ha una resignació, si es vol, però no hi ha derrota. O simés no, no és definitiva. Poden caure pals però anem a alguna banda. Hi ha un objectiu.
Bé, segur que això que acabo de dir és molt opinable. També es podria dir que és una expressió resignada. Això de que hi ha un objectiu, en definitiva, ho dic jo. També es podria dir que "vas anant", o que "segueixes anant", cap al no-res, o pitjor encara, cap al desastre inevitable. Llavors el matís èpic esdevé tràgic i l'expressió, per mi, cau en la categoria de l'absurd.
Com que no m'agrada l'absurd prefereixo la interpretació més combativa.
En tot cas, hom podria pensar que només un país que ha patit derrotes sonades i contínues pot fer de la resignació un motiu per a expressions populars tan incomprensibles als forasters.
I en això devem estar, un cop més.
- com està allò de rodalies?
- va fent.
- i a vostè com l'ha afectat?
- doncs agafo l'autobús i "narinan".
divendres, 2 de novembre del 2007
fuita de gas
Aquesta nit, al carrer Tinent Flomesta de Sants s'ha produït una fuita de gas provocada per les obres de l'AVE. Hi han anat els bombers, la policia, i un munt de periodistes. Els meus pares, que tenen el balcó al carrer Tinent Flomesta, han permès a uns fotògrafs de premsa que tiressin fotos des d'allà.
La cosa queda en anècdota. O no. Ja veurem que acaben dient els tècnics de gas. Per si les mosques, farem espai a casa, no fos cas que hi hagués un desallotjament i els meus pares tinguessin que passar uns dies amb nosaltres.
Bé, això seguiria sent una anècdota.
Tant de bo que només sigui una anècdota.
Perquè si no, és que parlarem d'una desgràcia. Potser parlarem d'una casa ensorrada, o d'una explosió de gas... Realment, quan es passa tant a la vora, pel mig, d'habitatges cal pensar en el pitjor.
Si tots sabem que quan obren un carrer per fer-hi obres, es produeixen accidents que provoquen talls d'aigua, electricitat i gas, què no passarà quan estiguin foradant sota la ciutat? De moment les obres de l'AVE a Sants es fan a les vies que són a cel obert. Estan foradant per passar l'AVE i , a la vegada, estan posant el calaix. Les obres que s'estan fent sota terra, de moment només afecten al tram de túnel que comença a Antoni de Capmany i que arriba a l'estació. Han mig obert el carrer Sant Antoni i són les obres que serveixen d'excusa per aixecar la torre Malàia i que no deixen dormir ni descansar als veïns d'aquell carrer.
En realitat, les obres no deixen dormir ni descansar a cap dels veïns que hi han a les mançanes que envolten les vies des de més enllà de Santa Eulàlia fins la mateixa estació de Sants.
No deixen dormir ni descansar pel soroll, per les molèsties i per la por i les preocupacions que generen.
Per a fer aquestes obres cada dia circulen per carrers estrets dotzenes de camions bolquets, formigoneres, tractors , grues i maquinària pesada. No es podria racionalitzar una mica? No seria possible aprofitar les vies per a portar el ciment? En comptes de ficar camions i més camions per carrers on caben amb prou feines, no es podria habilitar un parell de vies per a servir el ciment amb vagons formigoners des d'un punt amb un accés no tan caòtic com el que es pateix ara?
En tot cas, però, les obres estan en una fase "de superfície". Les vies de tren, a Sants, fins gairebé tocar de l'estació, van per fora. És la vergonya de les vies, que els veïns van demanar que anessin soterrades quan es va projectar l'AVE. Encara que vist el sidral que s'està muntant, crec que tothom firmaria avui que la cosa quedés com estava.
I jo, que no en se de geologia ni urbanisme, penso que si en superfície, on sembla que tot és més fàcil, passa això...què passarà quan comencin a foradar? quan estiguin a molts metres sota terra? totes aquestes màquines, i les tuneladores, i tots els equips de treball. Què passarà? de debò que no hi hauran esllavissades, ni ensorraments, ni inundacions, ni talls d'electricitat? ni del telèfon? ni d'aigua? ni accidents amb el gas?
De debò estan segurs que cap més treballador no prendrà mal? O, pel contrari, quan es planifica una obra d'aquestes, els tècnics fan una estimació aproximada de treballadors que moriran? també fan una estimació de veïns que moriran? I amb aquestes estimacions a la ma, després encara va un polític que els assigna un pressupost?
I encara després, quan el polític veu que la realitat és molt pitjor que l'estimació, que l'estimació no és complirà perquè era massa optimista, tracta de forçar als treballadors perquè corrin més, malgrat que això suposi major risc per als treballadors i per als veïns? i aquesta mala puta s'atreveix a autoanomenar-se socialista? i tots aquests criminals prepotents encara gosen autoanomenar-se d'esquerres? No. Mai de la vida. Ningú d'esquerres ho acceptaria això. Ningú que sigui persona ho acceptaria.
La cosa queda en anècdota. O no. Ja veurem que acaben dient els tècnics de gas. Per si les mosques, farem espai a casa, no fos cas que hi hagués un desallotjament i els meus pares tinguessin que passar uns dies amb nosaltres.
Bé, això seguiria sent una anècdota.
Tant de bo que només sigui una anècdota.
Perquè si no, és que parlarem d'una desgràcia. Potser parlarem d'una casa ensorrada, o d'una explosió de gas... Realment, quan es passa tant a la vora, pel mig, d'habitatges cal pensar en el pitjor.
Si tots sabem que quan obren un carrer per fer-hi obres, es produeixen accidents que provoquen talls d'aigua, electricitat i gas, què no passarà quan estiguin foradant sota la ciutat? De moment les obres de l'AVE a Sants es fan a les vies que són a cel obert. Estan foradant per passar l'AVE i , a la vegada, estan posant el calaix. Les obres que s'estan fent sota terra, de moment només afecten al tram de túnel que comença a Antoni de Capmany i que arriba a l'estació. Han mig obert el carrer Sant Antoni i són les obres que serveixen d'excusa per aixecar la torre Malàia i que no deixen dormir ni descansar als veïns d'aquell carrer.
En realitat, les obres no deixen dormir ni descansar a cap dels veïns que hi han a les mançanes que envolten les vies des de més enllà de Santa Eulàlia fins la mateixa estació de Sants.
No deixen dormir ni descansar pel soroll, per les molèsties i per la por i les preocupacions que generen.
Per a fer aquestes obres cada dia circulen per carrers estrets dotzenes de camions bolquets, formigoneres, tractors , grues i maquinària pesada. No es podria racionalitzar una mica? No seria possible aprofitar les vies per a portar el ciment? En comptes de ficar camions i més camions per carrers on caben amb prou feines, no es podria habilitar un parell de vies per a servir el ciment amb vagons formigoners des d'un punt amb un accés no tan caòtic com el que es pateix ara?
En tot cas, però, les obres estan en una fase "de superfície". Les vies de tren, a Sants, fins gairebé tocar de l'estació, van per fora. És la vergonya de les vies, que els veïns van demanar que anessin soterrades quan es va projectar l'AVE. Encara que vist el sidral que s'està muntant, crec que tothom firmaria avui que la cosa quedés com estava.
I jo, que no en se de geologia ni urbanisme, penso que si en superfície, on sembla que tot és més fàcil, passa això...què passarà quan comencin a foradar? quan estiguin a molts metres sota terra? totes aquestes màquines, i les tuneladores, i tots els equips de treball. Què passarà? de debò que no hi hauran esllavissades, ni ensorraments, ni inundacions, ni talls d'electricitat? ni del telèfon? ni d'aigua? ni accidents amb el gas?
De debò estan segurs que cap més treballador no prendrà mal? O, pel contrari, quan es planifica una obra d'aquestes, els tècnics fan una estimació aproximada de treballadors que moriran? també fan una estimació de veïns que moriran? I amb aquestes estimacions a la ma, després encara va un polític que els assigna un pressupost?
I encara després, quan el polític veu que la realitat és molt pitjor que l'estimació, que l'estimació no és complirà perquè era massa optimista, tracta de forçar als treballadors perquè corrin més, malgrat que això suposi major risc per als treballadors i per als veïns? i aquesta mala puta s'atreveix a autoanomenar-se socialista? i tots aquests criminals prepotents encara gosen autoanomenar-se d'esquerres? No. Mai de la vida. Ningú d'esquerres ho acceptaria això. Ningú que sigui persona ho acceptaria.
dilluns, 29 d’octubre del 2007
ultimàtum
Doncs no. El Prat no serà l'estació provisional del TGV.
Segueixo pensant que, malgrat que la idea original era que el ZP pogués inaugurar alguna cosa, malgrat aquest vici de naixement, el Prat oferia la possibilitat d'una rectificació neta i tombar cap al Vallès, o cap al litoral. Però en tot cas, evitar passar pel centre de Barcelona.
Però els ajuntaments han posat unes excuses increïbles. Que si no hi hauria prou aparcament, que si això perjudicaria rodalies... A mi em costa de creure.
Més aviat em penso que cap dels ajuntaments implicats vol renunciar als calers que esperen treure'n amb els permisos d'obres.
Si és així, jo només espero que quan hi hagi el primer edifici ensorrat i la primera víctima mortal d'un ensorrament, que no dubto que n'hi hauran, llavors es porti a a tota aquesta banda de criminals que s'hauran tacat les mans de sang al jutge per a que els tanqui.
Amb el primer mort per ensorrament, que els tanquin a tots: començant pel ZP com a responsable últim, i a la ministra Álvarez, i al Morlán. Aquests que no dimiteixen perquè "és de cobardes", i perquè "tengo un compromiso con los españoles"... Ningú diu que vostè sigui covarda, senyora, el covard sóc jo, que no tinc clar que no seré víctima d'un ensorrament. I pel que fa al compromís, per mi n'està lliure. Marxi, si li plau.
Però no ho farà. De cap manera. La ministra és la cap de llista per Andalusia i una cap de llista no dimiteix. i el Secretari d'estat, el "ballant amb llops", és el cap de llista per Aragó. Com poden dimitir aquests, si els que volen es posar-se medalles. I menys el ZP que va com boig per inaugurar el que sigui.
I estan molt tranquils, perquè saben que passi el que passi tampoc no els tancaran. Igual com no han tancat a l'Aznar, o al Blair o al Bush pel genocidi de l'Irak.
Amb l'AVE tots aquest que avui estan encegats pel poder es tacaran les mans de sang. M'ho veig venir. Quan això passi caldrà fer justícia.
I compte que la culpa no s'acaba amb el ZP, la ministra i el seu sicari. Els alcaldes que no volen renunciar als calers, que no volen reconèixer que estan equivocats, que es mouen per l'interès recaptatori seran també còmplices dels morts. Seran còmplices de les víctimes dels ensorraments. I també hauran de ser jutjats. I condemnats.
I la Generalitat ha de pressionar per canviar el traçat. El traçat per sota Barcelona és inacceptable. La Generalitat no pot rentar-se les mans i dir que això no és cosa seva.
Encara poden rectificar, però cada dia que passa estem més a la vora del desastre.
Qui serà el primer mort? quan s'ensorrarà la primera casa amb gent a dins?
I què caldrà fer? si el sistema és capaç de matar-nos per dur a terme els seus plans, ens tindrem que defensar. Si el sistema és capaç de dur la seva violència fins a la mort, haurem de renunciar a defensar-nos?
Quan es produeixi la primera víctima pels ensorraments, moltes coses hauran de canviar.
Ells hauran matat primer.
Segueixo pensant que, malgrat que la idea original era que el ZP pogués inaugurar alguna cosa, malgrat aquest vici de naixement, el Prat oferia la possibilitat d'una rectificació neta i tombar cap al Vallès, o cap al litoral. Però en tot cas, evitar passar pel centre de Barcelona.
Però els ajuntaments han posat unes excuses increïbles. Que si no hi hauria prou aparcament, que si això perjudicaria rodalies... A mi em costa de creure.
Més aviat em penso que cap dels ajuntaments implicats vol renunciar als calers que esperen treure'n amb els permisos d'obres.
Si és així, jo només espero que quan hi hagi el primer edifici ensorrat i la primera víctima mortal d'un ensorrament, que no dubto que n'hi hauran, llavors es porti a a tota aquesta banda de criminals que s'hauran tacat les mans de sang al jutge per a que els tanqui.
Amb el primer mort per ensorrament, que els tanquin a tots: començant pel ZP com a responsable últim, i a la ministra Álvarez, i al Morlán. Aquests que no dimiteixen perquè "és de cobardes", i perquè "tengo un compromiso con los españoles"... Ningú diu que vostè sigui covarda, senyora, el covard sóc jo, que no tinc clar que no seré víctima d'un ensorrament. I pel que fa al compromís, per mi n'està lliure. Marxi, si li plau.
Però no ho farà. De cap manera. La ministra és la cap de llista per Andalusia i una cap de llista no dimiteix. i el Secretari d'estat, el "ballant amb llops", és el cap de llista per Aragó. Com poden dimitir aquests, si els que volen es posar-se medalles. I menys el ZP que va com boig per inaugurar el que sigui.
I estan molt tranquils, perquè saben que passi el que passi tampoc no els tancaran. Igual com no han tancat a l'Aznar, o al Blair o al Bush pel genocidi de l'Irak.
Amb l'AVE tots aquest que avui estan encegats pel poder es tacaran les mans de sang. M'ho veig venir. Quan això passi caldrà fer justícia.
I compte que la culpa no s'acaba amb el ZP, la ministra i el seu sicari. Els alcaldes que no volen renunciar als calers, que no volen reconèixer que estan equivocats, que es mouen per l'interès recaptatori seran també còmplices dels morts. Seran còmplices de les víctimes dels ensorraments. I també hauran de ser jutjats. I condemnats.
I la Generalitat ha de pressionar per canviar el traçat. El traçat per sota Barcelona és inacceptable. La Generalitat no pot rentar-se les mans i dir que això no és cosa seva.
Encara poden rectificar, però cada dia que passa estem més a la vora del desastre.
Qui serà el primer mort? quan s'ensorrarà la primera casa amb gent a dins?
I què caldrà fer? si el sistema és capaç de matar-nos per dur a terme els seus plans, ens tindrem que defensar. Si el sistema és capaç de dur la seva violència fins a la mort, haurem de renunciar a defensar-nos?
Quan es produeixi la primera víctima pels ensorraments, moltes coses hauran de canviar.
Ells hauran matat primer.
diumenge, 28 d’octubre del 2007
TAV al Prat
I perquè no el Prat com a estació definitiva per l'alta velocitat? jo no ho veuria tan malament.Te un avantatge fonamental: Per arribar a La Sagrera no caldria passar per sota de Barcelona. Es podria passar per darrera Collserola i voltar pel Vallès. Sants no seria l'estació d'entrada del TAV, però les rodalies funcionarien i no s'ensorraria la Sagrada Família ni mig Eixample. Haurien de reconvertir les obres realitzades en un passeig, sense calaix, o si vols, es podrien soterrar les línies de rodalies (ara segurament costaria, tenint en compte la quantitat de ciment injectat per estabilitzar el terreny).
L'equip de govern de l'ajuntament segurament dirà que no, que cal fer el túnel, que cal fer-lo passar per sota de Barcelona doncs el túnel permetria doblar la capacitat de trens de rodalies dins de la ciutat, i sobretot, s'evitaria parlar del pla del TAV pel Vallès que apadrina CiU.
El problema és que qui justifica aquest túnel? el guany en mobilitat que s'obtindira pagaria el preu de la por? dels accidents que poden haver-hi? dels milions d'hores de tot tipus d'activitat perdudes ? segur que ho compensa?
Vist el que hi ha, i amb el gir inesperat de la situació en proposar el Prat com estació provisional de l'alta velocitat, el pla del TAV pel Vallès pren, de cop, una nova perspectiva. Perquè no?
Només cal mirar un plànol per adonar-se que passant pel Vallès és com menys afectació de territori urbanitzat hi ha, i menys densitat d'infraestructures. L'obra deixaria de ser de molt alta dificultat segons el llenguatge dels polítics, cosa que deu voler dir impossible segons els tècnics, per passar a ser una obra difícil, i punt.
Passar per terrenys poc urbanitzats és un factor molt important. No és la Sagrada Família, que també, és el munt d'habitatges particulars que es poden veure afectats. És la por a ensorraments com el del Carmel però de proporcions encara més dramàtiques. És la por a la perdua de vides humanes. Por que, de fet, és una tristissima realitat, doncs ahir mateix s'informava d'un altre accident mortal d'un treballador de les obres del TAV. Aquesta por és la que el desastre de les obres de l'alta velocitat ha ficat al cos.
Si realment el ZP el que vol és inaugurar alguna cosa abans de les eleccions, per mi ja pot fer-ho al Prat. I que soterrin les vies que parteixen l'Hospitalet i Sants en dos. Que arreglin allò. Que guanyin l'espai de les vies per a fer un passeig. Que no facin el calaix! I sobretot, que deixin de jugar, que estem parlant de la vida de la gent. De gent que té por. Tenen por de que se'ls ensorri la casa.
Siguin humils, per una vegada: l'han cagat. La milionada que s'han gastat no serveix per res. Però deixin de gastar en això. Tota aquesta despesa malgastada ara tant és. El que importa és que encara es pot salvar. Aturin-se al Prat. Tombin cap al Vallès i, per darrera la muntanya voltin Barcelona. Entrin directes a la Sagrera amb un túnel. Sense fer malbé res mes. I arreglin els desperfectes entre el Prat i Sants. Deixin-ho, almenys, com estava.
I vagin-se'n.
L'equip de govern de l'ajuntament segurament dirà que no, que cal fer el túnel, que cal fer-lo passar per sota de Barcelona doncs el túnel permetria doblar la capacitat de trens de rodalies dins de la ciutat, i sobretot, s'evitaria parlar del pla del TAV pel Vallès que apadrina CiU.
El problema és que qui justifica aquest túnel? el guany en mobilitat que s'obtindira pagaria el preu de la por? dels accidents que poden haver-hi? dels milions d'hores de tot tipus d'activitat perdudes ? segur que ho compensa?
Vist el que hi ha, i amb el gir inesperat de la situació en proposar el Prat com estació provisional de l'alta velocitat, el pla del TAV pel Vallès pren, de cop, una nova perspectiva. Perquè no?
Només cal mirar un plànol per adonar-se que passant pel Vallès és com menys afectació de territori urbanitzat hi ha, i menys densitat d'infraestructures. L'obra deixaria de ser de molt alta dificultat segons el llenguatge dels polítics, cosa que deu voler dir impossible segons els tècnics, per passar a ser una obra difícil, i punt.
Passar per terrenys poc urbanitzats és un factor molt important. No és la Sagrada Família, que també, és el munt d'habitatges particulars que es poden veure afectats. És la por a ensorraments com el del Carmel però de proporcions encara més dramàtiques. És la por a la perdua de vides humanes. Por que, de fet, és una tristissima realitat, doncs ahir mateix s'informava d'un altre accident mortal d'un treballador de les obres del TAV. Aquesta por és la que el desastre de les obres de l'alta velocitat ha ficat al cos.
Si realment el ZP el que vol és inaugurar alguna cosa abans de les eleccions, per mi ja pot fer-ho al Prat. I que soterrin les vies que parteixen l'Hospitalet i Sants en dos. Que arreglin allò. Que guanyin l'espai de les vies per a fer un passeig. Que no facin el calaix! I sobretot, que deixin de jugar, que estem parlant de la vida de la gent. De gent que té por. Tenen por de que se'ls ensorri la casa.
Siguin humils, per una vegada: l'han cagat. La milionada que s'han gastat no serveix per res. Però deixin de gastar en això. Tota aquesta despesa malgastada ara tant és. El que importa és que encara es pot salvar. Aturin-se al Prat. Tombin cap al Vallès i, per darrera la muntanya voltin Barcelona. Entrin directes a la Sagrera amb un túnel. Sense fer malbé res mes. I arreglin els desperfectes entre el Prat i Sants. Deixin-ho, almenys, com estava.
I vagin-se'n.
dijous, 25 d’octubre del 2007
23/X 1977-2007
El passat dimarts 23 d'octubre es va commemorar el trentè aniversari del retorn de Tarradellas a Catalunya.
Jo tenia set anys quan va tornar Tarradellas. Recordo anar amb el meu pare a veure'l. La imatge que em ve al cap és de l'Avinguda Maria Cristina, a l'exposició.
Els meus pares, i els de la seva generació, eren els que anaven a aclamar a Tarradellas.
Josep Tarradellas va recollir de mans de Josep Irla el relleu de la presidència de la Generalitat, i es va preservar així la legalitat republicana. No se si hem reflexionat prou sobre el significat d'aquesta frase. Algun dia caldria parlar-ne.
Aquests dies s'ha recordat la figura de Tarradellas. Se'n fa el panegíric, tot i que també s'ha alçat alguna veu crítica. Més enllà de si s'està d'acord o no amb el que va fer o deixar de fer Tarradellas en tornar ara penso que,vist des de la distància, l'autèntica força de Tarradellas era la institució que representava i que restaurava. O dit d'una altra forma: Tarradellas era el President de la Generalitat, el President de Catalunya, representava una institució i en aquesta institució es representava al Poble de Catalunya.
Crec que en cap altre moment des del final de la dictadura, la institució del President de la Generalitat ha representat tan simbòlicament al Poble Català com ho va fer Tarradellas en tornar. En Tarradellas el poble es veia a ell mateix. Es va arribar prou lluny?
Jo crec que el poble va obtenir, o li va fer l'efecte que obtenia, bona part del que reclamava amb el retorn de Tarradellas i amb l'estatut del 79.
Un cop, essent jo més jove, li vaig dir al meu pare que no es va lluitar prou durant la transició, que es podia haver anat més lluny. El meu pare em va mirar de dalt a baix i em va espetar "no saps què dius". Crec que el meu pare es va sentir ferit i ara em sap greu.
Ell tenia raó. Al meu pare i la seva generació van néixer durant la guerra civil o tot just acabada. Van passar estretors i potser gana en algun moment. El meu pare m'ha explicat com ell va néixer mentre els feixistes bombardejaven Barcelona.
Per casa nostra i per casa dels avis hi havien llibres en català per a joves de quan la República: el Massagran, El Comptanaps, el Lau o les aventures d'un aprenent de pilot... llibres de Carles Soldevila i de Josep Maria Folch i Torres, hi havia també una gramàtica de català. El meu pare em deia que alguns d'aquest llibres van ser comprats sota ma i altres que els havien amagat.
El meu pare em deia que a l'escola els feien cantar el "cara al sol" cada dia, i que, per descomptat, les classes eren totes en castellà.
Em deia que el Kubala era i serà sempre el millor.
La generació dels meus pares eren gent que van treballar molt, van tenir fills, es van comprar un cotxe, sortint de la misèria van prosperar. Van ensenyar el català als seus fills, i festes, tradicions, contes, cançons i vells costums. Van reconstruir les cases i les carreteres d'un país vençut. Van plenar-lo de gent. Van acollir i van treballar colze amb colze amb andalusos i murcians que van venir de fora.
Tarradellas tornava de l'exili 77 i formava govern de concentració; el 79 es refrendava l'estatut; El 80 es triava el primer Parlament i Pujol era escollit president; el 23F del 81 es produïa el cop d'estat; el 82 la LOAPA. L'intent d'una Espanya plurinacional, de fet, va acabar amb aquella llei. Tot el que ha vingut després ha estat peix al cove.
Nosaltres, la meva generació, els que vam néixer a les acaballes del franquisme, o amb el cadàver del dictador encara calent, hem viscut l'estatutet de 2006.
Es podia haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional? A nosaltres no ens ha vingut cap president de l'exili, com al 77. Ni sortíem d'una dictadura; ni teníem terrorisme d'extrema dreta pul·lulant pels carrers.
Hi han mitjans en català; L'escola es fa en català; sí és cert també hi ha repressió; els mitjans en català són minoritaris; la immersió lingüística és millorable; la constitució és el bastió del franquisme; el cap d'estat el va posar a dit el dictador; i sortíem de 8 anys d'Aznarat, els 4 darrers amb majoria absoluta.
Però, amb tot, nosaltres, que hem viscut l'estatutet de 2006. Demanem-nos: podíem haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional?
Hem estat a l'alçada dels nostres pares? com ens jutjaran els nostres fills?
Tanmateix, potser gaudirem d'una segona oportunitat: El TC ens oferirà en safata l'oportunitat d'estar a l'alçada quan acabi de mutilar al ja esquifit estatutet.
Quan arribi el moment, espero que sapiguem fer honor als nostres pares.
Jo tenia set anys quan va tornar Tarradellas. Recordo anar amb el meu pare a veure'l. La imatge que em ve al cap és de l'Avinguda Maria Cristina, a l'exposició.
Els meus pares, i els de la seva generació, eren els que anaven a aclamar a Tarradellas.
Josep Tarradellas va recollir de mans de Josep Irla el relleu de la presidència de la Generalitat, i es va preservar així la legalitat republicana. No se si hem reflexionat prou sobre el significat d'aquesta frase. Algun dia caldria parlar-ne.
Aquests dies s'ha recordat la figura de Tarradellas. Se'n fa el panegíric, tot i que també s'ha alçat alguna veu crítica. Més enllà de si s'està d'acord o no amb el que va fer o deixar de fer Tarradellas en tornar ara penso que,vist des de la distància, l'autèntica força de Tarradellas era la institució que representava i que restaurava. O dit d'una altra forma: Tarradellas era el President de la Generalitat, el President de Catalunya, representava una institució i en aquesta institució es representava al Poble de Catalunya.
Crec que en cap altre moment des del final de la dictadura, la institució del President de la Generalitat ha representat tan simbòlicament al Poble Català com ho va fer Tarradellas en tornar. En Tarradellas el poble es veia a ell mateix. Es va arribar prou lluny?
Jo crec que el poble va obtenir, o li va fer l'efecte que obtenia, bona part del que reclamava amb el retorn de Tarradellas i amb l'estatut del 79.
Un cop, essent jo més jove, li vaig dir al meu pare que no es va lluitar prou durant la transició, que es podia haver anat més lluny. El meu pare em va mirar de dalt a baix i em va espetar "no saps què dius". Crec que el meu pare es va sentir ferit i ara em sap greu.
Ell tenia raó. Al meu pare i la seva generació van néixer durant la guerra civil o tot just acabada. Van passar estretors i potser gana en algun moment. El meu pare m'ha explicat com ell va néixer mentre els feixistes bombardejaven Barcelona.
Per casa nostra i per casa dels avis hi havien llibres en català per a joves de quan la República: el Massagran, El Comptanaps, el Lau o les aventures d'un aprenent de pilot... llibres de Carles Soldevila i de Josep Maria Folch i Torres, hi havia també una gramàtica de català. El meu pare em deia que alguns d'aquest llibres van ser comprats sota ma i altres que els havien amagat.
El meu pare em deia que a l'escola els feien cantar el "cara al sol" cada dia, i que, per descomptat, les classes eren totes en castellà.
Em deia que el Kubala era i serà sempre el millor.
La generació dels meus pares eren gent que van treballar molt, van tenir fills, es van comprar un cotxe, sortint de la misèria van prosperar. Van ensenyar el català als seus fills, i festes, tradicions, contes, cançons i vells costums. Van reconstruir les cases i les carreteres d'un país vençut. Van plenar-lo de gent. Van acollir i van treballar colze amb colze amb andalusos i murcians que van venir de fora.
Tarradellas tornava de l'exili 77 i formava govern de concentració; el 79 es refrendava l'estatut; El 80 es triava el primer Parlament i Pujol era escollit president; el 23F del 81 es produïa el cop d'estat; el 82 la LOAPA. L'intent d'una Espanya plurinacional, de fet, va acabar amb aquella llei. Tot el que ha vingut després ha estat peix al cove.
Nosaltres, la meva generació, els que vam néixer a les acaballes del franquisme, o amb el cadàver del dictador encara calent, hem viscut l'estatutet de 2006.
