Natalisme i immigració

Aquest matí estava escoltant la ràdio. Parlaven dels moviments natalistes als EUA. És a dir, dels grups que defensen que la gent ha de tenir molts fills. 

Voler tenir molts fills sempre ha estat  vinculat a extremismes religiosos. Quan ens topen amb una família nombrosa, la pregunta que més aviat que tard sorgeix és: "són de l'Opus?" 

En la meva opinió ha de ser la racionalitat, i no la religió, la que porti a una parella el decidir si vol tenir fills i quants vol tenir. I dic parella per simplificar, però aquest raonament també val per els models de família no tradicionals, monoparentals,  homosexuals,  comunes i col·lectius...

Jo crec que la decisió de tenir fills ha de venir del compromís dels pares en l'educació dels fills, i de les possibilitats materials de criar-los i educar-los.

Penso que ser pare és una experiència vital fonamental. Ets pare, o no ho ets. I quan ho ets, és per a tota la vida. Ser pare no et fa millor persona, evidentment, però crec que determina inevitablement quina mena de persona seràs. No si seràs una bona o mala persona, però t'obligarà a fer tries que determinaran  trets personals.

Per als fills, és evident que l'ambient familiar que trobin, les possibilitats d'educació i criança que se'ls pugui oferir també determinaran bona part de les persones que seran.

L'estat hauria de proporcionar mitjans i ajudar a les famílies, en el sentit ample, que vulguin tenir fills. Perquè un dels objectius dels estats hauria de ser prestar serveis i ajudes a la gent per a que aquesta es pugui desenvolupar, per a que puguin tenir vides plenes i satisfactòries.

Vet aquí, el primer problema. Aquest mai ha estat l'objectiu dels estats . Els estats, tot i que a les seves constitucions puguin posar coses tan boniques com el dret de la gent a ser feliços, no tenen aquesta prioritat.

No. Els estats són essencialment estructures de control. En el millor dels casos. En el pitjor, directament estructures mafioses o d'explotació.

Els estats són estructures al servei del poder, i són ells mateixos un poder. Els poders ho són perquè tenen súbdits, i els súbdits no són més que recursos. Els drets dels súbdits són, essencialment, una molèstia per a l'exercici i abús del poder i, per tant, cal acabar amb els drets de la gent. El millor símil dels estats és la granja, com ja va mostrar Orwell. Per als estats la població és indistingible del bestiar. Un recurs en el que el que compta no són els individus, sinó la massa total. A les granges industrials, no es demana quants caps de bestiar hi han, sinó quin pes total de bestiar hi ha. Perquè el pes en determina els Kg d'aliment i d'antibiòtic que cal proporcionar per a mantenir la producció de carn, és a dir, de consumidors i de productors.

És per això que els natalistes són una molèstia. En general qualsevol ideologia que vulgui portar a la gent el dret a decidir, en aquest cas decidir si vol, o no, tenir fills, és una amenaça per al poder. Perquè li dificulta controlar aquesta variable de forma directa.

Aquest dies ho estem veient: es parla de la Catalunya dels 10 milions. Avui en som 8, amb les infraestructures de quan érem 6. Una previsió de creixement demogràfic que, atès l'índex de natalitat de Catalunya només podrà ser assolit amb l'entrada d'immigració.

Ja ho he dit algun cop, a risc de que se'm titlli d'extrema dreta, la immigració massiva és el somni humit de les elits. Perquè és una massa de productors / consumidors que tenen molts pocs drets, que estan, essencialment desarrelats, i que, per tant, són fàcilment controlables pel poder. Sempre es poden fer deportacions massives d'immigrants quan ja no interessen. Sempre se'n poden fer entrar de nous quan cal mà d'obra barata. Quan el nombre d'aquesta força de treball precària  es prou gran, els treballadors autòctons, arrelats al país, amb consciència dels propis drets, passen a ser una minoria que veu com inevitablement els drets es perden i els sous baixen.

Tothom té dret a emigrar, perquè tothom té dret a viure i a tractar de prosperar. Tothom. Catalunya ha estat un país de pas, un país d'emigrants, i un país d'immigrants. Un país que ha rebut exiliats, i del que n'han fugit compatriotes vers l'exili. Tothom té dret a viure i a anar allà on pugui viure. I també crec que la majoria de la gent que s'exilia o emigra a un altre país és conscient que haurà d'adaptar-se al que trobi. Estic convençut que són ben pocs els immigrants i exiliats que arriben amb esperit de colonitzador o de conqueridor. Sí, és clar, venen amb els seus costums i les seves creences, i cal esperar que només amb molt d'esforç i paciència  les canviaran, si les canvien. L'acollida als immigrants ha de fer-se des del respecte, de llurs costums, i de les pròpies del país, oferint al nouvingut la possibilitat de conèixer-les i de que les faci seves. I també cal informar-lo i fer-lo partícip dels drets i deures que té en viure al país d'acollida. Tot això cal fer-ho i fer-ho bé.

Una altre cosa és que el poder vulgui fer-ho bé. En definitiva, algú que no sap que té uns drets, no els defensarà, ni els exercirà. Això passa amb els immigrants, però també amb els nacionals. La ignorància és la millor arma del poder. Perquè de la ignorància en ve la por, i de la por, l'obediència.

El poder vol immigració.  El poder vol mà d'obra barata aquí, i consumidors allà, i la millor forma és fer-ho amb poblacions flotants. En definitiva, amb poblacions que no representen una despesa fixa. Per això, d'aquesta Catalunya dels 10 milions el poder vol que quatre en siguin immigrants. Perquè així tindran el bestiar ben controlat. Perquè en els seus càlculs, aquesta Catalunya que monocultivarà el turisme necessita aquesta quantitat de bestiar per a mantenir els negocis del poder en marxa.

I per això, aquest matí estaven abominant del natalisme a la ràdio, dient que era una ideologia que, sense ser d'extrema dreta, s'associa a l'extrema dreta i a governs d'extrema dreta, dient que els natalistes són una elit que defensa els seus privilegis elitistes. Que el natalisme és xenòfob i racista. Dient que el natalisme està assocat a nacionalismes ultres. Coi, a Catalunya, el primer verset del nostre himne nacional és "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena". Pel que es veu, el poder opina que la forma correcta d'omplir-la és amb immigració, i que voler que sigui plena amb els nostres fills és racista i xenòfob. És molt sorprenent.

O potser no tant, perquè fa temps que els mitjans, públics i privats, no són més que eines de propaganda, d'adoctrinament i d'infantilització, allà on haurien d'informar, educar i entretenir.

Per a quan un debat seriós sobre la natalitat del país? per a quan un debat seriós sobre immigració? per a quan un debat seriós sobre com volem que sigui Catalunya? Perquè s'escatima sempre el debat sense mentides sobre els avantatges i desavantatges d'una Catalunya independent? 

Mentrestant, Barcelona ja és la ciutat del món amb més massificació turística. El turisme no deixa de ser una forma d'immigració temporal, i la via d'accés més important de la immigració il·legal.

Perquè, el cas, és que la immigració il·legal existeix, i hi ha gent que no té el permís de residència, i que han arribat aquí buscant feina, i no l'han trobat, i aquest és un problema molt gros que cal encarar de forma urgent. O potser no ho és tant d'urgent, per al poder, al que li convé tenir aquesta reserva d'aturats,  de ma d'obra sense drets, per mantenir els sous baixos, i a la classe treballadora dividida entre legals i il·legals. En definitiva, res de nou, perquè aquesta anàlisi sobre l'atur és ben coneguda i ja l'havia fet Marx.

Voler tenir fills, molts fills, a priori no és racisme, ni xenofòbia. Hauria de ser, simplement, una tria possible i racional dels pares. El que caldria és proporcionar mitjans per a que els pares poguessin fer aquesta tria de forma lliure, i per això caldria una educació laica, sense fonamentalismes religiosos, una formació que permetés als joves fer plans vitals raonables, un sistema econòmic que oferís feines de qualitat. Uns governs, en definitiva, al servei del ciutadans, i no com ara, que està al servei d'elits mediocres i cobdicioses, que tracten al poble com bestiar, i al país com un femer.

Mediocritat domèstica

A Catalunya també estem en mans d'estúpids, imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos. A més, són particularment mediocres.

Al 2017 vam ser independents, de fet, durant prop de dos mesos aproximadament: des de les lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre al Parlament, una DUI a efectes pràctics, amb un moment culminant el 1 d'octubre, fins a la declaració unilateral seguida de "suspensió per a negociar" de la independència el 27 d'octubre. D'aleshores ençà la reculada ha estat brutal i sagnant. 

Avui els que manen a Catalunya ho són a conseqüència d'aquells fets. El pitjor, molts dels que manen, encara són els mateixos. Això, que hauria de ser impossible, en la pràctica vol dir que és cert, que anaven de catxa i que es va fe servir l'independentisme com a "producte ideològic" i argument de venda partidista, i en cap cas com un autèntic projecte de construcció d'un estat independent. Un engany que se'ls va anar de les mans i que ara, com no pot ser d'una altre forma, perquè no hi ha tanta gent estúpida, se'ls ha girat en contra i condemna a aquells partits auto anomenats "independentistes" a la irrellevància. 

Encara tenen prou escons per a defensar càrrecs i sous, però fa molt l'efecte que prou gent els ha vist el llautó com per a que, poc a poc, vagin perdent influència. Està bé que així sigui. Calen forces que siguin independentistes, i no partits espanyols (els sous dels diputats els paga l'estat espanyol) que només pretenen col·locar càrrecs i gestionar influències.

Una quantitat important de gent dins l'independentisme hem après aquestes lliçons pel camí difícil. Donem-ho per bo. És un avantatge saber amb qui et jugues els quartos. En particular és una avantatge sobre les esquerres i dretes espanyolistes que avui dominen el Parlament de Catalunya.

Perquè aquests partits són, essencialment, indistingibles del partits "independentistes" de  pa sucat amb oli dels que parlava abans. Es tracta de partits dirigits per estúpids, imbècils, corruptes, incompetents i cobdiciosos que, arribat al cas, trairan als seus votants amb tanta facilitat com pugui fer-ho qualsevol partit "independentista", ja sigui "d'esquerres" o "de dretes".

La corrupció, en particular, és un dels vicis favorits dels partits espanyolistes. Els últims temps recorden molt la caiguda de Felipe González, amb un PSOE que en aquell moment va ser escombrat per escàndols i més escàndols de corrupció, seguits i cada cop més greus i cada cop apuntant a més amunt. Ara és molt semblant. Si no hi ha res inesperat, tota aquesta corrupció acabarà amb la caiguda del PSOE i parits adlàters i l'ascens del PPVOX. No només. Si l'esquitxada de merda es fa a ritme de màquina d'estucat, com sembla que és, la caiguda pot afectar també a la Generalitat, on el nom president Illa ja està apareixent als àudios investigats. A Illa el pot salvar que ERC i Comuns el necessiten com l'aire que respiren per evitar unes eleccions que uns i altres volen tan lluny com sigui possible. La seva aposta és que si passa prou temps, la gent no recordarà els escàndols. Però la història ens diu que quan el PSOE cau és perquè està tan podrit que la quantitat d'escàndols destapats, en lloc d'aturar-se, creix en mida i intensitat. La mediocritat a ERC i Comuns només els deixa veure el sou (paga doble!) del proper mes, enlloc de tenir una certa visió estratègica o, com a mínim, un cert coneixement de la història. Mediocres que cauen, principalment, per la pròpia mediocritat, incompetència i cobdícia de vol gallinaci.

Un combinació excel·lent, si voleu que us digui: corrupció i mediocritat. Què pot fallar? Llàstima que no hi hagi cap alternativa creïble. Toca patir doncs. En fi. Per sort, o per desgràcia, les misèries polítiques domèstiques d'aquest racó del Mediterrani occidental no passen de ser això: batalletes xarones de baixa estofa, protagonitzades per individus mediocres. Res a veure amb els grans merders de la política internacional que -si bé també protagonitzada per estúpids, imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos- aquests, si més no, tenen poder de debò i, arribat el cas, ens poden enviar a tots al canyet. Alta política, amics! Aquesta sí que és una lliga interessant! 

Stupid World War III

Aquesta passada nit, els Estats Units han atacat les instal·lacions d'enriquiment d'urani iranianes. L'objectiu d'aquestes instal·lacions és, segons les mateixes fonts iranianes, la producció d'armament atòmic. En atacar aquestes insta·lacions els Estats Units declaren la guerra a l'Iran per molt que Trump digui que ara és el moment de negociar. La qüestió és com escalarà aquesta guerra i, des d'un punt de vista pràctic, com ens afectarà. Com m'afectarà.

Trump ha tornat a exigir que els països de l'OTAN han d'incrementar el seu pressupost en defensa al 5% dels respectius PIB. Aquesta podria ser una afectació immediata: desviar pressupost a la compra d'armes. Compra d'armes per a major glòria dels comptes de resultats de la indústria global de les armes. També pot passar que s'imposi la implicació sobre el terreny i que calgui mobilitzar exercits en escenaris de combat. Aquesta és una despesa important, sense comptar que poden haver baixes militars. Les baixes civils als escenaris de combat ja es descompten, però el seu patiment, dolor i mort és igual de real.

Trump ha mentit al seu electorat i segueix fent-ho. Trump va prometre pau i ha portat més guerra. Trump ha de ser destituït. Una altre cosa és que els demòcrates no tinguin cap alternativa a oferir. La desgràcia del món és que és en mans d'imbècils, egòlatres i cobdiciosos.

Més ens val a tots que Rússia i Xina siguin capaces de mantenir l'estabilitat d'aquest món. És increïble el grau d'estupidesa i inutilitat al que estan arribant els països serfs dels Estat Units. És increïble que la pau del món depengui del tremp i la sang freda que puguin tenir Vladimir Putin i Xi Jinping. És obvi que  tenen la seva pròpia agenda i que, podria ser, un cert grau d'escalada bèl·lica els pugui convenir, però ningú vol veure cremar els camps petroliers de l'Iran, no ho vol Rússia, amb interessos a la república islàmica i, sovint, aliada de l'Iran; ni Xina, que depèn del petroli iranià per alimentar la seva indústria.

Trump s'ha posat al servei de Netanyahu. A canvi de què? De posar un súper-resort a Palestina? per les fòbies i fílies personals de Trump? Perquè hi han lobbies que han decidit que aquest era el moment? I aquesta banda decideixen sobre la vida i la mort de la gent?

Podria tractar de fer una anàlisi. Però no. És que tant se val. És injustificable. És el principi de Hanlon a escala planetària. El món va com va no tant per la malícia com per l'estupidesa. Tant me fa qui "té raó". Ningú té raó. El que hi ha és una munt d'interessos. El que hi ha és un munt d'estúpids: imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos que manen i que volen seguir manant. Al preu que sigui. Al preu del propi món. Quan no quedi món per governar potser s'adonaran de la seva estupidesa.

El món, de nou, en mans d'imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos dona un pas més cap al desastre. Un desastre en que aquests  imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos seran els únics amb accés a búnquers i refugis, ben segurs  i aprovisionats,  quan caiguin les bombes més potents. Qual el cel es tapi per la cendra, quan el món cremi, la gent morirà, però tots aquests cabrons sobreviuran, per a agonitzar lentament, després. Per estúpids. 

Si ens porten guerra, no podrem evitar-la. Però la primera batallà, la més fonamental, la que realment serà a vida o mort, no hauria de ser contra "l'enemic" assenyalat pels estúpids malparits que manen. No. Els autèntics enemics són els malparits que manen. A aquests caldrà anar-los a buscar sota les pedres, si cal. Trobar-los i esbudellar-los. Sí, si ens donen una guerra, els hem de tornar una revolució. Si ens donen armes per anar a lluitar a fronts llunyans, les hem de fer servir, primer de tot, contra ells. Que no em donin cap arma, ni a mi ni als meus, o el que tindran serà un enemic, en lloc d'un soldat i carn de canó. L'advertència està feta. Ja s'ho trobaran. La tercera guerra mundial haurà de ser contra els estúpids.

        

      

Apagada i mediocritat per disseny

 Aquests dies tothom parla de l'apagada del passat dilluns. Enmig de la munió de tertulians "experts", de tant se sent alguna veu que parla amb autoritat i autèntic coneixement de causa. Per descomptat, aquests també han de ser escoltats amb sentit crític. De totes les explicacions que se senten, em criden molt l'atenció les reflexions que ha fet Antonio Turiel. Vet aquí una de les intervencions que ha fet sobre l'apagada, i que es pot trobar a Internet:

Hi ha molta gent que parla de conspiracions, ciberatacs... Bé, Turiel diu que l'explicació és una avarícia, o més ben dit, cobdícia, estúpida.

Jo no sóc un expert, però hi ha un principi que funciona força bé, en general: el principi de Hanlon, que esmento sovint en aquest bloc. Aquest principi diu que "no atribueixis a la malícia allò que es pot explicar satisfactòriament per l'estupidesa", i qui diu estupidesa, pot dir incompetència, o ignorància, o deixadesa. 

L'explicació de Turiel es pot resumir en que s'ha instal·lat energia solar fotovoltaica de forma massiva, i això és bo, però s'ha instal·lat  "a mitges", es dir, sense els corresponents compensadors, que són cars i que són necessaris, imprescindibles, quan la proporció de potència fotovoltaica assoleix nivells majoritaris a la xarxa elèctrica. El que ha passat és que durant molt de temps, no calien aquests compensadors perquè la fotovoltaica no representava el component dominant. Però, com més va,  més necessaris i imprescindibles són.  Els compensadors, en realitat, poden ser centrals elèctriques que es puguin connectar de forma ràpida per proporcionar la compensació dels fluxos de producció associats a la fotovoltaica. Poden ser centrals hidroelèctriques (una altre forma d'energia solar, en realitat), o de gas, o de cicle combinat. Però, ai las, aquestes centrals generen menys beneficis que les fotovoltaiques, i les companyies elèctriques les apaguen si no hi ha demanda...oblidant (per incompetència? per avarícia , o estupidesa, que porta a assumir riscos?) que sense compensació, la fotovoltaica pot enviar la xarxa sencera a la desconnexió. 

La fotovoltaica és una gran solució, però, com tot, cal utilitzar-la correctament. 

El problema és que el sistema és mediocre per disseny.

Tot el model econòmic actual es basa en maximitzar beneficis. Els beneficis venen de proporcionar allò que està contractat amb la mínima despesa possible per a proporcionar-lo. Eventualment, si no es pot honorar el contracte pot haver una sanció econòmica. Ara bé, el càlcul de beneficis pot trobar que el màxim benefici s'obté minimitzant las despeses de forma que potser de tant en tant no es pot honorar el contracte, però les sancions seran menors que la despesa de fer-ho. Per tant, per disseny, el sistema falla de tant en tant i, tanmateix, els beneficis són més alts que  si el disseny fos més segur. 

Sembla, doncs, que el que ha passat és això. Aquesta apagada, en realitat, no perjudica a les energètiques.  En realitat, aquesta apagada vol dir que el seu sistema de maximitzar beneficis funciona. Ara entraran en joc els seus departaments jurídics, amb la missió d'impedir possibles sancions. Si tenen èxit, ja us puc ben garantir que n'hi hauran més d'apagades. 

Si us heu fixat, us adonareu que la mediocritat per disseny és aplicable a tot tipus d'empresa. Bé, doncs, no cal dir que la mediocritat per disseny és com funciona el món. No és que ho digui jo. És que només cal fixar-se en com funciona el món del treball i veureu que és així. Tothom va just. No s'arriba. Si la feina la pot fer un becari, que no la faci un sènior. Si el becari l'espifia no passa res, perquè la possible sanció queda compensada, de sobres, amb l'estalvi salarial. A més, sovint, les espifiades no comporten sancions. 

Que després els usuaris i clients hagin de patir cues, productes de poca qualitat o mal instal·lats, acabats defectuosos... tant se val, perquè es queixen, però no reclamen, i quan volen reclamar es troben que és una carrera d'obstacles, i no compensa l'esforç. Mediocritat per disseny. 

Tenim un problema molt gros, i és que no es pot escapar d'aquest món, que és mediocre per disseny. Per disseny, aquest món fa més rics als rics, i més pobres als pobres. Però el món, a més cada cop és més mediocre per a tothom, més brut, més contaminat i més miserable. Avui, el nivell de vida és pitjor que fa una dècada, i ho és perquè portem una dècada més de mediocritat acumulada. Mediocritat és el que provoca les bombolles, com la crisis de les subprime al 2008, o de les punt com, abans. Mediocritat és, probablement, el que va provocar la crisi del Covid. Mediocritat és el que hi ha darrere les guerres, ja siguin convencionals o comercials. Mediocritat a tots els nivells.

I el problema és molt gros perquè, reconeguem-ho, ja ens està bé i participem, en som part, la justifiquem, la volem, la desitgem, ens identifiquem amb tota aquesta mediocritat. Som mediocres en un món mediocre. El disseny ja hi compta amb que som mediocres, i només funciona perquè ho som. De fet el sistema ens educa i ens condiciona per a ser mediocres.  El sistema no està pensat per a persones brillants. El diagnòstic és aquest. Què fem per a superar-ho?

Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

Qui és l'enemic?

