Pàgines

dissabte, 19 de juliol del 2008

Vida i destí (i II) - 14/07/2008

Apunt bloc - 14/07/2008

Avui he acabat la lectura de"Vida i destí". Una crítica contundent a l'autoritarisme. Una lloa a la llibertat de l'individu i la defensa del dret al lliure pensament enfront el poder de l'estat.

La referència a "Guerra i pau" apareix sovint. Crec que el llibre és un homenatge a l'obra de Tolstoi. Tolstoi també és referenciat sovint, no només com geni literari, sinó també en la seva vessant filosòfica-religiosa. Justament en un capítol, Grossman fa l'acarament entre un ideòleg nazi i un bolxevic stalinista. El nazi prova de demostrar al bolxevic que l'estat nazi i l'estat soviètic no són més que les dues cares de la mateixa moneda, i que en ambdós casos, és l'individu feble, el que no segueix els dictats de l'estat i no n'és intèrpret o encarnació, el que uns i altres proven d'anihilar. El personatge que representa a aquest individu dèbil és un vell ''tolstoista" que escriu que la bondat humana, la que neix de forma espontània, sense cap altre motivació, és més forta que els estats que l'ofeguen.
En tot cas, Tolstoi és una referència necessària, no només per a copsar "Vida i destí'', sinó també per copsar l'anima russa.

Tanmateix, aquesta bondat es veu perseguida i anorreada. És brutal la seqüència de capítols que corresponen al viatge en tren dels presoners jueus fins la mateixa sala de ''dutxes'' on són assassinats. Llegir aquets capítols ens fa partícips d'alguna forma de l'agonia de les víctimes. En acabar la lectura dius"jo vaig morir a Auschwitz".

Però''Vida i destí" és molt més que això. La seva denúncia i descripció abasta les esferes paral.lels que es dibuixen: els soldats i els civils que lluiten i estan atrapats en la batalla i els dos estats omnipotents que aboquen acer i sang de forma despietada i inhumana. La descripció de la relació entre aquestes dues esferes i com certs individus esdevenen l'encarnació de l'estat i d'altres, víctimes.

Malgrat ser un llibre centrat en la batallà d'Stalingrad és un llibre que ens adverteix avui. L'autoritarisme del poder es manifesta avui també. Avui va més enllà dels estats i avui és més subtil que l'adoctrinament polític.

No, avui hi ha "llibertat" i tenim ''democràcia'', però es tanquen les fronteres i tenim una directiva de retorn i anem a les 65 hores quant encara sentim l'eco de la promesa de les 35.

I avui tenim "pau'' malgrat la dotzena de conflictes armats arreu del món i la seixantena de conflictes de "baixa intensitat" que esquitxen el mapa.

Per no parlar dels treballs precaris, o dels obrers morts en accidents laborals.
Per no parlar tampoc de tantes i tantes injustícies.

Avui podem "denunciar'' fins i tot a mitjans oficials totes les injustícies, i el poder ens diu "veieu? Sou lliures!''

Però, demanem-nos, no estem parlant, en realitat, d'una forma de submissió? No hi ha, en el fons, la por a perdre, a no tenir? A ser exclosos de la nació dels "consumidors''?

No és aquesta la nova cadena del poder?