Miquel Calçada a l'Implicats de VilawebTV

Per a molts "indepes", el Miquel Calçada és un referent. Dins la sèrie "Implicats",  el VilawebTV han penjat aquesta xerrada amb Miquel Calçada. I a mi, em feia molta il·lusió penjar-la també al bloc.

Jo també penso que ara, avui, per accedir a la independència, ja cal molt poc. Un click.

El que cal és estar-ne atents a quan es produeixi, o forçar-lo, i aprofitar-lo decididament quan aquest click s'esdevingui.

En aquest enllaç podreu trobar l'Implicats amb Miquel Calçada i l'entrevista, escrita, que li han fet a Vilaweb.

I, per cert, Implicats és un programa de TV per Internet, que a dia d'avui és l'única forma que tenen al País Valencià de veure TV en català feta al Principat.

Convé recordar-ho, avui que a Castelló milers de manifestants s'han mobilitzat per a reclamar aquesta cosa -tan extraordinàriament subversiva, sembla-  que és poder veure TV3 al País Valencià.

Vet aquí la xerrada:

Reforma laboral

Reial decret de reforma laboral. Aquesta reforma apunta directament al grup de treballadors amb contracte indefinit, amb, diguem,  més de 10 anys al mateix lloc de treball. Tota aquesta gent han vist, de cop, que la  protecció que representava la indemnització ha desaparegut. Seguirà sent més car fer-los fora que al treballador equivalent amb contracte temporal. Però el preu de fer-los fora ara és molt més barat. Molt més assequible i amortitzable.

Per no parlar de com els contractes queden en paper mullat. Els empresaris podran fer i desfer, baixar salaris, canviar els horaris de treball... gairebé a voluntat. Ho expliquen a uns quants llocs. Per exemple a aquest pàgina d'ERC.

Tanmateix, acceptem que alguna mena de reforma laboral podia ser necessària per permetre a les empreses a afrontar la crisi. En aquesta altre pàgina del Gurusblog aporten algunes raons.

Popularment s'accepta  que si les empreses poden superar la crisi, aleshores contractaran gent.

Però és fals. Les empreses només contractaran si els cal gent.  Si no els cal gent, no contractaran. Si els sobra gent, la faran fora. Si els cal gent, la contractaran a un preu més baix.

Aquesta reforma laboral permetrà que les empreses acomiadin els treballadors "cars" i es treguin de sobre despeses laborals.  Això farà que algunes empreses siguin viables. Evidentment, no es crearan llocs de treball nous. La teoria sembla ser que és que, d'aquesta forma, no es perdran tants llocs de treball com si no s'hagués fet la reforma.

No cal ser gaire llest per veure això. De fet, els mateixos que han perpetrat la reforma ho reconeixen a mitges.

No es crea treball per decret i no apareix d'un dia per l'altre un sector econòmic que pugui ocupar a tres milions de treballadors a tot l'estat. Això no passarà. Ni en un dia ni amb quatre anys.

Formació, innovació i inversió són el brou de cultiu de nous sectors econòmics. Però els joves més formats estan emigrant. Amb ells marxa també la innovació. De la inversió i del capital més val no parlar-ne. Algú ha demanat un crèdit últimament? jo tampoc perdo el temps intentant-ho.

La reforma era prou dura com per provocar alguna reacció. La reacció de CCOO i UGT serà una manifestació el proper diumenge.

Potser m'equivoco, però dubto bastant que milers, potser milions, de treballadors irats marxin en manifestació a ocupar Parlaments, Delegacions del Govern, Palaus de la Generalitat, de la Moncloa i de la Zarzuela... Sospito, digues-me endeví, que això no passarà.

I potser tampoc caldria (potser), però potser que una vaga general sí que estava justificada en aquest cas, i més d'una. Però CCOO i UGT han decidit que esperaran, sembla que a la tardor, per a convocar la vaga. Fabulós.

És el que passa quan hom confon el concepte de "Sindicat" amb el d'"Empresa semi-pública que presta serveis d'assessoria jurídica laboral i de formació i que té capacitat per signar EROS en nom (en nom?) dels treballadors". Per a properes ocasions, doncs, procurarem no fer servir el mot "sindicats" per a referir-nos a CCOO i UGT.

Em consta que sindicats més mereixedors d'aquest nom estan demanant als seus afiliats que participin a  manifestacions el proper 19 i que s'ajuntin en blocs diferenciats amb els seus propis símbols i els seus propis eslògans, i que cridin a CCOO i UGT que "el que cal, una vaga general". Molt bé, d'acord.  Però mirin, sospito que aquesta crida no serà escoltada.

Encara és molt aviat per avaluar els efectes d'aquesta nova reforma laboral. Ara bé, l'experiència de la darrera reforma, la que va provocar la Vaga General del 29/09/2010 és que l'atur no ha parat de créixer i l'economia no ha parat d'ensorrar-se. Perquè aquest cop hauria de ser diferent? ¿perquè aquest cop -amb una reforma molt més "agressiva", citant paraules textuals- no hauria de ser molt pitjor?

D'aquí a la tardor pot haver passat de tot. Probablement veurem un increment de l'atur aprofitant la reforma, una baixada generalitzada de salaris i, segurament,  estarem enmig de la recessió econòmica. Estem a febrer i ja gairebé podem afirmar que aquest any serà més dur que el passat.

Agafin-se fort que venen corbes.

Garzón condemnat

Garzón, condemnat a onze anys d'inhabilitació. El pitjor de tot és que, segurament, la condemna és legalment impecable. No es poden ordenar escoltes entre uns encausats i els seus advocats.

Com és que Garzón va ordenar aquestes escoltes? qui em dona garanties que aquesta no és una pràctica més comú que no ens pensem?

Garzón no és, en cap cas, sant de la meva devoció. En aquest article de La Haine en donen una visió "alternativa" del jutge, que crec que cal llegir.

Una altre cosa és que, efectivament, n'hi han uns que són al carrer, legalment declarats innocents, purs i blancs com querubins; i, en canvi, ell, que es pensava ser el superman de la justícia, aspirant al Nobel de la Pau, acaba de ser condemnat.

