Pàgines

dimarts, 13 d’octubre del 2009

ètica

El secretari general del PP valencià ha estat apartat temporalment del càrrec, convertint-se d'aquesta manera, en la primera víctima, ni que sigui provisional, de l'afer Gülter al País Valencià. Les primeres víctimes van ser uns diputats del govern de Madrid que la Espe va fer fora del grup popular madrileny. Aquests diputats no han tornat la carta de diputats i han passat al grup mixt.

La cosa encara no ha acabat i està per veure fins on arriba aquesta trama de corrupció.

La gent corrent, la que no té càrrecs en institucions públiques, per entendre'ns, en general compleix les lleis. I també, en general, quan no ho fa, la paga. Les infraccions comeses pel comú dels mortals acaben en multes de quantitats més aviat petites i, manta vegades, semblen més el producte del zel de les forces d'ordre públic que no pas del dany efectiu que causa la infracció.

No dic que la gent corrent siguem uns sants, però, en general, la gent corrent no està imputada de res.

En canvi, als diversos Ajuntaments, Parlaments i Governs de l'estat i en el transcurs d'equips de govern de diferent signe, se'n poden trobar sovint de persones imputades per causes diverses.

Déu me'n guard de dir que tots els polítics són iguals. Tanmateix, hi ha l'evidència estadística que dins la classe política es més freqüent trobar persones imputades que no pas en el gremi, per dir una cosa, dels fusters.

I això és molt greu perquè se suposa que els polítics ens representen. Si de debò la classe política és un mirall de la societat aleshores la societat és, en un grau molt elevat, corrupta. Cosa que ben bé ja podria ser. També podria ser, però, que la representació dels polítics no sigui plena. De fet, hi han dos criteris a l'hora d'anar a votar:

1. Votar per triar un representant.
2. Votar per triar un líder.

Personalment, jo voto per triar algú que em representi. El cert és que per que aquesta representació fos efectiva, jo hauria de tenir coneixement de primera ma del meu representant i un diàleg amb ell i, en determinades qüestions el representant hauria de consultar-me pel sentit de les decisions a prendre. Com es podria aconseguir? Objectivament, la única representació efectiva és la d'un mateix representant-se a un mateix.

Però el sistema actual que passa pels partits fa que això sigui francament difícil. Amb el model actual, qualsevol representació suposa una cessió de la sobirania individual per a posar-la en mans d'un desconegut. En alguns partits, com ERC o IC, que són nominalment assemblearis, els militants poden participar en l'elaboració de les llistes, però, és clar, els militants actius en aquesta el·laboració són també els més implicats en el partit i en les assemblees. En cap cas tots els afiliats participen. Objectivament, però, l'assemblearisme actiu és el més respectuós amb l'autonomia individual.

L'assemblearisme és l'excepció i la norma són les direccions de dalt a baix. No només això. És molt comú que la gent corrent prefereixi triar un líder abans que no un representant. Més encara, les assemblees es poden conduir per a referendar lideratges, i això últim no és l'excepció. Més aviat és un vici habitual de l'assemblearisme.

Triar líders és còmode. Tot el contrari que triar representants. Triar líders, però, és una doble renuncia. Primer d'autonomia personal, en cedir del tot la presa de decisions, i segon per la submissió al lideratge d'un altre. Un sotmetiment a una autoritat forana.

I és aquest un camp abonat per a la corrupció: en donar carta blanca als líders, en renunciar a la seva fiscalització, en sotmetre's a l'autoritat que voluntàriament se'ls ha atorgat, i que no torna al subjecte, es crea una elit del poder, opaca i en la que només s''hi entra per invitació, és dir, per influències, interessos o llaços d'amistat o família. El poder i els diners fan molt bona parella. Però el poder i els diners atrauen la corrupció com la merda a les mosques.

No.No crec que la casta dels polítics sigui un reflex de la societat. Aquesta és una casta que té les seves pròpies regles i en les que un cert grau de corrupció i de jocs d'interessos i influències és consubstancial. Però la societat no està lliure de culpa perquè ha permès, tolera, i es deixa liderar per aquesta gent. Els individus hem permès, tolerat i ens deixem liderar per aquesta gent.

És necessari recuperar la nostra llibertat, la nostra autonomia individual i denunciar aquesta falsa autoritat. Ens cal tornar a parlar d'ètica. I ens cal que l'ètica marqui el camí de la política. No podem renunciar al deure de prendre i ser responsables de les pròpies decisions.

Un altre món és possible.