Marea verda a les Illes Balears

El curs ha començat, però no a ses Illes Balears.

A ses Illes Balears es nins no van a s'escola per sa vaga indefinida des docents. Una vaga per s'escola pública, de qualitat i en català. Una vaga per sa dignitat.



Jo don suport a aquesta lluita dels docents balears que, amb el seu coratge, han galvanitzat la societat illenca en una revolta contra la intolerància. I han recordat als seus compatriotes que ells no són súbdits. Que són ciutadans lliures. Que es volen lliures. Que volen que els seus fills siguin ciutadans  lliures i cultes.

No seran els balears els conillets d'Índies dels experiments espanyolitzadors del ministre Wert i del seu còmplice Bauzá.

Educació de qualitat és el que es demana, no espanyolització. Més despesa en escola pública, més formació pels mestres, grups més reduïts.

Millor conciliació familiar per facilitar l'acompanyament dels pares a la formació dels seus fills.

Sí, també millor formació en idiomes, anglès, francès o alemany. Però no contraposant les llengües. No transmetent aquest missatge perniciós de que una part de la identitat individual dels nins, la balear, la identitat lingüística que parla català, és quelcom dolent que cal reduir, minimitzat, ocultar o destruir.

Ens estan dient que part de la nostra identitat personal és quelcom dolent! Com es pot pretendre fer una educació de qualitat quan es comença per negar la identitat dels nins? Es pot ser més maldestre?

Els governants ho són per representació del poble, i el poble, a les Illes Balears cada cop està menys representat per uns polítics que, de fet, si representen a algú és a Gènova o a Ferraz. És una de les pegues dels partits "nacionals" espanyols: Que les delegacions "regionals" només són això, delegacions de Madrid. No representants del territori.

A Balears marea verda, un parell de setmanes després de la cadena groga a Catalunya.

M'agrada.

M'agrada molt veure com els colors estan tornant. Som a la tardor. Tot just estrenada. Però els colors anuncien la primavera: La Primavera Balear i la Primavera Catalana.

Cal mantenir la lluita. La vaga serà llarga. Hi ha una caixa de resistència de l'assemblea de docents per si voleu fer aportacions. La lluita dels docents balears és una lluita justa, per un ensenyament públic, de qualitat i en català. Per la dignitat.

Jo don suport a la vaga de docents a les Illes Balears.

CAIXA DE RESISTÈNCIA
2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear)
per ingressos des de l'estranger:
ES54 2056-0009-74-4102003418 (IBAN)
swift/BIC: CECAESMM056





"Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública"

Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!

Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.

Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.

Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.

La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.

Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.

Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació.

La llista és llarga, llarguíssima...

-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.

-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.

-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.

-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.

-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.

-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.

-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.

-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.

-S'han depurat inspectors.

-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.

-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.

La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá!

Rectifiquin o se'n vagin!

-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.

-Retirin el TIL.

-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.

-Tornin enrere les retallades.

-Recuperin el professorat de suport.

-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.

-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.

-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.

-Escoltin els professionals de la Universitat.

-Substitueixin els professors de baixa.

-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.

-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.

-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.

En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.

Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.

I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!

Coratge i endavant!

Inici de curs.

El darrer post es titulava "Esperant resposta", el cas és que la resposta va arribar un parell d'hores més tard de publicar-lo i en la direcció que es preveia més plausible: Un cop de porta.

Per mi la qüestió ha arribat al seu punt final. L'estat espanyol mai permetrà la consulta, i si es va a plebiscitàries, també provarà d'impedir-les. Com? tenen opcions: per exemple il·legalitzant CiU, ERC, ICV i la CUP; o també suspenent l'autonomia; o destituint a Artur Mas... Accions per a les que només hi haurà una resposta possible: un acte de rebel·lia formal amb la Declaració Unilateral d'Independència (DUI).

Estem en aquesta via. No hi ha ningú al PPSOE que estigui disposat a tolerar cap consulta. L'estat és un instrument al seu servei i el dels seus interessos. La independència de Catalunya es veu com un cop molt dur a aquests interessos. El simple reconeixement de la capacitat del poble català a decidir és un precedent inacceptable que esberlaria la seva posició omnímoda i omnipotent sobre la societat espanyola. En conseqüència, l'estat sempre dirà que no a tot.

Sospito que els polítics del Parc de la Ciutadella ho tenen clar que això anirà així i que, molt probablement, el més assenyat sigui precipitar el final. per mi l'únic dubte està en que cal disposar a temps d'una agència financera capaç de proporcionar la liquiditat que es deixarà de rebre de l'estat espanyol. Liquiditat que, de totes formes, porta temps reduint-se, i més que ho farà: avui s'ha anunciat que les inversions de l'estat espanyol a Catalunya es reduiran un 25% enguany.

Amb aquest panorama d'hostilitat entre els governs català i espanyol és il·lusori esperar diàlegs. Més aviat convé anar per feina. La disponibilitat d'una agència financera que garanteixi la transició cap a la independència de la forma menys traumàtica possible és, al meu entendre, la clau del procés i, per descomptat, el punt on es rebran més atacs. Articular aquesta agència és la clau, i sospito que alguna cosa hi tenen a veure els viatges d'Artur Mas a la UE. En definitiva, el reconeixement dels estats és el que formalitza la independència política, però el reconeixement dels mercats internacionals de crèdit és el que formalitza la independència de fet. Si s'obté aquesta, aquella vindrà donada.

Menys d'un any i DUI. N'estic convençut. Això sí, aquest any serà intens.

Comença el curs 2013-2014.

Esperant resposta

Rajoy enviarà la resposta a la petició d'una convocatòria de consulta de forma imminent. Aquest cap de setmana.

Puc equivocar-me i segurament seria el millor, sobretot pels partidaris del no, que m'equivoqués, però estic bastant segur que la resposta serà un nou cop de porta.

Per què ho crec? perquè autoritzar una consulta seria el mateix que reconèixer al poble de Catalunya el dret a autodeterminar-se. La porta el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat. És dir, una cosa que no està recollida a la constitució i que, per tant i en la seva lògica, no existeix, no ha existit i no existirà mai.

Encara més, i segurament molt més greu: seria reconèixer a la ciutadania de Catalunya la maduresa suficient per triar. Més enllà dels conceptes de nació i estat, la consulta prèvia sobre una qüestió fonamental d'organització territorial de l'estat seria un precedent absolut.

Un precedent. La constitució va ser obra d'un grup de "savis" i referendada, no consultada. Els estatuts d'autonomia han estat referendats, no consultats (i algun, posteriorment retallat i esmenat per un tribunal). La constitució europea va ser referendada, no consultada (i finalment menystinguda). La consulta al poble de Catalunya seria prèvia a una reorganització. Se li demanaria primer al poble què vol, i després s'obraria en conseqüència. No és una diferència menor. Al contrari.

Justament, per l'empoderament que significa per part del poble, prou que se n'estaran de permetre-ho.

No. Rajoy i el PP diran que no. Massa democràcia per a un cap de setmana.

En el seu esquema mental, i en general en el del PPSOE, els espanyols són súbdits, no ciutadans. Els espanyols han de ser tutelats. En el fons el que hi ha és una grandissima desconfiança i menysteniment envers els ciutadans de l'estat.

Diran que no. No em plantejo cap altre escenari. Els considero incapaços.

La conseqüència, al meu parer és que el govern de Catalunya es veurà abocat, en breu, a la Declaració Unilateral d'Inependència. No hi haurà cap més sortida. El raonament és que si es vol convocar una consulta, ja sigui en forma de consulta pròpiament dita, o en forma d'eleccions plebiscitàries, aquesta comptarà amb l'oposició legal de l'estat. Primer s'impugnarà la llei de consultes, i després s'impugnarà les eleccions plebiscitàries o, simplement, es suspendrà l'autonomia. Legalment l'estat pot fer-ho.

Aleshores què es pot fer? no reconèixer la legalitat estatal. És dir, només es possible des de la independència. Perquè el que no tindria sentit és convocar una consulta en rebel·lia i, després, sotmetre's de nou a la disciplina estatal per a iniciar un procés legal per a la independència... amb les regles d'aquest mateix estat. És absurd. Una negociació així només pot ser entre iguals.

Si Rajoy dona un cop de porta, serà l'anunci de la Independència de Catalunya. Al govern de Catalunya no li en quedarà una altre que declarar la Independència abans d'un any, i la consulta no serà una consulta, si no el referendament, la ratificació, de la Declaració d'Independència.

Una llàstima, sobretot pels ciutadans de la resta de l'estat espanyol que veuran com, tancant la porta a una consulta, també es tanca la porta civilitzada cap a l'empoderament ciutadà i a encetar el debat, imprescindible per als espanyols, sobre l'organització del seu estat. Però aquest ja no serà el nostre problema.

A menys, és clar, que el que hagin estat parlant Mas i Rajoy hagi estat, justament, de tolerar unes plebiscitàries. D'aquesta forma Rajoy no es veuria en el penós tràngol d'haver d'explicar als espanyols la diferència entre igualtat i uniformitat; o la diferència entre formes d'organització diferents i privilegis.

Un tràngol penós, sobretot després d'haver estat durant anys, durant dècades, confonent de forma interessada aquests termes. Confonent igualtat amb uniformitat, diferències amb privilegis, tolerant i aprofitant-se del discurs de la suposada insolidaritat als catalans; fent una política supremacista del nacionalisme espanyol sobre els "nacionalismes perifèrics" que ha consistit en confondre identitat nacional amb nacionalisme, i en virtut d'aquesta confusió blasmar i negar la identitat nacional catalana. Anys de dir-nos als catalans que part de la identitat personal de molts de nosaltres era una cosa equivocada, quan no dolenta. Realment, seria un tràngol penós haver de corregir aquest discurs d'anys que ha anat tan bé per obtenir majories absolutes al congrés.

Jo crec, però, que haurien d'intentar-ho. Potser els sorprendria descobrir que el poble espanyol és de mires més altes que no es pensen, que potser són ciutadans lliures i no súbdits. O potser ja els hi està bé ser súbdits, però tot i això, haurien d'intentar d'explicar-ho al poble. Però no ho faran. Desconfien massa del seu poble, el menystenen. Només són els seus súbdits. No volen comptar amb el poble ni trencar amb un vell discurs d'anys. Per tant, qualsevol canvi ha de fer-se dirigint al poble. No representen al poble. El dirigeixen. Potser això explicaria les declaracions de Mas abans de la Diada parlant del 2016. La hipotètica "negociació" hauria anat en la línia de convocar les eleccions tard, cap al 2016, havent donat temps al No per organitzar una campanya amb cara i ulls per debatre la independència de forma raonada i amb un govern de concentració PPSOE nou -les eleccions espanyoles són el 2015- capaç de dirigir la cada cop més necessària, i no només pels conflictes territorials, reforma constitucional. Una segona "transició", mantenint el control i pilotant el procés.

Però, ai las! va i resulta que un munt de catalans organitzen una performance brutal que fa saltar pels aires aquests plans tan ben traçats. El poble tocant els nassos, com sempre.

IEl poble diu que la consulta ha de ser el 2014. El "no" ha perdut el temps i no només no ha bastit un argumentari en condicions si no que, a més, ha de carregar amb una amenaça de bomba el mateix 11 de setembre a Gran Via amb Passeig de Gràcia; ha de carregar amb la imatge de l'agressió a la delegació de la Generalitat a Madrid per part de feixistes; que en sortir de comissaria són rebuts per una altre munt de feixistes amb el braç en alt cridant "Cataluña es España"; i ha de carregar amb la imatge de militars espanyols retirats que proposen ni més ni menys, posar un filat que parteixi Catalunya i separar amics i famílies en una deportació massiva.

Ja ho saben aquests troglodites que ells no són ningú per dir-li a ningú on ha de viure? Ja ho saben que les deportacions massives són un delicte contra la humanitat? Val a dir, però, que alguna cosa hem millorat: ara ja no parlen bombardejar Catalunya i que Déu triï als seus. Ara, amb la deportació n'hi hauria prou. Impressionant. Jo no ho hauria fet millor. Són indepes infiltrats, segur.

En fi. Puc equivocar-me, però avui estic molt convençut que abans d'un any, potser aquest mateix any, viurem la Declaració d'Independència.

Via Catalana a la Independència

Però que ningú s'equivoqui.

Encara que als mitjans internacionals es parla de que hi han contactes per mirar de trobar una via negociada això no passarà. No hi haurà una sortida negociada.

Si es fa el referèndum d'autodeterminació el proper any, si és que pren aquesta forma, o unes plebiscitàries seguides d'una Declaració Unilateral d'Independència, serà una consulta en rebel·lia.

El govern d'Espanya mai, mai, acceptarà fer una consulta a Catalunya. No ho farà el PP ni ho farà, o ho faria el PSOE. Seria el mateix que acceptar que el poble català és un ens sobirà amb capacitat per decidir el seu futur, i això no ho acceptaran mai. No és a la seva constitució, ni entra en el seu esquema mental.

És igual que la Via Catalana hagi estat una mobilització cívica de primera magnitud al món. Això no importa per ells.

No. No escoltaran. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure i aquests no han vist res. No volen comprendre res. La seva explicació i la seva resposta sonarà a surrealista i absurda. El que sigui per dir que aquí no ha passat res.

El PP no negociarà res perquè és un partit nacionalista i supremacista espanyol, i ho és perquè una base important dels seus votants ho és. Una base que també alimenta al PSOE. El falangisme, el franquisme, estan en la base del PPSOE. I aquesta base ni vol veure, ni escoltar ni canviar res. I el PPSOE es deu als seus votants, que segueixen donant-lis una majoria absoluta al "Congreso", segons diuen les darreres enquestes. Per què canviar res, doncs?

Però no té importància.

El missatge d'avui tenia dos destinataris: els mitjans internacionals i els representants polítics del poble de Catalunya.

Al món se li ha dit clarament que estem aquí, que volem votar i que, de forma majoritària, volem votar independència. Hi ha un poble pacífic i decidit, unit, alegre i combatiu que ha presentat avui la seva candidatura a nou estat d'Europa.

Als nostres representants: que volem votar aviat, i ens és igual què digui el govern d'Espanya. No compta. No té importància.

El que de debò té importància és que l'independentisme està mobilitzat i és majoritari. Que ha fet un pas endavant i ara toca als polítics, de nou, com ara fa un any, posar-se a l'alçada. Això vol dir que cal fixar data per la consulta i una pregunta directa i senzilla, amb una resposta que no ofereixi dubtes: "Vol la independència de Catalunya?" Sí o No.

Jo no tinc cap dubte del que vull.

Espero que al Parlament ho hagin entès, i que la data i la pregunta seran fixades en breu. No treu cap a res esperar gaire més.

Crec que la reacció de l'estat a una pregunta i una data per la consulta fixades pot ser tan estúpida, tan absurda, tan llastimosament surrealista que no us estranyi si la Declaració d'Independència és aquest mateix any. Estem a setembre i resten encara tres mesos per acabar 2013. Jo no ho descarto.

Anem pas a pas, tenim pressa però fem-ho bé. El que sí dic és que el proper any l'onze de setembre serà una Diada, a la fi, de celebració, i ja no només de commemoració.

Avui hem fet Via per que així sigui.

Via catalana a la blogsfera

La via catalana està tenint rèpliques per tot el país i també a la blogsfera catalana.

Això de la blogsfera és un bonic neologisme que vol referir-se a l'espai virtual del conjunt dels blogs. La blogsfera catalana és el subconjunt de la catosfera que, a la seva vegada és l'espai virtual de totes les pàgines en català.

El paràgraf anterior sembla tret d'un malson algebraic, veritat?

Com ha arribat la Via Catalana a aquest lloc tan singular? ho ha fet mercès la iniciativa dels autors del blog Blog-via cap a la independència. Al mateix blog expliquen en què consisteix:

"Aquest 11 de setembre de 2013 farem la Via Catalana!!!

La catosfera també es vol afegir a aquesta iniciativa i fer al mateix temps que fem la Via Catalana per la Independència, una altra via virtual.

La Blog-Via cap a la Independència, vol respondre a la crida d'aquest 11 de setembre del 2013, i fer una cadena de blogs, que tots quedin enllaçats fent cadena, aquest dia, per afegir-nos a la via que entre tots farem als carrers i al territori de nord a sud.

Es tracta de fer un post al vostre blog, entre els dies 9 i 15 de setembre, adient a la jornada i a l'objectiu que ens belluga (pot ser text, imatge, poema, humor, recepta...) i en el mateix post enllaçar el post del blog que us segueix a la llista.

La llista és a dalt en una pestanya sota la capçalera.

