Un parell de cosetes: a l'adreça http://ves.cat hom hi pot trobar un escurçador d'adreces web. Per a què serveix això? doncs, com el seu nom indica, per escurçar adreces web i, per exemple, poder aprofitar millor l'escàs espai disponible en microblogs com twitter.
En particular, l'adreça del blog http://www.albertbaranguer.cat passa a ser http://ves.cat/abok.
Fem-ho més difícil: l'adreça permalink del darrer post és http://www.albertbaranguer.cat/2009/11/un-estudi-calcula-el-cost-per-als.html, aquesta mateixa adreça "escurçada" és http://ves.cat/abol. A twitter només disposo de 140 caràcters per tweet. Amb la primera URL, amb prou feines podria posar res més, amb la segona, tinc per una petita explicació. Vet aquí l'utilitat de l'escurçador. El tamany sí que importa. Com més curt millor. Quines coses, eh?
Twitter és una de les eines que agraden als departaments de màrqueting. Els blogs també, és clar, però els microblogs aporten aquell punt d'interacció, immediatesa i anar el gra que els poden convertir en una de les eines importants del màrqueting mix de la web 2.0. (blogs, microblogs, youtube o xarxes tipus facebook són, potser, les més conegudes, però no pas les úniques.)
Bé, jo no tinc res per vendre (o potser sí?) però, en tot cas, m'he creat el meu twitter, tot i que de moment el tinc un pel mort de fàstic. A veure si trobo algun addon per al Firefox que faci senzill enviar els tweets i amb això l'animo una mica. De fet, la idea és crear un facebook i un twitter per a la cooperativa, però primer vull veure com funcionen (i abans he de tenir alguna cosa sòlida que oferir, és clar).
Tot es posar-s'hi.
diumenge, 29 de novembre del 2009
Un estudi calcula el cost per als treballadors de l’espoli fiscal
Aquest diumenge el diari Avui ens presenta un estudi sobre el que ens costa a cadascun de nosaltres que Catalunya no sigui independent.
Aquests estudis sempre han d'agafar-se amb molta precaució i amb esperit crític, però, en definitiva,el que és cert és que cada mes hi han uns calers que se'n va de les nostres nòmines i que no tornen ni en serveis, ni en seguretat social ni en res de res i que amb el que paguem d'impostos es manté una estructura administrativa a tres nivells -ajuntament, generalitat i estat- que no és eficient.
A mi em sobra l'estat.
Per pensar. Estem parlant de molts dinerons cada mes. Vet aquí l'article de l'Avui.
Un estudi calcula el cost per als treballadors de l’espoli fiscal
Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya fos un Estat, segons el Cercle Català de Negocis
Xavier Alegret
Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.
Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.
Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraes tructures.
La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.
Units per la butxaca
Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.
Aquests estudis sempre han d'agafar-se amb molta precaució i amb esperit crític, però, en definitiva,el que és cert és que cada mes hi han uns calers que se'n va de les nostres nòmines i que no tornen ni en serveis, ni en seguretat social ni en res de res i que amb el que paguem d'impostos es manté una estructura administrativa a tres nivells -ajuntament, generalitat i estat- que no és eficient.
A mi em sobra l'estat.
Per pensar. Estem parlant de molts dinerons cada mes. Vet aquí l'article de l'Avui.
Un estudi calcula el cost per als treballadors de l’espoli fiscal
Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya fos un Estat, segons el Cercle Català de Negocis
Xavier Alegret
Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.
Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.
Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraes tructures.
La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.
Units per la butxaca
Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.
dijous, 26 de novembre del 2009
La dignitat de Catalunya. Una crítica.
L'editorial conjunt dels principals diaris catalans ha provocat polseguera.
Tal com ho veig jo aquesta editorial conjunta és el crit d'alarma dels que creuen que és possible, o que pretenen, l'encaix amable de Catalunya a Espanya, inclús dels que creuen que és possible arribar a la independència per la via del gradualisme.
Tenim encara avui, doncs, el ribotat estatutet, fruit d'un nocturn pacte pervers entre Mas i ZP, però malgrat això aprovat per majoria absoluta als Parlaments català i espanyol i referendat pel poble català, amb poques ganes, això sí, però referendat, a les urnes.
Si la sentència sobre l'estatut del tribunal constitucional toca una sola coma d'aquest text, el constitucional haurà deixat clar que ni gradualismes, ni encaixos, ni ferderalismes ni punyetes. El discurs de CiU, PSC, IC i d'un sector important d'ERC haurà quedat desqualificat i negat per la rotunditat dels fets.
És en aquest marc que cal situar aquesta editorial conjunta, que diu que "per dignitat", els catalans no podran acceptar que es toqui l'estatutet.
Discrepo. Per dignitat, els catalans hauríem d'haver votat NO a l'estatut retallat que va tornar de Madrid. Per dignitat, l'estatutet mai hauria d'haver-se acceptat.
Jo dubto que la dignitat de molts catalans es vegi gaire afectada per una retallada considerable de l'estatutet. Una altre cosa és que els media es posin a fer d'altaveus dels seus amos i s'enceti una campanya en defensa de l'estautet i que darrera d'aquesta defensa, es pretengui encendre els anims nacionalistes a Catalunya. A mi, això ja m'estaria bé.
Ara bé, a què volen jugar? Objectivament, el que estan defensant amb aquesta editorial és l'estatutet retallat, el que va ser fruit d'un pacte entre Mas i ZP, amb la promesa mentidera del cap del Montilla de per mig. És l'estatutet que va ser ribotat un i mil cops per l'Alfonso Guerra i els seus acòlits. Aquest estautet que és una vergonya nacional, o nacional preambular, és el que es pretén defensar amb l'editorial conjunt i s'apel·la a una cosa tan seriosa com la "dignitat catalana" per a defensar-lo.
Per mi, ja ho he dit algun cop, que el tribunal constitucional es carregui l'estatutet m'és definitivament igual. Per "dignitat catalana" mai l'hauríem d'haver acceptat i ara, en una demostració de que la "democràcia" és una paraula molt puta, serà un tribunal estranger el que ens farà el favor de donar-nos una segona oportunitat per a demostrar que realment som dignes de dir-nos catalans.
Per "dignitat catalana" el proper dia 13 ha de guanyar el sí a la independència a tots els pobles on es facin consultes. Tant de bo que també es faci a pobles com Badia del Vallès, perquè crec que allà també guanyarem els que creiem en la dignitat catalana, parlin en català o en castellà.
Per "dignitat catalana", a les properes eleccions ha d'haver majoria independentista al Parlament i proclamar sense més dilacions la independència unliateralment. Ja n'hi ha prou de falses democràcies, de lleis frustrants, de ser un país sota sospita jutjat i condemnat en un tribunal. Ja n'hi ha prou.
O som catalans o no ho som. O som dignes o no ho som. I la dignitat no passa per defensar un estatutet de rebaixes i sentenciat. Si som dignes, el que ens cal es la República.
Per la República, dignitat catalana.
Enllaço aquí l'editorial del Vilaweb per Vicent Partal. El comparteixo de dalt a baix. Crític i lúcid, com sempre, sobre l'editorial conjunt dels rotatius catalans,
No puc deixar de publicar, però, l'editorial conjunt "La dignitat de Catalunya". Perquè crec, malgrat la crítica que n'acabo de fer, que és un text important. Crec que pot tractar-se d'un punt de partida per a la mobilització del país.
Estan esdevenint fets importants i cal tenir-ne constància.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable"
Tal com ho veig jo aquesta editorial conjunta és el crit d'alarma dels que creuen que és possible, o que pretenen, l'encaix amable de Catalunya a Espanya, inclús dels que creuen que és possible arribar a la independència per la via del gradualisme.
Tenim encara avui, doncs, el ribotat estatutet, fruit d'un nocturn pacte pervers entre Mas i ZP, però malgrat això aprovat per majoria absoluta als Parlaments català i espanyol i referendat pel poble català, amb poques ganes, això sí, però referendat, a les urnes.
Si la sentència sobre l'estatut del tribunal constitucional toca una sola coma d'aquest text, el constitucional haurà deixat clar que ni gradualismes, ni encaixos, ni ferderalismes ni punyetes. El discurs de CiU, PSC, IC i d'un sector important d'ERC haurà quedat desqualificat i negat per la rotunditat dels fets.
És en aquest marc que cal situar aquesta editorial conjunta, que diu que "per dignitat", els catalans no podran acceptar que es toqui l'estatutet.
Discrepo. Per dignitat, els catalans hauríem d'haver votat NO a l'estatut retallat que va tornar de Madrid. Per dignitat, l'estatutet mai hauria d'haver-se acceptat.
Jo dubto que la dignitat de molts catalans es vegi gaire afectada per una retallada considerable de l'estatutet. Una altre cosa és que els media es posin a fer d'altaveus dels seus amos i s'enceti una campanya en defensa de l'estautet i que darrera d'aquesta defensa, es pretengui encendre els anims nacionalistes a Catalunya. A mi, això ja m'estaria bé.
Ara bé, a què volen jugar? Objectivament, el que estan defensant amb aquesta editorial és l'estatutet retallat, el que va ser fruit d'un pacte entre Mas i ZP, amb la promesa mentidera del cap del Montilla de per mig. És l'estatutet que va ser ribotat un i mil cops per l'Alfonso Guerra i els seus acòlits. Aquest estautet que és una vergonya nacional, o nacional preambular, és el que es pretén defensar amb l'editorial conjunt i s'apel·la a una cosa tan seriosa com la "dignitat catalana" per a defensar-lo.
Per mi, ja ho he dit algun cop, que el tribunal constitucional es carregui l'estatutet m'és definitivament igual. Per "dignitat catalana" mai l'hauríem d'haver acceptat i ara, en una demostració de que la "democràcia" és una paraula molt puta, serà un tribunal estranger el que ens farà el favor de donar-nos una segona oportunitat per a demostrar que realment som dignes de dir-nos catalans.
Per "dignitat catalana" el proper dia 13 ha de guanyar el sí a la independència a tots els pobles on es facin consultes. Tant de bo que també es faci a pobles com Badia del Vallès, perquè crec que allà també guanyarem els que creiem en la dignitat catalana, parlin en català o en castellà.
Per "dignitat catalana", a les properes eleccions ha d'haver majoria independentista al Parlament i proclamar sense més dilacions la independència unliateralment. Ja n'hi ha prou de falses democràcies, de lleis frustrants, de ser un país sota sospita jutjat i condemnat en un tribunal. Ja n'hi ha prou.
O som catalans o no ho som. O som dignes o no ho som. I la dignitat no passa per defensar un estatutet de rebaixes i sentenciat. Si som dignes, el que ens cal es la República.
Per la República, dignitat catalana.
Enllaço aquí l'editorial del Vilaweb per Vicent Partal. El comparteixo de dalt a baix. Crític i lúcid, com sempre, sobre l'editorial conjunt dels rotatius catalans,
No puc deixar de publicar, però, l'editorial conjunt "La dignitat de Catalunya". Perquè crec, malgrat la crítica que n'acabo de fer, que és un text important. Crec que pot tractar-se d'un punt de partida per a la mobilització del país.
Estan esdevenint fets importants i cal tenir-ne constància.
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable"
dimarts, 24 de novembre del 2009
esperant la sentència
Per les espanyes hi ha qui diu que l'estatut no interessa a Catalunya, que els catalans (i catalanes) estan més preocupats per altres qüestions com la crisi i que això de l'estatut només preocupa als polítics catalans. Bàsicament, que s'ho van inventar per apretar al, en aquells moments govern, del PP.
Bé, jo no se si interessa o no interessa als catalans (i catalanes) avui. A mi sí que m'interessa. Tot i que sigui per denunciar-lo i dir, un cop més, que l'estatut que per mi tenia algun sentit era el que va sortir del Parlament, no el que va tornar de Madrid. Tanmateix, i encara que el referèndum que el va aprovar va fer pena, la realitat és que l'estatutet és la llei que es va referendar democràticament pel cos electoral de Catalunya, abstencionistes inclosos.
El que sí m'atreveixo a afirmar és que l'estatutet interessa molt fora de Catalunya. En concret ha interessat a un munt de polítics del PP i del PSOE que van presentar recursos d'inconstitucionalitat i ha interessat molt, i interessa, als membres del Tribunal Constitucional que ja porten cinc anys interessant-se pel tema.
Deu ser que realment es tracta d'alguna cosa molt interessant. És molt curiós que algú tan bregat com el President Pujol hagi dit "que si la cosa va malament, que hi anirà" resultarà que l'esforç realitzat per aconseguir el que se'n pugui salvar de la retallada final haurà representat un desgast excessiu i desproporcionat pel país. A mi em fa gràcia això de "que hi anirà". Què li has d'explicar al Pujol. La sentència sobre l'estatutet és una cosa que és molt interessant i, alerta, no anirà bé, si fem cas de l'experiència.
Jo crec que a aquestes alçades de la pel·lícula, tothom, qui més qui menys, ja sap que això de l'estatutet "no anirà bé". La pregunta "obvia" que els líders d'opinió es fan, i l'endemà? La pregunta no tan obvia, peró més interessant és, i avui? Si sabem que el Tribunal Constitucional es carregarà l'estatut fent mofa d'una decisió aprovada per majories en dos parlaments i refrendada pel poble català, i sabem que ho farà, alehores què? aleshores, res. Tant li fa que la decisió vagi en un sentit o altre. El mateix fet que estigui recorregut al Tribunal és un escarni. Que la sentència sigui negativa i encara retalli més no fa més que afegir més burla a la situació actual de presa del pel. Tant li fa que la decisió es prengui demà, o passat, o d'aquí cinc anys. Ras i curt: és inacceptable que una llei refrendada pel poble estigui recorreguda a un tribunal.
És molt trampós demanar-se què farem si el tribunal retalla l'estatutet. Plantejar-se què es farà o es deixarà de fer si el tribunal retalla, o no, l'estatutet és, al meu parer, acceptar de forma explícita que l'autoritat del Tribunal constitucional està per sobre de la voluntat sobirana del Poble Català.
És dir, si acceptem el principi que la Voluntat Sobirana de qualsevol Poble està per sobre de l'autoritat dels Tribunals que el mateix poble s'ha atorgat, aleshores, ens ha de ser igual el que digui el Tribunal Constitucional.
Si s'accepta l'autoritat del Tribunal Constitucional, aleshores no hi ha més que acatar la sentència i deixar d'emprenyar. Arribat el cas, ja emigraré a un país amb més orgull nacional.
És així i prou. Si acceptem l'autoritat del Tribunal Constitucional, i la seva sentència escapça més l'estatut, això no agradarà, però no hi haurà res a fer. No hi han tribunals d'apelació superiors. Punt i partit.
En aquest punt, quan encara no hi ha sentència, la pregunta que ens hem de fer tots és si ens creiem que el Poble de Catalunya és un subjecte sobirà. L'actual estatutet conté l'article 2.4 "Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya", i segueix "i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució." Ja veureu com el Tribunal constitucional es caregarà la primera part de l'article 2.4.
Però tant li fa. Si el Poble de Catalunya és, i jo crec que és, -jo crec que som Nació Catalana- aleshores ens ha de ser igual el que digui o deixi de dir el Tribunal Constitucional. Ens pot negar com a nació i com a poble, però nosaltres no som o deixem de ser poble o nació pel que diguin o deixin de dir uns jutges posats a dit per partits polítics a un tribunal de Madrid. Nosaltres som perquè volem ser. Perquè decidim ser. Perquè avui som un poble i una nació i això no és una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat. Aquest és el nostre dret legítim.
El que jo dic és que si juguem a la seva legalitat perdem. Estem perdent continuament perquè, legalment, no podem guanyar. La única forma de tirar endavant serà que ens reconeguem a nosaltres mateixos com a Poble, com a Nació i fem un pas endavant. Ho som. Fem-lo
El pas endavant podem fer-lo avui mateix. No cal esperar a cap sentència de cap tribunal. Avui mateix jo, qualsevol, pot dir: jo soc català i decideixo lliurement com a català, i no em coarten tribunals forasters. És la meva llibertat. És la meva decisió. És la nostra llibertat i és la nostra decisió.
Per això, per la llibertat del nostre país, serà tan important que les consultes populars per la independència resultin un gran èxit. Perquè ja no estan dins la seva legalitat i són una mostra del sentir de molta gent. Per això serà molt important que les opcions polítiques inequivocament independentistes a les properes eleccions obtinguin un gran resultat. La majoria, tant de bo. Perquè aleshores estarem en la direcció de trencar la seva legalitat, el seu joc.
Ara ja no hi han excuses. Ja sabem quin pa es dona. No podem guanyar el seu joc legal. Hem de fer el nostre joc. I el nostre joc és amb les nostres regles. No cal esperar sentències. El que faci o deixi de fer el tribunal madrileny ens ha de ser igual. Simplement perquè no va amb nosaltres.
Nosaltres ja hem trencat. Ara només és qüestió de temps el proclamar, unilateralment, la Independència. Aquest és el camí i estem fent-lo. La Independència és a tocar.
Adéu, Espanya.
Bé, jo no se si interessa o no interessa als catalans (i catalanes) avui. A mi sí que m'interessa. Tot i que sigui per denunciar-lo i dir, un cop més, que l'estatut que per mi tenia algun sentit era el que va sortir del Parlament, no el que va tornar de Madrid. Tanmateix, i encara que el referèndum que el va aprovar va fer pena, la realitat és que l'estatutet és la llei que es va referendar democràticament pel cos electoral de Catalunya, abstencionistes inclosos.
El que sí m'atreveixo a afirmar és que l'estatutet interessa molt fora de Catalunya. En concret ha interessat a un munt de polítics del PP i del PSOE que van presentar recursos d'inconstitucionalitat i ha interessat molt, i interessa, als membres del Tribunal Constitucional que ja porten cinc anys interessant-se pel tema.
Deu ser que realment es tracta d'alguna cosa molt interessant. És molt curiós que algú tan bregat com el President Pujol hagi dit "que si la cosa va malament, que hi anirà" resultarà que l'esforç realitzat per aconseguir el que se'n pugui salvar de la retallada final haurà representat un desgast excessiu i desproporcionat pel país. A mi em fa gràcia això de "que hi anirà". Què li has d'explicar al Pujol. La sentència sobre l'estatutet és una cosa que és molt interessant i, alerta, no anirà bé, si fem cas de l'experiència.
Jo crec que a aquestes alçades de la pel·lícula, tothom, qui més qui menys, ja sap que això de l'estatutet "no anirà bé". La pregunta "obvia" que els líders d'opinió es fan, i l'endemà? La pregunta no tan obvia, peró més interessant és, i avui? Si sabem que el Tribunal Constitucional es carregarà l'estatut fent mofa d'una decisió aprovada per majories en dos parlaments i refrendada pel poble català, i sabem que ho farà, alehores què? aleshores, res. Tant li fa que la decisió vagi en un sentit o altre. El mateix fet que estigui recorregut al Tribunal és un escarni. Que la sentència sigui negativa i encara retalli més no fa més que afegir més burla a la situació actual de presa del pel. Tant li fa que la decisió es prengui demà, o passat, o d'aquí cinc anys. Ras i curt: és inacceptable que una llei refrendada pel poble estigui recorreguda a un tribunal.
És molt trampós demanar-se què farem si el tribunal retalla l'estatutet. Plantejar-se què es farà o es deixarà de fer si el tribunal retalla, o no, l'estatutet és, al meu parer, acceptar de forma explícita que l'autoritat del Tribunal constitucional està per sobre de la voluntat sobirana del Poble Català.
És dir, si acceptem el principi que la Voluntat Sobirana de qualsevol Poble està per sobre de l'autoritat dels Tribunals que el mateix poble s'ha atorgat, aleshores, ens ha de ser igual el que digui el Tribunal Constitucional.
Si s'accepta l'autoritat del Tribunal Constitucional, aleshores no hi ha més que acatar la sentència i deixar d'emprenyar. Arribat el cas, ja emigraré a un país amb més orgull nacional.
És així i prou. Si acceptem l'autoritat del Tribunal Constitucional, i la seva sentència escapça més l'estatut, això no agradarà, però no hi haurà res a fer. No hi han tribunals d'apelació superiors. Punt i partit.
En aquest punt, quan encara no hi ha sentència, la pregunta que ens hem de fer tots és si ens creiem que el Poble de Catalunya és un subjecte sobirà. L'actual estatutet conté l'article 2.4 "Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya", i segueix "i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució." Ja veureu com el Tribunal constitucional es caregarà la primera part de l'article 2.4.
Però tant li fa. Si el Poble de Catalunya és, i jo crec que és, -jo crec que som Nació Catalana- aleshores ens ha de ser igual el que digui o deixi de dir el Tribunal Constitucional. Ens pot negar com a nació i com a poble, però nosaltres no som o deixem de ser poble o nació pel que diguin o deixin de dir uns jutges posats a dit per partits polítics a un tribunal de Madrid. Nosaltres som perquè volem ser. Perquè decidim ser. Perquè avui som un poble i una nació i això no és una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat. Aquest és el nostre dret legítim.
El que jo dic és que si juguem a la seva legalitat perdem. Estem perdent continuament perquè, legalment, no podem guanyar. La única forma de tirar endavant serà que ens reconeguem a nosaltres mateixos com a Poble, com a Nació i fem un pas endavant. Ho som. Fem-lo
El pas endavant podem fer-lo avui mateix. No cal esperar a cap sentència de cap tribunal. Avui mateix jo, qualsevol, pot dir: jo soc català i decideixo lliurement com a català, i no em coarten tribunals forasters. És la meva llibertat. És la meva decisió. És la nostra llibertat i és la nostra decisió.
Per això, per la llibertat del nostre país, serà tan important que les consultes populars per la independència resultin un gran èxit. Perquè ja no estan dins la seva legalitat i són una mostra del sentir de molta gent. Per això serà molt important que les opcions polítiques inequivocament independentistes a les properes eleccions obtinguin un gran resultat. La majoria, tant de bo. Perquè aleshores estarem en la direcció de trencar la seva legalitat, el seu joc.
Ara ja no hi han excuses. Ja sabem quin pa es dona. No podem guanyar el seu joc legal. Hem de fer el nostre joc. I el nostre joc és amb les nostres regles. No cal esperar sentències. El que faci o deixi de fer el tribunal madrileny ens ha de ser igual. Simplement perquè no va amb nosaltres.
Nosaltres ja hem trencat. Ara només és qüestió de temps el proclamar, unilateralment, la Independència. Aquest és el camí i estem fent-lo. La Independència és a tocar.
Adéu, Espanya.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Contrabandistes de la llibertat
Llibre llegit: "Contrabandistes de la llibertat", d'Assumpta Montellà. Ed. Ara Llibres. Serie H. (176 pàgines).
De l'Assumpta Montellà també he llegit, i és una lectura molt recomanable, "La Maternitat d'Elna". Vegeu aquest documental de TV3 en el que la mateixa Assumpta Montellà ens parla de las tasca feta, i també aquest altre documental.