Tampoc ens hauria d'estranyar, oi? ben mirat, al tribunal constitucional, els jutges els posa a dit el PPSOE. Visca la separació de poders. I igual que et poso, et trec. I si em toques molt les pilotes, et condemno.

Però no patiu pel Baltasar. Ara té una oportunitat d'or per escriure aquell llibre en que ho explicarà tot. O potser per fer de tertulià a teles i ràdios. Ves a saber. A les males, si les coses definitivament se li torcen, sempre podria entrar a la casa del Gran Hermano. Mediàtic ell.

Nadal i la reforma laboral.

Fa una bona estona que estan parlant a les notícies de l'afer dels guinyols francesos. Un atac en tota regla, es veu. Una casus belli que galvanitzarà el país enfront de l'agressió gavatxa. Es tracta d'això, no?

Suposo que es tracta d'això. Si no, no m'ho explico. Fins i tot l'ambaixada francesa ha emès una mena de disculpa per aquesta ofensa nacional.

Doncs serà que jo soc un antipatriota, (de fet, ho soc, si més no, un antipatriota espanyol) però em sembla que perdre més de mig microsegon en un acudit d'un programa d'humor no treu cap a res. Sobretot quan no costa gaire trobar en la TVE uns quants programes que poden ser força ofensius amb el que és estranger i tancadament nacionalistes amb el que és l'espanya profunda, posem per exemple, el programa del Mota.

I que jo sàpiga, ni França ni Alemanya han envaït Espanya per venjar les "ofenses" d'aquest programa d'humor. De fet, Alemanya no ha envaït Itàlia malgrat que el poeta del Berlusconi qualifiqués a l'Àngela Merkel com un "cul infollable". Tot i que, potser alguna cosa sí que va tenir a veure aquest simpàtic comentari en que avui Berlusconi ja no sigui il capo di capi a la bella Itàlia. Ah, que maldestre, Silvio! encara que ho creguis, això no és diu, home!

En fi, suposo que estant com estem, a escasses hores de conèixer els secrets d'una reforma laboral, la primera de l'era Rajoy, més val tenir al personal distret amb alguna cosa. No hi ha res millor que l'enemic exterior. I els gavatxos sempre han estat uns enemics molt a ma.  Ser un afrancesat ha estat sempre un insult. I si a sobre la víctima de la perfídia gala és un heroi nacional, esportista, guapot, i del Madrid, com el Rafa Nadal, ni t'ho dic.

Una maniobra de distracció? Una demostració més del grau d'imbecil·litat, i vostès perdonin, nacional? ves a saber.

Crec que al Mariano la jugada li sortirà bé. La CEOE i els sindicats no es van posar d'acord i ara serà ell tot solet el que perpetrarà la reforma. Una reforma agressiva, diuen.

Una reforma agressiva. Quina serà la reacció de la societat? vaga general? com tem el mateix Mariano, o, pel contrari, una acceptació resignada?

Qui ho sap. Tanmateix, se li podrà perdonar tot si l'honor de Rafa -y de España ¡coño!- queda salvat.

Quines coses! Un exemple de llibre de com el nacionalisme serveix per a distreure la classe treballadora  dels seus objectius de classe. Si ja et dic jo que Mariano ha llegit Lenin.

Vaga general a Grècia. La primera de 2012.

Avui, a Grècia tornaven a fer vaga general. 

Segons els sindicats grecs, la participació ha estat entre el 80% i el 90% dels treballadors. És la primera vaga general a Grècia d'enguany.  El 2010 van fer 10 vagues generals. El 2011, en van fer 7.

Serveixen per a alguna cosa les protestes? Potser un aplaçament? potser definitiu?

Resultarà increïble si el govern grec fa cas omís d'aquesta protesta. Ara bé, acceptem que és possible que, finalment, el govern grec (l'empresa Estat Grec S.A.)  imposi a tots els treballadors del país, del sector públic i del privat, una retallada del salari mínim del 20% -sí, ho heu llegit bé- entre d'altres mesures d'"austeritat".

Mesures que han provocat més atur. Que han acabat d'ensorrar l'economia grega i han abocat a milers de grecs a la pobresa.

I, malgrat tot, potser el govern grec aprova més "mesures d'austeritat". Aleshores, que els queda als treballadors? enfront la violència de l'estat, a les ordres de la UE, què poden oposar?

Contra els  psicòpates del govern grec, traïdors al poble grec, esbirros i sicaris de la UE, què els queda als treballadors grecs?

La vaga general ja no impressiona als bàrbars del govern grec. Als treballadors grecs només els resta, doncs, recuperar el control, com a l'hospital de Kilkis. Cal que els treballadors demostrin al govern que el control ha retornat a les mans dels obrers. Ja no és el govern qui mana.

La sobirania sempre és del poble i els governs ho són per delegació. Si el govern, qualsevol govern, traeix al poble, aquest, de forma legítima té el dret i el deure de recuperar la sobirania i el control.

El govern grec, amb la seva actuació no està deixant més sortida que la revolta legítima dels ciutadans grecs.

Si els grecs volen deixar la UE, estan en el seu dret de fer-ho. No s'hi val a dir que serà un daltabaix. Per a milions de persones, aquesta crisi ja és un daltabaix. No hem vist solucions. Només estem veient depredació i psicòpates cobdiciosos que volen acaparar fins el menjar dels nens.

Avui la lluita és a Atenes. Per quan toqui a Barcelona -que tocarà- haurem après alguna cosa?

A la samarreta posa "People should not be afraid of their government. Governments should be afraid of their people." (El poble no hauria de témer el seu govern. Els governs haurien de témer els seus pobles).

Adéu, Antoni Tàpies.

Sempre és trist quan cal dir adéu a personatges il·lustres. Encara més quan el personatge és un dels referents de la cultura d'aquest nostre petit país.