Podrem començar a enllaçar els primers blogs apuntats el dia 9 de setembre i es podrà anar enllaçant blogs fins al dia 15. Tota la setmana.

Us podeu apuntar, ja des d'ara, si voleu participar-hi.

Us endueu el nostre logo al vostre blog???

SOM-HI?"

Bé, doncs dit i fet. "El Blog d'Albert Baranguer" està apuntat a la cadena virtual en el lloc 189, segueixo a "Israel a Catalunya" i precedeixo al blog de "Rosa Mary".

Aquest d'avui és, doncs, el post que fa de baula de la cadena. Així que espero que "http://israelacatalunya.blogspot.com/" enllaci aquest post, i estaré atent al que publica la "Rosa Mary" per enllaçar al seu.

Des de la catosfera, des de la blogsfera en català, una cadena virtual que enllaça blogs diferents, però que tenen, almenys, l'objectiu de la independència en comú. Ben semblant a la vida mateixa.

L'11 de setembre sortirem al carrer. La via catalana serà ben real i ben tangible. Rotunda, alegre i combativa. Prendrem el carrer, un cop més. Un cop més cridarem Visca Catalunya Lliure! un cop més cridarem: Independència! Cridarem ben fort i ben clar perquè hi ha qui ha d'escoltar. El món ha d'escoltar. Els nostres representants han d'escoltar.

11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Fem via cap a la Independència!

Editat: enllaço amb aquest post de Rosa Mary

plebiscitàries 2016? Independència! Tenim pressa, fem-ho bé.

S'apropa l'onze de setembre i per casualitat, o segurament no, creixen rumors i especulacions de tota mena sobre el procés d'independència de Catalunya.

Rumors i especulacions, i també declaracions, com les que va fer Artur Mas el passat dijous al Matí de Catalunya Ràdio, a l'entrevista que li va fer Mònica Terribas


Parèntesi abans de seguir: El retorn de Mònica Terribas als mitjans públics. En aquesta ocasió per a posar-se davant dels micros del Matí de Catalunya Ràdio. Per mi és una molt bona notícia. En el meu cas es tradueix en un petit canvi als meus hàbits matinals que recuperen l'editorial del dia, la tertúlia i els enigmàrius. Des dels temps de "La Nit al Dia" que soc molt fan de Mònica Terribas. Als Matins de Catalunya Ràdio es recupera la Terribas de sempre, però afegint el to distès adequat a l'esperit del magazín. Molt bona notícia. Tanco parèntesi.

Estava parlant d'aquesta entrevista:



Bé. Marcs legals i, si al final falla tot, sempre quedarà fer plebiscitàries al 2016.

Un dubte: cal entendre que, suposant que es facin plebiscitàries el 2016 i que es guanyen, estem parlant que hi haurà na Declaració Unilateral d'Independència (DUI) després, oi? O no? Perquè, de fet, de la DUI només en parla Terribas; Que el concepte no surt de la boca de Mas.

Més dubtes: Per què buscar una solució dins de la legalitat espanyola? Entenc que dins de la legalitat espanyola tot seria més fàcil però, evidentment -no cal ser gaire espavilats per adonar-se'n- dins la legalitat espanyola mai es permetrà una consulta. Per què? perquè la legalitat espanyola és un instrument en mans del govern d'Espanya i, per tant, de les elits que representa el PPSOE.

La legalitat espanyola no és un marc imparcial. La constitució no ho és. La constitució i la legalitat espanyola són eines. Més ben dit, armes, que estan en mans de les elits que s'oposen no ja a la Independència de Catalunya, si no al simple reconeixement de la identitat nacional catalana. De fet, estan en mans d'elits que consideren que (tots) els espanyols són (els seus) súbdits abans que ciutadans lliures.

De veritat, en aquesta "legalitat" cal confiar?

Fer la consulta es molt important. La consulta té data, no precisada, pel 2014. Aquest és el compromís i entenc que el que cal és honorar-lo.

La convocatòria de la consulta no ha de dependre de permisos que vinguin de Madrid. Primer de tot, perquè, legítimament, no calen: El passat 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va declarar de forma solemne que "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà". Sobirà vol dir, planerament, que no cal demanar permís a ningú.

No cal demanar permís. El que cal és poder organitzar-lo i el que cal és honorar també els compromisos i les responsabilitats de la Generalitat amb el país: serveis, sous de funcionaris, inversions, subvencions... És dir, planerament, que han d'haver calés per complir amb aquest compromisos.

Ja és molt dur haver d'acceptar les retallades que ho són, precisament, dels compromisos i de la missió que té la Generalitat. Mas pot al·legar que ell va anunciar a la campanya electoral de fa un anys que les retallades continuarien i que els votants que li van donar la majoria relativa al Parlament sabien el que feien. En aquest sentit Mas pot dir que no ha enganyat a ningú. D'acord. Però una cosa és "acceptar" una desgràcia que et vindrà i l'altre viure enmig d'aquesta desgràcia. Viure en desgràcia no és el que jo vull, i crec que ningú. Ni allargar l'experiència més del que sigui lamentablement necessari.

Opino que "fer bé les coses" seria convocar la consulta tan aviat com es disposi de finançament, o de promesa fefaent de finançament, per a poder honorar els compromisos contrets. Abans seria un error. Trigar més seria un patiment inútil i incomprensible.

En quin punt està el procés? jo crec que tot depèn de la caixa (en minúscules). Només sota aquest prisma puc arribar a trobar un sentit en parlar de més enllà del 2014, o d'unes hipotètiques plebiscitàries.

No es pot allargar i el que cal és garantir el finançament dels compromisos concrets. Tan bon punt estigui garantit, tirar pel dret: convocar la consulta i guanyar-la; i tal dia farà un any.

Aquesta és l'altre que volia dir: Estic segur que no hi ha cap possibilitat de consulta pactada. Aquests que parlen d'una consulta amb tres preguntes simplement venen fum. No m'ho crec. No hi haurà una consulta pactada. El govern espanyol mai, mai, ni tan sols quan Catalunya ja sigui independent, reconeixerà la identitat nacional catalana. No almenys en un parell de generacions. Potser quan gent que encara no ha nascut ocupin el seu govern. Com que això no passarà ni ara ni aviat, no hi haurà cap consulta pactada. Una consulta pactada significaria reconèixer, primer de tot, que el poble de Catalunya és sobirà i pot decidir el seu futur. No ho faran mai. El seu punt de vista és que els catalans som els seus súbdits. Súbdits, que és molt diferent de "ciutadans lliures".

Per tant, si el procés es dilata en el temps, cosa indesitjable, que ho sigui per un bon motiu, però no per "esperar" ofertes de Madrid, que no vindran o que si venen seran totalment insuficients.

No es pot trigar. un argument que he escoltat més d'un cop des de l'inici de tot aquest procés és que "si hem esperat 300 anys, no ens ve de dos més". És totalment fals. És mentida. Perquè ningú ha esperat 300 anys. Ningú viu 300 anys. Jo vull veure i viure la independència. En la meva vida. No perquè tingui un compromís amb la gent que va viure i morir fa 300 anys, si no perquè vull el millor per mi avui, el millor pels que m'envolten i estimo avui. El millor pel meu fill avui i demà. I això passa per que pugui construir i viure la seva identitat, també la nacional, la cultural, la lingüística, lliurement. Sense veure negada la seva identitat nacional, sense veure menystinguda la seva identitat cultural i lingüística pel nacionalisme supremacista espanyol que domina l'estat; passa per que sigui un ciutadà lliure i no un súbdit; passa per un estat que li garanteixi els drets i que li ofereixi serveis públics de qualitat. Per aquestes qüestions cal la independència i cal ara. Aviat. Per descomptat en vida nostra. Dos anys és molt temps. Per això tinc pressa. #tenimpressa.

I fem-ho bé. #femhobe. Pas a pas. D'acord, però no facin el badoc. No s'encantin.

No s'encanti, President.

I have a dream.

Avui fa 50 anys de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat en que Martin Luther King va pronunciar el discurs "I have a dream".Tinc un somni.

Salvant les distàncies entre la lluita per la igualtat de drets entre negres i blancs i la lluita per l'exercici del dret d'autodeterminació, jo no puc deixar de veure paral·lelismes entre una marxa per la feina i per la llibertat i una cadena per la independència, que també o és pels drets socials, per la voluntat de construir un nou estat, més net, més just, més lliure. Veig paral·lelismes en el somni.