A la Unió Europea ja havien decidit que aquest cop el rei de la festa seria la indústria de l'armament. Ho tenien tot preparat: Rússia és l'enemic! Putin vol envair Europa! El mal! Uuuuh! Hem de rearmar-nos! 5% del PIB destinat a defensa! Amagueu-vos! Necessiteu un kit mèdic d'emergències! Nosaltres us protegirem! Aaah! 5% del PIB! Recuperarem la mili obligatòria! No permetrem la propaganda pro-russa! Controlarem i censurarem les xarxes socials! 5% del PIB! OOOOH! 

Quina banda.

Rússia i Putin eren el diable, però va Trump i encasta una guerra, comercial, sí, però de veritat, a la UNió Europea en tota la cara. Fot-li uns aranzels del 10% al carbó i l'acer, i que no se li giri més el cap a l'increïble home panotxa.  I els mafiosos de la UE, de cop, ja no parlen de kits d'emergència, ni del 5% del PIB, perquè, clar, aquesta és una guerra de veritat que els fot a ells. És dir, ens fot a tots, però a ells també els fot, i per aquí no estan disposats a passar. O potser sí. Perquè al final les "contra-mesures" ja les han aturat. I que estan oberts a negociar.

Collons. Em recorden als polítics processistes catalans. Moltes amenaces, molt "si no ens feu cas i ens doneu càrrecs a la Renfe, i a Aena i a on sigui que hi hagin sous públics d'escàndol, declararem la independència! Uuuh!" Però quan van poder declarar-la, aleshores es van cagar a sobre. Ara no tenen ni càrrecs, ni independència., i s'han hagut d'empassar multes, presó i exili, però com que la gent no aprèn, tornen a insistir amb les mentides de sempre.  És que, a més, són rucs. Espanya, molts anys abans del "procés" ja havia vist que l'amenaça independentista  dels partits "nacionalistes" era mentida. Per això , quan es van trobar amb que el procés anava de debò, tots, espanyols i partits "independentistes", en van quedar sorpresos. Els partits "independentistes" van provar d'aprofitar-se'n i van sortir escaldats. I Espanya es va acollonir com mai ho ha estat, i per això la seva venjança està sent implacable.

Sí, aquests polítics europeus recordem molt als processistes. Tota una garantia. Molta contra-mesura, per`, de moment, un increment del 10% dels aranzels. Sense contra-mesures. Cagats. Forts amb els dèbils, és dir, els mateixos ciutadans europeus; servils i arrossegant-se humiliats amb els poderosos, és dir les elits de tot el món, en particular les dels EUA. 

Xina en canvi, diu que planta cara. Xina sap que només negocien els que poden fer-ser mal mútuament però preferirien una solució sense dolor. És necessari, sempre, que el contrari sàpiga que el tens agafat pels pebrots i recordar-li que només has començat a esclafar-li els ous. En aquesta situació, de percepció compartida del possible esclafament recíproc de les gònades és quan els litigants estan motivats a negociar. Xina obtindrà un bon tracte o, simplement, apareixerà un nou teló d'acer. Un nou teló d'acer és de les pitjors solucions per a tothom. Rússia, que no és més que la núvia rica que Trump vol prendre-li a Xina, en sortirà més beneficiada que ningú, i podrà triar de quina banda del nou teló d'acer es vol posar. Sospito, tinc la certesa, que arribat el cas i vist com es reparteix el món, triarà el cantó Xinès.

De la Unió Europea i dels EUA, millor no parlar-ne. La degeneració de tot tipus és tan gran que només cap esperar més i més degradació.

En fi. Quanta misèria, i en particular per als catalans, que hem de veure com damunt nostre se superposen capes i més capes de governs, des dels ajuntaments fins a la UE, curulls de burocràcies inútils, i polítics ignorants i maldestres, o mafiosos i corruptes.

Independència, Cat-èxit i, si voleu que us digui, agafar la propera nau amb destí a Andròmeda.

El desastre de rodalies, 2025. L'espurna, com al 2007.

Si teniu memòria dels darrers 20 anys d'aquest país recordareu que al 2005 es va escriure i aprovar al Parlament de Catalunya una proposta d'estatut que tenia un caràcter confederalitzant,  que va ser enviat a Madrid, on va ser ribotat i retallat, i va tornar com un estatut d'autonomia "constitucional" més i que aquest estatut va ser aprovat en referèndum el 2006. El text aprovat en referèndum va ser enviat al constitucional, que va iniciar un llarg procés pare a validar-ne la constitucionalitat

En l'entremig d'aquest procés, el caos permanent a rodalies va portar a una emprenyamenta general que va culminar amb la manifestació convocada per la plataforma pel Dret de Decidir, el dia 1 de desembre de 2007,  que denunciava el mal funcionament de les infraestructures en general i, en particular de les rodalies, afectades per les obres de l'AVE.  Alguns consideren aquesta manifestació com una prèvia del procés independentista i, el cert, és que els que estàvem allà ho teniem molt clar que la millora de les infraestructures només amb la independència es podia, i només es pot, obtenir.

A juny de 2010 es va fer pública la sentència del constitucional. El tribunal constitucional espanyol va tornar a ribotar i retallar més, de forma que els catalans som els únics ciutadans espanyols que no tenen un text autonòmic aprovat pel seu Parlament. El text autonòmic català està esmenat, i mai han estat aprovades aquestes esmenes pel Parlament. 

Aquesta sentència va rebre la resposta de la manifestació de 10 de juliol de 2010: "Som una nació, nosaltres decidim", que es considera la primera gran manifestació del procés d'independència, que va arribar al seu punt àlgid a l'octubre de 2017.     

Bé. És història recent. Avui ornem a ser al punt de desembre de 2007. De fet, estem pitjor. Perquè en aquell moment les rodalies estaven afectades per les obres d'un tren d'alta velocitat, es vivia en la pujada de la bombolla immobiliària i, aparentment, hi havia una puixança general. Avui, en canvi, el desastre ferroviari no té cap altre excusa que la deixadesa estructural i la manca d'inversió. I el context és molt pitjor per es successives crisis que han sacsejat el món: l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va seguir, el COVID, la guerra d'Ucraïna... com a recents i particularment desastroses. A això cal sumar el 155 a Catalunya, el trencament de la confiança del poble amb la classe política catalana, la crisis hidrològica per la sequera i l'increment descontrolat de la població per l'arribada massiva d'immigrants que ha portat a la Catalunya dels vuit milions... amb infraestructures només per a sis. Un empobriment general de la població, una crisi d'habitatge i lloguer... 

Sí, ho afirmo. Estem pitjor que fa vint anys perquè, essencialment, no s'han solucionat els problemes que hi havien i se n'han afegit de nous. El més greu, potser, és que el moviment independentista, que és l'únic amb capacitat real per galvanitzar una massa crítica de la societat i posar-la en marxa per superar aquest desastre, ha estat traït pels seus líders. 

Però els fets són els que són: només des de l'independentisme es pot fer que els recursos de Catalunya es destinin a Catalunya. Perquè només amb un estat propi i independent, probablement en forma de república, es pot fer que els imposts dels catalans serveixen per a fer infraestructures i serveis públics eficaços a Catalunya, enlloc de fer-ho a Madrid. No n'hi ha una altre. Això ja ho sabíem al 2007, i al 2005. El problema de fons és com aleshores. Res ha millorat, ans al contrari. Ara és pitjor i més urgent.

No hi ha una altre, doncs, que tornar a fressar el camí que es va encetar amb la manifestació del 2007. Però aquest cop no hem de perdre el temps. Hem de recordar què es va fer bé i què no, i ara podem anar més ràpid, perquè aquest és un territori explorat. Aquest cop, quan arribem, que arribarem i aviat, al punt àlgid, que a ningú li tremolin les cames. Perquè no serà ni de llei a llei, ni sense papers a terra, ni les samarretes seran de colors. Aquest cop, nosaltres anem a per ells. 

8M - Feminisme és revolució

 8 de març. Dia de la dones. En els meus temps afegíem "treballadores", i amb aquesta inclusió no discriminàvem, ans al contrari, a les dones que fan feines de cures domèstiques. Més aviat reivindicàvem que aquestes feines havien d'estar remunerades d'alguna forma, però, tant se val: Sense el "treballadores" és més inclusiu, i aquesta és una inclusió que és raonable.

Avui és un dia de reivindicació de moltes lluites: per la igualtat de salaris entre homes i dones, no pot ser que per la mateixa feina feta amb qualitat similar, les dones cobrin menys que els homes; per la no discriminació per raó de sexe, no pot ser que al'hora de triar personal directiu, per exemple, es prefereixin homes a dones, basant-se en prejudicis del tipus "és que les dones tenen la regla i tenen moltes baixes", o "és que les dones tenen un caràcter tou"; la fi de la l'abús de poder, de la coacció i de  violència de tot tipus, sexual en particular, contra les dones, "un piquito, Jeny", o "a les presoneres primer les violeu, i després les mateu", o a la noia que surt de festa, "vesteix com una puta, i per això me l'he tirat", o "fot-li aquesta pastilla al cubata i te la follaràs sense que se n'adoni". 

Aquestes reivindicacions són tan bàsiques que fa vergonya haver de recordar-les. Vol dir que com a societat anem molt per darrera del que diem que som. Som una societat masclista, per molt que ens auto anomenem "progressistes" o, fins i tot, de forma autocomplaent, "feministes". Ni per casualitat. Que a d'altres societats la cosa sigui molt pitjor i totes aquestes violències i discriminacions estiguin institucionalitzades en el polític o religiós no ens fa millors. Potser ens fa més cínics, perquè sabvem què és el que cal fer, però preferim no fer-ho perquè hi ha molts privilegis, interessos particulars i econòmics, de tota mena, que fan "recomanable" dir una cosa i fer-ne la contrària.

El sistema no ajuda, i tornar feminista la societat vol dir canviar radicalment el mateix sistema. No us enganyeu, una revolució no es cosa d'un dia, ni d'una manifestació, ni d'una vaga que només fan les dones. Fer un canvi revolucionari demana una lluita sostinguda, demana resistència civil, demana assenyalar l'enemic amb noms i cognoms i fer-lo fora, demana trencar equilibris de poder, demana vagues massives i sostingudes en el temps. No és festiu. Comporta patiment. Sovint desesperança. Sovint repressió. Pot comportar multes, presó i exili. Si no comporta res d'això, podeu estar força segurs que no és una revolució. Si ho lideren polítics que, de forma gens sorprenent, quan toquen poder, obliden les promeses fetes, no és una revolució. És una presa de pel.

Si no es un moviment autogestionat des de la base, si no és la gent la que té el poder, si no hi han lideratges compromesos amb el projecte, no és més que un altre mecanisme per a mantenir la societat controlada. Si no es qüestiona el poder, si no es busca canviar el poder establert per un poder popular, no és una revolució. Ni tan sols és un reformisme.

Si no es revolucionari, no és feminisme. Cap poder establert és revolucionari, i cap poder establert, per tant, és feminista.

Que tingueu una reivindicativa  i combativa diada del 8 de març, dia de les dones.

