Hi ha qui diu que la campanya electoral per les legislatives espanyoles va començar l'endemà de les votacions del 14 de març de 2004. Crec que tenen raó els que diuen això. Tanmateix, em fa l'efecte que els darrers dies el to de la campanya ha pujat.
Els sondejos parlen, un cop més, de l'abstenció creixent. És previsible l'abstenció i més si es te en compte la gran motivació per anar a votar de fa fa quatre anys. Però no per això cal deixar d'assenyalar-la com un dels mals pitjors.
Jo tinc força clar que votaré Esquerra. En aquest sentit, els sondejos deixen un regust agredolç: sembla molt probable que Esquerra rebrà prou confiança dels votants com per a mantenir el grup propi. Tanmateix, també sembla que la confiança rebuda no serà suficient com per a mantenir el nombre d'escons.
Per mi, que penso que Esquerra és l'eina més important de la que es disposa a Catalunya per a construir un estat propi, aquesta possible reculada no em fa cap gràcia. D'altra banda, la comparació dels resultats previstos amb els resultats de fa 8 anys, són bons. Significa que la proporció de votants independentistes creix. Que es tracta d'una base de votants que creix, més enllà del fet que, puntualment, Esquerra va rebre molts vots de gent que va pensar, fa quatre anys, que era l'opció més combativa amb Aznar i el PP.
A mi em preocupa saber si el vot prestat ha tornat a les seves posicions originals o ha anat a l'abstenció. No és el mateix una cosa que l'altre.
L'abstenció és el gran enemic. Avui llegia un comentari (em sembla que del Xavi Mir) que parlava del vot nul, el vot blanc, l'abstenció, el vot minoritari ("friqui") com a recursos per a motivar l'abstencionisme. Arribava a la conclusió que l'experiència demostra que totes aquests opcions, de forma objectiva, no compten. Que el Parlament espanyol (qualsevol parlament) es plena de diputats independentment de si la participació ha estat alta o baixa, o si hi ha hagut o no més o menys vots friquis, blancs o nuls. La legitimitat, si més no des de l'aparell de l'estat, no es qüestiona en cap cas. Resulta, doncs, que la única opció d'influir en el govern de l'estat és votar als partits que obtindran representació parlamentària.
Com vaig llegir l'altre dia, el sistema democràtic, o la seva implementació de democràcia de partits, és un sistema de carències. Només permet triar entre un nombre limitat d'opcions que, a més, s'assemblen molt entre elles.
Un sistema carencial, amb una oferta poc variada que, en les seves corrents principals, no pretén cap canvi estructural (canvi que, d'altra banda, tampoc és una demanda multitudinària). Llavors, perquè m'hauria d'extranyar l'abstenció?
Potser perquè jo sí que vull un canvi estructural profund: la independència del meu país. Per això, per mi, que l'abstenció sigui tan alta em desconcerta i em sap molt més greu que una disminució en el grau de confiança dipositat en el partit que defenso. Potser em sobta perquè crec que la democràcia no ha de ser carencial, ans al contrari, i que cal que tothom pugui dir la seva, ja sigui en un bloc, o en una assemblea com les que caracteritzen a Esquerra, partit assembleari.
I aquesta és la lluita: recuperar de l'abstenció als compatriotes desencantats. Proposar-los un projecte. Perfilar-lo amb ells. Cal mobilitzar totes les forces del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada