El professor Manuel Castells va participar a un debat sobre comunicació i poder a l'acampada de Plaça Catalunya.
Per a il·lustrar el debat, el mateix Manuel castells va pronunciar aquesta conferència a la que va seguir el debat pròpiament dit.
Vilaweb TV va recollir la intervenció completa de Manuel Castells i aquesta està disponible per a descàrrega a l'iTunes,
En tot cas, es pot descarregar directament a http://www.vilaweb.tv/files/201105/27_castellsllarg/castellsllarg.mp4
I també el podeu veure aquí! (mercès al reproductor MCMediaPlayer http://www.mcmediaplayer.com i l'eina de setup online)
diumenge, 29 de maig del 2011
Vídeo "De la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis"
Un vídeo imprescindible que explica el com i el perquè de la bombolla immobiliària.
"De la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis" (per Aleix Saló).
La "continuació" al bloc http://estepaissevaalamierda.wordpress.com/
"De la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis" (per Aleix Saló).
La "continuació" al bloc http://estepaissevaalamierda.wordpress.com/
Visca el Barça! i Visca Catalunya!
El Barça ha guanyat la quarta copa d'Europa. La final va ser dominada d'una forma tan clara pel Barça que no hi ha discussió possible.
Aquest Barça és el millor Barça de la història. El que passa és que això ja dura. Ja fa tres anys que el Barça és el millor Barça de la historia.
Pep Guardiola i el seus jugadors, probablement la millor plantilla que ha tingut mai el Barça, són la referència futbolística arreu del món. Però l'èpica del Barça va més enllà de la piconadora futbolística del primer equip. O de l'altíssim nivell de les seccions esportives (avui mateix, la secció de handbol ha guanyat la Final Four de la Copa d'Europa de Handbol). És més que això. El club ha augmentat la seva dimensió fins esdevenir una referència de valors que superen el "més que un club".
Avui al Barça hom pot trobar referències al joc net, al gust per la perfecció, a l'esforç individual i col·lectiu, a la capacitat de patiment, però també valors com el civisme, la lluita contra la malaltia, la defensa dels drets dels infants... per descomptat la catalanitat integradora que, per exemple, defensa la llengua convencent i no imposant.
Per tot això, moltes gràcies. Sou els més grans. Gràcies, Barça!
Visca el Barça! i Visca Catalunya!
Aquest Barça és el millor Barça de la història. El que passa és que això ja dura. Ja fa tres anys que el Barça és el millor Barça de la historia.
Pep Guardiola i el seus jugadors, probablement la millor plantilla que ha tingut mai el Barça, són la referència futbolística arreu del món. Però l'èpica del Barça va més enllà de la piconadora futbolística del primer equip. O de l'altíssim nivell de les seccions esportives (avui mateix, la secció de handbol ha guanyat la Final Four de la Copa d'Europa de Handbol). És més que això. El club ha augmentat la seva dimensió fins esdevenir una referència de valors que superen el "més que un club".
Avui al Barça hom pot trobar referències al joc net, al gust per la perfecció, a l'esforç individual i col·lectiu, a la capacitat de patiment, però també valors com el civisme, la lluita contra la malaltia, la defensa dels drets dels infants... per descomptat la catalanitat integradora que, per exemple, defensa la llengua convencent i no imposant.
Per tot això, moltes gràcies. Sou els més grans. Gràcies, Barça!
Visca el Barça! i Visca Catalunya!
divendres, 27 de maig del 2011
27M - Indignació
Tot just fa una estona que han deixat de sonar els repics de cassoles. No se si ha estat general a Barcelona o si la cosa ha anat per barris, però fins fa un moment, al meu carrer hi havia un bon grapat de gent als balcons fent una cassolada.
La darrera vegada que vaig veure una cosa així va ser amb motiu dels atemptats del l'11M a Madrid i de la posterior manipulació que va intentar el PP. El resultat d'aquells tres dies de fúria va ser un tomb electoral en les que van ser les eleccions amb més participació dels darrers no se quants anys.
Avui, han tornat les cassoles. Avui, com llavors van ser per la indignació. Indignació per la brutalitat dels fets i indignació per que des del poder es menystenia a la gent i es mentia de forma descarada.
Avui, la brutalitat ha estat en l'agressió per part de les "forces d'ordre" a un grup pacífic. Una agressió a sang freda. Avui, la mentida ha estat en que han volgut qualificar d'acció de "neteja" i de "prevenció", el que ha estat una barroera i brutal acció de desallotjament i repressió.
La intervenció policial d'avui ha estat, a més, l'estrena oficial de Felip Puig com a nou xèrif a a aquesta banda del riu Pecos.
Penso, igual com Joan Herrera, que el Felip Puig se'n moria de ganes de poder demostrar que hi ha nou xèrif: l'acampada de la Plaça Catalunya ja durava massa i era un moment ideal per posar ordre. "Jo soc la llei", va dir el xèrif. I als seus nois: "sortiu i divertiu-vos".
Però, ai las, resulta que els nois s'ho han passat d'allò més bé, i potser més del compte, i algun ha tingut la porra massa llarga. El resultat és que hi han un munt de ferits, que la brutalitat de la càrrega policial l'ha vista tothom arreu del món i, el que és pitjor, que el tret li ha sortit per la culata.
Ells volien desallotjar la Plaça, i ho han fet per la força, però la gent ha tornat. Han tornat de seguida i han refet tot allò que els nois han destrossat. I avui, a les 19:00 hi havia més gent que mai en tots els dies que porta durant l'acampada. En puc donar fe. Jo també hi he anat i he fet fotos.
Però el xèrif, seguint el millor estil dels cowboys de Texas, ja ha dit que ell assumeix tota la responsabilitat i que entén que hi hagi gent que en demani la dimissió. Diu això amb un mig somriure que ve a dir "la teva puta mare dimitirà". Tenim nou xèrif a la ciutat i ja sabem que té el gallet fàcil. Que primer dispara i després pregunta. Aparteu les criatures!
I deu estar content l'home. Jo no ho estaria gaire. Ni ell -que avui ha demostrat que no és un tou ni un titafluixa com el xèrif Xoan- ni la resta de capitostos. No se si ells ho han notat, però el que ha passat avui potser els ha fet molta gràcia i, de ben segur que també a molts dels seus votants, però m'atreveixo a afirmar que a la majoria dels que no els hem votat no ens n'ha fet cap.
La cosa pinta negre: Tenim un xèrif amb el gallet fàcil, tenim una crisi que no remet o empitjora, tenim que els ànims de la gent estan cada cop més exaltats i creix la indignació i, com qui diu, la legislatura està tot just estrenada. Té l'aspecte, doncs, que les coses aniran a pitjor.
Avui hem vist una demostració de força i de violència gratuïta i innecessària. Tenim ferits als hospitals. Quins serà el següent pas, xèrif? pujarem de grau i , per fi, tindrem morts? ens tacarem les mans de sang, xèrif? en tenim ganes, veritat? un cop has pelat el teu primer manifestant, la resta ja són fàcils, oi? tant de bo que fossis més jove i poguessis anar tu mateix a repartir hòsties: miraries fixament al manifestant i li diries: Vinga, alegra'm el dia...
La darrera vegada que vaig veure una cosa així va ser amb motiu dels atemptats del l'11M a Madrid i de la posterior manipulació que va intentar el PP. El resultat d'aquells tres dies de fúria va ser un tomb electoral en les que van ser les eleccions amb més participació dels darrers no se quants anys.
Avui, han tornat les cassoles. Avui, com llavors van ser per la indignació. Indignació per la brutalitat dels fets i indignació per que des del poder es menystenia a la gent i es mentia de forma descarada.
Avui, la brutalitat ha estat en l'agressió per part de les "forces d'ordre" a un grup pacífic. Una agressió a sang freda. Avui, la mentida ha estat en que han volgut qualificar d'acció de "neteja" i de "prevenció", el que ha estat una barroera i brutal acció de desallotjament i repressió.
La intervenció policial d'avui ha estat, a més, l'estrena oficial de Felip Puig com a nou xèrif a a aquesta banda del riu Pecos.
Penso, igual com Joan Herrera, que el Felip Puig se'n moria de ganes de poder demostrar que hi ha nou xèrif: l'acampada de la Plaça Catalunya ja durava massa i era un moment ideal per posar ordre. "Jo soc la llei", va dir el xèrif. I als seus nois: "sortiu i divertiu-vos".
Però, ai las, resulta que els nois s'ho han passat d'allò més bé, i potser més del compte, i algun ha tingut la porra massa llarga. El resultat és que hi han un munt de ferits, que la brutalitat de la càrrega policial l'ha vista tothom arreu del món i, el que és pitjor, que el tret li ha sortit per la culata.
Ells volien desallotjar la Plaça, i ho han fet per la força, però la gent ha tornat. Han tornat de seguida i han refet tot allò que els nois han destrossat. I avui, a les 19:00 hi havia més gent que mai en tots els dies que porta durant l'acampada. En puc donar fe. Jo també hi he anat i he fet fotos.
Però el xèrif, seguint el millor estil dels cowboys de Texas, ja ha dit que ell assumeix tota la responsabilitat i que entén que hi hagi gent que en demani la dimissió. Diu això amb un mig somriure que ve a dir "la teva puta mare dimitirà". Tenim nou xèrif a la ciutat i ja sabem que té el gallet fàcil. Que primer dispara i després pregunta. Aparteu les criatures!
I deu estar content l'home. Jo no ho estaria gaire. Ni ell -que avui ha demostrat que no és un tou ni un titafluixa com el xèrif Xoan- ni la resta de capitostos. No se si ells ho han notat, però el que ha passat avui potser els ha fet molta gràcia i, de ben segur que també a molts dels seus votants, però m'atreveixo a afirmar que a la majoria dels que no els hem votat no ens n'ha fet cap.
La cosa pinta negre: Tenim un xèrif amb el gallet fàcil, tenim una crisi que no remet o empitjora, tenim que els ànims de la gent estan cada cop més exaltats i creix la indignació i, com qui diu, la legislatura està tot just estrenada. Té l'aspecte, doncs, que les coses aniran a pitjor.
Avui hem vist una demostració de força i de violència gratuïta i innecessària. Tenim ferits als hospitals. Quins serà el següent pas, xèrif? pujarem de grau i , per fi, tindrem morts? ens tacarem les mans de sang, xèrif? en tenim ganes, veritat? un cop has pelat el teu primer manifestant, la resta ja són fàcils, oi? tant de bo que fossis més jove i poguessis anar tu mateix a repartir hòsties: miraries fixament al manifestant i li diries: Vinga, alegra'm el dia...
dilluns, 23 de maig del 2011
una anàlisi possible dels resultats de les municipals
Els resultats municipals confirmen que CiU manté l'empenta de les autonòmiques; que PSC i ERC continuen desagnant-se; i que el PP consolida la seva posició de tercera força en vots.
Una altre constatació: Gairebé la meitat de l'electorat s'ha abstingut de forma "passiva" no anant a votar; i prop de 170.000 de forma "activa" amb vots nuls i blancs. Dades: Total vots emesos, 2.919.738; Abstenció, 2.388.089; Nuls, 50.331; Blancs, 119.702. Els blancs es posen per davant de la CUP com a sisena força més "no votada". Els "acampats" tenen raó quan parlen de molt baixa qualitat democràtica. És indignant, ho és, com els partits semblen donar per bona aquesta abstenció i la despatxen amb unes declaracions estàndards de suposada afectació "ens preocupa molt", però aquí mai no passa res. La llei electoral catalana és una necessita urgent. Combatre la corrupció encara ho és més. CiU i PSC, principals responsables, en tenen la més mínima intenció? ho dubto.