"Contrabandistes de la llibertat" ens situa, de nou, en el període de temps que va des de la derrota francesa a la 2na guerra mundial, el govern col·laboracionista de Vichy, i la posterior ocupació alemanya fins l'alliberament per part dels aliats.
En aquells moments, el Pirineu va ser la frontera que calia travessar per arribar fins els consolats aliats a Barcelona i des d'allà fugir cap a la llibertat.
Els camins de muntanya van ser l'escenari d'una guerra desigual i silenciosa en la que els passadors, homes forts, valents i decidits, creuaven a refugiats de tota mena, jueus, soldats, personalitats, gent comú per a posar-los fora de l'abast de la Gestapo. No n'hi havia prou amb creuar la frontera: a l'altra banda estava la guàrdia civil franquista i només es podia dir que s'havia fugit quan es creuava la porta d'un consolat aliat. Tanmateix, la part més perillosa de la cadena de salvament era el pas per les muntanyes.
Els passos es feien entre neu i fred. Sempre sota l'amenaça de les guàrdies frontereres d'una i altra banda. Les muntanyes es van cobrar un tribut en vides de refugiats.
Els passadors tenien diversos motius per participar en les cadenes de salvament, certament que els aliats pagaven, i pagaven bé, però també es cert que el preu a pagar en cas de ser capturats era la pròpia vida o la dels familiars i amics. La motivació no era nonés econòmica. Els passadors van ser antics contrabandistes, però també maquis o, simplement, gent dels pobles que coneixien la muntanya i van decidir lluitar contra els nazis i contra els franquistes, d'aquesta manera.
Van decidir lluitar. En algun moment, van sentir que els calia donar aquest pas i jugar-se la pròpia vida per salvar la d'altres que, sense la seva ajuda, estarien condemnats. Van decidir lluitar per la llibertat.
En molts casos, aquesta era una lluita sense armes, era una lluita que es guanyava per un coneixement profund i íntim de les muntanyes, de la seva climatologia. Es guanyava per paciència i per prudència, però també per gosadia, per haver teixit una llarga cadena de complicitats i fidelitats. Per silencis. Per decisions dures preses en moments difícils...
Assumpta Montellà confengeix un llibre basat en els testimonis orals d'antics refugiats i passadors que encara són vius. Gent gran que s'han emocionat en recordar aquells moments tant durs en que avançar un pas més entre l'esgotament, la por, la neu i el fred els acostava a la salvació. Gent que feien allò perquè creien que allò era el correcte.
He recorregut alguns d'aquests passos fent excursions de muntanya. No n'era conscient del dramatisme viscut en aquells cims. Avui, aquells paisatges pirenaics em parlen de natura. No he d'oblidar que van ser un camp de batalla. Camins de llibertat. Allà es va lluitar contra nazis i franquistes, en desigualtat de condicions, però amb un coneixement íntim de la terra que equilibrava la contesa.
Aquest llibre ens presenta, i ens ajuda a no oblidar aquest moment concret, en aquest paisatge concret. Un moment dramàtic del que ens podem sentir orgullosos. Hem tingut grans herois anonims. Ni en el moment fosc que va suposar la derrota, republicana a una banda, els col·laboracionistes de Vichy a l'altre, es va abaixar la guàrdia.
Malgrat la dificultat i el perill, amb enemics a banda i banda de la frontera, les cadenes de salvament i, sobretot, els passadors, van seguir defensant la llibertat.
No tenim dret a desanimar-nos.
Un altre món és possible, si tenim viu l'esperit dels passadors.
De l'Assumpta Montellà també he llegit, i és una lectura molt recomanable, "La Maternitat d'Elna". Vegeu aquest documental de TV3 en el que la mateixa Assumpta Montellà ens parla de las tasca feta, i també aquest altre documental.
"Contrabandistes de la llibertat" ens situa, de nou, en el període de temps que va des de la derrota francesa a la 2na guerra mundial, el govern col·laboracionista de Vichy, i la posterior ocupació alemanya fins l'alliberament per part dels aliats.
En aquells moments, el Pirineu va ser la frontera que calia travessar per arribar fins els consolats aliats a Barcelona i des d'allà fugir cap a la llibertat.
Els camins de muntanya van ser l'escenari d'una guerra desigual i silenciosa en la que els passadors, homes forts, valents i decidits, creuaven a refugiats de tota mena, jueus, soldats, personalitats, gent comú per a posar-los fora de l'abast de la Gestapo. No n'hi havia prou amb creuar la frontera: a l'altra banda estava la guàrdia civil franquista i només es podia dir que s'havia fugit quan es creuava la porta d'un consolat aliat. Tanmateix, la part més perillosa de la cadena de salvament era el pas per les muntanyes.
Els passos es feien entre neu i fred. Sempre sota l'amenaça de les guàrdies frontereres d'una i altra banda. Les muntanyes es van cobrar un tribut en vides de refugiats.
Els passadors tenien diversos motius per participar en les cadenes de salvament, certament que els aliats pagaven, i pagaven bé, però també es cert que el preu a pagar en cas de ser capturats era la pròpia vida o la dels familiars i amics. La motivació no era nonés econòmica. Els passadors van ser antics contrabandistes, però també maquis o, simplement, gent dels pobles que coneixien la muntanya i van decidir lluitar contra els nazis i contra els franquistes, d'aquesta manera.
Van decidir lluitar. En algun moment, van sentir que els calia donar aquest pas i jugar-se la pròpia vida per salvar la d'altres que, sense la seva ajuda, estarien condemnats. Van decidir lluitar per la llibertat.
En molts casos, aquesta era una lluita sense armes, era una lluita que es guanyava per un coneixement profund i íntim de les muntanyes, de la seva climatologia. Es guanyava per paciència i per prudència, però també per gosadia, per haver teixit una llarga cadena de complicitats i fidelitats. Per silencis. Per decisions dures preses en moments difícils...
Assumpta Montellà confengeix un llibre basat en els testimonis orals d'antics refugiats i passadors que encara són vius. Gent gran que s'han emocionat en recordar aquells moments tant durs en que avançar un pas més entre l'esgotament, la por, la neu i el fred els acostava a la salvació. Gent que feien allò perquè creien que allò era el correcte.
He recorregut alguns d'aquests passos fent excursions de muntanya. No n'era conscient del dramatisme viscut en aquells cims. Avui, aquells paisatges pirenaics em parlen de natura. No he d'oblidar que van ser un camp de batalla. Camins de llibertat. Allà es va lluitar contra nazis i franquistes, en desigualtat de condicions, però amb un coneixement íntim de la terra que equilibrava la contesa.
Aquest llibre ens presenta, i ens ajuda a no oblidar aquest moment concret, en aquest paisatge concret. Un moment dramàtic del que ens podem sentir orgullosos. Hem tingut grans herois anonims. Ni en el moment fosc que va suposar la derrota, republicana a una banda, els col·laboracionistes de Vichy a l'altre, es va abaixar la guàrdia.
Malgrat la dificultat i el perill, amb enemics a banda i banda de la frontera, les cadenes de salvament i, sobretot, els passadors, van seguir defensant la llibertat.
No tenim dret a desanimar-nos.
Un altre món és possible, si tenim viu l'esperit dels passadors.
dijous, 19 de novembre del 2009
la paradoxa afgano-somalí
Es veu que a Somàlia, a dia d'avui, hi ha un munt de vaixells segrestats.
Avui mateix, un altre pesquer basc ha estat a punt de ser segrestat. Finalment no ho ha estat perquè, atenció a la dada, la seguretat privada que duien a bord ha "dissuadit" als pirates.
Per una banda això.
Per l'altra banda l'exercit espanyol, que paguem entre tots, porta no se quant temps, diners i soldats ( i això últim és el més greu) enterrats a l'Afganistan, com en el seu moment també a l'Iraq.
I llavors un es demana què estan fent aquests soldats a l'Afganistan, i com és que ha de ser seguretat privada la que "dissuadeixi" a uns pirates de segrestar un vaixell. És una paradoxa.
Ara pensaré malament: a l'Afganistan s'estan "defensant" amb diners públics interessos estratègics relacionats amb rutes de gasoductes cap a Europa. "Interessos estratègics" de qui? del comú dels mortals? o dels capitostos de les transnacionals de l'energia? I a Somàlia què és el que no s'està defensant amb diners públics? les vides d'uns pescadors.
En el "contracte" amb l'estat hi posa que l'estat defensarà als ciutadans i per això gaudeix del "monopoli de la violència". Poso entre cometes "contracte", perquè de fet, no ho és: no és ni lliure ni obliga a totes dues parts (només a una, endevina quina); i també "monopoli de la violència", doncs la "seguretat privada" ja ha trencat aquest monopoli.
L'estat ha trencat el contracte: no protegeix als ciutadans o, si més no, no els protegeix a tots igual. Pel que es veu ser ric dona més accés a la protecció de l'estat que no pas si ets pobre que, sorprenentment, t'has de pagar la seguretat privada. De fet l'estat ha trencat el contracte amb els ciutadans rasos amb aquesta i amb moltes altres coses.
De fet, resulta que les coses es poden veure de la següent forma molt simplificada, si vols: n'hi han uns que manen i que són els que gaudeixen i es beneficien dels recursos de l'estat, i n'hi han uns altres que som els que obeïm, que servim de carn de canó per anar a l'Afganistan o a on faci falta morir, que ens busquem la vida com podem, que estem barallats entre nosaltres, que ens pensem que l'estat ens defensarà i ens protegirà quan calgui, que ens creiem que aquesta és la societat més lliure de la història quan resulta que, en realitat, mai com ara han hagut tantes lleis, normes, reglaments, edictes i ordres de tota mena i mai com ara hem estat tan controlats per milers de càmeres que "vetllen per la teva seguretat".
No. Vetllen per la seva.
Un altre món és possible
Avui mateix, un altre pesquer basc ha estat a punt de ser segrestat. Finalment no ho ha estat perquè, atenció a la dada, la seguretat privada que duien a bord ha "dissuadit" als pirates.
Per una banda això.
Per l'altra banda l'exercit espanyol, que paguem entre tots, porta no se quant temps, diners i soldats ( i això últim és el més greu) enterrats a l'Afganistan, com en el seu moment també a l'Iraq.
I llavors un es demana què estan fent aquests soldats a l'Afganistan, i com és que ha de ser seguretat privada la que "dissuadeixi" a uns pirates de segrestar un vaixell. És una paradoxa.
Ara pensaré malament: a l'Afganistan s'estan "defensant" amb diners públics interessos estratègics relacionats amb rutes de gasoductes cap a Europa. "Interessos estratègics" de qui? del comú dels mortals? o dels capitostos de les transnacionals de l'energia? I a Somàlia què és el que no s'està defensant amb diners públics? les vides d'uns pescadors.
En el "contracte" amb l'estat hi posa que l'estat defensarà als ciutadans i per això gaudeix del "monopoli de la violència". Poso entre cometes "contracte", perquè de fet, no ho és: no és ni lliure ni obliga a totes dues parts (només a una, endevina quina); i també "monopoli de la violència", doncs la "seguretat privada" ja ha trencat aquest monopoli.
L'estat ha trencat el contracte: no protegeix als ciutadans o, si més no, no els protegeix a tots igual. Pel que es veu ser ric dona més accés a la protecció de l'estat que no pas si ets pobre que, sorprenentment, t'has de pagar la seguretat privada. De fet l'estat ha trencat el contracte amb els ciutadans rasos amb aquesta i amb moltes altres coses.
