L'ajuntament de Jaen vota a favor d'aplicar l'article 155 de la Constitució, la suspensió de l'autonomia. L'ex-ministre d'exteriors Margallo diu, per la seva banda, que arribat el cas, caldrà "desallotjar el Parlament".
Són coses que diuen al país del costat.
No val la pena ni exclamar-se'n. És evident que veuen que Catalunya se'n va i que el chiringuitu que tenen muntat a base de repartir-se el dèficit fiscal de Catalunya, Illes Balears i País Valencià se'ls acaba. Veuen que hi ha en marxa una revolta que subverteix completament l'estat oligàrquic que s'han fet a mida i posen el crit al cel, i miren de fer por i amenaçar.
Aquí ens cal resistir. Resistir és vèncer.
No poden aplicar el 155. Fins i tot ho deia Iceta avui. Si volen emprar mesures "extraordinàries", com desallotjar el Parlament, hauran de fer-ho per la força. Per desallotjar el Parlament, primer hauran de desallotjar el Parc de la Ciutadella, i primer hauran d'arribar-hi. De veritat ho faran? Jo ho dubto. Que se m'entengui : segur que en tenen moltes ganes de fer-ho, però és molt lleig emprar la força contra ciutadans desarmats.
SI és abans de l'u d'octubre, perquè s'utilitzaria la força contra ciutadans pacífics que demanaven una solució democràtica : votar. A Europa no li agradaria.
Si és després de l'u d'octubre, i el Sí ja guanyat el referèndum, aleshores una intervenció per la força contra ciutadans desarmats encara seria pitjor, perquè aquesta mateixos ciutadans tot just hauran expressat amb el seu vot que no es reconeixen com a súbdits de l'estat espanyol i, per tant, no li en reconeixen l'autoritat i que, precisament, l'autoritat que reconeixen és la del Parlament. Es tractaria d'una agressió d'un estat contra un altre d'incipient. No diguem si a més ja s'ha produït algun reconeixement internacional. A Europa li agradaria molt menys
Resistir, doncs. Resistir. Ja són mitjans internacionals molt importants i prestigiosos (El Financial Times (o aquest altre), El New York Times, Politico, Clarín...) els que es posicionen a favor de la realització d'un referèndum. A Madrid no en faran cas perquè la seva estratègia no és política, si no de psicòpata : Catalunya és seva, una propietat, i els catalans, súbdits, que aporten treball i ingressos als seus negocis corruptes. Però, per ells, els catalans no som un poble; som, més aviat els inquilins rellogats del territori. Com que per ells Catalunya és un objecte, no un subjecte, es tractada com a tal. Estratègia de psicòpata.
Algun dia els espanyols descobriran, segurament amb horror, que la crosta capitalina també els considera inquilins rellogats dels respectius territoris. Però encara no estan en aquest punt, perquè els psicòpates estan jugant molt bé amb les seves emocions.
Però els psicòpates poden perdre. I aquest cop perdran. Els psicòpates juguen amb les emocions per obtenir un benefici. En aquest cas l'emoció és el nacionalisme supremacista i catalanofòbic espanyol, però el càlcul també ha de tenir en compte que l'abús de la força contra Catalunya ja és avui percebut com una agressió per la opinió pública internacional, i els negocis madrilenys no es poden permetre la marginació internacional.
I saben que l'única forma de guanyar és que l'independentisme es rendeixi. Per això amenaçaran, insultaran, faran un us limitat de la força. No ens estranyi si en algun cas se'ls en va la ma -a ells, als nacionalistes espanyols, els únics que van armats en aquest conflicte- més del previst i hem de parlar de desgràcies personals. Però arribats a aquest punt, qualsevol violència que intentin només farà que atiar la resistència. Ho saben i, per tant, se'n cuidaran prou d'arribar a aquest punt (que no vol dir que no acabin arribant-hi).
Resistir. Que bramin, que cridin, que insultin i amenacin. Estan perdent. Estem guanyant.
L'U d'octubre votarem, i cada vot, sí o no, serà una victòria particular. El Sí no dubteu que guanyarà el Sí- serà la victòria de tots, també dels que hauran votat No.
Els independentistes votarem Sí. Jo votaré Sí.
Resistència. Guanyarem.
divendres, 30 de juny del 2017
dimecres, 28 de juny del 2017
Pride 2017
Avui, 28 de juny, és el Pride. El dia de l'orgull LGBTI. Aquesta és una jornada reivindicativa (festivament reivindicativa) del col·lectiu LGBTI que reclama una cosa tan èticament evident com que la pròpia sexualitat no sigui un motiu de discriminació, o pitjor, de rebuig i repressió.
No és pas fàcil en aquesta societat que és essencialment masclista.
El masclisme és un supremacisme primari que, per definició, declara "inferior" a més de la meitat de la població. No és pas casualitat que aquest supremacisme es trobi en l'arrel d'altres supremacismes com el racisme, o els nacionalismes excloents, o els integrismes religiosos.
Aconseguir que el sexe es pugui viure lliurement, sense haver de donar més explicacions no és una tasca fàcil. Estima com vulguis diu el lema. Però no és fàcil estimar lliurement quan una societat se t'oposa, per una banda amb un discurs hipòcritament progressista, però per l'altre tancant l'accés a llocs de treball o imposant models de conducta que diuen quina és la forma correcta d'estimar. En això, el capitalisme té alguna cosa a veure. El capitalisme juga també amb el col·lectiu LGBTI, oferint-li precisament models de conducta.
Aquesta és una dificultat potser subtil, però crec que real, amb la que s'enfronta avui la reivindicació LGBTI : la preservació de la seva definició com a lluita social i, per tant, transversal i compartida amb altres lluites. Un exemple : no és pas casualitat que el col·lectiu LGBTI sigui ben present, des dels principis, dins l'independentisme.
En tot cas, avui, i durant uns quants dies més, la reivindicació LGBTI es farà notar a Barcelona amb diferents actes, concerts i esdeveniments diversos, amb un fort component lúdic.
Lògic. Es tracta d'estimar lliurement i això, forçosament, només pot fer-se des de l'alegria.
Feliç Pride 2017!
dimarts, 27 de juny del 2017
Reaccions
Sembla que a Madrid comencen a creure's que el proper u d'octubre hi haurà un referèndum a Catalunya i, és clar, les reaccions no s'han fet esperar :
Una, molt original, la del PP, que ha enviat la Guardia Civil a intimidar a les empreses que podien fabricar les urnes. És el que té la defensa de « unidad en el destino », que acabes anant a fer de trinxeraire a empreses del ram del metacrilat.
Però, és clar, si tot això és el que poden oposar, aleshores tranquils, que l'u d'octubre hi haurà referèndum i urnes, per descomptat. A les males, es pot fer un encàrrec a Amazon, o a la competència xinesa, Alibaba, o fins i tot als japonesos de Rakuten (els nous patrocinadors de la samarreta del Barça). En definitiva, no crec que després de l'editorial del New York Times, els d'Amazon es perdessin l'oportunitat de fer una mica de negoci.
Els del Vilaweb, fins i tot, han analitzat aquesta possibilitat de fer la comanda a Xina, i bé, realment, si és per això, tranquils que l'u es votarà a unes boniques urnes, a molt bon preu. Xineses, això sí. No perquè a Catalunya, o a Espanya no se'n sàpiguen fer, si no per ingerències governamentals. Els neoliberals, indignats, s'han fet indepes tots de cop.
En fi, fer que la Guardia Civil es dediqui a perseguir urnes, fins i tot abans d'existir, és molt trist i un gran absurd. Filant més prim, potser és, fins i tot, malversació de fons, que segur que la Guardia Civil té coses millors que fer, amb permís de Villarejo, és clar.
L'altre reacció ha estat la del PSOE (l'altra pota que compta del PPSOEC's, que C's cada dia és més la marca blanca del PP.
El cas del PSOE també és molt penós. Fa cinc dies Núria Parlon, flamant representant del PSC al "nou" PSOE deia que si el PP aplicava l'article 155 (la suspensió de l'autonomia) , el PSOE aniria -curull d'esperit fraternal i convicció plurinacional- a plantejar el cas a la comunitat internacional per impedir la dita suspensió... Ahir ja es va veure que el nou PSOE no és gaire diferent del vell; que Pedro Sánchez susaneja; i que l'opinió de la Núria Parlon només és això, una opinió particular i no la del PSOE. La del PSOE és : « Que si hay que aplicar el 155, se aplica, cojones ».
Em sap greu per la Núria Parlon, perquè crec que realment va dir el que pensava. Tanmateix, si a aquestes alçades del partit encara no sap com les gasten els seus companys del PSOE, més val que s'ho faci mirar. Però, com sigui, m'agradaria que estigués a la nostra banda, el cantó de la democràcia, quan arribi el dia del referèndum, i els següents.
En tot cas, per si algú tenia dubtes, des del PSOE s'han afanyat a dir que els alcaldes socialistes que prestin suport al referèndum de l'u d'octubre patiran sancions. Olé tu! El PSOE sancionant alcaldes del PSC. Ja sabeu, dos partits polítics diferents, el PSC és sobirà, els municipis tenen una vida política pròpia... En fi, tot per l'aigüera. Susana Díaz deu estar molt emprenyada : el Pedro Sánchez va i li còpia el programa, si més no, la part catalana. Em pregunto si Iceta encara vol que Pedro Sánchez el salvi, perquè amb amics així, més val arrencar a córrer.
En fi. Dues notícies que donen una idea de com ho veuen això de l'u d'octubre al país del costat : "Ordeno y mando" i "esto lo arreglamos con un par de números de la benemérita". Ens prenen per menys que súbdits.
Quines ganes de votar que tinc. Quines ganes d'estampar-lis un Sí a la Independència als morros d'aquesta colla de prepotents.
Però el millor del cas és que són tan prepotents i tan antidemòcrates que fins i tot un vot No també seria un bon mastegot.
Ep! però no tan bo! el sí és millor! L'U d'Octubre, vota Sí!
Una, molt original, la del PP, que ha enviat la Guardia Civil a intimidar a les empreses que podien fabricar les urnes. És el que té la defensa de « unidad en el destino », que acabes anant a fer de trinxeraire a empreses del ram del metacrilat.
Però, és clar, si tot això és el que poden oposar, aleshores tranquils, que l'u d'octubre hi haurà referèndum i urnes, per descomptat. A les males, es pot fer un encàrrec a Amazon, o a la competència xinesa, Alibaba, o fins i tot als japonesos de Rakuten (els nous patrocinadors de la samarreta del Barça). En definitiva, no crec que després de l'editorial del New York Times, els d'Amazon es perdessin l'oportunitat de fer una mica de negoci.
