Repensar el vot del 26J

Iñaki té raó.

Escolteu, primer, al noiet del PSOE:

LA frase és diàfana: O guanya el PSOE o "no hay cambio" (traducció: "o guanya el PP").

Això ho ha interpretat correctament el sr. Gabilondo  que s'ha emprenyat, com era d'esperar. En el seu sermó d'avui, Iñaki ha dit:

En definitiva, quatre anys més de PP, amb el suport de C's. També ho crec.

Ho interpreto així: la majoria dels espanyols són molt feliços amb aquest repartiment de poder. La minoria dels que volen un canvi -accepto que Unidos Podemos volen un canvi de veritat. Em crec que el volen de debò- són, ai las! una minoria.

Tal com ho veig, en democràcia només hi ha un vot útil. El vot útil és el vot que et creus. En aquest sentit entenc que si algú creu, o se sent ben representat, votant a la confluència catalana de Podemos, doncs és perfectament respectable, i endavant amb el vot. Només faltaria. Això mateix val per al vot a tots els partits.

Un cop fet l'aclariment anterior, permeteu-me que provi de plantar la llavor del dubte sobre la confluència catalana de Podemos.

Crec, igual que Iñaki Gabilondo, que a les properes eleccions cristal·litzarà el gran pacte PPSOEC's. Probablement més per passiva (amb l'abstenció del PSOE), que per activa (amb Pedro Sánchez vicepresident de Rajoy, per dir alguna cosa).

Aquesta Gran Coalició aplaça per quatre anys, com a poc, totes les promeses de canvi de Podemos i les seves confluències. En el cas de Catalunya no fa més que posar sobre la taula, un cop més, la impossibilitat absoluta de que mai es faci un referèndum pactat amb l'estat. No es farà. Mai. Pactat, mai.

Però no només el referèndum. La Gran Coalició nacionalista espanyola garanteix l'hostilitat i l'agressivitat de l'estat envers la Generalitat. La de dalt (Catalunya) i la d'avall (País Valencià), i també contra el govern de les Illes Balears.

Potser al País Valencià i les Illes Balears el vot a les confluències de Podem sigui la millor forma de plantar cara al tripartit nacionalista espanyol. Però, i a Catalunya?

Catalunya està en un altre discurs polític. A Catalunya s'està en un procés d'Independència. Amb un govern independentista. El discurs del referèndum que mai serà està fora de lloc. Per altra banda, el discurs  de la confluència catalana de Podemos és, essencialment, el mateix discurs eco-socialdemòcrata, amb matisos, de ICv. Però és que, essencialment, aquest és el mateix discurs social d'ERC.   

La diferència important és que ERC no demana un impossible referèndum pactat. En aquest sentit, la proposta d'ERC és, aquesta sí, rupturista de veritat i amb un pla de canvi conegut i realitzable. ERC no proposa esperar almoines d'un estat que considera súbdits a tots els seus ciutadans. ERC proposa la construcció d'un estat propi al servei dels ciutadans fet des de l'empoderament dels ciutadans i amb un procés constituent popular i participatiu.

A Catalunya és possible fer-ho. Som prou gent per fer-ho. A Espanya no. No hi han prou gent amb ganes reals de canvi.

Demano, doncs, als possibles votants de la confluència catalana de Podemos -algun n'hi haurà que llegeixi això- que s'ho repensin. Que es repensin quin és el seu vot útil. Quin vot creuen que pot portar un canvi de veritat. Quin vot els representa millor. Que es repensin en quin vot creuen.

L'únic vot útil és el vot en el que creus.

Banc Expropiat

Fa un parell d'anys va ser Can Vies, a Sants, i enguany, el Banc Expropiat, a Gràcia.

No se si tots dos casos són gaire comparables però, el cas, és que tant en l'un com l'altre la gestió que ha fet l'ajuntament ha estat, més aviat, nefasta.

El moviment okupa és, des de fa molts anys, un grà al cul de l'ajuntament, independentment de qui ocupi la batllia.

Sembla com si en entrar a la plaça de Sant Jaume als polítics municipals se'ls oblidés el detall que Barcelona és una ciutat d'una enorme complexitat amb un substrat, diguem-ne, anarquista, molt important.

No parlo d'un anarquisme organitzat al voltant de sindicats o col·lectius llibertaris. Em refereixo a trets del caràcter: al mantenir distàncies amb les institucions; o a la idea que la missió de les forces d'ordre públic és més repressiva que de servei; o que "els bons ciutadans" només serveixen per a pagar els impostos, els peatges i els bitllets de transport religiosament... i ai d'ells si deixen de fer-ho.

La sospita que ser un "bon ciutadà" només et dona dret a fer de figurant del decorat. Fantàstic decorat, sens dubte, però de cartró-pedra al cap i a la fi. En canvi, ser un "bon ciutadà" no esvaeix el dubte sobre la qualitat i la disponibilitat dels serveis socials.

No ajuda, gens, a esvair aquests dubtes, que el cas Quintana hagi acabat amb absolucions. Sí, no és el mateix, i la responsabilitat, en aquest cas no és directament de l'ajuntament. Tant li fa. No ajuda. La percepció del poder és monolítica. Amb una imatge ho explico: no és Ajuntament i Generalitat, és plaça de Sant Jaume.

Barcelona és moltes coses. També hi ha una Barcelona insurgent i, sobretot, autogestionària. Des del meu particular punt de vista el model autogestionari és el que ofereix majors nivells de democràcia participativa.

Amb això no estic dient que la forma com el moviment okupa implementa el model sigui la correcta. No ho sé. No ho conec prou. Però si crec que la idea que els anima és bona; en definitiva, la de l'empoderament ciutadà.

També hi ha un gran problema de desconeixement. Una cosa és el moviment okupa i la xarxa d'Assemblees populars, Ateneus, Casals i CSOA de la ciutat. Una l'altre les ocupacions de pisos buits, i una tercera, les accions més o menys violentes dels black bloc. És un greu error posar tots tres al mateix sac.

O potser no. Potser interessadament es vol mantenir confusió sobre el moviment okupa. Potser també el moviment okupa hauria de fer un esforç més gran de comunicació. Un esforç que passes per sortir-se dels seus canals habituals. Canals on, segurament, hi aboca molta informació, però que són, essencialment, desconeguts per a la majoria.

En fi. La sang no ha arribat al riu (o, si més no, no n'ha arribat gaire) i els veïns de Gràcia tornen a tenir nits tranquil·les (amb permís dels bars). 

Però el conflicte no està resolt. El Banc Expropiat avui està tancat, però el moviment okupa ja ha anunciat que en cap cas renuncia a aquest espai: busqueu a Twitter el hashtag #TornemAlBanc.

Potser estaria bé que tant institucions com moviments socials fessin autocrítica.

Crec que les relacions de poder que tenim, o teníem, permeten fer aquesta autocrítica.  Jo crec que una ciutat més autogestionada, una ciutat amb una ciutadania empoderada és el model. No sé si la forma d'arribar-hi és amb Bancs Expropiats o amb CSA com Can Vies, però del que estic segur és que no ho és la repressió policial.

El que vull dir, doncs, és que potser que abans de la propera batussa s'asseguessin tots plegats a parlar una mica, no?

Estelades al Calderón

Era tan bèstia la prohibició de les estelades que, al final, un jutge ha aixecat la prohibició.

Millor. Molt millor. Però, en tot cas, la desconfiança envers l'estat espanyol segueix estant més que plenament justificada. La retirada de la prohibició no fa res més que tornar les coses a la situació original.

Situació original que era molt dolenta perquè, si ho repassem,alguna variació del numeret feixista d'acte de censura o intimidació apareix, en una forma o altre, de forma recurrent gairebé sempre que per l'estat espanyol hi ha algun esdeveniment amb molta gent, com una final esportiva, que involucra equips catalans.

Numerets feixistes que al país del costat, en el millor dels caos, provoquen indiferència, i en el pitjor compten amb una simpatia general poc o gens dissimulada.

Accepto que sempre hi ha alguna honorable excepció. Fins i tot que darrerament sovintegen. Però, a hores d'ara, segueixen sent l'excepció.

Tornem a la normalitat, doncs. A la lamentable normalitat.

I així, un cop superat el moment troll de la delegada del "gobierno", la final de Copa torna a ser "només un partit de futbol". Que guanyi, doncs, el millor (i que sigui el Barça!)

Això sí, de la xiulada no se n'escapen!

Banderes negres al Calderón

...I quan tothom estava distret pensant en les eleccions del 26J, i alguns deien que el suflé indepe, aquest cop sí, estava baixant, va arribar la delegada el "gobierno" a Madrit i va dir que es prohibien les estelades a la final de la Copa del Rei.

Com encara no he vist el cromo al Pinterest, postulo  a la delegada del "gobierno" com a nova heroïna indepe del mes de maig. Sincerament, crec que és una nominació merescuda i que ha ajudat a fer un bon grapat de nous indepes.

Pel que fa a la final,  jo ho tinc molt clar: primer de tot, cal anar a guanyar-la; segon, la xiulada ha de ser de rècord; tercer, si no es poden colar estelades perquè la policia es dedica a requisar-les i a tocar els nassos als seguidors del Barça, proposo com alternativa la bandera negra.

Bandera negra. Totalment negra, o si es vol, també l'opció de la bandera negra amb estel i creu de Santa Eulàlia, o la més explícita amb una calavera i el lema "lliures o morts".

La bandera negra, a més de ser la bandera i el color anarquista per excel·lència, expressa exactament el contrari que la bandera blanca. La bandera blanca vol dir rendició. La negra vol dir lluita a mort. Sense treva.

Sense arribar a aquest punt tan fort, la bandera negra és també la bandera que denuncia la censura

El problema de la bandera negra llisa és que també és la bandera de l'Estat Islàmic i els del PP encara diran que aquesta és la connexió que estaven buscant.

O sigui que millor incorporar algun símbol distintiu: La bandera negra amb estel i creu de Santa Eulàlia afegeix l'estel independentista i la creu de Santa Eulàlia identifica el drap com a barceloní.

Bé, suposo que un cop explicada la simbologia d'aquesta bandera queda bastant clar que no és una bandera pensada per anar fer les paus amb ningú. Al contrari. Es tracta d'una bandera de buscar brega. És una bandera tan independentista com les estelades, vermelles o blaves, però sense l'aire happy flower  dels seus color vius. La negra estelada amb la creu és una bandera, obertament, de guerra. No volies arròs? dues tasses!

"Potser que afluixis noi!" sí, potser m'estic passant, però aniria bé que tinguéssim clar que Espanya és un estat feixista i que està en conflicte (ells ho tenen claríssim que  estan en conflicte) amb la República Catalana. No volen dialogar ni parlar. Pretenen guanyar per anorreament del contrari.

Cosa que ara mateix ens juga a favor dels independentistes perquè són moltes i de calibre les cagades del "gobierno".

Justament per això, caldria deixar-los ben clar que la independència va de debò. Que hi ha conflicte i no s'evita. Que no ens rendim i que anem a totes.

"Ep! no perdem el nord! que només es tracta d'un partit de futbol!".  No, ja no. Era un partit de futbol fins que la "delegada del gobierno" va ficar-hi les urpes. A partir d'aquell moment es va transformar en un atac feixista a la democràcia i a la llibertat d'expressió, i un atac del nacionalisme espanyol, ranci i agressiu, contra ciutadans catalans que seran escorcollats i tractats com presumptes delinqüents només pel fet  de ser catalans i del Barça. Un acte d'intimidació amb la policia espanyola, com no, de còmplice.

No és una qüestió menor.

Fracàs i ridícul (però ara paguem tots)

Que els polítics espanyols són uns inútils i que no han aprovat ni primer de diàleg i democràcia ja era cosa sabuda.

Sabuda i demostrada pel fet concloent que les eleccions es repetiran el proper 26J.

Són uns inútils i uns incompetents. Però la seva incompetència és un problema gros per a tothom.

Més enllà del fet que les polítiques que plantegen puguin arribar a ser pernicioses, és dir, que siguin un problema de forma activa, el cas és que el seu grau d'inutilitat arriba a l'extrem que són problemàtics fins i tot per passiva.

I vet aquí que aquests inútils, incompetents, qui sap si prevaricadors, qui sap si amb interessos ocults i, per tant, corruptes, no s'han posat d'acord per fer que la campanya electoral sigui austera.

Ah! l'austeritat! virtut cristiana que evoca l'heroic ascetisme monàstic o ermità. Virtut honorable i ecològica. Virtut molt mal entesa pels polítics i, sens dubte, explicada i aplicada (als administrats) molt malament i, en conseqüència, rebutjada pel poble que és víctima de l'austeritat mal entesa.

Per tant, tots plegats pagarem dels nostres impostos una campanya electoral en la que es malbarataran paperetes, s'enviarà propaganda inútil de candidats inútils, es reservaran espais gratuïts de propaganda electoral als mitjans públics que paguem entre tots... en fi.

En fi, o no. Haurem de suportar que els inútils de torn (i esprem que només siguin inútils) gastin els nostres diners en l'esforç de convèncer-nos que no només no són inútils si no que, ves quina cosa, són el millor que ens podria passar. En definitiva, que són la polla en vinagre. Ja veus, tu.

La realitat és que el cos em demana dedicar el 26J  a passar el dia a la platja, i als inútils, que els bombin. No és anarquisme, és no deixar que et prenguin el pel.

Perquè, no ens enganyem: la possibilitat que es repeteixi el ridícul d'un bloqueig i, en conseqüència que les eleccions tornin a repetir-se al desembre és real, a compte, un altre cop, dels contribuents, per cert.

De totes formes, tenint en compte que a Catalunya hi ha un procés constituent i d'emancipació nacional en marxa, i vist que fins i tot en interinatge l'agressivitat del PP contra la Generalitat és pròpia dels fanàtics nacionalistes que, fet i fet, són , jo aniré a votar. Decidit. Independentista i d'esquerres, per descomptat.

Tot i que, o molt m'equivoco, o hi ha Rajoy per quatre anys més, i qui sap si amb el Pedrito Sánchez de vicepresident d'alguna cosa.

I unicorns de colors que veuen referèndums d'autodeterminació constitucionals.

Bolets al·lucinògens és el que han pres alguns.

26J. Fracàs i Ridícul.

Ho reconec. M'he equivocat del tot. Estava convençut que al final hi hauria un pacte in extremis del PPSOEC's però no ha estat així.

Per tant, el proper 26 de juny es tornaran a repetir les eleccions per triar el Gobierno.

Ara es pot dir, doncs: els partits espanyols han fracassat. Rotundament.

Han fracassat tots els partits que pretenien governar, és dir: PP, PSOE, C's, P's i, de fet, també IU.

La resta, partits d'àmbits locals, poden al·legar que formar part dels governs d'Espanya no ha estat mai al seus plans. Si de cas, com a molt, aspiren a tenir capacitat d'influència. Queden excusats.

