Avui el corró del PP ha fet un pas més en la reforma de les pensions.
Que el PP reformés les pensions estava cantat, des del moment en que van afirmar, jurar i perjurar que no les tocarien. Amb la reforma, les pensions perdran poder adquisitiu. Això també és profecia, per la mateixa raó que abans.
Que el sistema de pensions tal com està muntat ha d'acabar modificant-se és segur. Que la gent de menys de 50 no tindrem pensions amb un model com l'actual és, penso, també segur i cal reforma i racionalització. Ara bé, que una modificació es farà ara i malament, també és segur. Que abans que tocar les pensions algú hauria de deixar de pagar obres faraòniques inútils, i miríades d'assessors i consellers posats a dit; i milions d'euros que s'escolen en corrupció i saqueig a gran escala; o deixar de ficar les grapes a la caixa de les pensions per a fer estranyes combinacions d'auto-compra de deute públic... doncs també.
De l'anterior,a països més civilitzats se n'hi diu delictes econòmics i de corrupció. I està castigat.
Passa també que, posats a castigar, el PP prefereix castigar als altres. Avantatges de la majoria absoluta. El PP vol castigar la protesta per mínima que sigui: els escarnis, la resistència pacífica, o nomenar la mare d'un policia serà castigat amb més duresa. Amb molta més duresa.
Vist que cada cop més gent protesta i es queixa del saqueig i l'estafa de la que és víctima, la gran solució del PP és il·legalitzar la protesta i la queixa. Què has de fer, és clar, quan és el mateix PP el principal autor del saqueig i l'estafa (no pas l'únic, el PSOE i CiU també han tingut moments estel·lars; però avui és el PP el que està munyint la mamella majoritàriament)
Dramatitzo: "S'ha acabat la pobresa perquè l'hem prohibit. Coi, mira que era fàcil!", i algú diu: "Ep que això és fer trampa!", llavors s'hi tornen "Calla! traïdor! terrorista! sis mesos de presó per alterar l'ordre públic!" i, pel camí una pallissa de propina. No fa gràcia.
La llista dels greuges del PP és llarga i s'incrementa a cada dia que passa. Com durant els darrers quatre anys de l'Aznarat l'ambient es torna, cada cop més, opressiu i repressiu; i la mala llet que va acumulant-se, i la merda, no només metafòricament.
Però no hi han esclats d'emprenyamenta col·lectiva. Al contrari. Reconeguem-ho, al PP la qüestió catalana li està resultant una excusa perfecta. Si fins i tot estem gaudint el retorn del capitán Espanya!
Perquè fan servir la bandera per despistar. Cap novetat: el cas recent de Gibraltar, per exemple; o les vergonyoses declaracions del ministre de l'interior quan va visitar la caserna de la Guàrdia Civil de Vic en l'aniversari de l'atemptat d'ETA. És una tàctica coneguda que també s'ha fet servir aquí quan ha convingut.
Però no cola. Em fa l'efecte que, majoritàriament, aquí no cola (potser perquè és ben coneguda).
No cola. Ras i curt: el que hi ha és un "gobierno" mentider, autoritari, anti-democràtic, que està augmentant els nivells de repressió i que serveix a polítiques que afavoreixen els interessos de les elits financeres, empresarials i funcionarials madrilenyes. En aquest negoci abans comptaven també els "amics" del "Puente aereo", però ara ja no. En realitat, mai van ser del tot del club.
Interessos que no són cap altre que el de l'acumulació de riquesa i poder. "Redistribució" de riquesa. Però dels pobres (la classe mitja no existeix, som els pares) cap als rics. És d'una lògica senzilla, com totes les bones idees: foten les pensions als avis; i donen permís a la policia per estomacar als nets que van a protestar; i als iaioflautes també, ja posats.
Aquesta mena de jugades,senyors del PP, poden acabar, haurien d'acabar, es mereixen que acabin, com el rosari de l'aurora.
Tampoc seria cap novetat.
divendres, 22 de novembre del 2013
dimecres, 13 de novembre del 2013
La sabatilla de David
La sabatilla del Fernández permet explicar alguna cosa de com funciona aquest món en que vivim.
El diputat de la CUP va ensenyar-li la sabatilla a l'imputat pel forat de Bankia, Rodrigo Rato. No per a llençar-se-la, si no com a recordatori de les víctimes iraquianes de la Guerra de l'Iraq.
La Guerra de l'Iraq va respondre, exclusivament, a interessos econòmics i va ser secundada de forma entusiasta pel govern d'Aznar, en el que Rodrigo rato era vice-president i ministre d'economia.
Posteriorment, Rato va ser director gerent de l'FMI durant els anys previs a l'esclat de la bombolla financera. Bombolla que l'FMI hauria d'haver vist venir, però que ni va ensumar.
Rato ha tingut responsabilitats importants en una guerra i en desastres econòmics. Les víctimes han estat, de forma majoritària, gent dèbil i pobre, que com a conseqüència, han perdut la vida, la salut o els bens.
A Rato, com a premi pels "serveis prestats", el nomenen conseller a Telefònica.
Estavem parlant sobre això amb un company, al metro, de tornada a casa i el senyor del costat que ens estava escoltant s'indigna: "A aquest paio l'haurien de penjar pels collons", i no hi ha temps de debatre la mesura perquè el senyor baixa a Plaça Catalunya.
De fet, el David Fernández ha estat molt suau. Molt. Perquè quan parlem de Rato estem parlant d'algú que té les mans tacades de sang perquè es co-responsable de matances a l'Iraq; d'algú que és co-responsable de la major crisi econòmica de la història; co-responsable de l'empobriment de milions de persones d'arreu del món; d'algú que és co-responsable del forat de Bankia; co-responsable de l'empobriment de milers de persones a l'estat espanyol.
Això sí, a Madrid (i també a Barcelona) alguns han decidit que el terrorista és el senyor diputat electe de la CUP; i que Rato es mereix un respecte.
Respecte? No. Les víctimes de la guerra de l'Iraq sí que mereixen un respecte. La gent que s'ha empobrit amb la crisi, o amb Bankia, sí que mereix una reparació. L'han tingut? poc o gens. En canvi, Rato sí que ha cobrat les "reparacions" i els "serveis prestats". Ara, a més, li hem de tenir respecte?
No només això, a Madrid, els ultra-nacionalistes espanyols han aprofitat per fer befa del David Fernández i dels independentistes amb cognoms castellans.
Primera conclusió: Rato es "uno de los nuestros", fent servir una expressió de la màfia. Com és "de los nuestros", se'l protegeix passi el que passi. Donant-li la volta, si Rato es "uno de los suyos" es perquè la màfia deuen ser ells.
Segona conclusió: el nacionalisme espanyol és tan racista, tan supremacista, tan de pensament únic, tan curt de gambals que no pot concebre com a Catalunya la voluntat de ser està per sobre dels origens. No pot concebre la llibertat de construir, de triar, la pròpia identitat, també la identitat nacional. No pot concebre, ni tolerar, la llibertat de ser.
No ho entenen. No encaixa en el seu pensament únic. Curts de gambals. Ni hi ha, ni hi haurà, una forma única de ser català a Catalunya, o català i espanyol, o català i francès, o espanyol, o francès, o equatorià, o marroquí.... Justament perquè a Catalunya no hi ha pensament únic.
El que sí que hi ha la voluntat majoritària de ser ciutadans lliures.
Lliures. També lliures de gàngsters i mafiosos.
El diputat de la CUP va ensenyar-li la sabatilla a l'imputat pel forat de Bankia, Rodrigo Rato. No per a llençar-se-la, si no com a recordatori de les víctimes iraquianes de la Guerra de l'Iraq.
La Guerra de l'Iraq va respondre, exclusivament, a interessos econòmics i va ser secundada de forma entusiasta pel govern d'Aznar, en el que Rodrigo rato era vice-president i ministre d'economia.
Posteriorment, Rato va ser director gerent de l'FMI durant els anys previs a l'esclat de la bombolla financera. Bombolla que l'FMI hauria d'haver vist venir, però que ni va ensumar.
Rato ha tingut responsabilitats importants en una guerra i en desastres econòmics. Les víctimes han estat, de forma majoritària, gent dèbil i pobre, que com a conseqüència, han perdut la vida, la salut o els bens.
A Rato, com a premi pels "serveis prestats", el nomenen conseller a Telefònica.
Estavem parlant sobre això amb un company, al metro, de tornada a casa i el senyor del costat que ens estava escoltant s'indigna: "A aquest paio l'haurien de penjar pels collons", i no hi ha temps de debatre la mesura perquè el senyor baixa a Plaça Catalunya.
De fet, el David Fernández ha estat molt suau. Molt. Perquè quan parlem de Rato estem parlant d'algú que té les mans tacades de sang perquè es co-responsable de matances a l'Iraq; d'algú que és co-responsable de la major crisi econòmica de la història; co-responsable de l'empobriment de milions de persones d'arreu del món; d'algú que és co-responsable del forat de Bankia; co-responsable de l'empobriment de milers de persones a l'estat espanyol.
Això sí, a Madrid (i també a Barcelona) alguns han decidit que el terrorista és el senyor diputat electe de la CUP; i que Rato es mereix un respecte.
Respecte? No. Les víctimes de la guerra de l'Iraq sí que mereixen un respecte. La gent que s'ha empobrit amb la crisi, o amb Bankia, sí que mereix una reparació. L'han tingut? poc o gens. En canvi, Rato sí que ha cobrat les "reparacions" i els "serveis prestats". Ara, a més, li hem de tenir respecte?
No només això, a Madrid, els ultra-nacionalistes espanyols han aprofitat per fer befa del David Fernández i dels independentistes amb cognoms castellans.
Primera conclusió: Rato es "uno de los nuestros", fent servir una expressió de la màfia. Com és "de los nuestros", se'l protegeix passi el que passi. Donant-li la volta, si Rato es "uno de los suyos" es perquè la màfia deuen ser ells.
Segona conclusió: el nacionalisme espanyol és tan racista, tan supremacista, tan de pensament únic, tan curt de gambals que no pot concebre com a Catalunya la voluntat de ser està per sobre dels origens. No pot concebre la llibertat de construir, de triar, la pròpia identitat, també la identitat nacional. No pot concebre, ni tolerar, la llibertat de ser.
No ho entenen. No encaixa en el seu pensament únic. Curts de gambals. Ni hi ha, ni hi haurà, una forma única de ser català a Catalunya, o català i espanyol, o català i francès, o espanyol, o francès, o equatorià, o marroquí.... Justament perquè a Catalunya no hi ha pensament únic.
El que sí que hi ha la voluntat majoritària de ser ciutadans lliures.
Lliures. També lliures de gàngsters i mafiosos.
dilluns, 11 de novembre del 2013
Miquel Martí i Pol. 10 anys.
Avui és el desè aniversari de la mort del poeta Miquel Martí i Pol.
Com molta gent de la meva generació, el primer contacte amb Martí i Pol va ser per via acadèmica: era un dels noms de la llista d'autors que calia estudiar per aprovar l'examen de literatura catalana del batxillerat.
En aquella època estem parlant de mitjans del 80 (Mon Dieu!) i tenint en compte com n'era jo de cap de trons, amb prou feines això seria motiu suficient per a posar-me a estudiar el just per aprovar els examens i oblidar-ho tot a continuació.
Alguns anys més tard, pocs, vaig prendre consciència que jo era català, que el meu país existia i que la meva llengua era alguna cosa més que una assignatura molesta. Vaig descobrir que s'havien escrit grans coses en català. També coses íntimes, senzilles i personals. Vaig adonar-me, en definitiva, de la importància de la literatura. Dono gràcies que sempre m'ha agradat llegir, des de ben petit, i això em donava un punt de partida. Però sense res més, només era diversió. Em calia combinar la lectura amb una presa de consciència. En algun moment de finals dels 80 aquest click, aquest despertar, es va produir al meu cap. No era pas tan jove. Sempre he estat una mica totxo.
Vaig descobrir el catalanisme, el nacionalisme (reconeguem-ho, llavors era nacionalisme), la intuïció de les esquerres i les dretes i la importància de la política...Vaig començar a conèixer noms, cançons i himnes. També a Llach i, a través de Llach, a Martí i Pol. Redescobria Martí i Pol al carrer. Mentre enganxava algun cartell (més aviat pocs) quan era militant de La Crida.
En algun moment vaig llegir Martí i Pol. Els poemes. Em vaig assabentar de la historia d'aquell home i de la seva malaltia terrible, de la seva fragilitat, i del contrast miraculós d'aquell dolor amb la brillantor, amb la vida i l'energia, amb la sensibilitat, també amb la tristesa i l'amargor d'aquells poemes.
Per sempre més m'acompanyaren els poemes de Martí i Pol.
El millor homenatge és llegir: Poesia completa ...
... I escoltar (Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Josep Guardiola interpreten "Ara Mateix")
... i veure també: Escenificació de poemes de "El Poble"
... l'escenificació de poemes de "La fàbrica"
...o aquesta intensa "Elionor"
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
1
Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.
2
Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.
Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!
3
Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.
Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.
4
Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.
5
¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.
6
Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.
7
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
8
En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.
Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.
9
Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.
Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.
10
Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.
11
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història
L'Elionor
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
Balada
La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.
La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.
Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.
Nova oració del Parenostre
Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,
amén.
Mot d'ordre
Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar d emans i peus
mitja dotzena d'explotadors.
Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
als explotats.
Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.
De semàntica
Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.
La gent
La gent que es lleva
Quan encara és de nit.
La gent obscura que treballa
Quan encara és de nit
Obre sempre el primer
Solc a la neu,
Sap el retorn
De la primera oreneta
I rep la primera carícia
De la pluja.
Un privilegi seductor-diguem-ho-
que sovint no s’estima
com és degut.
És allò del costum!
La gent que es lleva
Quan encara és de nit
Ignora que el món recomença
Cada matí
Per la seva virtut,
Que el sofriment,
L’agermana amb milers d’homes
D’arreu del món
I que el seu gest
d’embolicar-se la bufanda,
o bé d’encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d’algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d’establir la pau
entre els homes de bona voluntat
Com molta gent de la meva generació, el primer contacte amb Martí i Pol va ser per via acadèmica: era un dels noms de la llista d'autors que calia estudiar per aprovar l'examen de literatura catalana del batxillerat.
En aquella època estem parlant de mitjans del 80 (Mon Dieu!) i tenint en compte com n'era jo de cap de trons, amb prou feines això seria motiu suficient per a posar-me a estudiar el just per aprovar els examens i oblidar-ho tot a continuació.
Alguns anys més tard, pocs, vaig prendre consciència que jo era català, que el meu país existia i que la meva llengua era alguna cosa més que una assignatura molesta. Vaig descobrir que s'havien escrit grans coses en català. També coses íntimes, senzilles i personals. Vaig adonar-me, en definitiva, de la importància de la literatura. Dono gràcies que sempre m'ha agradat llegir, des de ben petit, i això em donava un punt de partida. Però sense res més, només era diversió. Em calia combinar la lectura amb una presa de consciència. En algun moment de finals dels 80 aquest click, aquest despertar, es va produir al meu cap. No era pas tan jove. Sempre he estat una mica totxo.
Vaig descobrir el catalanisme, el nacionalisme (reconeguem-ho, llavors era nacionalisme), la intuïció de les esquerres i les dretes i la importància de la política...Vaig començar a conèixer noms, cançons i himnes. També a Llach i, a través de Llach, a Martí i Pol. Redescobria Martí i Pol al carrer. Mentre enganxava algun cartell (més aviat pocs) quan era militant de La Crida.
En algun moment vaig llegir Martí i Pol. Els poemes. Em vaig assabentar de la historia d'aquell home i de la seva malaltia terrible, de la seva fragilitat, i del contrast miraculós d'aquell dolor amb la brillantor, amb la vida i l'energia, amb la sensibilitat, també amb la tristesa i l'amargor d'aquells poemes.
Per sempre més m'acompanyaren els poemes de Martí i Pol.
El millor homenatge és llegir: Poesia completa ...
... I escoltar (Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Josep Guardiola interpreten "Ara Mateix")
... i veure també: Escenificació de poemes de "El Poble"
... l'escenificació de poemes de "La fàbrica"
...o aquesta intensa "Elionor"
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
1
Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.
2
Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.
Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!
3
Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.
Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.
4
Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.
5
¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.
6
Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.
7
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
8
En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.
Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.
9
Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.
Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.
10
Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.
11
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història
L'Elionor
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
Balada
La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.
La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.
Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.
Nova oració del Parenostre
Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,
amén.
Mot d'ordre
Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar d emans i peus
mitja dotzena d'explotadors.
Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
als explotats.
Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.
De semàntica
Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.
La gent
La gent que es lleva
Quan encara és de nit.
La gent obscura que treballa
Quan encara és de nit
Obre sempre el primer
Solc a la neu,
Sap el retorn
De la primera oreneta
I rep la primera carícia
De la pluja.
Un privilegi seductor-diguem-ho-
que sovint no s’estima
com és degut.
És allò del costum!
La gent que es lleva
Quan encara és de nit
Ignora que el món recomença
Cada matí
Per la seva virtut,
Que el sofriment,
L’agermana amb milers d’homes
D’arreu del món
I que el seu gest
d’embolicar-se la bufanda,
o bé d’encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d’algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d’establir la pau
entre els homes de bona voluntat
dimarts, 5 de novembre del 2013
Tanca RTVV
És una molt mala notícia el tancament de la Ràdio Televisió Valenciana.
Els mitjans públics tenen una missió fonamental que és la de garantir un espai de comunicació plural.
Al País Valencià, a més, la RTVV hauria d'haver estat una eina important -potser la més important, juntament amb l'ensenyament a les escoles- de la normalització lingüística.
És cert que als darrers temps la pluralitat de RTVV era més que qüestionable. Per exemple, la memorable intervenció de Mònica Oltra al debat entre candidats a les darreres eleccions autonòmiques del País Valencià el 2011 en que recordava que podia, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del seu canal públic, el que pagaven amb els seus impostos.
També és cert que la RTVV mai va assumir com a rol principal la normalització lingüística i que, de fet, la presència del Valencià havia estat de menys de la meitat del temps en algunes èpoques. Però, malgrat això, seguia sent un espai de normalització de la llengua.
El PP del País València ha fet servir la RTVV com instrument de propaganda; ha fet servir la RTVV per impedir la creació d'un espai comunicacional en català comú a tots els països de parla catalana: el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià; la "reciprocitat" d'emissions que mai va ser; per no parlar de la delirant exigència a TV de Catalunya de referir-se al País Valencià amb el vergonyós nom de "Comunitat Valenciana".
EL PP ha fet malbé un mitjà. L'han fet malbé tan a consciència que hom diria que semblava fet a propòsit. El Principi de Hanlon, però, em fa dir que és més probable que hagi estat el resultat d'anys i anys de direccions corruptes i maldestres les que que han abocat a aquest desenllaç.
Finalment, el PP ha tancat la RTVV. L'ERO a RTVV es va fer de forma arbitrària i, pel que ha dit el jutge, malament. Al seu moment, els treballadors afectats per l'ERO van anar a judici a defensar els seus llocs de treball i avui el jutge els ha donat la raó. La resposta del govern valencià ha estat immediata. No es pot readmetre els treballadors, i el deute acumulat i les indemnitzacions són el "motiu" del tancament immediat de la cadena.
La culpa del tancament, que és culpa, no és dels treballadors que han defensat els seus llocs de treball. La culpa la tenen els anys i anys de fer malbé, d'espatllar, d'aprofitar-se'n, de corrupcions diverses per part dels responsables polítics de la cadena. Culpa i vergonya. Avui s'ha consumat un fet penós per als valencians. Avui es constata que la depredació del PP s'ha endut per davant una estructura tan visible i influent com l'ens de comunicació audiovisual públic valencià.
No és quelcom menor. L'educació, la sanitat, la protecció social, la justícia, la seguretat, la comunicació... són serveis públics que han de ser-ho de qualitat i gratuïts. Però tot plegat ha estat anorreat. Avui cau sencera una d'aquestes potes.
Els ciutadans del País Valencià ho està passant molt malament. Prop d'un 30% d'atur. Dades negatives o molt negatives en educació, sanitat... Avui cau RTVV. No hi haurà una veu plural i en valencià que expliqui amb la visió pròpia del País Valencià el que està passant al País Valencià. Potser avui aquesta veu ja no era plural ni en valencià, però l'estructura existia. Podia tornar a ser-ho en un futur. Però ara ja no. Algun dia caldrà començar de nou, potser no de zero, però gairebé.
Com és que el PP del País Valencià s'entesta en fer mal al seu país? Com pot ser? Tant bé paga Madrid?
Espero que els ciutadans del País Valencià facin net d'aquests governs maldestres i corruptes, que durant anys i anys han malbaratat la força i els recursos del seu país.
Espero la reacció de dignitat del valencians. N'estic segur que la veurem.
Els mitjans públics tenen una missió fonamental que és la de garantir un espai de comunicació plural.
Al País Valencià, a més, la RTVV hauria d'haver estat una eina important -potser la més important, juntament amb l'ensenyament a les escoles- de la normalització lingüística.
És cert que als darrers temps la pluralitat de RTVV era més que qüestionable. Per exemple, la memorable intervenció de Mònica Oltra al debat entre candidats a les darreres eleccions autonòmiques del País Valencià el 2011 en que recordava que podia, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del seu canal públic, el que pagaven amb els seus impostos.
També és cert que la RTVV mai va assumir com a rol principal la normalització lingüística i que, de fet, la presència del Valencià havia estat de menys de la meitat del temps en algunes èpoques. Però, malgrat això, seguia sent un espai de normalització de la llengua.
El PP del País València ha fet servir la RTVV com instrument de propaganda; ha fet servir la RTVV per impedir la creació d'un espai comunicacional en català comú a tots els països de parla catalana: el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià; la "reciprocitat" d'emissions que mai va ser; per no parlar de la delirant exigència a TV de Catalunya de referir-se al País Valencià amb el vergonyós nom de "Comunitat Valenciana".
EL PP ha fet malbé un mitjà. L'han fet malbé tan a consciència que hom diria que semblava fet a propòsit. El Principi de Hanlon, però, em fa dir que és més probable que hagi estat el resultat d'anys i anys de direccions corruptes i maldestres les que que han abocat a aquest desenllaç.
Finalment, el PP ha tancat la RTVV. L'ERO a RTVV es va fer de forma arbitrària i, pel que ha dit el jutge, malament. Al seu moment, els treballadors afectats per l'ERO van anar a judici a defensar els seus llocs de treball i avui el jutge els ha donat la raó. La resposta del govern valencià ha estat immediata. No es pot readmetre els treballadors, i el deute acumulat i les indemnitzacions són el "motiu" del tancament immediat de la cadena.
La culpa del tancament, que és culpa, no és dels treballadors que han defensat els seus llocs de treball. La culpa la tenen els anys i anys de fer malbé, d'espatllar, d'aprofitar-se'n, de corrupcions diverses per part dels responsables polítics de la cadena. Culpa i vergonya. Avui s'ha consumat un fet penós per als valencians. Avui es constata que la depredació del PP s'ha endut per davant una estructura tan visible i influent com l'ens de comunicació audiovisual públic valencià.
No és quelcom menor. L'educació, la sanitat, la protecció social, la justícia, la seguretat, la comunicació... són serveis públics que han de ser-ho de qualitat i gratuïts. Però tot plegat ha estat anorreat. Avui cau sencera una d'aquestes potes.
Els ciutadans del País Valencià ho està passant molt malament. Prop d'un 30% d'atur. Dades negatives o molt negatives en educació, sanitat... Avui cau RTVV. No hi haurà una veu plural i en valencià que expliqui amb la visió pròpia del País Valencià el que està passant al País Valencià. Potser avui aquesta veu ja no era plural ni en valencià, però l'estructura existia. Podia tornar a ser-ho en un futur. Però ara ja no. Algun dia caldrà començar de nou, potser no de zero, però gairebé.
Com és que el PP del País Valencià s'entesta en fer mal al seu país? Com pot ser? Tant bé paga Madrid?
Espero que els ciutadans del País Valencià facin net d'aquests governs maldestres i corruptes, que durant anys i anys han malbaratat la força i els recursos del seu país.
Espero la reacció de dignitat del valencians. N'estic segur que la veurem.
diumenge, 3 de novembre del 2013
Diaris i enquestes madrilenyes
Un principi de la propaganda goebbelsiana diu que a força de repetir una mentida aquesta acaba sent veritat.
Doncs bé, resulta que determinats sectors de la premsa madrilenya han decidit que la solució al problema català és crear una "veritat". La veritat que volen crear és que "la tercera via" és l'opció preferida pels ciutadans de Catalunya.
Ni més ni menys que "El País" s'ha posat a la feina. No està sol en aquesta tasca: "El Periódico" i "La Vanguardia" també malden des de fa temps per donar ales a la "tercera via".
És molt interessant. Ningú sap exactament en què consisteix la "tercera via" però a "El País" afirmen que és l'opció majoritària. Caram!
Aquí és on em despisto: no havíem quedat que la majoria era silenciosa? A veure, segons "ABC", "La Razón" i "El Mundo" la majoria silenciosa dels catalans són contraris a la independència.
Més que contraris: són bel·ligerants.
Però com són gent d'ordre prefereixen mantenir-se en silenci i suportar estoicament l'asfixiant atmosfera de nacionalisme exacerbat que oprimeix la comunitat autònoma.
Veiem el problema, no? A Madrid uns diuen que els catalans que volen la tercera via són majoria. Uns altres, també a Madrid, diuen que la majoria silenciosa dels catalans és contrària a la independència.
Deixeu-me que us digui què passarà: que a Madrid ara es barallaran entre ells.Ara es barallaran per veure qui té raó sobre el que pensen la majoria dels catalans.
Veig venir que el bloc "ABC", "La Razón" i "El Mundo" els faltarà temps per titllar al bloc liderat per "El País" d'anti-espanyols, d'anti-constitucionalistes, i de coses molt pitjors que no es poden dir, que aquí hi han nens.
El País, per la seva banda, podrà brandar que el seu discurs és coincident amb el dels dos diaris barcelonins. Si ho diuen els diaris de Barcelona serà per alguna cosa, no?
El que no dirà el País és que a Barcelona aquests dos diaris estan perdent lectors a marxes forçades.
El que no dirà cap d'aquest diaris és que l'opinió dels catalans és cosa dels catalans, no dels diaris de Madrid; i tampoc dels diaris de Barcelona.
Només una obvietat: si es vol saber l'opinió dels catalans, hi ha una forma fàcil. Fer una consulta de veritat. "Però que pregunti també sobre la "tercera via"!" diran alguns. Seria lícit respondre "quina tercera via?" "quina proposta hi ha sobre la taula que hàgim pogut llegir-la, analitzar-la, debatre-la, negociar-la i ara, finalment, sotmetre-la a consulta?"
Cap. No n'hi ha cap. No en tenen cap. Ni la tindran. Ni tard ni d'hora. La reforma constitucional que proposen els apòstols de la tercera via és impossible. Perquè no depèn només d'ells; també depèn del que digui el PP; i el PP s'hi ha posat de cul a la "tercera via".
Però és que, en realitat, els diaris madrilenys tenen un públic, que no és el català. Els diaris madrilenys són de consum intern pels madrilenys, i responen al que volen llegir el seu públic.
Fet: a Madrid es creuen que són el melic del món. Que són la capital d'un antic imperi i d'unes "provincias". Com de costum es pensen que són ells i només ells els que decideixen el que volen i pensen els súbdits. Cal tenir present això.
Responent a aquesta forma de pensar, s'escriuen articles, editorials i es cuinen enquestes.
Fet: a Madrid es creuen que són el melic del món. Que són la capital d'un antic imperi i d'unes "provincias". Com de costum es pensen que són ells i només ells els que decideixen el que volen i pensen els súbdits. Cal tenir present això.
Responent a aquesta forma de pensar, s'escriuen articles, editorials i es cuinen enquestes.
Enquestes i editorials de consum intern dels madrilenys. Res.
Evidentment, cap oferta real que mereixi ser escoltada des de Catalunya.
Soroll i escarafalls. Però són discursos per a la parròquia. Res que interessi per aquestes latituds.
Evidentment, cap oferta real que mereixi ser escoltada des de Catalunya.
Soroll i escarafalls. Però són discursos per a la parròquia. Res que interessi per aquestes latituds.
Mireu, abans d'acabar l'any es farà pública la data i la pregunta de la consulta.
La consulta es farà amb o sense autorització de l'estat. Això vol dir que la Declaració Unilateral d'Independència ja és al forn.
La consulta contindrà una pregunta explícita amb resposta explícita: sí o no.
Es preguntarà sobre la independència de Catalunya.
Es preguntarà sobre la independència de Catalunya.
Catalunya serà el proper estat d'Europa.
dijous, 31 d’octubre del 2013
Post 1000. Gràcies, amics!
El comptador del blog diu que aquest és el post que fa 1000.
1000 posts donen per molt. Per a dir moltes bestieses i també per a dir alguna cosa rumiada. Si més no, espero que alguna!
El blog funciona des de 2006. Per tant ja té una mica més de set anys.
No em preocupa gaire el nombre de visites que pugui rebre el blog. Una mica sí, a veure. Però em preocupa, sobretot, qui ho llegeix i què llegeix. Tinc amigues i amics (ep! aprofito per saludar-vos! ;-) que algun cop deuen llegir les coses que escric i d'alguna manera penso en ells, penso en vosaltres, quan escric.
En molts dels escrits hi ha una primera fase en que deixo que se m'enduguin els dimonis; gairebé sempre va seguida d'una reflexió, de moltes relectures, d'un procés d'edició i correcció, de moure de lloc paràgrafs, d'omplir buits... (i, al final, sempre hi han errades!)