Els del Vilaweb, fins i tot, han analitzat aquesta possibilitat de fer la comanda a Xina, i bé, realment, si és per això, tranquils que l'u es votarà a unes boniques urnes, a molt bon preu. Xineses, això sí. No perquè a Catalunya, o a Espanya no se'n sàpiguen fer, si no per ingerències governamentals. Els neoliberals, indignats, s'han fet indepes tots de cop.
En fi, fer que la Guardia Civil es dediqui a perseguir urnes, fins i tot abans d'existir, és molt trist i un gran absurd. Filant més prim, potser és, fins i tot, malversació de fons, que segur que la Guardia Civil té coses millors que fer, amb permís de Villarejo, és clar.
L'altre reacció ha estat la del PSOE (l'altra pota que compta del PPSOEC's, que C's cada dia és més la marca blanca del PP.
El cas del PSOE també és molt penós. Fa cinc dies Núria Parlon, flamant representant del PSC al "nou" PSOE deia que si el PP aplicava l'article 155 (la suspensió de l'autonomia) , el PSOE aniria -curull d'esperit fraternal i convicció plurinacional- a plantejar el cas a la comunitat internacional per impedir la dita suspensió... Ahir ja es va veure que el nou PSOE no és gaire diferent del vell; que Pedro Sánchez susaneja; i que l'opinió de la Núria Parlon només és això, una opinió particular i no la del PSOE. La del PSOE és : « Que si hay que aplicar el 155, se aplica, cojones ».
Em sap greu per la Núria Parlon, perquè crec que realment va dir el que pensava. Tanmateix, si a aquestes alçades del partit encara no sap com les gasten els seus companys del PSOE, més val que s'ho faci mirar. Però, com sigui, m'agradaria que estigués a la nostra banda, el cantó de la democràcia, quan arribi el dia del referèndum, i els següents.
En tot cas, per si algú tenia dubtes, des del PSOE s'han afanyat a dir que els alcaldes socialistes que prestin suport al referèndum de l'u d'octubre patiran sancions. Olé tu! El PSOE sancionant alcaldes del PSC. Ja sabeu, dos partits polítics diferents, el PSC és sobirà, els municipis tenen una vida política pròpia... En fi, tot per l'aigüera. Susana Díaz deu estar molt emprenyada : el Pedro Sánchez va i li còpia el programa, si més no, la part catalana. Em pregunto si Iceta encara vol que Pedro Sánchez el salvi, perquè amb amics així, més val arrencar a córrer.
En fi. Dues notícies que donen una idea de com ho veuen això de l'u d'octubre al país del costat : "Ordeno y mando" i "esto lo arreglamos con un par de números de la benemérita". Ens prenen per menys que súbdits.
Quines ganes de votar que tinc. Quines ganes d'estampar-lis un Sí a la Independència als morros d'aquesta colla de prepotents.
Però el millor del cas és que són tan prepotents i tan antidemòcrates que fins i tot un vot No també seria un bon mastegot.
Ep! però no tan bo! el sí és millor! L'U d'Octubre, vota Sí!
dissabte, 24 de juny del 2017
Sant Joan
Bona Revetlla i que gaudiu de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.
Avui, la Flama del Canigó ha arribat a tots els racons dels territoris de parla catalana. Avui es renova aquesta flama de compromís amb la defensa de la llengua que ens es comuna.
La llengua comuna a territoris compresos entre Salses, a la Catalunya Nord, i Guardamar, a Múrcia; entre Fraga, a la franja de Ponent, i l'Alguer, a Sardenya.
Aquesta llengua dolça, de músiques tan variades com les terres on neix i que és el nostre tresor més preciós. Una llengua. Una forma d'escoltar i dir el món. Una forma particular d'expressar les idees, els sentiments i les emocions. Ni millor ni pitjor que cap altre. La nostra llengua, com la nostra mare.
Des del respecte i la protecció dels drets dels parlants de totes les llengües diferents de la República, que serveixi, però, la independència, per a protegir, per conrear aquest bé tan preuat i tan bell que és la nostra llengua materna, la llengua d'aquesta terra. La nostra llengua catalana. Aquesta flama que no s'apaga i que ha de seguir brillant.
Aquesta flama que baixa del Canigó, i que de ma en ma ens arriba a casa.
Aquesta flama que encén fogueres, en la nit més curta i més càlida; quan les bruixes ballen.
Bona Revetlla i Feliç Sant Joan!
Ben viu el foc!
diumenge, 18 de juny del 2017
Maker Faire BCN 2017
Aquest cap de setmana s'ha celebrat al pavelló d'Itàlia de la Fira de Montjuïc la Barcelona Maker Faire.
Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB. L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).
Podeu seguir la història consultant el TimeLine de la pàgina FaceBook de Maker Faire Barcelona.
Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un acoblament versàtil i sense eines ; projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.
També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.
El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:
1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.
2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :
"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional, més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia col·laborativa, obtenint un important resó.
L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya, mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és “l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot, co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge, cures i exclusió."
El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns, com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista
3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.
Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.
Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB. L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).
Podeu seguir la història consultant el TimeLine de la pàgina FaceBook de Maker Faire Barcelona.
Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un acoblament versàtil i sense eines ; projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.
També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.
El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:
1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.
2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :
"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional, més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia col·laborativa, obtenint un important resó.
L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya, mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és “l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot, co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge, cures i exclusió."
El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns, com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista
3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.
Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.
divendres, 9 de juny del 2017
Referèndum d'autodeterminació : 1 d'octubre de 2017
Rumieu-ho bé. L'1 d'octubre, si voleu, podreu respondre a la pregunta : "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República".
És una pregunta que cal rumiar per les conseqüències que té. Òbviament per a Catalunya, però també per Espanya i, també, per Europa.
Catalunya som gent. Som gent diversa. Amb grans diferències entre nosaltres : d'identitat, d'origen, de llengua, de religió, de cultura, també de nivell econòmic. La pregunta s'adreça a tots, tot i que només tindrem el privilegi de poder contestar-la els ciutadans del territori de l'actual comunitat autònoma de Catalunya.
La pregunta, i el referèndum és l'eina que tota aquesta diversitat de gent ens donem a nosaltres mateixos per empoderar-nos i per decidir de quina forma ens volem governar i autogestionar. No és, doncs, una qüestió de drets nacionals, sigui el que sigui que vulgui dir això. És una qüestió, en canvi, de radicalitat democràtica, de respecte a tota aquesta diversitat, de llibertat. És una qüestió de posar els ciutadans primer. És una qüestió de posar l'estat al servei dels ciutadans, al servei del seu creixement personal, de la seva identitat, dels seus drets, de la seva responsabilitat.
És una qüestió de maduresa. De rebutjar tuteles -per descomptat, de rebutjar repressions, espolis, corrupcions i depredacions- i, en canvi, proposar alternatives des de la base, des del carrer, des de les organitzacions civils. De fer-ho lliure i democràticament, sense cotilles imposades de nació o pensament únic dictats per una Constitució nacionalista escrita sota l'amenaça dels sabres.
És una gran oportunitat per a tots que avui som Catalunya, però també per a tots aquells que avui són Espanya, per a donar un gran pas endavant. Un gran pas democràtic. Un gran pas per deixar enrere, finalment, el llegat de la dictadura feixista, de la "transición" i de la democràcia vigilada dels darrers quaranta anys. Un gran pas per entrar tots en una etapa de major i millor democràcia.
En tot cas, és una oportunitat que ens donem a Catalunya i que compta amb l' oposició frontal dels que no volen canvis i que, justament perquè el règim existent ara ho nega, ens diuen que no podem decidir, que no tenim dret a decidir. Que no som sobirans.
Avui la sobirania no és als pobles o a les nacions. Al món global la sobirania és a cadascun de nosaltres. Som nosaltres els que lliurement podem decidir viure en comunitat i en quina forma de comunitat. Som nosaltres els que decidim com construim aquesta comunitat i com la fem prou flexible per a que sigui inclusiva i democràtica. Ser ciutadà de la República de Catalunya ha de ser la forma de pertànyer al món, de ser ciutadà lliure del món (i no un súbdit), sigui quin sigui el nostre origen, llengua, cultura o religió.
Els ciutadans de la nova República ho serem per adscripció, per que voldrem ser-ho. Sense exclusivitats identitàries però, a la vegada compromesos amb el nostre autogovern, compromesos amb el benestar dels ciutadans de la República també compromesos amb el benestar dels nostres veïns, de la nostra Europa, del nostre planeta.
Tenim una oportunitat immensa, única, extraordinària de fer una aportació a l'objectiu d'un món millor, molt més democràtic, pacífic, net, lliure...
És molt el que podem aconseguir.
Per aquestes raons, jo crec -fermament ho crec- que el proper 1 d'octubre cal, primer de tot, votar. Defenseu el vostre dret a votar. Aquesta és la primera batalla. Després, un cop aquest dret estigui conquerit, crec que cal anar a votar. Per no permetre males interpretacions ni dubtes. I jo crec, finalment, que cal votar Sí. Perquè és un vot a favor de portar la democràcia, i l'empoderament a les mans de tots i cadascun de nosaltres, independentment d'origen, identitat, religió o cultura.
Rumieu-ho bé. "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República"?
Jo, Sí.
dilluns, 29 de maig del 2017
Cul i merda
I l'última : Pedro Sánchez, aquell noi tan guapot que li cau tan bé a l'Iceta (que li pregava histèricament que el salves de Rajoy!) i que diuen alguns que és la gran esperança de regeneració del PSOE, i el que el farà girar a l'esquerra, i el de la proposta plurinacional, i el que farà fora al Rajoy...
Sí, justament aquell noi. Doncs resulta que avui ha anat a parlar amb Mariano Rajoy per dir-li que tranquil, que amb això de Catalunya el PP i el PSOE seran carn i ungla, o cul i merda, per ser més precisos.
En fi. Esperem. Si Sánchez ha après alguna cosa de la seva emocionant carrera política sabrà que després de ser triat nou secretari general del PSOE només té dues opcions :
1 - Ocupar el lloc i fer ell mateix de Susana Díaz.
2 - Massacrar sense pietat als seus rivals polítics, és dir, a la majoria dels barons territorials, i a la cúpula estatal, i enterrar definitivament als dinosaures com González, Ibarra o Guerra.
No cal ser un geni per adonar-se que l'opció 1 és molt menys costosa i gairebé sense risc.
Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que amb la visita d'avui Sánchez està iniciant el gir, a la dreta, of course, que ha de permetre calmar el galliner del PSOE i garantir-li una plàcida secretaria general. Se'ns ha aburgesat, ves.
O potser no. Ben mirat, el PSOE sempre ha estat un partit nacionalista espanyol, o sigui que, potser sincerament -valgui'ns Déu- el flamant secretari general socialista ha fet el que li demanava el cos, i bona part de les bases : "mano dura con los catalanes".
Sigui com sigui, cap novetat. No tenen remei.
Nosaltres a la nostra : Referèndum. En quinze dies, màxim, data i pregunta.
Sí, justament aquell noi. Doncs resulta que avui ha anat a parlar amb Mariano Rajoy per dir-li que tranquil, que amb això de Catalunya el PP i el PSOE seran carn i ungla, o cul i merda, per ser més precisos.
En fi. Esperem. Si Sánchez ha après alguna cosa de la seva emocionant carrera política sabrà que després de ser triat nou secretari general del PSOE només té dues opcions :
1 - Ocupar el lloc i fer ell mateix de Susana Díaz.
2 - Massacrar sense pietat als seus rivals polítics, és dir, a la majoria dels barons territorials, i a la cúpula estatal, i enterrar definitivament als dinosaures com González, Ibarra o Guerra.
No cal ser un geni per adonar-se que l'opció 1 és molt menys costosa i gairebé sense risc.
Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que amb la visita d'avui Sánchez està iniciant el gir, a la dreta, of course, que ha de permetre calmar el galliner del PSOE i garantir-li una plàcida secretaria general. Se'ns ha aburgesat, ves.
O potser no. Ben mirat, el PSOE sempre ha estat un partit nacionalista espanyol, o sigui que, potser sincerament -valgui'ns Déu- el flamant secretari general socialista ha fet el que li demanava el cos, i bona part de les bases : "mano dura con los catalanes".
Sigui com sigui, cap novetat. No tenen remei.
Nosaltres a la nostra : Referèndum. En quinze dies, màxim, data i pregunta.
L'acudit de Soraya
Aquests del PP es van perdre el capítol del Barrio Sésamo (Democratic Edition) en que explicaven els mecanismes per consultar al poble. Per això avui han fet una mica de peneta quan la S³ (Soraya Saenz Santamaria, que se us ha d'explicar tot...) ha penjat aquesta paradoxal i oximorònica piulada al twitter :
Sí, ho heu llegit bé. Oi que fa gràcia? Però no us rigueu. Que els ha fet molta vergonya. O potser no era vergonya. El cas és que aquesta piulada tan graciosa i que ha provocat un munt de retwits i favs i, sobre tot, una tarda de bromes i acudits a la xarxa social de l'ocellet, blau ha estat retirada fa una estona.
Per sort, el rastre ha quedat i el món sabrà que l'amiga S³ no sap per a què serveix un referèndum. O potser sí. Bé, segur que ho sap. Justament, del que es tracta és de no "escuchar a los catalanes", ni a ningú. Que per això van guanyar una guerra.
Així que menys conyes. Ja triguen a anunciar data i pregunta pel referèndum.
Sí, ho heu llegit bé. Oi que fa gràcia? Però no us rigueu. Que els ha fet molta vergonya. O potser no era vergonya. El cas és que aquesta piulada tan graciosa i que ha provocat un munt de retwits i favs i, sobre tot, una tarda de bromes i acudits a la xarxa social de l'ocellet, blau ha estat retirada fa una estona.
Per sort, el rastre ha quedat i el món sabrà que l'amiga S³ no sap per a què serveix un referèndum. O potser sí. Bé, segur que ho sap. Justament, del que es tracta és de no "escuchar a los catalanes", ni a ningú. Que per això van guanyar una guerra.
Així que menys conyes. Ja triguen a anunciar data i pregunta pel referèndum.
dissabte, 27 de maig del 2017
Les intervencions dels periodistes de "Público" a la comissió d'investigació del Parlament sobre la "Operación Catalunya"
A Espanya l'aparell de l'estat fa servir la guerra bruta contra l'independentisme.
Tots els estats del món fan servir serveis d'intel·ligència i de contraintel·ligencia com eines de lluita contra els enemics de l'estat. Arribats al cas, cap estat dubta en que els mètodes emprats es situïn fora de la llei. Si es dona aquesta situació d'il·legalitat, els estats no vacil·len en tapar i ocultar les il·legalitats comeses. És lògic : els estats basen la seva autoritat en la legalitat. Per tant, l'opinió pública no ha de tenir notícia de les il·legalitats que comet l'estat. Ni que siguin il·legalitats comeses en defensa de la supervivència de l'estat. Perquè una il·legalitat comesa per un estat el desautoritza enfront dels administrats.
Bé, resulta que els independentistes som enemics de l'estat. En el sentit que volem la secessió d'una part del territori i això, tal com està escrit en la Constitució (en majúscules) atempta directament a la indivisibilitat del "territorio nacional".
També és cert que la constitució (en minúscules) garanteix drets i llibertats democràtiques com, per exemple, la de votar un partit que pretén la secessió d'una part del "territorio nacional".
Ei! i que això ho permet! el que no permet és que si aquest partit obté democràticament la majoria a la part del "territorio nacional" que vol secessionar, aleshores l'única opció que li queda és demanar la modificació del text constitucional per encabir-hi la secessió.
Però encabir-hi la secessió és un procés que demana dues legislatures consecutives de majories qualificades de dos terços, mes guanyar un referèndum a nivell estatal. Suposant que s'aprovés, aleshores caldria encetar el procés constitucional establert per a dur a terme, efectivament, la secessió.
En altres paraules : la Constitució (en majúscules) és immodificable. Ho és per als partits d'àmbit estatal. Encara ho és més,doncs, per a partits de l'àmbit territorial de minories nacionals. Minories nacionals que, per descomptat, no són reconegudes com a tals per la Constitució (en majúscules).
Això planteja un problema molt greu : hi han tot un seguit de problemes polítics que no es poden resoldre amb la Constitució, tot i que formalment existeixin els mecanismes per a fer-ho.
Formalment, però no en la pràctica.
Era el que es pretenia. La Constitució (en majúscules) ni és modificable ni és neutra i, tal com està escrita, defineix que els independentistes som enemics de l'estat. Això ha estat poc problemàtic durant tots els llargs anys que els independentistes només érem una exòtica minoria. Però es converteix en un problema irresoluble quan els independentistes esdevenim la minoria majoritària a Catalunya i els sobiranistes, directament, la majoria absoluta.
Esdevé un problema irresoluble perquè és un problema polític que la Constitució no només no permet solucionar si no que, a més, l'agreuja al convertir als sobiranistes i als independentistes en enemics de l'estat.
I l'estat reacciona de l'única manera possible : amb la guerra bruta.
Fins aquí un relat possible del perquè de la guerra bruta.
Què falta en aquest relat? falta explicar perquè la Constitució no és neutra i falta explicar qui són els encarregats de la guerra bruta.
La Constitució no és neutra perquè va ser dictada. La Constitució és nacionalista, i ho és perquè quan es va escriure la Constitució havien pistoles de militars nacionalistes vigilant el que s'escrivia. Vet aquí el pecat original : és un text nacionalista i excloent escrit des de la por i l'amenaça
D'un nacionalisme rabiós. Un text que diu que només hi ha una identitat possible espanyola. En això consisteix l'essència del nacionalisme : en dir quina és l'única identitat bona. A partir d'aquí, el món es divideix entre bons i dolents.
La Constitució en ella mateixa és el principal problema polític que té l'estat espanyol.
Però ningú la tocarà, perquè aquest text nacionalista està al servei d'un mandarinat que es correspon directament amb el mandarinat franquista. Aquells militars que vigilaven el que s'escrivia pertanyien, estaven al servei, eren els fills d'aquell mandarinat. Un mandarinat franquista amb un nivell de control absolut dels recursos de l'estat i en bona part de les seves escales i administracions.
En particular, control del ministeri d'interior i de les cúpules (i el que no són cúpules) judicials i policials. Els mateixos noms i famílies que al franquisme, els "fills de", quan no "els mateixos que". Les mateixes famílies de cacics, quan no els mateixos cacics en persona.
Un estat al servei d'una casta, amb una llei bàsica intocable que cristal·litza aquest repartiment del poder fins al punt que la dissidència, o la secessió esdevenen impossibles perquè la Constitució les converteix en enemigues de l'estat. "Atado y bien atado", que deia el caporal.
Contra els enemics de l'estat només cap -perquè constitucionalment no hi ha altre via- la guerra bruta, la claveguera. Els informes PISA i les Operacions Catalunya. Com en el seu moment va haver-hi un GAL. La Constitució és, al final, la causa última que justifica, permet i protegeix la claveguera.
I ningú s'escandalitza, o si ho fa és d'amagat i en veu baixa, perquè fer-ho en veu alta significa posar-se a la banda dels enemics de l'estat, amb el que això suposa d'arriscat : perquè pots ser objectiu de la guerra bruta. Les garanties constitucionals no s'apliquen als enemics de l'estat.
És la por la que manté el silenci. Per això la independència de Catalunya és l'amenaça més gran. Perquè trenca la por. Per això els independentistes som els enemics de l'estat per excel·lència. Perquè no tenim por.
Fora de l'independentisme hi ha por. El nacionalisme espanyol és l'eina de la casta, que diria Podemos, per imposar la por (a ser exclòs, a ser un mal espanyol) i controlar la societat. És per això que la brutal denúncia de l'Operació Catalunya i les clavegueres de l'estat que aquesta setmana passada han fet els periodistes de Público al Parlament de Catalunya no passaran de l'anècdota.
Però el cert és que en un estat democràtic de veritat tota la claveguera que s'ha destapat hauria provocat un terrabastall i dimissions en cadena fins a la mateixa presidència del govern (perquè "Rajoy lo sabe").
Només una anècdota. Però, tanmateix, cal denunciar-ho, i proclamar a crits que l'estat espanyol és un estat autoritari i sense garanties democràtiques. Un estat en mans de cínics psicòpates. Un estat en mans de delinqüents. Un estat corrupte, de corrupció "legal", mai legítima, on posar urnes és delicte i requalificar terrenys per afavorir l'especulació immobiliària dels amics, o la pròpia, és pràctica habitual, i no és pas l'especulació el pitjor que podem trobar.
