El procés ha acabat. És el moment de la independència.

 Jo crec que Pedro Sánchez té raó: El procés s'ha acabat.

Si més no, el procés entès com l'engany permanent als independentistes. L'engany de fer-los creure que és possible la independència de Catalunya amb un "procés" de negociació política, "de llei a llei", i amb un referèndum "pactat". Això s'ha acabat.

Ho hem après de la pitjor forma: caient-hi de quatre grapes, no un sinó molts cops. Volent creure, contra tota evidència, contra la història, que la Independència seria possible de forma civilitzada. Volent creure que els líders que es van posar al front sabien el que feien.

La independència serà. Jo la veuré. Ho tinc ben clar. Aquest és un dels meus  motors vitals. El que també tinc ben clar és que no serà amb els lideratges actuals. Tinc ben clar que no serà pacífica. Tinc ben clar que serà bruta i dolorosa. I tinc ben clar que aquests sacrificis seran compensats amb els beneficis de la Independència.

També tinc clar que jo, amb l'edat que tinc, no vull esperar a una vellesa cada cop més propera per a veure com el meu país esdevé una república independent. Massa gent ha mort amb aquest anhel i jo no vull ser un d'aquests. Tampoc tinc tanta paciència. Si la independència pot ser demà, que no sigui demà passat.

Com que no tinc paciència i com que sóc independentista jo repeteixo el que ja deia abans del primer d'octubre de 2017. Tinc pressa. Tenim pressa. I el procés, efectivament, s'ha acabat. El referèndum ja es va fer, i es va guanyar. El procés va acabar aquell dia, perquè el procés portava fins allà, i més enllà l'escenari ja era un altre. Tot el que ha vingut després ha estat una escandalosa pèrdua de temps per part, principalment, d'una classe política catalana covarda i mediocre, incapaç d'assumir el nou escenari, però també per una societat que tolera i vota i es deixa guiar per aquesta mediocritat, i que tampoc ha assumit el nou escenari.

La independència serà, perquè és necessària i m'atreviria a dir que inevitable en el nou escenari que es va obrir al setembre i octubre de 2017. La qüestió és minimitzar el temps fins assolir-la. Ens cal, de nou, la mobilització, i ens cal reorganització, que no pot ser al voltant dels partits, ni de les institucions, ni de les "organitzacions civils" que han estat colonitzades per aquests partits. Ens cal un model més autogestionari. M'atreviria a dir que ens cal un model llibertari. Un model combatiu i socialment transversal sense cap mena de renúncia. Un model que, per descomptat, no faci escarafalls quan hi hagin papers a terra i contenidors cremats. Un model que no exclogui les paraules violència, lluita i revolució. Ens cal derrotar al règim i als seus valedors. Als d'allà i als d'aquí.

El procés ha acabat. És el moment de recollir-ne els fruits. doncs. Ara, amb les cartes sobre la taula, amb les caretes que han caigut, amb tot el que hem après, amb les victòries del 9 de novembre de 2014, 6 i 7 de setembre de 2017 i primer d'octubre de 2017 -sobretot, aquest últim i el que representa... Ara, amb tot aquest bagatge, tenim les eines i el coneixement per a reprendre el combat. Combat que ha de ser contra l'estat ocupant, però també contra les elits extractives autòctones. La independència és la lluita per l'alliberament nacional, social i, fins i tot, personal, incloent genere, raça, llengua o cultura. Alliberament de la gent. Alliberament de la vida.

És per la llibertat que volem la independència. És per un món millor i que és possible, que volem la independència