En poques hores hores acabarà l'any.
És acostumat fer valoracions . Dir què ha estat el bo i el dolent de l'any. Quines coses recordem amb alegria, o orgull, i quines amb tristesa, o amb ràbia. Quins han estat els moments positius i quin els negatius. Els més agosarats s'atreviran a fer un balanç i dir que, globalment, l'any ha anat "bé" o "malament".
A mi se'm fa difícil aquesta comptabilitat emocional. Suposo que, com a la majoria dels mortals que vivim en aquest racó de món, la quantitat de moments bons segurament ha estat similar a la de moments no tan bons i em sembla que aquesta valoració de l'any té molt més a veure en l'estat d'aquest moment en que escric que no pas en una ponderació dels records dels moments viscuts.
El temps passa i que avui l'afitem amb una festa n'és la demostració palpable que aquesta saviesa és compartida, tot i que potser no entesa. El pas del temps ens deixa senyals, al cos i a l'ànima, i aquestes marques permanents són importants si és que les podem llegir que hem après alguna cosa. Si és que hi ha un abans i un després, és dir, un ara, més intens, més viu, més conscient.
Gràcies a totes i tots per acompanyar-me durant aquest any. Gràcies pel que he après. Pel que hem fet, o no hem fet. Pels records. Per les alegries i les tristeses. Per les il·lusions. Pels projectes. Pels somriures i per les llàgrimes. Gràcies.
Els meus bons desitjos a totes i tots.
Que col·lectivament aquest any nou assolim grans èxits. Que alliberem preses i presos i ens retornin les exiliades i els exiliats. Que siguem lliures, que és una altre forma de dir que siguem i ens sentim responsables de la nostra República, del benestar i la llibertat de les gents que hi viuen i que hi arriben de nou per a viure-hi. Que siguem responsables de la prosperitat de tota la vida que el conforma. Que siguem i ens sentim responsables de la llibertat i el benestar de tots, i de tota la vida del món. Que siguem responsables, des del nostre racó, de tot el planeta. Perquè només hi ha un món.
Que cadascuna i cadascun de nosaltres sigui capaç de formular els seus desitjos, les seves il·lusions, els seus projectes. Que siguin assolibles. Que puguem treballar per aconseguir-los. Que, finalment, si pot ser, els obtinguem, i si no, que, al menys, puguem afirmar que ens hem esforçat per aconseguir-los. Que tinguem la satisfacció estoica d'haver complert el nostre deure havent tot el que estava a les nostres mans i dins les nostres possibilitats.
Així sigui. Que tinguem una bona entrada d'any.
Feliç 2019.
dilluns, 31 de desembre del 2018
dilluns, 24 de desembre del 2018
Inacció
Ja hem fet cagar el tió. El tiroll, com diuen a Catalunya Nord. A casa tenim la immensa sort que el nostre fill adolescent s'ho passa bé amb aquestes tradicions que ara esdevenen un joc, on tots fem teatre i passem una estona divertida interpretant, i exagerant, la litúrgia i els rols tradicionals. Tenim vena de comediants a casa. Hem rigut molt i ens ho hem passat bé.
No penso oblidar als que avui no podran ser amb les seves famílies.
En particular als presos i els exiliats republicans.
Primer de tot, vull agrair a Cuixart, Sànchez, Forn, Turull i Rull la seva protesta en forma de vaga de fam, que van decidir donar per acabada el passat dijous. Crec que ha estat una gran decisió. A més, sembla que efectivament ha permès desbloquejar la tramitació dels recursos. Amb l'objectiu assolit, allargar la vaga hauria estat un risc innecessari.
Tanmateix, les preses i els presos polítics segueixen tancats. La vergonya d'aquest segrest persisteix. La crueltat d'aquest segrest, persisteix.
I les preses i els presos, com les exiliades i els exiliats, carreguen amb la venjança de l'estat. Una venjança que va dirigida contra els milions de catalanes i catalans que vam votar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017, contra el que vam fer vaga el 3 d'octubre de 2017 i vam aturar el país, contra els que el 21 de desembre de 2017 vam tornar a derrotar-los a les urnes, urnes que estaven marcades, però que ni amb amb joc brut, van evitar una nova victòria republicana.
Com no es poden venjar de tots nosaltres, es vengen en ells. Amb un segrest vergonyós i que ha d'acabar. L'hem de fer acabar d'immediat.
Qui compensarà als nostres camarades segrestats per aquests moments que ja no podran ser viscuts? I com? No es pot. El mal està fet. I el que ens hem de demanar és com li posem fi a aquesta vergonya.
I això em porta a demanar-me en quin punt ens trobem. Com pot ser que havent tingut la victòria a tocar, com sabent perfectament quin és el camí que porta a l'alliberament de la República, per quina raó no emprenem decididament aquest camí. M'ho demano seriosament. La única forma que podem perdre -perdre és no alliberar la República- és per inacció nostra. Per què, doncs, aquesta terrible sensació d'inacció? A què estem esperant? Què va passar el passat 21? Per què la sensació que el carrer i el govern no anaven gens a l'hora?
Hem d'avançar i, si és possible, hem de fer-ho tots junts: el poble i els seus representants. Però em fa l'efecte que, de nou, el poble ha de ser el que estiri i marqui el pas. Generosament, sens dubte, amb l'alliberament dels segrestats com objectiu prioritari, però amb l'alliberament de la República com objectiu principal. Aquest és l'objectiu de país que, al meu entendre, ens ha de motivar a l'acció.
Si els nostres representants no estan disposats, o pitjor, proven de desviar-nos d'aquest objectiu, aleshores el que cal és canviar-los. Perquè aleshores voldrà dir que, en realitat, ja no ens representen. No hi ha res de dolent això. Al contrari, és ben democràtic. I sense rancúnies ni acusacions. Hi ha un risc elevat i no es pot obligar a ningú a assumir-lo, però tampoc a renunciar als objectius.
És el poble qui mana, i el govern obeeix. Ha de ser així per a que sigui democràtic. És per això que volem la República.
Potser és aquest el problema? A qui espanta el poble lliure i empoderat?
No penso oblidar als que avui no podran ser amb les seves famílies.
En particular als presos i els exiliats republicans.
Primer de tot, vull agrair a Cuixart, Sànchez, Forn, Turull i Rull la seva protesta en forma de vaga de fam, que van decidir donar per acabada el passat dijous. Crec que ha estat una gran decisió. A més, sembla que efectivament ha permès desbloquejar la tramitació dels recursos. Amb l'objectiu assolit, allargar la vaga hauria estat un risc innecessari.
Tanmateix, les preses i els presos polítics segueixen tancats. La vergonya d'aquest segrest persisteix. La crueltat d'aquest segrest, persisteix.
I les preses i els presos, com les exiliades i els exiliats, carreguen amb la venjança de l'estat. Una venjança que va dirigida contra els milions de catalanes i catalans que vam votar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017, contra el que vam fer vaga el 3 d'octubre de 2017 i vam aturar el país, contra els que el 21 de desembre de 2017 vam tornar a derrotar-los a les urnes, urnes que estaven marcades, però que ni amb amb joc brut, van evitar una nova victòria republicana.
Com no es poden venjar de tots nosaltres, es vengen en ells. Amb un segrest vergonyós i que ha d'acabar. L'hem de fer acabar d'immediat.
Qui compensarà als nostres camarades segrestats per aquests moments que ja no podran ser viscuts? I com? No es pot. El mal està fet. I el que ens hem de demanar és com li posem fi a aquesta vergonya.
I això em porta a demanar-me en quin punt ens trobem. Com pot ser que havent tingut la victòria a tocar, com sabent perfectament quin és el camí que porta a l'alliberament de la República, per quina raó no emprenem decididament aquest camí. M'ho demano seriosament. La única forma que podem perdre -perdre és no alliberar la República- és per inacció nostra. Per què, doncs, aquesta terrible sensació d'inacció? A què estem esperant? Què va passar el passat 21? Per què la sensació que el carrer i el govern no anaven gens a l'hora?
Hem d'avançar i, si és possible, hem de fer-ho tots junts: el poble i els seus representants. Però em fa l'efecte que, de nou, el poble ha de ser el que estiri i marqui el pas. Generosament, sens dubte, amb l'alliberament dels segrestats com objectiu prioritari, però amb l'alliberament de la República com objectiu principal. Aquest és l'objectiu de país que, al meu entendre, ens ha de motivar a l'acció.
Si els nostres representants no estan disposats, o pitjor, proven de desviar-nos d'aquest objectiu, aleshores el que cal és canviar-los. Perquè aleshores voldrà dir que, en realitat, ja no ens representen. No hi ha res de dolent això. Al contrari, és ben democràtic. I sense rancúnies ni acusacions. Hi ha un risc elevat i no es pot obligar a ningú a assumir-lo, però tampoc a renunciar als objectius.
És el poble qui mana, i el govern obeeix. Ha de ser així per a que sigui democràtic. És per això que volem la República.
Potser és aquest el problema? A qui espanta el poble lliure i empoderat?
divendres, 14 de desembre del 2018
Turull, ingressat a la infermeria de Lledoners
Ho deia fa uns dies : jo no faria vaga de fam.
Si la fes, no la portaria fins a les últimes conseqüències.
Espero, de tot cor, que ni Turull, ni Forn, ni Jordi Sànchez, ni Rull arribin a aquests extrems.
Per mi deixar-ho estar ara mateix estaria bé. La protesta ja està feta. De veritat, no crec que calgui posar la salut en joc d'aquesta forma.
Dit això, respecto la seva acció i em solidaritzo amb tots quatre.
Aquesta tarda s'ha sabut que Jordi Turull, que ja porta catorze dies de vaga de fam ha estat ingressat a la infermeria de la presó de Lledoners.
Personalment, sento ràbia per aquest fet.
Però més enllà de la ràbia que em causa, el fet, en si, és inacceptable. És humanament inacceptable.
Perquè a cada dia que passa, la vaga de fam deixa una marca en el cos de Turull, Rull, Sànchez i Forn.
I no. No es tracta de que Turull i la resta poden trencar la vaga en qualsevol moment. Per mi, estaria bé i ho aplaudiria, però no es tracta d'això.
Es tracta de que s'està cometent un abús flagrant i una violació dels drets humans. Els culpables són els que havent de resoldre uns recursos en un plaç de trenta dies porten prop d'un any amb els recursos a l'infern d'un calaix.
Aquests són els culpables.
Són els culpables que bones persones estiguin segrestades, són els culpables del seu deteriorament físic. Són els culpables de crims contra la humanitat.
Trigarem més o menys, però els culpables seran castigats. Ni perdonarem, ni oblidarem.
I vull pensar, que arribat el moment, els alliberarem, que ho farem aviat, que aquest sacrifici que estan fent serveix per alguna cosa.
Vull pensar que tenim dignitat com a poble i que aquesta vergonya de les presons no pot durar gaire. Vull pensar que tot el que sentim avui ha de servir per a mobilitzar-nos de forma efectiva per alliberar-los i alliberar-nos. Vull pensar que ho hem de fer aviat. Comença a ser urgent : el temps passa massa ràpid per als nostres que estan en vaga de fam.
Si la fes, no la portaria fins a les últimes conseqüències.
Espero, de tot cor, que ni Turull, ni Forn, ni Jordi Sànchez, ni Rull arribin a aquests extrems.
Per mi deixar-ho estar ara mateix estaria bé. La protesta ja està feta. De veritat, no crec que calgui posar la salut en joc d'aquesta forma.
Dit això, respecto la seva acció i em solidaritzo amb tots quatre.
Aquesta tarda s'ha sabut que Jordi Turull, que ja porta catorze dies de vaga de fam ha estat ingressat a la infermeria de la presó de Lledoners.
Personalment, sento ràbia per aquest fet.
Però més enllà de la ràbia que em causa, el fet, en si, és inacceptable. És humanament inacceptable.
Perquè a cada dia que passa, la vaga de fam deixa una marca en el cos de Turull, Rull, Sànchez i Forn.
I no. No es tracta de que Turull i la resta poden trencar la vaga en qualsevol moment. Per mi, estaria bé i ho aplaudiria, però no es tracta d'això.
Es tracta de que s'està cometent un abús flagrant i una violació dels drets humans. Els culpables són els que havent de resoldre uns recursos en un plaç de trenta dies porten prop d'un any amb els recursos a l'infern d'un calaix.
Aquests són els culpables.
Són els culpables que bones persones estiguin segrestades, són els culpables del seu deteriorament físic. Són els culpables de crims contra la humanitat.
Trigarem més o menys, però els culpables seran castigats. Ni perdonarem, ni oblidarem.
I vull pensar, que arribat el moment, els alliberarem, que ho farem aviat, que aquest sacrifici que estan fent serveix per alguna cosa.
Vull pensar que tenim dignitat com a poble i que aquesta vergonya de les presons no pot durar gaire. Vull pensar que tot el que sentim avui ha de servir per a mobilitzar-nos de forma efectiva per alliberar-los i alliberar-nos. Vull pensar que ho hem de fer aviat. Comença a ser urgent : el temps passa massa ràpid per als nostres que estan en vaga de fam.
diumenge, 9 de desembre del 2018
Consell per la República
Ahir es va presentar en un acte a Brussel·les el Consell per la República.