Per acabar, com d'altres anys, dono veu al sindicat CGT en aquesta jornada del 8 de març, En aquest cas, la convocatòria de vaga general feminista per avui:

CGT Catalunya convoca Vaga General Feminista el 8M de 2025

Convoquem Vaga General Feminista el pròxim 8 de març de 2025. Seguint els acords del darrer congrés, ens sumem a la Vaga Feminista d’enguany convocant una vaga laboral. Ens sumem a la vaga de cures, de consum i estudiantil que de manera conjunta ha convocat el moviment feminista i organitzacions estudiantils i sindicals de Catalunya.

Tal com fa anys que reivindiquem, s’ha de valorar, visibilitzar i reconèixer el treball de cures no remunerat i posar-lo al centre de les polítiques públiques i de l’economia atès que suposen el sosteniment de la vida. El treball de cures no remunerat a part de sostenir, també contribueix a la riquesa i al benestar de les famílies i de la societat. Això no obstant, no té salari, manca de prestacions i no dona dret a la pensió.

Des de CGT reivindiquem la creació de prestacions contributives per les dones que desenvolupen treball domèstic i de cures, prestacions independents d’altres prestacions relacionades amb vincles matrimonials o afectius amb la parella (pensió de viudetat, compensatòria, etc.). Aquest tipus de prestacions no només tenen per objecte reconèixer i retribuir el treball domèstic de les dones sinó que a més permeten gaudir d’una autonomia econòmica a dones que pateixen violència masclista a les seves llars i que per tots els motius exposats no accedeixen al mercat laboral i no poden trencar relacions de maltractament amb les seves parelles. La renda bàsica com una eina vàlida per la transformació social i el repartiment efectiu de la riquesa és fonamental per aquests objectius. Reivindiquem el dret a una renda suficient de subsistència per totes les persones sense contrapartides, en especial per les dones treballadores i migrants, per garantir la seva autonomia bàsica a la societat.

I també el manifest:

Manifest 8M: ‘S’ha acabat! ni invisibles, ni precàries, ni explotades per cuidar’

Les dones, que sostenim la vida, diem prou i prenem els carrers per reclamar autonomia, justícia social i l'abolició d'un sistema que ens oprimeix.

Posem en el centre de la nostra vida i de la nostra lluita les cures, perquè sense elles no hi ha vida, no hi ha economia i no hi ha futur. El sistema cis-heteropatriarcal i capitalista ens ha explotat fent-nos assumir les cures, invisibilitzant-les i relegant-les a les dones i identitats feminitzades. Aquest sistema es manté a causa d'una divisió injusta: mentre unes produeixen béns i serveis, altres tantes es veuen forçades a sostenir la vida mitjançant el treball reproductiu i de cures, sense remuneració, sense drets, explotades, precàries i sense reconeixement social. Amb l'excusa de l'amor i l'obligació sociocultural, el capitalisme s'apropia del nostre treball per a garantir la mà d'obra futura sense assumir els costos.

Ens neguem a continuar sostenint soles, explotades, precàries i invisibilitzades tot el treball de CURES.

Exigim:

• Cures com a dret fonamental: un sistema de cures públic, comunitari, universal i gratuït que garanteixi tots els drets per les qui sostenim la vida.
• Condicions laborals dignes també en el sector de les cures: salaris justos, convenis col·lectius, estabilitat laboral i accés a la vaga per a totes les treballadores del sector, incloent-hi l'eliminació de la bretxa de gènere a les pensions i el reconeixement econòmic i social de les qui han dedicat la seva vida a cuidar.
• Accés a un habitatge digne: polítiques justes d'habitatge assequible i accés als subministraments bàsics, davant la crisi residencial.
• Protecció davant qualsevol crisi: mesures de protecció en moments crítics, ja que les guerres, les crisis econòmiques o els desastres naturals, com la DANA a València, afecten de manera desproporcionada sobretot a dones i persones en situació de vulnerabilitat.

Des de la CGT, també exigim la fi de la precarietat estructural que ens condemna a l'explotació i la desigualtat:

La fi de la divisió sexual del treball i de la bretxa salarial i de les pensions.

Eliminació de qualsevol classe de violències cap a les dones, persones dissidents, LGTBIQA+...

Erradicació de biaixos de gènere a la salut laboral i eliminació del masclisme en totes les seves formes i manifestacions.

Derogació de la reforma laboral i de les pensions que ens condemna a treballar més enllà de les nostres capacitats.

Derogació de la llei mordassa.

Establiment d'una renda bàsica de les iguals i reducció de la jornada laboral a 30 hores.

Visibilitat i representació equitativa de dones i persones no binàries en tots els àmbits.

Una societat no capacitista i inclusiva amb la diversitat funcional i els cossos no normatius.

Polítiques reals de coeducació, formació i sensibilització en igualtat.

Regularització de totes les persones migrants i abolició de la llei d'estrangeria. Tancament dels CIEs i fi de les deportacions.

Mesures urgents enfront de l'emergència climàtica.

Aixequem la nostra veu contra les guerres i genocidis que esquincen comunitats, pobles i territoris. Exigim un cessament immediat de qualsevol acció bèl·lica, amenaces que s'acarnissen especialment amb les dones, nenes i persones no binàries. Condemnem totes les formes de violència que atemptin contra la diversitat i reafirmem el nostre compromís amb un feminisme inclusiu i transformador que canviï consciències i construeixi un món lliure, just i igualitari.

Posem en el centre la vida de totes les persones, derrocant barreres i construint ponts de solidaritat.

Perquè ens sobren motius per a continuar lluitant i construint un món millor per a totes les persones!

JUNTES SOM MÉS FORTES

LA LLUITA AL CARRER ENS FARÀ MÉS LLIURES

ENS HI VA LA VIDA, ENS HI VAN LES LLIBERTATS

Trump com a signe dels temps

Que Trump és un bèstia és cosa sabuda. Però això no estalvia la sorpresa quan fa bestieses i barbaritats.

Ho confesso, quan vaig veure el vídeo sobre Gaza que Trump va penjar a les xarxes socials vaig pensar immediatament que allò no ho podia ser cosa dels community managers de Trump. Que la notícia era falsa. És un vídeo que sembla creat per a una pel·lícula d'Austin Powers. El detall de l'estàtua d'or de Trump és massa de comèdia. Algú que és president dels Estats Units i penja un vídeo  on es veu a ell mateix així, o té un sentit de l'humor profundament pertorbador, o realment és un súper malvat tret d'una peli d'Austin Powers.

La cirereta ha estat la trampa que li han parat a Zelensky. Essencialment, l'han fet anar al capitoli a fotre-li una pallissa. Encara sort que no li han fet unes sabates de ciment i l'han tirat al fons del port. El comportament de Trump ha estat de capo mafiós. De fet, això tampoc és nou. Essencialment tots els caps i líders mundials són caps mafiosos. El que marca la diferència, el que fa que Trump sorprengui és que, a diferència de la resta de mafiosos, Trump ni té ni sent la necessita de tractar de quedar bé davant dels guardians de la correcció política. És més, sospito que en la llarga llista de noms amb qui passar comptes que té Trump, els guardians de la correcció política ocupen llocs destacats. Jo, d'ells, sincerament, fotria el camp cagant llets.

Trump fa exactament el que li rota, i ho fa perquè l'han triat per manar. Trump no representa a ningú més que a ell mateix. Això ho sabia la gent que el votava. El van votar perquè manés, no perquè els representés. I Trump mana. Això és el certificat de defunció de la democràcia. De nou, ja ho sabíem, de fa temps, que als "sistemes de democràcia representativa" no es tria als representants del poble, si no a qui mana. Des de fa molts anys, a tot arreu on hi ha "democràcia" en realitat el poble només paga i calla durant quatre anys, i se'ns deixa votar un dia per mantenir les formes. Però l'experiència és la que es. Estem farts de votacions i referèndums en que es diu una cosa i es jura amb sang i foc sobre llibres sagrats que es farà honor a les promeses fetes, però tot just tocar poder, aquestes promeses es trenquen.

Se'ns pixen a la cara. La gent vota Tump perquè quan ell se't pixa a la cara et diu que ets imbècil per deixar-te pixar a sobre. La gent deixa de votar a candidats i partits no Trump perquè aquests se't pixen a la cara igual, però et diuen que plou. No només això, esperen que donis les gràcies per la pluja fresca. I si et queixes és perquè ets una mala persona i la culpa, del que sigui, és teva. Per això la gent no vota, o vota a malparits com Trump. Perquè és un cabronàs  i se'l veu venir, i perquè no pretén fer-te sentir culpable. Els altres són tan cabronassos com ell, però el seu discurs és que ells són infalibles i superiors moralment, i que els responsables de que les coses no vagin bé és de la gent, que és retrògrada, insolidària i poc compromesa, i et fan sentir culpable.

Jo crec que cada vegada hi ha més gent que assumeix els discurs que acabo de fer, potser amb menys paraulotes, però, essencialment, aquesta és la idea. Aquesta gent no creuen, no creiem, en el sistema. Sabem que "democràcia" no és el mateix que "sistema democràtic" i que els auto-anomenats actuals "sistemes democràtics" no ho són de democràtics, i ni de lluny són "la democràcia".  La gent, tanmateix, eventualment ha de votar. Aleshores es troba amb candidats com Trump enfrontats als candidats del business as usual. Jo entenc que la temptació de votar monstres tipus Trump és molt alta.

Trump és un malvat que, en primera aproximació, podria semblar tret d'una peli d'Austin Powers. És  molt perillós això. Els malvats d'Austin Powers semblen ridículs, però són autèntics malvats i el dolor que poden provocar és immens. Que les pelis d'Austin Powers siguin comèdies i redueixin el mal a gags còmics no treu que parlem de súper malvats que a un pel·lícula d'aventures seriosa se'ns  farien odiosos. 

Vet aquí un signe dels temps: Trump és un súper malvat de peli d'Austin Powers. La gent el vota per a que mani. Sovint els malvats són els autèntics protagonistes de les pel·lícules i els que tenen millors papers. Ser el malvat, mola.

Molar. Ser guai. Imatge. La penya flipa amb tu. El problema és la imatge. Hi ha una altre saga de films, en la meva opinió, que aporta escenes útils que representen signes dels temps. Em refereixo a la sèrie de "Els jocs de la fam".  A aquests films, el "districte" de Panem,  poderós, vencedor d'una guerra apocalíptica,  on viuen gent rica i privilegiada sotmet per la força a la resta de districtes del món i els obliga a treballar com esclaus.  Per recordar als districtes sotmesos que més els val fer bondat i que la culpa del que els passa és, única i exclusivament, seva, cada any se celebren els "Jocs de la fam", en que una parella de joves de cada districte són enviats a un espectacle televisiu que no és més que una battle royale, és dir: una baralla a mort de tots contra tots on només en pot quedar un de viu.  

