Quan vaig sentir la notícia ahir, no m'ho podia creure:
A l'Anthony Corey Sánchez, 16 anys, li han denegat el passaport perquè a la signatura hi posa quatre barres.
Resulta que és veritat. Encara em costa de creure:
La cosa té suc. Resulta que el DNI ja té aquesta signatura amb quatre barres. Però al passaport no li ho accepten. O sigui, el funcionari diu que la signatura que té al seu DNI no pot ser la mateixa que al passaport. Estan sonats.
Aquest cas vergonyós il·lustra moltes coses:
La diferència entre identitat (nacional) i nacionalisme.
Identitat nacional, i més en un noi de setze anys, és una construcció personal. Anthony sap qui és o, si més no, està en el procés, està construint la seva personalitat i la seva identitat, i ho fa ell. Créixer és justament això. Definir-se. Enriquir el jo.
Nacionalisme, i de la pitjor espècie, el supremacista, en canvi, és exactament el que van demostrar els funcionaris de passaports. Van venir a dir-li, a partir d'una vergonyosa i patètica argumentació "legal", que la seva identitat estava malament. Que la seva signatura, una de les expressions més nítides de la identitat personal, no era "bona". Els nacionalismes supremacistes com l'espanyol neguen les identitats (en particular, les nacionals) de tots aquells que no s'ajusten exactament a la "identitat perfecta" del seu ideal nacionalista.
EL supremacisme és un racisme. Repetim-ho. I m'hi jugo un pèsol a que va ajudar a aquesta exhibició de supremacisme del funcionari que l'Anthony fos jove, mulat i català. Català com l'Anthony entén que ha de ser-ho als seus setze anys. Per exemple, amb una signatura amb quatre línies rubricant.
També il·lustra més coses: la infinita estupidesa del nacionalisme espanyol que esdevé a cada dia que passa el major garant de la independència de Catalunya.
Il·lustra com la policia espanyola ha triat actuar com una força de comissariat polític, en comptes de com un servei públic. Tot i que hom sospita que mai ha tingut gaire vocació de servei i sí, en canvi, una tendència a l'ostentació tot sovint fanfarrona de "l'autoritat". Ara, a més, dins del procés d'independència de Catalunya trien fer de repressors i comissaris polítics.
I també il·lustra la mala llet. La mala bava. Les ganes de voler fotre i tocar els collons. La mala ànima de perjudicar a una família que volia anar-se'n de viatge a veure als avis, a l'altra punta del món.
I tot plegat, per què? He exposat raons, però és més senzill que això: perquè al final, aquest funcionari dels passaports només és una mala persona.
Sí, Anthony, no oblidis mai aquesta lliçó. El món n'és ple de males bèsties.
Però no deixis mai que et canviïn. Sigues tu mateix. Fes el teu camí. Seràs millor que ells.
dimecres, 25 de juny del 2014
dijous, 19 de juny del 2014
Anar a Can Felip
Jo ho veig així: la monarquia és una cosa molt carca i molt antiga.
Però alguna cosa bona té que sigui, justament, tan carca i antiga, i és que es recuperaran formes de fer i de parlar pròpies d'èpoques passades.
Per exemple, aquesta: Anar a Can Felip.
Què és això d'anar a Can Felip? doncs ni més ni menys que anar a cagar.
Amb la derrota a la guerra de Successió, els espanyols van obligar a posar el número 100 a les comunes (com li deien al water en aquella època) públiques, per fer mofa del Consell de Cent de Barcelona que s'havia oposat al Felip V.
Però la gent li va donar la volta a l'ofensa i es va estendre el costum de referir-se a Can Felip com el lloc on anar de ventre.
És entendridor que tres cents anys després, el concepte Can Felip torni a recuperar plenament la seva vigència. Justament aquesta nit, el "Campechano" signa la llei per la que abdica, dic jo que el "Preparado" (el "Gafe", segons d'altres) entrarà en funcions d'immediat, no? Doncs mira, aquesta nit ja podràs anar a Can Felip i quedar-te ben a gust.
I és que aquestes coses convé tenir-les present i recuperar-les. Posar-li Felip a l'hereu de la corona ja era tota una declaració d'intencions. Ves per on, el sentit de l'humor també ve de lluny.
Per il·lustrar us porto aquesta imatge amb la que els amics del Terra d'Escudella (un restaurant del rotllo indepe i esquerranós de Sants) expliquen això mateix que he comentat, però ells, a més, ho fan enganxant la imatge a la porta del lavabo, que és on més sentit té.
Ah, per cert, al Terra D'Escudella s'hi menja molt bé, cuina casolana i de mercat, molt bé de preu i un ambient ben agradable.
Un lloc on atipar-se de valent i a l'endemà, a desmenjar al Can Felip de guàrdia més proper.
Avui l'apunt m'ha sortit escatològic però, filles meves i fills meus, no m'hi he pogut estar.
Hi han coses, com la monarquia, que fan cagar.
Amb perdó.
Però alguna cosa bona té que sigui, justament, tan carca i antiga, i és que es recuperaran formes de fer i de parlar pròpies d'èpoques passades.
Per exemple, aquesta: Anar a Can Felip.
Què és això d'anar a Can Felip? doncs ni més ni menys que anar a cagar.
Amb la derrota a la guerra de Successió, els espanyols van obligar a posar el número 100 a les comunes (com li deien al water en aquella època) públiques, per fer mofa del Consell de Cent de Barcelona que s'havia oposat al Felip V.
Però la gent li va donar la volta a l'ofensa i es va estendre el costum de referir-se a Can Felip com el lloc on anar de ventre.
És entendridor que tres cents anys després, el concepte Can Felip torni a recuperar plenament la seva vigència. Justament aquesta nit, el "Campechano" signa la llei per la que abdica, dic jo que el "Preparado" (el "Gafe", segons d'altres) entrarà en funcions d'immediat, no? Doncs mira, aquesta nit ja podràs anar a Can Felip i quedar-te ben a gust.
I és que aquestes coses convé tenir-les present i recuperar-les. Posar-li Felip a l'hereu de la corona ja era tota una declaració d'intencions. Ves per on, el sentit de l'humor també ve de lluny.
Per il·lustrar us porto aquesta imatge amb la que els amics del Terra d'Escudella (un restaurant del rotllo indepe i esquerranós de Sants) expliquen això mateix que he comentat, però ells, a més, ho fan enganxant la imatge a la porta del lavabo, que és on més sentit té.
Ah, per cert, al Terra D'Escudella s'hi menja molt bé, cuina casolana i de mercat, molt bé de preu i un ambient ben agradable.
Un lloc on atipar-se de valent i a l'endemà, a desmenjar al Can Felip de guàrdia més proper.
Avui l'apunt m'ha sortit escatològic però, filles meves i fills meus, no m'hi he pogut estar.
Hi han coses, com la monarquia, que fan cagar.
Amb perdó.
dissabte, 7 de juny del 2014
"Vèncer o Morir", el curtmetratge
Segur que algun cop els heu vist. No costa gaire trobar-los a fires, o a actes de festa major, envoltats de curiosos que els graven i els fan fotos: un grup de soldats d'època, abillats amb casaques blaves que desfilen marcialment, o que formen en files, o fan instrucció. Qui són?
Es tracta de l'associació de recreació històrica Miquelets de Catalunya.
Com diuen al seu lloc web: "Qui som? Què fem? Miquelets de Catalunya és una associació cultural que té per objectiu fer reviure i honorar, mitjançant grups de recreació històrica, els milicians i soldats que des del 1704 fins al divuit de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà) van defensar els drets, les llibertats i les institucions dels catalans."
Coincidint amb l'actual moment de represa nacional i amb el tricentenari de la desfeta de 1714, els Miquelets han fet un curtmetratge en forma de fals documental, finançat per micromecenatge, en el que mostren com podia ser la vida a un campament de l'exercit català de l'època (bé, segurament era força més dur).
El curtmetratge és interessant i entretingut. Ha estat dirigit pel realitzador Marc Barcelo.
Hi han detalls molt bons: per exemple, el jurament de fidelitat dels soldats, amb tres dits alçats representant la Santissima Trinitat, és el mateix que avui encara fa la Guàrdia Suïssa del Vaticà; o la distinció que es fa entre els soldats "regulars" de la Diputació (de la Diputació del General, és dir, la Generalitat), i pròpiament els Miquelets que eren, de fet, forces més aviat irregulars i amb un estil de combat més guerriller.
Segur que el visionat del curtmetratge us estimula a saber-ne més. Hi han bones oportunitats per a fer-ho: feu cap al Mercat del Born, a les restes arqueològiques de la Barcelona de 1714. Si podeu, visiteu-ne les exposicions. Llegiu. Victus, d'Albert Sánchez Piñol, és segurament el llibre que més ressò popular ha obtingut. Però també cal destacar la trilogia 1714 del diputat d'ERC a Madrid, Alfred Bosch, o "Lliures o Morts" de Jaume Clotet i David de Montserrat.
En aquests moments històrics que estem vivint, la recreació dels fets de la guerra de successió, i el relat èpic que se'n pot fer són inspiradors. El futur del nostre país, el futur particular de cadascun de nosaltres és cosa nostra. És una gran tasca indivual i col·lectiva a l'hora. El futur, com sempre, depèn de l'esforç que siguem capaços de fer avui i durant aquesta etapa apassionant, complexa i reptadora de la transició a un nou país. Però les veus i les lluites del passat poden ser un punt de partida. Una referència. Un relat i uns herois. Uns valors.
Espero que gaudiu del curtmetratge.
Primer de tot, el making-of:
Making of - Vèncer o Morir from Marc Barceló on Vimeo.
El teaser:
"VÈNCER O MORIR" - Teaser from Marc Barceló on Vimeo.
Finalment, el curt-metratge. "Vèncer o Morir", de Marc Barceló i Miquelets de Catalunya:
Que l'esperit dels Miquelets us acompanyi.
Fins a aconseguir-ho.
Donec perficiam.
dilluns, 2 de juny del 2014
I el pobre cavall què?
Jo no tinc rei. Parlo per mi que és per l'únic que puc parlar. No en tinc. No és per una qüestió de legalitats. És per una qüestió de conviccions: jo soc un ciutadà, no un súbdit. És una actitud, un convenciment, un saber qui soc jo mateix i com crec que he de relacionar-me amb els altres.
Estic segur que som molts els que no tenim rei.
Els reis estan molt bé als contes i al cinema. Són personatges molt interessants i "el Senyor dels Anells", o "Joc de trons" no serien el mateix sense el concepte monàrquic. Però tan emocionants que són a la ficció, a la realitat millor que no hi siguin. Reis no, gràcies.
Jo crec que no hi haurà un sol analista polític que no estigui d'acord amb que l'abdicació del Borbó està directament connectada amb el procés d'independència de Catalunya i els resultats electorals del passat 25 de maig.
Ara bé, llavors venen les discrepàncies: n'hi han que hi veuen un pla perfectament calculat que inclou reformes constitucionals i d'altres que diran que l'home porta un disgust tan gran que al final no li ha quedat més que abdicar per anar-se'n a Botswana amb la Corinna a caçar elefants a veure si se li passa l'ensopiment. Qui sap.
A mi em sembla que és indubtable que l'abdicació respon a un pla. Però no crec que el pla sigui gaire sofisticat i, per descomptat, no inclou reformes constitucionals. A mi em sembla que, senzillament, volen aprofitar que el príncep "no està cremat" i la seva persona per impulsar una campanya de patriotisme espanyol que farà que tot torni als marges d'on mai hauria d'haver sortit.
No crec que vagin molt més enllà. No poden. El seu plantejament és que "els espanyols" són súbdits vocacionals. Ep! i que potser no van del tot desencaminats! i que la idea que Espanya només pot ser una monarquia es transmet pels gens. Quina bajanada! Doncs no. S'ho creuen. Les elits espanyoles menyspreen profundament al poble espanyol. Al meu parer, creuen que en tenen prou amb un senyor que "no està cremat", una campanya als mitjans i unes lluïdes cerimònies de coronació per a fer que tot s'encarrili. Qui no voldria ser espanyol amb un rei tan jove i bufó i una reina tan guai i txatxi-piruli? Com deien aquells, nosaltres sempre hem d'estar alegres, que si ploràvem, fem plorar el Rei. Olé tu.
Tu diràs que no i jo que sí. Que s'ho creuen, tu.
S'equivoquen. I molt. Començant pel fet que no es pot menysprear la gent. Continuant amb que el príncep potser no està gaire cremat, però la monarquia com a institució està ben socarrimada. La prova, per mi, són les concentracions davant els ajuntaments que s'han convocat des de les xarxes socials i que han tingut una resposta prou important. Evidentment que amb això no s'impedirà la coronació de Felip VI, però el Borbó faria bé de recordar que el seu regnat du plom a l'ala. La gent no té la por que hi havia al 75.
I no passa res. No hi haurà reformes constitucionals ni mandangues similars. Això no entra en el programa del PPSOE. Ells creuen que amb una mica de show als espanyols (catalans inclosos, per descomptat) els caurà la baba i tot tornarà a ser com abans.
És per això, que cal seguir sense allunyar-se un mil·límetre del camí traçat. El proper 9 de novembre a Catalunya es vota. Es vota per la independència. Ens cal un doble sí absolutament majoritari. Indiscutible. Un doble sí per guanyar d'una vegada el dret -ja en tenim l'actitud i el convenciment, però ens falta el dret, la llei- a ser ciutadans lliures.
El 9N votarem per ser ciutadans lliures en una República Catalana Lliure. I encetarem un procés constituent, com a ciutadans lliures, per a definir com serà la República.
A Madrid, mentrestant, que coronin a qui vulguin.
Estic segur que som molts els que no tenim rei.
Els reis estan molt bé als contes i al cinema. Són personatges molt interessants i "el Senyor dels Anells", o "Joc de trons" no serien el mateix sense el concepte monàrquic. Però tan emocionants que són a la ficció, a la realitat millor que no hi siguin. Reis no, gràcies.
Jo crec que no hi haurà un sol analista polític que no estigui d'acord amb que l'abdicació del Borbó està directament connectada amb el procés d'independència de Catalunya i els resultats electorals del passat 25 de maig.
Ara bé, llavors venen les discrepàncies: n'hi han que hi veuen un pla perfectament calculat que inclou reformes constitucionals i d'altres que diran que l'home porta un disgust tan gran que al final no li ha quedat més que abdicar per anar-se'n a Botswana amb la Corinna a caçar elefants a veure si se li passa l'ensopiment. Qui sap.
