He tornat de vacances. A diferència de la primera tongada. aquest cop sí que he estat desconnectat de veritat: sense diaris, sense tele, sense radio... només un parell de dies vaig poder llegir els titulars dels diaris a un bar.
La Zire, semper fidelis, m'ha permès recollir quatre notes que poso aquí.
Primer de tot, transports. Jo penso que no hi ha mitjà de transport més còmode que el tren. A igualtat de condicions, no tinc cap dubte al triar entre el tren i el cotxe. És més. Penso que els cotxes són mitjans de transport molt incòmodes. Són incòmodes els cinturons de seguretat, són incòmodes per entrar i sortir, requereixen un esforç de nervis i responsabilitat a l'hora de conduir-los i aparcar-los i fàcilment passes calor o et mareges si hi vas de passatge, per no dir que són cars i contaminants. No m'agraden gens els cotxes. Torno a dir-ho entre el tren i el cotxe, en igualtat de condicions, prefereixo el tren.
El problema, és clar, és que no hi ha igualtat de condicions, ni tan sols en trajectes entre poblacions importants. Aquests dies he pogut comprovar com en molts casos no hi ha alternativa al vehicle privat, i quan hi ha alternativa, el que no hi ha és igualtat de condicions.
Segona: Piqué ha plegat. A mi m'agradava sentir al Piqué. M'obligava a rumiar sobre els propis plantejament i em semblava un senyor sensat que, hi estaràs d'acord o no, tenia un discurs i unes formes. El Sirera l'he llegit alguns cops a l'e-Noticies i, a falta de veure'l en acció, pel que he llegit i vist em fa l'efecte que és més aviat un hooligan estil Acebes. Veurem què.
Tercera: divertidissima portada del jueves amb les caricatures de Tom Cruise i Katie Holmes, tal com va dir el seu dibuixant. El que no és tan divertit és veure com la llibertat d'expressió no existeix. Tampoc és divertit veure com encara tos plegats som súbdits d'una monarquia. Monarquia imposada per Franco. Monarquia que discrimina les dones. Monarquia que és un símbol de la "unidad nacional" i un rei que és el cap suprem dels exercits que, arribat el cas, tenen el mandat constitucional (fot-li fort!) de defensar la "unidad nacional" per les armes.
Al preu, això sí i gràcies a Déu, de pagar regates, palauets, negociets diversos i excursions de caça a Rússia per matar ossos borratxos.
Quarta: lectures d'estiu. Em vaig fer amb el llibre "Rubicón", de Tom Holland, que el regalaven amb la revista "Historia y Vida". És la història de l'auge i caiguda de la República Romana. M'ha agradat molt. M'ha acompanyat durant aquesta plaent incomunicació d'estiu. El llibre fa pensar sobre certs paral·lelismes que es poden establir fàcilment amb l'actualitat. He llegit una altra cosa: el diumenge 21 de juliol es va publicar un reportatge a "la Vanguardia": "Bagdad, sala de urgencias", en el que es relatava l'acció quotidiana d'un hospital de campanya de l'exercit EUA a Bagdad. Colpidor. El patiment dels soldats, americans i iraquians, dels civils, dels nens, es descriu d'una forma que fa saltar les llàgrimes. Encara hi ha guerra a l'Iraq. I a molts altres llocs del planeta. Una dotzena de conflictes d'"alta intensitat", i vàries dotzenes més de "baixa intensitat" segons informes d'ONGs. I a tot arreu el dolor, la por, la mort...
Cinquena: Apagada a Barcelona. Sense paraules. No m'ho podia creure quan ho vaig llegir.
Senzillament, increïble. Com pot ser? La temptació de fer el llistat de greuges és gran: aeroport del Prat, apagada, rodalies, alta velocitat... Jo m'apunto a la idea de desconnectar-nos d'Espanya. De fet, una de les conseqüències de l'apagada és que s'ha vist que amb generadors es pot parar el cop. Algú ha fet l'estudi de veure quant costaria substituir bé l'aprovisionament energètic provinent de grans centrals per un sistema de generació distribuïda amb energies renovables? Estic parlant de la Xarxa Intel·ligent de Producció i Distribució d'Energia Neta. Quant costaria abandonar la dependència energètica envers les companyies elèctriques espanyoles per a ser independents energèticament? ¿Perquè no canviar el model energètic de dependència del subministrament per grans companyies energètiques a un model basat en cooperatives de petits propietaris de generadors? Una mena de "caixa de pensions" energètica? Avui és clar que aquestes grans companyies han segrestat els recursos i que el seu únic objectiu és fer diners i si per això cal deixar d'invertir doncs no s'inverteix i punt. I si algú mor a l'hospital, doncs que es foti.
Tanmateix, en comptes de penjar pels ous als consells d'administració d'aquestes grans companyies, que és el que es mereixen, resultarà que a base d'ensabonar al personal amb indemnitzacions anirem passant i les inversions seguiran sense fer i els lladres seguiran enriquint-se. Fins que arribi la propera apagada. O un altre Prestige.
Si al final resultarà que pa i circ és la política que ens està bé als "ciutadans".
dissabte, 28 de juliol del 2007
diumenge, 15 de juliol del 2007
Sorolls, calaix i torre malàia
Al barri de Sants hi ha emprenyamenta.
Repassem: el tren d'alta velocitat. Les obres han deixat el barri potes enlaire. Una obra d'aquestes dimensions segurament comporta molèsties inevitables. Però també comporta d'altres que sí que ho són. Sorolls, per exemple. Era inevitable treballar de nits i martiritzar als veïns del carrer Sant Antoni? Perquè ha calgut una denúncia dels veïns per a que es preguessin mesures contra el soroll?
Bé, suposo que ha calgut esperar la denúncia perquè deu ser més car el projecte si a més cal respectar la legislació contra la contaminació acústica. Si els veïns no denunciaven, aleshores no calia acomplir la llei.
Es tracta de trobar la solució barata. Com el calaix de la vergonya. Un sarcòfag de ciment que taparà les vies des de la Riera Blanca fins a l'entrada a l'estació de Sants. Hi posaran una passeig. amb arbres, diuen. Quedarà molt bonic, segons ells.
Potser quedarà molt bonic, o potser no. De moment, però, hi estan aixecant uns murs que no tenen gaire bon aspecte. El barri quedarà travessat per aquesta mole de ciment. Per guanyar l'espai de les vies aquestes es podien haver soterrat. Però, és clar, caldria haver començat a soterrar al Prat, i hauria estat molt més car. Com sempre, la solució més barata. No la millor. Una mica, el vici aquest de posar preu a les coses. Com si l'aire o l'aigua, o l'espai per viure tinguessin un preu.
De fet no és només la solució barata. És també la solució que deu permetre que algunes butxaques s'estiguin omplint. Com la torre Malàia, del mateix carrer Sant Antoni. Aprofitant les obres de l'alta velocitat, hi posaran al carrer un edifici d'onze plantes. No hi havia una normativa que impedia la construcció d'edificis alts? sembla ser, però, que aquest gratacels és "legal". Tanmateix, els veïns han iniciat una campanya de recollida de firmes contra el gratacels, que rep aquest nom per la sospita d'especulació urbanística que ha provocat i que recorda al cas del mateix nom a Marbella.
Sorolls, calaix i torre malàia. A Sants hi han veïns que estan emprenyats. Des d'aquest bloc em solidaritzo amb ells i amb les campanyes iniciades. I de pas, enllaço la web de BarriSants que "és un projecte de comunicació popular a la xarxa amb el suport de l'Assemblea de Barri de Sants, que agrupa a desenes d'entitats veïnals, polítiques i socials."
Repassem: el tren d'alta velocitat. Les obres han deixat el barri potes enlaire. Una obra d'aquestes dimensions segurament comporta molèsties inevitables. Però també comporta d'altres que sí que ho són. Sorolls, per exemple. Era inevitable treballar de nits i martiritzar als veïns del carrer Sant Antoni? Perquè ha calgut una denúncia dels veïns per a que es preguessin mesures contra el soroll?
Bé, suposo que ha calgut esperar la denúncia perquè deu ser més car el projecte si a més cal respectar la legislació contra la contaminació acústica. Si els veïns no denunciaven, aleshores no calia acomplir la llei.
Es tracta de trobar la solució barata. Com el calaix de la vergonya. Un sarcòfag de ciment que taparà les vies des de la Riera Blanca fins a l'entrada a l'estació de Sants. Hi posaran una passeig. amb arbres, diuen. Quedarà molt bonic, segons ells.
Potser quedarà molt bonic, o potser no. De moment, però, hi estan aixecant uns murs que no tenen gaire bon aspecte. El barri quedarà travessat per aquesta mole de ciment. Per guanyar l'espai de les vies aquestes es podien haver soterrat. Però, és clar, caldria haver començat a soterrar al Prat, i hauria estat molt més car. Com sempre, la solució més barata. No la millor. Una mica, el vici aquest de posar preu a les coses. Com si l'aire o l'aigua, o l'espai per viure tinguessin un preu.
De fet no és només la solució barata. És també la solució que deu permetre que algunes butxaques s'estiguin omplint. Com la torre Malàia, del mateix carrer Sant Antoni. Aprofitant les obres de l'alta velocitat, hi posaran al carrer un edifici d'onze plantes. No hi havia una normativa que impedia la construcció d'edificis alts? sembla ser, però, que aquest gratacels és "legal". Tanmateix, els veïns han iniciat una campanya de recollida de firmes contra el gratacels, que rep aquest nom per la sospita d'especulació urbanística que ha provocat i que recorda al cas del mateix nom a Marbella.
Sorolls, calaix i torre malàia. A Sants hi han veïns que estan emprenyats. Des d'aquest bloc em solidaritzo amb ells i amb les campanyes iniciades. I de pas, enllaço la web de BarriSants que "és un projecte de comunicació popular a la xarxa amb el suport de l'Assemblea de Barri de Sants, que agrupa a desenes d'entitats veïnals, polítiques i socials."
dilluns, 9 de juliol del 2007
7 juliol, Live Earth.
Arreu del món es celebren avui els concerts Live Earth, que pretenen conscienciar sobre el canvi climàtic. A Barcelona crec que estava previst de celebrar un dels anomenats concerts satel·lits.
Els concerts són una iniciativa més d'Al Gore, que cada dia que passa esdevé més i més el meu candidat preferit per a la presidència dels Estats Units.
Més enllà de republicans o demòcrates, és Al Gore la tercera via? el candidat verd? Donada la importància dels EUA, el fet és que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi. Jo, si més no, reclamo el dret a votar a les eleccions EUA, atesa l'enorme importància per a la meva vida que tot sovint tenen es decisions que es prenen allà.
Avui m'he fixat en l'anunci de l'Smart, que en ressalta les seves virtuts ecològiques i planta el logo de Live Earth en diversos moments de l'anunci. Bé, segurament l'Smart és molt menys contaminant que la majoria de vehicles que circulen pels carrers. Tanmateix l'anunci d'un vehicle amb motor d'explosió no sembla el lloc més adequat per a fer propaganda ecologista. De la mateixa manera que el patrocini de Gas Natural als espais dedicats al medi ambient a TVC resulten un oximoron audiovisual.
De totes formes la situació és que cal canviar moltes formes de pensar, molts esquemes mentals i, tal vegada, avui cal l'aliança entre oposats per a poder superar el parany climàtic on estem ficats.
Els concerts són una iniciativa més d'Al Gore, que cada dia que passa esdevé més i més el meu candidat preferit per a la presidència dels Estats Units.
Més enllà de republicans o demòcrates, és Al Gore la tercera via? el candidat verd? Donada la importància dels EUA, el fet és que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi. Jo, si més no, reclamo el dret a votar a les eleccions EUA, atesa l'enorme importància per a la meva vida que tot sovint tenen es decisions que es prenen allà.
Avui m'he fixat en l'anunci de l'Smart, que en ressalta les seves virtuts ecològiques i planta el logo de Live Earth en diversos moments de l'anunci. Bé, segurament l'Smart és molt menys contaminant que la majoria de vehicles que circulen pels carrers. Tanmateix l'anunci d'un vehicle amb motor d'explosió no sembla el lloc més adequat per a fer propaganda ecologista. De la mateixa manera que el patrocini de Gas Natural als espais dedicats al medi ambient a TVC resulten un oximoron audiovisual.
De totes formes la situació és que cal canviar moltes formes de pensar, molts esquemes mentals i, tal vegada, avui cal l'aliança entre oposats per a poder superar el parany climàtic on estem ficats.
6 juliol, Chomsky.
La Mònica Terribas va presentar ahir a la nit l'entrevista que va anar a fer-li a Noam Chomsky al MIT.
Em va semblar molt raonable l'explicació que Chomsky va fer de la guerra d'Irak i, segons ell, del proper conflicte amb l'Iran: es tracta d'impedir l'aliança entre els xiïtes de l'Iran, els d'Irak i la majoria xiïta reprimida d'Aràbia. Aquesta aliança xiï seria la posseïdora de la major part del petroli "barat" del món i tindria a la Xina com a client preferencial.
Es una explicació que, si més no, s'ha vist reforçada per les declaracions del ministre australià que va afirmar que ''ells eren allà pel petroli". Home, gràcies per la sinceritat.
Chomsky va dir moltes més coses. Va parlar de democràcia. Democràcia que és el nom que eufemísticament es dóna a "sistema". Sistema que ho és de control basat en la propaganda. Sistema que pretén conseguir compradors dirigits. Ni tan sols consumidors informats ni, per descomptat, ciutadans responsables.
A les escoles de negocis d'on surten les elits dirigents es fa una formació política dretana que duu a contemplar a la poblacio com quelcom manipulable amb propaganda. Tot es traduïble a producte que es pot comprar i vendre.
Aquest matí, a Can Cuní, a més de donar la notícia de que la Carme Chacón és la nova ministra d'habitatge i urbanisme i comentar la cessió de les rodalies, feien un petit debat sobre l'ajut de 2500€ per incentivar la natalitat. Algú ha demanat que en comptes de diners el que caldria es posar més places públiques i gratuïtes de guarderia.
I alelhores una senyora de l'IESE ha saltat com una molla a defensar l'escola privada, el dret dels pares a decidir i va i diu que l'educació és molt cara.
Home, doncs no. L'educació ni és molt cara ni és un producte ni és un servei. L'educació és una necessitat vital, com l'aire o l'aigua o el menjar o l'habitatge. No es veritat que l'aigua, el menjar, l'aire, l'educació o l'habitatge siguin productes o serveis. Són necessitats vitals i que tinguin preu no és més que una perversió fonamental del sistema capitalista.
Sistema que es presenta a ell mateix com democràcia, però que tracta de controlar a cops de propaganda, quan no de repressió violenta.
Déu n'hi do amb l'entrevista de Chomsky i la seva anàlisi política.
Crec que un exercici interessant seria contrastar-la amb la investigació sociològica localitzada al Principat que va aportar Castells amb el PIC. Com es manifesta el "Sistema" a Catalunya? és veritat com diu Chomsky que el sistema pretén dispersar a la societat en el seu objectiu de fer-nos esdevenir simples compradors i que la família ideal per al sistema és l'individuu i la seva tele (o Internet, com afegeix Chomsky)? No es contradiu això amb les dades del PIC? Com de paradigmàtica del model occidental és la societat catalana? fins on les explicacions de Chomsky són vàlides pels països europeus? pot ser que siguem més sociables i a l'hora menys compromesos políticament?
Em va semblar molt raonable l'explicació que Chomsky va fer de la guerra d'Irak i, segons ell, del proper conflicte amb l'Iran: es tracta d'impedir l'aliança entre els xiïtes de l'Iran, els d'Irak i la majoria xiïta reprimida d'Aràbia. Aquesta aliança xiï seria la posseïdora de la major part del petroli "barat" del món i tindria a la Xina com a client preferencial.
Es una explicació que, si més no, s'ha vist reforçada per les declaracions del ministre australià que va afirmar que ''ells eren allà pel petroli". Home, gràcies per la sinceritat.
Chomsky va dir moltes més coses. Va parlar de democràcia. Democràcia que és el nom que eufemísticament es dóna a "sistema". Sistema que ho és de control basat en la propaganda. Sistema que pretén conseguir compradors dirigits. Ni tan sols consumidors informats ni, per descomptat, ciutadans responsables.
A les escoles de negocis d'on surten les elits dirigents es fa una formació política dretana que duu a contemplar a la poblacio com quelcom manipulable amb propaganda. Tot es traduïble a producte que es pot comprar i vendre.
Aquest matí, a Can Cuní, a més de donar la notícia de que la Carme Chacón és la nova ministra d'habitatge i urbanisme i comentar la cessió de les rodalies, feien un petit debat sobre l'ajut de 2500€ per incentivar la natalitat. Algú ha demanat que en comptes de diners el que caldria es posar més places públiques i gratuïtes de guarderia.
I alelhores una senyora de l'IESE ha saltat com una molla a defensar l'escola privada, el dret dels pares a decidir i va i diu que l'educació és molt cara.
Home, doncs no. L'educació ni és molt cara ni és un producte ni és un servei. L'educació és una necessitat vital, com l'aire o l'aigua o el menjar o l'habitatge. No es veritat que l'aigua, el menjar, l'aire, l'educació o l'habitatge siguin productes o serveis. Són necessitats vitals i que tinguin preu no és més que una perversió fonamental del sistema capitalista.
Sistema que es presenta a ell mateix com democràcia, però que tracta de controlar a cops de propaganda, quan no de repressió violenta.
Déu n'hi do amb l'entrevista de Chomsky i la seva anàlisi política.
Crec que un exercici interessant seria contrastar-la amb la investigació sociològica localitzada al Principat que va aportar Castells amb el PIC. Com es manifesta el "Sistema" a Catalunya? és veritat com diu Chomsky que el sistema pretén dispersar a la societat en el seu objectiu de fer-nos esdevenir simples compradors i que la família ideal per al sistema és l'individuu i la seva tele (o Internet, com afegeix Chomsky)? No es contradiu això amb les dades del PIC? Com de paradigmàtica del model occidental és la societat catalana? fins on les explicacions de Chomsky són vàlides pels països europeus? pot ser que siguem més sociables i a l'hora menys compromesos políticament?
5 juliol, foc.
Els primers incendis forestals de l'any.
Vora Navàs, al Bages, i a Mont-Roig del Camp (Baix Camp). És una desgràcia, es miri com es miri. Tothom perd amb els incendis.
Sempre n'hi han hagut de focs, però al nostre país i als darrers anys s'ha confirmat manta vegades la sospita de que la causa última dels focs ha estat l'especulació i l'enriquiment ràpid, quan no la deixadesa, la brutícia o la imprudència. És molt trist.
Es crema un bosc i es crema una mica el futur, el món dels nostres fills.
No serà fàcil esmenar els errors comesos perquè molts cops fallem pels propis vicis. Avui mateix a can Cuní parlaven que a un hotel de la cadena NH han fet un concurs per a poder gaudir d'una sessió de teràpia antiestress consistent en destrossar unes habitacions a un hotel que volen enderrocar.
Antiestress? Gran jugada comercial i de marketing, dic jo. En treuen un profit final d'unes habitacions que ja no prestaran servei i tothom en parla. Jo pregunto si ningú no hauria pogut aprofitar tot aquest mobiliari que han fet malbé. No es podia reciclar? No hauria estat l'opció respectuosa amb tots i amb la natura? Quanta aigua, energia i materials s'han malaguanyat en una operació de marketing, per mi, absurd? Com és possible que algú es prestés a participar en aquest joc pervers? Signes dels temps. Hi ha qui concursa pel dret a destruir, per desestressar-se, diuen. I hi ha qui paga per fer-ho.
És com alguns estats que paguen per contaminar. Però tant pervers és qui paga com qui cobra. Qui posa el preu? Com es pot cobrar per deixar contaminar? com es pot posar preu a l'aire net? als peixos del mar? al món dels nostres fills?
quin cinisme és aquest?
Vora Navàs, al Bages, i a Mont-Roig del Camp (Baix Camp). És una desgràcia, es miri com es miri. Tothom perd amb els incendis.
Sempre n'hi han hagut de focs, però al nostre país i als darrers anys s'ha confirmat manta vegades la sospita de que la causa última dels focs ha estat l'especulació i l'enriquiment ràpid, quan no la deixadesa, la brutícia o la imprudència. És molt trist.
Es crema un bosc i es crema una mica el futur, el món dels nostres fills.