Trias serà alcalde a Barcelona, més que probablement amb el suport del PP, tot i que qui sap si és possible la sociovergència. Personalment trobo que té probabilitats remotissimes.
Els resultats d'ERC han provocat que avui la direcció del partit hagi presentat la dimissió en bloc. El mes d'octubre serà el congrés del partit i serà el moment de decidir qui rumb pren.
Joan Ridao va plantejar una parell d'opcions ahir: o bé anar per la via de construir un espai d'Esquerra Nacional, que probablement hauria de recollir el vot catalanista de PSC i buscar la coalició amb ICV; o optar per remarcar el perfil independentista encara que això impliqui una minorització i transitar per un espai estret. Ridao apostava clarament per la primera opció.
Per una banda, la proposta de Ridao té molt de sentit, però això significa que ERC hauria de captar un vot que avui, malgrat tot, es manté fidel al PSC. L'espai electoral d'ICV, per la seva banda, és encara més impermeable que el del PSC. ICV és, dels antics component de l'Entesa, el que ha resistit millor l'ensulsiada.
ERC no serà capaç de captar el vot catalanista del PSC, perquè el vot catalanista del PSC no és independentista. ERC hauria de renunciar a definir-se com independentista (i fer servir l'eufemístic "sobiranista", com CiU) per intentar captar aquest votant "catalanista" del PSC.
Ara bé, aquesta renuncia a l'independentisme implicaria, al meu entendre, la deserció immediata del pinyol, del nucli de votants que elecció rere elecció estan donant suport a ERC, fins en aquestes circumstàncies difícils. Un salt al buit perillós.
Per altra banda, la percepció en l'eix esquerra dreta situa ERC més a l'esquerra del PSC, en el mateix espai, practicament, que ICV. La distinció entre ERC i ICV ve donada per la qüestió nacional, independentistes uns, federalistes els altres. Apropar-se al centre-esquerra significaria en el context actual rebaixar el discurs de socialdemocràcia i, tal vegada, anar cap al discurs mmés aviat social-liberal que vindria a ser el que avui, teoricament, té el PSC. teòricament, perquè en la pràctica el PSC, com a integrant del grup del PSOE a Madrid, està aplicant el manual neoliberal de retallades que se li està dictant des d'Europa. Dreta pura i dura.
ERC vol ser un "partit Social-Liberal Sobiranista"? Això, al meu entendre ja està inventat, és diu CDC. Una altre cosa és que dins CiU hagin corrents més conservadors i liberals més durs. Però crec que el corrent social-liberal a CiU existeix i és potent. Precisament en Trias en seria un bon exemple.
Objectivament, malgrat la sagnia d'ERC, el partit és avui tercera força en nombre de regidors i quarta força, per darrere del PP en vots. És la primera força de l'independentisme i està ubicada clarament en l'espai d'esquerres.
Les dades per Catalunya són:
En qui cal fixar-se és en la CUP.
Les dades de Barcelona, on ERC es presentava en coalició amb RCat i DC són molt interessants. El fraccionament de l'espai independentista entre ERC, RCat, DC, SI i CUP suma gairebé el total de vots d'ERC de fa quatre anys. És molt evident que l'explicació del daltabaix d'ERC passa per una reorganització del vot independentista
La major fuita de vots d'ERC a Barcelona va en direcció a la CUP, i en menor grau a SI. Seria molt interessant conèixer quant vot de la coalició d'unitat per Barcelona pertany a RCat i a DC.
ERC ha vist com en moltes poblacions on la CUP es presentava, aquesta li ha menjat posicions i, en alguns cas, fins i tot l'ha substituït.
Les CUP tenen un discurs d'esquerres sense cap ambigüitat. Són obertament socialistes, assemblearis i inequivocament independentistes. Ens recorda alguna cosa? Sí, a l'ERC de fa una dècada. Amb algunes diferències més que sensibles, tot sigui dit.
Per mi, que les CUP estiguin fagocitant espais que tradicionalment votaven ERC hauria de fer pensar. Hi ha temps per rumiar d'aquí a la tardor. Però la dicotomia que presentava Ridao a mi em fa arrufar el nas. Jo no vull una ERC que sigui el "Partit Social Liberal Sobiranista de Catalunya". Crec que és un error, a més que ja existeix i es diu CDC.
Crec, en canvi, que ERC és el "Partit dels Independentistes Social-Demòcrates de Catalunya" i que si ha de buscar alguna aliança, aquesta ha de ser amb les esquerres, preferiblement amb els "Independentistes Socialistes de Catalunya" de la CUP o amb els "Federalistes Social-Demòcrates de Catalunya", o ICV. Aquests tres grups són, per mi, l'autèntica esquerra nacional.
És la meva opinió. Per això serveixen els blocs. D'aquí a l'octubre caldrà anar-hi rumiant.
Una altre constatació: Gairebé la meitat de l'electorat s'ha abstingut de forma "passiva" no anant a votar; i prop de 170.000 de forma "activa" amb vots nuls i blancs. Dades: Total vots emesos, 2.919.738; Abstenció, 2.388.089; Nuls, 50.331; Blancs, 119.702. Els blancs es posen per davant de la CUP com a sisena força més "no votada". Els "acampats" tenen raó quan parlen de molt baixa qualitat democràtica. És indignant, ho és, com els partits semblen donar per bona aquesta abstenció i la despatxen amb unes declaracions estàndards de suposada afectació "ens preocupa molt", però aquí mai no passa res. La llei electoral catalana és una necessita urgent. Combatre la corrupció encara ho és més. CiU i PSC, principals responsables, en tenen la més mínima intenció? ho dubto.
Trias serà alcalde a Barcelona, més que probablement amb el suport del PP, tot i que qui sap si és possible la sociovergència. Personalment trobo que té probabilitats remotissimes.
Els resultats d'ERC han provocat que avui la direcció del partit hagi presentat la dimissió en bloc. El mes d'octubre serà el congrés del partit i serà el moment de decidir qui rumb pren.
Joan Ridao va plantejar una parell d'opcions ahir: o bé anar per la via de construir un espai d'Esquerra Nacional, que probablement hauria de recollir el vot catalanista de PSC i buscar la coalició amb ICV; o optar per remarcar el perfil independentista encara que això impliqui una minorització i transitar per un espai estret. Ridao apostava clarament per la primera opció.
Per una banda, la proposta de Ridao té molt de sentit, però això significa que ERC hauria de captar un vot que avui, malgrat tot, es manté fidel al PSC. L'espai electoral d'ICV, per la seva banda, és encara més impermeable que el del PSC. ICV és, dels antics component de l'Entesa, el que ha resistit millor l'ensulsiada.
ERC no serà capaç de captar el vot catalanista del PSC, perquè el vot catalanista del PSC no és independentista. ERC hauria de renunciar a definir-se com independentista (i fer servir l'eufemístic "sobiranista", com CiU) per intentar captar aquest votant "catalanista" del PSC.
Ara bé, aquesta renuncia a l'independentisme implicaria, al meu entendre, la deserció immediata del pinyol, del nucli de votants que elecció rere elecció estan donant suport a ERC, fins en aquestes circumstàncies difícils. Un salt al buit perillós.
Per altra banda, la percepció en l'eix esquerra dreta situa ERC més a l'esquerra del PSC, en el mateix espai, practicament, que ICV. La distinció entre ERC i ICV ve donada per la qüestió nacional, independentistes uns, federalistes els altres. Apropar-se al centre-esquerra significaria en el context actual rebaixar el discurs de socialdemocràcia i, tal vegada, anar cap al discurs mmés aviat social-liberal que vindria a ser el que avui, teoricament, té el PSC. teòricament, perquè en la pràctica el PSC, com a integrant del grup del PSOE a Madrid, està aplicant el manual neoliberal de retallades que se li està dictant des d'Europa. Dreta pura i dura.
ERC vol ser un "partit Social-Liberal Sobiranista"? Això, al meu entendre ja està inventat, és diu CDC. Una altre cosa és que dins CiU hagin corrents més conservadors i liberals més durs. Però crec que el corrent social-liberal a CiU existeix i és potent. Precisament en Trias en seria un bon exemple.
Objectivament, malgrat la sagnia d'ERC, el partit és avui tercera força en nombre de regidors i quarta força, per darrere del PP en vots. És la primera força de l'independentisme i està ubicada clarament en l'espai d'esquerres.
Les dades per Catalunya són:
| vots | regidors | |
| CiU | 778.042 | 3.860 |
| PSC-PM | 721.443 | 2.117 |
| ERC | 257.564 | 1.384 |
| PP | 363.555 | 473 |
| ICV-EUiA | 241.919 | 398 |
| CUP | 62.111 | 101 |
En qui cal fixar-se és en la CUP.
Les dades de Barcelona, on ERC es presentava en coalició amb RCat i DC són molt interessants. El fraccionament de l'espai independentista entre ERC, RCat, DC, SI i CUP suma gairebé el total de vots d'ERC de fa quatre anys. És molt evident que l'explicació del daltabaix d'ERC passa per una reorganització del vot independentista
La major fuita de vots d'ERC a Barcelona va en direcció a la CUP, i en menor grau a SI. Seria molt interessant conèixer quant vot de la coalició d'unitat per Barcelona pertany a RCat i a DC.
ERC ha vist com en moltes poblacions on la CUP es presentava, aquesta li ha menjat posicions i, en alguns cas, fins i tot l'ha substituït.
Les CUP tenen un discurs d'esquerres sense cap ambigüitat. Són obertament socialistes, assemblearis i inequivocament independentistes. Ens recorda alguna cosa? Sí, a l'ERC de fa una dècada. Amb algunes diferències més que sensibles, tot sigui dit.
Per mi, que les CUP estiguin fagocitant espais que tradicionalment votaven ERC hauria de fer pensar. Hi ha temps per rumiar d'aquí a la tardor. Però la dicotomia que presentava Ridao a mi em fa arrufar el nas. Jo no vull una ERC que sigui el "Partit Social Liberal Sobiranista de Catalunya". Crec que és un error, a més que ja existeix i es diu CDC.
Crec, en canvi, que ERC és el "Partit dels Independentistes Social-Demòcrates de Catalunya" i que si ha de buscar alguna aliança, aquesta ha de ser amb les esquerres, preferiblement amb els "Independentistes Socialistes de Catalunya" de la CUP o amb els "Federalistes Social-Demòcrates de Catalunya", o ICV. Aquests tres grups són, per mi, l'autèntica esquerra nacional.
És la meva opinió. Per això serveixen els blocs. D'aquí a l'octubre caldrà anar-hi rumiant.
dissabte, 21 de maig del 2011
Mònica Oltra al debat del Canal 9
Demà, al País Valencià, a mes d'ajuntaments, també trien els representants al seu Parlament autonòmic.
Es preveu que Camps tornarà a guanyar amb majoria absoluta.
Tanmateix, hi han veus que cal escoltar perquè parlen clar i fort. Una d'aquestes veus és la de Mònica Oltra, candidata de la Coalició Compromís, que en el simulacre de debat que es va fer a Canal 9 va poder, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del canal públic que paguen amb els seus impostos.
Posteriorment, el vídeo de youTube amb la participació de Mònica Oltra ha superat l'audiència que va tenir el mateix debat. Hi han ganes de poder escoltar altres veus que no siguin les de la brutal propaganda del PP valencià.
Vet aquí el vídeo amb les intervencions al debat:
Espero que Compromís obtingui un gran resultat.
Es preveu que Camps tornarà a guanyar amb majoria absoluta.
Tanmateix, hi han veus que cal escoltar perquè parlen clar i fort. Una d'aquestes veus és la de Mònica Oltra, candidata de la Coalició Compromís, que en el simulacre de debat que es va fer a Canal 9 va poder, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del canal públic que paguen amb els seus impostos.
Posteriorment, el vídeo de youTube amb la participació de Mònica Oltra ha superat l'audiència que va tenir el mateix debat. Hi han ganes de poder escoltar altres veus que no siguin les de la brutal propaganda del PP valencià.
Vet aquí el vídeo amb les intervencions al debat:
Espero que Compromís obtingui un gran resultat.
divendres, 20 de maig del 2011
La Junta Electoral Central prohibeix les concentracions
La Junta Electoral Central acaba de prohibir, en aplicació de la llei electoral, les concentracions i les acampades a les places.
Què voldrà dir això? que la policia desallotjarà la Plaça Catalunya?
Fa un parell de dies que en sortir de la feina m'hi acosto per copsar-ne l'ambient. Avui hi havia més gent que ahir. El moviment creix.
He vist moltes rotllanes de gent, sobretot joves, però també no tant joves, en les que es debatien qüestions diverses. Debat. Reflexió. Formació en Democràcia és el que he vist. He vist Assemblees. He vist llibertat.
Doncs bé. Es veu que això és perillós. Es veu que això va contra "la Democràcia". Potser el proper dissabte la policia desallotjarà la plaça. S'atreviran? Per a molts dels que seran a la plaça serà el primer cop que hauran de córrer perseguits per la Policia. Serà la seva particular Formació en Repressió a càrrec de les "forces de seguretat". El revers de la moneda. Democràcia i Repressió.
Avui i demà aquests joves debatran, faran assemblees, faran política com no l'hauran feta mai abans. Śenzillament, és emocionant. Omple d'esperança. El dissabte, qui ho sap, veuran què en pensa el sistema de tot plegat. En podran "reflexionar".
Els joves de la Plaça Catalunya potser seran reprimits per voler pensar pel seu compte. Interessant jornada de reflexió.
El diumenge, en fer el recompte, segurament trobarem que els resultats seran similars als previstos per les enquestes. Jo no en tinc cap dubte que serà així. No crec que aquest moviment de les places vagi tenir una influència gran en els resultats de les municipals. Però per a milers i milers de joves, per al seu creixement democràtic i polític, la tindrà. N'estic del tot segur.
I aquesta sí que és una força de canvi. La partida continua.
Un altre món és possible.
Què voldrà dir això? que la policia desallotjarà la Plaça Catalunya?
Fa un parell de dies que en sortir de la feina m'hi acosto per copsar-ne l'ambient. Avui hi havia més gent que ahir. El moviment creix.
He vist moltes rotllanes de gent, sobretot joves, però també no tant joves, en les que es debatien qüestions diverses. Debat. Reflexió. Formació en Democràcia és el que he vist. He vist Assemblees. He vist llibertat.
Doncs bé. Es veu que això és perillós. Es veu que això va contra "la Democràcia". Potser el proper dissabte la policia desallotjarà la plaça. S'atreviran? Per a molts dels que seran a la plaça serà el primer cop que hauran de córrer perseguits per la Policia. Serà la seva particular Formació en Repressió a càrrec de les "forces de seguretat". El revers de la moneda. Democràcia i Repressió.
Avui i demà aquests joves debatran, faran assemblees, faran política com no l'hauran feta mai abans. Śenzillament, és emocionant. Omple d'esperança. El dissabte, qui ho sap, veuran què en pensa el sistema de tot plegat. En podran "reflexionar".
Els joves de la Plaça Catalunya potser seran reprimits per voler pensar pel seu compte. Interessant jornada de reflexió.
El diumenge, en fer el recompte, segurament trobarem que els resultats seran similars als previstos per les enquestes. Jo no en tinc cap dubte que serà així. No crec que aquest moviment de les places vagi tenir una influència gran en els resultats de les municipals. Però per a milers i milers de joves, per al seu creixement democràtic i polític, la tindrà. N'estic del tot segur.
I aquesta sí que és una força de canvi. La partida continua.
Un altre món és possible.
dijous, 19 de maig del 2011
Una volta per l'acampada a la Plaça Catalunya
En sortir de la feina m'he apropat a la Plaça de Catalunya a veure què s'hi estava coent. A veure amb els meus ulls l'acampada. Qui hi havia. Què feien.
Bé. He arribat sobre les 19:45 i m'hi hauré estat una mitja hora, més o menys. A aquella hora, força gent. Un ambient distès: un grup estava fent una assemblea. Uns altres feien uns dibuixos de protesta; més enllà els treballadors de Telefònica demanaven la readmissió d'un company acomiadat A una altre zona de la plaça, tot de papers amb reivindicacions de tota mena penjats a uns fils amb agulles d'estenedor. Una pancarta posava el lema "Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble". Una altre deia "Hem perdut la por!".
Sensacions positives en voltar per la Plaça i escoltar la gent.
No se si aquesta mobilització anirà gaire més enllà. Ni tan sols si arribarà fins al diumenge, dia de les eleccions. Tampoc tinc gens clar quina serà la seva incidència real en el resultat de les mateixes. No se sap si la concentració romandrà més enllà del 22M.
Però, malgrat les incògnites, he mirat i escoltat el que fan i diuen. El missatges que donen són molt senzills i estan més aviat rel·lacionats amb el que podríem dir "valors republicans", que no pas amb valors d'esquerres o de dretes. No costa gaire interpretar en el seu manifest un desig de regeneració democràtica i, vagament, la necessitat d'un procés constituent.
És curiós l'intent que fan de mantenir-se "apolítics" ¿És que potser no és política el que estan fent? Hauran d'acabar acceptant-ho. Però és que fer política no és dolent. Al contrari. La política és a tot arreu. Sempre que cal prendre una decisió o emprendre una acció que doni prioritat a uns o altres valors s'està fent política.
Quina és la dimensió real d'aquest moviment? Malgrat l'atenció mediàtica que capta, en el cas de Barcelona, de quanta gent estem parlant? a dia d'avui comparar la Plaça de Catalunya amb la Plaça Tahir em sembla una gran exageració. Un titular fàcil però enganyós.
La dreta, però, sembla que ja ha reconegut el moviment com "enemic". Està tancant files i a Madrid n'ha ordenat el desallotjament de la Puerta del Sol. L'"esquerra tradicional", per la seva banda, no acab de posicionar-se respecte la mobilització. no se sent còmoda. Normal. L'"esquerra tradicional", PSOE i sindicats majoritaris sobretot, són avui força indistingibles de la dreta.
Però, i l'esquerra extraparlamentària? i els sindicats alternatius? D'entrada també s'han vist sorpresos. Com és que hi ha hagut una mobilització sense que ells no en sabessin res?
Opino que hi han alguns motius: el moviment neix a la Internet 2.0. La de les xarxes socials tipus Facebook. Facebook és una paraula que provoca rebuig entre els moviments d'esquerra alternativa i extraparlamentària. Facebook és l'enemic. El gran germà. Com pot sortir-ne res de bo?
Més. El moviment dels acampats té una ideologia laxa. Just al contrari dels grups alternatius d'esquerres que molts cops arriben a un fraccionament i divisió exasperants per qüestions de matís ideològic que són impossibles de detectar i comprendre per ningú que no hi estigui ficat. Sense ideologia heavy no hi ha mobilització. O sí?
Des de l'esquerra alternativa, o bé s'adopta una postura de superioritat ideològica envers els no iniciats, o bé es pren una postura d'evangelització i proselitisme que, en tot cas, acostumen a garantir la fugida de l'auditori. A ningú no li agrada que el prenguin per ruc ni que li clavin sermons.
En línia amb l'anterior. L'esquerra alternativa es veu a ella mateixa com l'única portadora de la reivindicació social i de la lluita "antisistema". Perquè no hauria de ser així? porten anys de lluita i de resistència. Un sòlid discurs ideològic. Un manual de tàctiques i estratègies de lluita provades en dotzenes de revolucions de tota mena. Com és que un moviment d'aficionats, de feisbuquers, ha captat l'atenció mediàtica que se'ls ha negat durant anys?
Bé. Potser només és la coincidència d'una serie de factors i el moviment dels acampats acabarà fonent-se més aviat que tard, o potser no.
Per a l'esquerra alternativa aquest seria un bon moment per a la reflexió i l'autocrítica. I, sobretot, amb molta humilitat, tractar de donar un cop de ma als acampats. Que sembla que aquesta és la intenció.
Però molta humilitat. Si us plau. No és el moment de fer proselitisme ni de demostrar superioritats ideològiques. Ningú no és millor pel fet de no tenir compte a Facebook. Ara no toca.
Bé. He arribat sobre les 19:45 i m'hi hauré estat una mitja hora, més o menys. A aquella hora, força gent. Un ambient distès: un grup estava fent una assemblea. Uns altres feien uns dibuixos de protesta; més enllà els treballadors de Telefònica demanaven la readmissió d'un company acomiadat A una altre zona de la plaça, tot de papers amb reivindicacions de tota mena penjats a uns fils amb agulles d'estenedor. Una pancarta posava el lema "Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble". Una altre deia "Hem perdut la por!".
Sensacions positives en voltar per la Plaça i escoltar la gent.
No se si aquesta mobilització anirà gaire més enllà. Ni tan sols si arribarà fins al diumenge, dia de les eleccions. Tampoc tinc gens clar quina serà la seva incidència real en el resultat de les mateixes. No se sap si la concentració romandrà més enllà del 22M.
Però, malgrat les incògnites, he mirat i escoltat el que fan i diuen. El missatges que donen són molt senzills i estan més aviat rel·lacionats amb el que podríem dir "valors republicans", que no pas amb valors d'esquerres o de dretes. No costa gaire interpretar en el seu manifest un desig de regeneració democràtica i, vagament, la necessitat d'un procés constituent.
És curiós l'intent que fan de mantenir-se "apolítics" ¿És que potser no és política el que estan fent? Hauran d'acabar acceptant-ho. Però és que fer política no és dolent. Al contrari. La política és a tot arreu. Sempre que cal prendre una decisió o emprendre una acció que doni prioritat a uns o altres valors s'està fent política.
Quina és la dimensió real d'aquest moviment? Malgrat l'atenció mediàtica que capta, en el cas de Barcelona, de quanta gent estem parlant? a dia d'avui comparar la Plaça de Catalunya amb la Plaça Tahir em sembla una gran exageració. Un titular fàcil però enganyós.
La dreta, però, sembla que ja ha reconegut el moviment com "enemic". Està tancant files i a Madrid n'ha ordenat el desallotjament de la Puerta del Sol. L'"esquerra tradicional", per la seva banda, no acab de posicionar-se respecte la mobilització. no se sent còmoda. Normal. L'"esquerra tradicional", PSOE i sindicats majoritaris sobretot, són avui força indistingibles de la dreta.
Però, i l'esquerra extraparlamentària? i els sindicats alternatius? D'entrada també s'han vist sorpresos. Com és que hi ha hagut una mobilització sense que ells no en sabessin res?
Opino que hi han alguns motius: el moviment neix a la Internet 2.0. La de les xarxes socials tipus Facebook. Facebook és una paraula que provoca rebuig entre els moviments d'esquerra alternativa i extraparlamentària. Facebook és l'enemic. El gran germà. Com pot sortir-ne res de bo?
Més. El moviment dels acampats té una ideologia laxa. Just al contrari dels grups alternatius d'esquerres que molts cops arriben a un fraccionament i divisió exasperants per qüestions de matís ideològic que són impossibles de detectar i comprendre per ningú que no hi estigui ficat. Sense ideologia heavy no hi ha mobilització. O sí?
Des de l'esquerra alternativa, o bé s'adopta una postura de superioritat ideològica envers els no iniciats, o bé es pren una postura d'evangelització i proselitisme que, en tot cas, acostumen a garantir la fugida de l'auditori. A ningú no li agrada que el prenguin per ruc ni que li clavin sermons.
En línia amb l'anterior. L'esquerra alternativa es veu a ella mateixa com l'única portadora de la reivindicació social i de la lluita "antisistema". Perquè no hauria de ser així? porten anys de lluita i de resistència. Un sòlid discurs ideològic. Un manual de tàctiques i estratègies de lluita provades en dotzenes de revolucions de tota mena. Com és que un moviment d'aficionats, de feisbuquers, ha captat l'atenció mediàtica que se'ls ha negat durant anys?
Bé. Potser només és la coincidència d'una serie de factors i el moviment dels acampats acabarà fonent-se més aviat que tard, o potser no.
Per a l'esquerra alternativa aquest seria un bon moment per a la reflexió i l'autocrítica. I, sobretot, amb molta humilitat, tractar de donar un cop de ma als acampats. Que sembla que aquesta és la intenció.
Però molta humilitat. Si us plau. No és el moment de fer proselitisme ni de demostrar superioritats ideològiques. Ningú no és millor pel fet de no tenir compte a Facebook. Ara no toca.
diumenge, 15 de maig del 2011
Manifest "no som mercaderia en mans de polítics i banquers"
Avui, s'ha fet la manifestació organitzada pel col·lectiu "Democràcia real, ja!" contra les retallades.
Aquesta manifestació està en la línia de la crida a la indignació de Stéphane Hessel.
Tanmateix, hi han veus que diuen que l'a d'avui ha estat una reivindicació light. Potser sí, en tot cas, la setmana que ve hi han eleccions municipals i serà un bon moment per veure el grau d'"indignació" real contra el sistema. Jo soc escèptic.
En tot cas, pel seu interès, reprodueixo el manifest de la convocatòria:
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.
Aquesta manifestació està en la línia de la crida a la indignació de Stéphane Hessel.
Tanmateix, hi han veus que diuen que l'a d'avui ha estat una reivindicació light. Potser sí, en tot cas, la setmana que ve hi han eleccions municipals i serà un bon moment per veure el grau d'"indignació" real contra el sistema. Jo soc escèptic.
En tot cas, pel seu interès, reprodueixo el manifest de la convocatòria:
No som mercaderia en mans de polítics i banquers
MANIFEST
Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:
- Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
- Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
- El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
- La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
- L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
- La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
- Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
- Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
- Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.
divendres, 6 de maig del 2011
El Partit Nacionalista Escocès obté la majoria absoluta
El Partit Nacionalista Escocès (SNP) ha obtingut la majoria absoluta a Escòcia.
L'SNP, doncs, formarà un govern i, si no han enganyat als seus electors, convocaran una consulta per demanar als escocesos si volen la independència.
Cal pensar, doncs, que existeix la possibilitat real de que, a no molt tardar, els escocesos accedeixin de forma democràtica a la independència del seu estat.
Escòcia podria esdevenir, doncs, nou estat d'Europa abans que no ens pensem. El pas més important ja l'han donat: majoria independentista al Parlament escocès.
I és que la cosa va així: si volem esdevenir estat cal, primer de tot, majoria absoluta independentista al Parlament. Els partits independentistes són els que són. Si la independència és la prioritat, aleshores cal votar aquests partits. Punt.
Estan molt bé les Grans Manifestacions, les Consultes per la Independència, les Estelades Humanes, i els Lipdubs. Estan molt bé. Però to plegat només es queda en boniques i emocionants performances si després no es vota independentista.
I per votar independentista no cal esperar a les eleccions al Parlament. Es pot votar independentista a les municipals. Recordem que una majoria republicana a unes eleccions municipals va enderrocar una monarquia. Una majoria independentista a les municipals, doncs, pot fer néixer un estat.
Espero que Escòcia esdevingui un model i un exemple i que aquí aprenguem alguna cosa. Felicitats, senyor Salmond. El seu partit ho ha fet molt bé. Espero que ara siguin valents i no traeixin als escocesos que els han fet confiança. Crec, de cor, que la independència serà bona pel seu país. I, n'estic convençut, també pel nostre.
L'SNP, doncs, formarà un govern i, si no han enganyat als seus electors, convocaran una consulta per demanar als escocesos si volen la independència.
Cal pensar, doncs, que existeix la possibilitat real de que, a no molt tardar, els escocesos accedeixin de forma democràtica a la independència del seu estat.
Escòcia podria esdevenir, doncs, nou estat d'Europa abans que no ens pensem. El pas més important ja l'han donat: majoria independentista al Parlament escocès.
I és que la cosa va així: si volem esdevenir estat cal, primer de tot, majoria absoluta independentista al Parlament. Els partits independentistes són els que són. Si la independència és la prioritat, aleshores cal votar aquests partits. Punt.
Estan molt bé les Grans Manifestacions, les Consultes per la Independència, les Estelades Humanes, i els Lipdubs. Estan molt bé. Però to plegat només es queda en boniques i emocionants performances si després no es vota independentista.
I per votar independentista no cal esperar a les eleccions al Parlament. Es pot votar independentista a les municipals. Recordem que una majoria republicana a unes eleccions municipals va enderrocar una monarquia. Una majoria independentista a les municipals, doncs, pot fer néixer un estat.
Espero que Escòcia esdevingui un model i un exemple i que aquí aprenguem alguna cosa. Felicitats, senyor Salmond. El seu partit ho ha fet molt bé. Espero que ara siguin valents i no traeixin als escocesos que els han fet confiança. Crec, de cor, que la independència serà bona pel seu país. I, n'estic convençut, també pel nostre.
Bildu és legal
Doncs mira, em vaig equivocar. Jo pensava que el constitucional es carregaria les llistes de Bildu i resulta que no. Per què?
Descarto, d'entrada, que ho hagi estat per una sobtat convenciment de que es tractava del democràticament correcte. No ha estat així. El constitucional ha votat seguint els criteris marcats per PP i PSOE. Els del PP, en contra de la legalització, i els del PSOE a favor.
Perquè els PSOE pot estar interessat en legalitzar Bildu? Jo opino que com a moneda de canvi. És dir, en altres circumstàncies, el PSOE hauria preferit votar en contra de legalitzar Bildu fent un munt d'escarafalls i excitant l'espanyolisme de les seves bases i picant l'ullet a les del PP. Però avui, les circumstàncies demanen sacrificis.
El sacrifici és, evidentment, votar a favor de legalitzar Bildu. Aquesta legalització de Bildu no és bona pel PSOE: la seva ala més espanyolista estarà indignada i, a més, es garanteix que el PNB recuperarà el govern d'Euskadi quan Patxi López deixi el càrrec. Bildu és un gra al cul del PSOE. Per què el PSOE, malgrat tot, prefereix suportar aquesta molèstia? Doncs, evidentment, per garantir un aliat per aprovar els pressupostos de l'any que ve: el PNB. El PSOE "retorna" al PNB el govern d'Euskadi a canvi de que aquest li voti els pressupostos i així el PSOE pugui seguir manant un any més.
Per què el PNB? perquè CiU està descartada. El govern d'Espanya, el PSOE, no pensa pagar res del que te pendent amb la Generalitat; No farà cap pacte fiscal; i és més que probable que provoqui més retallades. CiU en cap cas, doncs, podrà aprovar uns pressupostos que seran terriblement lesius per la Generalitat. Per molt que el Duran se'n mori de ganes. La decepció que es ja veu venir del "Pacte fiscal" només en serà la cirereta.
L'explicació de la legalització de Bildu és, doncs, al meu entendre, el pagament al PNB del suport als pressupostos de l'any que ve, àdhuc potser també del suport a noves retallades aquest mateix any. Aquest suport li surt gratis al PNB: ningú no posa en qüestió el concert basc i, coses del concert, la situació financera del govern d'Euskadi no te res a veure amb la de la Generalitat.
En resum, aritmètica per aprovar pressupostos. Molt prosaic. la legalització de Bildu, però, donarà aire a l'independentisme basc que patia una repressió i censura brutals. Preguem perquè ETA no ho espatlli un altre cop amb un atemptat. Jo crec que aquesta vegada és la definitiva. Tant de bo que Bildu obri el camí a la revolta i a la insubmissió pacífica. El camí a la independència d'Euskadi. Felicitats i sort, amics.
Descarto, d'entrada, que ho hagi estat per una sobtat convenciment de que es tractava del democràticament correcte. No ha estat així. El constitucional ha votat seguint els criteris marcats per PP i PSOE. Els del PP, en contra de la legalització, i els del PSOE a favor.
Perquè els PSOE pot estar interessat en legalitzar Bildu? Jo opino que com a moneda de canvi. És dir, en altres circumstàncies, el PSOE hauria preferit votar en contra de legalitzar Bildu fent un munt d'escarafalls i excitant l'espanyolisme de les seves bases i picant l'ullet a les del PP. Però avui, les circumstàncies demanen sacrificis.
El sacrifici és, evidentment, votar a favor de legalitzar Bildu. Aquesta legalització de Bildu no és bona pel PSOE: la seva ala més espanyolista estarà indignada i, a més, es garanteix que el PNB recuperarà el govern d'Euskadi quan Patxi López deixi el càrrec. Bildu és un gra al cul del PSOE. Per què el PSOE, malgrat tot, prefereix suportar aquesta molèstia? Doncs, evidentment, per garantir un aliat per aprovar els pressupostos de l'any que ve: el PNB. El PSOE "retorna" al PNB el govern d'Euskadi a canvi de que aquest li voti els pressupostos i així el PSOE pugui seguir manant un any més.
Per què el PNB? perquè CiU està descartada. El govern d'Espanya, el PSOE, no pensa pagar res del que te pendent amb la Generalitat; No farà cap pacte fiscal; i és més que probable que provoqui més retallades. CiU en cap cas, doncs, podrà aprovar uns pressupostos que seran terriblement lesius per la Generalitat. Per molt que el Duran se'n mori de ganes. La decepció que es ja veu venir del "Pacte fiscal" només en serà la cirereta.
L'explicació de la legalització de Bildu és, doncs, al meu entendre, el pagament al PNB del suport als pressupostos de l'any que ve, àdhuc potser també del suport a noves retallades aquest mateix any. Aquest suport li surt gratis al PNB: ningú no posa en qüestió el concert basc i, coses del concert, la situació financera del govern d'Euskadi no te res a veure amb la de la Generalitat.
