Hem proclamat la República.
El pas més important ha estat donat.
Però la República és molt jove i els seus enemics són forts. Hem de protegir-la. Com ho vam fer l'1 d'octubre. Estem guanyant la llibertat. Estem guanyant l'oportunitat de fer un país més lliure, més net, més just, més culte.
Ens ve una gran feinada : la defensa de la República, el procés constituent... No val a badar. És un gran repte, però també és una gran oportunitat. És l'oportunitat més gran que mai tindrem a les nostres vides de marcar una gran diferència pel be de tots nosaltres, dels que ens seguiran, pel bé de tot el món.
Defensem-la, doncs. No tinguem por. Coratge. Cuidem-la i cuidem-nos. Fem-la florir.
Llibertat, igualtat i fraternitat. Per a tots els ciutadans de la República. Per a tots els pobles del món.
Que ningú no s'enganyi : les hores que vindran seran greus i difícils. La República és molt jove i els seus enemics forts.
Però per nosaltres és el mateix que defensar la nostra família, als nostres fills, als nostres pares i als nostres avis, és el mateix que defensar la nostra casa, que defensar als nostres amics. És el mateix que defensar el paisatge, el mar, els rius i les muntanyes que estimem, les seves plantes, i els seus animals. És el mateix que defensar els seus pobles i les seves ciutats.
Que tot aquest territori és la nostra responsabilitat, i és la nostra obligació cuidar-lo, que som tots nosaltres els que vivim en aquest lloc i que ens sustenta i és just i és de ser agraïts amb aquesta terra sentir-se'n responsables i cuidar-la.
I que com el cant dels ocells són les paraules i les cançons que hem après. També els hem de cuidar i protegir. I paraules noves i cançons vingudes d'arreu també són des d'avui responsabilitat nostra. Responsabilitat de la República.
Defensem-la, doncs. No tinguem por. Coratge. Cuidem-la i cuidem-nos. Fem-la florir.
No perdem de vista aquest noble propòsit.
I seguim. Democràticament i pacíficament : Defensa de la República i Procés Constituent.
Visca la República!
divendres, 27 d’octubre del 2017
dissabte, 21 d’octubre del 2017
Our darkest hour. But keep calm and carry on.
Aquest matí, el "gobierno" ha activat la seva bomba atòmica: el 155. L'ha activat, cosa que vol dir que encara no l'ha llençat. El proper pas que ha de donar és la seva aprovació pel "senado", el divendres que ve, i les primers ordres executives, probablement la mateixa tarda del divendres, per part del "consejo de ministros".
Per la banda de Catalunya, el govern encara no ha premut el seu botó nuclear : l'aixecament de la suspensió de la declaració d'Independència. Cal dir que tant el missatge institucional de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, com el missatge institucional del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, només han parlat de fermesa i que el proper divendres es debatrà la "millor forma de respondre" a l'article 155.
És una resposta que, objectivament, no permet dir que el divendres es vagi a declarar la independència. a mi em fa l'efecte que la intenció de Puigdemont és retardar aquesta declaració tant com sigui possible, o fins i tot, no fer-la.
Per què? Per mi ha estat significativa la declaració d'Oriol Junqueras : "Caldrà defensar la democràcia i caldrà defensar la República". Això ho ha dit Junqueras al TN aquesta nit. Què vol dir això? La situació és molt ambigua. Si ens agafem al que ha dit Junqueras, la República, o potser millor dit, la Independència podríem dir que es va proclamar, se'n van suspendre els efectes, però atenent a la negativa al diàleg, és que potser es reactivava automàticament? Però tant seval. El cas és que les primers ordres executives del 155 arribaran el proper divendres. Això vol dir que serà el moment de comprovar per la via dels fets si la Independència ha estat proclamada, o no.
Si, per exemple, l'ordre és cessament dels càrrecs del govern però aquests, simplement, continuen exercint les seves funcions i no es fa cas dels càrrecs dictats per Madrid, aleshores estarem parlant de desobediència, o d'independència de fet. Al "gobierno" no li en quedarà una altre que enviar els nous càrrecs a les diferents seus de les conselleries amb una dotació de policia per a forçar el canvi de titularitat, i per aconseguir que els funcionaris obeeixin al nou conseller.
Si encara que sigui per la força, ho aconsegueixen, voldrà dir que l'estat encara manté aquesta capacitat de control. Això vol dir, per tant, que cal impedir que aquests canvis es facin efectius. L'estat pot dir el que vulgui i fer tants 155 com li semblin bé, però si no els pot aplicar de forma efectiva seran només paper mullat.
Si aquesta defensa reïx, voldrà dir que Catalunya és independent de fet. En aquest moment, una declaració d'independència solemne tindria tot el sentit. Tot i que després encara puguin venir noves ordres executives del 155.
Em sembla que l'estat intentarà victòries ràpides. Potser provant de canviar primer els consellers més tebis. O potser intentant fer-se amb el control de TV3, o de Catalunya Ràdio, amb una assalt de la policia. No ho sé. Ja es veurà, caldrà estar atents. Sigui el que sigui, serà necessària una defensa amb tot el que faci falta per a impedir que el control sigui arrabassat.
Sigui com sigui, ja veurem què passa el divendres. Sospito que no hi haurà declaració d'Independència i em fa l'efecte que l'estratègia del govern de Catalunya és que la transició a la independència es faci per la via dels fets, més que per una declaració solemne.
Cert, li treu estètica, però no èpica. Al contrari. A més, fa valer l'autèntica força de Catalunya : la tossuderia de la seva gent. Espanya pot dictar sentències i ordres executives, però si no es poden executar, si són desobeïdes, aleshores no volen dir res; aleshores és que Espanya no té poder a Catalunya. Aleshores és que Catalunya ja és independent.
Quan sigui clar que Catalunya és independent, aleshores es proclamarà la independència. O, com a molt d'hora, es farà aquesta proclamació quan ajudi a demostrar o es calculi que aporta alguna cosa al reconeixement de la independència efectiva de Catalunya. Em sembla que aquest plantejament és el que tenen a l'estat major independentista. El meu dubte és si aquest
plantejament és unànime, perquè ara qualsevol divisió o debilitat seria fatal.
Tot plegat, però, només és la meva opinió. Cal seguir els fets i ja veurem què passa el divendres. Audàcia, coratge, però també cap fred, càlcul i astúcia. El cos em demana la declaració d'Independència, però el que de debò vull és la independència, i puc passar sense declaració, per ara. Que no ens perdi l'estètica. Espanya ha engegat el seu atac, i el divendres començarà el bombardeig. Si les nostres defenses aguanten, estarem en el camí de la victòria.
Com deia Winston Churchill estem a l'hora més fosca. Però resistirem i persistirem. Ens en sortirem. Recordem l'exemple britànic i pensem que el millor que podem dir-nos tots plegats és Keep calm and carry on.
Vencerem. Seguim.
Editat 23:05. Acabo de llegir aquesta notícia al Vilaweb : « El Parlament de Catalunya es reunirà divendres 27 per activar la resposta al cop d’estat ». Cal llegir també l'editorial de Vicent Partal que en fa referència. Així doncs, no hi haurà DI, almenys fins divendres. Jo crec que es buscarà una resposta judicial per una banda i la desobediència i resistència progressiva a mida que vagin arribant les ordres executives de Madrid, i que només quan quedi clar que el 155 ha quedat desactivat per la via dels fets, es farà la DI. Però diria que no té tanta importància quan es faci, perquè el que de debò compta és la independència de fet. Però, certament, una DI formalitzaria la legítima autodefensa de la República.
Ja veurem. Sigui com sigui el divendres 27 serà una fita important perquè serà quan arribaran les ordres executives i quan la resistència efectiva que s'oposi decidirà el destí de la República.
Mantinguem la calma i seguim.
Per la banda de Catalunya, el govern encara no ha premut el seu botó nuclear : l'aixecament de la suspensió de la declaració d'Independència. Cal dir que tant el missatge institucional de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, com el missatge institucional del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, només han parlat de fermesa i que el proper divendres es debatrà la "millor forma de respondre" a l'article 155.
És una resposta que, objectivament, no permet dir que el divendres es vagi a declarar la independència. a mi em fa l'efecte que la intenció de Puigdemont és retardar aquesta declaració tant com sigui possible, o fins i tot, no fer-la.
Per què? Per mi ha estat significativa la declaració d'Oriol Junqueras : "Caldrà defensar la democràcia i caldrà defensar la República". Això ho ha dit Junqueras al TN aquesta nit. Què vol dir això? La situació és molt ambigua. Si ens agafem al que ha dit Junqueras, la República, o potser millor dit, la Independència podríem dir que es va proclamar, se'n van suspendre els efectes, però atenent a la negativa al diàleg, és que potser es reactivava automàticament? Però tant seval. El cas és que les primers ordres executives del 155 arribaran el proper divendres. Això vol dir que serà el moment de comprovar per la via dels fets si la Independència ha estat proclamada, o no.
Si, per exemple, l'ordre és cessament dels càrrecs del govern però aquests, simplement, continuen exercint les seves funcions i no es fa cas dels càrrecs dictats per Madrid, aleshores estarem parlant de desobediència, o d'independència de fet. Al "gobierno" no li en quedarà una altre que enviar els nous càrrecs a les diferents seus de les conselleries amb una dotació de policia per a forçar el canvi de titularitat, i per aconseguir que els funcionaris obeeixin al nou conseller.
Si encara que sigui per la força, ho aconsegueixen, voldrà dir que l'estat encara manté aquesta capacitat de control. Això vol dir, per tant, que cal impedir que aquests canvis es facin efectius. L'estat pot dir el que vulgui i fer tants 155 com li semblin bé, però si no els pot aplicar de forma efectiva seran només paper mullat.
Si aquesta defensa reïx, voldrà dir que Catalunya és independent de fet. En aquest moment, una declaració d'independència solemne tindria tot el sentit. Tot i que després encara puguin venir noves ordres executives del 155.
Em sembla que l'estat intentarà victòries ràpides. Potser provant de canviar primer els consellers més tebis. O potser intentant fer-se amb el control de TV3, o de Catalunya Ràdio, amb una assalt de la policia. No ho sé. Ja es veurà, caldrà estar atents. Sigui el que sigui, serà necessària una defensa amb tot el que faci falta per a impedir que el control sigui arrabassat.
Sigui com sigui, ja veurem què passa el divendres. Sospito que no hi haurà declaració d'Independència i em fa l'efecte que l'estratègia del govern de Catalunya és que la transició a la independència es faci per la via dels fets, més que per una declaració solemne.
Cert, li treu estètica, però no èpica. Al contrari. A més, fa valer l'autèntica força de Catalunya : la tossuderia de la seva gent. Espanya pot dictar sentències i ordres executives, però si no es poden executar, si són desobeïdes, aleshores no volen dir res; aleshores és que Espanya no té poder a Catalunya. Aleshores és que Catalunya ja és independent.
Quan sigui clar que Catalunya és independent, aleshores es proclamarà la independència. O, com a molt d'hora, es farà aquesta proclamació quan ajudi a demostrar o es calculi que aporta alguna cosa al reconeixement de la independència efectiva de Catalunya. Em sembla que aquest plantejament és el que tenen a l'estat major independentista. El meu dubte és si aquest
plantejament és unànime, perquè ara qualsevol divisió o debilitat seria fatal.
Tot plegat, però, només és la meva opinió. Cal seguir els fets i ja veurem què passa el divendres. Audàcia, coratge, però també cap fred, càlcul i astúcia. El cos em demana la declaració d'Independència, però el que de debò vull és la independència, i puc passar sense declaració, per ara. Que no ens perdi l'estètica. Espanya ha engegat el seu atac, i el divendres començarà el bombardeig. Si les nostres defenses aguanten, estarem en el camí de la victòria.
Com deia Winston Churchill estem a l'hora més fosca. Però resistirem i persistirem. Ens en sortirem. Recordem l'exemple britànic i pensem que el millor que podem dir-nos tots plegats és Keep calm and carry on.
Vencerem. Seguim.
Editat 23:05. Acabo de llegir aquesta notícia al Vilaweb : « El Parlament de Catalunya es reunirà divendres 27 per activar la resposta al cop d’estat ». Cal llegir també l'editorial de Vicent Partal que en fa referència. Així doncs, no hi haurà DI, almenys fins divendres. Jo crec que es buscarà una resposta judicial per una banda i la desobediència i resistència progressiva a mida que vagin arribant les ordres executives de Madrid, i que només quan quedi clar que el 155 ha quedat desactivat per la via dels fets, es farà la DI. Però diria que no té tanta importància quan es faci, perquè el que de debò compta és la independència de fet. Però, certament, una DI formalitzaria la legítima autodefensa de la República.
Ja veurem. Sigui com sigui el divendres 27 serà una fita important perquè serà quan arribaran les ordres executives i quan la resistència efectiva que s'oposi decidirà el destí de la República.
Mantinguem la calma i seguim.
dilluns, 16 d’octubre del 2017
Fart de l'estratègia de parar la galta
Han empresonat a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.
Aquest matí Puigdemont donava un marge de dos mesos per al diàleg. La resposta no ha trigat ni dos dies.
En fi.Estic molt encès, però m'estic contenint, aquest és el segon intent de post. El primer m'estava sortint massa rabiós.
Jo dic que a hores d'ara, no sé a què esperem a fer la Declaració d'Independència. De veritat, ningú pot creure sincerament que hi haurà cap diàleg per a alguna cosa que el justifiqui.
També sincerament, no crec que es pugui dialogar amb un estat espanyol que està, essencialment, en mans d'uns partits mafiosos en les pràctiques, i de fet imputats judicialment com a mafiosos. De veritat, algú creu que és possible el diàleg democràtic amb la màfia? Amb la màfia només val combatre-la i derrotar-la.
El que passa és que si continuem amb el lliri a la mà, i carregant-nos de raons, i rebent bufetades, i deixant-nos empresonar, em sembla que, al final, els derrotats serem nosaltres. De veritat, qui va decidir que l'estratègia havia de ser parar la galta?
A mi, tot plegat em recorda aquell gag gloriós de "La vida de Brian", quan Brian està crucificat i de cop arriba l'esquadró suïcida d'alliberament jueu : disciplinats, ben armats, i ben organitzats i... en comptes de despenjar als crucificats, resulta que es suïciden perquè, en la seva visió estratègica, es veu que era el que feia més mal a la imatge de l'imperi... el qual, evidentment, els agraeix l'estupidesa.
Doncs igual.
Solidaritat amb els Jordis, tant de bo que tornin aviat a casa, però qui hagi de fer-ho, si us plau, que es replantegi l'estratègia de parar sempre la galta, perquè a aquest pas, ni independència ni res, i a més amb la cara inflada per les hòsties rebudes.
De veritat, ja n'hi ha prou de lliris i happyflowerisme!
Aquest matí Puigdemont donava un marge de dos mesos per al diàleg. La resposta no ha trigat ni dos dies.
En fi.Estic molt encès, però m'estic contenint, aquest és el segon intent de post. El primer m'estava sortint massa rabiós.
Jo dic que a hores d'ara, no sé a què esperem a fer la Declaració d'Independència. De veritat, ningú pot creure sincerament que hi haurà cap diàleg per a alguna cosa que el justifiqui.
També sincerament, no crec que es pugui dialogar amb un estat espanyol que està, essencialment, en mans d'uns partits mafiosos en les pràctiques, i de fet imputats judicialment com a mafiosos. De veritat, algú creu que és possible el diàleg democràtic amb la màfia? Amb la màfia només val combatre-la i derrotar-la.
El que passa és que si continuem amb el lliri a la mà, i carregant-nos de raons, i rebent bufetades, i deixant-nos empresonar, em sembla que, al final, els derrotats serem nosaltres. De veritat, qui va decidir que l'estratègia havia de ser parar la galta?
A mi, tot plegat em recorda aquell gag gloriós de "La vida de Brian", quan Brian està crucificat i de cop arriba l'esquadró suïcida d'alliberament jueu : disciplinats, ben armats, i ben organitzats i... en comptes de despenjar als crucificats, resulta que es suïciden perquè, en la seva visió estratègica, es veu que era el que feia més mal a la imatge de l'imperi... el qual, evidentment, els agraeix l'estupidesa.
Doncs igual.
Solidaritat amb els Jordis, tant de bo que tornin aviat a casa, però qui hagi de fer-ho, si us plau, que es replantegi l'estratègia de parar sempre la galta, perquè a aquest pas, ni independència ni res, i a més amb la cara inflada per les hòsties rebudes.
De veritat, ja n'hi ha prou de lliris i happyflowerisme!
dimecres, 11 d’octubre del 2017
Operació diàleg, dia 1.
Ara mateix, el resultat de "l'operació diàleg" :
- Ultimàtum de cinc dies fins a l'aplicació del 155.
- EL TSJC accepta la denuncia contra Puigdemont per sedició.
- Trapero, Cuixart i Sánchez citats de nou a l'AN per declarar per sedició.
- Amenaça, gens vetllada, d'il·legalització dels partits independentistes
Tot això mentre Pedro Sanchez anuncia una suposada reforma de la constitució... pe a fer què? amb qui? amb els partits il·legalitzats? i Rajoy no diu res. Per la seva banda la UE diu que sí, que això de la reforma constitucional és una gran idea.
Potser m'equivoco, tant de bo m'equivoqui, però fa l'efecte que algú a Europa va enganyar ahir a Puigdemont. Lliçó apresa : no es pot anar amb el lliri a la mà, i menys quan enfront tens a un estat que no té cap escrúpol a jugar brut. Ni pots confiar en la UE que és un prodigi d'hipocresia i cinisme i que, a dia d'avui, és un club d'estats que s'ajuden entre ells.
Crec que el primer dia de diàleg no resulta gaire encoratjador. Potser és així com ha d'anar, però ara mateix no sembla que el diàleg vagi a portar a res.
En la meva opinió, caldria anar pensant en fer efectiva la DI i, espero, que els plans per controlar el territori estiguin molt clars i siguin versemblants.
Perquè, per exemple, per controlar la duana de la Junquera caldrà alguna cosa més que la gent del poble a pit descobert cridant "els carrers seran sempre nostres", o més surrealista encara, amb clavells per posar-los als canons dels fusells de la policia de duanes. No dic que s'hagi de fer al minut 0, però en algun moment s'haurà de fer, i el que és segur és que alguna acció d'aquest estil s'haurà de fer al minut 0.
Està previst? Ho està, oi?
Podem guanyar. Però hem d'assumir que tindrà un cost. I que no es pot guanyar amb happyflowerisme.Ells ja han colpejat (físicament) primer. Potser no els ha sortit bé (o, qui sap, potser sí). El que és segur és que no dubtaran a tornar a fer-ho.
I jo, sincerament, no tinc ganes de màrtirs. De fet, em molesten molt aquestes declaracions que parlen del retorn dels presos polítics. No n'han d'haver de presos polítics. Però per a que no n'hi hagin no es pot confiar només en "les negociacions", o "en Europa", o "en l'opinió pública internacional". Sincerament, si aquests han d'impedir els màrtirs i els presos polítics, ho tenim malament.
Si no volem presos polítics el que cal fer és preparar la defensa de la República i garantir-ne el control del territori. Ni més ni menys. Es pot fer? si no es pot fer, més val no seguir i apretar a córrer perquè, no ens enganyem, vist el que hem vist en el "primer dia de diàleg", no hi ha cap possibilitat de rendició honorable.
Ha passat el temps del lliri a la ma. Hem de pensar i actuar com a República. Ens ho creiem, o no? La defensem eficaçment, o no? Estem disposats a sacrificis, o no? A quin grau de sacrifici? Segur que no tothom ho està i és lícit i humà. Però aquesta és la gran qüestió : el fet és que l'estat espanyol ha enviat forces disposades al que calgui. Si la DI ha de triomfar, caldrà oposar, almenys, una força suficient per retindre el control del país. Està previst això?
M'agradaria pensar que sí. Si pel camí, el diàleg troba una via que pagui la pensa seguir, molt millor. No hi confio, però seria, certament, el millor. En tot cas, una cosa no treu l'altre. Cal dialogar, i cal preparar-se per les conseqüències d'activar la DI. És, al meu entendre, el més intel·ligent i prudent.
Dia u de l'operació diàleg. Hem après la lliçó. Però això no ha fet més que començar. Espero.
El que sigui, ho veurem aviat.
- Ultimàtum de cinc dies fins a l'aplicació del 155.
- EL TSJC accepta la denuncia contra Puigdemont per sedició.
- Trapero, Cuixart i Sánchez citats de nou a l'AN per declarar per sedició.
- Amenaça, gens vetllada, d'il·legalització dels partits independentistes
Tot això mentre Pedro Sanchez anuncia una suposada reforma de la constitució... pe a fer què? amb qui? amb els partits il·legalitzats? i Rajoy no diu res. Per la seva banda la UE diu que sí, que això de la reforma constitucional és una gran idea.
Potser m'equivoco, tant de bo m'equivoqui, però fa l'efecte que algú a Europa va enganyar ahir a Puigdemont. Lliçó apresa : no es pot anar amb el lliri a la mà, i menys quan enfront tens a un estat que no té cap escrúpol a jugar brut. Ni pots confiar en la UE que és un prodigi d'hipocresia i cinisme i que, a dia d'avui, és un club d'estats que s'ajuden entre ells.
Crec que el primer dia de diàleg no resulta gaire encoratjador. Potser és així com ha d'anar, però ara mateix no sembla que el diàleg vagi a portar a res.
En la meva opinió, caldria anar pensant en fer efectiva la DI i, espero, que els plans per controlar el territori estiguin molt clars i siguin versemblants.
Perquè, per exemple, per controlar la duana de la Junquera caldrà alguna cosa més que la gent del poble a pit descobert cridant "els carrers seran sempre nostres", o més surrealista encara, amb clavells per posar-los als canons dels fusells de la policia de duanes. No dic que s'hagi de fer al minut 0, però en algun moment s'haurà de fer, i el que és segur és que alguna acció d'aquest estil s'haurà de fer al minut 0.
Està previst? Ho està, oi?
Podem guanyar. Però hem d'assumir que tindrà un cost. I que no es pot guanyar amb happyflowerisme.Ells ja han colpejat (físicament) primer. Potser no els ha sortit bé (o, qui sap, potser sí). El que és segur és que no dubtaran a tornar a fer-ho.
I jo, sincerament, no tinc ganes de màrtirs. De fet, em molesten molt aquestes declaracions que parlen del retorn dels presos polítics. No n'han d'haver de presos polítics. Però per a que no n'hi hagin no es pot confiar només en "les negociacions", o "en Europa", o "en l'opinió pública internacional". Sincerament, si aquests han d'impedir els màrtirs i els presos polítics, ho tenim malament.
Si no volem presos polítics el que cal fer és preparar la defensa de la República i garantir-ne el control del territori. Ni més ni menys. Es pot fer? si no es pot fer, més val no seguir i apretar a córrer perquè, no ens enganyem, vist el que hem vist en el "primer dia de diàleg", no hi ha cap possibilitat de rendició honorable.
Ha passat el temps del lliri a la ma. Hem de pensar i actuar com a República. Ens ho creiem, o no? La defensem eficaçment, o no? Estem disposats a sacrificis, o no? A quin grau de sacrifici? Segur que no tothom ho està i és lícit i humà. Però aquesta és la gran qüestió : el fet és que l'estat espanyol ha enviat forces disposades al que calgui. Si la DI ha de triomfar, caldrà oposar, almenys, una força suficient per retindre el control del país. Està previst això?
M'agradaria pensar que sí. Si pel camí, el diàleg troba una via que pagui la pensa seguir, molt millor. No hi confio, però seria, certament, el millor. En tot cas, una cosa no treu l'altre. Cal dialogar, i cal preparar-se per les conseqüències d'activar la DI. És, al meu entendre, el més intel·ligent i prudent.
Dia u de l'operació diàleg. Hem après la lliçó. Però això no ha fet més que començar. Espero.
El que sigui, ho veurem aviat.
Caldrà esperar uns dies
Sí... però no, o encara no.
El motiu : sembla que hi ha una opció de mediació. Es pretén explorar aquesta opció. Amb aquesta suspensió de la Declaració d'Independència (la DI), el govern català mostra al món la seva voluntat de diàleg.
El que passa és que dos no dialoguen si un no vol, i el gobierno no vol dialogar.
Si l'estat no vol dialogar, es veurà ràpidament. Puigdemont parlava d'un aplaçament d'algunes setmanes. La meva opinió és que serà molt més curt i es veurà en hores, o en pocs dies.
Si no hi ha mediació que és el més probable, al menys, haurà quedat clar a la UE que només hi ha la via unilateral. Visualitzar aquesta impossibilitat hauria de facilitar els reconeixements ràpids a aquesta proclamació d'independència a realitzar en, crec, no gaires dies.
Tot plegat, sembla una jugada tàctica per minimitzar els danys (econòmics, físics, provocats per violència estatal) com de la resposta de l'estat a la DI.
També té riscos. La CUP estava emprenyada, i crec que amb raó. En definitiva, per fer una truita caldrà trencar alguns ous. La resposta de l'estat serà amb força tant si la DI s'hagués fet avui, com, si es fa d'aquí un mes.
De fet, la DI ha d'anar seguida del control efectiu del país. Aquest joc de la suspensió només té sentit si el control efectiu del país per part de la Generalitat augmenta en els propers dies fins que es faci inevitable la DI. El perill és que també pot passar el contrari, que la capacitat de control es debiliti.
Cal dir, a més, que segons notícies d'última hora, l'estat espanyol considera que la DI sí que s'ha produït i que, en conseqüència, el 155 és la resposta més que probable que es donarà. Si és així, la DI hauria de ser la contra-resposta. Avui no s'ha fet. Es farà més endavant. Però compte que avui molta gent disposada al que fos s'ha desil·lusionat, només es recuperarà la il·lusió si, efectivament, es demostra que hi ha una mediació (que tindrà èxit, o no) que hagi justificat no fer la DI avui. Aquesta il·lusió i la força de la gent seran necessàries per a, ara sí, fer la DI quan hagi quedat demostrat que no hi ha diàleg possible amb l'estat.
En fi. Les diputades i diputats de JxSí i la CUP han signat la següent declaració. És interessant llegir-la i adonar-se com d'impossible és el diàleg amb l'estat a hores d'ara. Si de cas, es podrà dialogar en les condicions proposades després de la DI. En fi, potser el moviment d'avui és necessari per a fer entendre a Europa la situació. Tanmateix, no hi confio gaire en la UE, i gens en l'estat.
Han preferit no fer dreceres. Tan se val. Jo crec que la DI només es retarda alguns dies.
Vet aquí la declaració dels diputats de JxSí i la CUP :
Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món.
La justícia i els drets humans individuals i col·lectius intrínsecs, fonaments irrenunciables que donen sentit a la legitimitat històrica i a la tradició jurídica i institucional de Catalunya, són la base de la constitució de la República catalana.
La nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys d’història. Durant segles, Catalunya s'ha dotat i ha gaudit d'institucions pròpies que han exercit l’autogovern amb plenitud, amb la Generalitat com a màxima expressió dels drets històrics de Catalunya. El parlamentarisme ha estat, durant els períodes de llibertat, la columna sobre la qual s'han sustentat aquestes institucions, s’ha canalitzat a través de les Corts Catalanes i i ha cristal·litzat en les Constitucions de Catalunya.
Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d'intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica.
Des de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la política catalana ha tingut un paper clau amb una actitud exemplar, lleial i democràtica envers Espanya, i amb un profund sentit d’Estat.
L’estat espanyol ha respost a aquesta lleialtat amb la denegació del reconeixement de Catalunya com a nació; i ha concedit una autonomia limitada, més administrativa que política i en procés de recentralització; un tractament econòmic profundament injust i una discriminació lingüística i cultural.
L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament i el Congrés, i referendat per la ciutadania catalana, havia de ser el nou marc estable i durador de relació bilateral entre Catalunya i Espanya. Però va ser un acord polític trencat per la sentència del Tribunal Constitucional i que fa emergir noves reclamacions ciutadanes.
Recollint les demandes d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya, el Parlament, el Govern i la societat civil han demanat repetidament acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.Davant la constatació que les institucions de l’Estat han rebutjat tota negociació, han violentat el principi de democràcia i autonomia, i han ignorat els mecanismes legals disponibles a la Constitució, la Generalitat de Catalunya ha convocat un referèndum per a
l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.
L’organització i celebració del referèndum ha comportat la suspensió de l’autogovern de Catalunya i l’aplicació de facto de l’estat d’excepció.
La brutal operació policial de caire i estil militar orquestrada per l’estat espanyol contra ciutadans catalans ha vulnerat, en moltes i repetides ocasions, les seves llibertats civils i polítiques i els principis dels Drets Humans, i ha contravingut els acords internacionals signats i ratificats per l’ Estat espanyol.
Milers de persones, entre les quals hi ha centenars de càrrecs electes i institucionals i professionals vinculats al sector de la comunicació, l’administració i la societat civil, han estat investigades, detingudes, querellades, interrogades i amenaçades amb dures penes de presó.
Les institucions espanyoles, que haurien de romandre neutrals, protegir els drets fonamentals i arbitrar davant del conflicte polític, han esdevingut part i instrument d’aquests atacs i han deixat indefensa la ciutadania de Catalunya.
Malgrat la violència i la repressió per intentar impedir la celebració d’un procés democràtic i pacífic, els ciutadans de Catalunya han votat majoritàriament a favor de la constitució de la República catalana.
La constitució de la República catalana es fonamenta en la necessitat de protegir la llibertat, la seguretat i la convivència de tots els ciutadans de Catalunya i d’avançar cap a un Estat de dret i una democràcia de més qualitat, i respon a l’impediment per part de l’estat espanyol de fer efectiu el dret a l’autodeterminació dels pobles.
El poble de Catalunya és amant del dret, i el respecte a la llei és i serà una de les pedres angulars de la República. L'estat català acatarà i farà complir legalment totes les disposicions que conformen aquesta declaració i garanteix que la seguretat jurídica i el manteniment dels acords subscrits formarà part de l'esperit fundacional de la República catalana.
La constitució de la República és una mà estesa al diàleg. Fent honor a la tradició catalana del pacte, mantenim el nostre compromís amb l’acord com a forma de resoldre els conflictes polítics. Alhora, reafirmem la nostra fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món i, en especial, amb aquells amb qui compartim llengua i cultura i la regió euromediterrània en defensa de les llibertats individuals i col·lectives.
La República catalana és una oportunitat per corregir els actuals dèficits democràtics i socials i bastir una societat més pròspera, més justa, més segura, més sostenible i més solidària.
En virtut de tot el que s’acaba d’exposar, nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació, i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya,
CONSTITUÏM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret,
democràtic i social.
DISPOSEM l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
INICIEM el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant.
AFIRMEM la voluntat d’obrir negociacions amb l’estat espanyol, sense condicionants previs, adreçades a establir un règim de col·laboració en benefici de les dues parts. Les negociacions hauran de ser, necessàriament, en peu d’igualtat.
POSEM EN CONEIXEMENT de la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea la constitució de la República catalana i la proposta de negociacions amb l’estat espanyol.
INSTEM a la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea a intervenir per aturar la violació de drets civils i polítics en curs, i a fer el seguiment del procés negociador amb l’Estat espanyol i ser-ne testimonis.
MANIFESTEM la voluntat de construcció d’un projecte europeu que reforci els drets socials i democràtics de la ciutadania, així com el compromís de continuar aplicant, sense solució de continuïtat i de manera unilateral, les normes de l’ordenament jurídic de la Unió Europea i les de l’ordenament de l’estat espanyol i de l’autonòmic català que transposen aquesta normativa.
AFIRMEM que Catalunya té la voluntat inequívoca d’integrar-se tan ràpidament com sigui possible a la comunitat internacional. El nou Estat es compromet a respectar lesobligacions internacionals que s’apliquen actualment en el seu territori i a continuar sent part dels tractats internacionals dels quals és part el Regne d’Espanya.
APEL·LEM als Estats i a les organitzacions internacionals a reconèixer la República catalana com Estat independent i sobirà.
INSTEM al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d’aquesta Declaració d’independència i de les previsions de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
FEM una crida a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la República catalana a fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un Estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives.
El motiu : sembla que hi ha una opció de mediació. Es pretén explorar aquesta opció. Amb aquesta suspensió de la Declaració d'Independència (la DI), el govern català mostra al món la seva voluntat de diàleg.
El que passa és que dos no dialoguen si un no vol, i el gobierno no vol dialogar.
Si l'estat no vol dialogar, es veurà ràpidament. Puigdemont parlava d'un aplaçament d'algunes setmanes. La meva opinió és que serà molt més curt i es veurà en hores, o en pocs dies.
Si no hi ha mediació que és el més probable, al menys, haurà quedat clar a la UE que només hi ha la via unilateral. Visualitzar aquesta impossibilitat hauria de facilitar els reconeixements ràpids a aquesta proclamació d'independència a realitzar en, crec, no gaires dies.
Tot plegat, sembla una jugada tàctica per minimitzar els danys (econòmics, físics, provocats per violència estatal) com de la resposta de l'estat a la DI.
També té riscos. La CUP estava emprenyada, i crec que amb raó. En definitiva, per fer una truita caldrà trencar alguns ous. La resposta de l'estat serà amb força tant si la DI s'hagués fet avui, com, si es fa d'aquí un mes.
De fet, la DI ha d'anar seguida del control efectiu del país. Aquest joc de la suspensió només té sentit si el control efectiu del país per part de la Generalitat augmenta en els propers dies fins que es faci inevitable la DI. El perill és que també pot passar el contrari, que la capacitat de control es debiliti.
Cal dir, a més, que segons notícies d'última hora, l'estat espanyol considera que la DI sí que s'ha produït i que, en conseqüència, el 155 és la resposta més que probable que es donarà. Si és així, la DI hauria de ser la contra-resposta. Avui no s'ha fet. Es farà més endavant. Però compte que avui molta gent disposada al que fos s'ha desil·lusionat, només es recuperarà la il·lusió si, efectivament, es demostra que hi ha una mediació (que tindrà èxit, o no) que hagi justificat no fer la DI avui. Aquesta il·lusió i la força de la gent seran necessàries per a, ara sí, fer la DI quan hagi quedat demostrat que no hi ha diàleg possible amb l'estat.
En fi. Les diputades i diputats de JxSí i la CUP han signat la següent declaració. És interessant llegir-la i adonar-se com d'impossible és el diàleg amb l'estat a hores d'ara. Si de cas, es podrà dialogar en les condicions proposades després de la DI. En fi, potser el moviment d'avui és necessari per a fer entendre a Europa la situació. Tanmateix, no hi confio gaire en la UE, i gens en l'estat.
Han preferit no fer dreceres. Tan se val. Jo crec que la DI només es retarda alguns dies.
Vet aquí la declaració dels diputats de JxSí i la CUP :
DECLARACIÓ DELS REPRESENTANTS DE CATALUNYA
Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món.
La justícia i els drets humans individuals i col·lectius intrínsecs, fonaments irrenunciables que donen sentit a la legitimitat històrica i a la tradició jurídica i institucional de Catalunya, són la base de la constitució de la República catalana.
La nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys d’història. Durant segles, Catalunya s'ha dotat i ha gaudit d'institucions pròpies que han exercit l’autogovern amb plenitud, amb la Generalitat com a màxima expressió dels drets històrics de Catalunya. El parlamentarisme ha estat, durant els períodes de llibertat, la columna sobre la qual s'han sustentat aquestes institucions, s’ha canalitzat a través de les Corts Catalanes i i ha cristal·litzat en les Constitucions de Catalunya.
Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d'intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica.
Des de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la política catalana ha tingut un paper clau amb una actitud exemplar, lleial i democràtica envers Espanya, i amb un profund sentit d’Estat.
L’estat espanyol ha respost a aquesta lleialtat amb la denegació del reconeixement de Catalunya com a nació; i ha concedit una autonomia limitada, més administrativa que política i en procés de recentralització; un tractament econòmic profundament injust i una discriminació lingüística i cultural.
L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament i el Congrés, i referendat per la ciutadania catalana, havia de ser el nou marc estable i durador de relació bilateral entre Catalunya i Espanya. Però va ser un acord polític trencat per la sentència del Tribunal Constitucional i que fa emergir noves reclamacions ciutadanes.
Recollint les demandes d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya, el Parlament, el Govern i la societat civil han demanat repetidament acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.Davant la constatació que les institucions de l’Estat han rebutjat tota negociació, han violentat el principi de democràcia i autonomia, i han ignorat els mecanismes legals disponibles a la Constitució, la Generalitat de Catalunya ha convocat un referèndum per a
l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.
L’organització i celebració del referèndum ha comportat la suspensió de l’autogovern de Catalunya i l’aplicació de facto de l’estat d’excepció.