No serà fàcil esmenar els errors comesos perquè molts cops fallem pels propis vicis. Avui mateix a can Cuní parlaven que a un hotel de la cadena NH han fet un concurs per a poder gaudir d'una sessió de teràpia antiestress consistent en destrossar unes habitacions a un hotel que volen enderrocar.
Antiestress? Gran jugada comercial i de marketing, dic jo. En treuen un profit final d'unes habitacions que ja no prestaran servei i tothom en parla. Jo pregunto si ningú no hauria pogut aprofitar tot aquest mobiliari que han fet malbé. No es podia reciclar? No hauria estat l'opció respectuosa amb tots i amb la natura? Quanta aigua, energia i materials s'han malaguanyat en una operació de marketing, per mi, absurd? Com és possible que algú es prestés a participar en aquest joc pervers? Signes dels temps. Hi ha qui concursa pel dret a destruir, per desestressar-se, diuen. I hi ha qui paga per fer-ho.
És com alguns estats que paguen per contaminar. Però tant pervers és qui paga com qui cobra. Qui posa el preu? Com es pot cobrar per deixar contaminar? com es pot posar preu a l'aire net? als peixos del mar? al món dels nostres fills?
quin cinisme és aquest?
desconnectat
He estat sense ordinador i sense Internet durant aquesta setmana. malgrat tot, gracies al teclat inalàmbric i a la sempre fidel i patidora Zire31 he escrit tres apunts que publico a continuació d'una tacada.
diumenge, 1 de juliol del 2007
Conferència Puigcercós 28-J
Dedico aquest post a presentar un resum del text de la conferència que va pronunciar Joan Puigcercós el 28 de juny d'enguany al World Trade Center de Barcelona. El discurs el subscric de dalt a baix. El resum que presento es centra en el contingut ideològic que m'ha semblat més remarcable. Pensem que el discurs ocupa 18 planes de PDF i el resum només 3. Per aquesta raó es perd el to didàctic i més literari, si es vol, de la presentació original. Tanmateix, pot ser útil per a fer-se ràpidament amb el contingut ideològic. Si més no, repeteixo, amb el que em va semblar més interessant. Em quedo amb les ganes de fer un llista de les frases lapidàries que va deixar anar.
Allà va:
Resum del text de la conferència que va pronunciar Joan Puigcercós el 28 de juny d'enguany al World Trade Center de Barcelona.
Pilars del discurs de l’esquerra independentista:
1 – El cultural i lingüístic
2 – L’econòmic. (Catalunya lliure de peatges, el concert econòmic o el diferencial de l’IPC català...)
3 - El discurs cívic, inclusiu i integrador.“Per ser català no cal renunciar als orígens propis”.
L'oportunitat de plantejar el nou estatut i els perquès d'un daltabaix
Semblava que l’acumulació de forces de la societat era prou gran com per assumir aquell pas. On va raure el problema?.
Els problemes, inconvenients i dificultats provinents de l’exterior hi són des del 1707, amb la primera derrota, la d’Almansa, i perduraran fins que el nostre país no n’esdevingui independent.
El problema que cal solucionar és l’intern. Errors de la política catalana i debilitats de la societat catalana.
1 – La classe política catalana com a principal actor de la desfeta. El tacticisme ha estat el principal enemic dels partits catalans. Malgrat això, es va assolir un acord molt potent el 30 de setembre.
2 - Els errors d’Esquerra. El dubte i la incapacitat de maniobra amb seguretat i claredat. Tancat l’acord Mas-ZP, i amb la sortida de milers de catalans i catalanes sota l’eslògan “Som un nació” el 18 de febrer, allí Esquerra havia de deixar clara la seva postura i no seguir negociant.
3 - La societat. Tret del coratge de la Comissió per la Dignitat i de la Plataforma pel Dret de Decidir entre d’altres, es va trobar a faltar l’alè d’entitats i institucions en els moments clau.
Una lliçó clara i concisa: no podem tornar a afrontar situacions límit amb l’Estat si darrere, al costat o al davant de les institucions polítiques no hi ha un entramat civil proactiu i mobilitzador.
Cal remarcar la debilitat d’aquesta estructura tan necessària per una nació que no disposa d’un estat.
3 - Feblesa de la nostra classe econòmica dirigent.
Alt grau de dependència comercial de l’economia catalana del mercat espanyol i dels instruments que el fan possible.
Equivocada creença en una economia espanyola oberta i deixada al mecanisme del mercat (boicots espanyols)
Incipient i encara baixa internacionalització de la nostra economia.
3.1 - Cas OPA GasNatural-Endesa
El temps va voler que coincidissin l'Estatut i l’OPA de Gas Natural a Endesa.
Algú va deixar clar que les dues alhora no podien ser i que vist el calat de l’operació energètica quedava clar quina era la seva prioritat.
Al final es va obtenir un Estatut retallat i l’operació financera no va sortir.
4 - La desafecció d’una part de la societat catalana cap els problemes del país.
Des de Madrid s'ha explicat l'estatut del Parlament del 30S com un escac a certa idea d’Espanya. Això ha comportat al Principat reaccions contra el procés, que ha estat minoritàries, perquè si alguna cosa ha imperat ha estat el desinterès.
El que ens ha de preocupar són les actuals generacions de catalans.
Però un argument és que Catalunya està obligada a finançar la resta de l’Estat perquè molts catalans hi tenen les seves arrels, les seves referències sentimentals i la seva connexió amb la realitat. Aquesta idea (i d'altres) ha cimentat el desarrelament.
Què hem de fer a partir d’ara,
Resoldre les debilitats estructurals del sistema polític i de les institucions socials i econòmiques de Catalunya.
Què no hem de fer
1.1 - Seria un ERROR reiniciar un procés de reforma política a curt termini. Cap de les causes que han debilitat la causa catalana han estat resoltes.
1.2 – Esquerra ha d’assumir el nou Estatut. El nou Estatut no impedeix una negociació del model de finançament que posi damunt la taula una proposta que faci avançar cap al concert econòmic. Malgrat que tampoc garanteix un avenç en la disminució del desequilibri fiscal.
El nou estatut ja s’ha fet petit. Malgrat això, cal tenir pressa a desenvolupar-lo, per afrontar els reptes que com a societat europea tenim: immigració, globalització, deslocalització, societat del coneixement, falta d’aigua i energia.
1.3 – No es pot esperar a veure que deixa anar el govern espanyol. Cal seguir negociant.
Àmbits d'actuació
Dos àmbits transcendents en que l’esforç col·lectiu pot ajudar a solucionar part dels dèficits apuntats:
1 - La llengua i la cultura catalanes com a eixos vertebradors del país
2 - La innovació i la internacionalització de la nostra economia.
Model de societat que defensa Esquerra
L’aposta d’Esquerra per un govern d’Entesa amb clara voluntat social ja determina un model de societat de benestar i de cohesió social i alhora nacional. Aquest és l’objectiu a 4 anys, i de la passada legislatura, garantir una escola pública de qualitat i competitiva, salvaguardar el model de salut i avançar en la política de l’autonomia personal i l’habitatge.
Com podem enfortir el país i la societat?
Ens falta desfici, força, voluntat. Cent mil voluntaris per la llengua cada any perquè en poc temps hagem nacionalitzat a aquests milió de nous catalans.
Fixeu-vos en la paraula, “nacionalitzar”
La Catalunya Pura és enemiga de la Catalunya lliure.
Participació del sector privat. Consolidar un espai comunicacional propi, començant pel baròmetre de mitjans. Garantir que la llengua catalana sigui el pal de paller de la integració. Integració i inclusió ens acosten més a la Catalunya Lliure.
Internacionalització de la nostra economia
Recordem les campanyes contra els peatges. Una nova forma de colonialisme.
En allò bàsic som en el mateix punt que els anys seixanta estava Catalunya. Davant la inoperància de l’estat es van fer autopistes de peatge. Avui som davant un cruïlla semblant pel que fa a les noves tecnologies, recerca i telecomunicacions.
Necessitem una administració catalana, potent, eficaç i professional i amb un model propi. Però des de la perspectiva econòmica hem d’enfortir la iniciativa del tercer sector i del privat.
Ara ens cal plantejar un carta d’objectius econòmics i d’infraestructures.
1) Les empreses catalanes han de guanyar volum, especialització i internacionalització.
2) Front comú amb les patronals i les altres institucions del país per assolir les grans infraestructures que el país necessita.
3) Un nou sistema de finançament per Catalunya. Cal fer una Proposta on hi puguin participar les patronals, les cambres de comerç i les universitats.
Ha d’haver-hi ambició i fixar-nos objectius d’acord amb les necessitats del país, i no amb el fals possibilisme.
Si cal mobilització aquesta vegada toca manifestar-nos a Madrid.
4) Les TIC. D’acord amb el sector privat i l’acadèmic. Apostar per segments clars on l’administració catalana pot tenir capacitat tractora per incentivar la iniciativa privada. E-Government, E-salut, o programari lliure.
5) Especialitzar el país amb aliances estratègiques amb d’altres països. En particular Catalunya ha de ser la porta europea d’Àsia.
La nostra iniciativa no pot anar a remolc de la proposta americana espanyola. Tanmateix, no es pot desestimar. L’independentisme ha de superar el seu complex del 68 i el discurs antinord-americà. Els Estats Units també han de ser una prioritat.
6) Formació. Esforç i autoestima. Recuperant determinats valors d’autoritat a les famílies, a l’escola, a la via pública, a l’ordre públic podem tornar a ser exigents com a societat. Són valors republicans.
7) Cal autoexigència i primar l’esforç.
8) La construcció d’un espai sindical i emprenedor amb perspectiva nacional.
La societat
Cal convèncer, seduir i portar al costat sobiranista, als catalans que el seu marc de referències és Espanya. Com? Doncs “picant pedra”. Implicar-nos al carrer, cos a cos, explicant la marginació que pateix Catalunya. Això vol dir implicació d’Esquerra i la societat a peu d’estació de RENFE, a l’AMPA per defensar de la discriminació als escolars catalans, contra l’oprobi del peatge,.... Esquerra hi ha de tornar, allà on no hi pugui arribar des del govern ho hem de fer com a partit. Hem de continuar fent allò que no només obre camí al debat més ideològic sinó també neutralitzant el discurs espanyolista que té molts mitjans i molta potència.
Objectiu estratègic
En l’Europa del segle XXI és possible una Catalunya Independent. Fins i tot els Països Catalans com a part de la Unió Europa.
Avui a les illes Balears i Pitiüses, Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de govern, amb presència al Parlament Balear i al govern. No ens podem equivocar i caure de nou en discursos immadurs i simplistes de pensar que l’alliberament nacional, es pot limitar a una actitud i un discurs.
Crida a tots els catalanistes
Demano a autonomomistes i federalistes que no perdin més el temps. Només hi ha un camí, la independència.
Perquè esquerra ha actuat com ho ha fet els darrers anys
Reiteradament s’ha acusat a Esquerra d’ingenuïtat per haver jugat en el terreny polític de l’autonomisme i en el terreny ideològic del federalisme. I tant, sense complexos, perquè és així com aconseguim marcar la iniciativa. És així com l’autonomisme està en crisi i el federalisme perd sentit. Reiteradament també s’ha dit que vam donar suport al govern Espanyol. Com no havíem de fer-ho, si hi havia una promesa clar i ferma de donar suport a l’estatut que aproves el Parlament de Catalunya. Ara, serà diferent, ara els partits catalans hauran de vincular qualsevol investidura a la concreció de totes les reivindicacions que avui hem desgranat en aquesta conferència.
Conclusions. Què hem de fer:
-Lleialtat entre els partits catalans per defensar els drets nacionals
-Enfortiment i mobilització de la societat civil per ara més enllà de les institucions.
-Situar la llengua i la cultura catalanes com l’eix vertebrador de la Nova Catalunya.
-Internacionalització i competitivitat de l’economia catalana per ser menys dependents.
-Capacitat d’atracció d’aquells sectors de la societat catalana més indiferents amb els interessos nacionals de Catalunya.
-Consolidació d’un espai comunicacional propi.
-Realisme i ambició per superar les febleses que atenallen el país.
-No donar suport ni al Congrés ni al Senat si no hi ha compromís explícit sobre els objectius nacionals.
Conclusió final
Però sobretot la convicció que l’independentisme avança. Avui hi ha més catalans i catalanes indistintament d’on hagin nascut, parlin la llengua que parlin en la seva intimitat, que aposten i per una Catalunya Lliure. Que ja no és una opció minoritària a Catalunya i que pot ser la majoritària.
Allà va:
Resum del text de la conferència que va pronunciar Joan Puigcercós el 28 de juny d'enguany al World Trade Center de Barcelona.
Pilars del discurs de l’esquerra independentista:
1 – El cultural i lingüístic
2 – L’econòmic. (Catalunya lliure de peatges, el concert econòmic o el diferencial de l’IPC català...)
3 - El discurs cívic, inclusiu i integrador.“Per ser català no cal renunciar als orígens propis”.
L'oportunitat de plantejar el nou estatut i els perquès d'un daltabaix
Semblava que l’acumulació de forces de la societat era prou gran com per assumir aquell pas. On va raure el problema?.
Els problemes, inconvenients i dificultats provinents de l’exterior hi són des del 1707, amb la primera derrota, la d’Almansa, i perduraran fins que el nostre país no n’esdevingui independent.
El problema que cal solucionar és l’intern. Errors de la política catalana i debilitats de la societat catalana.
1 – La classe política catalana com a principal actor de la desfeta. El tacticisme ha estat el principal enemic dels partits catalans. Malgrat això, es va assolir un acord molt potent el 30 de setembre.
2 - Els errors d’Esquerra. El dubte i la incapacitat de maniobra amb seguretat i claredat. Tancat l’acord Mas-ZP, i amb la sortida de milers de catalans i catalanes sota l’eslògan “Som un nació” el 18 de febrer, allí Esquerra havia de deixar clara la seva postura i no seguir negociant.
3 - La societat. Tret del coratge de la Comissió per la Dignitat i de la Plataforma pel Dret de Decidir entre d’altres, es va trobar a faltar l’alè d’entitats i institucions en els moments clau.
Una lliçó clara i concisa: no podem tornar a afrontar situacions límit amb l’Estat si darrere, al costat o al davant de les institucions polítiques no hi ha un entramat civil proactiu i mobilitzador.
Cal remarcar la debilitat d’aquesta estructura tan necessària per una nació que no disposa d’un estat.
3 - Feblesa de la nostra classe econòmica dirigent.
Alt grau de dependència comercial de l’economia catalana del mercat espanyol i dels instruments que el fan possible.
Equivocada creença en una economia espanyola oberta i deixada al mecanisme del mercat (boicots espanyols)
Incipient i encara baixa internacionalització de la nostra economia.
3.1 - Cas OPA GasNatural-Endesa
El temps va voler que coincidissin l'Estatut i l’OPA de Gas Natural a Endesa.
Algú va deixar clar que les dues alhora no podien ser i que vist el calat de l’operació energètica quedava clar quina era la seva prioritat.
Al final es va obtenir un Estatut retallat i l’operació financera no va sortir.
4 - La desafecció d’una part de la societat catalana cap els problemes del país.
Des de Madrid s'ha explicat l'estatut del Parlament del 30S com un escac a certa idea d’Espanya. Això ha comportat al Principat reaccions contra el procés, que ha estat minoritàries, perquè si alguna cosa ha imperat ha estat el desinterès.
El que ens ha de preocupar són les actuals generacions de catalans.
Però un argument és que Catalunya està obligada a finançar la resta de l’Estat perquè molts catalans hi tenen les seves arrels, les seves referències sentimentals i la seva connexió amb la realitat. Aquesta idea (i d'altres) ha cimentat el desarrelament.
Què hem de fer a partir d’ara,
Resoldre les debilitats estructurals del sistema polític i de les institucions socials i econòmiques de Catalunya.
Què no hem de fer
1.1 - Seria un ERROR reiniciar un procés de reforma política a curt termini. Cap de les causes que han debilitat la causa catalana han estat resoltes.
1.2 – Esquerra ha d’assumir el nou Estatut. El nou Estatut no impedeix una negociació del model de finançament que posi damunt la taula una proposta que faci avançar cap al concert econòmic. Malgrat que tampoc garanteix un avenç en la disminució del desequilibri fiscal.
El nou estatut ja s’ha fet petit. Malgrat això, cal tenir pressa a desenvolupar-lo, per afrontar els reptes que com a societat europea tenim: immigració, globalització, deslocalització, societat del coneixement, falta d’aigua i energia.
1.3 – No es pot esperar a veure que deixa anar el govern espanyol. Cal seguir negociant.
Àmbits d'actuació
Dos àmbits transcendents en que l’esforç col·lectiu pot ajudar a solucionar part dels dèficits apuntats:
1 - La llengua i la cultura catalanes com a eixos vertebradors del país
2 - La innovació i la internacionalització de la nostra economia.
Model de societat que defensa Esquerra
L’aposta d’Esquerra per un govern d’Entesa amb clara voluntat social ja determina un model de societat de benestar i de cohesió social i alhora nacional. Aquest és l’objectiu a 4 anys, i de la passada legislatura, garantir una escola pública de qualitat i competitiva, salvaguardar el model de salut i avançar en la política de l’autonomia personal i l’habitatge.
Com podem enfortir el país i la societat?
Ens falta desfici, força, voluntat. Cent mil voluntaris per la llengua cada any perquè en poc temps hagem nacionalitzat a aquests milió de nous catalans.
Fixeu-vos en la paraula, “nacionalitzar”
La Catalunya Pura és enemiga de la Catalunya lliure.
Participació del sector privat. Consolidar un espai comunicacional propi, començant pel baròmetre de mitjans. Garantir que la llengua catalana sigui el pal de paller de la integració. Integració i inclusió ens acosten més a la Catalunya Lliure.
Internacionalització de la nostra economia
Recordem les campanyes contra els peatges. Una nova forma de colonialisme.
En allò bàsic som en el mateix punt que els anys seixanta estava Catalunya. Davant la inoperància de l’estat es van fer autopistes de peatge. Avui som davant un cruïlla semblant pel que fa a les noves tecnologies, recerca i telecomunicacions.
Necessitem una administració catalana, potent, eficaç i professional i amb un model propi. Però des de la perspectiva econòmica hem d’enfortir la iniciativa del tercer sector i del privat.
Ara ens cal plantejar un carta d’objectius econòmics i d’infraestructures.
1) Les empreses catalanes han de guanyar volum, especialització i internacionalització.
2) Front comú amb les patronals i les altres institucions del país per assolir les grans infraestructures que el país necessita.
3) Un nou sistema de finançament per Catalunya. Cal fer una Proposta on hi puguin participar les patronals, les cambres de comerç i les universitats.
Ha d’haver-hi ambició i fixar-nos objectius d’acord amb les necessitats del país, i no amb el fals possibilisme.
Si cal mobilització aquesta vegada toca manifestar-nos a Madrid.
4) Les TIC. D’acord amb el sector privat i l’acadèmic. Apostar per segments clars on l’administració catalana pot tenir capacitat tractora per incentivar la iniciativa privada. E-Government, E-salut, o programari lliure.
5) Especialitzar el país amb aliances estratègiques amb d’altres països. En particular Catalunya ha de ser la porta europea d’Àsia.
La nostra iniciativa no pot anar a remolc de la proposta americana espanyola. Tanmateix, no es pot desestimar. L’independentisme ha de superar el seu complex del 68 i el discurs antinord-americà. Els Estats Units també han de ser una prioritat.
6) Formació. Esforç i autoestima. Recuperant determinats valors d’autoritat a les famílies, a l’escola, a la via pública, a l’ordre públic podem tornar a ser exigents com a societat. Són valors republicans.
7) Cal autoexigència i primar l’esforç.
8) La construcció d’un espai sindical i emprenedor amb perspectiva nacional.
La societat
Cal convèncer, seduir i portar al costat sobiranista, als catalans que el seu marc de referències és Espanya. Com? Doncs “picant pedra”. Implicar-nos al carrer, cos a cos, explicant la marginació que pateix Catalunya. Això vol dir implicació d’Esquerra i la societat a peu d’estació de RENFE, a l’AMPA per defensar de la discriminació als escolars catalans, contra l’oprobi del peatge,.... Esquerra hi ha de tornar, allà on no hi pugui arribar des del govern ho hem de fer com a partit. Hem de continuar fent allò que no només obre camí al debat més ideològic sinó també neutralitzant el discurs espanyolista que té molts mitjans i molta potència.
