Pàgines

divendres, 29 de juny del 2018

20-S

20-S és el títol del documental que ha fet Mediapro en que s'expliquen els fets que es van esdevenir a Barcelona el passat 20 de setembre de 2017, amb l'entrada de la policia espanyola a diverses seus de conselleries i, en particular a l'entrada que es va fer a la seu de la conselleria d'economia que va provocar la concentració de protesta que es va mantenir tot el dia, així com l'intent d'entrada sense ordre judicial a la seu de la CUP del carrer Casp per part de la policia espanyola.

Recomanable del tot. Fins el 8 de juliol el podeu veure a l'adreça

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/20-s/video/5774300/

El documental dona un relat dels fets que crec que és compartible i corroborable per part de la gent que vam ser allà, alguns tot el dia, o bona part del dia, d'altres només a estones, com jo mateix.

Per descomptat, el relat no té res a veure amb el relat de revolta violenta que és unànime als mitjans de comunicació espanyoles.

No hi ha molta cosa a afegir. Cuixart i Sànchez estan segrestat per venjança, perquè com bé diu David Fernàndez al final del documental, aquell dia, igual com a l'1 i el 3 d'octubre, l'estat espanyol va perdre. Va ser derrotat i va ser un estat fallit a Catalunya, un estat, a més, de formes i actituds agressives, brutes i feixistes, en definitiva.

Aquelles batalles les vam guanyar. Vam resistir la seva intimidació i els vam aturar, o foragitar, fins i tot. "Els carrers seran sempre nostres". Als carrers és la nostra força, com a totes les revolucions, i no entendre aquesta veritat, no acceptar aquesta veritat, aturarà qualsevol canvi. No és en va que diem que els polítics són la baula més dèbil d'aquesta cadena

Necessitem portar la revolució al carrer de nou. La revolució que és l'alliberament de la República i amb ella totes les lluites socials: la lluita feminista, la lluita pels drets socials, a l'habitatge, als serveis públics gratuïts i de qualitat, a estimar com vulguis, a creure, o no creure, en el que vulguis, a parlar com vulguis, a estimar, defensar i promocionar la llengua i cultura catalanes, al dret a decidir en tot, al dret a autogovernar-nos i autogestionar-nos.

Aquests drets que els hem de defensar al carrer perquè són drets que estan amenaçats per les elits corruptes de l'estat espanyol, ahir nominalment en mans del PP, avui nominalment en  mans del PSOE, sempre en mans del PPSOEC's. Drets que no es poden defensar des de la constitució espanyola, "atada y bien atada", i que cada cop es veu més clar que està pensada per emmordassar els ciutadans, no per fer-los més lliures.

I sí, hi ha qui encara somia unicorns i espanyes federals. Que trist. Disposats a renunciar als carrers per seguir promeses mesiàniques que mai seran possibles, tan impossibles com referèndums pactats que només són a la seva imaginació o, pitjor encara, són mentides interessades.

Hem d'alliberar la República, i des del carrer, que és on es guanyen les revolucions, i amb la República totes les lluites, que són esperances de tantes i antes companyes i companys.

"Els carrers seran sempre nostres". Ho van ser el 20-S, i l'1-O i el 3-O.

Quan han sigut nostres hem guanyat la batalla. Ja sabem comes fa, doncs.

Llibertat Preses i Presos Polítics.  Fem el Procés Constituent. Som i Fem República.

dissabte, 23 de juny del 2018

Sant Joan 2018. Llibertat Presos Polítics. Alliberem la República.

Aquesta nit és la revetlla de Sant Joan.

Sant Joan. Festa nacional dels Països Catalans.

Aquesta nit la flama del Canigó, la flama de la llengua catalana, arribarà a tots els racons del territori que la comparteixen.

Aquesta nit, però, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull no la passaran amb les seves famílies perquè estan segrestats per l'estat espanyol. Per l'odiós estat espanyol.

Aquesta nit Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira tampoc seran amb les seves famílies perquè l'exili  és el preu de la seva llibertat. El preu imposat per l'abominable estat espanyol.




No podran amb Catalunya. No destruiran la llengua catalana. Alliberarem la República.

Com ha escrit el fotoperiodista Jordi Borràs en la dedicatòria del seu llibre "Dies que duraran anys" que el President Quim Torra ha fet arribar al cap de l'estat ocupant: 

"No hi ha nissaga, ni llei ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats.

No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".




Que tingueu una reivindicativa revetlla de Sant Joan

Llibertat preses i presos polítics. Alliberem la República.
 

l'estat mafiós espanyol allibera als violadors de la manada

Ahir la "justícia" espanyola va deixar anar en llibertat provisional als violadors de "la manada".

El missatge és clar: si ets militar o policia tens impunitat. Pots torturar, violar o fer el que vulguis, que la "justícia" t'ho "afina" i no et passarà res.

Els violadors de "la manada" podran, doncs, si els ve de gust, tornar als Sanfermines, drogar a una altre noia i violar-la en grup, i aquí no haurà passat res.

A mi em recorda a cine de mafiosos, on els gangsters cometen tota mena de delictes, i quan els deté la policia, entren per una porta, i surten per la del costat perquè la policia o el jutge estan comprats per la màfia.

Ho veig així: L'estat espanyol és mafiós i, com la màfia que és, "protegeix" als seus homes. Aquests homes tenen bulla per abusar i tractar com una merda a la gent en general, i a les dones en particular

És la pitjor corrupció possible d'un estat: la que es perpetra "legalment". Però què us he de dir. Fa anys que la veiem i la patim. Fa anys d'aquesta impunitat.

Aquesta màfia només mereix una resposta. Ben castellana, per cert: Fuenteovejuna.

A veure si amb aquest referent ho entenen d'una vegada.

Tot i que ho dubto. Sembla que han descobert el Quixot fa ben poc.






divendres, 22 de juny del 2018

Meditació libornesa.

Per motius professionals, tinc una mica abandonat el bloc. Aquesta mateixos motius professionals m'han portat a passar uns dies a França, a Libourne, un poblet prop de Bordeus.

Aquest cap de setmana que torno a ser a Barcelona aprofito per a escriure uns apunts ràpids amb impressions d'aquesta estada professional a França.

Primer de tot: un viatge de feina no és un viatge, és feina. A més, és feina que t'ocupa les 24 hores del dia, cada dia que passes fora de casa. Sí, no m'agrada viatjar per feina. Objectivament: m'emprenya molt.

Segona: França. Jo sóc francòfil. Cosa que no m'impedeix acusar i denunciar la política francesa d'anihilació de les diferents identitats nacionals que es troben al seu territori: començant per la meva identitat nacional, la catalana, i seguint pels occitans, bascos, bretons, corsos... Jo sóc francòfil, però abomino de la forma com es persegueixen i es procura el genocidi cultural de les diferents llengües nacionals i regionals a França. Em sembla una barbaritat.

Aquestes polítiques culturals i lingüístiques franceses, al meu entendre, estan clarament  mancades d'ètica. Em semblen equivocades en les seves raons profundes. A més, em sembla que aquestes raons profundes són les mateixes que es troben en problemes dramàticament actuals de la societat francesa que tenen a veure amb desarrelament, l'auge de l'extrema dreta i fins i tot, el terrorisme.

Crec que els francesos necessiten rumiar sobre ells mateixos. No els serà fàcil: el model de república francesa ha estat, al meu entendre, un model d'èxit que ha inspirat o ha estat copiat per democràcies d'arreu del món. O si voleu ho dic d'una altre forma: de models en que inspirar-se no n'hi han gaires, i un dels pocs que funciona, o ha funcionat prou bé fins ara, és el francès.

Per què els francesos haurien, doncs, de repensar-se si , en realitat, són un model  inspirador? bé, crec que no són només els francesos. Tot el món ha de repensar-se. És molt simple i ja ha estat dit molts cops: El món canvia molt ràpid, i els models que abans funcionaven ara grinyolen o, directament, peten.

M'agradaria molt que França entomés aquest repte: el de repensar-se.

Hi han coses que m'han fet rumiar en aquesta estada a França. Una : el centralisme. El centralisme francès funciona i bé.

El centralisme francès no té res a veure amb el centralisme espanyol.

El centralisme francès, fins on m'ha semblat comprendre, fa que l'estat sigui present a l'ultim metre quadrat del territori. Això vol dir que els organismes de l'estat estan repartits per tot el territori. Cert, hi ha un cap ben visible a parís, una direcció política i executiva que va d'avall a dalt, de París fins al poble més petit, a l'hexàgon o a ultramar, però el múscul està repartit per tot el territori, amb centres nerviosos molt potents que poden ser ubicats a qualsevol lloc del país.

Això és possible per una densitat de comunicacions, de transports terrestres i vols interiors, i de model mental -essencialment compartit per tothom- del país com objecte únic que fan que sigui normal moure's d'un lloc a l'altre sense fer escarafalls i una concepció, fins a cert punt, militar de la República en la que tothom sap quin és el seu lloc i quina és la seva missió, o amb paraules més boniques, la solidaritat interna és (o si més no ho era) sòlida com una roca. No es discuteix.

La globalització, o més precisament, el capitalisme global, ha minat aquesta concepció i és l'amenaça més gran per al model tradicional francès, en la meva opinió.

En tot cas, el centralisme francès, entès a la manera francesa que és que l'estat és present i distribuït a tot el  territori de forma àgil i eficient, funciona. I funciona força bé.

Incís. Per circumstàncies professionals, he conegut alguns casos de primera ma. Reconec que conèixer alguns casos no és conèixer el tot, i no em considero de cap manera un especialista en l'administració francesa. Ni per casualitat. Però bé, tinc la sospita que el que he vist és extrapolable.


És molt interessant comprendre el centralisme  francès perquè el model català està abocat al centralisme. Catalunya pateix la mega-macrocefàlia barcelonina. i no és quelcom que ningú es plantegi revertir per una raó: és impossible fer-ho. Tanmateix cal l'equilibri territorial. Com? Una idea, amb polítiques públiques: l'estat català hauria de ser present i tenir múscul a totes les comarques. L'estat català haurà de ser centralista a la, diguem-ne, manera francesa (siguem espavilats: copiem el que fan bé i descartem allò que jutgem inadequat pel nostre país).