Però els big five -fent servir el símil eurovisiu- han fracassat. No han estat capaços de fer un govern. S'han vetat els uns als altres i, fins i tot, a partits d'àmbit local. Han dilapidat els diners dels contribuents i ara cal tornar a fer unes noves eleccions. La qualitat democràtica de l'estat ha quedat reflectida com mai en aquest fracàs: incapaços de pactar i frontistes.

Ara bé, aquest fracàs no afecta a tots per igual. Algun, fin i tot, en poden sortir beneficiats: crec que és  encertat l'anàlisi que fa avui Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb.

Penso que el gran beneficiat de la repetició de les eleccions serà el PP: primer, hi haurà un increment de l'abstenció, fruit del desencant per aquest fracàs, però afectarà més a l'esquerres que a les dretes, com recorden els sociòlegs; segon, sembla molt probable que el PP recuperi part del vot prestat a C's.

O sigui, que tornarà a guanyar el PP i, probablement, la suma d PP i C's aquest cop sí que quedarà prop de la majoria absoluta. Per la banda de l'esquerra, és possible que es produeixi una reorganització a la baixa, i que al suma de P's, confluències i IU acabi superant al PSOE. Estaria bé. Però, de fet, serà inútil de cara a la reforma en profunditat de la Constitució.

Per cert, amb aquest escenari tothom qui parli de consultes o de referèndums d'autodeterminació acordats per Catalunya estarà venent fum. I tothom qui el compri, realment, s'haurà guanyat el dret de tatuar-se unicorns de colors a les natges.

En fi. Tot sigui, però, que l'esquerra retingui, malgrat tot, la capacitat de vetar a Rajoy i, en aquest cas, el supòsit que encara es tingui que tornar a repetir eleccions... al desembre!  esdevingui una realitat.

En fi. Espanya ha fet el ridícul internacional. Un cop més. I un cop més, per "mèrits" propis.

De portes endins, però, caldria que algú s'adonés del cop d'estat encobert que ha donat el PP. El PP està fent i desfent en un "règim d'interinitat" que, de fet, se'l salta com i quan vol. De fet sospito que, pel PP, l'escenari de tornar a repetir eleccions al desembre seria el millor que els podria passar. En aquesta interinitat en la que es salten el control parlamentari i està, de fet, en rebel·lia, la màfia pepera se sent d'allò més còmoda, sense la molèstia i les pèrdues de temps del joc parlamentari.

Espanya és avui, bàsicament, un estat fallit.

Mentrestant, a Catalunya, no estaria de més que poséssim en valor el fet que aquí sí que hi ha un govern fruit d'un pacte (un pacte impossible als ulls i la praxi espanyoles), i que té un projecte, independentista, i una voluntat d'acció social. I que tant el projecte com l'acció social estan sent atacats i sabotejats per l'estat espanyol, amb el TC com ariet.

Espanya és un estat fallit en mans de polítics mediocres i amb uns votants que, majoritàriament, estan d'acord amb aquesta mediocritat, i tot plegat regat amb una abundant dosi de catalanofòbia.

Potser encara no és el moment per a la DUI, però com més temps passa més evident és, per mi, que serà com acabarà tot plegat.

Així sigui.

Feliç Diada de Sant Jordi!

Bon dia i Feliç Sant Jordi!

Roses...

 ... i llibres!
   

Llibres en català del Projecte Gutenberg

Llibres a emboscall.com

Llibres a Viquitexts

... i tots els llibres electrònics que podreu trobar a Internet, o en paper a la vostra llibreria de confiança.

I una observació: Us heu fixat que  els llibres electrònics no han significat la desaparició del llibre en paper? Portem alguns anys de llibre electrònic i de formats digitals i aquesta és una afirmació, em sembla, que ja es pot fer.

L'aparició del llibre electrònic el que ha permès és un accés molt major a llibres i informació.

És dir, que el llibre electrònic fa que, en conjunt, es llegeixi més.

Segur que alguns hàbits de lectura han canviat i determinat tipus de "productes" escrits en paper deixen de tenir sentit amb el llibre electrònic: per la immediatesa d'accés  de l'e-book, pel propi temps de vida curt -l'obsolescència- del material escrit (com poden ser, per exemple, els manuals tècnics)... però, per la resta, em fa l'efecte que el llibre en paper té corda per estona.

No m'enrotllo més. Que vull sortir. Avui toca ser al carrer, amb la gent, les roses, els llibres, el sol i la primavera.

Que gaudiu d'una feliç i lluminosa diada de Sant Jordi!

Dia de la Terra 2016

    Avui, qui més qui menys, està fent els deures per demà, Sant Jordi i potser a la majoria se'ns deu haver passat que avui és el "Dia de la Terra". A Google no se li ha passat i han dedicat el doodle d'avui a la data.

    "Dia de la Terra", i també el "Dia de la Mare Terra", que és com l'ONU es refereix a aquest dia des de 2009. Dos noms gairebé idèntics per referir-se al mateix.

    Es pot discutir molt sobre l'eficàcia d'aquests "dies internacionals d'alguna cosa". Tot i la doble dedicació del dia, em fa l'efecte que al nostre país la data queda massa tapada per la força de la festa de demà. De totes formes crec que dedicar explícitament un dia a pensar en la cura del planeta és una bona cosa.

    De fet, per anar bé, caldria dedicar-hi, no un, si no tots els dies. Tots els dies haurien de ser el "Dia de la Terra", o de la "Mare Terra". La consciència ecològica hauria de ser quelcom que sorgís espontàniament.

    Costa. Penso que hauria de ser més senzill. No pot ser que la protecció del planeta acabi passant per les mans de polítics, o del mercat. Dubto que funcioni. Acabarà convertint-se la protecció de l'aire, dels oceans , de la biodiversitat en negocis i no tinc gens clar que el benefici i els interessos d'uns pocs acabin representant el millor per a la biosfera.

    A Catalunya, el grup de referència pel que fa a l'organització d'actes amb motiu d'aquesta dia internacional és l'associació Dia de la Terra, que forma part de la Earth Day Network.

    Tanmateix, l'acte principal que organitza l'associació Dia de la Terra és la Fira de la Terra, que es va fer el passat cap de setmana. Suposo que per evitar la proximitat amb el Sant Jordi. En tot cas, com diu l'eslògan, cada dia és el Dia de la Terra.

    Cada dia ha de ser el Dia de la Terra, això és el que es pretén amb el Compromís Verd.


    EL COMPROMÍS VERD

    PERQUÈ avui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, l’enverinament radioactiu dels sistemas naturals, la devastació dels boscos humits (tropicals i temperats), el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls...
PERQUÈ el futur del planeta depèn tant del compromís de cada país o nació, com del de cada persona, JO EM COMPROMETO A APORTAR LA MEVA CONTRIBUCIÓ PER EVITAR LA CONTINUADA DEGRADACIÓ DELS ECOSISTEMES DEL PLANETA, FENT QUE LA MEVA PREOCUPACIÓ PELS SISTEMES NATURALS, CULTURALS I SOCIALS IMPREGNI LES MEVES FORMES DE ACTUAR.


    Em comprometo a fer el màxim per reciclar, estalviar l’aigua, conservar l’energia i fer servir fonts renovables, emprar mitjans de transport eficients i mirar d’adoptar un estil de vida com si cada dia fos el DIA DE LA TERRA.


    COMPRAR: Em comprometo a fer el màxim a l’hora de comprar i utilitzar productes el menys danyosos possibles per als sistemes naturals i l’entorn. A més, tractaré sempre que pugui amb aquelles corporacions que promoguin una responsabilització ecològica global.

    VOTAR: Em comprometo a votar i donar suport a aquells/es candidats/es que demostrin una permanent preocupació per l’entorn.


    DONAR SUPORT: Em comprometo a donar suport a l’aprovació d’aquelles iniciatives que proposin lleis locals i/o nacionals i/o tractats internacionals que tinguin per finalitat la protecció de l’entorn.



Així sigui.

Feliç i compromès Dia de la Terra.

Cada dia és el Dia de la Terra

Pacte o eleccions? (spanish version)

S'esgoten les possibilitats. Sembla llunya però no fa tant: El pacte PSOE i C's no va superar el debat d'investidura. Més recentment, les discussions a tres entre PSOE, C's i P's han acabat amb la baralla entre P's i PSOE.

Pel camí, algunes enquestes diuen que, de repetir-se eleccions, el pacte PP + C's podria quedar-se a tocar de la majoria absoluta.

A dia d'avui, s'imposa la idea que les eleccions espanyoles es repetiran el proper 26 de juny.

Tanmateix, encara hi ha temps i possibilitats d'evitar aquestes noves eleccions.

Aquesta piulada de Pedro Sánchez del PSOE obre un munt de possibilitats:

Lo malo es que continúe Rajoy y lo peor es que se repitan las elecciones en España. #SánchezAR pic.twitter.com/gkgmgWQ4Qt

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 13 d’abril de 2016

Déu n'hi do.

Amb això que ha piulat el Pedrito, seria "coherent" que, per "sentit d'estat", fora el PSOE, a l'últim minut abans que acabi el plaç per a presentar candidats, que demanés al PP la "gran coalició" amb Rajoy al capdavant, of course.

No és tan difícil. El PSOE ja ha pactat amb C's un document que si desborda a algú és al PP per la dreta. De fet, la "gran pega" per al pacte PP-PSOE-C's era el nom de les cadires (i, en concret, la de Mariano). Doncs bé, el Pedrito ha vingut dir que això ja no és problema.

O sigui, jo crec que hem d'esperar la humiliació total i definitiva del PSOE enfront del PP. El PSOE assumeix definitivament el seu paper de força subsidiària dels interessos representats principalment pel PP i, en menor mesura, per C's. Es posa al seu servei. Millor ser cua de lleó, deuen pensar.

El que passa és que no tinc gaire clar que, arribats a aquest punt i vist el que diuen les enquestes, el PP vulgui formar un govern tripartit, quan només amb una mica de paciència pot fer un pacte de govern més natural i senzill amb C's i, de pas, enviar a la molèstia que representa el PSOE al calaix del fons de la història. O més ben dit, deixar-lo que se n'hi vagi tot solet pel seu propi peu.

I és que Rajoy amb totes les seves suposades pegues, i totes les seves suposades mancances s'està cruspint amb patates a tots aquests polítics tan joves, guapots i proactius. Rajoy no és esclau de la seva imatge ni del seu missatge, a diferència de Pedro, Pablo i Albert. "És que no té ni imatge ni missatge!" Sí, potser serà per això, però el cas és que, molt probablement, Rajoy serà el més votat el proper juny. A més discrepo, sí que té missatge. Déu ni do si en té. Una altre cosa és que a mi no m'agradi. El cas és que sí li agrada a una majoria.

Ho he dit algun altre cop: ningú arriba a president de govern si no té certes "virtuts". Potser "virtuts" no és la millor paraula. En tot cas, Rajoy té aquestes virtuts i, en canvi, el tres mosqueters de la "nova política" no les tenen.

No sé què passarà. Jo no crec que es pugui descartar una vergonya final per part del PSOE i, qui sap, si un pacte a tres PPSOEC's. És possible. Tindria alguns avantatges per Rajoy, sobretot pel que fa a la qüestió catalana. Tanmateix, potser en el seu càlcul la destrucció del PSOE pesa més i prefereix anar al 26J. Ves a saber.

En tot cas, quina és la lliçó? N'hi han vàries. La primera: no menystingueu a Rajoy, cal considerar sempre l'excepció al principi de Hanlon quan es jutja la seva actuació. Segona: no n'hi ha prou amb tenir una imatge molt jove, dinàmica i xupiguai. En política cal, sobretot, saber interpretar el que volen la majoria dels votants, i resulta que això ho fa millor Rajoy que Pedro, Pablo i Albert, per això rep, i rebrà, la majoria dels vots. Per si fos poc, aquesta majoria li dona un plus de legitimitat que no tenen, ni tindran, els tres mosqueters, per molt discurs que facin.

És molt dur. El PP és, essencialment, una organització mafiosa (el partit està imputat als jutjats) però, tanmateix, rep la majoria relativa dels vots del electors. És, de fet, la força més representativa de l'estat. Aplicant la transitiva, resulta que La màfia és la força més representativa de l'estat. He dit que era molt dur? No, és el que ve després de "dur".

Val la pena recordar-ho: ni canvis ni reformes constitucionals ni mandangues. Tot això és impossible mentre Rajoy i el que representa (i representa als seus votants) segueixin sent la minoria majoritària, la minoria majoritària imprescindible per a fer governs, la minoria majoritària amb capacitat de vetar qualsevol canvi o reforma. La minoria majoritària nacionalista espanyola, supremacista, nacional catòlica, franquista. Res a fer. I encara menys quan, finalment, PSOE i C's, en el fons només variacions de matís d'aquesta mateixa minoria majoritària, acotin el cap i acceptin sense reserves el seu paper subsidiari del grup alfa i principal.

Per aquestes raons, entre d'altres, aquí ens convindria no perdre ni el temps ni el nord que està marcat. Els divuit mesos ja només són quinze. La independència és urgent. Procés constituent i Independència. Anem per feina.

Han arribat? (els meus amics falciots)

Juro pel més sagrat que acabo de sentir el xisclet d'un falciot.

Ara, tot just que ha acabat el partit del Barça (ha guanyat, per cert) m'he assegut a l'ordinador a fer un cop d'ull al Facebook i  m'ha semblat sentir el xisclet d'un falciot pel balcó.

No l'he vist. Només l'he sentit. Potser ha estat una al·lucinació. Qui sap. Justament aquesta tarda, tornant a casa, pensava que pel cel ennuvolat de Barcelona encara no es veien els petits avions. Pensava que enguany encara no havien arribat els falciots. Un pensament trist, fins i tot angoixant, per mi.

Però no fa res, he sentit un xisclet. Dic que d'un falciot. Ara només se sent l'helicòpter de la policia que vigila la sortida del públic del Camp Nou.

Demà quan surti al carrer miraré el cel. Els buscaré. A veure si ja estan arribant. Els meus amics viatgers. Els espero amb moltes ganes.

Quan arriben els falciots és que arriba la primavera.

El seu xisclet impetuós és l'anunci que la vida torna a triomfar. Que arriba la llum, i l'escalfor. Es fa saber que arriba el bon temps!

Mireu-ho com vulgueu, però trobo que és una notícia immillorable.

Feliç primavera per a tothom. I si veieu un falciot volant, o sentiu el seu xisclet, saludeu-lo de part meva!

Doneu-li les gràcies per acompanyar-nos un any més! Per volar pel cel! pel seu cant! per l'alegria! per l'energia!

Protegiu-los. Els falciots estan molt ben adaptats al vol i les seves ales són, proporcionalment al seu cos, molt grans. Això els permet fer molta de la seva vida en vol però, en canvi, no els permet envolar-se des de terra (les seves ales xoquen amb el terra i no poden aletejar i enlairar-se). El cas és que no és infreqüent trobar polls de falciot per terra quan, mes cap a l'estiu, fan els seus primers intents per volar... i no se'n surten

Els falciots són una espècie protegida i, per tant, un particular no se'n pot fer càrrec ni tenir-lo en captiveri. Si trobeu un pollet de falciot pel terra cal trucar als agents rurals de la Generalitat per a que se'n facin càrrec, o bé portar-lo a un Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de la Generalitat.