Objectiu estratègic
En l’Europa del segle XXI és possible una Catalunya Independent. Fins i tot els Països Catalans com a part de la Unió Europa.
Avui a les illes Balears i Pitiüses, Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de govern, amb presència al Parlament Balear i al govern. No ens podem equivocar i caure de nou en discursos immadurs i simplistes de pensar que l’alliberament nacional, es pot limitar a una actitud i un discurs.
Crida a tots els catalanistes
Demano a autonomomistes i federalistes que no perdin més el temps. Només hi ha un camí, la independència.
Perquè esquerra ha actuat com ho ha fet els darrers anys
Reiteradament s’ha acusat a Esquerra d’ingenuïtat per haver jugat en el terreny polític de l’autonomisme i en el terreny ideològic del federalisme. I tant, sense complexos, perquè és així com aconseguim marcar la iniciativa. És així com l’autonomisme està en crisi i el federalisme perd sentit. Reiteradament també s’ha dit que vam donar suport al govern Espanyol. Com no havíem de fer-ho, si hi havia una promesa clar i ferma de donar suport a l’estatut que aproves el Parlament de Catalunya. Ara, serà diferent, ara els partits catalans hauran de vincular qualsevol investidura a la concreció de totes les reivindicacions que avui hem desgranat en aquesta conferència.
Conclusions. Què hem de fer:
-Lleialtat entre els partits catalans per defensar els drets nacionals
-Enfortiment i mobilització de la societat civil per ara més enllà de les institucions.
-Situar la llengua i la cultura catalanes com l’eix vertebrador de la Nova Catalunya.
-Internacionalització i competitivitat de l’economia catalana per ser menys dependents.
-Capacitat d’atracció d’aquells sectors de la societat catalana més indiferents amb els interessos nacionals de Catalunya.
-Consolidació d’un espai comunicacional propi.
-Realisme i ambició per superar les febleses que atenallen el país.
-No donar suport ni al Congrés ni al Senat si no hi ha compromís explícit sobre els objectius nacionals.
Conclusió final
Però sobretot la convicció que l’independentisme avança. Avui hi ha més catalans i catalanes indistintament d’on hagin nascut, parlin la llengua que parlin en la seva intimitat, que aposten i per una Catalunya Lliure. Que ja no és una opció minoritària a Catalunya i que pot ser la majoritària.
dissabte, 30 de juny del 2007
incoherència?
Acaba juny. Arriba juliol i la primera tongada de vacances. Segons l'AVUI, 500.000 cotxes sortiran aquest cap de setmana de l'àrea metropolitana. Malgrat la xifra també sembla que molta gent es quedarà a casa perquè les pujades a les hipoteques fan que certes alegries no estiguin permeses. Déu n'hi do. Plantejo la hipòtesi que això està relacionat amb que la revetlla de Sant Joan va ser de les més tranquil·les que recordo. Malgrat que el missatge oficial és que aquest és el millor dels mons possibles, la realitat, com sempre, té el mal costum d'imposar-se i ens diu que aquest és l'únic món possible a dia d'avui i que més val que espavilem a millorar-lo, o deixar d'anar de vacances serà el més petit dels problemes que tindrem.
Mentrestant, les incoherències de cada dia: sembla que el bicing te cada dia mil nous usuaris, cosa que està en la línia de disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, jo crec que per a molts turistes és la forma fàcil i barata de llogar una bicicleta per passejar, però reconec que per moure's pel centre de la ciutat és una solució, doncs bé, ara que alguns estan per reduir els cotxes a Barcelona salta algú des de Madrid que proposa ajudes per obtenir el carnet per un euro al dia. Pregunto, de debò això ajudarà a que hi hagin menys accidents? sembla que a França no ha estat així. No serà més aviat que es pretén facilitar les condicions per adquirir un vehicle? Per una banda es vol reduir la circulació de vehicles, per l'altra es vol que augmenti la venda de cotxes.
Incoherències? Potser no. És la història del mon. Els interessos d'uns pocs i poderosos passen per l'interès de la majoria. En aquest cas, els fabricants de cotxes i els distribuïdors volen vendre i pressionen als poders públics per a que els facilitin les coses. L'interès de la majoria es disminuir els vehicles, l'emissió de gasos i assolir un medi ambient més net. Les lleis, però, obliguen sobretot a la majoria.
Enfront les lleis hi veig dues actituds fonamentals: els que s'hi sotmeten, les respecten i consideren que cal complir les lleis i, en tot cas, tampoc tenen alternativa; i els que se n'aprofiten i tracten de trobar les fronteres legals, les indefinicions, els buits per a aprofitar-se'n i fer negoci i, en molts casos, són, fins hi tot, capaços de modificar les lleis per al propi benefici.
El que passa és que és una situació terriblement perversa. Les lleis, si més no en democràcia, són un marc de convivència i un marc de respecte, la plasmació d'unes polítiques; si, en canvi, passen a ser oportunitats de mercat, s'està atacant a l'essència del concepte democràtic.
El perill per a la democràcia no són els que proven de canviar el sistema democràticament, sinó els que perverteixen la mateixa idea de democràcia. Manta vegades, però, es confonen interessadament els conceptes i es pretén fer passar per sinonims a sistema i democràcia.
La mentida més gran del sistema és voler fer-se passar per democràcia. Els amos del sistema: el mandarinat funcionarial, certa casta dels polítics, els lobbies i els grups de pressió, tots aquests voten apart i en urnes pròpies i les lleis no són per ells. Per aquests, les lleis tenen una funció que és garantir que els manté el control, que els que han de treballar ho fan i paguen impostos, i que les coses no canviaran si no és en benefici seu.
Control. La paraula màgica. El sistema, el biopoder de Foucault i de Negri, que ens diu quan i com treballar, dormir, menjar, estimar o anar de ventre i quin és el pensament correcte, que ens desarma, que ens coarta amb violència. Control. Seguir treballant i produint. Malgrat que aquesta producció està matant el planeta: Al final, la incoherència és una ordre: "Tingueu carnet i compreu cotxes. No el porteu per la ciutat".
Mentrestant, les incoherències de cada dia: sembla que el bicing te cada dia mil nous usuaris, cosa que està en la línia de disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, jo crec que per a molts turistes és la forma fàcil i barata de llogar una bicicleta per passejar, però reconec que per moure's pel centre de la ciutat és una solució, doncs bé, ara que alguns estan per reduir els cotxes a Barcelona salta algú des de Madrid que proposa ajudes per obtenir el carnet per un euro al dia. Pregunto, de debò això ajudarà a que hi hagin menys accidents? sembla que a França no ha estat així. No serà més aviat que es pretén facilitar les condicions per adquirir un vehicle? Per una banda es vol reduir la circulació de vehicles, per l'altra es vol que augmenti la venda de cotxes.
Incoherències? Potser no. És la història del mon. Els interessos d'uns pocs i poderosos passen per l'interès de la majoria. En aquest cas, els fabricants de cotxes i els distribuïdors volen vendre i pressionen als poders públics per a que els facilitin les coses. L'interès de la majoria es disminuir els vehicles, l'emissió de gasos i assolir un medi ambient més net. Les lleis, però, obliguen sobretot a la majoria.
Enfront les lleis hi veig dues actituds fonamentals: els que s'hi sotmeten, les respecten i consideren que cal complir les lleis i, en tot cas, tampoc tenen alternativa; i els que se n'aprofiten i tracten de trobar les fronteres legals, les indefinicions, els buits per a aprofitar-se'n i fer negoci i, en molts casos, són, fins hi tot, capaços de modificar les lleis per al propi benefici.
El que passa és que és una situació terriblement perversa. Les lleis, si més no en democràcia, són un marc de convivència i un marc de respecte, la plasmació d'unes polítiques; si, en canvi, passen a ser oportunitats de mercat, s'està atacant a l'essència del concepte democràtic.
El perill per a la democràcia no són els que proven de canviar el sistema democràticament, sinó els que perverteixen la mateixa idea de democràcia. Manta vegades, però, es confonen interessadament els conceptes i es pretén fer passar per sinonims a sistema i democràcia.
La mentida més gran del sistema és voler fer-se passar per democràcia. Els amos del sistema: el mandarinat funcionarial, certa casta dels polítics, els lobbies i els grups de pressió, tots aquests voten apart i en urnes pròpies i les lleis no són per ells. Per aquests, les lleis tenen una funció que és garantir que els manté el control, que els que han de treballar ho fan i paguen impostos, i que les coses no canviaran si no és en benefici seu.
Control. La paraula màgica. El sistema, el biopoder de Foucault i de Negri, que ens diu quan i com treballar, dormir, menjar, estimar o anar de ventre i quin és el pensament correcte, que ens desarma, que ens coarta amb violència. Control. Seguir treballant i produint. Malgrat que aquesta producció està matant el planeta: Al final, la incoherència és una ordre: "Tingueu carnet i compreu cotxes. No el porteu per la ciutat".
dimecres, 27 de juny del 2007
Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Copio el reportatge publicat a la web de la UOC sobre la presentació dels resultats del Projecte Internet Catalunya. Es tracta d'un reportatge que podria valdre perfectament com a resum executiu d'urgència:
"Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Juny de 2007
Projecte Internet Catalunya
El PIC és un programa de recerca desenvolupat entre el setembre del 2001 i el juliol del 2007 per l'IN3 de la UOC, l’institut de recerca de la UOC. És un programa de recerca bàsica, definit pels investigadors i codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es compon de 7 projectes de recerca, tots centrats a Catalunya, però a partir del coneixement de la recerca internacional en cada tema.
El PIC ha estudiat les transformacions de la societat catalana induïdes per l'ús d'internet, en tots els àmbits de la vida social, empresarial i administrativa. Però també ha estudiat el conjunt de la societat, l'economia i les institucions per establir la relació entre tecnologia i societat.
Han participat en el PIC uns quaranta investigadors, i cada equip ha tingut un director de projecte. S'han fet en total 15.390 entrevistes presencials i 40.400 entrevistes per internet. Els resultats són públics i a l'abast de tothom. Es publiquen al web de l'IN3 (uns quants milers de pàgines i uns quants milers de taules estadístiques). La publicació s'anirà fent al web de l'IN3 entre l'octubre del 2007 i el gener del 2008. També, es publicaran 7 volums que resumeixen i analitzen el que és essencial de cada projecte. Aquests 7 volums tindran una doble edició, en castellà i en català, i seran publicats per Ariel entre l'octubre del 2007 i el maig del 2008.
El projecte ha estat finançat enterament per la Generalitat de Catalunya, diversos departaments, coordinats des de Presidència i el Departament d'Universitats. El PIC va tenir el suport, primer, del president Pujol. Posteriorment, el president Maragall i el president Montilla van continuar el suport i van ampliar el finançament.
El PIC ha estat lliurat formalment al president Montilla el 26 de juny del 2007 i, després, presentat a la comunitat científica i als mitjans de comunicació.
El PIC, almenys des del punt de vista quantitatiu, és el projecte de recerca més gran en ciències socials que s'ha fet mai a Catalunya, el projecte més important de recerca sobre la societat de la informació que s'ha fet mai a l'Estat espanyol i un dels més importants d'Europa.
PIC Societat Xarxa
Es tracta d'un estudi sobre els usos d'internet per part de les persones i els efectes que tenen en els comportaments, les actituds i les relacions socials dels catalans. Es basa en una enquesta per qüestionari amb entrevistes presencials a una mostra de 3.005 persones estadísticament representativa de la població de Catalunya. Es va fer la primavera del 2002 i més endavant es va actualitzar amb dades procedents d'altres fonts. L'enquesta va tenir 170 preguntes, a partir de les quals es van construir 1.000 variables i es van analitzar les relacions entre elles. Els autors de l'estudi, de l'informe i del llibre són Manuel Castells, Imma Tubella, Teresa Sancho i Meritxell Roca, i van comptar amb la col·laboració d'Isabel Díaz de Isla i del professor Barry Wellman de la Universitat de Toronto.
L'estudi mostra els fets següents.
* L'ús d'internet s'ha difós ràpidament a Catalunya en l'última dècada i la divisòria digital s'ha anat reduint. En aquests moments, un 41,5% són usuaris freqüents d'internet i un 53,9% han estat usuaris en els darrers tres mesos. La difusió de banda ampla encara és més significativa. Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d'Europa en penetració de banda ampla i el número sis pel que fa a les llars. La principal diferència en la freqüència de l'ús és resultat de l'edat. A partir dels cinquanta anys, la proporció d'usuaris se situa en menys del 10%, mentre que arriba al 75% entre els menors de trenta anys. Així mateix, hi ha més abonaments de telèfon mòbil que persones, a Catalunya.
* Catalunya és una societat de la informació desinformada. Gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat. Aquest grup són fonamentalment persones més grans de cinquanta anys. Hi ha clarament un tall generacional en l'adaptació a la societat de la informació. Aquest és un problema social com més va més important, perquè la població jove, incloent-hi els immigrants joves, viuen en un univers tecnològic diferent de la gent gran. I la gent gran encara té una forta influència en la política i en la gestió de la societat.
* Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat. Les relacions presencials i virtuals es reforcen recíprocament.
* L'estudi analitza la construcció de la identitat i situa el paper d'internet en aquest procés. La principal font d'identificació de les persones és la família, seguida d'"un mateix". La llengua, la nació, el territori o la religió tenen un lloc molt subordinat en la consciència d'identitat de la població en general. Els joves, malgrat que la gran majoria són capaços de parlar i escriure català, fan servir més el castellà que el català en la relació amb la família i els amics. Però, alhora, el sentiment de pertinença a Catalunya és present en el 37,5% de la població, i el sentiment de ser espanyol és tan sols del 19,7%, mentre que el 40% es considera tan català com espanyol. Per tant, en certa manera sembla haver-se diluït la identitat de resistència catalana davant de la relativa normalització de l'expressió cultural pròpia del país. És a dir, no fa falta afirmar-se per a saber que s'és català. Però hi ha un grup minoritari molt actiu, gairebé un 20% de la població, que es defineix amb un fort component nacionalista català. És un grup jove, professional, educat i que és l'usuari més actiu d'internet. És a dir, l'ús d'internet és associat a un projecte de construcció identitària catalana que busca una nova modernitat del país com a cultura autònoma.
* Internet activa els projectes d'autonomia de les persones: autonomia personal, autonomia professional, autonomia en la gestió del seu cos, autonomia comunicativa, autonomia emprenedora i autonomia sociopolítica. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç de projecte és una persona més fa servir internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat.
* La societat catalana no creu en els polítics i en la política. Però té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització com a societat civil i amb les seves mobilitzacions pròpies. Internet es revela com un instrument important d'aquesta autonomia sociopolítica.
L’escola en la societat xarxa: internet en l’educació primària i secundària
La recerca identifica i analitza la incorporació d’internet a l’educació primària i a l’educació secundària de Catalunya i la seva relació amb l’organització, la cultura i les pràctiques educatives dels centres. Es basa en una enquesta per qüestionaris a una mostra de 350 centres, representativa del conjunt de centres públics i privats d’educació primària i secundària de Catalunya. L’aplicació de l’enquesta ha comportat la realització d’un total de 350 fitxes de centre i 9.876 qüestionaris, distribuïts, per col·lectius, de la manera següent: 700 directius de centres docents, 350 professorat coordinador de TIC, 2.187 professorat i 6.639 alumnat.
Principals resultats:
* La immensa majoria del professorat i l’alumnat d’educació primària i secundària de Catalunya accedeix a internet en la seva vida quotidiana, es mostra interessat per aquesta eina i la considera important per a l’educació. Tanmateix, la presència d’internet a les aules és molt baixa en comparació amb l’ús que en fan professorat i alumnat fora dels centres docents. Aquest poc ús d’internet també es fa palès en les relacions entre la comunitat escolar, especialment entre l’escola i els pares.
* Malgrat l’increment sostingut de dotacions en infraestructures i maquinari (al final del curs 2005-06 s’esperava arribar a una ràtio de 6,43 alumnes per ordinador als centres públics), fins fa ben poc la major part d’ordinadors amb connexió a internet es concentraven en aules d’informàtica als ordinadors de les quals els alumnes tenien accés d’una manera molt més restringida que si els tinguessin a la seva pròpia aula. Aquest ha estat un dels grans impediments materials de més generalització de l’ús de la xarxa a les escoles.
* La manera en què els alumnes utilitzen internet a les aules i la freqüència amb què ho fan depèn molt de la manera en què el professorat integra aquesta eina en la seva pràctica pedagògica. Internet s’utilitza sobretot per a preparar l’activitat docent i per a cercar informació relacionada amb les diverses assignatures. Els alumnes la fan servir principalment per a fer els deures i per a preparar treballs escolars. Però la presència d’internet en les activitats escolars com a eina per a la col·laboració entre professors i alumnes i per al desenvolupament de projectes innovadors és pràcticament testimonial. En definitiva, el professorat tendeix a utilitzar internet per a mantenir els patrons de docència tradicionals, més que no pas per a innovar.
* Una bona part dels directius dels centres docents no tenen entre les seves prioritats la integració de les TIC i d’internet amb finalitats educatives. Però, fins i tot quan aquesta prioritat es manifesta, els directius dels centres tenen poca capacitat per a liderar aquest procés i poder influir en les pràctiques educatives que tenen lloc en els centres de la seva responsabilitat. Aquest problemàtica es manifesta tant als centres públics com als privats.
* El professorat és l’element clau en la incorporació d’internet a l’educació escolar. El professorat que utilitza internet d’una manera més freqüent i variada amb els seus alumnes té un bon nivell de competències en la utilització instrumental de les TIC, ha rebut formació en l’ús educatiu d’internet, considera que la xarxa li és útil per als seus propòsits educatius i adopta un tipus de pràctiques pedagògiques personalitzades que fomenten la participació activa dels alumnes en les decisions sobre el propi procés d’aprenentatge, el treball en equip i l’obertura a l’entorn.
* No s'han trobat evidències que les diferències en l’ús d’internet als centres docents influeixin en els resultats escolars dels alumnes. En canvi, sí que hem trobat diferències pel què fa a l’ús d’internet a casa. Els nois i noies amb millor rendiment acadèmic accedeixen més a internet quan són fora del centre que els que obtenen pitjors resultats, però, a més, el seu rendiment acadèmic incideix en la manera com utilitzen la xarxa fora del centre. Els alumnes que no tenen dificultats acadèmiques utilitzen més internet per a finalitats escolars que la resta, quan són a casa. Així mateix, més ús d’internet per part dels pares i mares comporta un nivell més alt d’accés per part dels nois i noies, i més ús d’internet a casa per a fer treballs escolars.
Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Podeu copiar-la, distribuir-la i comunicar-la públicament sempre que citeu l'autor i la font, no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca"
"Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Juny de 2007
Projecte Internet Catalunya
El PIC és un programa de recerca desenvolupat entre el setembre del 2001 i el juliol del 2007 per l'IN3 de la UOC, l’institut de recerca de la UOC. És un programa de recerca bàsica, definit pels investigadors i codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es compon de 7 projectes de recerca, tots centrats a Catalunya, però a partir del coneixement de la recerca internacional en cada tema.
El PIC ha estudiat les transformacions de la societat catalana induïdes per l'ús d'internet, en tots els àmbits de la vida social, empresarial i administrativa. Però també ha estudiat el conjunt de la societat, l'economia i les institucions per establir la relació entre tecnologia i societat.
Han participat en el PIC uns quaranta investigadors, i cada equip ha tingut un director de projecte. S'han fet en total 15.390 entrevistes presencials i 40.400 entrevistes per internet. Els resultats són públics i a l'abast de tothom. Es publiquen al web de l'IN3 (uns quants milers de pàgines i uns quants milers de taules estadístiques). La publicació s'anirà fent al web de l'IN3 entre l'octubre del 2007 i el gener del 2008. També, es publicaran 7 volums que resumeixen i analitzen el que és essencial de cada projecte. Aquests 7 volums tindran una doble edició, en castellà i en català, i seran publicats per Ariel entre l'octubre del 2007 i el maig del 2008.
El projecte ha estat finançat enterament per la Generalitat de Catalunya, diversos departaments, coordinats des de Presidència i el Departament d'Universitats. El PIC va tenir el suport, primer, del president Pujol. Posteriorment, el president Maragall i el president Montilla van continuar el suport i van ampliar el finançament.