Un estat de cacics i barons territorials, un estat mafiós -de pràctiques mafioses i en mans d'una casta, màfia corrupta- que no canviarà perquè no pot canviar i del que, per pura supervivència, convé marxar-ne com abans millor.
Aprenguem alguna cosa. L'estat espanyol és exactament el model d'allò que no ha de ser la República de Catalunya.
Vet aquí les intervencions, de denúncia valenta i ferma, dels dos periodistes.
Primer de tot la intervenció de Patricia López :
A continuació, la intervenció de Carlos Enrique Bayo :
Tots els estats del món fan servir serveis d'intel·ligència i de contraintel·ligencia com eines de lluita contra els enemics de l'estat. Arribats al cas, cap estat dubta en que els mètodes emprats es situïn fora de la llei. Si es dona aquesta situació d'il·legalitat, els estats no vacil·len en tapar i ocultar les il·legalitats comeses. És lògic : els estats basen la seva autoritat en la legalitat. Per tant, l'opinió pública no ha de tenir notícia de les il·legalitats que comet l'estat. Ni que siguin il·legalitats comeses en defensa de la supervivència de l'estat. Perquè una il·legalitat comesa per un estat el desautoritza enfront dels administrats.
Bé, resulta que els independentistes som enemics de l'estat. En el sentit que volem la secessió d'una part del territori i això, tal com està escrit en la Constitució (en majúscules) atempta directament a la indivisibilitat del "territorio nacional".
També és cert que la constitució (en minúscules) garanteix drets i llibertats democràtiques com, per exemple, la de votar un partit que pretén la secessió d'una part del "territorio nacional".
Ei! i que això ho permet! el que no permet és que si aquest partit obté democràticament la majoria a la part del "territorio nacional" que vol secessionar, aleshores l'única opció que li queda és demanar la modificació del text constitucional per encabir-hi la secessió.
Però encabir-hi la secessió és un procés que demana dues legislatures consecutives de majories qualificades de dos terços, mes guanyar un referèndum a nivell estatal. Suposant que s'aprovés, aleshores caldria encetar el procés constitucional establert per a dur a terme, efectivament, la secessió.
En altres paraules : la Constitució (en majúscules) és immodificable. Ho és per als partits d'àmbit estatal. Encara ho és més,doncs, per a partits de l'àmbit territorial de minories nacionals. Minories nacionals que, per descomptat, no són reconegudes com a tals per la Constitució (en majúscules).
Això planteja un problema molt greu : hi han tot un seguit de problemes polítics que no es poden resoldre amb la Constitució, tot i que formalment existeixin els mecanismes per a fer-ho.
Formalment, però no en la pràctica.
Era el que es pretenia. La Constitució (en majúscules) ni és modificable ni és neutra i, tal com està escrita, defineix que els independentistes som enemics de l'estat. Això ha estat poc problemàtic durant tots els llargs anys que els independentistes només érem una exòtica minoria. Però es converteix en un problema irresoluble quan els independentistes esdevenim la minoria majoritària a Catalunya i els sobiranistes, directament, la majoria absoluta.
Esdevé un problema irresoluble perquè és un problema polític que la Constitució no només no permet solucionar si no que, a més, l'agreuja al convertir als sobiranistes i als independentistes en enemics de l'estat.
I l'estat reacciona de l'única manera possible : amb la guerra bruta.
Fins aquí un relat possible del perquè de la guerra bruta.
Què falta en aquest relat? falta explicar perquè la Constitució no és neutra i falta explicar qui són els encarregats de la guerra bruta.
La Constitució no és neutra perquè va ser dictada. La Constitució és nacionalista, i ho és perquè quan es va escriure la Constitució havien pistoles de militars nacionalistes vigilant el que s'escrivia. Vet aquí el pecat original : és un text nacionalista i excloent escrit des de la por i l'amenaça
D'un nacionalisme rabiós. Un text que diu que només hi ha una identitat possible espanyola. En això consisteix l'essència del nacionalisme : en dir quina és l'única identitat bona. A partir d'aquí, el món es divideix entre bons i dolents.
La Constitució en ella mateixa és el principal problema polític que té l'estat espanyol.
Però ningú la tocarà, perquè aquest text nacionalista està al servei d'un mandarinat que es correspon directament amb el mandarinat franquista. Aquells militars que vigilaven el que s'escrivia pertanyien, estaven al servei, eren els fills d'aquell mandarinat. Un mandarinat franquista amb un nivell de control absolut dels recursos de l'estat i en bona part de les seves escales i administracions.
En particular, control del ministeri d'interior i de les cúpules (i el que no són cúpules) judicials i policials. Els mateixos noms i famílies que al franquisme, els "fills de", quan no "els mateixos que". Les mateixes famílies de cacics, quan no els mateixos cacics en persona.
Un estat al servei d'una casta, amb una llei bàsica intocable que cristal·litza aquest repartiment del poder fins al punt que la dissidència, o la secessió esdevenen impossibles perquè la Constitució les converteix en enemigues de l'estat. "Atado y bien atado", que deia el caporal.
Contra els enemics de l'estat només cap -perquè constitucionalment no hi ha altre via- la guerra bruta, la claveguera. Els informes PISA i les Operacions Catalunya. Com en el seu moment va haver-hi un GAL. La Constitució és, al final, la causa última que justifica, permet i protegeix la claveguera.
I ningú s'escandalitza, o si ho fa és d'amagat i en veu baixa, perquè fer-ho en veu alta significa posar-se a la banda dels enemics de l'estat, amb el que això suposa d'arriscat : perquè pots ser objectiu de la guerra bruta. Les garanties constitucionals no s'apliquen als enemics de l'estat.
És la por la que manté el silenci. Per això la independència de Catalunya és l'amenaça més gran. Perquè trenca la por. Per això els independentistes som els enemics de l'estat per excel·lència. Perquè no tenim por.
Fora de l'independentisme hi ha por. El nacionalisme espanyol és l'eina de la casta, que diria Podemos, per imposar la por (a ser exclòs, a ser un mal espanyol) i controlar la societat. És per això que la brutal denúncia de l'Operació Catalunya i les clavegueres de l'estat que aquesta setmana passada han fet els periodistes de Público al Parlament de Catalunya no passaran de l'anècdota.
Però el cert és que en un estat democràtic de veritat tota la claveguera que s'ha destapat hauria provocat un terrabastall i dimissions en cadena fins a la mateixa presidència del govern (perquè "Rajoy lo sabe").
Només una anècdota. Però, tanmateix, cal denunciar-ho, i proclamar a crits que l'estat espanyol és un estat autoritari i sense garanties democràtiques. Un estat en mans de cínics psicòpates. Un estat en mans de delinqüents. Un estat corrupte, de corrupció "legal", mai legítima, on posar urnes és delicte i requalificar terrenys per afavorir l'especulació immobiliària dels amics, o la pròpia, és pràctica habitual, i no és pas l'especulació el pitjor que podem trobar.
Un estat de cacics i barons territorials, un estat mafiós -de pràctiques mafioses i en mans d'una casta, màfia corrupta- que no canviarà perquè no pot canviar i del que, per pura supervivència, convé marxar-ne com abans millor.
Aprenguem alguna cosa. L'estat espanyol és exactament el model d'allò que no ha de ser la República de Catalunya.
Vet aquí les intervencions, de denúncia valenta i ferma, dels dos periodistes.
Primer de tot la intervenció de Patricia López :
A continuació, la intervenció de Carlos Enrique Bayo :
dimarts, 23 de maig del 2017
Conferència de Puigdemont a Madrid
Què va dir Puigdemont a Madrid?
En aquest enllaç, el vídeo
Bàsicament, que si algú es pensava que això era un farol, que no. Que el setembre, o abans, hi haurà un referèndum.
Que fins l'últim segon de l'últim minut es podrà parlar i pactar, si hi ha voluntat.
Que la resposta judicial només és combustible per a l'independentisme.
Que el diàleg ha de ser bilateral i d'igual a igual, per això no s'anirà al congrés a sotmetre's a una aritmètica de majories que no té en compte el principi bàsic de que la democràcia es fonamenta en el respecte de les minories, en particular, de les minories nacionals.
Que si no volen pactar el referèndum allà ells, hauran de pactar el repartiment de bens i càrregues.
Que l'estat espanyol no té tant de poder com per aturar tanta democràcia.
Segurament es podrien treure més idees de la conferència de Puigdemont, però, tanmateix, només les escoltarem a Catalunya : Tot i algunes honorables excepcions, com Pablo Iglesias, i algunes notables (però gens inesperades) absències, com Pedro Sánchez, el govern espanyol ha girat l'esquena a la conferència de Puigdemont.
No només això, se sap que la diplomàcia espanyola ha evitat la presència d'ambaixadors a la conferència (no ha pogut impedir, però, la presència de personal diplomàtic d'almenys vint ambaixades).
Puigdemont diu que s'esperaran fins l'últim minut de la pròrroga per al pacte, però ja us dic jo que això no passarà. És ontològicament impossible per al PP i per al PSOE. També per al PSOE de Pedro Sánchez, si és que és capaç d'articular-lo.
Anem al referèndum. És inevitable. Els que ens pertoca, doncs, als independentistes, és fer campanya. Convèncer als indecisos. Fer-los veure que amb la república tots guanyem, també els contraris a la independència : Pel que té de catarsi i sacsejada democràtica. Pel foc nou. Pel procés constituent. Per foragitar els corruptes, per fer difícil o impossible la corrupció. Per empoderar-nos tots, en particular, les dones. Per la sobirania, energètica i alimentària. Pel qüestionament que representarà a Europa i la UE.
Puigdemont va anar a Madrid a explicar que a Catalunya farem un referèndum d'autodeterminació. No l'han escoltat, com era d'esperar. No hi haurà cap resposta fora de més repressió. Els independentistes, doncs, a la nostra.
Ja ha començat la campanya pel Sí.
En aquest enllaç, el vídeo
Bàsicament, que si algú es pensava que això era un farol, que no. Que el setembre, o abans, hi haurà un referèndum.
Que fins l'últim segon de l'últim minut es podrà parlar i pactar, si hi ha voluntat.
Que la resposta judicial només és combustible per a l'independentisme.
Que el diàleg ha de ser bilateral i d'igual a igual, per això no s'anirà al congrés a sotmetre's a una aritmètica de majories que no té en compte el principi bàsic de que la democràcia es fonamenta en el respecte de les minories, en particular, de les minories nacionals.