Vet aquí la crònica de l'acte al Vilaweb.
"Per la república" i no "De la República". Un matís important. En el primer cas ens està dient que la República encara no existeix i que l'objectiu del consell és fer-la possible'el el consell "Per la República". Quan la República sigui una realitat aleshores el consell serà "De la República".
Tot i que es va presentar oficialment ahir, el Consell ja venia funcionant des de feia algun temps. Actualment ja compta amb més de 45.000 inscrits.
El procés per inscriure's és senzill i es pot fer des del lloc web del consell a https://consell.republicat.cat/
La inscripció demana una aportació mínima i única de 10€. Amb aquests diners es pretém sufragar el cost de les accions que es realitzaran des del consell.
Però què és el Consell per la República? de debò cal una altre organització? No hem quedat d'acord que el que cal és mobilització ciutadana permanent? Quina serà la utilitat pràctica del consell i per que t'hi hauries d'inscriure si encara no ho has fet?
Bones preguntes. Jo mateix m'ho he rumiat bastant abans d'inscriure'm. El cas és que ho he fet. El consell, per ell mateix no desplegarà la República. Necessita, forçosament la implicació massiva de la ciutadania i, per això, es demana aquesta fita d'1.000.000 d'inscrits per a activar el consell, o un plaç d'un any i els que hi siguin, seran.
Sense voler fer conyes, però diria que un milió d'inscrits a una associació és una fita que no assoleix ni el Club Super 3, que és el club amb més "socis" de Catalunya. Com es pretén aconseguir això amb el Consell? potser, primer de tot, perquè la seva voluntat no és la de ser una associació. El Consell neix amb voluntat de ser una institució. Oi que tothom, en arribar a certa edat, es fa el document d'identitat? De fet, l'estat espanyol ens obliga a que tinguem un document d'identitat en el que hi posa, sovint contra la voluntat del titular del document, que la seva nacionalitat és l'espanyola.
Bé, el Consell proposa que aquest document d'identitat no sigui una imposició, si no quelcom de voluntari, i que la nacionalitat que s'hi inscriu ho sigui per adhesió, no per imposició. Home, ja és una millora. Tanmateix, des del 81 que hom es pot fer el carnet català. Tot plegat, però, i lamentablement, aquell carnet era, més que res i amb to el respecte, un acte folklòric. Inscriure's al Consell no serà també un acte folklòric?
Sembla que no. La clau és que el Consell vol ser una institució. Però encara no ho és.
Ara mateix el consell és un instrument que permet concentrar i posar en moviment la força de l'exili. La seva missió fonamental serà la internacionalització del conflicte republicà català i, en la mida del possible, construir institucions republicanes. Institucions de participació i, qui sap, si també de serveis públics tot seguint el model de E-Estonia.
Però per a fer això, cal la participació dels ciutadans. Ens cal creure en la República. Ens cal creure que les institucions que enceti el consell seran republicanes de veritat. Ens cal inscriure'ns al Consell. Ens cal participar al Consell per a fer que sigui veritat. La proposta del Consell per la República és extraordinàriament innovadora i adaptada al món de xarxes socials en que vivim.
I no, inscriure's al consell no és incompatible amb la mobilització ciutadana permanent. Inscripció i mobilització són complementàries. No és nou. Ho hem fet els darrers any inscrivint-nos a les mobilitzacions de les Diades. Ara hem de fer-ho però no per a la Diada, si no per la República de cada dia.
Ara no ens apuntarem a un tram a fer performances. Prou de lliris i somriures forçats. Anem seriosament. Ara participarem democràticament, ara decidirem quines accions, ara decidirem com volem els serveis públics. Ara construirem institucions republicanes.
A la mateixa web del Consell per la República trobareu informació (i espero que se'n vagi afegint de nova) :
« Què és ? El Consell neix de la legitimitat sorgida del mandat de l’1 d’octubre i impulsarà estratègies per a fer-lo efectiu.
En conseqüència, actuarà en àmbits com la internacionalització, el procés constituent, la generació de noves fórmules de mobilització democràtica, la recerca i el desenvolupament d’eines socials i polítiques innovadores o la difusió de la cultura i la realitat social catalanes.
Per fer-ho possible, és imprescindible la participació de tothom. »
« Qui en forma part ? En formen part totes les persones que s’inscriguin voluntàriament i sense límit territorial al registre ciutadà.
Els seus òrgans estan recollits a l’Acord d’Investidura de 8 de març de 2018:
L'Assemblea de representants. És un espai de representació política i social compromès a avançar cap a la República catalana. Serà convocada per la Presidència del Consell com a mínim dues vegades l'any.
El Consell.
La Presidència. »
« Calendari : La fase fundacional del Consell s'inicia amb la seva constitució al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre de 2018 fins a l'establiment del nou Consell sorgit de les eleccions a l'Assemblea de Representants, en què podran prendre part totes les persones inscrites al registre ciutadà amb dret de vot.
L'estructura institucional definitiva, el reglament electoral i el seu calendari van ser presentats a Brussel·les el 8 de desembre de 2018. »
« REGISTRE : El camí cap a la República catalana el fem plegats, com hem fet sempre en els millors moments de la història del nostre país. Tothom pot formar part d'aquest registre, sense cap límit d'edat ni d'origen. Només cal la voluntat de ser-ne part i l'adhesió als valors que volem que ens cohesionin.
L’eina que ens aplega és el registre ciutadà a través del qual podrem prendre decisions col·lectivament i compartir informació. »
Podeu completar el procediment de Registre a la web del Consell https://consell.republicat.cat/
Més informació en aquest article del Vilaweb : [VÍDEO] Com funcionarà el Consell per la República ?
Vet aquí la crònica de l'acte al Vilaweb.
"Per la república" i no "De la República". Un matís important. En el primer cas ens està dient que la República encara no existeix i que l'objectiu del consell és fer-la possible'el el consell "Per la República". Quan la República sigui una realitat aleshores el consell serà "De la República".
Tot i que es va presentar oficialment ahir, el Consell ja venia funcionant des de feia algun temps. Actualment ja compta amb més de 45.000 inscrits.
El procés per inscriure's és senzill i es pot fer des del lloc web del consell a https://consell.republicat.cat/
La inscripció demana una aportació mínima i única de 10€. Amb aquests diners es pretém sufragar el cost de les accions que es realitzaran des del consell.
Però què és el Consell per la República? de debò cal una altre organització? No hem quedat d'acord que el que cal és mobilització ciutadana permanent? Quina serà la utilitat pràctica del consell i per que t'hi hauries d'inscriure si encara no ho has fet?
Bones preguntes. Jo mateix m'ho he rumiat bastant abans d'inscriure'm. El cas és que ho he fet. El consell, per ell mateix no desplegarà la República. Necessita, forçosament la implicació massiva de la ciutadania i, per això, es demana aquesta fita d'1.000.000 d'inscrits per a activar el consell, o un plaç d'un any i els que hi siguin, seran.
Sense voler fer conyes, però diria que un milió d'inscrits a una associació és una fita que no assoleix ni el Club Super 3, que és el club amb més "socis" de Catalunya. Com es pretén aconseguir això amb el Consell? potser, primer de tot, perquè la seva voluntat no és la de ser una associació. El Consell neix amb voluntat de ser una institució. Oi que tothom, en arribar a certa edat, es fa el document d'identitat? De fet, l'estat espanyol ens obliga a que tinguem un document d'identitat en el que hi posa, sovint contra la voluntat del titular del document, que la seva nacionalitat és l'espanyola.
Bé, el Consell proposa que aquest document d'identitat no sigui una imposició, si no quelcom de voluntari, i que la nacionalitat que s'hi inscriu ho sigui per adhesió, no per imposició. Home, ja és una millora. Tanmateix, des del 81 que hom es pot fer el carnet català. Tot plegat, però, i lamentablement, aquell carnet era, més que res i amb to el respecte, un acte folklòric. Inscriure's al Consell no serà també un acte folklòric?
Sembla que no. La clau és que el Consell vol ser una institució. Però encara no ho és.
Ara mateix el consell és un instrument que permet concentrar i posar en moviment la força de l'exili. La seva missió fonamental serà la internacionalització del conflicte republicà català i, en la mida del possible, construir institucions republicanes. Institucions de participació i, qui sap, si també de serveis públics tot seguint el model de E-Estonia.
Però per a fer això, cal la participació dels ciutadans. Ens cal creure en la República. Ens cal creure que les institucions que enceti el consell seran republicanes de veritat. Ens cal inscriure'ns al Consell. Ens cal participar al Consell per a fer que sigui veritat. La proposta del Consell per la República és extraordinàriament innovadora i adaptada al món de xarxes socials en que vivim.
I no, inscriure's al consell no és incompatible amb la mobilització ciutadana permanent. Inscripció i mobilització són complementàries. No és nou. Ho hem fet els darrers any inscrivint-nos a les mobilitzacions de les Diades. Ara hem de fer-ho però no per a la Diada, si no per la República de cada dia.
Ara no ens apuntarem a un tram a fer performances. Prou de lliris i somriures forçats. Anem seriosament. Ara participarem democràticament, ara decidirem quines accions, ara decidirem com volem els serveis públics. Ara construirem institucions republicanes.
A la mateixa web del Consell per la República trobareu informació (i espero que se'n vagi afegint de nova) :
« Què és ? El Consell neix de la legitimitat sorgida del mandat de l’1 d’octubre i impulsarà estratègies per a fer-lo efectiu.
En conseqüència, actuarà en àmbits com la internacionalització, el procés constituent, la generació de noves fórmules de mobilització democràtica, la recerca i el desenvolupament d’eines socials i polítiques innovadores o la difusió de la cultura i la realitat social catalanes.
Per fer-ho possible, és imprescindible la participació de tothom. »
« Qui en forma part ? En formen part totes les persones que s’inscriguin voluntàriament i sense límit territorial al registre ciutadà.
Els seus òrgans estan recollits a l’Acord d’Investidura de 8 de març de 2018:
L'Assemblea de representants. És un espai de representació política i social compromès a avançar cap a la República catalana. Serà convocada per la Presidència del Consell com a mínim dues vegades l'any.
El Consell.
La Presidència. »
« Calendari : La fase fundacional del Consell s'inicia amb la seva constitució al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre de 2018 fins a l'establiment del nou Consell sorgit de les eleccions a l'Assemblea de Representants, en què podran prendre part totes les persones inscrites al registre ciutadà amb dret de vot.
L'estructura institucional definitiva, el reglament electoral i el seu calendari van ser presentats a Brussel·les el 8 de desembre de 2018. »
« REGISTRE : El camí cap a la República catalana el fem plegats, com hem fet sempre en els millors moments de la història del nostre país. Tothom pot formar part d'aquest registre, sense cap límit d'edat ni d'origen. Només cal la voluntat de ser-ne part i l'adhesió als valors que volem que ens cohesionin.
L’eina que ens aplega és el registre ciutadà a través del qual podrem prendre decisions col·lectivament i compartir informació. »
Podeu completar el procediment de Registre a la web del Consell https://consell.republicat.cat/
Més informació en aquest article del Vilaweb : [VÍDEO] Com funcionarà el Consell per la República ?
Armilles grogues
A França estan de revolta.
Que sigui dit de pas, tampoc és cap gran novetat al país que en un moment donat de la seva història van decidir que el que calia era "couper le cou du roi", i dit i fet.
En tot cas, hi ha una revolta, o això és el que es diu. Si més no, se sembla força més a una revolta que no pas el que ha passat a Catalunya els darrers anys.
Les comparacions són odioses però, certament, la revolta catalana ("revolta dels somriures" i d'aquí ve el mal) no ha tingut mai la virulència de la revolta dels "gilets jaunes".
No només, no em consta que els grocs hagin fet multitudinàries manifestacions amb samarretes de colors, ni ones sonores, ni cadenes humanes de punta a punta del país, ni megafotos, ni tantíssimes activitats entre la performance i la gimcana.
De fet, els gilets jaunes han tallat carreteres i autopistes, han posat barricades i s'han manifestat al vell estil. Suposo que als organitzadors de les diades catalanes els deu semblar molt avorrit.
Però el cas és que protesten. Protesten per moltes i molt bones raons, no només per la pujada dels carburants : llegiu "Què vol exactament el moviment de les armilles grogues ? ". És, doncs, una protesta de caràcter social i polític. El millor de tot és que sense necessitat de samarretes de colors han aconseguit que Macron comenci a recular. (Com? Què diu? Que han fet què?)
Impressionant, oi? Ahir ho deia : les revoltes són filles de la ira. Stéphane Hessel va escriure "Indigneu-vos" ("indignez-vous") (en català també i llegiu-lo d'una vegada, si us plau!). Fixeu-vos bé: va escriure "Indigneu-vos!" i no, "Somrieu!". Ningú li hauria fet cas.
Val a dir també que hi ha alguna diferència substancial entre França i Espanya. No és que França sigui una ganga per a les nacions que la componen. De fet, no ho és gens i, en aquest sentit, fins i tot resulta que Espanya és una mala còpia de França, molt més efectiva en el genocidi cultural. Catalunya mateixa m'és una víctima i el genocidi cultural a Catalunya Nord és persistent i brutal.
I no fa tant van votar Macron, que ja els hi val. Tothom comet errors. Tanmateix, a França el poble li va tallar el coll al rei. Tanmateix, a França el poble ha lluitat i derrotat el feixisme. Tanmateix, avui a França els valors republicans són compartits. Tanmateix, a França no han dubtat ni un segon a posar un cordó sanitari al voltant de la ultradreta. Tanmateix, avui, a França el poble lluita assumint el cost que això suposa. tanmateix, avui, a Catalunya Nord, molts dels compatriotes que van passar i amagar les urnes de l'1 d'octubre estan lluitant avui amb una armilla groga. Els mateixos. En fi, a França, el poble francès, o els pobles i nacions (també la catalana) que componen i conviuen a França cometen errors, com tothom, però saben quina és la banda correcta de la història i són capaços d'aprendre dels errors i corregir-los, amb una revolta, si cal.
A Espanya, en canvi, per començar, el feixisme no només no ha estat mai derrotat si no que, de fet, mana. No només mana si no que explícitament se'l vota. Vegeu Vox, Però, de fet, vegeu al PP, i a C's, i si grateu una miqueta, només una miqueta, també trobareu franquisme al PSOE. Aquest franquisme, que no és més que el feixisme espanyol, està acostumat a reprimir amb violència als dissidents i per això hi han lleis mordassa i de partits i una constitució que és fruit de lleis franquistes i no d'un procés constituent mereixedor d'aquest nom.
Reblem-ho : Per si algú no ho recorda, la víctima favorita de l'exercit espanyol són els ciutadans espanyols. Rècord aconseguit durant la llarga llista de guerres civils d'aquest estat en que l'única pau duradora que hi ha hagut és la dels cementiris o, millor dit, les fosses comunes. I no era pau. Era por. Era silenci.
Però això no vol dir que ara hàgim de callar, tenir por i acotar el cap enfront del feixisme. De fet cal matisar la frase que he dit abans : "el feixisme espanyol mai no ha estat derrotat". No és ben bé cert. Sí que va ser derrotat. Al 36 la resistència popular d'anarquistes, comunistes, republicans, nacionalistes catalans i gent decent va derrotar als feixistes a Catalunya. Que després les divisions internes i un context internacional gens propici acabessin provocant la derrota és una altre lliçó que caldria aprendre. Però de moment quedem-nos amb que al feixisme espanyol se l'ha derrotat en batalla, i que ja ho hem fet abans.
Recordem, sobretot, que no va ser amb somriures ni parant l'altre galta. Va ser amb obrers armats sota banderes roges i negres. Va ser amb guàrdies d'assalt i amb mossos d'esquadra. Va ser amb lluita i barricades. Va ser amb sacrifici. Va ser oposant força a la força. Va ser amb clara consciència de defensar drets i llibertats. Va ser amb forta consciència de revolució social. Es va lluitar per defensar la vida.
Es va lluitar amb molt més que no pas el que oposen avui els gilets jaunes a Macron.
I quina és la conclusió? que hem d'imitar als gilets jaunes ? No ! Amb imitar-los no n'hi ha prou perquè el nostre enemic és pitjor ! Hem de anar molt més lluny que ells en les nostres mobilitzacions !
Els nostres avis i besavis ja van fer-ho abans. Podem tornar a fer-ho.
Que sigui dit de pas, tampoc és cap gran novetat al país que en un moment donat de la seva història van decidir que el que calia era "couper le cou du roi", i dit i fet.
En tot cas, hi ha una revolta, o això és el que es diu. Si més no, se sembla força més a una revolta que no pas el que ha passat a Catalunya els darrers anys.
Les comparacions són odioses però, certament, la revolta catalana ("revolta dels somriures" i d'aquí ve el mal) no ha tingut mai la virulència de la revolta dels "gilets jaunes".
No només, no em consta que els grocs hagin fet multitudinàries manifestacions amb samarretes de colors, ni ones sonores, ni cadenes humanes de punta a punta del país, ni megafotos, ni tantíssimes activitats entre la performance i la gimcana.
De fet, els gilets jaunes han tallat carreteres i autopistes, han posat barricades i s'han manifestat al vell estil. Suposo que als organitzadors de les diades catalanes els deu semblar molt avorrit.
Però el cas és que protesten. Protesten per moltes i molt bones raons, no només per la pujada dels carburants : llegiu "Què vol exactament el moviment de les armilles grogues ? ". És, doncs, una protesta de caràcter social i polític. El millor de tot és que sense necessitat de samarretes de colors han aconseguit que Macron comenci a recular. (Com? Què diu? Que han fet què?)
Impressionant, oi? Ahir ho deia : les revoltes són filles de la ira. Stéphane Hessel va escriure "Indigneu-vos" ("indignez-vous") (en català també i llegiu-lo d'una vegada, si us plau!). Fixeu-vos bé: va escriure "Indigneu-vos!" i no, "Somrieu!". Ningú li hauria fet cas.
Val a dir també que hi ha alguna diferència substancial entre França i Espanya. No és que França sigui una ganga per a les nacions que la componen. De fet, no ho és gens i, en aquest sentit, fins i tot resulta que Espanya és una mala còpia de França, molt més efectiva en el genocidi cultural. Catalunya mateixa m'és una víctima i el genocidi cultural a Catalunya Nord és persistent i brutal.
I no fa tant van votar Macron, que ja els hi val. Tothom comet errors. Tanmateix, a França el poble li va tallar el coll al rei. Tanmateix, a França el poble ha lluitat i derrotat el feixisme. Tanmateix, avui a França els valors republicans són compartits. Tanmateix, a França no han dubtat ni un segon a posar un cordó sanitari al voltant de la ultradreta. Tanmateix, avui, a França el poble lluita assumint el cost que això suposa. tanmateix, avui, a Catalunya Nord, molts dels compatriotes que van passar i amagar les urnes de l'1 d'octubre estan lluitant avui amb una armilla groga. Els mateixos. En fi, a França, el poble francès, o els pobles i nacions (també la catalana) que componen i conviuen a França cometen errors, com tothom, però saben quina és la banda correcta de la història i són capaços d'aprendre dels errors i corregir-los, amb una revolta, si cal.
A Espanya, en canvi, per començar, el feixisme no només no ha estat mai derrotat si no que, de fet, mana. No només mana si no que explícitament se'l vota. Vegeu Vox, Però, de fet, vegeu al PP, i a C's, i si grateu una miqueta, només una miqueta, també trobareu franquisme al PSOE. Aquest franquisme, que no és més que el feixisme espanyol, està acostumat a reprimir amb violència als dissidents i per això hi han lleis mordassa i de partits i una constitució que és fruit de lleis franquistes i no d'un procés constituent mereixedor d'aquest nom.
Reblem-ho : Per si algú no ho recorda, la víctima favorita de l'exercit espanyol són els ciutadans espanyols. Rècord aconseguit durant la llarga llista de guerres civils d'aquest estat en que l'única pau duradora que hi ha hagut és la dels cementiris o, millor dit, les fosses comunes. I no era pau. Era por. Era silenci.
Però això no vol dir que ara hàgim de callar, tenir por i acotar el cap enfront del feixisme. De fet cal matisar la frase que he dit abans : "el feixisme espanyol mai no ha estat derrotat". No és ben bé cert. Sí que va ser derrotat. Al 36 la resistència popular d'anarquistes, comunistes, republicans, nacionalistes catalans i gent decent va derrotar als feixistes a Catalunya. Que després les divisions internes i un context internacional gens propici acabessin provocant la derrota és una altre lliçó que caldria aprendre. Però de moment quedem-nos amb que al feixisme espanyol se l'ha derrotat en batalla, i que ja ho hem fet abans.
Recordem, sobretot, que no va ser amb somriures ni parant l'altre galta. Va ser amb obrers armats sota banderes roges i negres. Va ser amb guàrdies d'assalt i amb mossos d'esquadra. Va ser amb lluita i barricades. Va ser amb sacrifici. Va ser oposant força a la força. Va ser amb clara consciència de defensar drets i llibertats. Va ser amb forta consciència de revolució social. Es va lluitar per defensar la vida.
Es va lluitar amb molt més que no pas el que oposen avui els gilets jaunes a Macron.
I quina és la conclusió? que hem d'imitar als gilets jaunes ? No ! Amb imitar-los no n'hi ha prou perquè el nostre enemic és pitjor ! Hem de anar molt més lluny que ells en les nostres mobilitzacions !
Els nostres avis i besavis ja van fer-ho abans. Podem tornar a fer-ho.
Tres opinions sobre la constitució espanyola
Recupero tres articles d'opinió sobre la constitució espanyola. Són articles de part. No busquee aquí articles en defensa d'un text que considero en el millor dels casos una trampa, i sovint, una arma. Una arma franquista.
Primer de tot: l'editorial del Vilaweb, per Vicent Partal. Personalment trobo que hauria de ser un text de lectura obligatòria a l'hora d'explicar la "transición" a les escoles.
En aquesta article d'opinió, Partal explica de forma precisa i entenedora perquè aquesta constitució no és el que és diu que és, començant pel fet que no és el fruit d'un procés constituent d'un poble, o pobles, en el paper de poders constituents, si no que és, de fet, el resultat de lleis franquistes.
Imprescindible llegir-lo : "La documentada essència franquista de la constitució que avui ens demanen que celebrem".
En la mateixa línia, al ElDiario.es també es publicava el mateix dia un article que, més o menys, explicava les mateixes contradiccions entre el que es diu que és la constitució i el que és en la pràctica. També convé llegir-lo : "Las cuatro contradicciones de la Constitución y la imposición de la cara autoritaria, pel professor de dret constitucional Albert Noguera. El to de l'article és més acadèmic que el de Partal, però també es deixa llegir força bé.
Finalment, d'ahir, l'article d'opinió als blogs de Público de l'advocada i periodista feminista Lidia Falcón O'Neill : "La Constitución que tenemos". També cal llegir-lo. A l'article es repassen les raons per les que la constitució espanyola no defensa els drets del poble (ni de les dones en particular) si no que, al contrari, subordina el poble a una estructura de poder que li és aliena i garanteix la supremacia d'unes elits que són, quina casualitat, les hereves del franquisme.
Tres lectures per a carregar-se de raons i, sobretot, per justificar accions pràctiques contra aquesta constitució que és presó de pobles, de classes socials i de dones.
Vaga de fam
Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després Quim Forn i Josep Rull van encetar una vaga de fam per demanar que els recursos presentats als tribunals es resolguessin.
Aquests recursos haurien d'haver-se tramitat en un plaç màxim de 30 dies, però ja porten més d'un any esperant als tribunals en una tàctica dilatòria per impedir que puguin avançar fins a instàncies europees.
És el "dret de l'enemic". Els republicans catalans són, som, enemics de l'estat espanyol i, per tant, les lleis de l'estat enlloc de garantir-nos drets el que fan és, precisament, prendre'ns-els. Les lleis i la justícia espanyola són part i arma contra la República.
Però no és de lleis que vull parlar.
És de la decisió presa pels nostres de deixar de menjar.
Per mio és una decisió extraordinàriament complexa i difícil. Castigar el propi cos? Encetar un camí que pot portar, espero que no sigui així, a danys irreparables i permanents al propi cos, fins i tot a la mort?
Em costa molt d'entendre. Espero, de veritat, que trenquin aquest dejuni voluntari abans que les conseqüències siguin irreversibles. Per mi no seria cap vergonya, al contrari, si demà mateix, si avui mateix, ho deixessin estar.
No crec que ho facin. No es pren una decisió així per deixar-ho estar en pocs dies. Suposo que deuen comptar amb el suport de les parelles les famílies. Tanmateix, per mi, humanament, em sembla una barbaritat. No cal. De debò.
Jo crec en la frase que diu "viu avui per lluitar demà."
Al monstre feixista al que ens enfrontem tant li fa que els nostres companys republicans passin gana voluntàriament, o que posin en perill la pròpia vida per protestar. Als feixistes els és igual. Políticament aquesta acció tindrà un ressò internacional i s'alçaran veus demanant explicacions. Però, en definitiva, als feixistes els és igual.
I , el que és pitjor, els nostres companys poden patir seqüeles permanents si això s'allarga massa. No vull ni pensar en un escenari luctuós.
Hi ha qui és capaç de sacrificar-se per la causa i arribar, si és necessari, al màxim sacrifici. Tot per la causa. Èticament la renuncia a la pròpia vida per defensar una causa és insuperable. A més, sent aquesta una revolució que vol ser pacífica i dels somriures, sent aquesta una revolució que s'ha posat la línia vermella en la no violència es diu que cal estar disposats a morir, fins i tot per defensar-la. Amb el ben entès que ningú vol ser màrtir.
Però una vaga de fam és un martiri, i és un martiri auto-imposat. Jo no vull màrtirs.
De fet, estic fart dels somriures. Les revolucions són filles de la ira. La no violència només és una tàctica. A l'"a por ellos" es va respondre un cop posant els cossos, i no hi havien somriures aquell dia, com tampoc els van haver a la l'aturada del 3 d'octubre. Aquells dies els carrers i el país van ser nostres. I els somriures, si de cas, van ser al final d'aquells dies per la victòria, no pels cops rebuts, no per la tensió de la lluita.
Prou lliris. L'enemic també està disposat a tot, en particular a fer mal i matar. Suposo que també a morir. No els hi ho posem tan fàcil. Nosaltres, sobretot, el que hem d'estar és disposats a viure. On ells parlin de mort, nosaltres parlarem de vida. Nosaltres hem de ser la vida mateixa.
Nosaltres persistirem i vencerem perquè som la vida.
Solidaritat amb Sànchez, Turull, Forn i Rull.
Solidaritat amb les preses i presos polítics.
Solidaritat amb les exiliades i exiliats.
Solidaritat amb les represaliades i represaliats.
Cuidem-nos. Estiguem junts. defensem-nos. Alliberem-nos.
Defensem la vida. Fem la República.
Aquests recursos haurien d'haver-se tramitat en un plaç màxim de 30 dies, però ja porten més d'un any esperant als tribunals en una tàctica dilatòria per impedir que puguin avançar fins a instàncies europees.
És el "dret de l'enemic". Els republicans catalans són, som, enemics de l'estat espanyol i, per tant, les lleis de l'estat enlloc de garantir-nos drets el que fan és, precisament, prendre'ns-els. Les lleis i la justícia espanyola són part i arma contra la República.
Però no és de lleis que vull parlar.
És de la decisió presa pels nostres de deixar de menjar.
Per mio és una decisió extraordinàriament complexa i difícil. Castigar el propi cos? Encetar un camí que pot portar, espero que no sigui així, a danys irreparables i permanents al propi cos, fins i tot a la mort?
Em costa molt d'entendre. Espero, de veritat, que trenquin aquest dejuni voluntari abans que les conseqüències siguin irreversibles. Per mi no seria cap vergonya, al contrari, si demà mateix, si avui mateix, ho deixessin estar.
No crec que ho facin. No es pren una decisió així per deixar-ho estar en pocs dies. Suposo que deuen comptar amb el suport de les parelles les famílies. Tanmateix, per mi, humanament, em sembla una barbaritat. No cal. De debò.
Jo crec en la frase que diu "viu avui per lluitar demà."
Al monstre feixista al que ens enfrontem tant li fa que els nostres companys republicans passin gana voluntàriament, o que posin en perill la pròpia vida per protestar. Als feixistes els és igual. Políticament aquesta acció tindrà un ressò internacional i s'alçaran veus demanant explicacions. Però, en definitiva, als feixistes els és igual.
I , el que és pitjor, els nostres companys poden patir seqüeles permanents si això s'allarga massa. No vull ni pensar en un escenari luctuós.
Hi ha qui és capaç de sacrificar-se per la causa i arribar, si és necessari, al màxim sacrifici. Tot per la causa. Èticament la renuncia a la pròpia vida per defensar una causa és insuperable. A més, sent aquesta una revolució que vol ser pacífica i dels somriures, sent aquesta una revolució que s'ha posat la línia vermella en la no violència es diu que cal estar disposats a morir, fins i tot per defensar-la. Amb el ben entès que ningú vol ser màrtir.
Però una vaga de fam és un martiri, i és un martiri auto-imposat. Jo no vull màrtirs.
De fet, estic fart dels somriures. Les revolucions són filles de la ira. La no violència només és una tàctica. A l'"a por ellos" es va respondre un cop posant els cossos, i no hi havien somriures aquell dia, com tampoc els van haver a la l'aturada del 3 d'octubre. Aquells dies els carrers i el país van ser nostres. I els somriures, si de cas, van ser al final d'aquells dies per la victòria, no pels cops rebuts, no per la tensió de la lluita.
Prou lliris. L'enemic també està disposat a tot, en particular a fer mal i matar. Suposo que també a morir. No els hi ho posem tan fàcil. Nosaltres, sobretot, el que hem d'estar és disposats a viure. On ells parlin de mort, nosaltres parlarem de vida. Nosaltres hem de ser la vida mateixa.
Nosaltres persistirem i vencerem perquè som la vida.
Solidaritat amb Sànchez, Turull, Forn i Rull.
Solidaritat amb les preses i presos polítics.
Solidaritat amb les exiliades i exiliats.
Solidaritat amb les represaliades i represaliats.
Cuidem-nos. Estiguem junts. defensem-nos. Alliberem-nos.
Defensem la vida. Fem la República.
20-N
EL 20N es va "celebrar" l'aniversari de la mort del dictador.
És dir, alguns ho van celebrar : els franquistes, els fatxes i crosta similar. No es pot dir, exactament que ho celebressin. Si de cas, ho "commemoraven".
Per a d'altres, però, l'efemèride va ser motiu de desassossec. Franco va morir el 20N de 1975 però el franquisme, en canvi, avui sembla tenir una salut de ferro.
Un franquisme que acapara llocs de poder a l'administració, al funcionariat, a les institucions i que segueix fent i desfent. Un franquisme que compta amb el suport i la connivència, o amb el silenci, còmplice o poruc, de capes i capes de la societat espanyola, i també la catalana.
Per això, en lloc de desenterrar les restes del dictador, cremar-les i escampar-les a algun lloc amagat i sense testimonis, per això enlloc de dinamitar la vergonya que és el Valle de los Caídos, per això enlloc d'encetar una campanya decidida per reobrir les foses comunes amb les víctimes del franquisme, per a retornar amb dignitat les restes als familiars, encara molts d'ells familiars directes, per això enlloc de condemnar al franquisme com la dictadura genocida que va ser... resulta que, al contrari, se'l "commemora" i són munió els carrers i places dedicats a franquistes i al franquisme arreu de l'estat, per no parlar de fundacions i partits polítics que se'n declaren hereus.
Partits que molta gent vota.
El 20N Franco va morir, però el franquisme no. Segueix aquí i cada cop és més fort i perillós.
la República de Catalunya i el franquisme són antagònics. La victòria de l'un és la derrota de l'altre.
Fem la República. Derrotem d'una vegada per totes al franquisme i foragitem-lo de Catalunya.
És dir, alguns ho van celebrar : els franquistes, els fatxes i crosta similar. No es pot dir, exactament que ho celebressin. Si de cas, ho "commemoraven".
Per a d'altres, però, l'efemèride va ser motiu de desassossec. Franco va morir el 20N de 1975 però el franquisme, en canvi, avui sembla tenir una salut de ferro.
Un franquisme que acapara llocs de poder a l'administració, al funcionariat, a les institucions i que segueix fent i desfent. Un franquisme que compta amb el suport i la connivència, o amb el silenci, còmplice o poruc, de capes i capes de la societat espanyola, i també la catalana.
Per això, en lloc de desenterrar les restes del dictador, cremar-les i escampar-les a algun lloc amagat i sense testimonis, per això enlloc de dinamitar la vergonya que és el Valle de los Caídos, per això enlloc d'encetar una campanya decidida per reobrir les foses comunes amb les víctimes del franquisme, per a retornar amb dignitat les restes als familiars, encara molts d'ells familiars directes, per això enlloc de condemnar al franquisme com la dictadura genocida que va ser... resulta que, al contrari, se'l "commemora" i són munió els carrers i places dedicats a franquistes i al franquisme arreu de l'estat, per no parlar de fundacions i partits polítics que se'n declaren hereus.
Partits que molta gent vota.
El 20N Franco va morir, però el franquisme no. Segueix aquí i cada cop és més fort i perillós.
la República de Catalunya i el franquisme són antagònics. La victòria de l'un és la derrota de l'altre.
Fem la República. Derrotem d'una vegada per totes al franquisme i foragitem-lo de Catalunya.
dissabte, 8 de desembre del 2018
Eleccions andaluses
Reprenc el bloc després d'un mes del darrer post. No he escrit, però no m'he pogut estar d'observar i prendre notes mentals de fets que m'han cridat l'atenció. Aprofito que torno a tenir una mica de temps lliure per a deixar constància escrita d'aquestes notes.
Primer, el triomf de la (extrema) dreta a les eleccions andaluses.
Segurament la causa principal sigui l'abstenció. La pregunta, òbvia, és per què els votants d'esquerra es van quedar a casa. La resposta també és òbvia: els suposats partits de l'esquerra andalusa no són capaços de motivar al seu electorat per anar a votar ni tan sols quan enfront tenen a l'ultradreta.
I potser, qui sap, Susana Díaz tenia raó quan deia que el problema del PSOE ha estat que no han parlat de Catalunya. Ben bé podria ser això. En definitiva, C's i Vox han fet una campanya basada en l'anticatalanisme i els ha funcionat. Val a dir també que sembla que Vox s'ha engreixat aglutinant el vot d'extrema dreta que fins avui sempre havia viscut al PP, i que C's hauria pres part del vot, sobre tot, al PSOE. És dir, l'anticatalanisme i el discurs de la unitat del país del costat realment haurien proporcionat els majors guanys de vots.
Bé. No hi ha res a dir. Tampoc fem escarafalls: ja ho sabem i a aquestes alçades de la pel·lícula ningú s'hauria d'estranyar que l'anticatalanisme sigui ben real. Ho és. La gent que acomiadaven a la policia amb el "A por ellos" eren gent de pobles d'arreu de l'estat. Fent servir el llenguatge d'Albiol, eren gent "normal". Al país del costat, el més normal del món és acomiadar i encoratjar les tropes quan van a apallissar als rebels de les colònies insurrectes.
El cas és que l'abstenció es va quedar a casa. Per què? Potser per afartament del PSOE. Però i si realment és que al PSOE li va faltar demostrar que era tan espanyolàs com C's i Vox? i si realment els abstencionistes van castigar la "tibiesa nacional" de Susana Díaz? En definitiva, perquè hauria de posar una excusa com "és que no he parlat prou de Catalunya" si probablement resulta que deu ser veritat?
No és més que un altre motiu per foragitar als ocupants de Catalunya. La llista de motius creix a cada dia que passa. Allò de carregar-se de raons és el més fàcil del món. El problema, si de cas, és que el pes de tantes raons és tan gran que es fa insuportable.
Més que carregar-se de raons, potser que emprenguem accions. Quines? No ho sé. Pensem-ho bé, doncs i fixem una agenda. Marquem els temps. Tenim una República per desplegar.
Primer, el triomf de la (extrema) dreta a les eleccions andaluses.
Segurament la causa principal sigui l'abstenció. La pregunta, òbvia, és per què els votants d'esquerra es van quedar a casa. La resposta també és òbvia: els suposats partits de l'esquerra andalusa no són capaços de motivar al seu electorat per anar a votar ni tan sols quan enfront tenen a l'ultradreta.
I potser, qui sap, Susana Díaz tenia raó quan deia que el problema del PSOE ha estat que no han parlat de Catalunya. Ben bé podria ser això. En definitiva, C's i Vox han fet una campanya basada en l'anticatalanisme i els ha funcionat. Val a dir també que sembla que Vox s'ha engreixat aglutinant el vot d'extrema dreta que fins avui sempre havia viscut al PP, i que C's hauria pres part del vot, sobre tot, al PSOE. És dir, l'anticatalanisme i el discurs de la unitat del país del costat realment haurien proporcionat els majors guanys de vots.
Bé. No hi ha res a dir. Tampoc fem escarafalls: ja ho sabem i a aquestes alçades de la pel·lícula ningú s'hauria d'estranyar que l'anticatalanisme sigui ben real. Ho és. La gent que acomiadaven a la policia amb el "A por ellos" eren gent de pobles d'arreu de l'estat. Fent servir el llenguatge d'Albiol, eren gent "normal". Al país del costat, el més normal del món és acomiadar i encoratjar les tropes quan van a apallissar als rebels de les colònies insurrectes.
El cas és que l'abstenció es va quedar a casa. Per què? Potser per afartament del PSOE. Però i si realment és que al PSOE li va faltar demostrar que era tan espanyolàs com C's i Vox? i si realment els abstencionistes van castigar la "tibiesa nacional" de Susana Díaz? En definitiva, perquè hauria de posar una excusa com "és que no he parlat prou de Catalunya" si probablement resulta que deu ser veritat?
No és més que un altre motiu per foragitar als ocupants de Catalunya. La llista de motius creix a cada dia que passa. Allò de carregar-se de raons és el més fàcil del món. El problema, si de cas, és que el pes de tantes raons és tan gran que es fa insuportable.
Més que carregar-se de raons, potser que emprenguem accions. Quines? No ho sé. Pensem-ho bé, doncs i fixem una agenda. Marquem els temps. Tenim una República per desplegar.
dimarts, 6 de novembre del 2018
Aneu acatant, aneu...
Poder fàctic és que els bancs vagin als jutges, l'únic poder intocable que aparentment encara queda a Espanya, a fer-los retirar el pagament de l'impost de les hipoteques.