La brutal operació policial de caire i estil militar orquestrada per l’estat espanyol contra ciutadans catalans ha vulnerat, en moltes i repetides ocasions, les seves llibertats civils i polítiques i els principis dels Drets Humans, i ha contravingut els acords internacionals signats i ratificats per l’ Estat espanyol.
Milers de persones, entre les quals hi ha centenars de càrrecs electes i institucionals i professionals vinculats al sector de la comunicació, l’administració i la societat civil, han estat investigades, detingudes, querellades, interrogades i amenaçades amb dures penes de presó.
Les institucions espanyoles, que haurien de romandre neutrals, protegir els drets fonamentals i arbitrar davant del conflicte polític, han esdevingut part i instrument d’aquests atacs i han deixat indefensa la ciutadania de Catalunya.
Malgrat la violència i la repressió per intentar impedir la celebració d’un procés democràtic i pacífic, els ciutadans de Catalunya han votat majoritàriament a favor de la constitució de la República catalana.
La constitució de la República catalana es fonamenta en la necessitat de protegir la llibertat, la seguretat i la convivència de tots els ciutadans de Catalunya i d’avançar cap a un Estat de dret i una democràcia de més qualitat, i respon a l’impediment per part de l’estat espanyol de fer efectiu el dret a l’autodeterminació dels pobles.
El poble de Catalunya és amant del dret, i el respecte a la llei és i serà una de les pedres angulars de la República. L'estat català acatarà i farà complir legalment totes les disposicions que conformen aquesta declaració i garanteix que la seguretat jurídica i el manteniment dels acords subscrits formarà part de l'esperit fundacional de la República catalana.
La constitució de la República és una mà estesa al diàleg. Fent honor a la tradició catalana del pacte, mantenim el nostre compromís amb l’acord com a forma de resoldre els conflictes polítics. Alhora, reafirmem la nostra fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món i, en especial, amb aquells amb qui compartim llengua i cultura i la regió euromediterrània en defensa de les llibertats individuals i col·lectives.
La República catalana és una oportunitat per corregir els actuals dèficits democràtics i socials i bastir una societat més pròspera, més justa, més segura, més sostenible i més solidària.
En virtut de tot el que s’acaba d’exposar, nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació, i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya,
CONSTITUÏM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret,
democràtic i social.
DISPOSEM l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
INICIEM el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant.
AFIRMEM la voluntat d’obrir negociacions amb l’estat espanyol, sense condicionants previs, adreçades a establir un règim de col·laboració en benefici de les dues parts. Les negociacions hauran de ser, necessàriament, en peu d’igualtat.
POSEM EN CONEIXEMENT de la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea la constitució de la República catalana i la proposta de negociacions amb l’estat espanyol.
INSTEM a la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea a intervenir per aturar la violació de drets civils i polítics en curs, i a fer el seguiment del procés negociador amb l’Estat espanyol i ser-ne testimonis.
MANIFESTEM la voluntat de construcció d’un projecte europeu que reforci els drets socials i democràtics de la ciutadania, així com el compromís de continuar aplicant, sense solució de continuïtat i de manera unilateral, les normes de l’ordenament jurídic de la Unió Europea i les de l’ordenament de l’estat espanyol i de l’autonòmic català que transposen aquesta normativa.
AFIRMEM que Catalunya té la voluntat inequívoca d’integrar-se tan ràpidament com sigui possible a la comunitat internacional. El nou Estat es compromet a respectar lesobligacions internacionals que s’apliquen actualment en el seu territori i a continuar sent part dels tractats internacionals dels quals és part el Regne d’Espanya.
APEL·LEM als Estats i a les organitzacions internacionals a reconèixer la República catalana com Estat independent i sobirà.
INSTEM al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d’aquesta Declaració d’independència i de les previsions de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
FEM una crida a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la República catalana a fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un Estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives.
Els legítims representants del poble de Catalunya:
Barcelona, 10 d’octubre de 2017
dissabte, 7 d’octubre del 2017
Tot esperant la Declaració d'Independència (4)
Avui estaven convocades arreu de l'estat concentracions de signe divers: per una banda, a les 12h al davant dels ajuntaments es convocaven les concentracions de la plataforma #HablemosParlem. Al mateix temps també es feien concentracions en defensa de la unitat d'Espanya.
A les concentracions en defensa de la unitat d'Espanya les consignes eren molt clares. Detenció dels independentistes i ma dura. Tot barrejat amb banderes amb pollastre i insults i agressions a aquells que, imprudentment, gosaven discrepar. Cap novetat. El franquisme sociològic de tota la vida, només que ara té com justificar la seva agressivitat.
A les concentracions de #HablemosParlem crida al diàleg. Molt bé. Però a diàleg sobre què? Parlar per parlar està molt bé però parlar de futbol, per exemple, no arregla res del que ha passat. I què ha passat? doncs que el diumenge 1 d'octubre una gent van voler votar, i una altre gent els van atonyinar, i tot i que els atonyinaven, els primers vana anar a a votar. tants com 2.300.000, sobre un total de 5.500.000 que estaven convidats a votar. I d'aquests que van votar, 2.000.000 van dir que volien la independència. És molt important no perdre l'anterior de vista, i és molt important no perdre els motius i el camí que porten al referèndum del passat diumenge. Un camí llarg, de molts anys, i unes arrels profundes.
Està molt bé demanar diàleg, però ara mateix, els problemes greus de diàleg sembla que estan més enllà de les fronteres catalanes. No és diàleg el que va proposar F6. Diàleg, en canvi, és el que va demanar Puigdemont. Suïssa, país que no pertany a la UE, s'ha prestat a fer de mitjancer en aquest diàleg. Però Rajoy diu que "la unidad de España no se negocia". Si no parlem d'això, de què parlem llavors? Diàleg, molt bé. Però jo veig aquí a uns disposats a parlar, des del respecte i d'igual a igual, d'un problema real, i d'altres que no volen parlar.
El que volen és que es renunciï a la Declaració d'Independència. La DI és irrenunciable. És irrenunciable des del dia 1, no pel resultat del referèndum -que també- si no, sobretot, per la gent que va aguantar els cops, les càrregues, els insults i les humiliacions per poder votar, per defensar el seu vot, per a poder ser comptats.
Està molt bé demanar diàleg, però dos no dialoguen si un no vol. No es tracta de parlar de tot, es tracta de que el dilluns, o el dimarts es farà la Declaració d'Independència i si es vol parlar ha de ser d'això, que és el que crema, no de futbol, o de models federals, o d'acudits de catalans. Una oferta de diàleg genèrica no és res. A més, que se sàpiga, l'estat espanyol no ha fet cap oferta de diàleg, ni genèrica ni no genèrica, l'únic que diu és que la Declaració d'Independència no es pot fer o vindran "males mayores".
Jo només veig amenaces. No veig diàleg per enlloc. Comença a ser urgent fer la Declaració d'Independència. Potser no serà dilluns. Haurà de ser dimarts. Més enllà no estarà justificat i seria una manca de respecte a la dignitat demostrada per la gent que van estar defensant amb els seus cossos el dret de cotar de tots. Que van rebre els cops i els insults per protegir les urnes i qui volgués pogués votar.
Diàleg. Està molt bé el diàleg. Demà hi haurà una manifestació d'unionistes dialogants. Podeu comptar els 10.000 policies nacionals i guàrdies civils que estan fent turisme per Catalunya aquests dies, que segur que van a manifestar-se festiva i cívicament. No només, també comptaran amb el suport de "catalans" vinguts de tot arreu de l'estat espanyol, convocats per partits ultres de tota mena. Vindrà el milloret de les espanyes. Potser fins i tot hi haurà gent del PSC, que ha demanat a la militància que hi vagi. Camuflats, és clar, no fos que els fatxes els descobrissin que també els obririen el cap. La veritat, espero que amb tantes ganes de dialogar ningú prengui mal. Amb prudència, des del sobiranisme s'ha recomanat que ningú s'acosti a aquesta mani. Els mossos ja s'encarregaran de vigilar que no trenquin gaires coses. Amb els aldarulls ja hi podeu comptar.
En fi. Queden hores per a la Declaració d'Independència. Diàleg, sí, caldrà diàleg, però serà per a fer el repartiment d'actius i passius. I no serà per les bones, també hi podeu pujar de peus. Caldrà alguna cosa més que la mediació suïssa en aquest repartiment. Però ja arribarà i ja veurem com va, quan toqui..
De moment, demà millor no apropar-se al centre, i compte que després de la mani fatxa viurem un dia de "caza al catalán", que és com els fatxes entenen el diàleg. Atents, alerta i denuncia al mossos i la guàrdia urbana si hi han brètols que fan destrosses. Paciència. No serà pitjor que quan rebem la visita de hooligans i supporters d'equips de futbol.
O sigui que tranquils, atents, i seguim.
A les concentracions en defensa de la unitat d'Espanya les consignes eren molt clares. Detenció dels independentistes i ma dura. Tot barrejat amb banderes amb pollastre i insults i agressions a aquells que, imprudentment, gosaven discrepar. Cap novetat. El franquisme sociològic de tota la vida, només que ara té com justificar la seva agressivitat.
A les concentracions de #HablemosParlem crida al diàleg. Molt bé. Però a diàleg sobre què? Parlar per parlar està molt bé però parlar de futbol, per exemple, no arregla res del que ha passat. I què ha passat? doncs que el diumenge 1 d'octubre una gent van voler votar, i una altre gent els van atonyinar, i tot i que els atonyinaven, els primers vana anar a a votar. tants com 2.300.000, sobre un total de 5.500.000 que estaven convidats a votar. I d'aquests que van votar, 2.000.000 van dir que volien la independència. És molt important no perdre l'anterior de vista, i és molt important no perdre els motius i el camí que porten al referèndum del passat diumenge. Un camí llarg, de molts anys, i unes arrels profundes.
Està molt bé demanar diàleg, però ara mateix, els problemes greus de diàleg sembla que estan més enllà de les fronteres catalanes. No és diàleg el que va proposar F6. Diàleg, en canvi, és el que va demanar Puigdemont. Suïssa, país que no pertany a la UE, s'ha prestat a fer de mitjancer en aquest diàleg. Però Rajoy diu que "la unidad de España no se negocia". Si no parlem d'això, de què parlem llavors? Diàleg, molt bé. Però jo veig aquí a uns disposats a parlar, des del respecte i d'igual a igual, d'un problema real, i d'altres que no volen parlar.
El que volen és que es renunciï a la Declaració d'Independència. La DI és irrenunciable. És irrenunciable des del dia 1, no pel resultat del referèndum -que també- si no, sobretot, per la gent que va aguantar els cops, les càrregues, els insults i les humiliacions per poder votar, per defensar el seu vot, per a poder ser comptats.
Està molt bé demanar diàleg, però dos no dialoguen si un no vol. No es tracta de parlar de tot, es tracta de que el dilluns, o el dimarts es farà la Declaració d'Independència i si es vol parlar ha de ser d'això, que és el que crema, no de futbol, o de models federals, o d'acudits de catalans. Una oferta de diàleg genèrica no és res. A més, que se sàpiga, l'estat espanyol no ha fet cap oferta de diàleg, ni genèrica ni no genèrica, l'únic que diu és que la Declaració d'Independència no es pot fer o vindran "males mayores".
Jo només veig amenaces. No veig diàleg per enlloc. Comença a ser urgent fer la Declaració d'Independència. Potser no serà dilluns. Haurà de ser dimarts. Més enllà no estarà justificat i seria una manca de respecte a la dignitat demostrada per la gent que van estar defensant amb els seus cossos el dret de cotar de tots. Que van rebre els cops i els insults per protegir les urnes i qui volgués pogués votar.
Diàleg. Està molt bé el diàleg. Demà hi haurà una manifestació d'unionistes dialogants. Podeu comptar els 10.000 policies nacionals i guàrdies civils que estan fent turisme per Catalunya aquests dies, que segur que van a manifestar-se festiva i cívicament. No només, també comptaran amb el suport de "catalans" vinguts de tot arreu de l'estat espanyol, convocats per partits ultres de tota mena. Vindrà el milloret de les espanyes. Potser fins i tot hi haurà gent del PSC, que ha demanat a la militància que hi vagi. Camuflats, és clar, no fos que els fatxes els descobrissin que també els obririen el cap. La veritat, espero que amb tantes ganes de dialogar ningú prengui mal. Amb prudència, des del sobiranisme s'ha recomanat que ningú s'acosti a aquesta mani. Els mossos ja s'encarregaran de vigilar que no trenquin gaires coses. Amb els aldarulls ja hi podeu comptar.