Un assassinat massiu en directe, vet-ho aquí, però amb pauses publicitàries i patrocinadors. L'opi del poble. Un show televisu en que la vida de les persones no té cap més valor que unes audiències. Una propaganda poderosa: la vostra vida no val res, és només una matèria primera abundant i barata. Però el que és interessant és la societat de Panem: gent superficial, amb obsessió per la imatge, tecnòcrates, cínics, mancats de la més mínima empatia, conscients de la seva posició de privilegi i sense cap mena de vacil·lació a l'hora de fer servir el poder, fins on calgui, per a mantenir-lo. Què volen dir  democràcia i llibertat quan s'és refotudament ric i privilegiat? Qui les necessita? la culpa de tots els mals la tenen els pobres i els vençuts. Són on es mereixen, precisament per haver perdut. Si van perdre és perquè s'ho mereixien i alguna cosa haurien fet. Si segueixen sent pobres és per culpa seva, que no s'esforcen prou. I més val lligar-los en curt, que amb "llibertat" i "democràcia", els pobres encara ens muntaran un merder. No us sona de res? No és aquesta forma de pensar tot un signe dels temps, també?

Ho tenim tot per al desastre, i no sembla  que les expectatives hagin de millorar. Súper malvats, per molt que siguin de comèdia, que són votats per la gent que els veu com l'única opció enfront una distopia en la que la supervivència és un espectacle i el fracàs en la supervivència, per si fos poc, et fa culpable de la pròpia desgràcia. I sempre l'elit mirant-s'ho de lluny, excessivament repentinada i maquillada, cínicament, enfotent-se de la forma grotesca que ha adoptat un cos després d'haver estat mort i trinxat. Fent juquesques a qui serà la propera víctima, i de quina forma, i comparant amb les estadístiques d'altres anys. Sensacional.

Potser això pensava Zelensky mentre l'esbroncava Trump. Zelensky deu estar preocupat. Realment, la seva vida està en joc. Putin, probablement, vol el seu cap, i sense l'ajuda nord americana, la derrota és molt probable, perquè se'm fa impossible pensar que la UE enviarà soldats a lluitar i morir a Ucraïna. Jo des d'aquí ja dic i afirmo que el meu fill no anirà a cap guerra, per molt que diguin el Macron i la Von der Layen. La única guerra que hi haurà aquí serà contra ells i els seus acòlits.

Putin tampoc deu estar gaire content. Putin és, malgrat tota la propaganda, un polític relativament de tall clàssic. Un personatge que si el món hagués estat més civilitzat potser avui tindria la presidència de torn de la UE. En canvi està en guerra amb Ucraïna, quan Ucraïna i Rússia tenen una història compartida important. No són el mateix, sens dubte, però no són aliens. Es tracta de països germans que -si el món hagués estat més civilitzat- haurien de ser els socis principals l'un de l'altre. 

Putin veu a Trump i deu pensar que, probablement, no hi ha hagut mai ningú tan perillós al Capitoli. Mai es bona cosa tenir un adversari imprevisible, i menys quan és tan poderós. Potser l'esbroncada a Zelensky avui ha jugat a favor, però potser demà Trump voldrà  compensar amb alguna nova sanció contra Rússia. Trump és un tipus imprevisible amb massa poder, i Putin sap que això no és bo per a ningú. Farà bé de no confiar-se  que podrà dominar a Trump amb astúcia. Simplement, no podrà: és massa imprevisible. Voldria pensar que té plans alternatius.

A la UE i els seus buròcrates tot això els ve molt gran. En una mostra de que sempre es pot ser més llepa i més cuc, el secretari General de l'OTAN li ha dit a Zelensky que... demani perdó a Trump per la discussió de l'altre dia! No va veure que allò era una ensarronada? O és que es tracta de quedar bé amb Trump, ara que ha dit que això de l'OTAN ja no li interessa. 

Quina vergonya de gent, tots plegats. Gent de Panem. Imatge i superficialitat, interessos particulars i cinisme. Compromesos només en la defensar dels propis privilegis, i que si per a fer-ho han de jugar el paper més ridícul de la peli d'Austin Powers, aquí els tens. Amb il·lusió, com deia aquell.

"Catalunya i Europa" oposat a "Comunidad Autónoma de Cataluña y Unión Europea".

 Europa és un somni. Europa és la utopia. Els europeistes estimem Europa, i per Europa, entenem l'Europa completa, des de la costa atlàntica de la península ibèrica,  als Urals, que només els ignorants poden separar Rússia d'Europa. Que Europa mai ha estat ben avinguda i que les crueltats més grans es fan amb la família, però la família va més enllà que les generacions eventualment barallades.

Europa és la utopia.Tot el que es bo, ha de ser Europa. Els independentistes catalans diem i creiem que tot el que és bo és com ha de ser Catalunya. Catalunya és la utopia, com Europa. Quan et preguntem, què ets? que no és més que "en quina utopia creus?", alguns responem amb emoció "independentista". Afegim: "per mi, ser independentista és la forma de ser ciutadà del món, i de ser europeista. Es la forma com vull fer un món millor". Vet ho aquí.

Després d'aquesta abrandada introducció, ara ve la gerra d'aigua freda: Una cosa és Catalunya, i una altra la "Comunitat Autònoma de Catalunya", o més ben dit "Comunidad Autónoma de Cataluña", així, amb "ñ". Una cosa és el Poble de Catalunya, i una altre el "Parlament de Catalunya". Una cosa és Europa i una altre, de ben diferent, "La Unió Europea", o més ben dit "La Unión Europea".

Avui no toca blasmar les institucions espanyoles que s'identifiquen amb "Catalunya", és un tema recurrent d'aquest blog, i avui no insistiré. No, avui blasmaré de la institució "Unió Europa" que s'identifica amb "Europa".

Perquè la UE no és Europa. La UE és un club d'estats en el que la principal ocupació és posar les condicions per a que els lobbistes de tota mena puguin fer bons negocis. On els estats es donen suport entre ells per tal de que tot sigui una bassa d'oli, condició imprescindible per a que el business as usual prosperi.  La UE es preocupa molt de que la seva imatge sigui la de modernitat i progressisme ben entès. La UE pot regular coses com lligar els taps a les ampolles, o problemes ètics de la IA. La UE legisla molt, i no sempre és obvi per a què o en favor de qui. No sempre és obvi que els ciutadans d'Europa tinguem veu al Parlament Europeu i, més aviat, sembla que la veu que s'escolta al Parlament Europeu és la dels grups de pressió. Veu que no sona, ni cal que ho faci, als plenaris del Parlament, però que sí que sona als despatxos i oficines dels lobbistes i grups de pressió que infesten les capitals comunitàries. Els rics voten en urna pròpia, i el seu vot té molta més ponderació que la del votant ras.

Tot això ve de que, potser com era d'esperar, el Tribunal Europeu de Drets humans ha sentenciat que el Parlament de Catalunya, en tant que institució espanyola i sotmesa a la legalitat i constitució espanyola, NO té dreta  debatre sobre l'Autodeterminació i la Monarquia. Punt.

Catalans, catalanes, independentistes tots: Europa és la nostra estimada i la volem rica i plena. La UE en canvi és un monstre podrit, cabronàs i malparit. Una reputissima merda. La UE, en tant que club d'estats, mai ajudarà a Catalunya en la seva autodeterminació. La UE posarà tots els entrebancs que calguin per impedir la independència de Catalunya. Res de nou. Sempre ha estat així. Tot i això, cal dir que el primer d'octubre de 2017 ja ho teníem i si no va reeixir no va ser per la UE, que es va espantar de la barbàrie de la policia espanyola i que va ordenar que s'aturés la repressió, si no per la incompetència manifesta de la classe política catalana. Sospito que a la UE ja hi comptaven que tractaven amb una colla d'inútils, o potser és que els mateixos polítics catalans van avisar que allò no anava de debó i que se'ls havia anat de les mans.

L'argument de la UE és que si votem partits constitucionals espanyols, aleshores és que estem d'acord amb el sistema constitucional espanyol. Per tant, ens hi hem de sotmetre i acceptar els seus mecanismes de secessió, si és que n'hi han, i si no n'hi han, mala sort. Un altre segle serà. 

Lliçó: Cap partit espanyol pot liderar el procés d'indepèndència. No s'ha d'acceptar -ni hi és ni se l'espera, però en l'hipotètic cas que passés- cap reforma constitucional que no inclogui de forma explícita un mecanisme creïble de secessió de de les comunitats autònomes o, en el seu defecte, almenys, de la CA de Catalunya. No es pot acceptar una constitució que no permeti que el primer pas, un cop aprovada, sigui la separació ràpida i efectiva de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

La independència haurà de fer-se com es fan totes les independències. Saltant-se la llei, l'espanyola i l'Europea. Punt. Acceptem-ho d'una refotuda vegada. Per això cap partit independentista pot liderar. Perquè, en essència, són partits que depenen del sistema espanyol de partits per sobreviure i prosperar. L'independentisme ha de ser un moviment, liderat des de fora de les institucions i amb partits subordinats al moviment, mai al contrari. Quan des del moviment s'ordeni sabotejar completament la governabilitat de l'estat espanyol això voldrà dir que, si es pot, l'estat ha d'entrar en una crisi permanent que li faci mal a la butxaca i al prestigi internacional. Cap partit independentista ha d'anar a Madrid a col·laborar en res. A Madrid només es va a fer mal i a passar per caixa si és que estan tan sonats per a pagar. Punt. No és tan difícil d'entendre.

Catalunya independent és la utopia. Europa és la utopia. Jo crec que podem fer un país millor, un continent millor i un món millor. No en tinc cap dubte. Com tampoc tinc cap dubte que caldrà embrutar-se les mans i lluitar per aconseguir-ho. No anem a fer amics. Anem a provocar als enemics, a posar-los trampes, a fer-los patir per fotre'ls fora de Catalunya. Evidentment, es defensaran. No són idiotes, tenen un munt de recursos i, en tant que estat, ja tenen el costum de jugar brut i tot un munt de mitjans de coerció. És un enemic formidable. Però és que a nosaltres ens va la supervivència com a nació, i això també ens hauria d'estimular a tornar-nos formidables.

Pap buidat. Per si algú no ho recorda, aquest és un blog independentista. Ho és des de l'inici. Aquí volem  la independència de Catalunya. Aquí creiem que és possible. Que és possible, aviat. Aquí defensem que la independència de Catalunya farà que es puguin destinar més recursos al benestar de la gent, a millorar  els serveis públics, notablement la sanitat i l'educació. Però també les infraestructures. I tot això amb un país ordenat i net, preparat pel repte climàtic. Un país lliure de gent lliure, sense discriminacions per raó de identitat, sexe, raça, religió, edat o la condició que sigui. Un país amb justícia social i d'oportunitats. Un país on els joves es plantegin arrelar-se i tenir fills. Aquesta és la meva utopia. Si s'assembla a la teva, podem ser amics.   