Cal dir adéu a Antoni Tàpies. L'obra de Tàpies ha estat immensa i extraordinàriament popular. Popular en el sentit que la podies trobar amb facilitat. Moltes vegades sense ni tan sols ser conscient que era allà. Sobre mitjans inesperats, potser en portades de diaris i revistes: allò era un Tàpies que havia arribat a les teves mans sense adonar-te'n. En canvi, tothom recorda alguns  moments sorollosament mediàtics al voltant d'obres que van desfermar la polèmica. Popular però no gens fàcil. Amb unes referències sorprenents i que no resultaven gens evidents.

Finalment, un catalanista de pedra picada. Un home compromès amb el seu país. "Radicalment català en el seu pensament", com diu el President Mas. És doncs, una pèrdua doblement dolorosa.

Descansi en pau.

Març Negre

Per una banda el tancament dels servidors de descàrrega directa representa un atac al dret de compartir; i obre la porta a la censura a Internet.

És una atac a la llibertat directe i brutal. Si més no, jo ho veig així.

És un atac que, a més, qüestiona el model de negoci de les empreses, amb Google com empresa de bandera, que han fet del núvol (cloud computing), dels serveis a Internet, el seu ambient.

Per l'altra banda, aquest atac que censura i tanca els servidors centralitzats ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la vulnerabilitat d'aquest plantejament i de la força, en canvi, de les xarxes peer to peer, d'igual a igual. És dir, dels emules, torrents (thepiratebay.org), ares, kazaa i demés fauna per l'estil.

 La lliçó és clara: un servidor pot se clausurat, una xarxa, no. En l'extrem, caldrà combinar l'intercanvi P2P sobre xarxes lliures tipus Guifi.net.

Finalment, el programari d'encriptació (pgp, gnupg) constitueix la darrera línia de desfensa contra estats i governs que vulguin ficar el nas on no els demanen i censurar les dissidències.

La tecnologia, lliure, existeix. Només cal fer-la servir.

Però, a més, no es poden deixar els cops sense resposta.

Anonymous (blog) demana la col·laboració de tots per donar-li a la indústria "cultural i de l'entreteniment", i de pagament, un març negre.

Es tracta de, durant el proper mes de març, NO COMPRAR, ni a botigues ni a la xarxa, música, cine, programari, llibres... Un mes a zero. Un forat que notin als seus comptes de resultats.

Per cert, una acció ben legal. Ningú t'obliga a comprar, o a no fer-ho.

Fer-lis mal on de debò els fa.

Aprofita per descobrir que hi ha cultura lliure, música lliure, llibres lliures (no confondre amb això, que també està molt bé), programari lliure (com Linux Ubuntu) on ningú et censurarà ni et posarà canons. Compartir es bo i aprima, dona gustet.

Un mes sense comprar la seva "cultura". Un mes per apropar-se a la cultura lliure. Un mes per la República Lliure d'Internet.

Latituds. La insostenible dependència del petroli.

A vegades a TV de Catalunya es despengen amb algunes perles. Per exemple, el programa Singulars de Jaume Barberà és una referència indispensable; també, tot sovint el 30 minuts resulta molt interessant de seguir.

Doncs a aquests dos programes ara n'he d'afegir un altre que he descobert recentment: Latituds. El problema amb Latituds és que l'emissió de nous programes queda en suspens fins a l'abril, com diuen al seu bloc de forma massa breu.

Segons diuen a la web del programa "Latituds vol donar visibilitat als que impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món".

Dels programes emesos per Latituds, en vull destacar aquest que parla del Peak Oil, del reptes que suposa, de les conseqüències que té, de com no resulta gens difícil trobar connexions entre el Peak Oil i la crisi que estem patint.

Un programa per pensar i per decidir passar a l'acció. Cal canviar formes de fer. No serà gens fàcil.

Vet aquí el programa: La insostenible dependència del petroli

 

Pamflet per una Internet Lliure. Un altre món és possible.

El sistema no canviarà per les bones. I la crisi que patim és, en bona part, perquè el sistema es resisteix a canviar.

Al sistema, o ets dels que manen i se n'aprofiten, o ets dels que obeeixen i sí, perquè no, també se n'aprofiten o, si més no, això es pensen. Per descomptat que el profit que n'obtenen uns i altres no és el mateix.

N'hi ha molts del segon grup que aquest estat de les coses ja els sembla bé.

Ara bé, també en som molts del segon grup que no ens ho sembla gens, i que volem canviar el sistema.

Però el sistema no canviarà per les bones. La crisi és una de les conseqüències d'aquesta resistència al canvi.

En la seva escala -algú dirà que aquests són problemes de rics, però no ho veig així- la llei SOPA que es vol imposar als Estats Units cal veure-la com un moviment d'oposició al canvi per part sistema.

Per cert, que l'oposició a la llei SOPA ha estat contundent. I la vaga de llocs web del passat 18 de gener ha tingut conseqüències: la cambra de representants ha posposat, de moment, la votació d'aquesta llei. HI ha hagut una represàlia fulminant, seguida d'una resposta també fulminant.

Perquè Internet és, per definició i per estructura, lliure. I la SOPA i la Llei Sinde no són més que atacs contra la llibertat a Internet.  Contra la llibertat. Els que manen volen controlar als que obeeixen. Volen implementar un sistema de censura global. No fos cas que, a Internet, els que obeeixen trobessin una forma d'escapar del control dels que manen. Aleshores els que manen s'inventen lleis per a justificar la seva agressió. La presó està ficada als nostres caps i tots hi tenim un policia, un guàrdia civil, un mosso d'esquadra, ficat que ens diu que les lleis són sagrades i cal obeir-les. Primer mecanisme de control i rimer combat que cal vèncer: foragita aquest policia!

Un cop vençuda aquesta primera i crucial batalla cal seguir la guerra. Perquè el sistema no canviarà sense resistència. Al contrari. El sistema contraatacarà. Sempre provarà de recuperar el control perdut al teu cap.

El front del combat, doncs, és extens. En la pràctica tots els aspectes de la vida són susceptibles de ser convertits en un camp de batalla contra el sistema. En la pràctica, també, hi han camps de batalla que tenen un interès estratègic més gran.

Internet és un d'aquests camps de batalla estratègics. L'editorial de Vicent Partal acaba demanant-se si la batalla contra la llei SOPA,  el tancament de Megaupload i el contraatac d 'Anonymous a la web del departament de Justícia dels EUA són una guerra. És una guerra això?

I tant que és una guerra. El sistema ho té tan clar que no dubta en titllar als enemics més perillosos de terroristes. Només que el terrorista de debò, el que causa més por i més mal és el mateix sistema.

La batalla contra SOPA és una batalla a la Xarxa. Però hi han d'altres batalles i lluites. Altres grups de la rebel·lió lluiten al carrer. Altres lluites prenen la forma de vagues, d'okupacions... Altres lluites prenen la forma de mercats d'intercanvi, de cooperatives lliures, de desmonetització. Prenen la forma de la permacultura i del decreixement.

La revolta ha de ser a tot arreu.

El pas següent és decidir de quina banda estàs. Jo ja ho se.

Un altre món és possible.

Entrevista amb Santiago Niño a "El 9 nou"

Seguim en crisi, per si algú encara no ho havia notat. M'agradaria pensar que aquest any serà millor que el passat, però perquè hauria de ser-ho? ha canviat alguna cosa substancialment? No, oi?  doncs, com diu la dita, si es fa el mateix,  el resultat també ho és.

Santiago Niño Becerra, del que en soc seguidor des de fa temps, va ser entrevistat per "el 9 nou". L'entrevista està penjada a la web del grup i, com sempre, és molt interessant.

Vet-ho aquí:

Puja l'IRPF.

Primer post del 2012. Bon any nou a tothom, i no és broma, ni és cinisme.

Tot i que l'any s'ha encetat amb pujades de preu de productes i serveis bàsics i amb l'anunci de l'increment de l'IRPF, i hom sospita que, efectivament, això només és el començament.

Potser el que més impacte ha causat ha estat l'apujada d'imposts. La promesa electoral estrella del PP era, justament, que no s'apujarien imposts. No ha trigat gaire a desdir-se'n. El discurs és que el PSOE va deixar tan malament les coses que ara cal prendre mesures extraordinàries, entre les que es compta una pujada, temporal, això sí, dels imposts.

El millor  del cas és que la pujada d'imposts és un recurs tradicional de les socialdemocràcies. És clar que, en el cas socialdemòcrata, les pujades són progressives, paguen més els que més tenen i els que menys tenen poden veure, fins i tot, com s'alleugereix la pressió fiscal; a més,  a les socialdemocràcies, l'objectiu de les pujades és repartir la riquesa.

La pujada de l'IRPF no és per repartir riquesa. És una pujada per "socialitzar pèrdues" quan, per cert, mai es van "socialitzar els beneficis". És uns pujada per a que tots paguem les pèrdues de bancs i caixes, i les indemnitzacions milionàries dels directius que les han provocat. Curiós, oi? alguns periodistes d'economia, en una demostració d'imbecil·litat extrema, o de servilisme propagandístic s'han atrevit a qualificar la pujada d'imposts pepera de "socialdemòcrata" i que el PP "no és liberal".

En fi. que encetem el 2012.  De veritat, que tinguin bon any. Tant de bo que el tinguin. Tot i que, si volen que els digui, no hi confio gaire.

Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler. El nadal de la crisi.

En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles passaven prop de Barcelona.

I com que era el temps de Nadal, i cada cop feia més fred, el mestre va dirigir els seus peus cap a la ciutat on altres cops havia estat i on era recordat amb reverència pels vilatans per la justícia dels seus nombrosos fets.

Però a diferència d'altres cops, aquesta vegada no varen ser rebuts per nens riallers. Ni per la munió de gent i el xivarri dels mercats. Aquest cop, als mercats hi havia poca gent, moltes parades estaven tancades i els pocs nens que eren al carrer no reien en veure'ls passar.

I quan els deixebles van demanar què passava, la gent ve respondre: "és que hi ha una gran crisi".

El deixeble més tanoca de tots va dir: "Mostreu-nos on és la crisi que el mestre hi farà punteria".

"La crisi és que no hi ha feina. I els homes i les dones no poden treballar. No poden guanyar-se el pa. Amb prou feines poden alimentar als fills".

I llavors arribaren els guàrdies del rei i el capità de la tropa llegí l'edicte: "per ordre del re i per a lluitar contra la crisi, la meitat de tot el que tingueu de valor ens ho heu de donar per al tresor reial. I per a que ningú s'estigui de pagar els impostos, els meus soldats i jo mateix, anirem casa per casa i ens endurem la meitat del que hi trobem."

Va haver-hi un gran trasbals i tothom es va posar a cridar, la gent va fugir cap a les seves cases per amagar les seves pertinences dels soldats.

Sant Nicolau Pistoler estava allà, escoltant l'edicte. I a mida que l'anava escoltant, les venes dels temples se li anaven inflant i, tot ell, s'enrogia.

Els vilatans havien marxat de la plaça del mercat. Només hi quedaven els soldats del rei i Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles.

En veure aquells homes que no coneixia, el capità es dirigí a ells i els digué: "l'edicte del rei afecta a tothom. També als forasters, ja que esteu aquí sereu els primers a pagar els impostos." i feu un senyal a la tropa per a que prenguessin als deixebles la meitat dels seus bens.

Però vet aquí que alguns dels soldats havien reconegut a Sant Nicolau Pistoler i van entendre que d'allò no en podria sortir res de bo per ells, així que els més prudents dels soldats, amb sigil, van tocar el dos.

La resta de soldats, però, van avançar cap a on eren els deixebles, que van recular fins posar-se darrere del mestre.

I vet aquí que Sant Nicolau Pistoler estava allà, mirant amb els ulls encesos a la tropa. En veure la figura del sant, palplantat i fitant-los reptador, un calfred recorregué l'espatlla dels soldats, que s'aturaren en sec, desconcertats.

"Endavant, hem d'obeir les ordres del rei!, preneu-los la meitat del que tenen per al tresor, i l'altre meitat com a multa per resis..."

El capità no pogué acabar la frase, perquè el carregador del colt 45 del sant s'havia buidat al seu crani.

Als soldats se'ls van posar els pels de punta en veure el cos sense cap del seu capità. El més enze de tots ells va dir: "Assassí! hem d'agafar l'assassí del..." però tampoc va poder acabar la frase perquè en aquell moment la ma del sant li va tenallar el coll. Amb la força que Déu li havia donat, amb un sol braç al sant aixecà al soldat a un pam de terra. Se l'acostà a la cara i el mirà amb els seus ulls de foc. Així el tingué uns segons, després el deixa anar. L'esglaiat soldat s'havia fet pipí a sobre i els cabells se li havien tornat blancs.

La resta de soldats, en veure com les gastava el sant, van partir d'allí tot lloant el Senyor i donant gràcies per que el sant els havia fet veure que anaven pel mal camí.

Els veïns de la plaça en veure el que havia passat van anar sortint de les seves cases i van envoltar al sant i als seus deixebles, i al soldat dels cabells blancs. I amb grans mostres d'alegria, lloaven al senyor.

Però un dels botiguer va dir: "Senyor, hauria estat millor que haguéreu deixat que els soldats s'enduguessin els impostos. Ara el rei ens enviarà molts més soldats que s'enduran tot el que tenim i ens empresonaran i ens faran esclaus".

I la gent que estava tan contenta, de cop es va tornar trista i temerosa pensant en el càstig reial.

I a Sant Nicolau, que s'havia apaivagat, se li tornava a pujar la mosca al nas i anant de dret cap al botiguer poruc, el va agafar pel coll  com havia fet amb el soldat, i enrogit el mantingué així durant uns instants. El botiguer també es va fer pipí a sobre, però els cabells no se li tornaren blancs perquè era calb.

Sant Nicolau va mirar al castell del rei i l'assenyalà amb el dit. "És el castell del rei",  digué un dels veïns. Va fer un senyal als deixebles per a que el seguissin i tots plegats van anar al castell.
   
Aliens a la que els estava a punt de caure, el rei i els rics de la ciutat estaven reunits al castell i discutien què en farien dels diners que havien pres dels pobres. "Em faré fer un castell nou" deia un, "Casaré la meva filla a l'Escorial", deia l'altre, "i jo a Santa Maria del Mar",  afegia el primer, "jo endollaré a la família com a càrrecs de confiança i cobraran sous estratosfèrics"... I demostraven tenir molta imaginació per a gastar els diners que havien pres dels vilatans.

I encara volien més diners i pensaven: "farem que baixin els salaris i ens quedarem la diferència", i també, "apujarem els impostos", "farem que molts pocs treballin molt i a aquests pocs els pagarem molt poc". "Molt aviat totes les riqueses de la ciutat seran nostres, i els vilatans ens hauran de demanar préstecs i s'endeutaran per a tota la seva vida i així seran per a sempre més els nostres esclaus, ells, i les seves dones, i els seus fills i filles. Tot serà nostre". I reien.

Però, de cop, un gran terrabastall se sentí al pati d'armes. I, a continuació, una gran confusió i crits, i després, sorprenentment, càntics d'alegria.

I és que Sant Nicolau havia esbotzat la porta del castell d'una canonada, i ell i els seu deixebles havien entrat. La guàrdia del castell va sortir a enfrontar-se a l'enemic desconegut, però quan van veure de qui es tractava, van optar per una retirada estratègica, tot lloant Déu.

Però això no ho sabien el rei i els rics que seguien fantasiejant a la gran sala del consell.  De nou, Sant Nicolau Pistoler esbotzà una porta, i aquest cop era la de la sala del consell i ple de ira i de santa intransigència entrà, lentament, a l'estança.

El rei i els rics havien emmudit de cop. Qui era aquell homenot barbut que gosava molestar als poderosos? Cegats per la seva supèrbia, van desenbeinar les seves luxoses espases i van desenfundar les poderoses armes de foc que duien i cridaven als seus guàrdies personals.

Però els guàrdies personals feia molta estona que havien fugit. I els rics i el rei van tirar primer contra Sant Nicolau Pistoler, però el Senyor protegia al seu enviat i cap bala no el va tocar, ans es ferien entre ells. 

I Sant Nicolau Pistoler es tragué els colts de les fundes i tret que tirava, tret que reventava el crani d'algun d'aquells malànimes. Ni en el llibre dels Macabeus trobareu una escabetxina com aquella. Finalment el rei quedà sol, i en la seva ceguesa continuava tirant contra el sant, fins que es va quedar sense bales. Cap ni una ni tan sols va fregar a Sant Nicolau.


I encara l'insultava i el cridava i li demanava qui era. Sant Nicolau, com en el miracle de la conversió dels cabells negres en blancs, va agafar al rei pel coll i amb el seu poderós braç, l'alçà un pam sobre terra. Fitant-lo amb els seus ulls encesos.

En aquell moment, el rei s'adonà que la seva situació era, més aviat, compromesa i s'espantà molt. No era tan poderós com es pensava. S'adonava que estava a punt de pagar per les seves malifetes.

Sant Nicolau Pistoler tenallava amb força el coll del rei. S'acostà a la finestra de la sala del consell. Aixecà el rei com qui aixeca un ninot i el mostrà als vilatans que s'havien congregat a la porta del castell. I el llençà daltabaix.

Tothom es va quedar glaçat.

Sant Nicolau Pistoler i els deixebles van anar a la sala del tresor i van obrir la porta. Allà hi havien riqueses incomptables. Però per a Sant Nicolau Pistoler allò no eren més que rocs i pedres sense valor.

I els deixebles van demolir el castell a canonades. I els veïns, que es pensaven que Sant Nicolau Pistoler els hauria deixat agafar els diners del tresor, es van quedar amb un pam de nas. I és que no es pot servir a Déu i als diners.

Rondinant, els veïns van tornar cadascú a casa seva. I els deixebles van calar foc a les restes del castell.

Un pagès va apropar-se al sant i li digué. "Amb el que has fet, has deslliurat al poble del rei i dels rics que els robaven i els oprimien. Tanmateix, la crisi continua perquè segueixen sense tenir feina."

Sant Nicolau és mirà el pagès, mirà també el foc del castell, que s'escampava per la ciutat i ho assenyalà amb el dit. Girà cua i s'allunyà del pagès.

Un dels deixebles, el més espavilat,  s'apropà al pagès i li va dir: "Teniu molta feina. Heu de fer una nova ciutat. I no cometeu els mateixos errors. Amb l'ajut de Déu us en sortireu. Adéu, pagès, que tinguis un bon nadal".

I Sant Nicolau i els deixebles se'n tornaren a les muntanyes, des d'on es veia el fum de la ciutat cremada, i aquella nit era la de Nadal.

Arcadi Oliveres. Xerrada a Vilaweb TV

Al Vilaweb TV han penjat una xerrada amb l'Arcadi Oliveres dins de la seva serie "Implicats".

Sempre és molt interessant escoltar a l'Arcadi.

Vet aquí la xerrada:

Immaculada Constitució. Release 2011

Arriba el dia de la immaculada Constitució. Com cada any, res a celebrar. Més aviat, quelcom a combatre.

Si ja de per se la constitució espanyola és una amenaça de mort per escrit a tots aquells que som independentistes (article 8, punt 1, de les forces armades) ara, a més, i en virtut de l'infame pacte de setembre d'enguany entre el PP i el PSOE (més PPSOE que mai) que sotmet a tots els ciutadans de l'estat als designis dels poders econòmics i financers internacionals (la reforma del pànic). 

Això està a la constitució. La llei fonamental de l'estat, però que no han pogut votar, ni la llei ni cap reforma que se n'hagi fet, cap dels ciutadans de l'estat que no tinguessin la majoria d'edat l'any 1978, o sigui, cap dels ciutadans de l'estat que avui tenen menys de cinquanta-un anys  

Doncs això "celebren" cada 6 de desembre. Visca la democràcia. Però que no passa res, tu. Aquest és el millor dels mons i la release 2011 de la Constitució és molt millor que l'anterior. Segur. Ho ha fet el PPSOE.

Constitució? aquesta no, gràcies.

La refundació d'Europa

De l'acord al que la senyora Merkel i el senyor Sarkozy han arribat segurament se'n podran dir, i se'n diran, moltes coses. Hi haurà que trobarà que és un gran acord, i d'altres que aquest acord és nefast. Es diu que és un acord que rebaixa el poder dels estats i augmenta el poder de la UE. Es diuen moltes coses.

Tanmateix, n'hi han uns quants que ja han dit que volen apuntar-se, com el Rajoy, que des de la nit electoral estava desaparegut, però que en els darrers dies se l'ha pogut sentir, primer dir que la cosa està molt malament, i avui per dir que vol que aquell invertebrat conegut com Espanya vol estar en el grupet que estan muntant l'alemanya i el francès.

Estan una alemanya i un francès muntant un grupet i van un grec, un italià i un espanyol a apuntar-s'hi. Podria ser l'inici d'un acudit dolent i, segurament, ho és.

Que l'estat espanyol vagi cedint sobirania ja em sembla bé. No em sembla tan bé que aquesta sobirania, en comptes de retornar als seus legítims propietaris, és dir als ciutadans i ciutadanes de l'estat, inicii un incert viatge cal al centre d'Europa. Aquesta decisió de "cedir sobirania" a "Europa" no hauria de contrastar-se? i "Europa" què és? no seria més encertat dir Unió Europea? o millor encara Euro Zona? o, per ser definitivament precís, els interessos econòmics i financers que s'amaguen darrera l'antigament prestigiós i estimat nom d'Europa?

Ens atrevim a dir que Merkel representa al poble alemany i Sarkozy al francès? Hom afirma que "la institució" de Canceller, o de President de la República  representa als pobles respectius... I un be negre.

Als catalans en particular tots aquests moviments de "construcció d'Europa" ens haurien de posar en alerta. Els catalans, la nació catalana, el poble català o, senzillament, els ciutadans de Catalunya, no existim com a tals a Europa. El nostre autogovern de pa sucat amb oli també patirà, algú ho dubta? en tant que administració subordinada de l'estat una retallada en la "seva" sobirania.

Aquesta Europa al servei d'interessos econòmics i financers ni entén ni li importen els fets diferencials. El que aquesta Europa dels interessos comercials i financers demana és que es paguin els deutes contrets, primer, i poder seguir obtenint beneficis, després. I per això reclama, ni més ni menys, que els estats, i els governs regionals en tant que part els estats, li cedeixin sobirania.

Visca la democràcia. I els governs de l'estat i de la Generalitat s'apressen amb les retallades, amb les privatitzacions, amb les baixades de salaris... fins i tot s'ataca als sindicats, aquells mateixos sindicats dòcils que en tot el que portem de crisi venen defensant una "pau social" gairebé amb més interès que la patronal o l'administració. Aquests també estan al punt de mira. Roma no paga traïdors.

Però la nació,  el poble, els ciutadans, o la massa amorfa de carn humana que fa la viu-viu pels nostres pobles i ciutats no sembla adonar-se d'aquests moviments. O si s'adona, es resigna i no s'hi oposa. Es queixa, segur, però no en discuteix la justícia dels fets o, si més no, no de forma majoritària. En realitat, gairebé tampoc de forma minoritària

I és en aquest context que el personal li dona la majoria al PPSOE, o al PPSCIU, i "Espanya" (amb Catalunya al capdavant) es posa la primera a la llista dels aspirants a la "refundació" d'Europa. I es que calen els calers i els préstecs que venen d'Europa per a poder arribar a fi de mes. Literalment.

Jo només demano que no vulguin fer passar aquesta claudicació enfront els poders econòmics i financers com un gran èxit en la construcció europea. Ha estat un gran èxit, segur, però no en la construcció d'Europa. Més aviat en la seva derrota. I en una gran derrota dels principis democràtics. És la derrota dels europeus, que avui som una menys lliures que ahir, més esclaus i més indefensos enfront les arbitrarietats dels poders econòmics.

Però la maquinària de propaganda ja està en funcionament. Ens diran que aquest és un pas en la bona direcció. Que ens n'hem d'alegrar.

Jo se que sento. I ara sento desconfiança. Pitjor encara, sento que em volen prendre l'esperança.

Sé que un altre món és possible.

Un divertimento matemàtic

Fent arqueologia pel correu, he trobat un petit divertiment que vaig escriure fa uns anys en resposta a una història per l'estil que em va enviar un company (el Paco, que l'entusiasmen aquestes coses):

Vet aquí el conte:

"Hi havia un cop una petita epsilon, que vivia feliç al camp
vectorial. Un dia, però, es va produïr una discontinuitat que la va
abocar a límits que la feien tendir a zero. Fins i tot, per la petita
èpsilon, alló era un màxim. Va intentar fugir del desastre pujant-se
a un esgraó de Heaveside i saltant amb una ala delta de Dirac. El
vell Laplace, en veure-la, va transformar-la. L'axioma no fou reixit
i morí sense succesió infinita. Allò va trencar el cardioide dels
seus tres amics que van descriure un pla per acabar amb Laplace.
Aquest veié que la seva trajectoria havia estat el·líptica i se'n
penedí. Per tant anti-transformà de nou la petita èpsilon i avui
encara viu feliç amb els petits punts del gran camp vectorial .
Tothom diu que tenen un gran potencial. Alguns diuen que la seva
progressió acabrà en un lloc geomètric dels punts del pla que només
es pot descriure com a anell de boda. Que així sigui. Amen."


Au, queda publicat.

Jesús Lizano a la Contra de La Vanguardia

Avui, a la contraportada de la Vanguardia entrevistaven a Jesús Lizano, poeta llibertari.

És imprescindible llegir a Jesús Lizano. Vet aquí alguns enllaços a obres seves extrets de la web "oficial" (http://www.lizania.net/)

El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
 Lizania. Apéndice. Lizanote de La Mancha. Cuarta parte. Camino de comprensión

Lizania. Aventura poética (949-2000)

Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia

Novios, mamíferos y caballitos

¡Hola, compañeros! (Manifiesto anarquista)

Anarquista, poeta, filòsof, mamífer. Humà. Sempre recomanable.

Justificacions

Per si no havia quedat prou clar, el Peces-Barba ha tornat a justificar els bombardejos sobre Barcelona de 1934. També diu que els radicals (radicals?) catalans tenen (tenim) molt poc sentit de l'humor.

El personatge aquest, doncs, considera que estava justificat bombardejar als nens de Barcelona d'aquell any. Nens que molts d'ells avui són els nostres pares i avis. Estava justificat.

Bombardejar nens és justificable. El botxí, el bombarder, ho pot justificar tot i, a més, té l'última paraula perquè la víctima calla per sempre.

El Peces-Barba fa apologia del genocidi. és un tipus perillós que en la seva psicopatia considera justificable bombardejar nens, nens que avui són els pares de molts de nosaltres. Peces Barba justifica l'assassinat en massa. Segurament, hauria estat  un gran oficial de les SS a l'Alemanya nazi i, sens dubte, hauria trobat del tot justificables els camps d'extermini (algú li ho ha preguntat?).

I és que posats a justificar,  si hom justifica l'assassinat en massa, també es pot justificar l'assassinat d'un hostatge amb un tret al cap, no? doncs no. El Peces-Barba diu que això no està justificat. Ves quina cosa ¿No era Stalin qui deia que la mort d'un home és una desgràcia, i la d'un milió, una estadística?

Sí, sí, tot plegat, un senyor molt de la broma, el Peces-Barba. O potser un psicòpata. En tot cas, sempre va bé recordar que encara tenim algunes lluites pendents: per exemple, i per dir-ne una, contra el feixisme. I això sí que està justificat.

Mariano, president.

Les eleccions generals han passat i Mariano ha triomfat. Què caram. Diguem-ho clar: campió i per golejada.

I malgrat això, l'home va sortir a saludar a l'afició amb un discurs que, fins i tot, era conciliador. Res de prepotències aznarianes ni acudits de catalans. Al contrari, va faltar poc per prometre sang, suor i llàgrimes.

Sembla ser que abans de sortir a rebre les aclamacions dels fans, l'havien trucat tot un seguit de capitostos europeus. Qui sap si Frau Merkel i Monsieur Sarkozy van dictar-li el discurset. No m'extranyaria gens.

I és que el Mariano li ha tocat ser president en el pitjor moment. A veure, que tampoc hem de tenir-li pena. Aquest senyor ja fa molt i molt temps que té la vida solucionada. Per tant, que a l'estat li vagi més o menys malament no deixa de ser una cosa que només l'hauria d'afectar com a aquells aficionats al futbol que senten els colors amb distància: es poden emprenyar molt si l'equip perd, però de façana. No deixaran de dormir ni en la pitjor de les derrotes. Que només és un esport, home...

A mi em sembla, doncs, que no es farà mala sang. Diria, fins i tot, que encara agrairà que des de París i Berlín li diguin que ha de fer. En realitat disposa d'un gran consell d'assessors: d'una banda els amics europeus, de l'altra els BBVAs, els Santanders, els Botins i els Rossells. Els que en podríem dir els amics espanyols.

A mi em preocupa que els amics del Mariano decideixin que els serveis públics s'han de privatitzar, que l'acomiadament ha de ser gratuït, que els impostos han de pujar i que els salaris han de baixar. 

Em preocupa també que escolti a alguns dels seus amics espanyols dient  que això de la Generalitat és mot car, o que haver de gastar diners en l'ensenyament en català no surt a compte en temps de crisi. Tot podria ser.

Jo crec que això que em preocupa és també el que preocupa a molta gent. Ara bé, en canvi també estic segur que molta gent pensa que el programa econòmic ha d'aplicar-se necessàriament i que el resultat serà una nova era de prosperitat. Ves tu a saber.

Tot i que sospito que no. Sospito que ens empobrirem molt tots plegats. De fet, sospito que són molts els que comparteixen la meva sospita inicial.

Però, en fi, esportivament cal acceptar que el Mariano ha guanyat per golejada. Cal dir-ho, però:  més per desistiment dels votants del PSOE (gairebé cinc milions de vots que han anat a ves a saber on) que per mèrits propis (només ha incrementat mig milió de vots). 

No hi han gaires anàlisis a fer. Es pot discutir si la majoria absoluta del Mariano és per mèrits propis o per demèrits del ZP. Jo crec que més aviat és per això últim.

A efectes pràctics, però, tant se valen els perquès. La cosa és molt més senzilla. Han guanyat la Frau i el Monsieur, i el que representen. I què representen? No s'equivoquin: no representen ni a Alemanya ni a França. No. representen uns interessos econòmics molt poderosos. Representen a la gran banca europea. Representen als creditors.

Guanya la banca. Com als casinos. Això sí, "democràticament". Amb milions de vots. Molts més vots que no pas els no-vots de l'abstenció (que tot sigui dit, han estat molts.)




Un altre món és possible, però no sembla que interessi gaire.

En fi. Ara toca, doncs, aguantar.

la metàfora sexual d'una jornada de reflexió

Fa molta gràcia que en aquest sistema súper democràtic que ens toca patir destinin el dia abans de votar a la "Jornada de reflexió".

Jo, personalment, crec que seria millor que la gent no s'ho pensés gaire.

Si s'ho pensessin gaire, em fa l'efecte que, en el millor dels casos passarien d'anar a votar, i en els pitjors, agafarien una emprenyada imprevisible.

El cas és que, sempre en la meva humil opinió, la majoria de la gent no cau en el parany de rumiar-s'ho i anirà a votar.

Ep, que són molts els que s'abstindran. I molts perquè s'ho han rumiat i prefereixen no fer-se mala sang. Molts no aniran a votar perquè ni se senten representats, ni volen ser representats per cap dels diputats que seran triats el diumenge. No aniran a votar perquè, en definitiva, entenen que una democràcia "representativa" no és democràcia. O és una democràcia de molt baixa qualitat, O, si més no, que el sistema de democràcia "representativa" que patim és un engany i una estafa.

També, com no, hi han els que no aniran a votar perquè no s'han enterat que hi han eleccions. "No és possible!". I tant que és possible. La capacitat de viure en un núvol d'alguns congèneres és infinita. Hi ha gent molt feliç. Que els duri. Quina enveja que fan.

També hi han els que sí que saben que hi han eleccions perquè estan informats, però que tindran coses més importants que fer. Veure la tele, o fer una becaina, o alguna feina que, urgentment, haurà de ser realitzada. És una qüestió d'escala de valors. Qui és tan superb per dir-li a un altre què és o què no és important?

Reflexionar, allò que es diu reflexionar, jo crec que ho farà poca gent. Em fa l'efecte que poques decisions de vot es prendran avui. És més, crec que els indecisos, majoritàriament esperaran a l'últim moment: aniran al seu col·legi electoral i davant l'estesa de paperetes triaran seguint el criteri que en aquell moment suprem els dicti el cor. I aquest criteri serà misteriós i un cop posada la papereta a l'urna ja no seran capaços de recordar que els va impulsar a triar-ne justament aquella i no una altre.

Realment quan l'indecís tria la papereta el moment és d'una tensió gairebé sexual. Èpica. Mira que et dic.

En canvi, els que ja tenen el vot decidit, van una mica en plan rutinari.  La fiques dintre, deixes anar la cosa i un cop fet el fet, et tombes i, com diuen a Manchester, "to another thing, butterfly". Sense emoció. Maquinalment. És molt dur quan la situació arriba a aquest extrem. I l'amor? Que se n'ha fet de l'amor?

I és que no ens enganyem, hi han molts candidats i candidates. Fa temps podien ser atractius, però avui se'ls veu passats. D'alguns, fins i tot, en sospitem que ni tan sols són de veritat. Que només són una foto, un maniquí. Alguns, encara més lluny, han esdevingut literalment una carbassa, o una sabata. Fent realitat aquella altre metàfora que diu que hi han partits que podrien presentar un objecte inanimat qualsevol i seguirien obtenint milions de vots.

I jo us diré que tinc la forta sospita que molts dels vots del diumenge seran vots sense amor. Maquinals. Fets perquè toca i no perquè vingui de gust. Fets per complir. Amb el partit de sempre. Encara que el candidat sigui una carbassa. Els salvarà la fantasia i somiaran, mentre voten, que el cap o la cap de llista és, definitivament, molt més sexy que no és.

Somiaran que l'avorrit  discurs del candidat o candidata és, en la seva imaginació, una encesa declaració, si es que són romàntics, o un munt de procaces obscenitats si és que els va més la cosa explícita. Ah, la imaginació! donem gràcies per aquest do diví!

Per sort sempre hi han els que voten enamorats. Sempre hi han enamorades i enamorats que viuen en un diumenge permanent. Aquests tampoc reflexionaran gaire avui. No es reflexiona quan les hormones estan disparades. Per ells la carbassa és sexy i l'acte de votar, encara més si és el primer cop, serà una experiència intensa, amb focs artificials al cor, que diria la Katy Perry.

Els apoderats i interventors dels partits ho noten: quan al col·legi electoral entra un o una jove que vota per primer cop, el seu  pas cadenciós i seductor, la seva respiració entretallada i el petit gemec quan el sobre amb la papereta cau dins l'urna i el secretari diu "ha votat" els delaten. Alguns posen els ulls en blanc i es desmaien. Jo ho he vist. Ah, els joves...

Llàstima que l'amor, en aquest cas, duri tan poc. Una mica estem en això. Elecció rere elecció l'abstenció creix.  Elecció rere elecció, hi ha menys il·lusió en els vots.

I és que el sistema és el que no funciona. Algú dirà que caldria un bon especialista per arreglar aquest problema, però jo em temo que hi han coses que no es salven ni amb un especialista. A més, sospito que l'especialista ens dirà que el que cal és més diàleg, però el sistema no va així. I és que és una mala idea ficar un sexòleg a fer política.

En fi. No s'ho pensin gaire, que encara prendran mal.

I demà, serà diumenge.