Avui podria parlar dels estúpids homes blancs i les catastròfiques obres de l'alta velocitat.
Podria parlar també de la conferència nacional d'Esquerra, que ha acabat amb resultats que avalen la política de pactes de govern actuals, però que haurien de fer reflexionar la direcció del partit.
Podria parlar, doncs no ho vaig fer al seu moment, de la participació de Carod al programa de la TVE, "tengo una pregunta para usted" i destacar que cal sospitar que una preocupació molt important de catalans i espanyols és: què passarà amb el Barça quan el Principat de Catalunya serà independent.
Podria parlar d'aquestes coses, però crec que avui cal parlar de l'anunci que Maragall està malalt d'Alzheimer.
Potser el que la notícia de la seva malaltia em provoca és el record de l'amargor per malalts greus propers. Familiars o amics. També, potser, l'amargor per malalts del passat, quan encara no sabia com de pressa passa la vida. Quan potser no vaig ser capaç d'estimar prou o no vaig saber estar al seu costat quan lluitaven per la vida. I jo voldria demanar-lis perdò. Però ara ja no hi són.
Cal agraïr a Maragall que ha assumit una gran tasca fent pública la seva malaltia. Ara, gràcies a aquesta declaració, es congriaran moltes forces per combatre. Forces que, de no haver estat per això, haurien restat sense mobilitzar.
Jo espero que el President lluiti amb coratge i il·lusió. Amb la rauxa de les seves Maragallades. El President al qui he d'agraïr que un 30 de setembre jo em sentís orgullós del meu país.
Els meus respectes i la meva simpatia, President. Espero que la seva lluita sigui útil a tots els malalts d'Alzheimer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada