Pel català, a València i a Mallorca

Un parell d'actes importants, avui:

Al País Valencià, la manifestació de l'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), per a commemorar la desfeta a la batalla d'Almansa, amb la que el Regne de València perdia la seva independència.

En la manifestació d'avui s'ha reclamat, un cop més, la reciprocitat i que es pugui veure TV de Catalunya al País Valencià. Actualment, tant Canal 9 com IBTV es poden veure al Principat, a les zones on es concentra la major part de la població, mitjançant TDT. Al País Valencià, en canvi, el PP és bel·ligerant contra els repetidors analògics d' ACPV, i es nega a utilitzar el multiplex disponible per a complir el pacte de reciprocitat subscrit amb la Generalitat principatina. En volen un altre de multiplex, diuen.

La batalla per l'espai audiovisual comú per a tots els països de llengua catalana és fonamental.

En el cas concret del País Valencià, la reclamació és poder veure els canals de TVC. El que caldria és que tots els canals públics en català de tots els territoris: Andorra, País Valencià, Illes Balears, Principat de Catalunya, Catalunya Nord, i Franja d'Aragó es poguessin veure a tots els territoris de parla catalana. En tots aquests territoris, el català és la llengua dèbil. Si els respectius governs no aposten per la seva defensa i promoció, més a la curta que a la llarga, es perdrà.

També era aquest el motiu de la cadena humana amb el lema Drets per la llengua, de tres quilòmetres de llarg, que a Ciutat de Mallorca han fet per denunciar els atacs que des del nacionalisme espanyolista s'estan llançant contra el dret a usar la llengua pròpia i la discriminació que pateixen els ciutadans que exerceixen aquest dret.

El PP ha decidit treure la destral de guerra de la llengua. Al Principat ja han avisat que faran el que calgui per aturar la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) perquè aquesta converteix el català en la llengua vehicular. Perquè es pren seriosament la immersió lingüística, en definitiva. Mayor Oreja, un dels noms que encara sobreviuen de l'època de l'aznarat, ja s'ha apressat a qualificar d'"immersió en la ignorància" la nova LEC.

Com de costum, el nacionalisme espanyolista tira contra tot el que no sigui el seu model uniforme, homogeni i monolingüe. El missatge és clar: la nostra llengua els fa nosa. Ens voldrien muts. La voldrien morta.

Per al nacionalisme espanyolista aquesta qüestió és cabdal. És central. És més important que la crisi econòmica. L'atur pot pujar sense parar, però gastaran els diners que calgui en reprimir, atacar i destruir qualsevol intent de normalització lingüística o de construcció d'un espai de comunicació entre els països de llengua catalana. La riquesa de la nostra llengua, encara viva, per ells, és un enemic al que cal batre.

Però és lògic, no? La decisió de salvar el català és política, igual com la de deixar-lo morir, o matar-lo. I té conseqüències tant una opció com l'altre. No és una qüestió neutral. Quins països volem per al futur?

Ells saben quin país volen. Nosaltres sabem quins països volem? Què estem disposats a fer per aconseguir-los?

Jo estic amb els que volen uns països en català.

Jo estic amb els amics, amb els patriotes, que avui s'han manifestat.

Que, com l'Ovidi, parlen català i ho fan a la manera de València. O de Mallorca.

Un altre món és possible.