A mi em sembla que és indubtable que l'abdicació respon a un pla. Però no crec que el pla sigui gaire sofisticat i, per descomptat, no inclou reformes constitucionals. A mi em sembla que, senzillament, volen aprofitar que el príncep "no està cremat" i la seva persona per impulsar una campanya de patriotisme espanyol que farà que tot torni als marges d'on mai hauria d'haver sortit.
No crec que vagin molt més enllà. No poden. El seu plantejament és que "els espanyols" són súbdits vocacionals. Ep! i que potser no van del tot desencaminats! i que la idea que Espanya només pot ser una monarquia es transmet pels gens. Quina bajanada! Doncs no. S'ho creuen. Les elits espanyoles menyspreen profundament al poble espanyol. Al meu parer, creuen que en tenen prou amb un senyor que "no està cremat", una campanya als mitjans i unes lluïdes cerimònies de coronació per a fer que tot s'encarrili. Qui no voldria ser espanyol amb un rei tan jove i bufó i una reina tan guai i txatxi-piruli? Com deien aquells, nosaltres sempre hem d'estar alegres, que si ploràvem, fem plorar el Rei. Olé tu.
Tu diràs que no i jo que sí. Que s'ho creuen, tu.
S'equivoquen. I molt. Començant pel fet que no es pot menysprear la gent. Continuant amb que el príncep potser no està gaire cremat, però la monarquia com a institució està ben socarrimada. La prova, per mi, són les concentracions davant els ajuntaments que s'han convocat des de les xarxes socials i que han tingut una resposta prou important. Evidentment que amb això no s'impedirà la coronació de Felip VI, però el Borbó faria bé de recordar que el seu regnat du plom a l'ala. La gent no té la por que hi havia al 75.
I no passa res. No hi haurà reformes constitucionals ni mandangues similars. Això no entra en el programa del PPSOE. Ells creuen que amb una mica de show als espanyols (catalans inclosos, per descomptat) els caurà la baba i tot tornarà a ser com abans.
És per això, que cal seguir sense allunyar-se un mil·límetre del camí traçat. El proper 9 de novembre a Catalunya es vota. Es vota per la independència. Ens cal un doble sí absolutament majoritari. Indiscutible. Un doble sí per guanyar d'una vegada el dret -ja en tenim l'actitud i el convenciment, però ens falta el dret, la llei- a ser ciutadans lliures.
El 9N votarem per ser ciutadans lliures en una República Catalana Lliure. I encetarem un procés constituent, com a ciutadans lliures, per a definir com serà la República.
A Madrid, mentrestant, que coronin a qui vulguin.
dijous, 29 de maig del 2014
Can Vies. Nit quatre.
Des de fa una estona se sent l'helicòpter de la policia. Suposo que això no presagia res de bo per aquesta nit.
M'ho temo. Aquesta tarda he tornat per la carretera i eren evidents els rastres de la batalla d'ahir: oficines bancàries i immobiliàries amb els aparadors trencats, i el quitrà de diferents punts de la carretera fos i el pis fet malbé, als llocs on es van cremar els contenidors per fer barricades.
Personalment, tot això em crea desassossec. Estic segur que qualsevol veí del barri minimament informat sobre els moviments socials de Sants no hauria tingut cap dubte en afirmar que el desallotjament de Can Vies per la força provocaria una reacció contundent.
Llavors em demano, si això ho podia intuir un veí del barri, com és que no ho ha previst l'ajuntament, o la conselleria d'interior. Tan mal informats estan?
La sensació és que no ho estan gaire d'informats.
Per exemple: com pot ser que ahir, al Parlament, li estiguessin demanant a la CUP què hi pensava fer. Com si la CUP hi tingués res a veure. Mare de Déu. Si es pot atribuir alguna ideologia a Can Vies és més aviat la llibertària, Can Vies no té res a veure amb la CUP més enllà de la coincidència al carrer en lluites diverses. Fa l'efecte, doncs, que la miopia institucional és incapaç de distingir els diferents grups dels moviments socials. Per ells tot són "perroflautas". Doncs mira, resulta que n'hi han de diferents tipus. Això ho sabien?
Més miopia: l'Ajuntament diu que han ofert espais, a Can Batlló, als grups de Can Vies. I l'Ajuntament posa com a condició la co-gestió. No entenen res. Els grups de Can Vies precisament hi eren allà, entre d'altres coses, per no haver de sotmetre's a gestions o co-gestions de cap administració. Estem parlant de grups de tendència llibertària. I la solució de l'ajuntament és la co-gestió. No entenen res.
Li han demanat al David Fernández que faci de mitjancer. El diputat de la CUP, que havia estat redactor de La Directa quan aquesta es feia a Can Vies, els ho ha dit clarament: això no depèn d'ell, depèn del que decideixin els col·lectius de Can Vies, que seran els que triaran els seus interlocutors si és que s'avenen a negociar.
Perquè el problema és que la desconfiança de Can Vies cap a les administracions és total. No pot ser d'una altre forma. Els han mig enderrocat el CSA. Han estat agredits. La resposta a aquesta agressió ha estat la força perquè sobre ells s'ha exercit la força. I no aturaran aquesta força perquè les lliçons que tenen apreses és que si no hi ha força, no hi ha negociació.
Tal com ho veig, el pols es mantindrà si Can Vies, o el que en queda, no es respectat.
Crec que el Centre Social de Sants l'encerta: cal aturar l'enderroc i permetre el retorn a Can Vies. La CUP també ha fet seva la proposta.
O això, o tindrem garantit un conflicte lleig on no n'hi havia.
La meva opinió és que algú l'ha cagat molt. Per desconeixement, espero; no vull pensar que per incompetència; o pitjor encara, per malícia o per conspiració (qui pot treure profit d'aquest merder?).
Sigui com sigui, ara calen solucions. Perquè tots perdem amb el que està passant a Can Vies.
L'helicòpter torna a volar sobre Sants. Aquesta nit en fa quatre.
Actualització: A la web de Can Vies hi podem trobar aquest comunicat, amb les exigències que l’Assemblea del Barri de Sants (ABS) per a la resolució del conflicte.
dilluns, 26 de maig del 2014
Solidaritat amb Can Vies
Encara se sent l'helicòpter de la policia, així que entenc que la batalla continua: Avui s'ha desallotjat el CSA Can Vies. Vegeu també l'article de la Viquipèdia.
Can Vies és emblemàtic per als moviments socials del barri i també de la ciutat. L'avís de tancament ha aplegat activistes ben diversos. Tal com ho veig, els aldarulls estaven cantats.
Si Sants és alguna cosa, també ho és per les moltes activitats, iniciatives i lluites que han fet de Can Vies la seva base d'operacions. No és acceptable aquest tancament, i menys per la força. Desconec el tema, però em demano: No es podia negociar? O el que es pretén és, precisament, privar als moviments socials d'un espai de treball?
Només un cop vaig posar el peu a Can Vies. Recordo gent xerrant prenent infusions. Realment, no vaig tenir gaire temps per fer-me amb l'ambient del lloc, perquè vam marxar de seguida.
Després, el que sí que m'ha arribat a les mans és "producció" de Can Vies, com La Burxa, o la festa major alternativa, o la cooperativa la Ciutat Invisible.
I ara Can Vies es tanca. Cal? I cal fer-ho amb aquest desplegament? Potser sí que cal fer-ho amb tant de desplegament, perquè si no, no es podria. Aquesta resistència hauria de fer reflexionar. No pot ser, jo no vull, un sistema que s'imposa per la força.
Però quan un sistema és injust, el correcte és oposar-s'hi i resistir.
Can Vies és emblemàtic per als moviments socials del barri i també de la ciutat. L'avís de tancament ha aplegat activistes ben diversos. Tal com ho veig, els aldarulls estaven cantats.
Si Sants és alguna cosa, també ho és per les moltes activitats, iniciatives i lluites que han fet de Can Vies la seva base d'operacions. No és acceptable aquest tancament, i menys per la força. Desconec el tema, però em demano: No es podia negociar? O el que es pretén és, precisament, privar als moviments socials d'un espai de treball?
Només un cop vaig posar el peu a Can Vies. Recordo gent xerrant prenent infusions. Realment, no vaig tenir gaire temps per fer-me amb l'ambient del lloc, perquè vam marxar de seguida.
Després, el que sí que m'ha arribat a les mans és "producció" de Can Vies, com La Burxa, o la festa major alternativa, o la cooperativa la Ciutat Invisible.
I ara Can Vies es tanca. Cal? I cal fer-ho amb aquest desplegament? Potser sí que cal fer-ho amb tant de desplegament, perquè si no, no es podria. Aquesta resistència hauria de fer reflexionar. No pot ser, jo no vull, un sistema que s'imposa per la força.
Però quan un sistema és injust, el correcte és oposar-s'hi i resistir.
dimarts, 20 de maig del 2014
L'atac a TV3. Una altre gota a un vas que ja ha vessat
Antecedents: La UE reclama als estats membres més ample de banda per al 4G.
Solució donanda pel PPSOE. Matem un parell d'ocells d'un sol tret i ja té preparat un esborrany de reordenació de la TDT. Aquesta reordenacio alliberararà aquest ample de banda reduint un mulltiplex de la Corporació Catalana i un altre de TVE.
Cal dir que, actualment, la Corpo és un cas singular al disposar de dos multiplex. Un d'ells només ocupat a mitges a l'espera que algun dia sigui certa la reciprocitat amb el País Valencià i les Illes Balears, és dir, que a Catalunya es pugui veure, si algun dia torna, un canal públic de la TV valenciana, i un canal públic balear. L'objectiu és cohesionar l'espai lingüístic català amb un espai comunicacional comú.
El cas és que amb el pla del ministeri això no podrà ser. Hi han altres solucions tècniques, per descomptat, ja que hi han canals buits. Però el ministeri sembla que optarà per la retallada de multiplex.
És una decisió política. Clarament.
El PP considera que els catalans estem adoctrinats per TV3. Resulta que a Catalunya es poden veure més de 60 canals, la majoria en castellà. Però per alguna raó màgica els catalans -tots- només veuen TV3 que mitjançant missatges subliminals, o amb alguna altra tècnica diabòlica d'obscur origen, ens infecta del virus del nacionalisme i ens torna anti-espanyolistes fanàtics.
El PP creu que, en realitat, no importa que per TV3 l'emissió sigui de contingut generalista, o que les mateixes pel·lícules que es veuen siguin les mateixes que es poden veure als canals espanyols, perquè el perill de TV3 no són els continguts, si no l'idioma.
L'autèntic perill de TV3 és l'idioma. La llengua catalana té unes freqüències i uns sons especials que converteixen a qui l'escolta i qui la parla en un nacionalista furibund i irredempt. Es veu que les freqüències satàniques de la llengua catalana ressonen a les cavitats del cervell provocant aquesta perillosa reacció.
Per això el PP ataca la llengua catalana per terra, mar i aire. Ataquen l'escola en català, a les Illes Balears, al País Valencià, a Catalunya... i ara la comunicació audiovisual. Van tancar Canal 9, la seva més gran victòria, de moment, i ara apunten les bateries contra TV3.
El PP espera que fent callar TV3 i destruint la immersió lingüística exterminarà el "virus del nacionalisme".
No tindran temps. Han perdut.
Són cecs. Cecs de nacionalisme. Perquè els únics nacionalistes fanàtics que hi han aquí són ells. Són ells els que ahir mateix, van tornar a negar la identitat nacional catalana. El nacionalisme espanyol és incapaç de reconèixer la identitat nacional catalana. Com si jo no sabés qui soc i quina és la meva identitat, també la meva identitat nacional...
El PP és un partit en mans -i votat- per nacionalistes fanàtics espanyols. No es pot explicar d'una altre forma. per això volen imposar el castellà i destruir el català, perquè com a nacionalistes que són, només hi ha una forma de ser espanyol, que és la seva, de raça i monolingüe castellana o, si ets espanyol assimilat -és dir, de segona- amb una llengua vernacla, residual i només apta per a la cosa folklòrica; d'això se'n diu supremacisme lingüístic. Aquest és la visió dels nacionalistes del PP. Racista i supremacista.
Però no només. El nacionalisme del PP ret culte a l'autoritat, a la jerarquia i al poder. A "l'ordeno y mano", a la roja, a la "furia española", al "Valle de los Caídos", al "Caudillo bajo palio" i al masclisme de Cañete. Tot plegat un supremacisme darrere un altre: feixisme, integrisme religiós, masclisme.
Afegeixo: aquest partit bàrbar és un espai adobat per al creixement de la corrupció i dels corruptes que des de la impunitat del partit, hereu dels trinxeraires falangistes, poden fer i desfer negocis, traficar amb influències i amenaçar i eliminar a tots aquells que se'ls oposin. Aquesta és l'explicació de les detencions de twitaires maleducats, trinxeraires també, sens dubte... però que en cap cas és proporcional una amenaça al twitter amb la detenció i l'escorcoll. No es proporcional ni es busca que ho sigui perquè el PP també és repressió i censura.
Tot això és el PP, i l'atac a TV3 no és més que una altre gota que cau en un vas que fa temps que està vessant.
Aquest diumenge puc tornar el cop. El diumenge votaré. Per ajudar a deslliurar el meu país d'aquest ofec angoixós i opressiu, d'aquest mal -autèntic mal- que representa el PP. Votaré per acabar amb aquesta descarada impunitat mafiosa.
Però no us penseu que votaré a la contra, o amb ràbia. Al contrari. Votaré en positiu. Per la llibertat del meu país, que és la meva i la de les persones que hi vivim. Amb alegria, amb confiança i amb esperança. Votaré per la independència del meu país. Votaré pel nou país.
Aquest diumenge la independència guanyarà aquest primer assalt sense discussió.
El 9N és més a prop.
Actualització: Mantinc tot el que he dit abans, però crec que és molt important i cal tenir en compte la contextualització que fa el media.cat: El grup Godó compta amb un multiplex a la seva disposició on serveix 8TV i lloga els altres tres canals a RAC105TV , Barça TV i Estil9TV.
Solució donanda pel PPSOE. Matem un parell d'ocells d'un sol tret i ja té preparat un esborrany de reordenació de la TDT. Aquesta reordenacio alliberararà aquest ample de banda reduint un mulltiplex de la Corporació Catalana i un altre de TVE.
Cal dir que, actualment, la Corpo és un cas singular al disposar de dos multiplex. Un d'ells només ocupat a mitges a l'espera que algun dia sigui certa la reciprocitat amb el País Valencià i les Illes Balears, és dir, que a Catalunya es pugui veure, si algun dia torna, un canal públic de la TV valenciana, i un canal públic balear. L'objectiu és cohesionar l'espai lingüístic català amb un espai comunicacional comú.