Es podia haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional? A nosaltres no ens ha vingut cap president de l'exili, com al 77. Ni sortíem d'una dictadura; ni teníem terrorisme d'extrema dreta pul·lulant pels carrers.
Hi han mitjans en català; L'escola es fa en català; sí és cert també hi ha repressió; els mitjans en català són minoritaris; la immersió lingüística és millorable; la constitució és el bastió del franquisme; el cap d'estat el va posar a dit el dictador; i sortíem de 8 anys d'Aznarat, els 4 darrers amb majoria absoluta.
Però, amb tot, nosaltres, que hem viscut l'estatutet de 2006. Demanem-nos: podíem haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional?
Hem estat a l'alçada dels nostres pares? com ens jutjaran els nostres fills?
Tanmateix, potser gaudirem d'una segona oportunitat: El TC ens oferirà en safata l'oportunitat d'estar a l'alçada quan acabi de mutilar al ja esquifit estatutet.
Quan arribi el moment, espero que sapiguem fer honor als nostres pares.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Prou
El funcionament de les rodalies es tan caòtic i desastrós que no hi han paraules. Ara també es veuen afectats el FGC. No se amb quina cara ningú s'atrevirà a dir que la Sagrada Família no corre perill. A la vista del que està passant, jo crec que fins el Sagrat Cor del Tibidabo corre perill.
La cosa sembla ser que no te remei i que caldrà tenir paciència. Paciència. Paciència i rumiar molt bé a qui es votarà el proper març.
No sempre és bo tenir paciència. A vegades cal dir prou. Prou és el lema de l'acte que s'ha celebrat per reclamar l'acompliment de la llei per al retorn dels papers que els franquistes van robar i apilar a Salamanca. Coincideix en el temps amb el debat sobre les lleis de la memòria històrica i del memorial democràtic.
Aquestes lleis són curtes. No reparen gairebé res. Però els franquistes espanyols borden i bramen dient que això és remoure el passat, reobrir ferides i no se quantes animalades més. Diuen que els "rojos" també van cometre assassinats i que ara es vol manipular la història. I el govern espanyol "d'esquerres" s'arronsa, és culpable, i no retorna els papers i no anul·la els judicis. Els franquistes encara tenen molt poder. El franquisme ideològic és quelcom molt més transversal que no es vol reconèixer. Hi ha molt franquisme entre votants del PSOE. Són molts els espanyols que saben que la guerra del 36 no només va ser entre esquerres i dretes, sinó entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català i basc.
Els "rojos" que van cometre assassinats, podem estar segurs que ja van pagar fa molt de temps. Amb mort, presó, o exili. Però van haver hi molts republicans que no van fer mai cap mal, i també van ser humiliats, represaliats, torturats, exterminats. Molts republicans van ser víctimes després de la guerra.
Les fosses reclamen ser obertes, els noms coneguts i la memòria dels desapareguts recuperada, i els papers han de tornar.
Papers de compatriotes ancians, vius encara, que saben que els franquistes encara guarden i retenen el botí de guerra. Vencedors i vençuts, i encara és així. La impostura de la "transició democràtica" cada dia que passa es desvetlla com la gran mentida que és.
Cap reconciliació, cap perdó. Un cap d'estat imposat pel dictador. Un cap d'estat que és cap suprem de les forces armades. Una democràcia vigilada. Cas únic a la UE.
Han provat d'enganyar confonent les paraules. Callar no vol dir perdonar. Callar no vol dir oblidar. No es pot oblidar i perdonar mentre hi han vencedors i vençuts. Mentre hi ha fosses per obrir. Mentre hi ha desapareguts sense nom. Mentre hi ha papers captius.
Aquesta batalla no acabarà fins que els presoners tornin a casa.
La cosa sembla ser que no te remei i que caldrà tenir paciència. Paciència. Paciència i rumiar molt bé a qui es votarà el proper març.
No sempre és bo tenir paciència. A vegades cal dir prou. Prou és el lema de l'acte que s'ha celebrat per reclamar l'acompliment de la llei per al retorn dels papers que els franquistes van robar i apilar a Salamanca. Coincideix en el temps amb el debat sobre les lleis de la memòria històrica i del memorial democràtic.
Aquestes lleis són curtes. No reparen gairebé res. Però els franquistes espanyols borden i bramen dient que això és remoure el passat, reobrir ferides i no se quantes animalades més. Diuen que els "rojos" també van cometre assassinats i que ara es vol manipular la història. I el govern espanyol "d'esquerres" s'arronsa, és culpable, i no retorna els papers i no anul·la els judicis. Els franquistes encara tenen molt poder. El franquisme ideològic és quelcom molt més transversal que no es vol reconèixer. Hi ha molt franquisme entre votants del PSOE. Són molts els espanyols que saben que la guerra del 36 no només va ser entre esquerres i dretes, sinó entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català i basc.
Els "rojos" que van cometre assassinats, podem estar segurs que ja van pagar fa molt de temps. Amb mort, presó, o exili. Però van haver hi molts republicans que no van fer mai cap mal, i també van ser humiliats, represaliats, torturats, exterminats. Molts republicans van ser víctimes després de la guerra.
Les fosses reclamen ser obertes, els noms coneguts i la memòria dels desapareguts recuperada, i els papers han de tornar.
Papers de compatriotes ancians, vius encara, que saben que els franquistes encara guarden i retenen el botí de guerra. Vencedors i vençuts, i encara és així. La impostura de la "transició democràtica" cada dia que passa es desvetlla com la gran mentida que és.
Cap reconciliació, cap perdó. Un cap d'estat imposat pel dictador. Un cap d'estat que és cap suprem de les forces armades. Una democràcia vigilada. Cas únic a la UE.
Han provat d'enganyar confonent les paraules. Callar no vol dir perdonar. Callar no vol dir oblidar. No es pot oblidar i perdonar mentre hi han vencedors i vençuts. Mentre hi ha fosses per obrir. Mentre hi ha desapareguts sense nom. Mentre hi ha papers captius.
Aquesta batalla no acabarà fins que els presoners tornin a casa.
dissabte, 20 d’octubre del 2007
l'anunci de Maragall
Avui podria parlar dels estúpids homes blancs i les catastròfiques obres de l'alta velocitat.
Podria parlar també de la conferència nacional d'Esquerra, que ha acabat amb resultats que avalen la política de pactes de govern actuals, però que haurien de fer reflexionar la direcció del partit.
Podria parlar, doncs no ho vaig fer al seu moment, de la participació de Carod al programa de la TVE, "tengo una pregunta para usted" i destacar que cal sospitar que una preocupació molt important de catalans i espanyols és: què passarà amb el Barça quan el Principat de Catalunya serà independent.
Podria parlar d'aquestes coses, però crec que avui cal parlar de l'anunci que Maragall està malalt d'Alzheimer.
Potser el que la notícia de la seva malaltia em provoca és el record de l'amargor per malalts greus propers. Familiars o amics. També, potser, l'amargor per malalts del passat, quan encara no sabia com de pressa passa la vida. Quan potser no vaig ser capaç d'estimar prou o no vaig saber estar al seu costat quan lluitaven per la vida. I jo voldria demanar-lis perdò. Però ara ja no hi són.