Ara tota aquesta colla que diuen que si els jutges i que si la llei estan fent hores extres per convèncer als milers i milers d'afectats d'aquesta cacicada que tot això està molt bé, i que si la independència judicial i que si les mare que els va parir, i que cal acatar les sentències dels jutges, i que si l'estat de dret i tota la merda
Mireu, espanyols, us han pres al pel. Us prenen el pel cada dia molts cops, però vosaltres us deixeu prendre el pel. És el que té aquesta democràcia "que nos dimos entre todos" : que és una presa de pel.Més ben dit, una estafa. Que només serveix a uns interessos.
Però és una estafa que funciona -funciona pels estafadors, evidentment- perquè els estafats estan contents i cofois de que els estafin, perquè els estafen en nom de la "unidad" i perquè enlloc d'acceptar que els estafen i posar-hi remei, és millor creure que la culpa -sempre hi han culpes i culpables- és dels "nacionalismos periféricos", el català, notable i particularment.
Acateu la sentència, doncs. Escolteu el que diuen els jutges. És la clau de l'estat de dret. Potser no ets d'acord amb la sentència, però l'has d'acatar, com diuen els de Ciuadadanos.
Aneu acatant, aneu.
Ja ho he dit abans : us han enganyat, us han mentit amb la independència judicial, i amb el "todos somos iguales ante la ley", i amb tantes i tantes mentides. I us han enganyat amb la "modélica transición", i amb que "el toro no sufre". I us han enganyat amb totes les mentides sobre Catalunya. Però, ei, que si ja si us està bé, us està bé.
Ni hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.
La banca se us ha pixat a la boca, i ha fet servir els jutges, que és l'ultima estructura d'estat que encara no s'ha ensorrat d'aquest estat fallit que és Espanya.
I un cop ha quedat clar que no és més que un altre instrument dels autèntics poders fàctics de l'estat, el seu camí d'autodestrucció també ha quedat assenyalat.
Que patètic tot plegat.
Un país en mans de la màfia. Una administració de l'estat en mans de la màfia. Jutges en mans de la màfia.
I ciutadans que veuen tot això, ho pateixen a la seva butxaca, i segueixen votant als partits en mans de la màfia.
Aneu acatant, aneu...
Ni així enteneu perquè volem desplegar la república? A vosaltres ja us està bé això, oi?
Ara tota aquesta colla que diuen que si els jutges i que si la llei estan fent hores extres per convèncer als milers i milers d'afectats d'aquesta cacicada que tot això està molt bé, i que si la independència judicial i que si les mare que els va parir, i que cal acatar les sentències dels jutges, i que si l'estat de dret i tota la merda
Mireu, espanyols, us han pres al pel. Us prenen el pel cada dia molts cops, però vosaltres us deixeu prendre el pel. És el que té aquesta democràcia "que nos dimos entre todos" : que és una presa de pel.Més ben dit, una estafa. Que només serveix a uns interessos.
Però és una estafa que funciona -funciona pels estafadors, evidentment- perquè els estafats estan contents i cofois de que els estafin, perquè els estafen en nom de la "unidad" i perquè enlloc d'acceptar que els estafen i posar-hi remei, és millor creure que la culpa -sempre hi han culpes i culpables- és dels "nacionalismos periféricos", el català, notable i particularment.
Acateu la sentència, doncs. Escolteu el que diuen els jutges. És la clau de l'estat de dret. Potser no ets d'acord amb la sentència, però l'has d'acatar, com diuen els de Ciuadadanos.
Aneu acatant, aneu.
Ja ho he dit abans : us han enganyat, us han mentit amb la independència judicial, i amb el "todos somos iguales ante la ley", i amb tantes i tantes mentides. I us han enganyat amb la "modélica transición", i amb que "el toro no sufre". I us han enganyat amb totes les mentides sobre Catalunya. Però, ei, que si ja si us està bé, us està bé.
Ni hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.
La banca se us ha pixat a la boca, i ha fet servir els jutges, que és l'ultima estructura d'estat que encara no s'ha ensorrat d'aquest estat fallit que és Espanya.
I un cop ha quedat clar que no és més que un altre instrument dels autèntics poders fàctics de l'estat, el seu camí d'autodestrucció també ha quedat assenyalat.
Que patètic tot plegat.
Un país en mans de la màfia. Una administració de l'estat en mans de la màfia. Jutges en mans de la màfia.
I ciutadans que veuen tot això, ho pateixen a la seva butxaca, i segueixen votant als partits en mans de la màfia.
Aneu acatant, aneu...
Ni així enteneu perquè volem desplegar la república? A vosaltres ja us està bé això, oi?
divendres, 2 de novembre del 2018
Rebel·lió
Avui s'ha sabut que la venjança que l'ocupant prepara contra els republicans segrestats oscil·la entre 25 i 11 anys de segrest.
Primer de tot, ja ho sabíem que l'ocupant buscaria una venjança el més cruel possible: tracten d'espantar-nos. NO poden matar-nos als 2.200.000 votants, com a mínim, que defensem la República i, per tant, la repressió s'acarnissa en els que ja tenen segrestats. Fan l'esperat. Busquen venjança per les derrotes, que encara els couen, de l'1 i 3 d'octubre i de 21 de desembre de 2017.
La pregunta no és què farà l'ocupant.Això és sabut : l 'ocupant tracta de destruir-nos com a societat i com a República.
La pregunta bona és què farem els republicans.
La pregunta bona és com foragitem l'ocupant del nostre país.
La pregunta és quines accions emprenem per expulsar-los de casa nostra.
Que els sindicats nacionals catalans convoquin vaga general indefinida.
Que es retirin fons dels bancs de l'ocupant de forma massiva. Que ens donem de baixa dels proveïdors d'aigua i energia de l'ocupant, també de forma massiva. Que es faci un boicot a l'IBEX-35 i a les empreses espanyoles. Fem-lis mal a la butxaca.
Que el poble s'organitzi per a tallar carrers, vies, carreteres i autopistes. Que es provoqui el col·lapse dels transports i infraestructures de l'ocupant.
Que s'assenyali als feixistes i als ocupants com el que són : feixistes ocupants, i se'ls aïlli socialment. Que sàpiguen que aquest no serà mai el seu país.
Que ens defensem de les agressions. Ja n'hi ha prou de rebre cops i callar. Cremem els lliris i que cap agressió quedi sense resposta.
Que es construeixin xarxes de resistència per burlar al repressió. Que es construeixin xarxes d'auto-organització i d'activisme. Que el poder efectiu sigui del poble. Empoderem-nos. Som poder constituent. Fem el nostre procés constituent.
Fem que l'ocupant no tingui espai, ni obtingui cap benefici. Que no li quedi altre opció que la retirada.
Rebel·lem-nos.
Primer de tot, ja ho sabíem que l'ocupant buscaria una venjança el més cruel possible: tracten d'espantar-nos. NO poden matar-nos als 2.200.000 votants, com a mínim, que defensem la República i, per tant, la repressió s'acarnissa en els que ja tenen segrestats. Fan l'esperat. Busquen venjança per les derrotes, que encara els couen, de l'1 i 3 d'octubre i de 21 de desembre de 2017.
La pregunta no és què farà l'ocupant.Això és sabut : l 'ocupant tracta de destruir-nos com a societat i com a República.
La pregunta bona és què farem els republicans.
La pregunta bona és com foragitem l'ocupant del nostre país.
La pregunta és quines accions emprenem per expulsar-los de casa nostra.
Que els sindicats nacionals catalans convoquin vaga general indefinida.
Que es retirin fons dels bancs de l'ocupant de forma massiva. Que ens donem de baixa dels proveïdors d'aigua i energia de l'ocupant, també de forma massiva. Que es faci un boicot a l'IBEX-35 i a les empreses espanyoles. Fem-lis mal a la butxaca.
Que el poble s'organitzi per a tallar carrers, vies, carreteres i autopistes. Que es provoqui el col·lapse dels transports i infraestructures de l'ocupant.
Que s'assenyali als feixistes i als ocupants com el que són : feixistes ocupants, i se'ls aïlli socialment. Que sàpiguen que aquest no serà mai el seu país.
Que ens defensem de les agressions. Ja n'hi ha prou de rebre cops i callar. Cremem els lliris i que cap agressió quedi sense resposta.
Que es construeixin xarxes de resistència per burlar al repressió. Que es construeixin xarxes d'auto-organització i d'activisme. Que el poder efectiu sigui del poble. Empoderem-nos. Som poder constituent. Fem el nostre procés constituent.
Fem que l'ocupant no tingui espai, ni obtingui cap benefici. Que no li quedi altre opció que la retirada.
Rebel·lem-nos.
dissabte, 27 d’octubre del 2018
Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017.
Aquest pas ja el vam donar.
Hem de culminar.
Llibertat preses i presos polítics. Retorn de les exiliades i exiliats. Us volem lliures. Us volem a casa.
Som República. Des del 27 d'octubre de l'any passat. Però hem de desplegar-la. Hem de fer-la. Fem República.
És hora de posar-nos en marxa i acabar el que vam començar fa un any.
Ens han robat un any de llibertat a tots. Hem de recuperar el temps perdut. Si cal lluitar -ja ens han advertit que l'ocupant no es retirarà pacíficament- haurem de lluitar.
Si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang. Però si aquest és el camí que cal recórrer, que així sigui. Fa un any estàvem disposats i ho seguim estant. I som molts més que fa un any.
Llum als ulls, força al braç i visca la República.
Hem de culminar.
Llibertat preses i presos polítics. Retorn de les exiliades i exiliats. Us volem lliures. Us volem a casa.
Som República. Des del 27 d'octubre de l'any passat. Però hem de desplegar-la. Hem de fer-la. Fem República.
És hora de posar-nos en marxa i acabar el que vam començar fa un any.
Ens han robat un any de llibertat a tots. Hem de recuperar el temps perdut. Si cal lluitar -ja ens han advertit que l'ocupant no es retirarà pacíficament- haurem de lluitar.
Si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang. Però si aquest és el camí que cal recórrer, que així sigui. Fa un any estàvem disposats i ho seguim estant. I som molts més que fa un any.
Llum als ulls, força al braç i visca la República.
27-O. Crida a la mobilització. Prou de perdre el temps.
Avui fa un any que al Parlament es va proclamar la República.
Però no es fa defensar en cap moment ni es van donar passes per fer-la efectiva. Es va dir a la gent que esperava disposada a l'acció : "aneu a casa, o al cine, passeu la tarda amb la família".
No va haver resistència i qauell dia, que marcava una fita, un punt de no retorn, també va marcar l'inici d'una deriva.
No es va culminar, no es va avançar, es va renunciar a fer les passes endavant que faltaven, passes que ho sabem, haurien estat doloroses i de gran sacrifici : Espanya amenaçava amb la violència. Margallo ho ha tornat a fer fa pocs dies.
Ja ho sabíem. No és només que ho digui l'ex-ministre d'exteriors.
Només un il·lús pot creure que la màfia neo-franquista que controla l'estat espanyol renunciarà al 20% del PIB de forma civilitzada. Primer, les màfies mai són civilitzades. Són criminals i sense escrúpols. Si pel seu interès han de matar, maten. Per la seva banda, els franquistes i neo-franquistes són, per principis ideològics, violents. Si han de matar, maten. Aquestes bèsties són le que controlen els aparells de l'estat espanyol. Aquestes bèsties compten amb la indiferència, el suport explícit, o la por de la majoria (el famós "franquisme sociològic") de ciutadans espanyols. La prova, el "nacionalisme constitucionalista", els del 155, del PPSOEC's correspon a l'amplíssima majoria absoluta de votants.
No hi ha res a discutir amb franquistes i neo-franquistes. El seu gran argument és el recurs a la força, i això no canviarà. Mai pactaran un referèndum d'autodeterminació. És ontològicament impossible per al nacionalisme espanyol. Pretendre, doncs, que una superioritat moral, o ètica, ens permetrà l'alliberament de la República de forma pacífica és auto-engany.
Avui fa un any que es va proclamar la República. No s'ha desplegat. Pel camí, repressió, segrest i exili. Fins quan? Fins quan acotar el cap en nom d'una pretesa superioritat moral?
Ni que ho siguem. Ni que siguem moralment superiors a la màfia. No serveix de res si en cada transacció, en cada nòmina, aquesta màfia es cobra les seves "comissions" per garantir la nostra "seguretat" i els "serveis" que "ens presta".
No ens serveix de res ser la superioritat moral i democràtica sobre la màfia si els seus "jutges" són també part. No ens serveix de res protestar civilitzadament, si la resposta és violència i segrest.
Només serveix l'acció del poble, la mobilització constant. Hem de fer fora l'ocupant. Posar-lo contra les cordes. Oposar-s'hi a tot arreu on sigui possible. Fer-li la vida impossible. No hi ha una altre. I acceptar, estoicament, èticament, doncs, que caldrà el xoc. Que ells vindran amb porres i amb més que porres, i que caldrà plantar cara. Només la mobilització, aturades, talls de comunicacions, govern paral·lel... alliberarà la República. Espanya no fotrà el camp pacíficament del que ells consideren un territori ocupat, una propietat, una colònia. L'haurem de fer fora, doncs, i pagar el preu de la seva violència.