De fet, resulta que les coses es poden veure de la següent forma molt simplificada, si vols: n'hi han uns que manen i que són els que gaudeixen i es beneficien dels recursos de l'estat, i n'hi han uns altres que som els que obeïm, que servim de carn de canó per anar a l'Afganistan o a on faci falta morir, que ens busquem la vida com podem, que estem barallats entre nosaltres, que ens pensem que l'estat ens defensarà i ens protegirà quan calgui, que ens creiem que aquesta és la societat més lliure de la història quan resulta que, en realitat, mai com ara han hagut tantes lleis, normes, reglaments, edictes i ordres de tota mena i mai com ara hem estat tan controlats per milers de càmeres que "vetllen per la teva seguretat".
No. Vetllen per la seva.
Un altre món és possible
dimecres, 18 de novembre del 2009
Comunicat públic GEAB núm. 39
Com cada mes, el comunicat públic del LEAP. Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior.
El GEAB N°39 està disponible! Crisi sistèmica global - Els Estats enfront les tres «brutals opcions» de 2010: Inflació, forta pressió fiscal o suspensió de pagaments
Com ho va anticipar el LEAP/E2020 el Febrer passat, a falta d'una gran reforma del sistema monetari, avui el món es dirigeix cap a l'entrada de la fase de desarticulació geopolítica mundial de la crisi sistèmica global. Durant l'any 2010, enmig de la depressió econòmica i social, i l'augment del proteccionisme, aquesta tendència condemnarà a molts estats a haver de triar entre tres «brutals opcions»: la inflació, gran intensificació de la pressió fiscal o la suspensió de pagament. Una creixent quantitat de països (EUA, Regne Unit, Eurolàndia (1), Japó, Xina (2),...) no tindran cap altra alternativa que utilitzar tots els cartutxos pressupostaris i monetaris en la crisi financera de 2008/2009. Tanmateix, com un reflex ideològic i tractant d'evitar per tots els mitjans haver de prendre decisions doloroses, tractaran d'introduir nous plans d'estímul econòmic (sovint amb altres noms), malgrat que ha quedat demostrat de forma evident que no es transmetran al sector privat els formidables esforços públics destinats a reactivar el creixement d'aquests últims mesos. El consumidor tal com se'l coneixia des de fa diverses dècades ha mort, totalment, sense esperances de ressuscitar (3). Ja que gairebé el 30% de l'economia dels països occidentals està ara constituïda per « zombies econòmics» institucions financeres, empreses i fins i tot Estats l'aparença de vida dels quals es deu només als diaris balons de liquiditat injectats pels bancs, es confirma l'irremeiable de la «impossible recuperació » (4). Cada un, internacional i socialment (en cada país) programa exactament l'empobriment generalitzat de l'ex -Occident, Estats Units en primer lloc. De fet, al que avui s'està assistint és, directament, a l'enfonsament d'Occident, amb dirigents incapaços d'enfrontar-se amb la realitat del món postcrisi, obstinats a repetir els mètodes del món d'ahir, encara que tots puguin comprovar la seva ineficàcia.
En aquest GEAB N° 39, el nostre equip va elegir desenvolupar les seves anticipacions sobre l'evolució general de l'any 2010, caracteritzada per l'alternativa dels principals Estats limitada a las «tres brutals opcions» que són la inflació, la forta pressió fiscal o la suspensió de pagaments; i les seves vanes temptatives per evitar aquestes doloroses decisions.
Una de les causes del punt mort dels plans de reactivació va ser el final del consumidor tal com el vam conèixer durant una trentena d'anys, analitzem aquest fenomen en aquest número del GEAB així com les seves conseqüències per a les empreses, el màrqueting i la publicitat.
Quant a la geopolítica, també desenvolupem en aquest GEAB N° 39 les anticipacions del LEAP/E2020 pel que fa a Turquia respecte a l'OTAN i a l'UE per a l'horitzó 2015. I, sens dubte, presentem les nostres recomanacions mensuals i els resultats de GlobalEurometer.
Evolució del pressupost federal alemany (1991 -2010) (Les estimacions per a 2009 i 2010 no inclouen els retalls d'impostos anunciades recentment per Ángela Merkel) - Font: Financial Times / Thomson Reuters, 02/11/2009
Les receptes del món d'ahir ineficaces en la crisi sistèmica global
La possibilitat que els Estats tenen d'evitar les tres « brutals opcions » es resumeix en dues esperances molt simples: que continuï el consum o que la inversió privada reprengui. Sense una o altra d'aquestes dinàmiques positives, el 2010 els Estats no tindran cap altra alternativa que augmentar fortament els impostos per fer front als seus enormes dèficits públics, o de deixar córrer la inflació per disminuir el pes del seu deute o bé declarar-se en suspensió de pagaments. Alguns, com els Estats Units, el Regne Unit, Irlanda, Argentina, Letònia, fins i tot Espanya, Turquia, Dubai o el Japó podrien haver de prendre les tres decisions conjuntament.
Ara bé, quant al consum com a la inversió, les tendències són molt negatives. El consumidor està sotmès per totes parts a persistents pressions per estalviar, reemborsar els seus deutes i més generalitzadament per rebutjar (voluntàriament o no) el model de consum occidental d'aquests últims trenta anys (5) que van fer el creixement gairebé totalment dependent d'ell (6), en particular en els Estats Units i el Regne Unit. Quant a les empreses, la seva falta de visió (per ser positius) o les seves expectatives negatives motiven una reducció de la inversió que les restriccions de crèdit dels bancs només l'accentuen (7). Al seu torn la inversió pública afecta les seves limitacions pressupostàries, els plans de reactivació no podran prolongar-se o renovar-se significativament llevat que s'augmentin els dèficits públics més encara i es condemnin d'aquí a finals de 2010 a haver de prendre simultàniament dos de les tres «brutals opcions» (8). En efecte, els Estats han de fer front a creixents pressions (de l'opinió pública, òrgans de control, operadors privats) (9) per reequilibrar les seves situacions pressupostàries que són en el millor dels casos inquietants, i sovint perilloses. Que és el mateix que dir que el fluix d'inversions públiques, per a 2010/2011, estan condemnades a reduir-se a un degoteig.
Referent a la demanda exterior assistim a una completa saturació, ara tot el món vol exportar a fi de trobar el consumidor àvid o l'empresa inversora en el veí, en no trobar-ho al seu propi país. El mite dominant és que Àsia, i particularment China, proporcionaran aquest «nou consumidor a l'occidental». A més que hi haurà molts cridats i pocs elegits, ni xinès ni asiàtic, per aprofitar-se del mercat de la regió; imaginar-se que aquest serà tan àvid com el consumidor occidental, ja moribund, és tenir poc en compte la naturalesa sistèmica de la crisi actual. La indústria del luxe a Àsia amb els seus actuals problemes, tanmateix, ens l'il·lustra molt bé.
Evolució comparada del PIB britànic durant les principals recessions després de la crisi dels anys 1930 (en mesos posteriors al principi oficial de cada recessió) - Font - National Institute of Economic Review, 10/2009
Llavors què queda?
La « economia-zombie » ja representa una part considerable de l'economia mundial
Els bancs centrals que continuen proveint als mercats financers amb liquiditat esperen que algun moment, aquest immens esforç quantitatiu produeixi un salt qualitatiu cap a l'economia real. Continuen pretenent que la crisi no reflecteix un problema d'insolvència generalitzada dels bancs, dels consumidors, dels organismes públics i de moltes empreses, particularment en els Estats Units i el Regne Unit, esperant a Godot creen les condicions d'una forta inflació i del col·lapse de les seves respectives monedes i les seves finances públiques.
Els Estats, assumeixen sense parpellejar totes les culpes dels bancs i encara segueixen els consells dels banquers, malgrat que primer es van endeutar més enllà del raonable, després més enllà del suportable, i que ara estan a punt de tallar dràsticament les despeses públiques (10) augmentant fortament els impostos, per evitar la fallida (11).
Els « zombies econòmics » (12), privats o públics, ja representen una part considerable de les economies occidentals i xineses: Estats en suspensió de pagaments objectiva (com el Regne Unit o els Estats Units) però què ningú no declara tècnicament com a tals; empreses trencades però que continuen funcionant com si res per evitar una desocupació encara major (13); bancs insolvents (14) per als quals es modifiquen les regles comptables i als quals se'ls va fer créixer per amagar millor els seus actius ja sense valor, a fi de postergar el mes possible la seva inevitable implosió (15).
Mercats financers que alimenten la seva alça amb la liquiditat oferta graciosament pels bancs centrals (16) preocupats de tornar a donar al consumidor/borsari la sensació de riquesa perquè torni a ser el mateix i a consumir massivament; mentre que totes les categories d'actius (17), com l'or per exemple, estan també en alça (i sovint encara més fort), senyal d'una inflació ja bastant vigorosa.
Desocupats que s'acumulen per desenes de milions dins i fora les estadístiques oficials, garanteix un any 2010 socialment dur, i comercialment instal·lat sota el senyal del proteccionisme per preservar l'ocupació (mitjançant barreres aranzelàries, mediambientals o sanitàries, o de simples devaluacions competitives); mentre que els Governs es pregunten quant temps podran assumir encara el cost global de la indemnització d'aquesta desocupació massiva, sense que es vegi una reactivació en l'horitzó (18).
Evolució de la taxa de desocupació a Eurolandia i en EE.UU (1991 -2009) - Fonts: Eurostat, Bureau of Labour statistics, Morgan Stanley
El LEAP/E2020 havia escrit a febrer i març d'aquest any que sense una modificació completa del sistema monetari internacional abans de l'estiu boreal de 2009, el món s'orientava ineluctablement cap a aquesta situació de desarticulació geopolítica global, una espècie de «gran depressió» a escala planetària centrada en el col·lapse del pilar nord-americà del món que acaba. Som allà (19). Darrere de les xifres fins i tot manipulades (20) que no pot ocultar el deteriorament de la situació econòmica i social mundial, ni el continuat descens als inferns de l'economia i la societat nord-americana, que és la realitat que està sent evident ara i que serà indubtable per a tots a començaments del segon trimestre de 2010. En aquest GEAB N° 39 el nostre equip intenta, com tots els mesos, anticipar les principals tendències perquè cadascú, personalment o en la seva activitat, pugui preparar-se'n de la millor manera per al molt difícil context de 2010: l'any en què les receptes del món d'ahir finalment mostraran la seva ineficàcia per controlar la crisi sistèmica global.
---------
Notes:
(1) Entre els grans països, només l'Alemanya de Ángela Merkel encara pot fer-ho, i fins i tot ho farà ja que la Canceller alemany ha decidit posar en pràctica un nou pla de recuperació basat en... retalls d'impostos. Més ideològic i desconnectat de la realitat de la crisi, no pot fer-ho millor. Per tant, Alemanya ha d'esperar per a finals de 2010 un fort deteriorament de la seva situació pressupostària i... elevats augments d'impostos per tractar d'alleugerir el desastre fiscal. Per al nostre equip, la ceguesa ideològica dels líders occidentals en matèria fiscal a finals de 2009 és igual a la dels líders comunistes en els primers mesos de 1989: no entenen que les velles fórmules ja no funcionen. Igual com los «bons comunistes» ja no estaven disposat a obeir passivament, ara el «bon consumidor occidental» ja no està disposat a consumir activament. Però és cert que mai algú no ha dit que Ángela Merkel, Nicolás Sarkozy o Barack Obama entenguessin d'economia.