El cas és que amb el pla del ministeri això no podrà ser. Hi han altres solucions tècniques, per descomptat, ja que hi han canals buits. Però el ministeri sembla que optarà per la retallada de multiplex.
És una decisió política. Clarament.
El PP considera que els catalans estem adoctrinats per TV3. Resulta que a Catalunya es poden veure més de 60 canals, la majoria en castellà. Però per alguna raó màgica els catalans -tots- només veuen TV3 que mitjançant missatges subliminals, o amb alguna altra tècnica diabòlica d'obscur origen, ens infecta del virus del nacionalisme i ens torna anti-espanyolistes fanàtics.
El PP creu que, en realitat, no importa que per TV3 l'emissió sigui de contingut generalista, o que les mateixes pel·lícules que es veuen siguin les mateixes que es poden veure als canals espanyols, perquè el perill de TV3 no són els continguts, si no l'idioma.
L'autèntic perill de TV3 és l'idioma. La llengua catalana té unes freqüències i uns sons especials que converteixen a qui l'escolta i qui la parla en un nacionalista furibund i irredempt. Es veu que les freqüències satàniques de la llengua catalana ressonen a les cavitats del cervell provocant aquesta perillosa reacció.
Per això el PP ataca la llengua catalana per terra, mar i aire. Ataquen l'escola en català, a les Illes Balears, al País Valencià, a Catalunya... i ara la comunicació audiovisual. Van tancar Canal 9, la seva més gran victòria, de moment, i ara apunten les bateries contra TV3.
El PP espera que fent callar TV3 i destruint la immersió lingüística exterminarà el "virus del nacionalisme".
No tindran temps. Han perdut.
Són cecs. Cecs de nacionalisme. Perquè els únics nacionalistes fanàtics que hi han aquí són ells. Són ells els que ahir mateix, van tornar a negar la identitat nacional catalana. El nacionalisme espanyol és incapaç de reconèixer la identitat nacional catalana. Com si jo no sabés qui soc i quina és la meva identitat, també la meva identitat nacional...
El PP és un partit en mans -i votat- per nacionalistes fanàtics espanyols. No es pot explicar d'una altre forma. per això volen imposar el castellà i destruir el català, perquè com a nacionalistes que són, només hi ha una forma de ser espanyol, que és la seva, de raça i monolingüe castellana o, si ets espanyol assimilat -és dir, de segona- amb una llengua vernacla, residual i només apta per a la cosa folklòrica; d'això se'n diu supremacisme lingüístic. Aquest és la visió dels nacionalistes del PP. Racista i supremacista.
Però no només. El nacionalisme del PP ret culte a l'autoritat, a la jerarquia i al poder. A "l'ordeno y mano", a la roja, a la "furia española", al "Valle de los Caídos", al "Caudillo bajo palio" i al masclisme de Cañete. Tot plegat un supremacisme darrere un altre: feixisme, integrisme religiós, masclisme.
Afegeixo: aquest partit bàrbar és un espai adobat per al creixement de la corrupció i dels corruptes que des de la impunitat del partit, hereu dels trinxeraires falangistes, poden fer i desfer negocis, traficar amb influències i amenaçar i eliminar a tots aquells que se'ls oposin. Aquesta és l'explicació de les detencions de twitaires maleducats, trinxeraires també, sens dubte... però que en cap cas és proporcional una amenaça al twitter amb la detenció i l'escorcoll. No es proporcional ni es busca que ho sigui perquè el PP també és repressió i censura.
Tot això és el PP, i l'atac a TV3 no és més que una altre gota que cau en un vas que fa temps que està vessant.
Aquest diumenge puc tornar el cop. El diumenge votaré. Per ajudar a deslliurar el meu país d'aquest ofec angoixós i opressiu, d'aquest mal -autèntic mal- que representa el PP. Votaré per acabar amb aquesta descarada impunitat mafiosa.
Però no us penseu que votaré a la contra, o amb ràbia. Al contrari. Votaré en positiu. Per la llibertat del meu país, que és la meva i la de les persones que hi vivim. Amb alegria, amb confiança i amb esperança. Votaré per la independència del meu país. Votaré pel nou país.
Aquest diumenge la independència guanyarà aquest primer assalt sense discussió.
El 9N és més a prop.
Actualització: Mantinc tot el que he dit abans, però crec que és molt important i cal tenir en compte la contextualització que fa el media.cat: El grup Godó compta amb un multiplex a la seva disposició on serveix 8TV i lloga els altres tres canals a RAC105TV , Barça TV i Estil9TV.
divendres, 16 de maig del 2014
Cañete el súper-macho i supremacismes variats
Supremacisme és, de forma molt resumida, una idea o teoria que diu que un grup definit per una característica és superior o millor que un altre.
Per exemple, si la característica es la raça, parlem de racisme; si és el gènere, sexisme.
Altres supremacismes que ens toquen de prop: per exemple, el supremacisme lingüístic. Que seria aquell supremacisme que diu que una llengua és millor que una altre. El supremacisme de models socials, que posaria com a superior, per exemple, el model de vida "occidental", enfront del model social d'una tribu indígena de la selva amazònica. O el supremacisme nacionalista, aquell que diu que ser d'una nació és millor que una altre, o que nega l'existència mateixa d'una altre identitat nacional. O el supremacisme religiós dels integristes de la religió que sigui. O el supremacisme dels rics que es consideren superiors als pobres. O el dels poderosos, que es consideren superiors als ciutadans corrents.
Forçant-ho, potser es podria parlar genèricament d'un supremacisme ideològic, segons el qual, uns determinats valors o principis ètics serien superiors a d'altres i aquí debatríem sobre la "superioritat ètica" de les esquerres sobre les dretes, o viceversa.
Crec que això últim dona per un debat molt interessant, però ara em centraré en només un d'aquests supremacismes. El de gènere. Concretament el supremacisme de gènere masculí. El masclisme.
Ve al cas perquè ahir van fer per la tele un cara a cara entre el candidat del PP, Arias Cañete, i la del PSOE, Elena Valenciano, i per unes declaracions posteriors de Cañete.
Primera pregunta ¿per què la impostura d'un cara a cara, falsament anomenat debat, entre PP i PSOE, quan són les dues cares d'una mateixa moneda, el PPSOE, que fins i tot Felipe González diu que, si cal (com ho sabran si cal?), haurien de fer un govern de concentració? Ai senyor... aquests ex-presidents que no estan atents a les directrius de campanya... Les banderoles del PSC demanant aturar Rajoy, i el González reclamant un govern de concentració...
Segona. El senyor Cañete és masclista. I ruc. El dubte és si és més ruc que masclista, o més masclista que ruc. Les declaracions són de traca: "Si haces un abuso de superioridad intelectual, parece que eres un machista y estás acorralando a una mujer indefensa". Coi, fa riure i tot.
Cañete és masclista (i ruc) i, per tant, és supremacista. Jo estic convençut que no només és supremacista de gènere. També deu ser-ho,en funció del partit en que milita, lingüístic i nacionalista.
Sospito, també, que els vots que rebi respondran a aquest mateix perfil. No crec que a ningú li quedi cap dubte després de les declaracions del personatge. Qui vota a Cañete sap que fa. Dic, doncs, que aquells que votin al PP o faran perquè, en diferents graus, també són supremacistes.
La senyora Valenciano segurament no és supremacista de gènere. Poques dones ho són, la veritat. Equiparar masclisme i feminisme és, simplement, una bestiesa i desconèixer el que és el feminisme. Avui en dia el feminisme malda per una igualtat de drets que no s'ha aconseguit. En cap cas és un supremacisme. No es pot ser supremacista quan la teva lluita es l'equiparació en drets ( no obtenir més drets, si no els mateixos!).
Tanmateix, la senyora Valenciano , en virtut del partit en que milita, segurament comparteix amb el senyor Cañete posicionaments supremacistes linguístics i nacionalistes.
I no només: que Cañete i Valenciano se les tinguessin ahir en un "debat" demostra que efectivament tots dos comparteixen el supremacisme ideològic segons el qual el bipartit, el PPSOE, és śuperior a la resta i que això de la pluralitat està molt bé quan només és de dos.
Supremacistes ells. Que l'Arias Cañete sigui, a més, masclista no hauria d'extranyar. Gairebé diria que és podia deduir. I també que, tot i sabent-ho, el PPSOE rebrà més de la meitat dels vots que s'emetran el 25M.
EL problema no és que Cañete i Valenciano siguin més o menys supremacistes. El problema és que els que els votaran, també ho són. Moltes de les dones que votaran a Cañete, són tant o més masclistes que ell. A veure, si tries a qui et representa, si ets masclista és "correcte" o "ja ve a ser" que un masclista et representi. O un supremacista, si ets, simplement, supremacista.
No cal ser un geni per adonar-se que un Parlament amb majories supremacistes no és democràtic. Democràcia és, entre d'altres coses, el respecte a les minories. Una majoria supremacista respectarà a una minoria que considera inferior?
Aquest és un dels molts casos pràctics que il·lustren que una cosa és la democràcia, i una altre triar "representants".
El 25M votaré, entre d'altres coses, també per plantar cara als supremacistes.
I no, només amb votar, no n'hi ha prou.
Per exemple, si la característica es la raça, parlem de racisme; si és el gènere, sexisme.
Altres supremacismes que ens toquen de prop: per exemple, el supremacisme lingüístic. Que seria aquell supremacisme que diu que una llengua és millor que una altre. El supremacisme de models socials, que posaria com a superior, per exemple, el model de vida "occidental", enfront del model social d'una tribu indígena de la selva amazònica. O el supremacisme nacionalista, aquell que diu que ser d'una nació és millor que una altre, o que nega l'existència mateixa d'una altre identitat nacional. O el supremacisme religiós dels integristes de la religió que sigui. O el supremacisme dels rics que es consideren superiors als pobres. O el dels poderosos, que es consideren superiors als ciutadans corrents.
Forçant-ho, potser es podria parlar genèricament d'un supremacisme ideològic, segons el qual, uns determinats valors o principis ètics serien superiors a d'altres i aquí debatríem sobre la "superioritat ètica" de les esquerres sobre les dretes, o viceversa.
Crec que això últim dona per un debat molt interessant, però ara em centraré en només un d'aquests supremacismes. El de gènere. Concretament el supremacisme de gènere masculí. El masclisme.
Ve al cas perquè ahir van fer per la tele un cara a cara entre el candidat del PP, Arias Cañete, i la del PSOE, Elena Valenciano, i per unes declaracions posteriors de Cañete.
Primera pregunta ¿per què la impostura d'un cara a cara, falsament anomenat debat, entre PP i PSOE, quan són les dues cares d'una mateixa moneda, el PPSOE, que fins i tot Felipe González diu que, si cal (com ho sabran si cal?), haurien de fer un govern de concentració? Ai senyor... aquests ex-presidents que no estan atents a les directrius de campanya... Les banderoles del PSC demanant aturar Rajoy, i el González reclamant un govern de concentració...
Segona. El senyor Cañete és masclista. I ruc. El dubte és si és més ruc que masclista, o més masclista que ruc. Les declaracions són de traca: "Si haces un abuso de superioridad intelectual, parece que eres un machista y estás acorralando a una mujer indefensa". Coi, fa riure i tot.
Cañete és masclista (i ruc) i, per tant, és supremacista. Jo estic convençut que no només és supremacista de gènere. També deu ser-ho,en funció del partit en que milita, lingüístic i nacionalista.
Sospito, també, que els vots que rebi respondran a aquest mateix perfil. No crec que a ningú li quedi cap dubte després de les declaracions del personatge. Qui vota a Cañete sap que fa. Dic, doncs, que aquells que votin al PP o faran perquè, en diferents graus, també són supremacistes.
La senyora Valenciano segurament no és supremacista de gènere. Poques dones ho són, la veritat. Equiparar masclisme i feminisme és, simplement, una bestiesa i desconèixer el que és el feminisme. Avui en dia el feminisme malda per una igualtat de drets que no s'ha aconseguit. En cap cas és un supremacisme. No es pot ser supremacista quan la teva lluita es l'equiparació en drets ( no obtenir més drets, si no els mateixos!).
Tanmateix, la senyora Valenciano , en virtut del partit en que milita, segurament comparteix amb el senyor Cañete posicionaments supremacistes linguístics i nacionalistes.
I no només: que Cañete i Valenciano se les tinguessin ahir en un "debat" demostra que efectivament tots dos comparteixen el supremacisme ideològic segons el qual el bipartit, el PPSOE, és śuperior a la resta i que això de la pluralitat està molt bé quan només és de dos.
Supremacistes ells. Que l'Arias Cañete sigui, a més, masclista no hauria d'extranyar. Gairebé diria que és podia deduir. I també que, tot i sabent-ho, el PPSOE rebrà més de la meitat dels vots que s'emetran el 25M.
EL problema no és que Cañete i Valenciano siguin més o menys supremacistes. El problema és que els que els votaran, també ho són. Moltes de les dones que votaran a Cañete, són tant o més masclistes que ell. A veure, si tries a qui et representa, si ets masclista és "correcte" o "ja ve a ser" que un masclista et representi. O un supremacista, si ets, simplement, supremacista.
No cal ser un geni per adonar-se que un Parlament amb majories supremacistes no és democràtic. Democràcia és, entre d'altres coses, el respecte a les minories. Una majoria supremacista respectarà a una minoria que considera inferior?
Aquest és un dels molts casos pràctics que il·lustren que una cosa és la democràcia, i una altre triar "representants".
El 25M votaré, entre d'altres coses, també per plantar cara als supremacistes.
I no, només amb votar, no n'hi ha prou.
Coses que passen (a més llocs que una mina turca)
Més de 300 morts a una mina turca. Crec que era Stalin que deia que un mort és una tragèdia, i un milió, una estadística. 300 morts és una tragèdia o una estadística? Fa de mal dir. Són coses que passen.
Més de tres cents treballadors s'hi han deixat la vida en una mina. Això passa a l'any 2014. Com apuntava el primer ministre turc, en una al·lucinant intervenció, més o menys el mateix nombre de morts que fa cent anys a una mina nord-americana. I afegia: coses que passen.
Coses que passen. Els treballadors turcs no han aguantat més i han escridassat Erdogan, i potser alguns li han cridat que hauria de ser ell qui hagués mort a la mina, i no els seus pares, germans, amics o fills. I li han desitjat la mort. Això s'entén, oi? Són coses que passen.