Cal agraïr a Maragall que ha assumit una gran tasca fent pública la seva malaltia. Ara, gràcies a aquesta declaració, es congriaran moltes forces per combatre. Forces que, de no haver estat per això, haurien restat sense mobilitzar.
Jo espero que el President lluiti amb coratge i il·lusió. Amb la rauxa de les seves Maragallades. El President al qui he d'agraïr que un 30 de setembre jo em sentís orgullós del meu país.
Els meus respectes i la meva simpatia, President. Espero que la seva lluita sigui útil a tots els malalts d'Alzheimer.
Podria parlar també de la conferència nacional d'Esquerra, que ha acabat amb resultats que avalen la política de pactes de govern actuals, però que haurien de fer reflexionar la direcció del partit.
Podria parlar, doncs no ho vaig fer al seu moment, de la participació de Carod al programa de la TVE, "tengo una pregunta para usted" i destacar que cal sospitar que una preocupació molt important de catalans i espanyols és: què passarà amb el Barça quan el Principat de Catalunya serà independent.
Podria parlar d'aquestes coses, però crec que avui cal parlar de l'anunci que Maragall està malalt d'Alzheimer.
Potser el que la notícia de la seva malaltia em provoca és el record de l'amargor per malalts greus propers. Familiars o amics. També, potser, l'amargor per malalts del passat, quan encara no sabia com de pressa passa la vida. Quan potser no vaig ser capaç d'estimar prou o no vaig saber estar al seu costat quan lluitaven per la vida. I jo voldria demanar-lis perdò. Però ara ja no hi són.
Cal agraïr a Maragall que ha assumit una gran tasca fent pública la seva malaltia. Ara, gràcies a aquesta declaració, es congriaran moltes forces per combatre. Forces que, de no haver estat per això, haurien restat sense mobilitzar.
Jo espero que el President lluiti amb coratge i il·lusió. Amb la rauxa de les seves Maragallades. El President al qui he d'agraïr que un 30 de setembre jo em sentís orgullós del meu país.
Els meus respectes i la meva simpatia, President. Espero que la seva lluita sigui útil a tots els malalts d'Alzheimer.
divendres, 19 d’octubre del 2007
estúpids homes blancs
Els estúpids homes blancs no se n'han sortit. Van enviar a "ballant amb llops" (sí home! el capo del ministeri de foment! el que es disfressava!) a que posés ordre a la reserva i fes que el cavall de ferro arribés sense més incidències al poblat, tot creuant els territori de caça.
Però, els ancestres i Manitú han impedit que "ballant amb llops" dugués a terme la tasca encomanada.
Els esvorancs, les avaries, les inacabables i molestes obres del cavall de ferro veloç han demostrat que, tot plegat, els estúpids homes blancs són més estúpids que no es pensen i que els guerrers indis tenien raó de queixar-se. Que no sempre es queixen per vici.
Tanmateix, la solució dels estúpids homes blancs serà pitjor que el remei. I ara diuen que per evitar mals majors reduiran el servei de trens.
Els estúpids homes blancs apliquen la saviesa antiga, però ho fan malament. L'home savi diu, "mort el gos, morta la ràbia". Però els estúpids homes blancs han entès que per curar la ràbia cal matar el gos.
Sí, és clar, si no hi han trens, no aniran amb retard, però el consell dels ancians no acaba de veure clara la solució. I els gentils pells-roja que utilitzaven el cavall de ferro cada dia per anar a treballar?
A "ballant amb llops" algú li hauria de dir que fotés el camps i deixés de fer l'indi. Per dir que serà millor que anem amb bus, no calia venir-se a viure a la reserva.
Això sí, el cap suprem dels homes blancs, el Pepe el Sonrisas, diu que el cavall de ferro arribarà a la data compromesa. Es veu que necessita la inauguració com aigua de maig, si no, potser els indis de la reserva s'enfadaran i els vots que obtingui no seran suficients per evitar que el cap suprem dels homes blancs passi a ser Marianico El Corto.
Estúpids homes blancs.
Però, els ancestres i Manitú han impedit que "ballant amb llops" dugués a terme la tasca encomanada.
Els esvorancs, les avaries, les inacabables i molestes obres del cavall de ferro veloç han demostrat que, tot plegat, els estúpids homes blancs són més estúpids que no es pensen i que els guerrers indis tenien raó de queixar-se. Que no sempre es queixen per vici.
Tanmateix, la solució dels estúpids homes blancs serà pitjor que el remei. I ara diuen que per evitar mals majors reduiran el servei de trens.
Els estúpids homes blancs apliquen la saviesa antiga, però ho fan malament. L'home savi diu, "mort el gos, morta la ràbia". Però els estúpids homes blancs han entès que per curar la ràbia cal matar el gos.
Sí, és clar, si no hi han trens, no aniran amb retard, però el consell dels ancians no acaba de veure clara la solució. I els gentils pells-roja que utilitzaven el cavall de ferro cada dia per anar a treballar?
A "ballant amb llops" algú li hauria de dir que fotés el camps i deixés de fer l'indi. Per dir que serà millor que anem amb bus, no calia venir-se a viure a la reserva.
Això sí, el cap suprem dels homes blancs, el Pepe el Sonrisas, diu que el cavall de ferro arribarà a la data compromesa. Es veu que necessita la inauguració com aigua de maig, si no, potser els indis de la reserva s'enfadaran i els vots que obtingui no seran suficients per evitar que el cap suprem dels homes blancs passi a ser Marianico El Corto.
Estúpids homes blancs.
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Marxa de torxes
Avui es commemora l'afusellament fa seixanta-set anys del President de la Generalitat Lluís Companys.
Avui, seixanta set anys després, un "gobierno de España" que es diu d'esquerres és incapaç, per por del franquisme que encara cavalca, de declarar ilegal el "judici" que va condemnar al president democràtic que va triar lliurement el Poble Català. Avui, aquesta vergonya encara no ha estat reparada. Tampoc han estat tornats als particulars, molts encara vius, els papers que els franquistes, feixistes a la fi, van expoliar i amuntegar a Salamanca. Avui, aquesta altra vergonya tampoc no ha estat esmenada.
Són tantes vergonyes i ofenses que no han estat esmenades ni s'ha demanat perdó. Però la primera mentida és dir que hi va haver una reconciliació. No n'hi ha hagut pas.
I tal vegada és que s'acosta el temps en que ja no es voldrà més fer les paus.
El ZP i el Mariano estan a veure qui la té, l'estanquera, més grossa. I l'estatutet penjant d'un fil.
I després vindran els estúpids homes blancs a repartir caramels i mirallets de colors i prometran xecs d'habitatge i xecs sanitaris i petons pels nens i somriures per tothom. I encara tindran vots. I potser pensaran que aquest país està vençut.
Però no.
No perdrem la memòria de Companys, i mentre quedi un sol paper català a Salamanca hi haurà qui tindrà dignitat i en reclamarà el retorn. I potser retornaran, o potser no, però si no tornen la vergonya serà pels carcellers, pels assassins. La vergonya i el càstig quan arribarà.
Els papers, els darrers presos del franquisme. Els darrers exiliats.
