Toc d'atenció

 Jo ja tinc una edat. Fent la brometa fàcil diria que en tinc més d'una. Que ja vaig per la segona i, segurament, el camí que porta cap a la tercera ja va de baixada.  

Potser és aquesta la raó per la que aquest confinament nocturn del que en parlen les notícies a mi no m'afecta gens ni mica. Entre 22:00 i 06:00 només una emergència em pot treure de casa.  De fet, amb el teletreball, només surto de casa en molt comptades ocasions.

Sóc d'aquelles persones a les que la casa mai se'ls fa pesada. Sempre hi ha alguna cosa que hi puc fer. No recordo com podia viure abans d'Internet.

També, però, sóc conscient que la molt escassa activitat física em passa factura. Una bona excursió a peu és, pel meu gust, una oferta temptadora però des del març tot s'ha complicat i amb prou feines n'he fet alguna. I me'n sento.

Tanmateix, la cosa és que potser m'he adaptat millor que d'altres a aquest confinament. Potser, fins i tot, li trobo el què. Però sé, també, que allargar-lo no es bo. No és bo ni mentalment ni físicament. No és bo personalment, ni socialment, ni econòmicament. No és bo per al país.

No és bo allargar-lo. Però, en principi, és necessari per superar la crisi del Covid. És necessari per evitar que el sistema sanitari col·lapsi i molta gent mori perquè no pot ser atesa. Per això es prenen mesures.

Per això resulten tan sorprenents algunes mesures. De debò un confinament nocturn aportarà alguna cosa? pregunto jo, que no surto mai de nit. En canvi, no caldria prendre mesures al transport públic, com doblar la freqüència de pas, si més no, a les hores punta? demano jo, que sóc usuari del transport públic, si bé ara teletreballo.

No hi han explicacions. O són poc clares, o confoses, o contradictòries. Però ja sentim de nou el llenguatge bel·licista, de tocs de queda, de "todos unidos", de comportar-se com "soldados".

Hi ha un fet. Els governs ho arriben a ser en funció dels vots rebuts. Els governants haurien de recordar, sempre, que ho són en tant que representants de la voluntat popular. Els funcionaris també haurien de recordar, sempre, que el seu treball es resumeix en servir a la ciutadania. Govern, Parlament, administració farien molt bé de recordar aquests principis fonamentals del sistema. No abusar del poder rebut. Ser molt humils i retre comptes sovint. Haurien d'escoltar molt més i ordenar molt menys.

Ara bé, ta ciutadania també faria bé de recordar aquests principis bàsics. De fet, és fonamental que la ciutadania els recordi. Resulta que l'única que té la capacitat real de canviar les coses és la ciutadania. Començant pel fet de triar uns o altres representants.

Però resulta que, i vet aquí el problema més gros, hom sospita que la ciutadania prefereix bescanviar zona de confort, que no benestar, sensació de seguretat, productes de consum, oci... per responsabilitat col·lectiva. 

Cert, la responsabilitat col·lectiva és una càrrega. Però, és una càrrega que hem d'acceptar. Si renunciem a la responsabilitat col·lectiva, decau el concepte mateix de ciutadania. El sistema deixa de basar-se en la democràcia i passa a ser un recurs més dels que allà on hi havien ciutadans només hi veuen consumidors, o potser la matèria primera del seu negoci. En el millor dels casos. En el pitjor, esdevé l'eina de control i dominació dels "bons ciutadans", els obedients,  i de repressió dels "dolents", o dissidents.

Els feixismes sempre han preferit les majories silencioses. Malden, de fet, pel silenci de la ciutadania. Amb propaganda i adoctrinament, o amb repressió, coacció i por. Obediència cega, culte als líder i sotmetiment al règim, sigui quin sigui.

Vet aquí el perill. La responsabilitat és nostra. Renunciar-hi és el camí fàcil. Acceptar-la pot anar molt contra corrent en aquesta societat que busca la satisfacció immediata, el plaer ràpid, el "like". Però que, hipòcrita i pretensiosament, diu d'ella mateixa que està en la recerca de la felicitat. Una societat que faria bé de tornar-se molt més humil, molt més responsable, molt més crítica i molt més compromesa i activista.