Pàgines

diumenge, 2 d’octubre del 2022

Xiulets com a simptoma de problemes

He anat a la concentració d'aquesta tarda a Arc de Triomf. Molta gent. Certament no comparable amb la gran manifestació de la passada diada nacional, però molta gent. Jo crec que es pot afirmar que ha estat un èxit de participació.

La presidenta Forcadell ho ha dit en el seu parlament: estem mobilitzats i això és positiu. És un motiu per alegrar-se'n.

El que no m'ha sembla bé, i vull dir-ho, han estat els xiulets que la Presidenta Forcadell ha rebut.

Haver estat a la presó, o a l'exili, no fa que tinguis més raó que els altres. No és un argument. Si de cas et pot donar l'autoritat moral d'aquell que s'ha enfrontat a la repressió per la defensa dels seus ideals. Però, a la vegada, la presó t'inhabilita per a l'exercici de la direcció del moviment independentista. Per pura seguretat tant de la persona que ha patit presó i repressió, com per al mateix moviment.

Això ho han entès i ho saben tots els moviments d'independència haguts i per haver, excepte el català, pel que es veu.

Això vol dir que el moviment per la independència de Catalunya té un problema amb els presos que han estat indultats però, al mateix temps, han tornat a posicions de direcció del moviment independentista: notablement això fa referència a Oriol Junqueras, a Jordi Turull i a Jordi Sanchez. Que se'ns dubte poden ser referents morals per als seus seguidors, però en cap cas poden ser líders executius del moviment. Perquè han estat "tocats".

Els altres indultats: Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Quim Forn i Carme Forcadell, han fet passos al costat, o enrere. En algun cas ocupen posicions directives que no són de primera línia dins dels respectius partits; en d'altres han passat a una militància de base, en la que exerceixen l'autoritat moral de la que parlava; i en d'altres casos han reduït la seva militància i activitat pública a una mínima, o nul·la, expressió. pe mi, aquestes posicions són assenyades. Em semblen bones totes elles. Crec que és el millor que poden fer per ells mateixos i per al moviment. Tots ells han estat "tocats" i, amb bon criteri en la meva opinió, s'han apartat de primera línia de foc. És bo per ells, estan més protegits, i per al moviment.

Un cas especial són les exiliades que han tornat i que estan a l'espera de judici i sentència: Meritxell Serret i Anna Gabriel. En tant que exiliades, no havien estat "tocades". En tornar i ser sentenciades, al que sigui, passaran a estar "tocades". No haurien de posar-se en la direcció del moviment, per seguretat seva i del moviment. No sembla que la seva intenció sigui posar-se al front. És evident que són veus potents i amb criteri que, si volen, haurien de poder exercir aquesta autoritat moral de la que parlava, si aquest fos el seu desig. Jo les escoltaria atent.

Els exiliats, per la seva banda, mantenen un combat amb l'estat espanyol. Han tingut errors i encerts al llarg d'aquests anys. Però a hores d'ara, són els que de forma més evident mantenen el pols amb l'estat. Ni que només sigui en l'àmbit judicial. En tot cas, per mi, el Consell de la República és l'organització que hauria d'encapçalar la resistència. Hauria de ser la direcció política del moviment d'independència de Catalunya des de l'exili. També un espai d'internacionalització i explicació del moviment, un espai des del que teixir aliances, obtenir suports i fons, un espai neutral per al debat, la discussió, la resolució de conflictes interns del moviment. En això tampoc som originals. Molts moviments d'independència han tingut les seves direccions polítiques (i organitzatives, i intendència) a l'exili. 

En tant que el caràcter del Consell per la República ha de ser transversal, els seus lideratges haurien de tenir poc perfil de partit i sí, en canvi, molt perfil institucional, transversal i de consens. El president del consell de la República hauria de captenir-se com el president de Catalunya a l'exili.

És obvi que això planteja un problema greu. EL Consell de la República NO pot ser un ariet de Junts en la seva lluita partidista amb ERC. Per la seva banda, ERC no pot pretendre que l'exili, i la seva lluita, no existeix.

El que ha passat avui a Arc de Triomf no m'ha agradat. Crec, com ha dit la Presidenta Forcadell que hem de valorar positivament la capacitat de mobilització en un dia del que encara molta gent no n'és conscient de la seva importància. Però, d'altra banda, és obvi que molts dels xiulets que ha rebut la mateixa Presidenta Forcadell han esta perquè, a dia d'avui, és militant d'ERC. Ho he trobat particularment desagradable perquè la colla de fanàtics que tenia al costat no m'han deixat sentir el parlament de la Presidenta, i encara es queixaven quan la gent els reclamava silenci. No eren molts els que xiulaven, però eren molt sorollosos. Aquests mateixos han escoltat al President Puigdemont amb un silenci reverencial. 

Per descomptat que tothom té dret a xiular a qui li sembli. És llibertat d'expressió. Només faltaria. Però diria que els xiulets són el símptoma d'un problema "de salut", com passa amb l'asma. No sembla gaire intel·ligent voler convertir el consell de la República en un ariet de partit perquè, en aquest cas, el que fem es destruir una organització necessària, el Consell, per a enfrontar -i eventualment destruir-se mútuament- a altres dues organitzacions necessàries (ERC i junts). 

Compte, doncs, perquè l'independentisme és més fort que mai, manté la capacitat de mobilització i segueix sent la força social i política central i transversal del país. Sí. Però està covant un mal al seu si que pot ser molt perjudicial per a aquesta Catalunya que diu que vol servir. Cal coordinació entre tots els independentistes. No cal que anem units, però no podem anar dividits. Ens hem de coordinar. Que potser Aznar tenia raó?

Tenim un problema amb els partits que han decidit que l'enemic és al costat, i que prefereixen no mirar l'enemic, de veritat, que tenen al front. Tenim un problema amb els partits que pretenen modular i apropiar-se de la mobilització al carrer com una eina en el seu propi interès. 

Els partits, a més, tenen problemes particulars i propis, quan han esdevingut agències de col·locació de càrrecs i això provoca lluites internes entre els que defensen els objectius nacionals i els que defensen els interessos particulars, sous i influència personal. 

Els militants de base també tenim un problema si no som capaços de pensar per compte propi i ens limitem a seguir dòcils i disciplinats les consignes dels partits.

Tenim un problema de lideratge terrible. Ens cal que ANC, Òmnium i Consell per la República s'asseguin a parlar, molt seriosament, de com es reorganitza el moviment, com es posen els partits a treballar de forma coordinada per a la Independència, i com aquestes organitzacions de la societat civil es desempalleguen dels comissaris polítics dels partits. Pel broc gros: si han d'haver comissaris, que siguin de l'ANC als partits.

No he pogut sentir el discurs de la Presidenta. Lamentablement uns fanàtics no m'han deixat sentir-la. Jo no se si hauria estat d'acord amb tot el que deia, o potser només en part, o potser en total desacord. No crec que fos això últim, perquè el poc que he pogut escoltar em semblava força assenyat. En tot cas, el que se segur és que Forcadell ha estat la presidenta del Parlament en el moment més brillant de la institució a l'època contemporània, i en part ho ha estat per la feina de la Presidenta. Després, Carme Forcadell ha tingut el bon criteri de deixar la primera fila. Jo només puc estar agraït a Carme Forcadell. Per ser-hi sempre, malgrat la presó i la repressió. Per ser-hi abans del primer d'octubre de 2017, i per ser-hi ara també. Respecte, admiració i agraïment.

I no, ja fa anys que no voto ERC, com es pot comprovar llegint aquest blog. 

Acabo. A dia d'avui, el que tinc és molta curiositat per la llista cívica que l'ANC vol proposar. Pot ser una solució. Repeteixo: tenim un problema, i gros, amb els partits independentistes. De fet, tenim un problema, i gros, amb el sistema de partits. Però aquesta és una altre discussió.