Penso en els amics que potser llegiran i que, ja que es prenen la molèstia, jo hauria de, com a mínim, ser ordenat en l'exposició i respectuós amb la llengua. Si més no en la mida de la meva capacitat i coneixements, que són molt millorables.
Penso en vosaltres, amigues i amics. I vosaltres m'ajudeu. Perquè al final aquest blog em serveix, sobretot, a mi. M'ajuda a clarificar idees, a donar-lis la volta, a analitzar aspectes que potser no havia considerat, m'ajuda a sintetitzar idees noves. Em permet expressar sentiments, i emocions, i històries i contes i compartir-los amb vosaltres. D'una forma diferent, segur, potser no tan agradable com seria xerrant a un bar tot fent una cervesa.
Amb alguns de vosaltres sí que tinc la possibilitat de xerrar sovint i cara a cara. Amb d'altres no, perquè la distància i els quefers diaris no ens deixen compartir tantes estones com caldria. Mai un blog substituirà l'escalf d'amics propers. Però almenys, espero compartir amb vosaltres aquests escrits i aquests pensament. Sapigueu que, en bona part, també en sou els autors.
Mil gràcies!
1000 posts donen per molt. Per a dir moltes bestieses i també per a dir alguna cosa rumiada. Si més no, espero que alguna!
El blog funciona des de 2006. Per tant ja té una mica més de set anys.
No em preocupa gaire el nombre de visites que pugui rebre el blog. Una mica sí, a veure. Però em preocupa, sobretot, qui ho llegeix i què llegeix. Tinc amigues i amics (ep! aprofito per saludar-vos! ;-) que algun cop deuen llegir les coses que escric i d'alguna manera penso en ells, penso en vosaltres, quan escric.
En molts dels escrits hi ha una primera fase en que deixo que se m'enduguin els dimonis; gairebé sempre va seguida d'una reflexió, de moltes relectures, d'un procés d'edició i correcció, de moure de lloc paràgrafs, d'omplir buits... (i, al final, sempre hi han errades!)
Penso en els amics que potser llegiran i que, ja que es prenen la molèstia, jo hauria de, com a mínim, ser ordenat en l'exposició i respectuós amb la llengua. Si més no en la mida de la meva capacitat i coneixements, que són molt millorables.
Penso en vosaltres, amigues i amics. I vosaltres m'ajudeu. Perquè al final aquest blog em serveix, sobretot, a mi. M'ajuda a clarificar idees, a donar-lis la volta, a analitzar aspectes que potser no havia considerat, m'ajuda a sintetitzar idees noves. Em permet expressar sentiments, i emocions, i històries i contes i compartir-los amb vosaltres. D'una forma diferent, segur, potser no tan agradable com seria xerrant a un bar tot fent una cervesa.
Amb alguns de vosaltres sí que tinc la possibilitat de xerrar sovint i cara a cara. Amb d'altres no, perquè la distància i els quefers diaris no ens deixen compartir tantes estones com caldria. Mai un blog substituirà l'escalf d'amics propers. Però almenys, espero compartir amb vosaltres aquests escrits i aquests pensament. Sapigueu que, en bona part, també en sou els autors.
Mil gràcies!
Feliç "Castahalloweenyada"!
Aquesta nit és la Castanyada.
Aquesta nit és Halloween.
A Catalunya, aquesta nit cada cop mes és la "Castahalloweenyada".
Per què ho dic? Per detallets. No és cap estudi estadístic. Estic elevant a categoria uns esdeveniments particulars. Ho se. Però tothom ho fa, no?
Mireu: El dia a la feina ha estat dur, últimament tots ho són, però algú ha tingut el detall de portar panellets. No és que els panellets arreglin res, però ajuden a endolcir la cosa. Tot suma.
Tornant cap a casa m'ha sorprès una cua a la Plaça de Sants. Sorpresa. La cua era per comprar castanyes a la parada de la Plaça. Avui, que ha fet un dia fresquet -no fa fred; fa fresqueta sense passar-se- molts veïns han aprofitat per, amb algun abric i alguna jaqueta potser excessius, fer cua a la parada de castanyes per comprar un paquet de castanyes calentes, o de moniatos, fets al forn com és tradicional, embolicats en un cucurutxo fet amb paper de diari, també com marca la tradició.
Passant ben a prop de la cua una noia disfressada de bruixa sexy amb el que devia ser el seu germà petit, disfressat de monstre.
A la plaça, però a la banda del parc infantil, una altre noia xerrant amb una amiga. No va disfressada però porta un ganivet al cap. Travessant-li el cap, vull dir. Fa força efecte!
Val a dir que al metro, aquest matí, al vagó hi havia un tipus que anava de comte Dràcula. No m'atreveixo a dir que anés disfressat. De fet, la resta del vagó anava, anàvem, de zombies. A aquestes hores del matí ja se sap.
Al tram de la Plaça de Sants fins a casa, encara n'he vist alguna altre de disfressa sinistra.
Però abans d'encetar aquest tram m'he trobat amb una altre cua, al forn Baltà, on els veïns estaven fent cua per comprar panellets.
Volia comprar panellets, però la cua m'ha desanimat. He optat per comprar els panellets al forn nou de la carretera que han obert no fa gaire i que em queda més a prop de casa. Per cert, molt bons.
En arribar a casa ja he vist que l'Artiom havia fet molta feina penjant guarniments "halloweenians". Ha fet calaveres, carabasses, rats penats de paper, els ha pintat, retallat i els ha enganxat per les portes. Guarniments inspirats en el que veu el nen per la tele. No cal dir que ara mateix al Disney Channel totes les series estan amb el Halloween,.
No només això: Tot orgullós l'Artiom m'ha ensenyat el panellet que avui ha fet a l'escola. Un panellet amb ales de rat penat.
M'ha explicat el complicat procés d'elaboració i com li han fet els ulls amb "plastilina de sucre" que "fa molt bona olor".
Tocava menjar-se el panellet, però a última hora ha estat indultat i esperarem a demà, per donar temps a que els avis puguin admirar-lo. En farem tres trossos, o més si els avis s'apunten, i ens els cruspirem, amb la resta de panellets que han sobrat (i que duraran, perquè n'hi han molts!), i el moniato, i les castanyes i fent uns glopets de moscatell (està bé, però apuntar que he de comprar -ja, sens falta- una ampolla de Ratafia Bosch).
Demà visitarem als morts, o els tindrem a la memòria.
Aquesta nit algun rat penat volarà pel balcó.
La festa de la castanyada és ben viva. No és una competició entre la Castanyada i el Halloween. Simplement ha estat una evolució. La castanyada ha incorporat nous elements i res més. Només qui és viu pot créixer. Avui hi havia una festa viva al carrer. És una gran notícia.
Feliç Halloween!
Feliç Castanyada!
Feliç "Castahalloweenyada"!
Aquesta nit és Halloween.
A Catalunya, aquesta nit cada cop mes és la "Castahalloweenyada".
Per què ho dic? Per detallets. No és cap estudi estadístic. Estic elevant a categoria uns esdeveniments particulars. Ho se. Però tothom ho fa, no?
Mireu: El dia a la feina ha estat dur, últimament tots ho són, però algú ha tingut el detall de portar panellets. No és que els panellets arreglin res, però ajuden a endolcir la cosa. Tot suma.
Tornant cap a casa m'ha sorprès una cua a la Plaça de Sants. Sorpresa. La cua era per comprar castanyes a la parada de la Plaça. Avui, que ha fet un dia fresquet -no fa fred; fa fresqueta sense passar-se- molts veïns han aprofitat per, amb algun abric i alguna jaqueta potser excessius, fer cua a la parada de castanyes per comprar un paquet de castanyes calentes, o de moniatos, fets al forn com és tradicional, embolicats en un cucurutxo fet amb paper de diari, també com marca la tradició.
Passant ben a prop de la cua una noia disfressada de bruixa sexy amb el que devia ser el seu germà petit, disfressat de monstre.
A la plaça, però a la banda del parc infantil, una altre noia xerrant amb una amiga. No va disfressada però porta un ganivet al cap. Travessant-li el cap, vull dir. Fa força efecte!
Val a dir que al metro, aquest matí, al vagó hi havia un tipus que anava de comte Dràcula. No m'atreveixo a dir que anés disfressat. De fet, la resta del vagó anava, anàvem, de zombies. A aquestes hores del matí ja se sap.
Al tram de la Plaça de Sants fins a casa, encara n'he vist alguna altre de disfressa sinistra.
Però abans d'encetar aquest tram m'he trobat amb una altre cua, al forn Baltà, on els veïns estaven fent cua per comprar panellets.
Volia comprar panellets, però la cua m'ha desanimat. He optat per comprar els panellets al forn nou de la carretera que han obert no fa gaire i que em queda més a prop de casa. Per cert, molt bons.
En arribar a casa ja he vist que l'Artiom havia fet molta feina penjant guarniments "halloweenians". Ha fet calaveres, carabasses, rats penats de paper, els ha pintat, retallat i els ha enganxat per les portes. Guarniments inspirats en el que veu el nen per la tele. No cal dir que ara mateix al Disney Channel totes les series estan amb el Halloween,.
No només això: Tot orgullós l'Artiom m'ha ensenyat el panellet que avui ha fet a l'escola. Un panellet amb ales de rat penat.
M'ha explicat el complicat procés d'elaboració i com li han fet els ulls amb "plastilina de sucre" que "fa molt bona olor".
Tocava menjar-se el panellet, però a última hora ha estat indultat i esperarem a demà, per donar temps a que els avis puguin admirar-lo. En farem tres trossos, o més si els avis s'apunten, i ens els cruspirem, amb la resta de panellets que han sobrat (i que duraran, perquè n'hi han molts!), i el moniato, i les castanyes i fent uns glopets de moscatell (està bé, però apuntar que he de comprar -ja, sens falta- una ampolla de Ratafia Bosch).
Demà visitarem als morts, o els tindrem a la memòria.
Aquesta nit algun rat penat volarà pel balcó.
La festa de la castanyada és ben viva. No és una competició entre la Castanyada i el Halloween. Simplement ha estat una evolució. La castanyada ha incorporat nous elements i res més. Només qui és viu pot créixer. Avui hi havia una festa viva al carrer. És una gran notícia.
Feliç Halloween!
Feliç Castanyada!
Feliç "Castahalloweenyada"!
dimarts, 29 d’octubre del 2013
octubre
Diuen que qui no té cap tema per parlar pot callar, o parlar del temps. A mi em venia de gusta escriure. després de molts dies de no fer-ho. I avui parlaré, o escriuré del temps.
No és tardor com les d'abans. Les de molt abans. Recordo a la plaça de Sants la parada de la castanyera, fent les castanyes que impregnaven amb el seu perfum tota la plaça. Recordo que podia fer fred, i dies foscos. Reconec, també, que potser aquests records estan idealitzats.
No fa fred. Encara no. Si el canvi de temps anunciat no hi posa remei, enguany els panellets i el vi bo es podran combinar amb una remullada a la platja.
A aquest pas, els torrons es podran combinar amb remullades a la platja; i els calçots!
És una tardor insegura. Poc convençuda d'ella mateixa. De caràcter dèbil, si em deixeu que ho digui. Segueix la tònica de les estacions d'enguany. Indolent. Com si no volgués discutir gaire amb l'estiu que li ha fet d'okupa; i que ja veurem com s'encara amb l'hivern que s'anuncia ferotge, que els posseïdors del do de la profecia pronostiquen que arribarà de cop i brutal. D'un dia per l'altre.
Embadocat, mirant per la finestra aquesta tardor tan poc convincent, esperant que arribi la fresca, les pluges, els bolets; Ai! que ja no seran bons.I les fulles dels arbres que van caient, però sense deixar les imatges de rambles i avingudes encatifades.
O potser és que aquest octubre he estat massa capficat en afers familiars, en la feina, en cursos, en activitats; i no he percebut més aire que el condicionat dels llocs on passo el dia. També podria ser.
I potser he trobat a faltar la tardor, potser pel contrast amb un estiu amable on m'he reconciliat amb el sol i el mar, on he tornat a fer algun cim. He trobat a faltar la tardor. O potser és que no he tingut temps per sentir la tardor i em feia falta el fred que no ha arribat prou encara. Potser no he sentit la tardor, i em feia falta.
Perquè aquest món nostre gira i jo segueixo el gir del món. Cadència vital. A l'estiu segueix la tardor i és bo, ho crec, que així sigui.
Embadocat, mirant per la finestra, tot cercant la tardor. Escrivint, també. Parlant, o escrivint, del temps. Del temps que passa. Del temps que no arriba.
Aquí estic, doncs. Escrivint d'aquesta tardor d'enguany. Tan tímida i poc decidida.
dimecres, 9 d’octubre del 2013
9 d'octubre. Diada Nacional del País Valencià
Avui és la diada nacional del País Valencià.
Recorden l'entrada del rei Jaume I a Ciutat de València l'any 1238
Han passat molts anys i avui, al País Valencià, recorden aquesta data com la seva Diada Nacional. Més enllà dels fets històrics, que sempre queden lluny, el que és important és que avui hi han moltes valencianes i valencians que sembla que s'estan traient la son de les orelles i que estan recuperant i actualitzant el sentiment valencianista.
Ho dic per les enquestes recents que parlen d'un tomb en les tendències de vot, que parlen d'un creixement de les forces d'esquerra i valencianistes, que no anti-catalanistes o blaveristes. Precisament parlen d'un decreixement de les forces blaveres o anti-catalanistes.
És un respir, un alleujament molt gran, vist des d'aquesta banda de la Sènia, que el País Valencià recuperi el tremp, es reconegui a ell mateix i es posi dempeus.
Perquè és un país germà. Perquè ja n'hi ha prou de corrupció i saqueig. Perquè el 30% d'atur és una monstruositat, i és conseqüència directa del saqueig i la corrupció. Perquè ja n'hi ha prou de persecució de la llengua. Perquè ja n'hi ha prou d'espoli fiscal. Perquè no hi ha res de dolent en la identitat valenciana. Perquè parlar valencià no és nacionalisme exacerbat, és parlar la llengua que t'ha ensenyat la mare i això mai, mai, és dolent. Perquè el que hi ha ara no és democràcia i es pot millorar molt i molt. Perquè Catalunya és amiga i aliada. Perquè el gruix del corredor Mediterrani és, indubtablement, el País Valencià. Perquè el País Valencià és una Nació, un País. Les comunitats ho són de veïns.
El País Valencià és viu, valencians sempre, cada dia, però avui és el seu dia. Milers de valencianes i valencians ho han cridat ben fort avui.
Espero que hagi estat una gran Diada Nacional.
(Val la pena escoltar l'entrevista que la Mònica Terribas ha fet aquest matí al síndic de Compromís i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera.
)
Recorden l'entrada del rei Jaume I a Ciutat de València l'any 1238
Han passat molts anys i avui, al País Valencià, recorden aquesta data com la seva Diada Nacional. Més enllà dels fets històrics, que sempre queden lluny, el que és important és que avui hi han moltes valencianes i valencians que sembla que s'estan traient la son de les orelles i que estan recuperant i actualitzant el sentiment valencianista.
Ho dic per les enquestes recents que parlen d'un tomb en les tendències de vot, que parlen d'un creixement de les forces d'esquerra i valencianistes, que no anti-catalanistes o blaveristes. Precisament parlen d'un decreixement de les forces blaveres o anti-catalanistes.
És un respir, un alleujament molt gran, vist des d'aquesta banda de la Sènia, que el País Valencià recuperi el tremp, es reconegui a ell mateix i es posi dempeus.
Perquè és un país germà. Perquè ja n'hi ha prou de corrupció i saqueig. Perquè el 30% d'atur és una monstruositat, i és conseqüència directa del saqueig i la corrupció. Perquè ja n'hi ha prou de persecució de la llengua. Perquè ja n'hi ha prou d'espoli fiscal. Perquè no hi ha res de dolent en la identitat valenciana. Perquè parlar valencià no és nacionalisme exacerbat, és parlar la llengua que t'ha ensenyat la mare i això mai, mai, és dolent. Perquè el que hi ha ara no és democràcia i es pot millorar molt i molt. Perquè Catalunya és amiga i aliada. Perquè el gruix del corredor Mediterrani és, indubtablement, el País Valencià. Perquè el País Valencià és una Nació, un País. Les comunitats ho són de veïns.
El País Valencià és viu, valencians sempre, cada dia, però avui és el seu dia. Milers de valencianes i valencians ho han cridat ben fort avui.
Espero que hagi estat una gran Diada Nacional.
(Val la pena escoltar l'entrevista que la Mònica Terribas ha fet aquest matí al síndic de Compromís i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera.
)
diumenge, 6 d’octubre del 2013
Stop CASTOR!
A veure si ho he entès: ACS (el grup del Florentino Pérez) no anava molt bé de calés, i es van treure de la màniga el projecte d'un gran dipòsit subterrani de gas, aprofitant el forat deixat per una antiga explotació petrolífera. Enagas, privada, ex-pública, en mans d'amics del PP, paga a ACS una morterada fer condicionar i explotar aquest dipòsit.
En realitat, NO cal aquest dipòsit de gas. El subministrament de gas està garantit pel gasoducte que porta gas algerià. Les reserves de gas disponibles actualment a l'estat tenen capacitat fins a 20 dies. Però el fan.
Els actors, doncs, són "empresaris" del BOE, PPerus i similars.
Llavors resulta que van a Tarragona i la conselleria i els pobles on han de fer les obres els demanen estudis geològics. Els senyors aquests no estan per perdre el temps i sí per a fer molts quartos, opten per anar una mica més al sud, on els pobles demanen els estudis, però la conselleria, propietat del govern amic del PP, i obeint ordres de Madrid -és el que té ser una delegació territorial- no posa pegues ni demana estudis geològics.
I es posen a fer obres i injecten gas al forat subterrani. A una zona on tenen mancança d'infraestructures bàsiques, com una depuradora, han anat, en canvi, ben de pressa per a servir als seus amics i injecten el gas. Oh, sorpresa, resulta que comencen els terratrèmols. No hi han víctimes ni danys materials. Però l'ensurt dels veïns no se'l treu ningú; i ningú pot dir que un terratrèmol més fort no es pugui produir.
Bé, com que hi ha alarma social i, com que resulta que, realment potser sí calia haver fet l'estudi geològic i que els veins de la zona estan sensibilitzats pel maltracte que reben amb les infraestructures, s'aturen les obres. Els terratrèmols no s'han aturat encara, però. És el que té jugar amb un subsol que no controles.
En aquestes estem. No fa res que hi hagi una central nuclear no gaire lluny d'aquest dipòsit, ni que l'experiència de Fukushima sigui recent. Jugar amb falles geològiques submarines al davant de centrals nuclears sembla una broma de molt mal gust.
Però és que aquí hi havia la possibilitat de fer un bon negoci i solucionar algun maldecap econòmic d'amics del PP i s'ha fet. Menystenint completament l'impacte ambiental (això no s'ho plantegen mai) i la seguretat dels habitants de la zona (això mai havia estat un problema però no ho deien. La novetat d'ara és que no els fa res que es vegi que la seguretat dels veïns se la pela) i les necessitats i mancances reals de la zona.
Menystenint, i això és més bèstia, informes geològics que advertien que aquesta situació podia produir-se.
Bé, doncs, una altre mobilització amb la que cal solidaritzar-se. Un no sap si els del PP han decidit, definitivament, treure's la careta i martiritzar les terres de parla catalana de forma sistemàtica, o només és casualitat, però Déu n'hi do com estan escalfant al personal. A Catalunya, per descomptat, però també a Balears, i ara al País Valencià.
Fan i desfan les lleis per afavorir els seus interessos particulars. I amb la seva ambició sense límits acabaran provocant una desgràcia.
Avui mateix s'ha fet una manifestació a Les Cases d'Alcanar per reclamar l'aturada definitiva del projecte de dipòsit subterrani. Prop de 6000 veïns s'hi han manifestat.
Pel tancament definitiu de Castor.
En realitat, NO cal aquest dipòsit de gas. El subministrament de gas està garantit pel gasoducte que porta gas algerià. Les reserves de gas disponibles actualment a l'estat tenen capacitat fins a 20 dies. Però el fan.
Els actors, doncs, són "empresaris" del BOE, PPerus i similars.
Llavors resulta que van a Tarragona i la conselleria i els pobles on han de fer les obres els demanen estudis geològics. Els senyors aquests no estan per perdre el temps i sí per a fer molts quartos, opten per anar una mica més al sud, on els pobles demanen els estudis, però la conselleria, propietat del govern amic del PP, i obeint ordres de Madrid -és el que té ser una delegació territorial- no posa pegues ni demana estudis geològics.
I es posen a fer obres i injecten gas al forat subterrani. A una zona on tenen mancança d'infraestructures bàsiques, com una depuradora, han anat, en canvi, ben de pressa per a servir als seus amics i injecten el gas. Oh, sorpresa, resulta que comencen els terratrèmols. No hi han víctimes ni danys materials. Però l'ensurt dels veïns no se'l treu ningú; i ningú pot dir que un terratrèmol més fort no es pugui produir.
Bé, com que hi ha alarma social i, com que resulta que, realment potser sí calia haver fet l'estudi geològic i que els veins de la zona estan sensibilitzats pel maltracte que reben amb les infraestructures, s'aturen les obres. Els terratrèmols no s'han aturat encara, però. És el que té jugar amb un subsol que no controles.
En aquestes estem. No fa res que hi hagi una central nuclear no gaire lluny d'aquest dipòsit, ni que l'experiència de Fukushima sigui recent. Jugar amb falles geològiques submarines al davant de centrals nuclears sembla una broma de molt mal gust.
Però és que aquí hi havia la possibilitat de fer un bon negoci i solucionar algun maldecap econòmic d'amics del PP i s'ha fet. Menystenint completament l'impacte ambiental (això no s'ho plantegen mai) i la seguretat dels habitants de la zona (això mai havia estat un problema però no ho deien. La novetat d'ara és que no els fa res que es vegi que la seguretat dels veïns se la pela) i les necessitats i mancances reals de la zona.
Menystenint, i això és més bèstia, informes geològics que advertien que aquesta situació podia produir-se.
Bé, doncs, una altre mobilització amb la que cal solidaritzar-se. Un no sap si els del PP han decidit, definitivament, treure's la careta i martiritzar les terres de parla catalana de forma sistemàtica, o només és casualitat, però Déu n'hi do com estan escalfant al personal. A Catalunya, per descomptat, però també a Balears, i ara al País Valencià.
Fan i desfan les lleis per afavorir els seus interessos particulars. I amb la seva ambició sense límits acabaran provocant una desgràcia.
Avui mateix s'ha fet una manifestació a Les Cases d'Alcanar per reclamar l'aturada definitiva del projecte de dipòsit subterrani. Prop de 6000 veïns s'hi han manifestat.
Pel tancament definitiu de Castor.
Per cert, i aprofitant que parlem de coses semblants (injectar fluids al subsol per a desmanegar-lo) també cal dir ben fort que:
L'enquesta de "La Vanguardia"
Avui han publicat una enquesta a "La Vanguardia" amb una projecció de vots i escons en unes suposades eleccions autonòmiques al Parlament.
(http://www.lavanguardia.com/politica/20131005/54390575258/mapa-electoral-catalan-transicion-pedazos.html)
El resultat és mostra en aquest gràfic:
Cal posar en quarantena aquest sondeig: la informació publicada mai és neutra; sempre hi ha un objectiu en publicar un determinat "estat" de l'opinió pública, començant, precisament, per canviar aquest "estat".
Dit l'anterior, en tot cas, les properes eleccions, si es fessin, serien en clau plebiscitària. El que interessaria comptar d'aquest sondeig, doncs, seria el suport a la DUI que se'n dedueix; i crec que els resultats són bons.
Si al bloc a favor de la DUI (després d'unes plebiscitàries només podria haver una DUI) se li suma ICV, aleshores parlaríem de resultats definitius. Jo crec que lícitament se'ls pot afegir.
Per cert, que el discurs d'ICV és molt interessant: ells diuen que volen una república catalana lliurement federada (amb Espanya) social i democràtica. És dir, federalisme. Però, lògicament, reconeixen que només es federen iguals. El discurs d'ICV és, en primera instància, independentista. perquè només un estat independent pot federar-se amb un altre estat independent. El federalisme d'ICV és clarament més sòlid i raonat que el pastiche ideològic del PSC.
De fet quan des d'ICV reclamen fer una consulta encara que l'estat s'hi oposi, el que estan fent és apostar per la Declaració Unilateral d'Independència.
Tornat al sondeig, les properes eleccions, si es fessin, serien en clau plebiscitària. Però no es faran, la DUI arribarà abans. Digues-me futuròleg.
L'estat no autoritzarà la consulta i per tant, una consulta no es podria fer si no es fa prèviament una DUI (seria absurd desobeir l'estat i fer la consulta i, després, sotmetre's de nou a la legalitat estatal. Aleshores, com que no es farà consulta s'anirà cap a les plebiscitàries.
Però aposto a que l'estat tampoc permetrà les plebiscitàries: Il·legalitzaran partits, suspendran l'autonomia, destituiran a Mas, o tot plegat. Faran alguna barbaritat per l'estil. Aleshores, el Parlament, en rebel·lia, no en tindrà una altre que fer la DUI.
Són molt interessants aquest parell d'articles de Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4148005/20131004/experts-dret-internacional-creuen-unio-europea-abandoni-catalunya.html
http://www.vilaweb.cat/noticia/4147095/20131002/totes-vies-legals-lestat-espanyol-impedir-independencia.html
No són veritats absolutes, no cal dir que també hi han experts internacionals que veuen problemes al reconeixement internacional de Catalunya si es fa la DUI; però també que igual com les lleis espanyoles impedeixen la independència, també hi han tractats internacionals que l'avalarien (aquest estudi del CES parla de la Convenció de Montevideo de 1933).
En tot cas, el que és clau per a l'èxit de la DUI és el reconeixement internacional.
Anem cap a la DUI. La qüestió és que no es pot plantejar abans d'hora:
cal tenir assegurats certs suports internacionals, tant pel que fa al reconeixement polític com pel que fa al finançament. Jo crec que els darrers viatges de Mas per la UE estan clarament relacionats amb això.
També és interessant el que comentava Joan Herrera a ca la Terribas: Més o menys, que el PP està empenyent cap a la DUI de forma volguda. Que per això estan tancant totes les portes i que les darreres votacions i propostes de llei tenen un clar component de retallada de l'autonomia i d'atac a la llengua catalana . La lectura que fa l'Herrera és que la DUI serà un atzucac.
Evidentment, serà un atzucac per al federalisme. Dos no es federen si un no vol. Encara menys si un no reconeix l'altre com igual. La DUI no serà reconeguda pel govern d'Espanya, si més no, d'entrada. És més, és probable que la reacció no sigui, precisament amable i de comprensió.
Serà el moment de la veritat. De l'enfrontament directe. El xoc de trens. Caldrà durant unes hores, potser alguns dies, envoltar el Parlament i defensar-lo, fins que arribin els reconeixements internacionals. Haurem d'estar determinats a superar aquest tràngol.
Serà el moment de la veritat. A Madrid segueixen pensant que tot plegat es només una jugada per aconseguir més finançament i creuen que si des de Catalunya es puja l'aposta, ells també poden fer el mateix. A Madrid creuen que quan arribi el moment de fer la DUI, al Parlament li tremolaran les cames. I que la negativa constant de Mas a acceptar la via de la DUI els dona la raó i l'encerten en la seva estratègia. Però és que Mas no pot plantejar, encara, la DUI. La DUI només es plantejarà quan no hi hagi cap més sortida.
La qüestió és que hi haurà DUI. N'estic totalment convençut. També que l'estat espanyol podria estar interessat en que fos molt aviat, a la babalà i sense recolzament internacional, per a poder desactivar-la. Però des del punt de vista català, la DUI no pot ser abans que es donin les condicions.
SPOILER: Que l'estat espanyol vulgui que la DUI sigui ben aviat per desactivar-la em recorda una mica l'escena de "La caça de l'Octubre Roig" en que la forma com el capità rus desertor (gran Sean Connery) esquiva l'atac amb torpedes del submarí rus enviat a caçar-lo és, precisament, llençant el seu submarí a tota velocitat contra els torpedes que s'apropen: Els torpedes no poden esclatar dins d'un espai de seguretat per al submarí atacant. La forma d'evitar l'atac és, doncs, buscar el cos a cos abans que l'enemic no estigui preparat i en guàrdia.
Però no són prou ràpids. L'avantatge amb el que es compta és que tot i que Madrid pot fer una barbaritat, encara no pot fer-la, perquè, objectivament, el govern de Catalunya encara no ha trencat cap llei espanyola que ho justifiqui. La pressió política per a que l'estat emprengui una acció extrema, creix i acabarà esclatant. Cal aprofitar aquest temps per guanyar els suports internacionals, polítics i financers. No serà fàcil: http://www.vilaweb.cat/noticia/4148160/20131006/govern-enviara-comunitat-internacional-memorial-greuges-lestat.html.
Al final, ni la DUI serà tan aviat (a menys que a Madrid cedeixi a la pressió dels grups ultranacionalistes, i llavors tot es precipitaria), ni serà quan tot vingui tot de cara.
Tant de bo uns i altres siguin prou intel·ligents per a que aquest joc no se'ls escapi de les mans i ningú prengui mal: Doneu la veu als pobles! Els pobles volen viure en pau, en llibertat i amb respecte! Però em temo que no hi ha tanta alçada de mires.
Compte, doncs, que hi ha la possibilitat real que calgui plantar-se al Parlament, envoltar-lo i protegir-lo.
La partida continua.
(http://www.lavanguardia.com/politica/20131005/54390575258/mapa-electoral-catalan-transicion-pedazos.html)
El resultat és mostra en aquest gràfic:
Cal posar en quarantena aquest sondeig: la informació publicada mai és neutra; sempre hi ha un objectiu en publicar un determinat "estat" de l'opinió pública, començant, precisament, per canviar aquest "estat".
