L'any del referèndum.

Enguany ha de ser l'any del referèndum. Sí o sí. O no.  Espero que sí. Tant de bo que així sigui. Ho he posat a la meva carta als Reis. Tanmateix, com deien en una pel·lícula, encara hi han un miler de coses que poden sortir malament en tota aquesta història. No ens queda una altre, doncs, que perseverar, tractar de fer-ho el millor possible i aprofitar les oportunitats. Si Déu vol, aquest setembre,  pels volts de la Diada, hi haurà el referèndum.

D'aquí al setembre les veurem de tots colors. No serà un any plàcid i rutinari. N'estic segur. Que ningú prengui mal. Amén. Però no afluixem.

No podem afluixar perquè, des de fa temps, que cada vegada és més clar que el procés de Independència no és ja, només, una qüestió de sobirania. És, sobretot, una qüestió de democràcia.

Hem arribat al punt en que la defensa del dret a decidir -l'exercici efectiu del dret a decidir- es posa al davant. La qüestió avui ja no és de legalitats o legitimitats. La qüestió ara està en el terrenys dels principis i de l'ètica.

Tal com s'han plantejat les coses, el nacionalisme franquista espanyol, ben afermat als poders i institucions de l'estat, està llençant una ofensiva per restringir els drets i les llibertats individuals de tots els ciutadans de l'estat i per a modelar-ne les seves identitats a imatge del model nacional-catòlic, cada cop de forma més descarada. Un model fortament jeràrquic i de submissió a l'autoritat, a major glòria d'elits corruptes.

El nacionalisme espanyol va ser capaç de resistir l'ensulsiada que va representar el 15 de març de 2011. Potser directament, potser indirectament, però ha sabut metabolitzar el gran desafiament que li va plantejar el 15M.  Un moviment que, de fet, va néixer amb plom a l'ala. Precisament per la reivindicació de la plurinacionalitat de l'estat que ha xocat sempre amb el fort i transversal nacionalisme espanyol, òbviament també present al 15M.

Un moviment que s'ha transformat massa ràpidament en partit i ha abandonat els carrers, un moviment que ha assumit, essencialment, el joc constitucional com a propi. Greu error. Un moviment que no ha vist que no es pot guanyar aquesta partida del canvi i de la renovació profunda jugant amb cartes marcades i on les regles diuen que només es pot jugar, però no guanyar.

D'això va la Independència de Catalunya. De trencar aquestes regles perverses. De posar el dret de les persones, de cadascú de nosaltres, a decidir i, sobretot, a exercir aquest dret. Tenim el dret i la possibilitat de guanyar. Va de que no hi han identitats bones i altres dolentes. Tothom té dret a dir qui és i a ser-ho i ningú pot imposar a un altre unes formes de ser i dir, ni la llengua en que es pot ser i dir. Ni  ningú pot imposar a ningú altre la derrota sense possibilitat d'apel·lació.

Això va d'haver superat el nacionalisme català per plantejar un ideal civil i republicà. Un ideal ètic que pot ser assumit per identitats nacionals diferents, per ideologies  diferents,  per llengües diferents. Un ideal que empodera ciutadans lliures i els fa responsables individualment i col·lectivament de la cosa pública. Un procés constituent per a fer un nou país. Un procés constituent amb els ciutadans i els individus com a gran poder constituent.

Però l'exercici d'aquest dret suposa, primer de tot, trencar, desobeir, desautoritzar unes lleis. La primera de totes la constitució. Lleis que creen i institueixen poders per sobre de l'individu -és així a totes les constitucions d'estats, sens dubte- però poders que imposen identitats de forma coercitiva -i això ja no és tan comú-, i poders que fan impossible els canvis d'aquestes estructures si no és amb el consentiment -interessat- d'aquests mateixos poders.

En definitiva, una constitució immodificable a nivell pràctic i sacralitzada, però també usada i abusada, pel nacionalisme franquista espanyol. Sense oposició possible a hores d'ara perquè nacionalistes ho son, en major o menor mesura, tots els partits d'àmbit estatal.

En fi. Un any que ha de ser el del salt de la barrera. O el d'una bona patacada.

Però sigui com sigui, l'endemà del referèndum, o del no-referèndum. Ens tornarem a llevar. Perquè si guanyem, aleshores no tindrem excuses per fer un país millor i serà aquesta una tasca monumental; i si perdem, Déu no ho vulgui, més que mai, caldrà alçar-se, plantar cara i resistir. Perquè aleshores, com en els pitjors moments de la dictadura, serà la mateixa idea de democràcia, la mateixa idea de llibertat, la que estarà en perill.

Però guanyarem. Tinguem confiança!