Ho aconseguirem. El camí és clar i, des de fa un any, ja no té marxa enrere.
Però ens hem de posar en marxa. No podem restar en aquests llimbs de la inacció, del deixar passar, de l'espera a no se sap què. Hem de marcar el pas. Fixar l'agenda. És la unilateralitat, estúpids! I no m'invento res. El mètode és ben conegut. Llegiu "De la dictadura a la democràcia".
Fa un any que hauríem de ser república, però no ho som. Ens han pres, o ens hem deixat prendre, un any de llibertat.
Mobilitzem-nos d'una vegada, plantem cara i culminem. Alliberem-nos tots. #FreeTothom!
Prou de perdre el temps!
Però no es fa defensar en cap moment ni es van donar passes per fer-la efectiva. Es va dir a la gent que esperava disposada a l'acció : "aneu a casa, o al cine, passeu la tarda amb la família".
No va haver resistència i qauell dia, que marcava una fita, un punt de no retorn, també va marcar l'inici d'una deriva.
No es va culminar, no es va avançar, es va renunciar a fer les passes endavant que faltaven, passes que ho sabem, haurien estat doloroses i de gran sacrifici : Espanya amenaçava amb la violència. Margallo ho ha tornat a fer fa pocs dies.
Ja ho sabíem. No és només que ho digui l'ex-ministre d'exteriors.
Només un il·lús pot creure que la màfia neo-franquista que controla l'estat espanyol renunciarà al 20% del PIB de forma civilitzada. Primer, les màfies mai són civilitzades. Són criminals i sense escrúpols. Si pel seu interès han de matar, maten. Per la seva banda, els franquistes i neo-franquistes són, per principis ideològics, violents. Si han de matar, maten. Aquestes bèsties són le que controlen els aparells de l'estat espanyol. Aquestes bèsties compten amb la indiferència, el suport explícit, o la por de la majoria (el famós "franquisme sociològic") de ciutadans espanyols. La prova, el "nacionalisme constitucionalista", els del 155, del PPSOEC's correspon a l'amplíssima majoria absoluta de votants.
No hi ha res a discutir amb franquistes i neo-franquistes. El seu gran argument és el recurs a la força, i això no canviarà. Mai pactaran un referèndum d'autodeterminació. És ontològicament impossible per al nacionalisme espanyol. Pretendre, doncs, que una superioritat moral, o ètica, ens permetrà l'alliberament de la República de forma pacífica és auto-engany.
Avui fa un any que es va proclamar la República. No s'ha desplegat. Pel camí, repressió, segrest i exili. Fins quan? Fins quan acotar el cap en nom d'una pretesa superioritat moral?
Ni que ho siguem. Ni que siguem moralment superiors a la màfia. No serveix de res si en cada transacció, en cada nòmina, aquesta màfia es cobra les seves "comissions" per garantir la nostra "seguretat" i els "serveis" que "ens presta".
No ens serveix de res ser la superioritat moral i democràtica sobre la màfia si els seus "jutges" són també part. No ens serveix de res protestar civilitzadament, si la resposta és violència i segrest.
Només serveix l'acció del poble, la mobilització constant. Hem de fer fora l'ocupant. Posar-lo contra les cordes. Oposar-s'hi a tot arreu on sigui possible. Fer-li la vida impossible. No hi ha una altre. I acceptar, estoicament, èticament, doncs, que caldrà el xoc. Que ells vindran amb porres i amb més que porres, i que caldrà plantar cara. Només la mobilització, aturades, talls de comunicacions, govern paral·lel... alliberarà la República. Espanya no fotrà el camp pacíficament del que ells consideren un territori ocupat, una propietat, una colònia. L'haurem de fer fora, doncs, i pagar el preu de la seva violència.
Ho aconseguirem. El camí és clar i, des de fa un any, ja no té marxa enrere.
Però ens hem de posar en marxa. No podem restar en aquests llimbs de la inacció, del deixar passar, de l'espera a no se sap què. Hem de marcar el pas. Fixar l'agenda. És la unilateralitat, estúpids! I no m'invento res. El mètode és ben conegut. Llegiu "De la dictadura a la democràcia".
Fa un any que hauríem de ser república, però no ho som. Ens han pres, o ens hem deixat prendre, un any de llibertat.
Mobilitzem-nos d'una vegada, plantem cara i culminem. Alliberem-nos tots. #FreeTothom!
Prou de perdre el temps!
dimarts, 16 d’octubre del 2018
Sànchez i Cuixart en lloc de tots
Un any a presó.
Jordi Cuixart i Jordi Sànchez porten un any se segrest a presó.
Són a presó ells perquè no ens podien tancar a tots. Com que no ens podien tancar a tots, van triar uns caps de turc : els líders de l'ANC i Òmnium. Repeteixo, els segresten a ells perquè no ens poden tancar a tots. Se salten les seves pròpies lleis perquè se'ls aplica el "dret de l'enemic", o el que és el mateix : "l'enemic no té cap dret".
I sí, Catalunya i Espanya són enemigues: Catalunya avui està ocupada policial i militarment. La repressió, començant pel segrest de Sànchez i Cuixart és la que exerceix un poder ocupant sobre un país ocupat.
Som enemics i ho serem fins que no es foragiti l'ocupant de Catalunya . Mentre no aconseguim foragitar l'enemic, no tindrem drets. O els drets que tindrem només seran concessions que en qualsevol moment podran ser retirades.
Cuixart i Sánchez ens recorden la pitjor cara de l'enemic.
Però el més important : ens recorden també la millor cara que hem de mostrar per alliberar el país i a nosaltres mateixos.
Ens recorden el compromís.
Ens recorden la importància de l'acció persistent i no-violenta als carrers.
Ens recorden que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.
Ens recorden que persistir és vèncer.
Ens recorden que Catalunya només ens té als catalans per alliberar-la.
Ens recorden que poden haver-hi causes més grans que un mateix.
Ens recorden que el sacrifici i l'esforç individual i col·lectiu són el camí.
Jo no els conec personalment. Mai els he tractat. No sé com són. Només sé, com tothom, que estan segrestats injustament, i que els missatges que ens arriben d'ells no són pas de derrota o de desil·lusió, ans al contrari, de dignitat, de persistència en els ideals, i d'amor i confiança en el país. D'ells m'arriba, un any després, un missatge d'esperança i de confiança en la República.
Jo em sento interpel·lat pel seu coratge.
Tota la meva solidaritat i afecte per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tota la meva solidaritat i afecte a les seves famílies, en especial parelles i fills, que són, juntament amb ells, les persones que pateixen més dolorosament aquest segrest infame.
I no oblidem mai, i que ens esperoni aquesta idea, que si ells són segrestats és perquè no ens podien segrestar a tots. No ens podien pegar a tots. No ens podien matar a tots. Prou que molts entre l'enemic segur que en tenen ganes, però ni podien, ni poden. No a tots.
Hem de posar-nos en moviment. No ens poden aturar. No a tots. Hem de fer la República i que la República alliberi als presos. L'enemic és fort i juga brut, però no pot contra tots. El desbordament democràtic i l'acció no-violenta han de ser el mètode. L'objectiu és clar.
Tornarem a tenir una nova oportunitat. Aviat. Hem après molt. Sobretot hem après que podem guanyar i quins errors hem d'evitar.
Aquest cop culminarem.
Confiança, persistència, intel·ligència i coratge.
Llum als ulls i força al braç!
Jordi Cuixart i Jordi Sànchez porten un any se segrest a presó.
Són a presó ells perquè no ens podien tancar a tots. Com que no ens podien tancar a tots, van triar uns caps de turc : els líders de l'ANC i Òmnium. Repeteixo, els segresten a ells perquè no ens poden tancar a tots. Se salten les seves pròpies lleis perquè se'ls aplica el "dret de l'enemic", o el que és el mateix : "l'enemic no té cap dret".
I sí, Catalunya i Espanya són enemigues: Catalunya avui està ocupada policial i militarment. La repressió, començant pel segrest de Sànchez i Cuixart és la que exerceix un poder ocupant sobre un país ocupat.
Som enemics i ho serem fins que no es foragiti l'ocupant de Catalunya . Mentre no aconseguim foragitar l'enemic, no tindrem drets. O els drets que tindrem només seran concessions que en qualsevol moment podran ser retirades.
Cuixart i Sánchez ens recorden la pitjor cara de l'enemic.
Però el més important : ens recorden també la millor cara que hem de mostrar per alliberar el país i a nosaltres mateixos.
Ens recorden el compromís.
Ens recorden la importància de l'acció persistent i no-violenta als carrers.
Ens recorden que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.
Ens recorden que persistir és vèncer.
Ens recorden que Catalunya només ens té als catalans per alliberar-la.
Ens recorden que poden haver-hi causes més grans que un mateix.
Ens recorden que el sacrifici i l'esforç individual i col·lectiu són el camí.
Jo no els conec personalment. Mai els he tractat. No sé com són. Només sé, com tothom, que estan segrestats injustament, i que els missatges que ens arriben d'ells no són pas de derrota o de desil·lusió, ans al contrari, de dignitat, de persistència en els ideals, i d'amor i confiança en el país. D'ells m'arriba, un any després, un missatge d'esperança i de confiança en la República.
Jo em sento interpel·lat pel seu coratge.
Tota la meva solidaritat i afecte per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tota la meva solidaritat i afecte a les seves famílies, en especial parelles i fills, que són, juntament amb ells, les persones que pateixen més dolorosament aquest segrest infame.
I no oblidem mai, i que ens esperoni aquesta idea, que si ells són segrestats és perquè no ens podien segrestar a tots. No ens podien pegar a tots. No ens podien matar a tots. Prou que molts entre l'enemic segur que en tenen ganes, però ni podien, ni poden. No a tots.
Hem de posar-nos en moviment. No ens poden aturar. No a tots. Hem de fer la República i que la República alliberi als presos. L'enemic és fort i juga brut, però no pot contra tots. El desbordament democràtic i l'acció no-violenta han de ser el mètode. L'objectiu és clar.
Tornarem a tenir una nova oportunitat. Aviat. Hem après molt. Sobretot hem après que podem guanyar i quins errors hem d'evitar.
Aquest cop culminarem.
Confiança, persistència, intel·ligència i coratge.
Llum als ulls i força al braç!
divendres, 12 d’octubre del 2018
Un conte. Tarda de cine.
La colla havia decidit anar al cinema, a veure una peli de terror. Per celebrar la castanyada. El "helloween" que deien ells. Una nova versió de Dràcula.
La pel·lícula arribava al seu clímax. Van Helsing i els seus col·laboradors havien localitzat la tomba de Dràcula i després de superar amb moltes angúnies i ensurts les trampes del vampir havien arribat, finalment, al sepulcre on el monstre s'amagava de la llum del dia. Sorolls, vents, i fenòmens sobrenaturals de tota mena s'esdevenien sense aturador, però, finalment, la tomba era oberta.
Dràcula era allà immobilitzat pels precs i l'aigua beneïda que els col·laboradors de Van Helsing llençaven contínuament sobre aquell lloc espantós i diabòlic.
Un col·laborador posa l'estaca sobre el pit de Dràcula que obri els ulls de cop i va xiular com una serp. Tothom es va esglaiar, però Van Helsing va fer un gest d'autoritat amb la ma per indicar a tots que es mantinguessin ferms.
I Dràcula va parlar :
- ¡Catalufos hijos de puta!
Van Helsing va mirar de fit a fit els ulls esbatanats i sanguinolents del vampir. Se li va inflar la veneta de la templa i, fredament, va mormolar :
- Ara sí que l'has cagat, fatxa de merda...
I amb tota la seva força va descarregar el martell sobre l'estaca que va travessar el cor del monstre.
Immediatament el col·laborador que estava situat darrera Dràcula va tallar-li el cap amb una destral de doble fulla.
Tota la sang que el vampir havia pres de centenars i milers de víctimes durant el pas dels segles va començar a a brollar del cos de la bèstia i va caure com una pluja terrible sobre Van Helsing i els seus.
Terrible, però alliberadora. Les víctimes per fi descansaven en pau.
Finalment la pluja roja cessà i es feu el silenci.
Els col·laboradors van calar foc a les restes del monstre.
Les cendres van ser portades als quatre racons més distants del món per a ser dispersades i que es perdés per sempre el record de la bèstia.
La colla tornava a casa per la passarel·la de la Rambla de Sants, en direcció a Badal. Anaven comentant la peli, com sempre feien quan tornaven del cine.
- El doblatge de Dràcula era una mica raro, no? vull dir que això dels catalufos m'ha sonat com una mica així...
- No, no, està bé. És així a l'original. És que l'original és en català!
- Ah, sí?
- Sí, és del Brams Stoker
- I aquest tiu no és anglès?
- El Bram Stoker, potser sí que ho és, però el Brams Stoker no. És l'àlies que s'ha fotut el Titot, que era el cantant de Brams, i d'això la conya de l'àlies. Pués el Titot de dia fa de conseller d'Interior del govern republicà de Catalunya, i de nit fa d'escriptor de novel·la gòtica. Ja veus, tiu!