Què fer si trobem un falciot a terra?

 

Papers de Panamà

Diuen que al món, una petita minoria posseeix més que la gran majoria.

D'això se'n diu avarícia i acaparament. L'acaparament i l'acumulació dels bens és una de les característiques essencials de funcionament del capitalisme: posseir més que els altres, encara que sigui físicament impossible poder gaudir d'aquests bens.

L'acumulació sense cap més altre objectiu que ella mateixa és un absurd. Un absurd perillós per a tothom, quan per aconseguir l'acumulació cal, prèviament, la depredació i el saqueig.

L'acumulació i l'avarícia, l'acaparament dels bens inclou també impedir de forma activa que els altres puguin accedir-ne o gaudir-ne. Aquest desig d'exclusivitat condueix directament a la corrupció, a l'evasió de capitals i al frau fiscal.

En el cas català, per exemple, es calcula que el frau fiscal és d'un ordre comparable al del dèficit fiscal de la Generalitat: prop de 16.000 milions d'euros.

És dir, sense frau fiscal, no ho haurien retallades ni la Generalitat tindria dèficit.

Doncs bé, això que passa a Catalunya, també passa a Espanya, i a Europa, i al món.

I no són només paraules.

Fa poques hores s'ha fet públic de forma simultània a mitjans de tot el món una filtració d'informació (més d'onze milions de documents!) que destapa que centenars de personalitats de tot el món han utilitzat els "serveis" d'una empresa de Panamà que els permetia exactament això: evadir impostos.

Es tracta de la filtració de documents més gran de la història i, pel que sembla, pot tractar-se, també, de l'escàndol de corrupció més important que s'hagi destapat mai, amb implicacions arreu del món.

Cal agraïr a "The International Consortium of Investigative Journalists" que hagin destapat el cas.

L'afer dels Papers de Panamà té un lloc web prop on s'informa del cas. (

Interessant també  analitzar quins han estat els mitjans que han destapat el cas.  Ara veurem també com de "independents" són els mitjans de comunicació "oficials".

WikiLeaks, The Panama Papers... sembla que la societat de la informació se'ls està entrebancant als corruptes del món.

Però no n'hi ha prou amb la denúncia. Ara caldrà que es faci justícia i, per això, cal democràcia i no serà fàcil. Doncs moltes de les "democràcies" del món  només ho són de fireta, amb poders judicials al servei de, precisament, aquest 1% corrupte, avariciós, acaparador, acumulador i depredador.

Aquesta és una batallà que va per llarg, doncs. Al món li convé una revolució. Li convé fer net. Desfer-se d'aquesta púrria que es creu per sobre dels demés. Costarà, perquè aquest 1% amb el pas dels anys ha procurat controlar els mecanismes del poder.

Però ara ja ningú podrà negar que hi són. Que existeixen i que són un perill. I que cal combatre'ls, atrapar-los, fer-los pagar i, sobretot, canviar el sistema que permet que els corruptes prosperin.

Ens n'hem de fer responsables en la part que ens toca, que no és petita: el món és com és per l'acció directa d'aquests malvats, però, sobretot, per la indiferència, o per l'aprovació silenciosa de la majoria.


Aquí la tenim, doncs, la prova que se'ns demanava que el capitalisme és, en essència, pervers. Que l'acumulació per l'acumulació condueixen a la corrupció i que la corrupció, en ella mateixa, és un gran negoci. És, de fet, el capitalisme destil·lat.

Això no ha fet  més que començar. Caldrà seguir i estar atents, doncs, al cas dels Papers de Panamà.

Aquest pot ser un escàndol demolidor. Però també, i més important, una espurna que cal aprofitar.

Hanlon i les hores

Aquesta nit caldrà avançar una hora el rellotge. Oficialment caldria fer-ho a les fues de la matinada, però jo crec que molts avançaran l'hora tot just en anar-se'n a dormir, o potser demà quan es llevin.

A efectes pràctics, aquesta hora de menys suposarà un lleuger jetlag durant un parell de dies i que, potser el més interessant, serà de dia quan surtis de la feina per la tarda. Fins i tot pot ser que encara sigui de dia quan arribis a casa.

La justificació oficial és l'estalvi d'energia. Però, el cas, és que hi han estudis que no veuen aquest estalvi d'energia per enlloc.

Però, pensant malament, crec que l'objectiu ocult d'aquests jocs amb les busques del rellotge és un altre: primer, crear esperit d'"equip". És com la mentida dels reis mags. Es tracta que tothom faci, o digui, una cosa de forma arbitrària. Sense cap més explicació raonable que perquè sí. Tothom forma part del joc. A totes les llars s'avança l'hora, abans, o després, amb ritual o sense, sols o acompanyats, però tothom. Es crea una complicitat. El que deia, un esperit de grup. I segona, i aquesta és més fosca: tothom obeeix. Tothom fa cas de l'ordre arbitrària i absurda. Ningú no la discuteix. L'ordre va de dalt a baix sense cap qüestionament. Encara que no tingui sentit. Encara que la seva utilitat sigui dubtosa.

L'energia seria el de menys. El més important seria el pur exercici del poder. Tothom ha de fer cas. Tothom ha d'adaptar els seus ritmes circadiaris per la simple voluntat de l'estat. Ni més ni menys que l'estat decidint quan te'n vas a dormir, quan et lleves, i en conseqüència també quan dines, sopes, i ja posats, quan vas de ventre o quan tens sexe. És el que Michel Foucault,  primer, i Toni Negri i Michael Hardt a Imperi, després, defineixen com biopoder.

Vist així, avançar l'hora perd molta de la seva gràcia. Perquè resulta que igual que la teva identitat és teva, també el teu cos és teu. Tu ets el teu cos. I hauries de ser tu, i només tu, qui descobrís quins són els ritmes biològics més escaients a la pròpia natura i als propi entorn. Però el món no funciona així.

Tothom ho farà. Tothom (del nostre entorn immediat) canviarà l'hora i s'adaptarà. En realitat, potser millor no pensar malament i convèncer-se que aquest no és més que un altre cas del meu estimat  principi de Hanlon: "No atribueixis a la malícia allò que es pot explicar adequadament per l'estupidesa". Personalment trobo que aquest principi és un dels cims de la saviesa humana.

Bé, tant se val. Me'n vaig a dormir. Demà quan em llevi ja canviaré l'hora als rellotges. Qui sap si amb el dubte: malícia o estupidesa? potser millor que els canviï després del cafè, que estaré de més bon humor.

Bona (i escurçada) nit!

Descansa en pau, Johan.

El 0-5 a Madrid. Els títols com jugador. El retorn com entrenador. Les lligues. El Dream Team. "Este es uno". "Salid y divertíos". "Gallina de piel". La primera Copa d'Europa. Les piruletes.

Ens va explicar, per la via dels fets, que queixar-se no serveix de res, que cal sortir, lluitar i guanyar. Que tenim el dret a guanyar i l'obligació d'esforçar-nos al màxim per aconseguir-ho.

Que és millor fer les coses bé, i amb ganes. Que has de gaudir amb el que fas. Que si és bonic, és millor. Que la millor defensa és un bon atac. Que la pilota és nostra i són els altres els que han de córrer. Que guanya el que marca més gols. Que fins l'ultim segon no hi ha res decidit.

