Per les espanyes hi ha qui diu que l'estatut no interessa a Catalunya, que els catalans (i catalanes) estan més preocupats per altres qüestions com la crisi i que això de l'estatut només preocupa als polítics catalans. Bàsicament, que s'ho van inventar per apretar al, en aquells moments govern, del PP.
Bé, jo no se si interessa o no interessa als catalans (i catalanes) avui. A mi sí que m'interessa. Tot i que sigui per denunciar-lo i dir, un cop més, que l'estatut que per mi tenia algun sentit era el que va sortir del Parlament, no el que va tornar de Madrid. Tanmateix, i encara que el referèndum que el va aprovar va fer pena, la realitat és que l'estatutet és la llei que es va referendar democràticament pel cos electoral de Catalunya, abstencionistes inclosos.
El que sí m'atreveixo a afirmar és que l'estatutet interessa molt fora de Catalunya. En concret ha interessat a un munt de polítics del PP i del PSOE que van presentar recursos d'inconstitucionalitat i ha interessat molt, i interessa, als membres del Tribunal Constitucional que ja porten cinc anys interessant-se pel tema.
Deu ser que realment es tracta d'alguna cosa molt interessant. És molt curiós que algú tan bregat com el President Pujol hagi dit "que si la cosa va malament, que hi anirà" resultarà que l'esforç realitzat per aconseguir el que se'n pugui salvar de la retallada final haurà representat un desgast excessiu i desproporcionat pel país. A mi em fa gràcia això de "que hi anirà". Què li has d'explicar al Pujol. La sentència sobre l'estatutet és una cosa que és molt interessant i, alerta, no anirà bé, si fem cas de l'experiència.
Jo crec que a aquestes alçades de la pel·lícula, tothom, qui més qui menys, ja sap que això de l'estatutet "no anirà bé". La pregunta "obvia" que els líders d'opinió es fan, i l'endemà? La pregunta no tan obvia, peró més interessant és, i avui? Si sabem que el Tribunal Constitucional es carregarà l'estatut fent mofa d'una decisió aprovada per majories en dos parlaments i refrendada pel poble català, i sabem que ho farà, alehores què? aleshores, res. Tant li fa que la decisió vagi en un sentit o altre. El mateix fet que estigui recorregut al Tribunal és un escarni. Que la sentència sigui negativa i encara retalli més no fa més que afegir més burla a la situació actual de presa del pel. Tant li fa que la decisió es prengui demà, o passat, o d'aquí cinc anys. Ras i curt: és inacceptable que una llei refrendada pel poble estigui recorreguda a un tribunal.
És molt trampós demanar-se què farem si el tribunal retalla l'estatutet. Plantejar-se què es farà o es deixarà de fer si el tribunal retalla, o no, l'estatutet és, al meu parer, acceptar de forma explícita que l'autoritat del Tribunal constitucional està per sobre de la voluntat sobirana del Poble Català.
És dir, si acceptem el principi que la Voluntat Sobirana de qualsevol Poble està per sobre de l'autoritat dels Tribunals que el mateix poble s'ha atorgat, aleshores, ens ha de ser igual el que digui el Tribunal Constitucional.
Si s'accepta l'autoritat del Tribunal Constitucional, aleshores no hi ha més que acatar la sentència i deixar d'emprenyar. Arribat el cas, ja emigraré a un país amb més orgull nacional.
És així i prou. Si acceptem l'autoritat del Tribunal Constitucional, i la seva sentència escapça més l'estatut, això no agradarà, però no hi haurà res a fer. No hi han tribunals d'apelació superiors. Punt i partit.
En aquest punt, quan encara no hi ha sentència, la pregunta que ens hem de fer tots és si ens creiem que el Poble de Catalunya és un subjecte sobirà. L'actual estatutet conté l'article 2.4 "Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya", i segueix "i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució." Ja veureu com el Tribunal constitucional es caregarà la primera part de l'article 2.4.
Però tant li fa. Si el Poble de Catalunya és, i jo crec que és, -jo crec que som Nació Catalana- aleshores ens ha de ser igual el que digui o deixi de dir el Tribunal Constitucional. Ens pot negar com a nació i com a poble, però nosaltres no som o deixem de ser poble o nació pel que diguin o deixin de dir uns jutges posats a dit per partits polítics a un tribunal de Madrid. Nosaltres som perquè volem ser. Perquè decidim ser. Perquè avui som un poble i una nació i això no és una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat. Aquest és el nostre dret legítim.
El que jo dic és que si juguem a la seva legalitat perdem. Estem perdent continuament perquè, legalment, no podem guanyar. La única forma de tirar endavant serà que ens reconeguem a nosaltres mateixos com a Poble, com a Nació i fem un pas endavant. Ho som. Fem-lo
El pas endavant podem fer-lo avui mateix. No cal esperar a cap sentència de cap tribunal. Avui mateix jo, qualsevol, pot dir: jo soc català i decideixo lliurement com a català, i no em coarten tribunals forasters. És la meva llibertat. És la meva decisió. És la nostra llibertat i és la nostra decisió.
Per això, per la llibertat del nostre país, serà tan important que les consultes populars per la independència resultin un gran èxit. Perquè ja no estan dins la seva legalitat i són una mostra del sentir de molta gent. Per això serà molt important que les opcions polítiques inequivocament independentistes a les properes eleccions obtinguin un gran resultat. La majoria, tant de bo. Perquè aleshores estarem en la direcció de trencar la seva legalitat, el seu joc.
Ara ja no hi han excuses. Ja sabem quin pa es dona. No podem guanyar el seu joc legal. Hem de fer el nostre joc. I el nostre joc és amb les nostres regles. No cal esperar sentències. El que faci o deixi de fer el tribunal madrileny ens ha de ser igual. Simplement perquè no va amb nosaltres.
Nosaltres ja hem trencat. Ara només és qüestió de temps el proclamar, unilateralment, la Independència. Aquest és el camí i estem fent-lo. La Independència és a tocar.
Adéu, Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada