Ahir va haver una manifestació a Barcelona per demanar la fi de la matança a Palestina.
No tinc cap mena de dubte: era una manifestació necessària. Els fets són que l'exercit d'Israel està massacrant als palestins. No se si la paraula que ho defineix és genocidi, però, en tot cas, és una neteja ètnica. No hi han mitges tintes. Contra el crim que s'està perpetrant a Gaza cal, com a mínim, dir-ho amb veu alta i assenyalar als responsables.
Els palestins perdran. La superioritat militar d'Israel és abassegadora. Israel compta amb Trump com aliat, i això posa al bloc occidental de part seva. Per moltes protestes al carrer que hi hagin, els països europeus no mouran un dit per a defensar als palestins, més enllà de gesticulacions.
Per no ser, no passarà, ni tan sols el que "s'exigia" a la manifestació d'ahir: sancions econòmiques i embargament d'armes. No n'hi hauran, ni sancions ni embargaments.
L'única forma d'aturar la matança a Palestina és amb una força d'interposició. Cascos blau de l'ONU, per entendre'ns. Això tampoc passarà. Perquè cap país vol assumir els morts que una interposició entre el palestins i Israel suposaria.
Però és que és igual, aquesta interposició ni hi és ni se l'espera.
De forma grollera, de manifestacions n'hi han de dos tipus. Primer tipus: les performances, sense un paper a terra, evitant donar-los la foto que volen, amb una gran vistositat i varietat de colors, batukades. Amb coreografies, fins i tot. Manifestacions organitzades per que el món ens miri, i el poder establert ens ignori. manifestacions que no pretenen disputar el poder, per molt que és digui que els carrers seran sempre nostres. Manifestacions pensades per a que a que els participants puguin ser a temps a casa seva, a veure si surten pel telenotícies.
Aquesta mena de manifestacions venen de lluny. Això ja passava a la dictadura. Quan Franco visitava Barcelona es muntava una manifestació per aclamar al dictador. Pobre de tu que no hi anessis. Avui, per sort, no cal fitxar quan el poder munta els seus shows. Un exemple proper podria ser la manifestació unitària del 1er de maig, que organitza cada any el sindicat vertical CCOO-UGT. En particular, les manifestacions de 1er de maig dels darrers anys.
Hi ha un segon tipus de manifestació. La manifestació organitzada per assenyalar al poder i els seus abusos. En general, aquestes manifestacions estan organitzades per col·lectius dissidents. És a dir, per col·lectius que discuteixen el poder establert i que li en disputen el poder efectiu: "els carrers seran nostres" és, en aquest cas, un eslògan que diu "on som nosaltres no arriba la vostra policia". No cal dir que aquestes manifestacions són reprimides amb força i els seus organitzadors perseguits. És el cas, per exemple de la manifestació per la vaga general del 29 de setembre de 2010.
Hi ha un varietat molt interessant d'aquest segon tipus de manifestació: aquella que, tot i estar controlada pel poder, és subvertida i acaba esdevenint una protesta en contra seu. El cas més bèstia va ser la concentració de suport al dictador romanès Ceaucescu, organitzada pel propi govern romanès, que va precipitar la revolta, i va acabar amb el dictador afusellat.
A Catalunya també podem trobar un cas, molt més suau això sí, de manifestació subvertida. Va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010, en resposta a la sentència de l'estatut. Sovint es considera aquella manifestació com la primera gran mobilització del "procés". Aquella manifestació va ser organitzada per Òmnium. En aquell temps el PSC manava a la Generalitat, i estava el President José Montilla. Va haver-hi una polèmica perquè Montilla va voler participar en la manifestació i, per tant, per protocol, havia d'anar al lloc central de la capçalera, i va demanar que aquesta capçalera fos una senyera, sense eslògans, quan Òmnium volia l' eslògan "Som una nació, nosaltres decidim" a la capçalera. Al final, el President i ex-presidents de la Generalitat ocupaven l'espai de més honor de la capçalera, amb una senyera, i l'eslògan es va relegar a les bandes, i a una segona capçalera que seguia la primera. La massiva afluència de gent a la manifestació va fer que la capçalera no es pogués moure, per estar col·lapsats tots els carrers del trajecte. Aquest bloqueig, juntament amb els xiulets i protestes rebuts per la capçalera "institucional", van fer que aquesta es "dissolgués", per "facilitar" la mobilitat. El PSC es va trobar amb una revolta inesperada.
Per mi, aquesta mena de manifestacions dissidents. subversives o subvertides són les que tenen sentit. En aquest sentit, en cap moment he tingut clar si la manifestació d'ahir era "oficial" o "dissident". En tot cas, si era "oficial", podia ser subvertida. Desconec, però, quin caràcter va tenir, perquè per circumstàncies personals que no venen al cas, no hi vaig anar. Em queda el dubte si el d'ahir va ser una performance, o si algú va assenyalar seriosament la hipocresia de l'estat espanyol que, tot i el seu discurs, ni deixa de fer negocis, ni sanciona Israel, ni ha deixat de vendre'n ni comprar-ne armament.
No voldria creure que, tot plegat és una performance, i que l'objectiu últim sigui acaparar pantalla, és a dir, propaganda electoral de partits auto-anomenats d'esquerres.
Les performances no disputen res. Només pretenen imatges i publicitat i entretenir la parròquia amb relats. Com ha estat, ho veig així, la història de "la flotilla". Només diré que la detenció de la flotilla estava cantada des que van sortir. Aquesta detenció no ha estat un "crim de guerra". Crims de guerra és el que està fent Israel a Gaza, no la detenció dels personatges de "la flotilla". Atrevir-se a dir que la seva detenció és un "crim de guerra" banalitza el significat -ben dur, per cert- del que és un "crim de guerra". Torno a dir: Israel està cometent crims de guerra a Gaza, el bombardeig d'hospitals, els setge per fam són crims de guerra. Com ho és la matança indiscriminada de civils, infants, malalts, dones i vells, dels més dèbils de tots. Fer-los patir fins a la desesperació. Són crims de guerra.
La detenció d'uns tipus als que se'ls ha dit que no entrin a un lloc, i van hi entren no és un crim de guerra. Els personatges de la flotilla no són "víctimes". Les víctimes són els palestins. Que sembla mentida que calgui dir-ho.
Odio les performances. En canvi aprecio molt les manifestacions quan són dissidents. I aprecio encara més quan es pot subvertir una "manifestació/performance" oficial. Però, en veritat us dic, que no és gens fàcil.
El que em sembla curiós és com després d'haver viscut els anys de les performances processistes, ara ens vulguin repetir la fórmula amb Palestina. Sembla que alguns no han entès que la gent està molt fins els collons que li vulguin prendre el pel. Al poder no se li han de riure les gràcies, i el que no sigui disputa real del control del territori i subversió de l'ordre i la jerarquia del poder no és més que una performance tolerada pel poder i, per tant, de la que el poder n'obté algun benefici.
Cal manifestar-se, sens dubte. I hi han lluites compartides. La de l'alliberament de Palestina n'és una. Segur. Però compte que la més noble de les causes pot ser usada per a manipular i, sobretot, mantenir l'ordre, la jerarquia, i l'status quo. L'enemic, el nostre enemic, el que tenim aquí, a Catalunya, el que podem efectivament combatre, és justament el poder local. És el que hem de combatre i el que hem de subvertir. Aquest és el motiu últim per a les mobilitzacions i les lluites compartides. Pensa globalment, actua localment. Si aquesta idea no la comparteixen els eventuals camarades de lluita, la lluita no pot ser compartida.
Visca Palestina Lliure. Visca Catalunya Lliure. Mori el mal govern. Tots.