(2) la Xina encara pot oferir un pla d'estímul econòmic però el problema xinès, com ja va ser analitzat pel LEAP/E2020, consisteix en la lentitud de l'aparició d'una demanda interna suficient per atenuar la caiguda de les exportacions. El que ocorre és que cap estímul podrà «comprar» aquest temps que falta, aquesta dècada és necessària perquè els xinesos desenvolupin una important demanda interna. El 2010 mostrarà aquest fet, una vegada que la pantalla de fum generada per la producció estimulada desaparegui i que tots puguin veure que la producció no se sosté... per falta de compradors.
(3) aquest videoclip il·lustra perfectament i amb humor el canvi radical del mode de consum en vies d'instal·lar-se als Estat Units, tendint a inversions del tipus «petits estalvis segurs»: or, divises fortes, habitatge...
(4) Veure GEAB N°37
(5) Desenvolupem aquesta anàlisi en un altre capítol d'aquest GEAB N°39.
(6) El consum de les llars el 2008 va representar el 70% del PNB nord-americà i el 64% al Regne Unit davant el 56% a Alemanya i 36% a la Xina.
(7) Fonts : MarketWatch, 09/11/2009 ; Irish Times, 27/10/2009
(8) Segons el LEAP/E2020, l'amarga ironia de la situació és que els Estats que es neguen a considerar frontalment la perspectiva de les tres « brutals opcions » a finals de 2009 a fi de navegar el millor possible entre les tres... i es condemnen a haver d'enfrontar simultàniament dues de les tres a finals de 2010. És retrocedir per saltar pitjor.
(9) Així, a causa de la seva impopularitat, el «segon estímul» nord-americà, que de fet serà el tercer si tenim en compte el pla de retalls d'impostos per GW Bush el 2008, està en preparació sota una forma «indetectable». Es tractarà d'un tren de mesures desenraonades, que l'administració Obama no presentarà en un pla únic, a fi d'ocultar la seva verdadera naturalesa. En la mateixa categoria, trobem també al «gran préstec» del govern francès que Nicolás Sarkozy tracta de fer passar per una inversió de llarg termini però que Brussel·les probablement el reinstal·larà en el deute francès com un simple pla d'estímul- econòmica de curt termini. De polítiques ineficaces manifestes passem a polítiques ineficaces ocultes... quina gran victòria sobre la crisi! Fonts: TheKatyCapsule, 22/10/2009;
(10) La OCDE és clara en aquest punt: per sortir, els països occidentals hauran de reduir vigorosament la despesa en educació, salut, programes socials.... Irlanda, un model entre els models fa només dos anys, tant de l'OCDE, el FMI o l'UE, s'apresta a donar l'exemple: va ser la primera en el frenesí de consum ultraliberal, ara serà la primera en l'austeritat ultra-liberal. No ens han de sorprendre les grans manifestacions als carrers de les grans ciutats del país. Fonts : Financial Times, 22/09/2009 ; RTE News, 06/11/2009
(11) Font : EuObserver, 10/11/2009 ;
(12) Es interessant llegir la definició molt detallada d' «economia zombie» proposta per PA Consulting Group el 10/11/2009.
(13) N'hi ha prou amb caminar pels carrers de les grans ciutats nord-americanes o europees per comprovar que molts cartells lluminosos continuen brillant per atreure compradors, però són només enganyoses aparences d'empreses en fallida, que es mantenen artificialment amb vida a base de diners públics o de reestructuracions de futur incert, com al CIT, GM, Chrysler, Saab, Opel, Karstad, Cual, Iberia, Alitalia. En aparença, tot això es mou com amb normalitat, però respecte a la salut econòmica, és una malaltia que afecta cada vegada més profundament tot el teixit de les empreses, poblant-ho amb verdaders zombies. A la Xina, els zombies són les fàbriques que operen sense clients gràcies a les subvencions de l'Estat. Tots aquests «morts - vivents» econòmics representen el passi gradual a l'economia real dels 20 000 a 30 000 mil milions USD d'actius fantasmes que analitzem en el GEAB precedent.
(14) Font : Bloomberg, 02/11/2009
(15) El terme de «zombie bank» fins i tot ja té la seva definició a Wikipedia.
(16) Font : Financial Times, 22/10/2009
(17) Excepte els immobles.
(18) A 324 000 USD, aproximadament, per ocupació creada (segons xifres de la Casa Blanca), podem preguntar-nos per quant temps pot continuar aquestes polítiques ineficaces. Font : Global Economic Trend Analysis, 31/10/2009
(19) Per aquells que encara no es refien de l'acceleració formidable de la Història generada per la crisi actual, és útil llegir l'article de Michael Klare aparegut en TomDispatch el 26/09/2009 que mostra com els pronòstics del deteriorament dels Estats Units previstos per a 2025 en les prospectives aparegudes de la CIA, fa un any que essencialment ja s'estan plasmant davant dels nostres ulls.
(20) El mateix CNBC està ja obligat a esmentar aquest fet, àmpliament analitzat en el GEAB anterior. Font: CNBC, 09/11/2009
El GEAB N°39 està disponible! Crisi sistèmica global - Els Estats enfront les tres «brutals opcions» de 2010: Inflació, forta pressió fiscal o suspensió de pagaments
Com ho va anticipar el LEAP/E2020 el Febrer passat, a falta d'una gran reforma del sistema monetari, avui el món es dirigeix cap a l'entrada de la fase de desarticulació geopolítica mundial de la crisi sistèmica global. Durant l'any 2010, enmig de la depressió econòmica i social, i l'augment del proteccionisme, aquesta tendència condemnarà a molts estats a haver de triar entre tres «brutals opcions»: la inflació, gran intensificació de la pressió fiscal o la suspensió de pagament. Una creixent quantitat de països (EUA, Regne Unit, Eurolàndia (1), Japó, Xina (2),...) no tindran cap altra alternativa que utilitzar tots els cartutxos pressupostaris i monetaris en la crisi financera de 2008/2009. Tanmateix, com un reflex ideològic i tractant d'evitar per tots els mitjans haver de prendre decisions doloroses, tractaran d'introduir nous plans d'estímul econòmic (sovint amb altres noms), malgrat que ha quedat demostrat de forma evident que no es transmetran al sector privat els formidables esforços públics destinats a reactivar el creixement d'aquests últims mesos. El consumidor tal com se'l coneixia des de fa diverses dècades ha mort, totalment, sense esperances de ressuscitar (3). Ja que gairebé el 30% de l'economia dels països occidentals està ara constituïda per « zombies econòmics» institucions financeres, empreses i fins i tot Estats l'aparença de vida dels quals es deu només als diaris balons de liquiditat injectats pels bancs, es confirma l'irremeiable de la «impossible recuperació » (4). Cada un, internacional i socialment (en cada país) programa exactament l'empobriment generalitzat de l'ex -Occident, Estats Units en primer lloc. De fet, al que avui s'està assistint és, directament, a l'enfonsament d'Occident, amb dirigents incapaços d'enfrontar-se amb la realitat del món postcrisi, obstinats a repetir els mètodes del món d'ahir, encara que tots puguin comprovar la seva ineficàcia.
En aquest GEAB N° 39, el nostre equip va elegir desenvolupar les seves anticipacions sobre l'evolució general de l'any 2010, caracteritzada per l'alternativa dels principals Estats limitada a las «tres brutals opcions» que són la inflació, la forta pressió fiscal o la suspensió de pagaments; i les seves vanes temptatives per evitar aquestes doloroses decisions.
Una de les causes del punt mort dels plans de reactivació va ser el final del consumidor tal com el vam conèixer durant una trentena d'anys, analitzem aquest fenomen en aquest número del GEAB així com les seves conseqüències per a les empreses, el màrqueting i la publicitat.
Quant a la geopolítica, també desenvolupem en aquest GEAB N° 39 les anticipacions del LEAP/E2020 pel que fa a Turquia respecte a l'OTAN i a l'UE per a l'horitzó 2015. I, sens dubte, presentem les nostres recomanacions mensuals i els resultats de GlobalEurometer.
Evolució del pressupost federal alemany (1991 -2010) (Les estimacions per a 2009 i 2010 no inclouen els retalls d'impostos anunciades recentment per Ángela Merkel) - Font: Financial Times / Thomson Reuters, 02/11/2009
Les receptes del món d'ahir ineficaces en la crisi sistèmica global
La possibilitat que els Estats tenen d'evitar les tres « brutals opcions » es resumeix en dues esperances molt simples: que continuï el consum o que la inversió privada reprengui. Sense una o altra d'aquestes dinàmiques positives, el 2010 els Estats no tindran cap altra alternativa que augmentar fortament els impostos per fer front als seus enormes dèficits públics, o de deixar córrer la inflació per disminuir el pes del seu deute o bé declarar-se en suspensió de pagaments. Alguns, com els Estats Units, el Regne Unit, Irlanda, Argentina, Letònia, fins i tot Espanya, Turquia, Dubai o el Japó podrien haver de prendre les tres decisions conjuntament.
Ara bé, quant al consum com a la inversió, les tendències són molt negatives. El consumidor està sotmès per totes parts a persistents pressions per estalviar, reemborsar els seus deutes i més generalitzadament per rebutjar (voluntàriament o no) el model de consum occidental d'aquests últims trenta anys (5) que van fer el creixement gairebé totalment dependent d'ell (6), en particular en els Estats Units i el Regne Unit. Quant a les empreses, la seva falta de visió (per ser positius) o les seves expectatives negatives motiven una reducció de la inversió que les restriccions de crèdit dels bancs només l'accentuen (7). Al seu torn la inversió pública afecta les seves limitacions pressupostàries, els plans de reactivació no podran prolongar-se o renovar-se significativament llevat que s'augmentin els dèficits públics més encara i es condemnin d'aquí a finals de 2010 a haver de prendre simultàniament dos de les tres «brutals opcions» (8). En efecte, els Estats han de fer front a creixents pressions (de l'opinió pública, òrgans de control, operadors privats) (9) per reequilibrar les seves situacions pressupostàries que són en el millor dels casos inquietants, i sovint perilloses. Que és el mateix que dir que el fluix d'inversions públiques, per a 2010/2011, estan condemnades a reduir-se a un degoteig.
Referent a la demanda exterior assistim a una completa saturació, ara tot el món vol exportar a fi de trobar el consumidor àvid o l'empresa inversora en el veí, en no trobar-ho al seu propi país. El mite dominant és que Àsia, i particularment China, proporcionaran aquest «nou consumidor a l'occidental». A més que hi haurà molts cridats i pocs elegits, ni xinès ni asiàtic, per aprofitar-se del mercat de la regió; imaginar-se que aquest serà tan àvid com el consumidor occidental, ja moribund, és tenir poc en compte la naturalesa sistèmica de la crisi actual. La indústria del luxe a Àsia amb els seus actuals problemes, tanmateix, ens l'il·lustra molt bé.
Evolució comparada del PIB britànic durant les principals recessions després de la crisi dels anys 1930 (en mesos posteriors al principi oficial de cada recessió) - Font - National Institute of Economic Review, 10/2009
Llavors què queda?
La « economia-zombie » ja representa una part considerable de l'economia mundial
Els bancs centrals que continuen proveint als mercats financers amb liquiditat esperen que algun moment, aquest immens esforç quantitatiu produeixi un salt qualitatiu cap a l'economia real. Continuen pretenent que la crisi no reflecteix un problema d'insolvència generalitzada dels bancs, dels consumidors, dels organismes públics i de moltes empreses, particularment en els Estats Units i el Regne Unit, esperant a Godot creen les condicions d'una forta inflació i del col·lapse de les seves respectives monedes i les seves finances públiques.
Els Estats, assumeixen sense parpellejar totes les culpes dels bancs i encara segueixen els consells dels banquers, malgrat que primer es van endeutar més enllà del raonable, després més enllà del suportable, i que ara estan a punt de tallar dràsticament les despeses públiques (10) augmentant fortament els impostos, per evitar la fallida (11).
Els « zombies econòmics » (12), privats o públics, ja representen una part considerable de les economies occidentals i xineses: Estats en suspensió de pagaments objectiva (com el Regne Unit o els Estats Units) però què ningú no declara tècnicament com a tals; empreses trencades però que continuen funcionant com si res per evitar una desocupació encara major (13); bancs insolvents (14) per als quals es modifiquen les regles comptables i als quals se'ls va fer créixer per amagar millor els seus actius ja sense valor, a fi de postergar el mes possible la seva inevitable implosió (15).
Mercats financers que alimenten la seva alça amb la liquiditat oferta graciosament pels bancs centrals (16) preocupats de tornar a donar al consumidor/borsari la sensació de riquesa perquè torni a ser el mateix i a consumir massivament; mentre que totes les categories d'actius (17), com l'or per exemple, estan també en alça (i sovint encara més fort), senyal d'una inflació ja bastant vigorosa.
Desocupats que s'acumulen per desenes de milions dins i fora les estadístiques oficials, garanteix un any 2010 socialment dur, i comercialment instal·lat sota el senyal del proteccionisme per preservar l'ocupació (mitjançant barreres aranzelàries, mediambientals o sanitàries, o de simples devaluacions competitives); mentre que els Governs es pregunten quant temps podran assumir encara el cost global de la indemnització d'aquesta desocupació massiva, sense que es vegi una reactivació en l'horitzó (18).
Evolució de la taxa de desocupació a Eurolandia i en EE.UU (1991 -2009) - Fonts: Eurostat, Bureau of Labour statistics, Morgan Stanley
El LEAP/E2020 havia escrit a febrer i març d'aquest any que sense una modificació completa del sistema monetari internacional abans de l'estiu boreal de 2009, el món s'orientava ineluctablement cap a aquesta situació de desarticulació geopolítica global, una espècie de «gran depressió» a escala planetària centrada en el col·lapse del pilar nord-americà del món que acaba. Som allà (19). Darrere de les xifres fins i tot manipulades (20) que no pot ocultar el deteriorament de la situació econòmica i social mundial, ni el continuat descens als inferns de l'economia i la societat nord-americana, que és la realitat que està sent evident ara i que serà indubtable per a tots a començaments del segon trimestre de 2010. En aquest GEAB N° 39 el nostre equip intenta, com tots els mesos, anticipar les principals tendències perquè cadascú, personalment o en la seva activitat, pugui preparar-se'n de la millor manera per al molt difícil context de 2010: l'any en què les receptes del món d'ahir finalment mostraran la seva ineficàcia per controlar la crisi sistèmica global.
---------
Notes:
(1) Entre els grans països, només l'Alemanya de Ángela Merkel encara pot fer-ho, i fins i tot ho farà ja que la Canceller alemany ha decidit posar en pràctica un nou pla de recuperació basat en... retalls d'impostos. Més ideològic i desconnectat de la realitat de la crisi, no pot fer-ho millor. Per tant, Alemanya ha d'esperar per a finals de 2010 un fort deteriorament de la seva situació pressupostària i... elevats augments d'impostos per tractar d'alleugerir el desastre fiscal. Per al nostre equip, la ceguesa ideològica dels líders occidentals en matèria fiscal a finals de 2009 és igual a la dels líders comunistes en els primers mesos de 1989: no entenen que les velles fórmules ja no funcionen. Igual com los «bons comunistes» ja no estaven disposat a obeir passivament, ara el «bon consumidor occidental» ja no està disposat a consumir activament. Però és cert que mai algú no ha dit que Ángela Merkel, Nicolás Sarkozy o Barack Obama entenguessin d'economia.
(2) la Xina encara pot oferir un pla d'estímul econòmic però el problema xinès, com ja va ser analitzat pel LEAP/E2020, consisteix en la lentitud de l'aparició d'una demanda interna suficient per atenuar la caiguda de les exportacions. El que ocorre és que cap estímul podrà «comprar» aquest temps que falta, aquesta dècada és necessària perquè els xinesos desenvolupin una important demanda interna. El 2010 mostrarà aquest fet, una vegada que la pantalla de fum generada per la producció estimulada desaparegui i que tots puguin veure que la producció no se sosté... per falta de compradors.
(3) aquest videoclip il·lustra perfectament i amb humor el canvi radical del mode de consum en vies d'instal·lar-se als Estat Units, tendint a inversions del tipus «petits estalvis segurs»: or, divises fortes, habitatge...
(4) Veure GEAB N°37
(5) Desenvolupem aquesta anàlisi en un altre capítol d'aquest GEAB N°39.
(6) El consum de les llars el 2008 va representar el 70% del PNB nord-americà i el 64% al Regne Unit davant el 56% a Alemanya i 36% a la Xina.
(7) Fonts : MarketWatch, 09/11/2009 ; Irish Times, 27/10/2009
(8) Segons el LEAP/E2020, l'amarga ironia de la situació és que els Estats que es neguen a considerar frontalment la perspectiva de les tres « brutals opcions » a finals de 2009 a fi de navegar el millor possible entre les tres... i es condemnen a haver d'enfrontar simultàniament dues de les tres a finals de 2010. És retrocedir per saltar pitjor.
(9) Així, a causa de la seva impopularitat, el «segon estímul» nord-americà, que de fet serà el tercer si tenim en compte el pla de retalls d'impostos per GW Bush el 2008, està en preparació sota una forma «indetectable». Es tractarà d'un tren de mesures desenraonades, que l'administració Obama no presentarà en un pla únic, a fi d'ocultar la seva verdadera naturalesa. En la mateixa categoria, trobem també al «gran préstec» del govern francès que Nicolás Sarkozy tracta de fer passar per una inversió de llarg termini però que Brussel·les probablement el reinstal·larà en el deute francès com un simple pla d'estímul- econòmica de curt termini. De polítiques ineficaces manifestes passem a polítiques ineficaces ocultes... quina gran victòria sobre la crisi! Fonts: TheKatyCapsule, 22/10/2009;
(10) La OCDE és clara en aquest punt: per sortir, els països occidentals hauran de reduir vigorosament la despesa en educació, salut, programes socials.... Irlanda, un model entre els models fa només dos anys, tant de l'OCDE, el FMI o l'UE, s'apresta a donar l'exemple: va ser la primera en el frenesí de consum ultraliberal, ara serà la primera en l'austeritat ultra-liberal. No ens han de sorprendre les grans manifestacions als carrers de les grans ciutats del país. Fonts : Financial Times, 22/09/2009 ; RTE News, 06/11/2009
(11) Font : EuObserver, 10/11/2009 ;
(12) Es interessant llegir la definició molt detallada d' «economia zombie» proposta per PA Consulting Group el 10/11/2009.
(13) N'hi ha prou amb caminar pels carrers de les grans ciutats nord-americanes o europees per comprovar que molts cartells lluminosos continuen brillant per atreure compradors, però són només enganyoses aparences d'empreses en fallida, que es mantenen artificialment amb vida a base de diners públics o de reestructuracions de futur incert, com al CIT, GM, Chrysler, Saab, Opel, Karstad, Cual, Iberia, Alitalia. En aparença, tot això es mou com amb normalitat, però respecte a la salut econòmica, és una malaltia que afecta cada vegada més profundament tot el teixit de les empreses, poblant-ho amb verdaders zombies. A la Xina, els zombies són les fàbriques que operen sense clients gràcies a les subvencions de l'Estat. Tots aquests «morts - vivents» econòmics representen el passi gradual a l'economia real dels 20 000 a 30 000 mil milions USD d'actius fantasmes que analitzem en el GEAB precedent.
(14) Font : Bloomberg, 02/11/2009
(15) El terme de «zombie bank» fins i tot ja té la seva definició a Wikipedia.
(16) Font : Financial Times, 22/10/2009
(17) Excepte els immobles.
(18) A 324 000 USD, aproximadament, per ocupació creada (segons xifres de la Casa Blanca), podem preguntar-nos per quant temps pot continuar aquestes polítiques ineficaces. Font : Global Economic Trend Analysis, 31/10/2009
(19) Per aquells que encara no es refien de l'acceleració formidable de la Història generada per la crisi actual, és útil llegir l'article de Michael Klare aparegut en TomDispatch el 26/09/2009 que mostra com els pronòstics del deteriorament dels Estats Units previstos per a 2025 en les prospectives aparegudes de la CIA, fa un any que essencialment ja s'estan plasmant davant dels nostres ulls.
(20) El mateix CNBC està ja obligat a esmentar aquest fet, àmpliament analitzat en el GEAB anterior. Font: CNBC, 09/11/2009
dilluns, 16 Novembre 2009
diumenge, 15 de novembre del 2009
Star Trek XI
Ho confesso: sóc trekkie.
Un trekkie és un seguidor de la sèrie o, millor dit, de les sèries Star Trek. De series d'Star Trek se n'han fet unes quantes: la sèrie original, amb el Sr. Spock i el capità Kirk; la Nova Generació, amb el capità Picard i el tinent Data; La Deep Space Nine; la Voyager; i la més recent, Enterprise. A mi la que més m'agrada és la Nova Generació, sempre sense menystenir les altres. Al contrari.
No només sèries, sinó també películes. Les he vistes totes. Em faltava per veure la darrera: Star Trek XI. Aquesta la vaig veure ahir.
L'acció ens mostra als cadets que seran la tripulació protagonista de la sèrie original. Per tant, veurem uns joves Kirk, Spock, Uhura, Txekhov, McCoy, Scott, Sulu... que són uns ganàpies inexperts tots plegats, però que ja mostren els trets que els caracteritzaran.
Menció especial a l'aparició de Leonard Nimoy, l'Spock original, que té un paper curt però de gran rellevància en la història, al ser el que dona les claus per a situar a la resta dels personatges en els rumbs vitals que els corresponen.
Es podia esperar que Star Trek XI anava a ser un experiment, però no. Malgrat un plantejament particular cal dir que es tracta d'una aventura d'Star Trek de ple dret. Els personatges resulten convincents i amb alguna sorpresa romàntica inclosa.
Una peli interessant. Per a passar-s'ho bé. No cal ser trekkie per gaudir-la, però si ho ets no et decebrà, i et permetrà veure de nou els capítols de la serie original amb altres ulls.
En aquest enllaç del youTube es poden trobar un munt d'episodis d'Star Trek Voyager i Star Trek Enterprise. I en aquest altre d'Star Trek: The next generation. Per a veure vídeos de totes les sèries amb qualitat DivX proveu a StageVU.
L'Enterprise és la meva nau favorita.
Llarga i pròspera vida.
Un trekkie és un seguidor de la sèrie o, millor dit, de les sèries Star Trek. De series d'Star Trek se n'han fet unes quantes: la sèrie original, amb el Sr. Spock i el capità Kirk; la Nova Generació, amb el capità Picard i el tinent Data; La Deep Space Nine; la Voyager; i la més recent, Enterprise. A mi la que més m'agrada és la Nova Generació, sempre sense menystenir les altres. Al contrari.
No només sèries, sinó també películes. Les he vistes totes. Em faltava per veure la darrera: Star Trek XI. Aquesta la vaig veure ahir.
L'acció ens mostra als cadets que seran la tripulació protagonista de la sèrie original. Per tant, veurem uns joves Kirk, Spock, Uhura, Txekhov, McCoy, Scott, Sulu... que són uns ganàpies inexperts tots plegats, però que ja mostren els trets que els caracteritzaran.
Menció especial a l'aparició de Leonard Nimoy, l'Spock original, que té un paper curt però de gran rellevància en la història, al ser el que dona les claus per a situar a la resta dels personatges en els rumbs vitals que els corresponen.
Es podia esperar que Star Trek XI anava a ser un experiment, però no. Malgrat un plantejament particular cal dir que es tracta d'una aventura d'Star Trek de ple dret. Els personatges resulten convincents i amb alguna sorpresa romàntica inclosa.
Una peli interessant. Per a passar-s'ho bé. No cal ser trekkie per gaudir-la, però si ho ets no et decebrà, i et permetrà veure de nou els capítols de la serie original amb altres ulls.
En aquest enllaç del youTube es poden trobar un munt d'episodis d'Star Trek Voyager i Star Trek Enterprise. I en aquest altre d'Star Trek: The next generation. Per a veure vídeos de totes les sèries amb qualitat DivX proveu a StageVU.
L'Enterprise és la meva nau favorita.
Llarga i pròspera vida.
dissabte, 7 de novembre del 2009
350 anys del Tractat dels Pirineus. 350 anys de resistència.
Avui fa 350 anys, el 7 de novembre de 1659, es va signar el Tractat dels Pirineus , pel qual el rei castellà cedia al rei francès els territoris catalans al nord dels Pirineus a canvi dels territoris a Flandes.
Aquesta separació de la Catalunya Nord de la Catalunya Sud, però, no ha estat suficient per esborrar ni destruir un sentiment que es pot copsar a banda i banda d'una de les fronteres menys permeables de tota la UE. França i Espanya no volen i combaten de forma activa les iniciatives transfrontereres.
Malgrat això, avui Perpinyà és símbol de Catalunya tant com pugui ser-ho Barcelona. El català resisteix a Catalunya Nord. I, en francès o en català, el sentiment de catalanitat és viu i és una bandera entre els nostres compatriotes de le comarques nordcatalanes.
Sí, certament la catalanitat no representa el mateix al nord o al sud. No es pot negar. El model d'estat francès porta en els seus gens l'homogeneització cultural. El catalanisme a Catalunya nord moltes vegades és difícilment distingible del folklorisme.
Però la nació hi és. Hi és la Bressola. Hi són tantes i tantes associacions que parlen català a la manera de Perpinyà. Hi són tants i tants nacionals que no dubten a dir "sem catalans" o el lema de la USAP "fiers d'être catalans!"
Avui, 350 anys després, catalans del nord i del sud s'han manifestat a Perpinyà, la catalana, per dir que som la mateixa nació.
La crònica de la manifestació la podeu llegir a Vilaweb-Catalunya Nord.
El que ve és part d'una carta d'Hervé Pi d'"Aire Nou de Bao", entitat que promou i defensa la cultura i la llengua catalanes al nord dels Pirineus.
"Si podeu fer passar el missatge que al nord de l'Albera, al bell mig del Pireneu, hi ha una terra catalana on hi ha gent qui lluita per defensar la nostra llengua i la nostra cultura, llavors haurà estat un èxit.
Si quan arribeu a Perpinyà i vos adreceu a la gent en català ( i notareu que sovint vos poden respondre en català), llavors haurem fet un altre pas endavant. I si no vos entenen a la tercera vegada, intenteu l'anglès o el francès. No haureu fet mal a ningú i haureu fet un acte cívic.
Treballi dins una llibreria i no passa una setmana sense que catalans del Principat entrin per a demanar canvi per a pagar el pàrquing i se'ns adrecen directament en francès (sovint macarònic).
El que voleu per al Principat de Catalunya ho heu de desitjar també per a Catalunya Nord, aquestes comarques que són catalanes per raons històriques i que no deixen de ser-ho per la simple raó que l'administració francesa posa "entrebancs".
No sem pas d'una hipotètica Catalunya francesa, com no seu pas d'una incerta Catalunya espanyola. Sem catalans com sou catalans. Seu la nostra garantia que som pas francesos, com sem la vostra garantia que no sou pas espanyols.
Som un mateix poble i parlem una mateixa llengua."
Més informació sobre el moviment catalanista a Catalunya Nord a http://www.350anys.cat/
I a més, un vídeo "Catalunya escapçada" que ens aproxima al Tractat dels Pirineus i les seves conseqüències sobre la nostra nació.
No sem pas d'una hipotètica Catalunya francesa, com no seu pas d'una incerta Catalunya espanyola. Sem catalans com sou catalans. Seu la nostra garantia que som pas francesos, com sem la vostra garantia que no sou pas espanyols.
Som un mateix poble i parlem una mateixa llengua.
Aquesta separació de la Catalunya Nord de la Catalunya Sud, però, no ha estat suficient per esborrar ni destruir un sentiment que es pot copsar a banda i banda d'una de les fronteres menys permeables de tota la UE. França i Espanya no volen i combaten de forma activa les iniciatives transfrontereres.
Malgrat això, avui Perpinyà és símbol de Catalunya tant com pugui ser-ho Barcelona. El català resisteix a Catalunya Nord. I, en francès o en català, el sentiment de catalanitat és viu i és una bandera entre els nostres compatriotes de le comarques nordcatalanes.
Sí, certament la catalanitat no representa el mateix al nord o al sud. No es pot negar. El model d'estat francès porta en els seus gens l'homogeneització cultural. El catalanisme a Catalunya nord moltes vegades és difícilment distingible del folklorisme.
Però la nació hi és. Hi és la Bressola. Hi són tantes i tantes associacions que parlen català a la manera de Perpinyà. Hi són tants i tants nacionals que no dubten a dir "sem catalans" o el lema de la USAP "fiers d'être catalans!"
Avui, 350 anys després, catalans del nord i del sud s'han manifestat a Perpinyà, la catalana, per dir que som la mateixa nació.
La crònica de la manifestació la podeu llegir a Vilaweb-Catalunya Nord.
El que ve és part d'una carta d'Hervé Pi d'"Aire Nou de Bao", entitat que promou i defensa la cultura i la llengua catalanes al nord dels Pirineus.
"Si podeu fer passar el missatge que al nord de l'Albera, al bell mig del Pireneu, hi ha una terra catalana on hi ha gent qui lluita per defensar la nostra llengua i la nostra cultura, llavors haurà estat un èxit.
Si quan arribeu a Perpinyà i vos adreceu a la gent en català ( i notareu que sovint vos poden respondre en català), llavors haurem fet un altre pas endavant. I si no vos entenen a la tercera vegada, intenteu l'anglès o el francès. No haureu fet mal a ningú i haureu fet un acte cívic.
Treballi dins una llibreria i no passa una setmana sense que catalans del Principat entrin per a demanar canvi per a pagar el pàrquing i se'ns adrecen directament en francès (sovint macarònic).
El que voleu per al Principat de Catalunya ho heu de desitjar també per a Catalunya Nord, aquestes comarques que són catalanes per raons històriques i que no deixen de ser-ho per la simple raó que l'administració francesa posa "entrebancs".
No sem pas d'una hipotètica Catalunya francesa, com no seu pas d'una incerta Catalunya espanyola. Sem catalans com sou catalans. Seu la nostra garantia que som pas francesos, com sem la vostra garantia que no sou pas espanyols.
Som un mateix poble i parlem una mateixa llengua."
Més informació sobre el moviment catalanista a Catalunya Nord a http://www.350anys.cat/
I a més, un vídeo "Catalunya escapçada" que ens aproxima al Tractat dels Pirineus i les seves conseqüències sobre la nostra nació.
Catalunya escapçada de Jaume Claramunt a Vimeo.
Som un mateix poble i parlem una mateixa llengua.
divendres, 6 de novembre del 2009
a voltes amb la corrupció
El dimecres passat es va fer una manifestació de a Santa Coloma per protestar contra la corrupció i per a demanar responsabilitats.
El cas Pretòria és extraordinàriament greu. Els noms implicats, els coneguts fins ara, són de rellevància política. En el cas del PSC s'està parlant de noms de pes en l'aparell actual del partit. En el cas de CiU es tracta de noms que han estat històricament molt rellevants però que ja no estaven en primera línia. El cas Pretòria és, doncs, una catàstrofe per al PSC.
El cas Millet, per la seva banda, ha estat prou dur per CiU, que ha vist com la fundació Trias es veu involucrada en un afer de finançament dubtós. Les coses com sigui, però, ni punt de comparació en magnitud amb l'afer Pretòria.
El drama del país és que noms de pes dels dos grans partits, els que ocupen la seva centralitat política, apareixen involucrats en trames fosques, corruptes o mafioses.
Fa l'efecte que l'oasi català és avui un oceà tempestuós. Per una banda hi ha qui parla de sociovergència: sent malpensat, però, avui això jo ho interpreto com un"no ens farem mal"; Per l'altra banda, en canvi, fa l'efecte que hi ha qui vol destapar les vergonyes dels rival. Sembla que des de l'àmbit de CiU han posat en el punt de mira a gent molt propera al President de la Generalitat.
Avui mateix, el president del Parlament Ernest Benach deia que els nivells de confiança en la classe política del país “són els més baixos de tota la democràcia” i apostava per una nova llei electoral com a eina de regeneració democràtica.
Llei electoral: Necessària. Però en cap cas suficient. A més cal que el finançament dels partits sigui molt més transparent, i que hi hagi molta més austeritat. Avui, Joan Puigcercós demanava un canvi d'actitud als partits, sobretot a PSC i CiU, en la qüestió del finançament. Necessari. Suficient? em temo que no.
El que sí tinc clar és que el resultat de tot plegat serà un increment considerable de l'Abstenció. Quina serà la participació? qui tindrà ganes d'anar a votar? Tanmateix, però, podem estar segurs que els partits majoritaris seguiran sent-ho.
Tant de bo m'equivoqui. Em semblaria d'una extraordinària sensatesa que la configuració del mapa electoral donés un tomb radical. I quan dic radical no em refereixo a tornar a situacions passades. Els vells camins ja han estat fets i sabem a on porten. Tan de bo que el futur Parlament de Catalunya tingués una majoria per la independència. Somiar és gratis. Tant de bo.
Aquest és l'autèntic problema. L'abstenció pot ser una gran resposta. Pot ser la resposta més sincera. Fa pocs dies vaig llegir aquest article de Quim Monzó, "contra el vot en blanc". Justa la fusta. Però si l'abstenció no passa a l'acció, tampoc serveix.
El que cal és passar a l'acció i adonar-se que tot és Política, que cal fer Política arreu. Que cal establir connexions i acords. Som nodes. Individus amb múltiples relacions. Som responsables del nostre entorn local, i ens cal pensar globalment. I ens cal fer-ho sota principis ètics. El que cal, sobretot, és recuperar la sobirania que mai havíem d' haver cedit. Ens cal recuperar el dret a decidir, però no com a concessió dels polítics. Sinó com el dret d'homes i dones lliures a dir la seva en una assemblea d'iguals. El que cal és recuperar l'interès, perquè a tots ens interessa, per la Política.
Aquesta seria una gran victòria.
El cas Pretòria és extraordinàriament greu. Els noms implicats, els coneguts fins ara, són de rellevància política. En el cas del PSC s'està parlant de noms de pes en l'aparell actual del partit. En el cas de CiU es tracta de noms que han estat històricament molt rellevants però que ja no estaven en primera línia. El cas Pretòria és, doncs, una catàstrofe per al PSC.