En fi. Queden hores per a la Declaració d'Independència. Diàleg, sí, caldrà diàleg, però serà per a fer el repartiment d'actius i passius. I no serà per les bones, també hi podeu pujar de peus. Caldrà alguna cosa més que la mediació suïssa en aquest repartiment. Però ja arribarà i ja veurem com va, quan toqui..
De moment, demà millor no apropar-se al centre, i compte que després de la mani fatxa viurem un dia de "caza al catalán", que és com els fatxes entenen el diàleg. Atents, alerta i denuncia al mossos i la guàrdia urbana si hi han brètols que fan destrosses. Paciència. No serà pitjor que quan rebem la visita de hooligans i supporters d'equips de futbol.
O sigui que tranquils, atents, i seguim.
divendres, 6 d’octubre del 2017
Tot esperant la Declaració d'Independència (3)
Amb bon humor i confiança. Per a fer l'espera més entretinguda, l'espectacular Polònia d'ahir :
La Declaració d'Independència no serà dilluns. Cap problema, potser serà dimarts. O potser una mica més tard. No passa res. En tot cas es farà, perquè així ho diu la llei catalana. S'està donant temps al món per a que es preparin per a la independència i per a que vagin assumint que aquí n'hi han uns, el govern català, que volen parlar i demanen i ofereixen diàleg; n'hi han uns altres que es presten a fer de mitjancers : el govern suís (quina vergonya, Unió Europea); i uns altres que diuen que "La unidad de España no se negocia". Bé, molt bé.
El gobierno de España ha perdut i ho sap. La independència de Catalunya és inevitable i, en tot cas, el que vindrà ara, des del seu punt de vista, és tractar de "maquillar el marcador", rapinyant tot el que puguin abans que es consumi la separació en un, de fet, nou exercici de curt-placisme i estretor de mires de Madrid. Per això han fet una llei per "facilitar" a les empreses el canvi de seu social de Catalunya a Espanya. Per això alguns bancs i algunes empreses han anunciat que se'n van. Que se'n vagin. Adéu. Ja tornaran, si volen. Amb aquest moviment d'uns i altres, el missatge que donen és, també, que veuen la independència com imminent. I que s'adonen de la nul·la capacitat del gobierno per a negociar amb respecte.
Amb aquesta marxa, també queda ben clar qui és qui vol la Independència i qui no. Que mai més ningú digui que la Independència ha estat dirigida per la "burgesia catalana". Que mai més escoltem sense respondre que el catalanisme és burgès. Aquesta ha estat la revolució i la independència de les classes populars de Catalunya. De la seva classe treballadora, dels seus botiguers, dels seus petits empresaris, dels seus funcionaris, de tants i tants. És la independència de Catalunya, amb tota la seva diversitat.
Encara no hem acabat el patit. Encara queda consumar aquest darrer pas. Encara queda certificar com Espanya rebutja el diàleg i caldrà fer una darrera resistència quan es faci la DUI i Espanya miri d'assaltar el Parlament i la Generalitat per la força. No ho dubteu, ho faran. Però es resistirà, com ja s'ha demostrat que es pot fer.
Paciència. Control del temps. Gairebé ja està. Seguim.
La Declaració d'Independència no serà dilluns. Cap problema, potser serà dimarts. O potser una mica més tard. No passa res. En tot cas es farà, perquè així ho diu la llei catalana. S'està donant temps al món per a que es preparin per a la independència i per a que vagin assumint que aquí n'hi han uns, el govern català, que volen parlar i demanen i ofereixen diàleg; n'hi han uns altres que es presten a fer de mitjancers : el govern suís (quina vergonya, Unió Europea); i uns altres que diuen que "La unidad de España no se negocia". Bé, molt bé.
El gobierno de España ha perdut i ho sap. La independència de Catalunya és inevitable i, en tot cas, el que vindrà ara, des del seu punt de vista, és tractar de "maquillar el marcador", rapinyant tot el que puguin abans que es consumi la separació en un, de fet, nou exercici de curt-placisme i estretor de mires de Madrid. Per això han fet una llei per "facilitar" a les empreses el canvi de seu social de Catalunya a Espanya. Per això alguns bancs i algunes empreses han anunciat que se'n van. Que se'n vagin. Adéu. Ja tornaran, si volen. Amb aquest moviment d'uns i altres, el missatge que donen és, també, que veuen la independència com imminent. I que s'adonen de la nul·la capacitat del gobierno per a negociar amb respecte.
Amb aquesta marxa, també queda ben clar qui és qui vol la Independència i qui no. Que mai més ningú digui que la Independència ha estat dirigida per la "burgesia catalana". Que mai més escoltem sense respondre que el catalanisme és burgès. Aquesta ha estat la revolució i la independència de les classes populars de Catalunya. De la seva classe treballadora, dels seus botiguers, dels seus petits empresaris, dels seus funcionaris, de tants i tants. És la independència de Catalunya, amb tota la seva diversitat.
Encara no hem acabat el patit. Encara queda consumar aquest darrer pas. Encara queda certificar com Espanya rebutja el diàleg i caldrà fer una darrera resistència quan es faci la DUI i Espanya miri d'assaltar el Parlament i la Generalitat per la força. No ho dubteu, ho faran. Però es resistirà, com ja s'ha demostrat que es pot fer.
Paciència. Control del temps. Gairebé ja està. Seguim.
dijous, 5 d’octubre del 2017
Tot esperant la Declaració d'Independència (2)
Vaig a obviar el "petit detall" de la repressió i la brutalitat policial i, sense tenir-lo en compte diré que : sobre un cens de cinc milions i mig de votants, van votar Sí dos milions. Amb la participació que va haver-hi, una mica més del 40% del cens, això va representar una victòria del sí amb prop del 90% dels vots emesos. Una victòria grandíssima del Sí a la independència.
Per a fer-nos una idea : suposant una participació del 70% en el referèndum, cosa que no va passar ni al referèndum de la constitució espanyola del 78, que va ser del 67%, i ha estat el de major participació històrica a Catalunya, resultaria que 2 milions de vots afirmatius haurien representat una victòria del sí amb el 52% dels vots.
I aquest resultat tenint en compte la repressió, la violència i la brutalitat policial, els continus atacs informàtics, i el segrest d'urnes i tancaments de col·legis.
El resultat de l'#1Oct és, simplement, indiscutible. Queixar-se de la "manca de garanties" és pur cinisme : els responsables de les garanties haurien d'haver estat els mateixos que es dedicaven a agredir als votants. És a ells que s'han de reclamar les garanties. Paradoxalment, la seva violència contra la democràcia, ha estat la millor certificació de l'èxit del referèndum. La voluntat de votar ha estat capaç de superar la seva violència i donar una victòria esclatant i indiscutible.
Des del passat diumenge el transit pel camí de la independència de fet que es va encetar amb la tramitació de les lleis de referèndum i desconnexió és fa ara amb pas ferm i decidit.
El que cal aconseguir ara és una negociació que permeti el trànsit a la independència formal tranquil·lament. En aquest sentit, Catalunya s'està comportant ja com un actor internacional, no només aconseguint simpaties internacionals, que és molt important, si no jugant amb els temps, de forma que Ibex35 i prima de risc espanyola estan veient-se afectats per aquesta gestió dels temps. Espanya pot voler no negociar, però aquí hi han més coses en joc que no només l'orgull testosterònic espanyol i els negocis foscos de les elits espanyoles. Aquí hi ha en joc l'estabilitat de la UE. Negociar i mediar no són només paraules de bona voluntat.
El discurs d'avui de Puigdemont, i l'anunci que el dilluns es farà un ple del Parlament va en aquesta línia de control dels temps. HI ha de temps per a una negociació fins dilluns, potser fins dimarts si la tàctica ho recomana i el filibusterisme parlamentari ho facilita. Mentrestant, l'Ibex35 baixarà i la prima de risc pujarà. I l'euro, ja veurem.
La vaga general d'ahir és un missatge potent al món, Catalunya pot provocar un desastre econòmic si no és escoltada.
Amb tot, el pla tindrà un moment crític amb la declaració forma d'independència. Avui podem parlar d'independència de fet, però les regles del joc encara són les de sotmetiment a l'ordre legal espanyol. En canvi, amb la declaració canvien les regles del joc. Si no hi ha una taula de negociació quan arribi aquest moment cal esperar una nova acció violenta de l'estat espanyol.
L'estat espanyol s'està preparant, o fa veure que es prepara -podria ben bé ser que insisteixi amb la tàctica de la por- per a dur a terme la repressió amb força de la declaració d'independència. Avui mateix, a twitter, he pogut llegir que l'exèrcit de terra està aprovisionant la caserna de Sant Boi per dur-hi allà als policies que són als vaixells i als hotels. Segons la notícia s'estan portant lliteres per a ubicar als nouvinguts. Bé, suposo que aprofitant el viatge també hauran portat material que pot ser útil per reprimir amb més força que no pas les porres i els gasos que de moment han fet servir. Parlant en plata : armament i munició. Tampoc seria tan estrany, no? en definitiva, és el que hom espera trobar a una caserna de l'exèrcit.
Per què aquest (aparent) moviment ofensiu? És evident que fins la declaració d'Independència la consigna no pot ser una altre que resistència pacífica i parar la galta. Amb la declaració d'independència apareix el dret a la legítima (i proporcional) defensa. Davant el dubte de què es trobaran, doncs, la policia espanyola anirà armada amb armes de foc, i disposada a fer-les servir.
No vull ni plantejar-me un escenari de violència. És un escenari nefast en que tothom perd. Uns més que d'altres, segur, però en tot cas, per a tothom és desastrós, i deixaria ferides profundes durant molt de temps.
Arribats el cas, però, voldria creure que també aquest escenari estaria previst, igual com es va dissenyar magistralment l'operatiu de l'#1Oct. Només ho sabrem si es dona el cas. No cal dir que prefereixo viure i seguir vivint per sempre més en aquesta ignorància.
De moment crec que el joc és deixar que la intransigent posició espanyola s'estovi en virtut de l'Ibex35, la prima de risc i una Europa que no pot permetre's el default d'Espanya... i que per això necessita una Catalunya disposada a col·laborar de bona fe. Disposada, no obligada.
A més cal tenir en compte una altre cosa : la Declaració d'Independència es pot intentar només amb la força de la gent, però seria molt arriscat confiar la defensa del Parlament i de la Generalitat exclusivament a ciutadans valents i coratjosos, segur, però sense preparació i desarmats enfront de policies armats, entrenats i motivats (l'#1Oct no va resultar com esperaven i estan emprenyats). O pitjor encara : un escenari amb els mossos detenint a Puigdemont que seria demolidor per a la culminació de la separació.
Sobre els mossos dir que per una banda, estan, a dia d'avui, obeint escrupolosament els requeriments judicials. Per l'altra, la citació del major Trapero per sedició, l'amenaça de dissolució del cos per part d'algun polític unionista, o les denúncies als mossos per part dels altres cossos policials que van actuar l'#1Oct, sense comptar amb les conviccions personals, potser duen a alguns membres del cos a replantejar-se les lleialtats. Ja veurem.
Una negociació seria el millor per a totes les parts. Avui ho deia i insistia Puigdemont. Seria el millor. Tanmateix, fa cinc minuts que es coneix la resposta del govern espanyol : primer retirar la DUI. És molt trist. No entenen que en el punt en que estem, la DUI no és una amenaça, si no un fet. Això no va del vell xantatge CiUenc de peix al cove o amenaça "amb la Independència". Va d'evitar patiments innecessaris, va de reconèixer la nació catalana com un igual, va de pactar un referèndum vinculant per a que tothom pugui expressar-se sense por i lliurement, o va de que la negociació de repartiment de càrregues i bens sigui civilitzada... Però ni escolten ni ho entenen, o no ho volen entendre.
Anem pel camí del pedregar. Ja veurem què acaba passant. Seguim.
Per a fer-nos una idea : suposant una participació del 70% en el referèndum, cosa que no va passar ni al referèndum de la constitució espanyola del 78, que va ser del 67%, i ha estat el de major participació històrica a Catalunya, resultaria que 2 milions de vots afirmatius haurien representat una victòria del sí amb el 52% dels vots.
