Pàgines

dilluns, 17 de maig del 2010

Nota pública de GEAB 45 - «cop d'Estat de l'Eurozona»

El punt de vista del GEAB és que la reunió de l'ECOFIN del capvespre del diumenge 9 de maig va ser un "cop d'estat" dels països de l'Eurozona per a prendre el control de la UE. I que aquest "cop d'estat" significa la unificació en una sola moneda i un sol deute. Segons LEAP/GEAB aquest moviment marcaran el nou equilibri geopolític mundial.
Pel que fa a nosaltres, aquest moviment tindrà una conseqüència clara: un pla "d'austeritat" molt dur. Ja veurem.

En tot cas, em fa l'efecte que el discurs de LEAP/GEAB ens dona la visió de la jugada des de l'òptica franco-alemanya o, si més no, des de la sensibilitat més europeista dels franco-alemanys. Més "franco" que alemanys.

Just en aquesta visió, més aviat francesa, estaria aquesta percepció de la major "autonomització" de les nacions de la Gran Bretanya com un perill per al Regne Unit. I això em fa pensar que, si en una primera vista, la situació de crisi i quasi suspensió de pagaments suposa un afebliment de l'estat espanyol i obre, doncs, una finestra d'oportunitat per a la independència de Catalunya, el moviment del passat diumenge 9 de maig, el "cop d'estat" del que parla el LEAP contribuiria, en canvi, a estabilitzar l'estat espanyol. Tanmateix, segons el LEAP, el canvi d'escenari que s'ha produït pel que fa a model europeu pot representar una oportunitat per al moviment si no independentista, potser sí per al sobiranista.

En un ordre diferent: és molt divertit com aquesta gent del LEAP/GEAB es refereixen als polítics i alts càrrecs francesos. Jo crec només algú que és trés fières d'être français pot dir una cosa com: "no és perquè sigui un francès que ho diu públicament [...] que sigui necessàriament fals".


Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual.




Nota pública de GEAB N°45 (17 de maig de 2010)


Crisi sistèmica global - del «cop d'Estat de l'Eurozona» al tràgic aïllament del Regne Unit, la desarticulació geopolítica mundial accelera el seu ritme

Com ho anticipava el LEAP/E2020 als GEABs 40 (desembre de 2009) i 42 (febrer de 2010) la primavera boreal d'aquest any és clarament un punt d'inflexió de la crisi sistèmica global, caracteritzada per un fort increment dels dèficits en una dimensió insostenible (vegi's GEAB 39, novembre de 2009) i la inexistència de la tan anunciada recuperació (vegi's GEAB 37, setembre de 2009). Les dramàtiques conseqüències socials i polítiques d'aquests canvis també reflecteixen clarament l'inici del procés de desarticulació geopolítica mundial, com ho anticipavem al GEAB 32 (febrer de 2009). Finalment, les recents decisions que han pres els líders de l'Eurozona confirmen les anticipacions del LEAP/E2020, contràries al discurs dominant dels últims mesos, de què no solament l'Euro no «explotaria» degut al problema grec sinó que al contrari l'Eurozona es reforçaria en aquesta etapa de la crisi (1). Fins i tot es pot estimar que després de la decisió de l'Eurozona, una espècie de «cop d'estat» amb el suport de Suècia i Polònia, de crear aquest ampli dispositiu de protecció dels interessos dels 26 estats membres de l'UE (2), la situació geopolítica a Europa ha canviat radicalment. però com la situació va en contra dels prejudicis que conformen la visió del món de la majoria dels mitjans de comunicació i dels operadors, a aquests els prendrà alguns mesos descobrir què més enllà de l'aparença d'una decisió pressupostari-financera purament europea, es tracta d'una ruptura geopolítica d'impacte mundial.



Creixement actual dels deutes nacionals d'EUA, Regne Unit, Eurolàndia i Japó (en verd: % del deute respecte al PIB, en vermell: augment previst del deute per a 2009 i 2010; en groc: deutes d'Alemanya) - Font: Comissió europea, 2010

Creixement actual dels deutes nacionals d'EUA, Regne Unit, Eurolandia i Japó (en verd: % del deute respecte al PBI, en vermell: augment previst del deute per a 2009 i 2010; en groc: deutes d'Alemanya) - Font: Comissió europea, 2010



Cop d'estat de l'Eurozona a Brussel·les: els Estats fundadors de l'UE estan recuperant el control

En aquest GEAB 45 analitzem detalladament les nombroses conseqüències per als europeus i el món del que podríem anomenar el «cop d'estat » de l'Eurozona al si de l'UE; enmig de l'agreujament de la crisi, de fet, els setze han pres el control de les palanques de l'UE, construint noves eines que no deixen cap altra opció que no sigui acompanyar-los o aïllar-se perillosament. Deu dels onze Estats membres han decidit acompanyar, igual com dos dels més importants d'ells, Suècia i Polònia, que han decidit participar activament al dispositiu implementat per l'Eurozona (els altres vuit estan negociant en l'actualitat l'entrada a l'Eurozona com Estònia a partir de 2011 (3), altres com Letònia, Hongria, Rumania estan sent assistits directament per l'Eurozona). Aquesta és una (r)evolució que explícitament el nostre equip havia estat anticipant des de fa més de tres anys i que fins i tot recentment havia assenyalat que hauríem d'esperar una ràpida evolució de la posició de l'Eurozona després que finalitzaran les eleccions regionals a Alemanya i les últimes eleccions generals britàniques. Tanmateix, no s'imaginava que seria en poques hores, ni tampoc amb tal audàcia quantitativa (la quantitat de 750 miliards d'EUR, o 1000 miliards d'USD) i qualitativa (presa de control de l'UE per l'Eurozona (4) i l'avenç respecte a la integració econòmica- financera).

El cert és que sense saber-lo i sense que se'ls hagués demanat la seva opinió, aproximadament 440 milions d'europeus es troben entrant a un nou país, Eurolàndia; alguns ja comparteixen la moneda, l'Euro, i des d'ara tots comparteixen el deute i els mitjans comuns per superar els importants problemes que imposa el context de la crisi sistèmica global. Les decisions pressupostàries i financeres preses en la Cimera de cap de setmana del 8 de maig, en resposta a la crisi del deute públic europeu, pot avaluar-se de forma diferent segons l'anàlisi que es faci de la crisi i les seves causes. El LEAP/E2020 exposa la seva pròpia anàlisi en aquest GEAB 45. Però el que ja no és discutible és que el que ha ocorregut és una ruptura substancial de la governança d'Europa. Ha sorgit, de sobte, un govern col·lectiu continental; irònicament això va ocórrer exactament a 65 anys de finalitzada la Segona Guerra Mundial, celebrada amb gran pompa a Moscou el mateix dia (5) i hora de la celebració de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, l'avantpassat comú de l'UE i l'Eurozona. Aquesta simultaneïtat no és una coincidència (6), marca una fita en la desarticulació geopolítica mundial i la reconstitució de nous equilibris globals. Sota la pressió dels esdeveniments desencadenats per la crisi, l'Eurozona ha començat a independitzar-se del món anglosaxó als mercats financers del qual continuen sent la seva expressió. Els 750 mil millions d'euros i aquesta nova governança europea (dels 26) constitueixen també la implementació d'un mur contra les futures tempestes generades per l'insostenible deute d'Occident, que afectarà al Regne Unit i posteriorment als Estats Units (vegi's GEAB 44 creant un desordre del qual la «crisi grega» n'haurà estat un petit avenç.



El FME privarà a curt termini a l'FMI del 50% de la seva principal contribució: la dels europeus

A propòsit d'això, el LEAP/E2020 desitja recordar una veritat que la immensa majoria dels mitjans de comunicació ignoren des de fa diverses setmanes: contràriament al discurs dominant, l'FMI és, en primer lloc i per sobre de tot, diner europeu. En efecte, un dòlar de cada tres de l'FMI és aportat pels europeus, contra només un de cada sis per Estats Units (la seva part ha estat dividida per dos en 50 anys); i una de les conseqüències de les decisions europees d'aquests últims dies, és que això no persistirà per gaire temps més. El nostre equip està convençut que d'aquí a tres anys, a tot tardar, arribarà el moment d'establir el Fons Monetari Europeu amb els fons d'intervenció creat el 8 i 9 de maig de 2010; Es pot estimar des d'ara que aquesta reducció de la contribució europea (excloent a UK) serà d'almenys del 50%, això li permetrà al FMI tornar-se més global re-equilibrant automàticament la participació del BRIC, i obligant, de passada, a EUA a abandonar el seu dret de veto (7); però també contribuirà a marginar-lo fortament ja que Àsia ja va crear el seu propi fons d'emergència. Aquest exemple il·lustra com les decisions europees de principis de maig de 2010 són generadores de canvis geopolítics a gran escala en els pròxims anys. És d'altra banda probable que la immensa majoria dels responsables embolicats en el «cop d'estat de l'Eurozona» no percebin clarament les conseqüències de les seves decisions. Però, que potser algú ha dit mai que la Història fos escrita, principalment, pels qui comprenien el que feien?



Evolució de les contribucions al FMI per països/zones (1948-2001) - Font: FMI / Banc Nacional de Dinamarca -2001

Evolució de les contribucions al FMI per països/zones (1948-2001) - Font: FMI / Banc Nacional de Dinamarca -2001


El Regne Unit: ara, enfronta aïllat una crisi històrica

Una de les causes i, alhora, de les conseqüències d'aquesta evolució, és la completa marginació del Regne Unit. El seu accelerat debilitament des que comencés la crisi, concomitant al del seu padrí nord-americà, va crear la possibilitat d'una presa completa i sense concessions de la marxa del projecte europeu pels Continentals. I aquesta pèrdua d'influència al seu torn reforça la marginació de la Gran Bretanya, perquèles elits britàniques es troben entrampades en la seva negació de la realitat de la que també fan partícep al seu poble. Cap dels seus partits, en aquesta fase, ni els Liberal-demòcrates encara que siguin més lúcids que les altres forces polítiques del regne, poden pretendre revertir dècades de discursos acusant a Europa de tots els mals i assignant a l'euro totes les tares. Fins i tot si els seus líders percebessin la bogeria de l'estratègia d'aïllar a la Gran Bretanya cada dia una mica més mentre la crisi global passa al següent nivell, es toparien amb l'euro-escepticisme públic que han alimentat durant els anys anteriors. La ironia de la història ha estat manifestament present durant aquest cap de setmana històric de 8/9 maig de 2010, en negar-se a associar-se a les mesures defensives i protectores comunes de l'Eurozona, les elits britàniques es van negar a agafar la corda de salvament que per última vegada passa al seu abast (8). El continent europeu ara es limitarà, simplement, a veure'ls com tracten de trobar els 200 mil millions d'euros que el seu país necessita per equilibrar el pressupost d'aquest any (9). Si els líders londinencs creuen que els especuladors de la City de Londres tindran algun remordiment en trencar la lliura i vendre Gilts és que no entenen l'essència de la globalització financera (10), ni han consultat les nacionalitats d'aquests operadors (11). Entre Wall Street que farà qualsevol cosa per atreure el capital mundial (només és necessari preguntar a la plaça Suïssa que en pensa de la guerra que lliuren els centres financers mundials); Washington que s'esforça per aspirar tots els estalvis globals que pot i amb un continent europeu que ja s'ha col·locat sota la protecció d'una moneda i un deute comú, el joc ja està plantejat. Encara estem en l'etapa del drama, ja que els principals actors anglesos encara no han comprès la trampa en la que han caigut; dins d'algunes setmanes, passarem a l'etapa de tragèdia britànica perquè, durant l'estiu boreal, tot el Regne Unit haurà reconegut la trampa històrica en la qual el país s'ha col·locat tot sol.

Així, al mateix temps que Eurolandia emergeix a Brussel·les, el Regne Unit es debat amb un Parlament indecís, que l'obliga a passar per un govern de coalició que no coneix des de 1945 i que el conduirà a noves eleccions a finals de 2010.



Les elits i el poble britànic en dificultats obligats a «pensar l'impensable»

Malgrat el que diuen els protagonistes de la coalició que s'ha instal·lat al capdavant del Regne Unit, el LEAP/E2020 estima molt poc probable que aquesta aliança pugui durar més d'uns quants mesos. L'estructura molt dispar dels dos partits que la constitueixen (tant els Conservadors com els Liberals estan profundament dividits en molts temes), combinada amb les decisions impopulars que hauran de prendre, condueixen directament als partit de la coalició a crisis internes i per tant a un col·lapse del govern. Els Conservadors a propòsit juguen aquesta carta perquè, a diferència dels Liberal-Demòcrates, tenen els mitjans financers per a permetre's una nova campanya a finals de 2010 (12). Però, l'escull subjacent més perillós és d'ordre intel·lectual: per evitar la tragèdia anunciada, el Regne Unit tindrà que «pensar l'impensable» reconsiderar les seves profundes conviccions sobre la seva identitat insular, la seva «naturalesa» transatlàntica, la seva relació amb un continent en procés de plena integració, després de segles de pensar el continent en funció de divisió. Tanmateix la problemàtica és simple: si el Regne Unit sempre ha considerat que el seu poder depenia de la divisió del continent europeu, llavors amb tota lògica, en vista del desenvolupament dels esdeveniments, ha de reconèixer que a partir d'ara s'encamina cap a la impotència... i ha de treure també les conclusions per donar un «salt quàntic». Encara que Nick Clegg semblés equipat intel·lectualment aquest salt, ni els Conservadors de David Cameron, ni l'elit britànica en el seu conjunt no semblen encara madurs. En aquest cas, la Gran Bretanya haurà de, lamentablement, passar per l'etapa de «tragèdia» (13).

De tota manera, aquest cap de setmana del 8/9 de maig de 2010 Europa perd moltes de les seves arrels vinculades amb la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències (14). D'altra banda, és una de les característiques de la crisi sistèmica global tal com ho va anunciar el LEAP/E2020 en el GEAB 2 de febrer de 2006: es posa «fi a Occident tal com se'l coneix des del 1945».

Una altra d'aquestes característiques és la pujada del preu de l'or (en particular en relació amb el dòlar), davant el creixent temor a totes les monedes fiduciàries (veure a GEAB 41, gener de 2010 (15)); perquè mentre que tot el món parlava de l'evolució de l'euro en relació al dòlar, aquest últim roman en els seus nivells històrics més baixos quan és mesurat respecte als seus principals socis comercials (veure el gràfic que segueix), signe de la debilitat estructural de la divisa nord-americana. En els pròxims mesos, com ho anticipava el GEAB, l'euro trobarà el seu nivell d'equilibri de mitjà termini, per sobre d'1,45 dòlars / 1 euro.

En aquest número, abans de presentar les recomanacions en el concernent a les divises, a la Borsa i a l'or, el LEAP/E2020 analitza més detalladament la pseudorecuperació nord-americana que essencialment és una vasta operació de comunicació que en l'intern busca reiniciar el consum de les unitats familiars (tasca ja impossible) i en l'extern evitar la bogeria dels creditors estrangers (el màxim que serà possible guanyar és alguns trimestres). Els Estats Units pretenen així poder escapar d'una brutal cura d'austeritat, com altres països occidentals quan la recuperació és un «abandonament» o una «unrecovery» com el titula amb humor Michael Panzner en un article exemplar publicat el 27/04/2010 a Seeking Alpha.


Evolució de l'Índex Dòlar referenciat als principals socis comercials, i de l'índex de les alces i baixades acumulades pel dòlar respecte les vuit divises principals - Font : BCA Research, Bloomberg, JP Morgan Chase, 04/2010

Evolució de l'Índex Dòlar referenciat als principals socis comercials, i de l'índex de les alces i baixades acumulades pel dòlar respecte les vuit divises principals - Font : BCA Research, Bloomberg, JP Morgan Chase, 04/2010


--------
Notes:

(1) La debilitat, molt relativa, de l'euro respecte el dòlar constitueix un enorme avantatge competitiu per a les exportacions de l'Eurozona i, al contrari, un desavantatge per als intents nord-americans de reduir el dèficit comercial del seu país, d'altra banda el dèficit comercial d'EUA ha augmentat el març de 2010. En els pròxims mesos aquest deteriorament s'accentuarà. Font: AP/NDTV, 12/05/2010

(2) El Regne Unit està, de fet, col·locat fora d'aquesta protecció. Per al nostre equip, és una etapa més que aquest país ha de passar en el camí a la crisi històrica en la qual es debatrà, tot sol, a partir de l'estiu boreal de 2010. Fins i tot el Financial Times es va fer eco d'aquest creixent risc. Si féssim una comparació amb la crisi del sistema bancari de 2008, el Regne Unit s'assembla cada vegada més a Lehman Brothers, pilar d'un sistema que es nega a confessar-se que un operador tan central pugui estar també perillosament debilitat i que acabi per provocar l'enfonsament del sistema mateix. Per a portar l'analogia un pas més enllà: ens preguntem: qui exercirà el paper d'AIG en les pròximes setmanes i mesos? Font: CNBC, 11/05/2010

(3) Es el juliol de 2010 que la resolució definitiva serà presa. Font: France24, 12/05/2010

(4) El 9 de maig de 2010, els 27 ministres de Finances de l'UE van ser convocats per recolzar les decisions de la Cimera de l'Eurozona, on setze Caps d'Estat i el Govern de l'Eurozona s'havien reunit en la vigília, ja que, altrament, l'Eurozona actuaria sola, conseqüentment deixaria els onze països restants desproveïts de protecció davant de la crisi financera. Només el Regne Unit, sacsejat per la seva crisi política, s'ha negat al «diktat», però sense poder oposar-se a ell com hagués pogut fer-ho fa amb prou feines un any, abans que la seva influència comencés a esfondrar-se.

(5) Font: RFI, 09/05/2010

(6) No és que Moscou tingués cap cosa per veure amb les decisions adoptades a Brussel·les els dies 8 i 9 de maig

(7) Font: Bretton Woods Project, 19/03/2008

(8) Referent a això, el LEAP/E2020 voldria retorçar el clatell a la fàbula monetària que circula pels mitjans de comunicació econòmics i repetida a cor per la immensa majoria dels economistes: el fet de poder devaluar la seva moneda a «voluntat» no és en absolut ni un factor d'independència, ni un instrument constructiu de sortida de crisi; molt al contrari. D'una banda, aquestes devaluacions són imposades pels «mercats», és a dir per les forces exteriors al país i l'última preocupació de les quals és l'interès del poble afectat per la devaluació; d'altra banda, aquestes devaluacions condueixen inevitablement a un empobriment del país i a la seva dependència creixent davant als seus socis amb divises més fortes que, en un sistema de lliure circulació dels capitals, poden comprar las «joies de família» del país amb poca despesa. El procés en curs a l'Eurozona, que en efecte imposa difícils plans d'austeritat, és emprès en un marc col·lectiu amb l'objectiu de permetre als Estats afectats restablir les sanes finances públiques preservant els grans equilibris del model socioeconòmic europeu. Davant l'Eurozona, el FMI és només un actor secundari i és només per aportar una mica de peritatge tècnic i algunes desenes de milers de millions d'euros de complement: desenes de milers de millions que són una part molt modesta de la gruixuda contribució dels europeus a l'FMI el 2010: més de 30% del total, contra amb prou feines poc més del 15 % pels Estats Units.

(9) I això no és perquè sigui un francès que ho diu públicament, Jean-Pierre Jouyet, el president de l'Autoritat francesa dels Mercats Financers, i antic ministre dels Assumptes europeus, que sigui necessàriament fals. Font: Le Figaro, 11/05/2010

(10) Com destaca molt precisament Paul Mason al seu article publicat en la BBC l'11/05/2010, les reaccions dels mercats afectaran al Regne Unit i en matèria de bons, a diferència de les accions la mida dels operadors pot marcar tota la diferència.

(11) Serà molt interessant seguir el conflicte de la City amb la coalició en el poder a Londres, que manifesta la seva intenció de dividir els grans bancs britànics d'aquí a un any. Font: Telegraph, 12/05/2010

(12) Font: DailyMail, 04/05/2010

(13) I sense tenir en compte l'emergència creixent de la «qüestió anglesa» dins d'un regne cada vegada més desunit arran de les successives «descentralitzacions» que autonomitza cada vegada més a Escòcia, Gal·les i Ulster. Sobre això llegir el molt interessant article de Tim Luckhurst publicat el 09/05/2010 a The Independent.

(14) I fins i tot més enllà que David Cameron (43 anys) sigui el Primer Ministre més jove britànic des de fa 200 anys i George Osborne (38 anys) el més jove Ministre d'Hisenda des de fa 125 anys. Amb això n'hi haurà prou? Res no és menys cert ja que els lectors del GEAB saben que considerem que la crisi posa en entredit un ordre del món establert fa prop de quatre cent anys, instituint la City londinenca com a centre financer mundial. Potser serà necessari anar a buscar qualitats de lideratge desconegudes per als britànics des de fa més de quatre cent anys? Font: Telegraph, 12/05/2010

(15) Signe dels temps, l'Emirates Palace, l'hotel més luxós d'Abu Dhabi, acaba de posar en marxa el primer caixer automàtic de mini barres d'or, en lloc dels caixers automàtics tradicionals. Font: CNBC, 13/05/2010

dilluns, 17 de maig de 2010