Comissió d'investigació pel cas Pujol.

Ahir el ministre Montoro es va despatxar molt a gust contra l'independentisme i el dret a decidir amb l'excusa de Pujol.

Era d'esperar. Quan Pujol va confessar que tenia diners a Andorra va donar munició de la bona als nacionalistes espanyols. Que la confessió es produís en un determinat moment i d'una determinada forma és quelcom que fa pensar. Jo crec que Pujol sabia que tard o d'hora l'escàndol saltaria i, preu per preu, al menys jugar la carta de tractar de gestionar els temps per a fer que la notícia no provoqués gaire trencadissa. No se si ho han aconseguit. En tot cas, la resposta del govern espanyol ha estat l'esperada. Han vist carn i s'hi han llençat a mossegar.

Sigui com sigui, Pujol va cometre un delicte i ha de pagar pel que va fer. Segon, hi ha l'agreujant del discurs d'ètica i esforç que durant tants anys va ser marca de la casa i que ara es revela com un discurs mentider. Tercer: que Pujol tractes de controlar els temps amb la confessió va ser una tàctica que li haurà donat resultat, o no, però que, en tot cas, no és acceptable que s'intenti repetir amb la compareixença al Parlament de Catalunya. No val a dir que ara no toca. Si el Parlament diu que toca, toca. Per tant, ja que no és per les bones, haurà de ser amb una comissió d'investigació.

El cas Pujol ha fet mal. Ha fet mal no només pel delicte fiscal en si. Ha fet mal, i és molt greu, perquè Pujol era un referent. Són molts, molts, els votants i militants de CDC, i de CiU, però també d'altres partits que veien en Pujol una figura respectable. Una figura amb un discurs i uns valors. Algú amb el que es podia discrepar a fons sobre les polítiques, però del que se'n pressuposava una fidelitat i un patriotisme.

Aquesta imatge s'ha esquerdat quan no s'ha esbocinat. Hi ha molta gent de CDC, i de CiU, però també d'altres partits, que senten una barreja de tristesa, ràbia i vergonya quan parlen del cas Pujol. A mi mateix, que mai vaig votar Pujol, però que vaig créixer a, i amb, la Catalunya de Pujol al si d'una família pujolista, tot aquest afer em sap molt greu. Pujol podia representar una dreta a la que jo em podia oposar, però Pujol era honest i coherent en els seus plantejaments. Pujol feia el que creia. O això era el que jo i molts ens pensàvem. La fidelitat popular a Pujol, a més, en molts casos era, fins i tot, anterior a la transició i ja venia de la campanya "Pujol-Catalunya" que va demanar el seu alliberament quan va ser empresonat i torturat pels fets del Cant de la Senyera al Palau de la Música al 13 de juny de 1960, amb els ministres de Franco escoltant. Aquesta història me la van explicar a casa. Aquestes fidelitats tan antigues s'han vist ferides. És molt greu.

Pujol ha de pagar pels delictes que ha comès. Pel fiscal, i sobretot, per l'engany . Espero, desitjo de tot cor, que pagui i que ho faci amb dignitat. A mi m'agradaria que Pujol recuperés el seu bon nom. I estaria bé, per començar, que anés al Parlament. Que no calgués una comissió d'investigació. Diu que no ho farà i tant de bo que rectifiqui, perquè és una qüestió de respecte i confiança envers la institució que representa el poble de Catalunya. Pujol fa mal quan menysté al Parlament de Catalunya. Sobretot ell, que ha estat durant tants anys President de la Generalitat.

Que Montoro i el PP es dediquin a escampar merda sobre l'independentisme, el sobiranisme i els defensors del dret a decidir amb l'excusa de Pujol era previsible. Ni cas. Que investigui el Parlament, que és qui té el dret i el deure, per ser el representant del Poble. I també és molt important que demà, i l'altre, i cada dia seguirem mirant als ulls als nostres veïns, als nostres amics, seguirem mirant-nos als ulls els uns als altres i continuarem veient al veí, a l'amic, al company i continuarem sentint confiança. Em fa l'efecte, crec percebre, que és el que està passant i sento que això és bo. La corrupció, vingui d'on vingui, ni trenca ni trencarà, no pot trencar, la confiança en nosaltres mateixos com a poble. Així ha de ser.

Arriba el moment que el poble actuï. Al Parlament, els nostres representants tenen l'encàrrec de fer net. Ben aviat, al carrer, el Poble en persona reclamarà una nova forma de fer.