La lluita per la llibertat, per la igualtat de drets, contra els racismes i els supremacismes és una lluita en la que em sento involucrat, i el discurs de Martin Luther King és vàlid avui. És vàlid als EUA, i és vàlid a Catalunya. Són lluites diferents, però no tant. Són lluites per la llibertat i els drets socials.

Perquè la lluita per la llibertat és permanent i no ha de decaure mai. Perquè la Història, no és la dels reis, i els regnes i els imperis. La Història és, com ja intuïa Hegel, la Història de la Llibertat [pdf].

"I have a dream"

I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.

Five score years ago a great American in whose symbolic shadow we stand today signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beckoning light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.

But one hundred years later the Negro is still not free. One hundred years later the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination.

One hundred years later the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity.

One hundred years later the Negro is still languishing in the comers of American society and finds himself in exile in his own land.

We all have come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of now. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to change racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice ring out for all of God's children.

There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted citizenship rights.

We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.

And the marvelous new militarism which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers have evidenced by their presence here today that they have come to realize that their destiny is part of our destiny.

So even though we face the difficulties of today and tomorrow I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.

I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: 'We hold these truths to be self-evident; that all men are created equal."

I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit together at the table of brotherhood.

I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.

I have a dream that little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.

I have a dream today.

I have a dream that one day down in Alabama, with its vicious racists, with its Governor having his lips dripping with the words of interposition and nullification, one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.

I have a dream today.

I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places plains, and the crooked places will be made straight, and before the Lord will be revealed, and all flesh shall see it together.

This is our hope. This is the faith that I go back to the mount with. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the genuine discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, pray together; to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom forever, )mowing that we will be free one day.

And I say to you today my friends, let freedom ring. From the prodigious hilltops of New Hampshire, let freedom ring. From the mighty mountains of New York, let freedom ring. From the mighty Alleghenies of Pennsylvania!

Let freedom ring from the snow capped Rockies of Colorado!

Let freedom ring from the curvaceous slopes of California!

But not only there; let freedom ring from the Stone Mountain of Georgia!

Let freedom ring from Lookout Mountain in Tennessee!

Let freedom ring from every hill and molehill in Mississippi. From every mountainside, let freedom ring.

And when this happens, when we allow freedom to ring, when we let it ring from every village and hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual, "Free at last! Free at last! Thank God almighty, we're free at last!"

Martin Luther King

August 28, 1963.

Washington DC

Corruptes mentiders a la conquesta de Gibraltar

Estic convençut que tot el sidral que s'està muntant amb Gibraltar només és una cortina de fum per tapar les vergonyes d'un govern corrupte. Sense anar més lluny: Bárcenas era qui més cobrava del PP quan, suposadament, ja n'era fora, precisament per l'escàndol dels sobres.

EL govern espanyol és corrupte i menteix. Són uns mentiders. Són corruptes. Se'ls ha enxampat en casos de corrupció. Se'ls ha enxampat mentint. Són indignes d'ocupar els càrrecs i institucions que ocupen.

Però tenen majoria absoluta. Quina vergonya (aliena, per descomptat).

Malgrat les indignitats ¡, la corrupció i les mentides, seguiran enganxats al poder. Tenen molt a guanyar si es mantenen al poder; i molt a perdre si l'abandonen o en són foragitats.

Essencialment, es tracta del segrest del poder sobirà en mans d'un grup de corruptes i mentiders.

Ja s'ha dit altres cops, però poques vegades ha estat tan evident: estem en mans de delinqüents.

I a què ve, doncs, tot això de Gibraltar? doncs, a crear una cortina de fum de manual. Es tracta de distreure al personal amb el vell recurs de moure la bandera enfront un enemic extern. Els anglesos són l'enemic tradicional, i al crit de "¡Gibraltar español!" es pretén distreure l'atenció del fet incontestable que el govern d'Espanya és corrupte i mentider.

Com que el cas a tapar és molt gros, el número que s'ha de muntar també ha de ser molt gros.

Em demano si realment el govern espanyol es planteja dur a terme una acció armada contra Gibraltar. Arribat a aquest improbable cas, espero que els carrers s'omplin de manifestants demanant la retirada immediata de l'exercit espanyol de Gibraltar i la dimissió de Rajoy i el seu govern. Un clam, de nou, pel No a la guerra.

Tenen majoria absoluta i, evidentment, no en farien cas. Però aquest seria l'estoc final. Espanya és un cadàver. Un estat zombie. Amb un govern de corruptes i mentiders votat per majoria absoluta. Un govern de delinqüents. Caldria afegir els delictes de sang a la llista de les seves maldats.

A més de corruptes i mentiders, caldria afegir assassins. Capaços d'enviar a la guerra a soldats per matar i morir. Assassinats, que mai el militar ha estat un servei.

Mai ha estat un servei. Fins els collons de tots aquests psicòpates disposats a morir, i sobretot a matar, per defensar les sagrades unitats de la pàtria: assassins i integristes religiosos. Ningú amb un mínim de racionalitat pot creure's aquesta merda nacionalista de posar en perill vides humanes per un penyal. Si volen "recuperar" Gibraltar per la força, que hi vagin ells, la Soraya i el Rajoy. Que ens deixin en pau als demés.

A veure si ho entenen: els ciutadans de Gibraltar s'han manifestat majoritàriament per pertànyer al Regne Unit. És aquesta voluntat, i no el Tractat d'Utrecht el que cal respectar. Els estats ho són per la voluntat dels seus ciutadans i per a servir-los. Per a garantir-ne els drets. No a l'inrevés. Per això, i no per tractats de fa 300 anys, que representaven la voluntat dels reis i no la voluntat dels pobles.

Dit sigui de pas: ningú de menys de 53 anys ha votat a Espanya la sagradissima i inviolable Constitució Espanyola. Només cal que feu un cop d'ull a una piràmide demogràfica per adonar-vos que la constitució espanyola és una llei antiga, feta sota amenaces de militars, i que només l'han votat els avis.

En aquesta mateixa línia: si el poble de Catalunya vol crear un nou estat, aquesta voluntat està per sobre de tractats i constitucions. Oposar-hi la força armada seria, simplement, un crim. Només pot concebre's una idea tan boja a partir de la visió de la gent com súbdits. Mai des de la visió de la gent com ciutadans lliures.

Si el govern d'Espanya es fa el milhomes amb Gibraltar amb una acció armada (i les patrulleres de la Guardia Civil fent numerets s'assemblen perilllosament a una acció armada), veurem la descomposició de l'estat abans que acabi l'any.

És l'etern problema dels governs espanyols: menystenen a tota la ciutadania de l'estat. La tenen per mesella. Per ells, els ciutadans de l'estat són súbdits. Només poden i volen obeir. Ja sigui a un rei, com ha estat històricament, ja sigui a una entitat quasi-divina de nova factura com la sagrada constitució espanyola. Obviant que la legitimitat constitucional emana del poble. Mai han entès el significat profund d'això.

Tracten, doncs, als ciutadans de tot l'estat com a súbdits. Que tenen l'obligació d'obeir. Compte, que no són pocs els ciutadans espanyols que ja els està bé i accepten ser tractats així, però el que és segur és que també són molts els que estan farts de les mentides i la corrupció, i de ser tractats com súbdits. Hi ha molta, molta gent, molts joves sobretot, els més maltractats d'altra banda, que se saben i es volen ciutadans lliures; i que es dolen de veure com ara, de moment, ho són d'un estat en mans de mentiders i corruptes.

Si hi han trets a Gibraltar, es precipitarà el final. Aquesta vegada no hi hauran "pronunciamientos" ni cops d'estat que valguin. Estan menystenint a tots els ciutadans de l'estat. A tots els pobles i nacions de l'estat. Estan xulejant al govern del Regne Unit i estan passant per sobre dels deutes de l'estat amb els creditors estrangers.

Però només és una cortina de fum, que respon al seu menyspreu envers la ciutadania.

Més els val que només sigui una cortina de fum. Perquè si realment volen morir matant, els pronostico un tir per la culata i que acabaran penjats d'un arbre. Això s'acaba.

50000 nens amb dèficit alimentari per la pobresa familiar.

A força de repetir les paraules, aquestes es banalitzen, com "crisi".