Que no hem de fer drames i sí, en canvi, gaudir de la vida. Que és millor ser positiu. Que si la fortuna et somriu, has de ser agraït. I si no et somriu, també.

Que fumar mata. Que la salut és el primer. Que hem de ser solidaris.

Que ser un país de mida petita no és excusa per no ser un gran país. Que la grandesa es fa. I per fer-la cal donar un primer pas.

L'origen i l'esperit del Barça actual cal buscar-lo al Dream Team de Cruyff.

I m'atreviré a dir que aquest esperit va molt més enllà del club blaugrana.

Johan Cruyff, moltes gràcies, mestre. Descansa en pau.

Atemptat a Brussel·les

Atemptat a Brussel·les. Les notícies són confoses i encara no se'n coneix el nombre de víctimes.

En tot cas, els efectes ja s'estan deixant sentir: el ministre de l'interior francès (el francès! no el belga!) ha anunciat un increment molt important dels controls de seguretat a França.

Amb la qual cosa, els terroristes guanyen, i també tots aquells que volen fer servir la por per augmentar el control sobre la gent.

Guanyen els que diuen que cal tancar fronteres i no permetre l'arribada dels refugiats sirians.

Guanyen els que han alçat murs i tanques. A Hongria, a Grècia, i a Ceuta i Melilla, i a més llocs.

Guanyen els que volen retallar drets de circulació i drets a la privacitat.

Però el cas és que aquest nou atemptat demostra una cosa molt important: no existeix la seguretat absoluta. Bèlgica i França estaven, si fa no fa, en graus d'alerta màxima després dels atemptats de París i d'haver encerclat i capturat un dels membres més buscats del comando terrorista. Tanmateix, no han pogut evitar els atemptats d'avui a l'aeroport i el metro de Brussel·les.

I la resposta dels estats és posar més controls.

Però els controls no serveixen per aturar els terroristes. És evident que no serveixen. Als països en conflicte, amb tocs de queda rigorosos, amb exercits alerta, armats fins els dents i desplegats per combatre, els atemptats i els sabotatges són inevitables. Què no es podrà fer, doncs, a ciutats grans i amb forces de seguretat molt menors sobre el terreny?

I tanmateix, la seguretat és molt millor a les ciutats europees que als llocs en conflicte. Perquè la seguretat no depèn de la vigilància: depèn de l'absència de conflicte i del convenciment de la majoria de la capacitat de resoldre els conflictes de forma pacífica.

Aquesta confiança, però, s'està trencant. Està trencada. I no ajuda convertir els ciutadans en sospitosos, en manllevar-los la seva privacitat i els seus drets. No ajuda sotmetre'ls a controls. No ajuden el ghettos, ni ajuda la marginació social, ni l'atur, ni l'explotació, ni el racisme, ni els supremacismes.

Com no ajuda expulsar refugiats, ni permetre que s'ofeguin al Mediterrani, o que els massacrin a Síria. No ajuda pagar a Turquia per a que bloquegi els refugiats i apartar la vista quan aprofita per atacar als kurds.  Precisament als kurds, que estan a la primera línia de foc i en guerra oberta i declarada amb l'ISIS. Però que també lluiten per la seva independència.

Jo no sé què s'ha de fer, però sí sé que si no es canvia res, hi haurà més violència, es perdran més drets i llibertats, i el món serà més injust, més pobre i més brut.

I sí, potser sí que estem en guerra. Però no tinc gens clar on està l'enemic i qui és,

Si de veritat estem en guerra, doncs, comencem per acollir els refugiats. Ells, precisament, fugen de la guerra.

Els atemptats recents demostren que moltes coses s'han fet molt malament des de fa molt de temps. No anem molt sobrats de temps, però cal aturar-se i refredar-se. Què està passant? És aquesta l'Europa que volíem? És aquest el món que volíem? Quin futur volem i quin és possible? Com ho redrecem?

Herois Indepes

Heu sentit a parlar dels "Herois Indepes"? Es tracta d'un perfil de Pinterest (i també de Twitter i Facebook) que vol fer un "homenatge" a tots aquells que amb les seves declaracions, dits i fets permeten que l'independentisme avui sigui majoritari entre els catalans. "Són molts els herois indepes que dia a dia vetllen per generar nous independentistes a Catalunya. No ens agradaria deixar a cap d’aquests incansables lluitadors fora d’aquesta col·lecció. "

Doncs el penúltim (tothom vol ser un heroi i l'últim, a hores d'ara, és aquest) d'aquests herois ha estat el recentment triat nou catedràtic de la "Real Academia Española". Aquest personatge ha dit que "la educación [a Catalunya] está en manos de talibanes" i que “La educación en Cataluña consiste en enseñar odio a España y a lo español”.

#HeroisIndepes 285. Félix de Azúa: “La educación en Cataluña está en manos de talibanes.” pic.twitter.com/VCD7L85kLx

— Herois Indepes ||*|| (@HeroisIndepes) 13 de març de 2016

Personalment trobo que és molt merescut l'homenatge. Se li dedica un cromo  per les declaracions que ha fet pel seu nomenament a la RAE, però, de fet, n'és mereixedor per la seva trajectòria. El següent vídeo té tres anys i ja deia que l'educació a Catalunya és cosa de talibans.

Diu més coses. No té preu:




Indubtablement, mereixedor de cromo. Heroi Indepe. Gràcies, Félix (amb accent tancat, per no ofendre).

Ara bé, també us diré que l'esforç de l'amic Azúa no seria res si no fos perquè hi ha hagut a la RAE tot un grupet de "catedràtics" (Com Vargas Llosa, també un important Heroi Indepe

#HeroisIndepes 183. Vargas Llosa: "Es absolutamente absurdo pensar que Cataluña se pueda independizar de España." pic.twitter.com/P5rDmo7Sgi

— Herois Indepes ||*|| (@HeroisIndepes) 17 de novembre de 2013

) que han dit que aquest senyor mereixia formar part d'aquesta institució tan important.

I encara més: aquest esforç no seria res si aquesta elit d'"intel·lectuals" de prestigi no comptés amb el suport entusiasta, convençut i militant de tants i tants homes i dones de bona fe, de bona gent, de gent dialogant i culta i amiga de la Catalunya Real escampats per tot l'estat.

I ara mireu-me als ulls i repetiu-me els arguments en contra de la independència. Prometo no riure.

PD. Per cert, aquest proper dijous 17 de març arriba a les botigues la versió en paper de "Herois Indepes". Jo ja me l'he demanat pel Dia del Pare. Suposo que amb el ritme actual d'heroisme indepe per Sant Jordi ja arribarà a les llibreries el segon volum.

Molt contents d'encetar per fi aquesta setmana. Dijous surt al carrer el llibre dels #heroisindepes. Amb 'H' d'Azúa. pic.twitter.com/QrxFy5ju5t

— Herois Indepes ||*|| (@HeroisIndepes) 14 de març de 2016

8M. Dia Internacional de la Dona Treballadora

Dia Internacional de la Dona Treballadora. Treballadora a la llar o fora de la llar i, sovint, a tots dos llocs.

Diada de reivindicacions fonamentals: a igual feina igual salari. corresponsabilització de les tasques domèstiques, conciliació familiar, no discriminació per raó de sexe i, per descomptat, aturar la violència sexista, la que va dels micro-masclismes fins al terrorisme masclista més violent.

Es tracta de reivindicacions que estan lluny de ser reeixides al nostre país.

Diada, doncs, necessària. Primer de tot per recordar que hi ha molta feina per fer, i que no es pot quedar només en paraules. Feminitzar la societat es tradueix en fets concrets, en fer les coses d'una altre forma, més pacífica, més respectuosa, més empàtica.