Dit l'anterior, en tot cas, les properes eleccions, si es fessin, serien en clau plebiscitària. El que interessaria comptar d'aquest sondeig, doncs, seria el suport a la DUI que se'n dedueix; i crec que els resultats són bons.
Si al bloc a favor de la DUI (després d'unes plebiscitàries només podria haver una DUI) se li suma ICV, aleshores parlaríem de resultats definitius. Jo crec que lícitament se'ls pot afegir.
Per cert, que el discurs d'ICV és molt interessant: ells diuen que volen una república catalana lliurement federada (amb Espanya) social i democràtica. És dir, federalisme. Però, lògicament, reconeixen que només es federen iguals. El discurs d'ICV és, en primera instància, independentista. perquè només un estat independent pot federar-se amb un altre estat independent. El federalisme d'ICV és clarament més sòlid i raonat que el pastiche ideològic del PSC.
De fet quan des d'ICV reclamen fer una consulta encara que l'estat s'hi oposi, el que estan fent és apostar per la Declaració Unilateral d'Independència.
Tornat al sondeig, les properes eleccions, si es fessin, serien en clau plebiscitària. Però no es faran, la DUI arribarà abans. Digues-me futuròleg.
L'estat no autoritzarà la consulta i per tant, una consulta no es podria fer si no es fa prèviament una DUI (seria absurd desobeir l'estat i fer la consulta i, després, sotmetre's de nou a la legalitat estatal. Aleshores, com que no es farà consulta s'anirà cap a les plebiscitàries.
Però aposto a que l'estat tampoc permetrà les plebiscitàries: Il·legalitzaran partits, suspendran l'autonomia, destituiran a Mas, o tot plegat. Faran alguna barbaritat per l'estil. Aleshores, el Parlament, en rebel·lia, no en tindrà una altre que fer la DUI.
Són molt interessants aquest parell d'articles de Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4148005/20131004/experts-dret-internacional-creuen-unio-europea-abandoni-catalunya.html
http://www.vilaweb.cat/noticia/4147095/20131002/totes-vies-legals-lestat-espanyol-impedir-independencia.html
No són veritats absolutes, no cal dir que també hi han experts internacionals que veuen problemes al reconeixement internacional de Catalunya si es fa la DUI; però també que igual com les lleis espanyoles impedeixen la independència, també hi han tractats internacionals que l'avalarien (aquest estudi del CES parla de la Convenció de Montevideo de 1933).
En tot cas, el que és clau per a l'èxit de la DUI és el reconeixement internacional.
Anem cap a la DUI. La qüestió és que no es pot plantejar abans d'hora:
cal tenir assegurats certs suports internacionals, tant pel que fa al reconeixement polític com pel que fa al finançament. Jo crec que els darrers viatges de Mas per la UE estan clarament relacionats amb això.
També és interessant el que comentava Joan Herrera a ca la Terribas: Més o menys, que el PP està empenyent cap a la DUI de forma volguda. Que per això estan tancant totes les portes i que les darreres votacions i propostes de llei tenen un clar component de retallada de l'autonomia i d'atac a la llengua catalana . La lectura que fa l'Herrera és que la DUI serà un atzucac.
Evidentment, serà un atzucac per al federalisme. Dos no es federen si un no vol. Encara menys si un no reconeix l'altre com igual. La DUI no serà reconeguda pel govern d'Espanya, si més no, d'entrada. És més, és probable que la reacció no sigui, precisament amable i de comprensió.
Serà el moment de la veritat. De l'enfrontament directe. El xoc de trens. Caldrà durant unes hores, potser alguns dies, envoltar el Parlament i defensar-lo, fins que arribin els reconeixements internacionals. Haurem d'estar determinats a superar aquest tràngol.
Serà el moment de la veritat. A Madrid segueixen pensant que tot plegat es només una jugada per aconseguir més finançament i creuen que si des de Catalunya es puja l'aposta, ells també poden fer el mateix. A Madrid creuen que quan arribi el moment de fer la DUI, al Parlament li tremolaran les cames. I que la negativa constant de Mas a acceptar la via de la DUI els dona la raó i l'encerten en la seva estratègia. Però és que Mas no pot plantejar, encara, la DUI. La DUI només es plantejarà quan no hi hagi cap més sortida.
La qüestió és que hi haurà DUI. N'estic totalment convençut. També que l'estat espanyol podria estar interessat en que fos molt aviat, a la babalà i sense recolzament internacional, per a poder desactivar-la. Però des del punt de vista català, la DUI no pot ser abans que es donin les condicions.
SPOILER: Que l'estat espanyol vulgui que la DUI sigui ben aviat per desactivar-la em recorda una mica l'escena de "La caça de l'Octubre Roig" en que la forma com el capità rus desertor (gran Sean Connery) esquiva l'atac amb torpedes del submarí rus enviat a caçar-lo és, precisament, llençant el seu submarí a tota velocitat contra els torpedes que s'apropen: Els torpedes no poden esclatar dins d'un espai de seguretat per al submarí atacant. La forma d'evitar l'atac és, doncs, buscar el cos a cos abans que l'enemic no estigui preparat i en guàrdia.
Però no són prou ràpids. L'avantatge amb el que es compta és que tot i que Madrid pot fer una barbaritat, encara no pot fer-la, perquè, objectivament, el govern de Catalunya encara no ha trencat cap llei espanyola que ho justifiqui. La pressió política per a que l'estat emprengui una acció extrema, creix i acabarà esclatant. Cal aprofitar aquest temps per guanyar els suports internacionals, polítics i financers. No serà fàcil: http://www.vilaweb.cat/noticia/4148160/20131006/govern-enviara-comunitat-internacional-memorial-greuges-lestat.html.
Al final, ni la DUI serà tan aviat (a menys que a Madrid cedeixi a la pressió dels grups ultranacionalistes, i llavors tot es precipitaria), ni serà quan tot vingui tot de cara.
Tant de bo uns i altres siguin prou intel·ligents per a que aquest joc no se'ls escapi de les mans i ningú prengui mal: Doneu la veu als pobles! Els pobles volen viure en pau, en llibertat i amb respecte! Però em temo que no hi ha tanta alçada de mires.
Compte, doncs, que hi ha la possibilitat real que calgui plantar-se al Parlament, envoltar-lo i protegir-lo.
La partida continua.
dilluns, 30 de setembre del 2013
Marea verda a les Illes Balears
El curs ha començat, però no a ses Illes Balears.
A ses Illes Balears es nins no van a s'escola per sa vaga indefinida des docents. Una vaga per s'escola pública, de qualitat i en català. Una vaga per sa dignitat.
Jo don suport a aquesta lluita dels docents balears que, amb el seu coratge, han galvanitzat la societat illenca en una revolta contra la intolerància. I han recordat als seus compatriotes que ells no són súbdits. Que són ciutadans lliures. Que es volen lliures. Que volen que els seus fills siguin ciutadans lliures i cultes.
No seran els balears els conillets d'Índies dels experiments espanyolitzadors del ministre Wert i del seu còmplice Bauzá.
Educació de qualitat és el que es demana, no espanyolització. Més despesa en escola pública, més formació pels mestres, grups més reduïts.
Millor conciliació familiar per facilitar l'acompanyament dels pares a la formació dels seus fills.
Sí, també millor formació en idiomes, anglès, francès o alemany. Però no contraposant les llengües. No transmetent aquest missatge perniciós de que una part de la identitat individual dels nins, la balear, la identitat lingüística que parla català, és quelcom dolent que cal reduir, minimitzat, ocultar o destruir.
Ens estan dient que part de la nostra identitat personal és quelcom dolent! Com es pot pretendre fer una educació de qualitat quan es comença per negar la identitat dels nins? Es pot ser més maldestre?
Els governants ho són per representació del poble, i el poble, a les Illes Balears cada cop està menys representat per uns polítics que, de fet, si representen a algú és a Gènova o a Ferraz. És una de les pegues dels partits "nacionals" espanyols: Que les delegacions "regionals" només són això, delegacions de Madrid. No representants del territori.
A Balears marea verda, un parell de setmanes després de la cadena groga a Catalunya.
M'agrada.
M'agrada molt veure com els colors estan tornant. Som a la tardor. Tot just estrenada. Però els colors anuncien la primavera: La Primavera Balear i la Primavera Catalana.
Cal mantenir la lluita. La vaga serà llarga. Hi ha una caixa de resistència de l'assemblea de docents per si voleu fer aportacions. La lluita dels docents balears és una lluita justa, per un ensenyament públic, de qualitat i en català. Per la dignitat.
Jo don suport a la vaga de docents a les Illes Balears.
CAIXA DE RESISTÈNCIA
2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear)
per ingressos des de l'estranger:
ES54 2056-0009-74-4102003418 (IBAN)
swift/BIC: CECAESMM056
"Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública"
Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!
Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.
Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.
Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.
La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.
Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.
Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació.
La llista és llarga, llarguíssima...
-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.
-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.
-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.
-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.
-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.
-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.
-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.
-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.
-S'han depurat inspectors.
-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.
-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.
La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá!
Rectifiquin o se'n vagin!
-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.
-Retirin el TIL.
-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.
-Tornin enrere les retallades.
-Recuperin el professorat de suport.
-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.
-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.
-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.
-Escoltin els professionals de la Universitat.
-Substitueixin els professors de baixa.
-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.
-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.
-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.
En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.
Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.
I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!
Coratge i endavant!
A ses Illes Balears es nins no van a s'escola per sa vaga indefinida des docents. Una vaga per s'escola pública, de qualitat i en català. Una vaga per sa dignitat.
Jo don suport a aquesta lluita dels docents balears que, amb el seu coratge, han galvanitzat la societat illenca en una revolta contra la intolerància. I han recordat als seus compatriotes que ells no són súbdits. Que són ciutadans lliures. Que es volen lliures. Que volen que els seus fills siguin ciutadans lliures i cultes.
No seran els balears els conillets d'Índies dels experiments espanyolitzadors del ministre Wert i del seu còmplice Bauzá.
Educació de qualitat és el que es demana, no espanyolització. Més despesa en escola pública, més formació pels mestres, grups més reduïts.
Millor conciliació familiar per facilitar l'acompanyament dels pares a la formació dels seus fills.
Sí, també millor formació en idiomes, anglès, francès o alemany. Però no contraposant les llengües. No transmetent aquest missatge perniciós de que una part de la identitat individual dels nins, la balear, la identitat lingüística que parla català, és quelcom dolent que cal reduir, minimitzat, ocultar o destruir.
Ens estan dient que part de la nostra identitat personal és quelcom dolent! Com es pot pretendre fer una educació de qualitat quan es comença per negar la identitat dels nins? Es pot ser més maldestre?
Els governants ho són per representació del poble, i el poble, a les Illes Balears cada cop està menys representat per uns polítics que, de fet, si representen a algú és a Gènova o a Ferraz. És una de les pegues dels partits "nacionals" espanyols: Que les delegacions "regionals" només són això, delegacions de Madrid. No representants del territori.
A Balears marea verda, un parell de setmanes després de la cadena groga a Catalunya.
M'agrada.
M'agrada molt veure com els colors estan tornant. Som a la tardor. Tot just estrenada. Però els colors anuncien la primavera: La Primavera Balear i la Primavera Catalana.
Cal mantenir la lluita. La vaga serà llarga. Hi ha una caixa de resistència de l'assemblea de docents per si voleu fer aportacions. La lluita dels docents balears és una lluita justa, per un ensenyament públic, de qualitat i en català. Per la dignitat.
Jo don suport a la vaga de docents a les Illes Balears.
CAIXA DE RESISTÈNCIA
2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear)
per ingressos des de l'estranger:
ES54 2056-0009-74-4102003418 (IBAN)
swift/BIC: CECAESMM056
"Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública"
Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!
Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.
Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.
Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.
La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.
Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.
Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació.
La llista és llarga, llarguíssima...
-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.
-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.
-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.
-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.
-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.
-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.
-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.
-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.
-S'han depurat inspectors.
-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.
-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.
La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá!
Rectifiquin o se'n vagin!
-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.
-Retirin el TIL.
-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.
-Tornin enrere les retallades.
-Recuperin el professorat de suport.
-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.
-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.
-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.
-Escoltin els professionals de la Universitat.
-Substitueixin els professors de baixa.
-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.
-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.
-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.
En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.
Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.
I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!
Coratge i endavant!
Inici de curs.
El darrer post es titulava "Esperant resposta", el cas és que la resposta va arribar un parell d'hores més tard de publicar-lo i en la direcció que es preveia més plausible: Un cop de porta.
Per mi la qüestió ha arribat al seu punt final. L'estat espanyol mai permetrà la consulta, i si es va a plebiscitàries, també provarà d'impedir-les. Com? tenen opcions: per exemple il·legalitzant CiU, ERC, ICV i la CUP; o també suspenent l'autonomia; o destituint a Artur Mas... Accions per a les que només hi haurà una resposta possible: un acte de rebel·lia formal amb la Declaració Unilateral d'Independència (DUI).
Estem en aquesta via. No hi ha ningú al PPSOE que estigui disposat a tolerar cap consulta. L'estat és un instrument al seu servei i el dels seus interessos. La independència de Catalunya es veu com un cop molt dur a aquests interessos. El simple reconeixement de la capacitat del poble català a decidir és un precedent inacceptable que esberlaria la seva posició omnímoda i omnipotent sobre la societat espanyola. En conseqüència, l'estat sempre dirà que no a tot.
Sospito que els polítics del Parc de la Ciutadella ho tenen clar que això anirà així i que, molt probablement, el més assenyat sigui precipitar el final. per mi l'únic dubte està en que cal disposar a temps d'una agència financera capaç de proporcionar la liquiditat que es deixarà de rebre de l'estat espanyol. Liquiditat que, de totes formes, porta temps reduint-se, i més que ho farà: avui s'ha anunciat que les inversions de l'estat espanyol a Catalunya es reduiran un 25% enguany.
Amb aquest panorama d'hostilitat entre els governs català i espanyol és il·lusori esperar diàlegs. Més aviat convé anar per feina. La disponibilitat d'una agència financera que garanteixi la transició cap a la independència de la forma menys traumàtica possible és, al meu entendre, la clau del procés i, per descomptat, el punt on es rebran més atacs. Articular aquesta agència és la clau, i sospito que alguna cosa hi tenen a veure els viatges d'Artur Mas a la UE. En definitiva, el reconeixement dels estats és el que formalitza la independència política, però el reconeixement dels mercats internacionals de crèdit és el que formalitza la independència de fet. Si s'obté aquesta, aquella vindrà donada.
Menys d'un any i DUI. N'estic convençut. Això sí, aquest any serà intens.
Comença el curs 2013-2014.
Per mi la qüestió ha arribat al seu punt final. L'estat espanyol mai permetrà la consulta, i si es va a plebiscitàries, també provarà d'impedir-les. Com? tenen opcions: per exemple il·legalitzant CiU, ERC, ICV i la CUP; o també suspenent l'autonomia; o destituint a Artur Mas... Accions per a les que només hi haurà una resposta possible: un acte de rebel·lia formal amb la Declaració Unilateral d'Independència (DUI).
