Les forces d'ocupació de l'estat espanyol han entrat a la seu d'Òmnium i al Palau de la Generalitat.
Deien que era un escorcoll per buscar documentació sobre el referèndum de l'1 d'octubre.
Però tothom sap que l'únic que pretenen les forces d'ocupació és espantar i humiliar. Demostrar que poden entrar quan volen i fer el que volen allà on volen. I ho fan. Volen demostrar que aquí manen ells.
El que cal fer, doncs, és tot el que calgui per a fer-los fora i demostrar exactament el contrari. Que aquí no manen.
No serà fàcil. Els partits independentistes en ple van cometre un error monumental quan van decidir que la República no es defensaria. De fet, sembla que les cúpules dels partits independentistes, potser no tothom, JxCat i ERC no es creien que la independència fos possible, o que fos possible sense sang, i el seu autèntic objectiu era forçar una negociació bilateral amb l'estat, o un referèndum pactat.
Però l'estat ja ha viscut això abans. S'ho coneix de fa dècades. La insistent reivindicació nacionalista pujoliana al final no era més que un xantatge cada cop menys convincent. Amenaçar amb "la independència" a canvi de traspassos, o pressupost. Però l'estat va acabar comprenent que aquesta "independència" ni es buscava ni s'esperava. I els seus traspassos cada cop eren més escadussers i els pressupostos més minsos. Finalment, CiU va perdre la Generalitat a mans del tripartit maragallià que va intentar una reforma de l'estatut que, al menys per una generació, acabés amb aquella reivindicació permanent. Ja sabem que va passar després, que no deixa de ser el cicle en que ens trobem avui.
Del drama de l'estatut del 2005 alguna cosa vam aprendre els catalans. Però l'estat també. Va aprendre que, efectivament, qui fa servir la independència com amenaça és que realment, no la vol.
El mes d'octubre passat l'estat va demostrar que ens coneixia millor que nosaltres mateixos. O, si més no, que coneixia molt bé els lideratges dels partits independentistes. Va apostar fort a que no hi hauria defensa de la República. Quan es va proclamar la República per, als tres segons, posar-la en suspens, l'estat ja sabia que havia guanyat. Que no li calia cedir en res, i no ha cedit en res. Ni cedirà en res.
No cedirà fins que aquí no entenguem que defensar la República costarà sang. Rius de sang, em temo.
El que l'estat ens està ensenyant ara amb la repressió és que no defensar la República també té un preu. Un preu molt alt, en forma de silenci i autocensura, en forma de por, en forma d'espoli i d'humiliació, en forma de vergonya i, sí, també en forma de sang, de porres i bales de goma -de moment, que ja arribaran les de plom- en forma de pallisses, en forma d'exili, de presos polítics i de pèrdua de drets i llibertat per a tothom.
La qüestió és aquesta. Triem el que triem, tocarà patir. Ara bé : podem triar rendir-nos i potser alguna generació posterior emprendrà la lluita de nou, o potser no; o podem triar aixecar-nos i lluitar per la República, sabent que això té un preu, un cost que serà elevat, però en el que hi ha la possibilitat de guanyar. Podem perdre, però també podem guanyar.
Jo vull guanyar. Podem guanyar. Hem de guanyar. La República no es rendeix.
Per a fer això calen dos coses : el poble alçat en mobilització permanent, i representants polítics - em nego a dir lideratges- que comprenguin que la independència i la República no es negocien. El poble mana i el govern escolta. El poble lluita i el govern es posa al front. Ningú diu que sigui fàcil ser el govern de Catalunya.
Avui les forces d'ocupació han entrat a la seu d'Òmnium i a la Generalitat, i han amenaçat que si havien concentracions s'acusaria de sedició i de rebel·lió. Com era d'esperar, hi han hagut concentracions, aquest cop sense cotxes de la guàrdia civil enmig de la gent. Tanmateix, algú pot afirmar que no hi haurà acusació de sedició i rebel·lió? jo tampoc.
Un dia més de repressió i us de la força per part dels ocupants. Esperem. No oblidem. No perdonem. Tindrem el nostre moment.
La República no es rendeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada