Un país dempeus

Aquest vídeo ens parla de com es construeix una nova cultura.

Una nova cultura de l'aigua, del territori, de la ciutat...

Una nova cultura, en definitiva, de la democràcia i de la participació.

Des del poder en diuen "la cultura del no", però la realitat és que és la cultura de la democràcia, de la participació, del fer-se responsables del propi país, de la pròpia feina, de la natura...

El primer pas és adonar-se que la democràcia es fa dia a dia. La democràcia no consisteix en triar als que manen. La democràcia és participar en la presa de decisions i això vol dir anar molt més enllà que la delegació a uns diputats. Diputats que, per cert, no són triats per manar, sinó per a representar-nos. Encara que després sembla que més aviat representen interessos enfrontats als del poble.

El documental "un país dempeus" ens parla de com un país es fa responsable, poc a poc, de les decisions que afecten al territori. De com es construeix una nova cultura de la democràcia.

Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.

Lipdub per la Independència

Ahir parlava de que ens perd l'estètica i, de fet, sí que ens perd.

Ara bé, quan el resultat és tan brillant com amb el Lipdub per la Independència, aleshores un només pot treure's el barret.

Tant de bo que aquesta Lipdub serveixi per motivar més i més compatriotes a mobilitzar-se per la independència: res no pot aturar a un poble alegre i combatiu. Així sigui. Amén.

Per cert, què és un lip dub? doncs, segons la viquipèdia:  "Un lip dub (o bé lipdub, en català: doblatge labial) és un tipus de vídeo que combina sincronització labial i doblatge d'àudio per fer un vídeo de música. Es fa filmant una successió contínua, i sense talls, d'individus o de grups que vocalitzen de manera que sincronitzen els llavis amb la lletra d'una cançó que escolten des d'una font aliena, com ara un àudio enregistrat en un enginy d'àudio mòbil; és a dir, els participants canten un tros de la cançó fins que són substituïts in situ per un altre participant que continua per on anava l'anterior participant, i així successivament, fins el final de la cançó. Posteriorment, s'edita la gravació resultant afegint l'àudio original de la cançó a la pista d'àudio del vídeo final." (però millor llegiu tot l'article).

I què és el Lipdub per la Independència? Millor que ho expliquin ells mateixos: "Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas. "

Segons TV de Catalunya, el Lipdub està sent ser un dels vídeos més vistos del Youtube.

No hi ha alternativa! és necessari veure aquest Lipdub! Dit i fet, doncs, aquí el teniu: El Lipdub per la Independència! Visca Catalunya Lliure!

paraules i fets

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha dictaminat, i pot fer-ho emparant-se en la sentència sobre l'estatut del Tribunal Constitucional, que la normativa de l'ajuntament de Barcelona que dona preferència al català no s'ajusta a dret.

La reacció ha estat diversa, des de la satisfacció al PP passant per crides a la calma del PSC, o el "és que no ens volen" de CiU, o la crida a la insubmissió d'ERC.

Segurament que el treball del dia a dia i el tracte entre els ciutadans del Barcelona amb els funcionaris de l'ajuntament no patirà el més mínim canvi, si més no d'entrada. Ja es veurà.

El qe sí que he vist és mostres de satisfacció de part dels promotors d'aquesta sentència: Peperos i afins. Mostres de satisfacció que en algun cas han  ratllat la provocació.

"Provocació? a mi no em provoca qui vol sinó qui pot, o sigui, ningú". És clar, és clar, podem fer com si això no anés amb nosaltres. Per tant, ignorarem la provocació i, ja posats, acatarem la sentència del tribunal. Aquí no hi ha cap conflicte lingüístic (però hi han més de 500 normes que discriminen a favor del castellà a Catalunya).

Podem fer que volem la independència, ens manifestarem de forma festiva i  alegre; votarem en consultes populars per la independència; penjarem estelades als balcons. Som un país sotmès i ocupat, però això no ens treu el son perquè no ens ofèn qui vol sinó qui pot, o sigui, ningú.  Per tant, a les properes eleccions, és molt probable que el nombre total de diputats  independentistes, la suma de diputats d'ERC, més els de la Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) de Laporta, més els de Reagrupament (RCat) de Carretero sigui menor que els de l'actual legislatura.

Sí, és cert, en part per l'extraordinària estupidesa fratricida que estan demostrant SCI i RCat; en part per una segona legislatura tripartita que sembla que tindrà un cost important per ERC; en part per que sembla que la vella tàctica de l'ambigüitat i del "dret a decidir" que pot voler dir molt, però que no diu res, de CiU donarà resultat i, a més, funcionarà el mateix eslògan que feia servir el PSOE amb el PP,  però amb el tripartit. CiU es ven com la garantia de que no tornarà a haver tripartit. I vet aquí com es passa de ser indepe a votar al Duran.

Podem fer que som d'esquerres, però després, la reforma laboral s'empassa com si res, perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot, o sigui, ningú, i això de protestar és cosa que està molt mal vista i només ho fan els ploramiques. Per això la protesta contra la reforma laboral es redueix a un dia de vaga que, vist el panorama, cal reconèixer que en determinats sectors va anar bé i tot, però en d'altres, com el sector serveis, o al comerç, pràcticament no va existir o si es va fer va ser per l'acció dels piquets. A França, avui -sí, avui també- han tornat a fer vaga. En porten 10. Encara n'han de fer alguna més. La major part d'aquests protestes les  han fet quan la llei encara estava en tràmit parlamentari. Amb la llei de la reforma de les pensions tot just aprovada fa cosa d'un parell de dies continuaran les mobilitzacions. Per mostra, la vaga d'avui mateix.

Els conflictes són conflictes justament perquè algú s'ofèn per alguna cosa i protesta i lluita i s'enfronta com calgui i amb qui calgui per canviar la situació d'ofensa.

Algun dia ho entendrem. O potser ja ho hem entès i aquest és el millor dels mons. Tot allò que podem esperar. Algú dirà que ens perd l'estètica. Però hom també va dir que qui vol fer alguna cosa en troba els motius; i qui no, les excuses.

Llàtzer Escarceller

I el darrer post de caràcter necrològic, espero, d'aquest mes d'octubre: ahir, 26 d'octubre, l'actor Llàtzer Escarceller també va traspassar.

Al Llàtzer Escarceller el recordarem per ser l'avi del Filiprim, aquell peculiar concurs de la primitiva TV de Catalunya allà pels finals de la dècada dels 80. Tanmateix, aquell vellet amb cara de vellet i riure trapella va actuar de secundari en un munt de pel·lícules.

Un personatge popular i entranyable. També un record per ell.

Adéu, Llàtzer!

Benoît Mandelbrot

Un altre nom il·lustre que ens ha deixat aquest octubre és el de Benoît Mandelbrot.

Mandelbrot?


Mandelbrot va morir el passat 14 d'octubre. Aquest matemàtic d'origen polonès que va emigrar primer a França i després als Estats Units, adquirint en tots dos casos la nacionalitat respectiva, és conegut per ser inventor, o millor, el descobridor com diria Roger Penrose, de la geometria fractal.

Els fractals són una mena d'objectes matemàtics que resulta que apareixen a la natura tot sovint descrivint patrons de creixement d'estructures biològiques d'animals i plantes, o de cristalls de minerals, o models geogràfics i se'ls ha trobat aplicació en, per exemple, economia. Tanmateix, més enllà de els aplicacions, els fractals són en ells mateixos uns objectes sorprenents i sens dubte, bells. La matemàtica té molt d'estètica.