Que si no volen pactar el referèndum allà ells, hauran de pactar el repartiment de bens i càrregues.
Que l'estat espanyol no té tant de poder com per aturar tanta democràcia.
Segurament es podrien treure més idees de la conferència de Puigdemont, però, tanmateix, només les escoltarem a Catalunya : Tot i algunes honorables excepcions, com Pablo Iglesias, i algunes notables (però gens inesperades) absències, com Pedro Sánchez, el govern espanyol ha girat l'esquena a la conferència de Puigdemont.
No només això, se sap que la diplomàcia espanyola ha evitat la presència d'ambaixadors a la conferència (no ha pogut impedir, però, la presència de personal diplomàtic d'almenys vint ambaixades).
Puigdemont diu que s'esperaran fins l'últim minut de la pròrroga per al pacte, però ja us dic jo que això no passarà. És ontològicament impossible per al PP i per al PSOE. També per al PSOE de Pedro Sánchez, si és que és capaç d'articular-lo.
Anem al referèndum. És inevitable. Els que ens pertoca, doncs, als independentistes, és fer campanya. Convèncer als indecisos. Fer-los veure que amb la república tots guanyem, també els contraris a la independència : Pel que té de catarsi i sacsejada democràtica. Pel foc nou. Pel procés constituent. Per foragitar els corruptes, per fer difícil o impossible la corrupció. Per empoderar-nos tots, en particular, les dones. Per la sobirania, energètica i alimentària. Pel qüestionament que representarà a Europa i la UE.
Puigdemont va anar a Madrid a explicar que a Catalunya farem un referèndum d'autodeterminació. No l'han escoltat, com era d'esperar. No hi haurà cap resposta fora de més repressió. Els independentistes, doncs, a la nostra.
Ja ha començat la campanya pel Sí.
dilluns, 22 de maig del 2017
"30 minuts : Operació Catalunya"
Aquest diumenge ha deixat moltes novetats de tipus divers : des de la victòria de Pedro Sánchez a les eleccions a la secretaria general del PSOE, a coses molt més prosaiques com el final de la lliga, amb el comiat de Luís Enrique.
Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat una altre cosa. El "30 minuts" d'avui estava dedicat a la "Operació Catalunya". Un reportatge d'investigació sobre l'operació de la policia espanyola, orquestrada al màxim nivell del ministeri de l'interior espanyol, dedicada a crear i difondre falsos informes sobre polítics catalans sobiranistes en aquell moment i independentistes avui : Artur Mas, Xavier Tries, Jordi Pujol, i també, Oriol Junqueras, tot i que d'aquest últim no se'n va arribar a generar cap informe.
Una metodologia també seguida al conegut com Informe PISA, que es va utilitzar per difamar a Pablo Iglesias, en la seva condició de líder de l'esquerra (extrema, segons aquesta organització, diguem-ne "policial").
Al vídeo s'arriba a fer servir el concepte de "policia política" per referir-se a aquest grup. Però crec que seria més escaient parlar d'activitats d'espionatge i contrainformació. Es tracta d'activitats més pròpies d'organitzacions d'intel·ligència paramilitar o parapolicial.
La lliçó és evident : el govern espanyol fa servir tàctiques de guerra bruta, de guerra subterrània, mètodes d'intel·ligència, contra dirigents de partits per motivacions que són estrictament polítiques.
Això és diferent del descobriment, investigació judici i càstig dels casos autèntics de corrupció, con el cas Palau, o el cas Pujol, i d'altres que han emmerdat, i emmerden, el nostre país. Aquesta lluita, evidentment, ha de dur-se a terme amb el màxim rigor. En tots els aspectes, també amb la metodologia de la investigació i les garanties judicials. Encara que, certament, a l'estat espanyol aquestes garanties cada vegada són més dèbils.
El que és definitivament insuportable és l'ús dels recursos i el poder de l'estat per difamar, amenaçar i perseguir, com sembla que han estat els casos de Xavier Trias, o Artur Mas, amb la intenció de criminalitzar a través d'aquests noms a tot el moviment independentista de Catalunya; o a l'esquerra alternativa espanyola, com en el cas de PISA i Pablo Iglesias,
A Espanya la degradació democràtica és flagrant. Les formes són cada cop més les d'un estat autoritari i policial.
Bull la sang quan escoltes els talls de veu de l'ex-ministre de l'interior, i dels caps de la policia, parlar amb aquell to i aquella supèrbia. Formes feixistes. Quan t'adones que els que haurien de ser primers garants de la democràcia, en realitat la instrumentalitzen i la menystenen. Se'n creuen per sobre i actuen d'acord a aquesta creença; i no havent-hi prou amb això, a més, menteixen quan se'ls interroga sobre els fets, amb un cinisme brutal, mirant directament als ulls, amb la fredor característica dels psicòpates que en realitat són.
El vídeo estarà disponible al "3 a la carta" fins el diumenge que ve. Suposo que després es podrà trobar per xarxes de compartició. Si no l'heu vist, feu-ho. Val la pena. Sabreu com funciona un estat corrupte. Com no haurà de ser la nostra República, la que votarem en referèndum aquest setembre.
Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat una altre cosa. El "30 minuts" d'avui estava dedicat a la "Operació Catalunya". Un reportatge d'investigació sobre l'operació de la policia espanyola, orquestrada al màxim nivell del ministeri de l'interior espanyol, dedicada a crear i difondre falsos informes sobre polítics catalans sobiranistes en aquell moment i independentistes avui : Artur Mas, Xavier Tries, Jordi Pujol, i també, Oriol Junqueras, tot i que d'aquest últim no se'n va arribar a generar cap informe.
Una metodologia també seguida al conegut com Informe PISA, que es va utilitzar per difamar a Pablo Iglesias, en la seva condició de líder de l'esquerra (extrema, segons aquesta organització, diguem-ne "policial").
Al vídeo s'arriba a fer servir el concepte de "policia política" per referir-se a aquest grup. Però crec que seria més escaient parlar d'activitats d'espionatge i contrainformació. Es tracta d'activitats més pròpies d'organitzacions d'intel·ligència paramilitar o parapolicial.
La lliçó és evident : el govern espanyol fa servir tàctiques de guerra bruta, de guerra subterrània, mètodes d'intel·ligència, contra dirigents de partits per motivacions que són estrictament polítiques.
Això és diferent del descobriment, investigació judici i càstig dels casos autèntics de corrupció, con el cas Palau, o el cas Pujol, i d'altres que han emmerdat, i emmerden, el nostre país. Aquesta lluita, evidentment, ha de dur-se a terme amb el màxim rigor. En tots els aspectes, també amb la metodologia de la investigació i les garanties judicials. Encara que, certament, a l'estat espanyol aquestes garanties cada vegada són més dèbils.
El que és definitivament insuportable és l'ús dels recursos i el poder de l'estat per difamar, amenaçar i perseguir, com sembla que han estat els casos de Xavier Trias, o Artur Mas, amb la intenció de criminalitzar a través d'aquests noms a tot el moviment independentista de Catalunya; o a l'esquerra alternativa espanyola, com en el cas de PISA i Pablo Iglesias,
A Espanya la degradació democràtica és flagrant. Les formes són cada cop més les d'un estat autoritari i policial.
Bull la sang quan escoltes els talls de veu de l'ex-ministre de l'interior, i dels caps de la policia, parlar amb aquell to i aquella supèrbia. Formes feixistes. Quan t'adones que els que haurien de ser primers garants de la democràcia, en realitat la instrumentalitzen i la menystenen. Se'n creuen per sobre i actuen d'acord a aquesta creença; i no havent-hi prou amb això, a més, menteixen quan se'ls interroga sobre els fets, amb un cinisme brutal, mirant directament als ulls, amb la fredor característica dels psicòpates que en realitat són.
El vídeo estarà disponible al "3 a la carta" fins el diumenge que ve. Suposo que després es podrà trobar per xarxes de compartició. Si no l'heu vist, feu-ho. Val la pena. Sabreu com funciona un estat corrupte. Com no haurà de ser la nostra República, la que votarem en referèndum aquest setembre.
dimecres, 17 de maig del 2017
Querella per la compra d'urnes.
No per esperat i previst, cal deixar de denunciar-ho : El govern espanyol es querella contra la consellera d'interior Meritxell Borràs per la compra d'urnes.
És un fet que aquestes urnes serviran per a fer el referèndum d'autodeterminació del proper setembre (o abans) i és un fet que, des del punt de vista del nacionalisme espanyol, això és el pitjor dels crims.
Però des del unt de vista de la democràcia, voler tancar a la presó a una consellera d'interior per ordenar la compra d'urnes, o una presidenta del Parlament, per permetre un debat és encara un crim pitjor.
Fa temps que la independència de Catalunya ja no és una qüestió al voltant d'identitats personals, culturals o nacionals, o al voltant de models socials, o al combat entre dretes i esquerres. No. Es mou al voltant de qüestions com l'ètica o la democràcia.
Des de fa temps, la defensa de l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya és, en realitat la defensa a l'exercici dels drets democràtics, en general, començant pel dret a l'expressió lliure de les idees i a defensar-les i fer-les triomfar pacífica i democràticament, o el respecte a les minories, o el dret a l'auto-organització i a l'auto-gestió. Estem en un punt en el que s'està defensant és el dret a l'autonomia, em refereixo al concepte ètic d'autonomia, no a l'artefacte institucional definitivament fracassat i que ha caracteritzat l'estat espanyol des de 1978 (l'any que ve farà 40 anys, doncs)
L'estat espanyol continua en la seva caiguda lliure de degradació democràtica. A efectes pràctics és un estat fallit i en descomposició. Voldria dir que pres i captiu d'un nacionalisme feixista minoritari, però em temo molt que no és aquest el sentiment majoritari de la societat espanyola. Que aquesta societat està essencialment satisfeta amb aquesta mena de nacionalisme.
En fi. Denunciat queda. Ja ho sabíem que Espanya faria us de la repressió i de l'amenaça, i que encara li tocarà passar pels tribunals a més d'un càrrec electe. Estava previst. Toca resistir. Una mica més. A base de tribunals no aturaran el referèndum. Amb la victòria de la independència el proper setembre, el següent pas serà la declaració d'independència explícita (la implícita serà abans del referèndum).
El que passarà després seran el reconeixement internacional que s'està treballant des de fa temps, perquè des de fa temps que el govern de Catalunya actua com estat, practicant una independència de fet que es va encetar el 9 de novembre de 2014.