Estem en aquesta via. No hi ha ningú al PPSOE que estigui disposat a tolerar cap consulta. L'estat és un instrument al seu servei i el dels seus interessos. La independència de Catalunya es veu com un cop molt dur a aquests interessos. El simple reconeixement de la capacitat del poble català a decidir és un precedent inacceptable que esberlaria la seva posició omnímoda i omnipotent sobre la societat espanyola. En conseqüència, l'estat sempre dirà que no a tot.
Sospito que els polítics del Parc de la Ciutadella ho tenen clar que això anirà així i que, molt probablement, el més assenyat sigui precipitar el final. per mi l'únic dubte està en que cal disposar a temps d'una agència financera capaç de proporcionar la liquiditat que es deixarà de rebre de l'estat espanyol. Liquiditat que, de totes formes, porta temps reduint-se, i més que ho farà: avui s'ha anunciat que les inversions de l'estat espanyol a Catalunya es reduiran un 25% enguany.
Amb aquest panorama d'hostilitat entre els governs català i espanyol és il·lusori esperar diàlegs. Més aviat convé anar per feina. La disponibilitat d'una agència financera que garanteixi la transició cap a la independència de la forma menys traumàtica possible és, al meu entendre, la clau del procés i, per descomptat, el punt on es rebran més atacs. Articular aquesta agència és la clau, i sospito que alguna cosa hi tenen a veure els viatges d'Artur Mas a la UE. En definitiva, el reconeixement dels estats és el que formalitza la independència política, però el reconeixement dels mercats internacionals de crèdit és el que formalitza la independència de fet. Si s'obté aquesta, aquella vindrà donada.
Menys d'un any i DUI. N'estic convençut. Això sí, aquest any serà intens.
Comença el curs 2013-2014.
dissabte, 14 de setembre del 2013
Esperant resposta
Rajoy enviarà la resposta a la petició d'una convocatòria de consulta de forma imminent. Aquest cap de setmana.
Puc equivocar-me i segurament seria el millor, sobretot pels partidaris del no, que m'equivoqués, però estic bastant segur que la resposta serà un nou cop de porta.
Per què ho crec? perquè autoritzar una consulta seria el mateix que reconèixer al poble de Catalunya el dret a autodeterminar-se. La porta el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat. És dir, una cosa que no està recollida a la constitució i que, per tant i en la seva lògica, no existeix, no ha existit i no existirà mai.
Encara més, i segurament molt més greu: seria reconèixer a la ciutadania de Catalunya la maduresa suficient per triar. Més enllà dels conceptes de nació i estat, la consulta prèvia sobre una qüestió fonamental d'organització territorial de l'estat seria un precedent absolut.
Un precedent. La constitució va ser obra d'un grup de "savis" i referendada, no consultada. Els estatuts d'autonomia han estat referendats, no consultats (i algun, posteriorment retallat i esmenat per un tribunal). La constitució europea va ser referendada, no consultada (i finalment menystinguda). La consulta al poble de Catalunya seria prèvia a una reorganització. Se li demanaria primer al poble què vol, i després s'obraria en conseqüència. No és una diferència menor. Al contrari.
Justament, per l'empoderament que significa per part del poble, prou que se n'estaran de permetre-ho.
No. Rajoy i el PP diran que no. Massa democràcia per a un cap de setmana.
En el seu esquema mental, i en general en el del PPSOE, els espanyols són súbdits, no ciutadans. Els espanyols han de ser tutelats. En el fons el que hi ha és una grandissima desconfiança i menysteniment envers els ciutadans de l'estat.
Diran que no. No em plantejo cap altre escenari. Els considero incapaços.
La conseqüència, al meu parer és que el govern de Catalunya es veurà abocat, en breu, a la Declaració Unilateral d'Inependència. No hi haurà cap més sortida. El raonament és que si es vol convocar una consulta, ja sigui en forma de consulta pròpiament dita, o en forma d'eleccions plebiscitàries, aquesta comptarà amb l'oposició legal de l'estat. Primer s'impugnarà la llei de consultes, i després s'impugnarà les eleccions plebiscitàries o, simplement, es suspendrà l'autonomia. Legalment l'estat pot fer-ho.
Aleshores què es pot fer? no reconèixer la legalitat estatal. És dir, només es possible des de la independència. Perquè el que no tindria sentit és convocar una consulta en rebel·lia i, després, sotmetre's de nou a la disciplina estatal per a iniciar un procés legal per a la independència... amb les regles d'aquest mateix estat. És absurd. Una negociació així només pot ser entre iguals.
Si Rajoy dona un cop de porta, serà l'anunci de la Independència de Catalunya. Al govern de Catalunya no li en quedarà una altre que declarar la Independència abans d'un any, i la consulta no serà una consulta, si no el referendament, la ratificació, de la Declaració d'Independència.
Una llàstima, sobretot pels ciutadans de la resta de l'estat espanyol que veuran com, tancant la porta a una consulta, també es tanca la porta civilitzada cap a l'empoderament ciutadà i a encetar el debat, imprescindible per als espanyols, sobre l'organització del seu estat. Però aquest ja no serà el nostre problema.
A menys, és clar, que el que hagin estat parlant Mas i Rajoy hagi estat, justament, de tolerar unes plebiscitàries. D'aquesta forma Rajoy no es veuria en el penós tràngol d'haver d'explicar als espanyols la diferència entre igualtat i uniformitat; o la diferència entre formes d'organització diferents i privilegis.
Un tràngol penós, sobretot després d'haver estat durant anys, durant dècades, confonent de forma interessada aquests termes. Confonent igualtat amb uniformitat, diferències amb privilegis, tolerant i aprofitant-se del discurs de la suposada insolidaritat als catalans; fent una política supremacista del nacionalisme espanyol sobre els "nacionalismes perifèrics" que ha consistit en confondre identitat nacional amb nacionalisme, i en virtut d'aquesta confusió blasmar i negar la identitat nacional catalana. Anys de dir-nos als catalans que part de la identitat personal de molts de nosaltres era una cosa equivocada, quan no dolenta. Realment, seria un tràngol penós haver de corregir aquest discurs d'anys que ha anat tan bé per obtenir majories absolutes al congrés.
Jo crec, però, que haurien d'intentar-ho. Potser els sorprendria descobrir que el poble espanyol és de mires més altes que no es pensen, que potser són ciutadans lliures i no súbdits. O potser ja els hi està bé ser súbdits, però tot i això, haurien d'intentar d'explicar-ho al poble. Però no ho faran. Desconfien massa del seu poble, el menystenen. Només són els seus súbdits. No volen comptar amb el poble ni trencar amb un vell discurs d'anys. Per tant, qualsevol canvi ha de fer-se dirigint al poble. No representen al poble. El dirigeixen. Potser això explicaria les declaracions de Mas abans de la Diada parlant del 2016. La hipotètica "negociació" hauria anat en la línia de convocar les eleccions tard, cap al 2016, havent donat temps al No per organitzar una campanya amb cara i ulls per debatre la independència de forma raonada i amb un govern de concentració PPSOE nou -les eleccions espanyoles són el 2015- capaç de dirigir la cada cop més necessària, i no només pels conflictes territorials, reforma constitucional. Una segona "transició", mantenint el control i pilotant el procés.
Però, ai las! va i resulta que un munt de catalans organitzen una performance brutal que fa saltar pels aires aquests plans tan ben traçats. El poble tocant els nassos, com sempre.
IEl poble diu que la consulta ha de ser el 2014. El "no" ha perdut el temps i no només no ha bastit un argumentari en condicions si no que, a més, ha de carregar amb una amenaça de bomba el mateix 11 de setembre a Gran Via amb Passeig de Gràcia; ha de carregar amb la imatge de l'agressió a la delegació de la Generalitat a Madrid per part de feixistes; que en sortir de comissaria són rebuts per una altre munt de feixistes amb el braç en alt cridant "Cataluña es España"; i ha de carregar amb la imatge de militars espanyols retirats que proposen ni més ni menys, posar un filat que parteixi Catalunya i separar amics i famílies en una deportació massiva.
Ja ho saben aquests troglodites que ells no són ningú per dir-li a ningú on ha de viure? Ja ho saben que les deportacions massives són un delicte contra la humanitat? Val a dir, però, que alguna cosa hem millorat: ara ja no parlen bombardejar Catalunya i que Déu triï als seus. Ara, amb la deportació n'hi hauria prou. Impressionant. Jo no ho hauria fet millor. Són indepes infiltrats, segur.
En fi. Puc equivocar-me, però avui estic molt convençut que abans d'un any, potser aquest mateix any, viurem la Declaració d'Independència.
Puc equivocar-me i segurament seria el millor, sobretot pels partidaris del no, que m'equivoqués, però estic bastant segur que la resposta serà un nou cop de porta.
Per què ho crec? perquè autoritzar una consulta seria el mateix que reconèixer al poble de Catalunya el dret a autodeterminar-se. La porta el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat. És dir, una cosa que no està recollida a la constitució i que, per tant i en la seva lògica, no existeix, no ha existit i no existirà mai.
Encara més, i segurament molt més greu: seria reconèixer a la ciutadania de Catalunya la maduresa suficient per triar. Més enllà dels conceptes de nació i estat, la consulta prèvia sobre una qüestió fonamental d'organització territorial de l'estat seria un precedent absolut.
Un precedent. La constitució va ser obra d'un grup de "savis" i referendada, no consultada. Els estatuts d'autonomia han estat referendats, no consultats (i algun, posteriorment retallat i esmenat per un tribunal). La constitució europea va ser referendada, no consultada (i finalment menystinguda). La consulta al poble de Catalunya seria prèvia a una reorganització. Se li demanaria primer al poble què vol, i després s'obraria en conseqüència. No és una diferència menor. Al contrari.
Justament, per l'empoderament que significa per part del poble, prou que se n'estaran de permetre-ho.
No. Rajoy i el PP diran que no. Massa democràcia per a un cap de setmana.
En el seu esquema mental, i en general en el del PPSOE, els espanyols són súbdits, no ciutadans. Els espanyols han de ser tutelats. En el fons el que hi ha és una grandissima desconfiança i menysteniment envers els ciutadans de l'estat.
Diran que no. No em plantejo cap altre escenari. Els considero incapaços.
La conseqüència, al meu parer és que el govern de Catalunya es veurà abocat, en breu, a la Declaració Unilateral d'Inependència. No hi haurà cap més sortida. El raonament és que si es vol convocar una consulta, ja sigui en forma de consulta pròpiament dita, o en forma d'eleccions plebiscitàries, aquesta comptarà amb l'oposició legal de l'estat. Primer s'impugnarà la llei de consultes, i després s'impugnarà les eleccions plebiscitàries o, simplement, es suspendrà l'autonomia. Legalment l'estat pot fer-ho.
Aleshores què es pot fer? no reconèixer la legalitat estatal. És dir, només es possible des de la independència. Perquè el que no tindria sentit és convocar una consulta en rebel·lia i, després, sotmetre's de nou a la disciplina estatal per a iniciar un procés legal per a la independència... amb les regles d'aquest mateix estat. És absurd. Una negociació així només pot ser entre iguals.
Si Rajoy dona un cop de porta, serà l'anunci de la Independència de Catalunya. Al govern de Catalunya no li en quedarà una altre que declarar la Independència abans d'un any, i la consulta no serà una consulta, si no el referendament, la ratificació, de la Declaració d'Independència.
Una llàstima, sobretot pels ciutadans de la resta de l'estat espanyol que veuran com, tancant la porta a una consulta, també es tanca la porta civilitzada cap a l'empoderament ciutadà i a encetar el debat, imprescindible per als espanyols, sobre l'organització del seu estat. Però aquest ja no serà el nostre problema.
A menys, és clar, que el que hagin estat parlant Mas i Rajoy hagi estat, justament, de tolerar unes plebiscitàries. D'aquesta forma Rajoy no es veuria en el penós tràngol d'haver d'explicar als espanyols la diferència entre igualtat i uniformitat; o la diferència entre formes d'organització diferents i privilegis.
Un tràngol penós, sobretot després d'haver estat durant anys, durant dècades, confonent de forma interessada aquests termes. Confonent igualtat amb uniformitat, diferències amb privilegis, tolerant i aprofitant-se del discurs de la suposada insolidaritat als catalans; fent una política supremacista del nacionalisme espanyol sobre els "nacionalismes perifèrics" que ha consistit en confondre identitat nacional amb nacionalisme, i en virtut d'aquesta confusió blasmar i negar la identitat nacional catalana. Anys de dir-nos als catalans que part de la identitat personal de molts de nosaltres era una cosa equivocada, quan no dolenta. Realment, seria un tràngol penós haver de corregir aquest discurs d'anys que ha anat tan bé per obtenir majories absolutes al congrés.
Jo crec, però, que haurien d'intentar-ho. Potser els sorprendria descobrir que el poble espanyol és de mires més altes que no es pensen, que potser són ciutadans lliures i no súbdits. O potser ja els hi està bé ser súbdits, però tot i això, haurien d'intentar d'explicar-ho al poble. Però no ho faran. Desconfien massa del seu poble, el menystenen. Només són els seus súbdits. No volen comptar amb el poble ni trencar amb un vell discurs d'anys. Per tant, qualsevol canvi ha de fer-se dirigint al poble. No representen al poble. El dirigeixen. Potser això explicaria les declaracions de Mas abans de la Diada parlant del 2016. La hipotètica "negociació" hauria anat en la línia de convocar les eleccions tard, cap al 2016, havent donat temps al No per organitzar una campanya amb cara i ulls per debatre la independència de forma raonada i amb un govern de concentració PPSOE nou -les eleccions espanyoles són el 2015- capaç de dirigir la cada cop més necessària, i no només pels conflictes territorials, reforma constitucional. Una segona "transició", mantenint el control i pilotant el procés.
Però, ai las! va i resulta que un munt de catalans organitzen una performance brutal que fa saltar pels aires aquests plans tan ben traçats. El poble tocant els nassos, com sempre.
IEl poble diu que la consulta ha de ser el 2014. El "no" ha perdut el temps i no només no ha bastit un argumentari en condicions si no que, a més, ha de carregar amb una amenaça de bomba el mateix 11 de setembre a Gran Via amb Passeig de Gràcia; ha de carregar amb la imatge de l'agressió a la delegació de la Generalitat a Madrid per part de feixistes; que en sortir de comissaria són rebuts per una altre munt de feixistes amb el braç en alt cridant "Cataluña es España"; i ha de carregar amb la imatge de militars espanyols retirats que proposen ni més ni menys, posar un filat que parteixi Catalunya i separar amics i famílies en una deportació massiva.
Ja ho saben aquests troglodites que ells no són ningú per dir-li a ningú on ha de viure? Ja ho saben que les deportacions massives són un delicte contra la humanitat? Val a dir, però, que alguna cosa hem millorat: ara ja no parlen bombardejar Catalunya i que Déu triï als seus. Ara, amb la deportació n'hi hauria prou. Impressionant. Jo no ho hauria fet millor. Són indepes infiltrats, segur.
En fi. Puc equivocar-me, però avui estic molt convençut que abans d'un any, potser aquest mateix any, viurem la Declaració d'Independència.
dimecres, 11 de setembre del 2013
Via Catalana a la Independència
Però que ningú s'equivoqui.
Encara que als mitjans internacionals es parla de que hi han contactes per mirar de trobar una via negociada això no passarà. No hi haurà una sortida negociada.
Si es fa el referèndum d'autodeterminació el proper any, si és que pren aquesta forma, o unes plebiscitàries seguides d'una Declaració Unilateral d'Independència, serà una consulta en rebel·lia.
El govern d'Espanya mai, mai, acceptarà fer una consulta a Catalunya. No ho farà el PP ni ho farà, o ho faria el PSOE. Seria el mateix que acceptar que el poble català és un ens sobirà amb capacitat per decidir el seu futur, i això no ho acceptaran mai. No és a la seva constitució, ni entra en el seu esquema mental.
És igual que la Via Catalana hagi estat una mobilització cívica de primera magnitud al món. Això no importa per ells.
No. No escoltaran. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure i aquests no han vist res. No volen comprendre res. La seva explicació i la seva resposta sonarà a surrealista i absurda. El que sigui per dir que aquí no ha passat res.
El PP no negociarà res perquè és un partit nacionalista i supremacista espanyol, i ho és perquè una base important dels seus votants ho és. Una base que també alimenta al PSOE. El falangisme, el franquisme, estan en la base del PPSOE. I aquesta base ni vol veure, ni escoltar ni canviar res. I el PPSOE es deu als seus votants, que segueixen donant-lis una majoria absoluta al "Congreso", segons diuen les darreres enquestes. Per què canviar res, doncs?
Però no té importància.
El missatge d'avui tenia dos destinataris: els mitjans internacionals i els representants polítics del poble de Catalunya.
Al món se li ha dit clarament que estem aquí, que volem votar i que, de forma majoritària, volem votar independència. Hi ha un poble pacífic i decidit, unit, alegre i combatiu que ha presentat avui la seva candidatura a nou estat d'Europa.
Als nostres representants: que volem votar aviat, i ens és igual què digui el govern d'Espanya. No compta. No té importància.
El que de debò té importància és que l'independentisme està mobilitzat i és majoritari. Que ha fet un pas endavant i ara toca als polítics, de nou, com ara fa un any, posar-se a l'alçada. Això vol dir que cal fixar data per la consulta i una pregunta directa i senzilla, amb una resposta que no ofereixi dubtes: "Vol la independència de Catalunya?" Sí o No.
Jo no tinc cap dubte del que vull.
Espero que al Parlament ho hagin entès, i que la data i la pregunta seran fixades en breu. No treu cap a res esperar gaire més.
Crec que la reacció de l'estat a una pregunta i una data per la consulta fixades pot ser tan estúpida, tan absurda, tan llastimosament surrealista que no us estranyi si la Declaració d'Independència és aquest mateix any. Estem a setembre i resten encara tres mesos per acabar 2013. Jo no ho descarto.
Anem pas a pas, tenim pressa però fem-ho bé. El que sí dic és que el proper any l'onze de setembre serà una Diada, a la fi, de celebració, i ja no només de commemoració.
Avui hem fet Via per que així sigui.
Encara que als mitjans internacionals es parla de que hi han contactes per mirar de trobar una via negociada això no passarà. No hi haurà una sortida negociada.
Si es fa el referèndum d'autodeterminació el proper any, si és que pren aquesta forma, o unes plebiscitàries seguides d'una Declaració Unilateral d'Independència, serà una consulta en rebel·lia.
El govern d'Espanya mai, mai, acceptarà fer una consulta a Catalunya. No ho farà el PP ni ho farà, o ho faria el PSOE. Seria el mateix que acceptar que el poble català és un ens sobirà amb capacitat per decidir el seu futur, i això no ho acceptaran mai. No és a la seva constitució, ni entra en el seu esquema mental.
És igual que la Via Catalana hagi estat una mobilització cívica de primera magnitud al món. Això no importa per ells.
No. No escoltaran. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure i aquests no han vist res. No volen comprendre res. La seva explicació i la seva resposta sonarà a surrealista i absurda. El que sigui per dir que aquí no ha passat res.
El PP no negociarà res perquè és un partit nacionalista i supremacista espanyol, i ho és perquè una base important dels seus votants ho és. Una base que també alimenta al PSOE. El falangisme, el franquisme, estan en la base del PPSOE. I aquesta base ni vol veure, ni escoltar ni canviar res. I el PPSOE es deu als seus votants, que segueixen donant-lis una majoria absoluta al "Congreso", segons diuen les darreres enquestes. Per què canviar res, doncs?
Però no té importància.
El missatge d'avui tenia dos destinataris: els mitjans internacionals i els representants polítics del poble de Catalunya.
Al món se li ha dit clarament que estem aquí, que volem votar i que, de forma majoritària, volem votar independència. Hi ha un poble pacífic i decidit, unit, alegre i combatiu que ha presentat avui la seva candidatura a nou estat d'Europa.
Als nostres representants: que volem votar aviat, i ens és igual què digui el govern d'Espanya. No compta. No té importància.
El que de debò té importància és que l'independentisme està mobilitzat i és majoritari. Que ha fet un pas endavant i ara toca als polítics, de nou, com ara fa un any, posar-se a l'alçada. Això vol dir que cal fixar data per la consulta i una pregunta directa i senzilla, amb una resposta que no ofereixi dubtes: "Vol la independència de Catalunya?" Sí o No.
Jo no tinc cap dubte del que vull.
Espero que al Parlament ho hagin entès, i que la data i la pregunta seran fixades en breu. No treu cap a res esperar gaire més.
Crec que la reacció de l'estat a una pregunta i una data per la consulta fixades pot ser tan estúpida, tan absurda, tan llastimosament surrealista que no us estranyi si la Declaració d'Independència és aquest mateix any. Estem a setembre i resten encara tres mesos per acabar 2013. Jo no ho descarto.
Anem pas a pas, tenim pressa però fem-ho bé. El que sí dic és que el proper any l'onze de setembre serà una Diada, a la fi, de celebració, i ja no només de commemoració.
Avui hem fet Via per que així sigui.
dimarts, 10 de setembre del 2013
Via catalana a la blogsfera
La via catalana està tenint rèpliques per tot el país i també a la blogsfera catalana.
Això de la blogsfera és un bonic neologisme que vol referir-se a l'espai virtual del conjunt dels blogs. La blogsfera catalana és el subconjunt de la catosfera que, a la seva vegada és l'espai virtual de totes les pàgines en català.
El paràgraf anterior sembla tret d'un malson algebraic, veritat?
Com ha arribat la Via Catalana a aquest lloc tan singular? ho ha fet mercès la iniciativa dels autors del blog Blog-via cap a la independència. Al mateix blog expliquen en què consisteix:
"Aquest 11 de setembre de 2013 farem la Via Catalana!!!
La catosfera també es vol afegir a aquesta iniciativa i fer al mateix temps que fem la Via Catalana per la Independència, una altra via virtual.
La Blog-Via cap a la Independència, vol respondre a la crida d'aquest 11 de setembre del 2013, i fer una cadena de blogs, que tots quedin enllaçats fent cadena, aquest dia, per afegir-nos a la via que entre tots farem als carrers i al territori de nord a sud.
Es tracta de fer un post al vostre blog, entre els dies 9 i 15 de setembre, adient a la jornada i a l'objectiu que ens belluga (pot ser text, imatge, poema, humor, recepta...) i en el mateix post enllaçar el post del blog que us segueix a la llista.
La llista és a dalt en una pestanya sota la capçalera.
Podrem començar a enllaçar els primers blogs apuntats el dia 9 de setembre i es podrà anar enllaçant blogs fins al dia 15. Tota la setmana.
Us podeu apuntar, ja des d'ara, si voleu participar-hi.
Us endueu el nostre logo al vostre blog???
SOM-HI?"
Bé, doncs dit i fet. "El Blog d'Albert Baranguer" està apuntat a la cadena virtual en el lloc 189, segueixo a "Israel a Catalunya" i precedeixo al blog de "Rosa Mary".
Aquest d'avui és, doncs, el post que fa de baula de la cadena. Així que espero que "http://israelacatalunya.blogspot.com/" enllaci aquest post, i estaré atent al que publica la "Rosa Mary" per enllaçar al seu.
Des de la catosfera, des de la blogsfera en català, una cadena virtual que enllaça blogs diferents, però que tenen, almenys, l'objectiu de la independència en comú. Ben semblant a la vida mateixa.
L'11 de setembre sortirem al carrer. La via catalana serà ben real i ben tangible. Rotunda, alegre i combativa. Prendrem el carrer, un cop més. Un cop més cridarem Visca Catalunya Lliure! un cop més cridarem: Independència! Cridarem ben fort i ben clar perquè hi ha qui ha d'escoltar. El món ha d'escoltar. Els nostres representants han d'escoltar.
11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Fem via cap a la Independència!
Editat: enllaço amb aquest post de Rosa Mary
Això de la blogsfera és un bonic neologisme que vol referir-se a l'espai virtual del conjunt dels blogs. La blogsfera catalana és el subconjunt de la catosfera que, a la seva vegada és l'espai virtual de totes les pàgines en català.
El paràgraf anterior sembla tret d'un malson algebraic, veritat?
Com ha arribat la Via Catalana a aquest lloc tan singular? ho ha fet mercès la iniciativa dels autors del blog Blog-via cap a la independència. Al mateix blog expliquen en què consisteix:
"Aquest 11 de setembre de 2013 farem la Via Catalana!!!
La catosfera també es vol afegir a aquesta iniciativa i fer al mateix temps que fem la Via Catalana per la Independència, una altra via virtual.
La Blog-Via cap a la Independència, vol respondre a la crida d'aquest 11 de setembre del 2013, i fer una cadena de blogs, que tots quedin enllaçats fent cadena, aquest dia, per afegir-nos a la via que entre tots farem als carrers i al territori de nord a sud.
Es tracta de fer un post al vostre blog, entre els dies 9 i 15 de setembre, adient a la jornada i a l'objectiu que ens belluga (pot ser text, imatge, poema, humor, recepta...) i en el mateix post enllaçar el post del blog que us segueix a la llista.
La llista és a dalt en una pestanya sota la capçalera.
Podrem començar a enllaçar els primers blogs apuntats el dia 9 de setembre i es podrà anar enllaçant blogs fins al dia 15. Tota la setmana.
Us podeu apuntar, ja des d'ara, si voleu participar-hi.
Us endueu el nostre logo al vostre blog???
SOM-HI?"
Bé, doncs dit i fet. "El Blog d'Albert Baranguer" està apuntat a la cadena virtual en el lloc 189, segueixo a "Israel a Catalunya" i precedeixo al blog de "Rosa Mary".
Aquest d'avui és, doncs, el post que fa de baula de la cadena. Així que espero que "http://israelacatalunya.blogspot.com/" enllaci aquest post, i estaré atent al que publica la "Rosa Mary" per enllaçar al seu.
Des de la catosfera, des de la blogsfera en català, una cadena virtual que enllaça blogs diferents, però que tenen, almenys, l'objectiu de la independència en comú. Ben semblant a la vida mateixa.
L'11 de setembre sortirem al carrer. La via catalana serà ben real i ben tangible. Rotunda, alegre i combativa. Prendrem el carrer, un cop més. Un cop més cridarem Visca Catalunya Lliure! un cop més cridarem: Independència! Cridarem ben fort i ben clar perquè hi ha qui ha d'escoltar. El món ha d'escoltar. Els nostres representants han d'escoltar.
11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Fem via cap a la Independència!
Editat: enllaço amb aquest post de Rosa Mary
dissabte, 7 de setembre del 2013
plebiscitàries 2016? Independència! Tenim pressa, fem-ho bé.
S'apropa l'onze de setembre i per casualitat, o segurament no, creixen rumors i especulacions de tota mena sobre el procés d'independència de Catalunya.
Rumors i especulacions, i també declaracions, com les que va fer Artur Mas el passat dijous al Matí de Catalunya Ràdio, a l'entrevista que li va fer Mònica Terribas
Parèntesi abans de seguir: El retorn de Mònica Terribas als mitjans públics. En aquesta ocasió per a posar-se davant dels micros del Matí de Catalunya Ràdio. Per mi és una molt bona notícia. En el meu cas es tradueix en un petit canvi als meus hàbits matinals que recuperen l'editorial del dia, la tertúlia i els enigmàrius. Des dels temps de "La Nit al Dia" que soc molt fan de Mònica Terribas. Als Matins de Catalunya Ràdio es recupera la Terribas de sempre, però afegint el to distès adequat a l'esperit del magazín. Molt bona notícia. Tanco parèntesi.
Estava parlant d'aquesta entrevista:
Bé. Marcs legals i, si al final falla tot, sempre quedarà fer plebiscitàries al 2016.
Un dubte: cal entendre que, suposant que es facin plebiscitàries el 2016 i que es guanyen, estem parlant que hi haurà na Declaració Unilateral d'Independència (DUI) després, oi? O no? Perquè, de fet, de la DUI només en parla Terribas; Que el concepte no surt de la boca de Mas.
Més dubtes: Per què buscar una solució dins de la legalitat espanyola? Entenc que dins de la legalitat espanyola tot seria més fàcil però, evidentment -no cal ser gaire espavilats per adonar-se'n- dins la legalitat espanyola mai es permetrà una consulta. Per què? perquè la legalitat espanyola és un instrument en mans del govern d'Espanya i, per tant, de les elits que representa el PPSOE.
La legalitat espanyola no és un marc imparcial. La constitució no ho és. La constitució i la legalitat espanyola són eines. Més ben dit, armes, que estan en mans de les elits que s'oposen no ja a la Independència de Catalunya, si no al simple reconeixement de la identitat nacional catalana. De fet, estan en mans d'elits que consideren que (tots) els espanyols són (els seus) súbdits abans que ciutadans lliures.
De veritat, en aquesta "legalitat" cal confiar?
Fer la consulta es molt important. La consulta té data, no precisada, pel 2014. Aquest és el compromís i entenc que el que cal és honorar-lo.
La convocatòria de la consulta no ha de dependre de permisos que vinguin de Madrid. Primer de tot, perquè, legítimament, no calen: El passat 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va declarar de forma solemne que "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà". Sobirà vol dir, planerament, que no cal demanar permís a ningú.
No cal demanar permís. El que cal és poder organitzar-lo i el que cal és honorar també els compromisos i les responsabilitats de la Generalitat amb el país: serveis, sous de funcionaris, inversions, subvencions... És dir, planerament, que han d'haver calés per complir amb aquest compromisos.
