#27S2015

El dubte va quedar resolt ahir: les plebiscitàries sobre la independència de Catalunya seran el 27 de setembre d'enguany.

És dir, després de les municipals, en les que es tindrà una primera mesura de l'abast del canvi de signe que se suposa que s'està produint a l'estat: retrocés de PP i PSOE i irrupció de Podemos i candidatures tipus Guanyem.

És evident que havent posat la data del plebiscit el 27S aquest es veurà afectat -més o menys, però es veurà afectat- pels resultats que es donin a l'estat. Jo crec que als independentistes "de sempre" els resultats que es puguin donar a Espanya no els afectaran gens, però em sembla, en canvi, que la influència sobre l'independentisme de nova volada i sobre els indecisos caldrà tenir-la en compte.

Influirà, però el signe no està en cap cas determinat. pot jugar a favor, o en contra, del procés d'independència català. Si juga a favor, doncs gràcies, però també  és possible que jugui en contra. Aleshores cal que el discurs independentista sigui prou sòlid. En definitiva, si la independència del país depèn que al país veí els ajuntaments siguin d'un color o d'un altre, aleshores és que la reclamació nacional és de pa sucat amb oli.

El que és fonamental -sempre ho ha estat- és que el projecte independentista sigui sòlid (procés constituent) i versemblant (full de ruta a la independència). Pot ser encara molt més fonamental si, en una demostració d'intel·ligència que ni hi és ni se l'espera, Rajoy decidís convocar eleccions a corts generals també el mateix 27 de setembre.

Sospito que a un escenari de coincidència del plebiscit  per la independència amb les eleccions espanyoles el 27S seria més fàcil per l'unionisme captar als indecisos, sobretot si hom preveu un canvi de signe important al govern de l'estat.

Però no crec que passi. Les enquestes diuen que Podemos no aconsegueix arrabassar el primer lloc al PP, i el pacte entre Podemos i PSOE sembla, a dia d'avui, difícil (per començar, difícil d'explicar als votants de Podemos). En aquests moments, el que sembla més probable és que Podemos hagi de passar quatre anys a l'oposició, ja es veurà si creixent, o desinflant-se. En tot cas, quatre anys amb un govern molt probablement del PPSOE (sembla que és a punt de repetir-se el cas grec a la península ibèrica).

Tanmateix, un avançament de les eleccions estatals al 27S permetria presentar projectes versemblants de reforma. Aquesta és una cosa que el país del costat necessita com respirar. Sembla, però, que Rajoy pretén estirar tant com pugui el seu mandat i es parla d'eleccions al gener de 2016. Segurament és el millor escenari en els càlculs electorals del PP.

És igual. El que cal és centrar-se en el que convé a Catalunya. Ja hi ha data. 27S. Ara que tothom faci el que li toca. Les estructures d'estat: hisenda pública, seguretat social, cossos de seguretat... han d'estar preparades. Parlar i debatre públicament sobre com es vol el nou país, és dir, encetar el procés constituent, que és quelcom que ja fa temps que era necessari però que ara ja és imprescindible i, també, el full de ruta que digui quins han de ser els passos a donar des de l'endemà del 27S si s'obté la majoria suficient.

Si s'obté la majoria suficient. Aquesta és la clau de volta. Cal guanyar. Cal que la suma de la candidatura al voltant de CiU (o només CDC?) i de la candidatura al voltant d'ERC facin majoria absoluta al Parlament. Cal  que  la candidatura d'esquerra anti-capitalista al voltant de la CUP (i Procés Consituent?) obtingui un gran resultat. Cal guanyar en escons i vots per a que el món no pugui tenir dubtes. En aquest sentit, després de la reunió d'ahir, la compareixença d'avui de la CUP era molt important. Han estat molt crítics, però no s'han posat de cul. Al contrari, donen per bo el caràcter plebiscitari de les eleccions i, no només, també pretenen extendre el caràcter plebiscitari a les municipals. 

Per guanyar cal convèncer els indecisos i per a fer-ho cal encetar ja un procés constituent veritablement democràtic i honest, amb participació de tothom que vulgui. Cal un full de ruta net, clar, diàfan, amb una declaració d'indepèndència explícita. Cal debatre, escoltar i parlar amb tothom.

La veritat: la independència no ens treurà de res per ella mateixa, però és una oportunitat que ens donem. Tots tenim el dret de triar el futur que volem i de treballar per aconseguir-lo. Tots tenim el deure de respectar el dret dels altres d'expressar-se lliurement. Tots tenim el deure de respectar el resultat del 27S, sigui quin sigui.

Som-hi, doncs.

Per acabar, crec que s'escau la introducció de l'Ara mateix de Miquel Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.