Hi ha qui en una ceguesa immensa i una estupidesa infinita pretén tancar a presó a qui compra urnes i qui permet debats. El que aconsegueixen, en canvi, és obrir els ulls dels que, primer de tot, són demòcrates.
Justament perquè creiem en la democràcia els independentistes volem fer un estat nou.
I el farem. Estem fent-lo.
És un fet que aquestes urnes serviran per a fer el referèndum d'autodeterminació del proper setembre (o abans) i és un fet que, des del punt de vista del nacionalisme espanyol, això és el pitjor dels crims.
Però des del unt de vista de la democràcia, voler tancar a la presó a una consellera d'interior per ordenar la compra d'urnes, o una presidenta del Parlament, per permetre un debat és encara un crim pitjor.
Fa temps que la independència de Catalunya ja no és una qüestió al voltant d'identitats personals, culturals o nacionals, o al voltant de models socials, o al combat entre dretes i esquerres. No. Es mou al voltant de qüestions com l'ètica o la democràcia.
Des de fa temps, la defensa de l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya és, en realitat la defensa a l'exercici dels drets democràtics, en general, començant pel dret a l'expressió lliure de les idees i a defensar-les i fer-les triomfar pacífica i democràticament, o el respecte a les minories, o el dret a l'auto-organització i a l'auto-gestió. Estem en un punt en el que s'està defensant és el dret a l'autonomia, em refereixo al concepte ètic d'autonomia, no a l'artefacte institucional definitivament fracassat i que ha caracteritzat l'estat espanyol des de 1978 (l'any que ve farà 40 anys, doncs)
L'estat espanyol continua en la seva caiguda lliure de degradació democràtica. A efectes pràctics és un estat fallit i en descomposició. Voldria dir que pres i captiu d'un nacionalisme feixista minoritari, però em temo molt que no és aquest el sentiment majoritari de la societat espanyola. Que aquesta societat està essencialment satisfeta amb aquesta mena de nacionalisme.
En fi. Denunciat queda. Ja ho sabíem que Espanya faria us de la repressió i de l'amenaça, i que encara li tocarà passar pels tribunals a més d'un càrrec electe. Estava previst. Toca resistir. Una mica més. A base de tribunals no aturaran el referèndum. Amb la victòria de la independència el proper setembre, el següent pas serà la declaració d'independència explícita (la implícita serà abans del referèndum).
El que passarà després seran el reconeixement internacional que s'està treballant des de fa temps, perquè des de fa temps que el govern de Catalunya actua com estat, practicant una independència de fet que es va encetar el 9 de novembre de 2014.
Hi ha qui en una ceguesa immensa i una estupidesa infinita pretén tancar a presó a qui compra urnes i qui permet debats. El que aconsegueixen, en canvi, és obrir els ulls dels que, primer de tot, són demòcrates.
Justament perquè creiem en la democràcia els independentistes volem fer un estat nou.
I el farem. Estem fent-lo.
dilluns, 8 de maig del 2017
Gràcies, Carme Forcadell i Anna SImó.
El fet. Avui la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, i la Secretària Primera de la mesa han declarat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya "acusades" d'haver permès un debat al Parlament.
L'agraïment. Gràcies, Presidenta. Gràcies, Primera Secretària. Gràcies per la dignitat i per donar la cara per nosaltres. Per tots nosaltres. Perquè el que esteu defensant no és una idea política en particular, si no el dret d'un Parlament a debatre sobre el que sigui, esteu defensant la Democràcia. Amb majúscules.
La Vergonya. Molta vergonya aliena per l'estat espanyol. Espanya ha donat un pas més, ferm, en el camí de la censura i de la repressió. En el camí de la seva descomposició com a democràcia i, també, com estat.
El pla. Senzill. Seguir. Resistir. L'estat es dedicarà a encausar, inhabilitar, jutjar, condemnar... utilitzar, usar i abusar, en definitiva, del poder judicial per tractar d'aturar l'independentisme. No tenen res a fer. Més abans que d'hora hi haurà una proclamació d'independència de fet, moment a partir del qual tota aquesta ofensiva judicial es convertirà en fum. Més endavant hi haurà un referèndum d'autodeterminació, que guanyarem no només els que volem la independència, que som molts, si no també els que volem la democràcia i la llibertat, que encara som molts més. Mentre el moment , aviat, no arribi, toca resistir i, si cal, presentar-se al jutjat.
De nou gràcies. Per la dignitat. Per donar la cara per tots. Per posar-vos al front. Gràcies.
No camineu soles.
diumenge, 7 de maig del 2017
Macron, president de la República Francesa
Macron, president de la República Francesa. Està per veure si la diferència important que donen els primers recomptes es manté, però la victòria sembla clara, en tot cas.
Europa, un determinat model d'Europa, pot respirar alleujat.
A aquesta banda de la frontera, també. Entre Macron i Le Pen, és molt més favorable pels interessos de la nostra República que a França hi hagi un govern compromès amb l'estabilitat Europea tal com la coneixem ara. Un govern que, quan arribi el moment, resulti euro-pragmàtic i vegi l'estat català com un bon soci. Ens interessa, a Catalunya, un govern a França que no dubtarà a mantenir obertes les fronteres i la lliure circulació entre Catalunya i França.
Serà important comptar amb l'estabilitat de França els propers mesos i amb el seu euro-pragmatisme. que segurament serà molt més racional que la previsible reacció testosterònica de l'estat espanyol. Ja veurem.
Tanmateix, que avui a l'independentisme català li interessi, i celebri, la victòria de Macron no amaga que la tria dels ciutadans francesos els aboca a l'aplicació de les receptes liberals.
França ha superat el risc d'una dreta nacionalista xenòfoba, però cau en mans neoliberals (tot i que Macron es defineixi com social-liberal) amb el que això suposa de privatitzacions i retallades socials : Està escrit al programa del nou president que hi haurà una reducció important del nombre de funcionaris, per dir-ne només una.
La meva opinió és que tenen raó els que diuen que la puixança de l'extrema dreta francesa té la seva causa principal, precisament, en la destrucció progressiva de l'estat del benestar francès, precisament provocada per l'aplicació de polítiques liberals per part de la dreta disfressada d'esquerra del partit socialista.
La destrucció de l'estat del benestar va acompanyada de la destrucció progressiva de la classe mitjana. És aquest un fenomen que es produeix a França, però és global i també passa a Catalunya. No costa gaire veure que l'esperança que suposa la nova República es veu alimentada per la revolta de la classe mitjana contra un sistema que la destrueix. A Catalunya és la independència. A França avui és Macron.
Però compte. Amb Macron no s'aturarà aquesta destrucció. A priori no es preveu que s'aturi. No és al seu programa. I si no s'atura i la classe mitjana francesa segueix sent castigada (com passa arreu d'Europa) l'extrema dreta trobarà un terreny fèrtil en que prosperar : Avui més de set milions de francesos han votat al Front Nacional. L'any que ve set, vuit...? milions de francesos poden fer que el Front Nacional esdevingui la primera força de l'Assemblea Nacional. La inestabilitat estaria assegurada. La batalla de França només ha fet que començar.
S'ha guanyat temps i ha de fer-se servir correctament. Els ciutadans francesos han donat un gran avís. Han foragitat la vella dreta i la vella esquerra, i han triat l'opció conservadora dintre de la renovació, però si la recepta que aplica és la mateixa, també ho seran els resultats. Jugar amb el sostre de vidre del Lepenisme per seguir amb la vella política amb cares noves, i no afrontar els problemes de fons, socials, de globalització, d'identitat, és massa arriscat per a tothom, dintre i fora de França.
Ja veurem. En tot cas, avui, Europa o una certa idea d'Europa, se'n va a dormir alleujada. S'ha guanyat temps.
Però per a fer què? Aquesta és la qüestió.
Europa, un determinat model d'Europa, pot respirar alleujat.
A aquesta banda de la frontera, també. Entre Macron i Le Pen, és molt més favorable pels interessos de la nostra República que a França hi hagi un govern compromès amb l'estabilitat Europea tal com la coneixem ara. Un govern que, quan arribi el moment, resulti euro-pragmàtic i vegi l'estat català com un bon soci. Ens interessa, a Catalunya, un govern a França que no dubtarà a mantenir obertes les fronteres i la lliure circulació entre Catalunya i França.
Serà important comptar amb l'estabilitat de França els propers mesos i amb el seu euro-pragmatisme. que segurament serà molt més racional que la previsible reacció testosterònica de l'estat espanyol. Ja veurem.
Tanmateix, que avui a l'independentisme català li interessi, i celebri, la victòria de Macron no amaga que la tria dels ciutadans francesos els aboca a l'aplicació de les receptes liberals.
França ha superat el risc d'una dreta nacionalista xenòfoba, però cau en mans neoliberals (tot i que Macron es defineixi com social-liberal) amb el que això suposa de privatitzacions i retallades socials : Està escrit al programa del nou president que hi haurà una reducció important del nombre de funcionaris, per dir-ne només una.
La meva opinió és que tenen raó els que diuen que la puixança de l'extrema dreta francesa té la seva causa principal, precisament, en la destrucció progressiva de l'estat del benestar francès, precisament provocada per l'aplicació de polítiques liberals per part de la dreta disfressada d'esquerra del partit socialista.
La destrucció de l'estat del benestar va acompanyada de la destrucció progressiva de la classe mitjana. És aquest un fenomen que es produeix a França, però és global i també passa a Catalunya. No costa gaire veure que l'esperança que suposa la nova República es veu alimentada per la revolta de la classe mitjana contra un sistema que la destrueix. A Catalunya és la independència. A França avui és Macron.
Però compte. Amb Macron no s'aturarà aquesta destrucció. A priori no es preveu que s'aturi. No és al seu programa. I si no s'atura i la classe mitjana francesa segueix sent castigada (com passa arreu d'Europa) l'extrema dreta trobarà un terreny fèrtil en que prosperar : Avui més de set milions de francesos han votat al Front Nacional. L'any que ve set, vuit...? milions de francesos poden fer que el Front Nacional esdevingui la primera força de l'Assemblea Nacional. La inestabilitat estaria assegurada. La batalla de França només ha fet que començar.
S'ha guanyat temps i ha de fer-se servir correctament. Els ciutadans francesos han donat un gran avís. Han foragitat la vella dreta i la vella esquerra, i han triat l'opció conservadora dintre de la renovació, però si la recepta que aplica és la mateixa, també ho seran els resultats. Jugar amb el sostre de vidre del Lepenisme per seguir amb la vella política amb cares noves, i no afrontar els problemes de fons, socials, de globalització, d'identitat, és massa arriscat per a tothom, dintre i fora de França.