El PIC ha estat lliurat formalment al president Montilla el 26 de juny del 2007 i, després, presentat a la comunitat científica i als mitjans de comunicació.
El PIC, almenys des del punt de vista quantitatiu, és el projecte de recerca més gran en ciències socials que s'ha fet mai a Catalunya, el projecte més important de recerca sobre la societat de la informació que s'ha fet mai a l'Estat espanyol i un dels més importants d'Europa.
PIC Societat Xarxa
Es tracta d'un estudi sobre els usos d'internet per part de les persones i els efectes que tenen en els comportaments, les actituds i les relacions socials dels catalans. Es basa en una enquesta per qüestionari amb entrevistes presencials a una mostra de 3.005 persones estadísticament representativa de la població de Catalunya. Es va fer la primavera del 2002 i més endavant es va actualitzar amb dades procedents d'altres fonts. L'enquesta va tenir 170 preguntes, a partir de les quals es van construir 1.000 variables i es van analitzar les relacions entre elles. Els autors de l'estudi, de l'informe i del llibre són Manuel Castells, Imma Tubella, Teresa Sancho i Meritxell Roca, i van comptar amb la col·laboració d'Isabel Díaz de Isla i del professor Barry Wellman de la Universitat de Toronto.
L'estudi mostra els fets següents.
* L'ús d'internet s'ha difós ràpidament a Catalunya en l'última dècada i la divisòria digital s'ha anat reduint. En aquests moments, un 41,5% són usuaris freqüents d'internet i un 53,9% han estat usuaris en els darrers tres mesos. La difusió de banda ampla encara és més significativa. Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d'Europa en penetració de banda ampla i el número sis pel que fa a les llars. La principal diferència en la freqüència de l'ús és resultat de l'edat. A partir dels cinquanta anys, la proporció d'usuaris se situa en menys del 10%, mentre que arriba al 75% entre els menors de trenta anys. Així mateix, hi ha més abonaments de telèfon mòbil que persones, a Catalunya.
* Catalunya és una societat de la informació desinformada. Gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat. Aquest grup són fonamentalment persones més grans de cinquanta anys. Hi ha clarament un tall generacional en l'adaptació a la societat de la informació. Aquest és un problema social com més va més important, perquè la població jove, incloent-hi els immigrants joves, viuen en un univers tecnològic diferent de la gent gran. I la gent gran encara té una forta influència en la política i en la gestió de la societat.
* Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat. Les relacions presencials i virtuals es reforcen recíprocament.
* L'estudi analitza la construcció de la identitat i situa el paper d'internet en aquest procés. La principal font d'identificació de les persones és la família, seguida d'"un mateix". La llengua, la nació, el territori o la religió tenen un lloc molt subordinat en la consciència d'identitat de la població en general. Els joves, malgrat que la gran majoria són capaços de parlar i escriure català, fan servir més el castellà que el català en la relació amb la família i els amics. Però, alhora, el sentiment de pertinença a Catalunya és present en el 37,5% de la població, i el sentiment de ser espanyol és tan sols del 19,7%, mentre que el 40% es considera tan català com espanyol. Per tant, en certa manera sembla haver-se diluït la identitat de resistència catalana davant de la relativa normalització de l'expressió cultural pròpia del país. És a dir, no fa falta afirmar-se per a saber que s'és català. Però hi ha un grup minoritari molt actiu, gairebé un 20% de la població, que es defineix amb un fort component nacionalista català. És un grup jove, professional, educat i que és l'usuari més actiu d'internet. És a dir, l'ús d'internet és associat a un projecte de construcció identitària catalana que busca una nova modernitat del país com a cultura autònoma.
* Internet activa els projectes d'autonomia de les persones: autonomia personal, autonomia professional, autonomia en la gestió del seu cos, autonomia comunicativa, autonomia emprenedora i autonomia sociopolítica. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç de projecte és una persona més fa servir internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat.
* La societat catalana no creu en els polítics i en la política. Però té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització com a societat civil i amb les seves mobilitzacions pròpies. Internet es revela com un instrument important d'aquesta autonomia sociopolítica.
L’escola en la societat xarxa: internet en l’educació primària i secundària
La recerca identifica i analitza la incorporació d’internet a l’educació primària i a l’educació secundària de Catalunya i la seva relació amb l’organització, la cultura i les pràctiques educatives dels centres. Es basa en una enquesta per qüestionaris a una mostra de 350 centres, representativa del conjunt de centres públics i privats d’educació primària i secundària de Catalunya. L’aplicació de l’enquesta ha comportat la realització d’un total de 350 fitxes de centre i 9.876 qüestionaris, distribuïts, per col·lectius, de la manera següent: 700 directius de centres docents, 350 professorat coordinador de TIC, 2.187 professorat i 6.639 alumnat.
Principals resultats:
* La immensa majoria del professorat i l’alumnat d’educació primària i secundària de Catalunya accedeix a internet en la seva vida quotidiana, es mostra interessat per aquesta eina i la considera important per a l’educació. Tanmateix, la presència d’internet a les aules és molt baixa en comparació amb l’ús que en fan professorat i alumnat fora dels centres docents. Aquest poc ús d’internet també es fa palès en les relacions entre la comunitat escolar, especialment entre l’escola i els pares.
* Malgrat l’increment sostingut de dotacions en infraestructures i maquinari (al final del curs 2005-06 s’esperava arribar a una ràtio de 6,43 alumnes per ordinador als centres públics), fins fa ben poc la major part d’ordinadors amb connexió a internet es concentraven en aules d’informàtica als ordinadors de les quals els alumnes tenien accés d’una manera molt més restringida que si els tinguessin a la seva pròpia aula. Aquest ha estat un dels grans impediments materials de més generalització de l’ús de la xarxa a les escoles.
* La manera en què els alumnes utilitzen internet a les aules i la freqüència amb què ho fan depèn molt de la manera en què el professorat integra aquesta eina en la seva pràctica pedagògica. Internet s’utilitza sobretot per a preparar l’activitat docent i per a cercar informació relacionada amb les diverses assignatures. Els alumnes la fan servir principalment per a fer els deures i per a preparar treballs escolars. Però la presència d’internet en les activitats escolars com a eina per a la col·laboració entre professors i alumnes i per al desenvolupament de projectes innovadors és pràcticament testimonial. En definitiva, el professorat tendeix a utilitzar internet per a mantenir els patrons de docència tradicionals, més que no pas per a innovar.
* Una bona part dels directius dels centres docents no tenen entre les seves prioritats la integració de les TIC i d’internet amb finalitats educatives. Però, fins i tot quan aquesta prioritat es manifesta, els directius dels centres tenen poca capacitat per a liderar aquest procés i poder influir en les pràctiques educatives que tenen lloc en els centres de la seva responsabilitat. Aquest problemàtica es manifesta tant als centres públics com als privats.
* El professorat és l’element clau en la incorporació d’internet a l’educació escolar. El professorat que utilitza internet d’una manera més freqüent i variada amb els seus alumnes té un bon nivell de competències en la utilització instrumental de les TIC, ha rebut formació en l’ús educatiu d’internet, considera que la xarxa li és útil per als seus propòsits educatius i adopta un tipus de pràctiques pedagògiques personalitzades que fomenten la participació activa dels alumnes en les decisions sobre el propi procés d’aprenentatge, el treball en equip i l’obertura a l’entorn.
* No s'han trobat evidències que les diferències en l’ús d’internet als centres docents influeixin en els resultats escolars dels alumnes. En canvi, sí que hem trobat diferències pel què fa a l’ús d’internet a casa. Els nois i noies amb millor rendiment acadèmic accedeixen més a internet quan són fora del centre que els que obtenen pitjors resultats, però, a més, el seu rendiment acadèmic incideix en la manera com utilitzen la xarxa fora del centre. Els alumnes que no tenen dificultats acadèmiques utilitzen més internet per a finalitats escolars que la resta, quan són a casa. Així mateix, més ús d’internet per part dels pares i mares comporta un nivell més alt d’accés per part dels nois i noies, i més ús d’internet a casa per a fer treballs escolars.
* En aquest sentit, la feina que es fa actualment des de les escoles i els instituts encara no proporciona als alumnes les competències necessàries per a treure un profit adequat de les xarxes informacionals i, en conseqüència, no contribueix prou a compensar les "desigualtats digitals" entre alumnes, producte de les diferències que es generen en els entorns socials i familiars de procedència.
Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Podeu copiar-la, distribuir-la i comunicar-la públicament sempre que citeu l'autor i la font, no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca"
dilluns, 25 de juny del 2007
TVC-C9 i PIC
Del TN: "Indústria autoritza que TVC i Canal 9 es puguin veure tant a Catalunya com al País Valencià". El camí cap a la construcció d'un espai comunicacional comú dels Països Catalans ha donat un pas important. Si més no, el Camps ara ho tindrà més difícil per tancar els repetidors de TVC.
Avui, la batalla de La Carrasqueta revela la importància que va tenir, doncs segurament una derrota aquell dia hauria significat una pèrdua de terreny molt difícil de recuperar i, ves a saber, potser la noticia d'avui hauria anat en un sentit diferent. Cal donar les gràcies un cop més als que van ser-hi allà, el 27 d'abril d'enguany, defensant el dret del poble valencià a accedir a canals en la seva llengua.
En el món de la globalització, provar d'impedir l'accés a canals de televisió sembla molt i molt difícil i, en tot cas, més aviat propi d'inquisicions, censors i dictadures.
Però bé, sembla que s'ha superat un obstacle. Ara el que cal és construir l'espai comunicacional dels Països Catalans. O sigui: jo vull veure a Barcelona els canals en català del País Valencià. I també m'agradaria que es millorés la qualitat de recepció de l'IB3 de Balears que sigui dit de pas, sembla que només es veu, i no gaire bé, a la costa del Principat ( i crec que no a tota).
Però cal molt més. No entenc com és que encara, tants anys després, no es poden veure amb qualitat qualsevol dels canals públics dels Països Catalans a tots els Països Catalans. I ja posats, també els canals públics municipals de les ciutats més importants o les xarxes de les diputacions.
Que costaria molt fer això? amb la TDT no hauria de ser possible?
Potser l'alternativa vindrà per les Xarxa. I parlant de la Xarxa: avui han estat presentats els resultats del PIC (Projecte Internet Catalunya) encapçalat per Manuel Castells. Un estudi que (cito Vilaweb) "segons la rectora de la UOC, Imma Tubella, que ha co-dirigit el projecte amb Manuel Castells, es tracta de l'estudi en ciències socials més ambiciós que s'ha fet mai al Principat."
L'Estudi diu moltes coses: Que a Catalunya la gent es connecta a Internet més que la mitja europea, que hi ha fractura digital sobretot entre joves i més grans, que l'ús d'Internet millora els resultats econòmics però que el que és veritablement clau és el treball i col·laboració en xarxa, que malgrat que mestres, nens i joves són tots usuaris d'Internet a casa seva, resulta que a l'escola Internet no ha estat integrat en el model educatiu.
Crec que serà un exercici molt interessant llegir els resultats d'aquest estudi. Sempre és instructiu llegir a Castells.
I una conclusió de l'estudi molt important també: que no es veritat que els usuaris d'Internet siguem uns frikis sociòpates incapaços de relacionar-se si no hi ha una interfície PHP+DHTML de per mig. No senyor. L'estudi diu que els usuaris d'Internet són gent més autònoma, més comunicativa i que es relacionen més que els no usuaris. I jo afegeixo: i som més bufons, més alts i més simpàtics.
Jo ja ho sabia...
Avui, la batalla de La Carrasqueta revela la importància que va tenir, doncs segurament una derrota aquell dia hauria significat una pèrdua de terreny molt difícil de recuperar i, ves a saber, potser la noticia d'avui hauria anat en un sentit diferent. Cal donar les gràcies un cop més als que van ser-hi allà, el 27 d'abril d'enguany, defensant el dret del poble valencià a accedir a canals en la seva llengua.
En el món de la globalització, provar d'impedir l'accés a canals de televisió sembla molt i molt difícil i, en tot cas, més aviat propi d'inquisicions, censors i dictadures.
Però bé, sembla que s'ha superat un obstacle. Ara el que cal és construir l'espai comunicacional dels Països Catalans. O sigui: jo vull veure a Barcelona els canals en català del País Valencià. I també m'agradaria que es millorés la qualitat de recepció de l'IB3 de Balears que sigui dit de pas, sembla que només es veu, i no gaire bé, a la costa del Principat ( i crec que no a tota).
Però cal molt més. No entenc com és que encara, tants anys després, no es poden veure amb qualitat qualsevol dels canals públics dels Països Catalans a tots els Països Catalans. I ja posats, també els canals públics municipals de les ciutats més importants o les xarxes de les diputacions.
Que costaria molt fer això? amb la TDT no hauria de ser possible?
Potser l'alternativa vindrà per les Xarxa. I parlant de la Xarxa: avui han estat presentats els resultats del PIC (Projecte Internet Catalunya) encapçalat per Manuel Castells. Un estudi que (cito Vilaweb) "segons la rectora de la UOC, Imma Tubella, que ha co-dirigit el projecte amb Manuel Castells, es tracta de l'estudi en ciències socials més ambiciós que s'ha fet mai al Principat."
L'Estudi diu moltes coses: Que a Catalunya la gent es connecta a Internet més que la mitja europea, que hi ha fractura digital sobretot entre joves i més grans, que l'ús d'Internet millora els resultats econòmics però que el que és veritablement clau és el treball i col·laboració en xarxa, que malgrat que mestres, nens i joves són tots usuaris d'Internet a casa seva, resulta que a l'escola Internet no ha estat integrat en el model educatiu.
Crec que serà un exercici molt interessant llegir els resultats d'aquest estudi. Sempre és instructiu llegir a Castells.
I una conclusió de l'estudi molt important també: que no es veritat que els usuaris d'Internet siguem uns frikis sociòpates incapaços de relacionar-se si no hi ha una interfície PHP+DHTML de per mig. No senyor. L'estudi diu que els usuaris d'Internet són gent més autònoma, més comunicativa i que es relacionen més que els no usuaris. I jo afegeixo: i som més bufons, més alts i més simpàtics.
Jo ja ho sabia...
dissabte, 23 de juny del 2007
Sant Joan
Feliç revetlla i feliç Sant Joan a tothom!
Des de Vilaweb es poden passar e-flames del Canigó i demanar desitjos mullant els peus a la platja virtual de la Malva-Rosa. Podeu fer-ho tot aquí.
Per cert, sobre això de demanar desitjos a la platja. Us heu fixat en l'anunci d'Estrella Damm? resulta que el noi celebra els seu 80 anys el 1992. L'anunci va reculant en el temps fins arribar a la platja on amb una mitjana a la ma demana el desig a l'estel fugaç. Quin desig demana? "ser jove per sempre?" "sentir-me per sempre més tant bé com em sento ara?".
Bé, en tot cas, resulta que l'any del desig a la platja és el 1952, per tant, si al 1992 té 80 anys, resulta que 1992-1952 = 40. Per tant, 80 -40 = 40 anyets.
El xavalet que surt a l'anunci té, segons les xifres dels anys que van sortint, ni més ni menys que 40 anys de res. Digue'm escèptic però no m'ho crec. Més aviat té l'aspecte de 20.
Puc formular algunes hipòtesis: o bé els publicistes d'Estrella no saben restar. O bé es pensen que en això no es fixarà ningú, o potser pensen que posar 1932 queda massa llunyà i poc glamourós.
Bé, és igual. Pren-te la birra i no rumiïs tant.
Feliç Sant Joan. Felicitats a Joanes i Joans.
Salut, unitat i lluita, camarades, en la diada nacional dels Països Catalans.
Sant Joan. Solstici d'Estiu. La nit més curta de l'any. Coques, focs i petards!
L'estiu és aquí i aquesta és la seva festa!
Des de Vilaweb es poden passar e-flames del Canigó i demanar desitjos mullant els peus a la platja virtual de la Malva-Rosa. Podeu fer-ho tot aquí.
Per cert, sobre això de demanar desitjos a la platja. Us heu fixat en l'anunci d'Estrella Damm? resulta que el noi celebra els seu 80 anys el 1992. L'anunci va reculant en el temps fins arribar a la platja on amb una mitjana a la ma demana el desig a l'estel fugaç. Quin desig demana? "ser jove per sempre?" "sentir-me per sempre més tant bé com em sento ara?".
Bé, en tot cas, resulta que l'any del desig a la platja és el 1952, per tant, si al 1992 té 80 anys, resulta que 1992-1952 = 40. Per tant, 80 -40 = 40 anyets.
El xavalet que surt a l'anunci té, segons les xifres dels anys que van sortint, ni més ni menys que 40 anys de res. Digue'm escèptic però no m'ho crec. Més aviat té l'aspecte de 20.
Puc formular algunes hipòtesis: o bé els publicistes d'Estrella no saben restar. O bé es pensen que en això no es fixarà ningú, o potser pensen que posar 1932 queda massa llunyà i poc glamourós.
Bé, és igual. Pren-te la birra i no rumiïs tant.
Feliç Sant Joan. Felicitats a Joanes i Joans.
Salut, unitat i lluita, camarades, en la diada nacional dels Països Catalans.
Sant Joan. Solstici d'Estiu. La nit més curta de l'any. Coques, focs i petards!
L'estiu és aquí i aquesta és la seva festa!
divendres, 22 de juny del 2007
en versió original
Blogger ja està en català. La pàgina de control des de la que faig el manteniment del bloc em surt en català. Bona notícia. Me n'alegro molt. D'alguna manera és el reconeixement al important món blocaire de parla catalana. Que no som pocs, coi! i que ja ens tocava.
Avui que han dit per la tele que de les 40000 llengües parlades a tot el món, el català és la que fa 88 en nombre de parlants (per darrera del Zulú! si és que m'he fixat bé en la imatge), encara que també segurament el nombre dels parlants en català és una mica superior perquè l'enquesta feta no ha tingut en compte els menors de 15 anys. Més de 9 milions de parlants en català. Aquests 9 milions de parlants són bilingües i segurament menys de la meitat tenen el català com a llengua d'ús preferent.
La llengua amb més parlants del món és el xinès-mandarí, la segona, oh quina cosa, el perseguit i reprimit -segons els nacionalistes espanyols- castellà.
Un comentari de la presentadora de la notícia ha estat, per mi, fonamental: "la majoria de la població mundial és plurilingüe".
Sí, és clar, no és el mateix ser plurilingüe en català-castellà que en holandès-anglès.
Pel que em diuen coneguts, el bilingüisme català-castellà als Països Baixos te els equivalents neerlandès-anglès, o neerlandès-alemany... Per mi és admirable si mitjançant el sistema educatiu i una política lingüística de l'espai comunicacional neerlandès són capaços d'aconseguir que una majoria de la població tingui aquest automatisme bilingüe. Ignoro si és cert. Però si ho és em trec el barret.
El bilingüisme català-castellà no te el mateix caché que el bilingüisme anglès-"qualsevol altre cosa". Però, en tot cas, és una situació normal. Conèixer més d'una llengua. Tenir més d'una llengua és el que li passa a la majoria de la població mundial. No tinc clar, però, el grau d'automatisme d'aquest plurilingüisme planetari.
I és que això de llengua materna, pròpia, apresa, o coneguda té les seves subtileses.
És problemàtica aquesta distinció perquè n'he sentit almenys un parell de definicions:
Definició política: llengua materna i llengua pròpia són sinònims. Quan es parla de "pròpia" ens estem referint a "pròpia" del territori o país. Les altres llengües del parlant són, per tant, "apreses".
Definició psicopedagògica: La llengua materna és la llengua del primer entorn familiar del nen. És la primera llengua que aprèn. Les llengües pròpies, en canvi, són les apreses fins a una certa edat, crec recordar que l'equivalent a l'acabament de la infantil i primària. El nen és competent i bilingüe o trilingüe en aquestes llengües pròpies. Encara que, en tot cas, usa preferentment una de les llengües (la materna, normalment). Les llengües apreses més tard són altres llengües en les que el parlant pot arribar a ser més o menys competent. Pel que he entès d'aquesta definició, el pas de llengua apresa a llengua pròpia és una qüestió d'automatisme mental. Si jo pogués reproduir l'automatisme que tinc en parlar català o castellà amb, per exemple, l'anglès, aleshores podria comptar l'anglès com a llengua pròpia.
Llengües pròpies serien, doncs, les que parlo "automàticament".
Bé, sense entrar a discutir sobre sociolingüística, el que em sembla pels casos que conec és que els nens en acabar la primària són bilingües en català i castellà. En acabar la secundària obligatòria, però, no són trilingües. La meva opinió és que la immersió i la política lingüística dels mitjans públics per a la població infantil, en general, funciona per a fixar l'automatisme del català. L'entorn sociolingüístic general i l'escola són capaços de fixar l'automatisme del castellà. Per a fixar l'automatisme de la tercera llengua cal confiar exclusivament en l'escola. En aquest cas, però, resulta insuficient per a la molt ample majoria dels nens i joves.
La realitat sociolingüística, de fet, pot acabar fent que els automatismes es perdin i no cal dir que les llengües amb menys us social són les més perjudicades: la tercera llengua i el català.
A mi, la idea de crear canals de TV exclusivament amb versions originals no em sembla gaire eficaç. Avui ja es poden veure moltes series estrangeres en versió original sense més que posar el canal de so dual. Estic força convençut que avui es poden fer moltes hores diàries d'anglès sense més que posar el dual als diferents canals.
El problema, crec, és que és molt fàcil fer zapping, però "costa" molt posar el dual.
Dit d'una altre forma: si vols posa un canal en llengua estrangera, però no et servirà de res si no es fa necessari l'ús social de la llengua; per posar un cas: no servirà de res un canal en llengua estrangera si en un altre canal puc accedir a les mateixes series doblades.
I el que seria un suicidi seria passar pels canals de la CCRTV les versions originals de les series estrangeres mentre que a la resta de canals la situació es mantingués igual com ara. és dir: tot doblat al castellà.
Per mi, és un problema d'ús social i de compromís en una política lingüística que estimuli el plurilingüisme. No es tractaria, doncs, de fer un canal en anglès i un altre en francès. Més aviat es tractaria de que tots els canals, públics i privats -tots- emetessin el cine i les series estrangeres sense doblar i amb subtítols optatius en la llengua original o traduïts a cadascuna de les llengües oficials. I també, que tots els canals -tots- públics i privats, tinguessin clar i respectessin el bilingüisme del país. I sense fer trampes. Per exemple, amb franges horàries d'us de llengües o alternant llengües entre programes. O, simplement, amb programes plurilingües, fent-los de forma que realment calgués el coneixement de les dues llengües per a copsar el total dels continguts. Bé, només és una proposta poc pensada.
La qüestió, en resum, és aquesta: la catalana és la llengua dèbil inclús jugant a casa. La decisió política és protegir-la i promoure-la. A més hi ha la necessitat d'adquirir l'anglès com a tercera llengua "automàtica". Poca broma, company.
Avui que han dit per la tele que de les 40000 llengües parlades a tot el món, el català és la que fa 88 en nombre de parlants (per darrera del Zulú! si és que m'he fixat bé en la imatge), encara que també segurament el nombre dels parlants en català és una mica superior perquè l'enquesta feta no ha tingut en compte els menors de 15 anys. Més de 9 milions de parlants en català. Aquests 9 milions de parlants són bilingües i segurament menys de la meitat tenen el català com a llengua d'ús preferent.
La llengua amb més parlants del món és el xinès-mandarí, la segona, oh quina cosa, el perseguit i reprimit -segons els nacionalistes espanyols- castellà.
Un comentari de la presentadora de la notícia ha estat, per mi, fonamental: "la majoria de la població mundial és plurilingüe".
Sí, és clar, no és el mateix ser plurilingüe en català-castellà que en holandès-anglès.
Pel que em diuen coneguts, el bilingüisme català-castellà als Països Baixos te els equivalents neerlandès-anglès, o neerlandès-alemany... Per mi és admirable si mitjançant el sistema educatiu i una política lingüística de l'espai comunicacional neerlandès són capaços d'aconseguir que una majoria de la població tingui aquest automatisme bilingüe. Ignoro si és cert. Però si ho és em trec el barret.
El bilingüisme català-castellà no te el mateix caché que el bilingüisme anglès-"qualsevol altre cosa". Però, en tot cas, és una situació normal. Conèixer més d'una llengua. Tenir més d'una llengua és el que li passa a la majoria de la població mundial. No tinc clar, però, el grau d'automatisme d'aquest plurilingüisme planetari.
I és que això de llengua materna, pròpia, apresa, o coneguda té les seves subtileses.
És problemàtica aquesta distinció perquè n'he sentit almenys un parell de definicions:
Definició política: llengua materna i llengua pròpia són sinònims. Quan es parla de "pròpia" ens estem referint a "pròpia" del territori o país. Les altres llengües del parlant són, per tant, "apreses".
Definició psicopedagògica: La llengua materna és la llengua del primer entorn familiar del nen. És la primera llengua que aprèn. Les llengües pròpies, en canvi, són les apreses fins a una certa edat, crec recordar que l'equivalent a l'acabament de la infantil i primària. El nen és competent i bilingüe o trilingüe en aquestes llengües pròpies. Encara que, en tot cas, usa preferentment una de les llengües (la materna, normalment). Les llengües apreses més tard són altres llengües en les que el parlant pot arribar a ser més o menys competent. Pel que he entès d'aquesta definició, el pas de llengua apresa a llengua pròpia és una qüestió d'automatisme mental. Si jo pogués reproduir l'automatisme que tinc en parlar català o castellà amb, per exemple, l'anglès, aleshores podria comptar l'anglès com a llengua pròpia.
Llengües pròpies serien, doncs, les que parlo "automàticament".
Bé, sense entrar a discutir sobre sociolingüística, el que em sembla pels casos que conec és que els nens en acabar la primària són bilingües en català i castellà. En acabar la secundària obligatòria, però, no són trilingües. La meva opinió és que la immersió i la política lingüística dels mitjans públics per a la població infantil, en general, funciona per a fixar l'automatisme del català. L'entorn sociolingüístic general i l'escola són capaços de fixar l'automatisme del castellà. Per a fixar l'automatisme de la tercera llengua cal confiar exclusivament en l'escola. En aquest cas, però, resulta insuficient per a la molt ample majoria dels nens i joves.
La realitat sociolingüística, de fet, pot acabar fent que els automatismes es perdin i no cal dir que les llengües amb menys us social són les més perjudicades: la tercera llengua i el català.
A mi, la idea de crear canals de TV exclusivament amb versions originals no em sembla gaire eficaç. Avui ja es poden veure moltes series estrangeres en versió original sense més que posar el canal de so dual. Estic força convençut que avui es poden fer moltes hores diàries d'anglès sense més que posar el dual als diferents canals.
El problema, crec, és que és molt fàcil fer zapping, però "costa" molt posar el dual.
Dit d'una altre forma: si vols posa un canal en llengua estrangera, però no et servirà de res si no es fa necessari l'ús social de la llengua; per posar un cas: no servirà de res un canal en llengua estrangera si en un altre canal puc accedir a les mateixes series doblades.
I el que seria un suicidi seria passar pels canals de la CCRTV les versions originals de les series estrangeres mentre que a la resta de canals la situació es mantingués igual com ara. és dir: tot doblat al castellà.
Per mi, és un problema d'ús social i de compromís en una política lingüística que estimuli el plurilingüisme. No es tractaria, doncs, de fer un canal en anglès i un altre en francès. Més aviat es tractaria de que tots els canals, públics i privats -tots- emetessin el cine i les series estrangeres sense doblar i amb subtítols optatius en la llengua original o traduïts a cadascuna de les llengües oficials. I també, que tots els canals -tots- públics i privats, tinguessin clar i respectessin el bilingüisme del país. I sense fer trampes. Per exemple, amb franges horàries d'us de llengües o alternant llengües entre programes. O, simplement, amb programes plurilingües, fent-los de forma que realment calgués el coneixement de les dues llengües per a copsar el total dels continguts. Bé, només és una proposta poc pensada.
La qüestió, en resum, és aquesta: la catalana és la llengua dèbil inclús jugant a casa. La decisió política és protegir-la i promoure-la. A més hi ha la necessitat d'adquirir l'anglès com a tercera llengua "automàtica". Poca broma, company.
dimarts, 19 de juny del 2007
indiferència
A Can Mas i Duran sembla que estan a partir peres. El Duran diu que la política a Madrid la decidirà ell. I el Mas li diu que d'això d'anar de ministres a Madrid encara n'han de parlar.
El Duran respon que o li deixen fer o que es buscarà amiguets nous.
No és el primer cop que CDC i UDC es barallen en públic i s'amenacen amb la separació i sempre ha acabat en una romàntica reconciliació. Però, serà aquest cop igual? està afectant a la relació entre els dos partits el fet d'estar perdent progressivament posicions de poder real?
Avui mateix es pot trobar a la pàgina web de CDC un comunicat sobre el debat que hi ha hagut a Unió.
Venen a dir que el cap de llista per Madrid el tria Unió, però que el programa i l'acció es decideixen conjuntament, com s'ha fet sempre. I convida a la direcció d'Unió, amistosament, això sí, a no dramatitzar.
Per la seva banda, a la web d'Unió, hi ha una nota segons la qual "Seria un error gravíssim anar per separat a les eleccions generals" i s'enllaça a les declaracions de Duran segons les quals "ni ell ni Unió desitgen la ruptura amb CDC i que no es planteja la campanya perquè CiU tingui o no ministres en el govern central sinó que la implicació en el govern passa per arribar a un acord de programa".
Només que la nota és ambigua (com tantes de les coses que diu el Duran): amb qui ha de ser aquest acord de programa. Amb qui mani a Madrid? amb CDC?
Si CiU se separen tindrem un escenari nou. Tanmateix, abans d'especular amb el futur de CiU, caldrà esperar aconteixements. Jo encara vull veure una escena de reconciliació, a la platja, al capvespre, Duran i Mas corrent l'un cap a l'altre...
Bé, és igual. CiU, junts o separats, són dipositaris de la confiança de molts compatriotes. Espero que les decisions que prenguin siguin beneficioses per al conjunt del país o, si més no, espero que les prenguin amb aquest interès, que després ja es veurà si ho són o no.
I fins aquí podria arribar aquest post, però avui també:
Un atemptat a una mesquita de Bagdad ha causat 75 víctimes mortals, més de 200 ferits i un nombre indeterminat de famílies destrossades i por i odi. Aquest és el gran argument informatiu d'avui. El d'ahir era que a Palestina, ha esclatat una guerra civil de fet. La dotzena de conflictes armats que també s'estan esdevenint al món no formen part dels arguments informatius habituals i avui tampoc ho són. Tot i que són reals i que també escampen mort, malaltia, dolor, misèria, odi i por.
I també: uns científics dels EUA diuen que els efectes del canvi climàtic seran molt més greus i molt més intensos que no el que anuncien des de l'IPCC. Un altre diari ens diu que des del Google Earth es pot comprovar els efectes actuals del canvi climàtic en observar les lleres seques d'importants rius asiàtics. I encara una altre web diu que el 30% del sol de la península ibèrica i, en particular, del País Valencià estan desertitzant-se.
Es fa difícil sentir al ritme de les notícies. El resultat personal és la insensibilització. Es fa difícil ubicar en valor absolut la importància de les notícies. Sembla evident que el més important de tot és allò que afecta a els vides humanes, però també és cert que la capacitat d'afectació i d'acció és més alta com més propera és la notícia. En la valoració del que passa pel món, faig un càlcul racional, on l'emoció és, si de cas, auto suggestionada.
Cada dia passen moltes coses. I la indiferència creix.
El Duran respon que o li deixen fer o que es buscarà amiguets nous.
No és el primer cop que CDC i UDC es barallen en públic i s'amenacen amb la separació i sempre ha acabat en una romàntica reconciliació. Però, serà aquest cop igual? està afectant a la relació entre els dos partits el fet d'estar perdent progressivament posicions de poder real?
Avui mateix es pot trobar a la pàgina web de CDC un comunicat sobre el debat que hi ha hagut a Unió.
Venen a dir que el cap de llista per Madrid el tria Unió, però que el programa i l'acció es decideixen conjuntament, com s'ha fet sempre. I convida a la direcció d'Unió, amistosament, això sí, a no dramatitzar.
Per la seva banda, a la web d'Unió, hi ha una nota segons la qual "Seria un error gravíssim anar per separat a les eleccions generals" i s'enllaça a les declaracions de Duran segons les quals "ni ell ni Unió desitgen la ruptura amb CDC i que no es planteja la campanya perquè CiU tingui o no ministres en el govern central sinó que la implicació en el govern passa per arribar a un acord de programa".
Només que la nota és ambigua (com tantes de les coses que diu el Duran): amb qui ha de ser aquest acord de programa. Amb qui mani a Madrid? amb CDC?
Si CiU se separen tindrem un escenari nou. Tanmateix, abans d'especular amb el futur de CiU, caldrà esperar aconteixements. Jo encara vull veure una escena de reconciliació, a la platja, al capvespre, Duran i Mas corrent l'un cap a l'altre...
Bé, és igual. CiU, junts o separats, són dipositaris de la confiança de molts compatriotes. Espero que les decisions que prenguin siguin beneficioses per al conjunt del país o, si més no, espero que les prenguin amb aquest interès, que després ja es veurà si ho són o no.
I fins aquí podria arribar aquest post, però avui també:
Un atemptat a una mesquita de Bagdad ha causat 75 víctimes mortals, més de 200 ferits i un nombre indeterminat de famílies destrossades i por i odi. Aquest és el gran argument informatiu d'avui. El d'ahir era que a Palestina, ha esclatat una guerra civil de fet. La dotzena de conflictes armats que també s'estan esdevenint al món no formen part dels arguments informatius habituals i avui tampoc ho són. Tot i que són reals i que també escampen mort, malaltia, dolor, misèria, odi i por.
I també: uns científics dels EUA diuen que els efectes del canvi climàtic seran molt més greus i molt més intensos que no el que anuncien des de l'IPCC. Un altre diari ens diu que des del Google Earth es pot comprovar els efectes actuals del canvi climàtic en observar les lleres seques d'importants rius asiàtics. I encara una altre web diu que el 30% del sol de la península ibèrica i, en particular, del País Valencià estan desertitzant-se.
Es fa difícil sentir al ritme de les notícies. El resultat personal és la insensibilització. Es fa difícil ubicar en valor absolut la importància de les notícies. Sembla evident que el més important de tot és allò que afecta a els vides humanes, però també és cert que la capacitat d'afectació i d'acció és més alta com més propera és la notícia. En la valoració del que passa pel món, faig un càlcul racional, on l'emoció és, si de cas, auto suggestionada.
Cada dia passen moltes coses. I la indiferència creix.
divendres, 15 de juny del 2007
mani antitaurina 17/6
Per al proper diumenge 17 de juny, a les 16:00, Ramblas (sortida L3, Drassanes) hi ha convocada una manifestació antitaurina.
Tradueixo d'Indymedia: "El 17 de juny no és un dia qualsevol, és un dia molt important per als taurins. El matador José Tomás que es va retirar el 2002 i que d'aleshores ençà, els taurins han esperat el seu retorn a les places. L'1 de març va anunciar el seu retorn per al proper dia 17 de juny i el món taurí està desitjant que arribi aquest diumenge. José Tomás, madrileny, ha triat Barcelona amb intenció. Des que Esquerra va iniciar la seva campanya política contra les corridas ell ha format part de la resposta taurina a la dita campanya. Per entendre'ns, ve a Barcelona a reanimar l'afició taurina del nostre país."
Sembla que la Monumental es plenarà. Si més no, la revenda està a uns preus que a mi em semblen absolutament increïbles.
No se si podré anar a la manifestació, però, almenys, poso al bloc aquest apunt. Em solidaritzo amb els manifestants del diumenge.
És intolerable que a Barcelona es perpetrin actes de tortura salvatge contra animals indefensos. Vergonya ha de donar-li a l'ajuntament que la Monumental segueixi dedicada a la barbàrie.
Sí, ja ho se que això és cultura. També ho és el burka, i l'ablació de clítoris, i els correbous, i també ho era l'ase de Solsona, i també és cultura el canibalisme, i són cultura les amputacions rituals, i era la cultura d'Esparta matar als nadons més dèbils, i el racisme també forma part de la cultura de grans països com els Estats Units.
Si no dic que no. Si segur que és cultura.
Però jo prefereixo ser incult. I serà que sóc simple i a les curses de braus només veig crueltat. I no entenc perquè en nom de la cultura, o de la religió, o de la nació es tortura animals, es mutila a les dones, i es massacra als que són diferents.
Segur que és cultura, però jo hi veig barbàrie i crueltat.
I sí, no tinc cap superioritat moral per dir que és bo o dolent. I no ho dic. Però tinc el dret de revoltar-me contra el que em repugna, i em repugna la crueltat i la violència. I tinc dret a revoltar-me i provar de convèncer a altres per a que també es revoltin. I tinc dret, amb el meu vot i amb els meus actes a provar de canviar les lleis que permeten la crueltat i la violència.
Espero i desitjo que la manifestació del diumenge sigui un gran èxit. Que la Monumental esdevingui la nova seu dels Encants i, sobretot, que el meu país i la meva ciutat es deslliurin per sempre més de la vergonya d'aquests horribles actes de barbàrie i tortura. Que mai ningú pugui associar la matança de toros amb el nom de la meva terra. Que aquest ajuntament entengui que la declaració de ciutat antitaurina exigeix el tancament de la Monumental com a espai de tortura.
I espero també que arribarà aviat el dia que perdré de vista per sempre a aquests torturadors sanguinaris com el José Tomás, i a tots els torturadors voyeurs que ompliran la Monumental aquest diumenge.
Quina vergonya.
Tradueixo d'Indymedia: "El 17 de juny no és un dia qualsevol, és un dia molt important per als taurins. El matador José Tomás que es va retirar el 2002 i que d'aleshores ençà, els taurins han esperat el seu retorn a les places. L'1 de març va anunciar el seu retorn per al proper dia 17 de juny i el món taurí està desitjant que arribi aquest diumenge. José Tomás, madrileny, ha triat Barcelona amb intenció. Des que Esquerra va iniciar la seva campanya política contra les corridas ell ha format part de la resposta taurina a la dita campanya. Per entendre'ns, ve a Barcelona a reanimar l'afició taurina del nostre país."
Sembla que la Monumental es plenarà. Si més no, la revenda està a uns preus que a mi em semblen absolutament increïbles.
No se si podré anar a la manifestació, però, almenys, poso al bloc aquest apunt. Em solidaritzo amb els manifestants del diumenge.
És intolerable que a Barcelona es perpetrin actes de tortura salvatge contra animals indefensos. Vergonya ha de donar-li a l'ajuntament que la Monumental segueixi dedicada a la barbàrie.
Sí, ja ho se que això és cultura. També ho és el burka, i l'ablació de clítoris, i els correbous, i també ho era l'ase de Solsona, i també és cultura el canibalisme, i són cultura les amputacions rituals, i era la cultura d'Esparta matar als nadons més dèbils, i el racisme també forma part de la cultura de grans països com els Estats Units.
Si no dic que no. Si segur que és cultura.
Però jo prefereixo ser incult. I serà que sóc simple i a les curses de braus només veig crueltat. I no entenc perquè en nom de la cultura, o de la religió, o de la nació es tortura animals, es mutila a les dones, i es massacra als que són diferents.
Segur que és cultura, però jo hi veig barbàrie i crueltat.
I sí, no tinc cap superioritat moral per dir que és bo o dolent. I no ho dic. Però tinc el dret de revoltar-me contra el que em repugna, i em repugna la crueltat i la violència. I tinc dret a revoltar-me i provar de convèncer a altres per a que també es revoltin. I tinc dret, amb el meu vot i amb els meus actes a provar de canviar les lleis que permeten la crueltat i la violència.
Espero i desitjo que la manifestació del diumenge sigui un gran èxit. Que la Monumental esdevingui la nova seu dels Encants i, sobretot, que el meu país i la meva ciutat es deslliurin per sempre més de la vergonya d'aquests horribles actes de barbàrie i tortura. Que mai ningú pugui associar la matança de toros amb el nom de la meva terra. Que aquest ajuntament entengui que la declaració de ciutat antitaurina exigeix el tancament de la Monumental com a espai de tortura.
I espero també que arribarà aviat el dia que perdré de vista per sempre a aquests torturadors sanguinaris com el José Tomás, i a tots els torturadors voyeurs que ompliran la Monumental aquest diumenge.
Quina vergonya.
dimarts, 12 de juny del 2007
Espanya 3 - Catalunya 5
Resulta que sí. Resulta que no és només esport. Resulta que hi ha política de per mig i això els ha fet emprenyar. El resultat Espanya 3- Catalunya 5 segurament també ha ajudat. També haurà ajudat que l'organització encertés a posar "Els Segadors" com a himne català, però fallés estrepitosament en posar el "God save the Queen" per a l'espanyol.
El que resulta molt interessant és aquesta llei de l'esport que diu que les seleccions "oficials" representen a "Espanya". Això vol dir que: algú té molt clar que vol dir això d'"Espanya", i segon, que aquesta cosa tan ben definida pot ser i és representada per les seleccions oficials. Més encara: aquesta selecció oficial té dret a usar la bandera i els himnes oficials i nacionals (per tant, sense lletra), mentre que les seleccions no-oficials no en tenen dret (si hi posen lletra tindran dret?).
Segons una puntualització d"El Periódico", la selecció espanyola "de veritat" està jugant-se la classificació a no se on per no se quin torneig oficial. El Periódico remarca aquesta distinció entre "oficials" i "no oficials". A can PP, però, no estan per aquestes punyetes sobre les oficialitats i han tret el Sant Cristu gros i carreguen contra Carod Rovira i diuen que no es pot jugar amb els sentiments de la gent.
Mira, en això tenen rao. No es pot jugar amb els sentiments de la gent. Per mi això de que algú decideixi per mi que sóc espanyol, i tocat els ous, i que em representa un selecció oficial, quan jo no ho he demanat pas! em fa el mateix efecte que si em trepitgen l'ull de poll. És una cosa que sento molt. Podríem dir doncs que és sentimental i que, comparteixo amb ells, no em sembla bé que ningú vulgui jugar amb els meus sentiments.
De fet, malgrat que des del Periódico ja han aclarit que no és "oficial", a mi, sentimentalment m'entusiasma que una selecció catalana li hagi fet una maneta a una d'espanyola. Encara que no sigui oficial.
Es podria discutir que vol dir això d'oficial. Oficial en aquest cas vol dir reconeixement. La selecció espanyola FIFA és oficial perquè els membres de la FIFA es reconeixen entre ells. I Espanya (o els seus representants, amb himne sense lletra i tot) ja se n'ha cuidat prou d'impedir que Catalunya (o els seus representants, amb "Els segadors") hi pugui ingressar. Però si hi hagués una altre organització paralel·la a la FIFA on Espanya (o els seus representants) fossin més civilitzats, o menys polititzats, o simplement tinguessin una visió diferent del que és Espanya, potser Catalunya, o els seus representants, hi serien membres de ple dret.
I, fins hi tot, Catalunya i Espanya es podrien enfrontar en competicions esportives sense que això suposes més que un espectacle esportiu, i no una batalla política en la que uns neguen l'existència als altres basant-se en la "legalitat" i "l'oficialitat", per la força i amb amenaces i coaccions, en definitiva. I aquests altres busquen el reconeixement, la oficialitat, en alternatives.
I els del PP, però, que prou que han vist que l'excusa de la "legalitat" no amaga els fets i els sentiments sobre aquests fets, van i diuen que no es juga amb els sentiments. I tenen raó. El que a ells els cou és que Espanya ha perdut amb Catalunya, ni més ni menys. I els cou perquè tenen molt clar quina Espanya volen i quina Catalunya no volen. I aquesta victòria de Catalunya és per ells una trepitjada a l'ull de poll. I tenen ràbia.
Doncs ara ja saben que se sent. Amb els sentiments no es juga. Que es vagin calçant, que no serà l'última.
Perquè, n'estic segur, al final l'acabarem portant.
Una nació, una selecció.
El que resulta molt interessant és aquesta llei de l'esport que diu que les seleccions "oficials" representen a "Espanya". Això vol dir que: algú té molt clar que vol dir això d'"Espanya", i segon, que aquesta cosa tan ben definida pot ser i és representada per les seleccions oficials. Més encara: aquesta selecció oficial té dret a usar la bandera i els himnes oficials i nacionals (per tant, sense lletra), mentre que les seleccions no-oficials no en tenen dret (si hi posen lletra tindran dret?).
Segons una puntualització d"El Periódico", la selecció espanyola "de veritat" està jugant-se la classificació a no se on per no se quin torneig oficial. El Periódico remarca aquesta distinció entre "oficials" i "no oficials". A can PP, però, no estan per aquestes punyetes sobre les oficialitats i han tret el Sant Cristu gros i carreguen contra Carod Rovira i diuen que no es pot jugar amb els sentiments de la gent.
Mira, en això tenen rao. No es pot jugar amb els sentiments de la gent. Per mi això de que algú decideixi per mi que sóc espanyol, i tocat els ous, i que em representa un selecció oficial, quan jo no ho he demanat pas! em fa el mateix efecte que si em trepitgen l'ull de poll. És una cosa que sento molt. Podríem dir doncs que és sentimental i que, comparteixo amb ells, no em sembla bé que ningú vulgui jugar amb els meus sentiments.
De fet, malgrat que des del Periódico ja han aclarit que no és "oficial", a mi, sentimentalment m'entusiasma que una selecció catalana li hagi fet una maneta a una d'espanyola. Encara que no sigui oficial.
Es podria discutir que vol dir això d'oficial. Oficial en aquest cas vol dir reconeixement. La selecció espanyola FIFA és oficial perquè els membres de la FIFA es reconeixen entre ells. I Espanya (o els seus representants, amb himne sense lletra i tot) ja se n'ha cuidat prou d'impedir que Catalunya (o els seus representants, amb "Els segadors") hi pugui ingressar. Però si hi hagués una altre organització paralel·la a la FIFA on Espanya (o els seus representants) fossin més civilitzats, o menys polititzats, o simplement tinguessin una visió diferent del que és Espanya, potser Catalunya, o els seus representants, hi serien membres de ple dret.
I, fins hi tot, Catalunya i Espanya es podrien enfrontar en competicions esportives sense que això suposes més que un espectacle esportiu, i no una batalla política en la que uns neguen l'existència als altres basant-se en la "legalitat" i "l'oficialitat", per la força i amb amenaces i coaccions, en definitiva. I aquests altres busquen el reconeixement, la oficialitat, en alternatives.
I els del PP, però, que prou que han vist que l'excusa de la "legalitat" no amaga els fets i els sentiments sobre aquests fets, van i diuen que no es juga amb els sentiments. I tenen raó. El que a ells els cou és que Espanya ha perdut amb Catalunya, ni més ni menys. I els cou perquè tenen molt clar quina Espanya volen i quina Catalunya no volen. I aquesta victòria de Catalunya és per ells una trepitjada a l'ull de poll. I tenen ràbia.
Doncs ara ja saben que se sent. Amb els sentiments no es juga. Que es vagin calçant, que no serà l'última.
Perquè, n'estic segur, al final l'acabarem portant.
Una nació, una selecció.
dissabte, 9 de juny del 2007
Jo també sóc aquí
Estava mirant el TN a l'hora de dinar i m'he trobat amb la notícia de la tercera jornada "Jo també sóc aquí" que s'ha celebrat avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona que ha organitzat la Comunitat de Sant Egidio.
En aquesta jornada es demana que s'agilitzi la tramitació dels tràmits de nacionalització per als nens i menors fills de residents extra-comunitaris. Les imatges servides mostraven el cas d'un noi i una noia que tindran problemes a l'hora de poder fer estudis universitaris pel fet de no disposar de la nacionalitat i malgrat haver estat escolaritzats durant anys en el sistema educatiu català.
Nens i menors que porten més temps vivint aquí que al seu país de procedència, o que des de que tenen ús de raó sempre han viscut aquí i s'han educat aquí, resulta que no tenen dret a la ciutadania. I això els limitarà en els seus drets, començant pels educatius, i continuarà, per exemple, amb el de vot, o el dret a concórrer a oposicions per a la funció pública.
Copio la nota d'Europa Press que ha aparegut al Vilaweb:
"Desenes de famílies demanen a Barcelona que s'agiliti la nacionalització dels menors estrangers residents
09/06/2007 13:38
BARCELONA, 9 de juny (EUROPA PRESS)
Desenes de nens acompanyats dels seus familiars s'han reunit avui al parc de la Ciutadella de Barcelona en una jornada festiva per reclamar l'agilitació dels tràmits de la nacionalització dels menors estrangers residents al territori i que es reformi la normativa sobre nacionalització de menors.
La tercera jornada 'Jo també sóc aquí', organitzada per la Comunitat de Sant Egidio, ha tingut com a objectiu conscienciar la ciutadania de la situació que viuen els nens i joves fills de pares estrangers.
Segons ha explicat a Europa Press una portaveu de la Comunitat de Sant Egidio, Meritxell Téllez, l'associació reclama que "molts nens i joves que viuen al nostre país puguin millorar la seva situació arribant a obtenir la nacionalització espanyola".
Així mateix, ha recalcat la situació que viuen molts menors, "que han nascut aquí o han arribat de molt petits, tenen la nostra llengua i els nostres costums, però no tenen la nacionalitat" i, a més, molts d'ells "tindran moltes dificultats per obtenir-la en el cas que els seus pares no la tinguin".
En total, segons Téllez, es calcula que hi ha mig milió de nens estrangers a l'Estat, tot i que no tots estan en la mateixa situació. Part d'ells, tot i això, tenen pares en situació irregular, el que dificulta que els nens puguin obtenir la nacionalització.
Durant la jornada, els nens han pogut veure actuacions musicals i obres de teatre de diversos col·legis, fer activitats i jocs, participar en un mercat solidari o escoltar l'experiència d'alguns menors que han relatat la seva situació."
Crec que és urgent canviar la llei per a fer que la ciutadania es concedeixi als menors fills de residents extracomunitaris que hagin cursat la primària i /o la ESO a les escoles catalanes.
Per mi, retardar el reconeixement d'aquest dret seria, simplement, racisme. Ni que només sigui per poder seguir mirant a la cara als nostres veïns i compatriotes, cal solucionar aquesta vergonya de forma urgent.
El pitjor racisme és contra els nens.
En aquesta jornada es demana que s'agilitzi la tramitació dels tràmits de nacionalització per als nens i menors fills de residents extra-comunitaris. Les imatges servides mostraven el cas d'un noi i una noia que tindran problemes a l'hora de poder fer estudis universitaris pel fet de no disposar de la nacionalitat i malgrat haver estat escolaritzats durant anys en el sistema educatiu català.
Nens i menors que porten més temps vivint aquí que al seu país de procedència, o que des de que tenen ús de raó sempre han viscut aquí i s'han educat aquí, resulta que no tenen dret a la ciutadania. I això els limitarà en els seus drets, començant pels educatius, i continuarà, per exemple, amb el de vot, o el dret a concórrer a oposicions per a la funció pública.
Copio la nota d'Europa Press que ha aparegut al Vilaweb:
"Desenes de famílies demanen a Barcelona que s'agiliti la nacionalització dels menors estrangers residents
09/06/2007 13:38
BARCELONA, 9 de juny (EUROPA PRESS)
Desenes de nens acompanyats dels seus familiars s'han reunit avui al parc de la Ciutadella de Barcelona en una jornada festiva per reclamar l'agilitació dels tràmits de la nacionalització dels menors estrangers residents al territori i que es reformi la normativa sobre nacionalització de menors.
La tercera jornada 'Jo també sóc aquí', organitzada per la Comunitat de Sant Egidio, ha tingut com a objectiu conscienciar la ciutadania de la situació que viuen els nens i joves fills de pares estrangers.
Segons ha explicat a Europa Press una portaveu de la Comunitat de Sant Egidio, Meritxell Téllez, l'associació reclama que "molts nens i joves que viuen al nostre país puguin millorar la seva situació arribant a obtenir la nacionalització espanyola".
Així mateix, ha recalcat la situació que viuen molts menors, "que han nascut aquí o han arribat de molt petits, tenen la nostra llengua i els nostres costums, però no tenen la nacionalitat" i, a més, molts d'ells "tindran moltes dificultats per obtenir-la en el cas que els seus pares no la tinguin".
En total, segons Téllez, es calcula que hi ha mig milió de nens estrangers a l'Estat, tot i que no tots estan en la mateixa situació. Part d'ells, tot i això, tenen pares en situació irregular, el que dificulta que els nens puguin obtenir la nacionalització.
Durant la jornada, els nens han pogut veure actuacions musicals i obres de teatre de diversos col·legis, fer activitats i jocs, participar en un mercat solidari o escoltar l'experiència d'alguns menors que han relatat la seva situació."
Crec que és urgent canviar la llei per a fer que la ciutadania es concedeixi als menors fills de residents extracomunitaris que hagin cursat la primària i /o la ESO a les escoles catalanes.
Per mi, retardar el reconeixement d'aquest dret seria, simplement, racisme. Ni que només sigui per poder seguir mirant a la cara als nostres veïns i compatriotes, cal solucionar aquesta vergonya de forma urgent.
El pitjor racisme és contra els nens.
divendres, 8 de juny del 2007
Web 2.0
Darrerament he llegit comentaris i opinions d'escriptors, músics o economistes que d'alguna forma o altre critiquen els blocs, la wikipèdia, o les aplicacions col·laboratives que estan apareixent amb la web 2.0.
És un fet que qualsevol pot tenir un bloc, escriure i tenir lectors. Que manta vegades s'escriu amb poc respecte per l'ortografia i la gramàtica. Amb molt poca de qualitat. Banalitzant la tasca d'escriure i opinant de qualsevulla qüestió sense ser ni expert ni entès.
La vulgarització de la producció d'opinió fins a la irrupció dels blocs estava reservada al gremi dels tertulians dels mitjans: periodistes, escriptors i opinadors professionals.
Ara, en canvi, l'opinió es pot generar a molts més llocs. En molts casos aquests nous opinadors funcionen repetint de forma més o menys personalitzada arguments manllevats dels opinadors professionals que pugui tenir de referència, però en d'altres casos, hi ha autèntica producció d'idees i opinions originals, fonamentades i independents. A més, els blocs admeten el comentari i el fòrum, i l'enllaçat amb altres blocs afins. El bloc és una factoria d'opinió que aglutina un públic afí i s'incardina en una xarxa de producció ideològica. Bé, si més no, el bloc pot arribar a ser això.
Per descomptat canviant ideologia per propaganda, la frase també funciona.
Democratització de la producció d'opinió seria el concepte que, crec, defineix els blocs.
I col·laboració. Col·laboració és l'altre paraula. La viquipèdia n'és l'exemple més clar, encara que com diu Quim Monzó, la publicació lliure ens ha dut a alguns continguts que resulten difícilment discernibles de la propaganda o de la tendenciositat ideològica. El vandalisme es veu ràpid, en canvi un article ben fonamentat i sense errors però ideològicament tendenciós pot ser de molt difícil detecció.
Però això no treu que les wiki, en general, són un grandissim mitjà de col·laboració que funciona molt bé per a documentar. Cada cop veig més llocs web que inclouen una wiki per als usuaris del producte o de la temàtica que es tracta.
Les enciclopèdies són, les de paper també, malgrat tot, ideològicament tendencioses. La censura és quelcom que ha estat present fins no fa tant a l'estat. I l'autocensura és quelcom que segueix aplicant-se per la simple protecció dels interessos. Només cal llegir els articles històrics de qualsevol enciclopèdia de paper d'una editorial de prestigi. Que potser aquests articles no tindran un aire d'història oficial? que no és la història oficial res més que la censura de la història?
Però la col·laboració segueix sent el gran poder de les wiki. La Wikipèdia és, potser, l'exemple més difícil de considerar degut a la seva magnitud. A la Wikipèdia es poden trobar articles excel·lents, buits sorprenents i manipulacions. Cal, potser, més temps per perfeccionar un projecte colossal que, juntament amb Google, és un altre dels noms clau de la Web 2.0. Perfeccionar, o continuar construint. Beta permanent. Beta permanent és l'altre concepte clau i ja en portem tres: democratització de la producció de contingut, col·laboració, contrucció permanent i afegeixo compartició, i les xarxes P2P com a paradigma. La propietat intel·lectual és una fal·làcia quan la intel·ligència és col·lectiva.
Una mica com funciona el cervell: producció continua de neurones, establiment de sinapsis i reconfiguració contínua de les sinapsis. Però més poderós, doncs la seva sensibilitat està també distribuïda, i veu i sent arreu en tot moment.
I aquesta és l'altre frase que se supera amb Web2.0: "La xarxa és l'ordinador". La Xarxa és més que l'ordinador. O potser és que la visió dels gurús de Sun que van dir-la era tan poderosa que no la vaig entendre del tot al seu moment. No estem parlant només d'una xarxa en la que jo puc obtenir serveis i informació prestats per sistemes remots de forma ubiqua. No, en realitat, la xarxa és un cervell distribuit. La connexió de milions d'intel·ligències individuals en una intel·ligència col·lectiva. Un ens que no és nou. Un sistema que ve d'antic i que àdhuc aplicat en ordres de magnitud molt més reduïts que els actuals ha permès la consecució de miracles com Linux i el software OpenSource.
la Xarxa, cada cop s'assembla més (esdevé?) a un macro-organisme dotat d'una poderosa intel·ligència col·lectiva. I aquest super-organisme està lluitant per manifestar-se a través d'una nova interfase, que avui en diem Web2.0.
Què serà capaç de produir aquest ésser? Serà un aliat per a la resolució dels grans reptes als que ens enfrontem com espècie: canvi climàtic, escassedat de recursos, onades migratòries? En el fons, la Xarxa no som nosaltres mateixos? La demostració que la intel·ligència humana en llibertat tendeix naturalment a col·laborar i compartir? Que no és veritat que guanya el més fort sinó l'espècie que col·labora millor? Que tenim la possibilitat d'articular respostes planetàries als reptes planetaris, passant per sobre de multinacionals i d'interessos particulars?
És un fet que qualsevol pot tenir un bloc, escriure i tenir lectors. Que manta vegades s'escriu amb poc respecte per l'ortografia i la gramàtica. Amb molt poca de qualitat. Banalitzant la tasca d'escriure i opinant de qualsevulla qüestió sense ser ni expert ni entès.
La vulgarització de la producció d'opinió fins a la irrupció dels blocs estava reservada al gremi dels tertulians dels mitjans: periodistes, escriptors i opinadors professionals.
Ara, en canvi, l'opinió es pot generar a molts més llocs. En molts casos aquests nous opinadors funcionen repetint de forma més o menys personalitzada arguments manllevats dels opinadors professionals que pugui tenir de referència, però en d'altres casos, hi ha autèntica producció d'idees i opinions originals, fonamentades i independents. A més, els blocs admeten el comentari i el fòrum, i l'enllaçat amb altres blocs afins. El bloc és una factoria d'opinió que aglutina un públic afí i s'incardina en una xarxa de producció ideològica. Bé, si més no, el bloc pot arribar a ser això.
Per descomptat canviant ideologia per propaganda, la frase també funciona.
Democratització de la producció d'opinió seria el concepte que, crec, defineix els blocs.
I col·laboració. Col·laboració és l'altre paraula. La viquipèdia n'és l'exemple més clar, encara que com diu Quim Monzó, la publicació lliure ens ha dut a alguns continguts que resulten difícilment discernibles de la propaganda o de la tendenciositat ideològica. El vandalisme es veu ràpid, en canvi un article ben fonamentat i sense errors però ideològicament tendenciós pot ser de molt difícil detecció.
Però això no treu que les wiki, en general, són un grandissim mitjà de col·laboració que funciona molt bé per a documentar. Cada cop veig més llocs web que inclouen una wiki per als usuaris del producte o de la temàtica que es tracta.
Les enciclopèdies són, les de paper també, malgrat tot, ideològicament tendencioses. La censura és quelcom que ha estat present fins no fa tant a l'estat. I l'autocensura és quelcom que segueix aplicant-se per la simple protecció dels interessos. Només cal llegir els articles històrics de qualsevol enciclopèdia de paper d'una editorial de prestigi. Que potser aquests articles no tindran un aire d'història oficial? que no és la història oficial res més que la censura de la història?
Però la col·laboració segueix sent el gran poder de les wiki. La Wikipèdia és, potser, l'exemple més difícil de considerar degut a la seva magnitud. A la Wikipèdia es poden trobar articles excel·lents, buits sorprenents i manipulacions. Cal, potser, més temps per perfeccionar un projecte colossal que, juntament amb Google, és un altre dels noms clau de la Web 2.0. Perfeccionar, o continuar construint. Beta permanent. Beta permanent és l'altre concepte clau i ja en portem tres: democratització de la producció de contingut, col·laboració, contrucció permanent i afegeixo compartició, i les xarxes P2P com a paradigma. La propietat intel·lectual és una fal·làcia quan la intel·ligència és col·lectiva.
Una mica com funciona el cervell: producció continua de neurones, establiment de sinapsis i reconfiguració contínua de les sinapsis. Però més poderós, doncs la seva sensibilitat està també distribuïda, i veu i sent arreu en tot moment.
I aquesta és l'altre frase que se supera amb Web2.0: "La xarxa és l'ordinador". La Xarxa és més que l'ordinador. O potser és que la visió dels gurús de Sun que van dir-la era tan poderosa que no la vaig entendre del tot al seu moment. No estem parlant només d'una xarxa en la que jo puc obtenir serveis i informació prestats per sistemes remots de forma ubiqua. No, en realitat, la xarxa és un cervell distribuit. La connexió de milions d'intel·ligències individuals en una intel·ligència col·lectiva. Un ens que no és nou. Un sistema que ve d'antic i que àdhuc aplicat en ordres de magnitud molt més reduïts que els actuals ha permès la consecució de miracles com Linux i el software OpenSource.
la Xarxa, cada cop s'assembla més (esdevé?) a un macro-organisme dotat d'una poderosa intel·ligència col·lectiva. I aquest super-organisme està lluitant per manifestar-se a través d'una nova interfase, que avui en diem Web2.0.
Què serà capaç de produir aquest ésser? Serà un aliat per a la resolució dels grans reptes als que ens enfrontem com espècie: canvi climàtic, escassedat de recursos, onades migratòries? En el fons, la Xarxa no som nosaltres mateixos? La demostració que la intel·ligència humana en llibertat tendeix naturalment a col·laborar i compartir? Que no és veritat que guanya el més fort sinó l'espècie que col·labora millor? Que tenim la possibilitat d'articular respostes planetàries als reptes planetaris, passant per sobre de multinacionals i d'interessos particulars?
dimarts, 5 de juny del 2007
dimarts negre
Aquest ha estat un dimarts negre, i no només pel que te de tornar a la feina després de tres dies de festa. No. És per la frustració que no cessa: avui mateix Artur Mas posava a Can Cuní com a remei per a l'abstenció fer que que la llista més votada sigui la que guanyi. Cinisme, tacticisme, joc curt i ens prenen per tontos un cop més.
Cap interès real en el problema estructural, al contrari, aprofitar la situació per mirar d'esgarrapar poder a curt termini.
Potser, tot plegat, no és més que un altre dels signes dels temps. Avui ha estat particularment dur: fa pocs dies al Parlament Europeu discutien sobre els sexe dels àngels i sobre l'homosexualitat del Tinky Winky dels Teletubbies; simultàniament Putin diu que si EUA desplega l'escut antimíssils a Txèquia i Polònia, els caps nuclears russos tornaran a apuntar a ciutats d'Europa. En l'ordre del dia de la UE cal parlar del Tinki Winky i dels caps nuclears. Totes dues, qüestions capitals.
Primer de tot, algú em pot aclarir de quina forma l'escut antimíssils pot defensar-nos dels missils iranians com diu Bush? no havíem quedat que a l'Iran encara li queden anys per tenir míssils nuclears? inclús en el cas que els vulgui tenir, cosa que també està per veure? no serà que Bush vol marcar paquet amb Putin, i aquest, se la torna amb "el meu és més gros"? amb el resultat que les ciutats d'Europa tenen, de nou, l'amenaça d'uns míssils nuclears apuntant-les. Amb això no es fa broma! Ens adonem tots plegats de què vol dir això? entenem que aquests dos sonats estan jugant amb la destrucció de les nostres ciutats? dels ciutadans? de la vida? com és que encara no els han tancat a aquests dos criminals?
ETA, per la seva banda, diu que la treva s'ha acabat. Que després del numeret de la il·legalització de les llistes de ANB, ASB i independents abertzales, amb l'estat dialogarà el seu psiquiatra. Al govern basc es temen un atemptat en breu. Com pot ser que això s'hagi fet tan malament? Com s'ha pogut cagar tant enmig el ZP? com és que no han estat capaços d'aprofitar aquesta oportunitat? com poden ser tan desesperadament inútils, cecs i bàrbars tots plegats?
Tercera, el Rajoy ofereix un pacte al ZP per a... posar-li lletra a l'himne espanyol. Fot-li fort! qüestió identitària de primera magnitud que cal situar-la al mateix nivell que el cas Tinky-Winky o les bombes de Moscou. Ai Mariano, Mariano... si ja en té lletra, home, si jo recordo una que deia no se què d'una canya, que si la canya peta i no se que més... Per cert, la lletra serà en tots els idiomes oficials a l'estat? o només en castellà? i de què parlarà? de les essències pàtries? glossarà un moment històric? quin? les copes d'Europa del Madrid?
Proposo que cada partit polític presenti a votació un possible text per a l'himne. Que al final surti vencedor l'himne més votat, o el de CiU en cas de dubte, que serà el mateix. I després, quae aprofitin l'himne per inaugurar una cimera extraordinària de la UE on es tractarà del cas Tinky Winky i es recomanarà a la població que es compri crema protectora per prevenir-se contra les radiacions intenses del sol a l'estiu i, qui sap, potser també d'algun cap nuclear descontrolat.
Aquest matí, sentint les notícies, no m'ho podia creure. Semblava un malson. Una darrera l'altre.
Sort que el meu fill encara no parla, perquè em moriria de la vergonya d'haver d'explicar-li
Jo faig el que puc, però no dono per més. Perdona, fill, per la merda de planeta que t'estic deixant.
Cap interès real en el problema estructural, al contrari, aprofitar la situació per mirar d'esgarrapar poder a curt termini.
Potser, tot plegat, no és més que un altre dels signes dels temps. Avui ha estat particularment dur: fa pocs dies al Parlament Europeu discutien sobre els sexe dels àngels i sobre l'homosexualitat del Tinky Winky dels Teletubbies; simultàniament Putin diu que si EUA desplega l'escut antimíssils a Txèquia i Polònia, els caps nuclears russos tornaran a apuntar a ciutats d'Europa. En l'ordre del dia de la UE cal parlar del Tinki Winky i dels caps nuclears. Totes dues, qüestions capitals.
Primer de tot, algú em pot aclarir de quina forma l'escut antimíssils pot defensar-nos dels missils iranians com diu Bush? no havíem quedat que a l'Iran encara li queden anys per tenir míssils nuclears? inclús en el cas que els vulgui tenir, cosa que també està per veure? no serà que Bush vol marcar paquet amb Putin, i aquest, se la torna amb "el meu és més gros"? amb el resultat que les ciutats d'Europa tenen, de nou, l'amenaça d'uns míssils nuclears apuntant-les. Amb això no es fa broma! Ens adonem tots plegats de què vol dir això? entenem que aquests dos sonats estan jugant amb la destrucció de les nostres ciutats? dels ciutadans? de la vida? com és que encara no els han tancat a aquests dos criminals?
ETA, per la seva banda, diu que la treva s'ha acabat. Que després del numeret de la il·legalització de les llistes de ANB, ASB i independents abertzales, amb l'estat dialogarà el seu psiquiatra. Al govern basc es temen un atemptat en breu. Com pot ser que això s'hagi fet tan malament? Com s'ha pogut cagar tant enmig el ZP? com és que no han estat capaços d'aprofitar aquesta oportunitat? com poden ser tan desesperadament inútils, cecs i bàrbars tots plegats?
Tercera, el Rajoy ofereix un pacte al ZP per a... posar-li lletra a l'himne espanyol. Fot-li fort! qüestió identitària de primera magnitud que cal situar-la al mateix nivell que el cas Tinky-Winky o les bombes de Moscou. Ai Mariano, Mariano... si ja en té lletra, home, si jo recordo una que deia no se què d'una canya, que si la canya peta i no se que més... Per cert, la lletra serà en tots els idiomes oficials a l'estat? o només en castellà? i de què parlarà? de les essències pàtries? glossarà un moment històric? quin? les copes d'Europa del Madrid?
Proposo que cada partit polític presenti a votació un possible text per a l'himne. Que al final surti vencedor l'himne més votat, o el de CiU en cas de dubte, que serà el mateix. I després, quae aprofitin l'himne per inaugurar una cimera extraordinària de la UE on es tractarà del cas Tinky Winky i es recomanarà a la població que es compri crema protectora per prevenir-se contra les radiacions intenses del sol a l'estiu i, qui sap, potser també d'algun cap nuclear descontrolat.
Aquest matí, sentint les notícies, no m'ho podia creure. Semblava un malson. Una darrera l'altre.
Sort que el meu fill encara no parla, perquè em moriria de la vergonya d'haver d'explicar-li
Jo faig el que puc, però no dono per més. Perdona, fill, per la merda de planeta que t'estic deixant.
dilluns, 4 de juny del 2007
Abstenció (II)
Dades de "El Punt" edició impresa de Barcelona de dilluns 28 de maig d'enguany, o sigui, de l'endemà de les eleccions:
Total del Principat:
__________________2007_______2003____variació
cens ......... 5366073 .. 5306719 ..... 59354
participació . 2887029 .. 3261921 ... -374892
participació % . 53,80 .... 61,47 ..... -7,67
abstenció .... 2479044 .. 2044798 .... 434246
abstenció % .... 46,20 .... 38,53 ...... 7,67
Vots per partits:
___________2003_____2007__variació________comentari
ciu .... 791932 . 722653 .. -69279 ...... trompada!
psc ... 1103851 . 923969 . -179882 .......castanya!
erc .... 414549 . 334680 .. -79869 ...... mastegot!
pp ..... 360553 . 283408 .. -77145 .... clatellada!
ic-eua . 335861 . 258978 .. -76883 ........ calbot!
altres . 182582 . 255677 ... 73095 ....... Millora!
blancs .. 55742 .. 89617 ... 33875 .. sisena força!
nuls .... 17456 .. 19420 .... 1964 ....... més nuls
Vaja! sembla ser que tothom a perdut confiança dels votants. Què més podem veure?
Podem veure que amb un increment en el cens de 59315 nous votants, la participació, en canvi, ha caigut en 434246 votants. Si comparo aquesta xifra amb les pèrdues del pentapartit, 483058, no puc deixar de veure-hi una forta coincidència. L'increment d'Altres + Nuls + Blancs és de gairebé 108934 vots, passant de 255780 a 364714. Dada sensible i que cal tenir en compte.
Una interpretació: la pèrdua de confiança en el pentapartit és tradueix en un increment dels "partits antisistema" (un oximoron), però sobretot i majoritàriament en un increment de l'abstenció.
Fa de mal dir què ha passat amb els 59315 vots nous (joves, sobretot, i també els nous ciutadans UE: romanesos i búlgars). Segurament el més prudent seria projectar les enquestes d'intenció de vot per edats i plantejo la hipòtesi que aquests vots han anat (encara més) majoritàriament a l'abstenció i a candidatures alternatives, molt més que al pentapartit en general.
Si es mira el tant per cent de número de vots rebuts sobre cens (la gent que estava convocada a votar) es veu que el pentapartit, en ple, perd confiança del cos electoral.
_________2003____2007____DIF.
Ciu ... 14,92 . 13,47 . -1,46
psc ... 20,80 . 17,22 . -3,58
erc .... 7,81 .. 6,24 . -1,57
pp ..... 6,79 .. 5,28 . -1,51
ic-eua . 6,33 .. 4,83 . -1,50
altres . 3,44 .. 4,76 .. 1,32
blancs . 1,05 .. 1,67 .. 0,62
nuls ... 0,33 .. 0,36 .. 0,03
Si es mira el tant per cent en número de vots rebuts sobre participació (la gent que va anar a votar),
__________2003____2007____DIF.
ciu .... 24,28 . 25,03 .. 0,75
psc .... 33,84 . 32,00 . -1,84
erc .... 12,71 . 11,59 . -1,12
pp ..... 11,05 .. 9,82 . -1,24
ic-eua . 10,30 .. 8,97 . -1,33
altres .. 5,60 .. 8,86 .. 3,26
blancs .. 1,71 .. 3,10 .. 1,40
nuls .... 0,54 .. 0,67 .. 0,14
Es veu que CiU té motius per saltar d'alegria (guanya tes quarts de punt!!!!) mentre que PSC, IC, PP i ERC, per aquest ordre perden entre un 1.84 punts el que més (PSC) i 1.12 punts el que menys (Esquerra).
Aleshores, dins una realitat objectiva de pèrdua general de confiança envers el pentapartit, com és que el revés electoral, segons el titular de portada de El Periódico del dilluns, aparentment nomes afecta a Esquerra? No serà que és un error tipogràfic i volien posar PSC? És part d'una tàctica de pressió sobre Esquerra per forçar un tripartit municipal? Perquè tinc la sensació que des de les bateries mediàtiques de PSC i CiU s'aprofita qualsevol moment de debilitat (real o fictícia) per a provar d'ensorrar una mica més si es pot als adversaris? perquè tinc la sensació que darrera dels discursos de pactes i aliances hi han sempre punyals i espases? i la alerta permanent del millor moment per a colpejar per l'esquena? Adversaris i aliats, en definitiva, indistingibles en mala fe?
És evident que els resultats d'Esquerra son dolents. Però han estat pitjors, objectivament, els de tota la resta, a excepció dels de CiU que, en tot cas, tampoc són per tirar cohets.
De totes formes, com ve sent costum darrerament, segons els grans mitjans, sembla que és Esquerra la que te la culpa de l'abstenció, la única que s'ha fotut la patacada i la que pràcticament a entrat col·lapse organitzatiu.
Potser és que dins Esquerra ha començat un procés de reflexió. O que la democràcia interna permet expressar discrepàncies. En tot cas, anem malament si el missatge que es transmet des dels mitjans és que tota la reflexió que cal comença i acaba amb Esquerra. Segons els mitjans, aquest és el millor dels mons possibles. Anem bé.
Aquesta reflexió no és només cosa d'un partit. Les forces que mouen l'espai social són molt més fortes que simples conjuntures. En una altre lectura, les causes que motiven l'abstenció són moltes i venen de lluny. Són estructurals.
Un govern d'Entesa, o tripartit, només tindrà efectes socials importants si dura moltes legislatures. Si és capaç de remoure els fons estructural social. Només tindrà efectes si incideix en la formació a les escoles, en la fusió entre els autòctons i la immigració i en la promoció d'un espai comunicatiu audiovisual vehicular majoritàriament en català.
Però centrant-se a esquerra, la reflexió que cal fer a Esquerra no és pas poca cosa. En aquest sentit, els corrents interns haurien d'aportar alguna cosa si són (som tots plegats) prou humils com per entendre que l'últim que cal ara són salvapàtries. La direcció d'Esquerra ha de saber molt bé a quin electorat representa i quin missatge és el que lidera.
Per mi, el primer és fer aquest pas: Definir el missatge. Esquerra te una dificultat fonamental en el seu missatge que és lligar el discurs "anti-sistema" de l'independentisme amb l'exercici i la voluntat d'exercici de governs d'esquerres. Per mi és clar: Ésquerra ha de ser independentista, socialdemocrata i ecologista. Totes tres coses a l'hora. No ha de ser ni trostkista, ni marxista, ni eco-socialista, ni exclusivament independentista... i cal tenir present que l'estratègia independentista no és cosa per a realitzar-la de demà; menys encara quan la meitat del cens electoral desconfia del sistema fins al punt de no anar a triar els seus alcaldes. Dit d'una altre forma. Esquerra ha d'abandonar el llast d'un discurs ambigu que pugui resultar atractiu a cert independentisme socialista revolucionari; i també ha de deixar anar el llast de l'independentisme sense discurs social i etnicista (per no dir racista).
Esquerra ha de ser partit de govern i això vol dir plantejar l'estratègia independentista a llarg plaç, construint l'espai social. No es tracta de mobilitzar puntualment, es tracta d'assentar el sentiment nacional en capes àmplies. Dient-ho de forma senzilla: es tracta d'aconseguir que a les properes eleccions, les que siguin, l'abstenció es redueixi perquè hi ha un convenciment generalitzat que és bo participar. El que cal és aconseguir que els treballadors pensin que els comitès d'empresa i les seccions sindicals serveixen per alguna cosa més que per a fer bonic. El que cal és recuperar el sentir-se preocupats pel benestar dels compatriotes. Es tracta d'aconseguir que l'autoreconeixement com a país creixi, i que el compromís amb el país, també. Es tracta que hom senti la necessitat de dir la seva i anar a votar perquè s'estima el país i el preocupa el seu destí, i es tracta de que hom s'involucri en la vida social del país, i que s'entengui que el país és una realitat tangible: veins i territori, no una idealització romàntica.
Estem lluny de la independència i l'abstenció ens n'allunya més. Ens allunya de la independència, i de l'escola i la sanitat públiques i de qualitat, i de la jornada laboral de 35 hores, i d'una resposta intel·ligent i adaptativa als efectes del canvi climàtic, i de l'integració mútua entre autòctons i immigrants. De totes aquests coses i de moltes més ens allunya l'abstenció.
D'altra banda, què tenim? uns grans mitjans que en molts casos resulten manipuladors, un pentapartit que resulta descoratjador, un tacticisme i un joc curt frustrant.
Cal renovar, segur. Segons l'Avui (paper) del 05/06/2007 s'ha presentat un nou corrent intern que reclama un nou rumb per Esquerra i renovació dels dirigents. No tinc molt clar si Esquerra Independentista és un corrent que ha sorgit com a opció espontània o rep alguna mena de suport des de la direcció del partit. Aparentment, on Reagrupament sembla ser més aviat de tall només independentista, el corrent Esquerra Independentista aposta pel doble eix; caldrà veure en què acaba això.
Torno a dir: a Esquerra, hauríem de ser una mica més humils i més intel·ligents. En la meva opinió, malgrat que a alguns els pesi, Esquerra no és ni la causant dels problemes passats, presents i futurs del Principat i dels Països Catalans, ni per ella mateixa durà a la solució del problemes, ni a la remisió del pecats. Esquerra és només una peça més. No és la més important, per molt que es mogui i que és girin corrents interns. És fonamental entendre que, malgrat que el tacticisme o les conjuntures puguin fer aparèixer la força com un element central o clau, aquesta és, però, una sensació falsa. Si la posició no va acompanyada de la força real d'una majoria, aleshores és un ful.
L'objectiu és clavar el sentiment nacional al cor de la majoria de catalans. I opino que la via que ha de seguir Esquerra, com diria Carod, passa per l'independentisme de pluja fina, per independentisme social. Crec que anem per bon camí, ara. Encara que potser no estem donant les passes amb l'eficàcia suficient, ni potser en l'entorn més propici. Però no la caguem. No llencem per la borda una estratègia que trobo correcta. Que no ens perdi, un cop més, l'estètica mal entesa. Cal corregir errors sens dubte, però crec que sobretot, ens cal perfilar un missatge molt clar, i fer-lo arribar al poble, als veïns, als immigrants.
I, sobretot, ens cal Esquerra fent bon govern. Bon govern amb Esquerra: nacionalista, d'esquerres i ecologista.
Total del Principat:
__________________2007_______2003____variació
cens ......... 5366073 .. 5306719 ..... 59354
participació . 2887029 .. 3261921 ... -374892
participació % . 53,80 .... 61,47 ..... -7,67
abstenció .... 2479044 .. 2044798 .... 434246
abstenció % .... 46,20 .... 38,53 ...... 7,67
Vots per partits:
___________2003_____2007__variació________comentari
ciu .... 791932 . 722653 .. -69279 ...... trompada!
psc ... 1103851 . 923969 . -179882 .......castanya!
erc .... 414549 . 334680 .. -79869 ...... mastegot!
pp ..... 360553 . 283408 .. -77145 .... clatellada!
ic-eua . 335861 . 258978 .. -76883 ........ calbot!
altres . 182582 . 255677 ... 73095 ....... Millora!
blancs .. 55742 .. 89617 ... 33875 .. sisena força!
nuls .... 17456 .. 19420 .... 1964 ....... més nuls
Vaja! sembla ser que tothom a perdut confiança dels votants. Què més podem veure?
Podem veure que amb un increment en el cens de 59315 nous votants, la participació, en canvi, ha caigut en 434246 votants. Si comparo aquesta xifra amb les pèrdues del pentapartit, 483058, no puc deixar de veure-hi una forta coincidència. L'increment d'Altres + Nuls + Blancs és de gairebé 108934 vots, passant de 255780 a 364714. Dada sensible i que cal tenir en compte.
Una interpretació: la pèrdua de confiança en el pentapartit és tradueix en un increment dels "partits antisistema" (un oximoron), però sobretot i majoritàriament en un increment de l'abstenció.
Fa de mal dir què ha passat amb els 59315 vots nous (joves, sobretot, i també els nous ciutadans UE: romanesos i búlgars). Segurament el més prudent seria projectar les enquestes d'intenció de vot per edats i plantejo la hipòtesi que aquests vots han anat (encara més) majoritàriament a l'abstenció i a candidatures alternatives, molt més que al pentapartit en general.
Si es mira el tant per cent de número de vots rebuts sobre cens (la gent que estava convocada a votar) es veu que el pentapartit, en ple, perd confiança del cos electoral.
_________2003____2007____DIF.
Ciu ... 14,92 . 13,47 . -1,46
psc ... 20,80 . 17,22 . -3,58
erc .... 7,81 .. 6,24 . -1,57
pp ..... 6,79 .. 5,28 . -1,51
ic-eua . 6,33 .. 4,83 . -1,50
altres . 3,44 .. 4,76 .. 1,32
blancs . 1,05 .. 1,67 .. 0,62
nuls ... 0,33 .. 0,36 .. 0,03
Si es mira el tant per cent en número de vots rebuts sobre participació (la gent que va anar a votar),
__________2003____2007____DIF.
ciu .... 24,28 . 25,03 .. 0,75
psc .... 33,84 . 32,00 . -1,84
erc .... 12,71 . 11,59 . -1,12
pp ..... 11,05 .. 9,82 . -1,24
ic-eua . 10,30 .. 8,97 . -1,33
altres .. 5,60 .. 8,86 .. 3,26
blancs .. 1,71 .. 3,10 .. 1,40
nuls .... 0,54 .. 0,67 .. 0,14
Es veu que CiU té motius per saltar d'alegria (guanya tes quarts de punt!!!!) mentre que PSC, IC, PP i ERC, per aquest ordre perden entre un 1.84 punts el que més (PSC) i 1.12 punts el que menys (Esquerra).
Aleshores, dins una realitat objectiva de pèrdua general de confiança envers el pentapartit, com és que el revés electoral, segons el titular de portada de El Periódico del dilluns, aparentment nomes afecta a Esquerra? No serà que és un error tipogràfic i volien posar PSC? És part d'una tàctica de pressió sobre Esquerra per forçar un tripartit municipal? Perquè tinc la sensació que des de les bateries mediàtiques de PSC i CiU s'aprofita qualsevol moment de debilitat (real o fictícia) per a provar d'ensorrar una mica més si es pot als adversaris? perquè tinc la sensació que darrera dels discursos de pactes i aliances hi han sempre punyals i espases? i la alerta permanent del millor moment per a colpejar per l'esquena? Adversaris i aliats, en definitiva, indistingibles en mala fe?
És evident que els resultats d'Esquerra son dolents. Però han estat pitjors, objectivament, els de tota la resta, a excepció dels de CiU que, en tot cas, tampoc són per tirar cohets.
De totes formes, com ve sent costum darrerament, segons els grans mitjans, sembla que és Esquerra la que te la culpa de l'abstenció, la única que s'ha fotut la patacada i la que pràcticament a entrat col·lapse organitzatiu.
Potser és que dins Esquerra ha començat un procés de reflexió. O que la democràcia interna permet expressar discrepàncies. En tot cas, anem malament si el missatge que es transmet des dels mitjans és que tota la reflexió que cal comença i acaba amb Esquerra. Segons els mitjans, aquest és el millor dels mons possibles. Anem bé.
Aquesta reflexió no és només cosa d'un partit. Les forces que mouen l'espai social són molt més fortes que simples conjuntures. En una altre lectura, les causes que motiven l'abstenció són moltes i venen de lluny. Són estructurals.
Un govern d'Entesa, o tripartit, només tindrà efectes socials importants si dura moltes legislatures. Si és capaç de remoure els fons estructural social. Només tindrà efectes si incideix en la formació a les escoles, en la fusió entre els autòctons i la immigració i en la promoció d'un espai comunicatiu audiovisual vehicular majoritàriament en català.
Però centrant-se a esquerra, la reflexió que cal fer a Esquerra no és pas poca cosa. En aquest sentit, els corrents interns haurien d'aportar alguna cosa si són (som tots plegats) prou humils com per entendre que l'últim que cal ara són salvapàtries. La direcció d'Esquerra ha de saber molt bé a quin electorat representa i quin missatge és el que lidera.
Per mi, el primer és fer aquest pas: Definir el missatge. Esquerra te una dificultat fonamental en el seu missatge que és lligar el discurs "anti-sistema" de l'independentisme amb l'exercici i la voluntat d'exercici de governs d'esquerres. Per mi és clar: Ésquerra ha de ser independentista, socialdemocrata i ecologista. Totes tres coses a l'hora. No ha de ser ni trostkista, ni marxista, ni eco-socialista, ni exclusivament independentista... i cal tenir present que l'estratègia independentista no és cosa per a realitzar-la de demà; menys encara quan la meitat del cens electoral desconfia del sistema fins al punt de no anar a triar els seus alcaldes. Dit d'una altre forma. Esquerra ha d'abandonar el llast d'un discurs ambigu que pugui resultar atractiu a cert independentisme socialista revolucionari; i també ha de deixar anar el llast de l'independentisme sense discurs social i etnicista (per no dir racista).
Esquerra ha de ser partit de govern i això vol dir plantejar l'estratègia independentista a llarg plaç, construint l'espai social. No es tracta de mobilitzar puntualment, es tracta d'assentar el sentiment nacional en capes àmplies. Dient-ho de forma senzilla: es tracta d'aconseguir que a les properes eleccions, les que siguin, l'abstenció es redueixi perquè hi ha un convenciment generalitzat que és bo participar. El que cal és aconseguir que els treballadors pensin que els comitès d'empresa i les seccions sindicals serveixen per alguna cosa més que per a fer bonic. El que cal és recuperar el sentir-se preocupats pel benestar dels compatriotes. Es tracta d'aconseguir que l'autoreconeixement com a país creixi, i que el compromís amb el país, també. Es tracta que hom senti la necessitat de dir la seva i anar a votar perquè s'estima el país i el preocupa el seu destí, i es tracta de que hom s'involucri en la vida social del país, i que s'entengui que el país és una realitat tangible: veins i territori, no una idealització romàntica.
Estem lluny de la independència i l'abstenció ens n'allunya més. Ens allunya de la independència, i de l'escola i la sanitat públiques i de qualitat, i de la jornada laboral de 35 hores, i d'una resposta intel·ligent i adaptativa als efectes del canvi climàtic, i de l'integració mútua entre autòctons i immigrants. De totes aquests coses i de moltes més ens allunya l'abstenció.
D'altra banda, què tenim? uns grans mitjans que en molts casos resulten manipuladors, un pentapartit que resulta descoratjador, un tacticisme i un joc curt frustrant.
Cal renovar, segur. Segons l'Avui (paper) del 05/06/2007 s'ha presentat un nou corrent intern que reclama un nou rumb per Esquerra i renovació dels dirigents. No tinc molt clar si Esquerra Independentista és un corrent que ha sorgit com a opció espontània o rep alguna mena de suport des de la direcció del partit. Aparentment, on Reagrupament sembla ser més aviat de tall només independentista, el corrent Esquerra Independentista aposta pel doble eix; caldrà veure en què acaba això.
Torno a dir: a Esquerra, hauríem de ser una mica més humils i més intel·ligents. En la meva opinió, malgrat que a alguns els pesi, Esquerra no és ni la causant dels problemes passats, presents i futurs del Principat i dels Països Catalans, ni per ella mateixa durà a la solució del problemes, ni a la remisió del pecats. Esquerra és només una peça més. No és la més important, per molt que es mogui i que és girin corrents interns. És fonamental entendre que, malgrat que el tacticisme o les conjuntures puguin fer aparèixer la força com un element central o clau, aquesta és, però, una sensació falsa. Si la posició no va acompanyada de la força real d'una majoria, aleshores és un ful.
L'objectiu és clavar el sentiment nacional al cor de la majoria de catalans. I opino que la via que ha de seguir Esquerra, com diria Carod, passa per l'independentisme de pluja fina, per independentisme social. Crec que anem per bon camí, ara. Encara que potser no estem donant les passes amb l'eficàcia suficient, ni potser en l'entorn més propici. Però no la caguem. No llencem per la borda una estratègia que trobo correcta. Que no ens perdi, un cop més, l'estètica mal entesa. Cal corregir errors sens dubte, però crec que sobretot, ens cal perfilar un missatge molt clar, i fer-lo arribar al poble, als veïns, als immigrants.
I, sobretot, ens cal Esquerra fent bon govern. Bon govern amb Esquerra: nacionalista, d'esquerres i ecologista.
dijous, 31 de maig del 2007
Esquerra a BCN
La federació d'Esquerra de Barcelona ha pres la decisió de retirar-se del govern d'Entesa municipal. Segons Portabella no està tancada la porta a un diàleg amb Hereu, però, té tot l'aspecte que la retirada és cosa feta.
Jo, personalment, no veuria malament continuar al govern municipal, però, tanmateix, entenc que alguna cosa cal fer.
Les expectatives que s'havien creat a la federació d'Esquerra de Barcelona eren molt altes i no s'han obtingut els resultats esperats, ni molt menys. És un fet objectiu que s'han perdut posicions i la greu davallada de vots a Barcelona és la causa de més pes en la devallada general de vots al Principat. Els números canten.
Alguna cosa cal fer. La davallada de vots ha estat general a tots els partits, però cabia esperar que fos proporcional al tamany dels electorats respectius. En aquest sentit, cal dir que l'abstenció ha perjudicat amb més força a Esquerra i IC. En el cas d'Esquerra aquesta abstenció és molt evident a Barcelona.
Caldria preguntar-se pels motius d'aquesta abstenció i en trobarem de molt diversos i generals i també de particulars a cada partit.
De les causes generals n'hi han d'haver dotzenes. Faig la següent reflexió: l'espai electoral català està dividit en dues meitats. La meitat que vota ho fa amb una dispersió ideològica que que encabeix a CDC, UDC, PSC, CpC, Esquerra, IC, EUA, Verds, Cs, PP, CUPs, PxC, vot blanc... Els motius que duen a triar unes sigles determinades també són diverses. Cal suposar que la meitat que no vota ho fa també amb un grau de dispersió ideològica similar, o el que és el mateix, i que ja sabíem: les motivacions de l'abstenció són moltes, igual com ho són les motivacions del vot.
En aquest sentit, les veus que postulen una raó o altre com a motiu principal de l'abstenció haurien de reconèixer que, com a màxim, el millor motiu que és pugui donà només explicarà un 30% del total de l'abstenció. Que no està mal, però que obliga a seguir pensant.
L'abstenció en té moltes de causes. En el cas particular d'ERC cal veure que, no només no s'ha aconseguit motivar a nous votants sinó que no s'ha aconseguit motivar a votants anteriors.
En aquest sentit, la decisió de la Federació de Barcelona de no tornar al govern municipal hauria de ser la primera de les accions orientades a engrescar de nou als antics votants i a la mobilització de votants nous de l'abstenció, si és que això és possible. No és evident quin és el sostre electoral d'Esquerra, però sí que és evident que diumenge passat, la meitat de la gent que va votar ERC a les nacionals que van dur al primer tripartit, es va abstenir.
De totes formes hi ha una aposta estratègica d'Esquerra. Esquerra és independentista i d'esquerres. Una cosa no treu l'altre. Com a comentari adjacent diré que en algun fòrum he sentit a parlar de la irrupció de les CUPs com la demostració que Esquerra ha de ser més independentista. Voldria fer notar que les CUP són per definició, esquerra revolucionària. O sigui, si de cas, amb les CUP ens podríem discutir sobre la via per assolir la independència, però pel que fa l'eix esquerra-dreta, cal dir que les CUP estan clarament ubicades a l'esquerra, allà on Esquerra és socialdemòcrata, les CUP són una amalgama de marxistes, trostkistes, o, en resum, socialisme "fort".
Jo crec que les CUPs, felicitats i benvingudes siguin, ha mobilitzat vot que estava a l'abstenció i que, en algun moment, potser ha estat a Esquerra en préstec, però que la votava com a mal menor.
En aquest sentit, la CUP, allà on es presenta, simplement el que provocarà es que cert vot podia arribar a refugiar-se excepcionalment a Esquerra, ara ja no ho farà. Això, en principi, és una oportunitat per a fer un discurs ideològic més net.
En aquest sentit, trobo que cal tenir uns plantejaments ideològics clars. Aquests missatges transversals a grans espais ideològics que són capaços d'anar del centre a l'extrema esquerra, són, sens dubte, falsos. Algun dia, tant de bo, caldrà pactar amb le CUP i amb altres forces per donar un pas endavant. Per pactar, però, cal saber molt bé on és cadascú.
I amb això tornem a Barcelona. Esquerra és esquerra. La sortida no ha de servir per entregar l'ajuntament a la dreta. La sortida ha de servir per forçar, si de cas, més polítiques d'esquerres a l'ajuntament. Des de l'oposició hauria de ser possible, si és que Trias és tan socialdemòcrata com diu.
la sortida ha de servir per enviar el missatge clar que la tercera via existeix i que la lidera Esquerra.
Serà molt interessant seguir les vicissituds dels regidors d'ERC a l'oposició barcelonina. Es renuncia als recursos que proporciona el govern per, a canvi, deixar clar quin és el propi perfil que ha de ser, forçosament, independentista i socialdemòcrata, i amb una marcada sensibilitat ecològica.
Una idea agafada al vol, que caldria desenvolupar: el tripartit municipal, que d'alguna forma era un dels productes del maragallisme, no ha resistit a l'acabament d'aquesta via, doncs no es pot considerar Hereu un maragallista, encara que, potser, tampoc montil·lià.
En tot cas, si avui ERC surt del govern municipal, s'obre un escenari nou. Els tripartits i les enteses no són quelcom indissoluble. Aquesta constatació ha de servir per recuperar la plasticitat de la política principatina i, espero, per a recuperar de l'abstenció als antics votants que podien pensar que, a Barcelona, Esquerra es subordinava al PSC.
No és el primer cop en els darrers anys que Esquerra renuncia a posicions de poder real per mantenir-se fidel als propis principis.
Espero, però, que se sàpiga transmetre aquests principis de forma clara. Aquesta, però, és una altre batalla.
Jo, personalment, no veuria malament continuar al govern municipal, però, tanmateix, entenc que alguna cosa cal fer.
Les expectatives que s'havien creat a la federació d'Esquerra de Barcelona eren molt altes i no s'han obtingut els resultats esperats, ni molt menys. És un fet objectiu que s'han perdut posicions i la greu davallada de vots a Barcelona és la causa de més pes en la devallada general de vots al Principat. Els números canten.
Alguna cosa cal fer. La davallada de vots ha estat general a tots els partits, però cabia esperar que fos proporcional al tamany dels electorats respectius. En aquest sentit, cal dir que l'abstenció ha perjudicat amb més força a Esquerra i IC. En el cas d'Esquerra aquesta abstenció és molt evident a Barcelona.
Caldria preguntar-se pels motius d'aquesta abstenció i en trobarem de molt diversos i generals i també de particulars a cada partit.
De les causes generals n'hi han d'haver dotzenes. Faig la següent reflexió: l'espai electoral català està dividit en dues meitats. La meitat que vota ho fa amb una dispersió ideològica que que encabeix a CDC, UDC, PSC, CpC, Esquerra, IC, EUA, Verds, Cs, PP, CUPs, PxC, vot blanc... Els motius que duen a triar unes sigles determinades també són diverses. Cal suposar que la meitat que no vota ho fa també amb un grau de dispersió ideològica similar, o el que és el mateix, i que ja sabíem: les motivacions de l'abstenció són moltes, igual com ho són les motivacions del vot.
En aquest sentit, les veus que postulen una raó o altre com a motiu principal de l'abstenció haurien de reconèixer que, com a màxim, el millor motiu que és pugui donà només explicarà un 30% del total de l'abstenció. Que no està mal, però que obliga a seguir pensant.
L'abstenció en té moltes de causes. En el cas particular d'ERC cal veure que, no només no s'ha aconseguit motivar a nous votants sinó que no s'ha aconseguit motivar a votants anteriors.
En aquest sentit, la decisió de la Federació de Barcelona de no tornar al govern municipal hauria de ser la primera de les accions orientades a engrescar de nou als antics votants i a la mobilització de votants nous de l'abstenció, si és que això és possible. No és evident quin és el sostre electoral d'Esquerra, però sí que és evident que diumenge passat, la meitat de la gent que va votar ERC a les nacionals que van dur al primer tripartit, es va abstenir.
De totes formes hi ha una aposta estratègica d'Esquerra. Esquerra és independentista i d'esquerres. Una cosa no treu l'altre. Com a comentari adjacent diré que en algun fòrum he sentit a parlar de la irrupció de les CUPs com la demostració que Esquerra ha de ser més independentista. Voldria fer notar que les CUP són per definició, esquerra revolucionària. O sigui, si de cas, amb les CUP ens podríem discutir sobre la via per assolir la independència, però pel que fa l'eix esquerra-dreta, cal dir que les CUP estan clarament ubicades a l'esquerra, allà on Esquerra és socialdemòcrata, les CUP són una amalgama de marxistes, trostkistes, o, en resum, socialisme "fort".
Jo crec que les CUPs, felicitats i benvingudes siguin, ha mobilitzat vot que estava a l'abstenció i que, en algun moment, potser ha estat a Esquerra en préstec, però que la votava com a mal menor.
En aquest sentit, la CUP, allà on es presenta, simplement el que provocarà es que cert vot podia arribar a refugiar-se excepcionalment a Esquerra, ara ja no ho farà. Això, en principi, és una oportunitat per a fer un discurs ideològic més net.
En aquest sentit, trobo que cal tenir uns plantejaments ideològics clars. Aquests missatges transversals a grans espais ideològics que són capaços d'anar del centre a l'extrema esquerra, són, sens dubte, falsos. Algun dia, tant de bo, caldrà pactar amb le CUP i amb altres forces per donar un pas endavant. Per pactar, però, cal saber molt bé on és cadascú.
I amb això tornem a Barcelona. Esquerra és esquerra. La sortida no ha de servir per entregar l'ajuntament a la dreta. La sortida ha de servir per forçar, si de cas, més polítiques d'esquerres a l'ajuntament. Des de l'oposició hauria de ser possible, si és que Trias és tan socialdemòcrata com diu.
la sortida ha de servir per enviar el missatge clar que la tercera via existeix i que la lidera Esquerra.
Serà molt interessant seguir les vicissituds dels regidors d'ERC a l'oposició barcelonina. Es renuncia als recursos que proporciona el govern per, a canvi, deixar clar quin és el propi perfil que ha de ser, forçosament, independentista i socialdemòcrata, i amb una marcada sensibilitat ecològica.
Una idea agafada al vol, que caldria desenvolupar: el tripartit municipal, que d'alguna forma era un dels productes del maragallisme, no ha resistit a l'acabament d'aquesta via, doncs no es pot considerar Hereu un maragallista, encara que, potser, tampoc montil·lià.
En tot cas, si avui ERC surt del govern municipal, s'obre un escenari nou. Els tripartits i les enteses no són quelcom indissoluble. Aquesta constatació ha de servir per recuperar la plasticitat de la política principatina i, espero, per a recuperar de l'abstenció als antics votants que podien pensar que, a Barcelona, Esquerra es subordinava al PSC.
No és el primer cop en els darrers anys que Esquerra renuncia a posicions de poder real per mantenir-se fidel als propis principis.
Espero, però, que se sàpiga transmetre aquests principis de forma clara. Aquesta, però, és una altre batalla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)