d'on no n'hi ha, no en raja

El ZP i els seus han presentat un "model de finançament" que, pel que es veu (Vilaweb), no deixa contenta ni a la Generalitat de Catalunya ni a la Generalitat Valenciana. El Govern Balear, per ara, sí que es dona per satisfet.

El conseller Castells ha estat el primer en saltar dient que és insatisfactori. El President Montilla també parla d'"avenços insuficients".

Els partits parlamentaris del Principat, tots, en major o menor grau, es mostren decebuts per la proposta espanyola.

No es pot dir que no es veies venir. El PSOE ha presentat una proposta a cuita-corrents que els permet dir, de cara a la galeria, que han "complert" la seva part del pacte. Fals, evidentment. Però ser el fort i tenir la paella pel mànec et permet, entre d'altres coses, escriure la història amb els titulars i amb la lletra que vulguis.

La intuïció em diu que si el "model de finançament" deixa insatisfet al mateix PSC és que la cosa és molt pitjor que ens expliquen. Què farà el PSC? seguir "negociant", evidentment. Com? ni puta idea. Només hi ha negociació quan hi han posicions de força, quan tots dos contrincants poden fer-se mal mútuament. Aquí, això no passa. Aquí la posició de força la te el ZP. I la posició del govern català és de genolls, per no dir de cul. Simple: d'on no n'hi ha, no en raja.

Què farà Esquerra? En la meva opinió, amb un mal finançament el programa que es volia tirar endavant quedarà, per força retallat. Molt mala notícia quan ja ens fuetegen els primers cops de la tempesta perfecta d'una crisi que es preveu llarga i dura. Crisi diuen els optimistes. Però també recessió, com diuen alguns (el Banc d'Espanya entre ells). O pitjor, depressió, que diuen altres.

La Generalitat haurà de tirar endavant amb el que tingui, que no serà gaire. Està per veure de quins recursos disposarà la Generalitat. Però, i el País? Amb quins recursos compta el País? El país, la gent, compten amb poderosos recursos intangibles: la confiança, l'empenta, la capacitat d'auto-organitzar-se, l'esforç solidari i voluntari, el patriotisme, la imaginació... i tot això s'articula a través de les associacions, grups i entitats de tota mena, els centres socials, les assemblees populars, els casals, les parròquies... i també en organitzacions polítiques i sindicals.

Dubto molt que es pugui fer molt més des dels governs. El govern espanyol, Espanya, en definitiva, és un molt mal negoci pels Països Espoliats. Falla la capacitat real de fer força. Falla, sens dubte, pel divorci existent entre govern i país que elecció rera elecció disminueix la seva participació en les eleccions. La força del Govern i del Parlament és la confiança dels ciutadans. Per tant: d'on no n'hi ha, no en raja. Això és així malgrat el segrest de les institucions per part de la casta dels polítics-caps de grans empreses i entitats financeres per a convertir-les en instruments al seu servei.

Per tant, no cal esperar molt més dels que, en veritat no tenen força per negociar, i cal començar a articular una resposta des de la força. La nostra veritable força no està, o està molt minvada, al Parlament. La nostra força i la que cal mobilitzar són aquests intangibles, quelcom que no es pot quantificar en diners però que és el que marca la diferència. Aquests intangibles que són a casa nostra i que no ens els poden espoliar. No es pot espoliar la imaginació, l'esforç, l'amor, el patriotisme o tants d'altres.

Cal superar diferències. El país és únic. Al carrer hi som tots: l'associació de veïns i el CSO. Podem enfrontar-nos entre nosaltres o podem col·laborar. Ens cal sumar. El vell associacionisme i el nou han de sumar forces. I tots plegats oblidar-se de demanar diners, ajudes o subvencions als "governs" perquè no en tindran. D'on no n'hi ha, no en raja. L'associacionisme haurà de ser més militant.

Així doncs, què cal fer? Cal posar en joc aquestes forces. Les de veritat. Qui ho ha de fer? Tothom que cregui en aquestes forces. En particular, crec que l'esquerra. La de veritat. Esquerra també.

Qualsevol estratègia passa per donar aquest primer pas.