En resum, aritmètica per aprovar pressupostos. Molt prosaic. la legalització de Bildu, però, donarà aire a l'independentisme basc que patia una repressió i censura brutals. Preguem perquè ETA no ho espatlli un altre cop amb un atemptat. Jo crec que aquesta vegada és la definitiva. Tant de bo que Bildu obri el camí a la revolta i a la insubmissió pacífica. El camí a la independència d'Euskadi. Felicitats i sort, amics.
dijous, 5 de maig del 2011
La Vanguardia en català
Un diari en català no és el mateix que un diari català, o millor dit, "catalanocèntric".
"La Vanguàrdia" (i poso l'accent) que en algun moment de la dictadura va ser "La Vanguardia Española" no és, ni serà, un diari catalanocèntric. Mai n'ha estat aquesta la seva vocació. Si de cas en podríem dir que és un diari barceloní.
Ser barceloní és una forma d'obviar el país. És com dir que ets cosmopolita i ciutadà del món. Ja ho té això, Barcelona. Ser barceloní per enlluernar-se i enlluernar amb una capital que se sent fantàstica de tan bona que es troba. Ser barceloní és molt ambigu: permet jugar a la catalanitat i a l'espanyolisme sense ni tan sols haver de canviar d'idioma. És molt curiós.
I la Vanguàrdia és, i ho serà també la seva edició en català, un diari barceloní. Amb tots els tics capitalins dels que els barcelonins ens sentim tan orgullosos i gallegem tant i que, després, merescudament, ens costen apel·latius de pixapins cap amunt.
Amb l'edició en català, però, es tanca un cercle. Era necessària l'edició en la llengua del país. Era, gairebé, una reclamació popular. No s'explicava que tants anys després no hi hagués edició de "La Vanguàrdia" en català. En definitiva, el barceloní és cosmopolita, ciutadà del món i obvia el país, però, coi! el català n'és un dels nostres signes d'identitat barcelonina. Potser ignorem tot allò que passa enrere de Collserola, o més enllà de l'àrea metropolitatana, o parlarem el castellà en la intimitat, però la marca Barcelona no estaria completa sense una edició en català, més encara, sense posar aquesta edició en un lloc de privilegi.
En fi. Era necessari. Calia. Benvinguda, doncs, "La Vanguàrdia" en català. Ja era hora! Bon moment per a la premsa escrita en català que compta amb les edicions en català de "El Periódico" i "La Vanguàrdia", a més dels originals i exclusivament en català "Avui" i "El Punt".
Algun dia, esperem que a no molt tardar, els hauria de tocar al "Sport" i al "Mundo Deportivo", no? Vinga, que ja tenim el 9 que ha obert el foc!
"La Vanguàrdia" (i poso l'accent) que en algun moment de la dictadura va ser "La Vanguardia Española" no és, ni serà, un diari catalanocèntric. Mai n'ha estat aquesta la seva vocació. Si de cas en podríem dir que és un diari barceloní.
Ser barceloní és una forma d'obviar el país. És com dir que ets cosmopolita i ciutadà del món. Ja ho té això, Barcelona. Ser barceloní per enlluernar-se i enlluernar amb una capital que se sent fantàstica de tan bona que es troba. Ser barceloní és molt ambigu: permet jugar a la catalanitat i a l'espanyolisme sense ni tan sols haver de canviar d'idioma. És molt curiós.
I la Vanguàrdia és, i ho serà també la seva edició en català, un diari barceloní. Amb tots els tics capitalins dels que els barcelonins ens sentim tan orgullosos i gallegem tant i que, després, merescudament, ens costen apel·latius de pixapins cap amunt.
Amb l'edició en català, però, es tanca un cercle. Era necessària l'edició en la llengua del país. Era, gairebé, una reclamació popular. No s'explicava que tants anys després no hi hagués edició de "La Vanguàrdia" en català. En definitiva, el barceloní és cosmopolita, ciutadà del món i obvia el país, però, coi! el català n'és un dels nostres signes d'identitat barcelonina. Potser ignorem tot allò que passa enrere de Collserola, o més enllà de l'àrea metropolitatana, o parlarem el castellà en la intimitat, però la marca Barcelona no estaria completa sense una edició en català, més encara, sense posar aquesta edició en un lloc de privilegi.
En fi. Era necessari. Calia. Benvinguda, doncs, "La Vanguàrdia" en català. Ja era hora! Bon moment per a la premsa escrita en català que compta amb les edicions en català de "El Periódico" i "La Vanguàrdia", a més dels originals i exclusivament en català "Avui" i "El Punt".
Algun dia, esperem que a no molt tardar, els hauria de tocar al "Sport" i al "Mundo Deportivo", no? Vinga, que ja tenim el 9 que ha obert el foc!
dimecres, 4 de maig del 2011
Bildu al Constitucional
A falta del recurs final al Constitucional, la coalició abertzale Bildu no es podrà presentar a les eleccions basques. Que Bildu vagi al constitucional a demanar permís per existir és absurd. El condemnat a mort va a demanar-li clemència al jutge però el jutge també és el fiscal i el botxí.
Jo crec que el constitucional es carregarà definitivament a Bildu. Perquè no hauria de fer-ho? Ben mirat, que 300.000 electors bascos hagin de quedar-se a casa perquè no poden votar el partit que millor els representa no és tan mala cosa si, a canvi, es poden garantir quatre anys més de PPSOE a la lehendakaritza.
Les excuses ja estan preparades. Que si Bildu és part de l'estratègia d'ETA; que si les llistes estan "contaminades" amb membres de Batasuna; que si jo que se... i a les Espanyes milions de ciutadans satisfets pensen que el PPSOE està actuant com cal: prohibint partits, censurant diaris i mitjans de comunicació... a més que tot això és poc important. A la gent, el que de debò li importa és la crisi... No hi ha temps a perdre amb aquests molestos nacionalismes perifèrics. España es una y no cincuenta y una ¡coño! ¡todo el mundo al suelo!
A més que els sortirà gratis: El PNB ha dit que deixarà de donar suport als pressupostos del PSOE. Això és greu? jo crec que no. Crec que Súper Duran està preparat per a demostrar-nos a tots plegats, un cop més, el seu alt sentit d'estat. Vaja, que se'n mor de ganes de pactar pressupostos (i un pacte fiscal de la Srta. Pepis) amb el Sr. Rodríguez, conegut també com Pepe el Sonrisas.
Que no passa res, tu. En definitiva, la qualitat democràtica de l'estat espanyol és baixa, o molt baixa i no ho és perquè sí. Ho és perquè la qualitat democràtica de la majoria dels ciutadans de l'estat espanyol és, en general, molt baixa o inexistent.
Segurament ETA és el llast més important per al procés d'independència del País Basc, però immediatament després ve un altre llast gairebé tant important: el sistema "democràtic" de l'estat espanyol i, sobretot, la ciutadania que el suporta, el consent, i que o bé aplaudeix amb les orelles als tertulians ultraespanyolistes de les tertúlies que empastifen i saturen els mitjans de comunicació estatals, o bé es mostra absolutament indiferent i ignorant -viu en una remota dimensió paralel·la- a tot allò que faci tuf de política excepte quan aquesta es barreja amb el futbol, o quan juga "La Roja".
Menció especial, no ho oblidem, als votants del PNB que poden mostrar-se molt indignats amb moltes coses, però que, malgrat tot, no han empès al seu partit cap a posicions netament independentistes. També tenen part de culpa de tot el circ que s'ha muntat al voltant del "sistema democràtic" al País Basc.
Potser el dia que ETA plegui definitivament el PNV farà el pas cap a l'independentisme. I potser aquell dia, oh sorpresa, el partit que serà il·legalitzat serà el PNB. Potser abans, a Catalunya, ja hauran il·legalitzat Reagrupament, Solidaritat i Esquerra. A CiU no crec que la il·legalitzin. No mentre Súper Duran mantingui el seu mai prou valorat sentit d'estat.
A mi, però, em queda el dubte de què en pensa de tot això la senyora Merkel. Ja tindria pebrots que al Duran el "pacte fiscal" no li surti bé perquè la Merkel diu que de pactes fiscals res. I si al final el Duran no pot aprovar, per miserables i lesius per a la Generalitat, els pressupostos del Pepe el Sonrisas? Encara tindrem al Mariano abans d'hora, tu... i al Duran, ministre!
Jo crec que el constitucional es carregarà definitivament a Bildu. Perquè no hauria de fer-ho? Ben mirat, que 300.000 electors bascos hagin de quedar-se a casa perquè no poden votar el partit que millor els representa no és tan mala cosa si, a canvi, es poden garantir quatre anys més de PPSOE a la lehendakaritza.
Les excuses ja estan preparades. Que si Bildu és part de l'estratègia d'ETA; que si les llistes estan "contaminades" amb membres de Batasuna; que si jo que se... i a les Espanyes milions de ciutadans satisfets pensen que el PPSOE està actuant com cal: prohibint partits, censurant diaris i mitjans de comunicació... a més que tot això és poc important. A la gent, el que de debò li importa és la crisi... No hi ha temps a perdre amb aquests molestos nacionalismes perifèrics. España es una y no cincuenta y una ¡coño! ¡todo el mundo al suelo!
A més que els sortirà gratis: El PNB ha dit que deixarà de donar suport als pressupostos del PSOE. Això és greu? jo crec que no. Crec que Súper Duran està preparat per a demostrar-nos a tots plegats, un cop més, el seu alt sentit d'estat. Vaja, que se'n mor de ganes de pactar pressupostos (i un pacte fiscal de la Srta. Pepis) amb el Sr. Rodríguez, conegut també com Pepe el Sonrisas.
Que no passa res, tu. En definitiva, la qualitat democràtica de l'estat espanyol és baixa, o molt baixa i no ho és perquè sí. Ho és perquè la qualitat democràtica de la majoria dels ciutadans de l'estat espanyol és, en general, molt baixa o inexistent.
Segurament ETA és el llast més important per al procés d'independència del País Basc, però immediatament després ve un altre llast gairebé tant important: el sistema "democràtic" de l'estat espanyol i, sobretot, la ciutadania que el suporta, el consent, i que o bé aplaudeix amb les orelles als tertulians ultraespanyolistes de les tertúlies que empastifen i saturen els mitjans de comunicació estatals, o bé es mostra absolutament indiferent i ignorant -viu en una remota dimensió paralel·la- a tot allò que faci tuf de política excepte quan aquesta es barreja amb el futbol, o quan juga "La Roja".
Menció especial, no ho oblidem, als votants del PNB que poden mostrar-se molt indignats amb moltes coses, però que, malgrat tot, no han empès al seu partit cap a posicions netament independentistes. També tenen part de culpa de tot el circ que s'ha muntat al voltant del "sistema democràtic" al País Basc.
Potser el dia que ETA plegui definitivament el PNV farà el pas cap a l'independentisme. I potser aquell dia, oh sorpresa, el partit que serà il·legalitzat serà el PNB. Potser abans, a Catalunya, ja hauran il·legalitzat Reagrupament, Solidaritat i Esquerra. A CiU no crec que la il·legalitzin. No mentre Súper Duran mantingui el seu mai prou valorat sentit d'estat.