Ja veurem. En tot cas, avui, Europa o una certa idea d'Europa, se'n va a dormir alleujada. S'ha guanyat temps.
Però per a fer què? Aquesta és la qüestió.
dilluns, 1 de maig del 2017
1er de maig de 2017
Com cada primer de maig, faig un recull dels manifestos de les organitzacions a les que sóc afí.
En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :
Manifest del Primer de Maig de 2017
LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE
“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”
Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.
Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.
Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.
La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.
És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.
El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.
En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.
Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.
És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.
I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :
Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya
1r de Maig de 2007
Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...
A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.
Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.
A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.
Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.
Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.
En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :
Manifest del Primer de Maig de 2017
LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE
“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”
Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.
Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.
Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.
La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.
És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.
El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.
En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.
Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.
És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.
Visca la classe treballadora de la República Catalana!
Visca el 1r de maig!
----------------------------------
I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :
Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya
1r de Maig de 2007
Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...
A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.
Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.
A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.
Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.
Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.
diumenge, 23 d’abril del 2017
Primera volta de les presidencials a França
La primera volta de les eleccions franceses no pot deixar un gust més amarg :
A hores d'ara, encara és aviat, Marine Le Pen i el Front National encapçalen el recompte. A la segona posició va el "centrista" i ex-"socialista" Emmanuel Macron.
Sigui com sigui, doncs, la dreta guanya. En realitat a França, fa temps que la dreta és absolutament majoritària, Dels candidats que s'han presentat només n'hi havien cinc que comptaven : la candidata de l'extrema dreta, Marine Le Pen; El candidat de la dreta "tradicional", François Fillon; el candidat de la "nova" dreta, Emmanuel Macron; el candidat de la dreta que es fa passar per esquerra, Benoit Hamon; i el candidat de l'esquerra, Jean Luc-Mélenchon.
Mélenchon contra tots i, com era de témer, França que segueix en mans de la dreta. Ara els francesos hauran de triar entre Macron i Le Pen. Fillon ja ha demanat el suport per Macron i aposto que Hamon farà el mateix. per la seva banda, Mélenchon acaba de demanar el "vot de consciència" i que cadascú voti el que cregui que ha de votar. Jo m'abstindria.
Tanmateix, si no hi ha un daltabaix -que no és descartable- Macron té força números de ser el proper Président de la Republique Française.
Però que s'aturi (esperem) el cop que suposaria la victòria de Le Pen no és, en cap cas, definitiu. El que ha portat a la dreta a la majoria dels francesos és la combinació d'una crisi que no acaba, que destrueix drets i es manifesta en retallades de serveis socials, amb l'important arribada de refugiats i immigrants. I el sistema no dona per tant. El model francès de "identitat ciutadana republicana", de una nació cívica per sobre de les diferències d'origen, raça o religió s'esfondra al posar-se de manifest que també ha engendrat una banlieue que es contemplava com una anomalia, com una curiositat. En tot cas, quelcom d'aliè al model francès, i que ara fa por perquè la seva persistència, el seu creixement, la radicalització de joves crescuts al seu si posen en qüestió tot el model. I la por és el gran argument de la dreta.
Por a l'Islam, a la banlieue, por al que és diferent. Amb una esquerra reduïda a resistència solitària de Mélenchon no hi ha res a fer. No és casualitat que el discurs de Mélenchon hagi incorporat els reconeixements a la plurinacionalitat de l'estat francès. Aquesta part del diagnòstic és correcte. La "identitat ciutadana republicana" no es pot construir menyspreant, o esborrant les identitats particulars, les ha d'integrar amb respecte. Per descomptat, la resta del diagnòstic, també ho és : revertir les retallades, recuperar la protecció social. Si l'estat no serveix pel major benestar dels ciutadans, aleshores no serveix. Si l'estat no és ètic, aleshores tampoc.
Des de Catalunya, amb la imminència de la constitució de la República, ens cal prestar atenció al model francès, a les coses que fa bé, que en té moltes, però sobretot a les que no. I que el poden fer caure en mans de l'extrema dreta. Abans que ningú digui res, Espanya està en mans de l'extrema dreta -ho ha estat en diferents graus, i darrerament en grau creixent- des del 39.
Ja veurem que fa Macron. Em temo que només retardar per pocs anys l'arribada del Front National al poder francés. Bé. Suposant que al final sigui Macron l'escollit.
El drama, per a tota Europa, o més ben dit, la tragèdia, podria arribar ja amb la segona volta.
La UE s'enfronta al suïcidi. la UE no existeix, no té sentit, sense França. Una UE sense França (Ni UK!) seria una mena de gran protectorat alemany. En tot cas, no seria Europa.
En fi. Qui sap. Potser que Marine Le Pen sigui la presidenta de França no sigui tan dolent. Aquesta UE dels estats és molt lluny, i s'allunya, del model de l'Europa de les nacions, però també de l'Europa dels ciutadans que la democràcia, i l'ètica, assenyalen com a desitjables.
Potser arriba el moment, doncs, de també fer foc nou a Europa.
A hores d'ara, encara és aviat, Marine Le Pen i el Front National encapçalen el recompte. A la segona posició va el "centrista" i ex-"socialista" Emmanuel Macron.
Sigui com sigui, doncs, la dreta guanya. En realitat a França, fa temps que la dreta és absolutament majoritària, Dels candidats que s'han presentat només n'hi havien cinc que comptaven : la candidata de l'extrema dreta, Marine Le Pen; El candidat de la dreta "tradicional", François Fillon; el candidat de la "nova" dreta, Emmanuel Macron; el candidat de la dreta que es fa passar per esquerra, Benoit Hamon; i el candidat de l'esquerra, Jean Luc-Mélenchon.
Mélenchon contra tots i, com era de témer, França que segueix en mans de la dreta. Ara els francesos hauran de triar entre Macron i Le Pen. Fillon ja ha demanat el suport per Macron i aposto que Hamon farà el mateix. per la seva banda, Mélenchon acaba de demanar el "vot de consciència" i que cadascú voti el que cregui que ha de votar. Jo m'abstindria.
Tanmateix, si no hi ha un daltabaix -que no és descartable- Macron té força números de ser el proper Président de la Republique Française.
Però que s'aturi (esperem) el cop que suposaria la victòria de Le Pen no és, en cap cas, definitiu. El que ha portat a la dreta a la majoria dels francesos és la combinació d'una crisi que no acaba, que destrueix drets i es manifesta en retallades de serveis socials, amb l'important arribada de refugiats i immigrants. I el sistema no dona per tant. El model francès de "identitat ciutadana republicana", de una nació cívica per sobre de les diferències d'origen, raça o religió s'esfondra al posar-se de manifest que també ha engendrat una banlieue que es contemplava com una anomalia, com una curiositat. En tot cas, quelcom d'aliè al model francès, i que ara fa por perquè la seva persistència, el seu creixement, la radicalització de joves crescuts al seu si posen en qüestió tot el model. I la por és el gran argument de la dreta.
Por a l'Islam, a la banlieue, por al que és diferent. Amb una esquerra reduïda a resistència solitària de Mélenchon no hi ha res a fer. No és casualitat que el discurs de Mélenchon hagi incorporat els reconeixements a la plurinacionalitat de l'estat francès. Aquesta part del diagnòstic és correcte. La "identitat ciutadana republicana" no es pot construir menyspreant, o esborrant les identitats particulars, les ha d'integrar amb respecte. Per descomptat, la resta del diagnòstic, també ho és : revertir les retallades, recuperar la protecció social. Si l'estat no serveix pel major benestar dels ciutadans, aleshores no serveix. Si l'estat no és ètic, aleshores tampoc.
Des de Catalunya, amb la imminència de la constitució de la República, ens cal prestar atenció al model francès, a les coses que fa bé, que en té moltes, però sobretot a les que no. I que el poden fer caure en mans de l'extrema dreta. Abans que ningú digui res, Espanya està en mans de l'extrema dreta -ho ha estat en diferents graus, i darrerament en grau creixent- des del 39.
Ja veurem que fa Macron. Em temo que només retardar per pocs anys l'arribada del Front National al poder francés. Bé. Suposant que al final sigui Macron l'escollit.
El drama, per a tota Europa, o més ben dit, la tragèdia, podria arribar ja amb la segona volta.
La UE s'enfronta al suïcidi. la UE no existeix, no té sentit, sense França. Una UE sense França (Ni UK!) seria una mena de gran protectorat alemany. En tot cas, no seria Europa.
En fi. Qui sap. Potser que Marine Le Pen sigui la presidenta de França no sigui tan dolent. Aquesta UE dels estats és molt lluny, i s'allunya, del model de l'Europa de les nacions, però també de l'Europa dels ciutadans que la democràcia, i l'ètica, assenyalen com a desitjables.
Potser arriba el moment, doncs, de també fer foc nou a Europa.
Feliç Sant Jordi!
Espero que el dia hagi estat, també, per vosaltres lluminós i feliç. Amb roses i llibres. Envoltats dels qui estimeu.
És un plaer ser d'un país en el que entre tots fem una festa tan maca com aquesta.
Feliç Sant Jordi!
divendres, 21 d’abril del 2017
Activem la campanya pel Sí!
De l'ANC he rebut un correu informant que l'organització ha activat la campanya pel Sí al Referèndum, i convidant-me a participar.
Bé, jo faré campanya pel sí. En realitat fa molt de temps que estic fent campanya pel sí a la Independència. Només que ara aprofitaré els materials de campanya de l'ANC. En tot cas, com que al final un és el que és i d'on no hi ha no en raja, ja us dic ara que la meva campanya particular pel Sí serà bastant "per lliure". Els meus arguments per la Independència són, essencialment, els meus arguments. Encantat de debatre'ls amb tothom.
Som-hi. La propera gran mobilització que prepara l'ANC serà el diumenge que ve, diada de Sant Jordi. Des de la Plaça Catalunya, i amb vídeo en directe pel YouTube :
s
Al final, però, si voleu que us digui, en fa l'efecte que la campanya pel sí ens l'estan fent gratis. Aquesta setmana s'ha destapat un altre cas de corrupció, monumental, al govern autònom de Madrid. Un cas de corrupció que fins i tot implica a la fiscalia de l'estat.
Qui vol formar part d'un estat corrupte?... i, pitjor encara, amb una població que vota majoritàriament a aquests partits corruptes? Jo no. La independència ha de servir per a fer un estat nou on aquests casos siguin, si no impossibles, sí almenys molt difícils d'esdevenir-se. I si passen, que els delinqüents siguin enxampats, -òbviament-retornin el robat i -a més i també òbviament- siguin castigats. No com ara que, a sobre, els donen premi.
Marxem cap a la Independència. Com? Votant Sí al referèndum d'autodeterminació que s'ha de celebrar com a molt tard al setembre. Hi haurà referèndum. Serà vinculant. Guanyarà el Sí a la Independència. Perquè podem fer-ho bé, i volem fer-ho bé. Un nou estat, més net, més just, més lliure, més culte, un estat que respecti i protegeixi la diversitat d'identitats lingüístiques, culturals i nacionals dels seus ciutadans. Un nou país per a nosaltres i els nostres fills.
El pas següent és votar sí al referèndum. El canvi és possible. El canvi som tots. El canvi ets tu.
Bé, jo faré campanya pel sí. En realitat fa molt de temps que estic fent campanya pel sí a la Independència. Només que ara aprofitaré els materials de campanya de l'ANC. En tot cas, com que al final un és el que és i d'on no hi ha no en raja, ja us dic ara que la meva campanya particular pel Sí serà bastant "per lliure". Els meus arguments per la Independència són, essencialment, els meus arguments. Encantat de debatre'ls amb tothom.
Som-hi. La propera gran mobilització que prepara l'ANC serà el diumenge que ve, diada de Sant Jordi. Des de la Plaça Catalunya, i amb vídeo en directe pel YouTube :
s
Al final, però, si voleu que us digui, en fa l'efecte que la campanya pel sí ens l'estan fent gratis. Aquesta setmana s'ha destapat un altre cas de corrupció, monumental, al govern autònom de Madrid. Un cas de corrupció que fins i tot implica a la fiscalia de l'estat.
Qui vol formar part d'un estat corrupte?... i, pitjor encara, amb una població que vota majoritàriament a aquests partits corruptes? Jo no. La independència ha de servir per a fer un estat nou on aquests casos siguin, si no impossibles, sí almenys molt difícils d'esdevenir-se. I si passen, que els delinqüents siguin enxampats, -òbviament-retornin el robat i -a més i també òbviament- siguin castigats. No com ara que, a sobre, els donen premi.
Marxem cap a la Independència. Com? Votant Sí al referèndum d'autodeterminació que s'ha de celebrar com a molt tard al setembre. Hi haurà referèndum. Serà vinculant. Guanyarà el Sí a la Independència. Perquè podem fer-ho bé, i volem fer-ho bé. Un nou estat, més net, més just, més lliure, més culte, un estat que respecti i protegeixi la diversitat d'identitats lingüístiques, culturals i nacionals dels seus ciutadans. Un nou país per a nosaltres i els nostres fills.
El pas següent és votar sí al referèndum. El canvi és possible. El canvi som tots. El canvi ets tu.
divendres, 14 d’abril del 2017
Bon dia, falciot!
Aquest matí, al llit, estava en aquest estat que no és ni despert ni adormit, i he sentit que la meva dona em deia "escolta, Albert! ja són aquí"
I he parat l'orella... i també l'he sentit : el xisclet d'un falciot! Bon dia, falciot!
El primer de la temporada. Sí que em feia l'efecte d'uns dies ençà que algun dels ocells que havia vist volant era un falciot, però encara no en tenia la certesa. Aquest matí ha estat molt clar i l'he sentit molt bé : un falciot.
Avui hem sortit a voltar per la ciutat i, efectivament, ja se'n veuen volant pel cel. Encara no ha arribat el gruix de la migració i, per exemple, tots els nius que els falciots fan als forats de la façana del davant encara estan buits, però ara ja és cosa de poc temps.
Aquesta és el primer senyal, meu, particular, personal, que la primavera ha esclatat. El segon són les flors, o el perfum de les flors, més aviat. Tinc un parell de jardins que fan olor de primavera com cap altre. Encara no han esclatat els perfums de les flors als jardins, però ja queda poc també. Avui, voltant per la ciutat, per Montjuïc, tènues encara, m'arribaven els primers perfums de la primavera als jardins i als boscos de la muntanya.
Sí. Comença la primavera. La de veritat, la dels ocells i les flors, la de l'escalfor i la fresca. La dels llargs capvespres.
Que el sol us acompanyi. Que els falciots us acompanyin. Que les flors, i els seus perfums siguin amb vosaltres.
Primavera a la ciutat i arreu. Colors. Cel. Mar. Flors i falciots.
Gràcies, primavera! De cor, per la vida!
(vostès perdonin, però em venia de gust l'efusió primaveral!)
I he parat l'orella... i també l'he sentit : el xisclet d'un falciot! Bon dia, falciot!
El primer de la temporada. Sí que em feia l'efecte d'uns dies ençà que algun dels ocells que havia vist volant era un falciot, però encara no en tenia la certesa. Aquest matí ha estat molt clar i l'he sentit molt bé : un falciot.
Avui hem sortit a voltar per la ciutat i, efectivament, ja se'n veuen volant pel cel. Encara no ha arribat el gruix de la migració i, per exemple, tots els nius que els falciots fan als forats de la façana del davant encara estan buits, però ara ja és cosa de poc temps.
Aquesta és el primer senyal, meu, particular, personal, que la primavera ha esclatat. El segon són les flors, o el perfum de les flors, més aviat. Tinc un parell de jardins que fan olor de primavera com cap altre. Encara no han esclatat els perfums de les flors als jardins, però ja queda poc també. Avui, voltant per la ciutat, per Montjuïc, tènues encara, m'arribaven els primers perfums de la primavera als jardins i als boscos de la muntanya.
Sí. Comença la primavera. La de veritat, la dels ocells i les flors, la de l'escalfor i la fresca. La dels llargs capvespres.
Que el sol us acompanyi. Que els falciots us acompanyin. Que les flors, i els seus perfums siguin amb vosaltres.
Primavera a la ciutat i arreu. Colors. Cel. Mar. Flors i falciots.
Gràcies, primavera! De cor, per la vida!
(vostès perdonin, però em venia de gust l'efusió primaveral!)
Visca la República Catalana!
El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica.
Aquell estat català va durar tres dies : el 17 d'abril, la República va ser rebatejada com Generalitat de Catalunya, després vindria l'estatut de Núria, que realment no era possible dins del "estado integral" que esdevenia la república espanyola. Retallat i desvirtuat l'avantprojecte d'estatut de Núria, tanmateix l'estatut d'autonomia va ser aprovat per una molt àmplia majoria l'any 32.
Macià era independentista però coneixia la feblesa d'aquesta reivindicació en aquell moment. En canvi, al front d'una Esquerra Republicana, federalista llavors, va ser capaç d'aconseguir, en bona part gràcies a la rapidesa de reflexos demostrada amb la proclamació de la república Catalana, un règim autonòmic per a Catalunya en un estat espanyol que, essencialment, es veia a ell mateix com unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Tot això passava fa molts anys.
Les coses han canviat i la situació no és la mateixa : avui l'independentisme és una opció explícitament votada per prop de la meitat dels electors catalans, amb molts més vots que l'opció explícitament contrària a la independència. Les enquestes pronostiquen que el proper referèndum d'autodeterminació oferirà un resultat clar a favor de la secessió. Catalunya ha canviat.
Espanya no ha canviat tant. Espanya se segueix veient, de forma clarament majoritària, com un estat unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Mirant-ho de forma desapassionada, la curta història de la República Catalana del 31 se m'apareix com una molt hàbil jugada política i d'una gran transcendència. L'aparent migradesa del resultat final que es va obtenir llavors, en realitat va posar unes bases que molts anys més tard, avui, ens porten al punt en que ens trobem.
Avui el futur està per escriure i hi ha una ample majoria -a Catalunya- que cal avançar. Dins d'aquesta majoria, la independència és l'opció amb més suport.
Aquest setembre, abans potser, votarem en un referèndum d'autodeterminació. Si ho fem bé -i ho estem fent bé- el resultat no oferirà dubtes.
Aquest setembre, la futura República Catalana serà referendada. Un vespre d'aquest setembre, potser abans, els resultats -estic segur que serà així- del referèndum faran que puguem dir, ara ja finalment amb tot el sentit :
Visca la República Catalana!
Aquell estat català va durar tres dies : el 17 d'abril, la República va ser rebatejada com Generalitat de Catalunya, després vindria l'estatut de Núria, que realment no era possible dins del "estado integral" que esdevenia la república espanyola. Retallat i desvirtuat l'avantprojecte d'estatut de Núria, tanmateix l'estatut d'autonomia va ser aprovat per una molt àmplia majoria l'any 32.
Macià era independentista però coneixia la feblesa d'aquesta reivindicació en aquell moment. En canvi, al front d'una Esquerra Republicana, federalista llavors, va ser capaç d'aconseguir, en bona part gràcies a la rapidesa de reflexos demostrada amb la proclamació de la república Catalana, un règim autonòmic per a Catalunya en un estat espanyol que, essencialment, es veia a ell mateix com unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Tot això passava fa molts anys.
Les coses han canviat i la situació no és la mateixa : avui l'independentisme és una opció explícitament votada per prop de la meitat dels electors catalans, amb molts més vots que l'opció explícitament contrària a la independència. Les enquestes pronostiquen que el proper referèndum d'autodeterminació oferirà un resultat clar a favor de la secessió. Catalunya ha canviat.
Espanya no ha canviat tant. Espanya se segueix veient, de forma clarament majoritària, com un estat unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Mirant-ho de forma desapassionada, la curta història de la República Catalana del 31 se m'apareix com una molt hàbil jugada política i d'una gran transcendència. L'aparent migradesa del resultat final que es va obtenir llavors, en realitat va posar unes bases que molts anys més tard, avui, ens porten al punt en que ens trobem.
Avui el futur està per escriure i hi ha una ample majoria -a Catalunya- que cal avançar. Dins d'aquesta majoria, la independència és l'opció amb més suport.
Aquest setembre, abans potser, votarem en un referèndum d'autodeterminació. Si ho fem bé -i ho estem fent bé- el resultat no oferirà dubtes.
Aquest setembre, la futura República Catalana serà referendada. Un vespre d'aquest setembre, potser abans, els resultats -estic segur que serà així- del referèndum faran que puguem dir, ara ja finalment amb tot el sentit :
Visca la República Catalana!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)