Què vam aprendre el 20S?

Avui fa un any que l'estat espanyol va perpetrar el cop d'estat  contra el govern de Catalunya amb l'assalt a diverses seus de conselleries i organismes de la Generalitat.

Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.

Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.

El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.

EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.

Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.

Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.

Aquella victòria va permetre les de  l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.

No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.

Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.

Ha estat un any intens

Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.

No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.

En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.

Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.

Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.

Però no poden ser un tap.

Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.

Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.

Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.

Hem d'alliberar la República.