paraules i fets

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha dictaminat, i pot fer-ho emparant-se en la sentència sobre l'estatut del Tribunal Constitucional, que la normativa de l'ajuntament de Barcelona que dona preferència al català no s'ajusta a dret.

La reacció ha estat diversa, des de la satisfacció al PP passant per crides a la calma del PSC, o el "és que no ens volen" de CiU, o la crida a la insubmissió d'ERC.

Segurament que el treball del dia a dia i el tracte entre els ciutadans del Barcelona amb els funcionaris de l'ajuntament no patirà el més mínim canvi, si més no d'entrada. Ja es veurà.

El qe sí que he vist és mostres de satisfacció de part dels promotors d'aquesta sentència: Peperos i afins. Mostres de satisfacció que en algun cas han  ratllat la provocació.

"Provocació? a mi no em provoca qui vol sinó qui pot, o sigui, ningú". És clar, és clar, podem fer com si això no anés amb nosaltres. Per tant, ignorarem la provocació i, ja posats, acatarem la sentència del tribunal. Aquí no hi ha cap conflicte lingüístic (però hi han més de 500 normes que discriminen a favor del castellà a Catalunya).

Podem fer que volem la independència, ens manifestarem de forma festiva i  alegre; votarem en consultes populars per la independència; penjarem estelades als balcons. Som un país sotmès i ocupat, però això no ens treu el son perquè no ens ofèn qui vol sinó qui pot, o sigui, ningú.  Per tant, a les properes eleccions, és molt probable que el nombre total de diputats  independentistes, la suma de diputats d'ERC, més els de la Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) de Laporta, més els de Reagrupament (RCat) de Carretero sigui menor que els de l'actual legislatura.

Sí, és cert, en part per l'extraordinària estupidesa fratricida que estan demostrant SCI i RCat; en part per una segona legislatura tripartita que sembla que tindrà un cost important per ERC; en part per que sembla que la vella tàctica de l'ambigüitat i del "dret a decidir" que pot voler dir molt, però que no diu res, de CiU donarà resultat i, a més, funcionarà el mateix eslògan que feia servir el PSOE amb el PP,  però amb el tripartit. CiU es ven com la garantia de que no tornarà a haver tripartit. I vet aquí com es passa de ser indepe a votar al Duran.

Podem fer que som d'esquerres, però després, la reforma laboral s'empassa com si res, perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot, o sigui, ningú, i això de protestar és cosa que està molt mal vista i només ho fan els ploramiques. Per això la protesta contra la reforma laboral es redueix a un dia de vaga que, vist el panorama, cal reconèixer que en determinats sectors va anar bé i tot, però en d'altres, com el sector serveis, o al comerç, pràcticament no va existir o si es va fer va ser per l'acció dels piquets. A França, avui -sí, avui també- han tornat a fer vaga. En porten 10. Encara n'han de fer alguna més. La major part d'aquests protestes les  han fet quan la llei encara estava en tràmit parlamentari. Amb la llei de la reforma de les pensions tot just aprovada fa cosa d'un parell de dies continuaran les mobilitzacions. Per mostra, la vaga d'avui mateix.

Els conflictes són conflictes justament perquè algú s'ofèn per alguna cosa i protesta i lluita i s'enfronta com calgui i amb qui calgui per canviar la situació d'ofensa.

Algun dia ho entendrem. O potser ja ho hem entès i aquest és el millor dels mons. Tot allò que podem esperar. Algú dirà que ens perd l'estètica. Però hom també va dir que qui vol fer alguna cosa en troba els motius; i qui no, les excuses.