I aquest resultat tenint en compte la repressió, la violència i la brutalitat policial, els continus atacs informàtics, i el segrest d'urnes i tancaments de col·legis.
El resultat de l'#1Oct és, simplement, indiscutible. Queixar-se de la "manca de garanties" és pur cinisme : els responsables de les garanties haurien d'haver estat els mateixos que es dedicaven a agredir als votants. És a ells que s'han de reclamar les garanties. Paradoxalment, la seva violència contra la democràcia, ha estat la millor certificació de l'èxit del referèndum. La voluntat de votar ha estat capaç de superar la seva violència i donar una victòria esclatant i indiscutible.
Des del passat diumenge el transit pel camí de la independència de fet que es va encetar amb la tramitació de les lleis de referèndum i desconnexió és fa ara amb pas ferm i decidit.
El que cal aconseguir ara és una negociació que permeti el trànsit a la independència formal tranquil·lament. En aquest sentit, Catalunya s'està comportant ja com un actor internacional, no només aconseguint simpaties internacionals, que és molt important, si no jugant amb els temps, de forma que Ibex35 i prima de risc espanyola estan veient-se afectats per aquesta gestió dels temps. Espanya pot voler no negociar, però aquí hi han més coses en joc que no només l'orgull testosterònic espanyol i els negocis foscos de les elits espanyoles. Aquí hi ha en joc l'estabilitat de la UE. Negociar i mediar no són només paraules de bona voluntat.
El discurs d'avui de Puigdemont, i l'anunci que el dilluns es farà un ple del Parlament va en aquesta línia de control dels temps. HI ha de temps per a una negociació fins dilluns, potser fins dimarts si la tàctica ho recomana i el filibusterisme parlamentari ho facilita. Mentrestant, l'Ibex35 baixarà i la prima de risc pujarà. I l'euro, ja veurem.
La vaga general d'ahir és un missatge potent al món, Catalunya pot provocar un desastre econòmic si no és escoltada.
Amb tot, el pla tindrà un moment crític amb la declaració forma d'independència. Avui podem parlar d'independència de fet, però les regles del joc encara són les de sotmetiment a l'ordre legal espanyol. En canvi, amb la declaració canvien les regles del joc. Si no hi ha una taula de negociació quan arribi aquest moment cal esperar una nova acció violenta de l'estat espanyol.
L'estat espanyol s'està preparant, o fa veure que es prepara -podria ben bé ser que insisteixi amb la tàctica de la por- per a dur a terme la repressió amb força de la declaració d'independència. Avui mateix, a twitter, he pogut llegir que l'exèrcit de terra està aprovisionant la caserna de Sant Boi per dur-hi allà als policies que són als vaixells i als hotels. Segons la notícia s'estan portant lliteres per a ubicar als nouvinguts. Bé, suposo que aprofitant el viatge també hauran portat material que pot ser útil per reprimir amb més força que no pas les porres i els gasos que de moment han fet servir. Parlant en plata : armament i munició. Tampoc seria tan estrany, no? en definitiva, és el que hom espera trobar a una caserna de l'exèrcit.
Per què aquest (aparent) moviment ofensiu? És evident que fins la declaració d'Independència la consigna no pot ser una altre que resistència pacífica i parar la galta. Amb la declaració d'independència apareix el dret a la legítima (i proporcional) defensa. Davant el dubte de què es trobaran, doncs, la policia espanyola anirà armada amb armes de foc, i disposada a fer-les servir.
No vull ni plantejar-me un escenari de violència. És un escenari nefast en que tothom perd. Uns més que d'altres, segur, però en tot cas, per a tothom és desastrós, i deixaria ferides profundes durant molt de temps.
Arribats el cas, però, voldria creure que també aquest escenari estaria previst, igual com es va dissenyar magistralment l'operatiu de l'#1Oct. Només ho sabrem si es dona el cas. No cal dir que prefereixo viure i seguir vivint per sempre més en aquesta ignorància.
De moment crec que el joc és deixar que la intransigent posició espanyola s'estovi en virtut de l'Ibex35, la prima de risc i una Europa que no pot permetre's el default d'Espanya... i que per això necessita una Catalunya disposada a col·laborar de bona fe. Disposada, no obligada.
A més cal tenir en compte una altre cosa : la Declaració d'Independència es pot intentar només amb la força de la gent, però seria molt arriscat confiar la defensa del Parlament i de la Generalitat exclusivament a ciutadans valents i coratjosos, segur, però sense preparació i desarmats enfront de policies armats, entrenats i motivats (l'#1Oct no va resultar com esperaven i estan emprenyats). O pitjor encara : un escenari amb els mossos detenint a Puigdemont que seria demolidor per a la culminació de la separació.
Sobre els mossos dir que per una banda, estan, a dia d'avui, obeint escrupolosament els requeriments judicials. Per l'altra, la citació del major Trapero per sedició, l'amenaça de dissolució del cos per part d'algun polític unionista, o les denúncies als mossos per part dels altres cossos policials que van actuar l'#1Oct, sense comptar amb les conviccions personals, potser duen a alguns membres del cos a replantejar-se les lleialtats. Ja veurem.
Una negociació seria el millor per a totes les parts. Avui ho deia i insistia Puigdemont. Seria el millor. Tanmateix, fa cinc minuts que es coneix la resposta del govern espanyol : primer retirar la DUI. És molt trist. No entenen que en el punt en que estem, la DUI no és una amenaça, si no un fet. Això no va del vell xantatge CiUenc de peix al cove o amenaça "amb la Independència". Va d'evitar patiments innecessaris, va de reconèixer la nació catalana com un igual, va de pactar un referèndum vinculant per a que tothom pugui expressar-se sense por i lliurement, o va de que la negociació de repartiment de càrregues i bens sigui civilitzada... Però ni escolten ni ho entenen, o no ho volen entendre.
Anem pel camí del pedregar. Ja veurem què acaba passant. Seguim.
dimarts, 3 d’octubre del 2017
Tot esperant la Declaració d'Independència (actualitzat 23:27)
La llei del referèndum diu que en un plaç de 48h des de la proclamació oficial dels resultats, si aquests senyalen la victòria del sí, es farà la declaració d'independència. Cerc que els resultats que van donar ahir Turull, Romeva i Junqueras no són la proclamació oficial de resultats, perquè van dir que encara faltava el recompte d'uns vots que no s'havia pogut fer.
En tot cas, però, dècima amunt o avall, la victòria del Sí ha estat pel 90% de vots que es van poder recomptar. A més, la participació, tot i la repressió, el segrest d'urnes i el tancament de col·legis, va arribar a un 40% llarg del cens. A tots els efectes el Sí va guanyar de forma contundent.
Per tant, si no hi ha una sorpresa en forma d'oferta del tipus referèndum pactat i vinculant en el plaç de sis mesos o un any, que crec que, almenys, caldria escoltar i valorar, el que ve ara és la Declaració d'Independència.
No hi confio gaire, però el sentit comú, vist com han anat les coses recomanaria que l'estat espanyol i el govern de Catalunya fessin un últim intent d'acord en forma de referèndum vinculant i pactat, a realitzar en un plaç raonable de temps.
No hi confio gaire i, com més passa, menys possible em sembla. Si això és realment així i no hi ha cap acord d'última hora, aquesta setmana o la que ve es farà la Declaració d'Independència. Serà el moment, de nou, de defensar la nova República i, sospito, que els piolins del port no seran tan amables com ho van ser el passat diumenge. Sospito que, sabent-se, ara sí, en territori estranger i sent, amb tots els drets, forces d'ocupació, no tindran cap problema en actuar com a tals.
Seria, al meu entendre, el pitjor error de tots els que podrien cometre i, justament per això, no crec que es pugui descartar pas. Un error de conseqüències nefastes i que podria deixar els fets i el dolor de l'1 d'octubre en una anècdota.
Venen turbulències. És l'únic que es pot dir. Qui hagi de parlar, que parli. Encara som a temps d'evitar molt patiment. Ara bé. Crec que, arribat el cas, seran molts els que estaran, estarem, disposats a una nova resistència. La determinació de tanta i tanta gent anònima el passat diumenge així ho indica. Se'ns ha d'escoltar amb respecte. Ens ho mereixen. Tanmateix, hi confio ben poc. Cometran un nou error que provocarà dolor innecessari i que, com a molt, només retardarà alguns dies la separació de Catalunya. Seria molt trist arribar a aquest punt i que hagi d'anar així.
Es veurà. Sigui com sigui, ara només ens queda mostrar determinació i coratge.
Resistirem. Seguim.
Actualització a les 23:16 : Felip VI ha fet un discurs en el que, bàsicament, ha llegit les arguments i el relat del PP. Si en algun moment la figura del monarca podia haver estat la de mediador, amb el que ha dit avui queda invalidat. Si hi ha alguna mediació d'aquí a la Declaració d'Independència, haurà de venir d'un país tercer. No ens fem il·lusions. No vindrà. Estem sols. Cosa que, d'altra banda, ja esperàvem.
Anem, doncs, a la declaració d'Independència. De nou, quan es produeixi, caldrà veure si efectivament la Generalitat manté el control i la lleialtat de la policia catalana : mossos i policies locals. Si és així, amb el poble mobilitzat i la policia catalana al seu costat, tindrem possibilitats de guanyar. Si no és així, seran els mateixos mossos els que detinguin a Puigdemont... potser hi haurà un intent de resistència però serà esclafada i aquest país viurà una repressió que ara mateix no podem imaginar.
Són els moments més crítics i culminants. Alea jacta est.
En tot cas, però, dècima amunt o avall, la victòria del Sí ha estat pel 90% de vots que es van poder recomptar. A més, la participació, tot i la repressió, el segrest d'urnes i el tancament de col·legis, va arribar a un 40% llarg del cens. A tots els efectes el Sí va guanyar de forma contundent.
Per tant, si no hi ha una sorpresa en forma d'oferta del tipus referèndum pactat i vinculant en el plaç de sis mesos o un any, que crec que, almenys, caldria escoltar i valorar, el que ve ara és la Declaració d'Independència.
No hi confio gaire, però el sentit comú, vist com han anat les coses recomanaria que l'estat espanyol i el govern de Catalunya fessin un últim intent d'acord en forma de referèndum vinculant i pactat, a realitzar en un plaç raonable de temps.
No hi confio gaire i, com més passa, menys possible em sembla. Si això és realment així i no hi ha cap acord d'última hora, aquesta setmana o la que ve es farà la Declaració d'Independència. Serà el moment, de nou, de defensar la nova República i, sospito, que els piolins del port no seran tan amables com ho van ser el passat diumenge. Sospito que, sabent-se, ara sí, en territori estranger i sent, amb tots els drets, forces d'ocupació, no tindran cap problema en actuar com a tals.
Seria, al meu entendre, el pitjor error de tots els que podrien cometre i, justament per això, no crec que es pugui descartar pas. Un error de conseqüències nefastes i que podria deixar els fets i el dolor de l'1 d'octubre en una anècdota.
Venen turbulències. És l'únic que es pot dir. Qui hagi de parlar, que parli. Encara som a temps d'evitar molt patiment. Ara bé. Crec que, arribat el cas, seran molts els que estaran, estarem, disposats a una nova resistència. La determinació de tanta i tanta gent anònima el passat diumenge així ho indica. Se'ns ha d'escoltar amb respecte. Ens ho mereixen. Tanmateix, hi confio ben poc. Cometran un nou error que provocarà dolor innecessari i que, com a molt, només retardarà alguns dies la separació de Catalunya. Seria molt trist arribar a aquest punt i que hagi d'anar així.
Es veurà. Sigui com sigui, ara només ens queda mostrar determinació i coratge.
Resistirem. Seguim.
Actualització a les 23:16 : Felip VI ha fet un discurs en el que, bàsicament, ha llegit les arguments i el relat del PP. Si en algun moment la figura del monarca podia haver estat la de mediador, amb el que ha dit avui queda invalidat. Si hi ha alguna mediació d'aquí a la Declaració d'Independència, haurà de venir d'un país tercer. No ens fem il·lusions. No vindrà. Estem sols. Cosa que, d'altra banda, ja esperàvem.
Anem, doncs, a la declaració d'Independència. De nou, quan es produeixi, caldrà veure si efectivament la Generalitat manté el control i la lleialtat de la policia catalana : mossos i policies locals. Si és així, amb el poble mobilitzat i la policia catalana al seu costat, tindrem possibilitats de guanyar. Si no és així, seran els mateixos mossos els que detinguin a Puigdemont... potser hi haurà un intent de resistència però serà esclafada i aquest país viurà una repressió que ara mateix no podem imaginar.