Aquest plantejament hauria de poder conjugar-se amb la proposta de República municipalista feta de baix a dalt: dels consells i assemblees de barris i pobles construint cap amunt fent que la República sigui virtualment una confederació de municipis. A la vegada, les entitats estatals haurien de distribuir-se per tot el territori, fent present l'estat català a cada poble i barri. Vet aquí una proposta per al procés constituent.

Però no només amb polítiques d'implantació territorial de l'administració pública. És molt més important la solidaritat interna. La construcció de la identitat nacional compartida i inclusiva. Hem de fer bé això que a França ha funcionat tan bé durant tants anys però que ara està fent figa: el model nacional republicà, la comunitat de valors republicans, també de llengua, però fem-ho bé. Si ens equivoquem generarem banlieus. La molt mala notícia és que ja les tenim i l'agost passat vam descobrir tràgicament que havia fallat el model d'inclusió. Val a dir que hi a la pràctica certesa que les clavegueres de l'estat espanyol es van aprofitar d'aquestes falles per "defensar" la "unitat" de l'estat de la forma més criminal i  estúpida possible. 

Coses com aquestes rumiava a Libourne quan tornava a l'hotel.

És bonica França, i inspiradora. Tant de bo que els francesos es repensin i ho facin amb encert.  Que conjurin el perill de l'extrema dreta i l'exclusió. Que tornin a ser inspiradors.

Tots en sortiríem guanyant.

dimecres, 13 de juny del 2018

Després de la moció de censura. Objectiu: Alliberar la República.

Juny. La moció de censura queda lluny. El PP ha caigut. C's recula en les enquestes, després d'haver quedat com l'únic suport del partit i govern més corrupte d'Europa. El PSOE forma govern amb els vots, que no amb els cors, de la resta de l'oposició, en particular, amb els vots d'ERC, PDCat i Bildu

El govern que fa el PSOE conté noms, però, que indiquen clarament que el tarannà serà qualsevol cosa menys dialogant: l'ultranacionalista i encausat per corrupció José Borrell, i l'ex jutge Grande-Marlaska que va tolerar tortures a presos bascos. 

El diàleg ni està ni se l'espera, i aquests dos noms en particular semblen triats per calmar els ànims de la resta (PP i C's) del bloc monàrquic (el PPSOEC's).

La tria de la resta de ministres sembla que ha estat feta cuita corrents i sense mirar-se gaire a qui es posava. fa un moment, ha dimitit Màxim Huerta, el ministre de cultura i esports, al haver-se fet públics tuits polèmics i que va ser multat per frau fiscal fa uns anys. Ha durat una setmana. No és l'únic cas.

Tant de bo que Borrell i Marlaska segueixin el mateix camí que Huerta. Motius en sobren.

Mentrestant, però, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez segueixen segrestats.



El PSOE pretén fer-los servir de moneda de canvi.

Però aquestes dones i home śon molt més dignes i valents que els seus segrestadors.

La llibertat dels segrestats no és moneda de canvi de res, i menys del desplegament de la República. La manca de llibertat dels segrestats és, si de cas, una immens motiu d'indignació per a tots els demòcrates, i que l'estat espanyol encara no els hagi alliberat i els hagi demanat perdó públicament només ens demostra la esborronadora misèria ètica d'aquest estat.

Però no cal esperar res. No val la pena queixar-se. El que cal fer és agafar forces i preparar-se  per al proper assalt, que serà més aviat que tard.

Porteu amb orgull els llacets grocs, però pengeu també la bandera negra i adoneu-vos del seu significat.



Tornem a brandar l'estelada. La històrica bandera de combat de la República.





Perquè el nostre objectiu estratègic és la República.

La tenim proclamada i el que hem de fer és desplegar-la. No oblidarem les preses i els presos, però recordeu que la millor forma de rescatar-los és desplegant la República.

Els passos a donar ja els sabem: procés constituent, i mobilització constant i creixent. No oblidem les debilitats: si algun dels nostres polítics no té el tremp dels que avui són a Estremera, Soto del real, Alcalà-Meco, o a Flandes, Alemanya, Suïssa o Escòcia que cedeixi el lloc a d'altres que sí el tinguin.

Però que ja n'hi ha prou de presos i repressió. Aquest cop que el poble pugui defensar la seva República, com van fer-ho tants i tants voluntaris l'1 d'octubre de 2017, el dia que vam votar per la República. El dia que la vam fundar.

Amunt els cors. Llum als ulls i força al braç.

Cuidem-nos i refem-nos. No afluixem. Seguim.

La República és aquí. La vam proclamar però no ens van deixar defensar-la i ara som un país ocupat. En el proper assalt l'alliberarem. Serà aviat. Podem fer-ho. Guanyarem.

Igual com vam guanyar la batalla de la votació de l'1 d'octubre.

Veieu "Hackers 1-O". Així és com es guanyen les batalles: amb un poble unit, i amb preparació, intel·ligència i imaginació.