- Què fort, tiu.
- Potser la peli tenia algun missatge.
- Sí, segur. Què pavu que ets, tiu... Una peli de vampirs i ja està.
*****
La pel·lícula arribava al seu clímax. Van Helsing i els seus col·laboradors havien localitzat la tomba de Dràcula i després de superar amb moltes angúnies i ensurts les trampes del vampir havien arribat, finalment, al sepulcre on el monstre s'amagava de la llum del dia. Sorolls, vents, i fenòmens sobrenaturals de tota mena s'esdevenien sense aturador, però, finalment, la tomba era oberta.
Dràcula era allà immobilitzat pels precs i l'aigua beneïda que els col·laboradors de Van Helsing llençaven contínuament sobre aquell lloc espantós i diabòlic.
Un col·laborador posa l'estaca sobre el pit de Dràcula que obri els ulls de cop i va xiular com una serp. Tothom es va esglaiar, però Van Helsing va fer un gest d'autoritat amb la ma per indicar a tots que es mantinguessin ferms.
I Dràcula va parlar :
- ¡Catalufos hijos de puta!
Van Helsing va mirar de fit a fit els ulls esbatanats i sanguinolents del vampir. Se li va inflar la veneta de la templa i, fredament, va mormolar :
- Ara sí que l'has cagat, fatxa de merda...
I amb tota la seva força va descarregar el martell sobre l'estaca que va travessar el cor del monstre.
Immediatament el col·laborador que estava situat darrera Dràcula va tallar-li el cap amb una destral de doble fulla.
Tota la sang que el vampir havia pres de centenars i milers de víctimes durant el pas dels segles va començar a a brollar del cos de la bèstia i va caure com una pluja terrible sobre Van Helsing i els seus.
Terrible, però alliberadora. Les víctimes per fi descansaven en pau.
Finalment la pluja roja cessà i es feu el silenci.
Els col·laboradors van calar foc a les restes del monstre.
Les cendres van ser portades als quatre racons més distants del món per a ser dispersades i que es perdés per sempre el record de la bèstia.
*****
La colla tornava a casa per la passarel·la de la Rambla de Sants, en direcció a Badal. Anaven comentant la peli, com sempre feien quan tornaven del cine.
- El doblatge de Dràcula era una mica raro, no? vull dir que això dels catalufos m'ha sonat com una mica així...
- No, no, està bé. És així a l'original. És que l'original és en català!
- Ah, sí?
- Sí, és del Brams Stoker
- I aquest tiu no és anglès?
- El Bram Stoker, potser sí que ho és, però el Brams Stoker no. És l'àlies que s'ha fotut el Titot, que era el cantant de Brams, i d'això la conya de l'àlies. Pués el Titot de dia fa de conseller d'Interior del govern republicà de Catalunya, i de nit fa d'escriptor de novel·la gòtica. Ja veus, tiu!
- Què fort, tiu.
- Potser la peli tenia algun missatge.
- Sí, segur. Què pavu que ets, tiu... Una peli de vampirs i ja està.
*****
Des de la passarel·la veien el cel enfosquint-se amb un fons vermell i violeta sobre l'Hospitalet i Sant Pere Màrtir.
Amb vol erràtic els rats penats caçaven insectes prop dels fanals que feia poca estona que s'havien encès.
12 d'octubre. Res a celebrar.
El millor twit que he llegit avui ha estat aquest :
Jo, per exemple, em sento molt orgullós de Catalunya. Algú dirà, i no sense una bona part de raó, que sentir-se orgullós d'haver nascut a un lloc o un altre, o d'haver-hi viscut, o de viure-hi no deixa de ser pueril. No discutirem. Ho és.
Reconeguem, però, que a manca de res millor, el fet de comptar amb una llarga tradició de savis, d'artistes, de sants, de benefactors de la humanitat, pot fer que un se senti orgullós de sentir-se part d'una comunitat. Que el fet de sentir-se part d'un corrent històric de revolucions i conquestes socials, de màrtirs i herois per la llibertat, pels valors humans, de ciutats i pobles resistents en batalles contra les tiranies, o sentir-se part, hereu, net o besnét de milícies, exercits populars o pobles alçats contra feixismes i dictadures pot, en certa manera, provocar un orgull íntim, o potser una crida a la responsabilitat, al compromís amb tots aquests que t'han precedit, a una convicció que ets a la banda correcta de la història.
El que passa és que les històries dels pobles presenten clars-i-obscurs. Per cada personatge històric del que en podem dir que és un exemple, segur que en podem trobar d'altres que en seran tot el contrari. Per cada victòria de la ètica trobarem derrotes. És com la vida mateixa : és un seguit d'alegries i tristeses, de moments d'orgull i de moments de vergonya. Tanmateix, només la gent profundament deprimida o trastornada es planteja el suïcidi. Potser no ens sentim orgullosos de la nostra vida però si estàs sa, no et planteges l'alternativa a viure.
Amb el teu país és una mica així. Si ets una mica crític -sanament crític, diria- hauràs d'acceptar que l'orgull patriòtic és una cosa que només funciona si et fixes en uns detalls i oblides d'altres. En tot cas, sembla que l'orgull patriòtic té més a veure amb una construcció intel·lectual que assenyala uns determinats valors i uns determinats moments històrics com a indiscutibles i que necessàriament han de ser acceptats i provocar una adhesió acrítica.
I torno a dir, això val per a tothom.
Val per als catalans i l'onze de setembre i val per als espanyols i el dotze d'octubre.
Qui diu aquestes dates diu d'altres. A tots els pobles del món podríem fer aquesta valoració. N'estic segur.
Justament, des d'aquest esperit crític, i des de la no adhesió a principis imposats, i sovint impostats, precisament per això, jo avui no tinc res a celebrar. No em crec la hispanidad. No és cap motiu d'orgull l'extermini dels pobles indígenes d'Amèrica. Em segueix semblant una barbaritat que algú, encara avui, parli de "descubrimiento", i de "conquistadores".
La realitat és que molts dels mals d'avui en dia a l'estat espanyol venen, precisament, d'una etapa d'imperialisme i disbauxa que va durar massa anys i que va permetre construir un imperi a partir de l'espoli; i quan l'espoli colonial ja no va ser possible el que va seguir va ser una etapa de decadència, descomposició i disgregació que encara dura i en la que no costa gaire incardinar els moviments independentistes català i basc.
Aquest octubre jo he commemorat el primer d'octubre, data que representa l'acte fundacional de la República Catalana. Que la farem, malgrat totes les dificultats, començant per nosaltres mateixos.
He commemorat el tres d'octubre, Dia en que el poble va controlar el país de dalt a baix i vam ser, de fet, República. No proclamada però sí efectiva. El dia en que vam respirar l'aire fresc de la llibertat nacional.
He commemorat el sis d'octubre : "el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'Estat espanyol."
Fa més de 90 anys, però avui tenim, un cop més, presos polítics, i exiliats. Espanya és una via morta. És una branca seca.
Fa més de 80 anys d'aquells fets i el conflicte entre Catalunya i Espanya persisteix, després d'una república, una dictadura, i una "democràcia". Que s'han demostrat inútils en la seva resolució.
Però a Catalunya ja hem votat i ja hem dit que volem la República. La farem.
Jo he commemorat aquestes dates. Commemorat, que no celebrat. Avui, per descomptat, ni he celebrat ni he de celebrar res ni commemorar res de res.
És molt cert. I, per descomptat, val per a tothom.Está bien sentirse orgulloso de tu país. Pero sería mejor tener motivos para ello.— Cris 🎗 (@gallifantes) 12 d’octubre de 2018
Jo, per exemple, em sento molt orgullós de Catalunya. Algú dirà, i no sense una bona part de raó, que sentir-se orgullós d'haver nascut a un lloc o un altre, o d'haver-hi viscut, o de viure-hi no deixa de ser pueril. No discutirem. Ho és.
Reconeguem, però, que a manca de res millor, el fet de comptar amb una llarga tradició de savis, d'artistes, de sants, de benefactors de la humanitat, pot fer que un se senti orgullós de sentir-se part d'una comunitat. Que el fet de sentir-se part d'un corrent històric de revolucions i conquestes socials, de màrtirs i herois per la llibertat, pels valors humans, de ciutats i pobles resistents en batalles contra les tiranies, o sentir-se part, hereu, net o besnét de milícies, exercits populars o pobles alçats contra feixismes i dictadures pot, en certa manera, provocar un orgull íntim, o potser una crida a la responsabilitat, al compromís amb tots aquests que t'han precedit, a una convicció que ets a la banda correcta de la història.
El que passa és que les històries dels pobles presenten clars-i-obscurs. Per cada personatge històric del que en podem dir que és un exemple, segur que en podem trobar d'altres que en seran tot el contrari. Per cada victòria de la ètica trobarem derrotes. És com la vida mateixa : és un seguit d'alegries i tristeses, de moments d'orgull i de moments de vergonya. Tanmateix, només la gent profundament deprimida o trastornada es planteja el suïcidi. Potser no ens sentim orgullosos de la nostra vida però si estàs sa, no et planteges l'alternativa a viure.
Amb el teu país és una mica així. Si ets una mica crític -sanament crític, diria- hauràs d'acceptar que l'orgull patriòtic és una cosa que només funciona si et fixes en uns detalls i oblides d'altres. En tot cas, sembla que l'orgull patriòtic té més a veure amb una construcció intel·lectual que assenyala uns determinats valors i uns determinats moments històrics com a indiscutibles i que necessàriament han de ser acceptats i provocar una adhesió acrítica.
I torno a dir, això val per a tothom.
Val per als catalans i l'onze de setembre i val per als espanyols i el dotze d'octubre.
Qui diu aquestes dates diu d'altres. A tots els pobles del món podríem fer aquesta valoració. N'estic segur.
Justament, des d'aquest esperit crític, i des de la no adhesió a principis imposats, i sovint impostats, precisament per això, jo avui no tinc res a celebrar. No em crec la hispanidad. No és cap motiu d'orgull l'extermini dels pobles indígenes d'Amèrica. Em segueix semblant una barbaritat que algú, encara avui, parli de "descubrimiento", i de "conquistadores".
La realitat és que molts dels mals d'avui en dia a l'estat espanyol venen, precisament, d'una etapa d'imperialisme i disbauxa que va durar massa anys i que va permetre construir un imperi a partir de l'espoli; i quan l'espoli colonial ja no va ser possible el que va seguir va ser una etapa de decadència, descomposició i disgregació que encara dura i en la que no costa gaire incardinar els moviments independentistes català i basc.
Aquest octubre jo he commemorat el primer d'octubre, data que representa l'acte fundacional de la República Catalana. Que la farem, malgrat totes les dificultats, començant per nosaltres mateixos.
He commemorat el tres d'octubre, Dia en que el poble va controlar el país de dalt a baix i vam ser, de fet, República. No proclamada però sí efectiva. El dia en que vam respirar l'aire fresc de la llibertat nacional.
He commemorat el sis d'octubre : "el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'Estat espanyol."
Fa més de 90 anys, però avui tenim, un cop més, presos polítics, i exiliats. Espanya és una via morta. És una branca seca.
Fa més de 80 anys d'aquells fets i el conflicte entre Catalunya i Espanya persisteix, després d'una república, una dictadura, i una "democràcia". Que s'han demostrat inútils en la seva resolució.
Però a Catalunya ja hem votat i ja hem dit que volem la República. La farem.
Jo he commemorat aquestes dates. Commemorat, que no celebrat. Avui, per descomptat, ni he celebrat ni he de celebrar res ni commemorar res de res.
dilluns, 1 d’octubre del 2018
Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.
Avui fa un any vam votar i vam guanyar. Per aquestes hores, a molts llocs hi havia eufòria, a molts d'altres, en canvi, es vivia en silenci, amb preocupació, el recompte de vots. Amb tota la gent que havia estat protegint el seu col·legi, amatent a la cada cop més improbable, però no descartable, arribada de furgons policials.
A Sants no van arribar els furgons. Malgrat els nervis per les falses alarmes que s'anaven succeint, o les denúncies de possibles infiltrats, al final, comptat i debatut, al Lluís Vives el dia va ser pacífic, i festiu en molts moments. Vaig passar bona part del dia al Lluís Vives, al carrer, o al seu pati.
Vam votar i vam guanyar. Va guanyar el sí, indiscutiblement, però vam guanyar tots els que vam votar, els del sí i els del no. Vam guanyar perquè el primer d'octubre de 2017 la que va guanyar va ser la democràcia, l'auto-organització, el respecte a la diferència. Vam guanyar tots. Va guanyar el Poble que se sent poble i vol ser-ho.
Mai oblidaré l'1 d'octubre de 2017.
El primer d'octubre vam fundar la República. Ens constarà més o menys desplegar-la -prou que avui tenim repressió, presó i exili- però el pas més important el vam donar. El pas definitiu. El que marca l'abans i el després. El final i l'inici.
És per això, perquè no hi ha volta enrere, que avui, tot el dia, hi han hagut actes i manifestacions per tot arreu (encara duren!). En particular, al Parlament de Catalunya, la gernació ha reclamat el final de l'autonomisme, el desplegament de la República i que el govern "efectiu" faci honor del qualificatiu.