Són els moments més crítics i culminants. Alea jacta est.
Crònica de l'#1Oct (anònim)
Ahir va ser un dia de parlar amb molta gent. Tots ens explicàvem el que havíem viscut i sentit durant el llarg i intens referèndum.
En el meu cas, el referèndum al Lluís Vives va ser raonablement tranquil, vist amb un dia de distància i tenint en compte que jo era al carrer on ens aplegàvem els veïns que fèiem la defensa de col·legi, no dins, i que per a valorar-ho disposo també de la informació dels fets esdevinguts a d'altres col·legis. En molt poques paraules : des del punt de vista dels veïns aplegats a l'exterior, tranquil·litat excepte per uns pocs moments de tensió i nervis, que en cap cas van implicar violència i sense comptar, és clar, els retards provocats pels atacs informàtics a la web del cens. Els nervis grossos els passarien dins del col·legi.
No tots els col·legis electorals va tenir tanta sort. Avui cedeixo l'espai del blog al relat d'un conegut que va ser a un col·legi del c/ Diputació i que m'ha explicat com ho van viure ells. Vet aquí la transcripció de la seva crònica de l'u d'octubre :
« Tot i que el que va passar ahir és difícil d’oblidar. Ahir, com tanta i tanta gent la meva dona i jo vam anar a la porta de l’escola a les 5h del matí, per protegir el col·legi electoral. La primera sensació va ser molt grata: veure la quantitat de gent que hi havia. I amb poca estona estona els cotxes ja no podien passar pel carrer Diputació, o ho feien amb dificultat.
Responsables de la custodia de l’escola surten a demanar a la gent gran si vol passar dins de l’escola. Primers moments de tensió. Arriba una patrulla dels mossos, prop de les 7h, i els responsables surten a rebre’ls. Davant l’estupefacció de molts, els acompanyen a dins mentre els hi diuen que estan celebrant la festa de la tardor. A dins s’hi estaran més de mitja hora. De cop es fa el silenci. Als pocs segons se sent a viva veu: «Vull que algú em digui per quina raó hem de buidar l’escola». Més silenci, i aleshores comencem a sentir el soroll típic de la cinta de precinte. A fora comencem a protestar, mentre la gent es queixa de per què s’ha deixat entrar els mossos. ¿No estàvem tots allà per impedir-ho?. Finalment, ens diuen des de dins que els mossos aixecaran acta i que no poden desallotjar l’escola perquè hi ha persones vulnerables dins. Forts aplaudiments. Crits de Votarem, Votarem. Els mossos surten de l’escola. Crits de «visca els avis» que tornen de dins de l’escola en forma de «visca els joves». Primer ensurt superat, i primeres llàgrimes d’emoció.
Poc després, es fa un passadís improvisat i veiem entrar tres o quatre nois corrent ajupits cap a dins de l’escola. Porten les urnes. Ja son a dins. Els «portadors» surten plorant quan falten 10 minuts per les 8h del matí entre una ovació, abraçades entre ells i s’entona per primera vegada del dia el «moltes gràcies» de la gent, que alerta els mossos que tornen a acostar-se a les portes. Aquesta vegada, ens apinyem davant de l’entrada i no els deixem passar. Ens insisteixen que han de poder passar i que els hi facilitem el pas, que també hi ha gent vulnerable a fora i que es podria produir una allau. Jo els hi dic que ja havien entrat feia 5 minuts, que no era necessari tornar a entrar». La gent més assenyada que jo em fa callar mentre el mosso ja em mirava amb mala cara. Per sort, des de dintre de l’escola ens diuen que procedeixen a cantar una cançó. Que els deixem cantar i que després tots podrem cantar amb ells. La gent comença a cantar el «sol solet», seguit del «cargol treu banya». Els mossos tornen a allunyar-se.
Segon ensurt superat, i moltes més llàgrimes.
Sobre les 8:30h ja ens organitzen en dues cues. Mentre estem a la cua, ja amb la meva filla, demanen voluntaris que tinguin hores per estar-se fent resistència passiva. M’hi apunto. Ens demanen estar davant de la porta de l’escola i seure a terra en cas de que vingui la policia. Allà estem, quan passa un noi amb camissa de quadres verda dient «esto es ilegal».
A 20 minuts de les 9h, buiden la escola de gent a excepció de la gent gran, ja que ha d’estar buida per tal que es constitueixin les meses.
Al cap d’una estona, quan falta poc per obrir l’escola, torna el nou de la camisa verda a quadres i es posa a la porta, mirant cap enfora i agafat amb el braç amunt a la reixa de la porta. Porta el cabell rapat dels cantons, i fa cara de me la sua tot, però té una actitud desafiant. Podria ser un policia de paisà o un tarat, no ho sabem, però per sort, l’hem calat i avisem els organitzadors, que es posen al seu costat.
Avisen els mossos, però ai, ara no venen. Es demana si hi ha advocats i venen dues noies. Estan parlant amb el noi una estona i no sé que li diuen però marxa. Tercer ensurt superat.Passen de les 9h i les portes no estan obertes.
9:20h del matí, demanen gent que vulgui estar a la mesa. No dubto. Em fan ensenyar el DNI i el mòbil, per veure que és un smartphone. Entrem, ens prenen les dades i seiem a la mesa electoral. Ens diuen que el cens s’haurà de consultar amb un mòbil que serà el mateix tot el dia. Si has d’absentar-te de la taula, el mòbil es queda allà, així que per conveniència jo quedo com a vocal primer, encarregat de la part tecnològica. Procedim a constituir la mesa. Hi ha molta gent a fora esperant per poder entrar a votar, però falta que ens expliquin com accedir a comprovar el cens. Ens faciliten una web (no una app) on hem de registrar la mesa electoral. Molt bé, tot a punt. Una hora més tard, però a punt. Ja comença a entrar la gent i comencen a entrar els primers vots a les urnes. Son els vots de la gent gran, la majoria molt alegres, però alguns d’ells plorant d’emoció, com nosaltres en veure-ho.
Canguelo. A les 11h la policia està a fora de l’escola. La meva família està a la cua, però tenen els mòbils en mode avió o apagats seguint indicacions dels organitzadors. Des de dins no sabem què està passant a fora, i preguntem què hem de fer si entren. Algú ens diu que no fem res, algú altre diu que sortim amb les urnes a amagar-nos per l’escola. Anem malament, no estava previst? La presidenta de la mesa té assumit que haurà de córrer amb la urna. Sortosament, comencem a sentir aplaudiments del carrer. No han pogut passar. Tercer ensurt del dia, i dels grans.
Qui si que passa son els votants que continuen entrant. Però la web no funciona i no podem registrar els vots. I sentim impotència, perquè no podem fer res. Al llarg del dia tindrem aturades llargues de la web que més tard sabrem que ha sigut atacada. Arribem a canviar la IP per accedir a la web fins 4 vegades per poder seguir introduint vots, un a un. I cada dos o tres vots, a recarregar la pàgina per aconseguir que respongui amb «El vot del DNI xxxxxxxxx ha estat registrat amb èxit!>. En els moments complicats, fins i tot havia d’introduir cada DNI dues o tres vegades. Però ni que fossin 200, la persona que teníem al davant havia de poder votar.
Al migdia, tot funciona com la seda, la gent vota en tromba. Dins de l’escola l’ambient és agitat. Des de les meses es demana a la gent que avancin cap a les taules. Volem més vots ara que la web respon. Crits de «Qui vulgui votar per aquí», «Aquí, si us plau». També votants que criden quan han dipositat el vot. Però jo intento mantenir-me centrat en introduir DNI’s al meu mòbil i a veure la pantalleta verda que permet el vot de la gent. Portem un bon ritme a la meva taula, tot i que només som dos ja que a mig matí la vocal segona (una noia jove) ha demanat marxar després de veure’s sobrepassada per les imatges i vídeos del que estava passant a altres escoles.
A tot això, corredisses dins de l’escola. Mala senyal. Criden de tancar les portes del pati. Més tard ens assabentem que 4 homes encaputxats havien saltat per una escala privada i intentaven accedir al pati de l’escola bressol que toca directament amb el pati de l’escola. Per sort, els veïns els han vist, han avisat als organitzadors i els han escridassat. La acció conjunta veïns amb la del tancament de les portes del pati ha fet que marxessin. Quart ensurt.
Així passem el migdia fins que a tres quarts de quatre ningú a l’escola pot accedir a la web. Ens diuen que passem a fer cens manual, que com no hi ha llista vol dir: apunta el DNI i tira milles. Primer ens diuen que ha de decidir-ho la mesa, i nosaltres no ho veiem clar. Sembla que algunes meses que estan a prop del pati comencen a poder funcionar. Però mitja hora d’espera llarga sense votants, i veure una mare amb la mà inflada i morada per una porra quan estava asseguda a terra ens treuen totes les manies. Que passi el següent.
Fins les 18h aconseguim registrar 328 vots a la nostra mesa. Ens hagués agradat que hi haguessin més, però és el que hi ha. Hi ha alarma perquè han avisat que està venint la policia. Els organitzadors revisen les meses amb més participació i procedeixen a tancar-les. Al cap d’una estona ens toca a nosaltres. Tanquem, doncs, taula i, amb angoixa, fem el recompte.
D’aquí fins les 22:15h estarem acabant de tancar el sobre amb la informació. La nostra mesa costa perquè la vocal havia marxat i calia reflectir-ho a l’acta i estaven mirant com fer-ho. Finalment sortim de l’escola entre aplaudiments i cants de «moltes gràcies» i, un cop més, amb els ulls plorosos. No seria l’últim cop. Em quedava la emoció d’arribar a casa i ser rebut entre aplaudiments i abraçades.
Jo vaig participar com a vocal de mesa a la consulta del 9N. Aleshores ho vaig viure com una festa, i en acabar tenia la sensació de victòria al cos. Ahir, tot i la gran victòria democràtica d’aconseguir fer el referèndum i la victòria incontestable del SI i de la participació, la sensació personal era la que tens quan ets vençut. Ràbia i impotència. Potser aquesta és la única victòria que aconseguirà de mi Espanya. Avui, el dia després encara em sento així, plorant i mirant d’alliberar la tensió acumulada. Però sé que aquesta sensació és temporal, i que finalment els meus ulls tornaran a plorar d’emoció. Ja queda poc. »
Espero que estiguis d'acord amb la transcripció del teu relat. Com t'he dit abans, gràcies pel servei que has prestat. Em sento orgullós de tenir-te com amic. Espero que et trobis recuperat emocionalment. Cuida't i molts ànims! Gràcies de nou. Estic segur que aviat ens tornarem a trobar al carrer perquè, com dèiem ahir, això encara no ha acabat i ens necessitem totes i tots.
Descansa. Gràcies un altre cop! I a tots els voluntaris que van fer possible el referèndum!
Seguim!
En el meu cas, el referèndum al Lluís Vives va ser raonablement tranquil, vist amb un dia de distància i tenint en compte que jo era al carrer on ens aplegàvem els veïns que fèiem la defensa de col·legi, no dins, i que per a valorar-ho disposo també de la informació dels fets esdevinguts a d'altres col·legis. En molt poques paraules : des del punt de vista dels veïns aplegats a l'exterior, tranquil·litat excepte per uns pocs moments de tensió i nervis, que en cap cas van implicar violència i sense comptar, és clar, els retards provocats pels atacs informàtics a la web del cens. Els nervis grossos els passarien dins del col·legi.
No tots els col·legis electorals va tenir tanta sort. Avui cedeixo l'espai del blog al relat d'un conegut que va ser a un col·legi del c/ Diputació i que m'ha explicat com ho van viure ells. Vet aquí la transcripció de la seva crònica de l'u d'octubre :
« Tot i que el que va passar ahir és difícil d’oblidar. Ahir, com tanta i tanta gent la meva dona i jo vam anar a la porta de l’escola a les 5h del matí, per protegir el col·legi electoral. La primera sensació va ser molt grata: veure la quantitat de gent que hi havia. I amb poca estona estona els cotxes ja no podien passar pel carrer Diputació, o ho feien amb dificultat.