Com cada any, els manifestos de dues organitzacions a les que em sento proper. Primer de tot, el manifest d'ERC.

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

El 8 de març de l'any 2016, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d'homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents. Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.

S'ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l'eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. La visualització i la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en els espais de presa de decisió públics i privats ni s'aproxima a la paritat.

Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaire possibilitats d'ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existents en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l'Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d'administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l'UGT amb dades del 2013, és d'un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.

Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la coresponsabilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.

Cal replantejar-nos el permís de paternitat. Hem d'apostar per permisos igualitaris com fan ja el països nòrdics. Això faria, d'una banda, que els homes es coresponsabilitzessin de la cura del fill o filles i, de l'altre, que la vida laboral de la dona no es veiés tant trencada o penalitzada pel fet de ser dona. Això implica també, acabar amb la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels Països Catalans desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com la Llei d'igualtat.

Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d'una nova societat més justa i igualitària. Hem de ser una peça clau en el Procés Constituent i tenir la certesa que la nostra República parlarà també amb veu de dona.

També apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i la militància del nostre partit per fer sentir la nostra presència i la nostra veu als diferents actes i mobilitzacions que es realitzaran a favor de la igualtat i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.

Dones amb tots els drets!



i segon, el comunicat de la CGT Catalunya i el col·lectiu Dones Llibertàries

El dia Internacional de la Dona Treballadora neix de la situació d’explotació laboral, de l’abús, de la situació de precarietat d’unes dones valentes que, es van plantar per dir ¡PROU ! (Podeu llegir la història dels orígens del 8 de març a: http://cgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf)

Cada 8 de març commemorem el Dia de les Dones Treballadores i totes les reivindicacions legítimes, històriques i actuals, contra el patriarcat i el sistema capitalista.

Des de la CGT, denunciem les situacions de doble discriminació que patim les dones, una com a classe treballadora (ja sigui remunerada o no, a través dels treballs reproductius i de cura) i una altra com a dones. Les successives "crisis" econòmiques, en què ens situen periòdicament la classe dominant polític-financera, segueixen mantenint un sistema social, polític i econòmic de progressiva desprotecció i precarització cap a les persones que desenvolupen la major part de les tasques productives i reproductives del país i cap a les persones que no poden treballar, mentre que incrementa l’escletxa salarial a favor dels equips directius, juntes d’accionistes i altres atracadors i corruptes que, des de la política, la patronal i les institucions públiques i privades, saquegen el país.

I així, any rere any, ens trobem novament resistint a les agressions brutals de la mateixa política neoliberal contra la classe treballadora en general, però que pega més fort en nosaltres, les dones, marginant-nos en treballs precaris, amb pitjors sous que els homes, major temporalitat en els contractes, en els quals se’ns reclama completa disponibilitat per jornades parcials, contractes per hores, exigint-nos una sobrequalificació, qüestionant la nostra professionalitat si volem compatibilitzar-la amb un projecte de maternitat, engrossint les llistes de l’atur o treballant en condicions d’esclaves a l’agricultura, en fàbriques, hostaleria, falses autònomes, serveis públics, professores interines, sanitàries i un llarg etc.

No ens acomodem encara que ens auguren temps de canvi. En el moviment llibertari hem après que les transformacions socials que volem no vindran de la mà del món polític, sinó de la consciència i mobilització social. Si les dones no lluitem pels nostres drets, ningú ho farà per nosaltres.

Utilitzant vells discursos recurrents, s’afirma que el nostre benestar depèn del "clima polític" de l’"estabilitat institucional". Estructures del capitalisme que només persegueixen la perpetuació de l’estatus dels seus privilegis a costa de la submissió i l’explotació de les altres. No obstant això, nosaltres tenim altres interessos oposats a aquests actors que volen imposar les condicions de les nostres vides.

Companyes, el poc que s’està avançant està sent fruit exclusivament de la lluita sindical i social alternativa que tenim oberta contra aquest patriarcat que, mitjançant el masclisme, perpetua la desigualtat en tots els ordres de la vida.

Ja que la nostra vida i dignitat és l’únic que posseïm, anem a defensar-les, lluitant. Organitzades construirem el nostre destí mitjançant la nostra pròpia acció davant els gestors de l’estat capitalista.

Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu.

TREBALLANT JUNTES PER LA NOSTRA REVOLUCIÓ

VISCA EL 8 DE MARÇ: DIA DE LA DONA TREBALLADORA

Donald Tusk: "Don't come to Europe"

Ahir Donald Tusk, President del consell Europeu, va piular això:

Appeal to potential illegal economic migrants: Don't come to Europe. Don't believe smugglers. No European country will be a transit country

— Donald Tusk (@eucopresident) 3 de març de 2016

"Advertència als potencials immigrants econòmics il·legals: No vingueu a Europa. No feu cas de les màfies traficants de persones. Cap país d'Europa serà un país de trànsit"

La frase és de vergonya.

És ètica: cap persona és il·legal pel fet de creuar una frontera per buscar feina per guanyar-se la vida. Tothom té l'impuls vital, l'instint, d'aixecar-se i marxar d'un lloc on no es pot viure per buscar-ne un de nou on poder fer-ho.

És més que un dret, és una necessitat primària, com respirar. igual com ningú pot ser il·legal per respirar tampoc ningú pot ser il·legal per fugir de la misèria, o de la violència, per buscar un lloc on viure dignament i mirar de fer realitat els somnis. Emigrar, migrar no és cap delicte.

En canvi sí que son un delicte, contra la humanitat, les morts pels naufragis de barques plenes d'immigrants al Mediterrani, els camps de refugiats insalubres, els filats i les tanques criminals, posats amb la intenció de tallar la carn, de fer sang i de causar dolor.  

És d'un cinisme esfereïdor, criminal, que se'ls digui que no poden venir quan la misèria econòmica i la violència que fan fugir a tants i tants immigrants estigui causada, directament, pels interessos econòmics de multinacionals europees, pels interessos geopolítics europeus, pel model de vida de consum i malbaratament dels ciutadans europeus.

I se'ls diu que no vinguin. Que seran il·legals. Sí, mira, fugen de la guerra, fugen de la misèria, se la juguen per creuar el Mediterrani, pateixen i moren, però venen. Als que arriben vius se'ls reté, se'ls amuntega en camps on passen fred i gana. I es diu que són un problema.

No són un problema. Són persones que volen viure.

Ja no tenim empatia? no serà que els tarats estem a aquesta banda del mar? És que no podem fer res més per ajudar-los?

I, si més no, que algú li digui a Donald Tusk que mantingui la boca tancada, ni que només sigui per no avergonyir-nos més.

Fiasco de Pedro Sánchez

Com era previsible el debat d'investidura ha acabat en fiasco i Pedro Sánchez no ha estat escollit president.

El que potser no era tan previsible ha estat el grau d'enfrontament, de mal rotllo i de mala llet que hi ha hagut. Si fa no fa tothom s'ha barallat amb tothom. Tothom li ha dit el nom del porc a tothom i, vist des de fora, sembla impossible que es pugui fer una majoria, sigui del color que sigui.

M'ha sorprès aquesta agror. Al Parlament de Catalunya, amb un grau de tensió molt més baix, es va esgotar fins a l'últim segon per fornir un pacte. Amb una crispació com la d'avui, algú creu que JxSí i CUP haurien arribat a cap acord? Però és que a més no es comparable, vist el panorama d'avui: la situació a Catalunya era més senzilla, el Parlament estava molt menys fragmentat i l'aritmètica era més simple.