Alguns haureu vist algun cop aquesta imatge del "Conjunt de Mandelbrot". I segur que us recorda a aquells estampats amb motius fractals que es van posar de moda fa uns anys.

o aquesta altre imatge, força més espectacular:

Si voleu veure una seqüencia d'imatges, espectacular, de successives ampliacions del conjunt de Mandelbrot, podeu mirar aquí.

El descobridor d'aquest món fascinant dels fractals també ha marxat aquest octubre.

Benoît Mandelbrot, matemàtic, descansi en pau.

Joan Solà

Octubre ens deixa un reguitzell de defuncions de noms il·lustres en diferents àmbits.

Des d'aquest bloc, un comentari de comiat i homenatge per a ells.

Avui mateix s'ha conegut la notícia de la mort de Joan Solà. Va ser nomenat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2009 en reconeixement  a la seva vida dedicada a la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Potser alguns en recordareu les seves darreres intervencions per la TV, justament a rel de l'obtenció del reconeixement del Premi d'Honor, en les que demanava un esforç a la societat catalana en defensa de la nostra llengua. Llengua que ell considerava en seriós perill.

Es tracta d'una pèrdua sentida i dolorosa per la nostra cultura.

Joan Solà, descansi en pau.

Vaga a França. Punt àlgid.

La situació de la reforma de les pensions a França sembla trobar-se en moments crucials. Avui, el diari Público presentava aquest matí aquesta notícia: la votació de la reforma al senat francès s'ha retardat un dia i, pel que es veu, no és tan clar que Sarkozy obtingui la majoria necessària per a aprovar-la, doncs sembla ser que la virulenta batalla social que s'està esdevenint està decantant les posicions dels partits frontissa a votar-hi en contra seva.

L'estratègia de l'esquerra era, pel que es veu, retardar els debats i guanyar temps per construir una majoria suficient per oposar-se a la llei.

Però la dreta de Sarkozy ha optat per la drecera. Al migdia es començava a parlar del "Vote unique": (Le Monde) (Liberation)

"13h15. Des parlementaires confirment que le gouvernement pourrait demander cet après-midi au Sénat le recours à la procédure de «vote bloqué», appelée aussi vote unique, pour accélérer les débats. Le gouvernement utiliserait l'article 44 de la Constitution, qui prévoit dans son troisième alinea cette procédure.
Cet alinéa prévoit que «si le gouvernement le demande, l'assemblée saisie se prononce par un seul vote sur tout ou partie du texte en discussion en ne retenant que les amendements proposés ou acceptés par le gouvernement», ce qui aurait pour effet d'accélérer la discussion."


16h30 Au Sénat, Eric Woerth demande le «vote unique» sur une partie des articles additionnels du projet de loi pour accélérer les débats. «Non, il n'est pas justifié de consacrer à nouveau 50 heures à des articles adidionnels. On n'est pas obligés de faire deux fois le débat.» C'est une procédure «normale», temporise le ministre, qui redit que «le Sénat votera d'ici la fin de la semaine», le projet de loi. «Le débat va encore continuer pendant une quinzaine d'heures.» Objectif: le vote d'ici vendredi soir.

És dir, Sarko vol evitar la reorganització de l'enemic, si més no al front parlamentari. Aquest procediment és, però, vist com una excepcionalitat des de l'esquerra que ho denuncia:

18 heures Martine Aubry dénonce le «coup de force permanent du gouvernement» après la décision de recourir au vote unique. «Après le débat interdit à l'Assemblée nationale, ce nouveau contournement du Parlement est scandaleux.»


Està per veure si es forçarà aquest vot únic i quin serà el resultat. En una carrera contra-rellotge ¿els partits de l'esquerra i els partits frontissa seran capaços de construir un front comú?

Independentment del que passi al senat, però, els sindicats francesos han convocat dues noves jornades de mobilització general.

Que els sindicats francesos segueixin les mobilitzacions independentment del que passi al senat es pot llegir de moltes formes, però una, la meva, és que aquests sindicats saben que a les institucions les cartes estan marcades i que les lleis es fan per afavorir uns interessos. Dit d'una altre forma: els sindicats francesos saben que el senat pot fer unes lleis que el carrer pot canviar.

Mentrestant, a l'estat espanyol, els sindicats estudien de presentar una ILP per fer enrere la reforma laboral.  De debò que CCOO i UGT es creuen que el PSOE votarà a favor de la ILP? jo crec que ni els més rucs dins CCOO i UGT ho poden pensar. Votarà a favor el PP? també ho dubto. Qui votarà a favor d'aquesta ILP? només les esquerres: IU, ERC i BNG. Potser també Aralar i algun altre del grup mixt. Qui votarà decididament en contra? CiU i PNB. No cal ser massa espavilats per veure que aquesta ILP no prosperarà. Ves a saber si s'arribarà a votar mai.

Però durant un cert temps tindrem a sindicalistes de CCOO i UGT recollint firmes. La militància estarà distreta i els treballadors tindran la consciència tranquil·la. Alguns es pensaran que són uns antisistema i tot. Està bé la jugada: al final, la culpa de que la reforma progressi la tindran els polítics que no hauran fet cas de la ILP. No caldrà ni manifestar-se ni fer vagues. Tot justificat. Una derrota gens traumàtica i amb molta vaselina. Diria més: impecàblement democràtica.

A diferència dels sindicats francesos, els sindicats de l'estat espanyol volen seguir jugant a fer de polítics, a presentar lleis i a defugir les mobilitzacions com qui fuig de la pesta.

No se si els treballadors francesos se'n sortiran, el que tinc claríssim és que els treballadors espanyols no ho faran si renuncien a la mobilització.

Amb mi que no comptin per signar paperots i perdre el temps.

Ara bé, si parlem de vaga general potser ens posarem d'acord.

canviar-ho tot perquè no canviï res.

Del canvi de ministres es poden dir, i es diran, moltes coses. Està per veure també quina és la intenció d'aquesta crisi del "gobierno".

Probablement el criteri sigui, simplement, tractar d'arribar a les properes eleccions en les millors condicions per evitar un desastre. I potser fer algun gest "d'austeritat", com eliminar l'extraordinàriament inútil ministeri "de Igualdad". Ja sabeu, el que portava aquella noia tan ocurrent del "miembras y miembros". Una perla. Bibi, et trobarem a faltar.

També s'han carregat un altre ministeri absolutament imprescindible: el de "Vivienda". Ministeri absolutament necessari a l'estat espanyol que compta, segons diuen alguns, amb un milió  de pisos buits a preus inabastables. Un lloc on el nombre d'habitatges construïts en els darrers anys ha superat de llarg  la suma  d'habitatges construïts en el conjunt d'estats europeus. Ben mirat, potser sí que calia un ministeri però amb la missió d'impedir o, si més no, de controlar aquesta orgia constructora que és en bona part responsable de les característiques particulars de la crisi que estem patint per aquestes latituds.

Tenim també l'ascens imparable de Rubalcaba. Un enemic declarat de l'independentisme. Del basc, sens dubte, però també i convé no oblidar-ho, del català. Rubalcaba és la personificació de l'ambició. Aquell personatge que poc a poc va escalant. Un Darth Vader que encara no ens ha mostrat tot el poder del cantó fosc.
 
Ara bé, per mi el canvi de titular que trobo més significatiu, em causa més sorpresa i m'està fent pensar més malament és el de treball.

Fet, el 18 de juny es va aprovar una reforma laboral lesiva per als treballadors. Fet, CCOO i UGT han fet una oposició de pa sucat amb oli a aquesta reforma laboral. Fet: malgrat tot, malament i tard, es convoca una vaga general que, fet, es pot considerar un èxit raonable de participació. Això últim va passar el darrer 29 de setembre. Més fets, el govern espanyol diu que, malgrat la vaga, la reforma segueix exactament igual i, no només això, està preparant una reforma de les pensions.

En un país civilitzat, on civilitzat vol dir, entre d'altres coses, que els seus naturals són gent responsable del que passa en el propi país, més o menys amb hàbits i actituds democràtiques i participatives, en un país així, posem França, per exemple, a reformes com les que planteja el govern espanyol, el poble li hauria clavat ja una altre vaga general o alguna cosa pitjor.

Doncs bé, sembla que això, aquí no passa. De fet, i de forma extraordinàriament sorprenent, Rodríguez ha triat a Valeriano Gómez de nou ministre de treball, un senyor que és membre de la UGT i que, segons diuen, està en contra de la reforma laboral.

Això vol dir que tirarà enrere la reforma laboral? Sospito que no. No calia canviar de ministre per tirar enrere la reforma. No, el que farà serà continuar amb la reforma de les pensions. El Corbacho estava cremat i calia un ministre nou. Què millor que posar a algú d'UGT.

D'aquesta forma encara hi haurà qui pensarà que amb això es guanya alguna cosa. Per descomptat UGT ara te  l'excusa perfecte per dir que han guanyat interlocució o alguna bajanada per l'estil, però, evidentment, la reforma segueix com estava.

Un sindicat com cal estaria plantejant una nova vaga general per a la setmana que ve, vist que el Rodríguez i la seva camarilla no afluixen però, en canvi, CCOO i UGT pensen en mobilitzacions per al desembre! i, mentrestant, es plantegen una cosa tan marciana com una ILP (Una Iniciativa Legislativa Popular, recollir mig milió de signatures i portar-les al Congrés) per fer marxa enrere la reforma.

És clar, és clar! ja sabem com funcionen les ILP en aquets país! Em sembla que la única que ha funcionat mai ha estat la de la prohibició dels toros a Catalunya. La resta, han estat rebutjades com la recent ILP per la Televisió sense Fronteres que volia demanar que es pogués veure TV de Catalunya al País Valencià i que no ha estat, ni tan sols, admesa a tràmit malgrat complir amb tots els requisits legals. De les ILP per la consulta popular per la independència no cal ni parlar. Democràcia, en diuen.

Però l'estat espanyol, els seus naturals i les seves organitzacions sindicals o bé tenen la sang d'orxata, que podria ser; o bé encara no s'han adonat que els drets es lluiten i es guanyen al carrer, perquè legalment, les cartes estan marcades i les regles les posa el capital; o bé és que a CCOO i UGT ja els està bé la partida, perquè, de fet, ells juguen en l'equip contrari i resulta que és tot un èxit  poder col·locar un dels seus de ministre, encara que sigui per trair i vendre als treballadors.

Però ves, que tot això se m'acut perquè tinc moltes paranoies. Tot es fa a fi de bé. Segur.

Quina enveja em fan els treballadors de França, Déu meu!

Nota publica de GEAB N°48

Un cop més el butlletí del LEAP. En aquesta ocasió  es pot resumir l'article en la primera gràfica adjunta. EL LEAP estima que la "fase de desarticulació geopolítica" es traduirà en convulsions diverses i de diversa intensitat arreu del món. En la gràfica fan un recull de les diferents convulsions que ja s'han viscut entre 2009 i 2010. El que ve, segons el LEAP, és un increment de la conflictivitat.


Anticipació del LEAP/E2020 de 39 risc-país 2010-2014: Caiguda col·lectiva encara que diferenciada, en la fase de desarticulació geopolítica mundial

En aquest GEAB N° 48, el nostre equip presenta l'actualització anual del «risc-país» enfront la crisi. Fundat sobre una anàlisi que enguany integra onze criteris, aquest instrument d'ajut per a la presa de decisions ja ha demostrat la seva pertinència anticipant fidelment els desenvolupaments dels últims dotze mesos. La identificació, a començaments de 2009, d'una nova fase de la crisi (la fase de desarticulació geopolítica mundial) va imposar tenir en consideració nous paràmetres (el 2009 s'hi havien seleccionats nou indicadors) per copsar eficaçment les tendències que van reformar al sistema global (1). En aquest final de 2010 el LEAP/E2020 considera que a partir d'ara els diferents països del món estan sent arrossegats a una caiguda col·lectiva, en els aspectes socioeconòmic i estratègic (2), en el nucli d'aquesta fase de desarticulació geopolítica. Els nostres treballs ens permeten continuar la presentació de l'anticipació del LEAP/E2020 de «risc-país» en el període 2010-2014 (3), adaptant les classificacions a l'evolució de la crisi, via quatre grups de països (4) caracteritzats per impactes diferenciats d'aquesta caiguda en la fase de desarticulació geopolítica de la crisi sistèmica global (5).

D'altra banda, en aquest número del GEAB, presentem les nostres anticipacions sobre l'evolució de les relacions Eurolandia-Rusia d'aquí 2014. En les nostres recomanacions, ens proposem en particular a ajudar els nostres lectors a fer front a un mercat monetari en situació de conflicte mundial, conseqüència anticipada fa més de 18 mesos pel nostre equip, a causa de la desarticulació geopolítica. A més, amb motiu de la publicació de seu llibre «Crisi mundial: Encaminats cap al món de demà - França, Europa, el Món en la dècada 2010-2020», Franck Biancheri, director de LEAP/E2020, i les edicions Anticipolis, ens han autoritzat a publicar la seva anàlisi del desenvolupament de la desarticulació geopolítica global actual.







Problemes socials documentats 2009-2010 - Font: IILS, 09/2010


El fracàs ja evident del G20 (o de l'FMI) per aconseguir una cooperació internacional eficaç a fi de corregir les deficiències estructurals de l'actual sistema monetari internacional il·lustra perfectament la previsió del LEAP/E2020 que, el març de 2009 abans del G20 de Londres, havia explicat que aquesta cimera constituïa l'única finestra d'oportunitat per revisar profundament el sistema monetari mundial, al cor de la crisi actual. En no aprofitar-la, havíem indicat que el món iniciaria la fase de desarticulació geopolítica global a partir de finals del 2009. En aquesta data, a tall d'introducció per a aquesta nova fase de la crisi, el món va poder comprovar l'explosió en ple vol en el moment de la cimera de Copenhaguen de tot el procés internacional sobre l'escalfament climàtic global. Després, cada mes aporta el seu seguici de crisi de finances públiques d'un estat o un altre, de mesures dràstiques d'austeritat que provoquen un augment dels disturbis socials (6), de reunions internacionals que desemboquen en actes de desacord, de proliferació d'amenaces entre Estats a propòsit dels desequilibris comercials, etc. tot enmig del descens als inferns de la potència central del sistema mundial, Estats Units (7).







Canvi en la participació en la força de treball entre el primer quart de 2009 i 2010 (Indonèsia, Mèxic, Brasil, Alemanya, França, Corea del Sud, Argentina, Itàlia, Canadà, regne Unit, Japan i Estats Units) - Font: IILS, 09/2010
l

Des de fa alguns mesos, assistim a l'esclat d'una vasta guerra monetària mundial, a la imatge del que el LEAP/E2020 havia anticipat fa prop de dos anys i recordada al seu calendari d'anticipació de la crisi (8). En poques setmanes, el fracàs inevitable (9) del tàndem FMI/G20 per resoldre aquestes tensions monetàries-comercials (10) proporcionarà una nova prova marcant un nou punt d'inflexió de la desarticulació geopolítica mundial: salvi's qui pugui serà la norma (11).

D'aquí a dues setmanes, amb l'anunci dels detalls concrets del vast pla de reducció de despeses públiques, el Regne Unit finalment s'enfrontarà amb la crisi socioeconòmica sense precedent (12) que intenta desesperadament camuflar des de fa mesos (13) i haurà de fer-ho sol (ja que Estats Units no es troba en condicions d'ajudar-lo i ha rebutjat el salvament financer europeu).

I simultàniament, en tres setmanes, Estats Units s'exposa (14) a una paràlisi política sense precedents arran de les eleccions de meitat de període (15), mentre que la seva Reserva Federal es llançarà a una nova temptativa de rescat de l'economia nord-americana monetitzant un pla de reactivació que el Govern Federal no és troba ja en condicions de posar en marxa . Aquesta temptativa, l'amplitud del qual serà menor del que els mercats financers esperen (ja que les forquilles la FED també ara està pressionat, en aquest cas són les forquilles d'actius nominats en USD: Xina, Japó, Europa, països petroliers...) (16) però més que suficient per donar lloc a una nova caiguda del dòlar i a la caiguda del sistema monetari mundial en un estat de conflicte encara més greu, pla que de tota manera fallarà ja que la societat nord-americana va entrar en una fase d'austeritat, els dirigents de la qual hauran de reconèixer durant el 2011 que també ella s'ha d'imposar a la política pressupostària i monetària del país (17).

La seqüència global dels quatre pròxims anys pot, llavors, resumir-se molt simplement del costat dels dirigents mundials (18): últimes temptatives d'EUA per a «tornar al món anterior a la crisi» (estímul al consum, manteniment dels dèficit, monetització del deute) que fracassaran (19), últimes temptatives occidentals de fer front a la crisi amb mètodes sorgits del «Consens de Washington» (limitació dels dèficit per reducció de les despeses socials, sense alces d'impostos a les altes rendes, privatització dels serveis públics) les que generaran un caos sociopolític creixent, una acceleració de la sortida del BRIC de la immensa majoria dels circuits occidentals financers i monetaris (en particular dels dos pilars financers, Wall Street i Londres) que augmentarà la inestabilitat monetària, enfortiment de les guerres comercials (en simultani amb les guerres monetàries (20)), arribada al poder a partir de 2012 d'equips de direcció decidits a intentar noves solucions (21) per sortir de les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la crisi, prenent nota del fet de què el «Consens de Washington» va morir... perquè hi va deixar d'haver consens i perquè Washington és una potència mundial moribunda.

Per a la resta, el manteniment de la qualificació Triple A del deute nord-americà pertany al mateix món virtual que la recent declaració de final de la recessió per les seves autoritats econòmiques (22): la creixent desconnexió entra la paraula dels protagonistes claus d'un sistema que s'enfonsa i la realitat que perceben la majoria dels ciutadans i dels agents socioeconòmics és un indici infal·lible de desarticulació sistèmica (23). D'altra banda els mercats financers no s'equivoquen, ja que l'elevació del cost de l'assegurança del deute nord-americà li trepitja els talons a Irlanda i Portugal: amb un creixement del 28% d'aquest cost en el tercer trimestre, Estats Units es convirte així al tercer país per al qual els mercats del deute temen sorpreses molt desagradables (24).







Evolució comparada dels dèficit d'EUA (en milers de miliards USD) i de l'import de les reserves mundials conegudes detingudes en USD (1999-2009) - Fonts: Reuters/FMI/White House OMB, 10/2010


----------
Notes:

(1) Des de l'inici de 2006, al GEAB N°5, l'equip del LEAP/E2020 havia anunciat que la crisi sistèmica global es desenvoluparia en 4 grans fases. «Una crisi sistèmica global es desenvolupa segons un procés complex que es pot dividir en quatre fases que poden superposar-se:
. Una primera fase denominada «fase d'inici» en la que una sèrie de factors, fins a llavors desunits, convergeixen de sobte i comença a interactuar romanent perceptible essencialment per als observadors atents i els actors principals
. La segona fase qualificada de «acceleració» que està caracteritzada per l'abrupta presa de consciència per la gran majoria dels actors i observadors que la crisi s'ha instal·lat, perquè comença a afectar cada vegada a major quantitat de components del sistema
. La tercera fase qualificada de «impacte» que està constituïda per la transformació d'arrel del sistema mateix (implosió i/o explosió) sota l'efecte dels factors acumulats, i que afecta simultàniament tot el sistema;
. I finalment, la quarta fase de «decantació» en la que es veuen sorgir les característiques del nou sistema nascut de la crisi». Font: GEAB núm. 5, 15/05/2006.
. A l'inici de 2009, en el GEAB núm. 32, l'equip del LEAP/E2020 va identificar la cinquena fase de la crisi, denominada de desarticulació geopolítica mundial, que es presenta a finals d'aquell any 2009, en resposta al fracàs del G20 a llançar un procés creïble d'instauració d'un nou sistema internacional, particularment en el sector monetari. Aquesta nova fase ha estat integrada sense dubtar al calendari anticipatiu presentat l'any passat en el GEAB núm. 38.

(2) La aptitud dels Estats per enfrontar els disturbis socials, en augment durant en els trimestres i anys pròxims, està estretament vinculada a la seva capacitat de contenir els efectes socials més traumatizantes de la crisi, el nostre equip va introduir un desè indicador correlacionat a la pressió fiscal d'aquests vint últims anys més un onzè indicador per avaluar la capacitat de resiliència en una guerra monetària mundial.

(3) Hem optat per mantenir com a perspectiva el 2014 perquè considerem que a nombrosos països importants (La Xina, USA, Rússia, França) sobrevindran canvis de dirigents polítics el 2012 el que constitueix el principal factor potencial positiu en el lapse dels pròxims quatre anys, no tindran conseqüència sensible sobre aquests riscs-països abans de 2014, moment que eventualment les noves polítiques començaran a mostrar resultats.

(4) El nostre equip ha analitzat els indicadors per a 39 països més Eurolandia.

(5) Aqiests anàlisi de risc-país poden ser eines particularment per a aquells que preveuen una inversió, que pretenen instal·lar-se o que desitgen efectuar una inversió en actius vinculats a un país determinat.

(6) França és un exemple impressionant amb una impopularitat creixent d'un executiu que no aconsegueix impedir l'agitació social contra les seves reformes i que en el que segueix s'arrisca a una vaga general (France 24, 14/10/2010). Simultàniament, a tot Europa, s'observa un manifest augment de les forces polítiques extremistes. Font: Le Point, 20/09/2010 .

(7) Todos els indicadors viren cap al vermell. El transport terrestre comença de nou a declinar (Los Angeles Times, 13/10/2010). Els embargaments immobiliaris van continuar creixent l'últim mes mentre que tot el sistema legal en el qual reposen està ja col·lapsat (per les raons legals exposades en el GEAB fa ja un any) pertorbant-ne encara més a un mercat immobiliari sotmès perfusió monetària de la FED i pel govern federal (CNBC, 14/10/2010 ; USAToday, 14/10/2010 ; USAToday, 11/10/2010). Les ciutats s'enfonsen en dèficit abissals (com al de les jubilacions dels seus empleats, considerat en més de 500 miliards d'USD, CNBC/FT, 12/10/2010) i han de recórrer als estats per recuperar-se (CNBC/NYT, 05/10/2010) mentre que aquests últims ja no aconsegueixen equilibrar els seus pressuposts i han de pagar taxes d'interès superiors a la dels països en vies de desenvolupament (així Illinois ha de pagar més que Mèxic per aconseguir préstecs, Bloomberg, 05/10/2010.

(8) Veure especialment el GEAB núm. 43.

(9) La història no es repeteix. Si hem insistit tant (inclòs al preu d'una pàgina sencera en l'edició mundial de Financial Times) perquè els dirigents mundials aprofitessin l'oportunitat del G20 de la Primavera boreal de 2009, va ser perquè érem conscients que aquesta oportunitat no es tornaria a repetir. En endavant, Estats Units serà massa feble per continuar orientant el joc mundial, cap altre actor no es troba en situació de canviar la direcció dels assumptes i el sistema financer mundial s'assembla cada vegada més al «El Vaixell ebri» del poema de Rimbaud, que planteja el viatge inacabable al voltant de visions delirants per mars i rius inexplorats, la descripció perfecta del curs del món actual.

(10) Com per a les negociacions sobre el canvi climàtic, un «Occident» dividit (aquí entre Dòlar, Lliura, Ien i Euro) intenta fer pagar als països emergents en particular al Iuan) el cost de l'adaptació d'un sistema que van inventar i que ja no funciona. I no és tancant el joc, com el manifesta la voluntat nord-americana d'impedir a l'agència de qualificació xinesa actuar als Estats Units, que les tensions es dissiparan als BRIC. Recordem l'espectacle de Copenhaguen, que serà una pàl·lida imatge comparada amb el que ens espera a la reunió de G20 a Seül. D'altra banda, l'augment de l'or és un indicador molt fiable: fins i tot els bancs centrals europeus cessen les seves vendes. Fonts: New York Times, 21/09/2010 ; Vigilie, 29/09/2010 ; PrisonPlanet/FT, 27/09/2010 ; Bloomberg, 10/10/2010 ; ChinaDaily, 27/09/2010.

(11) Com el resumeix admirablement el Telegraph de l'11/10/2010, «L'Amèrica de la desocupació amenaça amb enfonsar-nos a tots». Signe dels temps, Bloomberg del 08/09/2010 anuncia l'obertura d'una plataforma de canvi iuan-ruble a Shangai per a operar en els intercanvis comercials sino-russos.

(12) Els temors creixen al Regne Unit respecte a la posició social i política del país en el context de «súper austeritat» prevista pel govern a causa de la crisi financera i pressupostària: pèrdua de prop d'un milió d'ocupacions, crisi social, agitació ... Fonts : Independent, 02/10/2010; Telegraph, 13/10/2010; Guardian, 11/09/2010; MarketWatch, 21/09/2010.

(13) Era d'altra banda la principal raó de ser de la «crisi grega esdevinguda crisi de l'Euro» en la primavera de 2010, sostinguda en particular pels articles de Financial Times: desviar l'atenció de Londres i de la Lliura. Veure el GEAB del primer semestre 2010.

(14) Las recents declaracions de Steve Schwarzman, amo del gegant financer Blackstone, comparant la voluntat de Barack Obama de gravar més fortament a les societats financeres amb la invasió de Polònia per Hitler, il·lustren l'atmosfera explosiva que regna al si de les elits nord-americanes. Font: NewYorkPost, 14/10/2010.

(15) A causa de la magnitud dels dèficit existents i del bloqueig polític de Washington.

(16) A propòsit d'això, el nostre equip creu útil recordar que el misteri de l'alça simultània de diferents classes d'actius, com les accions o l'or per exemple, no té res de misteriós: els operadors eviten les Borses (com el mostrem en el GEAB precedent) i transformen als seus actius financers i monetaris en or (o altres formes d'actius menys perillosos) i la FED (i els seus socis) injecten liquiditat als llocs financers per evitar un enfonsament generalitzat. L'únic problema serà quan la música s'aturi, el mercat borsari experimentarà una situació tràgica. Font : CNBC, 08/10/2010

(17) La situació és tan dolenta que la lectura del New York Times del 13/10/2010 comença a assemblar-se a un tallar i enganxar dels GEAB`s de fa un any o dos... que no és poca cosa! L'article de Michael Powell i Motoko Rich que descriu la «reprise» com una simple continuació de la recessió que es mostra a la crua llum del desemparament de les classes mitjanes de tot el país, mentre que el mateix dia Paul Reyes lliura una notable col·lecció de fotografies que intenten mostrar els estralls de la «Grandíssima Depressió nord-americà» com ve anomenant-la el LEAP/E2020 des de finals de 2006.

(18) Franck Biancheri proposa una presentació detallada dels dos principals escenaris factibles per a 2010-2020, en seu llibre «Crisi mundial: encaminats al món de demà».

(19) Font: SeekingAlpha, 24/09/2010

(20) El molt recent anunci de Singapur que a partir d'ara els marges de fluctuació de la seva divisa respecte a l'USD seran més importants, és l'últim exemple. Cada dia porta una novetat sobre les actituds cada vegada més defensives que estan prenent els diferents Estats. Cadascú prova d'augmentar els seus marges de maniobra per afrontar l'imprevist. De passada, és interessant notar que Singapur va sofrir una disminució del PBI del 19% en el tercer trimestre, la qual cosa prova que a l'Àsia també l'ambient torna a ser ombrívol. Font : YahooFinances, 14/10/2010 ; MarketWatch, 13/10/2010

(21) Per a la Xina, una de les solucions consistirà certament a injectar en l'economia del país les seves immenses reserves d'USD com ho preconitza ja la nova generació de banquers xinesos. Cosa que no arreglarà els negocis de l'USD. Font: Dallasnews, 19/09/2010

(22) Es el National Bureau of Economic Research (NBER) que és l'encarregat de «inflar el soufflé» referent a això.

(23) Com ho descriu exactament MSNBC del 06/10/2010, és una vegada al mes, a mitjanit, que als supermercats es mostra l'Amèrica de la grandíssima depressió, quan desenes de milions de beneficiaris dels bons d'alimentació es presenten a fer les seves compres. Segons l'estudi del Center for Economic and Policy Research publicat el 16/09/2010, ara un nord-americà de cada  tres no arriba a final de mes (uns cent de milions de persones).

(24) Font: CNNMoney, 12/10/2010

dissabte, 16 d'octubre de 2010

Blog Action Day 2010. Aigua!

Enguany el Blog Action Day va destinat a conscienciar sobre la mancança d'aigua potable al món.

No és cap broma. Fins i tot un país com Catalunya va patir per l'aigua farà cosa d'un parell d'anys -el 2008 es van veure les orelles al llop- quan les seves reserves d'aigua van caure fins nivells alarmants a conseqüència d'un consum que s'havia disparat per sobre de les capacitats hídriques del país, capacitats que a més estaven minvades per una sequera de tres anys.

Però va ploure i la situació es va salvar. Es va guanyar el temps suficient per a que les des-saladores entressin en funcionament.

Recentment, però, la qüestió hídrica s'ha tornat a plantejar perquè amb des-saladores i tot el nostre país segueix anant curt d'aquest recurs.

La població catalana, en particular la barcelonina, ha interioritzat aquesta mancança i el consum d'aigua per habitant és, a la ciutat de Barcelona, dels més baixos d'Europa, 108,4 litres per persona i dia de mitja, rècord europeu d'estalvi d'aigua al 2009.

Ara bé, Barcelona és una ciutat europea de primer nivell. La situació canvia radicalment a altres llocs del món.

Aquesta pàgina d'Intermón-Oxfam és un estudi sobre el consum d'aigua arreu del món i presenten aquesta taula:

Territori	Terme mitjà de litres per habitant i dia
Amèrica del Nord	333 - 666
Europa	158
Àsia	64
Àfrica	15 – 50
Espanya	147

 
Impressionant, oi? de mitja un europeu consumeix al dia 10 cops més aigua que un africà.

Pensem què fariem nosaltres amb només 15 litres d'aigua al dia.

Ara pensem una mica més. I si aquesta aigua és tota l'aigua que tens? i si també és l'aigua que ha de servir per beure? i si està bruta? i si està infectada?

A Barcelona ens ho vam prendre seriosament i la consciència d'estalvi d'aigua existeix. Però i si amb això no n'hi hagués prou? 


El resultat de l'escassedat el coneixem: malalties per manca d'higiene, per infeccions, per diarrees... mortalitat. Tanmateix, l'escassedat d'aigua és més aviat el símptoma que no la causa de problemes greus previs, com poden ser la contaminació, la sobreexplotació, canvis demogràfics, canvi climàtic i desigualtat social. La web del Paula ho explica molt bé.

Combatre l'escassedat d'aigua és prioritari quan es produeixen les emergències, però no n'hi ha prou: el que cal és atacar les causes de fons. 


Un altre món és possible.

Homenatge a Lluís Companys

15 d'octubre de 1940. De matinada Lluís Companys és afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.

Avui, 70 anys després recordem un cop més al President màrtir. L'únic president triat democràticament d'un país europeu que va ser assassinat per forces feixistes. L'únic.

Un cop meś, en commemoració d'aquest afusellament infame, ERC ha fet la seva marxa de torxes. Torxes de respecte. Torxes per il·luminar una nit fosca. Aquest ha estat l'homenatge que el partit de Companys ha volgut retre al seu nom més honorable. Institucions i partits també han homenatjat a Companys.

Convé llegir l'editorial d'avui del Vilaweb per Vicent Partal amb una ajustada reflexió sobre com de singular és el cas Companys i de la pervivència del franquisme en la democràcia espanyola.

Fem memòria perquè hem de saber d'on venim, perquè aquesta és l'explicació de com hem arribat al que som avui i, sobretot, perquè hi ha un camí que s'encetà aquell dia fatídic.

El camí que porta a la independència.

Alerta! Volen tancar Kaosenlared!

Alerta! Volen tancar el mitjà alternatiu kaosenlared! Per solidaritat amb aquest mitjà reprodueixo aquí el seu comunicat en català (traducció d'emergència amb traductor automàtic)

Per a més info. Kaosenlared ha convocat una roda de premsa demà, 15 d'octubre, a las 18:00h, al local del Sindicat de Periodistes de Catalunya ubicat a Ronda Universitat,20, 3er 1a.

Enllaç original: http://www.kaosenlared.net/noticia/todosas-somos-kaosenlared-no-criminalizacion-libertad-expresion-opinio



COMUNICAT DE KAOSENLARED

Davant de la constant criminalització dels mitjans de comunicació i moviments socials alternatius i després de la petició de l'Ajuntament de Barcelona de sol·licitar a la fiscalia que valori la possibilitat d'obrir diligències contra Kaosenlared.net i altres mitjans alternatius, amb l'objectiu d'investigar una presumpta apologia de la violència comesa per les esmentades webs, els i les sota signants volem expressar el següent:

1- Kaosenlared.net ha mantingut sempre una actitud rigorosa i sense incitar a cap violència en el tractament de la informació, la qual cosa l'ha convertit en el mitjà de transmissió fonamental per difondre les informacions publicades pels diferents autors i autores a través del sistema de Lliure Publicació, així com pels integrants del seu equip de col·laboradors (personalitats reconegudes de tots els àmbits del pensament de l'esquerra de tot el món), que la defineixen com un mitjà de comunicació alternatiu, plural, lliure i veraç, i en cap cas com a protector o impulsor de cap violència.

2. En l'era de la informació, d'Internet, de la globalització informativa i de la proliferació de la denominada guerra de quarta generació -guerra mediàtica-, les classes dominants tornen a intentar criminalitzar la informació alternativa de les classes populars.

3. Creiem que aquesta acció forma part d'una campanya de major calat, una campanya que té com a finalitat última la criminalització dels Moviments Socials, als que els mitjans d'informació alternativa donen la veu i l'espai que els és negat per norma als mitjans de comunicació controlats pels amos del món: el capital i la burgesia.

4. El silenciament de les opinions alternatives i de les persones que lluiten per un món millor és evident, n'hi ha prou amb analitzar com s'informa de qualsevol actitud alternativa en aquests mitjans. O fins i tot com els comunicats dels moviments socials no són ni tan sols publicats en aquests.

5. Els mitjans de comunicació que són al servei de les classes populars i del poble treballador, reivindiquen la pau. Pau que indivisiblement està lligada a la justícia social. Els objectius del poble res tenen a veure amb les pantomimes monstruoses que vivim cada dia, sostingudes sobre una estructura socioeconòmica de submissió i d'esclavatge moderns.

6. La lluita de l'esquerra anticapitalista, sumits en la precarietat laboral i social, la persecució policial i judicial, necessita mitjans de comunicació contra el poder hegemònic, és part fonamental del nostre dret a la llibertat d'expressió i organització. Dret humà i democràtic que ningú civilitzat no pot negar.

7. Si Kaosenlared.net o altres mitjans alternatius, fossin tancats, s'estaria vulnerant tota la legislació espanyola i internacional en matèria de llibertat d'expressió. Aquesta legislació bolca la responsabilitat dels fets imputables en els autors dels articles, i no en els mitjans que serveixen com simple mecanisme de transmissió dels mateixos. No hi ha cap raó per actuar judicialment contra aquests mitjans alternatius. L'apologia de la violència, només té encaix en el Codi Penal espanyol si es realitza per motius racistes, antisemites o ideològics (article 510 del Codi Penal) i justament Kaosenlared.net és exemple en la defensa dels drets de les minories i de respecte per a totes les ideologies democràtiques.

8. Expressem la nostra solidaritat i suport a Kaosenlared.net i a la resta de mitjans alternatius "assenyalats" en els últims dies, així com el nostre profund malestar per aquest nou atac a la llibertat d'expressió.

9. Les persones que treballem, escrivim i llegim kaosenlared estem contra la criminalització dels mitjans de comunicació alternatius i dels moviments socials.

10. La nostra lluita està en la batalla de les idees i per la informació professional i alternativa. No coneixem més armes que la paraula, els arguments raonats i el pensament crític. Som gent de pau.

___________________________

Per adherir-te al manifest en suport a Kaosenlared i la llibertat d'expressió i opinió pots enviar la teva firma a http://www.kaosenlared.net/firmas.php.

Sol·licitem i agraïm a tots els companys i a companyes, lectors, lectores, usuaris i usuàries de Kaosenlared, la difusió d'aquest manifest per tots els mitjans possibles.

Vaga general... a França! (encore)

12 d'octubre i a França han viscut una nova jornada de vaga, en aquesta ocasió sectorial. A Catalunya Nord la vaga també ha estat un èxit i Perpinyà ha viscut una nova manifestació amb milers de participants.

Tanmateix, segons els sindicats, es tracta de la vaga que ha tingut major seguiment de les que es venen fent enguany, cinc en total segons la informació de l'Avui, i es parla que a les manifestacions hi han participat prop de tres milions de treballadors.

Els treballadors francesos no afluixen i aquesta vaga d'avui té avís en diferents sectors de que pot continuar, és a dir, que es planteja com indefinida.

Els Sindicats ja havien amenaçat amb que si el govern seguia insistint en no fer marxa enrere en la reforma de les pensions, la lluita sindical pujaria de grau. Vet aquí, doncs com el conflicte s'està escalfant.

I llavors, després de veure com els treballadors francesos lluiten per la seva dignitat i pels seus drets i miro cap a casa nostra i veig com els sindicats UGT i CCOO semblen haver oblidat ja que el 29 de setembre es va fer una Vaga General, sento molta enveja, i vergonya.

Per una banda veig com arreu d'Europa la classe treballadora -que és única i hauria de ser solidària perquè la seva lluita és la mateixa, en diferents graus, això sí, malgrat les fronteres- efectivament planta cara allà on els sindicats actuen amb independència. Per l'altre veig com els sindicats majoritaris de l'estat estan afrontant la lluita contra la reforma laboral. O millor dit, com no l'estant afrontant.


A què estan esperant? a que surti la reforma de les pensions per a tornar al carrer? o potser és que esperen "negociar" amb el Sr. Rodríguez la retallada de les pensions? I què negociaran? A què esperen per tornar a convocar a Vaga General?

Felicitats als treballadors nordcatalans i als treballadors francesos en general. Demostren  un coratge i una dignitat que a mi em provoca enveja. Tant de bo en prenguem exemple els treballadors catalans del sud.

Potser arriba el moment que els sindicats minoritaris com CGT, CNT, LAB, Solidaridad Obrera, COS,  IAC, Intersindical-CSC... facin un pas al front i convoquin ells.

9 d'octubre, Diada Nacional del País Valencià

9 d'octubre, Diada Nacional del País Valencià. Una diada que serà reivindicativa des del valencianisme i des de l'esquerra, amb lluites de fons tan importants com la crisi, la denuncia contra la corrupció institucional i la defensa de la unitat de la llengua (unitat que ha vist com s'ha obert un front inesperat a les Balears) entre d'altres.

Solidaritat amb els camarades que faran d'aquesta una nova jornada de lluita i felicitats a tots els valencians que estimen la seva pàtria, que la volen més neta, més lliure i més justa.

9 d'octubre, Diada Nacional

Visca el País Valencià!

L'exemple de la batalla de França

Ahir parlava de la convocatòria de vaga indefinida als transports francesos i, d'altres sectors que s'adhereixin a la vaga i avui m'ha arribat una notícia que també fa referència a l'estat francès i que es va produir també ahir.

La notícia és que Sarkozy ha acceptat suavitzar la reforma de les pensions (també a Europapress.cat), però manté el retard en l'edat de la jubilació (estem parlant de França).

La lluita contra la reforma de les pensions ha provocat que enguany a França s'hagin convocat fins a set vagues generals. Set. Set jornades de vaga general amb èxit.

A França, pel que tinc entès, els sindicats paguen als seus afiliats  el sou dels dies de vaga. Per alguna cosa serveixen les quotes sindicals. Tanmateix no tothom que fa vaga està afiliat a un sindicat i no se quin és el grau de sindicació dels treballadors francesos. En tot cas, si els treballadors estan afiliats és perquè senten que estar-ho els proporciona protecció i força. És una reflexió que haurien de fer els sindicats d'aquí.

Set dies de Vaga General i l'amenaça de vaga indefinida en sectors clau i Sarkozy comença a mostrar signes de debilitat. La batalla a França està sent dura i fa l'efecte que encara es pot endurir més.

Suavitzar la reforma de pensions és una tàctica per intentar desmobilitzar els sectors menys oposats al govern francès. Tanmateix, Sarkozy parla d'elements de la reforma que no tenen marxa enrere. Els sindicats no afluixen i aposten per la vaga sectorial indefinida.

Les espases estan en alt i està per veure qui acabarà vencent, si els sindicats o si el govern de Sarkozy. Tanmateix, em fa l'efecte que la balança es comença a desequilibrar en favor dels treballadors. Com ha de ser. Però compte: després de set vagues generals en un any i amb la perspectiva de vagues indefinides. Aquesta lluita té un cost pels treballadors. Aquesta lluita, malgrat tot, és lluny d'estar guanyada. De fet, a dia d'avui la reforma segueix endavant.

Fins aquí he parlat dels treballadors francesos. Ara m'agradaria parlar dels catalans, i dels sindicats que patim per aquestes latituds. Estan disposats a plantar cara? estan disposats a colpejar de nou amb una nova Vaga General? El Rodríguez diu que la reforma no es toca però que està disposat a parlar de la reforma de les pensions amb els sindicats.

Doncs no. No toca parlar de la reforma de les pensions. Toca parlar de la reforma laboral. Cal fer marxa enrere de la reforma i com que el Rodríguez diu que la reforma no es toca, el que cal és una nova vaga general. Punt.

I per descomptat, les pensions no es toquen si no és per millorar-les. L'oferta del Rodríguez als sindicats de parlar (Parlar, no negociar. També podrien parlar de futbol, o de cinema...) de la reforma de les pensions és d'un cinisme brutal.

Perquè ja hi ha qui ha parlat de les pensions. Coneixeu "el grup dels 100"? aquest grup "d'economistes de reconegut prestigi" proposen entre d'altres perles: tenir en compte tota la vida laboral per calcular la prestació, cotitzar durant 40 anys per tenir dret a la pensió màxima (ara són 35) i no jubilar-se abans dels 67 anys (això últim era la proposta inicial del Rodri).
 
Aquesta proposta de reforma de les pensions mereixeria, directament, una nova Vaga General. 

La cosa és simple: se'ls ha de parar els peus ara. La reforma laboral s'ha d'aturar. Si no aturem la reforma laboral ens tindran esclaus a la feina. Si no aturem la reforma laboral, ens endinyaran la reforma de les pensions. Amb la reforma de les pensions, es condemna als treballadors a una vellesa de precarietat. Encara més quan ja s'està estudiant el copagament dels medicaments i tantes d'altres.

Només tindran serveis els que s'hauran pogut pagar un pla de pensions privat, i una mútua privada. Qui pot fer-ho amb salaris mileuristes? ¿qui creu que el mileurista d'avui no ho serà d'aquí vint anys,  quan justament el que garanteix aquesta reforma laboral és el contrari: baixada de sous general i major temporalitat?

Com s'atreveixen a esmentar les pensions ni tan sols, quan tots aquests diputats i senadors tenen garantides pensions vitalícies tan bon punt abandonin els càrrecs públics! i són aquests els que ens condemnen a la misèria?

Tenim dues opcions: callar i creure, o lluitar i, potser, guanyar. Tenim l'exemple francès ben a prop.

Fa falta ja una Vaga General.

Vaga general... a França! (reprise... i indefinida?)

El Sr. Rodríguez, que és un cagacalces, diu que ell no retirarà la reforma laboral.

Diu, també, que ofereix als sindicats negociar les pensions, la retallada de les pensions per a ser més clars.

Jo no se què faran el sindicats majoritaris. Sí que se el que crec que caldria fer: caldria plantar-li una vaga indefinida al Sr. Rodríguez. I si això sembla molt bèstia, almenys una altre vaga general. I si no afluixa, una altre.

Al Sarkozy, del que en podem dir moltes coses però no pas que sigui un cagacalces, també ha dit als sindicats francesos que ell no retira la seva reforma de les pensions ni de l'edat de jubilació (per a retardar-la com aquí). Els dindicats francesos, però, no s'han estat per punyetes: el 23 de setembre passat li van fer la segona vaga general en un mes  al Sarko. I va ser una vaga que va tenir seguiment. I com que el Sarko seguia fent-se el boig, avui mateix han anunciat que li en planten una d'indefinida al sector dels transports i s'hi estan afegint altres sectors.

Sí senyor. La diferència més gran de França amb aquestes latituds és que allà, fa alguns anys, van fer una revolució on van tallar els caps dels que manaven i, d'alguna manera, sempre han conservat aquest rampell.

Aquí aquests rampells no han estat tan habituals tot i que en algun moment Barcelona va ser la Rosa de Foc.

Bé, potser no cal arribar a aquests extrems. Però si el Sr. Rodríguez no rectifica, en la meva humil opinió, sí que caldrà tornar a la Vaga General. I més aviat d'hora que tard. I si ni així, caldrà plantejar paraules majors.

Per a més info, consulteu la notícia a Sirius.cat (Agència Catalana de Noticies Alternativa).

29-S: violència i intoxicació mediàtica

De Xavier Borràs per al NacióDigital.cat

29-S: violència i intoxicació mediàtica

He viscut en primera línia, com a periodista, els esdeveniments previs i la resolució final de la reapropiació de l'antic Banco Español de Crédito (aquell Banesto que temps ha havia comanat Mario Conde), a la plaça Catalunya de Barcelona, entre els dies 25 i 29 de setembre d'enguany. Voldria apuntar, sense haver de ferir ningú, més enllà dels qui parlen gratuïtament de la violència dels moviments socials, que el comportament de la majoria de mitjans del règim -és a dir, tots els qui viuen de les les subvencions milionàries sense les quals ja haurien hagut de tancar la barraca- ha estat no solament nefast quant al biaix criminalitzador d'aquests moviments, sinó clarament intoxicador i fal·laç.

En posaré un exemple, que dóna idea de fins a quin punt molts periodistes no solament no tenen criteri, sinó que sembla que facin la feina amb el ulls, les orelles i la boca tancats i barrats amb pany i clau, no fos cas que el pensament propi els costés alguna cosa més que el sou, migrat o no, que cobren.

Pocs moments després del desallotjament (a)legal efectuat pels Mossos d'Esquadra -sense ordre judicial i amb la falsa excusa que dins l'edifici s'hi amagaven els violents-, comanats pels hereus dels qui van ocupar el mateix solar durant el període de la guerra d'agressió (1936-939), a l'antic Hotel Colón, seu del comitè central del PSUC, vaig ser testimoni de com dues periodistes, en serveis mínims, de la Televisió de Catalunya (TV3) es preparaven per a un enregistrament que s'havia de passar a un quart de nou del vespre per la televisió pública del país. Una trucada efectuada des dels serveis centrals va aclarir, de manera diàfana, com s'havia d'engiponar la peça: calia lligar la crema d'un cotxe de la Guàrdia Urbana, amb el llençament de pedres fet als voltants de la Rambla i les detencions dels violents, que eren els qui havien ocupat l'exbanc en qüestió, des d'on s'organitzava tots els actes dels "antisistema".

Vet aquí, doncs, com es basteix la realitat, que els mateixos fets desmenteixen, perquè de les 20 persones que eren a l'enorme local desocupat des de fa anys de la Plaça Catalunya, cap ni una no va ser detinguda. Ho repeteixo: cap ni una, tal com em va confirmar in situ un dels comanaments dels Mossos. On eren, doncs, els violents? Evidentment, a dins del local no hi eren. Per tant: a quins foscos interessos responia l'actuació dels Mossos d'Esquadra? Perill: no n'hi havia. Ordre judicial: no n'hi havia… És clar que, quan vaig veure que una brigada municipal tapiava a correcuita i maldestrament la porta d'un solar propietat d'una immobiliària amb gran prèdica al litoral del País Valencià (Ballester, amb la marca Andyval a Barcelona) -especialment a Benidorm, dirigida per Andrés Ballester, amic intim de l'exalcalde i nefast exministre Eduardo Zaplana- vaig començar a entendre que potser hi havia, i hi ha, alguna cosa més darrere d'aquest estrany i exprés desallotjament. No endebades, el digital Valencia Plaza, el mateix dia 29-S informava, en la seva secció VP Confidencial, que "el empresario valenciano ha decidido enviar un equipo de directivos y abogados a observar in situ los acontecimientos y tomar las medidas pertinenentes"… És a dir, allò tan castís de "esto lo arreglo yo en un plis plas"!

Del suposat informe policíac presentat pels Mossos al jutge i que han fet córrer parcialment diverses fonts m'ha fet gràcia el fet que diguessin que hi havia gent manipulant benzina o que hi havia un gran mapa de la ciutat amb les accions que es farien el dia de la vaga. La benzina: simplement era gasoil per fer anar la "birra" (generador), per tenir llum durant la nit; el gran mapa dels "violents": les més de cinc-centes persones que hi van passar aquests dies hi aniotaven coses com ara "verdures per al vaguistes" a tal lloc, piquet d'informació a tal altre, llocs de concentració per barris per anar a la manifestació, "Algú ha trobat une ulleres de pasta?", etc.

Pel que fa als violents, ja coneixem de fa anys el pa que s'hi dona: delinqüents, desvagats i algun sonat; gent que, sense venir a tomb, tant crema un contenidor, com inutilitza una porta o es dedica a llençar pedres; gent que quan s'ajunta són carn del canó electoral i cortina de fum de la violència que exerceix el mateix estat quan, en canvi, atonyina ciutadans que expressen pacíficament les seves idees.

No cal dir que abomino qualsevol classe de violència, tret de la justa autodefensa davant de qualsevol agressió física injustificada, com la immensa majoria dels qui van tractar de reapropiar-se d'aquest espai per fer-hi un projecte compartit per a la millora social dels més desfavorits.