Pàgines

dimarts, 29 de maig del 2007

Abstenció

Vaig estar d'apoderat d'Esquerra al meu col·legi electoral. A diferència d'altres cops, però, la jornada em va deixar mal cos. Els resultats del País Valencià han estat molt descoratjadors. Els de Balears tampoc són com per tirar cohets, tot i que millors. Al Principat Esquerra ha comptabilitzat una baixada sensible en número de vots. Malgrat el descens, però, més de tres cents nous regidors d'Esquerra han estat triats pels seus veïns per a representar-los en llurs ajuntaments. En total, més de 1500 regidors d'Esquerra estaran als ajuntaments; en molts casos formant part de governs municipals.
Moltes felicitats per haver estat capaços de generar confiança. Els desitjo sort i que puguin dur a terme una bona tasca. Que recordin que estan al servei dels seus veïns i compatriotes.
Aquest mateix desig és extensible a tots els regidors de tots els partits que s'han presentat. Els felicito a tots ells. Ara han de ser dignes de la confiança rebuda.
Malgrat tot, crec que cal estar amoïnat. No pot ser que a les municipals la participació amb prou feines sigui del 50%. Això és terrible. Avui el poble està dividit com mai no ho havia estat. Dividit entre els que voten i els que no voten. No és una circumstància menor, al meu parer.
El diumenge al vespre sentia enveja pels resultats del PP a Madrid i País Valencià. Amb participacions més altes que al Principat, el PP ha obtingut unes majories rotundes. Com les que havia obtingut el president Pujol als seus millors moments.
No podia deixar de sentir enveja i pensava que tant Madrid com el País Valencià, agradarà o no agradarà, el PP ha aconseguit sumar i il·lusionar al gruix de les respectives ciutadanies. No cometré l'error de negar una evidència. Al País Valencià hi ha un majoria àmplia de compatriotes que aprova i aplaudeix les polítiques de Camps. És així per malament que em soni. L'enveja em venia de l'eufòria dels simpatitzants. Aquella gent estaven contents i il·lusionats, se sentien units i confiats.
En canvi, a la nit del 27, a les seus dels partits del Principat les cares eres de contenció, de "podria haver estat pitjor", o, directament, de pomes agres. Ningú podia sentir-se satisfet, perquè tothom -excepció feta de les CUPs, i de la PxC (Mare de Déu Senyor!)- ha perdut la confiança de desenes de milers de votants.
Alguns periodistes comentaven que per primer cop ningú deia que havia guanyat. Trias reconeixia que havia perdut, i Carod, que no s'havia guanyat. La Mayol parlava de mals resultats. Només el PSC s'atrevia a dir, però amb la boca petita i la por al cos, que havien guanyat.
Potser, ara que ningú ha guanyat, per als candidats és el moment de ser humils i reconèixer que no es tracta de guanyar o perdre sinó de ser dipositaris d'una confiança i d'una representativitat, i que és un préstec amb interessos, no un xec en blanc.
Un préstec dels que vam anar a votar. I aquest préstec cada cop és més petit. És un préstec que elecció rera elecció ha anat minvant. Ahir la meitat del cos electoral simplement no va anar a votar. Uns 90000 dels que van anar a votar, la sisena força al Principat, van fer-ho en blanc.
Només un suïcida pot pensar que el desastre de l'abstenció no va amb ell o, pitjor encara, utilitzar l'abstenció com a arma política. Algunes veus, però, ja van en aquesta direcció. S'han tornat bojos?
És molt greu. El poble no confia en les seves institucions i ni els ajuntaments se n'escapen d'aquest desastre. Les institucions es veuen deslegitimades pel poble que no se les creu.
La llengua, les institucions i l'associacionisme són fonamentals. Les institucions són, però, encara més fonamentals per la seva missió de representació interna i externa i per que són els mitjans per a regular, defensar i promoure drets, deures, serveis, territori, país i identitat.
Una abstenció com la del 27/M és la pitjor notícia per a les institucions. No és quelcom de puntual, ja en són uns quants els processos electorals amb abstencions rècord.
La pervivència de les institucions a l'exili va ser molts cops una tasca personal de patriotes que hi van consagrar la seva vida. Aquests patriotes, però sentien que hi havia un poble, a l'altra banda de l'oceà, o al sud dels Pirineus que els esperava i, certament, aquest era el cas. La institució potser només era, físicament, un despatxet a un pis de París. La institució era, sobretot, una voluntat, una esperança, un poble resistent, un poble vençut per les armes, però no en l'esperit.
L'abstenció és el símptoma, no la causa. És el símptoma que alguna cosa greu passa, que potser darrera els despatxos de les grans conselleries, de les seus de les diputacions, dels salons dels ajuntaments hi batega, cada cop amb menys força i defallint, la voluntat i l'esperança del poble.
D'aquest defalliment en el pols del poble tots -institucions, partits, associacions, compatriotes- ens n'hem de fer responsables. N'estic convençut.
No podem ser ciutadans i prou. Hem de ser poble. És el que marca la diferència entre ser cívic i respectuós amb les lleis, d'una banda, i ser capaç, a més, de preocupar-se pels demés i sentir la comunitat de valors fonamentals amb els veïns del barri, del poble, i de l'altra punta del país. És la diferència entre ser, només, ciutadans i ser, a més, compatriotes.
Ens cal recuperar el batec fort dels pobles vius.