El cas Millet, per la seva banda, ha estat prou dur per CiU, que ha vist com la fundació Trias es veu involucrada en un afer de finançament dubtós. Les coses com sigui, però, ni punt de comparació en magnitud amb l'afer Pretòria.
El drama del país és que noms de pes dels dos grans partits, els que ocupen la seva centralitat política, apareixen involucrats en trames fosques, corruptes o mafioses.
Fa l'efecte que l'oasi català és avui un oceà tempestuós. Per una banda hi ha qui parla de sociovergència: sent malpensat, però, avui això jo ho interpreto com un"no ens farem mal"; Per l'altra banda, en canvi, fa l'efecte que hi ha qui vol destapar les vergonyes dels rival. Sembla que des de l'àmbit de CiU han posat en el punt de mira a gent molt propera al President de la Generalitat.
Avui mateix, el president del Parlament Ernest Benach deia que els nivells de confiança en la classe política del país “són els més baixos de tota la democràcia” i apostava per una nova llei electoral com a eina de regeneració democràtica.
Llei electoral: Necessària. Però en cap cas suficient. A més cal que el finançament dels partits sigui molt més transparent, i que hi hagi molta més austeritat. Avui, Joan Puigcercós demanava un canvi d'actitud als partits, sobretot a PSC i CiU, en la qüestió del finançament. Necessari. Suficient? em temo que no.
El que sí tinc clar és que el resultat de tot plegat serà un increment considerable de l'Abstenció. Quina serà la participació? qui tindrà ganes d'anar a votar? Tanmateix, però, podem estar segurs que els partits majoritaris seguiran sent-ho.
Tant de bo m'equivoqui. Em semblaria d'una extraordinària sensatesa que la configuració del mapa electoral donés un tomb radical. I quan dic radical no em refereixo a tornar a situacions passades. Els vells camins ja han estat fets i sabem a on porten. Tan de bo que el futur Parlament de Catalunya tingués una majoria per la independència. Somiar és gratis. Tant de bo.
Aquest és l'autèntic problema. L'abstenció pot ser una gran resposta. Pot ser la resposta més sincera. Fa pocs dies vaig llegir aquest article de Quim Monzó, "contra el vot en blanc". Justa la fusta. Però si l'abstenció no passa a l'acció, tampoc serveix.
El que cal és passar a l'acció i adonar-se que tot és Política, que cal fer Política arreu. Que cal establir connexions i acords. Som nodes. Individus amb múltiples relacions. Som responsables del nostre entorn local, i ens cal pensar globalment. I ens cal fer-ho sota principis ètics. El que cal, sobretot, és recuperar la sobirania que mai havíem d' haver cedit. Ens cal recuperar el dret a decidir, però no com a concessió dels polítics. Sinó com el dret d'homes i dones lliures a dir la seva en una assemblea d'iguals. El que cal és recuperar l'interès, perquè a tots ens interessa, per la Política.
Aquesta seria una gran victòria.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Lévi-Strauss
Claude Lévi-Strauss va morir el passat cap de setmana a Paris a l'edat de 100 anys (notícia al Vilaweb). Se'l recordarà per ser l'introductor de l'estructuralisme en l'antropologia i la sociologia, fent així una aportació fonamental en aquestes ciències.
De Lévi-Strauss he llegit els "Tristos tròpics", un llibre d'antropologia que parla de les relacions, models i estructures socials de diverses tribus d'indis amazònics. Tot barrejat amb reflexions i experiències de l'autor. Un llibre interessant. Sobretot per la forma com analitza les diverses tribus i com mostra com el mateix tipus d'anàlisi es pot aplicar al nostre model de societat.
És un llibre que va bé per abaixar-nos els fums de la prepotència occidental. No som tant diferents dels indis.
Poc o molt, l'estructuralisme amara les interpretacions que es fan del món, al mateix temps ha estat matisat, contestat i rebutjat per corrents filosòfics posteriors, com el postestructuralisme (Lévi-Strauss també va fer aportacions al postestructuralisme, en trobar les limitacions d'aplicar l'estructuralisme a les ciències socials), o el deconstructivisme.
Es tracta, doncs, d'una aportació fonamental, per se, a la filosofia moderna que, a més, ha fructificat en corrents nous.
Claude Lévi-Strauss, un dels grans noms del pensament del segle XX, descansi en pau.
De Lévi-Strauss he llegit els "Tristos tròpics", un llibre d'antropologia que parla de les relacions, models i estructures socials de diverses tribus d'indis amazònics. Tot barrejat amb reflexions i experiències de l'autor. Un llibre interessant. Sobretot per la forma com analitza les diverses tribus i com mostra com el mateix tipus d'anàlisi es pot aplicar al nostre model de societat.
És un llibre que va bé per abaixar-nos els fums de la prepotència occidental. No som tant diferents dels indis.
Poc o molt, l'estructuralisme amara les interpretacions que es fan del món, al mateix temps ha estat matisat, contestat i rebutjat per corrents filosòfics posteriors, com el postestructuralisme (Lévi-Strauss també va fer aportacions al postestructuralisme, en trobar les limitacions d'aplicar l'estructuralisme a les ciències socials), o el deconstructivisme.
Es tracta, doncs, d'una aportació fonamental, per se, a la filosofia moderna que, a més, ha fructificat en corrents nous.
Claude Lévi-Strauss, un dels grans noms del pensament del segle XX, descansi en pau.
dilluns, 2 de novembre del 2009
Barcelona Climate Change Talks 2009
D'avui a divendres es celebra a Barcelona la "Barcelona Climate Change Talks 2009" (també aquest link), que és una reunió de delegats i experts d'arreu del món pera preparar la propera conferència de Copenhagen, que haurà de renovar i millorar els compromisos de reducció d'emisions de Gasos d'Efecte Hivernacle (c) adquirits pel protocol de Kyoto.
Caldrà veure quins són els resultats d'aquesta reunió. Tanmateix, diverses organitzacions ecologistes reclamen fer alguna comés que reunions i denuncien que els mecanismes de reducció d'emisions que aquestes reunions promouen, com el mercat global de drets d'emissió, no són eficaços.
En aquesta línea, activistes de Greenpeace avui han penjat una gran pancarta a La Sagrada Família demanant als polítics que prenguin decisions valentes i determinants per a lluitar contra el canvi climàtic.
Estaré al cas de les conclusions.
Caldrà veure quins són els resultats d'aquesta reunió. Tanmateix, diverses organitzacions ecologistes reclamen fer alguna comés que reunions i denuncien que els mecanismes de reducció d'emisions que aquestes reunions promouen, com el mercat global de drets d'emissió, no són eficaços.
En aquesta línea, activistes de Greenpeace avui han penjat una gran pancarta a La Sagrada Família demanant als polítics que prenguin decisions valentes i determinants per a lluitar contra el canvi climàtic.
Estaré al cas de les conclusions.
enquestes
Ahir, diumenge, El Periódico i La Vanguardia van publicar sengles enquestes. A un any de les eleccions al Parlament de Catalunya, els resultats de les enquestes són prou interessants .
En tots dos casos s'apunta una tendència a la pujada de CiU, i al retrocés de les forces del govern d'Entesa. En particular, el major retrocés seria el que patiria ERC.
Només es tracta de sondejos i cal pensar que tots els partits n'hauran pres bona nota. Els partits, a més disposen de sondejos propis. El que està clar és que ni uns voldran deixar el govern, ni els altres perdran l'oportunitat de recuperar-lo. Aquest any que resta veurem molts moviments.
Tanmateix, avui faré un exercici de futurologia, d'aquells que acostumen a acabar amb prediccions errònies. Quin govern és més probable d'aquí un any?
A les enquestes anteriors hi ha una dada que em falta: l'estimació de l'abstenció. Podem suposar que seguirà la tendència i creixerà i estarà entre el 35% i el 40%.
Els votants que sí que van a votar es reparteix en tres terços més o menys igualats: CiU, PSC i la resta. Això obre molt de joc i moltes possibles combinacions.
En tots dos casos s'apunta una tendència a la pujada de CiU, i al retrocés de les forces del govern d'Entesa. En particular, el major retrocés seria el que patiria ERC.
Només es tracta de sondejos i cal pensar que tots els partits n'hauran pres bona nota. Els partits, a més disposen de sondejos propis. El que està clar és que ni uns voldran deixar el govern, ni els altres perdran l'oportunitat de recuperar-lo. Aquest any que resta veurem molts moviments.
Tanmateix, avui faré un exercici de futurologia, d'aquells que acostumen a acabar amb prediccions errònies. Quin govern és més probable d'aquí un any?
A les enquestes anteriors hi ha una dada que em falta: l'estimació de l'abstenció. Podem suposar que seguirà la tendència i creixerà i estarà entre el 35% i el 40%.
Els votants que sí que van a votar es reparteix en tres terços més o menys igualats: CiU, PSC i la resta. Això obre molt de joc i moltes possibles combinacions.
De totes formes, crec que aquesta premissa és correcta: la "centralitat" electoral està en el bloc CiU-PSC.
No crec que CiU repeteixi l'error de les darreres eleccions: o nosaltres o tripartit. El PSC, per la seva banda, no podrà fer anar de forma convincent el vell eslògan "que ve el PP".
El pacte CiU - PP tindria suport de part dels votants de CiU, però també el rebuig d'una altre part important. El pacte CiU - ERC, el mateix.
El Pacte CiU-ERC, però, és menys possible que el pacte CiU-PP. Pensem que ERC seria un soci incòmode si, com sembla, al ZP el faran fora i pujarà el PP al govern espanyol. En definitiva, Mas podria estar temptat de reeditar una situació similar a la viscuda amb el darrer govern de Pujol, però sense Aznar de per mig. A més, crec que ERC mantindrà l'aposta estratègica per governs d'esquerres com opció prioritària. Difícilment CiU voldrà tenir un soci que la podria obligar a posicionar-se nacionalment de forma massa "poc entenedora" a Madrid.
Tanmateix, El govern d'Entesa ha demostrat que ERC pot ser un soci confiable: no hi ha hagut Dragon Khan i sí, en canvi, diverses lleis importants. El Dragon Khan potser vindrà ara per la banda del PSC, quan es destapin trames corruptes i en aquest fangar també hi pot caure CiU. L'estructura organitzativa d'ERC hauria de mantenir-la més lliure d'aquesta mena de casos de corrupció urbanística, però això no vol dir que es pugui descartar del tot. En tot cas, però, crec que CiU prefereix altres socis abans que ERC.
El desgast dels partits integrants de l'entesa pot fer difícil reeditar el govern, però no crec que a aquestes alçades sigui prudent descartar que per aritmètica sigui possible. Potser el tripartit no obté majoria absoluta, però això no vol dir que no pugui tornar a fer govern, depenent de com quedin els resultats. Això ultim, però, significaria que apareix algun nou partit al Parlament. (Reagrupament? la Nebreda? Ciudadanos?...)
A més hi ha el factor de la crisi: tant CiU com PSC poden decidir fer un "govern de concentració" per afrontar uns anys que es preveuen durs. Això últim podria ser més factible si el PSOE resistís al PP i repetís govern. Pensem que la sociovergència pot ser "de iure" amb un pacte de govern i consellers del PSC i de CiU amb Artur Mas president, o "de facto", fent el PSC el mateix paper que amb els darrers governs de Pujol (o com ja havia fet amb les majories simples de González, amb el suport de CiU a Madrid). És dir, una oposició "tova" o "de seda". Això no deixaria de ser una sociovergència camuflada. Res de nou.
Més probables: CiU-PP, i després CiU-PSC. Però igual suma el tripartit.
D'entrada, no descartaria cap possibilitat.