Restriccions d'aigua

Llegeixo al teletext que si no plou en prou quantitat d'aquí a març, caldrà aplicar restriccions al consum d'aigua en l'àrea metropolitana.

Seria la gota que faria vessar el vas. A més de la pujada de la cistella de la compra i de patir infraestructures fràgils, inútils o perilloses, a més ara diuen que potser tindrem talls d'aigua.

Les restriccions al consum d'aigua ja s'han patit poc o molt per bona part del Principat, però l'àrea metropolitana, més o menys, ha anat passant sense veure's afectada. De moment tenim sort. Però no pot durar.

Hi ha un fet incontestable: quan al Principat érem sis milions, d'aigua no en sobrava. Ara en som set i mig i, sense atribuir-ho al canvi climàtic, que potser, en els darrers anys ha plogut menys.

Més gent, però amb la mateixa aigua, o menys. Més gent que volen viure amb un determinat nivell de vida, o superior. Un nivell de vida que consumeix aigua en quantitat.

Sí, segur que cal una nova "cultura de l'aigua". N'estic segur. Per això no m'explico com en alguns solars de Sants estan aixecant edificis de pisos que tindran una piscina al terrat. No m'ho invento. Un exemple al carrer Càceres ja tocant a Badal. No ho entenc.

Suposo que el següent pas serà apujar el preu de l'aigua. És la resposta "de mercat". La resposta capitalista. Segons la teoria expressada a la "doctrina del xoc" de Naomi Klein, la resposta a una sequera (catàstrofe) que obligarà a racionar el subministrament d'aigua en l'àrea metropolitana serà una privatització total de l'aigua (capitalisme del desastre). Avui hi ha encara un cert control públic sobre aquest bé vital. Això s'acabarà i viurem la privatització i l'encariment. L'aigua com article de luxe només a l'abast de les butxaques més plenes.

Mentrestant es continuen fent camps de golf, piscines privades i es destina aigua al funcionament del sistema de consum. L'aigua de boca, la de rentar, és una part important del consum, però ni molt menys la part principal.

Ara li direm a la gent que els tallarem l'aigua, però, mentrestant farem camps de golf, o regarem camps per a fer biodiesel.

No te fàcil solució. El pitjor de tot, però, és que no hi ha hagut previsió. Potser perquè era imprevisible l'arribada de tants nous compatriotes, potser perquè era imprevisible que hi haurien tants anys seguits de sequera...

Però ara ja sabem quants són. Sabem que cada cop plourà menys. Sabem que vindran més compatriotes i que no és tan descabellat pensar en 8, 9 o 10 milions de ciutadans al Principat, en els propers anys.

Tindrem set. Voldrem aigua.

Potser caldrà resignar-se a les restriccions i l'any que ve només es disposarà de cabals d'aigua reduïts. Si no hi ha sort i no plou potser no es podrà evitar el cop durissim que serà per Barcelona viure amb restriccions d'aigua. Tanmateix, però, a l'endemà de les restriccions espero una resposta. Quina serà la resposta? la privatització de l'aigua? No em convenç. Ha d'haver-hi una forma de garantir el dret a l'aigua per a tothom. Cal una nova cultura de l'aigua, segur, però sobretot, cal també una nova política de l'aigua. I una política d'esquerres. L'aigua és un be de tots. Vital. No podem permetre que serveixi per a regar camps de gols, o per a fer balnearis artificials, o per a la urbanització incontrolada i l'especulació urbanística.

Tothom ha d'estalviar. Tothom. I no es pot fer negoci amb l'aigua. Obtenir beneficis amb l'aigua quan hi han restriccions al consum fa esgarrifances. Quant costa una torre Agbar? Tants diners dóna el negoci de l'aigua?

Caldria començar per establir prioritats per al consum d'aquest bé escàs. Segurament, però, aquest és el primer problema. Hi ha qui pensen que la seva prioritat són els beneficis.

Pujades de preu del aliments, preus impossibles de l'habitatge, cues a les autopistes, apagades de llum, rodalies inútils, AVE vergonyós i odiós, balances fiscals que s'amaguen, un estatut retallat i tornat a retallar i sota sospita al TC, boicots als productes catalans. Ara, a més, l'amenaça de restriccions d'aigua i potser després la realització de l'amenaça...

Sí, hi han molts motius per a sortir el dia 1 de desembre a manifestar-se i dir prou.