Supositoris

 El salari mínim s'ha apujat 50€. Benvinguts siguin. Sens dubte, atès que molta gent cobra el salari mínim, millor que aquests diners estiguin a la butxaca de qui els necessita, que no a la de l'estat. 

Ara bé, 50€ al mes no treuen a ningú de la precarietat: el salari mínim segueix estan per sota del preu mitjà d'un lloguer a Barcelona. Ens ho venen com un gran èxit però és un pedaç insuficient.

De pas, per compensar, s'ha retardat l'edat de jubilació als 72 anys.

Sí, per molt que diguin que no, que això és voluntari, el fet és que la diferència entre retirar-se amb 67 anys, a fer-ho cinc anys més tard té un impacte econòmic: es cobra un complement. El joc de paraules que fa el govern més progressista de l'univers és que si et retires amb 67 cobres el 100% de la pensió, en canvi, si ho fas amb 72, cobraràs un  x%, on x és més gran que 100. Diuen que cobraràs un incentiu. És més bonic dir-ho així que dir que si et retires amb 72 anys cobraràs el 100% de la pensió, però si ho fas amb 67 cobraràs un y% de la pensió, amb y menor que 100, és dir, que et penalitzaran. O sigui, com funciona ara. 

Clar, aquí és on es veu la importància que el sistema educatiu eviti que la gent aprengui com va això dels percentatges. Algú podria adonar-se que el prenen per ruc i emprenyar-se. Per sort, el sistema educatiu funciona i ens protegeix de coneixements que ens podrien trasbalsar. Ara s'entén millor això de l'educació emocional.

Que el sistema funciona i que som uns xaiets és veu en que els carrers no cremen, ni hi han barricades, ni s'ha assaltat cap Parlament, ni cap seu de govern, ni les seus dels partits que han aprovat aquesta llei, ni les dels sindicats verticals i majoritaris que no han badat boca. Res. Zero.

És el que hi ha. És el país que ens està quedant. Ho han aconseguit. Ens han tornat idiotes. A la propera pandèmia, enlloc de punxar-nos, ens posaran supositoris de la mida d'una Coca Cola de dos litres. Encara hi haurà qui farà cua per deixar-se donar pel cul. Ja veureu. Temps.              

Un món que put

Ara que Nadal, Cap d'Any i Reis ja han passat, es pot dir que comença l'any "ordinari". 

I déu n'hi do com ha començat el temps ordinari, que dirien els catòlics. Quan encara no és president en actiu, Trump ja ha dit que es vol annexionar Canadà, Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. Em sorprèn que no hagi dit d'envair Mèxic. 

Que amb aquest personatge els ciutadans dels EUA es fotien un tret als peus ja ho vaig dir fa un parell de posts, i que de pas ens el fotien a la resta del món, també. També en el seu moment vaig comentar que, malgrat tot, alguna cosa tindria de bo que Trump fos president i, per exemple, avui és més clar que mai que la OTAN és una punyetera presa de pel, quan els EUA amenacen Dinamarca per la sobirania de Groenlàndia. 

Dinamarca és dels socis més antics de l'OTAN. Qui els havia de dir als danesos que l'amenaça més explícita a la seva integritat territorial no vindria de l'est, si no de "l'amic" americà.

El món en que vivim put. Els galls del barri han decidit que és hora de recordar a tothom qui mana. EUA, Rússia i Israel venen a dir-nos un cop més que la força és l'argument dels forts, i que quan ets el més fort, la diplomàcia només serveix per organitzar convits amb càterings cars. 

A qualsevol lloc del món, en particular a Ucraïna i a Palestina, els forts saben que la seva posició es reforça quan el món té l'oportunitat de veure'ls apallissant a un adversari que no ha mesurat correctament les pròpies forces, o més sovint, que no ha pogut evitar ser la víctima del pinxo de torn.

Però, si més no, ara ja sabem que la OTAN no serveix per res, que els països no tenen amics, si no interessos i que, de fet, els interessos dels països no són més que els interessos de les respectives elits. El món, com deia abans, put.  

Em temo que la guerra mundial que ve no enfrontarà països poderosos entre ells. Crec que serà, més aviat, de les elits de poderosos contra la majories dels dèbils i, com és lògic, els poderosos tenen les de guanyar. Perquè, precisament, ells són poderosos i nosaltres els dèbils. En la lluita entre classes, els  poderosos guanyen per golejada perquè, per començar, ells en són ben conscients que estan en guerra, i estan preparats i tenen una estratègia. 

És literal. Totes les grans corporacions tenen plans i objectius estratègics a llarg plaç. Sovint es tracta de plans per a períodes de temps més llargs que els temps dels mandats dels governs. Contra aquests poders, no hi ha una oposició organitzada i permanent dels estats. És més, sovint els estats es posen al servei d'aquests poders.

Només hi ha una cosa bona en tot això: és tan evident que el món put, que és inevitable adonar-se'n. La qüestió és si la majoria prefereix actuar o, tria, en canvi, no donar-se per al·ludida. Caldrà veure quants fan el pas, i si hi ha prou massa crítica, o si més no prou massa activista per provocar algun canvi.   

En fi, siguem optimistes. No es perd res per ser-ho. Si voleu que us digui, que Trump es fixi en Canadà i en Groenlàndia, en el fons i si ho penseu bé, no és pas tan mala notícia. No per als canadencs o els groenlandesos, és clar, però sí per a la resta del món: que els EUA es dediquin a fer bullyng als seus propis súbdits, enlloc de buscar les pessigolles a Xina i Rússia ens dona un respir i un alleujament als súbdits que encara no hem patit el bullyng ianqui. Penseu-ho. 

La cosa és organitzar-ser per a no ser les futures víctimes de l'increïble home panotxa i els seus marines. Certament, aquestes són figues d'un altre paner i les elits locals han demostrat ser tan cíniques, estúpides i inútils que confiar que seran capaces de formular alguna proposta és ridícul. 

Haurem de pensar pel nostre compte, doncs. Això també seria una cosa molt bona: que molta gent, una massa activista crítica, pensés pel seu compte i, arribat el oment, actues. O sigiu, allò que, essencialment, venen sent les revolucions. 

Tot suma

 Abans que se'm passi. Espero que si està llegint aquestes línies, hagi pogut gaudir d'un bon Nadal i d'un bon Sant Esteve. Que les tradicions que assenyalen i guarneixen aquests dies us hagin estat propícies.

Jo crec que és bo, que ens fa  millors, encara que pugui semblar forçat, que aquests dies gent desconeguda mostri bons desitjos vers els altres. Que la gent, potser a contracor, s'obligui a somriure i ser amable.

Sí, és cert, hi ha gent que està passant-ho molt malament i, per molt que sigui Nadal, pateixen, estan trists, malalts, sols, tenen por, han estat traïts, ves a saber. No demano impossibles. Si estàs deprimit, tot és una merda. Aquesta gent necessiten ajuda. No. Em refereixo, més aviat, al comú dels mortals que, essencialment, tenim els nostres maldecaps més o menys controlats i, tot i que potser no ens ve de gust, podem ser amables i fer bona cara quan socialitzem. Jo crec que això ajuda. A nosaltres mateixos ens ajuda. És allò de que si somrius, encara que no et vingui de gust, ajuda a millorar l'humor, i tot suma.

És un somriure de circumstàncies, poc convençut, si vols. Però necessari. Sí, segurament, si ens posèssim a pensar, potser apretaríem a còrrer i fotríem el camp pitant. Que sí. Que no dic que no.

Però, de veritat, justament per això, espero que hàgiu passat un bon Nadal, i un bon Sant Esteve, i que les celebracions que estan per venir, també les passeu bé, amb la família, i els amics. De cor us ho dic, i encara que no sigui gran cosa, com he dit abans, tot suma.

"Ladies and gentlemen, the President of the United States of America, Mr. Donald Trump."

Trump va ser triat democràticament -tot el "democràticament" que permet el sistema representatiu dels Estats Units- com a nou President Of The United States, o POTUS, per als amics.

Va ser triat per una majoria de vots directes, a diferència de la vegada anterior. I amb majoria llarga de representants.

És important dir-ho. Els ciutadans dels EUA han votat el que els ha semblat més adequat. És exactament el que se'ls demanava. A les presidencials dels EUA només voten ciutadans dels EUA. Seria fantàstic que en una elecció tan important hi pogués votar tot el món. Literalment, tenint en compte que aquesta tria afecta a tothom, a Catalunya també, seria bo, finr i tot just, que des de Catalunya es pogués votar per quin és el President que ens sembla més bé, atenent, sens dubte als interessos dels catalans. Però no és aquest el cas. No hi han valoracions morals que valguin. A les presidencials dels EUA, només hi poden votar ciutadans dels EUA.

És per això que no entenc la campanya a favor de Kamala Harris que s'ha dut a terme a Catalunya. des de les TV i ràdio públiques. Per què? Aquí no es podia votar, aleshores, a qui anava adreçada? Qui ho ha ordenat i per quin motiu? 

De la mateixa manera que no entenc per què Rússia és l'enemic, com no entenc que s'ajudi Israel en la massacre que està perpetrant a Gaza, i com no entenc que de tants i tants conflictes "de baixa intensitat", però ben letals,  que ara mateix s'estan desenvolupant, siguin sistemàticament silenciats i ignorats. Un exemple ben proper: per què no s'ajuda als Kurds  a obtenir la seva independència de Turquia, Iran, Iraq i Síria?  

Algú ara dirà que sóc pro-Trump. En cap cas. Opino que els ciutadans dels EUA s'han fotut un tret al peu, i de pas, ens l'han fotut una mica a tots: els abaixaran imposts però els retallaran els ja migrats serveis públics i ajudes estatals; s'acabarà la guerra a Ucraïna, bo per ells, i caldrà que la UE es replantegi la seva estratègia de defensa, qui sap, potser també bo per nosaltres, depenent de com bufi el vent; de nou als EUA, els immigrants il·legals estaran en una posició més precària i amb un risc més alt d'expulsió; els drets civils als EUA, en general se'n sentiran; apujaran els aranzels, bo per ells, si més no a curt termini, i dolent per a la resta del món; molt interessant, Trump diu que els EUA "pagaran" el seu deute extern, caldrà veure si pot i de quina forma. Això pot ser molt bo o molt dolent i, en tot cas, les conseqüències són imprevisibles. Per als EUA seria una gran cosa. Per als tenidors del seu deute, més aviat una mala notícia. Més coses: el petroli. Trump destrossarà Alaska amb el fracking. Això és una notícia catastròfica per al planeta. Trump és negacionanista climàtic. Això encara serà més catastròfic.

Tanmateix, els ciutadans dels EUA han triat Trump majoritàriament.