I mentre el nostre país no sigui lliure, de Companys en farem un exemple de fidelitat, honor i valentia.
Els camarades d'Esquerra, com cada any, aquesta matinada passada han anat amb torxes enceses al fossar de Montjuïc. A recordar al President. A renovar els vots.
No perdrem la memòria de Companys. Recordarem les seves paraules. En farem un escut i una llança. Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"
Avui, seixanta set anys després, un "gobierno de España" que es diu d'esquerres és incapaç, per por del franquisme que encara cavalca, de declarar ilegal el "judici" que va condemnar al president democràtic que va triar lliurement el Poble Català. Avui, aquesta vergonya encara no ha estat reparada. Tampoc han estat tornats als particulars, molts encara vius, els papers que els franquistes, feixistes a la fi, van expoliar i amuntegar a Salamanca. Avui, aquesta altra vergonya tampoc no ha estat esmenada.
Són tantes vergonyes i ofenses que no han estat esmenades ni s'ha demanat perdó. Però la primera mentida és dir que hi va haver una reconciliació. No n'hi ha hagut pas.
I tal vegada és que s'acosta el temps en que ja no es voldrà més fer les paus.
El ZP i el Mariano estan a veure qui la té, l'estanquera, més grossa. I l'estatutet penjant d'un fil.
I després vindran els estúpids homes blancs a repartir caramels i mirallets de colors i prometran xecs d'habitatge i xecs sanitaris i petons pels nens i somriures per tothom. I encara tindran vots. I potser pensaran que aquest país està vençut.
Però no.
No perdrem la memòria de Companys, i mentre quedi un sol paper català a Salamanca hi haurà qui tindrà dignitat i en reclamarà el retorn. I potser retornaran, o potser no, però si no tornen la vergonya serà pels carcellers, pels assassins. La vergonya i el càstig quan arribarà.
Els papers, els darrers presos del franquisme. Els darrers exiliats.
I mentre el nostre país no sigui lliure, de Companys en farem un exemple de fidelitat, honor i valentia.
Els camarades d'Esquerra, com cada any, aquesta matinada passada han anat amb torxes enceses al fossar de Montjuïc. A recordar al President. A renovar els vots.
No perdrem la memòria de Companys. Recordarem les seves paraules. En farem un escut i una llança. Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"
Blog Action Day
Avui, 15 d'octubre, es celebra el primer Blog Action Day, L'objectiu és conseguir que els blocaires del món o, si més no, una quantitat significativa posin avui, la clau és que sigui avui, un post sobre un tema triat. Per a aquesta primer Blog Action Day el tema triat és la preservació del medi ambient.
A mi ja m'està bé doncs és un dels arguments habituals d'aquest bloc. I justament també volia parlar del premi Nobel de la pau concedit a Al Gore i al IPCC.
Per mi, dels premis Nobel més ben donats dels últims anys. Al Gore tindrà totes les pegues que se li vulguin posar i tindré el dubte de si tot plegat no és més que una fantàstica campanya presidencial duta a escala mundial. Que potser ho és. I que si ho és, m'és igual.
Jo voto Gore. Els Estats Units són tan importants en la nostra vida diària que caldria reclamar per a la resta del món el dret a poder emetre algun tipus de vot, o a un cert percentatge de representats, quan es trien els diputats del congrés dels Estats Units.
Un cop més recomano el visionat la película "Una veritat incòmoda" basada en els PowerPoints de les conferències de Gore. El missatge és clar: el 1 - el canvi vlimàtic és un fet; 2 - Els canvis són impredibles, però cal témer que no seran per a bé; 3 - som a temps, cada vegada menys, però, de paliar en part els efectes del canvi. Al Gore proposa solucions: educació, consum responsable, aplicació intel·ligent de la tecnologia, reciclatge, transport públic i, el millor per mi, perquè no s'acostuma a mencionar, política. Participació en política, alineant-se amb els que defensen l'alternativa ecològica.
El premi Nobel de la Pau ens ha de recordar que la lluita per la defensa del medi ambient, per la protecció dels espais i els recursos naturals és la lluita pels drets dels nostres fills. És la lluita per tornar als nostres fills el món que ens han deixat en préstec.
Defensar el medi ambient és la forma de garantir que ens el propers cents anys ens estalviarem malalties, fam, dolor i mort, migracions massives i violències pel control dels recursos naturals. Tal vegada, potser estarem garantint la supervivència de la nostra espècie.
Al Gore és la cara mediàtica d'un Nobel que també ha rebut el IPCC, el qual, en les seves conferències i declaracions ha conscieènciat a governants i polítics de tot el món i ha posat en l'agenda dels estats la qüestió climàtica com a punt prioritari.
Felicitats a Gore i al IPCC pel Nobel de la Pau rebut. Espero que aquest reconeixement i el premi contribueixin a la lluita per la preservació del medi ambient. Ens interessa a a tots.
I en un altre òrbita, a veure si això del Blog Action Day també té èxit.
A mi ja m'està bé doncs és un dels arguments habituals d'aquest bloc. I justament també volia parlar del premi Nobel de la pau concedit a Al Gore i al IPCC.
Per mi, dels premis Nobel més ben donats dels últims anys. Al Gore tindrà totes les pegues que se li vulguin posar i tindré el dubte de si tot plegat no és més que una fantàstica campanya presidencial duta a escala mundial. Que potser ho és. I que si ho és, m'és igual.
Jo voto Gore. Els Estats Units són tan importants en la nostra vida diària que caldria reclamar per a la resta del món el dret a poder emetre algun tipus de vot, o a un cert percentatge de representats, quan es trien els diputats del congrés dels Estats Units.
Un cop més recomano el visionat la película "Una veritat incòmoda" basada en els PowerPoints de les conferències de Gore. El missatge és clar: el 1 - el canvi vlimàtic és un fet; 2 - Els canvis són impredibles, però cal témer que no seran per a bé; 3 - som a temps, cada vegada menys, però, de paliar en part els efectes del canvi. Al Gore proposa solucions: educació, consum responsable, aplicació intel·ligent de la tecnologia, reciclatge, transport públic i, el millor per mi, perquè no s'acostuma a mencionar, política. Participació en política, alineant-se amb els que defensen l'alternativa ecològica.
El premi Nobel de la Pau ens ha de recordar que la lluita per la defensa del medi ambient, per la protecció dels espais i els recursos naturals és la lluita pels drets dels nostres fills. És la lluita per tornar als nostres fills el món que ens han deixat en préstec.
Defensar el medi ambient és la forma de garantir que ens el propers cents anys ens estalviarem malalties, fam, dolor i mort, migracions massives i violències pel control dels recursos naturals. Tal vegada, potser estarem garantint la supervivència de la nostra espècie.
Al Gore és la cara mediàtica d'un Nobel que també ha rebut el IPCC, el qual, en les seves conferències i declaracions ha conscieènciat a governants i polítics de tot el món i ha posat en l'agenda dels estats la qüestió climàtica com a punt prioritari.
Felicitats a Gore i al IPCC pel Nobel de la Pau rebut. Espero que aquest reconeixement i el premi contribueixin a la lluita per la preservació del medi ambient. Ens interessa a a tots.
I en un altre òrbita, a veure si això del Blog Action Day també té èxit.
divendres, 12 d’octubre del 2007
res a celebrar
Res a celebrar. Res.
Celebrar què? El genocidi del pobles indígenes d'Amèrica? Celebrar la imposició per la força d'una llengua i una cultura forasteres als supervivents de la massacre? O el continuat recurs a les armes -què altra cosa sinó un amenaça de mort són les desfilades militars d'aquests dies- per a recordar la "sagrada unidad de la patria"?
Celebrar que aquí, de nacions només n'hi ha una, i que la meva només és preambular i gràcies? Que ho gaudeixi mentre el constitucional no ho tombi? Celebrar que no es respecten ni els referèndums "constitucionals" per refrendar estatutets de pacotilla?
Això he de celebrar? Que el meu país no te dret a existir?
I la dreta espanyola demana que la gent pengi estanqueres als balcons. I que expressin l'orgull de ser espanyols. I ja veuràs com algú ho fa.
Algú ho celebrarà. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que aquesta "festa" exalta el genocidi, la repressió i la imposició per la força.
Per vergonya, farien millor d'estar callats.
No. Jo no tinc res a celebrar
Celebrar què? El genocidi del pobles indígenes d'Amèrica? Celebrar la imposició per la força d'una llengua i una cultura forasteres als supervivents de la massacre? O el continuat recurs a les armes -què altra cosa sinó un amenaça de mort són les desfilades militars d'aquests dies- per a recordar la "sagrada unidad de la patria"?
Celebrar que aquí, de nacions només n'hi ha una, i que la meva només és preambular i gràcies? Que ho gaudeixi mentre el constitucional no ho tombi? Celebrar que no es respecten ni els referèndums "constitucionals" per refrendar estatutets de pacotilla?
Això he de celebrar? Que el meu país no te dret a existir?
I la dreta espanyola demana que la gent pengi estanqueres als balcons. I que expressin l'orgull de ser espanyols. I ja veuràs com algú ho fa.
Algú ho celebrarà. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que aquesta "festa" exalta el genocidi, la repressió i la imposició per la força.
Per vergonya, farien millor d'estar callats.
No. Jo no tinc res a celebrar
dimarts, 9 d’octubre del 2007
Monzó a Frankfurt
La cultura catalana s'ha presentat avui a Frankfurt. Segons el TN, el discurs inaugural de Quim Monzó ha estat el gran moment de l'acte inaugural i el que ha arrencat més aplaudiments.
Segurament triar a Monzó per al discurs inaugural ha estat un encert. Molt més enllà de l'èxit anecdòtic en el discurs, Monzó és un autor de referència. Algú imprescindible a l'hora de llistar els noms de la llengua catalana. L'autor canònic. Els detractors, que també en te, diuen que llegir a Monzó és massa fàcil, que és massa comercial, o massa "de pose". Que Monzó és un autor de Sant Jordi.
Doncs mira, potser sí que ho serà d'autor de Sant Jordi. Jo reconec que un llibre de Monzó sempre cau pel dia del patró. I segur que és comercial. Ha de ser-ho per força, doncs, que jo sàpiga, aquest senyor deu ser dels pocs escriptors propiament dits en la nostra llengua, o sigui, que viu d'escriure, de vendre articles, traduccions, o novel·les... sí, és cert, té massa tirada mediàtica, però, és que, per ventura, no són creació literària les seves intervencions als mitjans?
Al final, per a enveja dels detractors, Quim Monzó va a Frankfurt i dona la cara per la literatura catalana. Aquesta literatura desestructurada i no oficial de veritat en cap dels estats on es localitza. Una llengua que és oficial sempre que no molesti al turisme, ni als negocis, ni als repartidors de butà. Malgrat tot, una llengua que alguna cosa té a dir a Frankfurt.
Senyor Monzó, moltes gràcies per l'orgull que m'ha fet sentir. Que segurament a vostè això se la bufa, perquè ni sap qui soc ni li interessa, i ben fet que fa home que prou feina que te amb els seus afers com per preocupar-se massa de conèixer als seus fans. Però igualment, gràcies, per l'orgull d'avui i pels llibres de sempre.
Segurament triar a Monzó per al discurs inaugural ha estat un encert. Molt més enllà de l'èxit anecdòtic en el discurs, Monzó és un autor de referència. Algú imprescindible a l'hora de llistar els noms de la llengua catalana. L'autor canònic. Els detractors, que també en te, diuen que llegir a Monzó és massa fàcil, que és massa comercial, o massa "de pose". Que Monzó és un autor de Sant Jordi.
Doncs mira, potser sí que ho serà d'autor de Sant Jordi. Jo reconec que un llibre de Monzó sempre cau pel dia del patró. I segur que és comercial. Ha de ser-ho per força, doncs, que jo sàpiga, aquest senyor deu ser dels pocs escriptors propiament dits en la nostra llengua, o sigui, que viu d'escriure, de vendre articles, traduccions, o novel·les... sí, és cert, té massa tirada mediàtica, però, és que, per ventura, no són creació literària les seves intervencions als mitjans?
Al final, per a enveja dels detractors, Quim Monzó va a Frankfurt i dona la cara per la literatura catalana. Aquesta literatura desestructurada i no oficial de veritat en cap dels estats on es localitza. Una llengua que és oficial sempre que no molesti al turisme, ni als negocis, ni als repartidors de butà. Malgrat tot, una llengua que alguna cosa té a dir a Frankfurt.
Senyor Monzó, moltes gràcies per l'orgull que m'ha fet sentir. Que segurament a vostè això se la bufa, perquè ni sap qui soc ni li interessa, i ben fet que fa home que prou feina que te amb els seus afers com per preocupar-se massa de conèixer als seus fans. Però igualment, gràcies, per l'orgull d'avui i pels llibres de sempre.
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Il Pipistrello
El meu germà Joan, dibuixant, il·lustrador, vocalista i guitarra de la poderosa banda de Trash'n'Metal coneguda amb el nom de Sargento Rock, ha obert un bloc: "Il Pipistrello" per a que tots els seus fans i seguidors sàpiguen què pensa, com viu i treballa un dibuixant dels albors del segle XXI. O per a que facin un seguiment de la propera gira Sargento Rock - World Tour. Fixa't tu!
I abans que ningú ho pregunti: un pipistrello és un rat penat en italià. És el bitxo amb ales que dona la benvinguda al bloc. No se perquè ha decidit posar-li aquest nom al bloc, però cal reconèixer que sona bé. Algun dia li demanaré que m'ho expliqui, entre birra i birra, o entre Jack Daniels i Jack Daniels...
Doncs això. Una salutació i endavant amb el bloc, Joan!
Salut i Metal!
I abans que ningú ho pregunti: un pipistrello és un rat penat en italià. És el bitxo amb ales que dona la benvinguda al bloc. No se perquè ha decidit posar-li aquest nom al bloc, però cal reconèixer que sona bé. Algun dia li demanaré que m'ho expliqui, entre birra i birra, o entre Jack Daniels i Jack Daniels...
Doncs això. Una salutació i endavant amb el bloc, Joan!
Salut i Metal!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)