Ja és molt dur haver d'acceptar les retallades que ho són, precisament, dels compromisos i de la missió que té la Generalitat. Mas pot al·legar que ell va anunciar a la campanya electoral de fa un anys que les retallades continuarien i que els votants que li van donar la majoria relativa al Parlament sabien el que feien. En aquest sentit Mas pot dir que no ha enganyat a ningú. D'acord. Però una cosa és "acceptar" una desgràcia que et vindrà i l'altre viure enmig d'aquesta desgràcia. Viure en desgràcia no és el que jo vull, i crec que ningú. Ni allargar l'experiència més del que sigui lamentablement necessari.
Opino que "fer bé les coses" seria convocar la consulta tan aviat com es disposi de finançament, o de promesa fefaent de finançament, per a poder honorar els compromisos contrets. Abans seria un error. Trigar més seria un patiment inútil i incomprensible.
En quin punt està el procés? jo crec que tot depèn de la caixa (en minúscules). Només sota aquest prisma puc arribar a trobar un sentit en parlar de més enllà del 2014, o d'unes hipotètiques plebiscitàries.
No es pot allargar i el que cal és garantir el finançament dels compromisos concrets. Tan bon punt estigui garantit, tirar pel dret: convocar la consulta i guanyar-la; i tal dia farà un any.
Aquesta és l'altre que volia dir: Estic segur que no hi ha cap possibilitat de consulta pactada. Aquests que parlen d'una consulta amb tres preguntes simplement venen fum. No m'ho crec. No hi haurà una consulta pactada. El govern espanyol mai, mai, ni tan sols quan Catalunya ja sigui independent, reconeixerà la identitat nacional catalana. No almenys en un parell de generacions. Potser quan gent que encara no ha nascut ocupin el seu govern. Com que això no passarà ni ara ni aviat, no hi haurà cap consulta pactada. Una consulta pactada significaria reconèixer, primer de tot, que el poble de Catalunya és sobirà i pot decidir el seu futur. No ho faran mai. El seu punt de vista és que els catalans som els seus súbdits. Súbdits, que és molt diferent de "ciutadans lliures".
Per tant, si el procés es dilata en el temps, cosa indesitjable, que ho sigui per un bon motiu, però no per "esperar" ofertes de Madrid, que no vindran o que si venen seran totalment insuficients.
No es pot trigar. un argument que he escoltat més d'un cop des de l'inici de tot aquest procés és que "si hem esperat 300 anys, no ens ve de dos més". És totalment fals. És mentida. Perquè ningú ha esperat 300 anys. Ningú viu 300 anys. Jo vull veure i viure la independència. En la meva vida. No perquè tingui un compromís amb la gent que va viure i morir fa 300 anys, si no perquè vull el millor per mi avui, el millor pels que m'envolten i estimo avui. El millor pel meu fill avui i demà. I això passa per que pugui construir i viure la seva identitat, també la nacional, la cultural, la lingüística, lliurement. Sense veure negada la seva identitat nacional, sense veure menystinguda la seva identitat cultural i lingüística pel nacionalisme supremacista espanyol que domina l'estat; passa per que sigui un ciutadà lliure i no un súbdit; passa per un estat que li garanteixi els drets i que li ofereixi serveis públics de qualitat. Per aquestes qüestions cal la independència i cal ara. Aviat. Per descomptat en vida nostra. Dos anys és molt temps. Per això tinc pressa. #tenimpressa.
I fem-ho bé. #femhobe. Pas a pas. D'acord, però no facin el badoc. No s'encantin.
No s'encanti, President.
Rumors i especulacions, i també declaracions, com les que va fer Artur Mas el passat dijous al Matí de Catalunya Ràdio, a l'entrevista que li va fer Mònica Terribas
Parèntesi abans de seguir: El retorn de Mònica Terribas als mitjans públics. En aquesta ocasió per a posar-se davant dels micros del Matí de Catalunya Ràdio. Per mi és una molt bona notícia. En el meu cas es tradueix en un petit canvi als meus hàbits matinals que recuperen l'editorial del dia, la tertúlia i els enigmàrius. Des dels temps de "La Nit al Dia" que soc molt fan de Mònica Terribas. Als Matins de Catalunya Ràdio es recupera la Terribas de sempre, però afegint el to distès adequat a l'esperit del magazín. Molt bona notícia. Tanco parèntesi.
Estava parlant d'aquesta entrevista:
Bé. Marcs legals i, si al final falla tot, sempre quedarà fer plebiscitàries al 2016.
Un dubte: cal entendre que, suposant que es facin plebiscitàries el 2016 i que es guanyen, estem parlant que hi haurà na Declaració Unilateral d'Independència (DUI) després, oi? O no? Perquè, de fet, de la DUI només en parla Terribas; Que el concepte no surt de la boca de Mas.
Més dubtes: Per què buscar una solució dins de la legalitat espanyola? Entenc que dins de la legalitat espanyola tot seria més fàcil però, evidentment -no cal ser gaire espavilats per adonar-se'n- dins la legalitat espanyola mai es permetrà una consulta. Per què? perquè la legalitat espanyola és un instrument en mans del govern d'Espanya i, per tant, de les elits que representa el PPSOE.
La legalitat espanyola no és un marc imparcial. La constitució no ho és. La constitució i la legalitat espanyola són eines. Més ben dit, armes, que estan en mans de les elits que s'oposen no ja a la Independència de Catalunya, si no al simple reconeixement de la identitat nacional catalana. De fet, estan en mans d'elits que consideren que (tots) els espanyols són (els seus) súbdits abans que ciutadans lliures.
De veritat, en aquesta "legalitat" cal confiar?
Fer la consulta es molt important. La consulta té data, no precisada, pel 2014. Aquest és el compromís i entenc que el que cal és honorar-lo.
La convocatòria de la consulta no ha de dependre de permisos que vinguin de Madrid. Primer de tot, perquè, legítimament, no calen: El passat 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va declarar de forma solemne que "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà". Sobirà vol dir, planerament, que no cal demanar permís a ningú.
No cal demanar permís. El que cal és poder organitzar-lo i el que cal és honorar també els compromisos i les responsabilitats de la Generalitat amb el país: serveis, sous de funcionaris, inversions, subvencions... És dir, planerament, que han d'haver calés per complir amb aquest compromisos.
Ja és molt dur haver d'acceptar les retallades que ho són, precisament, dels compromisos i de la missió que té la Generalitat. Mas pot al·legar que ell va anunciar a la campanya electoral de fa un anys que les retallades continuarien i que els votants que li van donar la majoria relativa al Parlament sabien el que feien. En aquest sentit Mas pot dir que no ha enganyat a ningú. D'acord. Però una cosa és "acceptar" una desgràcia que et vindrà i l'altre viure enmig d'aquesta desgràcia. Viure en desgràcia no és el que jo vull, i crec que ningú. Ni allargar l'experiència més del que sigui lamentablement necessari.
Opino que "fer bé les coses" seria convocar la consulta tan aviat com es disposi de finançament, o de promesa fefaent de finançament, per a poder honorar els compromisos contrets. Abans seria un error. Trigar més seria un patiment inútil i incomprensible.
En quin punt està el procés? jo crec que tot depèn de la caixa (en minúscules). Només sota aquest prisma puc arribar a trobar un sentit en parlar de més enllà del 2014, o d'unes hipotètiques plebiscitàries.
No es pot allargar i el que cal és garantir el finançament dels compromisos concrets. Tan bon punt estigui garantit, tirar pel dret: convocar la consulta i guanyar-la; i tal dia farà un any.
Aquesta és l'altre que volia dir: Estic segur que no hi ha cap possibilitat de consulta pactada. Aquests que parlen d'una consulta amb tres preguntes simplement venen fum. No m'ho crec. No hi haurà una consulta pactada. El govern espanyol mai, mai, ni tan sols quan Catalunya ja sigui independent, reconeixerà la identitat nacional catalana. No almenys en un parell de generacions. Potser quan gent que encara no ha nascut ocupin el seu govern. Com que això no passarà ni ara ni aviat, no hi haurà cap consulta pactada. Una consulta pactada significaria reconèixer, primer de tot, que el poble de Catalunya és sobirà i pot decidir el seu futur. No ho faran mai. El seu punt de vista és que els catalans som els seus súbdits. Súbdits, que és molt diferent de "ciutadans lliures".
Per tant, si el procés es dilata en el temps, cosa indesitjable, que ho sigui per un bon motiu, però no per "esperar" ofertes de Madrid, que no vindran o que si venen seran totalment insuficients.
No es pot trigar. un argument que he escoltat més d'un cop des de l'inici de tot aquest procés és que "si hem esperat 300 anys, no ens ve de dos més". És totalment fals. És mentida. Perquè ningú ha esperat 300 anys. Ningú viu 300 anys. Jo vull veure i viure la independència. En la meva vida. No perquè tingui un compromís amb la gent que va viure i morir fa 300 anys, si no perquè vull el millor per mi avui, el millor pels que m'envolten i estimo avui. El millor pel meu fill avui i demà. I això passa per que pugui construir i viure la seva identitat, també la nacional, la cultural, la lingüística, lliurement. Sense veure negada la seva identitat nacional, sense veure menystinguda la seva identitat cultural i lingüística pel nacionalisme supremacista espanyol que domina l'estat; passa per que sigui un ciutadà lliure i no un súbdit; passa per un estat que li garanteixi els drets i que li ofereixi serveis públics de qualitat. Per aquestes qüestions cal la independència i cal ara. Aviat. Per descomptat en vida nostra. Dos anys és molt temps. Per això tinc pressa. #tenimpressa.
I fem-ho bé. #femhobe. Pas a pas. D'acord, però no facin el badoc. No s'encantin.
No s'encanti, President.
dimecres, 28 d’agost del 2013
I have a dream.
Avui fa 50 anys de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat en que Martin Luther King va pronunciar el discurs "I have a dream".Tinc un somni.
Salvant les distàncies entre la lluita per la igualtat de drets entre negres i blancs i la lluita per l'exercici del dret d'autodeterminació, jo no puc deixar de veure paral·lelismes entre una marxa per la feina i per la llibertat i una cadena per la independència, que també o és pels drets socials, per la voluntat de construir un nou estat, més net, més just, més lliure. Veig paral·lelismes en el somni.
La lluita per la llibertat, per la igualtat de drets, contra els racismes i els supremacismes és una lluita en la que em sento involucrat, i el discurs de Martin Luther King és vàlid avui. És vàlid als EUA, i és vàlid a Catalunya. Són lluites diferents, però no tant. Són lluites per la llibertat i els drets socials.
Perquè la lluita per la llibertat és permanent i no ha de decaure mai. Perquè la Història, no és la dels reis, i els regnes i els imperis. La Història és, com ja intuïa Hegel, la Història de la Llibertat [pdf].
"I have a dream"
I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.
Five score years ago a great American in whose symbolic shadow we stand today signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beckoning light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.
But one hundred years later the Negro is still not free. One hundred years later the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination.
One hundred years later the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity.
One hundred years later the Negro is still languishing in the comers of American society and finds himself in exile in his own land.
We all have come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of now. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to change racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice ring out for all of God's children.
There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted citizenship rights.
We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.
And the marvelous new militarism which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers have evidenced by their presence here today that they have come to realize that their destiny is part of our destiny.
So even though we face the difficulties of today and tomorrow I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.
I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: 'We hold these truths to be self-evident; that all men are created equal."
I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit together at the table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.
I have a dream that little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
I have a dream today.
I have a dream that one day down in Alabama, with its vicious racists, with its Governor having his lips dripping with the words of interposition and nullification, one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.
I have a dream today.
I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places plains, and the crooked places will be made straight, and before the Lord will be revealed, and all flesh shall see it together.
This is our hope. This is the faith that I go back to the mount with. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the genuine discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, pray together; to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom forever, )mowing that we will be free one day.
And I say to you today my friends, let freedom ring. From the prodigious hilltops of New Hampshire, let freedom ring. From the mighty mountains of New York, let freedom ring. From the mighty Alleghenies of Pennsylvania!
Let freedom ring from the snow capped Rockies of Colorado!
Let freedom ring from the curvaceous slopes of California!
But not only there; let freedom ring from the Stone Mountain of Georgia!
Let freedom ring from Lookout Mountain in Tennessee!
Let freedom ring from every hill and molehill in Mississippi. From every mountainside, let freedom ring.
And when this happens, when we allow freedom to ring, when we let it ring from every village and hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual, "Free at last! Free at last! Thank God almighty, we're free at last!"
Salvant les distàncies entre la lluita per la igualtat de drets entre negres i blancs i la lluita per l'exercici del dret d'autodeterminació, jo no puc deixar de veure paral·lelismes entre una marxa per la feina i per la llibertat i una cadena per la independència, que també o és pels drets socials, per la voluntat de construir un nou estat, més net, més just, més lliure. Veig paral·lelismes en el somni.
La lluita per la llibertat, per la igualtat de drets, contra els racismes i els supremacismes és una lluita en la que em sento involucrat, i el discurs de Martin Luther King és vàlid avui. És vàlid als EUA, i és vàlid a Catalunya. Són lluites diferents, però no tant. Són lluites per la llibertat i els drets socials.
Perquè la lluita per la llibertat és permanent i no ha de decaure mai. Perquè la Història, no és la dels reis, i els regnes i els imperis. La Història és, com ja intuïa Hegel, la Història de la Llibertat [pdf].
"I have a dream"
I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.
Five score years ago a great American in whose symbolic shadow we stand today signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beckoning light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.
But one hundred years later the Negro is still not free. One hundred years later the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination.
One hundred years later the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity.
One hundred years later the Negro is still languishing in the comers of American society and finds himself in exile in his own land.
We all have come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of now. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to change racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice ring out for all of God's children.
There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted citizenship rights.
We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.
And the marvelous new militarism which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers have evidenced by their presence here today that they have come to realize that their destiny is part of our destiny.
So even though we face the difficulties of today and tomorrow I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.
I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: 'We hold these truths to be self-evident; that all men are created equal."
I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit together at the table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.
I have a dream that little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
I have a dream today.
I have a dream that one day down in Alabama, with its vicious racists, with its Governor having his lips dripping with the words of interposition and nullification, one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.
I have a dream today.
I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places plains, and the crooked places will be made straight, and before the Lord will be revealed, and all flesh shall see it together.
This is our hope. This is the faith that I go back to the mount with. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the genuine discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, pray together; to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom forever, )mowing that we will be free one day.
And I say to you today my friends, let freedom ring. From the prodigious hilltops of New Hampshire, let freedom ring. From the mighty mountains of New York, let freedom ring. From the mighty Alleghenies of Pennsylvania!
Let freedom ring from the snow capped Rockies of Colorado!
Let freedom ring from the curvaceous slopes of California!
But not only there; let freedom ring from the Stone Mountain of Georgia!
Let freedom ring from Lookout Mountain in Tennessee!
Let freedom ring from every hill and molehill in Mississippi. From every mountainside, let freedom ring.
And when this happens, when we allow freedom to ring, when we let it ring from every village and hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual, "Free at last! Free at last! Thank God almighty, we're free at last!"
Martin Luther King
August 28, 1963.
Washington DC
Subscriure's a:
Missatges (Atom)