Està clar que aquesta tria vol dir que els darrers quatre anys, que havien de ser anys de represa després de la pandèmia, en realitat han estat decebedors per als ciutadans dels EUA. 

Biden ha estat un president titella dels poders fàctics dels EUA, essencialment indústria del petroli i de l'armament, i d'altres lobbies poderosos. Poders fàctics, per cert, d'una sorprenent manca de visió, que van haver d'intervenir a mitja campanya de la reelecció per a substituir Biden per la candidata Harris. Una candidata encara més titella que Biden. En tot cas, Una demostració més que per als poders fàctics, la democràcia és, amb prou feines un guarniment, quan no una molèstia, i és que a Biden el van triar els electors republicans en uns caucus que no deixen de ser unes primàries i, en canvi, a Harris la van triar a dit. Aquesta mena d'abusos de poder potser no són definitius, però també es tenen en compte, a l'hora de triar.

Els demòcrates representen la dreta hipòcrita dels Estats Units, així com els republicans, la dreta reaccionària.  És impossible des de la decència preferir uns o altres. Per això encara és més insultant la campanya pro-Harris que s'ha fet als mitjans públics catalans. Sembla que alguns han decidit, des d'una suposada superioritat moral, quina és l'opinió que han de tenir els catalans en política exterior. I, de fet, també en la política interior. Mirin, és que no.  

En fi. Calcem-nos. Trump no és cap ganga, però pot plantejar oportunitats. La llàstima és que els polítics catalans, tant els que toquen poder com els que no, són els més mediocres dels darrers cent anys, i no reconeixerien una oportunitat ni que els caigués a sobre. Vet aquí el drama d'aquest país, i vet aquí la nostra lluita més important: fer fora la crosta, que és un llast que no ens deixa progressar i que malbarata oportunitats i força popular. Més ens val auto centrar-nos i no patir tant per Trump. Ja s'encarregaran el nord americans de fotre'l fora si és tan nefast com alguns diuen.   

  

La germandat

Ahir es van fer manifestacions al País Valencià reclamant la dimissió de Carlos Mazón.

Sembla que, com de costum, per molta gent que es manifesti o estigui indignada, funcionarà un cop més la "democràcia" espanyola, que consisteix en que "un dia votes el que et deixem votar, i després obeiràs quatre anys". Dubto molt que Mazón dimiteixi, i cada cop és més clar que des del PP no l'obligaran a fer-ho. Cap novetat.

Com de previsible era que, ahir, un tuit del PP valencià afirmava que la manifestació a Valencià era una manifestació catalanista, promoguda pels defensors dels Països Catalans que havien anat a València, només a fer merder.

El recurs de tota la vida: Culpar Catalunya i els catalans de tots els mals. Al País Valencià aquest recurs és particularment ofensiu. Atia la catalanofòbia i ataca al tret més important de la identitat del País Valencià, que és la seva llengua; atacant, de pas, el tret més distintiu de la identitat de Catalunya, que és també la llengua. La mateixa llengua a tots dos països. A Catalunya li en diem català, al País Valencià li en diuen valencià. Dos noms per a la mateixa cosa. La mateixa. La gent que es manifestava ahir parlaven valencià, molts. Parlaven català. Jo entenia perfectament les seves consignes sense que em calgués cap traducció. És una obvietat, però prefereixo dir-ho i escriure-ho.

La manifestació d'ahir no era catalanista. Era una manifestació de gent molt emprenyada. Una manifestació valenciana i amb eslògans en valencià molt explícits. Eslògans i crits reclamant la dimissió de Mazón, per la forma com va gestionar la catàstrofe, i per la forma desastrosa en que ha gestionat, i es tem que gestionarà, les conseqüències. Punt.

Que gent i organitzacions de Catalunya anessin a València a manifestar-se és ben natural, des del moment en que molta d'aquesta gent eren voluntaris que hi són allà des del primers dies per ajudar, i han vist sobre el terreny com el desgavell institucional, les mentides, la incompetència i certa forma de corrupció  "legal" han provocat víctimes.

A més, a Catalunya som molts els que sentim el País Valencià com a país germà. Igual com sentim germanes a les Illes Balears; igual com sentim la Catalunya Nord com una part mateixa del Principat. Un Principat que fou esquinçat i repartit entre Espanya i França pel tractat dels Pirineus. Igual com ens sentim germans d'Andorra i de la franja d'Aragó. Igual com ens sentim germans de la ciutat sarda de l'Alguer. Som germans, i ens agermana més que cap altra cosa, la mateixa llengua. És de bon germà que quan el teu germà pateix, tu vagis a ajudar-lo. Perquè sí. Perquè cal. Sense haver de donar més explicacions. No cal ni que ho demani. Com és natural, l'ajudes en la mateixa llengua que heu parlat sempre.

Vet-ho aquí. Aquesta germandat, es tradueix en voluntaris i en recursos econòmics, i en lluites compartides, aquestes sí, contra els que per incompetència, desconeixement o cobdícia fan mal, o fan patir al meu germà. Per això la manifestació d'ahir, i els voluntaris, i els eslògans. Perquè Mazón ha de dimitir, per mentider, inútil i incompetent, i perquè amb les seves mentides, inutilitat i incompetència està fotent a la família.

I amics, a la família no se la toca.  

Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià

Al post anterior comentava que al dinar no havíem parlat de política, però el cas és que una mica sí que vam parlar. Va sortir la poca confiança que donen els partits, i també el referèndum del 1er d'octubre. No és gens casual que aquests dos fets apareguin junts.

El desastre al País Valencià no fa més que confirmar que no es pot confiar en els polítics. Els polítics, en conjunt, són inútils i incompetents. Alguns afegiran que, en conjunt, també són corruptes. Jo no diria tant tot recordant el principi de Hanlon: no és que siguin malvats, és que són estúpids. Però és cert que la seva incompetència permet que la corrupció campi. Fins i tot, la seva incompetència voreja la corrupció. El cinisme, la cobdícia, la incompetència. L'acumulació de poder i diners en mans d'un grup que no estan preparats per a gestionar aquests recursos poden provocar situacions d'atzucac. 

Sembla que és el que ha passat al País Valencià. La incompetència, la manca de preparació, la cobdícia d'uns i altres, durant anys, han portat a que una situació d'emergència climàtica hagi provocat un desastre. Un desastre amb centenars de morts, la destrucció massiva d'infraestructures i, molt més greu, que a dia d'avui encara hi hagi gent atrapada.  És molt bèstia. Això vol dir que probablement, a hores d'ara ja hi ha gent que van sobreviure al desastre però que avui, per manca d'aigua potable, per manca d'atenció mèdica, perquè encara no han estat rescatats, han mort, o moriran.

Ahir a la nit vaig veure el vídeo d'última hora que va penjar Marc Vidal al YouTube. Marc Vidal és un liberal que modula el seu discurs i a vegades sembla un social liberal i altres pot sonar a ultra liberal . Ahir estava particularment encès i denunciava el que per a ell era la demostració que l'estat espanyol és un estat degradat i en descomposició. En el seu discurs diu que hauria passat de ser un estat "molt fràgil", a  un de "fallit" o "col·lapsat". 

Al costat del vídeo de Marc Vidal cal posar el vídeo dels voluntaris, centenars, potser milers, marxant amb pales, escombres, aigua, menjar a les zones afectades. Van a ajudar als seus veïns. Sols el poble salva al poble, com diuen alguns. Per cert, van a títol individual la majoria. Val a dir també que diferents organismes oficials i organitzacions particulars han muntat equips per anar a col·laborar en les tasques de rescat i emergència. Però la imatge que colpeix, positivament, és la de les cues de voluntaris.

L'estat ha fallat. La gent ha respost. L'estat, i "estat" inclou totes les administracions: central,  autonòmiques, provincials, locals, ha fallat. L'estat no controla el territori. L'estat, de fet, ha estat en una part no menor, un dels agreujants del caos. Precisament perquè sobre el paper controla el territori, però en la pràctica no ho fa. En realitat, el control del territori té més a veure en posar el territori a disposició d'uns determinants interessos, ja sigui trigant a donar l'avís d'emergència per evitar un possible perjudici econòmic (no donant l'avís el perjudici ha estat molt més greu); o no revisant durant anys els protocols de seguretat i les construccions fetes, atenent als avisos que la pròpia natura va donant regularment, i que ara ja es donen des d'organismes internacionals referents als efectes del canvi climàtic i la construcció desordenada; o trigant a demanar ajuda, o dificultant la seva arribada degut a una avaluació incorrecta dels danys produïts, de la pròpia capacitat de resposta i de la voluntat d'utilitzar el desastre per a fer propaganda, o per evitar que es faci propaganda contrària.

La gent afectada, mentrestant, sobreviu com pot, o gràcies a l'ajuda dels voluntaris i dels serveis de rescat, allà on l'ajuda i els voluntaris arriben. 

La notícia, important per confirmada, és que Espanya és una estat fallit,  o col·lapsat, que a efectes pràctics és el mateix. Espanya no controla el territori. Les estructures d'estat inexistents, que van ser  l'excusa que alguns van posar el 1er d'octubre per a no fer efectiva la independència, en realitat, tampoc existeixen per la banda de l'estat espanyol En realitat les estructures de l'estat són, en el millor dels casos ineficients, i en el pitjor, parasitàries, i si el país va funcionant és, més que cap altre cosa, perquè hi ha una majoria que treballa cada dia, malgrat el pes i la fortor, cada cop més insuportable, del cadàver de l'estat.

A Catalunya tenim un projecte de país, d'estat independent, que no té per  què ser una mala còpia de l'estat espanyol. Tenim la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé, i és més possible del que ens diuen perquè les estructures d'estat que ens calen, ja les tenim i només cal ocupar-les. L'estat no controla el territori. El poble, sí. Segur que les estructures han de ser modernitzades i posades al dia. Precisament cal aprofitar l'absència i la deixadesa del titular. Per a ocupar-les on es puguin aprofitar, per a refer-les allà on calgui; i posar-les, ara sí, al servei de la col·lectivitat, i no com ara, que estan al servei d'interessos privats. El que és públic ha d'estar el servei del públic.

Espero que el País Valencià es recuperi aviat d'aquest cop. El condol per les víctimes. Que tots aprenguem alguna cosa i que, si pot ser, aprofitem aquest desastre per recuperar el control sobre les nostres vides. Un control que per la cobdícia sostinguda en el temps d'alguns, ens ha estat arrabassat. Que no tinguem por. Que no els necessitem. Que el poble salva el poble. Que només ens necessitem a nosaltres mateixos. 

I que l'aigua, que tant de mal ha fet, però que ens és imprescindible, també s'endugui la crosta inútil, incompetent i corrupta que ens tenalla.

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!

El cas Errejón

La denuncia de les agressions masclistes de Iñigo Errejón crida l'atenció.