A mi, però, em queda el dubte de què en pensa de tot això la senyora Merkel. Ja tindria pebrots que al Duran el "pacte fiscal" no li surti bé perquè la Merkel diu que de pactes fiscals res. I si al final el Duran no pot aprovar, per miserables i lesius per a la Generalitat, els pressupostos del Pepe el Sonrisas? Encara tindrem al Mariano abans d'hora, tu... i al Duran, ministre!
Ben Laden és mort
Per la tele diuen que un comando de forces especials dels Estats Units, en una operació secreta que portava preparant-se des de feia un any i mig, va sorprendre i matar a un personatge anomenat Ben Laden, "autor intelectual dels atemptats de les torres bessones" i "líder de la xarxa terrorista Al-Qaeda".
La informació que s'ha proporcionat sobre aquesta acció és confosa i, en un primer moment, fins i tot es va filtrar una fotografia del cadàver que després es va demostrar que era falsa.
Incís. Portem una temporadeta amb manipulacions infogràfiques i fotoxops que abasten des de l'ocultació de la cel·lulitis i potes de gall d'estrelles del cinema, passant per patades misterioses sobre defenses laterals en semifinals de Xampiongs Lig o macabres recreacions de rostres cadavèrics de pressumptes terroristes àrabs. Ah! la informàtica! com hem pogut viure'n sense!
Tornem. Mai s'ha sabut del tot què hi ha de cert en la imatge de Ben Laden que han transmès els mitjans. Aparentment, es tractava del dimoni. Sorprèn, llavors quan ens diuen que a la banda de l'enemic (perquè ens han dividit entre aliats i enemics) Ben Laden fos considerat una mena de sant per molta gent. Però la seva misteriosa mort ha estat presentada i celebrada com un gran triomf. És curiós que la mort d'un home sigui tan significativa quan sempre s'ha dit que Al-Qaeda és una xarxa i, per tant, no té una direcció definida. Llavors, qui era, en realitat Ben Laden? ¿Què té a veure aquest "assassinat selectiu" amb tot allò de que la família Ben Laden tenien tractes comercials amb la família Bush? o que la CIA va entrenar Ben Laden?
I aquesta cosa fantàstica de que no hi han proves fefaents de que aquesta persona és morta. Només unes comunicacions oficials "Ben Laden és mort", i "La prova d'ADN confirma que Ben Laden és mort". UNa prova d'ADN tan misteriosa com el cos del mort. Perquè el cos no és en cap lloc conegut ja que, seguint una tradició islàmica de la que no n'havia sentit a parlar mai, el van "llençar al mar". És curiós, no? No hauria estat més tranquil·litzador que un equip imparcial hagués pogut fer l'autòpsia de Ben Laden? perquè s'ha volgut evitar això?
I ara ens diuen que la mort de Ben Laden fa témer una resposta brutal d'Al-Qaeda. Ah! l'enemic voldrà venjança! Aprofitaran, doncs, la por que ha generat aquest assassinat per a augmentar el nivell d'alerta antiterrorista.
EL pitjor és que si, efectivament acaba produint-se un gran atemptat atribuïble a d'Al-Qaeda, aleshores cap esperar una resposta també terrible dels Aliats. On serà la resposta, de donar-se el cas? el meu cinisme em fa dir que alguna excusa trobaran per entrar a l'Aràbia Saudita. ¿Potser un atemptat desestabilitzador a l'Aràbia Saudita que farà necessària l'entrada de forces internacionals comandades pels EUA per a rescatar al país àrab del caos? i, de pas, potser també per controlar directament les principals reserves de petroli del món.
És conspiranòia, és clar. O no? Aquests dies la conspiranòia està funcionant com mai. La conspiranòia i les manipulacions informatives grolleres. Resulta que el palau on vivia Ben Laden, valorat en un milió de dòlars més aviat era una finca no gaire gran amb un aspecte més aviat deixat. Aquesta mateixa finca a Pedralbes o al Passeig de Gràcia sí costaria molt més que un milió de dòlars, però fa tot l'efecte que el mercat immobiliari d'Islamabad no està tan boig com el de Barcelona i que aquests preus no els assoleixen ni tan sols les zones més pijes i exclusives d'aquesta ciutat paquistanesa. En tot cas, algú volia fer creure alguna cosa quan es va donar la notícia fent servir unes paraules concretes. I és que, en definitiva, a aquesta banda del tauler geopolític, el missatge indiscutible és que Ben Laden era el dimoni. I que ara és mort. Al·lah és gran!
La informació que s'ha proporcionat sobre aquesta acció és confosa i, en un primer moment, fins i tot es va filtrar una fotografia del cadàver que després es va demostrar que era falsa.
Incís. Portem una temporadeta amb manipulacions infogràfiques i fotoxops que abasten des de l'ocultació de la cel·lulitis i potes de gall d'estrelles del cinema, passant per patades misterioses sobre defenses laterals en semifinals de Xampiongs Lig o macabres recreacions de rostres cadavèrics de pressumptes terroristes àrabs. Ah! la informàtica! com hem pogut viure'n sense!
Tornem. Mai s'ha sabut del tot què hi ha de cert en la imatge de Ben Laden que han transmès els mitjans. Aparentment, es tractava del dimoni. Sorprèn, llavors quan ens diuen que a la banda de l'enemic (perquè ens han dividit entre aliats i enemics) Ben Laden fos considerat una mena de sant per molta gent. Però la seva misteriosa mort ha estat presentada i celebrada com un gran triomf. És curiós que la mort d'un home sigui tan significativa quan sempre s'ha dit que Al-Qaeda és una xarxa i, per tant, no té una direcció definida. Llavors, qui era, en realitat Ben Laden? ¿Què té a veure aquest "assassinat selectiu" amb tot allò de que la família Ben Laden tenien tractes comercials amb la família Bush? o que la CIA va entrenar Ben Laden?
I aquesta cosa fantàstica de que no hi han proves fefaents de que aquesta persona és morta. Només unes comunicacions oficials "Ben Laden és mort", i "La prova d'ADN confirma que Ben Laden és mort". UNa prova d'ADN tan misteriosa com el cos del mort. Perquè el cos no és en cap lloc conegut ja que, seguint una tradició islàmica de la que no n'havia sentit a parlar mai, el van "llençar al mar". És curiós, no? No hauria estat més tranquil·litzador que un equip imparcial hagués pogut fer l'autòpsia de Ben Laden? perquè s'ha volgut evitar això?
I ara ens diuen que la mort de Ben Laden fa témer una resposta brutal d'Al-Qaeda. Ah! l'enemic voldrà venjança! Aprofitaran, doncs, la por que ha generat aquest assassinat per a augmentar el nivell d'alerta antiterrorista.
EL pitjor és que si, efectivament acaba produint-se un gran atemptat atribuïble a d'Al-Qaeda, aleshores cap esperar una resposta també terrible dels Aliats. On serà la resposta, de donar-se el cas? el meu cinisme em fa dir que alguna excusa trobaran per entrar a l'Aràbia Saudita. ¿Potser un atemptat desestabilitzador a l'Aràbia Saudita que farà necessària l'entrada de forces internacionals comandades pels EUA per a rescatar al país àrab del caos? i, de pas, potser també per controlar directament les principals reserves de petroli del món.
És conspiranòia, és clar. O no? Aquests dies la conspiranòia està funcionant com mai. La conspiranòia i les manipulacions informatives grolleres. Resulta que el palau on vivia Ben Laden, valorat en un milió de dòlars més aviat era una finca no gaire gran amb un aspecte més aviat deixat. Aquesta mateixa finca a Pedralbes o al Passeig de Gràcia sí costaria molt més que un milió de dòlars, però fa tot l'efecte que el mercat immobiliari d'Islamabad no està tan boig com el de Barcelona i que aquests preus no els assoleixen ni tan sols les zones més pijes i exclusives d'aquesta ciutat paquistanesa. En tot cas, algú volia fer creure alguna cosa quan es va donar la notícia fent servir unes paraules concretes. I és que, en definitiva, a aquesta banda del tauler geopolític, el missatge indiscutible és que Ben Laden era el dimoni. I que ara és mort. Al·lah és gran!
diumenge, 1 de maig del 2011
1er de maig. Ara nosaltres!
Avui és 1er de maig. Dia del treball.
Amb 5.000.000 d'aturats de l'estat espanyol el dia d'avui només pot prendre un caire reivindicatiu. Aquests millions d'aturats ho són per un sistema que, en canvi, segueix proporcionant grans beneficis a bancs i multinacionals? perquè?
A la vegada, la protecció social, oficial o familiar, combinada amb la malfiança envers tot allò que faci tuf a política, fa que, malgrat tot, la majoria segueixi pensant que les alternatives són pitjors.
Aquesta actitud majoritària, però, és perillosa, i cal combatre-la. Fins i tot en el cas que hom no estigui per lluites més o menys utòpiques, el que és segur és que deixar en mans dels professionals de la política o del sindicalisme allò que pertoca sense cap mena de consideració possible a la sobirania del poble, a l'autonomia dels treballadors és molt mal negoci.
I encara més quan la aquests professionals ens estan fent pagar la crisi al poble i als treballadors. Aquest crisi no l'hem provocat nosaltres i no som nosaltres els que l'hem de pagar. Aquesta crisi anuncia un canvi de model. NO podem permetre que el nou model segui encara més lesiu per a la classe treballadora.
Més enllà de totes les consideracions ideològiques que es vulguin fer, aquest primer de maig ha de ser un dia en el que, al menys, hem de recordar que som treballadors i treballadores, i que el nostre treball, el de tots, a casa i fora de casa, és la nostra força i és la nostra dignitat.
Per dignitat, i per la dels nostres fills, aquest món ha de canviar.
Avui hi han convocades activitats diverses. Aquí hem faig ressò de la que convoca el col·lectiu Ara Nosaltres, i en reprodueixo el seu manifest per un 1 de maig diferent, alternatiu i combatiu:
Amb 5.000.000 d'aturats de l'estat espanyol el dia d'avui només pot prendre un caire reivindicatiu. Aquests millions d'aturats ho són per un sistema que, en canvi, segueix proporcionant grans beneficis a bancs i multinacionals? perquè?
A la vegada, la protecció social, oficial o familiar, combinada amb la malfiança envers tot allò que faci tuf a política, fa que, malgrat tot, la majoria segueixi pensant que les alternatives són pitjors.
Aquesta actitud majoritària, però, és perillosa, i cal combatre-la. Fins i tot en el cas que hom no estigui per lluites més o menys utòpiques, el que és segur és que deixar en mans dels professionals de la política o del sindicalisme allò que pertoca sense cap mena de consideració possible a la sobirania del poble, a l'autonomia dels treballadors és molt mal negoci.
I encara més quan la aquests professionals ens estan fent pagar la crisi al poble i als treballadors. Aquest crisi no l'hem provocat nosaltres i no som nosaltres els que l'hem de pagar. Aquesta crisi anuncia un canvi de model. NO podem permetre que el nou model segui encara més lesiu per a la classe treballadora.
Més enllà de totes les consideracions ideològiques que es vulguin fer, aquest primer de maig ha de ser un dia en el que, al menys, hem de recordar que som treballadors i treballadores, i que el nostre treball, el de tots, a casa i fora de casa, és la nostra força i és la nostra dignitat.
Per dignitat, i per la dels nostres fills, aquest món ha de canviar.
Avui hi han convocades activitats diverses. Aquí hem faig ressò de la que convoca el col·lectiu Ara Nosaltres, i en reprodueixo el seu manifest per un 1 de maig diferent, alternatiu i combatiu:
Aquest joc consta de guanyadors i vençuts. En aquest joc nosaltres sempre perdem. Sembla que la nostra situació sigui fruit de la mala sort en el joc de la vida. NO, Això és el que ens volen fer creure.
Que no tinguem mitjans per a subsistir, que el lloguer sigui impossible, que perdem la feina, que a partir d’ara ens jubilarem més tard i haurem de cotitzar més anys, no és fruit de les nostres errades o de la mala sort, NO.
Es tracta d’un sistema que ens fa còmplices en la seva producció de desigualtat. A aquesta forma de fer-nos còmplices en la nostra pròpia explotació li diem PRECARIETAT i EXPLOTACIÓ. Aquest és el seu joc. Es tanquen hospitals i s’acomiaden a mestres per a salvar bancs. Es tolera la corrupció mentre gent és a la presó per robar menjar. NO, diem no a les retallades i aquesta estafa, aquesta situació té responsables, i són els mateixos de sempre -Polítics, grans empresaris i banquers- treballen per al seu propi benefici a costa de la nostra vida precària.
Ha arribat l’hora que aquest joc acabi. Ara ens toca a Nosaltres!
Juntem-nos totes les que vivim aquesta precarietat, el 1 de Maig comencem: els i les joves,els desocupats, els hipotecats, els que no ens jubilarem, les que no tenim futur, els i les metges, els professors i els alumnes, els pares i les mares. Tothom tenim alguna cosa a dir!
Jardinets de gràcia 17.00 Linea 3,5 Diagonal
dimecres, 27 d’abril del 2011
Madrid 0 - Barça 2. Gràcies, Barça!
El que em fot és que el Barça només n'ha marcat dos.
I no. No sóc ni un forofo ni un fanàtic. Només em miro els partits de la tele quan juga el Barça, i només si són d'aquests partits emocionants.
Però avui el Barça havia de guanyar i havia de fer-ho amb una clara superioritat. D'acord que la clara superioritat només ha vingut després de l'expulsió del jugador del Madrid, però fins aleshores hi havia hagut superioritat i, en tot cas, l'expulsió ha estat, igual com als altres partits, fruit d'aquesta superioritat.
Ara bé, el Barça havia de guanyar amb superioritat, al meu parer, no per a fer callar tot el soroll mediàtic madridista, que també, sinó per a vergonya d'un determinat tipus de culerada que, em temo, permet explicar molt bé perquè aquest país no va més enllà.
Des de la final de copa que portava escoltant veus derrotistes de culers que ja donaven per perduda l'eliminatòria de Champions. Ho sentia i em posava dels nervis: "el Barça té moltes baixes... ja m'agradaria que el Barça guanyés, però el Barça no és capaç de marcar al Madrid... Sense Iniesta no hi ha res a fer...". Hosti! donaven l'eliminatòria per perduda!!
Ho torno a dir: el que em fot és que només hagi guanyat per dos gols. Porto un parell de dies dient que el Barça avui guanyava per tres a zero i fins al final he tingut l'esperança que Messi em faria el favor.
Punt i apart per al segon gol de Messi. De mestre. Golàs. No ha driblat més jugadors perquè no n'hi havien.
Segon punt i apart per a Guardiola. Tu sí que ets el puto amo, Pep!
Recupero el fil. Encara hi ha un partit de tornada i la semifinal no està passada. Està de cara, però queden 90 minuts i em nego a creure que Mourinho, que és murri i molt intel·ligent, i que té un equipàs, hagi tirat la tovallola. No m'ho crec. A la tornada tocarà lluitar i patir.
Però avui el Barça havia de guanyar. I ho ha fet. Lluitant molt s'ha aconseguit. No sempre els millors són els que guanyen però acostuma a passar. I el Barça d'enguany, i des de fa un parell d'anys, és millor equip que el Madrid.
I aquest fet, que és evident, no l'ha sabut veure una determinada culerada que ha preferit donar-se per vençuda abans ni tan sols de començar el partit i desconfiant del que els propis ulls ens venen dient des de fa molt de temps, fins i tot en la final de copa, que el Barça és millor equip que el Madrid. Té més arguments. Té més força. Té més esperit.
I jo penso, i barrejo política i esport perquè, evidentment, estan barrejats i si no que són les seleccions nacionals sinó propaganda política de la pitjor espècie, que aquesta culerada derrotista que s'arronsa davant les dificultats encaixa molt amb un esperit molt majoritari a Catalunya que ens fa ser molt gallets quan les coses van, però que ens torna molt covards quan el rival ens fot un bon bolet. Però és que en tot combat s'escapen hòsties i cal estar disposats a encaixar-ne si al final vols guanyar.
Parlo, per exemple, de la Independència. Ens van d'allò més les performances, les consultes populars, i el dir que som qui sap què, però després no fem res que de veritat vagi de cara, per exemple votar independentista a les eleccions. Déu mos en guard d'arribar a un conflicte. Potser prendríem mal!
Doncs el Barça va prendre mal a la final de copa, però avui s'ha aixecat i li ha fotut un parell de guitzes molt ben donades al rival. No és KO, encara. Però Déu n'hi do.
A mi em sembla, per sort, que d'aquesta culerada covarda cada cop en queden menys i, si més no, demà els farem passar vergonya. Els cridarem llorones! perquè aquests sí que es mereixien perdre. Perquè es pot guanyar i es pot perdre, però és indigne renunciar al combat o rendir-se sense lluita.
Visca el Barça, collons! A veure si aprenem!
I no. No sóc ni un forofo ni un fanàtic. Només em miro els partits de la tele quan juga el Barça, i només si són d'aquests partits emocionants.
Però avui el Barça havia de guanyar i havia de fer-ho amb una clara superioritat. D'acord que la clara superioritat només ha vingut després de l'expulsió del jugador del Madrid, però fins aleshores hi havia hagut superioritat i, en tot cas, l'expulsió ha estat, igual com als altres partits, fruit d'aquesta superioritat.
Ara bé, el Barça havia de guanyar amb superioritat, al meu parer, no per a fer callar tot el soroll mediàtic madridista, que també, sinó per a vergonya d'un determinat tipus de culerada que, em temo, permet explicar molt bé perquè aquest país no va més enllà.
Des de la final de copa que portava escoltant veus derrotistes de culers que ja donaven per perduda l'eliminatòria de Champions. Ho sentia i em posava dels nervis: "el Barça té moltes baixes... ja m'agradaria que el Barça guanyés, però el Barça no és capaç de marcar al Madrid... Sense Iniesta no hi ha res a fer...". Hosti! donaven l'eliminatòria per perduda!!
Ho torno a dir: el que em fot és que només hagi guanyat per dos gols. Porto un parell de dies dient que el Barça avui guanyava per tres a zero i fins al final he tingut l'esperança que Messi em faria el favor.
Punt i apart per al segon gol de Messi. De mestre. Golàs. No ha driblat més jugadors perquè no n'hi havien.
Segon punt i apart per a Guardiola. Tu sí que ets el puto amo, Pep!
Recupero el fil. Encara hi ha un partit de tornada i la semifinal no està passada. Està de cara, però queden 90 minuts i em nego a creure que Mourinho, que és murri i molt intel·ligent, i que té un equipàs, hagi tirat la tovallola. No m'ho crec. A la tornada tocarà lluitar i patir.
Però avui el Barça havia de guanyar. I ho ha fet. Lluitant molt s'ha aconseguit. No sempre els millors són els que guanyen però acostuma a passar. I el Barça d'enguany, i des de fa un parell d'anys, és millor equip que el Madrid.
I aquest fet, que és evident, no l'ha sabut veure una determinada culerada que ha preferit donar-se per vençuda abans ni tan sols de començar el partit i desconfiant del que els propis ulls ens venen dient des de fa molt de temps, fins i tot en la final de copa, que el Barça és millor equip que el Madrid. Té més arguments. Té més força. Té més esperit.
I jo penso, i barrejo política i esport perquè, evidentment, estan barrejats i si no que són les seleccions nacionals sinó propaganda política de la pitjor espècie, que aquesta culerada derrotista que s'arronsa davant les dificultats encaixa molt amb un esperit molt majoritari a Catalunya que ens fa ser molt gallets quan les coses van, però que ens torna molt covards quan el rival ens fot un bon bolet. Però és que en tot combat s'escapen hòsties i cal estar disposats a encaixar-ne si al final vols guanyar.
Parlo, per exemple, de la Independència. Ens van d'allò més les performances, les consultes populars, i el dir que som qui sap què, però després no fem res que de veritat vagi de cara, per exemple votar independentista a les eleccions. Déu mos en guard d'arribar a un conflicte. Potser prendríem mal!
Doncs el Barça va prendre mal a la final de copa, però avui s'ha aixecat i li ha fotut un parell de guitzes molt ben donades al rival. No és KO, encara. Però Déu n'hi do.
A mi em sembla, per sort, que d'aquesta culerada covarda cada cop en queden menys i, si més no, demà els farem passar vergonya. Els cridarem llorones! perquè aquests sí que es mereixien perdre. Perquè es pot guanyar i es pot perdre, però és indigne renunciar al combat o rendir-se sense lluita.
Visca el Barça, collons! A veure si aprenem!
dissabte, 23 d’abril del 2011
Una rosa i un llibre (i una Biblioteca Social digital a Olot)
Avui, una rosa i un llibre. El llibre és "Indigneu-vos", amb que el vell resistent francès Stéphane Hessel ens crida a la insubmissió i a la revolta pacífica.
A propòsit de la traducció al català: és cortesia de la CNT-AIT d'Olot. No només un llibre, sinó tota una llibreria digital us podeu descarregar de l'a Bibioteca Social d'Olot..
La Biblioteca Social d'Olot s'inaugura avui amb la presentació del llibre “Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80.” amb el seu autor en Joni D. que va viure aquella època en primera persona. El llibre està editat per la cooperativa de Sants La ciutat invisible.
Feliç diada de Sant Jordi!
dimarts, 19 d’abril del 2011
Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors.
Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors. Per altra banda, repartirà més de 450 milions d'euros en incentius als directius (un col·lectiu de 1900... persones?).
És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.
És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.
El que ha fet Telefónica, a més, deixa en res el discurs dels defensors de la teoria segons la qual, si les empreses van bé i tenen beneficis contractaran gent.
Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.
Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.
Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.
Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.
El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".
Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.
Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.
El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?
El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.
Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.
Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?
Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.
El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?
No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.
La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.
Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.
Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.
Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.
Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.
El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".
Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.
Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.
El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?
El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.
Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.
Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?
Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.
El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?
No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.
La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.
diumenge, 10 d’abril del 2011
Consulta a Islàndia
La consulta d'avui a Barcelona, per propera i per significació és, per mi, sens dubte, la notícia del dia.
Però qualsevol altre dia, la notícia hauria estat aquesta altre:
Islàndia es decanta per no tornar els diners als inversors holandesos i britànics del banc Icesave
"Islàndia no pagarà els deutes d'Icesave. El "no" s'ha imposat en el referèndum sobre si els islandesos han d'indemnitzar els inversors britànics i holandesos que van perdre els seus diners quan aquest banc privat va fer fallida. El Parlament del país havia arribat a un acord per pagar 3,9 milions d'euros als clients d'Icesave. Aquesta és la segona vegada que es neguen a assumir aquest deute. Asseguren que és un error dels banquers i no pas dels ciutadans, però el resultat del referèndum pot complicar l'entrada d'Islàndia a la Unió Europea i el seu accés al crèdit dels mercats internacionals."
I aquest referèndum d'Islàndia és oficial i vinculant.
Doncs mala sort si no poden entrar a la Unió Europea i si se'ls complica l'accés als crèdits internacionals, però tinc clar que avui jo també hauria votat per no pagar.
Felicitacions als islandesos per la nova lliçó de democràcia que han donat i pels pebrots que estan demostrant.
Al capitalisme que els vol sotmetre, bufetada a la cara.
Que paguin els deutes els que els han contret, o sigui els bancs i els propietaris dels bancs. ¿Oi que quan aquests tenen beneficis, se'ls queden ells? doncs ara que han tingut pèrdues, que les paguin ells. Punt. No posa enlloc que el sistema tingui que ser "privatitzar beneficis, socialitzar deutes".
A veure si aprenem tots plegats alguna cosa. Quan la democràcia funciona és una poderosa arma anti sistema.
I un altre món és possible.
Però qualsevol altre dia, la notícia hauria estat aquesta altre:
Islàndia es decanta per no tornar els diners als inversors holandesos i britànics del banc Icesave
"Islàndia no pagarà els deutes d'Icesave. El "no" s'ha imposat en el referèndum sobre si els islandesos han d'indemnitzar els inversors britànics i holandesos que van perdre els seus diners quan aquest banc privat va fer fallida. El Parlament del país havia arribat a un acord per pagar 3,9 milions d'euros als clients d'Icesave. Aquesta és la segona vegada que es neguen a assumir aquest deute. Asseguren que és un error dels banquers i no pas dels ciutadans, però el resultat del referèndum pot complicar l'entrada d'Islàndia a la Unió Europea i el seu accés al crèdit dels mercats internacionals."
I aquest referèndum d'Islàndia és oficial i vinculant.
Doncs mala sort si no poden entrar a la Unió Europea i si se'ls complica l'accés als crèdits internacionals, però tinc clar que avui jo també hauria votat per no pagar.
Felicitacions als islandesos per la nova lliçó de democràcia que han donat i pels pebrots que estan demostrant.
Al capitalisme que els vol sotmetre, bufetada a la cara.
Que paguin els deutes els que els han contret, o sigui els bancs i els propietaris dels bancs. ¿Oi que quan aquests tenen beneficis, se'ls queden ells? doncs ara que han tingut pèrdues, que les paguin ells. Punt. No posa enlloc que el sistema tingui que ser "privatitzar beneficis, socialitzar deutes".
A veure si aprenem tots plegats alguna cosa. Quan la democràcia funciona és una poderosa arma anti sistema.
I un altre món és possible.
Independència, 2014.
Sembla que la participació a la consulta per la independència a Barcelona ha superat el 20% i que s'han recollit més de 250.000 vots nous, que de seguir-se la tònica de consultes anteriors, hauran estat de forma majoritària a favor de la independència.
El conjunt de vots recollits arreu de Catalunya des de la primera consulta a Arenys de Munt fins avui -a falta de les dades del recompte de l'organització- deu estar a la vora, potser supera, els 800.000 vots a favor de la independència.
Cal dir que tots els vots independentistes recollits a les consultes ho són. Però que no tots els vots independentistes hi estan. Molts pobles no han pogut fer consulta independentista. Molta gent que votaria Sí en una referèndum oficial per la independència no ho han fet a les consultes justament perquè aquestes no eren "oficials".
Mes encara, cal pensar que en un referèndum "oficial" hi hauria una gran campanya a favor (i també en contra). Sens dubte es produiria una mobilització important de l'electorat.
Jo crec que amb un referèndum oficial aquests 800.000 vots en serien molts més. Jo no tinc cap dubte que un referèndum oficial per la independència, avui, es guanyaria. Estem madurs per la independència. És una reclamació de 800.000 veus que han anat a dir-ho explícitament.
Personalment, crec, a més, que la reclamació de la Independència no és una qüestió aïllada o separada de la situació de crisi que s'està vivint i que ja fa anys que dura. Crec que molts dels vots que s'han emès en favor de la independència veuen en ella una via de sortida a la crisi. La crisi que ha enviat més de 600.000 ciutadans del Principat a l'atur. La crisi que està fent-se servir per justificar retallades en educació, sanitat, prestacions socials i despesa pública. La crisi que no afecta a bancs i caixes, que són "rescatats" a canvi d'empobrir als ciutadans. La crisi que a Catalunya, con al País Valencià i a les Illes Balears és encara més crisi, perquè a més hi ha la llosa d'un terrible dèficit fiscal amb l'estat espanyol.
Però no vull parlar d'aquests votants que es mobilitzarien pel Sí en un hipotètic referèndum. No és el cas. Qui el convocarà aquest referèndum? Ni tampoc es pot parlar d'una Proclamació Unilateral d'Independència. Qui la faria? Quina majoria hi ha al Parlament per a convocar un referèndum d'autodeterminació oficial o per proclamar la independència? Avui, cap.
Ara hi han dues opcions: o bé creure's amb tota la bona fe del món que CiU recollirà aquest desig expressat amb força i l'articularà en una agenda per l'autodeterminació. O aquesta força es canalitza cap a opcions que posen la independència com eix central del seu programa, en la forma de referèndum d'autodeterminació, o de proclamació unilateral d'independència.
Jo crec que CiU no farà el pas cap a l'autodeterminació i la independència. perquè hauria de fer-ho? va guanyar el passat novembre clarament i no en parlava d'això.
Potser avui, passats els cent dies de gràcia i vist que l'obra de govern de Mas va en la línia de les retallades i de la demolició de tot allò que va fer l'Entesa, fos bo o no tant bo; vist que l'impost de successions es treu per tothom, en comptes de fer-lo progressiu; vist que es torna a les velles costums d'anar a Madrid amb un cove, per a que l'omplin de peix, però el peix és només espina i poca carn, això sí, sempre amb el to xulesc de ambs els catalans no s'hi juga i "no ens fa por la confrontació"; potser avui CiU faria bé de replantejar-se si els suports del novembre encara hi són tots.
Jo crec que no ho farà. Perquè hauria de fer-ho? Tant de bo que reflexionin. El que jo em demano és si d'aquí quatre anys, quan toqui tornar a votar serem els votants de les consultes per la independència prou sensats com per dipositar el nostre vot per a una formació independentista de veritat.
Si ha de servir per alguna cosa la consulta d'avui és per encetar la campanya de la consulta per la independència que han de ser les eleccions al Parlament de 2014.
Aquest camí vers la Independència té una fita important a les eleccions municipals del maig. Cal que els ajuntaments de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya estiguin alineats amb l'objectiu de la Independència. El Municipalisme va provocar la caiguda d'un rei i la instauració d'una República. El maig caldria fer una passa més cap a la Independència.
Amb 800.000 vots avui ja seriem segona força al Parlament. Preparem-nos, doncs, per al sorpasso, i marquem-nos l'objectiu de la majoria absoluta independentista.
2014. Catalunya, proper estat d'Europa.
El conjunt de vots recollits arreu de Catalunya des de la primera consulta a Arenys de Munt fins avui -a falta de les dades del recompte de l'organització- deu estar a la vora, potser supera, els 800.000 vots a favor de la independència.
Cal dir que tots els vots independentistes recollits a les consultes ho són. Però que no tots els vots independentistes hi estan. Molts pobles no han pogut fer consulta independentista. Molta gent que votaria Sí en una referèndum oficial per la independència no ho han fet a les consultes justament perquè aquestes no eren "oficials".
Mes encara, cal pensar que en un referèndum "oficial" hi hauria una gran campanya a favor (i també en contra). Sens dubte es produiria una mobilització important de l'electorat.
Jo crec que amb un referèndum oficial aquests 800.000 vots en serien molts més. Jo no tinc cap dubte que un referèndum oficial per la independència, avui, es guanyaria. Estem madurs per la independència. És una reclamació de 800.000 veus que han anat a dir-ho explícitament.
Personalment, crec, a més, que la reclamació de la Independència no és una qüestió aïllada o separada de la situació de crisi que s'està vivint i que ja fa anys que dura. Crec que molts dels vots que s'han emès en favor de la independència veuen en ella una via de sortida a la crisi. La crisi que ha enviat més de 600.000 ciutadans del Principat a l'atur. La crisi que està fent-se servir per justificar retallades en educació, sanitat, prestacions socials i despesa pública. La crisi que no afecta a bancs i caixes, que són "rescatats" a canvi d'empobrir als ciutadans. La crisi que a Catalunya, con al País Valencià i a les Illes Balears és encara més crisi, perquè a més hi ha la llosa d'un terrible dèficit fiscal amb l'estat espanyol.
Però no vull parlar d'aquests votants que es mobilitzarien pel Sí en un hipotètic referèndum. No és el cas. Qui el convocarà aquest referèndum? Ni tampoc es pot parlar d'una Proclamació Unilateral d'Independència. Qui la faria? Quina majoria hi ha al Parlament per a convocar un referèndum d'autodeterminació oficial o per proclamar la independència? Avui, cap.
Ara hi han dues opcions: o bé creure's amb tota la bona fe del món que CiU recollirà aquest desig expressat amb força i l'articularà en una agenda per l'autodeterminació. O aquesta força es canalitza cap a opcions que posen la independència com eix central del seu programa, en la forma de referèndum d'autodeterminació, o de proclamació unilateral d'independència.
Jo crec que CiU no farà el pas cap a l'autodeterminació i la independència. perquè hauria de fer-ho? va guanyar el passat novembre clarament i no en parlava d'això.
Potser avui, passats els cent dies de gràcia i vist que l'obra de govern de Mas va en la línia de les retallades i de la demolició de tot allò que va fer l'Entesa, fos bo o no tant bo; vist que l'impost de successions es treu per tothom, en comptes de fer-lo progressiu; vist que es torna a les velles costums d'anar a Madrid amb un cove, per a que l'omplin de peix, però el peix és només espina i poca carn, això sí, sempre amb el to xulesc de ambs els catalans no s'hi juga i "no ens fa por la confrontació"; potser avui CiU faria bé de replantejar-se si els suports del novembre encara hi són tots.
Jo crec que no ho farà. Perquè hauria de fer-ho? Tant de bo que reflexionin. El que jo em demano és si d'aquí quatre anys, quan toqui tornar a votar serem els votants de les consultes per la independència prou sensats com per dipositar el nostre vot per a una formació independentista de veritat.
Si ha de servir per alguna cosa la consulta d'avui és per encetar la campanya de la consulta per la independència que han de ser les eleccions al Parlament de 2014.
Aquest camí vers la Independència té una fita important a les eleccions municipals del maig. Cal que els ajuntaments de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya estiguin alineats amb l'objectiu de la Independència. El Municipalisme va provocar la caiguda d'un rei i la instauració d'una República. El maig caldria fer una passa més cap a la Independència.
Amb 800.000 vots avui ja seriem segona força al Parlament. Preparem-nos, doncs, per al sorpasso, i marquem-nos l'objectiu de la majoria absoluta independentista.
2014. Catalunya, proper estat d'Europa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)