Però la crisi, les causes que l'han provocat i, sobretot, les conseqüències que se n'han derivat, i els plans i les accions per sortir-se'n són tangibles. Colpegen durament, àdhuc amb brutalitat, als més dèbils.

50.000 infants catalans que tenen dificultats alimentàries per falta de recursos familiars.

És crític. Demana una solució urgent. Estem parlant d'infants.

Cal una solució ara. Aquesta solució no podrà venir de cap administració, avui sabem que els pressupostos de la Generalitat es prorrogaran i, per tant, seran de misèria. De l'estat encara menys. És el mateix estat que ofega l'economia de la Generalitat, i amb la forta sospita, gairebé la certesa, que és un ofec buscat.

Per tant, doncs, millor no esperar res de les administracions: una no té recursos; l'altre, que tampoc en té gaires, podria, fins i tot, veure bé situacions de pobresa que desestabilitzessin la primera.

Em demano si la situació de carència alimentària es dona arreu de l'estat. Probablement sí. Em demano també, si aquesta situació de carència alimentària en infants pobres és tolerable i quants diners caldrien per resoldre-la. Em demano també que fa l'estat gastant diners en la compra d'armament (BOE 27/juliol/2013). Potser és que volen envair Gibraltar? O, potser, com diuen a aquest article d'un diari escocès, Catalunya? Mentrestant, hi han 50.000 infants a Catalunya amb dèficit alimentari. Ves a saber quants arreu de l'estat. ¡Vaspaña, coño!

Organitzacions com Caritas, o el Banc d'Aliments, prou que ho saben que hi han nens amb dèficits alimentaris per causa de la pobresa. La solidaritat de la gent, canalitzada per associacions con les esmentades o la participació en actes i esdeveniments diversos està donant una certa resposta. Amb tot, 50.000 nens catalans pateixen dèficits alimentari per causa de la pobresa de llurs famílies. Amb tot, la pobresa s'estén.

Caldrà, doncs, més solidaritat, mes ajudes, més donacions, més treball voluntari... perquè cal parar aquest cop. Però no hauríem ni de perdonar ni oblidar. Aquesta crisi té unes causes. En aquesta crisi hi ha qui se n'està aprofitant. Hi han corruptes. En aquesta crisi l'estat s'ha posat de part dels banquers, de les energètiques i de la despesa militar, i en contra dels més pobres i dels més dèbils. En contra dels pobles, del català i de l'espanyol.

Cal donar una resposta i, si pot ser, aprofitar per aprendre alguna cosa nova: a viure sense dependre dels estats, de forma més autònoma i auto-gestionada, més democràtica i radicalment independent.

Ara toca ajudar i aprendre; i ni perdó ni oblit.

Un altre món és possible.

El sol ja no és gratis.

Sense aire, et mors en pocs minuts. Sense aigua, en un parell de dies; sense menjar pots durar un mes i mig, a tot estirar. Sense la llum del sol, sense la seva escalfor, el món esdevindria un lloc erm en molt poc temps

Imprescindibles per a la vida: L'aire, l'aigua, el menjar, el sol... Imprescindibles. Però l'aigua i el menjar es paguen. El sistema en que vivim, en teoria, garanteix que tothom pot accedir a l'aigua i el menjar. En la pràctica, però, hi ha qui es mor de gana. En la pràctica hi ha qui menja i beu perquè funciona la caritat, que és una forma de repartiment que, de fet, no pertany al sistema.

I l'aire? De moment l'aire encara és "gratis". Tot i tractar-se del recurs més urgent per a la vida. Per ara, i que duri, un pot omplir els pulmons a cor que vols i respirar fins emborratxar-se d'oxigen... o de contaminació, depenent del lloc.

I el sol? també el sol encara és "gratis", si t'estires a la platja a bronzejar-te, o a deixar-te escalfar pels seus raigs. No a tot arreu és gratis, que hi han platges privades on l'aigua, l'aire i el sol "pertanyen" a algú; ni sempre és possible, que passejar-se en pilotes pels jardins i carrers de Barcelona està prohibit.

El sol és, de forma directa o indirecta, la font primària d'energia que fem servir. Els combustibles fòssils es poden veure com magatzems d'energia solar: vida que va prosperar fa milions d'anys capturant CO2 gràcies al sol, emmagatzemant-se als enllaços covalents del carboni de les molècules dels organismes vius, primer, que han esdevingut carbó i petroli mitjançant un procés geològic, després.

L'alliberament de l'energia del sol emmagatzemada als combustibles fòssils té el problema greu del retorn del CO2 a l'atmosfera.

L'energia del sol també s'ha fet servir directament al llarg de la història. Amb la notable excepció de la fotovoltaica, les energies renovables no deixen de ser sofisticacions tecnològiques, o nous enfocaments, d'antics processos de captació i aprofitament de l'energia solar.

La fotovoltaica, però, és diferent. Certs materials semiconductors són capaços de transformar la radiació solar directament a electricitat. No és ràpid, ni net, construir plaques fotovoltaiques i cal un temps de funcionament fins que s'obté el retorn energètic (és dir, que proporcionen més energia que la que cal per construir-les).

L'energia fotovoltaica forma part del "mix" de renovables que ha de donar resposta a la creixent escassedat del petroli.

Durant anys, però, la fotovoltaica ha estat subjecte a un tracte econòmic per part del govern de l'estat que ha propiciat la proliferació de centrals fotovoltaiques que enlloc d'estar dissenyades amb criteris de retorn energètic, ho han estat seguint un criteri financer. És dir, per obtenir un benefici econòmic de les subvencions de l'estat. Es pot parlar d'una bombolla de les renovables. La crisi també ha fet esclatar aquesta bombolla.

Obro parèntesi: Durant anys l'estat ha tractat -primer el PSOE, després el PP, el PPSOE, en definitiva- de crear per decret "sectors" industrials: renovables, trens d'alta velocitat... no se sap si a cavall o conjuntament amb la bombolla immobiliària i la bombolla financera. El resultat, en tots els casos ha estat un fracàs dramàtic, o tràgic.

La meva opinió és que s'han volgut fer molts diners i molt de pressa; que no s'ha volgut trepitjar ulls de poll a les energètiques; que no s'han entès aquestes tecnologies ni la seva utilitat... Nens egoistes i ambiciosos jugant amb màquines que no comprenen? o potser corruptes i favors a amics? Manca de visió o corrupció a gran escala? En tot cas, un error fonamental: no es pot crear un sector industrial per decret. Cal gent preparada i cal que l'ecosistema econòmic estigui preparat per al nou actor. La millor inversió sempre, sempre, és l'educació. La formació. La formació de veritat, no la que pretén "españolizar". Tanco parèntesi

Tot aquest discurs ve perquè el "gobierno" ha decidit punxar definitivament la bombolla de les renovables i això, en si, no seria dolent, si no fos que, com de costum, ho fa malament: es posarà una taxa sobre l'auto-consum [1] [2] i [3].

És dir, en comptes d'anar cap al balanç net zero per a l'autoconsum energètic, es fa el joc a les empreses energètiques i el sol deixarà de ser gratis per als productors d'energia solar.

Com en tantes altres ocasions, l'estat actua en contra dels interessos de la gent.

La cooperativa Som Energia ha emès el següent comunicat, del que en reprodueixo a continuació aquest text:

"Finalment podré posar-me unes plaques per generar part de la meva energia?

Tot el contrari! Les mesures que pren el Govern en relació a l'autoconsum van totalment encaminades a endarrerir la "revolució" energètica ciutadana que s'està produint a favor d'un model descentralitzat de generació molt més democràtic.

A banda de l'augment de la part fixa de la factura elèctrica (comentada en el primer punt) cal afegir-hi altres mesures, com cobrar un peatge per l'energia produïda que no ha sortit a la xarxa i la no regulació d'un Balanç Net. Regulació que és necessària per facilitar petites instal·lacions domèstiques. Sí han creat un registre per a les instal•lacions d'autoconsum amb l'únic propòsit d'establir un major control, acompanyat de grans sancions econòmiques per qui no hagi legalitzat la seva instal•ació d'autoconsum (fins a multes de 30M€!!! una desproporció absoluta)."

Que es pot fer? primer de tot, cal reconèixer que hi ha un problema d'escassedat energètica i de recursos naturals. Segon, cal començar amb petits canvis.

He trobat aquest vídeo del Latituds de TV3. Parla de Decreixement, d'economia ecològica, de cooperatives de consum, de transició i de resiliència. Totes aquestes són idees, actituds i formes de fer que penso que, com a mínim, hauríem de tenir en compte.

Vet aquí el vídeo:




Penso que el moviment pel Decreixement hauria d'evitar que se'l pugui confondre amb una forma de "madmaxisme". Em quedo amb la idea dels petits canvis: e la necessitat d'incorporar a la nostra forma de vida els principis de sostenibilitat i de reducció del consum d'energia i recursos naturals.

Hi haurà gent més conscienciada que estaran en la punta de llança de la transició (mireu http://www.transitionnetwork.org/). D'altres potser faran un gran pas si per exemple, canvien el transport privat pel públic. Es tracta de que la majoria faci petits canvis. Els petits canvis són poderosos, que deia el Capità Enciam.

És molt més que un canvi d'hàbits encara que aquesta sigui la forma com s'executa el canvi: és una opció política en ella mateixa, és un empoderament ciutadà i recuperar autonomia i control sobre la pròpia vida. Pensa-hi. No és només apagar el llum de l'habitació quan surts.

Accident ferroviari a Galícia

Avui és Sant Jaume, patró de Galícia. És el dia de la pàtria gallega.

Ahir va produir-se, ben a prop de la ciutat de Santiago de Compostel·la, un gravíssim accident ferroviari.

Ara mateix, només espero que cap dels amics gallecs,o amb família gallega, que tinc s'hagin vist tocats directament per aquest desastre.

Als amics gallecs: no hi han paraules. Entenc que ara mateix, només es pot fer el cor fort i esperar que la feina dels equips mèdics i de rescat salvi el major nombre possible de vides.

Pot semblar un gest buit, però per mi no ho és: penjo aquesta bandera galega amb la cinta negre, com a signe de solidaritat i condolences.

No ho vull deixar aquí. Aquest accident em recorda al del metro de València de 2006. 

En aquella ocasió, un metro va descarrilar quan anava a 80Km/h en un tram on la velocitat màxima permesa era de 40Km/h. Van haver-hi 43 víctimes mortals i 46 ferits. Es va concloure que un sistema de seguretat més avançat hauria impedit el desastre. No es va tancar a cap responsable. Les "culpes" van anar a recaure al conductor del metro, que va morir a conseqüència de les ferides un parell de dies després de l'accident.

Els familiars de les víctimes demanen que es reobri la investigació que consideren que es va tancar en fals, i que hi havien responsabilitats polítiques que no es van depurar. 

Aquest article del Vilaweb ens proporciona un context informatiu del que va passar i de  la reivindicació dels familiars. Inclou, també, els vídeos del "Salvados" que Jordi Évole va dedicar a investigar el cas. 

L'última notícia és que la Fiscalia ha demanat reobrir el cas.

HI han indicis que, realment, es va provar de tapar responsabilitats i que es va imposar un mur de silenci.

Ho dic: hi veig semblances entre els dos casos. 

Quin sistema de seguretat és aquest que permet, en un tram de velocitat màxima de 80Km/H circular-hi a més del doble de velocitat?

Com és possible que encara hi hagin línies de tren no electrificades i que calguin màquines híbrides elèctriques-diesel per circular-hi? Estem al segle XXI, per Déu! (no se n'escapa ningú: a Catalunya, que jo sàpiga, encara hi ha la línia de Lleida a la Pobla de Segur per electrificar).

Es veu que el maquinista era prou conscient de l'excés de velocitat abans de l'accident ja que segons les notícies, ho estava comentant per telèfon amb el control de circulació. Com és que no el van ordenar que baixes la velocitat? Com és que ell mateix, per pròpia iniciativa, no va baixar la velocitat?  

Em recorda a aquelles situacions que es donen a la feina en que tu saps que el que fas és absurd, però et manen que ho facis i és més senzill obeir.  Fas alguna cosa no perquè calgui o sigui el correcte o convenient si no perquè t'ho manen i si no ho fas tu, ho farà un altre. A la meva feina, però, aquests absurds no tenen conseqüències en vides humanes. 

A la vista de desastres com el de Galícia, o el de València, m'adono que "l'obediència deguda" no és  un atenuant. No es pot cedir la responsabilitat dels nostres actes a d'altres. Encara menys quan hi han vides en perill. Ha de regir el principi ètic bàsic de protegir la vida. 

El problema és quan aquest principi ètic bàsic l'ha de defensar el més dèbil. És el sistema el que ha de protegir la vida, si el conductor s'ha d'oposar al sistema per un principi ètic, és molt fàcil que perdi.

Esperem que la investigació aclareixi que ha passat. Amb el precedent del metro de València, però, la sospita que es provarà de defugir responsabilitats és gran.

Finalment: és vergonyosa la pífia del comunicat del "Gobierno de España".

Aquesta mena de comunicats no serveixen per res. Són un tràmit. Simplement, s'espera que els governs emetin aquests comunicats quan passen desgràcies com la d'ahir. Ningú s'hi fixa.

Ara bé, quan hi ha una pífia aleshores s'hi fixa tothom. 

El problema és la imatge que transmet. De deixadesa. De "tant-se-me'n-fotisme". Aprofito el comunicat de la darrera desgràcia per fer el de l'actual. Ni me'l llegeixo per revisar l'ortografia. És un comunicat de tràmit i es fa sense pensar. 

Encara dirà algú: a més ho fa el becari aquest nou que han posat de les juventudes del PP, un nano que promet molt, es veu, i que deu ser família d'algun capitost. És un text que signa el president però que en realitat l'ha escrit aquest noi que promet tant, i que tenia pressa per baixar a esmorzar. Ai! ens hem de fixar més, xaval! Em sembla que la teva carrera política acaba aquí.

Acabarà aquí la carrera del becari perquè l'error del comunicat ha estat per culpa seva.  És igual que el document el signi Mariano Rajoy que, per tant, n'és el responsable. 

És el genuí estil hispànic de fer política: aprofitar-se dels càrrecs, eludir les responsabilitats.

Què ens juguem que passarà el mateix amb les responsabilitats de l'accident? A que no dimitirà ningú? A que al final el "culpable" només serà el maquinista? (que part de culpa en té, però ni tota ni és l'únic).

cas Matas vs. cas Munar.

Déu em guardi de faltar a la presumpció d'innocència, pobret de mi, que jo ara només diré el que em semblen les coses, no pas el que són.

Perquè aquest aclariment? doncs per les decisions preses pel Tribunal Suprem Espanyol (TSE) sobre casos de corrupció a les Illes Balears. Són les següents (enllaços del Vilaweb):

El Suprem rebaixa de nou anys a sis mesos la condemna de Matas, que esquivarà la presó i també Què argumenta el Suprem per haver salvat Matas de la presó?

Munar, condemnada a sis anys de presó pel cas Can Domenge. A la mateixa notícia també expliquen que "l'exvicepresident del Consell de Mallorca Miquel Nadal ha rebut una pena de quatre anys entre reixes".

És curiós, oi?  En tots els casos es reconeixen graus de corrupció diversos però crida molt l'atenció que Jaume Matas aconsegueixi escapolir-se de la presó; mentre que Maria Antònia Munar s'hi estarà sis anys.

Crida molt l'atenció i un es posa a pensar malament. Els arguments per no tancar a Matas són els que són i jo no els discutiré, però a ulls d'un observador que no estigui al cas de tota aquesta brillant argumentació semblaria que a Matas li han salvat el cul, i  han aprofitat a Munar per a cap de turc.

Per què? doncs, semblaria que al PP no li interessa tenir tot un ex-president de comunitat engarjolat per corrupte, perquè ves a saber què podria arribar a dir o destapar per escapar del trullo (potser històries a l'estil Bárcenas?) , i què millor que oferir el cap d'una dirigent "regionalista" (el primer graó cap al separatisme, com sap tothom)  amb un càstig "exemplar" com reconeix el mateix TSE.

Semblaria, doncs, que ens trobem doncs, en un nou cas en que la justícia funciona al servei dels partits, la novetat estaria en que de forma descarada, es posaria al servei del Partit Popular, passant per sobre del seu antic company de saqueigs, la Unió Mallorquina. El PP traint als "amics", com en les millors pel·lícules de la màfia. Poden fer-ho, és clar, tenen majoria absoluta i han posat als seus jutges allà on cal per tapar allò que ha de ser tapat.    

Només dic el que semblaria, és clar, potser tot està d'allò més ben argumentat i els jutjats són imparcials. Però sembla el que sembla, i el que sembla és molt lleig.

Més que res, perquè quan et diuen que el mateix president del Tribunal Constitucional, el Tribunal Autènticament Suprem i Oracle de La Sagrada Constitució de la Indivisible Nació Espanyola, és un afiliat del Partido Popular i, a més, ho sembla, aleshores cosetes com les de Matas i Munar et provoquen un cert desassossec. No sé si m'entenen.

Centenari Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913)

Avui és commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913). Enguany s'estan realitzant actes diversos amb motiu de l'efemèride i per avui hi han diversos actes previstos, que se poden consultar  a l'agenda de la web de l'Any Espriu.

El millor homenatge que se m'acut per un escriptor, per un escriptor tan important per a la supervivència de la llengua i la cultura catalanes, és fer-ne difusió de la seva obra; recomanar-ne la lectura; llegir-lo. Molt més que els discursos apologètics.

L'obra d'Espriu està compartida en enllaços P2P. Seguiu aquest enllaç per accedir als torrents de l'obra completa.

Llegiu.

Llegiu Espriu.

Mitjans de comunicació i independència

Al 3 a la carta ja han penjat el "Concert per la llibertat" , complet, en tres parts.

Per a fer-ho més fàcil, aquí teniu els enllaços directes:

http://www.tv3.cat/videos/4626911/Concert-per-la-Llibertat---part-13-%28de-2000-a-2124%29 

http://www.tv3.cat/videos/4626811/Concert-per-la-Llibertat---part-23-%28de-2130-a-2330%29 

http://www.tv3.cat/videos/4626891/Concert-per-la-Llibertat---part-33-%28de-2330-a-0208%29
 
A hores d'ara encara, i crec que ja serà sempre així, m'emociono amb el discurs de Titot i el potentissim moment de clímax que van aconseguir els Brams amb "Jo vull per demà", i amb l'apoteòsic final que van donar a la seva intervenció

Però el cap està més fred i convé que així sigui.

Un parell de reflexions prèvies: La primera ja s'ha dit a altres llocs. El concert serveix, essencialment, per seguir fent xup-xup, i per recordar als polítics del Parlament que tenen un poble al darrera, però que el poble els passarà al davant si no estan a l'alçada.

La segona: Que cal fer la consulta, com abans millor, tampoc abans que es pugui fer, però que no es pot perdre el temps. El temps perdut és temps que el país es dessagna sense res a canvi, és més gent que pateix sense que se'ls proposi, al menys, una esperança, un objectiu, un pla.

Però el que de debò em motiva a escriure avui és una altre cosa: El suport dels artistes als mitjans de comunicació públics catalans va ser explícit i constant al llarg del concert.

L'ERO a TV3 (als mitjans públics catalans) fa molt de mal. Fa molt de mal tancar les corresponsalies d'arreu dels Països Catalans.

Els mitjans públics són necessaris. Més a un país com Catalunya, amb la llengua assetjada.

Els mitjans públics, en sistemes democràtics, són plurals. Infinitament més plurals que els mitjans privats que,per això són privats, defensen els seus interessos propis (privats). Interessos privats que, a un país com Espanya, estan vinculats a conglomerats de poder dels que en son part estructural els partits polítics, és dir, el PPSOE.

És molt evident. Només cal posar una TV per dir, aquesta és del PP, o aquesta és del PSOE. Afegeixo: totes són del PPSOE.

No es pot confondre mitjans privats amb mitjans lliures, o independents. La llibertat de premsa, la que esquiva la propaganda dels grans mitjans, cal anar a buscar-la a altres mitjans no controlats pels grans lobbies de la comunicació. Penso en "cafès amb llet", en mitjans locals...

Els  grans mitjans privats responen a uns interessos determinats. El resultat són grups mediàtics en els que es poden trobar dins el mateix grup una televisió  per "públic d'esquerres" i  una altre per "públic de dretes", però que, cap de les dues parlen d'aquell escàndol que afecta als autèntics interessos del grup.

Un mitjà públic, si més no, serà més plural.  Si més no, reflectirà de forma més aproximada la pluralitat de la societat a la que es dirigeix.

Tampoc es pot confondre pluralitat amb imparcialitat. Cap mitjà és imparcial, perquè cap mitjà pot donar totes les notícies sense fer cap judici de valor i informant de totes les dades. En el moment en que es decideix deixar una notícia l tinter es perd la imparcialitat. En el moment de donar un detall i no un altre, es perd la imparcialitat... Els mitjans públics no són imparcials, però són més plurals que els privats.   

Es pot dir, i es cert, que hi han mitjans públics que són instruments de propaganda de partits polítics concrets. Penso, per exemple, en TeleMadrid o Canal 9. Repeteixo, és cert, però aquesta perversió té més a veure amb  un "sistema democràtic" molt imperfecte, quan no corromput.  La "Transició" va tenir molt a veure en la construcció d'aquest "Sistema Democràtic" de l'estat, amb premi al bipartidisme i la creació de xarxes clientelars o corruptes. El problema no és el mitjà públic. El problema és que aquest mitjà, en la pràctica, és privat.

A Catalunya, a més, els mitjans públics han estat la gran línia de defensa de la llengua. No debades al País Valencià s'ha maldat per mantenir el senyal de TV3 d'una forma gairebé heroica. Un senyal de TV3 que cada dia dibuixava a la previsió del temps un mapa dels Països Catalans, amb informació per a tots els Països Catalans. Els Països que parlen la mateixa llengua catalana, cadascun dels parlants amb el seu accent, cadascun amb el seu propi sentiment d'identitat, molts amb un sentiment d'identitat complex, barreja de  català, valencià, balear,  aragonès, espanyol o francès, però en llengua catalana, que és la seva llengua i així ho proclamen.

La llengua catalana està sent assetjada per terra, mar i aire. L'ofensiva del PP amb el silenci o amb la veu  forta i còmplice del PSOE pretén acabar amb la llengua catalana. Com abans millor.  A Catalunya no se'n sortiran perquè marxem, però l'ofensiva al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja d'Aragó és un genocidi cultural i lingüístic. És un genocidi.

I ara, les retallades ens porten a afeblir TV3 i els mitjans públics catalans.  S'ha retallat en educació, en sanitat, ara també en mitjans de comunicació. Ens estem desarmant. A això em refereixo quan dic que #independència #tenimpressa.

Moments. Concert per la llibertat.

"Jo vull per demà" de Brams. Discurs de Titot.



Interpretació del "què volen aquesta gent?" de Maria del Mar Bonet amb la Dharma.



"La presó del rei de França", també per la Dharma.


Emoció amb el 3 de 9 amb folre dels de Vilafranca.



Emoció amb el mosaic Freedom Catalonia 2014, amb l'Orfeó Català i el públic cantant Els Segadors.

Abril 74, en italià, amb Alessio Lega.


Moments que ja són a la memòria.

Pura energia.

Eufòria. Clímax. Moments.

Som a un pam de la independència.

El nostre moment està arribant.

Missatge de la Flama del Canigó - 2013

Per Sant Joan ens arriba la flama del Canigó.

A Barcelona es fa la  rebuda a la Plaça de Sant Jaume, des d'on es distribuirà pels barris per encendre les fogueres.

Arreu de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya Nord aquesta nit s'encendran fogueres amb el foc del Canigó.

La nit del solstici, la més curta de l'any, que marca l'inici de l'estiu és també la Festa nacional dels Països Catalans.

Antoni Pladevall i Font, capellà i historiador, membre de l'Institut d'Estudis Catalans ens deixa aquest Missatge de la Flama del Canigó - 2013:

"La Flama del Canigó ens ve a trobar un any més per fer-nos reviure el clam de llibertat i de catalanitat que li va donar origen. És un regal dels germans del nord, que no obliden que el 1659 una desventurada decisió política de l'Estat espanyol va trencar la unitat catalana, fent regal a França d'una part molt estimada del nostre país.

Pels volts del 1955, amb una petita flama portada des de la cripta de Sant Martí del Canigó, al cim més alt de la muntanya, cantada per Jacint Verdaguer com a bressol de Catalunya, uns bons catalans del nord hi van encendre una foguera que volien que fos cada any com un far d'orientació que unís els catalans d'una i altra part del Pirineu, separats en mala hora.

En els anys següents s'anaren lligant amistats i trobades entre catalans d'una i d'altra banda dels Pirineus, i junts decidiren que fos aquesta sagrada flama la que ens unís a tots i encengués les fogueres de la vetlla de Sant Joan. El pas definitiu es feu la vetlla de Sant Joan del 1966, nit en què, ignorant fronteres, catalans de l'Estat espanyol i catalans de l'Estat francès es retrobaren simbòlicament en el mateix coll, amb abraçades de germanor i una ballada de sardanes que desconcertà el control policial de la dictadura, que només havia autoritzat el pas d'una petita caravana, no una trobada multitudinària.

El camí estava obert. A partir d'aleshores, la Flama s'ha estès arreu on hi ha catalans i ha refet la unitat per sobre de tota barrera o frontera dels Països Catalans.

Així, la Flama ha esdevingut un poderós agent de catalanitat i de denúncia contra tants botiflers que, més o menys camuflats, ens volen dividir per fer-nos perdre l'esperit i els sentiments que ens mantenen encara com un gran poble. És aquest el gran missatge de la Flama.

Enguany s'hi poden ajuntar dos motius que són un testimoni més de la nostra unitat com a poble: el centenari del naixement de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. Un català i un valencià que s'agermanen en el seu amor a les nostres lletres i al seu país, dos poetes i escriptors distingits amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: Espriu el 1972 i Estellés el 1978.

Espriu va cantar l'esperit i la resistència catalans davant de la malèvola Sepharad (Espanya), i Estellés, des del País Valencià, format pràcticament com a autodidacte, va resistir un ambient més hostil que el nostre i va mantenir sempre la identitat del català i del valencià.

Seria injust, també, no recordar que estem a la vigília del tercer centenari del 1714, any en què un rancorós rei d'Espanya ens va prendre les llibertats i ens va vincular, com a colònia conquerida, al decadent carro del regne espanyol, greuge que mai ha volgut reparar.

Espanya continua amb l'urc del vencedor i no para de vexar-nos com a poble sempre que pot. No perdona que vulguem continuar sentint-nos poble lliure. Per això hem de continuar units i disposats a lluitar i a treure forces de flaquesa per exigir el que per dret ens pertoca.

Que la Flama del Canigó ens abrandi de seny, de decisió i de valentia per reivindicar el que és nostre."

Dret a saber

Fa pocs dies el PP va presentar oficialment la seva "no-campanya" pel No a la Independència.

Per descomptat, que és una gran i bona notícia. Finalment, tot i que dient que això no passarà mai (i jo crec que no arribarà a passar i que es farà la Declaració d'Independència abans) tant el PP com el sector unionista del PSC (o el PSOE-C)  han encetat la campanya pel NO. Amb la qual cosa de forma implícita reconeixen, primer de tot, que podrem triar.

És una encara més bona notícia perquè els arguments del No són molt fluixos i mal estructurats.

Per exemple, el PP ha presentat la campanya "dret a saber" en que "denuncia" la "mentida" del dèficit fiscal.

Primer de tot discuteixen si el dèficit és de 16.000 milions d€ o "només" de 750 milions d'€, i segon, contraposant aquest "dèficit" fiscal al "superàvit" comercial.

És veritat que el càlcul del dèficit fiscal, depenent del model de càlcul utilitzat pot admetre grans variacions. Tanmateix, la gran notícia és que el PP està reconeixent que hi ha dèficit fiscal. Gol en pròpia porta.

El cas és que aquest gràfic va provocar la resposta gairebé immediata de Xavier Sala i Martín en aquest apunt del seu blog: 

En resum,  va afegir al gràfic anterior la fletxa que faltava: lògicament, a canvi del "superàvit" comercial, hi han mercaderies i serveis que viatgen de Catalunya a Espanya per un valor equivalent.

No cal dir que, efectivament, Sala i Martín té raó. Quan es parla de comerç els productes i serveis tenen un preu, i es canvia valor per valor: tu em pagues tant i jo, a canvi, et dono un producte o servei d'un valor equivalent. O, si més no, el valor que tu estàs disposat a pagar. Per tant, valor per valor. És de primer de  comptabilitat bàsica. Allò del "deure" i  de l'"haver"

A més, tens el dret a deixar de comprar aquí per anar a comprar a un lloc més barat, o de millor relació qualitat preu, o simplement perquè t'agrada fer boicots.

No cal dir que, en canvi, el dèficit fiscal no el tries. No pots fer "boicot" a l'estat (a menys que siguis corrupte, és clar).

O sigui, si tant els molesta el superàvit comercial "català" la solució és ben senzilla i ja la coneixen i la practiquen amb alegria. Boicot. Boicot que, per cert, cada cop és més bidireccional.

Però és que a superàvit comercial "català" cal posar-li cometes a "català".

L'objectiu del comerç és el benefici: et venc alguna cosa a un preu determinat sobre el que obtinc un marge comercial. Obtinc un benefici. Hi ha, per tant, un benefici proporcional al superàvit comercial. Quin benefici? Fa de mal dir. Depèn de la bossa de productes i serveis venuts. N'hi han que tenen marges molt petits i n'hi han que els tenen molt alts. En general, però el benefici serà una fracció més aviat petita del superàvit.

Però hi ha un benefici. La pregunta que cal fer és: qui rep aquest benefici? doncs, evidentment, els propietaris de les empreses que han obtingut beneficis. que es reparteixen els dividends corresponents i que paguen (o haurien de pagar) imposts sobre aquests beneficis.

En tot cas els beneficis del superàvit comercial no se'ls reparteixen tots els catalans. Només els propietaris de les empreses que obtenen beneficis. No és, per tant, un superàvit comercial "català". És un superàvit comercial que beneficia només als propietaris de les empreses i als seus accionistes. Punt.

Per cert, abans que ningú em surti amb arguments de sopar de duro. Porto massa anys de congelació de sou com per escoltar sense emprenyar-me les estupideses sobre com la millora dels resultats de les empreses repercuteix en els treballadors. No repercuteix. La prova: els centenars de milers d'aturats del nostre país i la pèrdua constant de poder adquisitiu des de fa anys.

Tornant al que parlava,  també ens adonem d'alguna cosa sobre com pensen els del PP. Potser és que els treballadors catalans no ens mereixem ser considerats pròpiament catalans?  Potser és que per al PP només son catalans els empresaris i els accionistes de les empreses amb seu social a Barcelona? En tot cas, aquesta gent, suposadament, també deuen pagar imposts sobre aquests beneficis, no? llavors si l'estat ja pren la part que "li pertoca" del pastís, a què ve parlar de superàvits?

No serà, més aviat, que són els imposts, i no cap altre cosa, els que tenen sentit quan parlem d'estat?  i que són els imposts els que han de servir per crear infraestructures útils per a tothom, o per a la majoria? que han de pagar les pensions, les prestacions, la sanitat i l'escola pública... i l'estat del benestar. No són els imposts la forma principal de redistribuir la riquesa de l'estat? Com és que en en comptes d'això es destinen els imposts a pagar  AVEs cap enlloc, autopistes de pagament que no fa servir ningú, aeroports sense avions i milers i milers de "càrrecs de confiança" i endollats?

I llavors resulta que Catalunya, al País Valencià i les Illes Balears, comunitats totes elles que tenen uns índex d'atur brutals; resulta que deuen ser  també els "Països Rics" perquè són els principals contribuents nets.

El dèficit fiscal permet dibuixar el mapa dels Països Espoliats.

Els imposts  serveixen per redistribuir la riquesa ¿Com és que en aquesta "redistribució" n'hi han uns que sempre paguen i d'altres que sempre reben (infraestructures i prestacions) només pel fet de viure a la dreta o a l'esquerra del mapa  ?

Dèficit fiscal, senyors unionistes. Vol dir que amb els meus imposts, que me'ls cobren cada mes de la meva nòmina, es paguen coses que no serveixen pel bé comú, si no per inflar una capital imperial enmig de "la meseta", per fer una espanya radial que s'entesta en no construir  l'eix mediterrani que hauria de passar justament per la banda en vermell a la dreta del mapa de més amunt -quina casualitat- però que en canvi construeix una xarxa radial d'AVEs, i una xarxa d'aeroports inútils, cars de construir i més cars de mantenir, pe no parlar dels corruptes.

I parlen de superàvits comercials. Au va. Parlem de redistribució de riquesa. I aquí no hi ha cap redistribució. Aquí hi ha espoli. 

No és només que menteixin. És que, a més, ens prenen per enzes. Dret a saber, diuen. No et fot...