El Poble és la força de la República. Aquesta batalla democràtica l'hem de guanyar. Si algú no està preparat, que s'aparti i que algú altre ocupi el lloc. No es deixarà a ningú enrere. Però, si us plau, que ningú faci de tap.
Avancem. Hem de continuar tibant. Haurem d'arriscar més i assumir-ho. No serà fàcil desplegar la República. Però ho farem. Hem de persistir. Fins aconseguir-ho.
Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.
A Sants no van arribar els furgons. Malgrat els nervis per les falses alarmes que s'anaven succeint, o les denúncies de possibles infiltrats, al final, comptat i debatut, al Lluís Vives el dia va ser pacífic, i festiu en molts moments. Vaig passar bona part del dia al Lluís Vives, al carrer, o al seu pati.
Vam votar i vam guanyar. Va guanyar el sí, indiscutiblement, però vam guanyar tots els que vam votar, els del sí i els del no. Vam guanyar perquè el primer d'octubre de 2017 la que va guanyar va ser la democràcia, l'auto-organització, el respecte a la diferència. Vam guanyar tots. Va guanyar el Poble que se sent poble i vol ser-ho.
Mai oblidaré l'1 d'octubre de 2017.
El primer d'octubre vam fundar la República. Ens constarà més o menys desplegar-la -prou que avui tenim repressió, presó i exili- però el pas més important el vam donar. El pas definitiu. El que marca l'abans i el després. El final i l'inici.
És per això, perquè no hi ha volta enrere, que avui, tot el dia, hi han hagut actes i manifestacions per tot arreu (encara duren!). En particular, al Parlament de Catalunya, la gernació ha reclamat el final de l'autonomisme, el desplegament de la República i que el govern "efectiu" faci honor del qualificatiu.
El Poble és la força de la República. Aquesta batalla democràtica l'hem de guanyar. Si algú no està preparat, que s'aparti i que algú altre ocupi el lloc. No es deixarà a ningú enrere. Però, si us plau, que ningú faci de tap.
Avancem. Hem de continuar tibant. Haurem d'arriscar més i assumir-ho. No serà fàcil desplegar la República. Però ho farem. Hem de persistir. Fins aconseguir-ho.
Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.
diumenge, 30 de setembre del 2018
Primer aniversari de la victòria independentista al Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya.
Ahir va haver a Barcelona una manifestació convocada pels sindicat policial Jusapol.
Sobre el paper, el sindicat es manifestava per demanar l'equiparació salarial entre els policies espanyols i els mossos d'esquadra.
En la pràctica, la manifestació es feia per "homenatjar" als policies que el primer d'octubre passat van venir a pegar-nos.
Aquesta manifestació era, a tots els efectes, una provocació.
La resposta va ser una contra-manifestació. Pel que diuen les cròniques, el nombre de persones que va participar a la contra-manifestació va superar àmpliament, en una proporció de sis a u, a la de participants en la manifestació policial.
La situació hauria pogut esdevenir realment violenta però, en la pràctica, no ho va ser. O no ho va ser tant com podria haver estat. Els mossos d'esquadra van interposar-se entre les dues manifestacions i, sigui per corporativisme o per la raó que sigui, els cops i les càrregues de la policia de la Generalitat van anar dirigides, principalment, contra els contra-manifestants.
El caràcter de la contra-manifestació va ser marcadament antifeixista. És important dir-ho perquè els moviments antifeixistes són els més actius i els més disposats a l'acció directa contra tot el que fa tuf de franquisme o feixismes para-policials o para-militars.
Tanmateix, el grau d'enfrontament d'ahir està a anys llum del que s'ha viscut a Barcelona amb motiu, per exemple, de vagues generals. Parlo per experiència pròpia.
Per això, vist amb una mica de distància, no puc deixar de sorprendre'm per la gent que avui i ahir mateix ja posaven el crit al cel dient que "havíem regalat la foto de la violència".
Perdoneu, la foto de la violència, i el vídeo, i la peli, i la sèrie de TV la porten emetent pels mitjans espanyols des de molt abans de l'1 d'octubre, o del 20 de setembre de l'any passat. Les fotos d'ahir ni tan sols estan a l'alçada del que ja s'ha dit i ensenyat de Catalunya als espanyols.
Aquí no s'ha regalat res. Aquí, el que va passar ahir, és que va haver una resposta digna a una provocació. també va passar que el molt maldestre govern de Quim Torra no va tenir prou cintura per ubicar -aïllar- aquesta manifestació dels ultres al mig de la muntanya de Montjuïc; o al mar, a cinc milles de la costa.
No només això. Algú ha d'explicar per què les bufes van caure totes (i això passa sovint amb la Brimo) a la banda antifeixista quan hi han imatges i fotografies de policies de Jusapol manifestant-se amb porres extensibles i material antiavalots. De veritat que un es presenta a una manifestació per reclamar l'equiparació salarial amb aquesta mena d'armament ? No serà, més aviat, que venien a buscar brega ? i a aquests angelets ningú els ha dit res ?
La realitat és que ahir la gent va dir que una cosa és la "revolució dels somriures" i una altre de ben diferent el parar sempre la galta. Fer un Tortosa a l'Arrimadas és, probablement, la tàctica correcta, però als energúmens feixistes com als d'ahir, o als que fan escamots nocturns encaputxats, amenaçant i armats amb cúters i pals, se'ls ha de parar els peus. Se'ls ha d'aturar. Si no ho fa la policia, algú ho haurà de fer.
A més, ha d'haver tensió. Seriosament. Si no hi ha tensió, si realment, la gent es limita a portar llacets i penjar banderes però després no trenca un plat, aleshores, deixem-ho córrer.
Els carrers han de ser nostres. Això vol dir que caldrà foragitar-ne als feixistes. Ho hauria de fer la policia, perquè els feixistes sí que són un perill públic, però la policia no ho fa. Haurem de defensar-nos.
Ahir, en tot cas, el que vam veure i confirmar, un cop més, és que la baula més dèbil de la cadena que estira de la República són els polítics. Partits i govern.
No oblidin mai, senyors polítics, que vostès primer de tot, són els nostres representants. Se'ls ha donat la capacitat de liderar, però no en contra de la gent. Hi ha un mandat democràtic per a fer la República. Si no són capaços de fer-lo prosperar, facin un pas al costat o enrere, i deixin que gent nova ocupi el seu lloc.
Com va dir algú, guanyarem perquè no tenen tantes presons per a tanta democràcia. El "prou màrtirs" és una trampa. Ningú vol màrtirs i, per començar, ja n'hi ha prou de parar la galta. El que hem de fer és reprendre la iniciativa, el ritme i l'agenda. Tibar i estirar ben fort. Buscar nous 1 i 3 d'octubre. No espereu negociacions que no arribaran mai. Prepareu el control del territori i fem-lo efectiu.
Demà serà 1 d'octubre. Primer aniversari del Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya. Referèndum que vam guanyar. Demà farà un any del més important acte fundacional de la República.
Encara no hem acabat. L'hem de fer efectiva. Costarà, però ja no hi ha marxa enrere.
Sobre el paper, el sindicat es manifestava per demanar l'equiparació salarial entre els policies espanyols i els mossos d'esquadra.
En la pràctica, la manifestació es feia per "homenatjar" als policies que el primer d'octubre passat van venir a pegar-nos.
Aquesta manifestació era, a tots els efectes, una provocació.
La resposta va ser una contra-manifestació. Pel que diuen les cròniques, el nombre de persones que va participar a la contra-manifestació va superar àmpliament, en una proporció de sis a u, a la de participants en la manifestació policial.
La situació hauria pogut esdevenir realment violenta però, en la pràctica, no ho va ser. O no ho va ser tant com podria haver estat. Els mossos d'esquadra van interposar-se entre les dues manifestacions i, sigui per corporativisme o per la raó que sigui, els cops i les càrregues de la policia de la Generalitat van anar dirigides, principalment, contra els contra-manifestants.
El caràcter de la contra-manifestació va ser marcadament antifeixista. És important dir-ho perquè els moviments antifeixistes són els més actius i els més disposats a l'acció directa contra tot el que fa tuf de franquisme o feixismes para-policials o para-militars.
Tanmateix, el grau d'enfrontament d'ahir està a anys llum del que s'ha viscut a Barcelona amb motiu, per exemple, de vagues generals. Parlo per experiència pròpia.
Per això, vist amb una mica de distància, no puc deixar de sorprendre'm per la gent que avui i ahir mateix ja posaven el crit al cel dient que "havíem regalat la foto de la violència".
Perdoneu, la foto de la violència, i el vídeo, i la peli, i la sèrie de TV la porten emetent pels mitjans espanyols des de molt abans de l'1 d'octubre, o del 20 de setembre de l'any passat. Les fotos d'ahir ni tan sols estan a l'alçada del que ja s'ha dit i ensenyat de Catalunya als espanyols.
Aquí no s'ha regalat res. Aquí, el que va passar ahir, és que va haver una resposta digna a una provocació. també va passar que el molt maldestre govern de Quim Torra no va tenir prou cintura per ubicar -aïllar- aquesta manifestació dels ultres al mig de la muntanya de Montjuïc; o al mar, a cinc milles de la costa.
No només això. Algú ha d'explicar per què les bufes van caure totes (i això passa sovint amb la Brimo) a la banda antifeixista quan hi han imatges i fotografies de policies de Jusapol manifestant-se amb porres extensibles i material antiavalots. De veritat que un es presenta a una manifestació per reclamar l'equiparació salarial amb aquesta mena d'armament ? No serà, més aviat, que venien a buscar brega ? i a aquests angelets ningú els ha dit res ?
La realitat és que ahir la gent va dir que una cosa és la "revolució dels somriures" i una altre de ben diferent el parar sempre la galta. Fer un Tortosa a l'Arrimadas és, probablement, la tàctica correcta, però als energúmens feixistes com als d'ahir, o als que fan escamots nocturns encaputxats, amenaçant i armats amb cúters i pals, se'ls ha de parar els peus. Se'ls ha d'aturar. Si no ho fa la policia, algú ho haurà de fer.
A més, ha d'haver tensió. Seriosament. Si no hi ha tensió, si realment, la gent es limita a portar llacets i penjar banderes però després no trenca un plat, aleshores, deixem-ho córrer.
Els carrers han de ser nostres. Això vol dir que caldrà foragitar-ne als feixistes. Ho hauria de fer la policia, perquè els feixistes sí que són un perill públic, però la policia no ho fa. Haurem de defensar-nos.
Ahir, en tot cas, el que vam veure i confirmar, un cop més, és que la baula més dèbil de la cadena que estira de la República són els polítics. Partits i govern.
No oblidin mai, senyors polítics, que vostès primer de tot, són els nostres representants. Se'ls ha donat la capacitat de liderar, però no en contra de la gent. Hi ha un mandat democràtic per a fer la República. Si no són capaços de fer-lo prosperar, facin un pas al costat o enrere, i deixin que gent nova ocupi el seu lloc.
Com va dir algú, guanyarem perquè no tenen tantes presons per a tanta democràcia. El "prou màrtirs" és una trampa. Ningú vol màrtirs i, per començar, ja n'hi ha prou de parar la galta. El que hem de fer és reprendre la iniciativa, el ritme i l'agenda. Tibar i estirar ben fort. Buscar nous 1 i 3 d'octubre. No espereu negociacions que no arribaran mai. Prepareu el control del territori i fem-lo efectiu.
Demà serà 1 d'octubre. Primer aniversari del Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya. Referèndum que vam guanyar. Demà farà un any del més important acte fundacional de la República.
Encara no hem acabat. L'hem de fer efectiva. Costarà, però ja no hi ha marxa enrere.
dilluns, 24 de setembre del 2018
Mercè 2018. Joan Margarit. Barcelona.
Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè. La patrona de Barcelona, i és festiu a ciutat. A Tarragona avui també és festiu. Santa Tecla va ser ahir, però com que era diumenge, s'ha passat el festiu a dilluns. A Calella de la Costa també fan festa amb motiu de la Minerva .
Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.
Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.
A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.
A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.
Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.
Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.
Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.
(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)
Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.
Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.
A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.
A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.
Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.
Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.
Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona
BARCELONA
Aquest nom és encara un refugi.La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.
(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)
dijous, 20 de setembre del 2018
Què vam aprendre el 20S?
Avui fa un any que l'estat espanyol va perpetrar el cop d'estat contra el govern de Catalunya amb l'assalt a diverses seus de conselleries i organismes de la Generalitat.
Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.
Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.
El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.
EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.
Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.
Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.
Aquella victòria va permetre les de l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.
No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.
Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.
Ha estat un any intens
Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.
No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.
En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.
Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.
Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.
Però no poden ser un tap.
Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.
Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.
Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.
Hem d'alliberar la República.
Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.
Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.
El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.
EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.
Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.
Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.
Aquella victòria va permetre les de l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.
No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.
Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.
Ha estat un any intens
Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.
No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.
En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.
Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.
Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.
Però no poden ser un tap.
Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.
Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.
Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.
Hem d'alliberar la República.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)