No per la novetat. Les agressions masclistes són quotidianes. Cada dia hi han agressions sexuals a algun lloc. És una forma de violència que gairebé està normalitzada. És una violència greu. A principis de setembre enguany,  el nombre de feminicidis comesos a Catalunya era de 12 dones. 

La dada només parla de la violència més extrema, però aquesta violència extrema només és el cim d'un cúmul d'agressions en diversos graus, que sovint no són denunciats. 

Més encara, en la forma de micromasclismes, o de sostres de vidre, o del to i forma de converses... estan essencialment normalitzats. La societat "és així".

És cert. La societat és així. El masclisme és un supremacisme, com ho són els feixismes, o els racismes. L'organització de la societat estableix una jerarquia de poder. El poder sempre s'exerceix sobre algú altre. El poder existeix quan algú és sotmès a una jerarquia de poder, de grat o per força. 

La qüestió es aquesta: Un home en una posició de poder sotmet a una dona. Aquest poder pot ser des de la mera força física a la coerció social. El resultat és una dona agredida, violada, forçada, humiliada sotmesa contra la seva voluntat i, sovint, sense l'opció viable de reclamar algun tipus de reparació. Pitjor encara, aquesta via de reparació, en realitat, significa el sotmetiment a una altre jerarquia de poder que, enlloc de reparar, torna a ser humiliant.

Per mi és gairebé insoluble, precisament perquè la qüestió profunda és que la societat en que vivim és basa en questes relacions de poder. Es basa en una jerarquia i tothom està incardinat dins d'aquesta jerarquia. La majoria, òbviament, estem a les capes inferiors d'aquesta jerarquia. Però, en tot cas, dins un mateix estrat encara hi ha una jerarquia entre homes i dones: és molt més probable que una dona rica sigui violada que no que ho sigui un home ric. Exactament el que ha passat amb Errejon. Un tipus amb poder agredeix una dona aparentment no vulnerable i aquesta agressió, essencialment, queda impune. Sembla que aquest cop, però, no serà així.

En el meu punt de vista, el masclisme és essencialment estructural. L'educació no ho corregeix perquè no és aquest l'objectiu del sistema educatiu. Els objectius nominals del sistema educatiu topen amb els objectius reals: pau social, formació de consumidors compulsius i acrítics, i de treballadors dòcils. La reproducció, en definitiva, de l'ordre social. Les elits tenen les seves pròpies escoles on s'ensenya també a reproduir l'ordre social, només que "des del punt de vista" de les elits. No vindrà cap canvi de l'educació.

Ni vindrà cap canvi, en general, des de les institucions ni des de les organitzacions que les defensen o en depenen. No vindrà cap canvi des de les administracions o la judicatura, ni des dels partits o sindicats, ni des dels serveis públics, ni des dels sectors econòmics privats. Tots aquests actors estan compromesos en la defensa, o depenen, del sistema tal com és, i el sistema és masclista.

És per això que el feminisme ha de ser revolucionari. És per això que  els processos de canvi profund d'estructures, com els moviments llibertaris, o el comunisme, però també l'ecologisme o l'independentisme, han de ser necessàriament revolucionaris. 

Vet aquí el drama: les dretes són, per definició, les defensores del sistema tal com és i, per tant, són les defensores d'un model masclista. Les dretes són invotables. per la seva banda, l'esquerranisme i els partits «d'esquerres» són una trampa, perquè el seu discurs és de reforma i canvi, però la seva praxi és la defensa del sistema essencialment tal com és. Si de cas, amb alguns canvis purament cosmètics que, amb la propaganda adequada (la propaganda és una altre forma d'exercir el poder) són venuts com canvis estructurals profunds. Les «esquerres» són tan invotables com les dretes. A més, els partits, ja siguin d'esquerres o dretes, depenen directament dels finançament públic. No tenen cap motivació a canviar res que els posi en perill.

Errejon es declarava feminista de dia, i de nit era el tipus masclista i amb poder que agredia dones sexualment. El masclisme és a tot arreu. També entre les dones. Les dones dels partits de dretes saben quin és el seu rol de dona masclista i no és casualitat que sovint es pugui distingir si algú és de dretes o d'esquerres pel seu vestuari. No és casualitat tampoc, que quan toquen poder, les esquerres vesteixin com les dretes. Començant per l'americana de vellut de Gonzàlez. 

Semblaria que parlar de roba, quan es venia parlant d'agressions sexuals és superficial. No ho crec. Res es casualitat,  i la jerarquia es mostra també en el vestuari. Es diu que "si has de moure't entre els que manen, ha de vestir com els que manen". No és casualitat, doncs, i són els mateixos sotmesos els que defensen la jerarquia i en volen ser part. Per una banda hi ha el desig d'escalar posicions jeràrquiques, i per l'altra l'aversió a la pèrdua és immensa. Ningú vol canvis estructurals que posin en perill "tot el que hem aconseguit", per miserable que sigui, i si això significa que la societat ha de ser masclista, racista i sotmesa, s'accepta sense resistència.

És desesperant. Casos com el d'Errejón són descoratjadors perquè, en el fons, proclamen que tot és inútil. És un cas, però tots sabem que no és aïllat. Tots sabem que, en realitat, el món és així. Aquests casos ens diuen que no hi ha forma de canviar el món. És per això que fan tant de mal.

Perquè malgrat tot, jo crec que el món sí que pot canviar. Però cal actuar. Amb votar no n'hi ha prou. Votar només té sentit si la democràcia funciona. Quan la democràcia funciona, votar és més la formalització que no el mecanisme per trobar acords. La democràcia funciona?

No. No funciona. Cal actuar, perquè un altre món és possible i necessari.

Aquesta és la qüestió: què fem? 

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona"

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona". La notícia confirma allò que ja sabíem: que a Catalunya, la llengua catalana és perseguida i menystinguda en els àmbits de l'administració i els serveis públics. Ja ho sabíem: no pots esperar anar a una comissaria de policia espanyola i ser atès en català (en general, tampoc pots esperar ser atès de forma educada i amb prestesa. No pots anar a l'administració de justícia i ser atès en català. Molt més greu, no pots anar al metge i esperar ser atès en català. I pots posar en dubtes més que raonables que a l'educació primària la immersió lingüística es posi en pràctica.

A Barcelona, la gent catalanoparlant ho sap i, sovint, enlloc de protestar i demanar ser atès en català, assumeix el fet com inevitable i renuncia a fer us del català. Té sentit: quan vas al metge, vols ser curat, no entrar en una batalla lingüística amb el metge o l'infermer que t'atén. Quan vas a la policia a posar una denuncia, esperes fer els tràmits tan ràpid com es puguis, i no sortir de la comissària amb una denúncia per desacatament o, pitjor, per odi.

Com diu Jordi Graupera en aquesta piulada :

Aquests titulars fan sentir feble i sol. I és a l'inrevés:

Per fi, després de dècades de fer veure que no hi havia cap problema, ens estem alçant i denunciant. No estem sols, tenim drets i estem disposats al conflicte a cada petit menyspreu. Canviarem les cosess. https://t.co/jICwuyWut7— Jordi Graupera (@JordiGraupera) September 22, 2024

Hi ha alguna lectura positiva a fer, i és que més gent està denunciant aquestes discriminacions.

El "podi" de les discriminacions de la llista el fan el racisme, les discriminacions per motius de salut i la LGTBI-fòbia. En aquesta llista hi trobo a faltar la discriminació a les dones, però entenc que no apareix perquè aquest capítol és tan greu, amb feminicidis inclosos, que demana un tractament propi. En tot cas, aquesta llista no es casualitat. Són tots els papus de la dreta més reaccionària. El supremacisme en totes les seves formes: el racisme i el masclisme i, com no pot ser d'una altre forma, el nacionalisme espanyol i el seu supremacisme lingüístic.

És bo que cada cop més gent denunciï la discriminació lingüística del català, perquè és cert que prendre consciència és el primer pas necessari i imprescindible per a poder parlar català amb normalitat a Barcelona.

Vet-ho aquí: La llengua catalana ha de ser la llengua principal d'us en les relacions socials, comercials i administratives. És un objectiu estratègic irrenunciable. És un objectiu estratègic sinèrgic amb l'objectiu de la independència política: Com més presents estiguin arreu el català i la sensibilitat cap a la llengua, més probable serà la independència. D'altra banda, només la independència garanteix la supervivència de la llengua catalana a Catalunya. Per això la política lingüística d'Andorra.

El govern d'Espanya -i la Generalitat és el govern d'Espanya a Catalunya i si no us ho creieu recordeu qui és el president de la Generalitat- ho sap i, per tant, busca la substitució del català pel castellà a Catalunya. Matar la llengua catalana és la millor forma de matar l'independentisme a Catalunya.

Què ens diu això? Res de nou. Les coses no són fàcils. Molts anys d'unes determinades polítiques econòmiques i socials han fet de Barcelona una ciutat molt cosmopolita i barrejada en la que els, diguem-ne, monolingües catalans som, a dia d'avui, minoria. A molts barris la majoria són els monolingües en castellà. A tota la ciutat el coneixement del castellà és majoritari i per davant del coneixement del català. El fet és aquest. Estem perdent la ciutat. 

Si no volem perdre Barcelona cal que els catalanoparlants utilitzem  tant com sigui possible la llengua catalana. Cada matí ens hem de posar el barret de militant lingüístic i fer del "mantinc el català" l'acció tàctica habitual de la nostra acció política quotidiana i domèstica. Tot és política. A tot arreu, doncs, cal mantenir el català. No es demanen heroïcitats, no es demana conquerir Iwojima. Com va dir algú, hem pres la humil decisió de no retrocedir.

El català se salva quan se'l parla i se l'escriu correctament. I quan parleu, parleu amb sentit. Parleu de que cal combatre les discriminacions: per raça, per sexe, per llengua, per religió. Assenyaleu, parlant en català, l'enemic: els supremacistes. 

Feu notar que els supremacistes són, gairebé sempre, supremacistes nacionalistes espanyols. Feu notar com, gairebé sempre, la discriminació es fa en espanyol. Feu notar com, gairebé sempre, l'insult es fa en castellà.

Feu notar que parlar català és de les coses que fan enrabiar més al poder repressor, als racistes, als xenòfobs, als masclistes, als feixistes. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que lluiten contra la intolerància, contra l'odi, contra el supremacisme. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que estimen aquest país, aquests paisatges, aquests llocs i la gent que hi viu, aquests arbres i aquests animals, aquests platges, rius, valls i muntanyes. Parlar català et posa de part dels que se senten responsables d'aquest país, dels que se senten fills, hereus i protectors d'aquest país. Parlar català et posa de part dels que volen que aquest país sigui net, lliure i ordenat per als seus fills. Parlar en català et posa de part d'un projecte engrescador.

Parlar català és necessari per salvar Barcelona. No podem perdre Barcelona. Una altre Barcelona és possible. Una altre Catalunya és possible. Una Catalunya independent és possible, i necessària.