Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.