Responsables de la custodia de l’escola surten a demanar a la gent gran si vol passar dins de l’escola. Primers moments de tensió. Arriba una patrulla dels mossos, prop de les 7h, i els responsables surten a rebre’ls. Davant l’estupefacció de molts, els acompanyen a dins mentre els hi diuen que estan celebrant la festa de la tardor. A dins s’hi estaran més de mitja hora. De cop es fa el silenci. Als pocs segons se sent a viva veu: «Vull que algú em digui per quina raó hem de buidar l’escola». Més silenci, i aleshores comencem a sentir el soroll típic de la cinta de precinte. A fora comencem a protestar, mentre la gent es queixa de per què s’ha deixat entrar els mossos. ¿No estàvem tots allà per impedir-ho?. Finalment, ens diuen des de dins que els mossos aixecaran acta i que no poden desallotjar l’escola perquè hi ha persones vulnerables dins. Forts aplaudiments. Crits de Votarem, Votarem. Els mossos surten de l’escola. Crits de «visca els avis» que tornen de dins de l’escola en forma de «visca els joves». Primer ensurt superat, i primeres llàgrimes d’emoció.
Poc després, es fa un passadís improvisat i veiem entrar tres o quatre nois corrent ajupits cap a dins de l’escola. Porten les urnes. Ja son a dins. Els «portadors» surten plorant quan falten 10 minuts per les 8h del matí entre una ovació, abraçades entre ells i s’entona per primera vegada del dia el «moltes gràcies» de la gent, que alerta els mossos que tornen a acostar-se a les portes. Aquesta vegada, ens apinyem davant de l’entrada i no els deixem passar. Ens insisteixen que han de poder passar i que els hi facilitem el pas, que també hi ha gent vulnerable a fora i que es podria produir una allau. Jo els hi dic que ja havien entrat feia 5 minuts, que no era necessari tornar a entrar». La gent més assenyada que jo em fa callar mentre el mosso ja em mirava amb mala cara. Per sort, des de dintre de l’escola ens diuen que procedeixen a cantar una cançó. Que els deixem cantar i que després tots podrem cantar amb ells. La gent comença a cantar el «sol solet», seguit del «cargol treu banya». Els mossos tornen a allunyar-se.
Segon ensurt superat, i moltes més llàgrimes.
Sobre les 8:30h ja ens organitzen en dues cues. Mentre estem a la cua, ja amb la meva filla, demanen voluntaris que tinguin hores per estar-se fent resistència passiva. M’hi apunto. Ens demanen estar davant de la porta de l’escola i seure a terra en cas de que vingui la policia. Allà estem, quan passa un noi amb camissa de quadres verda dient «esto es ilegal».
A 20 minuts de les 9h, buiden la escola de gent a excepció de la gent gran, ja que ha d’estar buida per tal que es constitueixin les meses.
Al cap d’una estona, quan falta poc per obrir l’escola, torna el nou de la camisa verda a quadres i es posa a la porta, mirant cap enfora i agafat amb el braç amunt a la reixa de la porta. Porta el cabell rapat dels cantons, i fa cara de me la sua tot, però té una actitud desafiant. Podria ser un policia de paisà o un tarat, no ho sabem, però per sort, l’hem calat i avisem els organitzadors, que es posen al seu costat.
Avisen els mossos, però ai, ara no venen. Es demana si hi ha advocats i venen dues noies. Estan parlant amb el noi una estona i no sé que li diuen però marxa. Tercer ensurt superat.Passen de les 9h i les portes no estan obertes.
9:20h del matí, demanen gent que vulgui estar a la mesa. No dubto. Em fan ensenyar el DNI i el mòbil, per veure que és un smartphone. Entrem, ens prenen les dades i seiem a la mesa electoral. Ens diuen que el cens s’haurà de consultar amb un mòbil que serà el mateix tot el dia. Si has d’absentar-te de la taula, el mòbil es queda allà, així que per conveniència jo quedo com a vocal primer, encarregat de la part tecnològica. Procedim a constituir la mesa. Hi ha molta gent a fora esperant per poder entrar a votar, però falta que ens expliquin com accedir a comprovar el cens. Ens faciliten una web (no una app) on hem de registrar la mesa electoral. Molt bé, tot a punt. Una hora més tard, però a punt. Ja comença a entrar la gent i comencen a entrar els primers vots a les urnes. Son els vots de la gent gran, la majoria molt alegres, però alguns d’ells plorant d’emoció, com nosaltres en veure-ho.
Canguelo. A les 11h la policia està a fora de l’escola. La meva família està a la cua, però tenen els mòbils en mode avió o apagats seguint indicacions dels organitzadors. Des de dins no sabem què està passant a fora, i preguntem què hem de fer si entren. Algú ens diu que no fem res, algú altre diu que sortim amb les urnes a amagar-nos per l’escola. Anem malament, no estava previst? La presidenta de la mesa té assumit que haurà de córrer amb la urna. Sortosament, comencem a sentir aplaudiments del carrer. No han pogut passar. Tercer ensurt del dia, i dels grans.
Qui si que passa son els votants que continuen entrant. Però la web no funciona i no podem registrar els vots. I sentim impotència, perquè no podem fer res. Al llarg del dia tindrem aturades llargues de la web que més tard sabrem que ha sigut atacada. Arribem a canviar la IP per accedir a la web fins 4 vegades per poder seguir introduint vots, un a un. I cada dos o tres vots, a recarregar la pàgina per aconseguir que respongui amb «El vot del DNI xxxxxxxxx ha estat registrat amb èxit!>. En els moments complicats, fins i tot havia d’introduir cada DNI dues o tres vegades. Però ni que fossin 200, la persona que teníem al davant havia de poder votar.
Al migdia, tot funciona com la seda, la gent vota en tromba. Dins de l’escola l’ambient és agitat. Des de les meses es demana a la gent que avancin cap a les taules. Volem més vots ara que la web respon. Crits de «Qui vulgui votar per aquí», «Aquí, si us plau». També votants que criden quan han dipositat el vot. Però jo intento mantenir-me centrat en introduir DNI’s al meu mòbil i a veure la pantalleta verda que permet el vot de la gent. Portem un bon ritme a la meva taula, tot i que només som dos ja que a mig matí la vocal segona (una noia jove) ha demanat marxar després de veure’s sobrepassada per les imatges i vídeos del que estava passant a altres escoles.
A tot això, corredisses dins de l’escola. Mala senyal. Criden de tancar les portes del pati. Més tard ens assabentem que 4 homes encaputxats havien saltat per una escala privada i intentaven accedir al pati de l’escola bressol que toca directament amb el pati de l’escola. Per sort, els veïns els han vist, han avisat als organitzadors i els han escridassat. La acció conjunta veïns amb la del tancament de les portes del pati ha fet que marxessin. Quart ensurt.
Així passem el migdia fins que a tres quarts de quatre ningú a l’escola pot accedir a la web. Ens diuen que passem a fer cens manual, que com no hi ha llista vol dir: apunta el DNI i tira milles. Primer ens diuen que ha de decidir-ho la mesa, i nosaltres no ho veiem clar. Sembla que algunes meses que estan a prop del pati comencen a poder funcionar. Però mitja hora d’espera llarga sense votants, i veure una mare amb la mà inflada i morada per una porra quan estava asseguda a terra ens treuen totes les manies. Que passi el següent.
Fins les 18h aconseguim registrar 328 vots a la nostra mesa. Ens hagués agradat que hi haguessin més, però és el que hi ha. Hi ha alarma perquè han avisat que està venint la policia. Els organitzadors revisen les meses amb més participació i procedeixen a tancar-les. Al cap d’una estona ens toca a nosaltres. Tanquem, doncs, taula i, amb angoixa, fem el recompte.
D’aquí fins les 22:15h estarem acabant de tancar el sobre amb la informació. La nostra mesa costa perquè la vocal havia marxat i calia reflectir-ho a l’acta i estaven mirant com fer-ho. Finalment sortim de l’escola entre aplaudiments i cants de «moltes gràcies» i, un cop més, amb els ulls plorosos. No seria l’últim cop. Em quedava la emoció d’arribar a casa i ser rebut entre aplaudiments i abraçades.
Jo vaig participar com a vocal de mesa a la consulta del 9N. Aleshores ho vaig viure com una festa, i en acabar tenia la sensació de victòria al cos. Ahir, tot i la gran victòria democràtica d’aconseguir fer el referèndum i la victòria incontestable del SI i de la participació, la sensació personal era la que tens quan ets vençut. Ràbia i impotència. Potser aquesta és la única victòria que aconseguirà de mi Espanya. Avui, el dia després encara em sento així, plorant i mirant d’alliberar la tensió acumulada. Però sé que aquesta sensació és temporal, i que finalment els meus ulls tornaran a plorar d’emoció. Ja queda poc. »
Espero que estiguis d'acord amb la transcripció del teu relat. Com t'he dit abans, gràcies pel servei que has prestat. Em sento orgullós de tenir-te com amic. Espero que et trobis recuperat emocionalment. Cuida't i molts ànims! Gràcies de nou. Estic segur que aviat ens tornarem a trobar al carrer perquè, com dèiem ahir, això encara no ha acabat i ens necessitem totes i tots.
Descansa. Gràcies un altre cop! I a tots els voluntaris que van fer possible el referèndum!
Seguim!
dilluns, 2 d’octubre del 2017
He votat. IES Lluís Vives de Sants.
És molt tard i aquest post no serà llarg. Només vull deixar constància que avui s'ha guanyat una gran batalla... a un preu excessiu de patiment, i amb una víctima mortal.
M'estalvio els comentaris. Avui he sentit por, orgull, indignació, alegria... moltes emocions. Em quedo amb el següent : Avui he tingut l'orgull de votar per la independència de Catalunya, però també per la democràcia en ella mateixa. Avui he tingut l'orgull de compartir hores intenses amb els meus veïns de Sants a l'IES Lluís Vives.
Gràcies a tots els voluntaris que eren a taules per l'enorme servei que heu prestat. Gràcies a la parella dels mossos d'esquadra que ha fet guàrdia tot el dia. Gràcies a tots els veïns que han estat vetllant les urnes i el col·legi. Gràcies i felicitats a la noia del megàfon per ser tan valenta i per la teva força animant i informant del que passava a l'entrada al col·legi. Ets un orgull pel barri, veïna.
Gràcies. Molt d'orgull. També tristesa pels ferits per les forces d'ocupació, i el meu condol per la víctima mortal que ha hagut, a conseqüència de l'atac de cor causat directament per les càrregues policials. Els malvats i desgraciats ja tenen el que volien, oi? venien "a por ellos", veritat? Contra la seva brutalitat, la nostra dignitat... però ham omplert de dolor una família. Que marxin ja!
Hem guanyat una batalla però això encara no ha acabat. El dimarts 3 està convocada la vaga general. Per a algun moment de la setmana que ve està anunciada la declaració d'Independència. Podem esperar, doncs, més violència de les forces colonials. La lluita continua.
Depèn de nosaltres. No és només la independència, és la democràcia i l'antifeixisme. Seguim.
Fins aconseguir-ho.
M'estalvio els comentaris. Avui he sentit por, orgull, indignació, alegria... moltes emocions. Em quedo amb el següent : Avui he tingut l'orgull de votar per la independència de Catalunya, però també per la democràcia en ella mateixa. Avui he tingut l'orgull de compartir hores intenses amb els meus veïns de Sants a l'IES Lluís Vives.
Gràcies a tots els voluntaris que eren a taules per l'enorme servei que heu prestat. Gràcies a la parella dels mossos d'esquadra que ha fet guàrdia tot el dia. Gràcies a tots els veïns que han estat vetllant les urnes i el col·legi. Gràcies i felicitats a la noia del megàfon per ser tan valenta i per la teva força animant i informant del que passava a l'entrada al col·legi. Ets un orgull pel barri, veïna.
Gràcies. Molt d'orgull. També tristesa pels ferits per les forces d'ocupació, i el meu condol per la víctima mortal que ha hagut, a conseqüència de l'atac de cor causat directament per les càrregues policials. Els malvats i desgraciats ja tenen el que volien, oi? venien "a por ellos", veritat? Contra la seva brutalitat, la nostra dignitat... però ham omplert de dolor una família. Que marxin ja!
Hem guanyat una batalla però això encara no ha acabat. El dimarts 3 està convocada la vaga general. Per a algun moment de la setmana que ve està anunciada la declaració d'Independència. Podem esperar, doncs, més violència de les forces colonials. La lluita continua.
Depèn de nosaltres. No és només la independència, és la democràcia i l'antifeixisme. Seguim.
Fins aconseguir-ho.