Quan l'escarni ha semblat que podria anar a més, o potser aprofitant que el manifestant estava lluny del grup, els escortes del primer ministre turc l'han agafat i l'han apallissat. El poder ja ho té això. Contra tot un poble s'ho rumia. Contra el ciutadà indefens s'hi acarnissa. Els rics i poderosos reben tractament Premium. També són coses que passen.
Com en el cas de la diputada dels tretze sous. La policia ha anat a buscar a l'autor d'uns tuits en que demanava la mort de més poderosos. De debò cal enviar la policia? No hi ha una cosa que se'n diu proporcionalitat? Si jo et dic "more't, fill de puta", m'han d'enviar la policia? no seria més proporcional respondre amb un "More't tu, cabronàs!" i quedem en paus? O potser és que n'hi han que caguen a part i no se'ls pot insultar? Em fa que és això últim. Efectivament, l'acció policial no pretén ser proporcional. Pretén justament ser desproporcionada. Pretén espantar. Deixar clar qui mana. Qui és el poderós i qui el serf.
Per una banda, tens tres-cents miners morts. Morts per un sistema que cerca la millora de la productivitat, al preu que sigui. Gent que és material fungible. A Turquia, i a d'altres llocs. I la gent que demana que rodin caps. Esclats d'ira quan la injustícia es fa insuportable. Injustícies, però, que elits més subtils són capaces d'anar introduint gradualment, poc a poc, de forma que les granotes bullen sense adonar-se'n. Tant que fins i tot arriben a comptar amb el vot favorable d'algunes de les granotes.
Per l'altre banda, poderosos que ni tan sols estan disposats a tolerar els esclats d'ira. I aleshores envien la policia a detenir a qui els amenaça de paraula, o a apallissar-lo. En la línia de les lleis mordaça, també volen controlar Internet. Al meu poble d'això en diem censura i feixisme.
Més de 300 treballadors morts a Turquia. Morts per l'avarícia dels poderosos. Als poderosos no els cal amenaçar des de Twitter. En tenen prou amb més eficiència. És el mercat i la globalització. Són coses que passen. Mala sort. Una estadística. Ara calla i treballa. Obeeix. More't en silenci i no emprenyis.
Doncs no. Ni a Turquia ni aquí.
Més de tres cents treballadors s'hi han deixat la vida en una mina. Això passa a l'any 2014. Com apuntava el primer ministre turc, en una al·lucinant intervenció, més o menys el mateix nombre de morts que fa cent anys a una mina nord-americana. I afegia: coses que passen.
Coses que passen. Els treballadors turcs no han aguantat més i han escridassat Erdogan, i potser alguns li han cridat que hauria de ser ell qui hagués mort a la mina, i no els seus pares, germans, amics o fills. I li han desitjat la mort. Això s'entén, oi? Són coses que passen.
Quan l'escarni ha semblat que podria anar a més, o potser aprofitant que el manifestant estava lluny del grup, els escortes del primer ministre turc l'han agafat i l'han apallissat. El poder ja ho té això. Contra tot un poble s'ho rumia. Contra el ciutadà indefens s'hi acarnissa. Els rics i poderosos reben tractament Premium. També són coses que passen.
Com en el cas de la diputada dels tretze sous. La policia ha anat a buscar a l'autor d'uns tuits en que demanava la mort de més poderosos. De debò cal enviar la policia? No hi ha una cosa que se'n diu proporcionalitat? Si jo et dic "more't, fill de puta", m'han d'enviar la policia? no seria més proporcional respondre amb un "More't tu, cabronàs!" i quedem en paus? O potser és que n'hi han que caguen a part i no se'ls pot insultar? Em fa que és això últim. Efectivament, l'acció policial no pretén ser proporcional. Pretén justament ser desproporcionada. Pretén espantar. Deixar clar qui mana. Qui és el poderós i qui el serf.
Per una banda, tens tres-cents miners morts. Morts per un sistema que cerca la millora de la productivitat, al preu que sigui. Gent que és material fungible. A Turquia, i a d'altres llocs. I la gent que demana que rodin caps. Esclats d'ira quan la injustícia es fa insuportable. Injustícies, però, que elits més subtils són capaces d'anar introduint gradualment, poc a poc, de forma que les granotes bullen sense adonar-se'n. Tant que fins i tot arriben a comptar amb el vot favorable d'algunes de les granotes.
Per l'altre banda, poderosos que ni tan sols estan disposats a tolerar els esclats d'ira. I aleshores envien la policia a detenir a qui els amenaça de paraula, o a apallissar-lo. En la línia de les lleis mordaça, també volen controlar Internet. Al meu poble d'això en diem censura i feixisme.
Més de 300 treballadors morts a Turquia. Morts per l'avarícia dels poderosos. Als poderosos no els cal amenaçar des de Twitter. En tenen prou amb més eficiència. És el mercat i la globalització. Són coses que passen. Mala sort. Una estadística. Ara calla i treballa. Obeeix. More't en silenci i no emprenyis.
Doncs no. Ni a Turquia ni aquí.
divendres, 9 de maig del 2014
Comença la campanya del 25M.
Tornant cap a casa se m'ha fet evident que la campanya per les eleccions al Parlament Europeu ja ha començat.
El primer impacte han estat les banderoles del PSC. Em demano si el director de campanya del PSC és un becari en pràctiques. No apareix ni el nom del candidat. Només alguna referència a Europa i una segona idea: Contra Rajoy. Rajoy apareix escrit. El candidat no. Impressionant. A falta de cap proposta en positiu, confien que Marianico el Corto els faci la campanya. Nivellàs.
Més endavant m'he trobat cartells de Ciutadans. Lema en clau unionista. Res a dir. Ciutadans es pren seriosament que hi haurà votacions el 9N, i que aquestes del 25M són una gran oportunitat per copsar l'estat de la qüestió i fer campanya.
No crec que la majoria de la gent es prengui a hores d'ara el 25M com un assaig general del 9N, però per mi és obvi que el procés d'independència i el referèndum del 9N marcaran les eleccions europees. Crec que la majoria dels partits, amb la no tan inesperada excepció dels extraterrestres del PSC, així ho han entès i d'una forma o altre la consulta i la independència de Catalunya estaran presents a les campanyes respectives.
Més endavant he trobat la cara de l'Alejo Vidal-Quadras (nou partit, Vox) mirant-me de fit a fit. Un calfred m'ha recorregut l'esquena i he sentit l'angoixosa sensació que algú volia mossegar-me la jugular. He fet el senyal de la creu i he resat a la Mare de Déu de Montserrat encomanant-me a la seva protecció i he seguit endavant. Ha estat efectiu. Ningú m'ha mossegat. Després he rigut per desfer-me'n de la tensió del moment: que només era una cartell, coi! Sí, sí.. Però m'ha semblat que em seguia amb la mirada. Aquesta nit tindré malsons.
Ja arribant a casa, un grupet de CiU m'han donat un fullet amb propaganda del Tremosa. Efectivament, propaganda en clau catalana, aquesta en favor de la consulta i de la independència. I només un punt parlant d'una Europa social que podria haver signat qualsevol militant d'ICV.
No he vist encara les propagandes d'ERC, PP i la resta de forces. Ja arribaran. De fet, però, no espero grans sorpreses. Em sembla que l'única sorpresa, relativa, serà la pixada fora de test del PSC. Només relativa perquè últimament sembla que s'hi estan especialitzat.
És destacable també l'absència de la CUP. La CUP té una agenda pròpia i el Parlament Europeu no entra dins la seva estratègia d'acció municipalista. Cal tenir present que ja va ser per ells tot un pas, no gens senzill de donar, l'accés al Parlament Català. En absència del procés d'independència no tinc cap dubte que no l'haurien donat.
Bé. Tot plegat un inici de campanya. Dues setmanes amb eslògans, mítings, declaracions, contra-declaracions i el que calgui per, finalment, el dia 25 anar a votar... o no.
Personalment, jo aniré a votar i tinc ben clar que ho faré per Terricabras i per Maragall. He dit algun cop que estic afiliat a ERC? doncs sí, mira.
Però, i si no ho tens clar a qui votar? fàcil: no votis.
No votis. Així de senzill. L'únic vot útil és aquell que serveix per triar a qui millor et representa. Si ningú et representa prou bé, no votis.
M'agradaria molt que els partits compromesos amb la independència de Catalunya obtinguessin un gran resultat. Aclaparador. Incontestable. Que fos així pel convenciment dels electors, que expressarien d'aquesta forma el seu suport i el compromís de la majoria del poble amb el procés. El meu somni és una participació alta i una majoria ampla i indiscutible de l'independentisme.
És la meva visió i amb aquesta visió votaré. Però senzillament, si cap dels partits que es presenta, sigui pro-consulta, o no, sigui independentista, o no, no et representa prou bé, el que és coherent és no votar. És el més democràtic.
Per què? Doncs perquè les eleccions del 25 de maig són unes eleccions molt importants, però la democràcia és molt més que anar a votar un dia i callar quatre anys. No. La Democràcia es fa dia a dia. Cada dia.
I si aquell dia cap partit et representa, no votis. Els partits si són veritablement democràtics, haurien de fer-se el càrrec que no votar aquell dia també és democràcia. El no-vot sempre és més difícil d'interpretar que el vot: perquè cap partit em representa, perquè estic malalt, perquè sóc fora, perquè se me'n fot, perquè no serveix per res, perquè ja m'està bé com van les coses... Costa d'interpretar.
Però, en tot cas, l'opinió dels abstencionistes és l'opinió (críptica) que tenen aquell dia. Una opinió que pot canviar l'endemà si canvien les circumstàncies. Democràcia no és votar avui i donar un xec en blanc per quatre anys. Democràcia és participar en decisions, mobilitzacions i accions "cada dia" o, si més no, en allò que sentim que ens afecta, quan ens afecta.
Vull destacar el lamentable anunci del Gobierno de España (*) per motivar la gent a votar. Tota una declaració de la seva forma d'entendre la democràcia:
"El 25 de mayo, Aliki decidirá quién dirige Europa ¿Y tú?"
Impressionant.
No senyors. No es tria "quién dirige Europa". Qué més voldrien aquest coi de fatxes! A qui es tria és als representants dels ciutadans. Representants que han de retre comptes als ciutadans que els trien.
Representants. No dirigents. Representants que han d'arribar a acords de forma democràtica entre ells i fer que aquests acords siguin referendats pels pobles que els han triat. Vostès no ens manen, vostès estan al nostre servei. Fiquin-s'ho al cap d'una puta vegada.
Però, clar, segons el PPSOE, es tria als "dirigents". És el que passa quan no has aprovat primer de democràcia, que se t'escapen els conceptes bàsics i acabes cagant-la amb anuncis tan vergonyosos com aquest.
És fabulós. Tant de bo, per ells, que la gent assumís que es trien "dirigents". En definitiva, si tries un "dirigent", aquest pot ordenar-te que et llencis daltabaix d'un barranc, i tu a obeir, perquè prou que l'has triat a ell com a "dirigent", no? doncs ara sigues conseqüent i salta! Almenys durant els quatre anys que el "dirigent" pot manar, el teu cul és seu. No haver-lo votat.
En canvi, si el que tries és un representant, aleshores ets tu el que li pots dir, "vostè ja no em representa, torni-se'n a casa". I això qualsevol dia dels quatre anys de la seva representació.
Quin canvi de punt de vista, oi? No és gens casual l'anunci del "gobierno". És com entenen la "democràcia". I com volen que l'entenguin els ciutadans.
En fi. Que espero una gran participació i una gran majoria per la Independència. En la mida de les meves petites possibilitats faré el que pugui per a que així sigui.
Però si la participació és baixa faríem bé, tots plegats d'analitzar molt bé el perquè, sense fer-ne un drama. La democràcia és molt més que votar un dia. En cap cas hauria de menystenir-se el poderós missatge de l'abstenció. El no-vot, el silenci.
És, moltes vegades, el més eloqüent del crits.
(*) De traca. Resulta que la imatge de la campanya no és del "Gobierno de España" si no, agafeu-vos fort, del Parlament Europeu.
Si aquesta és l'Europa a la que hem d'anar, aleshores em demano l'expulsió. Anem fins si aquesta és la idea de la democràcia que tenen a Europa. Em sembla demencial aquesta campanya.
Encara ens faran un favor si amb la independència en quedem fora.
La democràcia a Europa està molt pitjor del que em pensava si els ciutadans europeus toleren aquesta mena de missatges.
No m'extranya gens que el PPSOE estigui aplaudint amb les orelles aquesta campanya del Parlament Europeu.
El primer impacte han estat les banderoles del PSC. Em demano si el director de campanya del PSC és un becari en pràctiques. No apareix ni el nom del candidat. Només alguna referència a Europa i una segona idea: Contra Rajoy. Rajoy apareix escrit. El candidat no. Impressionant. A falta de cap proposta en positiu, confien que Marianico el Corto els faci la campanya. Nivellàs.
Més endavant m'he trobat cartells de Ciutadans. Lema en clau unionista. Res a dir. Ciutadans es pren seriosament que hi haurà votacions el 9N, i que aquestes del 25M són una gran oportunitat per copsar l'estat de la qüestió i fer campanya.
No crec que la majoria de la gent es prengui a hores d'ara el 25M com un assaig general del 9N, però per mi és obvi que el procés d'independència i el referèndum del 9N marcaran les eleccions europees. Crec que la majoria dels partits, amb la no tan inesperada excepció dels extraterrestres del PSC, així ho han entès i d'una forma o altre la consulta i la independència de Catalunya estaran presents a les campanyes respectives.
Més endavant he trobat la cara de l'Alejo Vidal-Quadras (nou partit, Vox) mirant-me de fit a fit. Un calfred m'ha recorregut l'esquena i he sentit l'angoixosa sensació que algú volia mossegar-me la jugular. He fet el senyal de la creu i he resat a la Mare de Déu de Montserrat encomanant-me a la seva protecció i he seguit endavant. Ha estat efectiu. Ningú m'ha mossegat. Després he rigut per desfer-me'n de la tensió del moment: que només era una cartell, coi! Sí, sí.. Però m'ha semblat que em seguia amb la mirada. Aquesta nit tindré malsons.
Ja arribant a casa, un grupet de CiU m'han donat un fullet amb propaganda del Tremosa. Efectivament, propaganda en clau catalana, aquesta en favor de la consulta i de la independència. I només un punt parlant d'una Europa social que podria haver signat qualsevol militant d'ICV.
No he vist encara les propagandes d'ERC, PP i la resta de forces. Ja arribaran. De fet, però, no espero grans sorpreses. Em sembla que l'única sorpresa, relativa, serà la pixada fora de test del PSC. Només relativa perquè últimament sembla que s'hi estan especialitzat.