Si tot plegat avui només s'ha vist teatre diria que ha estat sobreactuat. Però qui sap. Potser no. Potser aquest és el gust hispànic, però em fa l'efecte que per les nostres latituds aquests excessos no agraden tant.

En fi. Exactament com abans del debat, avui les opcions segueixen sent o bé el gran pacte PPSOEC'c, o bé la repetició de les eleccions. El pacte PSOE-C's pràcticament anuncia el pacte a tres, i l'argument és que si el PSOE pot pactar amb C's, també pot fer-ho, sense canviar una coma del pacte, amb el PP. Però aquest tripartit també presenta grans dificultats, i més després de les coses que s'han dit i les posicions que han quedat explicitades.

Perquè el PP només s'afegirà al tripartit nacionalista espanyol si el lidera. És dir, amb Rajoy de president. I això és inacceptable per Pedro Sánchez. El PSOE s'ha empassat molts gripaus amb el pacte amb C's. No poden, a més, agenollar-se davant Rajoy i fer-lo president. Potser si s'apartessin tots dos, Sánchez i Rajoy, i es pactés un president de consens del PP podrien arribar a posar-se d'acord.

Però no passarà. M'hi jugo un pèsol. Ni Rajoy ni Sánchez faran un Mas. A Rajoy i a Sánchez els perd l'ambició personal.

Però, sobretot, crec que el càlcul electoral que fa el PP i que caldrà confirmar amb enquestes i sondejos d'opinió: a hores d'ara, en unes noves eleccions, el PP espera recuperar molt del vot prestat a C's (un vot que haurà vist, horroritzat, que es posava al servei del PSOE).

EL PSOE, per la seva banda té molt més interès que el PP en no repetir les eleccions, perquè sap que, ara sí, serà desbordat per l'esquerra per Podemos i les seves confluències (molt del vot del PSOE haurà vist, horroritzat, com es posava al servei de C's, la marca blanca del PP).

Per C's el resultat d'avui no li serveix per laminar al PP. Potser li serveix per pescar entre l'electorat més ultra del PSOE. Sumant i restant, però, em fa l'efecte que a C's, amb noves eleccions, més aviat perdran alguns diputats.

En definitiva que ja han passat dos mesos sense govern al país veí per la banda de ponent. Ara tots plegats tenen dos mesos més per posar-se d'acord en algun pacte de govern.

Però els costarà, perquè se'ls ha escalfat la boca i s'han dit de tot menys bufons. Haurien de començar per prendre una til·la i calmar els ànims.

O no. Ja m'està bé que estiguin barallats i crispats i que es matin entre ells. Com independentista veure com els nacionalistes espanyols es barallen entre ells és divertit. No tan divertit com podria ser perquè, digue'm crític teatral, trobo que sobreactuen, que són excessius i histriònics i aquest estil no acaba de fer-me el pes. Però, en fi, si bé la interpretació és de poca qualitat, el guió, en canvi és força més interessant: de com un país petit aconsegueix la independència aprofitant la decadència i la divisió interna dels poders del país ocupant.

O sigui que, perquè no, a veure si hi ha sort i al final es repeteixen les eleccions al juny. I que es trobin de nou amb un bloqueig. Això ja seria l'hòstia, amb perdó.

Debat d'investidura (?) de Pedro Sánchez. Capítol 1.

Pedrito Sánchez i Albertito Rivera. Avui ja ha quedat clar que el tàndem dels xavalets guaperes no sortirà. Ni en primera ni en segona votació. No se si algú s'esperava el contrari, però avui ja ha quedat clar que no.

En contra tindran al PP, les diferents confluències de Podem, ERC i DiL, i potser alguns més.

En definitiva, que el pacte PSOE-C's a hores d'ara no serveix.

Tanmateix té fons: si el PSOE pot pactar amb C's se'n deriva, immediatament, que també pot fer-ho amb el PP. Per què? perquè PP i C's són, essencialemnt, el mateix.

És dir, aquest pacte PSOE-C's no fa més que anunciar el pacte PPSOEC's. Ara bé, podria ser que les ambicions personals de Pedrito i Mariano els portin a esperar fins l'últim segon, com va passar al nostre país. En definitiva, si el PP entra en aquest jocs serà per fer a Rajoy president, però això no ho pot acceptar el Pedritu, al menys per ara.

També podria ser que les ambicions personals de l'un i de l'altre i la seva absoluta falta de visió política els portin a un bloqueig i a noves eleccions al juny. Qui sap. Jo confio molt en l'infinita estupidesa dels "polítics" espanyols de la vella escola, i per molts joves que siguin, l'Albertitu i el Pedritu són vella escola. Escola carca, fins i tot.

Teatre, i del bo, és el que s'està fent a Madrid aquests dies. Per sort, de tant en tant, algú demostra criteri. Un parell d'intervencions: primer, Pablo Iglesias. Molt bé, Pablo. És elèctric i el seu discurs ha tingut moments realment molt bons. No us perdeu aquesta intervenció.



I segon, el sempre contundent Joan Tardà, fent-li uns aclariments importants al Pedritu (fins el min. 34, el discurs, i després les respostes)

Però, per acabar, el millor del debat. El moment de clímax assolit per Mariano Rajoy. El puto amo, amb perdó. No té preu. xD

Arnaldo Otegi torna a casa

Ahir Arnaldo Otegi va sortir de la presó de Logronyo després de complir la condemna de sis anys i mig per haver tractat de reorganitzar Batasuna, que havia estat il·legalitzada.

Sis anys i mig de presó per motius, doncs, estrictament polítics. Arnaldo Otegi ha estat presoner polític durant sis anys i mig.

El fet és aquest i aquesta és la qualitat de la "democràcia espanyola": una democràcia orgànica, just com s'auto-definia el règim franquista, i prou. En cap cas una democràcia per convicció.

Però la "lluita contra ETA" va servir per tapar les moltes i greus mancances democràtiques espanyoles: amb la llei de partits Batasuna es va il·legalitzar amb l'excusa que ETA es finançava a través seu; la llei anti-terrorista, encara vigent, també es va fer amb la intenció de la lluita contra ETA. La llei anti-terrorista conculca drets democràtics fonamentals.

La llei de partits i la llei anti-terrorista es podrien haver estalviat -i la democràcia no se n'hauria sentit dels seus efectes- si s'hagués fet una llei de finançament de partits que obligués als partits i les seves fundacions a explicar clarament d'on ve cada euro (i en aquella època, d'on venia cada pesseta) i a què es destina.

Però, és clar, la màfia no es fa lleis en contra. PP i PSOE sempre han rebutjat aquesta transparència. De fet, el PSOE, en el més pur estil de la Cosa Nostra, va triar fer la guerra bruta del GAL contra ETA. El govern espanyol, Espanya, van fer servir el terrorisme contra ETA. I, fins i tot, ho justificaven.

Avui sabem que aquesta opacitat tenia una explicació: els infinits casos de corrupció i de malversació de diners públics que han estat la característica definitòria dels successius governs de PSOE i PP. Corruptes i mafiosos. Embolicats en la "rojigüalda", i assenyalant el nacionalisme català i basc com l'origen de tots els mals de l'estat quan, en realitat, PP i PSOE han estat els grans corruptors, els grans depredadors i els principals responsables de la misèria democràtica d'Espanya. I segueixen, vegi's la llei mordaça.

Però ha passat el temps i Otegi ha sortit de presó. Torna a casa. Més tard o més d'hora Euskadi tindrà un president independentista, i és ben possible que això sigui aviat i que sigui Arnaldo Otegi. No han pogut amb ell. Ni podran amb el País Basc, ni amb Catalunya.

Els nostres països seran lliures. Aviat.

Que així sigui.