És destacable també l'absència de la CUP. La CUP té una agenda pròpia i el Parlament Europeu no entra dins la seva estratègia d'acció municipalista. Cal tenir present que ja va ser per ells tot un pas, no gens senzill de donar, l'accés al Parlament Català. En absència del procés d'independència no tinc cap dubte que no l'haurien donat.
Bé. Tot plegat un inici de campanya. Dues setmanes amb eslògans, mítings, declaracions, contra-declaracions i el que calgui per, finalment, el dia 25 anar a votar... o no.
Personalment, jo aniré a votar i tinc ben clar que ho faré per Terricabras i per Maragall. He dit algun cop que estic afiliat a ERC? doncs sí, mira.
Però, i si no ho tens clar a qui votar? fàcil: no votis.
No votis. Així de senzill. L'únic vot útil és aquell que serveix per triar a qui millor et representa. Si ningú et representa prou bé, no votis.
M'agradaria molt que els partits compromesos amb la independència de Catalunya obtinguessin un gran resultat. Aclaparador. Incontestable. Que fos així pel convenciment dels electors, que expressarien d'aquesta forma el seu suport i el compromís de la majoria del poble amb el procés. El meu somni és una participació alta i una majoria ampla i indiscutible de l'independentisme.
És la meva visió i amb aquesta visió votaré. Però senzillament, si cap dels partits que es presenta, sigui pro-consulta, o no, sigui independentista, o no, no et representa prou bé, el que és coherent és no votar. És el més democràtic.
Per què? Doncs perquè les eleccions del 25 de maig són unes eleccions molt importants, però la democràcia és molt més que anar a votar un dia i callar quatre anys. No. La Democràcia es fa dia a dia. Cada dia.
I si aquell dia cap partit et representa, no votis. Els partits si són veritablement democràtics, haurien de fer-se el càrrec que no votar aquell dia també és democràcia. El no-vot sempre és més difícil d'interpretar que el vot: perquè cap partit em representa, perquè estic malalt, perquè sóc fora, perquè se me'n fot, perquè no serveix per res, perquè ja m'està bé com van les coses... Costa d'interpretar.
Però, en tot cas, l'opinió dels abstencionistes és l'opinió (críptica) que tenen aquell dia. Una opinió que pot canviar l'endemà si canvien les circumstàncies. Democràcia no és votar avui i donar un xec en blanc per quatre anys. Democràcia és participar en decisions, mobilitzacions i accions "cada dia" o, si més no, en allò que sentim que ens afecta, quan ens afecta.
Vull destacar el lamentable anunci del Gobierno de España (*) per motivar la gent a votar. Tota una declaració de la seva forma d'entendre la democràcia:
"El 25 de mayo, Aliki decidirá quién dirige Europa ¿Y tú?"
Impressionant.
No senyors. No es tria "quién dirige Europa". Qué més voldrien aquest coi de fatxes! A qui es tria és als representants dels ciutadans. Representants que han de retre comptes als ciutadans que els trien.
Representants. No dirigents. Representants que han d'arribar a acords de forma democràtica entre ells i fer que aquests acords siguin referendats pels pobles que els han triat. Vostès no ens manen, vostès estan al nostre servei. Fiquin-s'ho al cap d'una puta vegada.
Però, clar, segons el PPSOE, es tria als "dirigents". És el que passa quan no has aprovat primer de democràcia, que se t'escapen els conceptes bàsics i acabes cagant-la amb anuncis tan vergonyosos com aquest.
És fabulós. Tant de bo, per ells, que la gent assumís que es trien "dirigents". En definitiva, si tries un "dirigent", aquest pot ordenar-te que et llencis daltabaix d'un barranc, i tu a obeir, perquè prou que l'has triat a ell com a "dirigent", no? doncs ara sigues conseqüent i salta! Almenys durant els quatre anys que el "dirigent" pot manar, el teu cul és seu. No haver-lo votat.
En canvi, si el que tries és un representant, aleshores ets tu el que li pots dir, "vostè ja no em representa, torni-se'n a casa". I això qualsevol dia dels quatre anys de la seva representació.
Quin canvi de punt de vista, oi? No és gens casual l'anunci del "gobierno". És com entenen la "democràcia". I com volen que l'entenguin els ciutadans.
En fi. Que espero una gran participació i una gran majoria per la Independència. En la mida de les meves petites possibilitats faré el que pugui per a que així sigui.
Però si la participació és baixa faríem bé, tots plegats d'analitzar molt bé el perquè, sense fer-ne un drama. La democràcia és molt més que votar un dia. En cap cas hauria de menystenir-se el poderós missatge de l'abstenció. El no-vot, el silenci.
És, moltes vegades, el més eloqüent del crits.
(*) De traca. Resulta que la imatge de la campanya no és del "Gobierno de España" si no, agafeu-vos fort, del Parlament Europeu.
Si aquesta és l'Europa a la que hem d'anar, aleshores em demano l'expulsió. Anem fins si aquesta és la idea de la democràcia que tenen a Europa. Em sembla demencial aquesta campanya.
Encara ens faran un favor si amb la independència en quedem fora.
La democràcia a Europa està molt pitjor del que em pensava si els ciutadans europeus toleren aquesta mena de missatges.
No m'extranya gens que el PPSOE estigui aplaudint amb les orelles aquesta campanya del Parlament Europeu.
dimecres, 7 de maig del 2014
ISS HD Earth Viewing Experiment
No se quant de temps estarà accessible, però mentre ho sigui aquí tindrà un lloc.
Es tracta del "ISS HD Earth Viewing Experiment", l'emissió en directe i en alta definició de quatre càmeres de l'Estació Espacial Internacional (International Space Station, ISS) que apunten a la Terra.
La ISS és la demostració que la humanitat pot fer grans coses. Que mereixem un vot de confiança. Que la ciència, la tècnica i l'ètica són la clau per oferir el millor de la nostra espècie. Crec que hi han poques coses més inspiradores i poètiques que les imatges del nostre planeta des de l'espai. Aquesta resplandent bola blava que és la llar de l'humanitat i la nostra nau espacial. El lloc més preciós de l'univers. Gaia.
Per mi és emocionant. No sé si la humanitat té una missió, però si puc triar, m'agradaria que la missió i el destí de la humanitat sigui explorar l'espai, portar vida a altres planetes, conèixer altres civilitzacions. Per a que això sigui possible, en tot cas, és imprescindible que siguem responsables de la nostra llar i de totes les formes de vida que en són hostes i filles, però també motor dels seus cicles.
De la Terra estant, el cel ens dibuixa un mar d'estels, bell i reptador. Del cel estant, el nostre vaixell es revela esplendorós. Una bola de marbre blau. La més extraordinària de les gemmes.
Encasto, doncs, el canal d'streaming de la ISS en aquesta pàgina, per poder tornar-hi i gaudir-ne, si més no mentre estigui en servei.
Els canvis de càmera fan que es perdi el senyal durant alguns segons i, aleshores, la pantalla queda en gris. Per a més informació, podeu adreçar-vos a la pàgina del projecte o també aquest article del Vilaweb.
Live streaming video by Ustream
Es tracta del "ISS HD Earth Viewing Experiment", l'emissió en directe i en alta definició de quatre càmeres de l'Estació Espacial Internacional (International Space Station, ISS) que apunten a la Terra.
La ISS és la demostració que la humanitat pot fer grans coses. Que mereixem un vot de confiança. Que la ciència, la tècnica i l'ètica són la clau per oferir el millor de la nostra espècie. Crec que hi han poques coses més inspiradores i poètiques que les imatges del nostre planeta des de l'espai. Aquesta resplandent bola blava que és la llar de l'humanitat i la nostra nau espacial. El lloc més preciós de l'univers. Gaia.
Per mi és emocionant. No sé si la humanitat té una missió, però si puc triar, m'agradaria que la missió i el destí de la humanitat sigui explorar l'espai, portar vida a altres planetes, conèixer altres civilitzacions. Per a que això sigui possible, en tot cas, és imprescindible que siguem responsables de la nostra llar i de totes les formes de vida que en són hostes i filles, però també motor dels seus cicles.
De la Terra estant, el cel ens dibuixa un mar d'estels, bell i reptador. Del cel estant, el nostre vaixell es revela esplendorós. Una bola de marbre blau. La més extraordinària de les gemmes.
Encasto, doncs, el canal d'streaming de la ISS en aquesta pàgina, per poder tornar-hi i gaudir-ne, si més no mentre estigui en servei.
Els canvis de càmera fan que es perdi el senyal durant alguns segons i, aleshores, la pantalla queda en gris. Per a més informació, podeu adreçar-vos a la pàgina del projecte o també aquest article del Vilaweb.
Live streaming video by Ustream
dijous, 1 de maig del 2014
1 de maig de 2014
El primer de maig és una diada indubtablement reivindicativa.
Molt més ho ha de ser avui, quan drets que han costat sang i patiment de tants treballadors es veuen retallats o negats. Arreu del món.
La historia està arribant a un punt d'inflexió i les elits del món preparen una versió 2.0 del capitalisme adaptada a un món de recursos minvants, de "classes mitjanes" que desapareixen. Un món que es precipita a un canvi climàtic. Un capitalisme 2.0 que destrueix el miratge de la "classe mitjana" per dividir el món entre poderosos i serfs. Un poderós agent de canvi.
Un món, però, en el que la interconnexió de la multitud és creixent, multitud que reclama més democràcia i el retorn del poder als pobles. Multituds que demanen i plantegen canvis i que cada cop tenen menys por. Empoderament ciutadà. Poc a poc. És aquesta una gran força.
La tensió entre aquestes dues forces i qui domini aquest conflicte definiran el món que ve.
Paraules com decreixement, autogestió, sobirania, democràcia... i també smart-cities, tecnologia, ciència... han de formar part de la solució. Segur que també lluita, reivindicació, resistència, transició... I consciència i confiança.
Rebutjo i combato "solucions" que incloguin por, guerra, censura, repressió, racisme, intolerància...
L'U de maig és un dia de de reivindicació d'aquest mon nou que és possible però, també i sobretot, de les lluites vives del dia a dia. La dels treballadors en EROs, la dels aturats, la dels afectats per la hipoteca...
L'U de maig els sindicats prenen la veu i els carrers. Una d'aquestes veus és la de la CGT. A continuació reprodueixo el "Manifest del 1er de Maig 2014 del Secretariat Permanent CGT Catalunya", amb el que em sento força identificat.
El món del futur serà el fruit del conflicte entre dues grans forces oposades. Inevitablement. No n'hi ha prou, doncs, amb resistir. Cal construir l'alternativa. Una alternativa molt més democràtica. Autogestionària.
Avui s'ha fet visible als carrers una part d'aquest conflicte. Però el conflicte es lluita cada dia, i és molt més que la lluita pels drets laborals. És per un món nou, diferent i millor. El món nou l'hem de fer lluitant cada dia. Amb confiança que ho aconseguirem.
Un altre món és possible.
1er de Maig 2014. Resistir no és suficient: Construïm l’autogestió
L’1 de maig és una data molt significativa per a totes i tots els militants de la causa de la classe treballadora. És una data en la qual, des de l’any 1889, les organitzacions del moviment obrer de tot el món sortim a ocupar l’espai públic per a reivindicar els nostres drets i per a honorar la memòria de tots i totes aquelles companyes que han patit al llarg dels segles la repressió a mans dels servidors del Capital i de l’Estat, per haver lluitat contra l’explotació i l’alienació que ens imposa el seu sistema econòmic i social. És una data carregada d’història, vinculada a la lluita per la jornada de vuit hores i a la memòria dels obrers ajusticiats l’any 1887 a Chicago, després de la revolta de Haymarket.
És per a nosaltres un moment propici per a visibilitzar la vigència del conflicte de classes, per a reivindicar el que som i el que hem estat, per a exhibir públicament el fil roig i negre que ens uneix amb totes i tots els qui ens van precedir en la lluita per l’emancipació social. Tanmateix, i malgrat la intensa significació associada a aquest dia, l’1 de maig no és sinó una data més en el calendari.
Perquè per a nosaltres tots i cadascun dels dies de l’any són 1 de maig, tots i cadascun dels dies de l’any han de ser bons per a la lluita, per a l’organització, per a la pràctica del suport mutu, per a treballar per la defensa dels drets de la nostra classe, per a fer camí vers la revolució social i la construcció de la societat autogestionària i antipatriarcal.
És per això que aquest 1 de maig hem de sortir al carrer no pas mirant al passat, sinó amb una mirada projectada al present i al futur. Estem vivint en una època caracteritzada per una agressiva ofensiva política i empresarial, per la regressió de drets a tots els nivells. Una època en la qual se’ns ha fet pagar un cop més a les treballadores i al conjunt de les classes populars tots els efectes derivats de l’esclat de la bombolla especulativa que havia caracteritzat el funcionament de l’economia capitalista durant els últims anys.
D’un temps ençà, hem assistit a la conversió d’una gegantina crisi financera internacional en una crisi del deute públic, la qual està essent utilitzada, sobretot als països del sud d’Europa, com un mecanisme de despossessió dels sectors més vulnerables de la població, dins d’una estratègia conscient de socialització de pèrdues privades a costa dels nostres salaris, les nostres condicions de treball i els nostres drets socials. Una estratègia la cara visible de la qual han estat i són les reformes laborals, amb totes les seves conseqüències (major precarització, afebliment de la negociació col•lectiva, més poder en mans dels empresaris...), les retallades a l’ensenyament, la sanitat, les pensions públiques i els ajuts a la dependència, les privatitzacions, els desnonaments, l’enduriment de les mesures repressives, i un llarg etcètera.
Davant d’això també han proliferat en els darrers temps noves formes de resistència, algunes de les quals han aconseguit un ampli suport social i han arribat a posar en qüestió públicament el discurs hegemònic dels austericides que ens governen i de la xarxa d’interessos mediàtics que els serveix com a altaveu. Molta gent ha reaccionat davant l’atac que estem patint, i ho ha fet organitzant-se i sortint al carrer. Cal congratular-se d’aquest fet, tot constatant, però, que la resposta popular no ha aconseguit fins ara aturar l’ofensiva, i que, si bé ha assolit victòries, aquestes han estat victòries parcials.
En cap cas creiem que s’hagin de menysprear, i menys encara quan han sorgit de dinàmiques organitzatives que han constituït un marc al si del qual moltes persones s’han empoderat i han pres consciència de la seva força col•lectiva. Però comença a ser urgent assumir que en els moments actuals resistir, només, ja no és suficient. Necessitem assolir victòries en les àrees fonamentals, que ens serveixin com a exemple per a fer veure a tothom que podem guanyar, victòries que facin trontollar el poder dels nostres enemics de classe. Victòries orientades a fer que la por canviï, definitivament, de bàndol.
I si hi ha algun àmbit en el qual això resulta urgent és en l’àmbit laboral, el qual és determinant per a totes i tots aquells que no disposem, per a sobreviure, de res més que de la nostra força de treball. Sabem, perquè ho patim cada dia, que ens trobem immersos en un món del treball extremadament precaritzat, dins del qual assistim al definitiu naufragi del model de mediació i pacificació dels conflictes que els "sindicats" del sistema s’han encarregat de gestionar des dels anys de la mal anomenada "transició política".
En aquest context, cal treballar intensament per a reforçar la capacitat d’acció col•lectiva de la classe treballadora, i en aquesta tasca nosaltres, els i les anarcosindicalistes, hem d’abocar tots els nostres esforços, amb els mètodes de lluita que ens caracteritzen: el suport mutu i l’acció directa. És hora d’enfortir l’autoorganització de les treballadores i dels treballadors des de la base, d’articular formes de solidaritat activa amb les lluites de les precàries, de socialitzar i estendre les vagues indefinides, d’ampliar la base social de suport als conflictes, més enllà dels centres de treball. És hora de persuadir a tothom que juntes podem, no només resistir o plantar cara, sinó també vèncer, derrotar la patronal i els seus servidors governamentals.
Aquesta és, ha de ser, la nostra tasca en els temps que han de venir. Perquè si nosaltres no ho fem ningú no ho farà per nosaltres. Prenem el carrer i anem a les manifestacions, participem en accions col•lectives, desobeïm! Amb una actitud de combat, és hora d’encadenar victòries i que l’optimisme esborri el cansament de les mirades.
L’1 DE MAIG, I TOTS ELS DIES DE L’ANY, LLUITEM PER L’EMANCIPACIÓ SOCIAL!
Confederació General del Treball
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de Catalunya
divendres, 25 d’abril del 2014
La dimissió de Cañas
Que el senyor Cañas hagi dimitit de diputat per la seva imputació per un presumpte frau a Hisenda de 430.000 euros no hauria de ser notícia. Molt menys encara una conducta exemplar. En cap cas.
Si aquest fos un país amb valors democràtics més profunds, la dimissió de Cañas no deixaria de ser un afer desagradable, pel fet que una greu sospita s'hauria alçat sobre un representant del poble, a una institució com el Parlament, la més important del país.
A un país amb valors democràtic més profunds, repeteixo, la imputació de Cañas no deixaria de ser un escàndol i la seva dimissió l'acte reflex immediat, sense alternativa possible.
Però aquest és un país on els valors democràtics són força millorables, malgrat que ens agradi dir el contrari, on la tolerància envers els casos de corrupció ens porta a uns malbarataments ingents i, sobretot, a una desconfiança sistèmica que és una de les causes profundes de molts dels mals que patim, en la meva opinió.
Cañas mereix respecte i la presumpció d'innocència. És innocent fins que no es demostri el contrari i jo me n'alegraré si se'n demostra la innocència. Perquè un representat del poble ha de ser digne d'aquesta confiança. I la dignitat i confiança dels Parlamentaris és la dignitat de la Institució. Espero, doncs, que Cañas surti net d'aquest afer. Pel bé de tots.
Però no hauria de ser exemplar la seva dimissió. En tot cas seria el pas conseqüent i inevitable a la imputació. dos i dos fan quatre. Si t'imputen, dimiteixes.
Resulta, però, que aquest pas conseqüent i inevitable -que així ho seria a un país amb valors democràtics més profunds que el nostre, i intolerant amb la corrupció- a la pràctica no ho és: ni conseqüent ni inevitable.
Lamentablement, doncs, la dimissió de Cañas és exemplar. És exemplar quan no havia de ser-ho.
Seria bo, molt bo, seria tot un signe de voler fer bé les coses que tots aquells diputats, alcaldes, tinents d'alcalde, càrrecs de les diputacions que estan imputats -tots ells representants del poble- presentessin la dimissió d'una vegada. O que els "dimitissin".
No tinc dades a ma, però m'atreviria a afirmar que a la majoria de partits trobaríem càrrecs electes imputats. A la vegada gairebé tots els partits afirmen que "Els càrrecs imputats han de dimitir".
Només demano, doncs, coherència.
Jo vull un nou país. La República. Per fundar-la calen estructures d'estat, segur, però tant o més important que les estructures físiques i organitzatives, el que cal és un poble digne, amb representants i institucions dignes d'aquest poble.
Si aquest fos un país amb valors democràtics més profunds, la dimissió de Cañas no deixaria de ser un afer desagradable, pel fet que una greu sospita s'hauria alçat sobre un representant del poble, a una institució com el Parlament, la més important del país.
A un país amb valors democràtic més profunds, repeteixo, la imputació de Cañas no deixaria de ser un escàndol i la seva dimissió l'acte reflex immediat, sense alternativa possible.
Però aquest és un país on els valors democràtics són força millorables, malgrat que ens agradi dir el contrari, on la tolerància envers els casos de corrupció ens porta a uns malbarataments ingents i, sobretot, a una desconfiança sistèmica que és una de les causes profundes de molts dels mals que patim, en la meva opinió.
Cañas mereix respecte i la presumpció d'innocència. És innocent fins que no es demostri el contrari i jo me n'alegraré si se'n demostra la innocència. Perquè un representat del poble ha de ser digne d'aquesta confiança. I la dignitat i confiança dels Parlamentaris és la dignitat de la Institució. Espero, doncs, que Cañas surti net d'aquest afer. Pel bé de tots.
Però no hauria de ser exemplar la seva dimissió. En tot cas seria el pas conseqüent i inevitable a la imputació. dos i dos fan quatre. Si t'imputen, dimiteixes.
Resulta, però, que aquest pas conseqüent i inevitable -que així ho seria a un país amb valors democràtics més profunds que el nostre, i intolerant amb la corrupció- a la pràctica no ho és: ni conseqüent ni inevitable.
Lamentablement, doncs, la dimissió de Cañas és exemplar. És exemplar quan no havia de ser-ho.
Seria bo, molt bo, seria tot un signe de voler fer bé les coses que tots aquells diputats, alcaldes, tinents d'alcalde, càrrecs de les diputacions que estan imputats -tots ells representants del poble- presentessin la dimissió d'una vegada. O que els "dimitissin".
No tinc dades a ma, però m'atreviria a afirmar que a la majoria de partits trobaríem càrrecs electes imputats. A la vegada gairebé tots els partits afirmen que "Els càrrecs imputats han de dimitir".
Només demano, doncs, coherència.
Jo vull un nou país. La República. Per fundar-la calen estructures d'estat, segur, però tant o més important que les estructures físiques i organitzatives, el que cal és un poble digne, amb representants i institucions dignes d'aquest poble.
win-win?
De tant en tant algun personatge públic posa de moda, volent-ho o sense voler, una expressió.
Per exemple, Jordi Pujol va posar de moda la "pedagogia" i "fer pedagogia". A mi, aquesta expressió mai em va agradar gaire. No podia deixar d'imaginar-me als receptors del "fet pedagògic" com infants. Com joves inexperts. Em xocava que s'apliqués aquesta "pedagogia" a adults. Tanmateix, l'expressió va fer fortuna i des d'aleshores que polítics i no polítics "fan pedagogia" de les qüestions més diverses.
Doncs bé, ahir el president Mas va ser al nou programa ".CAT" de TV de Catalunya. No vaig seguir el programa des de l'inici però vaig ser a temps de veure una part de l'entrevista, de la xerrada del President amb els convidats al debat, i del debat final entre els convidats.
Obro parèntesi. Crec que el programa va estar prou bé. Calen programes així. M'agrada molt l'estil de l'Ariadna Oltra (i FB). He de dir, però, que no tinc gaire clar que tots els convidats fossin els més adequats. Crec que la part del debat pot millorar. Tanco parèntesi.
Al que anava. Ahir el President va dir que el procés sobiranista no ha d'acabar amb vencedors i vençuts. Que ha de ser un procés "win-win" ("guanyar-guanyar") .
Win-Win és un concepte, per dir-ho d'alguna forma, que es fa servir sovint en entorns empresarials. A les grans corporacions, i a les empreses "modernes" es fa servir un llenguatge característic: no es parla de treballadors, es parla de col·laboradors; es parla de com negociar correctament i del guanyar-guanyar; es parla d'ètica empresarial, de conciliació familiar, de competències socials i habilitats; és parla de sinergies... La meva favorita és la que diu que el treballador "és el nostre actiu més valuós".
No, si parlar es parla molt, però el cas és que a la que hom porta alguns anys en aquests entorns, tota aquesta xerrameca acaba relliscant-li.
Jo no diré que a algun lloc del món no pugui haver-hi qui s'ho creu sincerament. Segur que hi ha algú. Sempre hi ha gent per tot. Però em sembla que som majoria els que pensem que aquesta xerrameca és, en general, buida.
El motiu pel que a alguns (pocs) llocs els drets dels treballadors es respecten acostuma a ser que els treballadors d'aquell lloc estan organitzats i són solidaris entre ells. No és per "Win-Win", és per equilibri de forces.
El "win-win" entre una empresa i un proveïdor, o entre una empresa i el seu client depèn, sobretot, de qui és el més fort i qui pot imposar condicions a qui i que una d'aquestes condicions sigui que, a més, has de fer petons i dir que t'agrada. Digues-li win-win.
Si hi ha un món fals i mentider, on l'aparença i la imatge ho és tot; i els interessos i les punyalades per l'esquena són la norma és el món corporatiu. No em convenceran del contrari. Repeteixo: només la unitat i fermesa dels treballadors garanteix que es respectin els seus drets, només la unitat i fermesa de tots els treballadors d'un sector, d'un país, de tot el món, garanteix l'assoliment de nous drets.
Win-Win és un llenguatge que entenen les corporacions, i segurament aquest llenguatge és adequat per adreçar-se al "Gobierno de España". No ens enganyem. Avui el conflicte entre "Generalitat de Catalunya S.A.", actualment dins del grup "Gobierno de España S.A." -tots dos són grans grups de serveis, tots dos són corporacions en fallida- al seu torn integrat al grup "European Union Inc." és, essencialment, una reorganització de l'organigrama del grup "UE Inc.", si més no des del punt de vista del consell d'administració català, i un conflicte disciplinari intern, segons l'espanyol.
Són punts de vista. Avui un representant de la CUP n'oferia un altre: aquest no és un conflicte corporatiu. Aquest és un conflicte polític, de democràcia, de reconeixement de sobiranies i de legitimitats. Coincideixo. Afegiria: és un conflicte amb dimensions psicològiques perquè estem parlant d'una tensió entre la identitat nacional catalana que busca sobreviure enfront de la pressió del nacionalisme espanyol que pretén imposar al cap de cadascun de nosaltres una identitat nacional "correcta", que ens converteixi en "bons espanyols". Per això, Wert vol "espanyolitzar" als nens catalans. Essent això prioritari. ¿Qui vol ciutadans cultes, lliures i crítics quan amb la "formació" adequada i molt millor de preu es pot obtenir ma d'obra barata, acrítica, manipulable i disposada a llançar-se daltabaix d'un barranc al crit de "viva España"? o era "arriba"?
I un recordatori, això del Win-Win està molt bé, però és una estratègia que, amb forces equilibrades, només funciona si és compartida i jo diria que, de moment, a Madrid no la comparteixen. Ells creuen que les forces no estan equilibrades. A Madrid creuen els forts són ells i a Barcelona hi som els dèbils. No hi ha res a negociar per part seva. Només s'acceptarà la rendició incondicional i el lliurament de les armes. Ai no, que això últim és amb els bascos.
Proposar el Win-Win a qui encara es creu que Espanya és l'Imperi Galàctic i no una empresa en fallida del grup EU Inc. és una pèrdua de temps.
A més, que no és aquesta la nostra força. No s'equivoqui, President, em sembla molt bé que vostè es pensi que això és una reorganització d'EU Inc. És cert. També ho és. Però recordi qe si vostè és el President del consell d'administració del grup "Generalitat de Catalunya S.A." també ho és del seu comitè d'Empresa. No és una bona combinació de rols però és la que hi ha.
Si alguna cosa he après amb els anys de participar en un comitè d'empresa és que la força d'un comitè és la mobilització dels treballadors. En definitiva, el comitè no és mes que la representació dels treballadors. No és el comitè qui lluita, és la plantilla. El comitè, com a molt, proposa, canalitza i organitza (i sempre, sempre, escolta i ret comptes a la pantilla), però la força és la unitat i la mobilització dels treballadors.
L'autèntica força de negociació de Catalunya és la unitat i la mobilització del seu poble, dels seus ciutadans, del joves, dels vells, dels homes i dones, dels treballadors.
És la nostra força i és amb la que haurà de comptar, President.
Compta amb una gran força, President.
Per exemple, Jordi Pujol va posar de moda la "pedagogia" i "fer pedagogia". A mi, aquesta expressió mai em va agradar gaire. No podia deixar d'imaginar-me als receptors del "fet pedagògic" com infants. Com joves inexperts. Em xocava que s'apliqués aquesta "pedagogia" a adults. Tanmateix, l'expressió va fer fortuna i des d'aleshores que polítics i no polítics "fan pedagogia" de les qüestions més diverses.
Doncs bé, ahir el president Mas va ser al nou programa ".CAT" de TV de Catalunya. No vaig seguir el programa des de l'inici però vaig ser a temps de veure una part de l'entrevista, de la xerrada del President amb els convidats al debat, i del debat final entre els convidats.
Obro parèntesi. Crec que el programa va estar prou bé. Calen programes així. M'agrada molt l'estil de l'Ariadna Oltra (i FB). He de dir, però, que no tinc gaire clar que tots els convidats fossin els més adequats. Crec que la part del debat pot millorar. Tanco parèntesi.
Al que anava. Ahir el President va dir que el procés sobiranista no ha d'acabar amb vencedors i vençuts. Que ha de ser un procés "win-win" ("guanyar-guanyar") .
Win-Win és un concepte, per dir-ho d'alguna forma, que es fa servir sovint en entorns empresarials. A les grans corporacions, i a les empreses "modernes" es fa servir un llenguatge característic: no es parla de treballadors, es parla de col·laboradors; es parla de com negociar correctament i del guanyar-guanyar; es parla d'ètica empresarial, de conciliació familiar, de competències socials i habilitats; és parla de sinergies... La meva favorita és la que diu que el treballador "és el nostre actiu més valuós".
No, si parlar es parla molt, però el cas és que a la que hom porta alguns anys en aquests entorns, tota aquesta xerrameca acaba relliscant-li.
Jo no diré que a algun lloc del món no pugui haver-hi qui s'ho creu sincerament. Segur que hi ha algú. Sempre hi ha gent per tot. Però em sembla que som majoria els que pensem que aquesta xerrameca és, en general, buida.
El motiu pel que a alguns (pocs) llocs els drets dels treballadors es respecten acostuma a ser que els treballadors d'aquell lloc estan organitzats i són solidaris entre ells. No és per "Win-Win", és per equilibri de forces.
El "win-win" entre una empresa i un proveïdor, o entre una empresa i el seu client depèn, sobretot, de qui és el més fort i qui pot imposar condicions a qui i que una d'aquestes condicions sigui que, a més, has de fer petons i dir que t'agrada. Digues-li win-win.
Si hi ha un món fals i mentider, on l'aparença i la imatge ho és tot; i els interessos i les punyalades per l'esquena són la norma és el món corporatiu. No em convenceran del contrari. Repeteixo: només la unitat i fermesa dels treballadors garanteix que es respectin els seus drets, només la unitat i fermesa de tots els treballadors d'un sector, d'un país, de tot el món, garanteix l'assoliment de nous drets.
Win-Win és un llenguatge que entenen les corporacions, i segurament aquest llenguatge és adequat per adreçar-se al "Gobierno de España". No ens enganyem. Avui el conflicte entre "Generalitat de Catalunya S.A.", actualment dins del grup "Gobierno de España S.A." -tots dos són grans grups de serveis, tots dos són corporacions en fallida- al seu torn integrat al grup "European Union Inc." és, essencialment, una reorganització de l'organigrama del grup "UE Inc.", si més no des del punt de vista del consell d'administració català, i un conflicte disciplinari intern, segons l'espanyol.
Són punts de vista. Avui un representant de la CUP n'oferia un altre: aquest no és un conflicte corporatiu. Aquest és un conflicte polític, de democràcia, de reconeixement de sobiranies i de legitimitats. Coincideixo. Afegiria: és un conflicte amb dimensions psicològiques perquè estem parlant d'una tensió entre la identitat nacional catalana que busca sobreviure enfront de la pressió del nacionalisme espanyol que pretén imposar al cap de cadascun de nosaltres una identitat nacional "correcta", que ens converteixi en "bons espanyols". Per això, Wert vol "espanyolitzar" als nens catalans. Essent això prioritari. ¿Qui vol ciutadans cultes, lliures i crítics quan amb la "formació" adequada i molt millor de preu es pot obtenir ma d'obra barata, acrítica, manipulable i disposada a llançar-se daltabaix d'un barranc al crit de "viva España"? o era "arriba"?
I un recordatori, això del Win-Win està molt bé, però és una estratègia que, amb forces equilibrades, només funciona si és compartida i jo diria que, de moment, a Madrid no la comparteixen. Ells creuen que les forces no estan equilibrades. A Madrid creuen els forts són ells i a Barcelona hi som els dèbils. No hi ha res a negociar per part seva. Només s'acceptarà la rendició incondicional i el lliurament de les armes. Ai no, que això últim és amb els bascos.
Proposar el Win-Win a qui encara es creu que Espanya és l'Imperi Galàctic i no una empresa en fallida del grup EU Inc. és una pèrdua de temps.
A més, que no és aquesta la nostra força. No s'equivoqui, President, em sembla molt bé que vostè es pensi que això és una reorganització d'EU Inc. És cert. També ho és. Però recordi qe si vostè és el President del consell d'administració del grup "Generalitat de Catalunya S.A." també ho és del seu comitè d'Empresa. No és una bona combinació de rols però és la que hi ha.
Si alguna cosa he après amb els anys de participar en un comitè d'empresa és que la força d'un comitè és la mobilització dels treballadors. En definitiva, el comitè no és mes que la representació dels treballadors. No és el comitè qui lluita, és la plantilla. El comitè, com a molt, proposa, canalitza i organitza (i sempre, sempre, escolta i ret comptes a la pantilla), però la força és la unitat i la mobilització dels treballadors.
L'autèntica força de negociació de Catalunya és la unitat i la mobilització del seu poble, dels seus ciutadans, del joves, dels vells, dels homes i dones, dels treballadors.
És la nostra força i és amb la que haurà de comptar, President.
Compta amb una gran força, President.
dimecres, 23 d’abril del 2014
Sant Jordi a Sants
De tornada a casa m'he trobat amb el Sant Jordi a la Plaça de Sants. No m'he pogut estar de fer algunes fotos.
Parades de llibres i flors a la Plaça:
Roses per anar-nos de viatge de fi de curs!
Més parades de roses:
Roses solidàries i moltes estelades als balcons:
La parada de llibres de la Vicky a la carretera.
Que aquesta festa és maca, cívica i no se quantes coses més i que, per acabar d'arrodonir-ho el sol acompanyava, és cert. No hi puc fer-hi més. Dies així em fan sentir bé. Encara em durava l'eufòria d'escoltar els primers falciots de la temporada, i avui s'ha renovat en veure, un cop més, que aquest dia, aquest barri, aquest país són tan senzills d'estimar.
Ha estat un bon dia. Dames, Amigues, Senyores, espero que els vostres cavallers us hagin honorat amb roses roges, enceses, d'amor i de passió; o potser roses filials, paternals o fraternals; o roses amicals.
I per a les dames i els cavallers, que el dia del nostre Sant Patró us hagi dut bons llibres. Histories, relats, contes, assajos, guies, manuals. Llibres. En paper o digitals. Clàssics o moderns. De tapa dura o de butxaca. Nous o de vell. En català, castellà, francès, anglès, italià, alemany, rus o en qualsevol idioma que conegueu i us arriba a la ment i al cor. Llegir ens fa humans.
Espero que hàgiu gaudit d'una amable, cívica, lluminosa, càlida Diada. D'aquest bonic dia de primavera.
Feliç Sant Jordi.
dimarts, 15 d’abril del 2014
Falciots i flors
La meva dona estava al balcó de casa quant tot d'una m'ha cridat -ja sap de quin peu calço-
- Albert, ja han arribat els falciots!
He sortit al balcó i he mirat el cel i, efectivament, allà hi era un grup de falciots volant ben alt. He pogut sentir els seus xisclets.
Ben aviat, qualsevol dia d'aquests, quan torni en bicicleta pel carrer diputació, el jardí de la Universitat haurà florit i perfumarà el tram entre Balmes i Aribau amb olor de primavera. Pareu-hi atenció.
Falciots i flors.
L'arribada dels falciots, pel que a mi fa, és la confirmació que ja ha arribat la primavera. Ara sí.
Quan floreix el jardí de la Universitat serà quan la Primavera estarà al seu esplendor.
Primavera a Barcelona. M'agrada. Llum. Vull donar gràcies.
Us semblarà que no és cap gran notícia però, per mi, és important.
Que la primavera us acompanyi.
dimarts, 8 d’abril del 2014
Llibre llegit: "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel.
Encara no ha acabat el debat sobre l'oferta de diàleg del Parlament però ja és evident que ningú s'ha sortit del guió. Els nacionalistes espanyols diuen que no a tot i ja està. Que de nacions només n'hi ha una i que la identitat nacional catalana no existeix. Que ells no donen permís per a res.
Només que, de fet, aquí ningú ha demanat permís. Es feia una oferta de diàleg. Aquesta oferta de diàleg s'ha rebutjat. Com estava previst.
Res de nou, doncs. Aquest debat era un tràmit necessari en el camí que porta a la Declaració Unilateral d'Independència. Avui el món està prenent nota que al sud d'Europa hi ha un estat que nega una identitat nacional. Que nega, en definitiva, identitats. Identitats personals.
Tot plegat, no és novetat. Ve de lluny, està molt ben analitzat àdhuc se n'han escrit llibres. Un de molt interessant i que he acabat de llegir recentment és "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel. Ed.Destino. 355pàg.
Germà Bel és catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Del seu currículum en destacaria que va ser diputat al congrés entre el 2000 i el 2004. I que la seva investigació es centra en la reforma del sector públic i en l'economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. El 2010 va publicar "Espanya, capital París" en el que feia una anàlisi econòmica sobre les infraestructures i polítiques de transport de l'estat espanyol.
Al llibre "Anatomia d'un desengany" Bel fa una anàlisi amb dades del creixement del sentiment independentista a Catalunya. Repassa (i rebat) les teories que pretenen explicar aquest creixement (com "l'adoctrinament a les escoles", o "el virus nacionalista", o "el desig dels catalans de ser diferents").
Curiosament, les enquestes semblen demostrar que els estereotips sobre els catalans entre els espanyols fan que els catalans siguem percebuts com més diferents dels espanyols que, per exemple, els europeus. En canvi, els estereotips dels catalans sobre els espanyols fan que ens percebem com més semblants. Curiosament, els estereotips espanyols sobre els catalans potser justifiquen parlar més de "separadors" que de "separatistes".
Tot i que, de fet, la confiança mútua està trencada. Amb noves dades i hemeroteca el llibre argumenta aquest trencament de la confiança mútua. Bel descriu tres etapes en el procés de desengany: els 80, l'arrencada, amb el peix al cove; els 90, la inflexió. Amb l'esgotament del peix al cove i les majories d'Aznar i l'inici de la recentralització; la dècada del 2000, el desengany: amb l'intent de blindatge que va suposar l'estatut i que va acabar en desastre. Avui estem en una nova etapa: els territoris inexplorats. El federalisme és mort (i avui, a Madrid, per si algú ho dubtava, l'han rematat). Hi han només dues vies: independència o assimilació.
Bel dedica els tres capítols següents respectivament a aportar i analitzar dades sobre l'educació, l'ensenyament i la llengua; sobre balances fiscals i "solidaritat inter-territorial; i sobre infraestructures, argumentant en tots tres capítols com les polítiques de l'estat han empès l'opinió pública catalana a les posicions sobiranistes.
L'interès del llibre de Bel, per mi, ha estat trobar contrastats amb dades, moltes d'elles procedents de fonts ministerials, la corroboració de molts arguments independentistes. Bel es declara ell mateix com un federalista desenganyat. Un independentista per "descart", perquè no veu una altre via. En aquest sentit, per mi és una aportació molt interessant perquè la fa desapassionadament. Potser no tant, doncs quan denuncia alguna política estatal, com la d'educació, es nota una certa ironia amb mala bava que, sigui dit de pas, li aporta emoció a un text que tot i llegir-se molt bé, és clar i directe, potser hauria quedat massa fred.
Per mi ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable. Útil. Aportació rigorosa d'arguments per a debatre. Una proposta pel Sant Jordi d'enguany que agradarà molt als interessats en anàlisi política en particular; i als interessats en el procés d'independència de Catalunya en general.
Només que, de fet, aquí ningú ha demanat permís. Es feia una oferta de diàleg. Aquesta oferta de diàleg s'ha rebutjat. Com estava previst.
Res de nou, doncs. Aquest debat era un tràmit necessari en el camí que porta a la Declaració Unilateral d'Independència. Avui el món està prenent nota que al sud d'Europa hi ha un estat que nega una identitat nacional. Que nega, en definitiva, identitats. Identitats personals.
Tot plegat, no és novetat. Ve de lluny, està molt ben analitzat àdhuc se n'han escrit llibres. Un de molt interessant i que he acabat de llegir recentment és "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel. Ed.Destino. 355pàg.
Germà Bel és catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Del seu currículum en destacaria que va ser diputat al congrés entre el 2000 i el 2004. I que la seva investigació es centra en la reforma del sector públic i en l'economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. El 2010 va publicar "Espanya, capital París" en el que feia una anàlisi econòmica sobre les infraestructures i polítiques de transport de l'estat espanyol.
Al llibre "Anatomia d'un desengany" Bel fa una anàlisi amb dades del creixement del sentiment independentista a Catalunya. Repassa (i rebat) les teories que pretenen explicar aquest creixement (com "l'adoctrinament a les escoles", o "el virus nacionalista", o "el desig dels catalans de ser diferents").
Curiosament, les enquestes semblen demostrar que els estereotips sobre els catalans entre els espanyols fan que els catalans siguem percebuts com més diferents dels espanyols que, per exemple, els europeus. En canvi, els estereotips dels catalans sobre els espanyols fan que ens percebem com més semblants. Curiosament, els estereotips espanyols sobre els catalans potser justifiquen parlar més de "separadors" que de "separatistes".
Tot i que, de fet, la confiança mútua està trencada. Amb noves dades i hemeroteca el llibre argumenta aquest trencament de la confiança mútua. Bel descriu tres etapes en el procés de desengany: els 80, l'arrencada, amb el peix al cove; els 90, la inflexió. Amb l'esgotament del peix al cove i les majories d'Aznar i l'inici de la recentralització; la dècada del 2000, el desengany: amb l'intent de blindatge que va suposar l'estatut i que va acabar en desastre. Avui estem en una nova etapa: els territoris inexplorats. El federalisme és mort (i avui, a Madrid, per si algú ho dubtava, l'han rematat). Hi han només dues vies: independència o assimilació.
Bel dedica els tres capítols següents respectivament a aportar i analitzar dades sobre l'educació, l'ensenyament i la llengua; sobre balances fiscals i "solidaritat inter-territorial; i sobre infraestructures, argumentant en tots tres capítols com les polítiques de l'estat han empès l'opinió pública catalana a les posicions sobiranistes.
L'interès del llibre de Bel, per mi, ha estat trobar contrastats amb dades, moltes d'elles procedents de fonts ministerials, la corroboració de molts arguments independentistes. Bel es declara ell mateix com un federalista desenganyat. Un independentista per "descart", perquè no veu una altre via. En aquest sentit, per mi és una aportació molt interessant perquè la fa desapassionadament. Potser no tant, doncs quan denuncia alguna política estatal, com la d'educació, es nota una certa ironia amb mala bava que, sigui dit de pas, li aporta emoció a un text que tot i llegir-se molt bé, és clar i directe, potser hauria quedat massa fred.
Per mi ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable. Útil. Aportació rigorosa d'arguments per a debatre. Una proposta pel Sant Jordi d'enguany que agradarà molt als interessats en anàlisi política en particular; i als interessats en el procés d'independència de Catalunya en general.
dilluns, 7 d’abril del 2014
"Retrats" amb Edward Hugh
Una bona notícia ha estat el retorn de Jaume Barberà a la programació de la Televisió de Catalunya.
A "Retrats" Jaume Barberà manté una conversa amb algun personatge. En aquest sentit, funciona de forma similar a "Singulars". El canvi més vistós és que ara és Barberà qui es desplaça a terreny del convidat i tot plegat pren un aire potser de més informalitat i més comoditat pel personatge convidat. Tot és més distès.
He de confessar que em va impactar molt, crec que a tothom, la conversa que va mantenir Barberà amb Xavi Verdaguer i l'espectacular pregunta inicial que aquest li va fer. Preguntà que Barberà, per cert, no va respondre. Però ho entenc. Aquesta és la mena d'informació que hom es reserva per publicar-la al twitter al moment oportú.
Sense bromes, un dels programes que m'ha cridat mes l'atenció ha estat el de l'economista Edward Hugh. Potser en un ambient excessivament distès. Crec que a plató l'entrevista hauria tingut més suc. Algunes coses prou interessants es van dir, però.
De la web de "Retrats":
"Retrats" es desplaça a les Escaules per saber l'estat real de l'economia amb Edward Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics.
El programa que dirigeix i presenta Jaume Barberà fa seure en una taula l'economista Edward Hugh i una representació dels seus veïns del poble per conversar, opinar i expressar les seves inquietuds sobre el present i el futur. Compartiran estovalles un jubilat, un capellà, un controlador aeri, una estudiant, una aturada i una artista plàstica.
Edward Hugh, nascut a Liverpool fa 61 anys, en fa 25 que va decidir instal·lar-se en aquesta petita població de l'Alt Empordà. És considerat un dels economistes més influents del món i el "New York Times" el va batejar com "el profeta del cataclisme de la zona euro".
També és reconegut per la seva capacitat analítica hiperrealista i pels seus estudis, que difon a través de simposis i conferències, i, sobretot, des de la llibertat que li dóna internet. Segons algunes de les tesis que explicarà a "Retrats", "el problema de l'envelliment de la població no té solució i cal aprendre a gestionar-lo sense oferir falses promeses". Hugh considera que "les pensions aniran a menys en la proporció que augmenti la població de gent gran i baixi el PIB."
I aquí teniu el programa, per si us ve de gust recuperar-lo:
A "Retrats" Jaume Barberà manté una conversa amb algun personatge. En aquest sentit, funciona de forma similar a "Singulars". El canvi més vistós és que ara és Barberà qui es desplaça a terreny del convidat i tot plegat pren un aire potser de més informalitat i més comoditat pel personatge convidat. Tot és més distès.
He de confessar que em va impactar molt, crec que a tothom, la conversa que va mantenir Barberà amb Xavi Verdaguer i l'espectacular pregunta inicial que aquest li va fer. Preguntà que Barberà, per cert, no va respondre. Però ho entenc. Aquesta és la mena d'informació que hom es reserva per publicar-la al twitter al moment oportú.
Sense bromes, un dels programes que m'ha cridat mes l'atenció ha estat el de l'economista Edward Hugh. Potser en un ambient excessivament distès. Crec que a plató l'entrevista hauria tingut més suc. Algunes coses prou interessants es van dir, però.
De la web de "Retrats":
"Retrats" es desplaça a les Escaules per saber l'estat real de l'economia amb Edward Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics.
El programa que dirigeix i presenta Jaume Barberà fa seure en una taula l'economista Edward Hugh i una representació dels seus veïns del poble per conversar, opinar i expressar les seves inquietuds sobre el present i el futur. Compartiran estovalles un jubilat, un capellà, un controlador aeri, una estudiant, una aturada i una artista plàstica.
Edward Hugh, nascut a Liverpool fa 61 anys, en fa 25 que va decidir instal·lar-se en aquesta petita població de l'Alt Empordà. És considerat un dels economistes més influents del món i el "New York Times" el va batejar com "el profeta del cataclisme de la zona euro".
També és reconegut per la seva capacitat analítica hiperrealista i pels seus estudis, que difon a través de simposis i conferències, i, sobretot, des de la llibertat que li dóna internet. Segons algunes de les tesis que explicarà a "Retrats", "el problema de l'envelliment de la població no té solució i cal aprendre a gestionar-lo sense oferir falses promeses". Hugh considera que "les pensions aniran a menys en la proporció que augmenti la població de gent gran i baixi el PIB."
I aquí teniu el programa, per si us ve de gust recuperar-lo:
No a tot!
Fem una juguesca: diran que no a tot. A Madrid diran que de consulta, res.
D'acord, apostar sobre això és gairebé com dir que de nit és fosc, i que en acabada la nit, surt el sol.
Tanmateix, pot ser bonic escoltar Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera defensar aquesta petició. No tinc cap dubte que estaran a l'alçada. Com en el seu moment, quan la defensa de l'estatut del 2005, hi van saber estar Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira.
A diferència d'aquell envit, però, avui sabem perfectament quin serà el resultat. Serà un no rotund. Sabem que no seran escoltats i podem sospitar que la majoria del congrés espanyol tractarà d'humiliar als diputats catalans.
Sabem també que els diputats del PSC votaran en contra de la petició del Parlament. Quin paperot.
La representació de demà, no per esperada deixa de tenir una missió. Es tracta de mostrar al món que l'estat espanyol nega l'existència de la identitat nacional catalana; i també que nega als ciutadans -als d'aquí, però també als d'allà- el dret a decidir.
Els independentistes esperem -i estem segurs d'obtenir- un no rotund. Un nou cop de porta que tanqui portes i ensorri ponts. Que sigui el govern espanyol el que faci la feina bruta de dinamitar les ofertes de diàleg, i que ho faci als ulls del món.
Catalunya es va desenganxant de forma inexorable de l'estat espanyol i fets com els que s'esdevindran demà només fan que confirmar-ho. No hi ha marxa enrere i a l'horitzó es dibuixa cada cop de forma més evident la declaració unilateral d'independència.
Demà, seguint la metàfora de la CUP, m'aniré a l'estació del tren, a esperar la tornada de l'expedició catalana. A diferència dels cupaires, però, crec que la representació de demà no haurà estat en va: el món ho veurà.
Que no s'estranyi ningú, doncs, quan la DUI arribi.
D'acord, apostar sobre això és gairebé com dir que de nit és fosc, i que en acabada la nit, surt el sol.
Tanmateix, pot ser bonic escoltar Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera defensar aquesta petició. No tinc cap dubte que estaran a l'alçada. Com en el seu moment, quan la defensa de l'estatut del 2005, hi van saber estar Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira.
A diferència d'aquell envit, però, avui sabem perfectament quin serà el resultat. Serà un no rotund. Sabem que no seran escoltats i podem sospitar que la majoria del congrés espanyol tractarà d'humiliar als diputats catalans.
Sabem també que els diputats del PSC votaran en contra de la petició del Parlament. Quin paperot.
La representació de demà, no per esperada deixa de tenir una missió. Es tracta de mostrar al món que l'estat espanyol nega l'existència de la identitat nacional catalana; i també que nega als ciutadans -als d'aquí, però també als d'allà- el dret a decidir.
Els independentistes esperem -i estem segurs d'obtenir- un no rotund. Un nou cop de porta que tanqui portes i ensorri ponts. Que sigui el govern espanyol el que faci la feina bruta de dinamitar les ofertes de diàleg, i que ho faci als ulls del món.
Catalunya es va desenganxant de forma inexorable de l'estat espanyol i fets com els que s'esdevindran demà només fan que confirmar-ho. No hi ha marxa enrere i a l'horitzó es dibuixa cada cop de forma més evident la declaració unilateral d'independència.
Demà, seguint la metàfora de la CUP, m'aniré a l'estació del tren, a esperar la tornada de l'expedició catalana. A diferència dels cupaires, però, crec que la representació de demà no haurà estat en va: el món ho veurà.
Que no s'estranyi ningú, doncs, quan la DUI arribi.
diumenge, 30 de març del 2014
Canvi d'hora
Diuen que el numeret del canvi d'hora és per estalviar energia.
Es veu que avançant una hora els rellotges ens apropem a l'horari solar i aprofitem millor les hores de llum. Més o menys aquesta és la idea.
La veritat és que costa de veure quina millora energètica hi pot haver. Les oficines són espais completament climatitzats amb els llums sempre encesos sigui de dia o de nit, amb els aires condicionats funcionant sempre, amb molta maquinària permanentment en servei. Quin estalvi d'energia suposa canviar d'hora en aquests hivernacles?
Però es canvia l'hora. Ara farem "horari d'estiu".
El canvi d'hora pren el seu origen en una decisió de la dictadura franquista: quan els alemanys van envair França, van imposar l'hora de Berlin; aleshores, el franquisme, per simpatia amb Hitler, va decidir adoptar també aquesta hora. Els britànics, per la seva banda, també la van adoptar, ja que d'aquesta forma s'estalviaven confusions amb les operacions bèl·liques al continent. No ho van fer per simpatia, si no tot el contrari.
Un cop acabada la guerra, els britànics i els portuguesos van recuperar l'us del seu fus horari original; que és el de Greenwich. Amb el meridià de Greenwich funcionant com a límit aproximat per al canvi d'hora. La resta de països de l'Europa occidental, no. Els francesos van mantenir el fus horari alemany perquè, de fet, la meitat del seu territori cau en aquest fus, seguint el criteri de Greenwich com a límit.
I Catalunya? Catalunya està ubicada a l'est del meridià de Greenwich (la major part de l'estat espanyol està a l'oest). O sigui que, per meridià, ja tenim l'hora que "toca". És Espanya la que no va a l'hora.
A Catalunya, per motius històrics i geogràfics, si hi ha un meridià de referència de veritat, aquest no és el de Greenwich. És el de París. Per què? El meridià de París es va prendre com a referència per a la que seria la primera definició de la unitat de longitud, el metro; i aquesta mesura es va fer calculant la distància entre Dunkerke i la platja d'Ocata, al Masnou. A Montjuïc hi ha un monument que ho recorda, perquè les darreres triangulacions es van fer des d'allà. Barcelona i París pràcticament comparteixen meridià.
De fet, Catalunya i Balears per ubicació, tant podrien seguir l'horari de Greenwich, com el de París; ara bé, costaria explicar que l'horari de Barcelona, a la mateixa longitud terrestre que París, anés amb una hora de retard.
Canviar d'hora és, per tot plegat una decisió política que, al meu entendre, té més a veure amb qüestions pràctiques de relació amb els veïns, que no energètiques.
De fet, un cop superat el "jet lag" d'aquest cap setmana (qui el pateixi), el que es notarà serà que al llevar-nos és una mica mes fosc, i que el sol es posa més tard al vespre. Però res que alteri fonamentalment el nostre ritme de vida.
O potser sí. Per a molts serà l'oportunitat de tornar a casa amb llum de dia.
Aquest és el problema, no l'energia.
El que té importància són els hàbits. Els costums. Què fas amb el temps? l'aprofites o el perds?
És com aprimar-se: més enllà de cures miraculoses (el canvi d'hora), si de debò es vol perdre pes no hi ha més remei que fer dieta (de quant de temps disposes i com el distribueixes).
La reflexió interessant que em motiva el canvi d'hora és, més aviat, aquesta: Què estic fent amb el meu temps? i vostès perdonin si al final m'he posat transcendent, però aquesta és d'aquelles preguntes que tots ens fem algun dia, i a partir dels quaranta segur que més sovint.
Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".
Això ens hauria de preocupar.
Es veu que avançant una hora els rellotges ens apropem a l'horari solar i aprofitem millor les hores de llum. Més o menys aquesta és la idea.
La veritat és que costa de veure quina millora energètica hi pot haver. Les oficines són espais completament climatitzats amb els llums sempre encesos sigui de dia o de nit, amb els aires condicionats funcionant sempre, amb molta maquinària permanentment en servei. Quin estalvi d'energia suposa canviar d'hora en aquests hivernacles?
Però es canvia l'hora. Ara farem "horari d'estiu".
El canvi d'hora pren el seu origen en una decisió de la dictadura franquista: quan els alemanys van envair França, van imposar l'hora de Berlin; aleshores, el franquisme, per simpatia amb Hitler, va decidir adoptar també aquesta hora. Els britànics, per la seva banda, també la van adoptar, ja que d'aquesta forma s'estalviaven confusions amb les operacions bèl·liques al continent. No ho van fer per simpatia, si no tot el contrari.
Un cop acabada la guerra, els britànics i els portuguesos van recuperar l'us del seu fus horari original; que és el de Greenwich. Amb el meridià de Greenwich funcionant com a límit aproximat per al canvi d'hora. La resta de països de l'Europa occidental, no. Els francesos van mantenir el fus horari alemany perquè, de fet, la meitat del seu territori cau en aquest fus, seguint el criteri de Greenwich com a límit.
I Catalunya? Catalunya està ubicada a l'est del meridià de Greenwich (la major part de l'estat espanyol està a l'oest). O sigui que, per meridià, ja tenim l'hora que "toca". És Espanya la que no va a l'hora.
A Catalunya, per motius històrics i geogràfics, si hi ha un meridià de referència de veritat, aquest no és el de Greenwich. És el de París. Per què? El meridià de París es va prendre com a referència per a la que seria la primera definició de la unitat de longitud, el metro; i aquesta mesura es va fer calculant la distància entre Dunkerke i la platja d'Ocata, al Masnou. A Montjuïc hi ha un monument que ho recorda, perquè les darreres triangulacions es van fer des d'allà. Barcelona i París pràcticament comparteixen meridià.
De fet, Catalunya i Balears per ubicació, tant podrien seguir l'horari de Greenwich, com el de París; ara bé, costaria explicar que l'horari de Barcelona, a la mateixa longitud terrestre que París, anés amb una hora de retard.
Canviar d'hora és, per tot plegat una decisió política que, al meu entendre, té més a veure amb qüestions pràctiques de relació amb els veïns, que no energètiques.
De fet, un cop superat el "jet lag" d'aquest cap setmana (qui el pateixi), el que es notarà serà que al llevar-nos és una mica mes fosc, i que el sol es posa més tard al vespre. Però res que alteri fonamentalment el nostre ritme de vida.
O potser sí. Per a molts serà l'oportunitat de tornar a casa amb llum de dia.
Aquest és el problema, no l'energia.
El que té importància són els hàbits. Els costums. Què fas amb el temps? l'aprofites o el perds?
És com aprimar-se: més enllà de cures miraculoses (el canvi d'hora), si de debò es vol perdre pes no hi ha més remei que fer dieta (de quant de temps disposes i com el distribueixes).
La reflexió interessant que em motiva el canvi d'hora és, més aviat, aquesta: Què estic fent amb el meu temps? i vostès perdonin si al final m'he posat transcendent, però aquesta és d'aquelles preguntes que tots ens fem algun dia, i a partir dels quaranta segur que més sovint.
Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".
Això ens hauria de preocupar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)